Moral Fonamental

Dr. Joan Carrera s.j.

I. INTRODUCCIÓ
«Estudiar és una acció eucarística.»
En aquesta assignatura, ètica i moral serien sinònimes.
L’ètica i la moral té molt a veure amb la llibertat.

1. MORAL I ANTROPOLOGIA

Darrera de tota moral, hi ha una antropologia, una visió de l’home. Cal una bona
antropologia teològica: visió de l’home ple, perfecte… Jesucrist. La cristologia dóna
lloc a una antropologia teològica, i l’antropologia teològica dóna lloc a una moral
fonamental (després morals específiques). En la concrecció de la moral cristiana
intervé l’ES, i d’aquí la importància del discerniment.

La moral es construeix des de grans principis (fonaments), principis operatius… i

després les concrecions.

Ex. No mataràs, és un dels grans principis cristians. Com es tradueix quan algú
t’ataca i et vol matar? S’accepta el principi de legítima defensa. Però hi ha màrtirs i
sants que no l’han acceptat i per això han esdevingut sants.

L’ètica va néixer en l’elecció pròpia de l’ésser humà: què he de fer?

L’home és un animal ètic que prefereix. Pot escollir A o B. I en funció de les
eleccions et vas configurant. El criteri pot ser purament egoista o orientat al bé
comú. L’ètica és una reflexió sobre què ens fa feliços. L’ètica cristiana proposa un
model de plenitud. Presenta la manera de ser plenament humà.

La moral humana i la moral cristiana estan en tensió? I les altres ètiques religioses?
El rival de l’ètica cristiana, en les nostres latituds, no són altres ètiques religioses…

L’experiència ètica pressuposa la llibertat.

L’etica pretén reflexionar sobre quin projecte humanitza més.
No atura res, sinó que reflexiona cap a on anem… També en l’àmbit científic.
Ciència i tècnica al servei de l’humanització.

1
2. MORAL DINS DE LA TEOLOGIA

La teologia no és només reflexió sobre Déu, sinó també resposta de la humanitat a

l’aliança divina. I la resposta acostumen a ser accions (praxis).
La moral és també teologia perquè pressuposa la fe, però no només, sinó que també
fa servir instruments per llegir la realitat (instruments relatius).

La ciència, quan descriu, també valora… Cal tenir-ho en compte.

I té instruments de llegir la realitat de manera diferent. És dificil trobar un científic
que no hi fiqui ideologia.

La teologia moral és una part de la teologia: resposta de l’home a Déu. Diàleg

amorós, resposta amorosa a un projecte. I caldrà anar veient com es concreta allò…
La teologia reflexiona sobre una història de salvació.

La teologia moral és teologia… El Déu cristià vol resposta humana, que es

visibilitza a través d’accions concretes. A què em porta Déu?
La teologia moral intenta clariifcar la praxis a la llum de la fe.
La plenitud humana està expressada en Jesucrist.

Cada cosa: discernir si humanitza o no a la llum dels principis cristians.

La resposta de la paraula definitva de Déu a la humanitat és Crist.

La teologia moral és la doctrina del seguiment de Crist, de la vida en Crist, per ell i
amb ell. El punto de arranque de la moral católica es Cristo. Moral de diálogo con la
Biblia y con la Tradición. La cristologia suministra a la teologia moral su tema. Es
casi una parte de la cristología.
B. Häring - La ley de Cristo

La teologia moral analitza la resposta humana al projecte de Déu, la resposta a

l’amor gratuït de Déu. Resposta amb actes d’amor que es concreta amb actes
concrets. Per això fa sentir categories teològiques enteses des del punt de vista
pràctic (praxis).

Ètica, com a sistema de valors.

Rahner: la teologia moral és una part de la dogmàtica cristiana. Mateixos principis i
fonts: Escriptura, Tradició i Magisteri (molts graus).

La morla cristiana no es pot fer sense ser creient ni tenir fe… És una part de la
teologia.

Teologia moral: presentar com fer discerniment… Com llegir la Biblia en dimensió
moral.

2
La moral necessita de la cristologia, i la cristologia deriva de la Bíblia.
Quins criteris d’interpretació de la Bíblia es poden fer servir en moral?

2.1 Moral i Bíblia

L’ús de l’Escriptura genera unes certes dificultats en la seva relació amb la Moral.

La interpretació de la Bíblia en l’Església (1993), n. 3

1. L’exegesi bíblica ha de preparar el material per als moralistes (hi ha molt i
tot junt).
2. La Bíblia té una evolució moral considerable, encara que troba el seu
acabament en el NT. Des dels inicis, temptació d’esborrar l’AT.
3. La consciència moral progressa - Déu pedagog, que ensenya poc a poc la
manera més humana de viure.
4. El NT mateix tampoc no és fàcil d’interpretar moralment: imatges i
paradoxes. Jesús està en confrontació amb una certa manera d’interpretar
la llei jueva.
5. Necessària relació exegesi-moral.
La Bíblia et dóna orientació per resoldre problemes morals. En els punts més
importants, la moral del Decàleg roman fonamental. Però el Decàleg s’amplia…

Al darrera d’una norma sempre hi ha un valor. No es tracta només de complir la

norma, sinó de respectar el valor que hi ha al darrere.

Bíblia i Moral (2008)

Criteris fonamentals:
1. Conformitat a la visió bíblica de l’ésser humà
2. Conformitat a l’exemple de Jesús

L’originalitat de la SEscriptura en l’àmbit moral consisteix en la purificació,

discerniment i maduració del que la cultura proposava.

Quan fem un judici moral, caldrà fer 2 preguntes:

—Es conforme a la teologia de l’Aliança i Teologia de la Creació?

El document lliga molt les Benaurances amb el model de Jesús.

Criteris específics:
—Convergència (presència en altres llocs extra-bíblics: Ex. el “no matar” es troba en
moltes tradicions)

La raó cristiana no és autònoma, sinó raó il·luminada sempre per la fe.

3
 2.2 Teologia Espiritual

Molts camins espirituals proposen pràctiques ètiques, fins i tot el mateix Decàleg
pot ser vist com a expressió normativa de quelcom que posa límits a l’egoisme
humà. (Ex. no matar, frena la ira; no robar, controla l’enveja…) Intenten frenar
desitjos incontrolats: límits de manera negativa. Treu les afeccions desordenades
(apegos). Proposa pràctiques per desordre l’ego autocentrat, el jo que es mira el
melic. Les pràctiques espirituals intenten obrir aquest jo als altres. L’ascètica pretén
dominar les pulsions, descobrir el seu aspecte depredador… L’ascesi té molt a
veure amb la moral: descentrar l’ego, perquè Déu pugui actuar (Ex, dejuni, perquè
no et posseeixi la pulsió només d’alimentar-te).

Tots els camins ascètics formen part de l’ètica.

La mística és do de Déu. L’ascètica prepara.
I cal tenir en compte que l’ascesi no engreixi el meu ego.
Per això és molt important fer una ascètica guiada!

El camí espiritual: morir a un mateix. La quènosi porta al naixement d’un nou jo,
que va cap en fora, que no es mira ell mateix. Deixa aflorar l’ES.
Els camins espirtiuals comencen en el camp de l’ètica (moral - forma activa) però
ens porta cap a una dimensió passiva (mística).
Calen aquests camins per desapegar-te.

La moral és molt pneumatològica.

Tota l’ascètica són pràctiques morals.

3. INDICACIONS METODOLÒGIQUES

Realment es pot ensenyar la moral cristiana (teologia moral)?

En ser moral de gràcia i de resposta, potser no es pot ensenyar per via d’autoritat.
Educar per poder fer una resposta a la proposta de Déu… És important proposar
valors, per ajudar a fer discerniment personal i comunitari.

Per explicar valors, el relat és un mitjà privilegiat (el llenguatge normatiu no tant,
però pot ser un camí).

Ensenyament que orienta la decisió de la comunitat, i dins de la comunitat les

persones.

La TMoral ha de fugir de dos extrems:

1. agressivitat moralitzant (fariseisme) - càrregues feixugues. Catàleg de coses
males i dolentes.
2. claudicar de la funció moral - per no imposar deixo d’orientar

4
La moral ha d’il·luminar les decisions ètiques de les persones i de la comunitat, i si
cal, paraules de denúncia.

La TMoral és ciència orientada a la praxis i té la dificultat de totes aquestes ciències

pràxiques: no pot abastar tot el seu objecte! Té els seus límits. No pot analitzar tots
els casos possibles on hi ha conflicte de valors (segle XVII: casuística, solucionar
casos). A vegades la moral cristiana indica normes, però no les jerarquitza (Ex. no
matar és norma molt clara, però té excepció). Un altre exemple: no avortar
(el·liminació directa, deliberada i voluntària).

La TMoral fa servir mèrode inductiu: analitza el comportament humà en les

diverses situacions en funció del que ha de ser. Té una dimensió escatològica:
acostament a la plenitud del Regne.

Té en compte els valors bàsics però anant als casos concrets.

Ex. tenim el valor de justícia… però caldrà que veure com l’apliquem.

4. MORAL I CIÈNCIA

✓ Per què la moral cristiana necessita de la ciència?

✓ Per què la ciència necessita de la moral?

Necessita la ciència de la moral, pel perill de deshumanització (contra l’home), pel

perill de perdre de vista la dimensió espiritual de l’home, perquè la ciència no es
pregunta per la finalitat, perquè la ciència es preocupa molt dels mitjans i no tants
dels fins… La ciència és dirigida per les necessitats humanes, els interessos
econòmics o militars… Sembla obvi que la ciència necessita de la moral, però no ho
és per a tothom.

Necessita la moral de la ciència, perquè oferereix un coneixement més exhautiu de

la realitat. Per aplicar els seus principis a la realitat ha de conèixer abans la realitat.
L’eina que té la teologia moral per llegir la realitat és la ciència. Però tota lectura de
la realitat pot deformar-la… Els instruments són relatius, però hem de conèixer la
realitat. La ciència és un lector de la realitat. Psicologia, Sociologia, Medicina…
«Lo que pertenece a la ciencia moral se conoce siempre a través de la experiencia.»
Aristòtil. O Gaudium et Spes 33; 46.

Exemples:
1. Mort: què s’entén per mort? Ara és molt clara, però no en el segle XIX (mort
cardíaca). Ara és encefalograma pla…
2. Animació retardada de la persona (St Tomàs): l’ànima entrava en la persona en
un determinat dia de gestació (Aristòtil): 40-90 dies. Diferenciava entre pecat i
pecat greu en funció dels dies de gestació.
3. Conductes qualificades com a pecat mortal (portaven mal objectiu) quan eren
patologies o malalties psiquiàtriques.
5
Les dades de la ciència comporten una certa relativitat, però les necessitem, perquè
sinó l’ètica cristiana pot esdevenir ideologia (fanatisme), sense contacte amb la
realitat.

Abans del nominalisme, ciència i moral estretament unides. Amb el progrés de la

ciència empírica, i el qüestionament que això suposa (començava a fer trontollar
principis morals), el nominalisme va vincular l’ètica a la voluntat de Déu (st Tomàs:
no s’ha de fer una cosa perquè ho vol Déu, sinó perquè Déu sap que és bona).

La TMoral són com els fonaments. Potser no són macos, però son molt necessaris.
Una bona moral fonamental assegura l’edifici.
Cal assegurar els grans principis: aquests no canvien.
Veritatis splendor.

5. SITUACIÓ DE LA TEOLOGIA MORAL ACTUAL: CRISIS I REPTES

Arran del canvi en la concepció de llei i d’autoritat a partir del segle XX, la Teologia
Moral va entrar en crisi. A la segona meitat del segle XX s’ha fet servir molt la llei
moral (normes negatives - acotes el que no pots fer).

Crisi d’autoritat i del concepte de llei

Autoritat: executora de la voluntat de la base… Els totalitarismes del segle XX
posen molt en qüestió l’autoritat.
Llei: ara s’entén com quelcom consensuat, però no tés res a veure amb la concepció
bíblica o la moral de la llei.
Tot plegat ha influït en la Teologia Moral, molt basada en l’autoritat i que feia servir
molt el concepte de llei. En un món cada vegada més global, la moral es veu
obligada a justiifcar-se molt més: per què és voluntat de Déu, per què humanitza,
per què és bo?

L’onada de relativisme-subjetivisme (sembla que tot s’ha de consensuar) porta la

temptació d’afirmar, com a resposta, molts les coses.

Ratzinger (Crítica y Obediencia): Tampoc no és bona una excessiva absolutització de

les normes. Entre el rigorisme i el laxisme. Si la societat és molt relativista, potser
s’han d’afirmar els principis; si és molt rigorista, potser s’ha de subratllar la
flexibilitat… «La verdad vive de sí misma sin necesidad de tales defensas.»

La pluralitat i la permissivitat també influeix en una certa crisi de la TMoral.

Les lleis no tenen l’objectiu ja de moralitzar, sinó que són uns mínims per a la
convivència. Apareixen altres ètiques i formes de pensar… Relativisme.

En una societat en canvi, l’hegemonia de la moral cristiana trontolla. Cada dia

apareixen nous problemes. Vertigen de la societat actual. S’ha de fer tot el que es
pot fer? Quines conseqüències tindrà? Va contra la imatge i semblança de Déu? Hi
6
ha situacions noves que ens obliguen a la recerca ètica, perquè hi ha dades que no
són prou clares, difícils d’entendre…

Abans, la moral cristiana més acostumada a la seguretat… Ara els pronunciaments

tenen un context molt diferent i per tant s’ha de matissar. «Estem en una societat
post-tradicional.» La moral cristiana viu de la tradició i això és una altra dificultat
en el món actual. En qualsevol cas: principi de precaució (no hi ha certesa).

Reptes de la TMoral:
1. Objectivitat — creiem que podem arribar a les grans veritats ètiques. Davant
d’un món que tendeix al relativisme (postmodernitat), que creu que la veritat ha
de ser consensuada o que no podem arribar-hi. Nietzsche: podem crear el bé i el
mal. Creiem en l’assistència de l’ES per anar concretant les grans veritats en la
vida. Una altra cosa són els matissos. El relativisme extrem no porta enlloc.
2. Historicitat — al llarg de la història hi ha afinaments en certes opcions morals.
Pot semblar relativització però és afinament. Fins i tot dins d’una mateixa fe
poden haver diversos models de moral (nominalisme versus tomisme; jesuïtes
versus dominics). Memòria i reconciliació (hrm sobre com llegir les coses del
passat). L’evolució moral es veu molt clara de l’AT al NT.
3. Participació — hi ha avui més sensibilitat democràtica i val la pena escoltar els
experts. També pel que fa a la participació femenina: la importància de la dona
és avui fonamental en la transmissió de la fe-moral. No sabem de tot… La
ciència no ha de determinar la moral, però ens ajuda a entendre el món.
4. Autonomia — la moral cristiana no autònoma (temptació de la
postmodernitat), però tampoc no és una cosa que ve totalment de fora
(heterònoma). Ve de Déu però és una moral de plena humanització. La moral
cristiana és teonòmica. No ve de Déu de manera heterònoma, sinó per la
Creació (No hay que evitar esto porque Dios lo quiere; sino que Dios lo quiere
porque no es bueno). Equilibri entre Déu i la plenitud humana. De cara al diàleg
amb els altres, s’ha de tenir molt present… (Ex. Déu és Senyor de la Vida - cal
buscar arguments racionals/raonables que sigui entesos per als altres). Cal
mostrar que la proposta evangèlica dóna resposta a la plenitud humana.
5. Humanitat global — com fer-ho per proposar morla per a tothom.
6. Repte de les situacions límit — és un repte pastoral. Cada vegada hi ha més
persones enverinades per un pecat estructural (estructura de pecat: Sollicitudo
rei socialis), i apareix el Mal menor (Ligori) i la llei de la gradualitat (Familiaris
consortio, JP II). Optar pel bé significaria sobrepassar les forces de la persona
(una moral rigorista allunyaria la persona de Déu). El Mal Menor: només en
situacions límit i no deixa de ser un mal. «Si de todas las maneras lo tiene que
hacer, mejor un adulterio que un homicidio.» La llei de la gradualitat és més
fina: en situacions límit (no pots fer l’ideal), anar donant passes vers l’ideal ja et
posa en camí de salvació… Ex. Amoris laetitia 245 / 305. Repte que incomoda
perquè a ningú no li agrada parlar de «mal menor».

7
Com va respondre el CV II a tots aquests reptes?
L’Església es va presentar davant del món amb l’esperança de compartir una
mateixa ètica, independentment de la creença o fe. Reconeix que té el dipòsit de la
PdDéu, però no tothom el té. Els cristians hem de ser l’avantguarda en la nova
ètica: il·luminar el camí en què acaba d’entrar la humanitat. GS 33.21. Persones
creients i no creients hem de treballar plegats en la construcció d’aquest món i per
això cal diàleg [Ecclesiam suam: diàleg cristià]. Mirada optimista, que no percep
només els aspectes negatius del món, sinó que creu que l’Esperit actua en totes les
realitat.

Accents-consciències del CV II:

1. Consciència antropològica: home com a imatge i semblança de Déu: dignitat i
igualtat humana en l’àmbit de la moral.
2. Consciència cristocèntrica: la moral és el seguiment de Crist, mestre i model. GS
22. El misteri de l’home… només s’aclareix en el misteri del Déu encarnat.
3. Eclesiologia de comunió: ser cristià és resposta generosa i agraïda a una vocació
rebuda gratuïtament. El CV II reconeix la índole comunitària de la vocació
humana (GS 64). Accentua.
4. L’Església s’autocomprèn com a PdDéu que camina i anticipa el Regne. La
moral com a contínua conversió. Anticipa el Regne però encara no ha arribat.
L’Església és peregrina cap al Regen. La moral apunta al Regne i ens encamina,
però encara no hi som: camí de conversió. L’Església s’autocomprèn com a
camí. Ens anem assemblant al mestre però encara no ho som. L’escatologia no
treu importància a les tasques temporals.
5. Presència de l’ES al món: encara que conviu amb el pecat (context de guerra
freda).

Aquestes noves consciències donaven molta canxa a la moral (triple dimensió del
pecat: Déu, germà i natura). El CV II també recupera la doctrina de la consciència:
sagrari de Déu.
Tot això es tradueix en una manera d’enfocar la moral d’una manera diferent.

En aquells moments, dos grans ideologies racionalistes (capitalisme-comunisme), el

cristianisme creu en la raó humana il·luminada per l’Esperit. En el context relativista,
fragmentació de la moral (que cadascú decideixi): trenca l’ideal universal del CV II.
La pèrdua de referents objectius: liberalisme moral, en el contetx del liberalisme
econòmic salvatge. La llei del més fort. I el projecte del CV II és posat en qüestió. Per
això l’Església defensa i accentua en aquell moment l’objectivitat: Veritatis splendor,
1983. És una encíclica que accentua l’objectivitat de la moral.

