ATENEU SANT PACIÀ – FACULTAT DE TEOLOGIA

EL CISTER A CATALUNYA
ANTECEDENTS I CARACTERÍSTIQUES
DE SANTA MARIA DE POBLET

Assignatura: Història de l’Església en l’Edat Mitjana

Professor: David Abadías
Alumne: Damià Tarragó

Barcelona 2018
 1

ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ ........................................................................................................... 2

2. EL MONACAT BENEDICTÍ ...................................................................................... 2

2.1. La benedictinització de Catalunya ......................................................................... 7

3. LA REFORMA DEL CISTER A CATALUNYA ..................................................... 10

3.1. El Cister a la Catalunya Nova .............................................................................. 12

4. SANTA MARIA DE POBLET .................................................................................. 13

4.1. El sentit de la fundació de Poblet i la seva evolució històrica ............................ 13

4.2. Identificació del ideari cistercenc en els espais de Poblet ................................... 16

4.3. L’activitat econòmica monàstica ......................................................................... 18

5. CONCLUSIONS ........................................................................................................ 20

6. BIBILIOGRAFIA ....................................................................................................... 22
 2

1. INTRODUCCIÓ

El Cister sempre ha causat admiració per la seva senzillesa i monumentalitat.

Més enllà d’això, els principals monestirs cistercencs a Catalunya van actuar amb les
mateixes formes econòmiques i polítiques feudals que els altres poders fàctics de
l’època plenomedieval. Amb les particularitats pròpies de les que gaudia l’estament
eclesiàstic, van gaudir d’una gran influència socioeconòmica, tenint un important
control dels mitjans de producció i administrant eficientment la seva potestat
jurisdiccional, fins i tot allà on els límits estaven difuminats.

No pretenc en aquest treball estendre’m massa, però repassarem des dels orígens
fundacionals del pare espiritual sant Benet fins al cas particular de Poblet. L’objectiu
principal és dilucidar el procés històric on convergiren diferents factors que donaren
com a resultat la fundació de Poblet amb les seves característiques i especificacions.

2. EL MONACAT BENEDICTÍ

La figura de sant Benet (480–550), a diferència d’altres Pares de l’Església,

només el podem conèixer per la seva regla i per l’esbós biogràfic ben fonamentat
històricament tot i ser un teixit de miracles que va escriure sant Gregori el Gran l’any
594. Benet va néixer cap a finals del segle V, potser el 480, a Núrsia (Norcia), a les
muntanyes de l’Alt Laci. Poc sabem de la seva família, probablement pertanyent a les
classes altes de la zona, potser emparentada amb l’antiga noblesa romana. Gregori parla
d’una germana bessona, Escolàstica, però la historicitat d’aquesta figura no és molt
ferma. Va realitzar els seus primers estudis a la seva terra natal i a Roma. 1 Va poder ser
l’ambient romà, religiosament massa degradat, el que el va portar a la recerca de la
soledat, retirant–se a un llogaret de la vall de l’Aniene, anomenada Affile, on va fer el
seu primer miracle, i on va néixer i es va començar a expandir la seva fama de santedat. 2

Els monjos d’un monestir de les rodalies d’Affile, a Vicovaro, li van demanar
que fos el seu abat, i ell va acceptar. Però Benet es va demostrar massa exigent i rígid
per a aquells pobres homes: la seva resistència a la reforma es va convertir en oberta
1
Cf. A. M ASOLIVER, Història del monacat cristià. Des dels orígens fins Sant Benet, 144.
2
Cf. Ibíd., 145.
 3

hostilitat, que els va portar fins i tot a un intent d’e nverinament. 3 Davant d’això, Benet
els va abandonar i es va retirar novament a la solitud d’una cova a Subiaco, on van
acudir els deixebles i admiradors de Benet. Per a ells va fundar dotze monestirs de dotze
membres cadascun al llarg de la vall de l’Aniene. 4 I sobretot, per a ells va començar a
escriure la seva obra mestra, la Regla. A causa de l’hostilitat que la seva fama va
suscitar entre els seus veïns, aquest cop concretament al rector de Subiaco, Benet va
deixar la seva gruta i els seus monestirs, i es va dirigir cap al sud, on, amb un grup de
deixebles, es va establir a les altures que dominen la via Apia, entre Roma i Nàpols, a
Montecassino, on el 529 va fundar el seu monestir més important. 5 Allà va completar la
Regla i va viure fins a la seva mort.

En definitiva, la principal contribució de Benet a la història del monacat és la

redacció de la seva Regla, text que ha estat al centre de la vida monàstica durant segles.
Per a escriure–la, no va partir del no-res, sinó que es va recolzar sobre textos precedents,
i, sobretot, en la seva pròpia experiència monàstica. Les principals fonts de la Regla
benedictina són, abans de res, la Sagrada Escriptura i particularment el Nou Testament;
a més els Pares monàstics, i entre ells els grans cenobites:

La Regla de sant Benet opta per un camí entremig de la Regla del Mestre i la Regla
d’Agustí. Sant Benet, tot i que depèn en gran part de la Regla del Mestre, intercala
incisos de clara inspiració agustiniana que creen una atmosfera nova [...]. Sant Benet
manlleva de la Regla del Mestre la naturalesa i el fonament de l’autoritat abacial
equiparable a l’episcopal, tot i que en àmbits diferents. Tots dos són successors dels
profetes i dels apòstols i són doctors, l’abat en el seu monestir, el bisbe en l’Església
secular. L’abat rep el seu nom perquè fa les funcions de Crist al monestir. 6

El manuscrit de la Regla de sant Benet es va conservar inicialment a

Montecassino, fins que els monjos van haver d’abandonar el seu monestir davant
l’amenaça d’invasió dels sarraïns. D’allí va passar a la biblioteca pontifícia. En l’època
carolíngia, segle VIII, la Cancelleria imperial va demanar a Roma una còpia autèntica
de la Regla, còpia que pot raonablement identificar–se en el manuscrit actualment

3
Cf. J.C. LAPLANA, L’Església dels primers segles, 639.
4
Cf. A. M ASOLIVER, Història del monacat cristià. Des dels orígens fins Sant Benet, 146
5
Cf. J.C. LAPLANA, L’Església dels primers segles, 640.
6
Ibíd., 641.
 4

conservat a San Gall, a Suïssa. 7 Quan la comunitat va poder tornar a Montecassino, va

demanar al papa la devolució del manuscrit original de la Regla, i la va obtenir en
l’època del papa Zacaries (741–752).

