Acabem de veure #Elcuentodelacriada, 2017-2021, 46 caps, 4 T (a l’espera

d’una 5 i última), una producció d’@Hulu, que emet @HBO_ES. L’hem vist d’una
tacada. Personalment he quedat exhaust emocionalment, trasbalsat. És
simplement brutal. Diria que d’obligada visió, però amb l’omeprazol anímic
preparat en dosis massives.
La sèrie és l’adaptació televisiva de la novel·la de Margaret Atwood [The
Handmaid's Tale, 1985; versió cast (Bruguera, 2008; Salamandra, 2017) i (cat
Quaderns Crema, 2018)], que ja va ser portada al cinema al 1990 per Volker
Schlöndorff amb guió de Harold Pinter.
Es una distòpia molt propera i gens eixelebrada, d’ací els seus efectes
pertorbadors. Un grup de fonamentalistes cristians (el mot fonamentalista és
originari precisament de protestants nord-americans gens partidaris dels
matisos) es fa el poder als estats units després d’una crisi econòmica colossal
derivada de desastres ecològics. Primer, acorden l’abolició de la llibertat
d’expressió, de premsa, d’associació, ... i cosifiquen les dones: han de deixar de
treballar, els seus bens són requisats o administrats pels marit. I, si tenen fills,
els hi trauen (ja es veurà amb quina finalitat). Vaja una barreja entre l’Iran i
l’Aràbia Saudita (algú ha dit que també amb la Romania de Ceaucescu).
Finalment, després d’una guerra civil, es fan amb el poder i creen una tirania
teocràtica i misògina, Gilead. Els Estats Units “oficials” queden reduïts a Alaska
i Hawaii i a algun reducte resistent.
La nova societat, lògicament, és classista: els comandants -que és la casta
dominat i sense control-, el poble sense drets, les esposes dels comandants, les
ties -autèntiques harpies-, les serventes -vestides com el pelegrins puritans-, les
minyones -les Rites-, els ulls -espies i xivatos- i els soldats. Cap dona té dret, ni
tal sols, de llegir ni posseir cap mena de bé; es demostrarà al llarg de la sèrie,
amb càstigs brutals als propis dirigents.
Be, les dones dels comandants, de fet sí tenen un dret: el de tenir un fill. Ara be,
com la majoria són estèrils, si no tenen ja un fill segrestat, se les assigna una
dona fèrtil -la serventa- que es fecundada en “la cerimònia” pel marit, en una
escena amb la família al davant i l’esposa tot mantenint agafada en la seva falta
la serventa mentre és penetrada. Si resulta embarassada, els parts són
tragicòmics: qui és omplerta amb totes les atencions, els la dona del comandat.
Un cop es produeix el part, els fills són apartats brutal i radicalment; només els
nadons restaran amb les seves mares puntualment per a alletar-los. En tot
moment, són considerades mares les dones dels comandants i elles, en la
bogeria institucional que regna a Gilead -nom bíblic -encara que el correcte fora
Galaad-, també és consideren mares de totes totes de les criatures robades.
Les serventes han estat prèviament segrestades, detingudes o caçades, i
sotmeses a una reeducació sota cura i vigilància sàdica de les ties -recordeu tia
Alícia- i maltractades a dojo. És a dir, tortura física i psicològica, detencions i
violacions són la base de la procreació del nou estat. La base, per així dir, rau al
Gènesi, 30, 1-7: degut als precs i indicacions de la seva dona, Raquel, que era
estèril, Jacob, pren com a concubina la seva serventa, Bilhà, qui li va donar dos