El CV II no parla de llei moral natural… però Veritatis splendor recupera aquesta

categoria, perquè era més objectiva. Titllada de massa rigorista, però també defensa
la creativitat. «Las precipciones morals deben ser fielmente custodiadas y
permanentemente actualizadas.» L’ideal no canvia però s’afinen els accents…

8
PREGUNTES (escollir 1)
1. Analitzar un repte de la teologia moral que t’hagis trobat en la teva experiència
pastoral (no necessàriament la solució).
2. Plantejar la necessitat i la dificultat de l’ús de l’Escriptura en Teologia Moral.
3. Necessita l’ètica a la ciència?

Respondre en un DIN A4

ESBÒS: «Tened los mismos sentimientos que Cristo.»

El gran desafío es el discernimiento… Salir de la búsqueda ansiosa de una felicidad
que no es tal, para descubrir que la felicidad es la consecuencia de una vida en
plenitud (que establece relaciones saneadas y enriquecedoras con Dios, con los
hombres y con las naturaleza).

El sagrado de la conciencia / interioridad / autoconocimiento /

Conciencia antroplógica: imagen y semejanza de Dios

9
II. FONAMENTS D’UNA MORAL DE VALORS
1. LLIBERTAT I EXPERIÈNCIA ÈTICA

La imatge de Déu influeix molt en l’ètica.

Doble pregunta en la reflexió moral: què cal fer i per què?
Objecte i motiu de les decisions.
Si reduïm l’ètica al pur subjecte: subjectivisme.
Si la reduïm a l’objecte: objectivisme (quelcom exterior a la persona).

La característica de tota decisió ètica és que implica tota la persona. No és només

decisió d’ordre pràctic o estètic. La pregunta ètica va molt més enllà del pur
pragmatisme: què dóna sentit a la meva vida? quina persona vull ser?
La pregunta ètica té a veure amb el tipus de persona que vull ser. I això va unit a
l’experiència de llibertat: però cal un criteri per exercir la llibertat. Exercir la llibertat
vol dir triar-ne una…

Per la recerca d’una cert criteri sorgeix el concepte de fi, valor i bé:
—> Perquè és un bé, l’estimo com a valuós i el proposo com a finalitat.
Cal noció del que està bé i està malament. L’experiència ètica implica un criteri de
bé i, per tant, és una experiència universal: tothom ha de decidir.

L’experiència ètica és universal, unida a la intuïció del bé. És una experiència

d’opció i al mateix temps de renunciar. Puc fer-ho però opto per una opció.

No hi ha moral sense llibertat, però hi ha dos perills de la llibertat:

1. convertir-la en el bé absolut (anul·les la llibertat)
2. negar la llibertat sota molts condicionaments (també l’anul·les i per tant negues
l’experiència ètica)

L’ètica cristiana no es pot presentar com una sèrie de normes que posen límits a la
llibertat, sinó més aviat una invitació a realitzar-se com a persones. Ha de tenir
present la llibertat, però a la vegada que parteix del que vol Déu (voluntat divina,
que vol la plenitud humana).

La moral cristiana té també dues temptacions (morals heterònomes):

1. ètica infantil (Freud): Déu tapa-forats que soluciona els problemes. Substitut
del pare que em diu què he de fer. Mecanisme de defensa que ens evita prendre
decisions. No assumim prou bé la llibertat. Tapa-forats de la meva capacitat per
optar. El món actual pot afavorir l’ètica infantil? Món individualista on la
tradició pesa poc, desarrelat afectivament… Això ens pot empènyer cap a una
certa recerca de seguretat. L’ètica és exercici de llibertat de l’adult.
2. ètica alienadora (Marx): determinats valors ètics poden afavorir situació injusta.
La moral com a opi del poble, narcòtic. L’ètica cristiana defensa l’ètica de Jesús,
no de les elits, que no sigui mantenidora d’un sistema no evangèlic. La moral
10
 cristiana és utòpica, caminem vers el Regne. Sempre en tensió escatològica vers
la plenitud: el que ha de ser… Intenta millorra aquest món però el projecte del
Regne és molt més. No el que és! Dimensió profètica.

La moral té una dimensió individual, i alhora una dimensió comunitària.

Decàleg i Benaurances com a porta oberta…

Desconfiar de tota moral i ètica amb trets infantils i alienadors.
Ex. El cristianisme no es pot limitar a consolar els pobres, sinó evitar que s’hi arribi.
Tret marcadament escatològic.

Tensió entre la sobirania de Déu i la llibertat humana:

Criatura lliure a la qual se la convida a viure plenament:
«Lo dejó en manos de su propio albedrío.» (Eclesiàstic)

Llibertat i moralitat no són dues forces enfrontades… Es necessiten i

retroalimenten. La llibertat és la condició necessària perquè un acte sigui moral.

El projecte de Jesús és abans estimat i viscut que formulat.

L’experiència ètica és una experiència de llibertat, però també apareix la categoria

de bé: tendim cap allò que considerem un bé (allò que valorem com a bé — valor).

2. VALORS MORALS I NORMES MORALS

Estem en una tradició en què la persona cerca allò que es considera com a bé.
L’home=cercador de bé. Quan el troba el fa criteri del seu actuar.
El bé com a criteri últim del seu obrar i del seu ésser.

Darrerament, s’ha introduït una nova categoria: el bé que ens atreu (que
considerem valuós) = VALOR (dimensió subjectiva).

L’ésser humà no està sotmès només a exigències biològiques. Descobriment de

coses útils i/o agradables als sentits: valors útils i agradables o estètics.
Els valors impliquen a les persones però no són fruit només de la nostra
subjectivitat (tenen una part objectiva).

Conèixer un valor, demana sempre una resposta.

I al mateix temps, conèixer un valor, implica també el valor contrari: contravalor.
Els valors poden també jerarquitzar-se (el valor de la vida més que els valors
estètics).

11
Què és un valor ètic o moral?

1. Els valors sempre constitueixen bé per a les persones, però el valor moral es
distingeix de la resta pel seu caire de totalitat. Qualifica la persona en la seva
totalitat, no només en algun aspecte. Implica la responsabilitat i llibertat de la
persona. Ex. No saber cantar et fa mal cantant, no mala persona.
Els valors morals sí qualifiquen totalment la persona!

2. El valor moral té relació amb la consciència moral. Segons s’hagi respost amb
el bé objectiu, la persona crea una harmonia o desharmonia. Ex. remordiment de
consciència.

3. El valor moral està present (transcendeixen) en la realització dels altres

valors. Té a veure amb el sentit de les nostres accions… En totes les accions de la
persona, en el fons, sempre hi ha valor moral.

4. El coneixement dels valors moral és diferent a la resta. No ens diu només com
és la realitat, sinó com ha de ser la realitat (apreciatiu). La moral ens diu què ha de
ser. Analitza la pròpia conducta de la persona i ens ensenya a viure com hauríem
de viure. Per això els valors morals impliquen un cert deure: resposta d’anar cap al
que ha de ser.

Optar significa sempre sacrificar algun valor. Els sistemes ètics (ex. cristianisme)
ens ajuden a triar quins són els valors més importants. Tots els sistemes ètiques
intenten jerarquitzar els béns, i no sempre aquesta jerarquia és unívoca (ex. entre el
valor vida i el valor integritat físic, puc sacrificar el segon en funció del primer). El
sistema ètic ens ajuda però no estalvia el discerniment de la consciència moral. La
moral implica pensar, i en la moral cristiana, implica necessàriament fer pregària:
discerniment.

Normal moral: els valors morals demanen una resposta gairebé en la categoria de
deure. La majoria de valors s’expressen a través de normes: són expressions de
valors, traduccions de valors en un llenguatge normatiu. Tota norma moral,
correctament formulada, és expressió d’un valor moral que cal respectar (no
mataràs és expressió del valor vida).

➡ Norma moral=Valor moral expressat en llenguatge normatiu.

Les normes morals poden ser negatives o positives. Les positives són més obertes
(ser just) i per tant obliguen al discerniment. Les negatives són més acotades i
determinen clarament què no ha de ser: deixen clar quan es conculca un valor!

En moral cristiana s’ha parlat a vegades de llei moral.

12
Els valors morals, a més de les normes, es poden expressar també a través de relats
(testimonis, exemples…). A moltes cultures les persones es socialitzen a través dels
contes. Avui dia, el cinema, l’entreteniment… Ex. Star Wars, El Senyor dels Anells…

A Occident, per la importància de l’imperi romà i el pes del dret, el llenguatge

normatiu ha estat prioritzat.

Tota norma correctament expressada és expressió d’un valor moral.

1. El veritable comportament ètic no consisteix a complir normes sinó realizar

els valors que hi ha al darrere. L’objecte de l’obrar moral no ha de ser complir
la norma sinó de realitzar un valor (diferències entre la lletra i l’esperit de les
normes en els fariseus). No sempre hi ha contradicció.
2. Només un valor pot fonamentar una norma: l’autoritat no fonamenta el bé.
Això no resta importància a l’obediència, simplement que l’autoritat no ha de
ser arbitrària ni l’obediència infantil (no ètica). Al mateix temps, en la
perspectiva cristiana, la norma no crea el bé. Déu ha creat el bé. L’ètica cristina
no respon a una moral arbitrària. Una altra cosa és com afinem aquest bé
(discerniment.)
3. La norma formulada no és perfecta. Correctament formulada il·lumina el valor
i té un valor pedagógic: t’anima a perseguir el valor. Però al mateix temps, pel
seu esquematisme, també redueix (emmascara) el valor. La norma no estableix
jerarquia de valors (Ex. acusació als fariseus de minimalistes). Realitzar el valor
a vegades implica anar més enllà de la lletra (maximalista).
4. La paraula llei i norma ha estat feta servir en sentits molt diferents en la
TMoral. Ex. El pla de Déu sobre tota la creació ha rebut el nom de llei eterna; el
coneixement d’aquesta llei eterna se li ha anomenat llei natural; alguns autors
parlen de l’Evangeli com la llei nova; per a st Tomàs, la llei nova és la gràcia de
Déu. També hi ha el sinònim de llei=manament.

El llenguatge de l’ètica cristiana opta avui massa per la norma. Estem encara
imbuïts per la tradició romana. Prò no sempre ha estat així. Per què no opta més
pels relats? Són més oberts: invitació a viure un valor… Jesús opta molt pel relat.
Fins i tot en el judaisme, la Torà és un do de Déu perquè el poble sigui poble… en
clau d’aliança.

3. ORDRE MORAL I JURÍDIC (MORAL-DRET)

Estem en un món en què les lleis (emanades de Parlaments) són omnipresents. Si

tens l’ètica cristiana, per què has de complir la llei civil? O només complir la llei
sense ètica? Quina diferències hi ha entre ordre moral i jurídic?

➡ La norma ètica no requereix la seva promulgació en sentit estricte. En canvi,

les lleis civils, per existir, han de ser promulgades.

13
➡ Sovint s’apel·la l’ètica o la moral quan un sistema polític viola conviccions
profundes de les persones (Ex. drama d’Antígona: apela unes lleis per sobre de
les ordres del rei / Ex. tortures en dictadures).
➡ Les lleis no urgeixen tots els valors d’una societat. Hi ha valors no urgits per
lleis (Ex. llei de ser misericordiós). Hi ha coses que no es poden legislar.
➡ La norma legal té caràcter coercitiu i s’obliga sota sanció. La norma moral
només obliga més a l’àmbit de la consciència. Pot haver-hi normes morals que
no violin lleis.
➡ La reflexió ètica va sovint per davant del dret (Ex. primer reflexió ètica sobre la
clonació, i després la normativa).

4. RELACIÓ DRET-ÈTICA

Hi ha tres postures que aborden aquesta relació:

1. El Dret és l’Ètica pública (per a tothom). Les ètiques particulars són

individuals, a nivell de consciència, o a nivell comunitari particular (cristians).
La moral és deixada per a l’esfera privada. Què passa quan hi ha
contradiccions?
2. L’Ètica està per sobre del Dret:
➡ L’ètica fonamenta el Dret (iusnaturalisme)
➡ Hi ha ètica de màxims vertadera que s’ha de traduir en lleis: estats
confessionals o estats regits per la sharia. Seria lògic en el cas d’un estat
que tothom és cristià. Però l’estat democràtic està regit per les majories…
e intenta no concular drets de les minories.
3. El Dret hauria de reflectir una ètica mínima acceptada per tothom al voltant
dels drets fonamentals. L’acord entre totes les ètiques no vol dir que no hi hagi
contradiccions. L’ètica es una construcció en permanent diàleg. L’ètica mínima
és una solució al pluralisme ètic. Marc mínim i després cada ètica particular pot
pujar el llistó. El món actual va una mica per aquí: acord ètic.

Hi ha qui diu que en una societat plural, cap ètica pot servir per legislar. Però
tampoc no es pot dir que el dret sigui èticament neutre. Darrera d’una llei sempre
hi ha la priorització de valors. En les societats plurals, la problemàtica és esbrinar
quins valors reflecteixen les lleis.

La reflexió ètica va per davant del dret. Però són dos moments necessaris.
Prescindir de l’ètica té perills: «El derecho sin la ética es ciego; la ética sin el derecho
resulta vacía. Sin la ética el derecho correrá el riesgo de caer bajo mínimos.» (Diego
de Gracia).

A vegades s’ha d’acceptar que no es legisli com voldries… Acceptar no vol dir
renunciar.

14
Prescindir de l’ètica, té el risc també que les lleis tradueixin només l’acord d’una
part (majoria o minoria). Les lleis han de sortir d’algun lloc.

Sant Tomàs d’Aquino: relació entre MORAL-ÈTICA - STh I-II q.95-97

1. La llei humana, per ser vàlida i vinculant, ha de ser emesa per l’autoritat
(normalment legislador).
2. La llei humana, per ser vàlida i vinculant, ha d’estar al servei del bé comú
(excloure qualsevol aspecte de parcialitat o provilegi), al servei de la comunitat
sencera.
3. La llei humana, per ser …, ha de ser justa: al servei del bé comú i ha de ser
compatible amb la llei natural (per deducció lògica de la llei natural o per
determinació de la llei natural). Si s’aparta de la llei natural, ja no sera llei, sinó
corrupció de la llei.
4. La llei humana persegueix una finalitat moralitzant. Ara aquesta finalitat no és
tan clara… La finalitat moralitzant té dos límits: per ser justa, la llei humana no
ha de sobre carregar la persona sinó respectar les seves possibilitats humanes.
«Dios no manda cosas imposibles… Y si no puedes, avisa que hagas lo que
puedas y pidas lo que no puedas.» També s’ha de tenir en compte el límit que la
llei no pot demanar ser un heroi: fer el que puguis. Es pot aplicar també en la
llei de la gradualitat. Els límits de la llei en el que afecta a vicis i abusos morals
practicats en la societat: «La ley escrita para gobernar al pueblo permite con
razón cosas que la divina providencia debe castigar.» «¿Incube a la ley humana
reprimir todos los vicios?» «Pretende llevar a los hombres a la virtud, pero
gradualmente. No impone a la multitud de los imperfectos la virtudes propias
de los virtuosos…» «La ley humana no puede prohibir todas las cosas que
prohíbe la ley natural» (St Tomàs). // Mal menor, llei de la gradualitat.

¿Realment la moral ha de fer servir el llenguatge normatiu? O no?

En l’àmbit catequètic, potser no, perquè hi ha altres camins: relats, contes,
pel·lícules… Al mateix temps, però, es parla avui molt en llenguatge jurídic, en el
nostre món. En un món en què hi ha tant relativisme moral, un cert llenguatge
normatiu negatiu és necessari. El llenguatge normatiu negatiu limita, però no diu
tot el que has de fer… Posar els límits, el mínim que s’ha de complir.
El llenguatge jurídic pot continuar servint, però també el relat (un bon exemple són
les vides exemplars: encarnen els valors en vides concretes).

Els sants destaquen sovint per una virtut… Però tenen altres defectes. Això ens
permet establir vincles i poder seguir el seu camí. Val la pena fer una presentació
complexiva dels sants.

PREGUNTES:
1. Planteja una situació real (que t’hi hagis trobat) que es doni un conflicte de
valors… Com faries l’anàlisi de quin valor ha de prevaldre segons l’ètica cristiana?
2. Com podem transmetre l’ètica cristiana als joves d’avui? Intuïcions i perills…

15
III. BÍBLIA I MORAL
INTRODUCCIÓ

L’ètica cristiana s’ha d’avalar en la Bíblia, però moltes coses no hi queden resoltes.
La TMoral ha d’esbrinar com es concreten els grans principis… I per això és
imprescindible arrelar-la en la Sagrada Escriptura. La Bíblia dóna llum, n’és
fonament.

El cristianisme no és només una ètica, però tampoc només una contemplació

afectiva de Déu. Implicarà també un projecte de vida encarnat en els valors de
Jesús.

L’ètica cristiana està fonamentada en NT, però també té en compte l’AT.

Els valors religiosos i els valors morals sovint van estretament units.
Ex. quins valors religiosos/morals va aprendre el Poble de Israel va aprendre al
desert?

1. ANTIC TESTAMENT

El judici moral ha de ser fet sobre dos preguntes (Bíblia i Moral):

1. Es conforme a la teologia de la Creació?
2. Es conforme a la teologia de l’Aliança? [Decàleg]

A l’AT l’experiència de fe va unida sempre a l’experiència moral. El pecat: buidar la

fe del contingut ètic. Aquest és el clam i la denúncia dels profetes: culte sense
misericòrdia. A l’AT, el criteri moral és complir i acceptar la voluntat de Déu: no
s’apel·la a la bondat intrínseca de les coses, però per al PIsrael no és una voluntat
arbitrària, sinó Déu que estima i salva.
La diferència amb altres cultures amb altres religions: déus arbitraris i volubles.
La moral d’Israel apel·la a la fe en Déu que vol el bé del poble, pressuposa una
relació interpersonal, iniciada amb la promesa dels patriarques i l’Aliança. És un
Déu que comença relació interpersonal amb el poble. Això fa canviar la perspectiva
de la moral.

Ètica especial: interpersonal

1.1 TEOLOGIA DE LA CREACIÓ

La Teologia de la Creació presenta una manera de ser de Déu que ens remet a una
sèrie de valors. Cal, però, no oblidar que per a Israel, primer és l’Aliança i després
la seva dimensió omnipotent i creadora.

