El Psicoanalista

L’any
2002, John Katzenbach va sorprendre el món amb la seva primera novel·la, El

psicoanalista, d’una qualitat tan excepcional que aconseguí enlairar-lo com a mestre
del suspens psicològic. Deu anys més tard, s’ha convertit en un thriller
imprescindible per a milions de lectors als cinc continents. Ara, coincidint amb el
desè aniversari de la seva publicació original, es tradueix per primer cop al català, i es
publica amb un epíleg de l’autor.
«Feliç aniversari, doctor. Benvingut al primer dia de la seva mort».
Així comença l’anònim que rep el psicoanalista Frederick Starks, i que l’obliga a
emprar tota la seva astúcia i rapidesa per esbrinar, en quinze dies, qui és l’autor de la
missiva amenaçadora que promet fer-li la vida impossible. Si no aconsegueix
l’objectiu, haurà d’escollir entre suïcidar-se o veure com, un a un, els seus familiars i
coneguts moren per obra d’un psicòpata decidit a portar el desig de venjança fins al
final.
ebookelo.com - Página 2
John Katzenbach
El psicoanalista
Edició desè aniversari
ePub r1.1
Titivillus 23.03.2019
Títol original: The Analyst
John Katzenbach, 2002
Traducció: Frederic Vázquez Fournier, 2012

Editor digital: Titivillus
ePub base r2.0
Per als meus companys de pesca:
Ann, Peter, Phil i Leslie
PRIMERA PART
UNA CARTA AMENAÇADORA
1
L’any en què esperava morir es va passar la major part del seu cinquanta-tresè
aniversari com la majoria dels altres dies, sentint la gent com es queixava de la seva
mare. Mares desconsiderades, mares cruels, mares sexualment provocatives. Mares
mortes que continuaven vives en la ment dels seus fills. Mares vives a les quals els fills
volien matar. El senyor Bishop, sobretot, juntament amb la senyoreta Levy i el
realment desafortunat Roger Zimmerman, que compartia el seu pis de l’Upper West
Side i sembla que també la seva vida quotidiana i els seus vívids somnis amb una dona
de mal geni, manipuladora i hipocondríaca que semblava obstinada a arruïnar fins al
mínim intent d’independitzar-se del seu fill, van dedicar les seves sessions a llançar
pestes contra les dones que els havien portat al món.
Va escoltar en silenci terribles impulsos d’odi assassí, i només de tant en tant
afegia algun breu comentari benèvol, evitant interrompre la còlera que fluïa a borbolls
del divan. Tant de bo algun dels seus pacients respirés fondo, s’oblidés per un instant
de la fúria que sentia i comprengués el que, en realitat, era fúria cap a ell mateix. Sabia
per experiència i formació que, amb el temps, després d’anys de parlar amb amargura
en l’ambient peculiarment distant de la consulta de l’analista, tots ells, fins i tot el
pobre, desesperat i incapacitat Roger Zimmerman, arribarien a aquesta conclusió per
ells mateixos.
Tot i així, el motiu del seu aniversari, que li recordava d’una manera molt directa
la seva mortalitat, li va fer preguntar-se si li quedaria temps suficient per veure com
algun d’ells arribava a aquest moment d’acceptació que constitueix l’eureka de
l’analista. El seu propi pare havia mort poc després d’haver fet cinquanta-tres anys,
amb el cor debilitat per l’estrès i anys de fumar sense parar, una cosa que li rondava
subtilment i malèvolament a la consciència. Així, mentre l’antipàtic Roger
Zimmerman ploriquejava en els últims minuts de l’última sessió del dia, ell estava una
mica distret i no li prestava tota l’atenció que hauria d’haver-li prestat. De sobte, va
sentir el tènue triple brunzit del timbre de la sala d’espera.
Era el senyal establert que havia arribat un possible pacient. Abans de la primera
sessió, s’informava a cada client nou que, en entrar, havia de fer dos trucs curts, un
darrere l’altre, seguits d’un tercer, més llarg. Això era per diferenciar-los de qualsevol
venedor, lector de comptador, veí o repartidor que truqués a la porta.
Sense canviar de postura, va fer una ullada a la seva agenda, que estava al costat
del rellotge que tenia a la tauleta situada darrere el cap del pacient, fora de la seva
vista. A les sis de la tarda no hi havia cap anotació. El rellotge marcava que faltaven
dotze minuts per a les sis, i Roger Zimmerman va semblar que es posava tens al divan.
—Em pensava que jo sempre era l’últim.
No va contestar.
—Mai no ha vingut ningú després de mi, almenys que jo ho recordi —va afegir en
Zimmerman—. Mai. Que ha canviat les hores sense dir-m’ho?
Va continuar sense respondre.
—No m’agrada la idea que vingui algú després de mi —va estibar en Zimmerman
—. Vull ser l’últim.
—Per què creu que ho prefereix així? —li va preguntar per fi.
—A la seva manera, l’últim és igual que el primer —va contestar en Zimmerman
amb una duresa que implicava que qualsevol idiota s’adonaria d’això.
Va assentir. En Zimmerman acabava de fer una observació fascinant i encertada.
Però, com era propi del pobre home, l’havia feta en l’últim moment de la sessió. No al
principi, quan podrien haver mantingut un diàleg fructífer els cinquanta minuts
restants.
—Intenti recordar això demà —va suggerir—. Podríem començar per aquí. Em
temo que avui se’ns ha acabat el temps.
—Demà? —En Zimmerman va vacil·lar abans d’aixecar-se—. Corregeixi’m si
m’equivoco, però demà és l’últim dia abans que vostè comenci aquestes maleïdes
vacances d’agost que fa cada any. De què em servirà això?
Una vegada més va romandre callat i va deixar que la pregunta flotés per sobre del
cap del pacient. En Zimmerman va esbufegar amb força.
—El més probable és que qui estigui allà fora sigui més interessant que jo, oi? —va
deixar anar amb amargura. Després, es va incorporar al divan i va mirar l’analista—.
No m’agraden els canvis. No m’agraden gens —va dir amb duresa. Li va dirigir una
mirada ràpida i penetrant mentre s’aixecava. Va sacsejar les espatlles i va deixar que
una expressió de contrarietat li travessés la cara—. Se suposa que sempre ha de ser
igual —va prosseguir—. Vinc, m’estiro i començo a parlar. Sóc cada dia l’últim
pacient. És com se suposa que ha de ser. A ningú no li agraden els canvis. —Va
sospirar, però aquesta vegada més amb una nota de còlera que de resignació—. Molt
bé. Fins demà, doncs. L’última sessió abans que marxi a París, a Cape Cod, a Mart, o a
on sigui que vagi i em deixi sol.
En Zimmerman es va girar amb brusquedat i va travessar, furibund, la petita
consulta per sortir per una porta sense mirar enrere.
Va romandre un instant a la butaca escoltant el so tènue dels passos de l’home
enfadat que s’allunyaven pel passadís exterior. Després es va aixecar, ressentint-se una
mica de l’edat, que li havia encarcarat les articulacions i li havia tensat els músculs
durant la llarga i sedentària tarda darrere el divan, i es va dirigir a l’entrada, una
segona porta que donava a la seva modesta sala d’espera. En certs aspectes, aquesta
habitació, amb el seu disseny improbable i curiós, on havia muntat la seva consulta
feia dècades, era singular, i havia estat l’única raó per la qual havia llogat el pis l’any
següent d’haver acabat el període de residència i el motiu d’haver-hi seguit més d’un
quart de segle.
La consulta tenia tres portes: una que donava al rebedor, reconvertit en una petita
sala d’espera; una segona que donava directament al passadís de l’edifici, i una tercera
que portava a la cuina, al saló i al dormitori de la resta del pis. La seva consulta era
una espècie d’illa personal amb portals a aquests altres mons. Solia considerar-la un
espai secundari, un pont entre realitats diferents. Això li agradava, perquè creia que la
separació de la consulta de l’exterior contribuïa al fet que la seva feina li resultés més
senzilla.
No tenia ni idea a quin dels seus pacients se li hauria acudit tornar. Així, de sobte,
no recordava ni un sol cas d’algú que ho hagués fet en tots els seus anys d’exercici.
Tampoc no era capaç d’imaginar quin pacient devia patir una crisi tan forta que el
portés a introduir un canvi tan inesperat en la relació entre analista i analitzat. Ell es
basava en la rutina; en la rutina i en la longevitat, amb les quals el pes de les paraules
pronunciades en la inviolabilitat artificial però absoluta de la consulta s’obria
finalment pas cap a la via de la comprensió. En això en Zimmerman tenia raó.
Canviar anava en contra de tot. Així que va travessar l’habitació amb coratge, amb
l’impuls que genera l’expectativa, una mica inquiet davant la idea que alguna cosa
urgent s’hagués introduït en una vida que amb freqüència temia que s’hagués tornat
massa impertorbable i totalment previsible.
Va obrir la porta i va observar la sala d’espera.
Estava buida.
Això el va desconcertar un instant, i va pensar que potser s’havia imaginat el so
del timbre, però en Zimmerman també l’havia sentit, i ell, a més, havia reconegut el
soroll inconfusible que hi havia algú a la sala d’espera.
—Hola? —va dir, encara que era evident que no hi havia ningú que pogués sentir-
lo.
Va arrugar el front, sorprès, i es va ajustar les ulleres de muntura metàl·lica sobre
el nas.
—És curiós —va afirmar en veu alta.
I llavors va veure el sobre que algú havia deixat al seient de l’única cadira que hi
havia per als pacients que esperaven. Va deixar anar l’aire a poc a poc, va moure el cap
i va pensar que allò era massa melodramàtic, fins i tot per als seus pacients actuals.
S’hi va acostar i va recollir el sobre. Tenia el seu nom mecanografiat.
—Que estrany —va murmurar.
Va dubtar abans d’obrir la carta, que va aixecar a l’altura del front com faria algú
que volgués demostrar els seus poders mentals en un número de varietats, intentant
endevinar quin dels seus pacients la podia haver deixat. Però era un acte inusual. A
tots els agradava queixar-se de les seves suposades deficiències i de la seva
incompetència de forma directa i amb freqüència, cosa que, encara que molesta a
vegades, formava part del procés.
Va obrir el sobre i en va treure dos fulls mecanografiats. Va llegir només la
primera línia:
Feliç 53è aniversari, doctor. Benvingut al primer dia de la seva mort.
Va inspirar fondo. L’aire carregat del pis semblava marejar-lo, i va recolzar la mà a

la paret per no perdre l’equilibri.
El doctor Frederick Starks, un home dedicat professionalment a la introspecció,

vivia sol, perseguit pels records d’altres persones.
Es va dirigir al seu petit escriptori d’auró, una antiguitat que la seva dona li havia
regalat feia quinze anys. Ella havia mort feia tres anys, i quan es va asseure darrere la
taula li va semblar que encara sentia la seva veu. Va estendre els dos fulls de la carta
davant seu, sobre el cartipàs. Va pensar que havia passat una dècada des de l’última
vegada que s’havia espantat, i en aquella ocasió havia estat pel diagnòstic que
l’oncòleg havia fet a la seva dona. Ara, el renovat gust sec i àcid que sentia a la boca
era tan desagradable com l’acceleració del cor, que notava desbocat al pit.
Va dedicar uns segons a intentar assossegar els seus batecs ràpids i va esperar amb
paciència fins a notar que recuperava el seu ritme habitual. Era molt conscient de la
seva soledat en aquell moment, i va detestar la vulnerabilitat que aquesta soledat li
provocava.
Ricky Starks —no solia permetre que ningú sabés com preferia el so afable i
amistós de l’abreviació informal al més sonor Frederick— era un home rutinari i
ordenat. Les seves minuciositat i formalitat fregaven sens dubte l’obsessió; creia que
imposar tanta disciplina a la seva vida quotidiana era l’única forma segura d’intentar
interpretar el desconcert i el caos que els seus pacients li atansaven diàriament. No era
espectacular físicament: no arribava al metre vuitanta, amb un cos prim i ascètic al
qual contribuïa una caminada diària a l’hora del dinar i una negativa fèrria a donar-se
el gust de prendre els dolços i els gelats que en secret li encantaven.
Portava ulleres, cosa habitual en un home de la seva edat, encara que s’enorgullia
que la seva graduació fos mínima. També se sentia orgullós que els cabells, tot i que
menys abundants, li cobrissin el cap com el blat en una prada. Ja no fumava, i prenia
només un ocasional got de vi alguna nit per agafar més bé el son. Era un home
acostumat a la seva soledat, i no el desanimava menjar sol en un restaurant ni anar a
un espectacle de Broadway o al cine sense companyia. Considerava que tant el seu cos
com la seva ment estaven en excel·lents condicions. La major part dels dies se sentia
molt més jove del que era. Però no se li escapava que l’any que acabava de començar
era el mateix que el seu pare no havia aconseguit superar, i, malgrat la falta de lògica
d’aquesta observació, pensava que ell tampoc no sobreviuria als cinquanta-tres, com
si fer-ho fos injust o, d’alguna manera, inadequat. No obstant això, en contradicció
amb ell mateix, mentre contemplava de nou les primeres paraules de la carta, va
pensar que encara no estava preparat per morir. Llavors va continuar llegint, a poc a
poc, aturant-se en cada frase, deixant que el terror i la inquietud arrelessin en ell.
Pertanyo a algun moment del seu passat.
Vostè em va arruïnar la vida. Potser no sap com, per què o quan, però ho
va fer. Va omplir tots els meus instants de desastre i tristesa. Va arruïnar la
meva vida. I ara estic decidit a arruïnar la seva.
Ricky Starks va respirar fondo una altra vegada. Vivia en un món on les amenaces
i les promeses falses eren corrents, però aquelles paraules sonaven molt diferents de
les divagacions cruels que estava acostumat a sentir diàriament.
Al principi vaig pensar que, simplement, l’hauria de matar per passar

comptes. Però em vaig adonar que això era massa senzill. És un objectiu
patèticament fàcil, doctor. De dia, no tanca les portes amb clau. Fa sempre el
mateix passeig per la mateixa ruta de dilluns a divendres. Els caps de setmana
continua sent predictible, fins i tot la sortida del diumenge al matí per comprar
el Times i prendre una pasta i un cafè amb dos terrossos de sucre i sense llet al
bar modern situat dos carrers més avall de casa seva.
Massa fàcil. Vigilar-lo i matar-lo no hauria suposat cap desafiament. I,
atesa la facilitat d’aquest assassinat, no estava segur que em proporcionés la
satisfacció necessària. Per això he decidit que prefereixo que se suïcidi.
Ricky Starks es va moure, incòmode, al seient. Podia notar la calor que desprenien
les paraules, com el foc d’una estufa de llenya que li acaronés el front i les galtes. Tenia
els llavis secs i se’ls va humitejar en va amb la llengua.
Suïcidi’s, doctor.
Tiri’s d’un pont. Rebenti’s el cap amb una pistola. Tiri’s sota un autobús.
Llanci’s a les vies del metro. Obri el gas de l’estufa. Trobi una bona biga i
pengi’s. Pot elegir el mètode que vulgui.
Però és la seva millor oportunitat.
El suïcidi serà molt més adequat, ateses les circumstàncies de la nostra
relació. I, sens dubte, una manera més satisfactòria per tal que pagui el que em
deu.
Fem un joc: té exactament quinze dies, a partir de demà a les sis del matí,
per descobrir qui sóc. Si ho aconsegueix, posi un d’aquests petits anuncis en una
columna que hi ha a la part inferior de la portada del New York Times i
publiqui-hi el meu nom. Només ha de fer això: publicar el meu nom.
Si no ho fa… Doncs, ara ve el més divertit. Observarà que al segon full
d’aquesta carta hi ha els noms de cinquanta-dos parents seus. Les edats van des
d’un bebè de sis mesos, fill del seu nebot, fins al seu cosí, l’inversor de Wall
Street i extraordinari capitalista, que és tan insípid i avorrit com vostè. Si no
aconsegueix posar l’anunci segons el que li he explicat, té una opció: suïcidar-se
immediatament o m’encarregaré de destruir una d’aquestes persones innocents.
Destruir.
Una paraula molt interessant. Podria significar la bancarrota financera.
Podria significar la ruïna social. Podria significar la violació psicològica.
També podria significar l’assassinat. És una cosa que s’haurà de
qüestionar. Podria ser algú jove o algú vell. Home o dona. Ric o pobre. L’únic
que li prometo és que serà la classe de fet que ells —els seus éssers estimats— no
superaran mai, per molts anys que facin psicoanàlisi.
I vostè viurà fins a l’últim segon de l’últim minut que li quedi en aquest
món sabent que en va ser l’únic responsable.
Llevat, naturalment, que adopti l’actitud més honorable i se suïcidi per
salvar del seu destí l’objectiu que he elegit.
Ha de decidir entre el meu nom o la seva necrològica. En el mateix diari,
naturalment.
Com a prova del meu abast i de la meva planificació, m’he posat en
contacte avui amb un dels noms de la llista amb un missatge molt modest.
L’insto a passar la resta d’aquesta tarda investigant qui ha estat el destinatari i
com. Així al matí podrà començar, sense demora, la tasca que l’espera.
El cert és que no confio que sigui capaç d’endevinar la meva identitat,
naturalment.
Així, doncs, per demostrar-li la meva esportivitat, he decidit que al llarg
dels pròxims quinze dies, de tant en tant li proporcionaré una pista o dues.
Només perquè les coses siguin més interessants, encara que algú intuïtiu i
intel·ligent com vostè hauria de suposar que aquesta carta està plena de pistes.
Tot i així, aquí en té un avançament, i de franc.
La vida era alegre en el passat:

un bebè i els seus pares al costat.
El pare va amollar les amarres, se’n va anar,
i llavors tot es va acabar.
La poesia no és el meu fort.

L’odi, sí.
Pot fer tres preguntes que es contestin amb un sí o un no.
Utilitzi el mateix mètode: els anuncis de la portada del New York Times.
Contestaré a la meva pròpia manera en vint-i-quatre hores.
Bona sort. Potser desitjarà també dedicar temps als preparatius del seu
funeral. La incineració és probablement millor que un enterrament tradicional.
Sé que les esglésies no li agraden gaire. No crec que sigui bona idea anar a la
policia. El més segur és que es burlin de vostè, i sospito que la seva altivesa no
ho encaixaria gaire bé. A més, podria enfurir-me més; no s’imagina com en sóc
d’inestable en realitat. Podria reaccionar de manera imprevisible, de moltes
formes malvades. Però pot estar segur d’una cosa: la meva còlera no té límits.
La carta estava firmada amb majúscules: RUMPLESTILTSKIN.

Ricky Starks es va reclinar a la cadira, com si la fúria que emanava d’aquelles
paraules li hagués donat un cop de puny a la cara. Es va aixecar, es va acostar a la
finestra i la va obrir, de manera que els sons de la ciutat van irrompre en la calma de
la petita habitació transportats per una inesperada brisa de finals de juliol que
augurava una tempesta nocturna. Va inspirar buscant alleujament per a la calor que
l’embargava. Va sentir l’udol agut d’una sirena de policia i la cacofonia regular dels
clàxons, que és el soroll uniforme de Manhattan. Va respirar fondo dues o tres
vegades abans de tancar la finestra i deixar a fora tots els sons de la vida urbana
normal.
Va tornar a la carta.
«Tinc un problema», va pensar. Però encara no estava segur de la seva gravetat.
Era conscient que havia rebut una amenaça terrible, però els seus paràmetres
continuaven sense estar clars. Una part d’ell li deia que no fes cas de la carta, que es
negués a participar en una cosa que no s’assemblava gens a un joc. Va esbufegar una
vegada i va deixar que aquest pensament aflorés. Tota la seva formació i experiència
suggerien que el més raonable era no fer res. De fet, l’analista sap que callar i no
contestar al comportament provocador i escandalós d’un pacient és la forma més
intel·ligent d’arribar a la veritat psicològica d’aquests actes. Es va aixecar i va voltar
dues vegades la taula, com un gos que ensuma una olor inusual.
A la segona, es va detenir i va observar de nou la carta.
Va moure el cap. Va comprendre que això no resultaria. Va sentir una fugaç
admiració per la subtilesa de l’autor. Amb una indiferència propera a l’avorriment, en
Ricky va pensar que segurament havia rebut una amenaça de mort. De fet, havia
viscut molt i bastant bé, així que una amenaça d’aquestes característiques no
significava gran cosa. Però no s’enfrontava només a això. L’amenaça era més
indirecta. Estava previst que una altra persona patís si ell no feia res. Algú innocent, i
segurament jove, perquè els joves són molt més vulnerables.
Va empassar saliva. Se’n culparia a si mateix i la resta dels seus dies es convertirien
en una vertadera agonia.
En això, l’autor de la carta tenia tota la raó.
O, si no, el suïcidi. Va notar una amargor sobtada a la boca. El suïcidi era l’antítesi
de tot allò amb què sempre s’havia identificat. Sospitava que la persona que firmava
com a «Rumplestiltskin» ho sabia.
De cop es va sentir com si estigués al banc dels acusats.
Va començar de nou a passejar-se mentre avaluava la carta. La veu interior insistia
a treure-li importància, a fer cas omís de tot el missatge i considerar-lo una exageració
i una fantasia sense cap base real, però era incapaç de fer-ho.
«Que alguna cosa t’incomodi no significa que hagis d’ignorar-ho», es va
reprendre.
Però no tenia ni idea de com reaccionar. Va deixar de caminar i va tornar al seu
seient. «Bogeria —va pensar—. Però una bogeria amb un inconfusible toc
d’intel·ligència, perquè provocarà que m’hi afegeixi».
—Hauria d’anar a la policia —es va dir. Però es va aturar.
I què diria? Marcaria el 911 i explicaria a algun sergent gris i sense imaginació que
havia rebut una carta amenaçadora? I escoltaria com l’home li replicava «I què?». Fins
on sabia, no s’havia infringit cap llei. Fora que suggerir a algú que se suïcidés fos
alguna mena de delicte. Extorsió, potser? Es va preguntar quina classe d’homicidi
podria ser. Li va passar pel cap trucar a un advocat, però es va adonar que la situació
que plantejava en Rumplestiltskin no era legal. Se li havia acostat en un terreny que
dominava. Suggeria que es tractava d’un joc d’intuïció i psicologia; era qüestió
d’emocions i de pors. Va moure el cap i es va dir que podia lluitar en aquest àmbit.
—Així, doncs, què tenim aquí? —es va preguntar a l’habitació buida.
«Algú coneix els meus costums —va pensar—. Sap com entren els meus pacients a
la consulta. Sap quan dino i què faig els caps de setmana. Ha estat força intel·ligent
per fer una llista de familiars; això requereix bastant enginy. I sap quan és el meu
aniversari. —Va respirar fondo una altra vegada—. M’ha estudiat. No ho sabia, però
algú m’estava observant. Avaluant. Algú ha dedicat temps i esforç a crear aquest joc i
no m’ha deixat gaire marge per contraatacar».
Tenia la llengua i els llavis secs. De sobte, va sentir molta set, però no volia
abandonar la inviolabilitat de la seva consulta per anar a buscar un got d’aigua a la
cuina.
—Què he fet perquè algú m’odiï tant? —es va preguntar, i això va tenir la força
d’un cop de puny a l’estómac.
Sabia que, com molts professionals, tenia l’arrogància de pensar que el seu raconet
del món s’havia beneficiat del coneixement i l’acceptació de la seva existència. La idea
d’haver provocat en algú un odi monstruós li produïa un profund desassossec.
—Qui ets? —va preguntar mirant la carta. Va començar a repassar
precipitadament la llista de pacients, remuntant-se dècades enrere, però es va aturar.
Sabia que això ho hauria de fer, però de manera sistemàtica, disciplinada i tenaç, i
encara no estava preparat per fer aquest pas.
No es considerava gaire qualificat per fer de policia. Però va sacsejar el cap en
adonar-se que, en certa manera, això no era cert. Durant anys havia estat una espècie
de detectiu. La diferència es trobava en la naturalesa dels delictes investigats i en les
tècniques utilitzades. Reconfortat per aquest pensament, Ricky Starks va tornar a
asseure’s darrere el seu escriptori, va buscar al calaix de dalt de la banda dreta i en va
treure una vella llibreta d’adreces subjecta amb una goma elàstica.
«Per començar —es va dir—, pots esbrinar amb quin familiar s’ha posat en
contacte. Deu ser un antic pacient, algú que va interrompre la psicoanàlisi i es va
sumir en una depressió. Algú que ha anat guardant dintre seu una fixació gairebé
psicòtica durant uns quants anys».
Va sospitar que, amb una mica de sort i potser una o dues empentetes en la
direcció adequada a partir del familiar amb qui s’hagués posat en contacte, podria
identificar l’expacient contrariat. Va tractar de convèncer-se, empàticament, que en
Rumplestiltskin en realitat li estava demanant ajuda. Després, gairebé amb la mateixa
rapidesa, va descartar aquest pensament inconsistent. Amb la llibreta d’adreces a la
mà, va pensar en el personatge del conte de fades el nom del qual utilitzava l’autor de
la carta. «És cruel», va pensar. Un nan màgic amb el cor tenebrós i molt intel·ligent,
però que perd la contesa per pura mala sort. Aquesta observació no el va fer sentir
millor.
La carta semblava que brillava damunt la taula, davant seu.
Va assentir lentament.
«Et diu molt —va pensar—. Barreja les paraules de la carta amb el que el seu autor
ja ha fet i probablement seràs a mig camí de descobrir qui és».
Així que va obrir la llibreta d’adreces per buscar el número del primer familiar
dels cinquanta-dos de la llista. Va fer una ganyota i va començar a marcar els
números de telèfon. En l’última dècada havia tingut poc contacte amb els seus parents
i sospitava que cap d’ells no tindria gaires ganes de tenir notícies seves. En especial,
atès el caire de la trucada.
2
Ricky Starks es va mostrar molt poc apte per sostreure informació a familiars que se
sorprenien en sentir-li la veu. Estava acostumat a interioritzar tot el que sentia als
pacients en la consulta i a conservar el control de totes les observacions i
interpretacions. Però, en marcar un número darrere l’altre, es va trobar en territori
desconegut i incòmode, incapaç de concebre un guió verbal que pogués seguir, alguna
salutació estereotipada amb una breu explicació del motiu de la trucada. En lloc
d’això, només sentia vacil·lació i indecisió a la seva veu quan s’encallava amb
salutacions gastades i intentava obtenir una resposta a la pregunta més idiota: «T’ha
passat alguna cosa estranya?».
Per tant, aquell capvespre va estar ple de converses telefòniques molt irritants. Els
seus parents tenien una sorpresa desagradable en sentir-lo, sentien curiositat i pena
pel fet que truqués després de tant de temps, estaven ocupats en alguna activitat que
ell interrompia o, senzillament, es mostraven mal educats. Cada contacte manifestava
una certa brusquedat, i més d’una vegada se’l van treure de sobre amb rudesa. N’hi va
haver uns quants de lacònics: «De què va tot això?», als quals mentia assegurant que
un antic pacient havia aconseguit obtenir d’alguna manera una llista amb els noms
dels seus familiars i el preocupava que pogués importunar-los. No esmentava que
algun d’ells es podia enfrontar a una amenaça, cosa que potser era la mentida més
grossa de totes.
Ja gairebé eren les deu de la nit, l’hora en què solia anar-se’n a dormir, i encara li
quedaven més de dues dotzenes de noms de la llista. Fins llavors no havia aconseguit
detectar res fora del corrent que mereixés investigar més. Però, a la vegada, dubtava
de la seva habilitat per preguntar. L’estranya vaguetat de la carta d’en Rumplestiltskin
li feia témer que la connexió li hagués passat per alt. I també era possible que, en
qualsevol de les breus converses que havia mantingut aquell vespre, la persona amb
què l’autor de la carta s’havia posat en contacte no hagués explicat la veritat a en
Ricky. Per a la resta, hi havia hagut unes quantes trucades frustrants sense contestar, i
en tres ocasions va haver de deixar un missatge forçat i críptic en un contestador
automàtic.
Es negava a creure que la carta rebuda aquell dia fos una mera broma pesada,
encara que això hauria estat bé. L’esquena se li havia entumit. No havia menjat res i
estava afamat. Tenia mal de cap. Es va estirar els cabells i es va fregar els ulls abans de
marcar el número següent, amb una espècie d’esgotament que li martellejava les
temples. Va considerar que el mal de cap era una petita penitència per a la conclusió a
la qual estava arribant: estava aïllat i distanciat de la major part de la seva família.
«El pagament de l’oblit», va pensar mentre es disposava a trucar al vint-i-unè nom
de la llista que li havia proporcionat en Rumplestiltskin. Segurament no era raonable
esperar que els parents acceptessin un contacte sobtat després de tants anys de silenci,
sobretot els parents llunyans, amb els quals tenia poc en comú. Més d’un s’havia
quedat callat en sentir el seu nom, com si intentés recordar qui era exactament.
Aquestes pauses el feien sentir una mica com un vell ermità que baixés del cim d’una
muntanya, o un ós durant els primers minuts després d’una llarga hibernació.
El vint-i-unè nom només li resultava remotament familiar. Es va esforçar a
intentar assignar una cara i una categoria a les paraules que tenia al davant. A poc a
poc, al cap se li va formar una imatge. La seva germana gran, que havia mort feia deu
anys, tenia dos fills, i aquest era el gran dels dos. Això convertia en Ricky en un tiet
sense cap mena de gràcia. No havia tingut contacte amb cap nebot des de
l’enterrament de la seva germana. Va intentar recordar-ne no tan sols l’aspecte, sinó
alguna cosa del nom. Estava casat? Tenia fills? A què es dedicava? Qui era?
Va sacsejar el cap. No recordava res. La persona amb qui havia de parlar a penes
tenia més entitat que un nom extret d’una guia telefònica. Estava enfadat amb ell
mateix. «No està bé —es va dir—. Hauries de recordar-ne alguna cosa».
Va pensar en la seva germana, quinze anys més gran que ell, una diferència d’edat
que els convertia en membres de la mateixa família situats en òrbites diferents. Ella
era la gran; ell era fruit d’un accident, destinat a ser sempre el bebè de la família. Ella
havia estat poeta, titulada per una universitat per a dones de bona família als anys
cinquanta. Havia treballat primer en el món editorial i després s’havia ben casat amb
un advocat de Boston especialitzat en dret mercantil. Els seus dos fills vivien a Nova
Anglaterra.
En Ricky va observar el nom al full que tenia al davant. Va llegir una adreça de
Deerfield, Massachusetts, amb el prefix 413. De sobte va recordar alguna cosa: el seu
nebot era professor en un institut privat d’aquesta ciutat. Es va preguntar què devia
ensenyar. La resposta va arribar en uns segons: història; història dels Estats Units. Va
mig aclucar els ulls i va visualitzar un home baix i prim, amb americana de tweed,
ulleres amb muntura de pasta i els cabells rogencs que se li aclarien amb facilitat. Un
home amb una dona com a mínim cinc centímetres més alta que ell.
Va sospirar i, proveït almenys d’una mica d’informació, va marcar el número i va
esperar mentre el timbre sonava mitja dotzena de vegades abans que contestés una
veu que tenia el to inconfusible de la joventut. Greu però impacient.
—Digui?
—Hola —va dir en Ricky—. Voldria parlar amb Timothy Graham. Sóc el seu tiet
Frederick. El doctor Frederick Starks.
—Sóc en Tim fill.
—Hola, Tim —va dir en Ricky després de vacil·lar un moment—. Em sembla que
no ens coneixem…
—Doncs sí, ens coneixem. Ens vam veure a l’enterrament de l’àvia. Estaves
assegut just darrere dels meus pares al segon banc de l’església i vas dir al papa que era
una benedicció que l’àvia no hagués durat més. Recordo el que vas dir perquè llavors
no ho vaig entendre.
—Devies tenir…
—Set anys.
—I ara en tens…
—Gairebé disset.
—Doncs per ser la nostra única trobada te’n recordes molt bé.
El jove va considerar aquesta afirmació abans de contestar.
—L’enterrament de l’àvia em va impressionar molt. —No va entrar en detalls,
sinó que va canviar de tema—. Volies parlar amb el papa?
—Sí, si és possible.
—Per què?
En Ricky va pensar que es tractava d’una pregunta poc corrent per a algú jove. No
tant perquè en Timothy fill volgués saber per què, ja que la curiositat és
consubstancial a la joventut, sinó perquè el seu to va sonar amb un lleuger matís
protector. En Ricky va pensar que la majoria d’adolescents s’haurien limitat a cridar el
seu pare perquè contestés i haurien tornat a les seves tasques, ja fos a veure la tele, a
fer deures o a jugar amb els videojocs, perquè la trucada sobtada d’un familiar gran i
llunyà no era una cosa que incloguessin en la seva llista de prioritats.
—Bé, es tracta d’una cosa una mica estranya —va dir.
—Hem tingut un dia estrany —va contestar l’adolescent.
—I això? —va voler saber en Ricky.
Però el noi no va contestar la pregunta.
—No estic segur que el papa vulgui parlar amb algú ara, fora que sàpiga de què es
tracta —va indicar.
—Ho entenc —va dir en Ricky amb cautela—, però el que li he de dir li pot
interessar.
El jove va respondre:
—El papa està ocupat en aquest moment. La policia encara no se n’ha anat.
—La policia? —En Ricky va inspirar amb rapidesa—. Que ha passat alguna cosa?
El noi va obviar la pregunta per fer-ne també una:
—Per què has trucat? És que no hem sabut res de tu en…
—Molts anys. Deu, almenys. Des de l’enterrament de la teva àvia.
—Això, exacte. Per què ara, de sobte?
En Ricky va pensar que el noi tenia tota la raó a desconfiar. Va començar el
discurs que tenia preparat.
—Un antic pacient meu… Recordes que sóc metge, oi, Tim? El cas és que podria
intentar posar-se en contacte amb algun familiar meu. I, encara que no hem estat en
contacte en tots aquests anys, volia avisar-vos. Per això he trucat.
—Quina classe de pacient? Ets psiquiatre, oi?
—Psicoanalista.
—I aquest pacient és perillós? O està boig? O les dues coses?
—Crec que hauria de parlar d’això amb el teu pare.
—Ara està amb la policia, ja t’ho he dit. Crec que estan a punt d’anar-se’n.
—Per què està amb la policia?
—Té a veure amb la meva germana.
—Amb la teva germana? —En Ricky va intentar recordar el nom de la noia i
visualitzar-la, però només recordava una nena rossa, uns quants anys més petita que
el seu germà. Els veia tots dos asseguts a un costat en la recepció després del funeral
de la seva germana, incòmodes amb la seva roba fosca i rígida, callats però impacients,
ansiosos que aquella reunió trista es dissipés i la vida tornés a la normalitat.
—Algú l’ha seguida… —va començar a explicar el noi, però es va aturar—. És
millor que vagi a buscar el meu pare —va afegir amb energia. En Ricky va sentir el
soroll de l’auricular en deixar-lo sobre la taula, i veus apagades de fons.
De seguida van agafar l’auricular i en Ricky va escoltar una veu que sonava com la
de l’adolescent, però més cansada. Al mateix temps, semblava d’algú aclaparat, com si
el seu amo estigués pressionat o l’haguessin trobat en un moment d’indecisió. A en
Ricky li agradava considerar-se un expert en veus, en la inflexió i en el to, en l’elecció
de paraules i el ritme, tots senyals reveladors del que amagaven. El pare de
l’adolescent va parlar sense preàmbuls.
—Tiet Frederick? És una sorpresa sentir-te, però estic enmig d’una petita crisi
familiar, així que espero que sigui una cosa vertaderament important. Què puc fer per
tu?
—Hola, Tim. Perdona que et truqui així, d’improvís…
—En Tim m’ha dit que tens problemes amb un pacient…
—D’alguna manera. Avui he rebut una carta amenaçadora d’algú que podria ser
un antic pacient. Està dirigida a mi, però també indica que el seu autor podria posar-
se en contacte amb un dels meus parents. He anat trucant a la família per avisar-vos i
per esbrinar si us havia passat res.
Es va produir un silenci fred i sepulcral que va durar gairebé un minut.
—Quina classe de pacient? —va deixar anar de cop en Tim pare, fent-se ressò de
la pregunta del seu fill—. Es tracta d’algú perillós?
—No sé qui és exactament. La carta no està firmada. Suposo que és d’un
expacient, però no ho sé amb certesa. De fet, podria no ser-ho. El cert és que encara
no sé res segur.
—Això sona molt vague. Extremament vague.
—És veritat. Ho sento.
—Creus que l’amenaça és real?
En Ricky va advertir el to dur i aspre que va embolcallar la veu del seu nebot.
—No ho sé. És evident que m’ha preocupat prou per fer algunes trucades.
—Has trucat a la policia?
—No. Que m’enviïn una carta no és res il·legal, oi?
—És justament el que m’acaben de dir aquests cabrons.
—A què et refereixes?
—La policia. He trucat a la policia i han vingut a dir-me que no poden fer res.
—Per què els has trucat?
Timothy Graham no va contestar de seguida. Va semblar respirar fondo, però, en
lloc de tranquil·litzar-se, va ser com si alliberés un rampell de ràbia continguda.
—Ha estat fastigós. Un guillat de merda. Un fill de puta repugnant. Si alguna
vegada li poso les mans al damunt, el mato. El mato amb les meves pròpies mans. És
un guillat de merda el teu expacient, tiet Frederick?
La sobtada arrencada de còlera va sorprendre en Ricky. Semblava absolutament
impropi d’un professor d’història d’un institut privat, exclusiu i conservador. En
Ricky va esperar, al principi una mica insegur de com contestar.
—No ho sé —va dir—. Explica’m què ha passat que t’ha disgustat tant.
En Tim va vacil·lar una altra vegada mentre respirava profundament, i el so va
recordar el xiuxiueig d’una serp a l’altre costat de la línia.
—El dia del seu aniversari, t’ho pots creure? El dia que compleix catorze anys ni
més ni menys. És fastigós…
En Ricky es va posar tens a la butaca. Alguna cosa li va esclatar de sobte al cap,
com una revelació. Hauria d’haver vist la connexió immediatament. De tots els seus
parents, un complia anys, per pura coincidència, el mateix dia que ell. La nena la cara
de la qual li costava tant recordar i que només havia vist una vegada, en un
enterrament.
«Aquesta hauria d’haver estat la teva primera trucada», es va recriminar. Però no
va permetre que res d’això apuntés a la veu.
—Què ha passat? —va preguntar sense embuts.
—Algú li va deixar una felicitació a l’armariet del col·legi. Ja ho saps, una
d’aquestes boniques postals sensibleres i gens originals, de mida gegant, que venen en
qualsevol centre comercial. Encara no entenc com aquest cabró ha pogut entrar i
obrir l’armariet sense que ningú el veiés. Què cony ha passat amb la vigilància? És
increïble. El cas és que, quan la Mindy ha arribat al col·legi, ha trobat la targeta, s’ha
pensat que era d’algun dels seus amics i l’ha oberta. I saps què? Estava plena de
pornografia fastigosa. Porno a tot color que no deixa res per a la imaginació. Fotos de
dones lligades amb cordes, cadenes i cuirs, i penetrades de totes les formes
imaginables amb tots els objectes possibles. Porno dur, triple ics. I aquest bastard ha
escrit a la targeta: «Això és el que et faré quan t’arreplegui sola».
En Ricky es va moure, incòmode, al seient.
«En Rumplestiltskin», va pensar, i va preguntar:
—I la policia? Què t’ha dit?
En Timothy Graham va deixar anar un esbufec de desdeny que en Ricky es va
imaginar que devia haver utilitzat amb els alumnes ganduls durant anys i que devia
paralitzar-los de por, però que, en aquest context, més aviat reflectia impotència i
frustració.
—La policia local és idiota —va dir amb energia—. Idiota total. M’han dit tan
tranquils que, fora que hi hagi proves de pes i creïbles que algú està perseguint la
Mindy, no poden fer-hi res. Volen alguna classe d’acte manifest. Dit d’una altra
manera, primer l’han d’atacar. Idiotes. Es pensen que la targeta i el seu contingut són
una broma probablement d’alumnes dels últims cursos. Potser d’algú a qui vaig posar
mala nota el trimestre passat. Naturalment, és una possibilitat, però… —El professor
d’història es va aturar—. Per què no em parles del teu antic pacient? És un obsés
sexual?
—No —va assegurar en Ricky després de vacil·lar—. En absolut. No sembla cosa
seva. És inofensiu, de veritat. Només irritant.
Es va preguntar si el seu nebot percebria la mentida en la seva veu. Ho dubtava.
Estava furiós, nerviós i indignat, i no era probable que fos capaç de discernir amb
claredat almenys durant un cert temps.
—El mataré —va assegurar Timothy Graham amb fredor després d’un instant de
silenci—. La Mindy s’ha passat el dia plorant. Creu que algú vol violar-la. Només té
catorze anys i mai no ha fet mal a ningú. A més, és molt sensible i mai no havia vist
aquesta classe de porqueries. Sembla que era ahir que encara jugava amb l’osset de
peluix i la Barbie. Dubto que pugui dormir aquesta nit o en uns quants dies. Només
espero que l’ensurt no l’hagi canviat.
En Ricky no va dir res, i el seu nebot va prosseguir després d’agafar alè.
—És possible, això, tiet Frederick? Tu n’ets l’expert. Pot canviar-li la vida a algú
tan de sobte?
Tampoc no va contestar aquesta vegada, però la pregunta va ressonar al seu
interior.
—És horrible, saps? Horrible —va deixar anar Timothy Graham—. Intentes
protegir els teus fills del món fastigós i malvat, però baixes la guàrdia un segon i zas!,
passa. Potser no és el pitjor cas d’innocència perduda que hagis escoltat, tiet
Frederick, però tu no has de sentir com la nineta dels teus ulls plora desconsolada el
dia que fa catorze anys perquè algú, en alguna part, vol fer-li mal.
I després d’aquestes paraules, Timothy Graham va penjar.
Ricky Starks es va inclinar sobre la taula. Va deixar anar l’aire a poc a poc entre els
incisius produint un llarg xiulet. Estava disgustat i intrigat a la vegada pel que en
Rumplestiltskin havia fet. Va recapitular ràpidament. El missatge que havia enviat a
l’adolescent no tenia res d’espontani; era calculat i efectiu. Era obvi que, a més, havia
dedicat un cert temps a estudiar-la. Mostrava també algunes habilitats a les quals seria
prudent prestar atenció. En Rumplestiltskin havia aconseguit superar la vigilància del
col·legi i havia tingut la perícia d’un lladre per obrir un pany sense fer-lo malbé. Havia
sortit del col·legi sense ser descobert i després havia viatjat des de Massachusetts fins a
Nova York per deixar el seu segon missatge a la sala d’espera d’en Ricky. No hi havia
problema de temps; en cotxe, el viatge no era llarg, potser quatre hores. Però denotava
planificació.
Però això no era el que molestava en Ricky. Va canviar de postura al seient.
Les paraules del nebot semblava que ressonessin a la consulta, rebotessin a les
parets i omplissin l’espai amb una espècie d’escalfor: «innocència perduda».
En Ricky va pensar en això. A vegades, en el transcurs d’una sessió, un pacient
deia alguna cosa impactant, perquè eren moments de coneixement, flaixos de
comprensió, percepcions que indicaven un progrés. Eren els moments que tot
psicoanalista buscava. Solien anar acompanyats d’una sensació d’aventura i
satisfacció, perquè assenyalaven èxits al llarg del tractament.
Aquesta vegada, no.
En Ricky va sentir una incontrolable desesperació acompanyada de por.
En Rumplestiltskin havia atacat la filla del seu nebot en un moment de
vulnerabilitat infantil. Havia elegit un moment que hauria de guardar-se en el gran
bagul dels records com un d’alegria, de despertar: el seu catorzè aniversari. I l’havia
convertit en una cosa lletja i aterridora. Era l’amenaça més forta que en Ricky es podia
imaginar, la més provocadora que podia concebre.
Es va posar una mà al front com si tingués febre. El va sorprendre no trobar-se
suat.
«Pensem en les amenaces com en una cosa que compromet la nostra seguretat —
es va dir—. Un home amb una pistola o un ganivet víctima d’una obsessió sexual. O
un conductor borratxo que accelera sense precaució a la carretera. O alguna malaltia
insidiosa, com la que va matar la meva dona, que comença a corcar-nos les
entranyes».
Es va aixecar de la cadira i va començar a passejar-se nerviosament amunt i avall.
«Tenim por que ens matin. Però és molt pitjor que ens destrueixin».
Va fer una ullada a la carta d’en Rumplestiltskin. «Destruir». Havia utilitzat
aquesta paraula, juntament amb «arruïnar».
El seu oponent era algú que sabia que, sovint, el que ens amenaça de veritat i costa
més de combatre és una cosa que procedeix del nostre interior. L’impacte i el dolor
d’un malson pot ser molt més gran que el d’un cop de puny. Així mateix, a vegades el
que fa mal no és tant aquest cop de puny com l’emoció que sentim després. Es va
detenir de sobte i es va girar cap a la petita prestatgeria que hi havia en una de les
parets laterals de la consulta, plena d’obres, la majoria llibres de medicina i revistes
professionals. Aquests llibres contenien literalment centenars de milers de paraules
que dissecaven clínicament i fredament les emocions humanes. De sobte, va
comprendre que era probable que tots aquests coneixements no li servissin de res.
El que volia era treure un llibre d’un prestatge, fullejar l’índex i trobar una entrada
a la «R» per a «Rumplestiltskin» que inclogués una descripció succinta i senzilla de
l’home que li havia enviat aquella carta. Va sentir por perquè sabia que aquesta
entrada no existia. I es va trobar girant l’esquena als llibres que fins en aquell moment
havien definit la seva professió, i el que va recordar a canvi va ser una seqüència d’una
novel·la que no rellegia des de la seva època d’universitari.
«Rates —va pensar—. Posaven Winston Smith en una habitació amb rates perquè
sabien que era l’única cosa del món que li feia por de veritat. No la mort ni la tortura,
sinó les rates».
Va mirar al voltant; el seu pis i la seva consulta eren dos llocs que en la seva opinió
el definien bé i on s’havia sentit còmode i feliç durant molts anys. Es va preguntar, en
aquell instant, si tot això canviaria i si de sobte es convertiria en la seva Habitació 101
de ficció. El lloc on guardaven el pitjor del món.
3
Ja era mitjanit i se sentia estúpid i completament sol.