1
fills. Amb aquesta justificació els fonamentalistes tiren pel dret i basen tota la
repressió i terror d’estat.
Com tota societat totalitària, la corrupció està a l’ordre del dia pels poderosos i
amb tolerància, quasi oberta, que, arribat el cas, es torna contra els infractors en
les pugnes polítiques i revoltes de palau. En veurem un munt.
Dins d’aquest aterridor marc, #Elcuentodelacriada és la història de June
Osborne, renomenada Defred: primer, amb ganes de fugir, més tard amb
d’intents de recuperació de la seva filla, també segrestada, i més endavant dins
del moviment de resistència als dos costats de la frontera. El seu nou nom, com
el de totes les serventes, es forma, per accentuar-la idea de propietat, de
esclavatge, amb el prefix “de” seguit del cognom del comandant que la posseís,
literalment, en tots els sentits.
És la seva història una quàdruple: la prèvia als Estats Units, ja prou escalabrats,
la subsegüent de la ginefòbia radical, d’arrel bíblica -com no?-, el moment actual
a Gilead i al Canadà. Això comportat tants flash backs al passat (inclosos records
tan reconstructius com tenebrosos) com retrats a la vida en paral·lel d’un Canada
hospitalari i lliberal, on son acollits generosament els americans que han escapat
a la repressió. Atwood, l’autora, és canadenca i coneix a la perfecció Estats Units
per haver-s’hi format. La narració està plena de picades d’ullet culturals, en el
sentit més ampli de la paraula.
La sèrie, obra del llorejat especialista en sèries on el sobrenatural o el poc
convencional és protagonista, Bruce Miller, la clava. Ha produït la sèrie sencera
i ha escrit o coescrit la majoria dels 46 cps. Conjuntament amb altres productors,
hi han participat, la prota, Elisabeth Moss -a més, directora de 3 cps-, i la pròpia
Atwood.
L’elenc és extensíssim i altament competent. La prota absoluta és la pròpia Moss
com a June/Defred: la seva mirada diu molt més que mil paraules i reflecteix a la
perfecció tan el seu estat d’ànim com els seus propòsits, no sempre franciscans.
Yvonne Strahovski, com a Serena Joy Waterford, la pèrfida esposa del seu
comandant (“quan és amable, vol alguna cosa”, diu una de les protes) és una
bona personificació de la banalitat del mal. A Joseph Fiennes com el Comandant
Fredrick “Fred” Waterford, llop amb pell de corder i oportunista, com tots els
totalitaris, entre la barba tancada i la seva natural inexpressivitat, no li costa
encertar amb el paper; tot el contrari de Moss, que, reitero, fa un autèntic tour de
force interpretatiu.
Per no estendre-m. El marit de June/Defred, Luke Bankole, un autèntic sant,
encarnat per O. T. Fagbenle. La tia Alicia -la reina de la perversió i, arribat el cas,
del mesquí oportunisme, és interpretada de manera magistral per Ann Dowd.
L’amiga de l’anima de June/Defred Moira Strand , amb una vida molt, però molt
atzarosa, a la que dona cos Samira Wiley. I tres personatges femenins a
destacar: Madeline Brewer com a altra serventa,
Janine/Ofwarren/Ofdaniel/Ofhoward, amb una història duríssima a Gilead que
suporta amb una puresa d’esperit inenarrable. Una altra: Alexis Bledel com a

2
Emily Malek/Ofglen/Ofsteven/Ofroy/Ofjoseph, exprofessora universitària, amb
una història pre i post Gilead impressionat, i el llarg interregne terrorífic de
serventa al mig. La Rita de June/Defred, còmplice reservada seva, a qui dona
vida Amanda Brugel resulta altament convincent.
Tres personatges masculins. D’una banda, el inicialment xofer del comandant
Fred, ull i posteriorment comandant Nick Blaine, interpretat per Max Minghella.
Bradley Whitford incorporara al comandant Joseph Lawrence, artífex, en el poder
i/o a l’ombra, de Gilead, cínic i oportunista, aposta sempre a guanyador i guanya,
faci el que faci. Tanca aquest resumidíssim elenc Sam Jaeger com a Mark
Tuellom agent dels Estats Units al Canadà totpoderós i julivert en totes les
salses.
Tres darreres notes: la cinematografia de Colin Watkinson és absolutament
impactant i realça el dramatisme de la sèrie. La banda sonora -amb especial
atenció als crèdits inicials o finals- amb estratègics silencis, és obra de
l’autodidacta Adam Taylor. I no es pot deixar d’esmentar el disseny de la
producció amb les seves localitzacions -Toronto és Cambridge- en bona mida
és obra de Michael Derrah. Tot per a que tot encaixi amb la precisió tràgica
requerida.
Nota: atenció al nom de la filla de June/Defred, fruit de la violació per part del seu
comandant.