16
Què implica moralment la teologia de la Creació?

1. Crítica a tota forma de politeisme i idolatria. Déu no s’identifica amb cap

realitat creada (idolatria) i com poden ser moltes (politeisme). Déu és
transcendent, de tal manera que s’oposa a idolatries i tot politeisme. En el fons
es rebutja tota absolutització-hipervaloració de qualsevol cosa important per a
la humanitat. Ex. durant el segle XX s’ha idolatritzat la raça, el partit… fins al
sacrifici humà. Sovint s’ha absolutitzat el poder, el plaer, el mercat, el
creixement econòmic, sorevaloració del jo… L’idol (vedell d’or) està encara molt
vigent. Els profetes d’Israel desemmascaren moltes idolatries (Isaies els
acaparadors de propietats, sant Pau elsqui tenen per Déu el ventre i Jesús els
qui tenen per déu els diners…) La TCreació rebutja tota idolatria. Perquè la
idolatria és una forma d’increença. Adjudiques poder a coses que en realitat
t’acaben esclavitzant, perquè idolatritzes valors mundans (no transcendents).
En algun temps, l’Església va denunciar el perill d’absolutitzar les ideologies
(En el món actual, en la postmodernitat, continuen havent-hi ideologies? Potser
les grans ideologies totalizant, però déu n’hi do…). «Fora de Déu no hi ha res
sant ni digne d’adoració…» JP II a Puebla, discurs inaugural, «l’home cau en
esclavitud quan divinitza el que no és déu». Exemples d’absolutització en el
segle XX: mite del creixement econòmic; mite de la seguretat (perill d’esdevenir
món de control total); mite del progrés, i del progrés tècnic… Malgrat les
prevencions davant de les idolatries, no hem de sospitar de tots els valors.
Podem fer d’allò (Creació) un instrument d’esclavatge o de llibertat. Totes les
coses de la Creació, especialment avui les eines, ens haurien de fer preguntar-
nos: per què? El poder és d’aquella de les coses que més s’ha ficat en estructures
religioses…

2. El Déu de la Creació tampoc no pot ser manipulable. Per això el Poble d’Israel
no feia servir i combatia la màgia (canalitzar les forces per manipular Déu —>
falsa utilització de Déu). La manipulació de Déu continua avui present:
manipular Déu per anar a la meva, també pot ser a través del culte i la pregària.
Pot ser un instrument per controlar Déu. Els sacrificis rituals cananeus, per
exemple, sí que tenien aquesta connotació… Fins i tot fertilitat expressada en
forma de deessa. La pregària i el culte no pot ser instrument! L’etnocentrisme
del poble d’Israel moltes vegades era per por a la contaminació de les seves
religiositats popular. El profetes d’Israel van contra tot això. «La moral que
brolla de la TCreació és secular, en el sentit que no hi ha res sagrat —natura,
poder, sexualitat…—; només Déu és sagrat i la persona humana, que és la seva
imatge.» La temptació de la manipulació és encara present…

3. L’única realitat creada que és imatge de Déu: criatura racional, home i dona.
És l’absolut intramundà. Per això cap persona pot utilitzar-se com a pur mitjà.
Així, tots tenim la mateixa dignitat: imatge de Déu. Això s’expressa en la regla
d’or, amb una doble formulació: AT, no facis a ningú el que no vols que et facin
a ti; NT, fes als altres que el que voldries que et fessina tu, aquuest és el
17
 compendi de la Llei i els Profetes. L’altre és persona, no objecte manipulable.
Aquesta Teologia afirma la transcendència de Déu i la seva imatge: home.
Primacia absoluta de la persona humana… Això té també perills: manipulació
de la natura. Perquè la natura també és creació de Déu i una certa sacralitat
també la té. La TCreació anava contra els paradigmes de la creació cananea
(molt sacralitzada)… Ara se li ha tornat a donar importància a la natura.

Aquesta teologia pot oferir claus per establir el nostre criteri ètic: dóna línies
il·luminadores per veure com el cristianisme es fa el plantejament ecològic.

La TCreació ens dóna grans criteris per analitzar les situacions concretes.

1.2 TEOLOGIA DE L’ALIANÇA

Precedeix a la TCreació. Déu d’Israel és un Déu que surt a l’encontre de la cristura.

Parla i espera resposta humana. La moral no només té dimensió religiosa, sinó
dimensió de diàleg entre Déu i el poble. I d’aquí el concepte d’Aliança, present ja
a l’AT, però que troba compliment en Jesús.

Conseqüències ètiques d’aquesta TAliança, perquè no és relació jurídica, sinó que

inicia tot un diàleg interpersonal entre el poble i Ell. La revelació ens dóna
l’estructura de les relacions Déu-Poble, fins a posar en qüestió la noció de moral. És
un Déu que estima com a amor, rebut pel pIsarel com a do gratuït. Sovint la moral
no s’ha entès així: esforç de l’home de portar-se bé i cercar la benvolença de Déu.
La moral neix de l’amor de Déu, del do gratuït de Déu. No és un esforç nostre!

Això ho posa tot en qüestió! Especialment la moral…

Alliberat i salvat, les teves obres donaran testimoni de l’amor rebut. Les obres són
manifestacions de l’amor.

Estructura de l’Aliança establerta en tres moments: passat-present-futur

Ex. 19-29; Dt 5
1. Allò que Déu ha fet a favor del poble.
2. Fonamenta moment present d’exigència ètica.
3. Amistat i benedicció.

Els textos de l’Aliança van molt units al Decàleg —> s’ha d’entendre en aquest
context. No és un mer codi normatiu, sinó que és un codi religiós.
Treure el Decàleg d’aquest context és un error.

La forma dels textos de la TAliança recorda textos extrabíblics vinculats al gènere

literari de pacte. Fins i tot, alguns dels continguts (més ètics) del Decàleg aïllats
també els podem trobar a altres pobles. L’originalitat d’Israel és que la iniciativa és
de Déu, establerts en un diàleg interpersonal (història de diàleg). No passa així en
els altres pobles.
18
La TAliança comença amb el pròleg històric, d’una importància cabdal: Ex 20,1.
«Jo sóc el Senyor el teu Déu que t’he fet sortir d’Egipte, la terra on eres esclau.»
Us he fet lliures quan éreu esclau… i això ha estat fet per iniciativa gratuïta: he
sentit el clam del poble. Aquesta vocació històrica és cabdal per entendre la moral
que surt de l’Aliança. És un pròleg que Israel recordarà semrpe. Forma part del seu
Credo. Amb Crist, es dóna compliment al concepte d’alliberament.

És un Déu alliberador! L’obra culmina amb l’encarnació de Crist.

Altres maneres de dir el mateix: categories de l’elecció i la promesa — Dt 4,37

Mostren la mateixa gratuïtat.
Dt 7,7: «Perquè us estima i manté fidel el jurament… Sou el poble més petit.»

L’alliberament proporciona la motivació de la resposta d’Israel:

Un poble alliberat no pot esdevenir esclavitzador; un poble rescatat de l’opressió i
la pobresa, no por esdevenir poble opressor. Cal tenir especial sensibilització vers el
pobre i el marginat —> «No violis els drets de l’immigrant… Recorda que eres
esclau a Egipte i el Senyor et va alliberar.»

El pròleg històric repeteix sempre la motivació cabdal: l’amor gratuït de Déu.

La moral s’insereix així en la història de salvació.

Amor previ de Déu: fonamentació de l’ètica!!!
Déu no ens estima perquè som bons… Sinó, Déu ens estima, i per això som bons.

PRESENT: Ex 19,5-6:
Déu convida a ser el seu poble… Es trenquen les coordenades del pacte tradicional.
Iniciativa gratuïta i unilateral de Déu, prèvia a qualsevol resposta humana; no és un
tracte entre iguals. El salvador ofereix l’amistat amb el salvat… Dóna proves del seu
amor… I fins i tot convida.

D’aquesta amor sorgeix la consciència que cal correspondre aquest amor: com
responc a aquest amor. D’aquí brolla el concepte de deure. En sentir-me estimat, he
de correspondre: deure moral. El deure no brolla de la Llei. Sinó del desfasament
que hi ha entre el que Déu ja ha fet i el poble encara no ha fet per Déu. És un deure
que no s’imposa sinó que és lliurement. Josuè 24,1-25 —> renovació de l’Aliança a
Síquem: «Mai de la vida abandonarem al Senyor per adorar altres déus… ens va
treure del país d’Egipte on érem esclaus.»

El deure moral sense pròleg històric, gairebé la fa moral heterònoma.

La moral cristiana és la resposta a Algú que ens ha estimat primer.
Per això trastoca la manera d’entendre les ètiques!!

La fe en el Déu Salvador és prèvia a la moral.

19
El vell pròleg històric s’ha ampliar amb noves expressions actualizades de l’amor
de Déu en la nostar vida: Déu continua salvant!

L’única resposta adequada a l’amor de Déu és el primer manament: no tindrem

altres déus fora de tu. És la primera i gran resposta: Tu ets el nostre Déu.
La resposta no és mera observança de preceptes. Aquest primer compromís és el
gran compromis que articula tota la resta: Tu ets el meu Senyor i m’hi adhereixo.

I després vénen compromissos més particularitzats, més concrets, que vehiculen les
relacions interpersonals: manaments que cohesionen i que permeten que el poble
continuï sent lliure. Quan no es respecta el que uneix i cohesiona com a poble, el
poble es desfà i és envaït pels enemics. El Decàleg preserva els valors bàsics que cal
establir per a una societat justa (Veritatis splendor, 13). Protegeix els interessos dels
febles… Per això estan a altres pobles (robar està malament; mentir està
malament…) Això demostra la universalitat de Déu.
Per continuar sent poble lliure, que és el que volia Déu, calia respectar una sèrie de
manaments.

El Decàleg posa límits… per evitar la descohesió del poble i fer possible la llibertat.
Per continuar sent un poble lliure, una sèrie de casos són necessàries.
Déu inspira una certa ètica mínima universal. Després caldrà anar descobrint què
significa cada manament, orientats cap a la vida: Déu de la vida.

«Som lliures en tant que servim Déu; però en tant que servim la llei del pecat,
encara som esclaus», st Agustí.

Moral cristiana és un diàleg entre Déu i la humanitat, amb la iniciativa divina.

FUTUR: si vius els preceptes de Déu, seràs beneït! Viuràs content, feliç!

1. L’acció de l’Aliança és acció gratuïta de Déu; d’aquí se’n segiexen totes les
benediccions futures: «Jo t’he alliberat, vols viure com un alliberat?»

«L’indicatiu precedeix a l’imperatiu i li dóna sentit», de Hammer (EXAMEN)

L’originalitat de la religió cristiana: la salvació i la redempció no ve al final sinó al
principi. I aleshores vius com un salvat!

Aquí hi ha el nucli de la moral cristià.

2. Déu sempre és fidel. No trenca mai la dinàmica de la salvació. Però l’home pot
ser infidel: dir no a la pregunta fonamental — vols ser el meu poble?

Les exigències del Decàleg són concrecions del Sí a Déu.

20
3. L’imperatiu segueix l’indicatiu. Com podria donar-se una veritable comunió
entre Déu i l’home sinó responc al seu amor? «La gràcia de Déu genera
l’exigència.» A l’AT el manament ja és conseqüència de la gràcia, i no la causa:
Ets bo perquè tens la gràcia…

L’home és continuador de l’obra salvadora de Déu… Les teves obres han de ser una
resposta a l’amor: d’estimació… I les fas gràcies a la gràcia (ja en camí cap a Déu).

Des de l’amor, et brolla el “deure” de tornar aquest amor… Encara que tampoc no
és un deure, ben bé, perquè l’amor de Déu és gratuït!! És correspondència a l’amor.
Exigència de l’amor. L’amor ens empeny! Deure de consciència que vols
correspondre a l’amor rebut.

2. NOU TESTAMENT

Jesús anuncia l’arribada del Regne i pròpiament Crist dóna la resposta: Ell és
paraula i resposta. És cert que Jesús és mestre de moralitat i exemple de vida, però
és molt més que això: ens possibilita ser fills de Déu i ens dóan el seu amor. Ell és
fonament i possibilitat de la vida cristiana. La llei nova és la força de l’Esperit que
ens ve donada per la fe en Crist.

Hi ha moltes categories per expressar la resposta davant de l’arribada del Regne:

opció epl Regne, conversió, fe, seguiment (+ dinàmica)… Categories teològiques i
alhora categories ètiques.

Obstacles que posem al seguiment de Jesús?

1. Autosuficiència: convenciment per part de l’home que el porta a creure que no

necessita de ningú, ni de Déu. L’autosuficiència pot ser a nivell de satisfacció
intel·lectual (escribes uqe rebutgen Jesús, savis d’Israel… ho saben tot i per tant
no s’obren a Jesús - ens porta a tancar-nos a la novetat de Déu); o també pot ser
a nivell de satisfacció de les bones obres (fariseus, autocomplaença - no creu que
necessita Déu perquè ja fa bones obres: autosuficiència moral unida al
menyspreu dels altres). Autosuficiència intel·lectual i moral. Qui no és conscient
que és un alliberat (misericòrdia) es torna senyor dominant i esclavitzador dels
altres!! Ex. vinyaters que es queixen de la generositat del Senyor o paràbola del
Fill pròdig. Aquestes actituds són les que més indignen Jesús: «Tanqueu el
Regne de Déu als homes; ni entreu ni deixeu entrar.» Jesús demana ser com un
infant.
2. Seguiment sota condicions: Lc 9,57-62. Aquest text recull tres vocacions de
seguiment. Primer, Jesús demana renunciar a la recerca de seguretats futures
(no saber què passarà). La moral de la seguretat és incompatible amb la
confiança del deixeble de Jesús. Segon, el seguiment no es pot postposar: «Deixa
que els morts enterrin els seus morts.» Optar pel Regne és el més urgent, no es
pot deixar per demà, perquè sempre hi haurà motius. El Regne de Déu és
21
 incompatible amb la moral de la dil·lació. Tercer, el Regne de Déu és
incompatible amb fer «componendes», intentar fer-ho tot compatible…

2.1 JESÚS I LA LLEI

El llenguatge normatiu ajuda el deixeble a esperonar la vida moral. Però, a vegades,

l’expressió de la norma pot ofegar el valor o distreure’ns. Per això, val la pena
estudiar l’actitud de Jesús davant de la Llei. Com entenia Ell la Llei?

D’una banda, Jesús sovint remet a la Llei: 1a resposta al jove ric; feu el que us diuen
pe`ro no feu com ells; no us penseu que he vingut a abolir la llei.

De l’altra, Jesús sembla que posa en qüestió o critica la Llei, o determinades lectures
que se’n: curacions en dissabte… La controvèrsia és vers una manera d’interpretar
la llei.

Els jueus interpretaven la Llei. L’ètica jueva s’interessava molt per les obres que
calia fer per complir al Llei. Jove ric: què he de fer? Jesús li remet als manaments.
Però Jesús desemmascara que en realitat no estava disposat a fer el que calia: la
riquesa per sobre del seguiment de Jesús. El compliment de la Llei no era signe
d’una conversió. El compliment estricte i extern (literal) de la llei no és signe
inequívoc d’un autèntic seguiment. El jove ric complia però havia una cosa que
sempre posava per davant: els diners.

Jesús ens dóna les línies bàsiques de la moral cristiana:

1. Interiorització de la Llei
2. Unificació de la vida moral en el doble precepte
3. Certa superació de la Llei en el sermó de la muntanya

INTERIORITZACIÓ DE LA LLEI: crítica a moral farisaica

«Si la vostra justícia no supera la dels escrives i fariseus no entrareu al Regne dels
cels.» (Mt 5) La justícia era concepte bàsic per als jueus. Volien ser justos! Per a ells,
la justícia s’aconseguia a través de complirs els manament i fer bones obres: mèrits
davant del pecat.

Aquesta interpretació indignava Jesús.

El fariseu donava molta importància en el compliment de la Llei: legalisme, que
provocava doble desviació: 1. creure que acumulant bones obres es podia guanyar
la benvolença de Déu; 2. veritable obsessió pel compliment de la Llei, que li feia
oblidar l’esperit de la llei (obsessionats per la literalitat de la Llei). Ex. no podien
curar un malalt en dissabte.

Per Jesús, el compliment de la Llei té un altre valor. És l’actitud de la persona que

cerca el bé revelat per la Llei. La Llei no ens estalvia el discerniment necessari per
veure com aconseguir el bé que expressa la Llei: «Benaurats els nets de cor.» No
22
nega materialitat de l’acció, però en sintonia amb l’actitud del cor. L’actitud interior
es demostra amb obres… L’acte extern pot ser ambigu.

Jesús combat el legalisme literal, sobretot en les controvèrsies amb els jueus.
Si el dissabte és signe de Déu en què celebrem llibertat i per tant dia de descans…
Jesús no traeix la llei del dissabte, sinó que compleix el valor que hi ha al darrera la
llei del dissabte. Traeix la literalitat. Què és més important el valor o la literalitat? Si
el valor és la llibertat… es pot fer coses en favor de la llibertat dels altres.

Incapacitat d’netendre i complir l’esperit de la llei.

Buròcrates de la moral (fría morla de escritorio, Papa Francisco): és més fàcil
complir la llei que viure la llei!
Discerniment: què és el millor per expressar en una situació concreta els valors que
la llei m’està volent anunciar-transmetre?

El compliment extern i literal porta a minimalisme moral.

El cristià no pot dir mai que ja ha complert: pots complir la literalitat… i l’esperit?
El no matar no s’evita només evitant l’homicidi… Hem d’afinar!

UNIFICACIÓ AMB EL DOBLE PERCEPTE ( i universalitat)

El cristianisme ha conseiderat sempre que la gran aportació de Jesús en l’àmbit de
la moral és la unificació del doble precepte de l’amor: Mc 12,34.
Jesús proclama el doble percepte en un diàleg amb un doctor de llei ben intencionat
(Mt 2,34 - parany Lc - parany escriva). A Jn no hi ha paral·lel del doble percepte,
però Jn 15: «Aquest és el meu manament… que us estimeu els uns als altres com jo
us he estimat.» 1Jn 4,20. L’amor al germà és la pedra de toc de l’amor de Déu: qui
no estima el germpa que veu, no pot estimar Déu, que no veu.

635 manaments/prescripcions —> els jueus necessitaven simplificar. Per això li

pregunten… Ja tenien per seprat l’amor a Déu i al proïsme.
La novetat de Jesús: unificació. Fa un de sol. Quan se’l pregunta per un, respon amb
els dos. Trenca la dualitat entre culte-religió i la moralitat. A vegades, fins i tot
realça el valor d’estimar el proïsme. Del doble precepte en depèn tota la llei i els
profetes… Qualsevol compliment ètic demana implícitament aquest doble precepte.
Exigència o compromís fonamental que transcendeix qualsevol opció ètica. No és
precepte entre preceptes, sinó que és l’ànima de la moral cristiana: l’ànima que
vivifca tota la vida ètica del cristià.

Jesús va donar abast universal al doble precepte. Fins aleshores el proïsme tenia un
abast limitat. Per Jesús, fins i tot l’enemic és proïsme. El cristià no coneix límits a
l’amor. L’agapé cristiana va més enllà de l’eros (atracció sensible) i de la filia
(simpatia). L’agapé no és desencarnat.
Jesús va viure aquest doble precepte i en la mística de l’amor de Joan, Jesús ens
dóna l’Esperit per poder viure el que Ell va viure.

23
«Estimar-se com a un mateix.» No ho podem entendre com l’amor propi com a
criteri de l’obrar. Sinó estimar-lo com m’estimo a mi.

2.2 SERMÓ DE LA MUNTANYA

Caldria fer una bona exegesi prèvia per poder extreure les interpretaciosn
exegètiques, teològiques i morals… Interpretacions molt diverses, perquè el text és
molt ric i obert.