La seva consulta estava plena de carpetes, munts de quaderns de taquigrafia,
muntanyes de papers i un antiquat minicasset que feia una dècada que estava obsolet
sota una petita pila de cintes. Tot allò contenia la desordenada documentació que
havia acumulat sobre els seus pacients al llarg dels anys. Hi havia notes sobre somnis i
comentaris que parlaven d’associacions crítiques fetes pels pacients o que se li havien
ocorregut a ell durant el tractament: paraules, frases, records reveladors. Si hi hagués
alguna escultura concebuda per expressar la creença que l’anàlisi era tant art com
medicina, no podria ser cap altra que el desordre que l’envoltava. Hi havia formularis
gens metòdics en els quals constaven estatures, pesos, races, religions i llocs d’origen.
Tenia documents sense ordre alfabètic que definien tensions arterials, temperatures,
pulsacions i quantitats d’orina. Ni tan sols disposava de taules organitzades i
accessibles on figuressin llistes de noms, adreces, parents més pròxims i diagnòstics
dels pacients.
Ricky Starks no era internista, cardiòleg o patòleg, especialistes que visiten cada
pacient buscant una resposta clarament definida a una malaltia i que conserven notes
detallades sobre el tractament i l’evolució. L’especialitat que havia elegit desafiava la
ciència que ocupava les altres branques de la medicina. Això era el que convertia
l’analista en una espècie d’intrús en medicina i el que atreia la major part dels qui es
dedicaven a aquesta professió.
Però en aquest moment, en Ricky estava enmig d’un embolic cada cop més gros i
se sentia com un home que surt d’un refugi subterrani després d’haver passat un
tornado. Se li va ocórrer que havia ignorat el caos que era en realitat la seva vida fins
que una cosa grossa i perjudicial hi havia irromput desestabilitzant els equilibris
acurats que ell hi havia imposat. Segurament seria inútil intentar revisar dècades de
pacients i centenars de teràpies diàries.
Perquè ja sospitava que en Rumplestiltskin no hi constava.
Almenys, no d’una manera fàcil d’identificar.
Estava convençut que si la persona que havia escrit la carta hagués honrat alguna
vegada el seu divan durant un quant temps per rebre tractament, l’hauria reconegut.
El to. L’estil de l’escriptura. Tots els estats evidents de còlera, ràbia i fúria. Per a ell,
aquests elements haurien estat tan distintius i inconfusibles com les empremtes
dactilars per a un detectiu. Pistes reveladores a les quals hauria estat atent.
Sabia que aquesta suposició contenia força arrogància. I va pensar que no hauria
de subestimar en Rumplestiltskin fins que no sabés molt més sobre ell. Però estava
segur que cap pacient al qual hagués psicoanalitzat amb normalitat tornaria anys més
tard ressentit i enfurismat, tan canviat per ocultar-li la seva identitat. Podia tornar,
encara amb les cicatrius internes que l’havien impulsat a acudir a ell en principi. O
tornar frustrat i enfurismat perquè l’anàlisi no és com un antibiòtic per a l’ànima; no
eradica la desesperació infecciosa que incapacita algunes persones. O tornar enfadat,
amb la sensació d’haver desaprofitat anys parlant sense que res no hagués canviat
gaire. Eren possibilitats, encara que en les gairebé tres dècades d’en Ricky com a
analista hi havia hagut pocs fracassos així. Almenys, que ell sabés. Però no era tan
pagat de si mateix per creure que qualsevol tractament, per llarg que fos, aconseguia
invariablement un èxit total. Sempre hi hauria teràpies amb pitjors resultats que
altres.
Hi havia d’haver pacients als quals no havia ajudat. O als quals havia ajudat
menys. O que haguessin retrocedit de les percepcions que proporciona l’anàlisi cap a
algun estat anterior. Incapacitats de nou. Desesperats de nou.
Però en Rumplestiltskin presentava un retrat molt diferent. El to de la carta i el
missatge transmès a la filla de catorze anys del seu nebot mostraven una persona
calculadora, agressiva i, contra tota lògica, segura de si mateixa.
«Un psicòpata», va pensar en Ricky assignant un terme clínic a algú encara confús
en la seva ment. Això no significava que potser una o dues vegades al llarg de les
dècades de la seva carrera professional no hagués tractat individus amb tendències
psicopàtiques. Però ningú no havia mostrat mai el grau d’odi i obsessió d’en
Rumplestiltskin. Tot i així, l’autor de la carta era algú relacionat amb un pacient al
qual havia tractat sense èxit.
El secret estava a determinar qui eren aquests expacients i a seguir-los el rastre
fins a en Rumplestiltskin. Perquè, ara que ho havia meditat diverses hores, no tenia
cap dubte que allí hi havia la relació. La persona que volia que se suïcidés era el fill, el
cònjuge o l’amant d’algú. Així, doncs, la primera tasca consistia a determinar quin
pacient havia deixat el tractament en males circumstàncies. A partir d’aquí podria
començar a retrocedir.
Es va obrir pas entre l’embolic que havia organitzat cap a la taula i va agafar la
carta d’en Rumplestiltskin. «Pertanyo a algun moment del seu passat». En Ricky va
observar fixament les paraules i després va fer una ullada als munts de notes
escampats per la consulta.
«D’acord —es va dir—. La primera tasca és organitzar el meu historial
professional. Trobar la parts que se’n puguin eliminar».
Va deixar anar un sospir profund. Havia comès algun error, feia més de vint-i-
cinc anys, com a intern a l’hospital, que tornés ara per perseguir-lo? Seria capaç de
recordar aquests primers pacients? Quan feia la seva formació psicoanalítica, havia
participat en un estudi d’esquizofrènics paranoides ingressats a la sala psiquiàtrica de
l’hospital Bellevue. L’objecte de l’estudi era determinar els factors previsibles dels
crims violents, però no havia estat un èxit clínic. No obstant això, havia conegut i
participat en el tractament d’homes que van cometre delictes greus. Era el més a prop
que havia estat mai de la psiquiatria forense, i no li havia agradat gaire. Quan la seva
feina a l’estudi va haver acabat, es va retirar de nou al món més segur i físicament
menys exigent de Freud i els seus seguidors.
En Ricky va sentir una set sobtada, com si tingués el coll ressec.
Es va adonar que no sabia gairebé res del crim i els criminals. No tenia cap
experiència especial en violència. El cert era que li interessava poc aquest camp. No
coneixia ni tan sols cap psiquiatre forense. No n’hi havia cap en el reduïdíssim cercle
d’amics i coneguts professionals amb els quals es mantenia de tant en tant en
contacte.
Va mirar els llibres que ocupaven els prestatges. Hi havia Krafft-Ebing, amb la
seva influent obra sobre psicopatologia sexual. Però això era tot, i dubtava molt que
en Rumplestiltskin fos un psicòpata sexual, malgrat el missatge pornogràfic enviat a la
filla del seu nebot.
—Qui ets? —va dir en veu alta, i va sacsejar el cap—. No —es va corregir—. En
primer lloc, què ets?
I es va respondre que, si aconseguia contestar això, descobriria qui era.
«Puc fer-ho —va pensar, intentant enfortir la seva confiança—. Demà m’asseuré i
m’esforçaré a preparar una llista d’antics pacients. Els dividiré en categories que
representin totes les fases de la meva vida professional. Després començaré a
investigar. Trobaré el fracàs que em connectarà amb en Rumplestiltskin».
Esgotat i sense estar segur d’haver aconseguit res, en Ricky va sortir de la consulta
i es va dirigir a la seva habitació. Era un dormitori senzill i auster, amb una tauleta de
nit, una còmoda, un modest armari i un llit individual. Abans, hi havia hagut un llit
de matrimoni amb una capçalera elaborada i quadros de colors molt vistosos a les
parets, però, després de la mort de la seva dona, s’havia desprès del llit i havia elegit
una cosa simple i estreta. La majoria d’adorns i obres d’art alegres amb què la seva
dona havia decorat l’habitació també havien desaparegut. Havia donat la seva roba a
beneficència i havia enviat les seves joies i els objectes personals a les tres filles de la
seva cunyada. A la còmoda conservava una fotografia de tots dos feta quinze anys
enrere davant de la seva casa d’estiu de Wellfleet, un matí clar i blau d’estiu. Però des
de la seva mort havia esborrat de manera sistemàtica la majoria de signes externs de la
seva presència. Una mort lenta i dolorosa seguida de tres anys d’esborrament.
Es va treure la roba i es va entretenir a plegar amb cura els pantalons i a penjar
l’americana blava. La camisa va anar a parar a la cistella de la roba bruta. Va deixar la
corbata sobre la còmoda. Després es va deixar caure a la vora del llit en roba interior,
pensant que li agradaria tenir més energia. Al calaix de la tauleta, hi tenia un flascó de
somnífers que rara vegada es prenia. Havien superat amb escreix la data de caducitat,
però va suposar que encara li farien efecte aquella nit. Se’n va empassar un i un trosset
d’un altre amb l’esperança que el sumissin aviat en un son profund i insensibilitzant.
Es va asseure un instant, va passar la mà pels aspres llençols de cotó i va pensar
que era una estranya paradoxa que un analista s’enfrontés a la nit desitjant
desesperadament que els somnis no pertorbessin el seu descans. Els somnis eren
endevinalles inconscients i importants que reflectien l’ànima. Ho sabia, i solien ser
vies que li agradava recórrer. Però aquella nit se sentia atabalat i es va ficar al llit
marejat, amb el pols encara accelerat, i ansiós que la medicació el submergís en la
foscor. Del tot esgotat per l’impacte d’aquella carta amenaçadora, en aquell moment
es va sentir molt més vell que els cinquanta-tres anys que havia fet.
La seva primera pacient de l’últim dia abans de les seves projectades vacances
d’agost va arribar puntualment a les set del matí i va indicar la seva presència amb els
tres trucs característics del timbre de la consulta. Li va semblar que la sessió havia anat
bé. Res apassionant, res dramàtic. Un cert progrés constant. La jove del divan era una
assistent social psiquiàtrica de tercer any que volia obtenir la titulació en psicoanàlisi
sense passar per la Facultat de Medicina. No era el camí millor ni el més fàcil per
convertir-se en analista, i estava molt mal vist per alguns dels seus col·legues perquè
no incloïa la titulació mèdica tradicional, però constituïa un mètode que ell sempre
havia admirat. Requeria una vertadera passió per la professió, una devoció
indestructible al divan i al que podia aconseguir. Sovint en Ricky reconeixia que feia
anys que no havia hagut de recórrer al «doctor» que precedia el seu nom. La teràpia
de la jove se centrava en uns pares agressius que havien envoltat la seva infància d’un
ambient carregat d’èxits però mancat d’estimació. Per tant, en les seves sessions amb
en Ricky solia estar impacient, ansiosa per aconseguir percepcions que encaixessin
amb les seves lectures i el seu treball del curs a l’Institut de Psicoanàlisi de la ciutat. En
Ricky la frenava i procurava que entengués que conèixer els fets no implicava
necessàriament comprendre’ls.
Llavors va tossir una mica, va canviar de postura al seient i va dir:
—Bé, em temo que ja s’ha acabat el temps per avui.
La jove, que havia estat parlant sobre un nou nòvio de dubtoses possibilitats, va
sospirar.
—Doncs ja veurem si continua amb mi d’aquí a un mes… —cosa que va fer
somriure en Ricky.
La pacient es va incorporar del divan i, abans d’anar-se’n amb coratge, es va
acomiadar:
—Que li vagin bé les vacances, doctor. Ens veurem al setembre.
Tot el dia va semblar transcórrer amb la normalitat de sempre.
Va rebre un pacient rere un altre, sense gaires aventures emocionals. La majoria
eren veterans de l’època de vacances i més d’una vegada va sospitar que, de manera
inconscient, consideraven millor no revelar sentiments l’examen dels quals es
demoraria un mes. Naturalment, el que s’ometia era tan interessant com el que es
podria haver dit, i amb cada pacient va estar alerta a aquests forats en la narració.
Tenia una confiança il·limitada en la seva habilitat de recordar amb precisió paraules i
frases pronunciades que podrien estar profitosament latents durant el mes de
parèntesi.
En els minuts entre una sessió i una altra es va dedicar a recordar els seus anys
anteriors per començar a preparar una llista de pacients anotant noms en un quadern.
A mesura que avançava el dia, la llista va anar creixent. Va pensar que la seva
memòria continuava sent bona, la qual cosa el va animar. L’única decisió que va haver
de prendre va ser a l’hora de dinar, quan normalment hauria sortit a fer el seu passeig
diari, com en Rumplestiltskin havia descrit. Aquell dia va vacil·lar. D’una banda, volia
trencar la rutina que la carta detallava amb tanta exactitud, com una espècie de
desafiament. Però seria un desafiament molt més gran seguir la rutina perquè en
Rumplestiltskin veiés que la seva amenaça no l’havia esporuguit. Així doncs, va sortir
al migdia i va recórrer la mateixa ruta de sempre, passant per les mateixes places i
aspirant l’aire opressiu de la ciutat amb la mateixa regularitat amb què ho feia cada
dia. No estava segur de si volia que en Rumplestiltskin el seguís o no, però més d’una
vegada va haver de contenir l’impuls de girar-se de sobte per veure si algú el seguia.
Quan va tornar al pis, va sospirar alleujat.
Els pacients de la tarda van seguir la mateixa pauta que els del matí.
Alguns estaven una mica ressentits per les pròximes vacances; era d’esperar.
Altres van expressar una certa por i força ansietat. La rutina de les sessions diàries de
cinquanta minuts era poderosa, i a uns quants els desassossegava saber que no
tindrien aquest suport, encara que fos per tan poc temps. Tot i així, tant ells com ell
sabien que el temps passaria i, com tot en psicoanàlisi, el temps passat lluny del divan
podria comportar noves percepcions sobre el procés. Tot, cada moment, qualsevol
cosa durant la vida quotidiana podia associar-se a la percepció. I això feia que el
procés fos fascinant tant per al pacient com per a l’analista.
Quan faltava un minut per a les cinc, va mirar per la finestra. El dia estival seguia
dominant el món fora de la consulta: sol brillant, temperatures que superaven els 33
ºC. La calor de la ciutat era tan insistent que exigia reconeixement. Va escoltar el
brunzit de l’aire condicionat i, de sobte, va recordar com era tot a l’inici, quan una
finestra oberta i un vell ventilador oscil·lant i sorollós eren l’únic alleujament que es
podia permetre per a l’ambient sufocant i boirós de la ciutat al mes de juliol. De
vegades li semblava com si no hi hagués aire enlloc.
Va apartar els ulls de la finestra en sentir els tres tocs del timbre. Es va posar dret i
es va dirigir a obrir la porta perquè el senyor Zimmerman entrés amb tota la seva
impaciència. A en Zimmerman no li agradava esperar a la sala. Arribava uns segons
abans de l’inici de la sessió i esperava ser rebut a l’instant. En una ocasió, en Ricky
havia observat com es passejava per la vorera davant del seu edifici, una tarda freda
d’hivern, sense deixar de consultar frenèticament el rellotge cada pocs segons,
desitjant amb totes les seves forces que passés el temps per no haver d’esperar a dins.
En més d’una ocasió, en Ricky havia tingut la temptació de fer-lo esperar amb
impaciència uns minuts per veure si així podia estimular la seva comprensió sobre per
què era tan important per a ell ser tan precís. Però no ho havia fet. En lloc d’això,
obria la porta a les cinc en punt cada dia laborable perquè aquest home enfadat entrés
com una exhalació a la consulta, s’ajagués al divan i es posés immediatament a
explicar amb sarcasme i amb fúria totes les injustícies que el dia li havia deparat. En
Ricky va inspirar fondo i va posar la seva millor cara de pòquer. Tant si en Ricky
sentia que tenia a la mà un full com una mà perdedora, en Zimmerman rebia cada dia
la mateixa expressió impertorbable. Va obrir la porta i va començar la seva salutació
habitual:
—Bona tarda…
Però a la sala d’espera no hi havia en Roger Zimmerman.
Al seu lloc, en Ricky es va trobar amb una jove escultural i atractiva.
Portava una gavardina negra, amb cinturó, que li arribava fins a les sabates, molt
fora de lloc per a aquell calorós dia estiuenc, i unes ulleres fosques, que es va treure i
van deixar al descobert uns penetrants i vibrants ulls verds. Devia tenir trenta-i-pocs
anys. Una dona la bellesa de la qual estava en el seu punt àlgid i el coneixement del
món de la qual s’havia aguditzat més enllà de la joventut.
—Perdoni… —es va excusar en Ricky, vacil·lant—, però…
—No es preocupi —va dir la jove amb displicència a la vegada que movia la seva
cabellera rossa fins a les espatlles i feia un lleuger gest amb la mà—. Avui en
Zimmerman no vindrà. Sóc aquí en lloc seu.
—Però ell…
—Ja no el necessitarà més —va prosseguir la jove—. Ha decidit acabar el
tractament exactament a les 2.37 d’aquesta tarda. Encara que sembli mentida, ha pres
aquesta decisió a la parada de metro del carrer Noranta-dos després d’una breu
conversa amb el senyor R. Va ser el senyor R qui el va convèncer que ja no necessitava
ni desitjava els seus serveis. I, per a la nostra sorpresa, a en Zimmerman no li va costar
gens arribar a aquesta conclusió.
I, dit això, va passar pel costat del sorprès metge i va entrar a la consulta.
4
—Així que és aquí on es descobreix el misteri —va dir la jove alegrement.

En Ricky l’observava mentre ella clavava una ullada al voltant de la petita
habitació. La seva mirada va passar pel divan, la cadira, la taula. Va avançar i va
examinar els llibres que hi havia als prestatges, inclinant el cap a mesura que llegia els
títols densos i avorrits. Va passar un dit pel llom d’un volum i, en comprovar la pols
que s’acumulava al tou del dit, va moure el cap.
—Poc usat… —va murmurar. Va aixecar els ulls cap a ell i va comentar en to de
retret—: Com? Ni un sol llibre de poesia? Cap novel·la?
Es va acostar a la paret de color crema on penjaven els diplomes i alguns quadros
de petites dimensions, al costat d’un retrat emmarcat en roure del Gran Home en
persona. Freud sostenia a la foto el seu omnipresent cigar i mostrava una mirada
trista amb els ulls enfonsats. Una barba blanca li cobria la mandíbula precancerosa
que li resultaria tan dolorosa en els últims anys. La jove va donar uns copets al vidre
del retrat amb un dels seus llargs dits, en els quals lluïa ungles pintades de vermell.
—És interessant veure com cada professió sembla tenir alguna icona penjada a la
paret. Vull dir que, si fossis sacerdot, tindries Jesús en un crucifix. Un rabí tindria una
estrella de David o una menorà. Qualsevol polític mediocre té un retrat de Lincoln o
de Washington. Hi hauria d’haver una llei que ho prohibís. Als metges els agrada
tenir a mà aquells models de plàstic desmuntables d’un cor, un genoll o algun altre
òrgan. Sé que hi ha un programador informàtic de Sillicon Valley que té un retrat de
Bill Gates al seu despatx, on el venera cada dia. Un psicoanalista com tu, Ricky,
necessita la imatge de sant Sigmund. Això indica al qui entra aquí qui va establir en
realitat les directrius. I suposo que et confereix una legitimitat que, d’una altra
manera, podria qüestionar-se.
Ricky Starks va agafar en silenci una cadira i la va situar enfront del seu escriptori.
Després el va voltar i va indicar a la jove que segués.
—Com? —va dir ella, animada—. No faré servir el famós divan?
—Seria prematur —va contestar en Ricky amb fredor. Li va indicar que s’assegués
per segona vegada.
La jove va recórrer de nou l’habitació amb els seus vibrants ulls verds com si
procurés memoritzar tot el que contenia i, finalment, es va deixar caure a la cadira.
Ho va fer amb llanguiment, a la vegada que ficava la mà en una butxaca de la
gavardina negra i treia un paquet de cigarrets. Se’n va col·locar un entre els llavis i va
encendre un encenedor transparent de gas, però va detenir la flama a uns centímetres
del cigarret.
—Oh —va dir la jove amb expressió somrient—. Que mal educada sóc. Vols
fumar, Ricky?
El psicoanalista va negar amb el cap.
—És clar que no —va prosseguir ella sense deixar de somriure—. Quan ho vas
deixar? Fa quinze anys? Vint? De fet, Ricky, crec que va ser el 1977, si el senyor R no
m’ha informat malament. S’havia de ser valent per deixar de fumar, llavors, Ricky. En
aquella època molta gent encenia el cigarret sense pensar en el que feia, perquè,
encara que les tabaqueres ho negaven, la gent sabia que era dolent per a la salut. Et
matava, era cert. Així que la gent preferia no pensar-ho. La tàctica de l’estruç aplicada
a la salut: fica el cap en un forat i ignora el que és evident. A més, passaven tantes
altres coses llavors… Guerres, disturbis, escàndols. Segons em diuen, van ser uns anys
meravellosos de viure. Però en Ricky, el jove i flamant doctor, va aconseguir deixar de
fumar quan era un hàbit popularíssim i estava lluny de ser considerat socialment
inacceptable com ara. Això em diu alguna cosa.
La jove va encendre el cigarret, va fer una llarga calada i va deixar escapar
parsimoniosament el fum.
—Un cendrer? —va demanar.
En Ricky va obrir un calaix de l’escriptori i va treure el que guardava allà. El va
posar a la vora de l’escriptori. La jove va apagar el cigarret immediatament.
—Llestos —va dir—. Només una lleugera olor acre de fum per recordar-nos
aquesta època.
—Per què és important recordar aquesta època? —va preguntar en Ricky al cap
d’un moment.
La jove va mig aclucar els ulls, va tirar el cap enrere i va deixar anar una llarga
riallada. Va ser un so discordant, fora de lloc, com una riallada en una església o un
clavicèmbal en un aeroport. Quan el seu riure es va esvair, va dirigir una mirada
penetrant a en Ricky.
—És important recordar-ho tot. Tot el d’aquesta visita, Ricky. No és cert per a tots
els pacients? No saps què diran o quan diran el que t’obrirà el seu món, oi? De
manera que has d’estar alerta tota l’estona. Perquè mai no saps amb exactitud quan
podria obrir-se la porta que et revelarà els secrets ocults. Així que has d’estar sempre
preparat i receptiu. Atent. Sempre pendent de la paraula o la història que s’escapa i et
descobreix moltes coses, oi? No és aquesta una bona avaluació del procés?
En Ricky va assentir.
—Molt bé —va deixar anar la jove amb brusquedat—. Per què hauries de pensar
que aquesta visita és diferent de les altres? Encara que resulta evident que ho és.
De nou, ell va romandre callat uns segons, contemplant la jove amb la intenció de
desconcertar-la. Però semblava estranyament freda i serena, i el silenci, que sabia que
sovint és el so més inquietant de tots, no semblava afectar-la. Per fi, va parlar en veu
baixa.
—Estic en desavantatge. Sembla que sap molt sobre mi i, com a mínim, una mica
del que passa aquí, en aquesta consulta, i jo ni tan sols sé el seu nom. M’agradaria
saber a què es refereix quan diu que el senyor Zimmerman ha acabat el seu
tractament, perquè el senyor Zimmerman no m’ha dit res. I m’agradaria saber quina
és la seva connexió amb l’individu al qual vostè anomena senyor R i que suposo que
és la mateixa persona que em va fer arribar la carta amenaçadora firmada a nom de
Rumplestiltskin. Vull que contesti immediatament aquestes preguntes. Si no, trucaré
a la policia.
La jove va tornar a somriure. No estava gens nerviosa.
—Anem al gra?
—Respostes —li va urgir ell.
—No és això el que busquem tots, Ricky? Tots els que travessen la porta d’aquesta
consulta? Respostes?
Ell va allargar la mà cap al telèfon.
—No t’imagines que, a la seva manera, això és també el que vol el senyor R?
Respostes a preguntes que l’han turmentat durant anys. Au va, Ricky. No estàs
d’acord que fins la venjança més terrible comença amb una simple pregunta?
En Ricky va pensar que aquesta era una idea fascinant. Però l’interès de
l’observació es va veure superat per la creixent irritació que li provocava l’actitud de la
jove. Només mostrava arrogància i seguretat. Va posar la mà a l’auricular. No sabia
quina altra cosa fer.
—Contesti les meves preguntes de seguida, per favor —va dir—. Si no, trucaré a la
policia i deixaré que s’encarregui de tot.
—No tens esperit esportiu, Ricky? No t’interessa participar en el joc?
—No veig quina classe de joc implica enviar pornografia fastigosa i amenaçadora
a una noia impressionable. Ni tampoc què té de joc demanar-me que em suïcidi.
—Però, Ricky —va somriure la dona—, no seria aquest el joc més gran de tots?
Superar la mort?
Això va detenir la mà de Ricky, encara sobre el telèfon. La jove li va assenyalar la
mà.
—Pots guanyar, Ricky. Però no si despenges aquest telèfon i truques a la policia.
Llavors, algú, en algun lloc, perdrà. La promesa està feta i t’asseguro que es complirà.
El senyor R és un home de paraula. I quan aquest algú perdi, tu també perdràs. Som
només al primer dia, Ricky. Rendir-te ara seria com acceptar la derrota abans del
servei inicial. Abans d’haver tingut temps de passar del mig camp.
En Ricky va apartar la mà.
—Com es diu? —va preguntar.
—Per avui i per motius del joc, digui’m Virgil. Tot poeta necessita un guia.
—Virgil és nom d’home.
La dona va arronsar les espatlles.
—Tinc una amiga que es diu Rikki. Té alguna importància, això?
—No. I la seva relació amb en Rumplestiltskin?
—És el meu cap. És molt ric i pot contractar tota mena d’ajuda. Qualsevol classe
d’ajuda que vulgui. Per aconseguir qualsevol mitjà i fi que prevegi per a qualsevol pla
que tingui dins el seu cap. Ara està concentrat en tu.
—Així, doncs, m’imagino que, si és el seu cap, vostè sap el seu nom, té una adreça,
una identitat que podria donar-me i acabar amb aquesta bogeria d’una vegada per
sempre.
—Ho sento, però no, Ricky —va dir la Virgil movent el cap—. El senyor R no és
tan ingenu per revelar la seva identitat als seus factòtums com jo. I, encara que pogués
ajudar-te, no ho faria. No seria esportiu. Imagina’t que quan el poeta i el seu guia van
veure el cartell que posava «Abandoneu, els que aquí entreu, tota esperança», en
Virgili s’hagués encongit d’espatlles i hagués contestat: «Ostres! Ningú no hi entraria
aquí…». Això hauria arruïnat el llibre. No pots escriure una epopeia l’heroi de la qual
se’n vagi quan estigui davant les portes de l’infern, no creus, Ricky? No. Has de
travessar aquesta entrada.
—Llavors, per què ha vingut?
—Ja t’ho he dit. Es va pensar que dubtaves de la seva sinceritat, encara que aquesta
noieta amb el papa avorrit i previsible de Deerfield les emocions adolescents de la
qual es van alterar amb tanta facilitat hauria d’haver estat suficient com a missatge.
Però els dubtes sembren vacil·lació i només et queden dues setmanes per jugar, que és
poc temps. D’aquí que t’hagi enviat un guia de fiar perquè arrenquis. Jo.
—Molt bé —va dir en Ricky—. Vostè insisteix que això és un joc. Però no és cap
joc per al senyor Zimmerman. Fa poc menys d’un any que ve a psicoanàlisi, i el seu
tractament està en una fase important. Vostè i el seu cap, el misteriós senyor R, poden
arruïnar-me la vida si volen. Això és una cosa. Però una altra molt diferent és que hi
involucrin els meus pacients. Això suposa travessar un límit.
La Virgil va aixecar una mà.
—Intenta no parlar d’una manera tan pomposa, Ricky —va mormolar.
Ell se la va mirar amb duresa. Però ella no en va fer cas i, fent un petit gest amb la
mà, va afegir:
—En Zimmerman va ser elegit per formar part del joc.
En Ricky degué fer cara de sorprès, perquè la Virgil va prosseguir.
—Al principi no va estar gaire content, segons m’han dit, però després va
col·laborar amb un entusiasme estrany. Jo no vaig participar en aquesta conversa, de
manera que no puc donar-te’n detalls. La meva funció era una altra. No obstant això,
et diré qui hi va intervenir. Una dona de mitjana edat i una mica desafavorida
anomenada Lu Anne, un nom bonic i, sens dubte, poc corrent i poc adequat, atesa la
seva precària situació en aquest món. El cas, Ricky, és que quan me’n vagi d’aquí, et
convindria parlar amb la Lu Anne. Qui sap el que podries esbrinar. I estic segura que
buscaràs el senyor Zimmerman perquè et doni una explicació, però també estic
segura que no et serà fàcil trobar-lo. Com t’he dit, el senyor R és molt ric i està
acostumat a sortir-se amb la seva.
En Ricky estava a punt de demanar-li que s’expliqués, però la Virgil es va aixecar.
—Et fa res si em trec la gavardina? —va preguntar amb veu ronca.
—Com vulgui —va dir en Ricky fent un gest ampli amb la mà; un moviment que
significava acceptació.
La Virgil va somriure de nou i es va descordar a poc a poc els botons de davant i el
cinturó. Després, amb un moviment brusc, va deixar caure la peça de roba a terra.
No portava res a sota.
Es va posar una mà als malucs i va decantar el cos provocativament en la seva
direcció. Es va girar i li va donar l’esquena un moment, i es va tornar a tombar i se’l va
mirar de cara. En Ricky va assimilar la totalitat de la seva figura amb una sola mirada.
Els seus ulls van actuar com una càmera fotogràfica per captar els pits, el sexe i les
llargues cames, i tornar, per fi, als ulls de la Virgil, que brillaven expectants.
—Ho veus, Ricky? —va mussitar ella—. No ets tan vell. Notes com et bull la sang?
Una lleugera animació a l’entrecuix, oi? Tinc una bona figura, veritat? —Va deixar
anar una rialleta—. No fa falta que contestis. Conec bé aquesta reacció. L’he vista
abans, en molts homes.
Va continuar mirant-lo, segura que podria endevinar la direcció que seguiria la
mirada d’ell.
—Sempre hi ha aquest moment meravellós, Ricky —va comentar la Virgil amb un
somriure ampli—, en què un home veu per primera vegada el cos d’una dona.
Sobretot el cos d’una dona que no coneix. Una visió que és tota una aventura. La seva
mirada cau en cascada, com l’aigua per un precipici. Llavors, com passa ara amb tu,
que preferiries contemplar el meu entrecuix, el contacte visual provoca una mica de
culpa. És com si l’home volgués dir que encara em veu com una persona mirant-me a
la cara, però, en realitat, està pensant com una bèstia, per molt educat i sofisticat que
fingeixi ser. No és potser el que t’està passant ara?
Ell no va contestar. Feia anys que no estava en presència d’una dona despullada, i
això semblava generar una convulsió al seu interior. Li ressonaven les orelles amb
cada paraula de la Virgil, i era conscient que se sentia acalorat, com si l’elevada
temperatura exterior hagués irromput a la consulta.
La Virgil va continuar somrient-li. Es va girar una segona vegada per exhibir-se de
nou. Va posar, primer en una posició i després en una altra, com la model d’un artista
que intenta trobar la postura correcta. Cada moviment del seu cos semblava
augmentar uns quants graus la temperatura de l’habitació. Finalment, es va ajupir a
poc a poc per recollir la gavardina negra del terra. La va aguantar un segon, com si li
costés tornar a posar-se-la. Però de seguida, amb un moviment ràpid, va ficar els
braços a les mànigues i va començar a cordar-se-la. Quan la seva figura despullada va
desaparèixer, en Ricky es va sentir arrencat d’alguna mena de trànsit hipnòtic o,
almenys, com creia que havia de sentir-se un pacient en despertar d’una anestèsia. Va
començar a parlar, però la Virgil va aixecar una mà.
—Ho sento, Ricky —el va interrompre—. La sessió s’ha acabat per avui. T’he
donat molta informació i ara et toca actuar. I això no ho saps fer gaire, oi? El que tu
fas és escoltar. I després res. Doncs, bé, aquesta època s’ha acabat, Ricky. Ara hauràs
de sortir al món i fer alguna cosa. Si no… Serà millor que no pensem en això. Quan el
guia t’assenyala, has de seguir el camí. Que no t’enxampin amb els braços plegats.
Mans a l’obra i tot això. Ja ho saps, qui matina fa farina. És un consell boníssim.
Segueix-lo.
Es va dirigir ràpidament a la porta.
—Espera —va dir en Ricky impulsivament—. Tornaràs?
—Qui sap —va contestar la Virgil amb una rialleta—. Potser de tant en tant. Ja
veurem com et va. —Va obrir la porta i va marxar.
Va escoltar un moment el repic de les seves sabates al passadís. Després, es va
aixecar d’un salt i va córrer cap a la porta. La va obrir, però la Virgil ja no hi era. Es va
quedar aturat un instant i va tornar a entrar a la consulta. Es va dirigir a la finestra i va
mirar a fora, just a temps de veure com la jove sortia pel portal de l’edifici. Una
limusina negra es va apropar a l’entrada i la Virgil hi va pujar. El cotxe es va allunyar
carrer avall, de manera massa sobtada perquè en Ricky en pogués veure la matrícula o
qualsevol altra característica si hagués estat prou organitzat i intel·ligent per pensar-
hi.
A vegades, enfront de les platges de Cape Cod, a Wellfleet, a prop de la seva casa
d’estiueig, es formen uns forts corrents de retorn superficial que poden ser perillosos
i, en ocasions, mortals. Es creen a causa de la força de l’oceà en colpejar la costa, que
acaba excavant una espècie de solc sota les onades a la restinga que protegeix la platja.
Quan l’espai s’obre, l’aigua que entra troba de sobte un nou lloc per tornar al mar i
circula per aquest canal subaquàtic. Llavors, a la superfície es produeix el corrent de
retorn. Quan algú queda atrapat en aquest corrent, hi ha un parell de coses que ha de
fer i que converteixen l’experiència en una cosa pertorbadora, potser aterridora i sens
dubte esgotadora, però més que res molesta. Si no les fa, el més probable és que mori.
Com que el corrent de retorn superficial és estret, no s’ha de lluitar mai en contra.
T’has de limitar a nedar paral·lelament a la costa, i en uns segons l’estirada violenta
del corrent se suavitza i et deixa a poca distància de la platja. De fet, els corrents de
retorn superficial solen ser també curts, de manera que et pots deixar portar i quan
l’estirada disminueix et pots situar en el lloc adequat i nedar de tornada a la platja. En
Ricky sabia que es tractava d’unes instruccions senzillíssimes que, comentades en un
còctel en terra ferma, o fins i tot a la sorra calenta a la vora del mar, fan que sortir
d’un corrent de retorn superficial no sembli més difícil que espolsar-se una puça de
mar de la pell.
La realitat, naturalment, és molt més complicada. Ser arrossegat inexorablement
cap a l’oceà, lluny de la seguretat de la platja, provoca pànic a l’instant. Estar atrapat
per una força molt superior és aterridor. La por i el mar són una combinació letal. El
terror i l’esgotament guanyen el banyista. En Ricky recordava haver llegit al Cape Cod
Times almenys un cas cada estiu d’algú ofegat, a escassos metres de la costa i la
seguretat.
Va intentar controlar les seves emocions, perquè se sentia atrapat en un corrent de
retorn superficial.
Va inspirar fondo i va lluitar contra la sensació que l’arrossegava cap a un lloc fosc
i perillós. Quan la limusina que portava la Virgil va haver desaparegut de la seva vista,
va trobar el telèfon d’en Zimmerman a la primera pàgina de la seva agenda, on l’havia
anotat i després oblidat, ja que mai s’havia vist obligat a trucar-li. Va marcar el
número, però no van contestar. Ni en Zimmerman ni la seva mare sobreprotectora.
Ni un contestador ni un servei automàtic. Només un to de trucada reiterat i frustrant.
En aquest moment de confusió va decidir que havia de parlar directament amb en
Zimmerman. Encara que en Rumplestiltskin l’hagués subornat d’alguna manera
perquè abandonés el tractament, potser aconseguiria posar una mica de llum sobre la
identitat del seu torturador. En Zimmerman era un home amargat però incapaç de
callar res. En Ricky va penjar amb brusquedat l’auricular i va agafar l’americana. Al
cap d’uns segons ja era fora.
Els carrers de la ciutat continuaven plens de llum diürna, encara que ja era el
capvespre. La resta del trànsit de l’hora punta embussava la calçada, tot i que la
multitud de vianants que saturava les voreres s’havia reduït una mica. Nova York,
com tota gran ciutat, encara que presumís de vint-i-quatre hores de vida al dia, seguia
els mateixos ritmes que qualsevol altre lloc: energia al matí, determinació al migdia,
gana a la nit. No va prestar atenció als restaurants abarrotats, encara que més d’una
vegada va percebre una olor agradable en passar per davant d’algun. Però en aquest
moment la gana de Ricky Starks era d’una altra classe.
Va fer una cosa que no feia gairebé mai. En lloc d’agafar un taxi, es va disposar a
travessar Central Park a peu. Va pensar que el temps i l’exercici l’ajudarien a dominar
les seves emocions, a controlar el que li estava passant. Però, malgrat la seva formació
i els seus poders de concentració, li costava recordar el que la Virgil li havia dit, encara
que no tenia dificultat per evocar fins a l’últim matís del seu cos, des del seu somriure
juganer fins a la corba dels seus pits o la forma del seu sexe.
La calor del dia s’havia prolongat al vespre. Al cap de pocs metres, va notar que la
suor se li acumulava al coll i a les aixelles. Es va afluixar la corbata, es va treure
l’americana i se la va tirar a les espatlles, cosa que li donava un aspecte desimbolt que
contradeia el que sentia. El parc encara estava ple de gent que feia exercici i més d’una
vegada es va fer a un costat per deixar passar un grup de corredors. Va veure gent
disciplinada que passejava el gos a les zones habilitades per a això i va passar pel
costat de diversos partits de beisbol en camps disposats de tal manera que els
perímetres es tocaven. Sovint, un jugador exterior dret estava més o menys al costat
de l’exterior esquerre d’un altre partit. Semblava que hi havia una estranya etiqueta
urbana per a aquest espai compartit, de manera que cada jugador concentrava
l’atenció en el seu propi partit sense ficar-se en l’altre. De tant en tant, una pilota
batuda envaïa el terreny de l’altre camp, i els jugadors encaixaven diligentment
aquesta interrupció abans de seguir amb la seva tasca. En Ricky va pensar que la vida
no solia ser mai tan senzilla i tan harmoniosa.
«Normalment, ens destorbem els uns als altres», va pensar.
Va trigar un altre quart d’hora de passeig a bon ritme a arribar al xamfrà de la casa
d’en Zimmerman. Llavors estava suat de veritat i li hauria agradat portar unes vambes
d’esport velles en lloc d’aquells mocassins de pell que semblava que li anaven petits i
amenaçaven de provocar-li llagues. Tenia la samarreta xopa i la camisa blava tacada,
els cabells greixosos i enganxats al front. Es va aturar davant de l’aparador d’una
botiga per comprovar el seu aspecte i, en lloc del metge disciplinat i serè que saludava
els seus pacients amb la cara inexpressiva a la porta de la seva consulta, va veure un
home desmanegat i ansiós, perdut en un mar d’indecisió. Semblava aclaparat i potser
una mica espantat. Va dedicar uns instants a recobrar el capteniment.
Mai abans, en les seves gairebé tres dècades de professió, havia trencat la relació
rígida i formal entre pacient i analista. Mai havia imaginat que aniria a casa d’un
pacient a veure com estava. Per molt desesperat que pogués sentir-se el pacient, era
aquest qui es desplaçava amb la seva depressió cap a la consulta. Era ell qui s’acostava
a en Ricky. Si estava angoixat i aclaparat, li trucava i demanava hora. Això formava
part del procés de millora. Per difícil que resultés a algunes persones, per molt que les
seves emocions les incapacitessin, el mer acte físic d’anar a la seva consulta era un pas
fonamental. Veure’s fora de la consulta era una cosa totalment excepcional. A
vegades, les barreres artificials i les distàncies que creava la relació entre pacient i
metge semblaven cruels, però gràcies a elles s’arribava a la percepció.
Va vacil·lar en la cantonada, a mig xamfrà del pis d’en Zimmerman, una mica
sorprès de ser allà. Que la seva vacil·lació es diferenciés poc de les vegades que en
Zimmerman caminava amunt i avall davant del seu edifici li va passar per alt.
Va fer dos o tres passos i es va aturar. Va moure el cap i, en veu baixa, va remugar:
—No puc fer-ho.
Una parella jove que passava a prop devia sentir les seves paraules, perquè el noi
va dir:
—És clar que pots, tio. No és tan difícil.
La noia es va posar a riure i va simular donar un copet al noi, com si el renyés per
ser tan enginyós i mal educat a la vegada. Van seguir endavant, cap al que els esperava
aquella nit, mentre en Ricky seguia parat, balancejant-se com un bot amarrat, incapaç
de desplaçar-se, però tot i així sacsejat pel vent i els corrents.
Va recordar les paraules de la Virgil: en Zimmerman havia decidit deixar el
tractament a les 3.37 d’aquella tarda en una parada de metro propera.
No tenia sentit.
Va mirar enrere i va veure una cabina telefònica a la cantonada. S’hi va acostar, va
introduir una moneda a l’aparell i va marcar el número d’en Zimmerman. De nou el
telèfon va sonar una dotzena de vegades sense que ningú contestés.
Aquest cop, no obstant això, en Ricky es va sentir alleujat. L’absència de resposta a
casa d’en Zimmerman semblava eximir-lo de la necessitat de trucar a la porta, encara
que li sorprenia que la mare no contestés. Segons el seu fill, es passava gairebé tot el
dia al llit, incapacitada i malalta, excepte per a les inesgotables exigències i comentaris
denigrants que deixava anar sense parar.
Va penjar i va retrocedir. Va fer una llarga ullada a l’edifici on vivia en
Zimmerman i va sacsejar el cap. «Has de controlar aquesta situació», es va dir.
La carta amenaçadora, l’assetjament a la filla del seu nebot i l’aparició d’aquella
sensacional dona a la seva consulta havien alterat el seu equilibri. Necessitava
reimplantar l’ordre en els esdeveniments i traçar-se un camí a seguir per sortir del joc
en què estava atrapat. El que no havia de fer era desaprofitar gairebé un any d’anàlisi
amb Roger Zimmerman per estar espantat i actuar amb precipitació.
Dir-se aquestes coses el va tranquil·litzar. Va fer mitja volta, decidit a tornar a casa
seva i fer les maletes per anar-se’n de vacances.
No obstant això, va veure l’entrada de la parada de metro del carrer Noranta-dos.
Com moltes altres, consistia en unes simples escales que s’enfonsaven al terra, amb un
discret rètol de lletres grogues a dalt. Va avançar en aquella direcció, es va aturar un
moment al capdamunt de les escales i va baixar, impulsat de sobte per una sensació
d’error i de por, com si alguna cosa estigués sortint a poc a poc de la boira i s’anés
tornant nítida. Els seus passos van ressonar als esglaons. La llum artificial brunzia i es
reflectia a les rajoles de la paret. Un tren distant va grunyir en un túnel. El va assaltar
una olor rància, com en obrir un armari que fa anys que és tancat, seguit d’una
sensació de moderada calor, com si les temperatures del dia haguessin escalfat la
parada i aquesta tot just comencés a refredar-se. En aquest moment hi havia poca
gent a l’estació, i a la taquilla va veure una dona negra. Va esperar un moment fins
que no la molestés ningú demanant-li canvi i s’hi va acostar. Es va inclinar cap a la
reixeta platejada per parlar a través del vidre.
—Perdoni —va dir.
—Vol canvi? Adreces? En aquella paret d’allà hi ha els plànols.
—No, res d’això. M’agradaria saber una cosa. Sé que sembla estrany però…
—Què vol?
—Bé, m’agradaria saber si avui ha passat alguna cosa aquí. Aquesta tarda…
—Per a això haurà de parlar amb la policia —va afirmar la dona amb energia—.
Ha passat abans del meu torn.
—Però, què…?
—Jo no hi era. No he vist res.
—Però, què ha passat?
—Un home s’ha llançat a les vies. O hi ha caigut, no ho sé. La policia ha vingut i se
n’ha anat abans que jo comencés el meu torn. Ho han netejat tot i s’han emportat un
parell de testimonis. Això és tot el que sé.
—Quina policia?
—La comissaria de la Noranta-sis amb Broadway. Parli amb ells. Jo no en tinc
detalls.
En Ricky va retrocedir amb un nus a l’estómac. El cap li donava voltes i sentia
nàusees. Necessitava aire i allí dins no n’hi havia. Un tren va inundar l’estació amb un
soroll insuportable, com si reduir la velocitat per parar fos una tortura. El so el va
trepanar i el va sacsejar com si li donessin cops de puny.
—Es troba bé? —va cridar la dona de la taquilla per sobre de l’estrèpit—. Sembla
malalt.
Ell va assentir i va murmurar una resposta que la dona no va poder captar. I, com
un borratxo que intenta conduir un cotxe per una carretera sinuosa, va zigzaguejar
cap a la sortida.
5
A en Ricky li era desconegut tot el que feia referència al món en què es va sumir
aquella nit.
Les imatges, els sons i les olors de la comissaria de la Noranta-sis amb Broadway
constituïen una finestra a la ciutat a la qual ell mai no s’havia abocat i, de l’existència
de la qual, n’era vagament conscient. Només d’entrar es notava una lleugera pudor
d’orina i vòmit que pugnava amb una altra de més potent de desinfectant, com si algú
hagués vomitat copiosament i la posterior neteja s’hagués fet sense cura i amb presses.
Aquella fortor el va fer vacil·lar poc, ja que el va assaltar un xivarri insòlit, barreja de
rutina i surrealisme. Un home cridava paraules inintel·ligibles des d’alguna àrea de
detenció fora de la seva vista, paraules que semblaven reverberar incongruentment al
vestíbul, on una dona feta un basilisc sostenia un nen plorós davant de l’ampli taulell
de fusta del sergent de guàrdia, a la vegada que li deixava anar imprecacions en un
espanyol esmicolat. Al seu costat passaven policies amb la camisa blava xopa de suor,
i les seves pistoleres de cuir feien un estrany contrapunt al cruixit de les seves lluents
sabates negres. Un telèfon va sonar en algun lloc, però ningú no va contestar. Hi havia
anades i vingudes, rialles i llàgrimes, tot esquitxat de juraments d’agents bruscos o
dels visitants esporàdics, alguns d’ells emmanillats, que eren conduïts sota els
fluorescents implacables de la recepció.
En Ricky va travessar la porta, confós per tot el que veia i sentia, gens segur del
que havia de fer. Un policia el va tocar una mica en passar veloç pel seu costat mentre
deia «Compte, que passo», cosa que el va fer apartar-se de cop, com si l’haguessin
estirat amb una corda.
La dona del taulell va aixecar un puny i el va brandar davant el sergent de guàrdia,
amb un torrent final de paraules que van fluir com una sòlida muralla d’improperis i,
després de donar una batzegada al nen perquè es tombés, va girar amb l’entrecella
arrufada i, en sortir, va empènyer en Ricky com si fos tan insignificant com un
escarabat. En Ricky es va recompondre i es va acostar al sergent. Algú havia gravat
d’amagat FILLS DE PUTA a la fusta del taulell, una opinió que, pel que semblava,
ningú no s’havia molestat a esborrar.
—Disculpi —va començar en Ricky, però el van interrompre.
—En realitat, ningú no en demana, de disculpes. Es diu, però mai és de veritat.
Però, què carai, jo escolto a tothom. Així que, per què demana disculpes?
—No m’ha entès bé. El que vull dir és…
—Ningú no diu el que vol dir. Això és una cosa molt important que t’ensenya la
vida. Tot aniria millor si ho aprengués més gent.
El sergent devia tenir quaranta-i-pocs anys i exhibia un somriure indiferent que
semblava indicar que, arribat en aquest punt de la seva vida, ja havia vist tot el que
valia la pena veure. Era un home fornit, de coll ample, de culturista, i uns cabells
negres i llisos que portava pentinats cap enrere. El taulell estava ple de formularis i
informes d’incidents, disposats, pel que semblava, sense ordre ni concert. De tant en
tant, n’agafava un parell i els grapava amb un cop de puny que donava a l’antiquada
grapadora abans de llançar-los a una safata metàl·lica de reixeta.
—Si em permet, tornaré a començar —va dir, finalment, en Ricky amb
brusquedat.
El sergent va somriure de nou movent el cap.
—Ningú no pot tornar a començar, almenys que jo sàpiga. Tots diem que volem
trobar una manera de començar la vida de nou, però les coses no són així. Però, què
carai, provi-ho. Potser serà el primer. A veure, en què puc ajudar-lo?
—Avui hi ha hagut un incident a la parada de metro del carrer Noranta-dos. Un
home ha caigut…
—He sentit a dir que havia saltat. Que és un testimoni, vostè?
—No. Però coneixia aquest home, em sembla. Era el seu metge. Necessito
informació…
—Metge, eh? Quina classe de metge?
—Seguia un tractament psicoanalític amb mi.
—És psiquiatre?
—Una feina interessant —va comentar el policia—. Utilitza un divan d’aquests?
—Exacte.
—De veritat? I la gent encara té coses per explicar? Jo, em sembla que hi faria una
migdiada quan hi posés el cap. Un badall i em quedaria fregit. Però la gent parla molt,
oi?
—A vegades.
—Genial. Bé, n’hi ha un que ja no parlarà més. Serà millor que parli amb qui porta
el cas. Travessi la porta doble, segueixi el passadís, l’oficina queda a l’esquerra. Ho han
donat a la detectiva Riggins. O, més ben dit, li han donat el que en quedava després
que l’exprés de la Vuitena Avinguda passés per l’estació del carrer Noranta-dos a
gairebé cent quilòmetres per hora. Si vol detalls, allí n’hi donaran. Parli amb la
detectiva Riggins.
El policia va assenyalar un parell de portes que donaven a les entranyes de la
comissaria. En aquell moment, en Ricky va sentir com un so creixent sorgia d’algun
lloc que semblava situat a sota i a sobre d’ells alternativament. El sergent va somriure.
—Aquest tio em destrossarà els nervis abans que acabi el torn —va comentar, i es
va girar per recollir un feix de papers i grapar-lo bo i produint un soroll semblant a un
tret—. Si no calla, el més probable és que jo mateix necessiti un psiquiatre al final de
la nit. El que hauria de portar, doctor, és un divan portàtil.
Va riure i va fer un moviment amb la mà per allunyar en Ricky en la direcció
correcta, i la brisa que va aixecar va fer vibrar els papers.
A l’esquerra hi havia una porta amb el rètol DETECTIUS. Ricky Starks la va
empènyer per entrar en un despatx petit amb taules depriments de metall gris i la
mateixa il·luminació feridora. Va parpellejar un instant, com si la resplendor li piqués
els ulls com l’aigua salada. Un detectiu amb camisa blanca i corbata vermella assegut a
la taula més propera se’l va mirar.
—Què vol?
—La detectiva Riggins?
—És allà, parlant amb l’últim testimoni de l’home que s’ha suïcidat avui.
En Ricky va mirar cap a l’altre costat de l’habitació i va veure una dona de mitjana
edat amb una camisa d’home blau cel i una corbata de seda de ratlles amb el nus molt
afluixat, més com una soga al voltant del coll que com cap altra cosa, uns pantalons
grisos que semblaven fondre’s amb la decoració i unes incongruents vambes d’esport
blanques amb una ratlla taronja iridescent. Portava els cabells rossos foscos recollits
amb severitat en una cua, cosa que la feia semblar una mica més gran dels trenta-cinc
anys que en Ricky podria haver-li fet. Tenia unes diminutes potes de gall. La dona
estava parlant amb dos nois negres que portaven uns texans exageradament amples i
gorres col·locades en un angle estrany, com si se les haguessin enganxat torçades al
cap. Si en Ricky hagués estat una mica més al corrent de les qüestions mundanes,
hauria reconegut la moda del moment, però només va pensar que el seu aspecte era
estrany i una mica inquietant. Si se’ls hagués trobat al carrer, sens dubte que s’hauria
espantat.
El detectiu que estava assegut davant d’ell li va preguntar de cop:
—Ha vingut per l’home que s’ha suïcidat avui al metro?
En Ricky va assentir. L’home va despenjar el telèfon i va assenyalar unes cadires al
costat d’una paret de l’oficina. En una hi havia una dona desmanegada i bruta, d’edat
indefinida, els cabells platejats i aspres de la qual semblaven explotar-li en múltiples
direccions i que, pel que semblava, parlava sola. La dona portava un abric gastat que
s’anava cenyint cada vegada amb més força, i es balancejava lleument al seient, com
seguint el compàs de l’electricitat que li envaïa el cos. El diagnòstic d’en Ricky fou
immediat: indigent i esquizofrènica. No havia atès professionalment ningú amb la
seva afecció des que anava a la universitat, però al llarg dels anys s’havia creuat amb
moltes persones semblants que caminaven pels carrers com gairebé qualsevol altre
novaiorquès. En els últims anys, el nombre d’indigents al carrer semblava que havia
disminuït, però en Ricky suposava que simplement els havien enviat a altres
ubicacions en una maniobra política destinada a aconseguir que els turistes
entusiastes i les persones acomodades i adinerades que transitaven pel centre de la
ciutat no haguessin de veure’ls amb tanta freqüència.
—Segui al costat de la Lu Anne —va dir el detectiu—. Informaré la detectiva
Riggins que és aquí.
En Ricky es va posar tens en sentir el nom de la dona. Va inspirar fondo i es va
acostar a la filera de cadires.
—Puc seure aquí? —va preguntar a la vegada que assenyalava la que estava situada
al costat de la dona. Ella va aixecar els ulls, una mica sorpresa.
—El senyor vol saber si es pot asseure aquí. Qui creu que sóc jo? La reina de les
cadires? Què hauria de dir-li? Sí? No? Pot asseure’s on vulgui…
La Lu Anne tenia unes ungles brutes i trencades, cicatrius i butllofes a les mans i,
en una, un tall que semblava infectat, amb la pell inflada al voltant d’una crosta
morada. En Ricky va pensar que devia fer-li mal, però no va dir res. La Lu Anne es va
fregar les mans com un cuiner que tira sal a un plat.
En Ricky es va asseure a la cadira. Es va moure, com si tractés de posar-se
còmode, i va preguntar:
—Així que vostè era a l’andana quan aquest home ha caigut a la via?
La Lu Anne va aixecar la mirada cap als fluorescents i va contemplar la resplendor
brillant i implacable.
—Així que el senyor vol saber si jo era allí quan l’home ha saltat davant del tren —
va contestar després d’estremir-se lleugerament—. No s’imagina el que he vist, tota la
sang i la gent que cridava, una cosa terrible. I després ha arribat la policia.
—Vostè viu a l’estació de metro?
—El senyor vol saber si visc allà. Doncs bé, hauria de dir-li que a vegades. A
vegades hi visc.
La Lu Anne va apartar per fi la mirada dels fluorescents i, amb un ràpid parpelleig,
va semblar moure el cap com si veiés fantasmes per l’habitació. Passat un moment, es
va girar cap a en Ricky.
—El vaig veure —va dir—. Vostè també hi era?
—No, però coneixia l’home que ha mort.
—Oh, que trist. —La Lu Anne va moure el cap—. Molt trist per a vostè. Uns
quants coneguts meus han mort. Llavors també va ser trist per a mi.
—Sí —va respondre en Ricky—, és molt trist. —Va fer un esforç per somriure-li i
ella li va tornar el gest—. Digui’m, Lu Anne, què ha vist?
La dona va tossir un parell de vegades, per aclarir-se la gola.
—El senyor vol saber què he vist —va deixar anar mirant en Ricky—. Vol saber
alguna cosa sobre l’home que ha mort i la dona bonica.
—De quina dona bonica parla? —va preguntar en Ricky intentant no perdre la
calma.
—El senyor no sap res de la dona bonica.
—No, no ho sé. Però m’interessa —va assegurar per animar-la.
Els ulls de la Lu Anne es van desviar al lluny, com si es concentrés en alguna cosa
més enllà de la seva visió, com un miratge, i va parlar en to amable.
—El senyor vol saber coses sobre la dona bonica que se m’ha acostat just després
que l’home hagi fet, zas! I m’ha parlat molt baixet i m’ha preguntat: «Ho has vist, Lu
Anne? Has vist com l’home s’ha llançat sota el tren? Has vist com s’acostava a la vora
quan el tren estava a punt de passar? Era l’exprés, és clar, i no para, no, mai no para,
has d’agafar el metro si vols pujar a un tren. I has vist com s’ha tirat? Terrible,
terrible!». Ella m’ha dit: «Lu Anne, has vist com se suïcidava? Ningú no l’ha empès.
Ningú, Lu Anne. Has d’estar totalment segura d’això, Lu Anne. Ningú no ha empès
l’home. Zas!, només s’ha llançat». Això m’ha dit la dona. Que trist. Devia tenir moltes
ganes de morir-se de sobte, i zas! I llavors hi havia un home al seu costat, al costat de
la dona bonica i m’ha dit: «Lu Anne, has d’explicar a la policia el que has vist. Els has
de dir que has vist que l’home ha passat entre els altres homes i dones que hi havia a
l’andana i ha saltat, zas! Mort». I la dona bonica m’ha dit: «Ho diràs a la policia, Lu
Anne. És la teva obligació com a ciutadana explicar-los que has vist saltar l’home». I
m’ha donat deu dòlars. Deu dòlars només per a mi. Però m’ho ha fet prometre. M’ha
dit: «Lu Anne, promet que aniràs a la policia i els explicaràs que has vist com l’home
saltava a la via». I jo li he dit: «Sí, ho prometo». I he vingut a explicar-ho a la policia,
tal com ella m’ha dit i com jo l’hi he promès. També li ha donat deu dòlars a vostè?
—No —va mussitar en Ricky—. No m’ha donat deu dòlars.
—Oh, quina llàstima —va contestar la Lu Anne movent el cap—. Mala sort.
—Sí. És una llàstima —va coincidir en Ricky—. I mala sort, també.
Va aixecar la mirada i va veure que la detectiva travessava l’oficina cap a ells.
Semblava encara més esgotada pels esdeveniments del dia del que en Ricky havia
suposat abans, en veure-la a l’altre costat de l’oficina. La detectiva Riggins es movia
amb una parsimònia que revelava músculs adolorits, fatiga i un estat d’ànim soscavat
en part per la calor del dia i, sens dubte, per haver-se passat la tarda tractant
laboriosament de recollir les restes de l’infortunat senyor Zimmerman, i reconstruint
després els seus últims moments abans de llançar-se a les vies. Que aconseguís
esbossar un lleu somriure a manera de presentació el va sorprendre.
—Hola —va dir—. Crec que és aquí pel senyor Zimmerman. —Però abans que
pogués contestar, la detectiva Riggins es va dirigir cap a la Lu Anne i va afegir—: Lu
Anne, ordenaré a un agent que la porti a passar la nit a l’alberg del carrer Cent dos.
Gràcies per venir. Ha estat de gran ajuda. Quedi’s a l’alberg, d’acord? Per si necessito
tornar a parlar amb vostè.
—La senyoreta diu que em quedi a l’alberg, però no sap que no ens agrada gens
l’alberg. Està ple de gent mesquina i boja que et roba i t’apunyala si s’assabenta que
una dona bonica t’ha donat deu dòlars.
—M’asseguraré que ningú no ho sàpiga i no li passarà res. Per favor.
—Ho intentaré, senyora —va dir la Lu Anne, cosa que contradeia amb la negació
que feia amb el cap.
La detectiva va indicar la porta, on un parell d’agents uniformats estaven esperant.
—Aquests homes l’hi portaran, entesos?
La Lu Anne es va aixecar i va moure el cap.
—El viatge en cotxe serà divertit, Lu Anne. Si vol, els demanaré que posin els
llums i la sirena.
Això va fer somriure la Lu Anne, que va assentir amb entusiasme infantil. La
detectiva va fer senyals als policies d’uniforme i va dir:
—Poseu-li la catifa vermella, a aquest testimoni. Llums i acció tot el trajecte,
d’acord?
Tots dos agents es van encongir d’espatlles, somrients. No tenien objeccions,
sempre que la Lu Anne pugés i baixés del cotxe prou ràpidament perquè l’interior no
s’impregnés de la seva pudor de suor i brutícia.
En Ricky va observar que la dona pertorbada assentia i parlava de nou amb ella
mateixa, mentre s’allunyava arrossegant els peus acompanyada pels policies. Es va
girar i va veure que la detectiva Riggins també contemplava com se n’anava.
—No està tan malament com altres —va sospirar ella—. I no es mou massa.
Sempre pots trobar-la darrere de la botiga de queviures del carrer Noranta-set, a la
parada de metro on era avui o a l’entrada del Riverside Park del carrer Noranta-sis.
Naturalment que està boja, però no és desagradable, com altres. M’agradaria saber qui
és realment. Creu que pot haver-hi algú en algun lloc que es preocupi per ella, doctor?
A Cincinnati o a Minneapolis? Família, amics, parents que es preguntin què ha estat
de la seva excèntrica tia o cosina? Potser és hereva d’una fortuna del petroli o ha
guanyat la loteria. Això estaria bé, oi? M’agradaria saber què li va passar per acabar
així. Perquè totes les substàncies químiques del cervell li bombollegin descontrolades.
Però aquest és el seu àmbit, no el meu.
—No sóc gaire partidari de la medicació —va dir en Ricky—, a diferència d’alguns
col·legues meus. Però una esquizofrènia tan profunda com la seva en necessita. El que
jo faig segurament no ajudaria gaire l’Anne.
La detectiva Riggins li va indicar la seva taula, que tenia una cadira al costat. Van
travessar junts l’oficina.
—Vostè ho basa tot en el parlar, eh? En l’articulació dels problemes, oi? Vinga a
parlar i parlar, i més parlar, i tard o d’hora tot es resol?
—Això seria una simplificació excessiva, detectiva. Però no imprecisa.
—Tinc una germana que va fer teràpia després de divorciar-se. Li va servir per
redreçar la seva vida. Però, en canvi, la meva cosina Marcie, que és una d’aquestes
persones que està sempre enfonsada, va anar a teràpia durant tres anys i va acabar
més malament que abans de començar.
—Lamento sentir això. Com en qualsevol professió, hi ha molts graus de
competència. —Tots dos es van asseure a la taula—. Però…
La detectiva Riggins el va interrompre.
—Ha dit que era el terapeuta del senyor Zimmerman. Correcte? —Va treure un
bloc i un llapis.
—Sí. Es va psicoanalitzar durant un any. Però…
—I va detectar alguna tendència suïcida aguditzada l’últim parell de setmanes?
—No. En absolut —va assegurar en Ricky.
—De veritat? —La dona va arquejar les celles amb lleu sorpresa—. Mai?
—Així és. De fet…
—Això vol dir que estava progressant?
En Ricky va vacil·lar.
—I bé? —el va empènyer ella—. Estava millorant? Aconseguia controlar-se? Se
sentia més segur? Més preparat per enfrontar-se al món? Menys deprimit? Menys
enfadat?
De nou, en Ricky va dubtar abans de respondre.
—Diria que no havia fet el que vostè o jo consideraríem un gran avanç. Seguia
lluitant amb els temes que el turmentaven.
La detectiva va somriure pesadament. Les seves paraules van sonar tenses:
—Així que, després de prop d’un any de tractament gairebé constant, cinquanta
minuts al dia, cinc dies a la setmana, posem quaranta-vuit setmanes a l’any, podria
dir-se que seguia deprimit i frustrat?
En Ricky es va mossegar el llavi un instant i després va assentir.
La detectiva Riggins va fer una anotació al bloc. En Ricky no va poder veure què
escrivia.
—«Desesperació» seria una paraula massa forta per descriure el seu estat?
—Sí —va respondre en Ricky, irritat.
—Encara que aquesta sigui la primera paraula que va utilitzar la seva mare, amb
qui vivia? I la mateixa que van dir els seus companys de treball?
—Sí —va insistir en Ricky.
—Així, doncs, no creu que fos un suïcida?
—Ja l’hi he dit, detectiva. No presentava cap simptomatologia clàssica. Si hagués
estat així, jo hauria adoptat mesures…
—Quina classe de mesures?
—Hauria intentat concentrar de manera més específica les sessions. Potser
medicació, si hagués cregut que el perill era real…
—No m’ha dit que no li agrada receptar pastilles?
—Ja, però…
—No se’n va de vacances molt aviat?
—Sí. Demà, almenys això tinc previst, però què té a veure això…?
—Així, doncs, a partir de demà la seva corda de salvament terapèutic se n’anava
de vacances.
—Sí, però no veig…
—Paraules interessants perquè les digui un psiquiatre —va somriure la detectiva.
—Quines paraules? —va preguntar en Ricky, lleument exasperat.
—«No veig…» —va repetir ella—. No s’acosta molt això al que s’anomena
«relliscada freudiana»?
—No.
—No creu que s’hagi suïcidat?
—No. Només…
—S’ha suïcidat mai algun pacient seu?
—Sí, per desgràcia. Però en aquell cas els signes eren clars. Els meus esforços, no
obstant això, no van ser suficients per alleujar la profunda depressió d’aquell pacient.
—Aquest fracàs el va perseguir algun temps, doctor?
—Sí —va contestar en Ricky amb fredor.
—Per tant, seria perjudicial per a la seva consulta i per a la seva reputació que un
altre dels seus pacients habituals decidís tenir un cara a cara amb l’exprés de la
Vuitena Avinguda, oi?
En Ricky es va reclinar a la cadira amb l’entrecella arrufada.
—No m’agrada el que insinua amb aquesta pregunta, detectiva.
—Bé, seguim endavant. —La detectiva Riggins va somriure i va moure el cap—. Si
no creu que s’hagi suïcidat, l’alternativa és que algú l’hagi empès. Li va parlar alguna
vegada el senyor Zimmerman d’algú que l’odiés, o que li guardés rancor, o que pogués
tenir algun motiu per matar-lo? Parlava amb vostè cada dia, de manera que cal
suposar que, si l’hagués amenaçat algun desconegut, l’hi hauria esmentat. Ho va fer?
—No. Mai no em va esmentar ningú que encaixés en les categories que vostè
esmenta.
—No va dir mai: «En tal vol veure’m mort…?».
—No.
—I ho recordaria si l’hi hagués dit?
—Naturalment.
—D’acord. En principi, sembla que ningú intentava acabar amb ell. Però, i un
soci? Una antiga amant? Un marit banyut? Vostè creu que algú l’ha empès a la via del
tren. Però, per què? Per simple diversió? Alguna altra raó misteriosa?
En Ricky va vacil·lar. Era la seva oportunitat d’explicar a la policia allò de la carta,
la visita de la Virgil, el joc en què se li exigia participar. L’únic que havia de fer era dir
que s’havia comès un crim i que en Zimmerman era una víctima d’un acte que no
tenia res a veure amb ell, tret la seva mort. Va començar a obrir la boca per revelar
tots aquests detalls, per deixar-los fluir amb llibertat, però el que va veure va ser una
detectiva avorrida i cansada que desitjava acabar una jornada absolutament
desagradable amb un formulari mecanografiat que no disposava de cap casella per a la
informació que li havia de proporcionar.
En aquell instant va decidir callar. Era la seva personalitat de psicoanalista, que no
li deixava compartir especulacions o opinions amb facilitat.
—Potser —va dir—. Què sap d’aquesta altra dona, la que va donar deu dòlars a la
Lu Anne?
La detectiva Riggins va arrugar el front, una mica confusa.
—Què vol dir?
—No li sembla sospitós el seu comportament? No sembla que hagi posat paraules
a la boca de la Lu Anne?
—No ho sé —va contestar la detectiva encongint-se d’espatlles—. Una dona i un
home veuen que un dels ciutadans menys afortunats de la nostra gran ciutat podria
ser un testimoni important d’un fet i s’asseguren que el pobre testimoni rebi alguna
compensació per oferir la seva ajuda a la policia. Seria més civisme que alguna cosa
sospitosa, perquè la Lu Anne s’ha presentat i ens ha ajudat gràcies, almenys en part, a
la intervenció d’aquesta parella.
—Ha esbrinat qui eren? —va voler saber en Ricky després de dubtar un moment.
—Ho sento. —La dona va moure el cap—. Van portar la Lu Anne a un dels
primers policies que va arribar a l’andana i se’n van anar després de dir-li que ells no
havien vist què havia passat exactament. I no, no tinc el nom de cap dels dos perquè
no eren testimonis. Per què ho pregunta?
En Ricky no sabia si volia contestar. En part, pensava que hauria d’explicar-ho tot,
però ignorava com de perillós podia ser. Intentava calcular, endevinar, valorar i
examinar, però de sobte li va semblar que tots els esdeveniments que l’envoltaven
eren borrosos i indesxifrables, confusos i esmunyedissos. Va moure el cap, com si així
pogués aconseguir que les seves emocions adquirissin alguna definició.
—Dubto molt que el senyor Zimmerman volgués suïcidar-se. El seu estat no
semblava tan greu —va assegurar en Ricky—. Anoti això, detectiva, i posi-ho al seu
informe.
La detectiva Riggins es va arronsar d’espatlles i va somriure amb una fatiga mal
dissimulada i tenyida de sarcasme.
—Ho faré, doctor. La seva opinió, en la mesura del que val, està anotada perquè
consti.
—Hi ha algun altre testimoni? Algú que potser hagi vist en Zimmerman separar-
se de la multitud a l’andana? Algú que l’hagi vist moure’s sense ser empès?
—Només la Lu Anne, doctor. Els altres només han vist part del fet. Ningú no ha
vist que no l’empenyessin. Dos nois han vist que estava sol, separat de la resta de la
gent que esperava el metro. El perfil dels fets, per cert, és bastant habitual en aquesta
mena de casos. La gent sol tenir la mirada fixa en el túnel per on arribarà el tren. És
típic que els qui es llancen a la via se situïn darrere la gent, no pas davant. Volen
acabar amb la seva vida pels motius que sigui, no donar un espectacle a la multitud de
l’andana. Així que noranta-nou de cada cent vegades, se separen de la gent, cap
enrere. Tal com el senyor Zimmerman va fer. —La detectiva va somriure i va
prosseguir—: M’hi jugo el que vulgui que trobaré una nota entre les seves pertinences,
en alguna part. O potser vostè rebrà una carta per correu aquesta setmana. Si és així,
enviï-me’n una còpia per al meu informe. És clar que, com que se’n va de vacances,
potser no la rebrà fins que no torni. Tot i així, resultaria útil.
En Ricky volia replicar, però va contenir l’enuig que sentia.
—Podria donar-me la seva targeta, detectiva? Per si necessités posar-me en
contacte amb vostè —va demanar amb fredor.
—Naturalment. Truqui’m quan vulgui —va contestar en un to despectiu que
donava a entendre just el contrari. Li va entregar una targeta amb una lleu floritura.
En Ricky se la va guardar a la butxaca sense mirar-la i es va aixecar per marxar. Va
creuar de pressa l’oficina i no va mirar enrere fins que va haver travessat la porta.
Llavors va veure la detectiva Riggins encorbada sobre una màquina d’escriure
antiquada, començant el seu informe sobre la mort, semblava que intranscendent, de
Roger Zimmerman.
6
Quan va entrar a casa seva, Ricky Starks va tancar d’un cop la porta. El soroll li va
retrunyir a les orelles i va ressonar al replà buit i poc il·luminat de l’escala. Va girar la
clau al doble pany de la porta principal que tan poques vegades utilitzava. Va moure
el picaporta per assegurar-se’n. Després, insegur que no n’hi hagués prou amb els
panys, va barrar una cadira contra la porta a manera de reforç antiquat. Li va costar
refrenar-se i no amuntegar també l’escriptori, caixes, prestatgeries, tot el que tingués a
mà, contra la porta per atrinxerar-s’hi a dins. La suor li coïa els ulls i, encara que l’aire
condicionat brunzia delerós fora de la finestra de la consulta, sentia onades sobtades
de calor. Un soldat, un policia, un pilot, un muntanyenc, qualsevol persona
acostumada als diversos vessants del perill, ho hauria reconegut com el que eren: atacs
de pànic. Però en Ricky s’havia passat tants anys apartat de tots aquests extrems que
en desconeixia fins els signes més evidents.
Es va allunyar de la porta i va contemplar casa seva. Una tènue llum sobre la porta
projectava unes estranyes ombres als racons de la sala d’espera. Va sentir l’aire
condicionat i, més enllà, els sorolls apagats del carrer, però, a part d’això, només un
silenci angoixant.
La porta de la consulta estava oberta. De sobte, va tenir la sensació que, quan
havia deixat el refugi de la seva llar aquella tarda, minuts després de la visita de la
Virgil, havia tancat la porta darrere seu, com solia fer. L’aprensió el va corsecar i el va
omplir de dubtes. Va contemplar la porta oberta mentre intentava recordar amb
desesperació els passos exactes que havia fet quan havia marxat.
Es va veure posant-se la corbata i l’americana, inclinant-se per cordar-se les
sabates, donant-se uns copets a les butxaques per comprovar que portava la cartera i
les claus. Es va veure travessant el pis i sortint per la porta principal, esperant que
baixés l’ascensor del tercer pis, i sortint al carrer, on la xafogor continuava. Tot això
era evident. No havia estat una sortida diferent de milers d’altres en milers de dies.
Era a la tornada que tot semblava que s’hagués torçat o deformat, com si veiés la seva
imatge reflectida en un mirall de fira, distorsionada per molt que es mogués i es girés.
«Vas tancar aquesta porta?», va cridar dintre seu. Es va mossegar el llavi, frustrat, i
va procurar recordar el tacte del pom a la mà, el soroll de la porta en tancar-se darrere
seu. El record el va eludir, i va romandre immòbil, incapaç de recordar aquest simple
acte quotidià. I llavors es va fer una pregunta encara pitjor, tot i que encara no se’n va
adonar gaire, d’això: «Per què ets incapaç de recordar-ho?».
Va inspirar fondo i es va tranquil·litzar pensant que la devia haver deixat oberta
per oblit.
Però va continuar sense moure’s. De sobte es va sentir defallir. Gairebé com si
s’hagués estat barallant o, almenys, el que imaginava que seria barallar-se amb algú,
perquè de cop es va adonar que mai no s’havia barallat amb ningú, a banda de les
esporàdiques baralles d’adolescents que semblaven increïblement distants en el
temps.
La foscor semblava burlar-se d’ell. Va afinar l’oïda cap a l’habitació fosca. «Allí
dins no hi ha ningú», es va assegurar. Però, com si volgués subratllar la mentida, va
dir en veu alta:
—Hola?
El so d’aquesta única paraula pronunciada en aquell reduït espai va tensar en
Ricky. El va envair la sensació d’estar fent el ridícul. Es va dir que un nen s’espantava
de les ombres, però no un adult. En particular, un com ell, que havia passat tota la
seva vida adulta tractant amb secrets i terrors ocults.
Va avançar intentant recobrar el capteniment. Va recordar que era a casa seva,
que estava fora de perill.
Tot i així, va voler encendre el llum de pressa mentre vacil·lava en el llindar fosc i
palpava la paret amb la mà fins a trobar l’interruptor, que va prémer a l’instant.
No va passar res. La negror de l’habitació va romandre intacta.
Va deixar anar un crit ofegat. Va pitjar l’interruptor diverses vegades, com si es
negués a admetre que no hi havia llum a l’habitació.
—Redimonis! —va maleir en veu alta, però no va entrar. En lloc d’això, va esperar
que els ulls se li acostumessin a la foscor, sense deixar d’escoltar atentament per
intentar captar qualsevol soroll revelador del fet que no estava sol. Es va tranquil·litzar
pensant que, quan es tenia una experiència inquietant com li havia passat a ell aquella
tarda, la ment jugava tota classe de males passades. Tot i així, va esperar uns segons
fins que va poder distingir l’habitació fosca i la va recórrer amb els ulls diverses
vegades. Després va travessar el reduït espai en direcció a la taula i el llum que hi
havia en un racó. No se sentia diferent d’un cec, amb les mans esteses davant per
intentar detectar obstacles en un lloc on no n’hi havia cap. En calcular malament la
distància es va donar un bon cop al genoll contra la taula, cosa que va desencadenar
un torrent d’improperis: diversos «merda» i «cony» i un sol «hòstia puta», gens propis
d’en Ricky, el qual, abans dels esdeveniments d’aquell dia, ben poques vegades
deixava anar aquells renecs.
Va envoltar amb cura la taula, va trobar per fi el llum amb la mà i, amb un sospir
d’alleujament, va prémer l’interruptor.
Tampoc no funcionava.
En Ricky es va agafar a la taula per tranquil·litzar-se. Es va dir que probablement
es tractava d’alguna mena d’apagada, deguda a la calor i a la demanda d’electricitat de
la ciutat, però per la finestra veia que els fanals del carrer brillaven, i l’aire condicionat
continuava funcionant alegrement. Es va dir llavors que no era impossible que dues
bombetes es fonguessin a la vegada. Poc probable, però possible.
Amb una mà a la taula, es va girar cap al tercer llum que tenia a la consulta. Era un
llum de peu negre, de ferro fos, que la seva dona havia comprat uns quants anys
enrere per portar a la seva casa d’estiueig de Wellfleet, però del qual ell s’havia
apoderat per al racó de la seva consulta, rere la seva butaca, al cap del divan.
L’utilitzava per llegir i, els dies foscos i plujosos, per alleugerir l’habitació de la
penombra de la ciutat, de manera que la climatologia no influís gaire en els pacients.
Es trobava a uns quatre metres del llum, una distància que ara li va semblar molt més
gran. Va visualitzar la consulta, sabent que l’en separaven només uns quants passos i
no hi havia res entre ell i la seva butaca, i que, una vegada allí, trobaria el llum. Va
desitjar que entrés més claror del carrer per les finestres, però la poca que hi havia
semblava aturar-se al vidre, com si no fos capaç de penetrar a l’habitació. «Quatre
passes —es va dir—. I no et facis mal al genoll amb la butaca».
Va avançar amb cura, palpant el buit amb els braços estesos. Doblegava una mica
la cintura i allargava les mans en cerca del tacte tranquil·litzador de la seva vella
butaca de pell. Va semblar trigar més del que havia imaginat, però la butaca era al lloc
de sempre, i va trobar el braç, el respatller, i va ocupar el seient de pell amb un cruixit
acollidor que va agrair. Amb les mans va localitzar la tauleta on tenia el dietari i el
rellotge, i va allargar la mà cap al llum situat al darrere. El commutador estava just
sota la bombeta i el va buscar a les palpentes fins que el va trobar. El va encendre amb
una estirada decidida.
La foscor no va canviar.
Va accionar el commutador una dotzena de vegades i l’habitació es va omplir de
clics.
Res.
En Ricky es va quedar immòbil al seient, intentant trobar una explicació lògica
perquè cap dels llums de la seva consulta no funcionava. No la va trobar.
Respirava fondo escoltant la nit, buscant distingir els sons secundaris de la ciutat.
Amb els nervis de punta, va afinar l’oïda a la vegada que la resta dels seus sentits
s’unien per decidir si estava realment sol. Una part d’ell volia sortir disparat cap a la
porta, fugir pel passadís i buscar algú que l’acompanyés de tornada a casa seva. Va
contenir aquest impuls i va reconèixer el pànic que implicava. Es va obligar a
conservar la calma.
No va sentir res, però això no significava que no hi hagués ningú a casa seva. Va
intentar imaginar on es podria amagar l’intrús, en quin armari o racó, sota quina
taula. I es va concentrar en aquests llocs, com si des del seu seient d’analista rere el
divan pogués examinar aquestes zones ocultes. Però aquest esforç també fou
infructuós o, com a mínim, insatisfactori. Va intentar recordar on tenia una llanterna
o espelmes. Segurament en un prestatge de la cuina, al costat de les bombetes de
recanvi. Va continuar assegut un minut més, reticent a abandonar aquell seient
conegut, i només va aconseguir aixecar-se convencent-se que buscar alguna mena de
llum era l’única reacció raonable.
Es va dirigir amb cautela cap al centre de l’habitació, de nou amb les mans esteses
al davant, igual que un cec. Estava a mig camí quan va sonar el telèfon de la taula.
El soroll el va paralitzar.
Es va girar oscil·lant cap a l’escriptori i s’hi va inclinar al damunt. Amb la mà va
tombar un gobelet de bolígrafs i llapis. Va agafar el telèfon just abans del sisè toc, que
hauria posat en marxa el contestador automàtic.
—Digui? Digui?
No hi va haver resposta.
—Digui? Qui és?
La comunicació es va tallar de cop.
En Ricky va sostenir l’auricular en la foscor i va maleir, en silenci primer i no tan
silenciosament després.
—Redimonis! —va exclamar—. Maleït sigui. Maleït sigui. Maleït sigui.
Va penjar i va recolzar les mans a la superfície de la taula, com si estigués cansat i
necessités recuperar l’alè. Va maleir una altra vegada, encara que en veu més baixa.
El telèfon va tornar a sonar.
Es va sobresaltar, sorprès, abans d’allargar la mà per buscar a les palpentes
l’auricular, que va colpejar l’escriptori. Se’l va posar a l’orella.
—No té gràcia —va dir.
—Doctor Ricky —va xiuxiuejar la veu profunda, encara que juganera, de la Virgil
—. Ningú no ha suggerit en cap moment que es tractés d’una broma. De fet, el senyor
R no té gaire sentit de l’humor, o això m’han dit.
En Ricky va contenir el munt d’improperis que li pujaven pel coll i va deixar que,
en el seu lloc, el silenci parlés per ell.
Passats uns segons, la Virgil va deixar anar una riallada. El so va resultar terrible a
través de la línia telefònica.
—Encara estàs a les fosques, oi, Ricky?
—Sí —va contestar—. Segur que has estat aquí. Tu o algú com tu ha entrat mentre
jo era fora i…
—Tu ets l’analista, Ricky —va xiuxiuejar la Virgil, gairebé seductora—. Quan estàs
a les fosques respecte a alguna cosa, sobretot alguna cosa senzilla, què fas?
No va respondre. La Virgil va riure de nou.
—Va, Ricky. I tu et consideres un mestre del simbolisme i de la interpretació de
tota mena de misteris? Com pots il·luminar una cosa quan només hi ha foscor? Va, és
la teva feina, no?
No li va permetre contestar.
—Segueix el camí més fàcil cap a la resposta.
—Com?
—Veig que necessitaràs que t’ajudi molt els propers dies si vols esforçar-te
degudament per salvar la teva pròpia vida. O prefereixes quedar-te assegut a les
fosques fins que arribi el dia en què t’hagis de suïcidar?
Es va sentir confós.
—No ho entenc —va admetre.
—Ho faràs ben aviat —va assegurar la Virgil, i va penjar, deixant-lo agafat a
l’auricular amb impotència.
Van passar uns segons abans que el tornés al suport. La penombra que regnava a
l’habitació semblava que l’embolcallava i el cobria de desesperació. Va repassar les
paraules de la Virgil, que li semblaven obtuses, críptiques i incomprensibles. Va voler
cridar que no tenia ni idea del seu significat, frustrat tant per la foscor que l’envoltava
com per la sensació que el seu espai privat havia estat pertorbat i violat. Va serrar les
dents, aferrant la vora de la taula i grunyint de ràbia. Volia agafar alguna cosa i
trencar-la.
—Un camí fàcil! —gairebé va cridar—. A la vida no hi ha camins fàcils!
El so de les seves pròpies paraules extingint-se a l’habitació fosca va tenir l’efecte
immediat de fer-lo callar. Li bullia la sang, estava a punt de posar-se furiós.
—Fàcil, fàcil… —va remugar.
I llavors va tenir una idea. Li va sorprendre que hagués aconseguit superar la
còlera creixent.
—No pot ser… —va dir mentre allargava la mà esquerra cap al llum de sobretaula.
Va palpar la base i va trobar el cable. El va sostenir entre els dits i el va seguir cap a
sota, cap on estava empalmat a un allargament que recorria la paret fins a l’endoll. Es
va agenollar al terra i va trobar l’extrem. Estava desconnectat. Va haver de palpar uns
segons més per trobar el final del cable, però ho va aconseguir. El va connectar i, de
cop, l’habitació es va il·luminar. Es va incorporar i es va girar cap al llum situat
darrere el divan i va veure que també estava desendollat. Va alçar els ulls cap al llum
que penjava del sostre i va suposar que simplement haurien afluixat la bombeta del
portabombetes.
A l’escriptori, el telèfon va sonar per tercera vegada.
—Com has aconseguit entrar? —va preguntar en despenjar.
—Et penses que el senyor R no pot permetre’s un bon manyà? —va dir la Virgil
amb coqueteria—. O un atracador professional? Algú expert en els panys antics i
passats de moda que tens a la porta principal, Ricky? No has pensat mai en alguna
cosa més moderna? Sistemes de pany elèctrics amb detectors de moviments per
infrarojos i làser? Tecnologia dactilar o fins i tot en aquests sistemes de reconeixement
retinal que usen en les instal·lacions del Govern? Ja saps que la gent pot aconseguir
aquesta mena de coses a través de contactes tèrbols. No has sentit mai la necessitat de
modernitzar una mica la teva seguretat personal? El llum només dóna una aparença
de seguretat.
—Mai he necessitat aquestes bajanades —va grunyir en Ricky pomposament.
—No t’han entrat mai a casa? No t’han robat mai, en tots els anys que fa que vius
a Manhattan?
—No.
—Bé —va dir la Virgil amb petulància—, suposo que no han pensat que tinguessis
res valuós. Però ja no és així, oi, doctor? El meu cap ho pensa i sembla més que
disposat a aconseguir el seu objectiu.
En Ricky no va contestar. Va aixecar els ulls de cop per mirar per la finestra.
—Pots veure’m —va dir, agitat—. M’estàs veient ara mateix, oi? Com, si no,
sabries que he aconseguit encendre els llums?
—Molt bé, Ricky —va ironitzar la Virgil—. Si pots afirmar el que és evident, és
que estàs fent progressos.
—On ets?
—A prop —va respondre la Virgil després d’una pausa—. Darrere teu, Ricky. Sóc
la teva ombra. De què et serviria tenir un guia cap a l’infern si no hi fos quan em
necessitessis?
En Ricky no va respondre.
—Bé —va prosseguir la Virgil, i la seva veu va tornar a adoptar el to cantador que
en Ricky començava a trobar irritant—, et donaré una pista, doctor. El senyor R té un
esperit esportiu molt sa. Després de tota la planificació necessària per a la seva
venjança, et penses que voldria jugar amb normes que no puguis percebre? Què has
descobert aquesta nit, Ricky?
—Que tu i el teu cap sou unes persones malaltes i fastigoses. I no vull tenir res a
veure amb vosaltres.
El riure de la Virgil va sonar gèlid i monòton a través de la línia telefònica.
—És això el que has descobert? I com hi has arribat, a aquesta conclusió? Fixa’t
que no t’ho nego. Però m’interessaria saber amb quina teoria psicoanalítica o mèdica
has arribat a aquest diagnòstic, quan, segons la meva modesta opinió, no ens coneixes
en absolut. Per Déu, si tu i jo només vam compartir una sessió. I encara no tens ni
idea de qui és en Rumplestiltskin. Però estàs disposat a treure tota classe de
conclusions apressades. Mira, Ricky, em sembla que això és perillós per a tu, atesa la
precarietat de la teva situació. Hauries d’intentar mantenir una actitud més oberta.
—En Zimmerman… —va començar ell amb una barreja de fredor i fúria—. Què li
ha passat a en Zimmerman? Tu hi eres. L’han empès a la via? Li has donat un copet
perquè perdés l’equilibri? Et penses que pots quedar impune d’un assassinat?
—Sí, Ricky, ho penso —va contestar la Virgil amb rotunditat després d’una pausa
—. Crec que avui dia la gent queda impune de tota mena de delictes, fins i tot
l’assassinat. Passa contínuament. Però, en el cas del teu infortunat pacient (o hauria
de dir expacient?), les proves que ell s’ha llançat són irrefutables. Què et fa pensar que
no s’ha suïcidat mitjançant una tècnica barata i eficient d’ús habitual a Nova York?
Un mètode que aviat podries veure’t obligat a plantejar-te tu mateix. Pensant-ho bé,
una manera no gaire terrible d’acabar amb tot. Una sensació momentània de por i de
dubte, una decisió, un únic pas valent endavant a l’andana, un xerric, una resplendor i
després la beneïda inconsciència.
—En Zimmerman no s’hauria suïcidat mai. No presentava cap dels símptomes
clàssics. Tu o algú altre l’heu empès davant del metro.
—Admiro la teva seguretat, Ricky. Deu proporcionar molta felicitat estar tan
segur de tot.
—He anat a la policia.
—Bé, no hi ha inconvenient que ho intentis una altra vegada si creus que et
servirà d’alguna cosa. Els has trobat especialment servicials? Han mostrat molt interès
a escoltar la teva interpretació analítica d’uns fets que no has presenciat?
Aquesta pregunta va silenciar en Ricky. Va fer una pausa abans de contestar.
—Molt bé —va dir per fi—. I ara què?
—T’hem deixat un regal. Al divan. El veus?
En Ricky va veure un sobre manila mitjà allà on els seus pacients solien posar el
cap.
—El veig —va afirmar.
—Molt bé —va dir Virgil—. Esperaré que l’obris.
Abans de deixar l’auricular a l’escriptori, la va sentir taral·lejar una melodia que li
sonava, però que no va aconseguir identificar. Si hagués mirat més la televisió, hauria
sabut que es tractava de la coneguda música del concurs televisiu Jeopardy.
Es va aixecar, va travessar l’habitació i va agafar el sobre. Era prim; el va obrir
ràpidament i en va extreure un full. Era la pàgina d’un calendari. La data d’aquest dia,
primer d’agost, apareixia ratllada amb una gran ics vermella. Els tretze dies següents
estaven en blanc. Un cercle vermell envoltava el quinzè. La resta de dies del mes
estaven esborrats.
A en Ricky se li va assecar la boca. Va mirar dins el sobre, però no hi havia res
més.
Va tornar a poc a poc a la taula i va agafar l’auricular.
—Molt bé —va comentar—. No és difícil d’entendre.
—Un recordatori, Ricky. —La veu de la Virgil seguia fluida i gairebé dolça—. Res
més. És per ajudar-te a posar-te en marxa. Ricky, Ricky, ja t’ho he preguntat: què has
descobert?
Aquesta pregunta el va enfurir i va estar a punt d’esclatar d’indignació. Però va
contenir la fúria acumulada i, amb un ferri control de les seves emocions, va
contestar:
—He descobert que sembla que no hi hagi límits.
—Molt bé, Ricky, molt bé. Això és un avanç. Què més?
—Que no he de subestimar el que està passant.
—Excel·lent, Ricky. Alguna cosa més?
—No. Fins a aquest moment.
La Virgil va fer espetegar la llengua parodiant una mestra d’escola.
—No és cert, Ricky. El que has descobert és que en aquest joc tot, inclòs el
probable resultat, es juga en un camp dissenyat especialment per a tu. Crec que el
meu cap ha estat molt generós, si tenim en compte les seves opcions. Tens una
oportunitat, petita, naturalment, de salvar la vida d’una altra persona i la teva pròpia
contestant una senzilla pregunta: Qui és en Rumplestiltskin? I, com que no vol ser
injust, t’ha donat una solució alternativa, menys atractiva per a tu, sí, però que donarà
a la teva lamentable existència algun significat en els teus últims dies. No hi ha gaire
gent que tingui aquesta mena d’oportunitat, Ricky. Vull dir d’anar-se’n a la tomba
sabent que el seu sacrifici ha salvat una altra persona d’algun horror desconegut. És
una cosa que ratlla la santedat, Ricky. I se t’ofereix sense els encantadors tres miracles
que l’Església catòlica sol exigir, encara que crec que en perdonen un o dos quan el
candidat és encomiable. Com es fa per perdonar un miracle quan és necessari per ser
acceptat al club? Bé, aquesta és una pregunta fascinant que podrem debatre amb
deteniment en un altre moment. Ara, Ricky, hauries de tornar a les pistes que has
rebut i posar-te en marxa. Estàs perdent temps i no te’n queda gaire. Has fet alguna
vegada una anàlisi amb una data límit, Ricky? Perquè d’això es tracta. Seguiré en
contacte amb tu. Recorda, la Virgil mai no està lluny. —Va inspirar fondo i va afegir
—: Ho has entès tot, Ricky? —Com que ell va callar, ho va repetir, aquesta vegada en
un to més amenaçador—. Ho has entès tot, Ricky?
—Sí —va contestar ell abans de penjar. Però, naturalment, no era així.
7
El fantasma d’en Zimmerman semblava que es reia d’ell.