Davant d’una nova amenaça de destrucció la comunitat es va retirar de

Montecassino, aquesta vegada al petit monestir de Teano, a l’interior de la Península. I
allà el manuscrit de la Regla va morir devorat per les flames d’un incendi (896). De tota
manera, les nombroses còpies, algunes d'altíssima qualitat i fidelitat com l’esmentada de
Sant Gall, ens permeten accedir amb plena certesa al text de la Regla.

L’estructura de la Regla de Benet és molt clara: consta d’un Pròleg més 73 capítols,
dividits en tres seccions: una primera secció (capítols 1–7) ofereix els principis teòric–
teològics de la vida monàstica cenobítica; la segona secció (capítols 8–20) s'ocupa de
l’oració del monjo, tant personal com, sobretot, comunitària; finalment la tercera secció
(capítols 21–73), de caràcter estrictament legislatiu, intenta regular els diferents aspectes
de la vida del monjo. El capítol 73 serveix d’epíleg a tota la Regla, presentada com una
ajuda, un instrument, per a qui està donant els primers passos en la vida monàstica. 8

Així doncs, en la Regla benedictina trobem la cristal·lització de la pròpia

experiència monàstica del sant i el seu ideal de vida consagrada. Aquest ideal es
tradueix i resumeix en alguns aspectes fonamentals.

El primer, l’estabilitat stabilitas loci . Quan Benet parla d’estabilitat

monàstica no l’entén primordialment com a permanència física en un determinat lloc,
sinó més aviat com a perseverança en l’ideal monàstic assumit; estabilitat, doncs, seria
gairebé sinònim de fidelitat. Però aquesta fidelitat–estabilitat té també un costat
material: el monjo es compromet a viure tota la seva vida al monestir amb els seus
germans monjos sota l’autoritat del pare abat. Es tracta d’un fre al costum dels monjos
giròvags, molt freqüent en l’època. 9

El segon la conversatio morum. Entrar al monestir significa comprometre

seriosament a viure fins al fons una nova vida; és una autèntica conversió al Senyor,

7
Cf. A. M ASOLIVER, Història del monacat cristià. Des dels orígens fins Sant Benet, 151.
8
Ibíd., 155.
9
Cf. LAWRENCE , C.H., El monacato medieval, 45.
 5

abandonant fins i tot físicament el vell estil de vida, per passar a un de nou i divers,
caracteritzat per una absoluta i total entrega a les coses i a l’obra de Déu:

El principal treball del monestir és l’Opus Dei (l’Obra de Déu), és a dir la recitació de
l’ofici diví a l’oratori monàstic. Cap altra feina no pot ser anteposada a aquesta. Sant
Benet dedica una part considerable de la seva regla a l’ordenació de l’Opus Dei
distribuint els cent cinquanta salms al llarg de la setmana i tenint molt present
l’esquema litúrgic de l’Església romana. A més de l’ofici diví, hi ha la missa o officium
altaris i un seguit de benediccions que donen aspecte sacramental als actes tan ordinaris
com menjar, servir, sortir de viatge, acollir els hostes, i a d’altres no tan ordinaris com la
reconciliació de faltes greus o la professió monàstica. 10

És imprescindible la pregària personal i l’Ofici diví que es pregava

comunitàriament. Tot convergeix ací. Per això al llarg dels segles la litúrgia ha estat als
monestirs, més aviat viscuda que no pas reflexionada. En aquesta oració contínua
s’incorpora el treball, realitat essencialment humana. Els grecs veien el treball orientat
al lucre com treball d’esclau. L’ideal era per al ciutadà grec gaudir de llibertat plena i
disposar de riquesa, servint a l’estat sense necessitat d’un treball lucratiu, dedicant–se a
l’oci. Els romans vas assumir aquesta actitud negativa. Sant Agustí va ser el primer en
desenvolupar una ètica cristiana del treball, considerant–lo un manament diví. Per a sant
Benet, el treball és un camí espiritual per trobar a Déu i trobar–se a si mateix, per obrir–
se a Déu i als éssers humans i per deixar–se prendre per Déu al seu servei. Guanyar–se
un mateix el necessari per a la subsistència porta a una llibertat interior i a una correcta
mesura en el tracte amb les coses.

El tercer aspecte és l’obediència. És un dels arguments que apareixen amb més

freqüència en Benet, la qual cosa demostra com n’era de central en el seu pensament
monàstic. Parla d’ella en diversos passos de la Regla, posant–la sobretot en relació amb
la humilitat: l’obediència és el grau més elevat d’humilitat, i aquesta, o millorar dit la
seva conquesta, és la tasca fonamental. En això Benet es mostra deixeble de Cassià, i
així de la tradició monàstica oriental dels Pares del desert. L’obediència articula tota la
vida monàstica: el monjo viu obedientment en comunitat a l’escolta del Senyor que

10
J.C. LAPLANA, L’Església dels primers segles, 643.
 6

parla sobretot per boca de l’abat. 11 Les motivacions de l’obediència a Benet no són
d’índole sociològica, sinó teològica: el monjo no obeeix a l’abat per mantenir l’ordre en
la comunitat o perquè l'abat sigui particularment savi, sinó perquè és conscient que, a
través de la seva obediència, pot estar segur de seguir la voluntat de Déu.

Per últim, el quart aspecte fonamental és la pròpia comunitat. La Regla

benedictina ofereix el model de vida comunitària més perfecta, fonent els dos corrents
cenobítics presents en la tradició monàstica antiga. Hi havia d’una banda el pensament
pacomià, que veia la comunitat només com una ajuda perquè el monjo aconseguís la
perfecció; i de l’altra, la tradició basiliana i agustiniana, que valoritzava particularment
les relacions de caritat fraterna com a via de perfecció.