Bibliografia: Snackenburg, Jeremias, Küng (qué es ser cristiano?)…

Interpretacions insuficients del Sermó però que donen pistes:

1. El precepte impossible: situa l’home davant d’una ètica de tant nivell que hom
s’adona que no la pot complir. Es necessària, però impossible. Això provoca
certa impotència, sentiment de pecat i abandonament en mans de la
misericòrdia… Línia de l’ortodòxia luterana. Sembla insuficient que Jesús
només pretengués això: és cert que ens posa davant dels nostres límits, però
també és veritat que la conversió ens demana adoptar un nou estil de vida
(Küng).
2. Interpretació legalista: urgent crida als exegetes per interpretra el Sermó no
segons la teologia Pau si segons allò que es troba en el text. Ni Mt ni Lc parla de
la incapacitat humana… Crist invita al compliment. El Sermó és Llei: com un
rabí que interpreta la Torà, i per tant s’ha de complir. Crítica de Jeremias: no hi
ha paral·lelisme entre Sermó de la Muntanya i Talmud. Per què aleshores critica
tant la Llei als evangelis? No encaixaria amb el conjunt de la predicació de
Jesús, segons Jeremias.
3. Interpretació escatològica: Crist no proposaria una ètica de la civiltzació a llarg
termini, sinó atesa la gravetat del moment final, la gran crisi s’apropa, és temps
de decidir-se… Jesús demana tallar tots els lligans que lliguen els deixebles amb
el món. Per això demana l’esperit, perquè sigui possible el fet de ser viscut.
Ètica per a un temps curt: la fi del món és a prop. Pau: la cosa s’acaba!
Realment, Jesús també parla en una certa clau escatològica, és la Paraula
definitiva del Pare, però no sembla que fossin els darrers temps. Posa l’accent
escatològic, però no perquè la fi del món estigui arribant, sinó per instar a la
conversió. Anuncia un projecte i un estil de vida per al cristià.
4. Exhotació a tenir un bon cor: arrenca de la filosofia idealista… més
importància als motius, als sentiments, que a les accions. Potser és exagerat. El
Sermó parla també de l’acció, encara que com a conseqüència d’una acció
interior. Pressuposa un bon cor. Si només et quedes en les motivacions…
5. Idealisme socialista religiós: Mi fe, de Tolstoi. Esbós d’una nova societat que cal
complir al peu de la lletra. Crítica: mai no és presentat com la llei d’una nova
societat. Anuncia un canvi social però a partir de la conversió del cor. Subratlla
la conversió personal, que poden donar peu a un canvi social… Els valors que

24
 s’anuncien s’han de començar a posar en pràctica. Valors que poden inspirar
polítiques i pràctiques.

[Jesús no és rabí farisaic ni predicador apocal·líptic]

6. Doble justícia: la mínima, els manaments, per a tothom; i una màxima, el

Sermó, que només s’exigeix a uns quants… no hi ha hagut formulació religiosa
però s’ha viscut a l’Església força fins al Concili Vaticà II. Sense formular-se s’ha
viscut. Interpretació feta per bisbe arrià al segle VI aC: Sermó per a un cercle
d’escollits. Crítica: el Sermó pressuposa els manaments. Els ortodoxos donen
molta importància al Sermó; els catòlics, més als manaments (és més fàcil).
Haurien d’anar sempre de la mà.
7. Ètica del ideal: què volem dir que és l’ideal cristià? Ho és, realment, però no vol
dir que està tan lluny que no podem arribar-hi… «Admiro l’ideal, però no
serveix per mi.» [Utopia: fora de lloc; o més ellà del lloc, més interior que jo?]
Realment és un ideal, perquè no hi som, però si el presentem com quelcom
irrealitzable…

El Sermó de la Muntanya va adreçat als deixebles.

Han escoltat la paraula i estan convençudes que val la pena donar-hi una resposta.
Mt 5,20: «Si la vostra justícia no supera la dels escrives i fariseus…»
Critica a la moral desl escrives i dels fariseus, per presentar després la manera de
viure la justícia els deixebles: nova justícia. Estil de vida posat en contraposició als
«religiosos» de l’època.

Val la pena tenir present la diferenciació entre querigma, adreçada a pagans, i

didakhè, a deixebles. El Semó és clarament didakhè: instrucció per als deixebles.

Llum del món; perdó; fidelitat; posar l’alta galta… En el fons evoca que Crist és la
llum del món, fidel, que posa la galta… El Sermó presenta la imatge de Crist. No és
tant un manament que el deixeble ha de fer sinó l’exemple del que Crist fa. Crist és
el model de resposta de tots els seguidors. El Sermó és allò que Jesús ha viscut. No
són manaments, sinó la imatge de Crist. És l’exemple del que Crist ha fet i ens
convida a fer.

1. Hi ha quelcom que precedeix al Sermó: predicació del Regne, testimoni de

Jesús, la Creu, la Resurrecció… Són deiexebles que han optat pel Regne i
segueixen Crist incondicioanal.
2. Programa de vida pels qui han seguit Jesús.
3. És un camí a fer, susceptible de fracàs, però és realitzable. L’experiència dels
límits ens fa comprendre els fracassos i limitacions dels altres… El deixeble és
testimoni de «ja sí però encara no». Ja s’ha sentit perdonat, i per això és capaç de
perdonar.

25
La dificultat de les exigències de Jesús és diferent quan s’adreça a persones que se
saben perdonades, que han trobat la perla orecisoa, que formen part del món nou
de Jesús… Visqueu el temps de salvació i irradieu-la arreu! Les exigències de Jesús
només s’entenen si s’ha viscut la magnitud del do de Déu. No són un pes… sinó
una invitació a la felicitat extrema.ç

El Sermó no és llista exhaustiva… sinó exemple de la vida de qui és testimoni del

Regne. Per això és Evangeli, Bona Nova.

La llei ens posa davant de les nosters forces i ens “obliga” a complir…
L’evangeli ens anima que vivim d’acord amb el do de Déu.

El Sermó és una ètica de màxims, però no guanyada per l’esforç, Déu et dóna el do
d’anar caminar vers el Regne… Per això no és Llei, en sentit legalista!

CONCLUSIÓ:
El SMuntanya ens diu: «Has optat pel Regne, viu el Regne.»
La vocació del cristià és participar de la vida de Crist. Mai no podrà dir: «Ja he
complert.» L’amor mai no s’acaba.
El cristià mai no es podrà sentir perfecte: sempre acull i abraça la vida de Crist.

El jove ric no és una cosa de dos graus: en ell es veuen actituds incompatible amb el
Regen. La pregunta ja té un esperit legalista. Amb la resposta, Jesús posa en qüestió
l’ètica del jove ric: el teu valor fonamental són els diners… El desemmascara. Ell no
opta pel Regne, no està disposat a deixar-ho tot. Però no li va tancar les portes: «y
fijando en él la mirada, lo amó y le dijo». El va posar en crisi, en la veritat… Primer
pas per a la conversió.

Saviesa grega - justícia jueva: atacades per Pau —> les dues alimenten l’orgull dels
propis mèrits i les pròpies obres, o la seva saviesa. Totes dues els tanquen a l’acció
de Déu. Per això és important el sentiment de pecador. Jesús convida a una
transformació de l’ésser: home nou. Pau no té cap problema d’expressar aquest
home nou a partir de les virtuts gregues, però l’esperit és molt diferent (gràcia). La
gràcia és la llei nova (st Tomàs): «El SMuntanya conté tota la doctrina de la vida
cristia.»

26
IV. LA LLEI MORAL NATURAL
1. INTRODUCCIÓ

L’ètica cristiana ha de tenir en compte la dignitat humana que es deriva de la

creació, el doble manament… La revelació no ens revela les concrecions, sinó els
grans principis.

La revelació com a tal no ofereix una moral tancada…

Hi ha uns criteris molt clars, normatius, que vénen de la claredat de la fe en Crist, i
al mateix temps uns altres criteris més foscos, perquè suposen el seguiment
quotidià de Crist.

La complexitat del món complica l’aplicació concreta dels grans principis.

2. INTUÏCIÓ (pregunta examen: quina és la intuïció de la llei moral natural?)

La intuïció d’aquest paradigma o manera d’aproximar-se a la moral és que la

norma moral, o més aviat, els grans principis de la moral es troben inserits en la
interioritat de l’ésser humà.

Això pressuposa una universalitat ètica, que comparteixen tots els humans pel fet
de ser fills i filles de Déu.

Aquest paradigma accepta que no tothom abraça la mateixa fe.

L’ètica cristiana pretén ser universal… Per això la Pacem in terris s’adreça: «A tots els
home si dones de vona voluntat». Se suposa que tothom té els grans principis.
Així, totes les religions tindrien aquesta intuïció: ètiques basades en grans principis.

Déu posa en tothom la capacitat de copsar els grans principis…

3. GÈNESI DE LA DOCTRINA

Per què es va introduir aquesta doctrina?

Es va construir un cert paradigma d’enfocar la moral des de la patrística, també
l’esvcolàstica (formulació bona amb St Tomàs)… Els protestants han estat reacis a
aquests doctrina (sola Scriptura).

Encara avui l’Església no pot prescindir d’aquest paradigma (Veritats Splendor,

1983). Encara que no és fàcil copsar el seu significat exacta: ha anat variant en la
seva interpretació. El CV II només l’anomena dues vegades de passada. Per què la
GS no va fer servir aquest paradigma, amb el seu enfocament d’universalitat?

27
Ara es fa servir molt… però no sempre. Hi ha hagut interpretacions poc adequades.
Per això el CV II no la va citar explícitament, tot i tenir-la present.

En els orígens de la moral cristiana, es fa servir aquest concepte, la qual cosa

sorprèn sembla que hauria de ser més aviat moral bíblic. L’home bíblic no es
pregunta per les exigències del seu ésser, sinó que es preocupa per la voluntat de
Déu: moral de diàleg amorós entre els homes i Déu. I resposta que cerca la fidelitat
a Déu. D’aquí la reacció protestant a introdir aquesta categoria…

Concepte de naturalesa: àmbit cristià era àmbit grec (estoicisme popular) i

l’estoicisme considerava aquesta noció. També calia resoldre qüestions concretes
d’índole moral. La Bíblia no permetia saber-ho tot. Ex. poden servir els soldats a la
milícia romana? Dues qüestions: ha d’adorar l’emperador i ha de matar. Por una
romana deixar el marit i casar-se amb un cristià?
La primera comunitat era una minoria perseguida… Exigia més radicalitat.

Un primer factor d’aquest nou paradigma: la pregunta pel valor d’alguns elements
de la llei antiga. Si s’admet universalitat moral això queda superat: «El Decàleg és
universal, la resta no…» La intuïció del Decàleg és llei moral per a tothom… Altres
coses no. Resolia un primer problema moral.

Una segona qüestió per explicar la introducció d’aquesta categoria és que el

cristianisme adquireix un caire universal. Això suscita la pregunta sobre el valor de
l’ètica pagana: «la universalitat de la redempció perssuposa la universalitat del
pecat, i la univerdalitat del pecat pressuposa una certa llei natural per a tothom.»
14 En efecte, hi ha pagans que no coneixen la Llei, però compleixen per inclinació natural allò que la
Llei mana; no tenen la Llei de Moisès, però segueixen una llei interior. 15 Així demostren que les
obres manades per la Llei estan escrites en els seus cors: en donen testimoni els judicis de la seva
consciència, que els acusen o els defensen. Rm 2,14-15
Sant Pau pensa en la universalitat del pecat i de la redempció.
La llum de la raó fa veure el que està bé i està malament: pecat.

Fp 4,8: 8 Finalment, germans, interesseu-vos per tot allò que és autèntic, respectable, just, pur,
amable, lloable, tot allò que sigui virtuós i digne d'elogi. 9 Poseu en pràctica allò que de mi heu
après i rebut, vist i sentit. I el Déu de la pau serà amb vosaltres.
Si els pagans poden veure que això és bon exemple… es perquè tenen capacitat
juducativa que els permet veure que és bo.

Va influir també per la necessitats de cobrir les llacunes de la moral bíblica: calia
principi racional per resoldre problemes concretes de moral. La raó del cristià és
sempre il·luminada per la fe.

Tot això fa que el pensamnet cristià agafa aquesta categoria de llei moral natural, tot
perdent una mica la dimensió d’aliança, voluntat de Déu.

28
4. HISTÒRIA DEL CONCEPTE «NATURA»

A la vida de les polis gregues ja va aparèixer la pregunta sobre què és just i què és
injust… La resposta: el que manaven les lleis de les ciutats. A vegades s’apel·lava al
fet que venien donades pels déus…

El que és just és el que manen les lleis de la ciutat.

Aquesta convicció entra en crisi amb Antígona: el protagonista s’enfronta al rei
perquè no vol que s’enterri el seu germà. «Hi ha unes lleis superior, no escrites,
d’origen immemorial…» Se’n dol de dno poder enterrar el germà més que de la
seva pròia mort. Apel·la a una llei superior per sobre del rei. Llei superior que em
mana enterrar els morts.
Dos principis de justícia:
1. el que és just segons la llei de la ciutat: dikaion nomo
2. el que es just segons la natura: dikaion fisei
La justícia de les lleis no por contradir la justícia de la natural

S’hi aproxima al concepte de llei natural. Dues justícies, una invariable, i una altra
subjecte als governants.

Plató, en boca de Sòcrates, també apel·la a això… Hi ha coses que són per elles
mateixes justes, per la seva natura.

La filosofia estoica, clarament, són els que més van influir més en la llei moral
natural. Natura que participa del logos de la natura. No es pot anar contra la natura
fins a la sacralització.

Aristòtil: la natura no és sinó l’essència de les coses. L’ésser és normatiu. Anar

contra la natura és anar contra l’ésser.

Dificultat de la llei natural estoica: com és que no era coneguda i practicada per
tothom? Com és que no tothom captava el que era bo i el que era dolent. Resposta
del cristianisme: la raó humana participa del pecat i per això té una certa dificiltat
per captar les exigències ètiques de la natura humana. Per això és necessària la
revelació. L’home no veu clarament les exigències ètiques que la natura li exigeix
(enfosquits pel pecat). La revelació facilita el coneixement de l’ordre moral. Binomi
gràcia-natura.

Sant Ambròs va introduir la filosofia estoica a l’Església catòlica: reculls els

elements estoics i els col·loca en l’ordre de la creació. La bona creació de Déu
reflecteix la saviesa de Déu, tot i que no la veiem amb total claredat.
Sant Agustí també l’introduiex a Roma: concepte de llei eterna—> l’home
descobreix en la seva interioritat la llei eterna de Déu: Déu és més íntim a mi que jo
mateix.

29
Els estoics creien en logos immanent. El cristianisme el va transformar en
transcendent i creador. Déu ha volgut una sèrie de coses, però hi ha el pecat: l’home
ja no spa captar a la natura les lleis eternes de Déu.

5. LA LLEI MORAL NATURAL EN SANT TOMÀS D’AQUINO

Què és la llei moral natural a partir de Sant Tomàs, CTI, cap. III

Sant Tomàs distingeix entre Llei natural i Llei positiva.

Entén que llei natural no és fruit de l’especulació racional, no és codificació
humana… És un saber que no s’aprèn, un coneixement universal.

Sant Tomàs diferencia entre l’ordres especulatiu (certs principis que s’imposen de
manera immediata, evident, en la base de tot coneixement) i ordre pràctic (en
l’ordre de la moral, hi ha tb saviesa primordial, que ens permet distingir el bé i el
mal, com una llum natural que està present en el coneixement moral).
Intuïció tomista de la llei moral natural!!
Principis que estan a la base de qualsevol actuar moral.

La llei natural és un cert tipus d’hàbit que està present en els principis de la raó.

Què entèn ell per llei eterna?

«És la saviesa divina que ordena totes les coses al seu fi.»
La llei eterna és com el projecte etern que té Déu sobre el món. Es realitza quan
totes les coses creades assoleixen el seu fi. Projecte etern sobre el món, que es va
realitzant, fins que les coses creades assoleixin el seu fi, tot i que de manera molt
diferents:
1. éssers inanimats: fi assolit per la física.
2. animals: força de l’instint
3. persona humana: capacitat de decidir i de conèixer… participació en el projecte
diví: llei moral natural. Participació de la llei natural en la creatura racional:
LLEI NATURAL.
Dimensió que no tenen els altres ésser. L’home és provident per ell mateix. És un
petit déu. L’home assoleix el fi de la creació per la llibertat: llei moral natural.
Seguint els grans principis arribem ala felicitat. Sabem el que és el bé i el mal. Déu
ens fa partíceps del projecte de Déu: el coneixement d’aquest projecte al nostre cor
és la llei moral natural.

La condició humana no està sotmesa simplement a la natural: pot escapar-se de

predeterminacions bilògique si físiques. És lliure.

La mentalitat tomista no és d’una llei natural com a llei immutable, rígida,

universal… Ell accepta que el coneixement dles primers principis és participació de
la bondat divina, de la llei eterna, però no hi ha perfecte paral·lelisme entre raó
especulativa (coses necessàries, invariable, veritat sense defecte) i raó pràctica
30
(coses contingents, àmbits de les accions humanes, encara que es doni necessitat en
principis general, quan més baixem a les concrecions, més deficiències podem
trobar: no hi ha l’evidència — a vegades també en contradicció amb primers
principis). L’ordre pràctic es refereix a coses contingents i implica més dificultats:
—El contingut de la llei moral natural té 3 nivells

Sant Tomàs expressa la llei moral natural en 3 nivells:

1. Primer nivell / principi molt general: “fes el bé i evita el mal” - “guiar-te per la
recta raó” —> el coneixement d’aquest primer principi (o principis - de caire
molt formal) no es pot donar ignorància ni error perquè tothom els coneix per
inclinacio natural. Per concretra aquest principi, hi ha la pregunta per les
tendències fonamentals de la persona: inclinacions naturals. En troba 3:
conservar la vida; comunicació sexual i procreació; conéixer Déu i a viure en
societat. q.94.2 —> Aquestes inclinacions naturals estan sotmeses a la raó,
segons sant Tomàs, que està per sobre de les inclinacions naturals.
2. Segon nivell / Conclusions immediates, deduïdes directament dels primers
principis. Sant Tomàs les fa coincidir molt amb el Decàleg. No és un nivell
formal, sinó que es comença a concretar. El coneixement d’aquest nivell no es
pot donar ni ignorància ni error en la majoria dels casos (ut in pluribus). A
vegades, però, poden ser no-conegudes: a) a causa de passions i mals hàbits…
b) quan aquestes conclusions entren en contradicció amb el primer principi
(recta raó) i implicaria obrar irracionalment.

Ex. No robar —> en cas de robar, cal restituir els béns.

Si robes una espasa, que saps que es farà servir per matar… Li has de restituir
l’espasa? No, perquè saps que serviria per matar… Segons la recta raó.
Avui dia, ho contemplaríem com a conflicte de valors: bé propietat o bé vida?

3. Tercer nivell / Per a sant Tomàs les lleis positives derivaven de la llei moral
natural. Tanmateix, com més ens allunyem dels primers principis, més es poden
donar els errors i la ignorància.

Sant Tomàs només afirma la immutabilitat dels primers principis.

La font de variabilitat:
—La múltiple concreció dels casos / Les conseqüències del pecat.