Era al matí, després d’una mala nit. No havia dormit gaire, però quan ho havia fet
havia somiat vívidament amb la seva difunta dona asseguda al seu costat en un cotxe
esportiu biplaça de color vermell que no havia reconegut, però que no obstant era seu.
S’havien detingut al costat del mar, en una platja pròxima a la seva caseta d’estiueig de
Cape Cod. En el somni, en Ricky tenia la impressió que les aigües grisenques de
l’Atlàntic, color que adoptaven abans d’una tempesta, se li acostaven cada vegada més
i amenaçaven de cobrir el cotxe en plenamar, de manera que va intentar obrir la
porta, però, quan va voler agafar el tirador, va veure una taca de sang i, dret, fora del
cotxe, un somrient Zimmerman que mantenia la porta tancada per deixar-lo atrapat
al seu interior. El cotxe no arrancava i sabia que, de totes maneres, les rodes estaven
enfonsades a la sorra. En el somni, la seva difunta esposa semblava tranquil·la,
atractiva, gairebé com si li donés la benvinguda. Li havia costat poc interpretar-ho tot
mentre era a la dutxa i deixava que l’aigua tèbia, ni massa calenta ni massa freda, li
caigués sobre el cap en una cascada que resultava una mica desagradable, però que
concordava amb el seu ombrívol estat d’ànim.
Es va posar uns pantalons caquis descolorits i gastats que tenien els camals
esfilagarsats i mostraven tots els signes d’un prolongat ús pel qual els adolescents
pagarien moltíssim en una botiga, però que, en el seu cas, eren conseqüència d’haver-
los usat anys durant les vacances d’estiu, l’única època en què els portava. Es va calçar
un parell de nàutics igual de vells i es va posar una camisa blava massa gastada per
exhibir-la al carrer. Es va passar una pinta pels cabells. Es va contemplar al mirall i va
pensar que tenia tot l’aspecte d’un triomfador que es vestia de manera informal per
començar les vacances. Va recordar com durant anys s’havia despertat l’1 d’agost i
s’havia posat, feliç, la roba vella i còmoda que assenyalava que durant el mes que
començava abandonaria la personalitat acuradament elaborada i estricta del
psicoanalista de l’Upper East Side de Manhattan per transformar-se en una cosa
diferent. Per a en Ricky, les vacances es definien com un temps per embrutar-se les
mans al jardí de Wellfleet, perquè se li fiqués sorra entre els dits dels peus en fer
llargues passejades per la platja, per llegir novel·les populars de misteri o d’amor i per
beure de tant en tant un beuratge fastigós anomenat Cape Codder, una barreja
desafortunada de suc de nabius i vodka. Aquestes vacances no prometien tornar a
aquella rutina, encara que, amb el que algú podria haver qualificat de tossuderia, o
potser d’esperança il·lusa, anava vestit per al primer dia de les vacances.
Va moure el cap i es va arrossegar cap a la cuina. Per esmorzar es va preparar una
torrada i una mica de cafè sol que tenia un gust amarg per molt sucre que hi posés. Va
mastegar la torrada amb un desmenjament que el va sorprendre. No tenia gens de
gana.
Va portar el cafè a la consulta, on va posar la carta d’en Rumplestiltskin a
l’escriptori, davant seu. De tant en tant, llançava una mirada cap a la finestra, com si
esperés entreveure la Virgil, despullada, rondant al carrer o abocada a una finestra
d’un dels pisos de davant. Sabia que era a prop o, almenys, així ho creia d’acord amb
el que ella li havia dit.
Es va estremir de manera involuntària i va contemplar la carta.
Per un instant, va sentir una barreja de mareig i acalorament.
—Què està passant? —es va preguntar en veu alta.
En Roger Zimmerman va semblar que entrava a l’habitació en aquell moment,
fins i tot mort, tan irritat i exigent com en vida. Com sempre passava, volia respostes a
totes les preguntes equivocades.
Va marcar de nou el número del difunt amb l’esperança que li contestessin. Se
sentia obligat a parlar amb algú sobre la mort d’en Zimmerman, però no sabia amb
qui exactament. De manera inexplicable, la mare seguia sense aparèixer, i en Ricky es
va retreure no haver preguntat per ella a la detectiva Riggins. Va suposar que devia
estar amb alguna veïna o en un hospital. En Zimmerman tenia un germà més petit
que vivia a Califòrnia i amb qui no es relacionava gaire. El germà treballava a la
indústria cinematogràfica de Los Angeles i no s’havia volgut ocupar de la seva mare,
una dona difícil i parcialment invàlida, fet que havia provocat que en Zimmerman
se’n queixés contínuament. En Zimmerman havia estat un home que es delectava en
com era d’espantosa la seva vida, i preferia queixar-se que no pas canviar-la. Per a en
Ricky, era aquesta qualitat la que feia gairebé impossible que s’hagués suïcidat. Sabia
que el que la policia i els seus companys de treball havien considerat desesperació era
la vertadera i única felicitat d’en Zimmerman. Vivia per als seus odis. La tasca d’en
Ricky com a analista era donar-li la capacitat de canviar. Havia esperat que, a la llarga,
arribaria el moment en què en Zimmerman s’adonaria de com limitava la seva vida el
fet d’estar eternament enfadat. El moment en què el canvi hagués estat possible hauria
estat perillós, perquè probablement la idea que no necessitava dirigir la seva vida de la
manera en què ho feia hauria sumit en Zimmerman en una depressió important.
Hauria estat vulnerable llavors, quan per fi s’hagués adonat de la quantitat de dies
desaprofitats. Comprendre això podria haver-li provocat una desesperació real i
potser mortal.
Però per a aquest moment faltaven molts mesos, i, més probable encara, molts
anys.
En Zimmerman anava cada dia a la seva consulta pensant que l’anàlisi era només
una oportunitat de desfogar-se cinquanta minuts, com el xiulet de vapor d’una
locomotora a l’espera de l’estirada del maquinista. El poc que havia aconseguit
percebre ho havia usat per preparar noves vies per a la seva còlera.
Queixar-se el divertia. No estava acorralat ni aclaparat per la desesperació.
En Ricky va moure el cap. En vint-i-cinc anys havia tingut tres pacients que
s’havien suïcidat. Dos d’ells els hi havien enviat amb tots els símptomes clàssics del
suïcida potencial i només els havia tractat poc temps abans que acabessin amb les
seves vides. En aquestes ocasions s’havia sentit impotent, però era una impotència
lliure de culpa. La tercera mort, en canvi, havia estat d’un pacient de molt temps,
l’espiral descendent del qual no havia estat capaç d’aturar, ni tan sols amb fàrmacs
antidepressius, tractament que ben poques vegades receptava, i no havia volgut
mencionar-lo a la detectiva Riggins, ni tan sols estalviant-li els detalls.
«Aquest era el retrat d’un suïcida. En Zimmerman, no», va pensar amb un lleuger
estremiment, com si l’habitació s’hagués refredat de sobte.
Però la idea que haguessin empès en Zimmerman sota un metro per enviar-li una
advertència a ell era molt més horrible. Li partia l’ànima. Era la classe d’idea que
evocava una guspira caient en un bassal de gasolina. Una idea impossible de
transmetre amb versemblança. Es va imaginar tornant a l’oficina massa il·luminada i
bastant caòtica de la detectiva Riggins per denunciar que uns desconeguts havien
assassinat una persona que no coneixien i que no els importava en absolut per
obligar-lo a participar en una espècie de joc mortal. «És cert però inversemblant,
sobretot per a una detectiva mal pagada i amb excés de feina», va pensar.
I, al mateix temps, va comprendre que ells ho sabien.
L’home que deia anomenar-se Rumplestiltskin i la dona que es feia dir Virgil
sabien que no hi havia cap prova sòlida que els relacionés amb aquest crim horrible, a
part de les inconsistents al·legacions d’en Ricky. Encara que la detectiva Riggins no el
tragués rient de la seva oficina (que ho faria), quin motiu tindria per seguir la
rocambolesca pista proposada per un metge de qui creia, de manera encertada, que
preferiria més una explicació grotesca, digna d’una novel·la de misteri, per a aquesta
mort abans que l’evident suïcidi que professionalment el deixava en tan mal lloc?
Podia contestar aquesta pregunta amb una sola paraula: cap.
La mort d’en Zimmerman havia estat planejada per contribuir a la d’en Ricky. I
ningú no ho sabria, excepte ell. Allò li va provocar nàusees.
Es va arrepapar a la cadira i va comprendre que estava en un moment crític. En les
hores passades des de l’aparició de la carta a la sala d’espera, s’havia vist atrapat en
una sèrie de fets sobre els quals no tenia cap mena de perspectiva. L’anàlisi requeria
paciència i ara ell no en tenia. Requeria temps i tampoc no en disposava. Va mirar el
calendari que li havia donat la Virgil. Els catorze dies que quedaven semblaven un
període massa curt. Va pensar un instant en un condemnat al corredor de la mort al
qual comuniquen que finalment el governador ha firmat la seva sentència amb la
data, l’hora i el lloc de l’execució. Era una imatge demolidora i la va apartar dient-se
que, fins a la presó, els homes lluitaven per sobreviure. Va inspirar amb força.
«El luxe més gran de la nostra existència, per miserable que sigui, és que no sabem
els dies que ens han tocat per viure», va pensar. El calendari que hi havia sobre
l’escriptori semblava burlar-se d’ell.
—No és un joc —va dir a ningú—. Mai no ho ha estat.
Va agafar la carta d’en Rumplestiltskin i va examinar el poemet.
«És una pista —es va dir—. La pista d’un psicòpata. Mírala amb atenció!».
Un bebè i els seus pares al costat…
«Bé —va pensar—, és interessant que l’autor utilitzi el mot “bebè”, perquè així no
especifica el sexe».
El pare va amollar les amarres, se’n va anar…
El pare va marxar. «Amollar amarres» podria ser literal o simbòlic, però, en
qualsevol cas, el pare va deixar la família. Fossin quines fossin les causes de
l’abandonament, en Rumplestiltskin devia haver acollit el seu ressentiment durant
anys. Va haver de ser alimentat per la mare, que es va quedar sola. Ell, en Ricky, havia
col·laborat en el desenvolupament d’una ràbia que havia trigat anys a tornar-se
assassina. Però de quina manera? Això era el que havia de descobrir.
Arribat a aquest punt, va pensar que en Rumplestiltskin era fill d’algun pacient. La
pregunta era: de quina classe de pacient?
Un pacient infeliç i fracassat, evidentment. Segurament, algú que havia
interromput el tractament. Però quina posició ocupava el pacient: la mare que es va
quedar amb els fills sola i ressentida o el pare que havia abandonat la família? Havia
fracassat en el tractament de la dona abandonada o havia donat ímpetu a l’home per
deixar la seva família? Era una mica com la pel·lícula japonesa Rashomon, en què
s’examina el mateix fet des de posicions diametralment oposades, amb
interpretacions molt dispars. Ell havia interpretat un paper en una situació que
desembocava en una còlera assassina, però no sabia en quin bàndol. En Ricky va
pensar que tot devia haver passat vint o vint-i-cinc anys enrere, perquè en
Rumplestiltskin va haver de convertir-se en un adult amb els recursos necessaris per
planejar la seva venjança.
Es va preguntar quant temps trigava a forjar-se un assassí. Deu anys? Vint? Un sol
instant? No ho sabia, però va suposar que aconseguiria descobrir-ho.
Això li va proporcionar la primera sensació de satisfacció des que havia obert la
carta a la sala d’espera. El va envair una sensació que no era precisament de confiança,
sinó de capacitat. El que no va aconseguir veure va ser que en el món real i llardós de
la detectiva Riggins estava perdut, superat i fora de lloc, i que una vegada havia tornat
al món que coneixia, al món de l’emoció i l’acció definides per la psicologia, se sentia
còmode.
En Zimmerman, un home desgraciat i necessitat de molta ajuda, va desaparèixer
dels seus pensaments, però en Ricky no es va adonar d’una segona cosa, la que podria
haver-lo parat en sec: començava a participar en el joc i en un terreny concebut a
propòsit per a ell, com en Rumplestiltskin havia predit que faria.
Un analista no és com el cirurgià, que pot observar el monitor de ritme cardíac i

comprovar el seu èxit o fracàs amb el pacient a partir dels xiulets de la pantalla. Els
mesuraments són molt més subjectius. La curació, una paraula amb tota classe
d’absoluts ocults, no va unida a un tractament analític, malgrat que la professió
utilitza moltes connexions mèdiques.
En Ricky havia reprès la tasca de redactar una llista. Havia agafat un període de
deu anys, des del 1975, quan va començar el seu treball com a resident, fins al 1985, i
anotava el nom de tots aquells a qui havia tractat en aquest espai de temps. Va
descobrir que era bastant fàcil, mentre avançava any a any, recordar els noms dels
pacients de feia temps, aquells que s’havien sotmès a anàlisis tradicionals. Aquests
noms li venien al cap, i el satisfeia poder recordar cares, veus i detalls sobre les seves
situacions. En alguns casos, recordava els noms dels cònjuges, els familiars, els fills, on
treballaven i on s’havien criat, a més del seu diagnòstic clínic i l’avaluació del seu
problema. Tot li semblava molt útil, però dubtava que ningú que s’hagués sotmès a un
tractament llarg hagués donat lloc a la persona que ara l’amenaçava.
En Rumplestiltskin devia ser el fill d’algú amb qui la relació havia estat menys
estreta. Algú que va deixar el tractament de cop. Algú que havia deixat d’acudir a la
seva consulta al cap de poques sessions.
Recordar aquests pacients era una tasca més difícil.
Es va asseure al seu despatx, amb un bloc al davant; establia associacions mes a
mes mentre tractava d’imaginar persones de feia un quart de segle. Era l’equivalent
psicoanalític a aixecar pesos; els noms, les cares i els problemes li tornaven a poc a poc
a la memòria. Va desitjar haver portat uns arxius més ben organitzats, però el poc que
havia pogut trobar, les comptades notes i els documents que conservava d’aquest
període, eren tots de pacients que havien seguit un tractament i, a la seva pròpia
manera, amb el pas dels anys es van sincerar amb ell, deixant empremta en la seva
memòria.
Havia de trobar la persona a qui li havia deixat una cicatriu.
Enfocava el dilema de l’única manera que sabia. Admetia que no era gaire eficient,
però no se li ocorria cap altra manera d’actuar.
Es tractava d’un procés lent, i els minuts del matí s’evaporaven en silenci al seu
voltant. La llista que estava elaborant creixia de forma atzarosa. Un observador
l’hauria vist una mica inclinat a la cadira, amb el bolígraf a la mà, com un poeta
bloquejat que busqués una rima impossible per a una paraula com «impàvid».
En Ricky va treballar molt i sol.
S’acostava el migdia quan va sonar el timbre de la porta.
El so va semblar treure’l del seu embadaliment. Es va redreçar amb brusquedat i
va notar que els músculs de l’esquena se li tensaven i la gola se li assecava de sobte. El
timbre va sonar una segona vegada, cosa que indicava que era algú que desconeixia la
manera de trucar pròpia dels seus pacients.
Es va aixecar i va sortir de la consulta, va travessar la sala d’espera i es va acostar
amb cautela a la porta que tan poques vegades tancava amb clau. Enmig de la fulla de
roure hi havia un espiell, que no recordava quan havia usat per última vegada, al qual
va acostar l’ull mentre el timbre sonava per tercera vegada.
Al llindar hi havia un jove amb una camisa blava de Federal Express tacada de
suor que subjectava un sobre i una tauleta a la mà. Quan semblava a punt d’anar-se’n,
una mica irritat, en Ricky va obrir la porta, però sense treure la cadena.
—Sí? —va preguntar.
—Porto una carta per al doctor Starks. És vostè?
—Sí.
—Ha de firmar.
En Ricky va vacil·lar.
—Porta alguna identificació?
—Què? —va deixar anar l’home amb un somriure—. No en té prou de
l’uniforme? —Va sospirar i li va ensenyar una identificació plastificada amb la seva
fotografia que portava subjecta a la camisa—. La veu bé? Només necessito una firma.
En Ricky va obrir la porta de mala gana.
—On he de firmar?
El missatger li va passar la tauleta i va assenyalar la vint-i-dosena línia.
—Aquí —va dir.
En Ricky va firmar. El missatger va comprovar la firma i va passar un lector
electrònic per sobre d’un codi de barres. L’aparell va xiular dues vegades. En Ricky no
tenia idea de què anava tot allò. El missatger li va entregar un sobre petit d’enviament
urgent.
—Bon dia —es va acomiadar, en un to que indicava que en realitat no li
importava que fos bo o dolent per a en Ricky, però que li havien ensenyat que havia
de dir-ho i, per tant, així ho feia.
En Ricky es va quedar a la porta contemplant l’etiqueta del sobre. El remitent era
la Societat Psicoanalítica de Nova York, una organització de la qual feia molt temps
que era membre, però amb la qual a penes havia tingut relació al llarg dels anys.
L’associació era una espècie d’organisme rector per als psicoanalistes de Nova York,
però en Ricky sempre havia defugit el politiqueig i les relacions socials que
acompanyaven qualsevol organització d’aquesta mena. Anava a alguna conferència
patrocinada per l’associació, i fullejava la revista semestral per seguir en contacte amb
els seus col·legues i les seves opinions, però evitava participar en els debats que
celebraven així com en els seus còctels i vetllades.
Va tornar a la sala d’espera i va tancar les portes, sense deixar de preguntar-se per
què li escrivien en aquell moment. Suposava que l’associació tancava per vacances
durant el mes d’agost. Com tants aspectes del procés, en el món de la psicoanàlisi, el
mes estiuenc era sagrat.
En Ricky va obrir el sobre capitonat. Al seu interior hi havia un sobre de mida de
carta amb el membret de l’associació en relleu en una cantonada. Portava el seu nom
mecanografiat i a la part inferior hi figurava una única línia: PER MISSATGER
URGENT.
El sobre contenia dos fulls. El primer portava el membret oficial i era una carta del
president de l’associació, un metge uns deu anys més gran que ell i a qui coneixia
lleugerament. No recordava haver-hi parlat, només s’havien donat la mà i s’havien
intercanviat les cortesies de rigor.
Va llegir de pressa:
Estimat doctor Starks:

Tinc el desagradable deure d’informar-lo que la Societat Psicoanalítica ha
rebut una queixa important sobre la seva relació amb una antiga pacient. Li
adjunto una còpia de la carta de denúncia.
Segons les normes de la societat, i després de comentar aquest tema amb la
direcció, he traspassat tot aquest assumpte als investigadors del Col·legi de
Metges. Molt aviat rebrà notícies d’ells.
Em permeto recomanar-li que consulti un advocat competent com més
aviat millor. Confio que podrem mantenir la naturalesa d’aquesta denúncia
fora de l’abast dels mitjans de comunicació, ja que imputacions com aquestes
desacrediten tota la nostra professió.
En Ricky a penes va mirar la firma abans de passar al segon full de paper. També
era una carta, però anava dirigida al president de l’associació, amb còpies al
vicepresident, al president de la comissió d’ètica professional, als sis metges que
formaven aquesta comissió, al secretari de la societat i al tresorer. De fet, com va
poder observar en Ricky, qualsevol metge el nom del qual estigués vinculat d’alguna
manera a la direcció de la societat n’havia rebut una còpia. Deia així:
Apreciat senyor o senyora:

Fa més de sis anys vaig iniciar un tractament psicoanalític amb el doctor
Frederick Starks, membre de la seva organització. Passats uns tres mesos a raó
de quatre consultes setmanals, va començar a fer-me el que podrien considerar-
se preguntes inoportunes. Sempre eren sobre les meves relacions sexuals amb les
meves diverses parelles, inclòs un marit del qual em vaig separar. Vaig suposar
que aquestes preguntes formaven part del procés analític. No obstant això, a
mesura que avançaven les consultes, continuava demanant-me detalls cada
vegada més explícits de la meva vida sexual. El to d’aquestes preguntes anava
adquirint matisos pornogràfics. Cada vegada que intentava canviar de tema,
m’obligava a reprendre’l, sempre amb una quantitat més gran de detalls. Em
vaig queixar, però va contestar que l’origen de la meva depressió residia en la
meva incapacitat d’entregar-me del tot als actes sexuals. Poc després d’aquest
suggeriment em va violar per primera vegada. Em va dir que si no accedia, mai
no em sentiria millor.
Practicar el sexe durant les consultes es va convertir en un requisit per al
tractament. Era un home insaciable. Al cap de sis mesos, em va dir que el meu
tractament havia acabat i que no podia fer res més per mi. Va afirmar que jo
estava tan reprimida que segurament necessitaria tractament farmacològic i
hospitalització. Em va instar a ingressar en una clínica psiquiàtrica de
Vermont, però no va voler ni tan sols trucar al director d’aquest hospital. El dia
que va acabar el tractament, em va obligar a practicar sexe anal amb ell.
He trigat uns quants anys a recuperar-me de la meva relació amb el doctor
Starks. Durant aquest temps he estat hospitalitzada en tres ocasions, cada
vegada durant més de sis mesos. Tinc cicatrius de dos intents fallits de suïcidi.
Per fi ara, amb l’ajuda constant d’un terapeuta abnegat, he començat el procés
de curació. Aquesta carta forma part d’aquest procés.
De moment, crec que m’haig de mantenir en l’anonimat, encara que el
doctor Starks sabrà qui sóc. Si decideixen investigar aquest assumpte, els
demano que es posin en contacte amb el meu advocat i/o el meu terapeuta.
La carta no estava firmada, però incloïa el nom d’un advocat amb bufet del centre
de la ciutat i el d’un psiquiatre dels afores de Boston.
A en Ricky li tremolaven les mans. Es va sentir marejat i es va recolzar contra la
paret per conservar l’equilibri. Se sentia com un boxejador que ha rebut una pallissa:
desorientat, adolorit, a punt de caure a la lona en el moment en què la campana el
deixa miraculosament dret.
No hi havia res de veritat a la carta. Almenys que ell sabés.
Es va preguntar si això tindria cap mena d’importància.
8
Va rellegir les mentides d’aquella carta i va sentir una aguda contradicció al seu
interior. Tenia l’ànim per terra i el cor fred de desesperació, com si li haguessin
arrabassat la tenacitat i l’haguessin reemplaçada per una ràbia tan allunyada del seu
caràcter normal que resultava gairebé irrecognoscible. Van començar a tremolar-li les
mans, se li va posar la cara vermella i unes gotetes de suor li van omplir el front. La
mateixa calor li pujava pel clatell, les aixelles i el coll. Va desviar la mirada de les cartes
cercant alguna cosa per trencar, però no va trobar res al seu abast, cosa que el va
enfurir encara més.
Va començar a passejar-se per la consulta. Era com si tot el seu cos es veiés
assaltat per un tic nerviós. Per últim, es va deixar caure a la seva vella butaca de pell,
darrere del cap del divan, i va permetre que els cruixits familiars i el tacte de la
tapisseria el tranquil·litzessin almenys una mica.
No tenia cap dubte sobre qui s’havia inventat aquella denúncia. L’anonimat de la
falsa víctima li ho deixava molt clar. El més important era descobrir per què. Sabia
que hi havia alguna cosa prevista i havia d’aïllar i identificar què era.
En Ricky tenia un telèfon al terra, al costat de la butaca, i s’hi va inclinar. En uns
segons va obtenir a través d’Informació el número del despatx del president de la
Societat Psicoanalítica. Va rebutjar l’oferta electrònica de marcar el número per ell i
va pitjar amb ràbia els dígits de l’aparell. Es va reclinar per esperar que contestessin.
La veu vagament familiar del seu col·lega analista va contestar al telèfon. Però
tenia el caire artificial i monòton d’una gravació.
«Hola. Ha trucat al despatx del doctor Martin Roth. Seré fora de l’1 al 29 d’agost.
En cas d’emergència, marqui el 555 1716 per accedir a un servei localitzador durant
les meves vacances. També pot trucar al 555 2436 i parlar amb el doctor Albert
Michaels de l’hospital Columbia Presbyterian, que em substitueix aquest mes. Si creu
que és una crisi greu, li prego que truqui als dos números. El doctor Michaels i jo ens
posarem en contacte amb vostè».
En Ricky va penjar i va marcar el primer dels dos números. Sabia que el segon era
el d’un psiquiatre de segon o tercer any de residència a l’hospital. Els residents
substituïen els metges de reconegut prestigi durant les vacances i eren una opció en
què les receptes substituïen les xerrades, que constituïen el puntal del tractament
analític.
El primer número pertanyia a un servei de contestador.
—Bon dia —va respondre una veu de dona cansada—. Parla amb el servei del
doctor Roth.
—Necessito deixar un missatge per al doctor —va dir en Ricky.
—El doctor està de vacances. En cas d’urgència, ha de trucar al doctor Albert
Michaels al…
—Ja el tinc aquest número —la va interrompre en Ricky—, però no és aquesta
classe d’urgència ni aquesta classe de missatge.
—Bé… —va vacil·lar la dona, més sorpresa que confosa—. No sé si li hauria de
trucar durant les vacances per un missatge qualsevol…
—Aquest el voldrà sentir —li va assegurar en Ricky. Li costava amagar la fredor de
la seva veu.
—No ho sé —va dir la dona—. Tenim un procediment.
—Tothom té un procediment —li va contestar en Ricky—. Els procediments
existeixen per impedir el contacte, no per afavorir-lo. La gent sense imaginació i sense
idees omple el seu cap amb programes i procediments. La gent amb caràcter sap quan
cal prescindir dels procediments. Vostè és d’aquesta classe de persones, senyoreta?
—Quin és el missatge? —li va preguntar la dona després de vacil·lar un instant.
—Digui al doctor Roth que el doctor Frederick Starks… Serà millor que ho anoti,
perquè vull que em citi amb exactitud…
—Ho estic anotant —va dir la dona amb aspror.
—Digui-li que el doctor Starks va rebre la seva carta i va examinar la denúncia. I
que desitja informar-lo que no hi ha ni una sola paraula certa. És una fantasia total i
absoluta.
—Ni una sola paraula certa… Molt bé. Fantasia. Vol que li truqui per donar-li
aquest missatge? Està de vacances.
—Tots estem de vacances. Només que alguns tenen vacances més interessants que
altres. Aquest missatge farà que les del doctor siguin molt més interessants. Asseguri’s
que el rep en aquests termes exactes o m’encarregaré que al setembre hagi de buscar-
se una altra feina. Ha quedat clar?
—I tant —va contestar la dona. No semblava intimidada—. Però ja l’hi he dit:
tenim uns procediments molt estrictes. No em sembla que això s’ajusti a res…
—Intenti no ser tan previsible —va aconsellar en Ricky—. D’aquesta manera,
podrà salvar la seva feina. —I va penjar.
Es va reclinar al seient. No recordava haver estat tan groller i exigent, per no dir
amenaçador, en anys. A més, no era la seva manera de ser. Però sabia que
probablement hauria d’actuar en contra de la seva forma de ser moltes vegades al llarg
dels dies següents.
Va tornar a mirar la carta del doctor Roth i, a continuació, va rellegir la denúncia
anònima. Lluitant encara amb la indignació de qui és acusat falsament, va intentar
mesurar l’impacte de les cartes i donar una resposta a la pregunta «per què?». Era
evident que en Rumplestiltskin tenia al cap algun efecte concret, però quin?
Va començar a veure amb claredat algunes coses.
La denúncia en si era molt més subtil del que semblava. L’autora anònima
l’acusava de violació, però situava el moment del delicte tan enrere en el temps que
havia prescrit. La policia no intervindria, però desencadenaria una investigació
empipadora i inútil del Col·legi de Metges. Seria lenta i ineficaç i era poc probable que
entorpís l’avanç del joc. Una denúncia que exigís la intervenció de la policia obtindria
una resposta immediata, i estava clar que en Rumplestiltskin no volia que la policia hi
intervingués, excepte tangencialment. I, en fer la denúncia de manera provocativa
però anònima, l’autora mantenia la distància. Ningú de la Societat Psicoanalítica no
seguiria l’assumpte. El passarien, com semblava que havien fet, a un tercer organisme
i se’n rentarien les mans per evitar el que podria ser una veritable xacra per a la seva
reputació.
En Ricky va llegir les dues cartes per tercera vegada, i va veure una resposta.
—Em vol sol —va dir en veu alta.
Es va reclinar un instant i va contemplar el sostre, com si el seu blanc llis pogués
oferir-li, d’alguna manera, claredat. Parlava sol, i la seva veu semblava que ressonés de
manera buida a la consulta.
—No vol que aconsegueixi ajuda. Vol que jugui sense cap suport. Per això s’ha
assegurat que no pugui parlar amb ningú més de la professió.
Gairebé va somriure davant el caràcter modestament diabòlic del pla d’en
Rumplestiltskin. Sabia que en Ricky estaria trastornat pels interrogants que
envoltaven la mort d’en Zimmerman. Sabia que sens dubte estaria espantat per la
violació del seu domicili i la seva consulta. Sabia que estaria inquiet i insegur, potser
espantat davant la ràpida successió dels esdeveniments. En Rumplestiltskin havia
previst tot allò i havia especulat sobre la primera reacció d’en Ricky: buscar ajuda. I on
hauria recorregut? Hauria volgut parlar, no actuar, perquè aquesta era la naturalesa de
la seva professió, i per tant hauria acudit a un altre analista. Un amic que pogués
servir-li de caixa de ressonància. Algú que hauria vacil·lat i escoltat tots els detalls i
ajudat en Ricky a revisar la multitud de coses desencadenades amb tanta rapidesa.
Però això ja no passaria.
La carta amb les acusacions de violació, inclosa la gratuïta i desagradable
descripció de l’última sessió, havia estat enviada a la jerarquia de la Societat
Psicoanalítica just quan tots es preparaven per a les vacances d’agost. No hi havia
temps per negar amb raons l’acusació, ni cap fòrum disponible on fer-ho amb
efectivitat. L’horrible acusació recorreria veloç el món de la psicoanàlisi novaiorquesa
com un xafardeig en una estrena de Hollywood. En Ricky era un home amb molts
col·legues i pocs amics de veritat, i ell ho sabia. No era probable que aquests col·legues
volguessin tacar la seva reputació entrant en contacte amb un metge que podia haver
violat el tabú més important de la professió. L’acusació d’haver abusat de la seva
posició com a terapeuta i analista per obtenir els favors sexuals més abjectes i bruts, i
d’haver donat l’esquena al dany psicològic que havia provocat era l’equivalent
psicoanalític de la pesta, el que el convertia en una moderna «Maria la Tifosa», la
famosa portadora del bacteri Salmonella typhi que va encomanar tanta gent a Nova
York. Amb aquesta acusació penjant sobre el seu cap, no era probable que ningú
l’ajudés, per més que supliqués i per més que la negués, fins que l’assumpte estigués
resolt. I això trigaria mesos.
Hi havia un altre efecte secundari: la gent que creia conèixer en Ricky es
plantejaria ara què sabia d’ell i com. Va comprendre que era una mentida enverinada
perquè el mer fet de negar-la faria que els membres de la seva professió pensessin que
s’estava encobrint.
«Estic sol —es va dir—. Aïllat. Desorientat». Va respirar fondo, com si l’aire de la
consulta s’hagués solidificat. Va comprendre que això era el que en Rumplestiltskin
volia: que estigués sol.
Va tornar a mirar les dues cartes. En la denúncia falsa, la seva autora havia inclòs
els noms d’un advocat de Manhattan i d’un psiquiatre de Boston. No va poder evitar
estremir-se. Sabia que aquests noms eren allà per a ell. Se suposava que era el camí
que havia de seguir.
Va pensar en l’espantosa foscor de la consulta la nit anterior. L’únic que havia
hagut de fer per tenir llum era seguir el camí fàcil i endollar el que estava
desconnectat. Sospitava que això era més o menys el mateix. Només que no sabia on
podria conduir-lo aquest camí.
Va dedicar la resta del dia a examinar tots els detalls de la carta d’en
Rumplestiltskin, tractant d’analitzar-la més, i a escriure notes precises sobre tot el que
havia passat, fent atenció a cada paraula parlada, recreant els diàlegs com un reporter
que prepara una notícia, buscant una perspectiva que se li escapés amb facilitat. El que
li resultava més esmunyedís eren les paraules exactes de la dona, la Virgil. No tenia
problemes per recordar la seva figura o la picardia de la seva veu, però la seva bellesa
era com una coberta protectora de les seves paraules. Això l’inquietava, perquè
contradeia la seva preparació i el seu costum. Com qualsevol bon analista, es va
preguntar per què era tan incapaç de concentrar-se, quan la veritat era tan evident
que qualsevol adolescent reincident li ho podria haver dit.
Estava acumulant notes i observacions, buscant refugi en el món interior en el
qual se sentia còmode. Però, l’endemà, després d’haver-se posat vestit i corbata, i
d’haver dedicat un moment a marcar amb una ics un altre dia al calendari, va
començar de nou a sentir la pressió de tenir el temps en contra. Va pensar que era
important formular almenys la seva primera pregunta i trucar al Times per publicar-la
en un anunci.
La calor del matí semblava burlar-se d’ell i se li va condensar sota la jaqueta
gairebé immediatament. Va suposar que el seguien, però es va negar a girar-se per
comprovar-ho. De totes maneres, tampoc no sabria descobrir una persona que el
seguís. A les pel·lícules, a l’heroi no li costava gaire detectar les forces del mal que el
sotjaven. Els dolents portaven barrets negres i una mirada furtiva als ulls. En la vida
real era molt diferent. Tothom és sospitós. Tothom està absort. El repartidor de la
cantonada davant d’una botiga de comestibles, l’empresari que camina de pressa per
la vorera, l’indigent en un forat, les cares darrere els vidres del restaurant o un cotxe
que passa. Qualsevol podria estar observant-lo o no. Era impossible saber-ho. Estava
acostumat al món concentrat de la consulta d’analista, en què els papers eren molt
més clars. Al carrer, era impossible saber qui podia prendre part en el joc i vigilar-lo, i
qui era només un més dels vuit milions de persones que poblaven de sobte el seu
món.
En Ricky es va encongir d’espatlles i va parar un taxi a la cantonada. El taxista
tenia un nom estranger impronunciable i estava escoltant una estranya emissora de
música de l’Orient Mitjà. Una cantant es lamentava amb una veu aguda que vibrava
en modificar el to. Quan va començar una nova melodia, només va canviar el compàs;
els refilets semblaven els mateixos. No entenia cap paraula, però el conductor,
encantat, tamborinava el volant amb els dits seguint el ritme. Va assentir quan en
Ricky li va donar l’adreça, i es va ficar amb rapidesa en el trànsit. En Ricky es va
preguntar quanta gent devia pujar a aquell taxi cada dia. El taxista no tenia manera de
saber si portava els seus passatgers a algun esdeveniment transcendental de la seva
vida o a un moment més. El taxista va fer sonar el clàxon en un encreuament i el va
conduir a través dels carrers abarrotats sense pronunciar ni una paraula.
Un camió de mudances blanc bloquejava el costat del carrer on estava situat el
bufet de l’advocat, només deixant espai perquè els cotxes passessin justet. Tres o
quatre homes fornits entraven i sortien per la porta principal del modest i corrent
edifici d’oficines, i pujaven una rampa d’acer cap al camió amb caixes de cartró i
algun moble, cadires, sofàs i similars. Un home amb una jaqueta blava i una insígnia
de seguretat vigilava com treballaven els transportistes a la vegada que observava els
transeünts amb un recel que indicava que la seva presència obeïa a un sol objectiu i la
seva rigidesa s’encarregaria que es complís. En Ricky va baixar del taxi i es va acostar a
l’home de la jaqueta.
—Estic buscant les oficines del senyor Merlin. És advocat…
—Sisè pis, a dalt del tot —va contestar l’home sense apartar la vista de la desfilada
de transportistes—. Tenia hora concertada? Estan molt ocupats amb això del trasllat.
—Es traslladen?
—Ja ho veu —va assenyalar l’home de la jaqueta—. Els va molt bé; guanyen molt,
segons tinc entès. Pot pujar, però no destorbi.
L’ascensor brunzia, però, gràcies a Déu, no tenia música ambiental. Quan es van
obrir les portes al sisè pis, en Ricky va veure immediatament el bufet de l’advocat.
Una porta es va obrir de cop i van aparèixer dos homes que es barallaven amb una
taula, aixecant-la i inclinant-la, per passar pel llindar. Una dona de mitjana edat amb
texans, vambes d’esport i una samarreta de disseny els contemplava atentament.
—Aquesta és la meva taula, maleïda sigui, i em conec totes les seves taques i
ratlles. Si n’hi fan una nova, me n’hauran de comprar una altra.
Els dos homes s’hi van mirar amb el front arrufat. La taula va passar per la porta
amb uns mil·límetres de marge. Darrere dels homes hi havia caixes amuntegades al
passadís interior, prestatgeries buides i taules: tots els elements que es relacionarien
normalment amb una oficina aqueferada, preparats per ser traslladats. La dona dels
texans va tirar el cap enrere i va moure la cabellera de color caoba amb una irritació
evident. Tenia l’aspecte d’una dona a la qual li agradava l’organització, i el caos de la
mudança li resultava gairebé dolorós. En Ricky s’hi va acostar.
—Estic buscant el senyor Merlin —va dir.
—És un client? —La dona es va girar cap a ell—. Avui no hem donat cap hora. És
el dia del trasllat.
—D’alguna manera —va contestar en Ricky.
—Bé, a quina manera es refereix? —va dir la dona amb fredor.
—Sóc el doctor Frederick Starks. El senyor Merlin i jo hem de discutir una cosa.
Que és a l’oficina?
La dona va semblar sorpresa. Va somriure de manera desagradable a la vegada
que assentia amb el cap.
—Sé qui és vostè. Però no crec que el senyor Merlin esperés la seva visita tan aviat.
—De veritat? Jo m’imaginava que era just el contrari.
La dona va esperar mentre sortia un altre home amb un llum en una mà i una
caixa de llibres sota l’altre braç. Es va girar i li va comentar:
—Una cosa a cada viatge. Si porta massa coses, se’n trencarà alguna. Deixi això i
torni a buscar-ho després.
L’home es va arronsar d’espatlles i va deixar el llum sense gaire cura.
La dona es va girar cap a en Ricky.
—Com veurà, doctor, ha arribat en un mal moment…
En Ricky va tenir la impressió que se’l trauria de sobre, quan un home més jove,
de trenta i pocs anys, una mica obès i una mica calb que portava uns pantalons caqui
planxats, una camisa d’esport de disseny i uns brillants mocassins amb borles, va
sortir de la part de darrere de l’oficina. El seu aspecte era incongruent perquè anava
massa ben vestit per aixecar i carregar coses, i massa informal per fer negocis. La roba
que portava era ostentosa i cara, i posava de manifest que el seu aspecte, fins i tot en
aquestes circumstàncies, seguia unes normes rígides. A més, en aquella vestimenta no
hi havia res relaxat per sentir-se còmode.
—Jo sóc en Merlin —va dir l’home, que es va treure un mocador impecablement
plegat de la butxaca i es va netejar les mans abans d’oferir-n’hi una a en Ricky—. Si no
li importa tot aquest caos, podríem parlar uns moments a la sala de reunions. Encara
conserva la major part del mobiliari, tot i que és impossible saber per quant temps. —
L’advocat va assenyalar una porta.
—Vol que prengui notes, senyor Merlin? —va preguntar la dona.
—No crec que sigui necessari.
En Ricky fou conduït a una habitació presidida per una llarga taula de fusta de
cirerer amb cadires. A l’altre extrem hi havia una tauleta auxiliar amb una cafetera i
una gerra d’aigua amb vasos. L’advocat va indicar un seient i va anar a comprovar si
hi havia cafè. Es va girar cap a en Ricky encongint-se d’espatlles.
—Ho sento, doctor —va dir—. No queda cafè i la gerra d’aigua està buida. No puc
oferir-li res.
—És igual. No he vingut fins aquí perquè tingués set.
—No. —La seva resposta va fer somriure l’advocat—. Naturalment que no. Bé, en
què puc ajudar-lo…
—Merlin és un nom poc corrent —el va interrompre en Ricky—. Que potser és
una espècie de mag?
—En la meva professió, doctor Starks, un nom com el meu és un avantatge —va
afirmar l’advocat, somrient de nou—. Els clients ens demanen sovint que traguem el
conegut conill del barret de copa.
—Sap fer-ho?
—Doncs, per desgràcia, no. No tinc cap vareta màgica. No obstant això, sé obligar
els conills adversaris reticents i recalcitrants a sortir d’amagatalls de tota mena de
barrets, no tant amb l’ajuda de poders màgics com d’allaus de documents legals i
onades de demandes, naturalment. Potser en aquest món, aquestes coses vénen a ser
el mateix. Certs judicis semblen funcionar d’una manera molt semblant a les
malediccions i els encanteris que llançava el meu homònim Merlin.
—Veig que es traslladen.
L’advocat va treure un targeter de pell d’una butxaca. Va agafar una targeta i la va
passar per sobre de la taula a en Ricky.
—El nou local —va dir—. L’èxit exigeix expandir-se. Contractar més advocats.
Més espai.
—I jo seré un altre trofeu a la paret? —va preguntar en Ricky. La targeta indicava
una adreça al centre de la ciutat.
—És probable —va assentir en Merlin amb un somriure—. De fet, és bastant
segur. No hauria de parlar amb vostè, sobretot sense estar present el seu advocat. Per
què no li demana que em truqui perquè comentem la seva pòlissa d’assegurances per
negligència…? Està assegurat, oi, doctor? Així podrem arreglar aquest assumpte amb
rapidesa i de manera satisfactòria per a les dues parts.
—Tinc una assegurança, però dubto que cobreixi la denúncia que s’ha inventat la
seva clienta. No crec haver tingut cap motiu per llegir la pòlissa des de fa dècades.
—No està assegurat? És una pena… «Inventat» és una paraula que podria
desaprovar.
—Qui és la seva clienta? —va preguntar en Ricky.
—Encara no estic autoritzat a divulgar el seu nom. —L’advocat va moure el cap—.
Està en procés de recuperació i…
—No ha passat res d’això —li va etzibar en Ricky—. Tot és pura fantasia. Una
invenció. No hi ha ni una paraula certa. El seu veritable client és una altra persona, oi?
—Puc assegurar-li que la meva clienta és vertadera —va dir l’advocat després
d’una pausa—. El mateix que les seves acusacions. La senyoreta X és una dona molt
angoixada…
—Per què no l’anomena senyoreta R? —va proposar en Ricky—. R de
Rumplestiltskin. No seria més adequat?
—Em sembla que no l’entenc, doctor. —En Merlin aparentava estar una mica
confós—. X, R, com vulgui. Això no importa en realitat, oi?
—Exacte.
—El que importa, doctor Starks, és que està ficat en un bon embolic. I li asseguro
que li interessa que aquest embolic desaparegui de la seva vida com més aviat millor.
Si he de presentar una demanda, bé, el mal ja estarà fet. La capsa de Pandora, doctor.
Totes les coses dolentes sortiran a la llum pública. Acusacions i desmentiments,
encara que, segons la meva experiència, el desmentiment mai no aconsegueix el
mateix impacte que l’acusació, veritat? No és el desmentiment el que recorda la gent,
oi? —Va moure el cap.
—Jo mai no he abusat de cap pacient. Ni tan sols crec que existeixi aquesta
persona. No tinc cap historial d’aquesta pacient.
—Bé, doctor, m’alegra saber-ho. Espero que n’estigui del tot segur d’això. —
Mentre parlava, la veu de l’advocat va baixar de to i cada paraula s’afilava una mica
més—. Perquè, quan m’hagi entrevistat amb tots els seus pacients de l’última dècada,
hagi parlat amb tots els col·legues amb els quals hagi tingut alguna disputa i hagi
analitzat totes les facetes de la seva vida, que la meva clienta existeixi o no, no tindrà
importància, perquè ja no li quedarà ni vida ni reputació. Gens, en absolut.
En Ricky es va abstenir de replicar. En Merlin va continuar mirant-lo
directament, sense flaquejar ni un segon.
—Té algun enemic, doctor? Algun col·lega envejós? Creu que tots els seus pacients
han quedat satisfets amb el seu tractament? Va donar alguna vegada una puntada de
peu a un gos? No va poder frenar a temps quan un esquirol va travessar davant del
seu cotxe a prop de la seva casa d’estiueig de Cape Cod? —L’advocat va somriure de
nou, ara de manera desagradable—. Ja estic informat d’aquest lloc —va assegurar—.
Una bonica casa al costat d’un bosc, amb jardí i vistes al mar. Cinc hectàrees.
Comprades el 1984 a una dona de mitjana edat el marit de la qual acabava de morir.
Com no aprofitar-se d’una afligida viuda en aquestes circumstàncies? Té idea de com
ha augmentat el valor d’aquesta propietat? Estic segur que sí. Permeti’m que li
comenti només una cosa, doctor Starks. Hi hagi o no res de cert en l’acusació de la
meva clienta, em quedaré aquesta propietat abans que això hagi acabat. I també em
quedaré el seu pis, el seu compte bancari al Chase i el seu pla de jubilació a Dean
Witter que encara no ha tocat, i la modesta cartera de valors que té a la mateixa
agència de corredors. Però començaré per la seva casa d’estiueig. Cinc hectàrees. Crec
que podré subdividir-les i forrar-me. Què li sembla, doctor?
A en Ricky tot li donava voltes.
—Com sap…? —va començar sense convicció.
—Saber aquestes coses és la meva feina —el va interrompre en Merlin—. Si vostè
no tingués res que jo volgués, no em prendria cap molèstia. Però ho té i puc
assegurar-li que no val la pena lluitar, doctor. I el seu advocat li dirà el mateix.
—Lluitar per la meva integritat, sí —va contestar en Ricky.
—No veu les coses amb claredat, doctor. —Es va arronsar d’espatlles una altra
vegada—. Estic intentant dir-li com deixar la seva integritat més o menys intacta.
Vostè, com un ingenu, sembla creure que això té relació amb el fet de tenir raó o no.
Amb el fet de dir la veritat en lloc de mentir. És curiós venint d’un psicoanalista veterà
com vostè. La veritat, la veritat autèntica i clara, és una cosa que sol sentir sovint? O
més aviat sent veritats ocultes i encobertes per tota classe de trucs psicològics,
esquives i esmunyedisses una vegada identificades? I mai blanques o negres del tot,
més aviat de tonalitats grises, marrons i fins i tot vermelles. No és això el que predica
la seva professió?
En Ricky es va sentir com un imbècil. Aquelles paraules el sacsejaven com cops de
puny en un combat desigual. Va inspirar fondo i va pensar en com d’estúpid havia
estat anar al bufet, i que el més intel·ligent era anar-se’n. Estava a punt d’aixecar-se,
quan en Merlin va afegir:
—L’infern pot adoptar moltes formes, doctor Starks. Pensi en mi com en una
d’elles.
—A què es refereix? —va dir en Ricky, i va recordar el que la Virgil havia dit a la
seva primera visita: que seria la seva guia cap a l’infern, i que d’aquí procedia el seu
nom.
—En temps del rei Artús —va prosseguir l’advocat, somrient i gens desagradable,
amb la confiança d’un home que ha mesurat l’adversari i l’ha vist clarament inferior
—, l’infern era molt real per a tota mena de persones, fins i tot per a les educades i
refinades. Creien de veritat en dimonis, diables, possessions d’esperits malignes, el
que vostè vulgui. Podien olorar el foc i el sofre que esperaven als impius i creien que
els abismes en flames i les tortures eternes eren conseqüències raonables d’una mala
vida. En l’actualitat, les coses són més complicades, oi, doctor? Ningú no creu que
patirem la maledicció del foc etern. I què tenim en el seu lloc? Els advocats. I li
asseguro, doctor, que puc convertir-li fàcilment la vida en una cosa que recordi una
imatge medieval plasmada per un d’aquests artistes de malson. Hauria d’elegir el camí
fàcil, doctor. El camí fàcil. Serà millor que torni a comprovar la seva pòlissa
d’assegurances.
La porta de la sala de reunions es va obrir de cop i dos dels homes de la mudança
van vacil·lar abans d’entrar.
—Ens agradaria emportar-nos això ara —va comentar un d’ells—. És l’únic que
falta.
—Molt bé. —En Merlin es va aixecar—. Crec que el doctor Starks ja se n’anava.
—Sí. —En Ricky va assentir i també es va posar dret. Va fer una ullada a la targeta
de l’advocat—. És aquí on hauria de posar-se en contacte amb vostè, el meu advocat?
—Exacte.
—Molt bé —va dir—. I podrem localitzar-lo…?
—Quan vulgui, doctor. Crec que el millor seria que ho solucionés com abans
millor. Segur que no li ve de gust desaprofitar les vacances preocupant-se per mi, oi?
En Ricky no va contestar, encara que es va adonar que no li havia esmentat la seva
intenció d’anar-se’n de vacances. Es va limitar a assentir, es va girar i va sortir de
l’oficina sense mirar enrere.
En Ricky va pujar a un taxi per anar a l’hotel Plaza. Estava a només dotze illes de
cases de distància. Per al que en Ricky tenia al cap, semblava la millor elecció. El taxi
va recórrer veloç el centre d’aquesta manera tan particular que tenen els taxis urbans,
amb acceleracions ràpides, avançaments, frenades, canvis de marxa i eslàloms a través
del trànsit, sense aconseguir ni millor ni pitjor temps que si haguessin seguit un camí
regular, tranquil i recte. En Ricky va observar la llicència del taxista que, com era
d’esperar, tenia un altre incomprensible cognom estranger. Es va reclinar i va pensar
en com resulta de difícil a vegades trobar taxi a Manhattan. Era estrany que n’hagués
trobat un de lliure amb tanta facilitat quan va sortir, atordit, del bufet de l’advocat.
Era com si l’hagués estat esperant.
El taxista es va aturar en sec al costat de la vorera de l’entrada de l’hotel. En Ricky
va pagar la carrera a través de la separació de plexiglàs i va baixar del cotxe. Sense
prestar atenció al porter, va pujar de pressa l’escalinata i va travessar les portes
giratòries. El vestíbul estava ple de gent. Va avançar amb rapidesa entre diversos
grups, munts de maletes i grums atrafegats, cap a The Palm Court. A l’extrem on hi
havia el restaurant es va aturar, va observar el menú un instant i després es va dirigir
cap al passadís al pas més ràpid que podia sense atraure l’atenció, més aviat com algú
que perd un tren. Va anar directament a la porta de l’hotel que donava al sud de
Central Park i va sortir al carrer.
Hi havia un porter que estava demanant taxis per als clients que sortien. En Ricky
es va avançar a una família que esperava a la vorera.
—Em permeten? —va dir a un pare de mitjana edat vestit amb una camisa
d’estampat hawaià i envoltat per tres nens esvalotadors d’entre sis i deu anys. Al seu
costat, una esposa anodina tenia cura de tota la prole—. Es tracta d’una emergència.
No voldria ser groller, però… —El pare va mirar en Ricky com si cap viatge familiar
d’Idaho a Nova York no fos complet si algú no et robés el taxi, i va assentir sense dir
res. En Ricky va pujar i va sentir com la dona deia:
—Què fas, Ralph? Era el nostre taxi.
«Aquest taxista, almenys, no és algú contractat per en Rumplestiltskin», va pensar
en Ricky mentre donava l’adreça del local d’en Merlin.
Com sospitava, el camió de mudances ja no estava aparcat a la porta. El guarda de
seguretat amb la jaqueta blava també havia desaparegut.
En Ricky es va inclinar i va donar un copet al plàstic que el separava del
conductor.
—He canviat d’idea —va dir—. Portim a aquesta adreça, per favor. —Va llegir
l’adreça que hi havia a la targeta de l’advocat—. Pari a l’illa de cases anterior, d’acord?
No vull baixar-hi al davant.
El taxista va arronsar les espatlles i va assentir.
Van trigar un quart d’hora a causa del trànsit. L’adreça de la targeta d’en Merlin
era a prop de Wall Street. Feia olor de prestigi.
El conductor es va aturar una illa de cases abans de l’adreça.
—És allà —va indicar l’home—. Vol que m’hi acosti més?
—No —va respondre en Ricky—. Aquí està bé. —Va pagar i va abandonar el
reduït seient del darrere.
Com mig sospitava, no hi havia rastre del camió de mudances al davant del gran
edifici d’oficines. Va mirar amunt i avall, però no va veure rastre de l’advocat, de
l’empresa ni del mobiliari d’oficina. Va comprovar l’adreça de la targeta i es va
assegurar d’estar en el lloc correcte. Va clavar una ullada a l’interior de l’edifici i va
veure un taulell de seguretat al vestíbul. Un guàrdia uniformat llegia una novel·la de
butxaca darrere d’un grup de pantalles de vídeo i d’un tauler electrònic que mostrava
els moviments de l’ascensor. En Ricky va entrar a l’edifici i es va acostar a un directori
d’oficines col·locat a la paret. El va comprovar de pressa i no va trobar-hi ningú
anomenat Merlin. Es va dirigir cap al guàrdia, que va aixecar la vista.
—Puc ajudar-lo? —va preguntar.
—Sí —va contestar en Ricky—. Potser m’he confós. Tinc la targeta d’aquest
advocat, però no el trobo al directori. Hauria d’instal·lar-se aquí avui.
El guàrdia va estudiar la targeta, va arrugar el front i va moure el cap.
—L’adreça és correcta —va afirmar—. Però no tenim ningú amb aquest nom.
—Pot ser una oficina buida? Com li he dit, es traslladaven avui.
—Ningú no va avisar a seguretat. I no hi ha cap local buit, des de fa anys.
—Que estrany. Deu ser un error d’impremta.
—Podria ser —va dir el guàrdia, i li va tornar la targeta.
En Ricky va pensar que havia guanyat la seva primera escaramussa a l’home que
l’assetjava. Però no estava segur de què obtenia amb això.
Quan va arribar a casa, encara se sentia una mica petulant. No sabia molt bé a qui
havia conegut en aquell bufet i es preguntava si en Merlin no seria en realitat el
mateix Rumplestiltskin. Va pensar que era una possibilitat certa, perquè no hi havia
dubte que el cervell de l’assumpte voldria veure en Ricky en persona, cara a cara. No
estava segur de per què s’ho pensava, però semblava tenir algun sentit. Era difícil
imaginar algú que obtingués plaer torturant-lo sense desitjar veure els seus èxits
personalment.
Però aquesta observació no començava ni tan sols a acolorir el retrat que sabia que
hauria de traçar per endevinar la identitat d’aquest home.
«Què en saps dels psicòpates?», es va preguntar mentre pujava l’escalinata de
l’edifici de pedra rogenca que acollia el seu habitatge i la consulta, a més d’altres
quatre pisos. «No gaire», es va contestar. Els seus coneixements es referien als
problemes i les neurosis de persones normals i corrents, i a les mentides que
s’explicaven a si mateixes per justificar la seva conducta. Però no sabia res d’algú que
creés tot un món de mentides per provocar una mort. Es tractava d’un territori
desconegut per a ell.
La satisfacció que havia sentit de ser per una vegada més hàbil que en
Rumplestiltskin es va evaporar. Va recordar amb fredor el que hi havia en joc.
Va veure que havien repartit el correu i va obrir la seva bústia. Hi havia un sobre
llarg i estret que portava el membret de la policia de Nova York a la cantonada
superior esquerra. El va obrir i va comprovar que contenia un tros de paper unit a un
full fotocopiat. Va llegir la carta petita.
Estimat doctor Starks:

En la nostra investigació vam descobrir el full adjunt entre els efectes
personals d’en Zimmerman. Com que l’esmenta i sembla comentar el seu
tractament, l’hi envio. Per cert, el cas sobre aquesta mort està tancat.
Atentament,
Detectiva J. RIGGINS
En Ricky va llegir la fotocòpia. Era breu, estava mecanografiada i li va provocar

una por difusa.
A qui ho llegeixi:
Parlo i parlo però no milloro. Ningú no m’ajuda. Ningú no escolta el meu jo
real. Ho he deixat tot preparat perquè es tingui cura de la meva mare. Ho
trobaran a la meva oficina juntament amb el meu testament, els papers de
l’assegurança i els altres documents. Demano perdó a tots els implicats, excepte
al doctor Starks. Adéu als altres.
ROGER ZIMMERMAN
Fins i tot la firma estava mecanografiada. En Ricky va contemplar la nota de
suïcidi i va sentir que les seves emocions l’abandonaven.
9
En Ricky pensava que la nota d’en Zimmerman no podia ser autèntica.

En el seu fur intern es mantenia ferm: era tan poc probable que en Zimmerman se
suïcidés com que ho fes ell mateix. No mostrava cap signe de tendències suïcides,
inclinacions a l’autodestrucció ni propensió a la violència contra si mateix. En
Zimmerman era neuròtic i tossut, i estava començant a comprendre la percepció
analítica; era un home al qual encara havia d’empènyer perquè aconseguís alguna
cosa, com sens dubte l’havien hagut d’empènyer a la via del metro. Però en Ricky
començava a tenir problemes per discernir la realitat del que no ho era. Fins i tot amb
la nota de la detectiva Riggins al davant, després de la seva visita a l’estació de metro i
la comissaria, li continuava costant acceptar la realitat de la mort d’en Zimmerman.
Seguia allotjat en algun lloc surrealista de la seva ment. Va abaixar els ulls cap a la
carta de suïcidi i va comprendre que ell era l’única persona a qui anomenava. Es va
tornar a fixar en el fet que no estava firmada a mà, només havien mecanografiat el
nom. O ho havia fet el mateix Zimmerman si és que ell l’havia escrita.
El cap li rodava i va sentir un mareig acompanyat de nàusees que sens dubte eren
psicosomàtiques. Va pujar en ascensor amb la sensació d’arrossegar un pes lligat als
turmells i un altre sobre les espatlles. Les primeres ombres d’autocompassió van
planar sobre el seu cor i la pregunta «per què jo?» perseguia els seus passos lents.
Quan va arribar a la seva consulta, estava esgotat.
Es va desplomar sobre la cadira del despatx i va agafar la carta de la Societat
Psicoanalítica. Va ratllar mentalment el nom de l’advocat, encara que no era tan
babau per pensar que ja no sabria res més d’en Merlin, qualsevulla que fos. A la carta
figurava el nom del terapeuta de Boston que la seva suposada víctima estava visitant, i
en Ricky va saber que sens dubte es pretenia que aquest fos el seu contacte següent.
Per un moment va desitjar ignorar el nom, no fer el que s’esperava d’ell, però al
mateix temps va pensar que no proclamar amb decisió la seva innocència es
consideraria propi d’un home culpable, de manera que, encara que estigués previst i
resultés inútil, havia de fer aquesta trucada.
Encara amb l’estómac regirat, va marcar el número del terapeuta. Va sonar una
vegada i, com mig s’esperava, va saltar un contestador automàtic:
«Li parla el doctor Martin Soloman. En aquest moment no puc atendre la seva
trucada. Per favor, deixi el seu nom, el seu número i el seu missatge i li trucaré com
més aviat millor».
«Almenys encara no se n’ha anat de vacances», va pensar en Ricky.
—Doctor Soloman —va dir, intentant sonar amb ràbia i indignació—, sóc el
doctor Frederick Starks, de Manhattan. Una pacient seva m’ha acusat d’una greu falta
d’ètica. Totes aquestes acusacions són totalment falses. Són una fantasia, sense cap
base en el que és essencial ni en la realitat. Gràcies.
I va penjar. La solidesa del missatge el va reanimar una mica. Va consultar el seu
rellotge. «Cinc minuts —va pensar—. Deu com a molt, perquè em torni la trucada».
En això va encertar. Al cap de set minuts, va sonar el telèfon.
Va contestar amb un greu i sòlid:
—Li parla el doctor Starks.
El seu interlocutor va semblar inspirar fondo abans de parlar.
—Sóc en Martin Soloman, doctor. He rebut el seu missatge i m’ha semblat que el
millor seria trucar-li immediatament.
En Ricky va esperar un moment abans de parlar, cosa que va omplir la línia de
silenci.
—Qui és aquesta pacient que m’ha acusat?
Va ser correspost amb un silenci igual abans que en Soloman contestés.
—Encara no estic autoritzat a divulgar el seu nom. M’ha dit que, quan els
investigadors del Col·legi de Metges es posin en contacte amb mi, es posarà a la seva
disposició. El simple fet de denunciar-lo a la Societat Psicoanalítica de Nova York ha
estat un pas important en la seva recuperació. Necessita seguir amb precaució. Però
això que diu vostè em sembla increïble, doctor. Segur que sap qui han estat els seus
pacients en un marge tan curt de temps. I acusacions com la seva, amb els detalls que
m’ha donat en els últims sis mesos, sens dubte donen crèdit al que diu.
—Detalls? Quina classe de detalls?
—Bé, no sé si haig de… —va vacil·lar el metge.
—No sigui ridícul. No he cregut ni per un moment que aquesta persona existeixi
—el va interrompre en Ricky amb brusquedat.
—Li asseguro que és real. I el seu dolor és considerable —va replicar el terapeuta,
en una imitació del que l’advocat Merlin havia afirmat abans aquest mateix dia—.
Francament, doctor, trobo els seus desmentiments molt poc convincents.
—A veure, doncs, de quins detalls parla?
—L’ha descrit físicament i íntimament —va afirmar en Soloman després de
vacil·lar—. Ha descrit la seva consulta. Pot imitar la seva veu d’una manera que ara
em resulta sorprenentment exacta…
—Impossible —va deixar anar en Ricky.
—Digui’m, doctor —va voler saber en Soloman després d’una altra pausa—, a la
paret de la seva consulta, al costat del retrat de Freud, té una xilografia blava i groga
d’una posta de sol a Cape Cod?
En Ricky es va quedar sense respiració. De les poques obres d’art que quedaven en
la seva monàstica casa, aquesta n’era una. L’hi havia regalat la seva dona en el seu
quinzè aniversari de casament, i era una de les poques coses que havien sobreviscut a
la purga de la seva presència després que sucumbís al càncer.
—La té, oi? —va continuar en Soloman—. La meva pacient va dir que es
concentrava en aquesta obra i intentava transportar-se a la imatge mentre vostè
abusava sexualment d’ella. Com una experiència extracorpòria. He conegut altres
víctimes de delictes sexuals que feien el mateix, imaginar-se en un altre lloc fora de la
realitat. És un mecanisme de defensa bastant habitual.
—No va passar mai res d’això. —En Ricky es va empassar la saliva amb dificultat.
—Bé —va dir en Soloman amb brusquedat—, no és a mi a qui ha de convèncer.
En Ricky va vacil·lar abans de preguntar:
—Quant temps fa que atén aquesta pacient?
—Sis mesos. I encara ens queda molt camí per recórrer.
—Qui l’hi va enviar?
—Com diu?
—Qui la va fer venir a la seva consulta?
—No ho recordo…
—M’està dient que una dona que pateix aquesta classe de trauma emocional va
elegir el seu nom a la guia telefònica?
—Hauria de buscar-ho a les meves notes.
—Seria suficient que ho recordés.
—Tot i així, hauria de buscar-ho.
—Faci-ho i podrà comprovar que ningú no l’hi va enviar —va xiuxiuejar en Ricky
—. El va elegir per alguna raó evident. Així que l’hi preguntaré una altra vegada: per
què vostè, doctor?
—En aquesta ciutat tinc fama pels meus èxits amb les víctimes de delictes sexuals
—va afirmar en Soloman després de pensar-ho.
—A què es refereix amb això de «fama»?
—He escrit alguns articles sobre la meva feina a la premsa local.
—Declara sovint en judicis? —En Ricky pensava amb rapidesa.
—No tan sovint. Però estic familiaritzat amb el procés.
—Com de sovint és «no tan sovint»?
—Dues o tres vegades. I sé on vol anar a parar. Sí, han estat casos prominents.
—Ha estat alguna vegada un testimoni expert?
—Doncs, sí. En diversos plets civils, inclòs un contra un psiquiatre acusat més o
menys del mateix que vostè. Sóc professor a la Universitat de Massachusetts, on
ensenyo diversos mètodes de recuperació per a les víctimes.
—El seu nom va sortir a la premsa poc abans que aquesta pacient anés a veure’l?
Vull dir de manera destacada…
—Sí, en un article del Boston Globe. Però no veig què…
—I insisteix que la seva pacient és creïble?
—Sí. He fet teràpia amb ella durant sis mesos. Dues hores a la setmana. Ha estat
molt coherent. Res del que ha dit fins en aquest moment em faria dubtar de la seva
paraula. Doctor, vostè i jo sabem que és gairebé impossible mentir a un terapeuta,
sobretot durant un espai prolongat de temps.
Uns quants dies abans, en Ricky hauria estat d’acord amb aquesta afirmació. Ara
ja no n’estava tan segur.
—I on és ara la seva pacient?
—De vacances fins a la tercera setmana d’agost.
—No li va deixar un número de telèfon on poder localitzar-la a l’agost?
—No. Crec que no. Li vaig donar hora per a finals de mes i res més.
En Ricky s’ho va pensar molt bé i va fer una altra pregunta:
—I té uns extraordinaris, sorprenents i penetrants ulls verds?
En Soloman va vacil·lar. Quan va parlar, va ser amb una reserva glacial.
—Així, doncs, la coneix.
—No —va dir en Ricky—. Només intentava endevinar.
I va penjar.
«La Virgil», es va dir.
En Ricky contemplava el gravat que figurava de manera tan prominent en els

records ficticis de la falsa pacient d’en Soloman. No tenia cap dubte que en Soloman
era real, ni que havia estat escollit amb cura. Tampoc no hi havia dubte que el famós
doctor Soloman no tornaria a veure la jove tan bella i tan angoixada que havia
sol·licitat la seva ajuda. Almenys en el context que en Soloman esperava. En Ricky va
moure el cap. Hi havia molts terapeutes la vanitat dels quals era tan gran que els
encantava l’atenció de la premsa i la devoció dels seus pacients. Actuaven com si
tinguessin una percepció totalitzadora i completament màgica dels costums del món i
els actes de les persones, i expressaven opinions i feien declaracions apressades amb
lleugeresa molt poc professional. En Ricky sospitava que en Soloman era una mena de
psiquiatre de tertúlia que adopten l’actitud de saber les coses sense la feina que costa
arribar a percebre-les. És més fàcil escoltar algú una estona i improvisar que asseure’s
dia rere dia i penetrar les capes del que és mundà i trivial en recerca d’alguna cosa més
profunda. L’únic que li inspiraven els membres de la seva professió que es prestaven a
dictàmens judicials i articles periodístics era menyspreu.
Però en Ricky comprenia que la reputació, la fama i la popularitat d’en Soloman
donarien credibilitat a l’acusació. En aparèixer el seu nom en aquesta carta, guanyava
el pes suficient per al propòsit de la persona que la va concebre.
«Què has descobert avui?», es va preguntar en Ricky.
Molt. Però sobretot que els fils de la xarxa en què es trobava atrapat havien estat
preparats mesos abans.
Va tornar a contemplar el gravat de la paret.
«Van estar aquí —va pensar—. Molt abans de l’altre dia». Va recórrer la consulta
amb la mirada. No hi havia res segur. Res era privat. Havien estat allí mesos enrere i
ell no ho havia sabut.
La ràbia el va sacsejar com un cop de puny a l’estómac, i la seva primera reacció va
ser agafar aquell gravat i arrencar-lo de la paret. El va tirar a la paperera que tenia al
costat de la taula, amb la qual cosa es va partir el marc i el vidre es va esmicolar. Va
ressonar com un tret en les reduïdes dimensions de l’habitació. Dels seus llavis, en van
sortir paraulotes, inusitades i fortes, que van omplir l’aire de dards. Es va girar i es va
aferrar als costats de l’escriptori, com per no perdre l’equilibri.
Amb la mateixa rapidesa que va sorgir, la còlera va desaparèixer, substituïda per
una altra onada de nàusees. Se sentia marejat i el cap li rodava, com quan un s’aixeca
massa de pressa, sobretot si té una grip o un refredat fort. En Ricky va trontollar
emocionalment. Respirava amb dificultat, més aviat esbufegava, i semblava que algú li
hagués cenyit una corda al voltant del tòrax.
Va trigar uns quants minuts a recobrar l’equilibri i, tot i així, seguia sentint-se
feble, gairebé esgotat.
Va fer una nova ullada al voltant de la consulta, però ara semblava diferent. Era
com si tots els objectes quotidians s’haguessin tornat sinistres. Va pensar que ja no
podia fiar-se de res del que tenia a la vista. Es va preguntar què més hauria explicat la
Virgil al metge de Boston; quins altres detalls de la seva vida estarien ara exposats en
una denúncia presentada al Col·legi de Metges. Va recordar les vegades en què
pacients seus l’havien visitat, consternats, després que els entressin a robar a casa o
que els atraquessin, i havien parlat de com una sensació de violació els havia afectat la
vida. Ell els escoltava amb comprensió i objectivitat clínica, sense haver entès mai en
realitat com era de primària aquesta sensació. Ara ho entenia més bé.
Ell també se sentia violat.
De nou va recórrer l’habitació amb la mirada. El que abans li semblava segur
estava perdent amb rapidesa aquesta qualitat. «Fer que una mentida sembli real és
complicat —va pensar—. Exigeix planificació». Es va ubicar darrere de l’escriptori i va
veure que el contestador automàtic parpellejava. El comptador de missatges estava
també il·luminat en vermell, i marcava el número quatre. Va pitjar la tecla que
activava la màquina per escoltar el primer missatge. Va reconèixer immediatament la
veu d’un pacient, un redactor de mitjana edat del New York Times; un home atrapat
en una feina ben remunerada però monòtona, dedicat a revisar textos per a la secció
de ciència escrits per reporters més joves i impetuosos. Era un home que anhelava fer
més coses a la seva vida, investigar la creativitat i l’originalitat, però que temia el
trastorn que satisfer aquest desig pogués ocasionar en una vida tan ben ordenada. No
obstant això, aquest pacient era intel·ligent, culte, i feia grans avenços en la teràpia des
que havia comprès la relació entre la rígida educació que li havien inculcat els seus
pares, professors d’universitat de l’Oest Mitjà, i la seva por a córrer riscos. A en Ricky
li queia bastant bé, i creia molt probable que acabés la psicoanàlisi i veiés la llibertat
que li proporcionaria com una oportunitat, cosa que és una enorme satisfacció per a
qualsevol terapeuta.
«Doctor Starks —deia l’home a poc a poc, gairebé reticent, en identificar-se—, em
sap greu deixar-li un missatge al contestador durant les seves vacances. No vull
molestar-lo, però amb el correu d’aquest matí m’ha arribat una carta molt
inquietant».
En Ricky va inspirar fondo. La veu del pacient va seguir a poc a poc.
«És una fotocòpia d’una denúncia presentada en contra seu davant el Col·legi de
Metges i la Societat Psicoanalítica de Nova York. Sóc conscient que la naturalesa
anònima de l’acusació la fa molt difícil de rebatre. Per cert, la fotocòpia ha estat
tramesa a casa meva, no a la meva oficina, i no té remitent ni cap altra característica
identificadora».
El pacient va vacil·lar de nou.
«Em trobo davant d’un seriós conflicte d’interessos. No tinc cap dubte que la
denúncia és una notícia important i que hauria de passar-la a un dels nostres
periodistes d’informació local perquè la investigués. D’altra banda, això
comprometria molt la nostra relació. Estic molt preocupat per les acusacions, que
suposo que vostè negarà…».
El pacient va semblar recuperar l’alè per afegir amb un aire d’amargura:
«Tothom nega sempre haver obrat malament. “No ho vaig fer, no ho vaig fer, no
ho vaig fer”… Fins que els fets i les circumstàncies són tan evidents que ja no es pot
mentir més. Presidents, funcionaris, empresaris, metges… Fins a monitors de
boyscouts i entrenadors de lligues infantils, per l’amor de Déu. Quan per fi es veuen
obligats a dir la veritat, esperen que tothom entengui que es van veure obligats a
mentir, com si fos correcte seguir mentint fins que estàs tan atrapat que ja no pots fer-
ho més».
El pacient es va detenir una altra vegada, i després va penjar. El missatge semblava
tallat, com si faltés la pregunta que volia que en Ricky contestés.
A en Ricky li tremolava la mà quan va pitjar de nou el play del contestador. El
missatge següent era només el plor d’una dona. Per desgràcia, el va reconèixer i va
saber que era una altra pacient de feia temps. Va sospitar que ella també havia rebut
una còpia de la carta. Va avançar la cinta. Els dos missatges restants eren igualment de
pacients. Un, un destacat coreògraf de Broadway, va balbucejar de ràbia a penes
continguda. L’altre, una fotògrafa d’estudi de cert renom, semblava tan confosa com
consternada.
El va envair la desesperació. Potser per primera vegada en la seva carrera
professional no sabia què dir als seus pacients. Va pensar que els que no havien trucat
era perquè encara no havien obert el correu.
Un dels elements fonamentals de la psicoanàlisi és la curiosa relació entre pacient