Benet coneix aquestes dues tradicions i les rep, totes dues, en la seva Regla. No
obstant això, es pot dir que posseeix un pes més gran la tradició bas ilià–agustiniana, on
els germans són cridats a viure junts formant una família al voltant del pare–abat,
sostinguts per una xarxa de relacions de pur amor fratern. Tot i així, no es limita
absolutament l’autoritat de l’abat, que segueix sent e l pare i mestre indiscutible de la
comunitat. De totes maneres, un senyal de la nova relació interna que regna a la
comunitat és el procediment d’elecció de l’abat: ja no el nomena l’abat precedent, sinó
que és elegit per la comunitat mateixa. 12

La Regla de Benet, caracteritzada per un profund sentit d’humanitat, va

aconseguir a l’inici un èxit bastant limitat. En els primers temps de la seva existència va
sobreviure com una regla entra tantes altres presents a l’Església occidental, malgrat el
prestigi que li derivava de la propaganda del papa Gregori. La seva imposició com a
principal, i gairebé única regla monàstica, no va ser absolutament evident. Caldria
esperar fins als segles VIII i IX per assistir al triomf indiscutible de la Regla de Benet,
gràcies al poderós suport legal que va rebre dels emperadors carolingis. 13

11
Cf. LAWRENCE , C.H., El monacato medieval, 48.
12
Cf. J.C. LAPLANA, L’Església dels primers segles, 642.
13
Cf. Ibíd., 644.
 7

2.1. LA BENEDICTINITZACIÓ DE CATALUNYA

Com se sap, en general va ser tardana la benedictinització de la península

ibèrica, amb l’excepció de Catalunya, la Marca Hispànica, on els diplomes carolingis
a conseqüència sens dubte del sínode d’Aquisgrà del 816, reunit sota Lluís el Pietós i
presidit per sant Benet d’Aniana, i dels capitulars del 817 i el 819 a favor dels monjos i
14
monges benedictins van començar a concedir la immunitat als monestirs governats
segons la regla benedictina, tal com consta per primera vegada a la Península als
monestirs masculins de Sant Esteve de Banyoles ja el 822, o rere d’aquest, entre altres,
Sant Llorenç del Mont o de Sous, Sant Pau de Fontclara, Santa Cecília d’Elins
després femení i el primer dels femenins, Sant Joan de les Abadesses. 15

La regla de sant Benet va ser la compiladora essencial de totes les regles

existents amb anterioritat al territori hispànic. A més, la seva introducció no va ser
aliena als conflictes religiosos sorgits arran de l’heretgia adopcionista de Fèlix d’Urgell,
ni a les qüestions polítiques. Concretament, era una porta oberta a la vinculació amb la
seu de Roma i, per mitjà d’aquesta, a uns contactes amb els emperadors germànics que
al seu torn fessin de contrapès a la pressió carolíngia.

Un dels exemples més propers és el monestir de Sant Esteve de Banyoles (Pla de

l’Estany), d’origen molt antic i un dels que amb el pas del temps va adquirir més
rellevància a Catalunya. La seva fundació cal situar–la pels volts de l’any 812 i el seu
primer abat fou Bonitus, segons es desprèn d’un diploma emès l’any 822 pel rei franc
Lluís el Pietós on també li atorgava immunitat. Aviat va anar guanyant importància i
entre altres possessions, hi depenia el que en aquell moment era el petit monestir de
Sant Pere de Rodes cap el 870 el que va provocar disputes amb Sant Policarp de
Rasés, al Llenguadoc. Els béns, drets i propietats que el monestir va acumular gràcies
sobretot a les donacions eren molts i es distribuïen per les comarques properes a
Banyoles, bàsicament pel comtat de Besalú, però també en llocs més allunyats, com ho
demostra una butlla del papa Benet VIII de l’any 1017 on es confirmaven moltes
d’aquelles possessions.

14
Cf. A. DE VOGÜÉ, Sant Benet, home de Déu, 126-127.
15
Cf. A. M ASOLIVER, Història del monacat cristià. Els segles XIX i XX, 165.
 8

A més va exercir el senyoriu, amb jurisdicció civil i criminal sobre la vila de

Banyoles que va créixer al seu voltant. Gràcies al suport dels comtes de Cerdanya, des
de Sant Esteve es van establir els priorats de
Santa Maria de Finestres (Garrotxa), Sant
Marçal de Montseny (Vallès Oriental), Sant
Nicolau de Calabuig (Alt Empordà), Sant
Genís d’Esprac (Alt Empordà) i Sant Julià del
Mont (Garrotxa). Durant el primer quart del
segle XIII va deixar de dependre de Sant
Víctor i cap el 1227 es va integrar en la
Congregació Claustral Tarraconense.

Il·lustració I. Sant Esteve de Banyoles, Girona

Sant Pau de Fontclara (Baix Empordà) era un cenobi benedictí existent darreries
del segle IX. L’any 889 el seu primer abat, Saborell, acudí a Orleans on recaptà un
precepte del rei Odó en el qual li són confirmades diverses possessions. La vida
independent del cenobi fou efímera, car en un precepte del rei Carles III de França de
l’any 908 consta com a depenent de l’abadia occitana de Santa Maria de la Grassa. Es
desconeix en quin moment desaparegué la comunitat monàstica. A darreries del segle
XII és citada com a parroquial. Consta d’una església romànica amb nau amb absis de
planta semicircular, devorat externament amb lesenes o faixes llombardes però sense
arcuacions. Hi ha tres finestrals de doble biaix. La volta de la nau és apuntada i seguida,
però l’arc triomfal és de mig punt i la coberta absidal de quart d’esfera. Al presbiteri hi
ha pintures murals romàniques. Al mur
meridional hi ha la portada primitiva,
d’arc de mig punt, de dovelles curtes. La
portada actual, en el frontis, és oberta en
època tardana: pilastres i frontó amb
boles ornamentals i la imatge del patró
en baix relleu; a la llinda hi ha gravat
l’any 1639.
Il·lustració II. Sant Pau de Fontclara, Girona
 9

El monestir de Santa Cecília d’Elins (Alt Urgell) es troba documentat des del
865, com a parròquia. La seva història presenta alguns interrogants, entre els quals
destaca el caràcter de monestir femení a partir del 1079, quan hom va substituir una
antiga comunitat masculina de tradició visigòtica que havia entrat en decadència per
monges. Aquesta substitució sembla que es dóna arran d’una crisi econòmica profunda
que coincideix amb un període d’esforç constructiu i de debilitament de l’observança. 16
Abans d’això es troben noms d’abats i d’abadesses, el que indicaria que es tractava d’un
monestir mixt.