La complexitat i multiplicitat de les situacions les fan més obertes a l’error i la

ignorància. També cal tenir present la consciència del pecat… No sempre aquesta
consciència és recta.

La moral ha tingut molt en compte el tema del pecat: subjectivisme. I no tant el

tema de la conflictivitat de valors.

S’ha acabat reservant la paraula llei moral natural al primer i segon nivell.
Principis primers i essencials que regeixen la vida moral.
31
[La llei natural ni és llei ni és natural]

http://hjg.com.ar/sumat/b/c94.html

6. APORTACIONS POSITIVES I CRÍTICA

Una aportació positiva de la llei moral natural és establir que hi ha principis que
no depenen de l’arbitrarietat del legislador. D’alguna manera, s’apel·la a la
consciència.

St Tomàs: un llei positiva perquè sigui llei ha de ser justa i compatible amb la llei
moral natural.

Una segona aportació positiva: la llei moral natural està més enllà de les cultures
i, per tant, combat el relativisme cultural absolut. Aquest és un dels problemes de la
societat actual: relativisme. Tot és fruit del consens/pacte cultural.
Una altra qüestió és esbrinar quins són aquests grans principis.

La crítica que es va fer a st Tomàs:

1. manca d’historicitat: les coses importants, dius que són de llei moral natural
sense tenir en compte la influència històrica… El que no pot variar són els
primers principis, fins i tot el Decàleg, però una altra cosa són les concrecions.
Aquest és el tema més complicat de la moral.

«S’han justificat massa fàcilment posicions de llei moral natural que han estat
condicionades pel context històric i social.»

«Cal ser modestos i prudents quan s’invoca la llei moral natural.»

«La llei natural és fons d’inspiració subjectiva en els criteris d’actuació.»

—> St Tomàs, però, parlava de coses immutables (primers principis) i també de

coses variables (concrecions).

2. naturalisme: forma de pensar en moral /es dedueix el que ha de ser

cristianament del que passa biològicament / biologicisme.

Ex. Per a st Tomàs, la raó està per sobre de les inclinacions naturals.
Físicament un acte conjugal és igual en el matrimoni i en l’adulteri —> la qualitat
moral no ve donada per lo natural. Aquí ho té molt clar, st Tomàs: «Inclinaciones
seguidas según la razón.» Però hi ha alguns números de la Summa, que inclou la
terminologia naturalista: natura / contranatura. Humanae vitae: raonament
naturalista — anticonceptius naturals i no-naturals.

32
El naturalisme ha entrat en moral —> però no s’ha d’entendre només la dimensió
física, sinó que és raó i fisiologia. La natura fisiològica/biològica només dóna un
cert esbós del dibuix.

7. CONCILI VATICÀ II

Només la cita dues vegades, i de passades, però la té molt en compte (GS). La llei
moral natural s’havia desacraditat molt sense tenir en compte la historicitat i caient
en el naturalisme. Havia entrat en descrèdit!

La GS cerca precisament això: construir entre tots un món millor… i una bona base
és la llei moral natural.

Es va recuperar més tard: CEC 1950-1960 —> llei morla natural

El Decàleg conté una expressió privilegiada de la llei moral natural: CEC 2070.
Cita a Ciceró, autor no cristià: «Existe ciertamente una verdadera ley, la recta
razón…»
La aplicación de la ley natura varía mucho… Sin embargo, en la diversidad de
cutluras oermanece como una norma que une entre sí a los hombres: principios
comunes. «Es inmutable y permanece en las variaciones de la historia… Las normas
que la expresan permanecen sustancialment valederas.»

Catecisme és un bon resum del que és la llei moral natural.

També la Veritatis Splendor dóna rellevància a la llei moral natural:

53. La gran sensibilidad que el hombre contemporáneo muestra por la historicidad y por la cultura,
lleva a algunos a dudar de la inmutabilidad de la misma ley natural, y por tanto de la existencia de
«normas objetivas de moralidad» 96 válidas para todos los hombres de ayer, de hoy y de mañana.
¿Es acaso posible afirmar como universalmente válidas para todos y siempre permanentes ciertas
determinaciones racionales establecidas en el pasado, cuando se ignoraba el progreso que la
humanidad habría hecho sucesivamente?
No se puede negar que el hombre existe siempre en una cultura concreta, pero tampoco se puede
negar que el hombre no se agota en esta misma cultura. Por otra parte, el progreso mismo de las
culturas demuestra que en el hombre existe algo que las transciende. Este algo es precisamente la
naturaleza del hombre: precisamente esta naturaleza es la medida de la cultura y es la condición
para que el hombre no sea prisionero de ninguna de sus culturas, sino que
defienda su dignidad personal viviendo de acuerdo con la verdad profunda de su ser. Poner en tela
de juicio los elementos estructurales permanentes del hombre, relacionados también con la misma
dimensión corpórea, no sólo entraría en conflicto con la experiencia común, sino que haría
incomprensible la referencia que Jesús hizo al «principio», precisamente allí donde el contexto social
y cultural del tiempo había deformado el sentido originario y el papel de algunas normas morales
(cf. Mt 19, 1-9). En este sentido «afirma, además, la Iglesia que en todos los cambios subsisten
muchas cosas que no cambian y que tienen su fundamento último en Cristo, que es el mismo ayer,
hoy y por los siglos» 97. Él es el Principio que, habiendo asumido la naturaleza humana, la ilumina
definitivamente en sus elementos constitutivos y en su dinamismo de caridad hacia Dios y el
prójimo 98.
Ciertamente, es necesario buscar y encontrar la formulación de las normas morales universales y
permanentes más adecuada a los diversos contextos culturales, más capaz de expresar
33
incesantemente la actualidad histórica y de hacer comprender e interpretar auténticamente la
verdad. Esta verdad de la ley moral —igual que la del depósito de la fe— se desarrolla a través de los
siglos. Las normas que la expresan siguen siendo sustancialmente válidas, pero deben ser precisadas
y determinadas «eodem sensu eademque sententia» 99 según las circunstancias históricas del
Magisterio de la Iglesia, cuya decisión está precedida y va acompañada por el esfuerzo de lectura y
formulación propio de la razón de los creyentes y de la reflexión teológica 100.

8. NOU PARADIGMA

No caure en el naturalisme i entendre el tema de la historicitat.

La natura biològica està al servei de la identitat de la persona, no a l’inrevès.
La raó humana, il·luminada per l’Esperit, llegeix la natura: acció antropològoca
prèvia.

Cal una antropoligia de la mort i de la sexualitat, perquè no ens podem fiar només
de la manera biològica de viure aquests aspectes.

Lectura de la natura biològica a partir d’una certa pre-comprensió.

q. 94.6 La llei natural pot ser esborrada del cor humà?

q. 93.5 La llei natural pot canviar-se?

Document de la Comissió Teològica Internacional - cap I-II —> llegir

9. DRET NATURAL LAIC

Hugo Grotius va fer una tesi del Dret Natural Laic. Pietós protestant que va
publicar De iure ac pacis: la humanitat, per crear pau i convivència, ha de tenir uns
principis morals; i aquest dret natural estaria per sobre a les drets positives dels
estats (en temps de guerra, s’haurien de respectar coses). «Aquest imperatiu ètic
valdria encara que Déu no existís.»

És la base del ius naturalisme.

34
10. ÈTICA MÍNIMA

10.1 ANÀLISI DE LA GLOBALITZACIÓ

Caritas in veritate, 24-27 / 33-42 Crítica a la globalització.

GLOBALITZACIÓ: després de la caiguda del comunisme, s’estableix un sol sistema

econòmic / crisi del pretoli del 73, provocarà el naixement del neoliberalisme —>
guerra de Yom Kippur, reducció de la producció del pretoli. També apareiexen
gegants asiàtics —> el sistema reacciona augmentant la tecnologia i les noves
formes de produir (externalitzacions, deslocalitzacions). Augmenta la productivitat
(1 principi del neoliberalisme) + augment de la competitivitat (2n), que implicava
flexibilitat i individualització del treball.

Factors tecnoeconòmics que van contribuir-hi:

1. Aparició de noves tecnologies de comunicació.
2. Xarxes de transport i abaratiment del transport.
3. Lliure circul·lació de mercaderies i de capital (fons d’inversió - altament inestables)

L’estat perd poder… cada vegada recapta menys impostos. Les empreses tenen
molta facilitat per marxar; i per tant els governs han de baixar la fiscalitat: menys
impostos, menys estat del benestar. Competència fiscal per atreure empreses.

La globalització ha aconseguit sobretot un mercat cada vegada més global, unit a

una certa homogeneïtzació cultural.

Abans, el mercat era controlat per l’estat. Quin contola el mercat global?
Potser caldria una Autoritat Mundial, amb unes lleis comunes que algú les fes
complir: caldria uns acords ètics. Una ètica que donés lloc a unes lleis mínimes.
Ens posem d’acord per marcar uns límits al mercat global.

Cal una ètica mundial.

El motor del capitalisme liberal és el consum.

Els valors cristians xoquen, en certa mesura, amb els valors neoliberals.

Caritas in veritate i la DSI critica el sistema neoliberal salvatge i pur, al servei del
mercat.

Crisi dels sistemes econòmics actuals?

1. què passarà quan Xina sigui hegemònica?
2. Europa cada vegada redueix més estat del benestar… Fins ara sistema
productiu amb altes prestacions socials, però actualment és insostenible.

35
 10.2 ÈTICA MÍNIMA

Té molts noms: ètica civil, ètica mínima, ètica mundial, ètica global, ètica
universal… Nou intent d’universlaització de l’etica: arribar a acords comuns de
mínims, pensada sobretot per poder legislar: elaborar lleis que responguin a l’ètica
mínima.

Aquesta ètica pressuposa societat aconfessional: en societats no plurals no es parla

massa d’aquest tema —> confesionalidad social y ética civil, dos magnitudes que se
excluyen. Requereix pluralitat ètica, sinó no caldria ètica mínima.

• Per acceptar l’ètica mínima cal acceptar la possibilitat d’una ètica no religiosa.
• S’accepta que la gent, en la seva prexis, es mogui per una ètica de màxims…
Però davant de la dificultat de compartir tothom l’ètica de màxima, es propoen
un mínims, i que serveixin per legislar una societat plural.
• Moral mínima, Adorno —> cal cercar mínims exigibles a tothom (post-nazisme).
És la mateixa mentalitat que impulsa declaració dels Drets Humans l’any 1945.
Mentalitat molt present després de la II GM. El problema ecològic actual també
urgeix la necessitat d’una ètica mínima.
• La pregunta és : què hi posem?
• Aquesta ètica no elimina cap altra… Sense altres ètiques màximes, no té sentit
una ètica mínma. Només es pot arribar a un consens ètic si ja hi ha ètica.

Cal pressuposar també valors compartits. Pel fet de ser humans: compartim valors!
Dos reptes: què hi posem i com hi arribem?

La ética civil pone de manifiesto la madurez de la unidad (la pluralidad: la

madurez de la libertad). Vidal.

MÈTODE, Adela Cortina

Cerca en l’ètica dialògica o discursiva d’Habermas i Apel: proposen el diàleg com a
mètode per arribar els continguts. Partiexen de la concepció de persona com a ésser
dialògic.

Als continguts s’arriben a través del diàleg, però no qualsevol diàleg:

• Proposen regles lògiques de diàleg: no contradir-se, aclariment de termes…
• Regles de caire ètic: tothom ha de ser interlocutor, tots els afectats han d’entrar
en el diàleg. Però per entrar en diàleg, cal excloure els pressupòsits a partir dels
quals parles… i anar a l’arrel antropològic d’aquells pressupósits.
• L’objectiu és arribar a la veritat: a través del consens. «A través del consens
arribem a la veritat.» Depèn del que s’entengui per consens.
• Perquè una norma sigui ètica, ha d’haver passat aquest procés… I sempre sera
revisable, perquè les condicions de diàleg sempre són revisables: potser no s’han

36
 tingut en compte tots els afectats… (avortament). Ètica idealista que obliga a
convertir-se en ètica revisable.
• El consens no és entès de manera política: no és consens fàctic. Sinó que
l’objectiu és cercar un acord de mínim. Ètiques que creuen en la racionalitat, raó
comuna, desprovista d’interessos, capaç d’arribar al consens.
• Tota persona és interlocutor vàlid, tothom s’ha de deixar-se interrogar, excloure
pressupòsits i donar arguments…

La paraula consens està molt manipulada per la política. Millor: convergència ètica.

Aquestes ètiques conviden a la racionalitat: per evitar irracionalismes (majoria

democràtica) que pretenen imposar com a universals coses que no ho són. Una
minoria pot tenir raó. El problema és que, com manquen sempre condicions per al
diàleg. Apel: inventa «comunitat ideal de parla» —> mai no arribarem però serveix
per criticar les actuals… Empeny cap a unes condicions millor.

Una situació semblant a l’imperatiu categòric de Kant: has passat per l’ètica
dialògica? hem passat per aquest mètode o procediemnt?
L’ètica d’Habermas i Apel és prodedimental, no de continguts.

Ètica, no per viure-la, sinó orientada a la legislació.

Diàleg, consens, convergència ètica…La crítica que es pot fer és no tenir en compte
elements emotius del diàleg.

CONSEQÜÈNCIES
✓ El fet de considerar tothom interlocutor vàlid rebutja les ètiques que exclou
interlocutors (ètiques racistes, totalitaristes…)
✓ No afirma continguts, sinó un mètode. L’ètica mñinima sí que afirma
continguts, tot i que revisables, sotmesos a canvis…
✓ La situació de pluralisme ètic, no significa subjectivisme: «Defender el
subjetivismo és politeismo axiolígico, y no sano pluralismo… El pluralismo es
incompatible con el subjetivismo; consiste en compartir unos mñinimos de
justicia aunque discrepemos de unos màximos de felicidad.» El pluralismo no
quiere decir que todo valga, se pueden seguir unos máximos de felicidad según
los valores de cada uno, però cabe proteger unos mínimos de justicia. «Se
confunde covicción con intolerancia.» El antídoto contra el dogmatismo son las
convicciones argumentadas con razón racional. Què vol dir ser tolerant? S’ha de
ser tolerant amb els intolerants? No significa que tot valgui… El hombre
pluralista con sus actitud, convierte en falsa tood intento de fanatismo. «La
tolerancia no debe confundirse con la indiferencia; tolerancia significa sobre
todo un método de discusión; uso del juicio razonado, no es claudicación.» Y los
mínimos deben ser profundizados.

El qui té conviccions, amb les seves raons, és capaç d’entrar en diàleg.

37
El fonamentalista, amb raons, no és capaç del diàleg.

DECLARACIÓ DE DRETS HUMANS, 1948 - exemple d’Ètica Mínima

Limitada perquè no hi van participar tots els païssos (en procés descolonització)
✓ 1a generació: drets civils i polítics, de la tradició liberal —> valor més important
llibertat i participació
✓ 2a generació: drets socials i econòmics —> tradició socialista i DSE
✓ 3a generació: drets col·lectius
✓ 4a generació: calaix de drets, entre altres els ecològics, on hi ha força consens;
dret a la pau, drets dels animals?
Consens que s’ha paralitzat en un moment determinat.

Les gras declaracions ètiques i grans normes ètiques de les tradicions religioses
també formarien part d’aquest paquet d’ètica mínima.

DDHH: només sensibilitat occidental; i a més, amb 8 abstencions, tot i que tothom
la va signar. No hi ha un consens total.

FUNCIONS DE L’ÈTICA MÍNIMA

1. Mantenir la capacitat ètica d’una societat plural afirmant uns mínims: afirmar
mínims.
2. Garantir una certa moralitat pública (ètica mínima) en una societat molt
positivista: consens no purament estratègic — «La sociedad democrática no
puede ser una sociedad subjetiva.»
3. Educar des de l’ètica mínima: és possible? Cada vegada més es diu que des de
l’etica mínima s’hauria d’educar també la dimensió transcendental-espiritual
(més enllà de la pura materialitat). Pot haver-hi dimensió espiritual laica!

CRÍTICA POSITIVA
1. Accepta el pluralisme i no es vol imposar.
2. Cerca amb la participació de tots uns valors que pressuposa compartits i
proposa un procés per anar-lo ampliant (no jugarà a una ètica mínima un
relativista moral) —> diàleg continuat.
3. No s’oposa a les ètiques de felicitat sinó que les pressuposa. Cadascú
contribueix a l’ètica de mínims des de l’ètica de màxims.
4. Dóna resposta a la preocupació cada vegada més creixent de la humanitat que
la solució de molts problemes ha de ser comunes: valors consensuats. Serà
paper dels estats desenvolupar els drets consensuats i garantir-ne el respecte.
5. Crítica forta als acords estratègics, on la majoria s’imposa. Cal un consens ètic
que no sigui purament fàctic. Uns mínims són innegociables, una altra cosa serà
poder garantir el consens a l’hora de votar les lleis. Hi ha lleis que requeririen
consens ètic i polític per poder assolir els valors que expressen: ex. drets
educatius i drets ecològics.
6. Convida tots els implictas, no fa exclusió de persones.
7. Assenyala continguts, els proposa, però han de ser aprofundits… Ètica oberta.
38
8. En una societat plural, en què cadascú fa una mica la seva, cal afirmar
determinats drets, marcar mínims.
9. Els mínims estan pensats perquè els països democràtics puguin legislar
(semblant al que pensava st Tomàs d’Aquino).

CRÍTICA NEGATIVA
1. Com més ample la base participativa, més difícil serà arribar a acords; com
menys participin en el diàleg, més fàcil arribar a acords (Ex. DDHH’48).
Per entrar al diàleg s’han d’acceptar les condicions prèvies (que tothom sigui
interlocutor vàlid) —> hi ha gent aleshores que s’autoexclou (racista) i això
permetrà ètica mínima. A la pràctica, que no participi tothom, per autoexclusió,
farà possible l’existència d’ètiques mínimes. Com avançar en el diàleg? Una
mica utòpic. Però només el fet de dialogar ja és un primer pas important.
2. El pressupòsit de valors compartits és un a priori que no tothom l’assumeix -
relativistes extrems o emotivistes morals (no hi ha res compartit, cada cultura té
els seus valors).
3. Les condicions que proposa aquest mètode, amb les seves condicions, són
difícils de complir… La continuïtat del diàleg relativitza els continguts-valors
compartits.
4. Pot generar mentalitat de mínims —> la idea és apuntar-se a ètica de màxims,
però tenir ètica de mínims per legislar: « Almenys assegurem les bases ètiques
de les lleis.»
5. Ètica que encara creu en una raó comuna d’home i dones… pretén ser ètica
universal. Moltes propostes de la postmodernitat no van per aquí: no pretenen
ser universals.
6. Dificultat de les concrecions (lleis) a partir de les grans formulacions. En la
interpretació del dret es pot perdre consens.
7. Pressuposa crear les condicions d’igualtat del diàleg: ha de possibilitar que
tothom pugui entrar en el diàleg. Hauria de lluitar per assegurar la igualtat. La
credibilitat d’aquestes ètiques és que es puguin crear condicions d’igualtat entre
els participants. El diàleg, sense condicions reals d’igualtat, pot esdevenir mera
estètica o fins i tot instrument colonitzador.
8. Com aconseguir diàleg per aconseguir consensos en situacions de violència? Es
pot justificar la violència per generar condicions de diàleg: violència de resposta
— Jon Sobrino? Pau VI: Populorum progressio - “la insurrección revolucionaria,
salvo en caso de tiranía prolongada evidente que atentase gravemente a los
derechos fundamentales de la persona, engendra nuevas injusticias… no se
puede combatir un mal real a precio de un mal mayor.” n.31
9. No pretén substituir l’educació de màxims (eduquem en universos de valors, no
només mínims). Es pot educar en mínims, però sense substituir l’ètica de
màxims. Ens hem de posar d’acord en algunes coses perquè hem de conviure…
Però no com a horitzó de sentit. Perquè què empeny les persones a complir les
condicions del diàleg? L’ètica de màxims!! Els valors màxims és el que mou a
cercar una ètica de mínims… És l’esperit de l’ètica de mínims.