i terapeuta, en què el pacient revela cada detall íntim de la seva vida a una persona que
no correspon de la mateixa manera i que molt poques vegades reacciona a una
informació fins i tot quan és provocadora. En el joc infantil de la veritat, s’estableix la
confiança a través del risc compartit. Tu m’expliques, jo t’explico. Tu m’ensenyes les
teves coses, jo t’ensenyo les meves. La psicoanàlisi desnivella aquesta relació i la
converteix en totalment unilateral. En Ricky sabia que la fascinació dels pacients per
qui era ell, pel que pensava i sentia i per com reaccionava eren dinàmiques importants
i formaven part del gran procés de transferència que tenia lloc a la seva consulta, en la
qual, assegut en silenci darrere dels seus pacients ajaguts al divan, es convertia
simbòlicament en moltes coses, però, sobretot, passava a simbolitzar una cosa diferent
i pertorbadora per a cada un d’ells, i així, en adoptar aquests papers diferents per a
cada pacient, podia guiar-los a través dels seus problemes. El seu silenci passava a
representar psicològicament la mare d’un pacient, el pare d’un altre, el cap d’un
tercer. El seu silenci passava a representar l’amor i l’odi, la còlera i la tristesa. Podia
convertir-se en pèrdua, i també en rebuig. En certs sentits, en la seva opinió, l’analista
era un camaleó, que canvia de color davant la superfície de qualsevol objecte que toca.
No va tornar cap de les trucades dels seus pacients. A la nit, tots havien telefonat.
Va pensar que el redactor del Times tenia raó. Vivim en una societat que ha canviat el
concepte de la negació. La negació va acompanyada ara de la suposició que és només
una mentida de conveniència que serà adaptada en algun moment posterior, quan
s’haurà negociat una veritat acceptable.
Una sola mentida ben elaborada havia atacat d’una manera salvatge hores que
sumaven dies i setmanes que es convertien en mesos i es tornaven anys amb cada un
dels pacients. No sabia gaire bé com reaccionar davant els seus pacients o si hauria de
fer-ho. El clínic que hi havia en ell sabia que examinar la reacció de cada pacient a les
acusacions seria profitós, però a la vegada semblava inútil.
Per sopar es va preparar una sopa de pollastre enllaunada.
Mentre se la menjava, es va preguntar si alguns dels poders medicinals i
reconstituents d’aquell beuratge li fluirien fins al cor.
Encara no tenia cap pla d’actuació. Cap mapa que pogués seguir. Un diagnòstic,
seguit d’un tractament. Fins en aquest moment, en Rumplestiltskin li recordava una
espècie de càncer insidiós que atacava diferents parts de la seva persona. Encara havia
de definir com abordar-lo. El problema era que això contrariava la seva formació. Si
hagués estat oncòleg, com els metges que van tractar sense èxit la seva dona, o fins i
tot un dentista, que podia veure la dent corcada i extreure-la, ho hauria fet. Però la
formació d’en Ricky era molt diferent. Un analista, encara que reconeix algunes
característiques i síndromes definibles, deixa en última instància que el pacient
inventi el tractament en el simple context del procés. En Ricky es veia limitat en la
seva forma d’abordar la qüestió d’en Rumplestiltskin i les seves amenaces per la
mateixa qualitat que l’havia mantingut en tan bon lloc durant tants anys. La passivitat
que constituïa el segell de la seva professió era, de sobte, perillosa.
A última hora de la nit, el va preocupar per primera vegada que en
Rumplestiltskin el matés.
10
Al matí, va marcar un altre dia al calendari d’en Rumplestiltskin i va redactar els

versos següents:
Em vaig dedicar a buscar amb profusió

en vint anys de la meva professió.
És aquest número encertat?
El temps gairebé s’ha acabat
i no em puc deixar de preguntar:
la mare de l’R, l’he de trobar?
Es va adonar que s’estava apartant de les normes d’en Rumplestiltskin. En primer

lloc, feia dues preguntes en lloc d’una, i, a més, no les formulava per obtenir una
simple resposta afirmativa o negativa com li havien indicat. Però intuïa que si usava la
mateixa rima infantil que el seu torturador, l’induiria a passar per alt la violació de les
normes i, potser, a contestar amb una mica més de claredat. Sabia que necessitava
informació per deduir qui li havia parat aquesta trampa. Molta més informació. No es
feia il·lusions que en Rumplestiltskin li revelés cap detall que li indiqués amb
exactitud on buscar-lo, ni que pogués proporcionar-li a l’instant una via cap a un nom
que podria donar a les autoritats (si aconseguia deduir amb quines autoritats havia de
posar-se en contacte). Aquest home havia planejat la seva venjança amb massa
precisió perquè això passés ara mateix. Però un analista es considera un científic de
les coses indirectes i ocultes. Així que en Ricky hauria de ser un especialista en les
coses amagades i encobertes, i si havia de descobrir el nom real d’en Rumplestiltskin,
hauria de fer-ho a partir d’una relliscada que ell, per molt intricats que fossin els seus
plans, no hagués previst.
La dona del Times que va agafar la comanda per a l’anunci d’una columna en
portada va semblar agradablement intrigada pel poema.
—No és habitual —va comentar—. Solen ser anuncis del tipus «Felices bodes d’or,
pare i mare» o ganxos publicitaris per a algun producte nou que algú vol vendre. Això
sembla diferent. Quin és el motiu? —va preguntar.
—Forma part d’un joc molt elaborat —va contestar en Ricky, procurant ser educat
amb una mentida eficient—. Una diversió estiuenca d’un parell d’amics als quals ens
agraden les endevinalles i els trencaclosques.
—Vaja —va replicar la dona—. Sona divertit.
En Ricky no va respondre, perquè allò no tenia res de divertit. La dona del
periòdic li va llegir el poema una última vegada per assegurar-se que l’havia anotat bé,
i després li va agafar les dades. Li va preguntar si volia que li enviés una factura o que
li carregués l’import en una targeta de crèdit. Es va decidir per aquesta última opció.
Va sentir la dona teclejar a l’ordinador els números de la seva Visa a mesura que els hi
anava dient.
—Bé, això és tot —va afegir la dona—. L’anunci sortirà demà. Bona sort amb el
joc. Espero que guanyi.
—Jo també —va dir. Li va donar les gràcies i va penjar.
Va tornar a concentrar-se en el munt de notes i expedients.
«Delimita i elimina —va pensar—. Sigues sistemàtic i meticulós. Descarta els
homes o descarta les dones. Descarta els vells, concentra’t en els joves. Troba la
seqüència temporal adequada. Troba la relació correcta. Això et donarà un nom. Un
nom portarà a un altre».
Respirava amb força. S’havia passat la vida intentant ajudar la gent a conèixer les
forces emocionals que motivaven el seu comportament. El que fa un analista és aïllar
la culpa i intentar traduir-la en una cosa manejable, perquè la necessitat de venjança
és tan incapacitant com qualsevol neurosi. L’analista busca que el pacient trobi una
manera de superar aquesta necessitat i aquesta còlera. No és inusual que un pacient
comenci una teràpia manifestant una fúria que sembla exigir una actuació. S’elabora
un tractament destinat a eliminar aquest impuls, de manera que pugui seguir amb la
seva vida sense la necessitat compulsiva de venjar-se.
Venjar-se, en el seu món, era una debilitat. Potser fins i tot una malaltia.
En Ricky va moure el cap.
Mentre procurava revisar el que sabia i com aplicar-ho a la seva situació, va sonar
el telèfon de l’escriptori. El va sobresaltar i va dubtar abans d’agafar-lo, pensant que
podia ser la Virgil.
No ho era. Era la dona dels anuncis del Times.
—El doctor Starks?
—Sí.
—Sento haver de trucar-li, però hem tingut un problema.
—Un problema? Quina classe de problema?
La dona va vacil·lar, com si li costés parlar.
—La targeta Visa que em va donar està cancel·lada. Està segur d’haver-me donat
bé el número?
—Cancel·lada? —En Ricky es va posar vermell i va afirmar, indignat—: Això és
impossible.
—Bé, potser el vaig anotar malament.
En Ricky va treure la targeta per tornar a llegir els números, però aquesta vegada a
poc a poc.
—Doncs és el número per al qual vaig demanar autorització —va dir la dona—.
Me la van tornar dient que la targeta havia estat cancel·lada recentment.
—No ho entenc —va dir en Ricky amb frustració creixent—. Jo no he cancel·lat
res. I pago tot el saldo cada mes…
—Les companyies de targetes de crèdit cometen molts errors —va comentar la
dona, afligida—. Que té una altra targeta? O prefereix que li enviï una factura per
pagar amb un taló?
En Ricky va començar a treure una altra targeta de la cartera, però es va aturar. Va
empassar saliva amb força.
—Sento les molèsties —va dir a poc a poc, i de sobte li costava molt contenir-se—.
Trucaré als de la Visa. Mentrestant, enviï’m la factura, per favor.
La dona va accedir i va comprovar la seva adreça.
—Sol passar —va afegir—. Que va perdre la cartera? A vegades els lladres agafen
el número d’extractes vells que hem llençat. O comprem alguna cosa i el dependent
ven el número a un pocavergonya. Hi ha milions de maneres de falsificar les targetes,
doctor. Però serà millor que truqui als de la Visa i que ho solucioni. O acabarà rebent
càrrecs que no són seus. En qualsevol cas, segurament li enviaran una targeta nova
d’aquí a un parell de dies.
—D’acord —va dir en Ricky, i va penjar.
A poc a poc, va extreure totes les seves targetes de crèdit. «No serveixen de res —
es va dir—. Les han cancel·lat totes». No sabia com però sabia qui.
No obstant això, va començar el tediós procés de trucar per esbrinar el que ja
sabia. El servei d’atenció al client de les diferents companyies va ser agradable però no
gaire servicial. Quan intentava explicar que ell no havia cancel·lat les targetes,
l’informaven que sí que ho havia fet. Era el que apareixia a l’ordinador, i el que posava
l’ordinador havia de ser cert. Va preguntar a cada companyia com havia estat
cancel·lada la targeta i cada vegada li van contestar que la petició s’havia fet
electrònicament a través d’Internet. Li van indicar, diligents, que aquestes operacions
senzilles podien fer-se amb uns quants cops de teclat, que era un servei que el banc
oferia per facilitar la situació financera dels seus clients, encara que en Ricky, en la
seva situació actual, podria haver discutit aquest punt. Tots li van oferir obrir nous
comptes.
Va dir a cada companyia que ja trucaria. Després, va agafar unes tisores i va tallar
els inservibles plàstics per la meitat. No se li escapava que això era precisament el que
alguns pacients s’havien vist obligats a fer quan havien superat el seu crèdit i
incorregut en costosos deutes.
En Ricky no sabia fins a quin punt en Rumplestiltskin hauria aconseguit penetrar
en les seves finances. Ni com.
«“Deute” és un concepte pròxim al seu joc —va pensar—. Creu que li dec alguna
cosa que no es pot pagar amb un taló o una targeta de crèdit».
Al matí hauria de fer una visita a la sucursal del seu banc. També va telefonar a
l’home que s’encarregava de la seva modesta cartera d’inversions i li va deixar un
missatge demanant que el corredor li tornés la trucada com més aviat millor. Després
es va reclinar un moment i va intentar imaginar com en Rumplestiltskin devia haver
accedit a aquesta part de la seva vida.
En Ricky no sabia informàtica. Els seus coneixements d’Internet, pàgines web,
xats i ciberespai es limitaven a estar vagament familiaritzat amb les paraules, però no
amb la realitat. Els seus pacients parlaven sovint d’una vida connectada a Internet i,
d’aquesta manera, s’havia fet alguna idea del que un ordinador podia fer, però més
encara del que un ordinador els feia a ells. Mai no havia tingut interès a aprendre res
d’això. Efectuava les seves anotacions amb bolígraf en llibretes. Si havia de redactar
una carta, usava una antiga màquina d’escriure elèctrica que tenia més de vint anys i
que guardava en un armari. Però tenia ordinador. La seva dona n’havia comprat un
l’any en què s’havia posat malalta i l’havia actualitzat un any abans de morir. Sabia
que ella l’utilitzava per connectar-se amb grups de suport als malalts de càncer i per
parlar amb altres víctimes de la malaltia en aquest món curiosament impersonal
d’Internet. No havia participat amb ella en aquestes coses, pensant que respectava la
seva intimitat en no immiscir-s’hi, encara que també podria haver pensat que no
mostrava prou interès. Poc després de la seva mort, havia tret la màquina de la taula
del racó del dormitori que la seva dona ocupava quan aconseguia reunir energia
suficient per aixecar-se del llit i l’havia guardat als trasters del soterrani de l’edifici.
Tenia intenció de llençar l’ordinador o de donar-lo a una escola o una biblioteca, però
encara no ho havia fet. Va pensar que ara el necessitaria.
Perquè sospitava que en Rumplestiltskin sabia usar molt bé un ordinador.
Es va aixecar del seient, decidit a recuperar l’ordinador de la seva difunta esposa.
Al calaix superior dret de la taula guardava la clau d’un cadenat, i la va agafar.
Es va assegurar de tancar amb clau la porta de casa seva i va baixar en ascensor
fins al soterrani. Feia mesos que no anava als trasters i va arrugar el nas en sentir l’aire
florit i viciat. Tenia un matís ranci i nauseabund, que la calor diària incrementava.
Sortir de l’ascensor li va produir una opressió al pit. Es va preguntar per què la
direcció de l’edifici no netejava mai aquesta zona. Va pitjar l’interruptor del llum i es
va encendre una bombeta pelada que donava escassa llum al soterrani. Allà on es
dirigia, projectava ombres i travessava foscor i humitat. Cada un dels sis pisos de
l’edifici tenia un traster delimitat per tela metàl·lica clavada a unes estructures barates
de fusta amb el número del pis. Era un lloc de cadires trencades i caixes de papers
vells, bicicletes oxidades, esquís, baguls i maletes innecessàries. La majoria de les coses
estaven cobertes de pols i teranyines, i gairebé tot s’incloïa en la categoria d’alguna
cosa una mica valuosa per llençar però no tant com per tenir-la a mà cada dia. Coses
reunides amb el temps que havien baixat a la categoria de «millor guardar-ho perquè
algun dia podríem necessitar-ho», encara que això és difícil.
En Ricky es va ajupir una mica malgrat que no tocava el sostre, impulsat per
l’ambient tancat. Es va acostar al seu traster amb la clau a la mà.
Però el cadenat estava obert. Penjava del pany com un adorn oblidat en un arbre
de Nadal. El va observar més de prop i va veure que l’havien rebentat.
Va retrocedir un pas, sorprès, com si una rata hagués passat corrent per davant
seu.
El seu primer impuls va ser fer mitja volta i córrer; el segon, avançar. Va ser el que
va fer. Va obrir la porta de tela metàl·lica i va veure que el que havia anat a buscar, la
caixa que contenia l’ordinador de la seva dona, no hi era. Es va endinsar més al
traster. El seu cos tapava en part la llum, així que només unes franges afilades
d’il·luminació foradaven l’espai. Va fer una ullada al voltant i va veure que faltava una
altra cosa: un arxivador de plàstic on guardava els seus exemplars de les declaracions
de la renda.
La resta de les coses semblaven intactes, si això servia d’alguna cosa.
Pràcticament paralitzat per una sensació aclaparadora de derrota, va tornar a
l’ascensor. De tornada a la llum del dia i a l’aire més pur, i fora de la brutícia i la pols
dels records emmagatzemats a sota, va començar a pensar en l’impacte que podrien
tenir l’ordinador i les declaracions de renda desapareguts.
«Què m’han robat?», es va preguntar. I es va estremir en respondre’s: «És probable
que tot».
Les declaracions de la renda desaparegudes li van provocar una sensació horrible.
No era estrany que en Merlin sabés tant sobre els seus actius; segurament ho sabia tot
sobre les seves modestes finances. Una declaració de la renda és com un mapa de
carreteres que abasta des de la identitat fins a les donacions benèfiques. Mostra totes
les rutes recorregudes en l’existència d’una persona, sense la història. Com un mapa,
indica a algú com anar d’aquí a allà en la vida d’una altra persona, on hi ha les
autopistes i on comencen les carreteres secundàries. L’únic que hi falta és color i
descripció.
L’ordinador desaparegut també el preocupava. No tenia idea del que quedava al
disc dur, però sabia que hi havia alguna cosa. Va intentar recordar les hores que la
seva dona havia passat davant aquella màquina abans que la malaltia li robés fins i tot
les forces per teclejar. Desconeixia quina quantitat del seu dolor, dels seus records, de
les seves idees i dels seus recorreguts electrònics hi devia haver dins seu. L’únic que
sabia era que un informàtic qualificat podia recuperar tota mena de trajectes a partir
de la memòria de l’ordinador. Va suposar que en Rumplestiltskin tenia l’habilitat
necessària per extreure de la màquina els que contingués.
En Ricky es va desplomar quan va arribar a casa seva. Se sentia com si l’haguessin
tallat amb una fulla d’afaitar calenta. Va mirar al seu voltant i va saber que tot el que
creia que era tan segur i privat en la seva vida era vulnerable.
Res no era secret.
Si hagués estat un nen, s’hauria posat a plorar en aquest mateix instant.
Aquella nit els seus somnis van estar plens d’imatges ombrívoles i violentes. En
un, es va veure intentant avançar per una habitació mal il·luminada, sabent tota
l’estona que, si ensopegava i queia, seria engolit per la penombra de l’oblit, però tot i
així travessava l’estança amb pas vacil·lant, agafant-se a parets vaporoses amb dits
entumits, en un recorregut que semblava impossible. Va despertar enmig de la negror
de la seva habitació, ple d’aquest pànic momentani que es té en passar de la
inconsciència a la consciència, amb la jaqueta del pijama tacada de suor, la respiració
superficial i el coll sec, com si portés hores cridant desesperat. Per un instant no va
estar segur d’haver deixat enrere el malson i, fins que no va encendre el llum de la
tauleta i va veure l’espai conegut de la seva habitació, el seu cor no va començar a
recuperar el seu ritme normal. Va deixar caure el cap de nou sobre el coixí, necessitat
de repòs, tot i saber que no n’obtindria. No li va costar gaire interpretar els seus
somnis. Eren tan malignes com estava començant a ser-ho la seva vida.
L’anunci va aparèixer l’endemà a la portada del Times, a la part inferior, com en
Rumplestiltskin havia especificat. El va llegir diverses vegades i va intuir que, almenys,
faria pensar el seu torturador. No sabia quant temps trigaria a contestar-lo, però
esperava alguna classe de resposta amb rapidesa, potser al diari de l’endemà.
Mentrestant, va decidir que el millor seria seguir treballant en el trencaclosques.
Amb la publicació de l’anunci, va tenir un sentiment momentani i il·lusori de
triomf, com animat per haver fet un pas endavant. La desesperació aclaparadora del
dia anterior en descobrir el robatori de l’ordinador i de les declaracions de la renda
quedava, si no del tot oblidada, almenys aparcada. L’anunci va donar a en Ricky la
sensació que almenys aquell dia no era una víctima. Es va trobar concentrat, capaç de
centrar-se, amb una memòria més aguda i precisa. El dia li va passar volant, tan de
pressa com ho hauria fet un de normal amb pacients, mentre recuperava records i
viatjava pel seu propi paisatge interior.
Al final del matí, havia elaborat dues llistes de treball independents. Limitant-se
encara al període que començava el 1975 i acabava el 1985, en la primera llista va
identificar unes setanta-tres persones a les quals havia proporcionat tractament.
Aquest variava des d’un màxim de set anys per a un home molt pertorbat fins a tres
mesos per a una dona que passava per una crisi matrimonial. Com a mitjana, la
majoria dels seus pacients se situava en la gamma de tres a cinc anys. En gairebé tots
els casos es tractava de tradicionals anàlisis freudianes, de quatre a cinc sessions
setmanals, amb l’ús del divan i les diverses tècniques de la professió. En uns pocs no
era així: eren trobades cara a cara, sessions més senzilles de conversa en les quals
havia actuat menys com a analista i més com a terapeuta corrent, amb opinions i
consells, que són precisament les coses que un analista més s’esforça a evitar. A mitjan
anys vuitanta havia anat deixant aquesta classe de pacients per limitar-se
exclusivament a l’experiència exhaustiva de la psicoanàlisi.
Sabia que també hi havia diversos pacients, potser dues dotzenes en aquests deu
anys, que havien començat tractaments i els havien interromput. Els motius per
abandonar la teràpia eren diversos: alguns no disposaven dels diners o de
l’assegurança mèdica necessaris per pagar les sessions; altres s’havien vist obligats a
mudar-se a causa d’exigències professionals o escolars. Uns pocs havien decidit que
no rebien suficient ajuda o que aquesta no era tan ràpida com volien, o estaven massa
enfadats amb el món per continuar. Eren pocs, però n’hi havia.
Integraven la seva segona llista, molt més difícil d’elaborar.
Es va adonar de seguida que es tractava d’una llista més perillosa. Incloïa persones
que podien haver transformat la seva ràbia en una obsessió per en Ricky, i haver-la
transmès després.
Va posar les dues llistes a la taula, davant seu, i va pensar que hauria de començar
el rastreig de noms. Quan tingués la resposta d’en Rumplestiltskin, podria eliminar
diverses persones de cada una i seguir endavant.
Tot el matí havia esperat que sonés el telèfon, amb una resposta del seu agent de
borsa. Li sorprenia una mica no tenir notícies d’ell, perquè en el passat havia manejat
sempre els diners d’en Ricky amb diligència i serietat. Va marcar el número una altra
vegada i li va tornar a sortir la secretària.
Va semblar una mica nerviosa en sentir la seva veu.
—Oh, doctor Starks, el senyor Williams estava a punt de trucar-li. Hi ha hagut
una certa confusió amb el seu compte —va assegurar.
—Confusió? —A en Ricky se li va fer un nus a l’estómac—. Com es poden
confondre els diners? Les persones poden confondre’s. Els gossos poden confondre’s.
Els diners, no.
—Li passaré el senyor Williams —va dir la secretària.
Després d’un breu silenci es va sentir a la línia la no exactament coneguda, però
tampoc irrecognoscible veu del corredor. Totes les inversions d’en Ricky eren
conservadores, fons mutus i bons. Res arriscat ni agressiu, només un creixement
modest i regular. Tampoc no eren gaire considerables. De tots els professionals
relacionats amb l’àmbit de la medicina, els psicoanalistes figuraven entre els més
limitats pel que fa al que podien cobrar i a la quantitat de pacients que podien
atendre. No eren com els radiòlegs, que tenien tres pacients a la mateixa hora en sales
diferents, ni com els anestesistes, que anaven d’una operació a una altra com si es
tractés d’una cadena de muntatge. Els psicoanalistes no solien fer-se rics, i en Ricky
no era l’excepció. La casa de Cape Cod i el pis eren de propietat, però això era tot. Cap
Mercedes. Cap iot fondejat a Long Island Sound. Només algunes inversions prudents
destinades a proporcionar-li prou diners per jubilar-se, si alguna vegada decidia
reduir el volum de pacients. En Ricky parlava amb el seu corredor una o dues vegades
a l’any, res més. Sempre havia suposat que era un dels peixos més petits de la firma.
—Doctor Starks? —L’agent de borsa es va deixar sentir amb brusquedat i parlant
de pressa—. Disculpi que l’hagi fet esperar, però estàvem intentant resoldre un
problema…
—Quina classe de problema? —En Ricky semblava tenir l’estómac contret.
—Bé, que ha obert un compte borsari amb un d’aquests nous corredors de borsa
on line? Perquè…
—No, no ho he fet. En realitat, no sé de què m’està parlant.
—Bé, això és el més estrany. Sembla que hi ha hagut moltes operacions d’un dia al
seu compte.
—Operacions d’un dia?
—Sí, es tracta de contractar operacions borsàries amb rapidesa per intentar
mantenir-se per davant de les fluctuacions del mercat.
—Ho entenc. Però jo no ho he fet.
—Algú més té accés als seus comptes? Potser la seva dona…
—La meva dona va morir fa tres anys —va dir en Ricky amb fredor.
—Naturalment —va contestar l’agent immediatament—. Ja ho recordo. Disculpi.
Però potser algú més. Té fills?
—No. On són els meus diners? —En Ricky va ser tallant, exigent.
—Bé, ho estem comprovant. Potser haurem d’anar a la policia, doctor Starks. De
fet, és el que estic començant a pensar. És a dir, si algú va aconseguir accedir de
manera il·legal al seu compte…
—On són els meus diners? —va insistir en Ricky.
—No puc afirmar-ho amb precisió —va contestar l’agent després de vacil·lar—.
Els nostres auditors interns estan revisant el compte. L’únic que puc dir-li és que hi ha
hagut una activitat important…
—Què vol dir? Els diners eren allà…
—Bé, no exactament. Hi ha literalment dotzenes, potser fins i tot centenars de
contractacions, transferències, vendes, inversions…
—On són ara?
—Una sèrie de transaccions complicades i agressives —va prosseguir el corredor.
—No contesta la meva pregunta —es va queixar en Ricky amb exasperació—. Els
meus diners. El meu pla de jubilació, els meus fons en efectiu…
—Ho estem comprovant. He posat els meus millors homes a treballar en això. El
nostre cap de seguretat li trucarà quan hagin fet algun progrés. No puc creure que,
amb tota aquesta activitat, ningú no hagi detectat res estrany.
—Però els meus diners…
—Ara mateix no hi ha diners —va indicar l’agent lentament—. O almenys no els
trobem.
—No és possible.
—Tant de bo, però ho és. No es preocupi, doctor Starks. Els nostres investigadors
rastrejaran les transaccions. Arribarem al fons d’això. I els seus comptes, o una part,
estan assegurats. Al final ho arreglarem. Només portarà una mica de temps i, com li
he dit, potser hi haurem d’involucrar la policia i la comissió de vigilància del mercat
de valors perquè, pel que em diu, es tracta d’algun tipus de robatori.
—Quant temps necessita?
—És estiu i tenim part del personal de vacances. Suposo que un parell de
setmanes, com a molt.
En Ricky va penjar. No disposava d’un parell de setmanes.
Al final del dia havia pogut determinar que el seu únic compte que no havia estat
robat i rebentat era el compte corrent del First Cape Bank de Wellfleet. Era un compte
destinat només a facilitar les coses a l’estiu. El seu saldo era de deu mil dòlars, diners
que usava per pagar factures del mercat de peix i la botiga de queviures, la botiga de
licors i la ferreteria. Hi pagava les eines de jardineria i les plantes i llavors. Era diners
per gaudir de les vacances sense problemes. Un compte domèstic per al mes que
passava a la casa d’estiueig.
Li va sorprendre una mica que en Rumplestiltskin no hagués carregat també
contra aquests fons. Estava jugant amb ell, gairebé com si hagués deixat en pau
aquesta part de diners per burlar-se d’ell. Malgrat això, va pensar que necessitava
trobar una manera de retirar els fons abans que desapareguessin també en alguns
estranys llimbs financers. Va trucar al director del First Cape Bank i li va dir que volia
tancar el compte i retirar el saldo en efectiu.
El director el va informar que, per a aquesta transacció, hi havia d’anar
personalment. En Ricky va desitjar que les altres institucions que feien córrer els seus
diners haguessin seguit la mateixa política. Va explicar al director que havia tingut
alguns problemes amb altres comptes i que era important que ningú excepte ell
tingués accés als diners. El director es va oferir a fer un xec bancari, que guardaria
personalment fins a l’arribada d’en Ricky.
Ara el problema era com anar fins allà.
Oblidat a l’escriptori, hi havia un bitllet d’avió obert de La Guardia a Hyannis,
Massachusetts. Es va preguntar si la reserva seguiria operativa. Va obrir la cartera i va
comptar uns tres-cents dòlars en efectiu. Al calaix superior de la còmoda del seu
dormitori tenia mil cinc-cents dòlars en xecs de viatge. Era un anacronisme; en
aquesta era d’efectiu a l’instant obtingut en caixers automàtics que pul·lulaven pertot
arreu, la idea que algú guardés xecs de viatge per a emergències era arcaica. En Ricky
va sentir una certa satisfacció en pensar que les seves idees antiquades eren útils. Es va
preguntar si no seria una noció que hauria de tenir més present.
Però no tenia temps per cavil·lar sobre això.
Podria anar a Cape Cod i tornar. Trigaria vint-i-quatre hores com a mínim. De
sobte, el va envair una sensació de letargia, gairebé com si no pogués moure els
músculs, com si les sinapsis cerebrals que emetien ordres als tendons i els teixits de tot
el seu cos s’haguessin declarat en vaga. Un profund esgotament que parodiava la seva
edat li va recórrer el cos. Es va sentir talòs, estúpid i fatigat.
Es va balancejar a la cadira amb el cap tirat enrere. Va reconèixer els signes d’una
incipient depressió clínica amb la mateixa rapidesa amb què una mare identificaria un
refredat al primer esternut del seu fill. Va estendre les mans davant seu per detectar
alguna tremolor. El seu pols seguia ferm.
«Durant quant temps més?», es va preguntar.
11
En Ricky va tenir una resposta al Times del matí següent, però no de la manera que
esperava. Li van deixar el diari a la porta de casa seva com cada dia excepte els
diumenges, quan solia caminar fins al quiosc del barri per comprar el voluminós diari
abans de dirigir-se a la cafeteria pròxima, com en Rumplestiltskin havia esmentat a la
seva carta. La nit anterior havia tingut més problemes per dormir, així que quan va
sentir que el repartidor deixava caure el diari a la porta, ja estava a l’aguait, i, en uns
segons, el va recollir i obrir a la taula de la cuina. Els seus ulls es van dirigir als petits
anuncis de la part inferior de la portada, però només hi va veure una felicitació
d’aniversari, el ganxo d’un servei informàtic de cites i un anunci d’una sola columna:
OPORTUNITATS ESPECIALITZADES, A LA PÀGINA B-16.
En Ricky va llançar el diari a l’altre costat de la petita cuina, frustrat. En xocar
contra la paret, va fer el soroll d’un ocell que intentava volar amb una ala trencada.
Enfurismat, va tenir un rampell de còlera. Havia esperat un poema o alguna resposta
enigmàtica i burleta a la part inferior de la primera plana, de la mateixa manera que
ell havia formulat la pregunta. «Cap poema, cap resposta», va grunyir per a ell mateix.
—Com esperes que ho aconsegueixi abans de la teva maleïda data límit si no
contestes de manera oportuna? —va increpar a algú que no estava físicament present
però que ocupava tots els seus pensaments.
Va notar que li tremolaven les mans i es va preparar un cafè. La infusió no va
servir gaire per tranquil·litzar-lo. Va intentar relaxar-se amb uns exercicis de
respiració profunda, però només li van reduir el ritme cardíac. La ràbia li envaïa el cos
com si fos capaç d’aconseguir fins a l’últim òrgan i oprimir-lo. Tenia el cap a punt
d’esclatar i se sentia atrapat dins l’apartament que abans considerava la seva llar. La
suor li relliscava per les aixelles, el front li cremava i tenia el coll sec i raspós.
Devia haver estat assegut a la taula, immòbil per fora i inquiet per dins, durant
hores, gairebé en trànsit, incapaç d’imaginar el seu pròxim pas. Sabia que havia de fer
plans, prendre decisions i actuar en determinades direccions, però no obtenir una
resposta quan l’esperava l’havia paralitzat. Li va semblar que a penes podia moure’s,
com si de sobte totes les seves articulacions s’haguessin paralitzat i no estiguessin
disposades a obeir ordres.
No tenia idea de quanta estona havia romàs assegut així abans de fixar la mirada
al Times, que continuava on l’havia tirat. Ni tampoc quant temps havia contemplat
l’embolic de pàgines abans de fixar-se en una ratlla vermella que treia el cap sota el
munt. I llavors, després de captar aquesta anomalia (de fet, abans no s’anomenava el
Times la Dama Grisa per res), de relacionar-la amb ell, va observar la ratlla i, per fi, es
va dir: «El Times no utilitza tinta vermella. Sol ser d’un sobri blanc i negre disposat en
un format de set columnes i dues seccions amb una regularitat absoluta. Fins i tot les
fotografies en color del president o les models que exhibeixen l’última moda de París
semblen adoptar automàticament el color monòton i apagat del periòdic».
Es va aixecar de la cadira i es va ajupir sobre el munt de pàgines del diari. Va
allargar la mà cap a l’esquitxada de color i la va estirar.
Era la pàgina B-16. Les necrològiques.
Però, escrit en una tinta vermella fluorescent sobre les imatges, articles i esqueles,
va llegir el següent:
Estàs seguint la pista

girant enrere la vista.
Vint anys situa quan,
i la meva mare estàs buscant.
El seu nom has de descobrir,
així que una pista et vull oferir.
Quan la vas visitar,
com a senyoreta es va presentar.
I els dies que va viure,
els seus llavis mai van somriure.
Vas deixar les teves promeses sense complir
i la venjança del seu fill has de patir.
El pare lluny, la mare ha mort:
la teva vida ha de córrer la mateixa sort.
I aquesta rima he d’acabar,
perquè el temps se te’n va.
Sota el poema hi havia una gran «R» vermella i, a sota, amb tinta negra, un
rectangle dibuixat al voltant d’una necrològica, amb una gran fletxa que assenyalava la
cara i la ressenya del mort, i les paraules: «Aquí hi encaixaràs molt bé».
Va estudiar el poema durant un moment que es va convertir en minuts i, per
últim, es va acostar a l’hora, mentre digeria cada paraula de la manera com ho faria un
gurmet amb un excel·lent àpat parisenc, només que en Ricky en trobava el gust amarg
i salat. Ja era ben entrat el matí, un altre dia més ratllat, quan es va adonar de
l’evident: en Rumplestiltskin havia tingut accés al seu diari entre l’arribada a l’edifici
de pedra rogenca i l’entrega a la seva porta. Els seus dits van volar cap al telèfon i, en
uns minuts, va obtenir el número del servei de repartiment. El telèfon va sonar dues
vegades abans que contestés una gravació:
«Si vol subscriure’s al diari, per favor, pitgi u. Si té alguna queixa sobre el
repartiment o si no ha rebut el seu periòdic, per favor, pitgi dos. Per obtenir
informació sobre el seu compte, per favor, pitgi tres».
Cap d’aquestes opcions li va semblar adequada, però va sospitar que una queixa
podria arrencar una resposta humana, així que va provar el dos. Això va provocar un
timbre de trucada, seguit d’una veu de dona:
—Quina és la seva adreça, per favor? —va dir directament.
En Ricky va dubtar, però la hi va donar.
—Tots els repartiments en aquesta adreça consten com a efectuats —va afirmar la
dona.
—Sí, he rebut el diari, però vull saber qui l’ha repartit.
—Quin problema té, senyor? Necessita un altre repartiment?
—No.
—Aquest número és per a les persones que no han rebut el diari.
—Ja ho sé —va replicar ell, començant a exasperar-se—. Però hi ha hagut un
problema en el repartiment.
—No ha arribat a temps?
—Sí, ha arribat a temps.
—Que ha fet massa soroll, el repartidor?
—No.
—Aquest número és per a queixes del repartiment.
—Sí, ja m’ho ha dit. O no exactament això, però ho entenc.
—Quin és el seu problema, senyor?
En Ricky va vacil·lar mentre buscava paraules corrents per parlar amb la jove.
—He rebut el diari pintat —va deixar anar finalment.
—Vol dir que estava esparracat, mullat o il·legible?
—Vull dir que algú l’ha alterat.
—A vegades els diaris surten de premsa amb errors en la paginació o el plegat. Es
tracta d’aquesta mena de problema?
—No —va respondre en Ricky—. El que vull dir és que algú ha escrit coses
ofensives en el meu diari.
—Això és nou —va comentar la dona després d’una pausa. La seva reacció gairebé
la va convertir en una persona real en lloc de la típica veu incorpòria—. No ho havia
sentit mai abans. Quina classe de coses ofensives?
En Ricky va decidir mostrar-se vague. Va parlar de pressa i amb agressivitat.
—És jueva, senyoreta? Sap què significaria rebre un diari en el qual algú li hagués
dibuixat una esvàstica? O porto-riquenya? Què li semblaria que algú li hagués posat
«Torna a San Juan»? És afroamericana? Coneix la paraula que genera odi, veritat?
—Algú li ha dibuixat una esvàstica al diari? —va preguntar la noia, a qui semblava
costar-li seguir-li el ritme.
—Alguna cosa així. Per això necessito parlar amb la persona encarregada del
repartiment.
—Crec que serà millor que parli amb el meu supervisor.
—D’acord. Però abans vull el nom i el telèfon de la persona que fa els
repartiments al meu edifici.
La dona va vacil·lar, i en Ricky va sentir com regirava uns papers. Després hi va
haver una sèrie de repicadisses de tecles de fons. Quan ella va tornar a parlar va ser
per llegir el nom d’un supervisor de ruta, un conductor, els seus números de telèfon i
la seva adreça.
—M’agradaria que parlés amb el meu supervisor —va dir després de donar-li la
informació.
—Digui-li que em truqui —va respondre en Ricky abans de penjar.
Al cap d’uns segons estava trucant al número que acabaven de donar-li. Li va
contestar una altra dona.
—Repartiment de Premsa.
—Amb el senyor Ortiz, sisplau —va demanar amb educació.
—L’Ortiz és a la zona de càrrega. De què es tracta?
—D’un problema amb el repartiment.
—Ha trucat a Enviaments?
—Sí. És com he aconseguit aquest número. I el seu nom.
—De quina classe de problema es tracta?
—Què li sembla si ho comento amb el senyor Ortiz?
—Potser no tornarà fins demà —va dir la dona després d’un moment de dubte.
—Per què no ho comprova? —va suggerir en Ricky amb fredor—. D’aquesta
manera podem evitar una situació tan innecessària com desagradable.
—Quina classe de situació desagradable? —va preguntar la dona, a la defensiva.
—Doncs que em presentés acompanyat d’un policia i potser del meu advocat. —
En Ricky es va fer el fatxenda amb el seu millor to patrici de «sóc un baró blanc ric i el
món em pertany».
La dona va fer una pausa.
—Esperi un moment —va dir després—. Avisaré l’Ortiz.
Uns segons més tard, un home amb accent hispà va agafar el telèfon.
—Sóc Ortiz. Què passa?
—Cap a dos quarts de sis d’aquest matí han deixat un exemplar del Times a la
porta de casa meva, com cada dia —va explicar en Ricky—. L’única diferència és que
avui algú m’ha posat un missatge dins el diari. Per això li truco.
—No sé res sobre…
—Senyor Ortiz, no ha infringit cap llei i no és vostè qui m’interessa. Però si no
coopera amb mi, muntaré un bon escàndol. Dit d’una altra manera, encara no té cap
problema, però l’hi crearé, tret que em doni unes quantes respostes útils.
L’Ortiz va intentar assimilar l’amenaça d’en Ricky.
—No sé de quin problema em parla —va assegurar—. Aquell paio m’ha dit que no
hi hauria cap problema.
—Jo diria que li ha mentit. Expliqui-m’ho —va exigir en Ricky en veu baixa.
—Hem enfilat el carrer on el meu nebot Carlos i jo tenim repartiments en sis
edificis. Aquesta és la nostra ruta. Hi havia una limusina negra aparcada a mig carrer
amb el motor en marxa, esperant-nos. N’ha baixat un home i ens ha dit que
necessitava un diari d’aquell edifici. Li he preguntat per què. Ha dit que no n’havia de
fer res i que no em preocupés, que només volia donar una sorpresa a un vell amic pel
seu aniversari. Volia escriure-li una cosa al diari.
—Continuï.
—M’ha dit el pis i la porta. Llavors ha tret un bolígraf i ha escrit en una pàgina del
diari. Ho ha fet sobre el capó de la limusina, però no he vist què hi posava.
—Hi havia algú més?
L’Ortiz va reflexionar un moment.
—Bé, hi havia d’haver algú al volant, això segur. Les finestretes de la limusina eren
fosques, però potser hi havia algú més. L’home ha mirat a dins, com si comprovés
amb algú si ho feia bé i ha acabat. M’ha tornat el diari i m’ha donat vint dòlars…
—Quant?
—Potser han estat cent… —va rectificar l’Ortiz en to vacil·lant.
—I després què?
—He fet el que m’ha demanat, deixar el diari a la porta correcta.
—L’esperava a fora quan ha sortit?
—No. La limusina se n’havia anat.
—Podria descriure’m aquest home?
—Blanc, amb vestit fosc, potser blau. Corbata. Roba molt bona. Semblava un paio
amb calés. Ha tret el bitllet de cent d’un feix com si fos xavalla per a un captaire.
—I el seu aspecte?
—Amb ulleres fosques, no gaire alt, amb uns cabells bastant curiosos, com si els hi
haguessin deixat caure sobre el cap.
—Com si portés perruquí?
—Sí, podria haver estat un perruquí. I una barbeta, també. Potser també era
postissa. No era corpulent, però sens dubte estava ben alimentat. D’uns trenta anys…
—L’Ortiz va vacil·lar.
—Què?
—Recordo que els fanals se li reflectien a les sabates. Les portava molt
enllustrades. Eren caríssimes. Mocassins d’aquests amb borletes al davant, com se’n
diuen?
—No ho sé. Creu que el podria reconèixer si el tornés a veure?
—Ho dubto. El carrer estava molt fosc. L’únic llum que hi havia era el dels fanals.
I em sembla que he mirat més el bitllet de cent que a ell.
A en Ricky això li va semblar raonable.
—Ha anotat la matrícula de la limusina?
L’Ortiz va trigar un moment a contestar.
—No, collons. No se m’ha ocorregut. Merda. Ho hauria d’haver fet, oi?
—Sí —va dir en Ricky. Però sabia que no era necessari, perquè ja coneixia l’home
que havia estat aquell matí al carrer esperant la furgoneta de repartiment: era
l’advocat que es feia dir Merlin.
A mig matí va rebre una trucada telefònica del director del First Cape Bank,
l’home que guardava l’efectiu que li quedava en un xec bancari al seu nom. El directiu
del banc semblava nerviós i alterat. Mentre parlava, en Ricky va intentar recordar la
seva cara, però no va poder, encara que estava segur que l’havia vist en persona alguna
vegada.
—Doctor Starks? Sóc Michael Thompson, del banc. Vam parlar l’altre dia.
—Sí. Em guarda els diners, oi?
—Tinc el taló sota clau dins el calaix del meu escriptori. No li truco per això. Hi
ha hagut un moviment inusual al seu compte.
—Quina classe de moviment inusual? —va voler saber en Ricky.
L’home va semblar reflexionar abans de contestar.
—Bé, no m’agrada especular, però sembla que han intentat accedir al seu compte
sense autorització.
—De quina manera?
Va semblar dubtar de nou.
—Bé, com ja sap, aquests últims anys hem incorporat la banca electrònica, com
tothom. Però com que som una entitat petita i localitzada…, bé, ens agrada
considerar-nos antiquats en molts sentits…
En Ricky sabia que aquestes paraules eren l’eslògan publicitari del banc. També
sabia que el consell d’administració del banc acolliria amb entusiasme qualsevol
absorció per part d’un dels megabancs el dia que li arribés alguna oferta que fos
bastant sucosa.
—Sí —va afirmar—. Aquest ha estat sempre un dels atractius que ofereixen als
clients.
—Gràcies. Ens agrada pensar que oferim un servei personalitzat.
—Però, què hi ha d’aquest accés sense autorització?
—Poc després d’haver tancat el compte d’acord amb les seves instruccions, algú hi
va voler efectuar canvis a través dels nostres serveis de banca electrònica. Ens vam
adonar d’aquests intents perquè un individu va trucar quan l’accés li va ser denegat.
—Li van trucar?
—Algú que va afirmar que era vostè.
—Què li va dir?
—Era per queixar-se. Però quan va sentir que el compte estava tancat, va penjar.
Va ser tot molt misteriós i una mica desconcertant, perquè els nostres registres
informàtics indiquen que coneixia la seva contrasenya. Que l’ha proporcionada a
algú?
—No —va dir en Ricky, però per un moment es va sentir idiota. La seva
contrasenya era 37383, l’equivalent en xifres de les lletres que componien la paraula

FREUD, i era tan obvi que gairebé es va posar vermell. Usar la data del seu aniversari
podria haver estat pitjor, però ho dubtava.
—Bé, suposo que va fer bé de tancar el compte.
En Ricky va reflexionar per un instant abans de preguntar:
—Té alguna manera de rastrejar el número de telèfon o l’ordinador que es va
utilitzar per intentar accedir al meu compte?
L’home va vacil·lar.
—Doncs, sí —va dir—. Però la majoria de lladres electrònics saben burlar els
investigadors. Utilitzen ordinadors robats, codis de telèfon il·legals i aquesta mena de
coses per ocultar la seva identitat. A vegades l’FBI té èxit, però disposen del sistema de
seguretat informàtic més sofisticat del món. El nostre sistema local és bastant menys
efectiu. I no es va produir cap robatori, de manera que la responsabilitat penal és
limitada. La llei ens exigeix que informem de l’intent a les autoritats bancàries, però es
tractarà només d’una entrada més en el que lamentablement és un arxiu cada vegada
més gran. De totes maneres, demanaré que s’executi aquest programa per a vostè.
Encara que no crec que ens porti enlloc. Els lladres de banca electrònica són molt
llestos. Solem acabar en un carreró sense sortida.
—Podria intentar-ho i dir-me com ha anat, sisplau? De seguida. Tinc algunes
limitacions de temps —va dir en Ricky.
—Ho provarem i li trucarem —va contestar l’home abans de penjar.
En Ricky es va reclinar a la cadira i es va permetre la fantasia que el banc li
donaria un nom i un número de telèfon i que així descobriria la identitat del seu
torturador. Després va moure el cap, perquè no s’imaginava que en Rumplestiltskin,
tan meticulós i previsor en tot, cometés un error tan simple. Era més probable que
hagués accedit a aquest compte i hagués fet la trucada posterior amb la precisa
intenció de proporcionar a en Ricky un camí a seguir. Aquesta idea el va preocupar.
Tot i així, a mesura que el dia va començar a escapar-se-li de les mans, en Ricky es
va adonar que sabia molt més sobre l’home que el vigilava. La pista d’en
Rumplestiltskin al poema havia estat curiosament generosa, en especial per a algú que
havia insistit al principi que les seves preguntes poguessin contestar-se amb un «sí» o
un «no». La resposta havia escurçat molt la distància que el separava del nom de
l’home. Vint anys enrere el situaven en un període entre el 1978 i el 1983. I el seu
pacient era una dona soltera, cosa que descartava força. Ara tenia una base per
treballar.
Es va dir que només necessitava reconstruir cinc anys de teràpies. Examinar totes
les pacients femenines d’aquest període. En algun lloc hi hauria la dona que posseïa la
combinació adequada de neurosi i trastorns que hauria estat dirigida després al nen.
«Troba la psicosi en flor», va pensar.
Seguint la seva formació i el seu costum, es va asseure i va intentar aïllar-se per
recordar.
«Qui era jo fa vint anys? —es va preguntar—. A qui tractava?».