La important reforma del 1079 fou promoguda per acord entre el comte
Ermengol IV d’Urgell i el bisbe de la Seu. Per portar endavant aquella iniciativa es va
disposar que el monestir de Sant Pere de les Puel·les de Barcelona enviés unes monges a
l’establiment renovat, alhora que s’encarregava de la seva vigilància, fins i tot
intervenint en l’elecció de les abadesses. L’any 1080 es va consagrar una nova església.
En els anys següents s’esmenten monjos al monestir, el que es podria explicar per
l’existència de clergues que estarien al servei de la comunitat femenina. El darrer quart
del segle XII l’interès femení per la vida monàstica floreix, i a les noves fundacions ja
cistercenques s’uneixen noies no casades, vídues i també mullers que deixen als seus
marits en favor de la vida religiosa. 17

Les restes de l’església de l'antic monestir de Santa Cecília d’Elins han estat
aprofitades per construir una casa de pagès amb les corresponents estructures
agroramaderes. Malgrat tot, es fa perfectament visible dins de les construccions actuals
l'antiga església, que tingué unes dimensions considerables i originàriament una planta
basilical de tres naus encapçalades a ponent per
tres absis semicirculars. Del cos de les naus
només es conserven els murs perimetrals i el
mur, amb tres arcs formers, que separava la nau
central de la meridional, així com una part del
brancal meridional de l'absis central i vestigis de
la seva cobertura.

Il·lustració III. Santa Cecília d'Elins, Lleida

16
Cf. M . CABRÉ I PAIRET , «La comunitat de Santa Cecília d’Elins. Segles XI i XII», 122.
17
Cf. Ibíd., 124.
 10

El monestir de Sant Joan de les Abadesses (Ripollès) fou una fundació personal
del comte Guifré el Pilós, que el 885 creà un nou cenobi prop del Monestir de Santa
Maria de Ripoll, per a una comunitat de monges benedictines. La primera abadessa fou
Emma, filla de Guifré. 18 El 1017, però, la comunitat fou dissolta. Hi fou instaurada una
comunitat de canonges, fins que el monestir fou cedit a l'abadia benedictina de Sant
Víctor de Marsella, que hi tornà a instal·lar una comunitat de monges (1098). Amb tot,
els canonges, sota la protecció del bisbe de Vic i de la regla augustiniana reeixiren a
instal·lar–s’hi definitivament el 1114 i hi restaren fins al 1484. D’aquesta data fins al
1581, el monestir fou regit per bisbes i cardenals forasters i el 1592, el Papa Climent
VIII, en suprimir les canòniques
regulars agustines de Catalunya i
Rosselló, erigí en col·legiata secular,
suprimida pel Concordat de 1856.
L’església romànica, que perdura en part
refeta després del terratrèmol de 1428,
fou renovada a partir de 1130 i
consagrada el 1150.
Il·lustració IV. Sant Joan de les Abadesses, Girona

3. LA REFORMA DEL CISTER A CATALUNYA

Durant el segle X es produeix un evident afebliment de la disciplina eclesiàstica

i una creixent corrupció en els monestirs, que s’accentuarà més en el segle XI. La
realitat política i social del moment envaeix els monestirs. Tal era la situació que Roma
intervindrà enèrgicament. En aquest moment arriba la unió de monestirs, tant a
Catalunya com a la península, amb als convents de fora que tenien una reconeguda fama
d’austeritat i observances de la regla. Estem parlant de monestirs com el de Cluny, Sant
Victor de Marsella, Lerins etc. 19 L’orde del Cister va prendre l’iniciativa de la reforma.
Aquesta és un orde monàstic nascut com a reforma dels monjos benedictins a Citeaux,
Borgonya, el 1098, per tal de viure la regla benedictina en tota la seva rectitud. La Carta
de Caritat (1119) de l´abat Harding en donà la constitució i consagrà l’autonomia de
cadascun dels monestir.

18
Cf. M .M. RIVERA GARRET AS, «El monacat femen í. Segles VIII-XII», 109.
19
Cf. A. ROVIRA I VIRGILI , Història de Catalunya, 314.
 11

Dins l’orde del Cister hi havia una gran uniformitat de regla, construccions, etc.
L’orde dictà regles contra la riquesa de les coses materials i contra el luxe, la
sumptuositat. Queden excloses, fins i tot prohibides, la pintura i l’escultura a les
esglésies i dependències monàstiques, perquè no ajudaven a la meditació i eren
contràries a les disciplines religioses. Les creus només eren admeses de fusta pintada,
no s’admetien paviments decorats ni rics mosaics, que també estaven prohibits. Les
vidrieres havien d’ésser blanques, sense pintures ni creus. 20

Els temples dels seus conjunts monàstics no podien tenir torres, que eren
considerades com a símbol de la força terrenal, ni disposar de grans campanes. És cert,
però, que algunes d’aquestes recomanacions obligatòries no eren complides amb
exactitud en alguns dels seus monestirs. L’únic luxe permès era pintar de blanc les
portes de les esglésies.

El Cister buscava retornar a la puresa de la regla de Sant Benet davant la po mpa

litúrgica i artística de Cluny, amb la finalitat d’arribar a la senzillesa, l’austeritat i la
pobresa individual del monjo. Els monjos tenien entre les seves obligacions la pregària i
el treball. Desenvolupaven tasques vinculades a la cultura, la litúrgia, l’agricultura i la
ramaderia. 21 Aquests monjos donaven al treball manual un valor a l’hora que una
obligació essencial de la vida monàstica. L’economia els monestirs radicava en les
finques agrupades en granges que pertanyien al monestir, i que els mateixos monjos
treballaven. També es dediquen a la ramaderia, determinant en aquell moment per a
ubsistir. 22

Sant Bernat (Fontaines- lès-Dijon, 1090 - Claravall, 1153) és, sens dubte, el
principal responsable de l’èxit aclaparador i de l’expansió irresistible del Cister durant
el segle XII. És, encara, la personalitat eclesiàstica que domina tot aquest segle. Ell tot
sol, doncs, pot servir de paradigma de la irradiació que va tenir a l’Europa del seu temps
el Cister com a fenomen monàstic. Bernat ingressà a Cister el 1112 o el 1113, on fou
rebut per l’abat Esteve Harding, juntament amb 30 companys. Abans, havia rebut una
bona formació humanista a l’escola dels canonges de Saint-Vorles, a Châtillon. El 1115

20
Cf. A. ROVIRA I VIRGILI , Història de Catalunya, 322.
21
Cf. A. PLADEVALL , Història de l´Església a Catalunya, 81-82.
22
Cf. Ibíd., 81-82.
 12

és enviat com a abat a la quarta fundació de Cister, Claravall. L’havien precedit La

Ferté (1113), Pontigny (1114) i Morimond (1115). A la mort de Bernat hi havia
centenars i centenars de monestirs cistercencs escampats d’un extrem a l’altre
d’Europa. 23

3.1. EL CISTER A LA CATALUNYA N OVA

La situació del territori un cop reconquerits als musulmans és determinant per

explicar la presència del Cister a Catalunya. A la Catalunya Vella, la meitat nord del
Principat, com ja hem vist predominaven els monestirs benedictins. Ara amb la reforma,
les noves fundacions agafaran un caràcter peculiar. Ens trobem un extens territori de
terres de conreu per explotar, amb un territori quasi despoblat q ue cal recuperar i
organitzar. 24 Aquest extens espai del territori serà ocupat i colonitzat pels ordes militar s
i per la reforma benedictina, el Cister.