39
Potser la contradicció és anomenar-la ètica!! Valors fonamentals… Aquí no hi ha
projecte de felicitat.

RECEPCIÓ PER PART DELS CREIENTS

Cap a una ètica mundial, CTI: s’aposta per cercar una ètica universal, mínima.
Porta a col·laborar amb la gent. CV II: construir entre tots posar solucions als
problems d’acui (GS 16).
Participar en ètica mínima no és trair la moral cristiana… Pots aportar-hi.
Pretén el somni d’una moral de mínim per a tota la humanitat: en el fons, és la
pretensió de la llei moral natural. Il·lusió de crear (reconèixer) ètica comuna.
El pluralisme permet als cristians situar-se d’una altra manera davant del món.

El diàleg ha de permetre que l’experiència de la moral cristiana tingui eficàcia

històrica. Determinades lleis molt mínimes per a un cristià, almenys suposen un
mínim… Podria ser pitjor. Diàleg com a lloc per defensar els teus valors. El diàleg
per a un cristià és una manera d’estimar (Pau VI — Ecclesiam suam): «l’Església s’ha
de fer col·loqui.» S’ha d’entrar en el diàleg amb capacitat d’escoltar, innocència…
pensant que l’Esperit hi és: per què m’has pegat? «Els diàlegs s’han convertit avui
en la forma refinada de fer la guerra dels occidentals.» Instrument per imposar a
l’altre la teva veritat…

El diàleg pot ser purificador i revelador de la veritat. La manera com vius el diàleg
ja és revelador.

Rahner: Sobre el diálogo en la sociedad pluralista.

M. Velasco: lo contrario a la verdad no es el error, sino lo que niega la posibilidad
de descubrir esa verdad.

Hay que estar muy seguro de su propia perspectiva para ponerla en tela de juicioo.

Acceptar aquesta ètica no vol dir diluir la pròpia ètica. Davant de la situació de
pluralisme, hi ha una devaluació de la pròpia fe? El que té una convicció profunda
ha de ser capaç de posar-la en diàleg; i afavorir/permetre el reconeixement del
dissentiment tolerant.

La identitad no queda pas més afermada negant el que no pensen com tu, sinó
dialogant. Ètica mínima és una mica escatològica: sempre més!

Aquesta resposta dóna resposta el que demanava el CV II.

Tolerància davant de maneres de fer que no són pas bones… En moltes qüestions
concretes, no tenim solució que derivi directament de la revelació. El cristià ha
d’entrar en el diàleg sabent que la raó comuna, inspirada per l’ES, pot ajudar-nos a
arribar a la veritat. El diàleg ja ser pot vist com a imprompta de Déu.

40
Si Déu ens ha anat ensenyant de manera progressiva la veritats ètiques, també
nosaltres hauríem de comptar amb aquesta evolució: diàleg.

DECLARACIÓ D’ÈTICA MUNDIAL - Parlament Mundial de les Religions’93

No podia ser duplicar de DDHH, ni declaració política, ni que entrés en
casuística… sinó més aviat una declaració de grans principis.

Fan consens de valors ètics a partir de dos gran principis:

1. tot ésser humà ha de rebre un tracte humà
2. regla d’or: fes als altres el que desitges que et facin a tu.
Totes les religions comparteixen aquests dos grans principis.

D’aquí se’n deriven quatre màximes:

1. No matar: compromís a favor d'una cultura de no-violència i de respecte a tota
vida.
2. No robar: compromís a favor d'una cultura de la solidaritat i d'un ordre
econòmic just.
3. No prostituir: compromís a favor d'una cultura de la tolerància i d'un estil de
vida honrat i veraç.
4. No prostituir-se: compromís a favor d'una cultura d'igualtat i companyonia
entre home i dona.

Qüestions més discutides:

1. No hi ha cap categoria de religions orientals i per tant és execesivament
occidental.
2. No comença amb una formulació adreçada a Déu.
3. Podria ser més favorable a la igualtat home-dona. Però el que diu continua sent
un repte per a moltes religions… amb uncert to profètic!
4. Cultura no-violència: van ser molt realistes i poc profètics. 1993, guerra dels
balcans, islam que patia… La declaració defensa el dret de legítima defensa. No
es col·loca de manera clara amb el pacifisme radical ni tampoc acceptar sense
més la violència (real politik).

ALTRES: ètica ultramínima

En un món amb molta pluralitat, que dubta de la raó comuna, l’única manera de
posar-nos d’acord és a partir d’un sol principi: el prinipi de permís - allò ètic és allò
que té permís de l’altres.

També hi ha altres principis: beneficència, dins de les comunitats particulars…

Dins de les comunitats regeix l’ètica pròpia. Quan sortim fora, som estranys morals
i regeix el principi del permís.

Món postmodern, fragmentat… El principi de permís suposa la capacitat de donar

permís (persona). El seu concepte de persona és molt restringit (nens, malalts…).

41
Concepte de persona molt restringit=capacitat de donar permís. Tb per a Adela: és
persona aquell que és interlocutor vàlid.
No són concepcions de persona a nivell metafísic.

11. SITUACIONS NOVES

Tota la idea de la llei moral natural s’inicia en un context sense gaires canvis; a
mesura que la realitat es més complexa, cal concretitzar més.

El Magisteri ha afirmat que tot i els canvis, la persona no canvia.

Podrà fer canviar la genètica les persones?
La predicació moral ha d’insistir en valoracions morals que no canvien, pero quan
es concreten poden influir molts canvis culturals.

No sempre s’ha progressat! Hi ha valors que es redueixen, restringeixen… Un

exemple: el valor acollida.
També és veritat que la història de la morals ens ha fet veure que hi ha vegades que
hem anat descobrint la importància d’alguns valors: igualtat home-doa; la vida…
L’avenç de les ciències ens ha permès copsar que certes conductes a vegades són
derivades per qüestions patològiques.

Les condicions de vida i de la societat influeixen sobre la valoració de les coses.

Hi ha situacions qualitativament molt noves: enginyeria genètica.
Un possible criteri: que no es trenqui la igualtat genètica!

La moral cristiana ha de tenir molt clars els fonaments antropològcs de la persona, a

partir dels quals s’estreuen els grans principis, que caldrà concretar en cada
situació.

«Cal que estiguem disposats a millor coneixement de la societat… adequar la

decisió ètica a la realitat objectiva [regles operatives]… això no és relativisme
moral.» Les regles operatives, no els grans principis, han de poder adequar-se a la
realitat.

12. ECLESIALITAT DE LA MORAL

L’Església sempre ha ensenyat moral, i ha tingut portaveus molt diferents:

—Primers anys del cristianisme: pares de l’Església
—Edat mitjana: teòlegs
—Segle XX: Magisteri - concilis i Papes

El Magisteri, a la vegada que és discutit, és esperat.

El Magisteri, en moral, és conseqüència d’entendre l’Evangeli.

42
Ser cristià es juga en les coses concretes, no en els grans preceptes. És normal,
doncs, que des del principi, es fes una mica de magisteri moral. Les coses s’han
d’aterrar. El Magisteri ha contribït al discerniment ètic.

Al segle XX, amb JXXIII, adreça la Pacem in terris a tot home i dona de bona
voluntat… Això ja és un canvi! I a partir de llavors es fa de tant en tant!

Quan l’Església es pronuncia davant coses concretes: pot haver-hi conflicte o debat,
intra o extraeclesial. Intraeclesialment, fins a quin punt es pot disentir en moral? Si
no es pogués, encara defensaríem l’esclavatge-servitud. Es trenca la unitat de fe
disentint? En moral, es pot disentir?
✓ En alguna època, s’havia arribat a respondre que tot l’àmbit de la moral forma
part del dipòsit de la fe de l’Església, amb poc lloc per al disentiment: en tot cas,
disentir en privat, no públicament.
✓ La Pontifícia Comissió Bíblica ens parla de la necessitat d’interpretar
l’Escriptura: cal oferir raons racionals de les qüestions morals, que ha de ser
compresa pels catòlics i pels home si dones de bona voluntat. Es pot disentir en
aquests aspectes?

Dos tipus de Magisteri:

✓ infal·lible: qüestions de fe o grans principis de moral
✓ ordinari: concrecions
Des de sant Agustí, ja es parlava de «fe i costums». Per a Trento això forma part del
dipòsit de la revelació: magisteri infal·lible del Papa, es va arribar a dir, però
matisant els temes de fe (LG). Els continguts de fe sí que poden formar part del
magisteri infal·lible, o les veritats morals derivades de la fe.
L’Església no ha definit com a infal·libles els grans principis… Només ha reservat la
paruala dogma i infal·libilitat del Papa en temes de fe.

L’Església i el Magisteri ha de vetllar perquè els grans principis es concretin:

normes operatives. Ha de vetllar per la coherència. El missatge cristià de fe s’ha de
concretar amb una vida moral coherent. Però quan fem això, ens allunyen del
dipòsit de la revelació. Calen mediacions i per això s’han acceptat els canvis.
«Frente a situaciones muy diverses es difícil proclamar una palabra única.»
Per això la moral queda sempre en magisteri ordinari. Només es podria reservar a
grans principis, però ni tan sols això es fa: p ex. Estima al proïsme.

Quin valor ha de tenir el magisteri ordinari?

No el podem menysprear… perquè és el magisteri habitual. És més important.
Caldria fer una bona eclesiologia del magisteri ordinari.
El Concili Vaticà II (LG 25): segons la ment i voluntat que expressi el Papa, la índole
dels documents i també per la freqüència que proposa una doctrina. El Magisteri
ordinari pot ser de graus diferents: la força depèn de les raons que es donen…
Fins a quin punt es pot dissentir? Depèn de la força de les raons…

43
Amoris laetitia n.3: no cal que el Magisteri intervingui sempre… maneres
d’interpretar diferent (tant en doctrina com en moral).

Hi ha hagut canvis en moral en el Magisteri de l’Església, sense canviar els grans

principis, però hi ha aspectes que s’han anat afinant [esclavatge - prèstec a interès].
Gregori XVI - llibertat de consciència - «és un dels errors més contagiosos.» El CV II
en canvi l’enalteix: dret de la persona (a favor de la dignitat humana). El mateix
concepte és entès de manera diferents (abans associat a indiferència religiosa).

El dissentiment, de manera adequada, pot ajudar al progrés de l’Església.

GS: camins de diàleg per a anar buscant acords.
LG 37: els laics tenen dret i fins i tot l’obligació (deure) de manifestar el seu parer.

La tensió entre moral i Magisteri sempre hi serà. Són funcions diferents: recerca i
acotar la recerca. Tensió creativa, com amb els teòlegs.
Allà on hi ha vida veritable, també hi ha tensions!! Factor de dinamisme i estímul.
El diàleg no té altres límits que la fe que cal manetnir i exposar.
El diàleg es pot frustar quan es fa servir com a instrument d’acció col·lectiva o de
pressió política.

Veritatis Splendor: «El dissentiment a base de contestacions calculades i polèmiques

a través de mcs és contrari a la comunió eclesial.» Rebuig del dissentiment com a
enfrontament.

La vocación eclesial del teólogo: «Són funcions diferents.»

Hi ha la possibilitat de dissentiment, però no es pot fer de qualsevol manera.

1985, La civiltà cattolica: infal·libilisme — expressa una mentalitat maximalista que
confón infal·libilitat amb impecabilitat. És per tat una actitud psisociològica no
ajena al servilismo de l’actitud cortesana. Papolatria. Mentalitat cortesana.
Una cosa és la inafl·libilitat del Papa, i una altra l’infabil·lisme.

El dissentiment pot provenir:

1. de la dimensió històrica.
2. de la pròpia estructura del pensament del Papa (personalisme, escolàstica…)
3. de l’antropologia de fons – és el dissentiment més greu i rupturista.
4. de la consciència: sempre ha estat allà, però de manera privada.

El dissentiment en qüestions intermitges pot derivar-se:

1. d’una valoració diferents de les dades
Cal aprofundir en les dades i veure clar. I tenir en compte el criteri d’autoritat
mínima, de confiança, que ha de ser justificada.

En temes de moral, es pot apel·lar sempre a la consciència!


44
V. LA CONSCIÈNCIA MORAL
1. QUÈ ENTENEM PER CONSCIÈNCIA?

Una cosa és consciència psicològica:

✓ subjectivització de l’objectivització: adonar-te de qui ets, perquè existim, i
aquesta consciència pot estar perturbada per factors psicològics… És necessari
que estigui bé per poder desenvolupar la consciència moral.
I una altra cosa és la consciència moral:
✓ consciència d’una acció de cara al bé i el mal (llibertat). Referida a quelcom
objectiu. Si la llibertat està perturbada, pot estar perturbada la consciència de
bé i mal.

La persona experimenta una crida profunda que l’indica com ha d’actuar: sent
satisfacció quan segueix la consciència i insatisfacció quan no la segueix.
Metáfores populars: Pepito grillo…
La consciència jutja amb un referent objectiu, no necessàriament referit a Déu.
La consciència també es forma. No apareix per ciència infusa (Piaget).
La moral ha de tenir en compte que la consciència es va formant: passa per etapes.
Hi ha consciència madura i autònoma i una altra infantil.

Piaget - etapes de formació de la consciència moral:

1. amoralitat
2. heteronomia: 7-8 anys (que ve de fora)
3. moral de la cooperació

Kohlberg:
1. preconcencional: obediència-punitiu.
2. convencional: identificat amb la família, societat… orientat cap a la bondat que
s’espera (sense interioritzar-la) o cap a la llei.
3. postconvencional: supera l’egocentrisme, comparteix principis universals…
Orientat per principis universals, per convicció, interioritzats.

N. J. Bull:
1. amoralitat
2. heteronomia
3. socionomia
4. autonomia —> és vist com a bé, interioritzat.

L’edat cronológica no correspon amb l’edat de maduració ètica.

També es poden produir regressions… i pot haver-hi parcel·lacions de la
consciència moral segons la dimensió de la vida: sexualitat, professió, família…
L’heteronomia pot estar sempre present al llarg de la vida, o la convencionalitat:
perquè tothom ho fa, per control social…

45
Moral cristiana: teonomia - autonomia per gràcia - autonomia a la llum de la fe

2. CONCILI VATICÀ II

Gaudium et spes 16: «La consciència és el nucli sacratíssim i el sagrari de l’home, on

es torba tot sol amb Déu, la veu del qual ressona en la seva intimitat.»
És on la veu de Déu ressona… i per tant no és concebut com quelcom heterònom.
A l’AT la consciència seria el cor de l’home.

16. En lo más profundo de su conciencia descubre el hombre la existencia de una ley que él no se dicta
a sí mismo, pero a la cual debe obedecer, y cuya voz resuena, cuando es necesario, en los oídos de su
corazón, advirtiéndole que debe amar y practicar el bien y que debe evitar el mal: haz esto, evita
aquello. Porque el hombre tiene una ley escrita por Dios en su corazón, en cuya obediencia consiste la
dignidad humana y por la cual será juzgado personalmente. La conciencia es el núcleo más secreto y el
sagrario del hombre, en el que éste se siente a solas con Dios, cuya voz resuena en el recinto más
íntimo de aquélla. Es la conciencia la que de modo admirable da a conocer esa ley cuyo cumplimiento
consiste en el amor de Dios y del prójimo. La fidelidad a esta conciencia une a los cristianos con los
demás hombres para buscar la verdad y resolver con acierto los numerosos problemas morales que se
presentan al individuo y a la sociedad. Cuanto mayor es el predominio de la recta conciencia, tanto
mayor seguridad tienen las personas y las sociedades para apartarse del ciego capricho y para
someterse a las normas objetivas de la moralidad. No rara vez, sin embargo, ocurre que yerra la
conciencia por ignorancia invencible, sin que ello suponga la pérdida de su dignidad. Cosa que no
puede afirmarse cuando el hombre se despreocupa de buscar la verdad y el bien y la conciencia se va
progresivamente entenebreciendo por el hábito del pecado.

Consciència com a presència de Déu dins de l’home: 1996 - JP II - Spiritu vivificante.

Consciència com a lloc de la presència de l’ES.
Sant Tomàs: las leyes de Dios escritas por él mismo en los corazones —> el ES.
Llei de Déu inscrita dins del nostre interior

És difícil de definir: és com un orgue que ens ajuda a percebre la realitat i discernir
cap al bé. La consciència és l’orgue que ens ajuda a decidir en funció de la llei de
Déu. És organ de discerniment! Consciència conseqüènt: remordiment de
consciència.

3. IMATGES DEFORMADES: UNILATERALS

3.1 — La consciència entesa com a màquina de fer silogismes: llei, situació i

dictàmen. Moral molt centrada en les normes, per molt interioritzades que siguin.

3.2 — Si se subratlla molt la consciència com a veu interior de Déu: aleshores no es

pot equivocar mai. Es podria prescindir que qualsevol mediació comunitària cap al
bé. Crítica: el dictàmen pot ser equivocat, perquè hi ha altres veus juntament amb la
de la consciència. Millor: lloc on ressona la veu de Déu. Si no, mai no ens
quivocaríem. Com sabem que es pot equivocar la consciència: per això tenim la
mediació de la comunitat (voluntat de déu manifestada en la història i en els altres).

46
3.3 — Reivindicació de la llibertat de consciència davant de l’abús d’autoritat.
S’apela a l’objecció de consciència. Però tampoc no la podem entendre com a
«creadora decristreis i de valors, del bé i del mal»: puc fer el que vulgui perquè la
meva consciència hi diu. «Si creus que una llei és injusta, tens l’obligació de no
seguir-la» (St Tomàs).

3.4 — La consciència no és només la consciència conseqüent (remordiments de

consciència) sinó que té també un paper a l’hora de fer l’acció: consciència
antecedent, que potser és la més important (discerniment previ)

4. LA CONSCIÈNCIA A LA BÍBLIA

Aquest terme ja el trobem a l’antiga Grècia, a les fúries (semi-déus): dones que
perseguien els culpable i els turmentaven (consciència conseqüent).

A l’Antic Egipte (XV aC) ja trobem textos que parlen de la consciència:

«És el meu cor qui m’ha cridat a fer això… Tenia por de violar la seva direcció.»