La psicoanàlisi té un principi que està a la base de tota teràpia: tothom ho recorda
tot. Pot ser que no es recordi amb precisió fotogràfica, que les percepcions i les
reaccions estiguin enterbolides o esbiaixades per tota mena de forces emocionals, que
els fets recordats amb claredat siguin en realitat tèrbols, però, quan per fi es revisa,
tothom ho recorda tot. Les ferides i els temors poden vigilar amagats sota capes
d’estrès, però són allà i poden trobar-se, per molt potents que siguin les energies
psicològiques de la negació. En Ricky era partidari d’aquest procés d’eliminació de
capes per arribar al moll dels records i descobrir la capa dura de sota.
Així, doncs, va començar a sondejar la seva pròpia memòria. De tant en tant
llançava una mirada als retalls de notes que constituïen els seus arxius, enfadat amb ell
mateix per no ser més precís. Qualsevol altre metge, enfrontat amb un assumpte
d’anys anteriors, en tindria prou de treure la pols a una carpeta i extreure’n les dades
necessàries. Però la seva tasca era molt més complexa, perquè totes les seves carpetes
estaven arxivades a la seva memòria. Tot i així, en Ricky va sentir que podia
aconseguir-ho. Molt concentrat, amb un bloc a la falda, es va dedicar a reconstruir el
seu passat.
Una darrere l’altra, van anar prenent forma imatges de persones. Era una mica
com intentar conversar amb fantasmes.
Va descartar els homes i va deixar només les dones. Els noms li van anar venint a
poc a poc; de manera bastant curiosa, gairebé era més fàcil recordar les queixes. Va
anotar al bloc cada imatge d’una pacient, cada detall sobre un tractament. Encara era
dispers, inconnex, ineficient i poc coherent, però es va dir que estava avançant.
Quan va alçar els ulls, la consulta s’havia omplert d’ombres. El dia havia passat
mentre ell estava absort. En els fulls que tenia davant havia plasmat dotze records
diferents del període en qüestió. En aquesta època, divuit dones com a mínim havien
fet alguna mena de teràpia amb ell. Era una xifra manejable, però li preocupava que
n’hi hagués altres que era incapaç de recordar. Del grup que recordava, només tenia el
nom de la meitat. I es tractava de pacients de molt temps. Tenia la inquietant sensació
que la mare d’en Rumplestiltskin era una dona a la qual només havia vist breument.
La memòria i els records eren com les amants d’en Ricky: ara li semblaven
esquives i vel·leïtoses.
En aixecar-se de la cadira, tenia els genolls i les espatlles entumits. Es va estirar a
poc a poc, es va ajupir i es va fregar el recalcitrant genoll, com si pogués vigoritzar-lo.
Es va adonar que no havia menjat res en tot el dia i, de sobte, es va sentir afamat. No
tenia gaires coses per preparar a la cuina, i es va girar per mirar per la finestra la nit
que queia sobre la ciutat, sabent que hauria de sortir a comprar alguna cosa. La idea
de sortir de casa gairebé va apagar la seva fam i li va assecar el coll.
Era una reacció curiosa. Havia tingut tan poques pors a la vida, tan pocs dubtes…
Ara, el simple fet de sortir de casa el feia vacil·lar. Però es va armar de valor i va
decidir dirigir-se dues illes de cases al sud, a un bar on podria menjar un entrepà. No

sabia si el vigilarien (això s’estava convertint en un dubte constant per a ell), però va
decidir ignorar la sensació i continuar. I es va recordar que havia fet progressos.
La calor del carrer va semblar bufetejar-lo, com si hagués encès una estufa de gas a
la seva cara. Va caminar les dues illes com un soldat, amb la mirada endavant. El local
estava a mig xamfrà, amb mitja dotzena de tauletes fora a l’estiu i un interior estret i
mal il·luminat, una barra situada en un costat i deu taules apinyades a la resta de
l’espai. Hi havia una barreja d’adorns a les parets que anaven des de records esportius
fins a pòsters de Broadway, fotografies d’actors i actrius i algun polític. Era com si el
local no hagués aconseguit forjar-se del tot una identitat com a punt de reunió d’un
grup concret i, per això, procurés satisfer una clientela diversa creant una barreja al
seu interior. Però la cuina, com en molts llocs semblants de Manhattan, preparava
una hamburguesa i un entrepà de carn amb formatge més que acceptables i, de tant
en tant, incloïa algun plat de pasta al menú, tot a preus bastant econòmics, una cosa
en la qual en Ricky no va pensar fins que va entrar per la porta. Ja no tenia cap targeta
de crèdit disponible, i el seu efectiu era escàs. Va prendre nota mentalment que havia
de començar a portar xecs de viatge a sobre.
L’interior del local estava en penombra, i va parpellejar perquè els ulls se li
habituessin a la llum somorta. Hi havia unes quantes persones al bar i una taula o
dues buides. Una cambrera de mitjana edat el va veure vacil·lar.
—Vols sopar, guapo? —li va preguntar amb una familiaritat que semblava fora de
lloc en un bar que afavoria l’anonimat.
—Sí —va contestar.
—Taula per a un? —El seu to indicava que sabia que anava sol i que menjava sol
totes les nits, però que alguna cortesia antiquada, fora de lloc a la gran ciutat, li exigia
fer aquesta pregunta.
—Sí una altra vegada.
—Prefereixes seure a la barra o en una taula?
—En una taula. Si és possible, al fons.
La cambrera es va girar, en va veure una de buida a la part del darrere i va assentir.
—Segueix-me —va indicar. El va conduir fins a una taula i va obrir un menú al
davant d’en Ricky—. Alguna cosa per beure?
—Una copa de vi. Negre, sisplau.
—Entesos. L’especial del dia és pasta amb salmó. És molt bona.
En Ricky va observar com la cambrera es dirigia cap a la barra. El menú tenia
cobertes de plàstic i era molt més gros físicament del necessari per a la modesta
selecció que oferia. En Ricky va estudiar la llista d’hamburgueses i d’entrants descrits
amb un florit entusiasme literari que volia ocultar la simplicitat de la seva realitat. Va
deixar el menú sobre la taula, a l’espera que la cambrera li servís el vi. La noia havia
desaparegut; segurament havia anat a la cuina.
En el seu lloc, davant d’ell, hi havia la Virgil.

Sostenia a les mans dues copes de vi negre. Vestia uns texans destenyits i una
samarreta lila, i sota el braç portava un portafolis car de pell de color caoba. Va deixar
les begudes a la taula, va apartar una cadira i es va asseure davant d’ell. Va allargar la
mà i li va prendre el menú.
—Ja he demanat l’especial per a tots dos —va dir amb una rialleta seductora—. La
cambrera té tota la raó: la pasta és boníssima.

12
La sorpresa el tenallava, però no va reaccionar exteriorment. Va mirar amb duresa la

jove, amb aquella inexpressiva cara de pòquer que tan bé coneixien els seus pacients.
—Així que creus que el salmó serà fresc? —es va limitar a dir.
—Segur que dóna cops de cua i encara obre la boca —va contestar la Virgil.
—Això estaria bé.
La jove va beure un glop de vi. En Ricky va apartar el seu got a un costat i va beure
aigua.
—Amb la pasta i el peix es beu vi blanc —va indicar la Virgil—. Però bé, no estem
en la classe de lloc que segueix les normes, oi? No m’imagino cap sommelier que
s’acosti amb mala cara per comentar-nos que la nostra elecció és inadequada.
—Jo tampoc —va contestar en Ricky.
La Virgil va continuar parlant amb rapidesa però sense cap nerviosisme. Sonava
més aviat com un nen entusiasmat pel seu aniversari.
—D’altra banda, beure negre dóna un aire més despreocupat, oi, Ricky? Un
atreviment que suggereix que, en realitat, no ens importa el que diguin les
convencions i fem el que volem. Ho sents això, Ricky? Em refereixo a un cert esperit
d’aventura i anarquia, a allunyar-se de les normes. Què n’opines?
—Opino que les normes van canviant.
—Les d’etiqueta?
—Que estem parlant d’això? —va dir.
La Virgil va brandar el cap, amb la qual cosa la cabellera rossa es va moure
seductora. Va tirar una mica el cap enrere per riure i en Ricky li va veure el coll llarg i
atractiu.
—No, és clar que no, Ricky. En això tens raó.
La cambrera els va portar un cistellet de vímet ple de panets i mantega, cosa que
els va sumir en un silenci glacial, un moment de complicitat compartida. Quan la
cambrera va marxar, la Virgil va agafar un panet.
—Tinc molta gana —va afirmar.
—Arruïnar-me la vida crema calories? —va dir en Ricky.
—Això sembla —va somriure ella—. M’agrada, de debò. Com n’hauríem de dir,
doctor? Què tal la «dieta de la destrucció»? T’agrada? Podríem fer una fortuna i
marxar a alguna exòtica illa paradisíaca, sols tu i jo.
—Em sembla que no —va deixar anar en Ricky amb aspror.
—M’ho imaginava —va contestar la Virgil mentre untava el panet amb abundant
mantega. Va mossegar la punta amb un soroll cruixent.
—Per què ets aquí? —va preguntar en Ricky en veu baixa, calmada, però que
contenia tota la insistència que podia imprimir-hi—. Tu i el teu cap sembleu tenir

molt ben planejada la meva ruïna. Pas a pas. Has vingut a burlar-te de mi? A afegir
una mica de turment al seu joc?
—Ningú no ha descrit mai la meva companyia com un turment —va dir la Virgil
amb una fingida expressió de sorpresa—. Voldria pensar que la trobaves, si no
agradable, almenys interessant. I pensa en la teva pròpia situació, Ricky. Has vingut
aquí sol, vell, nerviós, ple de dubtes i ansietat. Qui s’hagués dignat tan sols a mirar-te
hauria sentit una llàstima fugaç i hauria seguit menjant i bevent sense fer cas del vell
en què t’has convertit. Però tot això canvia quan jo estic asseguda al teu davant. De
sobte ja no ets tan previsible, oi? —Va somriure—. No pot ser tan dolent.
En Ricky va moure el cap. Se li havia fet un nus a l’estómac i tenia mal gust a la
boca.
—La meva vida… —va començar.
—La teva vida ha canviat. I seguirà canviant. Almenys durant uns quants dies
més. I llavors… Bé, aquest és el problema, oi?
—T’agrada això? —va preguntar en Ricky—. Veure’m patir? És curiós perquè no
t’hauria pres per una sàdica tan entregada. Al teu senyor R potser sí, però no n’estic
tan segur perquè continua una mica distant. Encara que acostant-se, suposo. Però tu,
senyoreta Virgil, no em pensava que tinguessis la psicopatologia necessària. És clar
que podria equivocar-me. I d’això es tracta, no? De quan em vaig equivocar en alguna
cosa, no és així?
En Ricky va beure un glop d’aigua amb l’esperança d’haver induït la jove a
revelar-li alguna cosa. Per un instant va veure que la còlera li dibuixava unes
arruguetes a les comissures dels ulls i uns minúsculs senyals foscos en les dels llavis.
Però es va recobrar i va onejar el panet a mig menjar en l’aire que els separava com si
rebutgés les seves paraules.
—Interpretes malament la meva funció, Ricky.
—Torna a explicar-me-la.
—Tothom necessita un guia que el porti cap a l’infern, Ricky. Ja t’ho vaig dir.
—Ho recordo.
—Algú que et condueixi per les costes rocoses i els fons amagats de l’avern.
—I tu ets aquest algú, ja ho sé. M’ho vas dir.
—Bé, ja ets a l’infern, Ricky?
Ell va arronsar les espatlles buscant enfurir-la. No ho va aconseguir.
—Potser estàs trucant a les portes de l’infern? —va somriure la jove.
En Ricky va moure el cap, però ella ho va ignorar.
—Ets un home orgullós, doctor Ricky. Et dol perdre el control de la teva vida, oi?
Ets massa orgullós. I tots sabem el que segueix directament a l’orgull. Escolta, aquest
vi no està malament. Hauries de tastar-lo.
En Ricky va agafar la copa i se la va posar als llavis, però va parlar en lloc de beure:
—Ets feliç delinquint, Virgil?
—Què et fa pensar que he comès algun delicte, doctor?

—Tot el que el teu cap i tu heu fet és delictiu. Tot el que heu planejat ho és.
—De veritat? Em pensava que eres expert en neurosi de la classe alta i ansietat de
la classe mitjana alta. Però suposo que aquests últims dies has desenvolupat una vena
forense.
En Ricky va dubtar. No li agradava jugar a cartes. El psicoanalista les reparteix a
poc a poc, cerca reaccions, intenta propiciar records, però sense participar-hi. No
obstant això, tenia molt poc temps, i mentre observava com la jove canviava de
postura a la cadira, no va estar del tot segur que aquesta reunió anés tal com l’esquiu
senyor R havia previst. Va sentir una certa satisfacció en pensar que estava
desbaratant les conseqüències precises, encara que només fos una mica.
—Naturalment —va afirmar—. Fins ara heu comès diversos delictes greus,
començant pel possible assassinat de Roger Zimmerman.
—La policia ho ha considerat un suïcidi.
—Vau aconseguir que un assassinat semblés un suïcidi. N’estic convençut.
—Bé, si has de ser tan obstinat, no intentaré que canviïs d’opinió. Però em
pensava que tenir una actitud oberta era una característica de la teva professió.
En Ricky no va fer cas d’aquesta pulla i va insistir.
—També heu comès robatori i frau.
—Oh, dubto que hi hagi alguna prova d’això. És una mica com allò de l’arbre que
cau al bosc: si no hi ha ningú que ho vegi, fa soroll? Si no hi ha cap prova, va tenir
realment lloc un delicte? I si n’hi ha, és al ciberespai, amb els teus diners.
—Per no mencionar la teva petita difamació amb aquesta denúncia falsa a la
Societat Psicoanalítica. Vas ser tu, veritat? Vas enganyar aquell idiota de Boston amb
una actuació molt elaborada. També et vas treure la roba per a ell?
Ella es va apartar de nou els cabells de la cara i es va repapar a la cadira.
—No va caldre. És un d’aquests homes que es comporten com cadells quan els
retreus alguna cosa. Es posen de panxa enlaire i exposen els genitals amb uns gemecs
patètics. No és sorprenent tot el que pot creure una persona quan vol creure?
—Netejaré la meva reputació —li va dir en Ricky.
—Per a això has d’estar viu, i ara mateix tinc els meus dubtes. —La Virgil va
somriure.
Ell no va contestar perquè també tenia els seus dubtes. Va veure que la cambrera
s’acostava amb els plats. Els va posar a la taula i els va preguntar si desitjaven alguna
altra cosa. La Virgil va demanar un segon got de vi, però en Ricky va negar amb el
cap.
—Així està bé —va afirmar la Virgil quan la cambrera va marxar—. T’has de
mantenir amb el cap clar.
En Ricky va observar el menjar que fumejava davant seu.
—Per què ajudes aquest home? —va preguntar de sobte—. Què guanyes tu amb
això? Per què no t’oblides de tota aquesta mentida, deixes de portar-te com una idiota

i véns amb mi a la policia? Podríem detenir aquest joc i jo m’encarregaria que
recuperessis alguna aparença de vida normal. Sense càrrecs. Podria fer-ho.
La Virgil va mantenir la mirada al plat mentre amb la forquilla jugava amb la
pasta i el tros de salmó. Quan va aixecar la mirada per trobar-se amb la d’en Ricky, els
seus ulls a penes ocultaven la ràbia.
—Tu t’encarregaries que tornés a tenir una vida normal? Ets mag? I què et fa
pensar que una vida normal sigui tan meravellosa?
—Si no ets una delinqüent, per què n’ajudes un? —va insistir ell, sense fer cas de la
seva pregunta—. Si no ets una sàdica, per què treballes per a un sàdic? Si no ets una
psicòpata, per què t’uneixes a un psicòpata? I si no ets una assassina, per què ajudes
una persona que ho és?
La Virgil el va continuar mirant. Tota l’excentricitat i la vivacitat despreocupada
de la seva actitud havien desaparegut, substituïdes per una sobtada severitat glacial.
—Potser perquè em paga bé —va dir a poc a poc—. Avui dia hi ha molta gent
disposada a fer qualsevol cosa per diners. Podries creure això de mi?
—Em costaria —va contestar en Ricky, prudent, encara que probablement no li
hauria costat gens.
—Així que descartes els diners com el meu mòbil. Saps?, no estic segura que ho
hagis de fer. —Va moure el cap—. Un altre motiu potser? Quins altres motius podria
tenir? Tu has de ser l’expert en aquest terreny. No defineix bastant bé el que fas el
concepte de «recerca de motius»? I no forma també part del joc que estem practicant?
Va, Ricky. Ja hem tingut dues sessions junts. Si no són els diners, quin és el meu
motiu?
—No et conec prou… —va començar sense convicció mentre la mirava amb
duresa. La jove va deixar el ganivet i la forquilla amb una lentitud que indicava que no
li agradava la resposta.
—Fes-ho més bé, Ricky. Per mi. De fet, a la meva manera, sóc aquí per guiar-te. El
problema és que la paraula «guia» té connotacions positives que poden ser
incorrectes. Potser t’hauré de dirigir cap a on no vols anar. Però una cosa sí que és
segura: sense mi no t’acostaràs a una resposta, cosa que significarà la teva mort, o la
d’algú pròxim a tu i que no sap res de tot això. I morir a cegues és estúpid, Ricky. Un
crim pitjor en cert sentit. Així que contesta la meva pregunta: quins altres motius
podria tenir?
—M’odies. Tant com aquest R, només que no sé per què.
—L’odi és una emoció imprecisa, Ricky. Creus que la coneixes?
—És una cosa sobre la qual sento parlar cada dia a la meva consulta.
—No, no, no. —La Virgil va moure el cap—. Sents parlar de còlera i frustració,
que són elements secundaris de l’odi. Sents parlar d’abús i crueltat, que també tenen
papers destacats en aquest escenari, però que són només comparses. I, sobretot, sents
parlar d’inconveniències. Les avorrides i monòtones inconveniències de sempre. I

això guarda tan poca relació amb l’odi pur com un núvol negre aïllat en una tempesta.
Aquest núvol s’ha d’unir a altres i créixer vertiginosament abans de descarregar.
—Però tu…
—No t’odio, Ricky. Encara que potser podria arribar a fer-ho. Prova amb una
altra cosa.
No s’ho va creure en absolut, però en aquest moment se sentia perdut en intentar
trobar una resposta. Va inspirar amb força.
—Amor, llavors —va deixar anar en Ricky de sobte.
—Amor? —La Virgil va somriure de nou.
—Intervens perquè estàs enamorada d’aquest home, d’en Rumplestiltskin.
—És una idea curiosa. Sobretot perquè et vaig dir que no sé qui és. Mai no l’he
vist.
—Sí, ja m’ho vas dir. Però no m’ho crec.
—Amor. Odi. Diners. Són els únics motius que se t’acudeixen?
—Potser por —va aventurar en Ricky després de dubtar.
—Això està ben pensat, Ricky —va assentir ella—. La por pot provocar tota mena
de comportaments inusuals, oi?
—Sí.
—Suggereix la teva anàlisi que potser el senyor R m’amenaça d’alguna manera?
Com un segrestador que obliga les seves víctimes a desemborsar diners amb la
patètica esperança que els torni el gos, el fill o qui sigui que s’hagi emportat? Em
comporto com una persona a la qual demanen que actuï en contra de la seva
voluntat?
—No —va admetre en Ricky.
—Molt bé. Saps, Ricky?, ets un home que no aprofita les oportunitats que se li
presenten. És la segona vegada que m’he assegut davant teu, i en lloc d’intentar
ajudar-te a tu mateix, m’has suplicat que t’ajudi, quan no tens res que et faci
mereixedor de la meva col·laboració. Hauria d’haver-ho previst, però tenia
esperances. De veritat. No gaires, no obstant això… —Va moure la mà en l’aire per
descartar una resposta—. Anem al gra. Has rebut la resposta a les teves preguntes al
diari d’aquest matí?
—Sí —va confirmar en Ricky després d’una pausa.
—Perfecte. És per això que m’ha enviat aquí aquesta nit. Per comprovar-ho. Va
pensar que no seria just que no rebessis les respostes que estaves buscant. Em va
sorprendre, naturalment. El senyor R ha decidit acostar-te molt a ell. Més del que a mi
em semblaria prudent. Elegeix bé les teves pròximes preguntes, Ricky, si vols guanyar.
Em sembla que t’ha donat una gran oportunitat. Però demà al matí només et quedarà
una setmana. Set dies i dues preguntes més.
—Sé el temps que tinc.
—De veritat? Crec que encara no ho has captat. Encara no. Però, ja que hem estat
parlant sobre motivacions, el senyor R t’envia una cosa per ajudar-te a accelerar el

ritme de la teva investigació.
La Virgil es va ajupir i va aixecar el portafolis, que havia deixat a terra. El va obrir
amb lentitud i en va treure un sobre de paper manila semblant als altres que en Ricky
havia rebut. L’hi va donar per damunt de la taula.
—Obre’l —va dir—. Està ple de motivació.
En Ricky ho va fer. Contenia mitja dotzena de fotografies en blanc i negre de 20 ×
25. Les va treure i les va examinar. Hi havia tres subjectes diferents, cada un al centre
de dues fotografies. Les primeres instantànies eren d’una jove d’uns setze anys, amb
texans i amb una samarreta tacada de suor; portava un cinturó d’eines a la cintura i
empunyava un martell. Semblava estar treballant en unes obres. Les dues fotografies
següents eren d’una altra noia, més jove, d’uns dotze anys, que remava en una canoa
en un llac d’una regió boscosa. La primera instantània era molt borrosa, mentre que la
segona, feta —semblava— amb un teleobjectiu, era un primer pla tan pròxim que
permetia veure-li l’aparell corrector a la boca. I, per últim, dues més d’un altre
adolescent, un noi de cabells llargs i somriure despreocupat que parlava amb un
venedor ambulant en el que semblava un carrer de París.
Les sis fotografies tenien tot l’aspecte d’haver estat preses sense que els que hi
apareixien ho sabessin.
En Ricky les va observar amb atenció i va alçar els ulls cap a la Virgil. La jove ja no
somreia.
—Reconeixes algú? —va preguntar amb fredor.
En Ricky va negar amb el cap.
—Vius en un aïllament increïble, Ricky. Mira-les una mica més. Saps qui són
aquests nois?
—No. No ho sé.
—Són fotografies d’alguns dels teus parents llunyans. Cada un d’aquests nois és a
la llista de noms que el senyor R et va enviar al principi del joc.
En Ricky va observar de nou les fotografies.
—París, França; Habitat for Humanity, Hondures, i el llac Winnipesaukee a New
Hampshire —va enumerar ella—. Tres nois de vacances. Igual que tu.
—Veus que vulnerables són? Et penses que va costar gaire fer-los aquestes fotos?
Podria canviar algú la càmera per un fusell de llarg abast? Seria fàcil eliminar algun
d’aquests nois de l’ambient en què s’ho estan passant bé? Et penses que algun d’ells té
idea del fet que podria tenir a prop la mort? Penses que algun té la més remota sospita
que la seva vida podria acabar de manera sobtada i ensangonada en set breus dies? —
La Virgil va assenyalar les fotografies—. Dóna’ls una altra ullada, Ricky —va
demanar. Va esperar que ell assimilés les imatges i després va allargar la mà cap a les
fotografies—. Crec que n’hi haurà prou que conservis els retrats mentals, Ricky. Fica’t
al cap els somriures d’aquests nois. Intenta imaginar els somriures que podrien
esbossar en el futur quan creixin i arribin a ser adults. Quina classe de vida podrien

tenir? En quina classe de persones es convertirien? Robaràs el futur a un d’ells, o a
algú com ells, amb la teva tossuderia a aferrar-te als pocs i patètics anys que et
queden? —Va fer una pausa i després, amb la rapidesa d’una serp, li va arrabassar les
fotografies de les mans—. Jo me les quedaré —va comentar mentre tornava a
guardar-les al portafolis. Va apartar la cadira a la vegada que deixava caure un bitllet
de cent dòlars sobre el plat a mig menjar—. M’has fet perdre la gana —va dir—. Però
sé que la teva situació financera s’ha deteriorat. Així que convido jo.
Es va girar cap a la cambrera, que estava en una taula pròxima.
—Tenen pastís de xocolata? —va preguntar.
—De formatge amb xocolata —va respondre la dona.
La Virgil va assentir.
—Porti’n un tros al meu amic —va demanar—. La seva vida s’ha tornat amarga de
sobte i necessita alguna cosa dolça per superar els pròxims dies.
Després es va girar i va marxar. En Ricky es va quedar sol. Va agafar el got d’aigua
i la mà li tremolava, fent vibrar els glaçons.
Va tornar a casa en la foscor creixent de la ciutat, en un aïllament gairebé total.

El món al seu voltant semblava una desaprovació plena de connexions, un enuig
gairebé constant de gent que es trobava amb gent en la interacció de l’existència. Va
sentir que era gairebé invisible al seu pas pels carrers de tornada a casa. Gairebé
transparent. Ningú que passés al seu costat a peu o en cotxe, ni una sola persona, no
es fixaria en ell en la seva visió del món. La seva cara, el seu aspecte, el seu ser, no
significaven res per a ningú tret per a l’home que l’assetjava. I la seva mort s’havia
convertit en una cosa de —i mai més ben dit— vital importància per a un familiar
anònim. En Rumplestiltskin, i en el seu nom la Virgil i en Merlin, i potser altres
personatges que encara no coneixia, eren ponts entre la vida i la mort. En Ricky tenia
la impressió d’haver entrat a l’infern que ocupaven les persones a les quals un metge
havia donat el pitjor diagnòstic o a les quals un jutge havia fixat la data de l’execució,
les poques que coneixien el dia de la seva mort. Notava una espècie de núvol de
desesperació suspès sobre el seu cap. Va recordar el famós personatge de dibuixos
animats de la seva joventut, el fabulós Joe Bflspk d’Al Capp, condemnat a caminar
sota un núvol de pluja personal del qual queien gotes d’aigua i llampecs anés on anés.
Les cares dels tres adolescents de les fotografies eren com fantasmes per a ell:
etèries, diàfanes. Sabia que havia d’envoltar-los de substància perquè li resultessin
reals. Li hauria agradat conèixer-ne els noms, i sabia també que havia de prendre
algunes mesures per protegir-los. Mentre fixava aquelles cares en la seva memòria
recent, va anar més de pressa. Va veure l’aparell corrector en un somriure, la
cabellera, la suor de l’esforç desinteressat, i a mesura que veia cada fotografia amb la
mateixa claredat que quan la Virgil les hi havia ensenyat al restaurant, els seus
músculs es van tensar i es va afanyar més. Sentia la repicadissa de les seves sabates a la

vorera, gairebé com si el so procedís d’algun lloc aliè a la seva vida, fins que es va
adonar que gairebé estava corrent. Alguna cosa es va deixar anar dintre seu, i es va
deixar vèncer per una sensació que no va reconèixer, però que per als que s’apartaven
a un costat per deixar-lo passar devia semblar vertader pànic.
En Ricky va córrer, i l’aire no li arribava als pulmons i li raspava els llavis. Una illa
de cases després d’una altra, sense aturar-se per travessar els carrers i deixant al seu
pas un esclat de clàxons de taxis i renecs, sense veure ni sentir, amb el cap ple només
d’imatges de mort. No va reduir la velocitat fins que va veure l’entrada de casa seva.
Llavors es va detenir i es va ajupir per agafar alè, amb els ulls coents de suor. Va
romandre així, intentant recobrar-se durant el que van semblar diversos minuts,
eliminant-ho tot excepte la calor i el dolor muscular, sense sentir res més que la seva
respiració dificultosa.
«No estic sol», va pensar quan va aixecar per fi els ulls.
No era una sensació diferent de l’experimentada els últims dies en veure’s
desbordat per aquesta mateixa ansietat. Era gairebé previsible, basada només en una
brusca paranoia. Va intentar controlar-se per no rendir-se a la sensació, gairebé com
si no volgués cedir a una passió secreta, com el capritx de menjar un dolç o les ganes
de fumar. No en va ser capaç.
Es va girar ràpidament per descobrir qui l’estava observant, encara que sabia que
això era inútil. Els seus ulls van volar dels possibles sospitosos que passejaven sense
presses pel carrer a les finestres buides dels edificis pròxims. Va anar girant com si
busqués algun moviment delator que desemmascarés la persona encarregada de
vigilar-lo, però totes les possibilitats semblaven remotes, esmunyedisses.
Va observar casa seva. Va pensar que potser algú hi havia entrat durant la seva
absència. La Virgil havia estat l’esquer. Va avançar i es va aturar. Amb una arreplega
de força de voluntat, es va obligar a controlar les emocions que es regiraven dintre seu
i es va ordenar a si mateix conservar la calma, concentrar-se i estar atent. Va inspirar
fondo i va recordar que hi havia moltes probabilitats que, quan sortia de casa seva,
amb independència del motiu, en Rumplestiltskin o els seus sequaços s’hi fiquessin.
Aquesta vulnerabilitat no podia solucionar-se amb una visita del manyà i havia
quedat demostrada l’altre dia, quan s’havia trobat sense llum en arribar.
Tenia l’estómac tens, com un atleta quan arriba a la meta. Va pensar que tot el que
li havia passat operava a dos nivells. Cada missatge d’en Rumplestiltskin era a la
vegada simbòlic i literal.
Casa seva ja no era segura.
Immòbil al carrer davant de la casa en què havia viscut la major part de la seva
vida adulta, en Ricky es va sentir gairebé aclaparat en adonar-se que potser no hi
havia cap racó de la seva existència en el qual en Rumplestiltskin no hagués penetrat.
«He de trobar un lloc segur», va pensar per primera vegada.
Sense tenir idea d’on podria descobrir aquest lloc (si internament o externament),
va pujar els esglaons de l’entrada.

Per a la seva sorpresa, no hi havia cap indici d’intrusió. La porta no estava
manipulada. Els llums anaven bé. L’aire condicionat brunzia de fons. No va tenir la
sensació aclaparadora de temor ni la intuïció que hagués entrat ningú. Va tancar la
porta amb clau amb alleujament. No obstant això, el cor li continuava palpitant i tenia
la mateixa tremolor a les mans que havia notat abans al restaurant, quan la Virgil se
n’havia anat. Va aixecar una mà davant la cara per comprovar l’existència de tics
nerviosos, però tenia el pols enganyosament ferm. Ja no es fiava d’això; era gairebé
com si pogués notar que una fluixesa s’havia apoderat dels seus músculs i tendons, i
que en qualsevol instant en perdria el control.
L’esgotament arribava fins a l’últim racó del seu cos amb un martelleig terrible. Li
costava respirar, però no entenia per què.
—Necessites una bona nit de descans —es va dir en veu alta, i va reconèixer el to
que hauria utilitzat amb un pacient dirigit a si mateix—. Has de dormir, pensar i
avançar.
Per primera vegada, es va plantejar agafar les receptes i prescriure’s algun
medicament que l’ajudés a relaxar-se. Sabia que havia de concentrar-se i li semblava
que això li resultava cada vegada més difícil. Detestava les pastilles, però va pensar
que, aquesta vegada, les necessitava. Un antidepressiu. Un somnífer per descansar
una mica. I potser unes amfetamines per concentrar-se al matí i la resta de la setmana
fins que es complís el termini d’en Rumplestiltskin.
En Ricky tenia un vademècum a l’escriptori que quasi mai utilitzava i s’hi va
dirigir amb la idea que la farmàcia oberta vint-i-quatre hores que hi havia a un parell
de xamfrans li enviaria a casa el que demanés per telèfon. Ni tan sols s’hauria
d’aventurar a sortir.
Assegut darrere l’escriptori, va repassar amb rapidesa les entrades del vademècum
i no va trigar a decidir el que necessitava. Va trobar les receptes i, en trucar a la
farmàcia, va llegir el seu número de col·legiat per primera vegada en el que li van
semblar anys. Tres fàrmacs diferents.
—Nom del pacient? —va preguntar el farmacèutic.
—Són per a mi —va dir en Ricky.
—Són medicaments que no es poden barrejar, doctor Starks —va comentar el
farmacèutic després de vacil·lar—. Hauria d’anar amb cura amb les dosis i les
combinacions.
—No pateixi. Vigilaré.
—Només volia que sabés que una sobredosi podria ser mortal.
—Ja ho sé —va assegurar en Ricky—. Però qualsevol cosa presa en excés pot
matar-nos.
El farmacèutic ho va considerar un acudit i va riure.
—Suposo que sí —va contestar—. Però amb algunes coses te’n vas d’aquest món
amb un somriure als llavis. El noi vindrà abans d’una hora. Vol que l’hi anoti al

compte? Fa molt que no l’usa.
—Sí, gràcies —va dir en Ricky després de pensar un moment. Va sentir una
punxada de dolor, com si l’home li hagués travessat el cor amb la pregunta més
innocent del món. L’última vegada que havia utilitzat el compte de la farmàcia havia
estat quan la seva dona estava agonitzant i havia comprat morfina perquè li
emmascarés el dolor. D’això feia almenys tres anys.
Va aixafar el record mentalment, i va inspirar fondo.
—Digui al noi que truqui a la porta tal com l’hi diré, per favor: tres timbres curts,
tres timbres llargs, tres timbres curts —va explicar—. Així sabré que és ell i obriré.
El farmacèutic va semblar pensar un instant.
—Això no és un SOS en codi Morse? —va preguntar.
—Exacte —va confirmar en Ricky.
Va penjar i es va repenjar a la cadira. Tenia el cap ple d’imatges de la seva dona en
els seus últims dies. Era massa dolorós per a ell, així que va dirigir els ulls cap a
l’escriptori. Va observar que la llista de familiars que en Rumplestiltskin li havia
enviat estava situada en un lloc destacat al centre del cartipàs i, en un moment de
dubte i ofuscació, no va recordar haver-la deixat en aquest lloc. Va allargar la mà a
poc a poc cap al full, pensant de sobte en les imatges dels adolescents de les fotografies
que la Virgil li havia ensenyat. Va començar a repassar els noms per tractar de
relacionar les cares amb les paraules, que es mostraven borroses com un miratge en
una carretera. Va intentar asserenar-se, pensant que havia d’establir la relació, que era
important, que la vida d’un innocent podria córrer perill.
Mentre intentava concentrar-se, va abaixar la mirada.
Es va sentir sobtadament confús. Va començar a mirar al voltant amb rapidesa
mentre l’assetjava una inquietud terrible. Se li va assecar la boca i, de cop, va sentir
nàusees.
Va recollir les notes, els blocs i altres papers de la taula, buscant.
Però, a la vegada, va saber que el que buscava ja no hi era.
Algú s’havia emportat de la taula la carta d’en Rumplestiltskin, la que descrivia els
paràmetres del joc i contenia la primera pista. La prova material de l’amenaça a en
Ricky havia desaparegut. L’únic que en quedava, com va saber immediatament, era la
realitat.

13
Va ratllar un altre dia amb una ics al calendari i va anotar dos números de telèfon en
un bloc. El primer era el de la detectiva Riggins. El segon era un que no utilitzava des
de feia anys i, encara que dubtava que seguís en funcionament, havia decidit provar
de totes maneres. Era del doctor William Lewis. Vint-i-cinc anys abans, el doctor
Lewis havia estat el seu mentor, el metge que l’havia psicoanalitzat quan s’estava
traient el títol. És una faceta curiosa de la psicoanàlisi: tothom qui la vol practicar,
abans s’hi ha de sotmetre ell. Un cirurgià cardíac no oferiria el seu propi tòrax al
bisturí com a part de la seva formació, però un analista ho fa.
Aquests dos números representaven pols oposats d’ajuda. No estava segur que cap
d’ells n’hi pogués proporcionar, però, malgrat la recomanació d’en Rumplestiltskin
que no expliqués els fets a ningú, ja no creia poder evitar-ho. Necessitava parlar amb
algú. Però, amb qui?
La detectiva va contestar al segon to anunciant simplement i amb brusquedat qui
era:
—Parla amb la detectiva Riggins.
—Sóc el doctor Frederick Starks. No sé si se’n recordarà, però la setmana passada
vam parlar sobre la mort d’un dels meus pacients.
Hi va haver un moment de dubte que no obeïa a la dificultat de reconèixer-lo,
sinó més aviat a la sorpresa.
—És clar, doctor. Li vaig enviar una còpia de la nota de suïcidi que vam trobar
l’altre dia. Em pensava que això deixava les coses bastant clares. Què el preocupa ara?
—Podria parlar amb vostè sobre algunes de les circumstàncies que van envoltar la
mort del senyor Zimmerman?
—Quina classe de circumstàncies, doctor?
—Preferiria no comentar-ho per telèfon.
—Això sona molt melodramàtic, doctor. —Va deixar anar una rialleta—. D’acord.
Vol venir aquí?
—Suposo que tindran alguna sala on puguem parlar en privat.
—Naturalment. Tenim una horrible sala d’interrogatoris on obtenim confessions
dels sospitosos. Més o menys el mateix que vostè fa a la seva consulta, només que
menys civilitzat i més expeditiu.
En Ricky va parar un taxi a la cantonada i va demanar que el portés unes deu illes
de cases al nord i el deixés a la cantonada de Madison amb la Noranta-sis. Va entrar a
la primera botiga que va veure —una sabateria femenina—, va dedicar noranta segons
exactes a examinar les sabates a la vegada que mirava amb dissimulació per l’aparador
a l’espera que canviés el semàfor de la cantonada. Quan ho va fer, va sortir, va

travessar el carrer i va parar un altre taxi. Va demanar al conductor que es dirigís al
sud fins a l’estació Grand Central.
Grand Central no estava gaire abarrotada per ser un migdia d’estiu. Un flux
regular de gent es dispersava per l’interior cavernós cap als trens de rodalies o els
enllaços del metro evitant els esporàdics indigents que cantaven o murmuraven a
prop de les entrades sense prestar atenció als grans anuncis vibrants que omplien
l’estació d’una llum que semblava d’un altre món. En Ricky es va incorporar al
corrent de persones que procurava vacil·lar el menys possible en el seu pas per
l’estació. Era un lloc en què la gent intentava no mostrar indecisió, i es va unir a la
desfilada de persones decidides i resoltes amb aquesta pètria expressió urbana que
semblava servir-los d’armadura enfront dels altres, de manera que tots els que
viatjaven eren com una petita illa emocional, ancorada interiorment, que no anava a
la deriva flotant, sinó que es movia de manera constant en un corrent diferenciat i
recognoscible. Ell, per un altre costat, no tenia rumb però dissimulava. Va agafar el
primer metro que va arribar, en direcció a l’oest, va viatjar només una parada i va
baixar de pressa per abandonar la sufocant andana i submergir-se en l’aire calent del
carrer i parar de nou el primer taxi que va veure. Es va assegurar que el cotxe estigués
orientat cap al sud, que era el sentit contrari al qual es dirigia. Va demanar al taxista
que girés a l’illa de cases i baixés per un carrer lateral, en el qual va haver d’obrir-se
pas entre camions de repartiment sense que en Ricky deixés de mirar per la finestreta
de darrere per detectar si algú el seguia.
Va pensar que si en Rumplestiltskin, la Virgil, en Merlin o qualsevol altre sequaç
podia seguir-lo al llarg d’aquesta ruta sense que ell ho veiés, no tenia la menor
possibilitat. Es va arrepapar al seient i va viatjar en silenci fins a la comissaria de la
Noranta-sis amb Broadway.
La detectiva Riggins es va aixecar quan en Ricky va travessar la porta de l’oficina
de detectius. Semblava menys exhausta que la primera vegada que es van veure,
encara que la seva vestimenta no havia canviat gaire: elegants pantalons foscos,
vambes d’esport, camisa d’home blau cel, i una corbata vermella lligada amb
comoditat. La corbata fregava la pistolera que portava a l’espatlla esquerra. A en Ricky
li va semblar un aspecte del més curiós. La dona combinava la roba masculina amb
una presència femenina: el maquillatge i el perfum contradeien la masculinitat de
l’uniforme. Els cabells li queien en rínxols lànguids sobre les espatlles, però les vambes
d’esport delataven urgència i immediatesa.
Li va estrènyer la mà amb fermesa.
—M’alegro de veure’l, doctor. Encara que he de dir que és una mica inesperat.
Va semblar valorar amb rapidesa el seu aspecte, mirant-lo de dalt a baix com un
sastre examina un home poc en forma que vol encaixar-se un vestit modern i amb
estil.
—Gràcies per rebre’m —va començar, però ella el va interrompre.

—Té un aspecte terrible, doctor. Potser s’està prenent massa seriosament el petit
enfrontament d’en Zimmerman amb el metro.
—No dormo gaire bé —va admetre en Ricky a la vegada que movia el cap amb un
lleu somriure.
—No m’ho digui —va contestar ella. Va fer un gest amb el braç en direcció a una
sala annexa.
La sala d’interrogatoris era llòbrega i inquietant, un recinte estret desproveït de
qualsevol adorn, amb una taula metàl·lica al centre i tres cadires plegables de metall,
il·luminada per un fluorescent. La taula tenia la superfície de linòleum, feta malbé
amb esgarrapades i taques de tinta. En Ricky va pensar en la seva consulta i, en
particular, en el divan i en com cada objecte a la vista del pacient tenia un efecte en
l’anàlisi. Va pensar que aquesta sala, tan erma com un paisatge lunar, era un lloc
horrible per explicar-se, però, immediatament, va comprendre que les explicacions
que es donaven en aquest lloc eren terribles per si mateixes.
La detectiva es degué adonar de com examinava l’habitació perquè va dir:
—El pressupost oficial per a decoració és molt exigu aquest any. Vam haver de
prescindir dels Picasso de les parets i dels mobles de Roche Bobois. —Va assenyalar
una de les cadires de metall—. Segui, doctor. Expliqui’m què el preocupa. —La
detectiva Riggins va intentar contenir un somriure—. No és això més o menys el que
diria vostè?
—Més o menys. Encara que no sé què li sembla tan divertit.
Ella va assentir i part de l’humor de la seva veu va desaparèixer.
—Disculpi —va dir—. És la inversió de papers, doctor Starks. No solem rebre
professionals destacats de la zona residencial. Solem tractar delictes bastant rutinaris i
lletjos. Sobretot atracaments. Bandes. Indigents que entaulen baralles que acaben en
homicidis. Què el preocupa tant? Prometo prendre-m’ho molt seriosament.
—La diverteix veure’m…
—Estressat. Sí, ho admeto.
—No li agrada la psiquiatria?
—No. Vaig tenir un germà clínicament deprimit i esquizofrènic. Va entrar i va
sortir de totes les institucions mentals de la ciutat i tots els metges van parlar i van
parlar, però no el van ajudar gens. Aquesta experiència em va predisposar en contra.
Deixem-ho així.
En Ricky va esperar un moment i va dir:
—La meva dona va morir fa uns quants anys de càncer d’ovaris, però jo no vaig
detestar els oncòlegs que no van aconseguir salvar-la. Vaig detestar la malaltia.
—Touché —va admetre la Riggins.
En Ricky no sabia molt bé per on començar, però va decidir que en Zimmerman
era un començament tan bo com qualsevol altre.
—Vaig llegir la nota de suïcidi —va comentar—. Per ser-li franc, no sonava gaire
al meu pacient. Podria dir-me on la va trobar?

—És clar. —La detectiva Riggins es va encongir d’espatlles—. Estava sobre el coixí
del seu llit, a casa seva. Ben plegada i col·locada amb cura; era impossible no veure-la.
—Qui la va trobar?
—Doncs, jo. L’endemà de parlar amb els testimonis i amb vostè, i d’acabar amb
els papers, vaig anar a casa d’en Zimmerman i la vaig veure quan vaig entrar a la seva
habitació.
—La mare d’en Zimmerman és invàlida…
—Estava tan consternada després de rebre la trucada telefònica inicial que vaig
haver d’enviar-hi una ambulància perquè la portés a l’hospital a passar un parell de
nits. Crec que aviat la traslladaran a un centre d’habitatges amb assistència al comtat
de Rockland. El germà se n’encarrega. Per telèfon, des de Califòrnia. No sembla gaire
afectat pel que ha passat ni vessa bondat humana, en especial pel que fa a la seva mare.
—A veure si ho entenc. Porten la mare a l’hospital i l’endemà vostè troba la nota.
—Exacte.
—Així que no té manera de saber quan van posar aquesta nota a l’habitació, oi? La
casa va estar buida bastant temps.
La detectiva Riggins va somriure.
—Bé, sé que en Zimmerman no la va posar després de les tres de la tarda perquè
fou quan va agafar aquell tren abans que parés, la qual cosa no és una idea gens
encertada —va comentar.
—Algú més l’hi va poder posar.
—És clar. M’ho creuria si jo fos la classe de persona que veu conspiracions pertot
arreu i creu en la teoria dels múltiples franctiradors en l’assassinat d’en Kennedy. No
era feliç i es va llançar a la via, doctor. Aquestes coses passen.
—Aquesta nota estava mecanografiada —va prosseguir en Ricky—. I sense firmar,
només estava firmada a màquina.
—Sí. En això té raó.
—Escrita en un ordinador, suposo.
—Bingo. Està començant a sonar com un detectiu, doctor.
—Crec haver sentit en algun lloc que les màquines d’escriure es poden localitzar,
segons la manera amb què les tecles copegen el paper —va comentar en Ricky després
de pensar un moment—. Passa el mateix amb una impressora?
—No. —La detectiva Riggins va moure el cap.
—No sé gaire sobre ordinadors —va dir en Ricky després de vacil·lar per un
instant—. Mai no els he necessitat a la meva feina —va prosseguir amb la mirada fixa
en la dona, que semblava una mica incòmoda amb les seves preguntes—. Però no
conserven un registre intern de tot el que s’hi ha escrit?
—També encerta en això. Normalment al disc dur. I ja veig on vol arribar. No, no
vaig comprovar l’ordinador personal d’en Zimmerman per assegurar-me que hi
hagués escrit realment la nota. Tampoc no vaig verificar l’ordinador de la seva feina.

Un home es llança a la via del metro i trobo una nota de suïcidi sobre el seu coixí a
casa seva. Aquesta situació no incita a investigar més.
—Quant a l’ordinador de la feina, molta gent podria accedir-hi, oi?
—Suposo que tindria una contrasenya per protegir els seus arxius. Però la
resposta és sí.
En Ricky va assentir i va guardar silenci un moment.
La detectiva Riggins es va moure a la cadira abans de continuar:
—Va dir que volia parlar de les «circumstàncies» que van envoltar la mort. Quines
són?
En Ricky va inspirar fondo abans de contestar.
—Un parent d’una antiga pacient m’ha estat amenaçant a mi i als membres de la
meva família amb danys indeterminats. I per això ha començat a fer una sèrie
d’accions per trastornar-me la vida, entre les quals hi ha acusacions falses contra la
meva integritat professional, atacs electrònics a la meva situació financera, robatoris a
casa meva, invasions de la meva vida personal i el suggeriment que em suïcidi. Tinc
motius per creure que la mort d’en Zimmerman formava part d’aquest sistema
d’assetjament que he estat patint aquesta última setmana. No crec que fos un suïcidi.
La detectiva Riggins va arquejar les celles.
—Per Déu, doctor Starks, em sembla que està ficat en un bon embolic. Una antiga
pacient?
—No. El fill d’una antiga pacient. Encara no sé qui.
—I creu que aquesta persona que vol perjudicar-lo va convèncer en Zimmerman
que es llancés a les vies del metro?
—No el va convèncer. Probablement el van empènyer.
—Estava ple de gent i ningú no va veure res d’això. En absolut.
—La falta de testimonis no descarta que passés. Quan el metro s’acosta, tots els
que estan a l’andana miren en la direcció que arriba el comboi. Si en Zimmerman
estava darrere la gent, cosa suggerida per la falta de testimonis presencials precisos, no
hauria costat gaire donar-li el cop de colze o l’empenta necessària.
—Bé, això és cert, doctor. No seria difícil. Ni molt menys. Al llarg dels anys, hem
tingut uns quants assassinats amb aquestes característiques. I també té raó que la gent
es gira en una direcció quan s’acosta el tren, cosa que permet que al final de l’andana
pugui passar gairebé qualsevol cosa més o menys inadvertida. Però en aquest cas
tenim la Lu Anne, que diu que va saltar, i encara que no sigui gaire fiable, ja és alguna
cosa. I tenim una nota de suïcidi i un home deprimit, enfadat i desgraciat que
mantenia una relació difícil amb la seva mare i s’enfrontava a una vida que molts
considerarien més aviat decebedora…
—Ara és vostè qui sembla donar excuses —va comentar en Ricky movent el cap
—. Del que més o menys em va acusar a mi la primera vegada que vam parlar.
Aquest comentari va silenciar la detectiva Riggins, que va dirigir una llarga
mirada a en Ricky abans de prosseguir.

—Em sembla que hauria de parlar d’això amb algú que pugui ajudar-lo, doctor.
—Amb qui? Vostè és policia. Li he parlat de delictes, o del que podrien arribar a
ser-ho. No hauria de fer alguna classe d’informe?
—Vol presentar una denúncia formal?
En Ricky la va mirar amb duresa.
—Hauria de fer-ho? Com segueix el tràmit?
—Jo li presento el meu supervisor, que pensarà que és una bogeria i la canalitzarà
a través de la burocràcia policial, i al cap d’un parell de dies rebrà una trucada d’algun
detectiu que es mostrarà encara més escèptic que jo. A qui ho ha explicat, tot això?
—Bé, al meu banc i a la Societat Psicoanalítica.
—Si creuen que hi ha activitat delictiva haurien de passar l’assumpte a l’FBI o a la
policia estatal. Potser hauria de parlar amb algú d’Extorsió i Fraus. Jo, en el seu lloc,
em plantejaria contractar un detectiu privat. I un bon advocat, perquè podria
necessitar-los.
—Com puc posar-me en contacte amb el Departament d’Extorsió i Fraus?
—Li donaré un nom i un telèfon.
—No creu que vostè hauria d’investigar aquestes coses com a seguiment del cas
Zimmerman?
Aquesta pregunta va fer dubtar la detectiva Riggins. No havia pres cap nota
durant la conversa.
—Podria fer-ho —va indicar amb precaució—. M’ho pensaré. Costa reobrir un
cas una vegada s’ha tancat.
—Però no és impossible.
—Difícil. Però no impossible.
—Pot obtenir l’autorització d’un superior? —va preguntar en Ricky.
—No crec que vulgui obrir encara aquesta porta. Si dic al meu cap que hi ha un
problema oficial, hauran de seguir-se molts passos burocràtics. Crec que hi faré una
ullada pel meu compte. Sap què, doctor?, comprovaré algunes coses i després parlaré
amb vostè. Primer aniré a examinar l’ordinador personal d’en Zimmerman. Pot ser
que l’arxiu que conté la nota de suïcidi indiqui l’hora en què va ser escrita. Ho faré
aquest vespre o demà. Què li sembla?
—Bé. Aquest vespre seria millor que demà. Tinc algunes limitacions de temps. I
llavors podria donar-me també el nom i el telèfon d’algú d’Extorsió i Fraus.
Semblava un acord raonable. La dona va assentir. En Ricky va sentir certa
satisfacció en observar que el seu to una mica burleta i sarcàstic havia canviat després
que ell plantegés la possibilitat que hagués ficat la pota. Fins i tot encara que
considerés remota aquesta possibilitat, en un món on les promocions i els ascensos
estaven tan relacionats amb les investigacions ben acabades, haver passat per alt un
assassinat i haver-lo catalogat de suïcidi era un error molt perjudicial per al full de
serveis.
—Espero que em truqui tan aviat com pugui —va dir en Ricky.

Després es va aixecar, com si s’hagués anotat un punt. No era una sensació de
victòria però, almenys, el feia sentir menys sol al món.
Va anar en taxi fins a la Metropolitan Opera House, que era buida, excepte per
uns quants turistes i alguns guàrdies de seguretat. Sabia que hi havia una filera de
cabines telefòniques davant dels lavabos. L’avantatge era que des d’aquest lloc podia
fer una trucada alhora que vigilava que ningú intentés acostar-s’hi prou per descobrir
a qui trucava.
El número del doctor Lewis havia canviat, com esperava. Però el van passar a un
altre número amb un prefix diferent.
Va haver d’inserir la major part de les monedes de vint-i-cinc centaus que tenia.
Mentre el telèfon sonava, va pensar que en Lewis devia tenir ja uns vuitanta anys, i no
estava segur de si l’ajudaria. Però en Ricky sabia que era l’única manera en què podria
apreciar la seva situació més o menys tal com era i, per desesperat que fos aquest pas,
l’havia de fer.
El telèfon va sonar almenys vuit vegades abans que contestessin.
—Digui?
—El doctor Lewis, sisplau.
—Sóc jo.
En Ricky feia vint anys que no sentia aquella veu, i tot i així es va emocionar, cosa
que el va sorprendre. Era com si en el seu interior es deslligués de sobte un remolí
d’odis, pors, amors i frustracions. Es va obligar a conservar certa calma.
—Doctor Lewis, sóc el doctor Frederick Starks.
Tots dos van guardar silenci un moment, com si la simple trobada telefònica
després de tants anys els aclaparés.
En Lewis va parlar primer.
—Vaja! M’alegro de sentir-te, Ricky, fins i tot després de tants anys. Estic bastant
sorprès.
—Sento ser tan brusc, doctor. Però no sabia a qui més recórrer.
De nou es va produir un breu silenci.
—Tens problemes, Ricky?
—Sí.
—I les eines de l’autoanàlisi no són suficients.
—Així és. Em preguntava si tindria una estona per parlar amb mi.
—Ja no rebo pacients —va dir en Lewis—. La jubilació. L’edat. Les xacres.
L’envelliment, que és terrible. Vas perdent tota classe de coses.
—Em rebrà?
—Per la teva veu sembla bastant urgent —va comentar el vell després d’una pausa
—. És important? Són problemes greus?
—Estic en perill, i tinc poc temps.