Serà en el govern de Ramon Berenguer IV que l’ordre del Cister s’establirà a

Catalunya. Aquí també es tindran en consideració les disposicions internes del Cister a
l’hora de construir un monestir, respectant l’austeritat i senzillesa, evitant pompositat i
qualsevol luxe. 25 El primer monestir del Cister fundat a Catalunya va ser el de Santa
Maria de Valldaura. Quedava situat dins la actual Cerdanyola del Vallès, en el Vallès
Oriental. La instal·lació de la nova comunitat a Valldaura disposava del favor del bisbe
de Barcelona, i del canonges de la Catedral de Barcelona, i així l’abat Guillem de
Montpeller hi establí una comunitat cap el 1151.
Sembla que hi podria haver alguna construcció
prèvia doncs sis mesos després de la donació ja
consta que el lloc era habitat per una dotzena de
monjos. Aquesta mateixa comunitat es traslladaria
més tard definitivament a un nou emplaçament, el
futur monestir de Santes Creus, cap el 1158, no
abans però d’haver cercat altres llocs.
Il·lustració VI. Santa Maria de Valldaura, Cerdanyola del Vallès

23
Cf. Ll. SOLÀ, «El fenomen monàstic del Cister», 6.
24
Cf. A. PLADEVALL , Història de l´Església a Catalunya, 81-82.
25
Cf. A. ROVIRA I VIRGILI , Història de Catalunya, 322.
 13

El monestir de Santes Creus (Aiguamúrcia, Alt Camp) va ser fundat al 1160. Els
terrenys, la granja de Santes Creus, van ser cedits per Guerau Alema ny, Guerau de
Jorba i Guillem de Montagut. Aquets cessió es produïa el 26 de gener del 1160 i
confirmada el 8 d’agost del mateix any. La
comunitat que rep aquets terrenys és la
comunitat que estava instal·lada a
Valldaura. Els terrenys havien estat donats
cap el 1150 a l’abat de Granseleve, filial
de Claravall, per Ramon de Moncada i els
seu fills. 26
Il·lustració VIII. Santa Maria de Santes Creus, Alt Camp

Sembla que l’ordre del Cister es va establir de manera simultània a Santes Creus
i a Poblet. 27 Ambdós monestirs van gaudir d’igual importància i prestigi, però el seu
paper no fou tan sols religiós i social, sinó també cultural. Tots dos eren models
d’arquitectura cistercenca. Els monestirs de Pobles i Santes Creus esdevenen panteons
reials de la casa dels Comtes-Reis, essent els grans monestirs de la Catalunya Nova,
promotors, organitzadors i evangelitzadors del territori, i serà des d’aquests monestirs
que es van obrir filials i noves cases monàstiques: Benifassà, Sant Vicenç de la
Roqueta, monestir de la Piedra, La Real (a Mallorca), Valldigna i Sant Bernat de
València. Respecte de la branca femenina de l’ordre l’arribada és més complexa.

4. SANTA MARIA DE POBLET

4.1. EL SENTIT DE LA FUNDACIÓ DE POBLET I LA SEVA EVOLUCIÓ HISTÒRICA

La fundació de Poblet es dóna a l’època d’avançament dels comtes d’Urgell i

Barcelona sobre la Catalunya musulmana. L’ocupació de la comarca de la Conca de
Barberà es troba en el context de necessitat d’afermament del Casal de Barcelona sobre
aquest territori. Ramon Berenguer IV que s’havia casat amb l’hereva de la Corona
d’Aragó, va col·locar un monestir en aquest lloc estratègic, a prop de les muntanyes de
Prades, on els musulmans es feien forts a Siurana. Així a la vegada competia en

26
Cf. A. ROVIRA I VIRGILI , Història de Catalunya, 324.
27
Cf. Ll. SOLÀ, «El fenomen monàstic del Cister», 3.
 14

jurisprudència amb el comte d’Urgell i la família dels Cervera, deixant constància de la

seva voluntat d’expansió cap a l’Ebre. Va ser el començament de la vinculació de
Poblet amb el poder reial.

El comte de Barcelona va voler que l’orde més prestigiós d’aquell moment, els
cistercencs, amb els que ja s’havia
relacionat a Provença i al Regne
d’Aragó, es situessin a prop de
l’Espluga de Francolí, domini dels
Cervera, i de les muntanyes de
Prades. Poblet és fundat l’any
1150, amb monjos provinents de
l’abadia cistercenca de Fontfreda,
al sud de França.
Il·lustració VIIII. Santa Maria de Poblet, Conca de Barberà

El P. Agustí Altisent ho explica molt bé en la seva Història de Poblet. El cito

literalment:

El comte de Barcelona va voler fer arrelar, en la zona reconquerida de fresc, l’orde

monàstic més prestigiós en aquell moment, i consagrar així a Déu la seva obra política.
Alhora, però, que una intenció religiosa, la fundació de Poblet degué obeir, en la ment
del comte, a una finalitat repobladora, o hi va anar combinada [...]. Afermar aquest punt
així [l’acabament de la reconquesta al Principat] no volia dir, però, solament, repoblar-
lo amb quelcom que arrela d’una manera tan profunda com és un monestir, sinó també
donar-li un acabament espiritual i humà exemplar. Perquè una comunitat cistercenca, en
aquell moment i en aquell lloc de pas, fóra un focus de pregària i de treball, un exemple
de cultura i d’explotació agrícola, és a dir, un ferment de fe i de civilització.28