A l’AT no trobem mai la paraula consciència, sinó cor: leb. I Jesús a l’evangeli també
farà servir la paraula cor. Com a syneidesis la fa servir sobretot Pau. A vegades
també saviesa o prudència.
Jb 27,6: «El meu cor no em condemna.»
El cor és el lloc on s’interioritza la Llei.
A l’AT hi ha visió col·lectivista: es parla de cor concedit a tot el poble.

Als Evangelis, no apareix mai la paraula consciència, malgrat que exigeix la

interiorització de la decisió ètica (cor net, consciència neta) —> el cor és
«creatiu» (aplicar la llei a la situació concreta - no és que creï el que està bé i
malament) i cerca el valor principal de cada llei (ex. dissabte).

La conducta de l’home depèn de les decisions del teu cor. La seu de la percepció
dels valors morals: el cor endurit serà el que no accepta Jesús.

Sant Pau és qui més fa servir la paraula consciència per influència hel·lenista (21
vegades). Ell creu que fins i tot els pagans tenen consciència: capaços de percebre el
bé i el mal. Ell entenia que tothom tenia consciència sota les coordenades dels garns
principis (llei moral natural) —> grans principis gravats en aquesta entitat.
L’entén com el lloc on la persona es troba amb Déu (CV II).

Dos plans de la consciència:

1. Lloc interior on et compromets amb Déu — Déu s’hi fa present / PLA TEOLOGAL
2. Òrgan de discerniment: evitar el mal i fer el bé / PLA ÈTIC
La consciència cristiana descentra de tu mateix. La del no-creient és egocèntrica:
centrada en un mateix, encara que també pots descentrar-te des del proïsme
(Lévinas).
47
5. DECISIONS DE CONSCIÈNCIA

Quins són les criter is de decisió de la consciència? I què passa quan la consciència
no respon al bé objectiu? El que decidiex la consciència no es conforma a
l’objectivitat del bé o al projecte de Déu?

Reflexions ètiques sobre la consciència a partir d’un problema concret:

1. Rm 14: es pot menjar de tot? Hi ha dos tipus de cristians, els que creuen que no
es pot menjar de tot i d’altres que sí. Qui té raó? El primer motiu és que es faci
per un motiu bo, pel Senyor, però a la vegada creu que objectivament no hi ha
aliments impurs. El motiu ha de ser bo, que es faci per Déu. En el cas que un
cregui que no s’ha de fer, i ho fa, obra malament: peca. La conviccio és la que
qualifica la bondat, no tant la veritat objectiva. Ara bé, el criteri bàsic per al
cristià: malgrat que cadascú té dret d’acord amb la seva consciència, caldrà
renunciar-hi si suposa un perjudici pel germà: amor als altres. Per amor al
proïsme poden renunciar al seu dret. Finor d’anàlisi. No es pot anar contra la
consciència, encara que la consciència estigui equivocada… I anar en contra de
la consciència, és pecat.

2. 1 Co 8: un cristià pot participar en banquet on es sacrifiquen carn als ídols?

Objectivament els ídols no són res per a un cristià. Però hi havia gent que venia
de la gentilitat i li feia cosa menjar carn sacrificada als ídols… Consciència dèbil:
ho feien però la seva consciència els remordia. Sant Pau no diu que no s’eduqui
(no renunciar a educar la consciència en l’objectivitat), però que es tingui en
compte. Llei de la gradualitat. 1 Co 10: mateixa idea.

• Per a sant Pau la consciència té en prmer lloc una dimensió religiosa (caràcter
teocèntric, et posa en relació amb Jesús)… Els que s’apropen més a aquesta
reflexió són els estoics.
• Concepte de consciència errònia: la consciència és la capacitat de discernir sobre
el que has fet, i un cop fet el discerniemnt, no només tenim el dret sinó
l’obligacio de seguir el que em dicta la consciència, fins i tot quan la consciència
s’equivoca. Per a Sant Pau, si per debilitat no seguim la pròpia consciència,
s’obra malament, fins i tot quan fem un bé.

Mai no es pot obrar en contra la pròpia consciència però per amor al pròxim
s’ha de renunciar a vegades al dret a obrar segons la pròpia consciencia.

La Patrística es va centrar molt en el centre de la persona, discernir bé i mal, i no es

van entrar en aquests aspectes de la decisió de consciència. No es recupera fins al
segle XII: valors sobre la decisió de consciència. Polèmica entre sant Bernat i
Abelard:
• Bernat parla de la consciència, que entén com a mirall on es reflecteix la llum de
Déu. Simbologia nucial: on la persona es casa amb Déu. Va ser estudiós d’aquest
48
 tema des de la vessant de teologia monàstica. Però els monjos del seu monestir li
van fer una pregunta sobre la consciència errònia: davat del cas de sant Pau, tens
els convenciment de fer un mal però objectivament fas un bé… Per a sant Pau,
això és pecat, perquè vas contra la consciència. Plantejament que s’acceptava de
sant Pau… Peques si vas ocntra la consciència encara que facis un bé objectiu.
• Els monjos de Chartres: si una persona creu fer un bé, però objectivament fa un
mal, què passa aleshores? Bernat inicialment afirma que és pecat, perquè fas un
mal, tot i que un pecat menys greu (per ignorància). Abelard li replica dient que
l’acció és bona perquè tu creus fer un bé: «No van cometre pecat els qui van
lapidar Esteve. No van fer un mal els qui van matar Jesús.»

Es va quedar en polèmica fins que sant Tomàs va apostar per l’opció d’Abelard.
El comentari a les Sentències s’inclina per sant Bernat, però en la Summa i en De
Veritate no només s’inclina per Abelard sinó que la defensa i argumenta.

Si la capacitat de comprensió d’una persona li presenta a la voluntat que una cosa

és pecat i la voluntat ho vol és pecat. Si se’t presenta que no robar és pecat i la
voluntat escull no robar, està pecant. Creus que fas el bé de bona fe. La voluntat es
mou per el que veu, segons allò presentat. La llei de Déu ens arriba a través de la
connsciència.

Consciència errònia, però que no ho sap… D’aquí la importància sempre d’estar en

la recerca moral.

Hi ha els béns objectius i una altra cosa és la bondat i la moralitat personals.

El que qualifica és la segona… Cal distingir entre l’objectivitat i el que és copsat
pels subjecte.

L’escolàstica es va anar centrant en els actes concrets… i la consciència va esdevenir

aplicació de llei a l’acte concret. Analitzava la moral acte per acte. Però el que
qualifica la persona és al successió d’actes. Teoria dels hàbits de sant Tomàs: virtuts
i vicis. L’escolàstica es va centrar en els actes aïllats.

La consciència és l’últim criteri d’obrar, el definitiu.

6. RISC DE CONSCIÈNCIA

St Tomàs dóna tan valor a seguir la pròpia consciència que aposta per seguir-la
encara que suposi la pròpia excomunió… La consciència és criteri de moralitat però
no és criteri de veritat [examen?]. Seguint la pròpa consciència una persona obra
moralment bé, però no té la certesa d’obrar correctament, i per tant necessàriament
en veritat. Cap convenciment personal pot excusar la recerca del bé moral. Hem de
recercar el bé sempre… No ens hem de conformar amb la consciència.

49
L’edat mitjana era un món marcadament cristià: Església il·luminadora de les
consciències. I se suposava que tothom cercava el bé… La teologia moral posterior
reconeixen el valor d’Abelard i Tomàs, però s’ha de tenir en compte que la mateixa
persona no sigui responsable de l’error que cau, i es va distingir:
1. error responsable / culpable: es podia adonar del seu error.
2. error no responsable / invencible

No és tan fàcil fer aquesta distinció. I si no sabem llegir la llei o fins i tot interpretar
la pròpia consciència? GS 62: «no és estrany que la consciència s’equivoqui per
error invencible.»

Hem de seguir sempre la pròpia consciència, però cal evitar errors vencibles.
La distinció clàssica és clara, però quan és vencible i quan invencible? L’urgència de
la decisió pot influir… La moral no és cartesiana: espai ample de grissos. «Hi ha
qüestions que sempre estàs al fill de la navalla.» Ex. eutanàsia.

La consciència errònia és una consciència de bona fe, sobretot la invencible. Aquest

error no et fa pecador, sí el responsable.

Els errors del consciència es poden trobar a dos nivells:

1. fonamentació (en una societat cristiana podria no passar tant, però més en una
societat plural).
2. procés de discerniment - raonament
És important lantropologia - anar las fonaments.

Cal seguir sempre la pròpia consciència, formada, que cerca sincerament el bé i que
vol evitar l’error. Cal recerca de la veritat, perquè sap que no sempre és criteri de
veritat. Es pot limitar aquest seguir la pròpia consciència?
1. Que l’error d’un individu posi en perill el bé comú… però què entenem per bé
comú? Quarentena en cas d’epidèmia… O negar-se a vacunar-se en cas
d’epidèmia (altament contagiosa).
2. Quan la teva decisió de consciència afecta un tercer… Ex. testimonis de jehovà,
transfusió de sang a menors. Quan un spares es neguen a vacunar un nen.
3. Impedir una decisió de consciència quan la persona es pot fer mal a ella
mateixa: impedir en suïcidi. Fas que el pressupòsit que no té prou llibertat i per
tant actues contra la seva autonomia… I si hi ha una causa i ho té molt clar?
Seguir la pròpia consciència pot tenir límits.

50
7. CONSCIÈNCIA EN DUBTE

(MANCA ALGUNA COSETA)

Hi ha atenuants… recollits fins i tot el les virtuts (prudència, epikeia: regla superior
dels actes humans). Epikeia: les lleis no poden preveure totes les circumstàncies; la
persona hi ha de preveuere en nom de l’epikeia… S’ha d’anar a la ment del
legislador: què volia defensar el legislador? Aquesta virtut supleix el que la llei no
t’ho digui tot. La llei no pensa totes les coses concretes. Quin valor salvaguarda la
llei? La norma moral pot ser que no et digui el fet concret… Cal anar al valor de
fons, i a la ment del legislador.

Per això la consciència pot estar en dubte: davant de situacions concretes, valors en
tensió i no saps quin s’ha de salvaguardar… En situacions més complexes.
Cap decisió de consciència quan es pren diverses alternatives, exclou la posibilitat
d’error. És el risc de tota acció humana! Davant de l’alternativa, sempre hi ha la
possibilitat de l’error. Seria ingenu i infantil que el sotmentiment a la norma i a la lei
faci desaparèixer la possibilitat d’equivocar-se. La pura obediència produeix
tranquil·litat, però és autèntica? Hi ha certesa de fer le bé? L’ètica sempre resulta
problemàtica.

Per això l’escolàstica va proposar mètodes quan la consciència està en dubte,

pensant sobretot en dubtes d’aplicació, en coses concretes. Principis reflexes, que
provenen del dret rompa, que et poden ajudar a treure la consciència en dubte:
1. in dubio, pro reo: en caso de duda, a favor del reu
2. nemo malus, nisi probetur: ningú no és dolent si no es prova.
3. melior est conditio possidentis: qui arriba primer té més dret…

Els escolàstics van proposar sistemes morals per sortir dels dubtes de consciència
(dubtes concrets, no de fonaments, com es donava aleshores):
1. Tucionisme - condemnat. Rigorisme: perquè algú se senti lliure de les obligacions
de la llei, les opcions contràries (de teòlegs o filòsofs) han de ser unànimes i
certes… La llei sempre és vàlida, només una mñinima probabilita a favor,
exigeix que se l’apliqui (fariseus)
2. Laxisme - condemnat. Només una opinió contrària a la llei, probablement probable,
quedes lliure de l’obligació de la llei.
3. Sistemes intermitjos: probabiliorisme (escola dominica) i probabilisme (escola
jesuïta).

PROBABILIORISME: sols es podia incomplir al llei si l’opinió contrària fos més

probable que aquella que estava a favor.
PROBABILISME: obra prudentment qui actua amb probabilitat, perquè la
probabilitat fa dubtosa l’aplicació de la llei… in dubio, pro libertas… Qui actua amb
probabilitat actua prudentment. «En cas de dubte, no prohibim» D’entrada no
prohibeixo… en cas de dubte.
51
El Magisteri despres, que en situacions quan està en joc la tutela i drets inviolables
de persones innocentes, s’escull al via més segura, que a’propa amés al rigorisme
ètic: és el que s’ha aplicat a l’avortament.

Com s’aplica això a la societat actual?

En una societat amb pluralisme ètic, no hi ha acord ni en els grans principis.
Davant de la consciència en dubte, es poden fer servir els sistemes morals, però
també el discerniment moral: què és allò més adequat per ser fidel al missatge de
Jesús. El problema és l’urgència!

Per fer un discerniment moral:

1. àmbit ampli — 1) tenir en compte els acords de l’ètica mínima, tenir en compte
les grans declaracions ètiques. 2) O bé preguntar-se si els pobres seran els més
afectats de la meva acció, o les beneficiarà. En cas de dubte, salbaguardar les
minories. 3) I com afectarà a les generacions futures? Hans Jonas: qualsevol
acció ètica ha de tenir present el que passarà al futur. Quina lectura has fet de la
realitat? Segur que és correcte? (revisar mètode amb el qual t’has aproximat a la
realitat).
2. àmbit creient: procés de discerniment:
a) posar-te davant de Déu sincerament
b) delimitar l’objecte de discerniment
c) acudir a les fonts bíbliques i patrístiques
d) certa indiferència
e) in dubio, pro libertas

La primera fase evita que se’ns colin coses gruixudes.

Quan es fan amb urgència, els discerniments es compliquen més. També pot ser
una opció ètica retardar la decisió o fins i tot no fer-la.

PREGUNTA FINAL 4-5

1. Llei natural amb les teves paraules i la seva importància en TMoral.
2. Ètica Mínima: necessitats i dificultats.
3. Cas de consciència moral en dubte: anàlisi. 


52
VI. DINAMISME DE LA DECISIÓ ÈTICA / PECAT
0. INTRODUCCIÓ

Les accions són expressió i autorevelen el que un es va fent.

La mora clàssica (escolàstica) es va centrar molt en els actes concrets, oblidant que
la vida humana es construeix a través dels actes. La persona és un dinamisme que
es va fent a través d’actes (noció d’hàbit de sant Tomàs — l’important és anar creant
hàbits vers el bé). L’anàlisi del dinamisme de la persona també és clàssic.

Moral enfocada a dos nivells:

1. actes morals concrets, que es poden analitzar, amb espai i temps determinat, i
apareix fàcilment en la reflexió de la persona. No puc jutgar el dinamisme.
2. dinamisme de la persona
La Moral ha de tenir present aquests dos nivells, per evitar caure en un objectivisme
o en un subjectivisme.

1. OPCIÓ FONAMENTAL

Hi ha molts actes concrets en la vida de les persones, però també h ha un dinamsie

global de la persona que necessta les eleccions concretes, peròque no s’hi identifica.
És el que anomenem opció fonamnetal: explica una mica per què em comporto
d’una determinada manera —> sentit últim que dóna la persona.

L’acte concret manifesta el que la persona vol fer.

L’opció fonamental el que la persona vol ser.
No sempre hi ha coherència!

A la llum de la fe, només hi hauria dues opcions fonamentals:

1. seguir Jesús —> amor al bé
2. amor propi, sacralització dels béns relatius…
Aquestes opcions es poden traduir en actes concrets. Opció per al bé, per Déu i
opció egoista, contra Déu.

Fugida de l’anàlisi atomitzat dels actes: no som illes, actes aïllats. Tot i que a
vegades podem ser incoherents amb l’opció fonamental.

L’opció fonamental és quelcom sobtat?

Sembla que la llibertat s’orienta i es va construint l’opció fonamental. És definitiva?
No necessàriament, perquè es pot canviar al llarg de la vida. Pot haver-hi
trencament i discontinuïtats d’aquesta opció.
L’opció feta vers el Bé, ver Déu, amb una sèroe d’actes que l’afavoreixen, però
poden sorgir actes contra aquesta opció fonamental. I això pot arribar a provocar un

53
trencament de l’opció fonamental. Podria ser amb un sol acte, prou rellevant, però
normalment és un procés.
Déu pot canviar aquesta opció fonamental: conversió. Però acostuma a ser també a
través d’un procés, encara que també hi ha conversions sobtades. Normalment,
actes que preparen la conversió.

Moltes vegades, malgrat un canvi en l’opció fonamental (conversió), pot quedar

temperament, inclinacions, costums de caire biològic o psicològic, que poden
continuar… Rèmores del passat que queden per convertir.
Rahner: Escrits de Teologia IV - concupiscència.
«No tots els actes del pecador són pecat.» — la persona no és íntegra (els àngels sí).
Les incoherències davant de l’opció fonamental no trenquen el dnamisme, tot i que
hi ha actes prou greus com per canviar aquesta opció (conversió vs pecat mortal).

Psicològicament, és possible un canvi freqüent d’opció fonamental?

Häring: impensable!
«Aunque por el pecado mortal se pierda la gracia, la gracia no se pierde
fácilmente…» La gracia de Déu no fa desaparèixer mecanisme interns, que s’han
d’anar ordenant. Un canvi d’opció fonamental freqüent no és normal!
Llei de la gradualitat - creixement en l’opció fonamental.

Els actes concrets no em permeten copsar/jutgar l’opció fonamental.

Els actes mostren el que un vol ser, però pot ser que no… sobretot actes no integrats
encara en l’opció fonamental.
Els actes contraris a l’opció fonamental afebleixen l’opció fonamental.

La vida moral no és una suma d’actes sinó un dinamisme de seguiment de Jesús.

VALORACIÓ DEL PARADIGMA DE L’OPCIÓ FONAMENTAL

1. Des de la TMoral l’experiència és que no sempre aconseguim fer el bé que

volem… «Hago el mal que no quiero y el bien que quiero no hago.»
2. La TMoral destaca la unitat moral de la persona —> tota la vida impregnada.
3. La crida de Déu cap al bé sempre s’ha d’anar responent amb el bé: l’opció
fonamental es construeix amb actes concrets de cada dia. Sempre hi ha una certa
ambigüitat de l’acte extern. Ens obliga a ser cautelosos en el judici.
4. No és el més habitual, però l’opció fonamental es pot modificar per un sol acte,
però un acte no la llibertat estigui màximament implicada: acte gruixut. I també
a l’inrevés.

La opción fundamental define en último término la acción de la persona.