—Vaja, vaja, vaja. —En Ricky va captar el somriure a la cara del vell analista—.
Això sona vertaderament enigmàtic. Creus que et puc ajudar?
—No ho sé. Però podria ser.
El vell analista va reflexionar abans de contestar.
—Has parlat com algú de la nostra professió. Està bé, però hauràs de venir aquí. Ja
no tinc consulta a la ciutat.
—On he d’anar?
—Sóc a Rhinebeck —va dir en Lewis, i va afegir una adreça de River Road—. Un
lloc meravellós per a un jubilat, excepte que a l’hivern fa un fred terrible. Però ara està
preciós. Pots agafar un tren a l’estació Pennsylvania.
—Li aniria bé aquesta tarda?
—Quan vulguis. Aquest és un dels avantatges de la jubilació. No hi ha
compromisos impostergables. Agafa un taxi a l’estació i t’estaré esperant cap a l’hora
de sopar.
Es va ataquinar en un seient del racó situat més al final del tren i es va passar la
major part de la tarda mirant per la finestreta. El tren va viatjar directe al nord seguint
el curs del riu Hudson, de vegades tan a prop de la riba que l’aigua quedava només a
uns metres de distància. En Ricky es va sentir fascinat per les diferents tonalitats de
blau verdós que adquiria el riu: el gairebé negre a prop de les ribes es convertia en un
blau més clar i vibrant cap al centre. Uns velers solcaven l’aigua i deixaven una estela
blanca al seu pas, i algun vaixell portacontenidors enorme i desgarbat navegava per la
zona més profunda. Al lluny, les Palisades s’elevaven convertides en columnes de roca
entre grisos i marrons, coronades per grups d’arbres verd fosc. Hi havia mansions
amb amplis jardins; cases tan enormes que la riquesa que amagaven semblava
inimaginable. A West Point va entreveure l’acadèmia militar al capdamunt d’un turó
amb vistes al riu; els edificis impertorbables li van semblar tan grisos i tensos com les
línies uniformades de cadets. El riu era ample i cristal·lí, i li va resultar fàcil imaginar
l’explorador que va donar el seu nom a aquestes aigües cinc-cents anys enrere. Va
observar una estona la superfície, sense saber gaire bé en quin sentit anava el corrent,
si cap a la ciutat de Nova York per desembocar a l’oceà, o si pujava cap al nord, empès
per les marees i la rotació de la Terra. El fet de no saber-ho, de ser incapaç de dir en
quina direcció corria l’aigua a partir de l’observació de la seva superfície, el va
inquietar una mica.
Només un grup reduït de persones va baixar del tren a Rhinebeck, i en Ricky es va
entretenir a l’andana per observar-les, preocupat encara per si, malgrat els seus
esforços, algú havia aconseguit seguir-lo. Uns adolescents amb texans o pantalons
curts reien; una mare de mitjana edat estirava tres nens i es mostrava pacient amb un
nen ros que no parava de córrer; un parell d’empresaris aclaparats parlaven pel mòbil
mentre sortien de l’estació. Cap de les persones que van baixar del tren va mirar en

Ricky, tret del nen ros, que es va aturar i li va fer una ganyota abans de pujar corrent
el tram d’escales que conduïa a l’exterior de l’andana. En Ricky va esperar fins que el
tren es va posar en marxa amb uns forts esbufecs metàl·lics a mesura que guanyava
impuls. Segur que ningú s’havia endarrerit, va pujar al vestíbul. Era un vell edifici de
maons amb un terra enrajolat on els passos ressonaven i recorregut per un aire fresc
que desafiava la calor d’última hora de la tarda. Un únic cartell amb una fletxa
vermella sobre una ampla porta doble deia: TAXIS. Va sortir de l’estació i en va veure
només un: un sedan blanc enfangat, amb un distintiu a la porta, un símbol apagat al
sostre i un bony enorme al parafang de davant. El conductor semblava a punt d’anar-
se’n, però va veure en Ricky i va retrocedir amb brusquedat cap a la vorera.
—Vol que el porti? —va preguntar.
—Sí, sisplau.
—Doncs sóc l’únic que queda. Ja me n’anava quan l’he vist sortir per la porta.
Pugi.
En Ricky ho va fer i li va donar l’adreça del doctor Lewis.
—Ah, una propietat excel·lent —va afirmar el conductor, i va accelerar el vehicle
fent grinyolar els pneumàtics.
Una estreta carretera serpentejant portava fins a la casa del vell analista. Uns
roures majestuosos creaven una coberta que ombrejava l’asfalt, de manera que la
tènue llum de la tarda estiuenca es filtrava lentament, com farina a través d’un sedàs, i
projectava ombres a dreta i esquerra. El paisatge mostrava uns turons suaus, com les
onades d’un mar modest. Va veure bandades de cavalls en alguns camps i, al lluny,
grans mansions. Les cases més pròximes a la carretera eren antigues, sovint de fusta, i
tenien plaques en un lloc destacat, de manera que se sabés que tal casa s’havia
construït el 1788 o tal altra el 1802. Va veure jardins acolorits i més d’un propietari en
samarreta, enfilat en una talladora de gespa per segar amb dinamisme una franja
immaculada d’herba. Li va semblar que era un lloc d’escapada. Va suposar que la
majoria d’aquesta gent tenia la seva vida principal en el bulliciós Manhattan,
treballant amb diners, poder i prestigi. Eren cases de cap de setmana i d’estiueig,
caríssimes però amb un autèntic concert de grills a la nit.
El taxista va comentar:
—No està malament, oi? Algunes d’aquestes cases costen uns quants dòlars.
—M’imagino que ha de ser impossible trobar taula en un restaurant els caps de
setmana —va contestar en Ricky.
—Així és, a l’estiu i a les vacances. Però no tots són de ciutat. Hi ha algunes
persones que han fet arrels, les suficients perquè no sigui un poble fantasma. És un
lloc bonic. —Va reduir la velocitat i va girar a l’esquerra per agafar un camí d’entrada
—. El problema és que està massa a prop de la ciutat. Bé, ja hem arribat. És aquí —va
dir.
El doctor Lewis vivia en una vella casa de pagès restaurada, amb un disseny senzill
de dues plantes, pintada d’un blanc brillant i amb una placa que indicava 1791. No era

ni molt menys la més gran de les cases que havien passat. Tenia un enreixat amb
parres, flors plantades al camí d’entrada i un petit estany amb peixos a la vora del
jardí. A un costat hi havia una hamaca i unes quantes gandules de fusta amb la
pintura blanca mig escrostonada. Un Volvo familiar blau que ja tenia deu anys estava
aparcat al davant d’un antic estable que ara servia de garatge.
El taxi va marxar i en Ricky es va detenir al final del camí de grava. De sobte, es va
adonar que hi havia anat amb les mans buides. No portava cap bossa, cap detall, ni
tan sols la proverbial ampolla de vi blanc. Va inspirar fondo i va sentir una onada
d’emocions contradictòries. No era precisament por, però sí la sensació que un nen té
en saber que ha d’informar d’alguna entremaliadura els seus pares. En Ricky va
somriure, perquè sabia que aquest nerviosisme era normal; la relació entre analista i
analitzat és profunda i provocadora, i opera de moltes formes diferents, fins i tot com
entre algú amb autoritat i un nen. Això formava part del procés de transferència, en el
qual l’analista va adoptant diferents papers que condueixen, en última instància, a la
comprensió. Poques professions mèdiques exerceixen un impacte així en els seus
pacients. Segurament un traumatòleg ni tan sols recorda el genoll o el maluc que va
operar anys enrere. Però és probable que l’analista ho recordi, si no tot, sí gran part, ja
que la ment és molt més sofisticada que un genoll, encara que a vegades no tan
eficient.
Va avançar a poc a poc cap a l’entrada, assimilant tot el que veia. Es va recordar
que aquesta era una altra de les claus de l’anàlisi: el terapeuta coneix gairebé totes les
intimitats emocionals i sexuals del pacient, que per la seva part a penes sap res sobre
el terapeuta. El misteri imita els misteris fonamentals de la vida i la família; i endinsar-
se en el desconegut produeix sempre fascinació i inquietud.
«El doctor Lewis em coneix —va pensar—. Però ara jo sabré alguna cosa d’ell, i
això canvia les coses». Aquesta observació el va inquietar encara més.
A meitat dels esglaons de l’entrada, la porta principal es va obrir de cop. Va sentir
la seva veu abans de veure’l.
—M’hi jugo el que vulguis que et sents incòmode.
—M’ha llegit els pensaments —va contestar en Ricky, en el que era una mena de
broma entre analistes.
En Lewis el va conduir a un estudi, al costat del rebedor de la vella casa. En Ricky
va dirigir els ulls d’un costat a un altre per gravar-se els detalls mentalment. Llibres en
un prestatge. Una pantalla de Tiffany. Una catifa oriental. Com moltes cases antigues,
l’interior tenia una atmosfera fosca, en contrast amb unes brillants parets blanques. Li
va semblar fresc, gens carregat, com si les finestres haguessin estat obertes la nit
anterior i la casa hagués conservat el record d’unes temperatures més baixes. Va
detectar una lleugera olor de lilà i va sentir els sorolls distants d’una cuina a la part del
darrere.
El doctor Lewis era un home prim, una mica encorbat, calb, amb uns agressius
flocs de cabells que li sortien de darrere de les orelles, cosa que li conferia un aspecte

curiós. Portava unes ulleres recolzades a la punta del nas, de manera que rara vegada
semblava mirar realment a través seu. Tenia algunes taques de l’edat al dors de les
mans i una lleugeríssima tremolor de dits. Es va moure a poc a poc, coixejant una
mica, i es va instal·lar per fi en una butaca d’orelles de pell vermella, molt tova, a la
vegada que indicava a en Ricky que s’assegués en una butaca una mica més petita. En
Ricky es va repapar entre els coixins.
—Estic encantat de veure’t, Ricky, fins i tot després de tants anys. Quant fa?
—Més d’una dècada, sens dubte. Té bon aspecte, doctor.
En Lewis va somriure i va moure el cap.
—No hauries de començar amb una mentida tan evident, encara que a la meva
edat les mentides s’agraeixen més que la veritat. Les veritats són sempre inoportunes.
Necessito un maluc nou, una bufeta nova, una pròstata nova, ulls i orelles nous, i unes
quantes dents noves. Uns peus nous també m’anirien bé. Potser necessitaria també un
cor nou. A més, no estaria malament renovar el cotxe del garatge i les canonades de la
casa. Ara que ho penso, les meves també. La teulada està bé, no obstant això. —Es va
donar uns copets al front i va afegir en to sorneguer—: La meva també. Però no has
vingut per saber com estic. He oblidat tant la meva formació com la meva educació.
Suposo que et quedaràs a sopar, i he demanat que et preparin l’habitació d’hostes. I
ara serà millor que tanqui la boca, que és el que ens pensem que fem tan bé en la
nostra professió, per deixar que m’expliquis el motiu de la teva visita.
En Ricky va vacil·lar, sense saber gaire bé per on començar. Va mirar el vell
enfonsat a la butaca d’orelles i va sentir com si una corda es trenqués de sobte al seu
interior. Va notar que perdia el domini de si mateix, i va parlar amb llavis tremolosos:
—Crec que només em queda una setmana de vida.
En Lewis va arquejar les celles.
—Estàs malalt?
—Em sembla que hauré de suïcidar-me —va contestar.
El vell analista es va inclinar cap endavant.
—Això és un problema —va dir.

14
En Ricky va parlar durant més d’una hora sense ser interromput per cap comentari o
pregunta. En Lewis va romandre gairebé immòbil en el seu seient balancejant la
barbeta al palmell d’una mà. En Ricky es va aixecar un parell de vegades i es va
passejar per l’habitació, com si el moviment dels peus li facilités la narració, abans de
tornar a la tova butaca i prosseguir el seu relat. En més d’una ocasió va notar que li
suaven les aixelles, encara que la temperatura de l’habitació era agradablement fresca,
amb les finestres obertes a aquesta primera hora de la nit a la vall del Hudson.
Va sentir un tro llunyà procedent de les muntanyes Catskills, a quilòmetres de
distància a l’altre costat del riu, en una ràfega explosiva que semblava foc d’artilleria.
Va recordar que segons una llegenda local aquest so era el soroll que feien uns elfs i
uns nans en jugar a bitlles a les verdes fondalades. Li va explicar la primera carta, el
poema i les amenaces, el que estava en joc. Va descriure la Virgil i en Merlin, i el bufet
inexistent de l’advocat. Va intentar no deixar-se res, des de les intrusions
electròniques en els seus comptes bancaris i de valors fins al missatge pornogràfic que
va rebre la seva parenta llunyana pel seu aniversari. Va parlar amb pèls i senyals sobre
en Zimmerman, el seu tractament, la seva mort i les dues visites a la detectiva Riggins.
Li va explicar la falsa acusació d’abusos sexuals presentada davant el Col·legi de
Metges, i es va ruboritzar una mica en fer-ho. A vegades divagava, com quan va
esmentar els robatoris a la seva consulta i l’estranya sensació de violació que sentia, o
quan va descriure el seu poema al Times i la resposta d’en Rumplestiltskin. Va acabar
esmentant les fotografies dels tres adolescents que li havia ensenyat la Virgil. Després
es va reclinar, va guardar silenci i, per primera vegada, va mirar el vell analista, que
s’havia posat les dues mans a la barbeta per recolzar el cap meditabund, com si
intentés valorar la totalitat de la maldat que s’havia abatut sobre en Ricky.
—Molt interessant —va dir per fi en Lewis, que es va repapar i va deixar anar un
llarg sospir—. M’agradaria saber si aquest tal Rumplestiltskin és un filòsof. No era
Camus qui afirmava que l’única vertadera elecció de qualsevol home és si suïcidar-se
o no? La pregunta existencial per excel·lència.
—Tenia entès que era en Sartre —va contestar en Ricky, arronsant-se d’espatlles.
—Suposo que aquesta és la pregunta clau del cas, Ricky; la primera i més
important que t’ha fet en Rumplestiltskin.
—Perdoni, però què…?
—Et mataries per salvar una altra persona?
—No n’estic segur —va balbucejar en Ricky, desconcertat per la pregunta—. Em
sembla que no m’he plantejat realment aquesta opció.
—No és una pregunta poc raonable —va dir en Lewis, canviant de postura al seu
seient—. I estic segur que el teu torturador ha dedicat moltes hores a intentar

endevinar la teva resposta. Quina classe d’home ets, Ricky? Quina classe de metge?
Perquè, al cap i a la fi, aquesta és l’essència d’aquest joc: et suïcidaràs? Sembla haver-te
demostrat la serietat de les seves amenaces o, almenys, t’ha fet creure que ja ha comès
un assassinat, de manera que és probable que no li importi cometre’n un altre. I es
tracta, encara que soni dur, d’assassinats molt fàcils de fer. Els subjectes no
signifiquen res per a ell. Són mers vehicles per arribar a tu. I tenen l’avantatge afegit
de ser homicidis que segurament cap detectiu del món, ni tan sols un Maigret, un
Hercule Poirot o una miss Marple, ni una de les creacions de Mickey Spillane o de
Robert Parker, podria resoldre amb efectivitat. Pensa-ho, Ricky, perquè és
vertaderament diabòlic i extraordinàriament existencial: un assassinat té lloc a París, a
Hondures o al llac Winnipesaukee, New Hampshire. És sobtat, espontani, i la víctima
ignora el que li passarà. L’executen en un segon. Com si la partís un llamp. I la
persona que se suposa que patirà per aquesta mort està a centenars, a milers de
quilòmetres. Un malson per a qualsevol policia, que hauria de trobar-te, trobar
l’assassí creat en el teu passat i, després, relacionar-te d’alguna manera amb aquest
crim en un lloc llunyà, amb tots els papers i la burocràcia que això comporta. I això
suposant que poguessin trobar l’assassí. Segur que s’ha protegit tant amb identitats i
pistes falses que això seria impossible. La policia ja té bastants problemes per obtenir
condemnes quan té confessions, proves d’ADN i testimonis presencials. No, Ricky,
suposo que seria un crim que quedaria impune.
—M’està dient que…
—La teva elecció, al meu entendre, és bastant simple: pots guanyar?, pots
descobrir la identitat d’en Rumplestiltskin en els pocs dies que et queden? En cas
contrari, et suïcidaràs per salvar una altra persona? És la pregunta més interessant que
es pot fer a un metge. Després de tot, la nostra professió consisteix a salvar vides. Però
els nostres recursos per a la salvació són els medicaments, els coneixements, l’habilitat
amb el bisturí. En aquest cas, pot ser que la teva vida signifiqui la curació d’algú. Pots
fer aquest sacrifici? I, si no estàs disposat a això, podràs viure amb tu mateix després?
En aparença, com a mínim, no és gaire complicat. La part complicada és…, bé,
interna.
—Està suggerint… —va començar en Ricky amb un lleuger balboteig. Va veure
que el vell analista s’havia reclinat a la butaca, de manera que una ombra que
projectava el llum de la taula semblava bisecar-li la cara.
En Lewis va fer un gest amb una mà similar a una garra, amb els dits llargs, prims
per l’edat.
—No estic suggerint res. Només estic comentant que fer el que aquest home ha
demanat és una opció viable. La gent se sacrifica contínuament perquè altres puguin
viure. Els soldats en combat. Els bombers en un edifici en flames. Els policies als
carrers de la ciutat. És la teva vida tan feliç, tan productiva i tan important perquè
assumim automàticament que és més valuosa que la que podria costar?

En Ricky es va moure a la butaca, com si la suau tapisseria s’hagués tornat de fusta
sota el seu cos.
—No puc creure que… —va començar, però es va interrompre.
—Ho sento —va dir en Lewis, i es va arronsar d’espatlles—. Naturalment, no t’ho
has plantejat de manera conscient. Però em pregunto si no t’has fet aquestes
preguntes en el teu subconscient, que és el que et va induir a buscar-me.
—He vingut a demanar ajuda —va replicar en Ricky, potser massa de pressa—.
Necessito ajuda per participar en aquest joc.
—De veritat? Potser en un cert nivell. Però en un altre has vingut per a una altra
cosa. Permís? Benedicció?
—He de buscar en el període del meu passat en què la mare d’en Rumplestiltskin
era pacient meva. Necessito que m’ajudi a fer-ho, perquè he bloquejat aquesta part de
la meva vida. És com si estigués fora del meu abast. Necessito que m’ajudi a arribar-
hi. Sé que puc identificar la pacient relacionada amb en Rumplestiltskin, però
necessito ajuda, i crec que aquesta pacient era una dona a la que atenia en la mateixa
època en què seguia el tractament amb vostè, quan era el meu mentor. Segur que li
vaig esmentar aquesta dona durant les nostres sessions. Així que el que necessito és
una caixa de ressonància. Algú que desperti aquests records adormits. Estic segur que
puc desenterrar aquest nom del meu inconscient.
En Lewis va assentir de nou.
—No és una petició poc raonable, i sens dubte el plantejament és intel·ligent. És el
plantejament d’un psicoanalista. Parlar i no actuar és una curació. Semblo cruel,
Ricky? Suposo que la vellesa m’ha tornat irascible i estrafolari. És clar que t’ajudaré.
Però em sembla que, a mesura que analitzem, seria convenient mirar també el
present, perquè hauràs de trobar respostes tant en el passat com en el present. Potser
també en el futur. Podràs fer-ho?
—No ho sé.
—És la resposta clàssica d’un psicoanalista. —En Lewis va somriure torçadament
—. Un futbolista, un advocat o un empresari modern dirien: «Ja ho crec que sí!». Però
nosaltres, els analistes, sempre cobrim les nostres apostes, oi? La certesa és una cosa
que ens resulta incòmoda. —Va inspirar fondo i es va moure a la butaca—. El
problema és que aquest home que vol el teu cap en una safata no sembla tan indecís o
insegur sobre les coses, m’equivoco?
—No —va contestar en Ricky immediatament—. Sembla tenir-ho tot ben
planejat. Sembla que ha previst tots els meus actes, gairebé com si els hagués disposat
per endavant.
—Estic segur que ho ha fet.
En Ricky va assentir. El doctor Lewis va seguir amb les seves preguntes.
—Diries que és psicològicament astut?
—Aquesta és la meva impressió.

—En alguns jocs això és fonamental. —En Lewis va assentir—. En el futbol potser.
En els escacs sens dubte.
—Està insinuant que…?
—Per guanyar una partida d’escacs s’ha de ser més previsor que l’adversari.
Aquest únic moviment que escapa a la seva perspicàcia és el que permet derrotar-lo.
Crec que hauries de fer el mateix.
—I com ho…?
—Ho pensarem durant un sopar senzill i la resta de la vetllada. —En Lewis, que
s’havia aixecat, va esbossar un lleu somriure—. Has tingut en compte un factor
important, oi?
—Quin? —va voler saber en Ricky.
—Bé, sembla bastant evident que en Rumplestiltskin ha passat mesos, potser anys,
planejant tot això. És una venjança que pren en consideració molts elements i, com tu
assenyales, ha previst pràcticament tots els teus passos.
—Sí, és cert.
—No entenc llavors per què suposes que no m’ha reclutat a mi, potser mitjançant
amenaces o pressions d’alguna mena, per ajudar-lo a complir el seu propòsit —va dir
el doctor Lewis a poc a poc—. Potser m’ha pagat d’alguna manera. Per què suposes
que estic de la teva part en tot això, Ricky?
I amb un ampli gest perquè en Ricky l’acompanyés en lloc de contestar la seva
pregunta, el vell analista el va conduir a la cuina, coixejant una mica mentre avançava.
Hi havia dos coberts disposats en una taula antiga enmig de la cuina. Una gerra
d’aigua freda i unes llesques de pa en una cistella de vímet adornaven el centre de la
taula. En Lewis va travessar l’habitació i va retirar una safata del forn, la va posar en
uns estalvis i va treure després una amanida del frigorífic. Mentre acabava de posar la
taula, va taral·lejar una mica. En Ricky va reconèixer uns quants compassos de
Mozart.
—Seu, Ricky. Aquesta potinga que tenim aquí és pollastre. Serveix-te, per favor.
En Ricky va vacil·lar. Va allargar la mà i es va servir un got d’aigua, que es va
beure com un home que acabés de travessar un desert. El líquid a penes va calmar la
seva sobtada set.
—Ho ha fet? —va preguntar de cop. Quasi no va reconèixer la seva pròpia veu,
que va sonar aguda i estrident.
—Si ha fet, què?
—S’ha posat, en Rumplestiltskin, en contacte amb vostè? Forma part de tot això?
El doctor Lewis es va asseure, es va posar amb cura el tovalló a la falda i es va
servir una generosa ració de pollastre i amanida abans de respondre.
—Permet-me que et pregunti una cosa, Ricky —va dir—. Quina importància
tindria això?

—Tota la importància del món —va balbucejar en Ricky—. Necessito saber que
puc confiar en vostè.
—De veritat? Crec que la confiança està sobrevalorada. Per una altra part, què he
fet fins ara perquè em retiris la confiança que et va portar fins aquí?
—Res.
—Llavors, hauries de menjar. El pollastre l’ha preparat la meva criada i t’asseguro
que és bastant bo, encara que no tant, per desgràcia, com el que la meva dona solia
cuinar abans de la seva mort. I estàs pàl·lid, Ricky, com si no et cuidessis.
—He de saber-ho. L’ha reclutat en Rumplestiltskin?
En Lewis va moure el cap, però no era una resposta negativa a la pregunta d’en
Ricky, sinó més aviat un comentari de la situació.
—Em sembla que el que necessites són coneixements, Ricky. Informació.
Comprensió. Res del que fins ara ha fet aquest home ha estat concebut per enganyar-
te. Quan ha mentit? Bé, potser l’advocat el bufet del qual no estava on se suposava,
però això sembla un engany bastant simple i necessari. En realitat, tot el que ha fet
fins ara està concebut per portar-te fins a ell. Almenys, podria interpretar-se així. Et
dóna pistes. T’envia una jove atractiva perquè t’ajudi. Creus que en realitat desitja que
no siguis capaç d’endevinar qui és?
—Que l’està ajudant?
—Estic intentant ajudar-te a tu, Ricky. Ajudar-te a tu podria ajudar-lo a ell també.
És una possibilitat. Ara seu i menja. És un bon consell.
En Ricky va apartar una cadira, però l’estómac se li va tancar davant la idea de
tastar el menjar.
—He de saber que està de part meva.
—Potser aconseguiràs la resposta a aquesta pregunta al final del joc. —El vell
psicoanalista es va arronsar d’espatlles. Va clavar la forquilla al pollastre i se’n va
posar un tros enorme a la boca.
—He vingut a veure’l com a amic. Com a antic pacient. Vostè va ser la persona
que em va ajudar a formar-me, per l’amor de Déu. I ara…
El doctor Lewis va moure la forquilla en l’aire, com un director amb una batuta
davant d’una orquestra descoordinada.
—Consideres amics teus les persones amb qui tractes?
—No. —En Ricky va moure el cap, vacil·lant—. És clar que no. Però la funció del
mentor és diferent.
—De debò? No tens cap pacient en més o menys la mateixa situació?
La pregunta va quedar suspesa en l’aire. En Ricky sabia que la resposta era
afirmativa, però no ho va dir en veu alta. Passats uns moments, en Lewis va moure la
mà per descartar la pregunta.
—Necessito saber-ho —va insistir en Ricky amb brusquedat a manera de resposta.
El doctor Lewis va esbossar un gest exasperantment inexpressiu, apte per a una
taula de pòquer. En Ricky es va exaltar en reconèixer aquesta actitud vaga: la mateixa

expressió evasiva que no indica aprovació, desaprovació, espant, sorpresa, temor ni
còlera que ell utilitzava amb els seus pacients. És l’especialitat de l’analista, una part
fonamental de la seva cuirassa. La recordava del seu tractament feia un quart de segle i
el va irritar tornar-la a veure.
—No ho necessites, Ricky. —El vell va sacsejar el cap—. Només necessites saber
que estic disposat a ajudar-te. Els meus motius són irrellevants. Potser en
Rumplestiltskin té alguna cosa per pressionar-me. Potser no. Si branda una espasa
sobre el meu cap o potser sobre un dels membres de la meva família, és una cosa
independent de la teva situació. La pregunta penja sempre en el nostre món, no?
Existeix algú absolutament fiable? Hi ha alguna relació sense perill? No ens fan més
mal aquells a qui estimem i respectem que aquells a qui odiem i temem?
En Ricky no va contestar; en Lewis ho va fer per ell.
—La resposta que no pots articular en aquest moment és: sí. Ara, sopa una mica.
Ens espera una nit molt llarga.
Els dos analistes van menjar en relatiu silenci. El pollastre estava exquisit, i el va
seguir un pastís de poma casolà amb una mica de canyella. També van prendre cafè
sol, que semblava anunciar que els esperaven hores que requerien energia. En Ricky
va pensar que mai havia tingut un sopar tan corrent i tan estrany a la vegada. Estava
afamat i indignat de la mateixa manera. El menjar era boníssim un instant i, acte
seguit, se li tornava terrós i fred al paladar. Per primera vegada en el que li van
semblar anys, va recordar menjars que havia fet sol, en uns minuts robats a la
capçalera del llit de la seva dona quan la medicació contra el dolor la sumia en una
espècie de sopor els últims dies de la seva agonia. El gust d’aquest sopar li va resultar
molt semblant.
El doctor Lewis va retirar els plats i els va amuntegar a l’aigüera. Es va omplir la
tassa de cafè per segona vegada i va fer un gest a en Ricky per tornar a l’estudi. Es van
asseure als seients que havien ocupat abans, un davant de l’altre.
En Ricky va contenir el seu enuig davant el caràcter esquiu del vell. Es va proposar
utilitzar la frustració en benefici propi. Era més fàcil dir-ho que fer-ho. Es va moure a
la butaca sentint-se com un nen al qual renyen injustament.
En Lewis el va mirar, i en Ricky va saber que el vell era perfectament conscient de
tots els sentiments que l’envaïen, amb la mateixa habilitat d’un endeví en una fira.
—A veure, Ricky, per on vols començar?
—Pel passat. Fa vint-i-tres anys. La primera vegada que ens vam veure.
—Recordo que eres tot teories i entusiasme.
—Creia que podia salvar el món de la desesperació i la bogeria. Jo sol.
—I va ser així?
—No. Ja ho sap. És impossible.
—Però n’has salvat uns quants…

—Espero que sí. Això crec.
—Una vegada més —va dir en Lewis amb un somriure una mica felí—, la resposta
d’un psicoanalista. Evasiva i esmunyedissa. L’edat proporciona altres interpretacions,
naturalment. Les venes s’endureixen, igual que les opinions. Deixa que et faci una
pregunta més concreta: a qui has salvat?
En Ricky va dubtar, com si rumiés la resposta. Va voler guardar-se el primer que li
va venir al cap, però li va resultar impossible, i les paraules li van relliscar de la llengua
com si estiguessin recobertes d’oli.
—No vaig poder salvar la persona que més estimava.
—Segueix, per favor.
—No. Ella no té res a veure amb això.
—De veritat? —El vell psicoanalista va arquejar les celles—. Suposo que estàs
parlant de la teva dona.
—Sí. Ens vam conèixer. Ens vam enamorar. Ens vam casar. Vam ser inseparables
durant anys. Després es va posar malalta. No vam tenir fills a causa de la seva malaltia.
Va morir. Vaig seguir endavant sol. Fi de la història. No està relacionada amb això.
—És clar que no —va dir en Lewis—; però, quan us vau conèixer?
—Poc abans que vostè i jo comencéssim la meva anàlisi. Ens vam conèixer en una
festa. Tots dos acabàvem de titular-nos; ella era advocada i jo metge. El nostre festeig
va tenir lloc mentre feia la meva anàlisi amb vostè. Hauria de recordar-ho.
—Ho recordo. I a què es dedicava?
—Era advocada. Acabo de dir-l’hi. També hauria de recordar-ho.
—Sí, però, quina classe d’advocada?
—Bé, quan ens vam conèixer acabava d’incorporar-se a l’Oficina de Defensors
d’Ofici de Manhattan com a advocada d’acusats per delictes de poca importància. Es
va anar obrint pas fins al departament de delictes greus, però es va cansar de veure
que tots els seus clients anaven a la presó o, pitjor encara, que no hi anaven. Així que
d’allà va passar a un bufet privat molt exclusiu i modest. La major part de casos que
tractava eren litigis de drets civils i treballs per a la Unió Americana de Drets Civils.
Demandes a propietaris d’apartaments dels barris pobres i apel·lacions per a persones
que havien estat condemnades equivocadament. Era una persona amb bones
intencions que feia el que podia. Li agradava fer broma dient que pertanyia a la petita
minoria de llicenciats de Yale que no guanyava diners. —En Ricky va somriure,
sentint mentalment les paraules de la seva dona. Era una broma que havien compartit
feliços molts anys.
—Ho entenc. En el període en què vas començar el tractament, el mateix en què
vas conèixer i vas festejar amb la teva dona, ella es dedicava a defensar delinqüents.
Va seguir endavant i va tractar amb moltes menes de tipus marginals enfadats als
quals, sens dubte, va enfurir encara més en emprendre accions legals en contra seu. I
ara tu sembles estar barrejat amb algú que s’inclou en la categoria de delinqüent,

encara que molt més sofisticat que els que la teva dona degué conèixer, però creus que
no hi ha cap possible vincle?
En Ricky va vacil·lar amb la boca oberta abans de contestar. S’havia quedat glaçat.
—En Rumplestiltskin no ha esmentat…
—Només era un suggeriment —va comentar en Lewis, agitant una mà en l’aire—.
Una cosa en què pensar.
En Ricky va dubtar mentre s’esforçava a recordar. El silenci es va allargar. En
Ricky va començar a imaginar-se com un home jove, com si de cop s’hagués obert
una fissura en un mur al seu interior. Podia veure’s molt més jove, ple d’energia, en
un moment en què el món s’obria per a ell. Era una vida que tenia poc a veure amb la
seva existència actual. Aquesta incongruència, que tant negava i ignorava, de sobte el
va espantar.
En Lewis ho degué notar, perquè va dir:
—Parlem de qui eres fa uns vint anys. Però no del Ricky Starks il·lusionat amb la
seva vida, la seva professió i el seu matrimoni, sinó del Ricky Starks ple de dubtes.
Va voler contestar de pressa, descartar aquesta idea amb un moviment ràpid de la
mà, però es va detenir en sec. Es va submergir en un record profund i va rememorar
la indecisió i l’ansietat que havia sentit el primer dia que va travessar la porta de la
consulta del doctor Lewis a l’Upper East Side. Va mirar el vell assegut davant seu, que
sembla que estudiava cada gest i moviment que feia, i va pensar el molt que l’home
havia envellit. Es va preguntar si a ell li havia passat el mateix. Intentar recuperar els
dolors psicològics que l’havien portat a un psicoanalista tants anys enrere era una
mica com el dolor fantasma que senten els amputats: la cama ha estat tallada, però la
sensació roman, emana d’un buit quirúrgic real i irreal a la vegada.
«Qui era jo, llavors?», va pensar en Ricky. Però va contestar amb cautela.
—Em sembla que hi havia dues classes de dubtes, dues classes d’ansietats, dues
classes de temors que amenaçaven d’incapacitar-me. La primera classe es referia a mi
mateix i sorgia d’una mare massa seductora, un pare fred i exigent que va morir jove, i
una infància plena d’èxits en lloc d’estimació. Era, amb molta diferència, el més jove
de la meva família, però en lloc de tractar-me com un bebè volgut, em van fixar uns
nivells impossibles d’abastar. Almenys, aquesta és la situació simplificada. És el tipus
que vostè i jo examinem al llarg del tractament. Però la suma d’aquestes neurosis van
afectar les relacions que tenia amb els meus pacients. Durant el meu tractament
tractava pacients en tres llocs: a la clínica per a pacients externs de l’hospital
Columbia Presbyterian, una breu temporada atenent malalts greus a Bellevue…
—Sí —va assentir el doctor Lewis—. Un estudi clínic. Recordo que no t’agradava
gaire tractar els veritables malalts mentals.
—Sí. Exacte. Administrar medicacions psicòtropes i intentar evitar que les
persones es fessin mal a si mateixes o als altres… —En Ricky va pensar que
l’afirmació d’en Lewis contenia alguna provocació, un ham que ell no havia picat—. I
també en aquests anys, potser de dotze a divuit pacients en teràpia que van ser les

meves primeres anàlisis. Eren els casos que li vaig esmentar mentre estava en teràpia
amb vostè.
—Sí, ho recordo. No tenies un analista supervisor, algú que observava els teus
progressos amb aquests pacients?
—Sí. El doctor Martin Kaplan. Però ell…
—Va morir —el va interrompre el vell analista—. El coneixia. Un atac de cor.
Molt trist.
En Ricky va començar a parlar, però es va adonar que en Lewis parlava amb un to
estranyament impacient. Va prendre nota d’això i va prosseguir.
—Tinc problemes per relacionar noms i cares.
—Estan bloquejats?
—Sí. Hauria de recordar-los perfectament, però resulta que no aconsegueixo
relacionar cares i noms. Recordo una cara i un problema, però no aconsegueixo
assignar-li un nom. I viceversa.
—Per què creus que et passa?
—Estrès —va contestar en Ricky després d’una pausa—. A causa de la classe de
tensió a la qual estic sotmès, les coses senzilles es tornen impossibles de recordar. La
memòria es distorsiona i es deteriora.
El vell va assentir de nou.
—No et sembla que en Rumplestiltskin ho sap? No et sembla que coneix bastant
els símptomes de l’estrès? Potser, a la seva manera, té molta més informació que tu, el
metge. I això no et diu molt sobre qui podria ser?
—Un home que sap com reacciona la gent davant la pressió i l’ansietat?
—És clar. Un soldat? Un policia? Un advocat? Un empresari?
—O un psicòleg.
—Sí. Algú de la nostra pròpia professió.
—Però un metge mai…
—Mai diguis mai.
En Ricky es va reclinar, escarmentat.
—He de concretar més —va dir—. He de descartar les persones que vaig atendre a
Bellevue, perquè estaven massa malaltes per produir algú tan malvat. Això em deixa la
consulta privada i els pacients que vaig tractar a la clínica.
—Comencem per la clínica.
En Ricky va tancar els ulls per un moment, com si això pogués ajudar-lo a evocar
el passat. La clínica per a pacients externs del Columbia Presbyterian era un laberint
de petites sales a la planta baixa de l’enorme hospital, a prop de l’entrada d’urgències.
La majoria dels pacients provenia de Harlem o del South Bronx. Eren sobretot
persones de classe obrera, pobres i lluitadores, de diverses races, tendències i
possibilitats, que consideraven la malaltia mental i la neurosi com una cosa exòtica i
distant. Ocupaven la terra de ningú de la salut mental, entre la classe mitjana i la
indigència. Els seus problemes eren reals: drogoaddiccions, abusos sexuals,

maltractaments físics, mares abandonades pel seu marit amb fills d’ulls freds i
endurits, les metes dels quals a la vida semblaven reduir-se a unir-se a una banda
urbana. Sabia que en aquest grup de desesperats i necessitats hi havia força persones
que s’havien convertit en perillosos delinqüents. Traficants de droga, proxenetes,
lladres i assassins. Va recordar que alguns pacients produïen una sensació de crueltat,
gairebé com una olor perceptible. Eren els pares que contribuïen diligentment a crear
la generació següent de psicòpates criminals de les zones deprimides de la ciutat,
persones cruels que dirigirien la seva còlera contra els seus. Si atacaven algú d’un
nivell econòmic diferent, era per casualitat, no per designi: l’executiu amb un
Mercedes que té una avaria al Cross Bronx Expressway de camí a casa seva a Darien
després de treballar fins tard a l’oficina del centre, el turista ric de Suècia que agafa la
línia de metro equivocada a l’hora equivocada en la direcció equivocada.
«Vaig veure molta maldat —va pensar—. Però me’n vaig allunyar».
—No ho sé —va contestar en Ricky per fi—. Les persones que vaig atendre a la
clínica eren totes desafavorides. Gent marginada. Jo diria que la persona que busco
està entre els primers pacients que vaig tenir a la meva consulta. En Rumplestiltskin ja
m’ha dit que es tracta de la seva mare. Però jo la vaig conèixer pel seu cognom de
soltera. Es va referir a una «senyoreta».
—Significatiu —va afirmar el doctor Lewis, semblava que molt interessat—.
Entenc per què penses això. I crec que és important limitar els àmbits d’una
investigació. Així que, de tots aquests pacients, quants eren dones solteres?
En Ricky ho va pensar i va recordar un grapat de cares.
—Set —va contestar.
—Set —va repetir en Lewis després d’una pausa—. Molt bé. Ara ha arribat el
moment de fer un acte de fe, no creus? Has de prendre una decisió.
—No l’entenc.
El vell va esbossar un somriure lànguid.
—Fins a aquest instant t’has limitat a reaccionar a l’horrible situació en què estàs
atrapat, Ricky. Focs que necessitaven sufocar-se i extingir-se. Les teves finances. La
teva reputació professional. Els teus pacients. La teva carrera. Els teus parents. De tot
aquest embolic has aconseguit plantejar una sola pregunta al teu torturador, i això
t’ha proporcionat una direcció: una dona que va engendrar el nen que s’ha convertit
en el psicòpata que busca el teu suïcidi. Però el que t’has de plantejar-és això: t’han dit
la veritat?
En Ricky va empassar saliva amb dificultat.
—He de suposar que sí.
—No és una suposició perillosa?
—És clar que sí —va contestar en Ricky—. Però quina altra tinc? Si cregués que en
Rumplestiltskin m’està portant en una direcció equivocada, no tindria cap
possibilitat, oi?
—Has pensat que potser no has de tenir cap possibilitat?

Era una afirmació tan directa i aterridora que va sentir la nuca humida de suor.
—En aquest cas, hauria de suïcidar-me i punt.
—Suposo que sí. O no fer res; viure i veure què li passa a un altre. Potser es tracta
d’una mentida, saps? Potser no passarà res. Potser el teu pacient, en Zimmerman, es
va llançar a aquesta via del metro en un moment inoportú per a tu i avantatjós per a
en Rumplestiltskin. Potser, potser, potser. Potser el joc consisteix en el fet que no
tinguis cap possibilitat. Només estic pensant en veu alta, Ricky.
—No puc obrir la porta a aquesta idea.
—Una resposta interessant per a un psicoanalista —va assegurar en Lewis—. Una
porta que no pot obrir-se. Va en contra de tot allò en el que creiem.
—És que no tinc temps, sap?
—El temps és elàstic. Potser sí. Potser no.
En Ricky es va moure incòmode. Tenia la cara vermella i se sentia com un
adolescent amb pensaments i sentiments d’adult però considerat encara un nen.
En Lewis es va fregar la barbeta amb la mà, encara pensatiu.
—Crec que el teu torturador és alguna mena de psicòleg —va indicar, gairebé
sense donar-hi importància, com si fes una observació sobre el temps—. O d’una
professió que hi està relacionada.
—Crec que té raó. Però el seu raonament…
—El joc, com el va definir en Rumplestiltskin, és com una sessió al divan. Només
que dura més de cinquanta minuts. En qualsevol sessió d’una psicoanàlisi, has
d’examinar una sèrie marejadora de veritats i ficcions.
—He de treballar amb el que hi ha.
—Ja. Però el nostre treball consisteix sovint a veure el que el pacient no diu.
—Cert.
—Llavors…
—Potser és tot mentida. Ho sabré d’aquí a una setmana. Just abans de suïcidar-me
o de posar un altre anunci al Times. O una cosa o l’altra.
—És una idea interessant. —El vell metge semblava cavil·lar—. Podria aconseguir
el mateix objectiu i impedir que el localitzés la policia o una altra autoritat
simplement mentint. Ningú no podria descobrir-lo. I tu estaries mort o arruïnat. És
diabòlic, i enginyós a la seva pròpia manera.
—No crec que aquestes especulacions em siguin útils —va dir en Ricky—. Set
dones en tractament, una de les quals va donar a llum un monstre. Quina?
—Recorda-me-les —va demanar en Lewis, alhora que assenyalava amb la mà
l’exterior i la nit que semblava embolicar-los, com si volgués que la memòria d’en
Ricky sortís de la foscor rumb a l’habitació ben il·luminada.

15
Set dones.
De les set que van acudir a ell en aquella època per rebre tractament, dues estaven
casades, tres promeses o amb relacions estables i dues eren sexualment inactives. La
seva edat oscil·lava entre els vint i pocs i els trenta i pocs anys. Totes eren el que solia
anomenar-se «dones professionals» en el sentit que eren corredores de borsa,
secretàries executives, advocades o empresàries. Hi havia també una editora i una
professora universitària. Quan en Ricky es va concentrar, va començar a recordar les
diferents neurosis que havien portat a cada una d’elles a la seva porta. Quan aquestes
malalties van començar a aflorar a la seva memòria, els tractaments van fer el mateix.
A poc a poc, van tornar a ell veus, paraules pronunciades a la seva consulta.
Moments concrets, avanços, comprensions que van tornar a la seva consciència,
propiciats per les preguntes directes del vell metge. La nit va embolcallar els dos
homes i ho va anul·lar tot, excepte la petita habitació i els records d’en Ricky Starks.
No estava segur de quanta estona havia passat en el procés, però sabia que era tard. Es
va detenir gairebé a meitat d’un record i va mirar de sobte l’home assegut davant seu.
Els ulls del doctor Lewis seguien brillant amb una energia d’un altre món,
alimentada, en opinió d’en Ricky, pel cafè, però més aviat pels records o potser per
una altra cosa, alguna font oculta d’entusiasme.
En Ricky va sentir suor al clatell. Ho va atribuir a l’aire humit que es colava per les
finestres obertes i que augurava una pluja refrescant que no arribava.
—No és aquí, veritat, Ricky? —va preguntar de sobte el doctor Lewis.
—Són les dones que vaig tractar.
—I tots els tractaments van tenir més o menys èxit pel que m’expliques i pel que
recordo que em vas dir en les nostres sessions. I apostaria que totes elles tenen una
vida relativament productiva. Detall, afegiré, que podria comprovar-se investigant
una mica.
—Però què…?
—I les recordes totes. Amb precisió i detall. I aquest és l’error, no et sembla?
Perquè la dona que busques en la teva memòria és algú que no sobresurt. Algú a qui
has bloquejat de la teva capacitat de record.
En Ricky va començar a tartamudejar una resposta, però es va detenir perquè la
veracitat d’aquesta afirmació li resultava evident.
—No recordes cap fracàs, Ricky? Perquè és on trobaràs la teva relació amb en
Rumplestiltskin. No en els èxits.
—Crec que vaig ajudar aquestes dones a solucionar els problemes a què
s’enfrontaven. No aconsegueixo recordar-ne cap que se n’anés encara trastornada.

—No siguis orgullós, home. Intenta-ho una altra vegada. Què et va dir el senyor R
en la seva pista?
En Ricky es va sorprendre una mica quan el vell analista va usar la mateixa
abreviatura que a la Virgil li agradava utilitzar. Va intentar recordar amb rapidesa si
havia dit «senyor R» al llarg de la tarda, i li va semblar que no. Però, de sobte, ja no va
estar-ne segur.
Va pensar que podria haver-ho dit. La indecisió, la incapacitat d’estar segur, la
pèrdua de convicció eren com vents trobats en el seu interior. Es va sentir sacsejat i
marejat, a la vegada que es preguntava com la seva capacitat de recordar un simple
detall havia desaparegut de manera tan vertiginosa.
Es va moure al seient, amb l’esperança que l’alarma que sentia no es reflectís en la
seva cara o la seva postura.
—Em va dir que la dona que buscava era morta —va comentar—. I que jo li vaig
prometre una cosa que després no vaig complir.
—Bé, concentra’t en aquesta segona part. Hi va haver alguna dona a la qual
neguessis tractament que se situï en aquest marge de temps? Potser breument, unes
quantes sessions, i que després se n’anés? Segueixes volent pensar en les dones amb
les quals vas començar la teva consulta privada. Potser va ser algú de la clínica on
treballaves?
—Podria ser, però com podria…?
—D’alguna manera, aquest altre grup de pacients era menys important per a tu,
veritat? Potser no eren tan pròsperes? Tenien menys talent? Menys educació? I potser
no van aparèixer amb tanta nitidesa a la pantalla del radar del jove doctor Starks.
En Ricky es va abstenir de respondre, perquè va veure tant la veritat com el
prejudici en el que deia el vell metge.
—No constitueix una espècie de promesa que un pacient travessi la porta i
comenci a parlar? La de desfogar-se. Tu, com a analista, no estàs a la vegada afirmant
alguna cosa? I, per tant, prometent? Tu ofereixes l’esperança d’una millora, d’una
readaptació, d’un alleujament per al turment, com qualsevol altre metge.
—Naturalment, però…
—Qui va venir i després va deixar de fer-ho?
—No ho sé…
—A qui vas atendre durant quinze sessions, Ricky? —La veu del vell analista era
de sobte exigent i insistent.
—Quinze? Per què quinze?
—Quants dies et va donar en Rumplestiltskin per descobrir la seva identitat?
—Quinze.
—Dues setmanes més un dia. Una xifra que se sol mencionar però no significar.
Hauries d’haver prestat més atenció a aquest número, perquè hi ha la connexió. I què
vol que facis?
—Que em suïcidi.

—Així, doncs, Ricky, amb qui vas tenir quinze sessions i després es va suïcidar?
En Ricky va canviar de postura. De sobte li feia mal el cap.
«Hauria d’haver-ho vist —va pensar—. És molt obvi».
—No ho sé —va murmurar.
—No ho saps —va dir el vell analista, com enfadat—. El que passa és que no vols
saber-ho. Hi ha una gran diferència. —En Lewis es va aixecar—. És tard i estic
decebut. He demanat que et preparessin l’habitació d’hostes. És al primer pis, a la
dreta. Tinc algunes coses per resoldre aquesta nit. Potser al matí, després que hagis
reflexionat una mica més, podrem fer veritables progressos.
—Crec que necessito més ajuda —va indicar en Ricky amb veu feble.
—Has rebut ajuda —va contestar en Lewis, i va assenyalar l’ull de l’escala.
El dormitori, pulcre i ordenat, tenia el toc impersonal d’una habitació d’hotel. Era
evident que no es feia servir. A meitat del passadís hi havia un bany amb un aspecte
semblant. Cap dels dos espais proporcionava gaires indicacions sobre el doctor Lewis
o la seva vida. No hi havia flascons de medicaments a l’armari del bany ni revistes al
costat del llit o llibres en algun prestatge, ni fotografies familiars a les parets. En Ricky
es va ficar al llit després de comprovar al rellotge que ja passava molt de la mitjanit.
Estava esgotat i necessitava dormir, però no se sentia segur i el cap li rodava, de
manera que al principi el son li va ser esquiu. El cant dels grills i alguna cuca de llum
que xocava contra la finestra feien el doble de xivarri que la ciutat. Estirat al llit enmig
de la penombra, va anar filtrant sorolls fins que va poder distingir la veu distant del
doctor Lewis. Va afinar l’oïda i, passat un moment, va decidir que el vell analista
estava enfadat per alguna cosa, que el seu to, tan regular i modulat durant les hores
que va passar amb en Ricky, tenia ara un constrenyiment i un tenor més grans. Va
intentar distingir les paraules, però no ho va aconseguir. Després va sentir el so
inconfusible d’un telèfon en ser penjat de cop. Uns segons més tard, va sentir els
passos del vell metge a les escales i una porta que s’obria i tancava amb rapidesa.
Va lluitar per mantenir els ulls oberts en la foscor.
«Quinze sessions i després va morir —va pensar—. Qui va ser?».
No va saber quan es va adormir, però es va despertar quan uns feixos de llum
brillant van entrar per la finestra i li van tocar la cara. El matí d’estiu podria haver
semblat perfecte, però en Ricky arrossegava el pes del record i la decepció. Havia
esperat que el vell metge el conduís directament a un nom, però en lloc d’això seguia
tan a la deriva com abans en el mar embravit de la memòria. Aquesta sensació de
fracàs era com una ressaca que li martellejava les temples. Es va posar els pantalons,
les sabates i la camisa, va agafar l’americana i, després de mullar-se la cara i pentinar-
se per procurar tenir un aspecte una mica presentable, va baixar les escales. Caminava
amb determinació, pensant que l’únic en què es concentraria seria en l’esmunyedís
nom de la mare d’en Rumplestiltskin. Tenia la sensació que l’observació del doctor

Lewis sobre relacionar dies i sessions era encertada. Encara seguia ocult el context de
la dona. Potser havia descartat amb massa rapidesa i arrogància les modestes dones
que havia atès a la clínica psiquiàtrica per concentrar-se en les que havien estat les
seves primeres psicoanàlisis particulars. Va pensar que havia atès aquesta dona en un
moment en què ell mateix estava fent eleccions: sobre el seu rumb professional, sobre
convertir-se en analista, sobre enamorar-se i casar-se. Era una època en què mirava
directament endavant, i el seu fracàs s’havia produït en un món que havia volgut
descartar.
Va pensar que per això estava tan bloquejat. El seu pas escales avall va cobrar
vigor amb la idea que podria atacar aquests records com un bombarder de la Segona
Guerra Mundial: n’hi hauria prou de llançar una bomba força potent a la teulada de la
història reprimida per fer-la saltar del tot. Confiava que, amb l’ajuda del doctor Lewis,
podria portar a terme aquest atac.
La llum solar i la calor del camp que entraven a la casa semblaven dissipar tots els
dubtes i les preguntes que hauria pogut tenir sobre el vell analista. Els aspectes
inquietants de la seva anterior conversa es van esvair amb la claredat del matí. Va
treure el cap a l’estudi cercant el seu amfitrió, però l’habitació estava buida. Va
travessar el passadís central de la casa cap a la cuina, on podia sentir olor de cafè.
El doctor Lewis tampoc no era allà.
En Ricky va provar amb un «hola» en veu alta, però no va obtenir resposta. Va
mirar la cafetera i va veure que el recipient s’escalfava sobre la placa tèrmica i que hi
havia preparada una tassa per a ell. Hi havia un paper recolzat contra ella, amb el seu
nom escrit amb llapis a la part exterior. Es va servir cafè i va obrir la nota mentre
xarrupava la infusió amarga i calenta. Va llegir:
Ricky:
He hagut d’anar-me’n de manera inesperada i no crec que torni a temps de
veure’t. Crec que per trobar la persona fonamental hauries d’examinar l’àmbit
que vas deixar i no l’àmbit al qual vas arribar. També em pregunto si en
guanyar el joc no perdràs o, al revés, si en perdre pots guanyar. Avalua bé les
teves alternatives.
Et prego que no tornis a posar-te en contacte amb mi per cap raó ni
propòsit.
Doctor LEWIS
Va retrocedir de cop, com si l’haguessin bufetejat.