Poblet experimenta la seva màxima expansió al llarg del segle XIII, segle que
veurà acabades les construccions principals del cenobi. A partir de la segona meitat del
segle XIV —el 1348 mor més de la meitat de la comunitat a causa de la pesta negra,
amb l’abat Ponç de Copons— comença ja una lenta però indefectible davallada, cosa

28
Cf. A. A LT ISENT , Història de Poblet, 27-28.
 15

que no significa que minvi l’esperit i la vitalitat interior de la vida comunitària, però sí
que Poblet perd pes específic com a institució, en part perquè amb l’aparició dels ordes
mendicants (franciscans i dominics) al segle XIII el monaquisme tradicional entra en un
lògic període de crisi. A partir del segle XIII la vida econòmica i cultural floreix al cor
de les ciutats, i l’església s’hi fa present, amb els ordes mendicants, especialment a les
universitats, els nous centres de la cultura i de la ciència, que desplacen el paper que hi
havien tingut els monestirs i les catedrals. El monaquisme resta una mica isolat en el seu
àmbit rural. De fet el Cister, en la història del monaquisme, és el darrer gran rebrot del
tronc benedictí. 29

L’any 1835 Poblet deixa d’existir com a institució monàstica, a causa de les lleis
desamortitzadores de Mendizábal. Els monjos dispersats ja no seran capaços de retornar
i refer la vida en el gran cenobi abandonat i espoliat. De vegades m’he preguntat per
què. Per què no hi va haver un interès per part dels responsables de la comunitat de
mantenir una presència discreta a prop, esperant el moment favorable de poder retornar.
No va ser així, en part, potser, perquè la vida mateixa de la comunitat patia ja una forta
crisi i la institució com a tal estava condemnada a desaparèixer.

El monestir va ser espoliat, certament. Aquest fet, negatiu en si mateix,

tanmateix, va ser font d’una gran purificació. Els monjos que van retornar l’any 1940,
procedents d’Itàlia, de la mateixa tradició cistercenca, però que ja no tenien res a veure
amb la comunitat extingida de Poblet, van poder recuperar la vida monàstica alliberada
dels condicionaments que hi havia afegit la tan complexa institució del Poblet de l’antic
règim. Les circumstàncies —franquisme i nacionalcatolicisme— no hi ajudaven,
certament, però la ventada pentecostal del Concili Vaticà II ho faria possible. 30

Avui, els trenta-un monjos que formem la comunitat de Poblet menen una vida
senzilla i discreta, amb poc pes dins la societat catalana contemporània, i intenten,
humilment i tant com en saben, de ser ferment de comunió i d’amistat fraternes, i
d’espiritualitat en la nostra societat.

29
Cf. Ll. SOLÀ, «El fenomen monàstic del Cister», 9.
30
Cf. Ibíd,, 10.
 16

4.2. IDENTIFICACIÓ DEL IDEARI CISTERCENC EN ELS ESPAIS DE POBLET

La fundació de Poblet està sota el ideari de reforma monàstica i la base

ideològica de Sant Bernat que ja des de 1134 recolzava la mística cistercenca i el
despullament de l’art en l’època d’expansió de l’Orde. També es basava en la convicció
de que les funcions dels monjos eren l’oració i el treball, el que es veu reflectit en la
disposició de les estàncies del monestir, tot i que l'edifici que avui dia es pot contemplar
data del segle XIV.

El nucli de la vida espiritual del monestir el forma l'església, dedicada a Santa

Maria. Està formada per una planta basilical de tres naus amb transsepte, un absis amb
deambulatori per al pas dels pelegrins, una espectacular volta apuntada o ogival i un
conjunt de capelles accessòries d'estructura radial. És el lloc principal perquè és l’oratori
del monestir, en el qual, segons la Regla, el monjo entra en una relació més intensa i
especial amb Déu, a la presència del qual ha de viure durant tota la jornada. A l’oratori,
els monjos s’apleguen set vegades al dia per a la pregària dels salms, i a la matinada,
quan encara és fosc, per a les llargues vigílies nocturnes. Els monjos cistercencs, si bé al
principi construïen esglésies molt senzilles, sovint de fusta, ben aviat varen edificar els
impressionants temples que tant ens admiren.

El simbolisme de la llum té una gran importància en aquests temples. En efecte,

l’església està orientada, l’absis mira a llevant. La llum del dia que neix és un símbol
del Crist que, ressuscitant, venç la foscor de la mort i ens il·lumina amb la llum de la
vida. Al vespre, en la pregària de Vespres, en canvi, la llum del ponent que entra per la
rosassa de la façana occidental, ens fa pensar en la Passió i Mort del Crist. Així, els dos
moments forts de la pregària diürna, Laudes i Vespres, cobren una especial significació
i profunditat teològica. 31

Després de la pregària comunitària, els altres moments forts en què els monjos
viuen i expressen la comunió fraterna, són els àpats en comú. El refetor monàstic està
pensat en continuïtat, fins i tot arquitectònica, amb l’església. El de Poblet segueix la

31
Cf. Ll. SOLÀ, «El fenomen monàstic del Cister», 14.
 17

mateixa pauta constructiva. Els monjos hi seuen en dues fileres, cara a cara, com a
l’església, presidits per l’abat. Des d’un lloc preeminent i bell, el lector llegeix en veu
alta fragments de la Bíblia i d’altres lectures adients. Els germans se serveixen
mútuament els aliments. L’àpat es fa en silenci, i va precedit i acabat per una pregària
de benedicció i acció de gràcies.

Entre el refetor i la basílica-església hi trobem el claustre, un espai quadrat

d’estil entre el romànic i el gòtic (segles XII-XIII), simple i harmònic, que serveix de
punt de distribució de les dependències comunes. 32 El claustre, situat cara al sud per a
que li doni el sol la major part del dia i al costat de l’Església, articula els espais
principals per als monjos: els dormitoris dels monjos, l’entrada a l’Església,
l’scriptorium, la biblioteca, la cuina i el menjador, aquest últim just davant de la font on
els monjos es rentaven abans d’anar a menjar, mesura d’higiene després d’haver
treballat la terra.

El dormitori dels conversos es trobava en una situació més exterior, igual que el
celler, però tot i així en l’entrada. La primera fase de construcció del monestir, més
modesta en dimensions que el conjunt monàstic posterior, va acabar sent el lloc de
recolliment dels monjos més grans i els que estaven malalts. A més el monestir havia
d’estar a prop de bons recursos hídrics i de terres fèrtils i cultivables.