Actos singulares no son suficientes para pecado mortal…
VS 65
Maneres d’entendre l’opció fonamental no contemplen el canvi d’opció
fonamental… però creiem que sí que es pot.
54
2. L’ACTE MORAL

Responsabilitat moral: respondre dels actes perquè pots apreciar la seva qualitat
moral. Tres factors implicats:
1. coneixement moral de l’acte —> veure els valors implicats. Aquest coneixement
pot tenir error (1), ignorància (2), inadvertència (3)… Matissen la responsabilitat
però sense oblidar que l’error i la ignorància pot ser vencible o invencible.
2. llibertat —> per ser moral, un acte ha de ser lliure. La llibertat es pot perturbar
per la por i la coacció (força física i psíquica que pressiona) // Hi ha graus de
por i coacció, també manipulació, molt més subtil.
3. intenció o voluntarietat —> Ex. alguna cosa que no veiem com a bé però que la
volem a contra-cor… Ho vols indirectament. Ex. la bolsa o la vida? Quieres
salvar la vida, pero das la catera a contra-cor. El bé major és salvar la vida, i per
això fas una cosa que tu no vols. La coacció et fa augmentar la voluntat contra-
cor. Ho vols donar per aconseguir un bé major: en el fons no ho vols. D’aquí la
categoria: voler les coses indirectament. Ex. suïcida indirecte, avortament
indirecte. Un acte té 2 efectes: volgut i no volgut. Una noia embarassada té un
càncer de úter, no vols fer l’avortament però el fa per salvar la vida, tenint en
compte que si no ho fas, moren els dos: mare i fill. És un avortament indirecte
(També en cas d’embaràs ectòpic). L’avortament que no és lícit, segons els
magisteri, és el directe. Ex2: els nazis agafen un científic que sap fer una bomba
de destrucció massiba… Per consciència no vols revelar els teus coneixement.
Reps tortura i veus que no podràs resistir. Tens ocasió de matar-te… És suïcidi?
4. L’abast de la responsabilitat és mirar cap al futur i també cap al passat. Es pot
cooperar amb el mal? Dins d’institucions…

ABAST DE LA RESPONSABILITAT MORAL

• FUTUR: Tot acte, encara que sigui moralment bo, té abast en el futur: però pot
tenir conseqüències dolentes. Sóc responsable de les conseqüències negatives?
Som responsable de les conseqüències de futur si les haguéssim hagut de preveure.

Qui va inventar el motor d’explosió, podia haver previst el canvi climàtic?

Probablement no…

Un acte, que d’entrada és bo, les conseqüències no previstes no sóc responsbale;

però cada vegada més ho hauríem d’haver previst.

• PASSAT: hàbits dolents, que en el moment del passat, quan va començar, si que
vas tenir l’opció d’evitar-lo… ara ets menys lliure. Ex. addicció a les drogues.
Vas ser lliure en algun moment de prendre o no prendre la droga? Tema delicat.

És difícil saber si havia llibertat o no a l’inici d’aquell hàbit.

55
• RESPONSABILITAT COMPARTIDA: els actes que fem els fem en contextos
socials, normalment dins d’institucions en les quals no portem la iniciativa…
Fins a quin punt puc cooperar sense comprometre la meva indetitat?

TEOREMA DE LA COOPERACIÓ: Fins a quin punt es pot cooperar amb el món?

En un context cristià, per a Sant Alfons M. de Ligori (patró dels moralistes),
cooperar volia dir cooperar amb el pecat. Dos tipus de cooperació:
1. cooperació formal: el cooperant comparteix la mateixa intenció que el qui fa
l’acció. És pecat. No és lícita moralment. No és admissible.
2. cooperació material: el cooperant ajuda a l’acció dolenta de l’altre però no estic
d’acord moralment amb el que fa. És legítima aquesta acció? És legítim
cooperar amb el mal sense compartirlo? Sí, amb dues condicions: 1) si el meu
actuar concret aïlladament no sigui pecat i no estigui prohibit (netejar una
clínica avortista no és pecat); 2) que hi hagi raó proporcionada que legitima
l’acció (evitar un mal major - realitzar un bé que no podria realitzar sense
aquest context).

La raó proporcionada depèn de dos factors:

1. necessitat o contingència si la meva cooperació és necessària no és raó
proporcionada.
2. llunyania o proximitat: si la meva cooperació és propera o llunyana (no és el
mateix l’enginyer i l’escombraire de la fàbrica d’armes).

CASOS
1. Directiu d’una empresa, i a la vegada cristià. Què faig davant d’una política que
no és coherent al cristianisme? a) dualisme (servir a dos amos); b) tensió
(cooperar i denunciar) —> intento atenuar els mals, i això vol dir colar-te mals.
També podria ser legítim dimitir (opció profètica!).
2. Metges que treballen a USA que cooperen en una institució privada que intenta
treure el màxim benefici… Manipulació per motius econòmics.
3. Netejar a fàbrica d’armes.

Qui col·labora amb un mal, moltes vegades pot ser ell mateix víctima de la
col·laboració: els soldats que col·laboraven en una acció també poden tenir una part
de víctima. Submergits en estructures pecat: suma de petites cooperacions.

Moltes vegades calen gestos profètics de

negar-se a cooperar, que obren els ulls dels
altres.

En temps de sant Alfons, en un entorn

cristià, els casos de cooperació es podien
atenuar més!

56
3. PECAT

Decisió ètica en què la persona, lliurement, no realitza el bé.

S’ha retret a vegades a la moral:

1. preocupació excessiva pel pecat —> qüestió central
2. despreocupació total pel pecat —> tot reduït a neurosi psíquica —> tema
menor.

3.1 Retrocés del sentit del pecat/culpa

Retrocés que arriba fins a la negació, més explícitament o difosament. S’interpreta
com a malaltia, o situació social que et condiciona molt. O com una fallada tècnica,
que molesta, però col·locat fora de l’àmbit de la llibertat.

Aquesta falta de sensibilitat vers el pecat o la culpa.

Però es parla avui molt d’ètica: es pot parlar de moral sense pecat o sense culpa?
Sense culpa ni pecat, quin sentit l’ètica? Com es pot experimentar el caràcter
incondicional d’una moral quan desapareix la noció de culpa o de pecat?

pecat - més referit a la moral cristiana

culpa - concepte més obert a altres tradicions

Quines són les causes d’aquest retrocés?

1. pèrdua de la noció de transcendència: la persona ja no és experimentada des
d’algú més gran, i la persona esdevé última instància que es jutja a ella mateixa i
no té en compte l’alteritat.
2. les exageracions de la TMoral d’etiquetar els pecats: «l’ús inflacionista de la
noció de pecat fa perdre el seu valor.» Trivilització del pecat.

3.2 Desplaçament del sentit del pecat

Hi ha qui considera que més que negació del sentit del pecat, hi ha hagut un
desplaçament del sentit del pecat:
1. negació llibertat civils i polítiques
2. menyspreu altres races
3. abús sobre la dona
4. pecats ecològics
5. les guerres
Més clarividència en algunes coses.

El retrocés també pot ser perquè hi ha hagut un més gran interés per les grans
actituds permanents que són errònies: romandre impassible davant dels qui
pateixen, avarícia… Més que l’acte aïllat es veu l’hàbit.

57
Un tercer desplaçament: mal estructural, entorn social que afavoreix el mal…
Estructures de pecat (Sollicitudo rei socialis). No es nega el pecat personal. El
desplaçament del sentit pot arribar a eliminar el pecat personal. No ho planteja així
el Magisteri social. El perill és que el pecat estructural atenuï el pecat personal.

Dins de la teologia, ha afavorit el tema pecat l’exacte coneixement del tema del
pecat: en alguns moments, pecats superclassificats. La modernitat ha generat certa
incertesa sobre el coneixement del pecat (abans es tenia potser massa clar). Només
al judici diví pertany establir quin pecat és lleu i quin pecat és greu. Hi ha coses
molt clares, però no sempre és així.

La secularització de la nostra societat fa més difícil entendre el sentit transcedental

del pecat: forma part d’una opció de fe. «Sóc pecador.» La noció de pecat és
conseqüència de la il·luminació de Déu: noció teològica.
La culpa pot ser conseqüència de reflexió, tu ets jutge… no Déu.

La teologia ha perdut també la dimensió escatològica: noció de judici final.

Influïts per una societat amb concepció cíclica… no afavoreix la noció de pecat.
No és el mateix que hi hagi final o que no hi hagi! Mt 25.

3.3 Concepcions deformades del pecat

• Concepció màgica/tabuística: pecat com a taca. Villació mecànica d’una cosa

imposada per la societat. El tabú serveix per donar força a determiandes
prohibicions. El tabús estan associats a determiants tòtems: valors de la
comunitats. No és tant un acte lliure contra la voluntat de Déu.
• Concepció legalista: pecat com a transgressió d’una norma/llei. El pecat no és la
violació de la llei sinó del valor que hi ha darrera i de la voluntat de Déu.
Concepció que és veritat, però no ha de ser només compliment de normes. Cal
anar més enllà de la norma: valor de la norma. El perill del legalisme és el
minimalisme: ja he complert, ja sóc bo. El cristianisme va més enllà dels mínims.
• Concepció narcisista: infidelitat al projecte de construir la meva pròpia imatge
de persona i si fracassa em sento fracassat. Et tanca en tu mateix (societat actual).
Manca dimensió dialogal de l’ètica cristiana: és Déu qui et descobreox pecador.
Pecat de Pere o pecat de Judes: Pere no es mira a ella mateix, sinó el pecat neix
de l’amro que experimenta… Judes no fa aquesta experiència, la seva culpa el
condueix al suïcidi. La de Pere el porta a demanar perdó i seguir Jesús (sap que
Déu li pot perdonar; Judes no pot perdonar-se ell mateix). Judes, visió narcisista
de pecat. És davant de Déu (experiència de l’amor) que ens reconeixem
pecadors, davant de nosaltres ens podem sentit culpable.

3.4 Sentit cristià del pecat

A l’At, narracions del pecat d’Adam, de Babel i del vedell d’or. Tres paradigmes del
pecat.
58
El misteri del pecat és la convergència del misteri de la llibertat i el de la gràcia:
rebuig del bé, de Déu, la salvació de Jesús… Llibertat personal i gràcia de Déu.

El pecat de la revelació bíblica: sempre en relació al do gratuït de Déu. El pecat és el no

reconeixement d’aquest do. Al mateix temps, l’experiència de pecat és també un do.
GS 13: pecat d’Adam com a prototipus del pecat de l’home. Actitd d l’ésser humà
que no accepta la condició de creatura i amistat amb Déu: Sereu com déus, pero
sense Déu.
A part del trencament amb l’amistat amb Déu (1), comença també de seguida a
trencar coses: la fraternitat humana (2). Déu intervé amb l’Aliança: el pecat
esdevindrà trencament de l’aliança i l’amistat. El pecat real d’Israel és al infidelitat a
Déu: li comporta esclavatge i ser dominador dels altres.
El pecat contra la nova aliança: rebutjat Jesucrist.

Sinòptics: Jesús presentat com a alliberador del pecat; Crist perdona pecats, tot allò
que esclavitza l’home; procedeix del cor humà i comporta trencament, comporta
situació de degradació…

En la revelació bíblica, a més de la dimensió teològica del pecat, hi ha també la

vessant ètica. Dues dimensions unides.
En la revelació bíblica es parla de pecat en singular (actitud del cor que rebutja
Jesús) i pecats en plural (el pecat es tradueix en pecats concrets). Una cosa és el
rebuig i una altra el rebuig expressat em actes. Visions que coexisteixen.
En el NT s’accentua el pecat en singular, però Pau introduirà tb els actes.

Els sants pares afirmen que l’Església és santa i pecadora, casta et meretrix…

3.5 Distinció teològica del pecat

A la Bíblia, pecat és sobretot actitud profunda de rebuig a Déu i a la salvació i

orientar la vida en contra d’aquest oferiment. Teològicament sembla que només hi
hagi un pecat: trencament amb Déu. S’accentua la singularitat del pecat: rebuig a
l’amor de Déu. Joan subratlla molt aquesta singularitat: rebuig a la llum.

A la tradició teològica i pastoral, ens adonem que es parla de pecats i fins i tot es fa
distinció entre pecats, ratificada pel Magisteri. El pecat es manifesta en pecats es
troba ja en la tradició dels primers segles. El fenomen de la distinció entre els
pecats, alguns biblistes intenten trobar-ho ja a la Bíblia, però sembla que no és tan
fàcil. De l’Escriptura es pot deduir que no tots els pecats són iguals (perceptible, a la
llum dels textos…, però no és tan clar!). En el sants pares alguns ja parlem de pecats
que són crimina, que separen de l’altre i de l’altar; Agustí parla de dos tipus de
pecats: mortífers i quotidians. Els darrers es reparen amb pregària, dejuni i almoïna.
Hi ha actituds per debilitat i coses que trenquen realment amb Déu (sants pares).

59
L’estructuració d’aquestes distincions comença en l’escolàstica del segle XII:
1. pecat mortal - en matèria greu comès amb plena advertència i ple consentiment.
2. pecat venial - en matèria lleu o poc important; o en matèria greu sense plena
advertència ni ple consentiment. «La moral no són matemàtiques.»

Qui definia què era matèria lleu i matèria greu?

Els moralistes, i no sempre ha estat això tan clar.

En el segle XIII va fer una mica més de distinció entre mortal i venial, que ve
delimitada per la pena: temporal o eterna.
1. mortal: la persona es desorienta vers el fi últim - contra la caritat i l’Esperit -
contra la Llei de Déu.
2. venial: desviació que no rebutja el fi últim - se situa al marge de la Llei de Déu.

1970, Penitència i confessió

Una discussió no traeix l’amor / VENIAL
L’adulteri traeix l’amor / MORTAL

El rebuig pot ser “implícit” de Déu: a la seva llei, no seguir la seva llei.

Conseqüències segons sant Tomàs:

1. pecat mortal irreparable des de la mateixa persona: ha perdut la gràcia i al força
de l’Esperit, desorientat vers el fi últim. Perquè això sigui així cal una decisió
plenament humana. Desorientació i decisió-compromís és la mateixa moneda.
2. pecat venial és reparable des d’un mateix.
No només és pecat o venial per la matèria, sinó pel compromís de la persona vers le
pecat. El que passa és que això és una mica correlatiu, en les coses greus ets més
conscient.

Pecat a la moral personalista

No tota decisió personal és expressió d’una opció fonamental (llibertat). L’opció
fonamental es va construir a través d’actes concrets.

L’opció fonamental vers Déu no vol dri que no hi hagi actes al marge de Déu
(venial). No és descartable canvi sobtat de l’opció fonamental, però normalment es
va formant a partir de petits actes concrets.
És possible la conversió del pecador i a l’inversa. Però qui té la gràcia no és fàcil
cometre pecat mortal.

L’actre concret no permet deduir l’opció fonamental.

El que passa que la incoherència constant pot provocar un canvi de direcció.

Rahner: també hi ha actes bons venials. Tens l’hàbit positiu i no està implicada
la màxima llibertat-compromís. L’automatisme no vol dir que aquell acte no tingui

60
valor, perquè reflecteix un hàbit bo que jo tinc. Però si es repeteix es pot destruir
aquest hàbit.

És possible el pecat mortal del bo; i la conversió d’un dolent.

Envara que és difícil el pecat mortal d’un que està en gràcia.

El canvi d’opció fonamental, des de la moral atomitzada dels actes (aïllats), sembla
que la suma d’acte aïllats no pugui conduir a res… Molts actes venials: no passa
res! Són venials! Però la suma dels pecats venials pot conduir més fàcilment cap al
pecat mortal… No són actes aïllats!
CEC 1863: el pecat venial deliberat ens disposa cap al pecat mortal…
SAgustí: muchas gotas de agua llenan un río.
Quan no t’hi fixes molt en allò petit, potser prepares allò gran.

Malgrat les opcions fonamentals bones, poden quedar inclinacions molt arrelades
(pre-conscients) encara no integrades en l’opció fonamental… L’opció fonamental
és plena tot i això. Zones no ben controlades per la llibertat.

Fer servir el córtex per al mal: això és molt més greu que els pecats de l’instint.

Davant la matèria petita és difícil que us es desorienti radicalment.

—Actes pecaminosos que no resten l’amistat amb Déu…

No és avui tan fàcil determinar si és greu, mortal, lleu…

L’important no és introduir accions desordenades, independentment que siguin
venials i mortals. Que no s’introduiexi el món de l’egoisme i del pecat. Potser no cal
distingir amb tanta cura. A la moral l’interessa que res sigui acceptat que sigui
pecat.

No siempre es fácil en situaciones concretas deslindar los confines.

Ens hem de preocupar que no entri el pecat…

Hi ha hagut moltes classificacions de pecat, però la pròpiament clàssica és la que

continua servint:
1. per l’objecte o matèria: lleu o greu
2. per la implicació de la llibertat: venial o mortal
Por existir un pecat greu no mortal? Que no hi hagi plena advertència i
consentiment, o en una acció moral encara no madura (zona encara no controlades
per l’opció fonamental o no prou integrades).
Pot existir un pecat mortal en matèria lleu? El subjecte s’hauria de decidir per un
menyspreu a Déu, en un moment extraordinàriament lúcid. Ex. un religiós no es
comporta com a tal sense transgredir vots, en un moment per il·luminació de la
gràcia, veu que si continua fent-ho, trenca amb Déu.

La divisió clàssica del pecat és la que més aclareix.

61
Tres grans pecats mortals dels inicis: apostasia, homicidi, adulteri. Que requerien
penitència pública perquè havia hagut trencament amb la comunitat.

Opció fonamental i Magisteri

és veritat que l’opció fonamental pot relativitzar una mica la matèria… pot donar
més laxitud. Però al mateix temps és molt rigorista en dos aspectes:
1. la suma de coses lleus pot desorientar opció fonamental - hàbit, virtut.
2. matèria lleu podria arribar a ser mortal en moment de lucidesa.

Com a confessor, has de mirar l’acte i la persona.

Segons sant Tomàs, l’opció fonametal remarca l’hàbit, la virtut i el vici - orientació
vers el fi últim (eudemonia). Els hàbits bons (virtuts) reforcen l’orientació cap al bé.

El Magisteri ha insistit que un pecat mortal pot ser contra la llei de Déu (no
necessàriament explícitament contra Déu). Pot haver opción fonamental no
explícita a favor déu (cristians anònims)?
Un acte amb prou entitat, diu el Magisteri, pot trencar l’opció fonamental: és
possible el pecat mortal d’una persona en gràcia!

Sensibilitat vers el patiment i la víctima: l’altra cara del pecat

El Déu bíblic és el Déu que s’abaixa davant del clam de la víctima: sensibilitat per la
víctima innocent. La sensibilitat vers el pecat accentua molt una cosa i al sensibilitat
vers la víctima accentua una altra. No podem fer només una teologia parlant només
del pecat… La compassió és un compromís i saber acompanyar la persona víctima
del pecat: passió de Déu com a compassió. Mirada sobre el patiment de l’altre.
Potser el més gran pecat és le renúncia a participar del patiment de l’altre: només es
mira ell mateix, home encorbat, que només es mira ell mateix.
Compassió: acompanyar el qui pateix, fer-se víctima amb les víctimes
Mística del compassió i del compromís a alleugerir el pecat de l’altre.
La moral es basa en l’autoritat del dèbil: Jesús, pels que fan pecat, es converteix en
víctima… el nostre Déu es va fer víctima!

El Jesús bíblia persona pecats, però sobretot acompanya i torna la dignitat a les
víctimes del pecat.

EXAMEN FINAL
8-9 preguntes curtes
1. quina és la intuïció de la llei moral natural?
2. es pot justificar la cooperació amb el mal?
3. explica’m dues caracaterístiques que s’accentuen del CV II sobre la moral
4. dos defectes de l’ètica mínima?
62