A l’ala est del claustre hi ha la sala capitular, on els monjos es reuneixen per dur-
hi a terme el capítol, és a dir, el recordatori de les regles de la norma congregacional
adoptada, i per debatre assumptes intents vinculats a l’organització del monestir. A les
sales capitulars dels monestirs cistercencs és on s’han pronunciat la majoria de sermons,
comentant l’Escriptura, que després s’han recollit per escrit, i que constitueixen els
tresors literaris i espirituals de la teologia cistercenca: sant Bernat, sant Elred, el beat
Guerric d’Igny, Guillem de Saint-Thierry, sant Amadeu de Lausana, sant Isaac de
Stella, el beat Ogler de Locedio, i un llarg etc. Una de les obres mestres de la teologia
espiritual, els Sermons sobre el Càntic dels càntics, de sant Bernat, va ser pronunciada a
la sala capitular de Claravall. 33

32
Cf. La ruta dels reials monestirs de Catalunya: www.catalunya.com/gr-175-ruta-dels-reials-monestirs-
de-catalunya-24-1-8
33
Cf. Ll. SOLÀ, «El fenomen monàstic del Cister», 14.
 18

Els espais que formen el conjunt del monestir estan envoltats per tres fileres
concèntriques de muralles, apuntades al seu torn per un conjunt de portals, cada un dels
quals dóna accés a diferents espais del cenobi. D’aquests portals en destaquen dos: la
porta Daurada (segle XV), que custodia l’entrada a llocs com la capella de Sant Jordi, la
zona d’hostalatge o l'Hospital dels Pobres, i la porta Barroca (segle XVII), que dóna
accés a la basílica.

4.3. L’ACTIVITAT ECONÒMICA MONÀSTICA

Poblet és un punt de convergència entre Lleida i Tarragona, i en plena època

d’expansió mercantil i agrària va dedicar la seva economia cap a la producció de cereals
i de vi, que naturalment aquesta segona era encaminada cap al comerç. El monestir tenia
un gran domini territorial posat en explotació per conversos, pagesia depenent, esclaus i
una majoria d’assalariats. Els inicis van ser difícils donats els alts costos constructius;
lentament va anar adquirint terres i drets per donació, compra i apropiació il·lícita, que
provocaren conflictes i, fins i tot, agressions. Al ser una entitat eclesial es comportava
com un poder feudal més.

L’organització de les explotacions es va donar ja a partir del segle XII. El més

comú eren les granges, unitats territorials separades geogràficament del monestir, però
que tenien un oratori, menjador, cuina i dormitoris propis. En cada una d’elles hi residia
un grup de conversos dels qual hi havia un d’ells que dirigia l’explotació. Al segle XIII,
va haver un augment d’esclaus sarraïns per la disminució de vocacions de conversos. 34

També tenien molta importància, en sentit tant econòmic com social, la quadra,
el bosc, la zona de pastures i els monopolis com els molins o els forns. Així com el
delme, els permisos d’utilització de zones del monestir i les relacions amb altres
esglésies. Com a la majoria de monestirs, alguns monjos es dedicaven a la còpia de
manuscrits o la redacció de documents. També hi havia un l’hospital de pobres. Com
altres ordes religiosos, van patir diverses crisis creditícies pels deutes que s’anaven
encadenant successivament amb etapes de una millor bonança econòmica.

34
Cf. A. A LT ISENT , Les granges de Poblet al segle XV, 14-15.
 19

L'explotació i la gestió dels patrimonis monacals reprodueix un esquema molt

semblant d’un lloc a l’altre. Les abadies disposaven de terres en règim d ’alou lliure, les
més properes a la casa, que explotaven directament mitjançant frares conversos amb el
concurs intermitent de mà d’obra contractada i servil. Un segon conjunt patrimonial el
formaven les granges, una modalitat d’explotació pròpia de les fundacions
cistercenques, organitzades i planificades des de l’ens central. Eren autèntiques unitats
agràries satèl·lits de l’abadia en les quals es conreava la terra i es practicava la
ramaderia. El granger era el cap de l’explotació i estava subordinat al cellerer
(administrador o majordom de l’abadia). 35 Com abans, el treball l’efectuaven els
conversos amb la col·laboració de contractats i servents, segons les necessitats. En les
granges de Santes Creus i Poblet es documenten serfs musulmans, reduïts a aquesta
condició arran de la conquesta d’al-Àndalus i lliurats al cenobi a través de donacions.

D’inici, les granges estaven situades en un radi proper al monestir: una jornada
de camí, a tot estirar. Però com en altres situacions, la condició es va flexibilitzar amb el
temps, i es constituïren granges monacals força allunyades. És dubtós que les granges
més llunyanes fossin treballades exclusivament per frares conversos. Tot i les dificultats
d’acotar amb precisió la superfície dels patrimonis, és probable que les granges fossin el
règim d’organització i explotació majoritari de les abadies cistercenques durant el segle
XII. Cap a l’any 1200, Santes Creus en tenia entre vuit i deu i Poblet setze. 36

Una de les activitats més lucratives de l’activitat agrària dels cenobis cistercencs
fou la ramaderia, tot i ser menys visible en els documents i, per tant, més difícil
d’estudiar. L’impuls de l’activitat radica en el fet que es podia mantenir amb poca mà
d’obra, necessitava grans espais i requeria poca inversió, condicions totes elles que
s’adaptaven perfectament a les característiques dels patrimonis dels monestirs. Però per
sobre de tot, cal destacar la important demanda, en quantitat i en diversitat, del bestiar i
dels productes que se’n derivaven. Les abadies podien comercialitzar directament el
bestiar, com cavalls, pollins, rossins, bous i muls. Els cavalls foren sovint emprats com
a moneda, és a dir, per compensar lliuraments patrimonials de l’aristocràcia als
monestirs.

35
Cf. A. A LT ISENT , Les granges de Poblet al segle XV, 14-15.
36
Cf. A. CARRERAS, El Monestir de Santes Creus. Vol II, 25.
 20

L’economia monacal, doncs, es nodria dels ingressos derivats de totes aquestes

activitats, però també de les donacions de numerari. Nobles de tots e ls nivells
jeràrquics, burgesos i altres individus amb més o menys recursos tenien un record per
les abadies en atorgar testament. En el nostre país, Santes Creus i Poblet van esdevenir
els centres preferents, amb donatius destinats a l’obra (ad operant), és a dir, en la
construcció dels grans edificis i monuments. Els comte-reis figuraven entre els més
generosos, així com els membres de l’alta noblesa. 37

Un dels marcs de la conflictivitat generada per la implantació dels monestirs

cistercencs va tenir lloc entre la mateixa classe feudal, com a resultat de les disputes pel
repartiment del poder. Les abadies litigaren sovint amb els bisbes, els altres ordes
monàstics i els llinatges nobiliaris per causa de la delimitació de les àrees de recaptació
del delme i la primícia, de les immunitats i exempcions, etc. La seu de Tortosa pledejà
diverses vegades amb Santes Creus per aquest motiu. 38 La imposició sistemàtica de les
pautes pròpies de l’ordre feudal per part de les abadies cistercenques en els espais on
s’implantaren es va veure afavorida, tant pel favor i la protecció dels monarques, com
pel poder de coacció de l’Església, just quan s’afermaven els criteris de la Reforma
Pontifical que havien de culminar amb el triomf de la teocràcia pontifícia i l’hegemonia
de l’Església sobre els poders temporals. L’acumulació de poder i riquesa dels
monestirs del Cister no pot amagar, però, l’abisme que separava els principis inicials
que havien justificat el naixement de l’orde i la realitat en què s’havia convertit. La
distància era tan gran que no hi havia camí de retorn. L’única forma de recuperar
aquells principis fou el naixement d’altres corrents monàstics crítics amb el Cister, de la
mateixa manera que el Citeaux ho havia estat amb Cluny.

5. CONCLUSIONS

Cister significa en primer lloc i essencialment una represa, un rejoveniment del

monaquisme, i concretament del monaquisme benedictí. Es tracta, doncs, d’un fenomen
espiritual. Però, certament, aquest fenomen té una irradiació més enllà dels claustres

37
Cf. A. CARRERAS, El Monestir de Santes Creus. Vol II, 38.
38
Vegeu Antoni VIRGILI , L'expansió i afermament del feudalisme al Baix Gaià (segles XI-XII),
Tarragona: Centre d'Estudis d’Altafulla. Tarragona 1991; — «La fo rmació i gestió del patrimoni del
Monestir de Santes Creus a les terres de l'Ebre (segles XII -XIII)», Santes Creus: Revista de l’Arxiu
Bibliogràfic (2004) 7-32.
 21

dels monestirs, que contribueix a l’enriquiment cultural i espiritual, humà, en definitiva,

de la societat o societats contemporànies.

Els cistercencs van establir tot al llarg i ample d’Europa importants centres
d’explotació agrària i ramadera dependents dels monestirs respectius, a l’entorn dels
quals els habitants dels llocs van aprendre a conrear les terres i a explotar els ramats
d’una manera racional i ordenada. Els monjos anomenaven aquests centres amb el nom
de «granges», al capdavant de les quals hi havia un o més germans, però que comptaven
també amb mà d’obra seglar.

Penso que la gran aportació del Cister a la societat medieval del seu temps és,
sobretot, l’humanisme, quelcom que, d’altra banda, és la conseqüència lògica del
projecte de vida que es desprèn de la Regla benedictina. Un humanisme que anirà
preparant lentament el que després coneixerem amb el nom de Renaixement, que es pot
considerar el fruit madur d’aquest humanisme, i que en significa el ple desplegament.

Sovint tenim una imatge falsa de l’home, del monjo medieval, com d’un ésser
estrany que valora només els valors espirituals i deixa de banda els terrenals. En canvi,
el conreu profund de l’espiritualitat, fa que es recuperi l’atenció a tota la persona, també
en la seva dimensió corporal. Per això, a més de mestres espirituals, els primers
cistercencs van ser uns grans mestres en humanitat.

Potser allò de més important que la vida monàstica cistercenca pot aportar als
homes i dones que formen les nostres societats contemporànies, és aquesta saviesa de
vida, fonamentada en una distribució equilibrada i bella de l’espai i del temps, en la
compartició dels béns, del treball, de l’oci, dels valors culturals i espirituals, i presidida
pel que podríem anomenar cultura de la sobrietat, a contracorrent de la que impera avui,
que és la cultura del benestar, en detriment de la casa ecològica, la terra, que és la casa
comuna de tots.
 22

6. BIBILIOGRAFIA

ALTISENT, A., Les granges de Poblet al segle XV, Barcelona: IEC 1972.

, Història de Poblet, Abadia de Poblet: 1974.

CARRERAS, A., El Monestir de Santes Creus:1150-1200, 2 vols., Valls: Institut

d’Estudis Vallencs 1992.

DE VOGÜÉ, A., Sant Benet, home de Déu, Barcelona: Publicacions de l’Abadia de

Montserrat 2004.

FORT I COGUL, E., El Monestir de Santes Creus. Vuit segles d’història i d’exemplaritat,
Santes Creus: 1976.

LAPLANA , J.C., L’Església dels primers segles, Capellades: Mediterrània 2006.

LAWRENCE, C.H., El monacato medieval. Formas de vida religiosa en Europa

occidental durante la edad media, Madrid: Gredos 1999.

LEKAI, L.J., Los Cistercienses. Ideales y realidad, Barcelona: Herder 1987.

MASOLIVER, A., Història del monacat cristià, vol. I: Des dels orígens fins Sant Benet,
Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1978.

, Història del monacat cristià, vol. III: Els segles XIX i XX. El monacat oriental. El
monacat femení, Montserrat: Publicacions de l’Abadia de Montserrat 1978.

PLADEVALL, A., Història de l´Església a Catalunya, Barcelona: Claret 2007.

ROVIRA I VIRGILI, A. Història de Catalunya, vol. IV, Bilbao: Editorial La Gran

Enciclopedia Vasca 1977.

SOLÀ , Ll. «El fenomen monàstic del Cister», en www.poblet.cat (2007).

 23

SUBIRANAS FÀBREGAS, C., «Les églises de Vic au temps de l’evêque Oliba. Santa Maria
la Rodona», Les Cahiers de Saint–Michel de Cuxa 40 (2009) 187–203.

VIRGILI, L'expansió i afermament del feudalisme al Baix Gaià (segles XI-XII),

Tarragona: Centre d'Estudis d'Altafulla. Tarragona 1991.

— «La formació i gestió del patrimoni del Monestir de Santes Creus a les terres de
l'Ebre (segles XII-XIII)», Santes Creus. Revista de l’Arxiu Bibliogràfic (2004) 7-
32.