El cafè va semblar escaldar-li la llengua i el coll. Es va posar vermell, ple de
confusió i ràbia. Va rellegir les paraules tres vegades, però en cada ocasió es tornaven
més confuses i menys clares, quan hauria de veure-les més nítides. Va plegat el full de

paper i se’l va ficar a la butxaca. Es va acostar a l’aigüera i va veure que el munt de
plats de la nit anterior estava net i ordenat sobre la pica. Va abocar el cafè a la pila de
porcellana blanca, va obrir l’aixeta i va observar com el líquid marró s’arremolinava
desaigüe avall. Va rentar la tassa i la va deixar a un costat. Es va agafar un moment a la
vora del marbre per intentar tranquil·litzar-se. Llavors va sentir un cotxe que pujava
pel camí d’entrada de grava.
El primer que se li va ocórrer va ser que es tractava d’en Lewis, que tornava amb
una explicació, així que gairebé va córrer fins a la porta. Però el que va veure, en
canvi, el va sorprendre.
Era el mateix taxista que l’havia recollit el dia anterior a l’estació de Rhinebeck.
L’home el va saludar amb la mà i va abaixar la finestreta a la vegada que el cotxe es
detenia.
—Hola, doctor. Com està? Serà millor que s’afanyi si no vol perdre el tren.
En Ricky va vacil·lar. Es va girar cap a la casa perquè li va semblar que havia de fer
alguna cosa, deixar una nota o parlar amb algú —però, pel que sabia, estava buida—.
Una mirada a l’estable restaurat li va indicar que el cotxe d’en Lewis tampoc no hi era.
—Vingui, doctor. No tenim gaire temps i el pròxim tren no surt fins a última hora
de la tarda. Es passarà el dia a l’estació si perd aquest. Pugi, hem de posar-nos en
marxa.
—Com ha sabut que havia de recollir-me? —va preguntar en Ricky—. Jo no li he
trucat.
—Doncs algú ho ha fet. Segurament l’home que viu aquí. He rebut un missatge al
busca dient que vingués aquí a recollir el doctor Starks de seguida, i que m’assegurés
que podia agafar el tren d’un quart de deu. Així que he cremat pneumàtics i aquí estic,
però si no puja no agafarà aquest tren, i li asseguro que aquí no hi ha gaire res a fer
per distreure’s tot un dia.
Poc després, en Ricky s’asseia al seient del darrere. Va sentir alguna mena de
remordiment per deixar la casa oberta, però el va rebutjar amb un interior «a la
merda».
—Molt bé —va dir—. Anem-nos-en.
El taxista va accelerar amb brusquedat, aixecant grava i pols.
En uns quants minuts, van arribar a l’encreuament en què la carretera d’accés al
pont de Kingston-Rhinecliff sobre l’Hudson es troba amb River Road. Un policia de
trànsit de Nova York ocupava el centre de la calçada i bloquejava el pas per la
serpentejant carretera nacional. El policia, un home jove amb un barret d’ala ampla,
una guerrera grisa i una típica expressió dura d’estar de tornada de tot que contradeia
la seva joventut, va indicar al taxi que parés a l’esquerra. El conductor va abaixar la
finestreta i li va cridar des de l’altre costat de la carretera.
—Escolti, no puc passar? He d’arribar abans que surti el tren.
—Impossible —va dir el policia movent el cap—. La carretera està bloquejada a un
quilòmetre d’aquí fins que l’ambulància i la grua acabin la seva feina. Hauran de fer la

volta. Si s’afanyen, arribaran a temps.
—Què ha passat? —va preguntar en Ricky.
El taxista es va arronsar d’espatlles.
—Escolti! —va cridar l’home al policia—. Què ha passat?
—Un home gran que anava amb presses ha sortit de la carretera en un revolt —va
explicar el policia—. S’ha estavellat contra un arbre. Potser ha tingut un atac de cor i
ha perdut el coneixement.
—Ha mort? —va voler saber el taxista.
El policia va arronsar les espatlles.
—Els de l’ambulància encara hi són. Han demanat unes tisores hidràuliques.
—Quin cotxe era? —va preguntar en Ricky, que es va incorporar de cop i, abocat a
la finestreta del conductor, va repetir cridant—: Quina classe de cotxe era?
—Un vell Volvo blau —va dir el policia mentre indicava al taxi que seguís la
marxa.
El taxista va accelerar.
—Merda —va dir—. Hem de fer la volta. Arribem justos.
—He de veure’l! —va exclamar en Ricky, molt nerviós—. El cotxe…
—Si ens aturem no arribarem a temps.
—Però aquest cotxe, el doctor Lewis…
—Creu que és el seu amic? —va preguntar el taxista, i va seguir allunyant-se del
lloc de l’accident, de manera que en Ricky no el va poder veure.
—Tenia un vell Volvo blau.
—Collons, aquí n’hi ha un munt.
—Pari, sisplau…
—La policia no el deixarà acostar-s’hi. I encara que pogués, què faria?
En Ricky no tenia resposta a això. Es va deixar caure de nou al seient, com si
l’haguessin bufetejat. El taxista va accelerar bruscament.
—Truqui a la policia de trànsit de Rhinebeck. Ells li’n donaran detalls. O truqui a
urgències de l’hospital i ells l’informaran. Fora que hi vulgui anar ara, però no l’hi
aconsello. Estaria assegut esperant els metges d’urgències i potser el forense i el policia
que porti la investigació, i seguiria sense saber res més que ara. No ha d’anar a algun
lloc important?
—Sí —va afirmar en Ricky, encara que no n’estava segur.
—Era un bon amic seu?
—No —va contestar en Ricky—. No era cap amic. Només algú a qui coneixia. A
qui creia conèixer.
—Doncs ja ho veu —va dir el taxista—. Crec que arribarem a temps a l’estació. —
Va tornar a accelerar per passar un semàfor en ambre just quan es posava vermell.
En Ricky es va reclinar al seient, després de fer només una sola ullada per sobre de
l’espatlla a través de la finestreta del darrere, on l’accident i qui l’havia tingut

romanien fora de la seva vista. Va intentar veure llums parpellejants i sentir sirenes,
però no ho va aconseguir.
Van arribar a l’estació en l’últim minut. Les presses per arribar a temps semblaven
haver obstaculitzat qualsevol oportunitat d’analitzar la seva visita al doctor Lewis. Va
córrer frenètic per l’andana gairebé buida, les seves sabates ressonant amb força,
mentre el tren es detenia amb el soroll agressiu dels frens hidràulics. Com en el viatge
d’anada, hi havia poques persones esperant per viatjar a Nova York entre setmana i a
mig matí. Un parell d’homes de negocis que parlaven pels seus mòbils, tres dones que
semblava que anaven de compres i alguns adolescents amb roba informal. La calor
creixent de l’estiu semblava exigir un ritme lent que no era habitual en Ricky. Li va
semblar que la urgència del dia estava fora de lloc i que no tornaria a la normalitat
fins que hagués tornat a la ciutat.
El vagó estava gairebé buit, només hi havia unes quantes persones repartides per
les fileres de seients. Es va dirigir a la part posterior, va seure en un racó i va recolzar
la galta contra la finestreta per contemplar el paisatge, assegut de nou a la banda des
d’on podia veure el riu Hudson.
Se sentia com una boia deixada anar del seu amarratge: abans, un indicador sòlid i
fonamental de baixos i corrents perillosos; ara, a la deriva i vulnerable. No sabia gaire
què pensar de la visita al doctor Lewis. Potser havia avançat alguna cosa, però no
n’estava segur. No se sentia més pròxim a aconseguir trobar la seva relació amb
l’home que l’amenaçava que abans d’haver viatjat riu amunt. Després, pensant-ho
millor, es va adonar que això no era cert. El problema era que tenia alguna classe de
bloqueig entre ell i el record adequat. La pacient correcta, la relació correcta semblava
estar fora del seu abast, per molt que li allargués la mà.
Hi havia una cosa de la qual estava segur: tot el que havia aconseguit a la vida era
irrellevant.
L’error que havia comès, origen de la còlera d’en Rumplestiltskin, se situava als
seus inicis en el món de la psiquiatria i la psicoanàlisi. Se situava just en el moment en
què havia abandonat el difícil i frustrant treball de tractar els necessitats i s’havia
dirigit cap als més intel·ligents i adinerats: els rics neuròtics, com un col·lega seu solia
anomenar els seus pacients. Els hipocondríacs.
Admetre-ho el va enfurir. Els homes joves cometen errors, això és inevitable en
qualsevol professió. Ara ja no era jove i no cometria el mateix error, fos el que fos. La
idea que el continuessin considerant responsable d’una cosa que havia fet feia més de
vint anys i d’una decisió similar a les que prenien desenes d’altres metges en les
mateixes circumstàncies el treia de polleguera. Ho trobava injust i gens raonable. Si
no hagués estat tan afectat per tot el que li havia passat, podria haver vist que en
essència la seva professió es basava més o menys en el concepte que el temps només
agreuja les ferides de la psique. Recondueix aquestes ferides, però mai no les cura.

A l’altre costat de la finestreta, el riu fluïa. No sabia quin hauria de ser el seu
següent pas, però hi havia una cosa de la qual estava segur: volia tornar a casa seva,
volia estar en un lloc segur, encara que només fos una estona.
Va continuar mirant per la finestreta tot el viatge, gairebé en trànsit. En les
diferents parades, a penes va alçar els ulls o es va moure al seu seient. L’última parada
abans de la ciutat era Croton-on-Hudson, a uns cinquanta minuts de l’estació
Pennsylvania. El vagó seguia buit en un noranta per cent, amb molts seients lliures,
així que a en Ricky el va sorprendre que un altre passatger s’assegués al seu costat,
deixant-se caure al seient amb un soroll sord.
Es va girar de cop, sorprès.
—Hola, doctor —el va saludar l’advocat Merlin—. Està lliure aquest seient?

16
En Merlin semblava agitat i tenia la cara una mica vermella, com algú que ha hagut de
córrer els últims cinquanta metres per pujar al tren. La suor li brillava lleugerament al
front i es va eixugar la cara amb un mocador de fil blanc.
—Gairebé perdo el tren —va explicar innecessàriament—. He de fer més exercici.
En Ricky va inspirar fondo abans de preguntar:
—Per què és aquí? —Encara que va pensar que era una pregunta bastant estúpida,
ateses les circumstàncies.
L’advocat va acabar d’eixugar-se la cara i es va estendre el mocador a la falda,
allisant-lo abans de plegar-lo i tornar-lo a guardar a la butxaca. Després va deixar un
maletí de pell i una petita bossa de viatge impermeable al costat dels seus peus.
—Per animar-lo, doctor Starks —va contestar després d’aclarir-se la gola—. Per
animar-lo.
La sorpresa inicial d’en Ricky havia desaparegut. Va canviar de postura per
procurar veure millor l’home que tenia assegut al seu costat.
—Em va mentir. Vaig anar a la seva nova adreça.
—Va anar a les noves oficines? —L’advocat va semblar una mica atribolat.
—Quan vam acabar de parlar. No havien sentit a parlar de vostè, ningú de
l’edifici. I no havien llogat cap oficina a ningú anomenat Merlin. Qui és vostè, senyor
Merlin?
—Sóc qui sóc —va afirmar—. Això és insòlit.
—Sí —va coincidir en Ricky—. Insòlit.
—I una mica desconcertant. Per què va anar a les meves noves oficines després de
parlar amb mi? Quin era el propòsit de la seva visita, doctor Starks? —El tren va
guanyar una mica de velocitat i va fer una batzegada que va fer que les espatlles de tots
dos entrexoquessin amb una intimitat incòmoda.
—Perquè no em vaig creure que fos qui va dir que era, ni tampoc res del que em
va explicar. Una sospita que poc després vaig confirmar, perquè quan vaig arribar al
lloc que indicava la seva targeta de visita…
—Li vaig donar una targeta? —En Merlin va moure el cap i va esbossar un
somriure.
—Sí —va assegurar en Ricky, irritat—. Ho va fer. Estic segur que ho recordarà.
—El dia del trasllat? Això ho explica tot. Va ser un dia difícil. Torbador. No diuen
que la mort, un divorci i una mudança són les tres coses més estressants que
existeixen? Afecten el cor, i segur que també la ment.
—Això m’han dit.
—Bé, el primer lot de targetes de visita que vaig ordenar a la impremta va arribar
amb una adreça equivocada. Les noves oficines estan només a una illa de cases.

L’encarregat de la botiga ho va anotar malament i no ens en vam adonar de seguida.
En devia haver entregat una dotzena abans de veure l’error. Són coses que passen.
Segons tinc entès, a aquest pobre home el van acomiadar perquè la impremta va haver
de menjar-se tota la comanda i fer targetes noves. —En Merlin es va ficar la mà a
l’interior de l’americana i en va treure un targeter de pell—. Tingui. Aquesta està bé.
En Ricky la va observar i va fer un gest de refusar-la.
—No el crec —va deixar anar—. No em creuré res del que em digui. Ni ara ni mai.
També va rondar per casa meva amb el missatge al Times un parell de dies després. Sé
que era vostè.
—Per casa seva? Què estrany. Quan va ser això?
—A les cinc del matí.
—Vaja. I com pot estar tan segur que era jo?
—El repartidor va descriure les seves sabates a la perfecció. I la resta de la seva
persona de forma acceptable.
En Merlin va moure de nou el cap. Va somriure de la manera felina que en Ricky
recordava de la seva primera trobada. L’advocat confiava en la seva habilitat de seguir
mostrant-se esmunyedís perquè no pogués comprometre’l. Una aptitud important
per a qualsevol advocat.
—Bé, suposo que m’agrada pensar que la meva roba i el meu aspecte són
exclusius, doctor Starks, però m’imagino que la realitat és menys exigent. Les meves
sabates, per boniques que siguin, poden comprar-se en moltes sabateries i no són
gaire inusuals al centre de Manhattan. Els meus vestits són de confecció, els típics
blau fosc de ratlla diplomàtica que es porten a la ciutat. Bonics, però que pot comprar
qualsevol que tingui cinc-cents dòlars a la butxaca. Potser en un futur pròxim
m’incorporaré al grup que vesteix roba feta a mida. Tinc aspiracions en aquest sentit.
Però de moment segueixo estant a la franja del quart pis, moda de senyor, de la plebs.
Li va descriure aquest repartidor la meva cara? I la meva calba incipient? No? Per la
seva expressió endevino la resposta. Així, doncs, jo dubtaria que qualsevol
identificació que vostè cregui que va fer algú resistís un intens examen professional.
Sens dubte, una identificació que l’ha convençut d’una manera tan absoluta. Crec que
això és més aviat conseqüència de la seva professió, doctor. Valora massa el que la
gent li diu. Considera les paraules dites com un mitjà d’arribar a la veritat. Jo les
considero un mitjà per ocultar-la.
L’advocat se’l va mirar somrient i va afegir:
—Sembla estar sota pressió, doctor.
—Segur que ho sap bé, senyor Merlin. Perquè vostè o el seu cap són els qui han
creat aquesta situació.
—M’ha contractat una dona jove de qui vostè va abusar, com ja li vaig dir abans,
doctor. Això és el que m’ha posat en contacte amb vostè.
—Naturalment. Doncs bé, senyor Merlin —va deixar anar en Ricky a mesura que
la seva ràbia creixia—, vagi a seure a una altra banda. Aquest lloc està ocupat. Per mi.

No vull seguir parlant amb vostè. No m’agrada que em menteixin tan descaradament,
i no penso escoltar-lo més. Hi ha molts seients en aquest tren… —En Ricky va
assenyalar el vagó gairebé buit—. Segui allà i deixi’m sol. O almenys deixi de mentir-
me.
En Merlin no es va moure.
—Això no seria sensat —va assegurar.
—Potser estic cansat de comportar-me de manera sensata —va contestar en Ricky
—. Potser hauria d’actuar sense reflexionar. Deixi’m sol. —Però no esperava que
l’advocat ho fes.
—És així com s’ha comportat? De manera sensata? S’ha posat en contacte amb un
advocat com li vaig aconsellar? Ha pres mesures per protegir-se i protegir les seves
possessions d’un judici i de la vergonya? Ha estat racional i intel·ligent en les seves
accions?
—He pres mesures —va contestar en Ricky. No estava segur que això fos exacte.
Era evident que l’advocat no el creia.
—Bé, m’alegra sentir-ho —va somriure—. Potser podríem arribar a un acord.
Vostè, el seu advocat i jo.
—Ja sap quin és l’acord que jo vull, senyor Merlin, o com es digui. Així que,
sisplau, podria deixar la farsa que s’obstina a representar i dir-me el motiu pel qual
està en aquest tren i assegut al meu costat?
—Ah, doctor Starks, detecto una mica de desesperació a la seva veu.
—Bé, quant temps creu que em queda, senyor Merlin?
—Temps, doctor Starks? Temps? Tot el que necessiti, home…
—Faci’m un favor, senyor Merlin: marxi o deixi de mentir. Sap molt bé de què
parlo.
En Merlin el va mirar amb atenció, amb la mateixa rialleta de gat de Cheshire als
llavis. Però, malgrat aquest aire d’autosuficiència, havia abandonat part de la seva
afectació.
—Bé, doctor. Tic-tac, tic-tac. La resposta a la seva última pregunta és: diria que li
queda menys d’una setmana.
—Per fi una afirmació veraç. —En Ricky va inspirar amb força—. I ara digui’m
qui és vostè.
—Això no importa. Un jugador més. Algú contractat per fer un treball. I no sóc la
classe de persona que vostè creu, ni molt menys.
—Doncs, per què és aquí?
—Ja l’hi he dit: per animar-lo.
—Molt bé —va dir en Ricky amb fermesa—. Animi’m.
En Merlin va semblar pensar per un instant i, acte seguit, va contestar:
—Crec que la frase inicial de L’atenció del bebè i el nen, del doctor Spock, seria
adequada en aquest moment.

—No he tingut ocasió de llegir aquest llibre —va comentar en Ricky amb
amargura.
—La frase és: «Sap més del que es pensa».
En Ricky va reflexionar un moment abans de contestar amb sarcasme:
—Esplèndid. Genial. Intentaré recordar-ho.
—Valdria la pena que ho fes.
—Per què no em dóna el seu missatge? —va dir, en canvi—. Després de tot, és
això, no? Un missatger. Així que, endavant. Què em vol dir?
—Urgència, doctor. Ritme. Velocitat.
—Com?
—Acceleri —va deixar anar en Merlin, somrient, amb un accent desconegut—. Ha
de fer la seva segona pregunta al diari de demà. Ha d’avançar, doctor. Si no
desaprofita el temps, almenys l’està deixant escapar.
—Encara no he elaborat la segona pregunta.
L’advocat va fer una lleugera ganyota, com si estigués incòmode al seient o notés
els primers indicis d’un mal de queixal.
—Això es temien en certs cercles —va indicar—. D’aquí la decisió de donar-li una
empenteta.
En Merlin va aixecar el maletí de pell que tenia entre els peus i se’l va posar a la
falda. Quan el va obrir, en Ricky va veure que contenia un ordinador portàtil, diverses
carpetes i un telèfon mòbil. També hi havia una pistola semiautomàtica blava d’acer
en una funda de pell. L’advocat va apartar l’arma i va somriure en veure que en Ricky
l’observava. Va agafar el telèfon i el va obrir, fent brillar aquest exclusiu verd
electrònic tan habitual en el món modern. Es va girar cap a en Ricky.
—No li queda cap pregunta per fer sobre aquest matí?
En Ricky va seguir mirant la pistola abans de respondre:
—A què es refereix?
—Què ha vist aquest matí, de camí a l’estació?
En Ricky va vacil·lar. No sabia que en Merlin, la Virgil o en Rumplestiltskin
sabessin allò de la seva visita al doctor Lewis, però llavors, de sobte, va comprendre
que devien saber-ho si havien enviat en Merlin a reunir-se amb ell al tren.
—Què ha vist? —va insistir en Merlin.
—Un accident —va contestar amb veu dura.
L’advocat va assentir.
—En té la certesa, doctor?
—Sí.
—La certesa és una presumpció meravellosa —va comentar en Merlin—.
L’avantatge de ser advocat en lloc de, posem per cas, psicoanalista és que els advocats
treballen en un món desproveït de certesa. Vivim en el món de la persuasió. Però ara

que ho penso, potser no és gaire diferent per a vostè, doctor. Després de tot, no el
persuadeixen de coses?
—Vagi al gra.
—M’hi jugo el que vulgui que mai no ha utilitzat aquesta frase amb un pacient —
va somriure l’advocat de nou.
—Vostè no és pacient meu.
—Cert. Així que creu que ha vist un accident. De qui?
En Ricky no estava segur del que sabia en Merlin sobre el doctor Lewis. Era
possible que ho sabés tot. O que no sabés res. Va callar.
L’advocat va contestar per fi la seva pròpia pregunta.
—D’algú que coneixia i en qui confiava, i a qui va anar a visitar amb l’esperança
que pogués ajudar-lo en la seva situació actual. Tingui… —Va pitjar una sèrie de
números del mòbil i el va passar a en Ricky—. Faci la seva pregunta. Pitgi OK per
connectar la trucada.
En Ricky va vacil·lar abans de fer-ho. El timbre va sonar una vegada i una veu va
contestar:
—Policia de trànsit de Rhinebeck. Agent Johnson. En què puc servir-lo?
En Ricky va dubtar prou perquè el policia repetís:
—Policia de trànsit, digui?
—Bon dia —va dir llavors—, sóc el doctor Frederick Starks. Aquest matí em
dirigia cap a l’estació de trens i sembla que a River Road hi havia un accident. Em
preocupa que pogués tractar-se d’un conegut meu. Podria informar-me’n?
La resposta del policia va ser curiosa, però enèrgica:
—A River Road? Aquest matí?
—Sí —va afirmar en Ricky—. Hi havia un agent de policia que dirigia el trànsit
cap a un desviament…
—Diu que ha estat avui?
—Sí. Farà menys de dues hores.
—Ho sento, doctor, però no tinc notícia que hi hagi hagut cap accident aquest
matí.
—Però he vist… Era un Volvo blau. —En Ricky es va reclinar amb força—. El
nom de la víctima era doctor William Lewis. Viu a River Road.
—Avui no. De fet no hem tingut cap avís d’accident des de fa setmanes, cosa que
no és gens habitual a l’estiu. I he estat de servei a la centraleta des de les sis del matí,
de manera que, si hi hagués hagut qualsevol trucada a la policia o una petició
d’ambulància, l’hauria rebuda jo. Està segur del que ha vist?
—Dec haver-me confós —va dir en Ricky després d’inspirar fondo—. Gràcies.
—De res —va contestar l’home, i va penjar.
—Però jo he vist… —va començar en Ricky. El cap li rodava.
—Què ha vist? —En Merlin va moure el cap—. Ho ha vist realment? Pensi, doctor
Starks. Pensi-ho bé.

—He vist un policia de trànsit.
—Ha vist el cotxe patrulla?
—No. Estava dirigint el trànsit i ha dit…
—«Ha dit…», quina gran paraula. Així que «ha dit» alguna cosa i vostè s’ha pensat
que era cert. Ha vist un home amb aspecte de policia de trànsit i ha suposat que ho
era. L’ha vist desviar un altre vehicle mentre estava en aquest encreuament?
En Ricky es va veure obligat a moure el cap.
—No.
—Així que, en realitat, podria haver estat qualsevol amb un barret d’ala ampla. Va
examinar amb atenció el seu uniforme?
En Ricky va visualitzar el jove, i el que va recordar van ser uns ulls que sortien sota
el barret d’ala ampla. Va intentar recordar altres detalls, però no ho va aconseguir.
—Semblava un policia de trànsit —va assegurar.
—Les aparences no signifiquen res. Ni en la seva professió ni en la meva, doctor.
Continua estant segur que hi ha hagut un accident? Ha vist alguna ambulància? Un
cotxe de bombers? Altres policies o membres de l’equip sanitari? Ha sentit sirenes?
Potser el xop-xop-xop delator d’un helicòpter de salvament?
—No.
—De manera que ha acceptat la paraula d’un home que li ha dit que hi havia
hagut un accident que possiblement afectava algú amb qui vostè havia estat el dia
abans, però no li ha semblat necessari comprovar res més? Ha sortit corrent per
agafar un tren perquè creia que havia de tornar a la ciutat? Però quina era la urgència
real?
—I, pel que sembla, no hi ha hagut cap accident en aquesta carretera.
—No ho sé. Potser no. No en puc estar segur.
—No, no pot estar-ne —va admetre en Merlin—. Però podem estar segurs d’una
cosa: ha pensat que el que havia de fer era més important que esbrinar si algú
necessitava ajuda. Potser hauria de recordar aquesta observació, doctor.
En Ricky va intentar moure’s al seient per mirar en Merlin als ulls. Era difícil. En
Merlin va seguir somrient, amb l’irritant aspecte de qui controla la situació del tot.
—Potser hauria d’intentar trucar a la persona a la qual va visitar? —Va assenyalar
amb la mà el mòbil—. Per assegurar-se que està bé.
En Ricky va marcar de pressa el número del doctor Lewis. Va sonar diverses
vegades, però ningú no va contestar.
La sorpresa es va reflectir a la seva cara, cosa que en Merlin va detectar. Abans que
en Ricky pogués dir res, l’advocat parlava de nou.
—Per què està tan segur que aquesta casa era realment el lloc de residència del
doctor Lewis? —va preguntar en Merlin amb formalitat professional—. Què va veure
que relacionés el doctor directament amb aquest lloc? Hi havia fotos familiars a les
parets? Va veure algun signe d’altres persones? Quins documents, adorns, el que en

podríem dir mobiliari de la vida, provava que vostè era a casa del doctor? A part de la
seva presència, és clar.
En Ricky es va concentrar, però no va recordar res. L’estudi on havien estat
asseguts la major part de la nit era un estudi típic. Llibres a les parets. Cadires. Llums.
Catifes. Alguns papers sobre la taula, però cap que hagués examinat. Res que fos
exclusiu i destaqués en el seu record. La cuina era simplement una cuina. Els
passadissos connectaven les habitacions. L’habitació d’hostes on havia dormit era
impersonal.
Va seguir sense dir res, però sabia que el seu silenci era tan bo per a l’advocat com
una resposta.
En Merlin va inspirar fondo amb les celles arquejades a l’espera d’una resposta.
Després les va abaixar, relaxat, i van passar a formar part del somriure de complicitat
que va esbossar. En Ricky va recordar una ocasió en la seva època d’universitat,
assegut davant una taula de pòquer mirant un altre estudiant i sabent que, tingués les
cartes que tingués, no n’hi hauria prou per vèncer el seu adversari.
—Permeti que resumeixi la situació, doctor —va dir en Merlin—. Sempre va bé
dedicar un moment a avaluar, treure una conclusió i, després, procedir. Aquest podria
ser un d’aquests moments. L’únic del que pot estar segur és que va passar unes
quantes hores en presència d’un metge al qual coneixia de temps enrere. No sap si ha
estat a casa seva o no, o si ha tingut un accident o no. No sap amb certesa si el seu
antic analista està viu o no, oi?
En Ricky va estar a punt de contestar, però es va contenir.
En Merlin va prosseguir, i va abaixar la veu amb to de complicitat.
—Quina va ser la primera mentida? Quina va ser la mentida fonamental? Què va
veure? Totes aquestes preguntes… —Va moure un dit i va sacsejar el cap, com es faria
per corregir un nen díscol—. Ricky, Ricky, Ricky. Li preguntaré una cosa: hi ha hagut
un accident de cotxe aquest matí?
—No.
—N’està segur?
—Acabo de parlar amb la policia de trànsit. L’agent ha dit…
—Com ho sap que ha parlat amb la policia de trànsit?
En Ricky va vacil·lar. En Merlin va somriure.
—He marcat el número i li he passat el telèfon. Vostè ha pitjat OK, no? Per tant,
podria haver marcat qualsevol número, de manera que hi hagués algú esperant la
trucada. Potser aquesta és la mentida, Ricky. Potser ara mateix el seu amic, el doctor
Lewis, és al dipòsit del comtat de Dutchess esperant que algun familiar vagi a
identificar-lo.
—Però…
—No està captant la idea, Ricky.
—D’acord —va deixar anar amb brusquedat—. Quina és la idea?

Els ulls de l’advocat es van entretancar una mica, com si la resposta brusca d’en
Ricky l’hagués irritat. Va indicar la bossa de viatge impermeable que tenia als peus.
—Pot ser que no hi hagi hagut cap accident, però que, en canvi, en aquesta bossa
hi hagi el seu cap tallat. És possible, això?
En Ricky va fer un bot, sorprès.
—És possible, Ricky? —va insistir l’advocat, amb veu sibilant.
Els ulls d’en Ricky es van dirigir a la bossa. Tenia una forma corrent, sense cap
indici extern sobre el seu contingut. Era bastant gran perquè hi cabés el cap d’una
persona, i impermeable, de manera que no hi hauria taques ni filtracions.
Mentre tenia en compte tots aquests detalls, va notar que se li assecava el coll i no
sabia què li feia més por: la idea que als seus peus hi hagués el cap d’un home que
coneixia o el dubte de si era així.
—És possible —va xiuxiuejar a la vegada que alçava els ulls cap a en Merlin.
—És important que entengui que tot és possible: simular un accident
automobilístic, presentar una denúncia per assetjament sexual davant l’organisme
rector de la seva professió, envair els seus comptes bancaris, matar els seus familiars,
els seus amics o fins i tot els seus coneguts. Ha d’actuar, Ricky. Actuï!
—Hi ha algun límit? —va preguntar en Ricky amb una lleugera tremolor a la veu.
—Cap. —En Merlin va moure el cap—. Això és el que fa que tot sigui tan
fascinant per a nosaltres, els participants. En les regles de joc que va establir el meu
cap tot pot formar part de l’activitat. El mateix és vàlid per a la seva professió,
imagino. No és així, doctor Starks?
—Suposo —va afegir en Ricky amb veu ronca, mentre es movia, inquiet, al seu
seient—. Hauria d’anar-me’n ara mateix. Deixar-lo aquí assegut amb el que contingui
aquesta bossa.
En Merlin va somriure de nou. Es va ajupir i va plegar una mica la part superior
de la bossa per deixar al descobert les lletres F.A.S. que hi havia gravades. En Ricky va
observar les inicials.
—Creu que no hi ha res en aquesta bossa amb un cap que el relacioni amb vostè,
Ricky? No creu que la bossa va ser comprada amb una de les seves targetes de crèdit
abans que fossin cancel·lades? I no creu que el taxista que el va recollir aquest matí i el
va portar a l’estació recordarà que l’únic que portava era una bossa de viatge blava de
mida mitjana? I que ho dirà a qualsevol policia que es molesti a preguntar-l’hi?
En Ricky va intentar humitejar-se els llavis per trobar una mica d’humitat en
aquest món.
—Naturalment —va prosseguir en Merlin—, jo podria emportar-me la bossa. I
vostè podria actuar com si no l’hagués vista mai.
—Com…?
—Faci la seva segona pregunta, Ricky. Truqui ara al Times.
—No crec que…

—Ara, Ricky. Estem arribant a l’estació Pennsylvania i, quan estiguem en un túnel
subterrani, el telèfon no tindrà cobertura i aquesta conversa acabarà. Decideixi’s
d’una vegada. —Per subratllar les seves paraules, va començar a marcar un número al
mòbil—. Tingui —va dir—. He marcat el departament de classificats del Times. Faci
la pregunta, Ricky.
En Ricky va agafar el telèfon i va pitjar l’OK. Va sentir la mateixa veu de dona que
havia atès la seva trucada la setmana anterior.
—Sóc el doctor Starks —va dir a poc a poc—. M’agradaria posar un altre anunci
classificat a la portada. —Mentre parlava buscava desesperadament les paraules.
—Naturalment, doctor. Com va la gimcana? —va voler saber la dona.
—Estic perdent —va contestar en Ricky, i va afegir—: L’anunci hauria de dir el
següent… —Es va aturar, va inspirar profundament i va dir:
Fa vint anys, com a professional,

vaig tractar gent pobra en un hospital.
Me’n vaig anar per millorar de posició,
fou això el que va motivar aquesta situació?
Que, en marxar, en l’oblit la deixés,
va provocar que aquesta dona se suïcidés?
La dona va repetir les paraules d’en Ricky.

—És una pista molt estranya per a una gimcana —va concloure.
—És un joc estrany —va respondre en Ricky. Li va donar de nou la seva adreça
perquè enviés la factura i va penjar.
—Molt bé, molt bé —va dir en Merlin assentint amb el cap—. Molt intel·ligent,
tenint en compte l’estrès al qual està sotmès. És vostè molt hàbil, doctor Starks. Potser
molt més del que s’imagina.
—Per què no truca al seu cap i l’informa? —va replicar en Ricky. Però en Merlin
va sacsejar el cap.
—No li sembla que nosaltres estem tan aïllats d’ell com vostè? No li sembla que un
home amb les seves capacitats haurà interposat força barreres entre ell i la gent que
executa les seves ordres?
En Ricky va pensar que probablement era cert.
El tren reduïa la velocitat i es va ficar de sobte en un túnel deixant enrere la llum
del migdia mentre avançava cap a l’estació. Els llums del vagó es van encendre i van
conferir a tot i a tothom un aspecte pàl·lid, grogós. A l’altre costat de la finestreta, es
veia passar la forma fosca de vies, trens i columnes de formigó. A en Ricky li va
semblar una sensació similar a la de ser enterrat.
En Merlin es va aixecar quan el tren es va aturar.
—Llegeix alguna vegada el New York Daily News, Ricky? No, suposo que no li va
la premsa sensacionalista. El món de la refinada classe alta del Times és més el seu

estil. Els meus orígens són molt més humils. M’agraden el Post i el Daily News. A
vegades expliquen històries que el Times no publicaria. Ja sap, el Times cobreix coses
sobre el Kurdistan i el News i el Post sobre el Bronx. Però em sembla que avui al seu
món li aniria bé llegir aquests diaris en lloc del Times. He parlat prou clar, Ricky?
Llegeixi el Post i el News d’avui perquè inclouen una notícia que pot interessar-li. Jo
diria que li serà fonamental.
En Merlin va fer un lleuger moviment amb la mà.
—Ha estat un viatge molt interessant, no li sembla, doctor? —va prosseguir—. Els
quilòmetres han passat volant. —Va assenyalar la bossa de viatge—. És per a vostè,
doctor. Un regal. Per animar-lo, com li he dit.
Llavors, en Merlin es va allunyar, deixant en Ricky sol al vagó.
—Esperi! —va cridar en Ricky—. Aturi’s!
En Merlin va continuar caminant. Uns quants caps es van girar cap a en Ricky.
Un altre crit estava a punt de sortir dels seus llavis, però el va contenir. No volia que
es fixessin en ell. No volia cridar l’atenció de ningú. Volia submergir-se en la
penombra de l’estació i unir-se a l’anonimat general. La bossa de viatge amb les seves
inicials li bloquejava la sortida al passadís, com un iceberg immens en el seu camí.
No podia deixar la bossa, i tampoc emportar-se-la.
L’ànim i les mans d’en Ricky tremolaven. Es va inclinar i la va aixecar del terra.
Una cosa va canviar de posició al seu interior i en Ricky va sentir nàusees. Va aixecar
els ulls buscant alguna cosa al món a la qual aferrar-se, una cosa normal, rutinària,
corrent, que li recordés alguna classe de realitat i l’hi ancorés.
No ho va trobar.
Així que va subjectar la cremallera de la bossa, va vacil·lar, va inspirar fondo i la va
obrir a poc a poc. Va contemplar l’interior.
La bossa contenia un meló. De la mida d’un cap i rodó.
En Ricky va deixar anar una riallada. L’alleujament el va envair en un esclat de
riallades i rialletes. La suor i el nerviosisme es van dissipar. El món que havia girat
fora de control al seu voltant es va aturar i va semblar tornar a ordenar-se.
Va tancar la cremallera i es va posar dret. El vagó estava buit, igual que l’andana,
tret d’un parell de mossos i dos revisors de jaqueta blava.
En Ricky es va penjar la bossa a l’espatlla i va recórrer l’andana. Va començar a
planejar el pas següent. Estava segur que en Rumplestiltskin li oferiria dades sobre el
tractament de la seva mare. Es va permetre la fervent esperança que la clínica hagués
conservat els historials dels pacients de feia dues dècades. El nom que la seva memòria
havia trobat tan esmunyedís podria figurar en una llista a l’hospital.
Va seguir endavant i les seves sabates van ressonar a l’andana en penombres. El
vestíbul central de l’estació Pennsylvania estava més endavant i va avançar a un ritme
constant i ràpid cap a la brillantor dels llums. Mentre caminava amb determinació
militar cap a l’il·luminat vestíbul, va albirar un dels mossos, assegut en un carretó i
concentrat en la lectura del Daily News mentre esperava l’arribada del tren següent.

En aquest mateix instant, l’home va obrir el diari de manera que en Ricky va poder
veure el gran titular de portada, imprès en aquestes majúscules inconfusibles que
busquen cridar l’atenció: UNA AGENT DE POLICIA EN COMA DESPRÉS D’UN
ATROPELLAMENT AMB FUGA. I sota el subtítol: SE SOSPITA DEL MARIT
VIOLENT.

17
En Ricky es va asseure en un banc de fusta enmig de l’estació amb un exemplar del

News i un altre del Post a la falda, aliè al flux de gent que l’envoltava, encorbat com un
arbre solitari que s’inclina sota la força d’un vendaval. Cada paraula que llegia
semblava accelerar-se, lliscant per la seva imaginació com un cotxe fora de control,
amb els frens bloquejats i un xerric d’impotència, incapaç d’aturar-se en la seva
trajectòria cap a un xoc inevitable.
Les dues històries contenien els mateixos detalls: la Joanne Riggins, una detectiva
de trenta-quatre anys de la policia de Nova York, havia estat víctima d’un
atropellament amb fuga la nit anterior a menys de mitja illa de cases de casa seva quan
travessava el carrer. La dona estava en coma, connectada a sistemes de manteniment
de vida, al Brooklyn Medical Center després d’una operació d’urgència. Pronòstic
reservat. Els testimonis van explicar a tots dos diaris que havien vist fugir del lloc de
l’accident un Pontiac Firebird vermell, un vehicle com el que tenia l’exmarit de la
detectiva. Tot i que encara no s’havia trobat l’automòbil, la policia estava interrogant
l’exmarit. El Post informava que l’home afirmava que li havien robat el cotxe la nit
anterior a l’atropellament. El News revelava que la víctima havia obtingut una ordre
d’allunyament contra ell durant el divorci i que una altra dona policia n’havia
obtingut una altra, precisament la mateixa dona que havia acudit a ajudar la detectiva
Riggins segons després de ser envestida pel cotxe. El diari informava també que
l’exmarit havia amenaçat en públic la seva dona durant l’últim any de matrimoni.
Era una història ideal per a un diari sensacionalista, plena d’indicis d’un sòrdid
triangle sexual, d’una infidelitat tempestuosa i de passions desfermades que al final
havien desembocat en violència.
En Ricky sabia també que era bàsicament falsa.
No la major part de la història, naturalment; només un petit aspecte: el conductor
del cotxe no era l’exmarit, encara que aquest fos el sospitós més obvi. En Ricky sabia
que trigarien molt temps a arribar a creure les declaracions d’innocència de l’exmarit i
encara més a examinar qualsevol coartada que argüís. Probablement a l’home se’l
podria acusar de pensar i desitjar que es produís un fet així, i sens dubte qui havia
preparat aquest accident també ho sabia.
Va matxucar el News, furiós, gairebé com si recargolés el coll d’un animalet, i el va
tirar a un costat, escampant les fulles sobre el banc de fusta. Va pensar a trucar als
policies que investigaven el cas, fins i tot al cap de la Riggins a la comissaria. Va
intentar imaginar un dels companys de treball de la detectiva Riggins escoltant el seu
relat. Va moure el cap amb creixent desesperació. No hi havia cap possibilitat que
algú prestés atenció a la seva història. Ni una paraula.

Va aixecar el cap a poc a poc, una vegada més amb la sensació que l’estaven
observant. Inspeccionant. Les seves reaccions eren mesurades com si fos objecte
d’algun sinistre estudi clínic. La sensació li va deixar la pell freda i suada. Se li va posar
la pell de gallina als braços. Va mirar al voltant de l’ampli vestíbul. En pocs segons,
desenes, centenars, potser fins milers de persones van passar pel seu costat. Però ell se
sentia completament sol.
Es va aixecar i, com un home ferit, es va dirigir cap a l’exterior de l’estació, en
direcció a la parada de taxis. Al costat de l’entrada hi havia un indigent que demanava
almoina, cosa que va sorprendre en Ricky; la policia solia desallotjar-los dels llocs
destacats. Es va detenir i va tirar tota la xavalla que tenia al got de plàstic buit de
l’home.
—Tingui —va dir en Ricky—. No ho necessito.
—Gràcies, senyor, gràcies —va contestar el pobre—. Que Déu el beneeixi.
En Ricky el va observar un moment i li va veure llagues a les mans i lesions que li
marcaven la cara mig ocultes per una barba raquítica. Brutícia, ronya, parracs. Amb
estralls deguts als carrers i a la malaltia mental, l’home podria tenir qualsevol edat
entre quaranta i seixanta anys.
—Es troba bé? —va preguntar en Ricky.
—Sí, senyor. Sí, senyor. Gràcies. Que Déu el beneeixi per la seva generositat. Que
Déu el beneeixi. Té xavalla? —L’indigent havia girat el cap cap a una altra persona que
sortia de l’estació—. Té xavalla? —Repetia la tornada sense prestar atenció a en Ricky,
que continuava dret davant seu.
—D’on és? —li va preguntar en Ricky.
El vagabund el va observar amb sobtada desconfiança.
—D’aquí —va afirmar amb cautela assenyalant el seu costat de la vorera—. D’allà
—va afegir, assenyalant l’altre costat del carrer—. De tot arreu —va concloure fent un
cercle amb els braços al voltant del cap.
—On és casa seva?
L’home es va assenyalar el front. Això tenia sentit per a en Ricky.
—Bé, doncs, que li vagi bé —va dir en Ricky.
—Sí, senyor. Sí, senyor. Que Déu el beneeixi —va reprendre la seva lletania l’home
—. Té xavalla?
En Ricky es va allunyar i, de sobte, es va preguntar si hauria condemnat aquest
indigent pel mer fet de parlar amb ell. Es va dirigir cap a la parada de taxis. I si totes
les persones amb les quals es relacionava es convertien en un blanc? Li havia succeït a
la detectiva i podia haver-li passat a en Lewis. I a en Zimmerman. Un ferit, un
desaparegut, un mort.
«Si tingués un amic, no podria trucar-li —va pensar—. Si tingués una amant, no
podria anar a veure-la. Si tingués un advocat, no podria demanar-li hora. Si tingués
mal de queixal, ni tan sols podria anar al dentista perquè em fes un empastament
sense posar-lo en perill. Les persones a les quals toco es converteixen en vulnerables».

En Ricky es va detenir a la vorera i es va observar les mans.
«Verí —va pensar—. M’he convertit en verí».
Abatut per aquesta idea, va passar de llarg la fila de taxis que esperaven. Va seguir
per la ciutat en direcció a Park Avenue. Els sorolls i el tràfec de la ciutat, un moviment
i un so incessants, no l’abastaven, de manera que avançava en el que li semblava un
silenci absolut, aliè al món que l’envoltava, mentre era com si el seu propi món es
reduís amb cada pas que feia. Estava a unes seixanta illes de cases de casa seva i les va
recórrer totes a penes conscient d’haver respirat en tot el trajecte.
Es va tancar a casa seva i es va desplomar a la butaca de la seva consulta. Hi va
passar la resta del dia i tota la nit, temorós de sortir, temorós d’estar-se quiet, temorós
de recordar, temorós de deixar la ment en blanc, temorós d’estar despert, temorós de
dormir.
Va fer alguna becaina en algun moment cap a la matinada perquè, quan es va

despertar, el dia ja brillava a les finestres. Tenia el coll rígid i totes les articulacions li
van cruixir, irritades per haver passat la nit assegut. Es va aixecar amb compte i va
anar a la cambra de bany, on es va raspallar les dents i es va mullar la cara. Es va mirar
un moment al mirall i va observar que la tensió semblava que li havia deixat
empremta en totes les línies i angles. Va pensar que des dels últims dies de la seva
dona no havia tingut un aspecte tan pròxim a la desesperació, sentiment que, segons
va admetre, compungit, era el més semblant emocionalment a la mort.
El calendari amb la ics a la taula ja tenia més de dues terceres parts plenes.
Va marcar una altra vegada el número del doctor Lewis a Rhinebeck, en va. Va
trucar a informació d’aquesta zona, pensant que potser tindria un nou telèfon, però
no va aconseguir res. Va pensar a trucar a l’hospital o al dipòsit de cadàvers per
esbrinar què era cert i què era fals, però es va abstenir. No estava segur de voler saber
la resposta.
L’únic a què es podia aferrar era a un comentari que havia fet en Lewis durant la
seva conversa. Tot el que en Rumplestiltskin estava fent era, pel que semblava, per
acostar més en Ricky cap a ell.
Però en Ricky no podia imaginar amb quina finalitat, a part de la mort.
El Times estava davant la seva porta, el va recollir i va veure la seva pregunta a la
part inferior de la portada, al costat d’un anunci que demanava homes per a un
experiment sobre la impotència. El replà de casa seva estava silenciós i buit. Era un
espai poc il·luminat, polsegós. L’únic ascensor va passar de llarg amb un cruixit. Les
altres portes, pintades totes de negre amb un número daurat al centre, estaven
tancades. Va suposar que la majoria dels veïns estarien de vacances.
Va repassar amb rapidesa les pàgines del diari, amb una certa esperança que la
resposta estigués al seu interior perquè, després de tot, en Merlin havia sentit la
pregunta i segurament l’hauria transmès al seu cap. Però no va trobar cap indici d’en

Rumplestiltskin al diari. No el va sorprendre. No li semblava probable que usés la
mateixa tècnica dues vegades, perquè això el faria més vulnerable, potser més
recognoscible.
La idea d’haver d’esperar la resposta vint-i-quatre hores li resultava angoixant.
Sabia que havia d’avançar fins i tot sense ajuda. L’únic que li va semblar viable va ser
intentar trobar els historials de les persones que va atendre a la clínica on havia
treballat tan poc temps vint anys enrere. Era una possibilitat molt remota, però,
almenys, li faria la impressió que estava fent alguna cosa més que esperar que vencés
el termini. Es va vestir de pressa i es va dirigir a la porta del seu pis. Però una vegada
va estar amb la mà al pom, a punt de sortir, es va aturar. Una onada sobtada d’angoixa
li va recórrer el cos; el cor se li va accelerar i les temples van començar a bategar-li.
Era com si una calor insuportable l’hagués traspassat fins al centre del seu cos. Una
part d’ell el cridava advertint-lo que no sortís, que fora de casa seva no estava segur.
Per un instant, li va fer cas i va retrocedir.
Va inspirar fondo per intentar controlar aquest pànic desmesurat.
Va reconèixer el que li estava passant. Havia tractat molts pacients amb atacs
d’ansietat semblants. Al mercat hi havia Xanax, Prozac i antidepressius de tota classe,
i malgrat la seva renuència a receptar, s’havia vist obligat a fer-ho en més d’una
ocasió.
Es va mossegar el llavi inferior en comprendre que una cosa és tractar un fet i una
altra viure’l. Es va allunyar un altre pas de la porta amb la mirada posada a la fulla
mentre imaginava el que hi havia a l’altra banda, potser al replà, sens dubte al carrer,
on l’esperaven tota mena de terrors. Hi havia dimonis esperant-lo a la vorera, com
una multitud enfurismada. Un vent fosc semblava embolcallar-lo i va pensar que, si
sortia, segurament moriria.
En aquest instant va ser com si tots els músculs li cridessin que retrocedís, que es
refugiés a la consulta i s’amagués.
Clínicament, coneixia la naturalesa del seu pànic.
La realitat, no obstant això, era molt més dura.
Va combatre l’impuls de retrocedir i va notar com els seus músculs es tensaven i
es queixaven, igual que quan un ha d’aixecar una cosa molt pesada del terra i es
produeix aquest mesurament instantani de la força davant del pes, termes d’una
equació que dóna com a resultat aixecar-lo i transportar-lo o deixar-lo al terra. Aquest
era un d’aquests moments per a en Ricky, i va necessitar fins a l’última engruna de
voluntat per superar la sensació de por total i absoluta.
Com un paracaigudista que es llança a la foscor sobre territori enemic, va
aconseguir obligar-se a obrir la porta i sortir. Fer aquest pas li va resultar gairebé
dolorós.
Quan va arribar al carrer, estava suant i marejat per l’esforç. Devia tenir els ulls
desorbitats, estar pàl·lid i anar desarreglat, perquè un jove que passava es va girar i el

va mirar abans d’accelerar el pas i allunyar-se’n de pressa. En Ricky va avançar gairebé
oscil·lant cap a la cantonada, on podia parar amb més facilitat un taxi.
Va arribar a la cantonada, es va parar per eixugar-se la suor de la cara i es va
acostar a la vorada amb la mà aixecada. En aquest instant, un taxi groc es va detenir
miraculosament davant d’ell perquè baixés un passatger. En Ricky va sostenir la porta
oberta per al que baixava, aquesta manera de fer tan habitual en la ciutat, per
aconseguir taxi.
En va sortir la Virgil.
—Gràcies, Ricky —va dir la dona amb lleugeresa. Es va ajustar les ulleres de sol
que portava i va somriure davant la consternació que degué reflectir la cara d’ell—.
T’he deixat el diari perquè el llegeixis —va afegir.
I sense dir res més, es va allunyar de pressa pel carrer. En uns segons, havia girat la
cantonada i havia desaparegut.
—Escolti, vol que el porti o no? —li va dir amb brusquedat el taxista. En Ricky
seguia subjectant la porta, dret a la vorera. Va mirar a dins i va veure un exemplar del
Times d’aquell dia plegat al seient, així que va pujar al cotxe—. On? —va preguntar
l’home.
En Ricky va estar a punt de contestar, però es va aturar.
—La dona que acaba de baixar, on l’ha recollida? —va preguntar al seu torn.
—Era molt rara —va contestar el taxista—. La coneix?
—Sí. Més o menys.
—Bé, m’ha parat a dues illes d’aquí, m’ha dit que m’esperés allà mateix amb el
taxímetre en marxa tota l’estona mentre ella estava asseguda sense fer res, excepte
mirar per la finestreta i tenir el mòbil enganxat a l’orella, però sense parlar amb ningú,
només escoltant. De sobte em diu «Anem allà!» i m’ha assenyalat on era vostè. M’ha
passat un bitllet de vint pel vidre i m’ha dit: «Aquest home és el seu pròxim client. Ho
entén?». «Li he contestat: “El que vostè digui, senyora”», i he fet el que m’ha demanat.
I aquí està vostè. Era molt atractiva, la senyora. On anem?
—No l’hi ha dit ella? —va preguntar en Ricky després d’una pausa.
—Ja ho crec, collons —va somriure el taxista—. Però m’ha dit que l’hi havia de
preguntar de totes maneres, per veure si ho endevinava.
—A l’hospital Columbia Presbyterian —va assentir en Ricky—. La clínica per a
pacients externs de la Cent cinquanta-dos amb West End.
—Bingo! —va exclamar el conductor, que va posar en marxa el taxímetre i va
accelerar per unir-se al trànsit de mig matí.
En Ricky va agafar el diari que hi havia al seient. En fer-ho, se li va ocórrer una
pregunta i es va inclinar cap a la mampara de plàstic entre conductor i passatger.
—Escolti —va dir—. Aquesta dona li ha dit què havia de fer si jo li donava una
altra adreça? Un lloc diferent de l’hospital?
El taxista va somriure.
—Què és això, alguna classe de joc?

—Podria dir-se així —va contestar en Ricky—. Però no crec que li agradés jugar-
hi.
—No m’importaria jugar a una o dues coses amb ella, ja m’entén.
—Sí que li importaria —el va contradir en Ricky—. Pot pensar que no, però jo li
asseguro que sí.
—Ja —va assentir l’home—. Algunes dones amb l’aspecte d’aquesta causen més
problemes del que valen. Podria dir-se que no valen el que costa l’entrada.
—Exactament —va assegurar en Ricky.
—En qualsevol cas, havia de portar-lo a l’hospital digués el que digués. M’ha
explicat que vostè ho entendria quan arribéssim. M’ha donat cinquanta dòlars perquè
l’hi portés.
—Té diners —va dir en Ricky, i es va reclinar al seient. Respirava amb dificultat i
la suor li continuava ennuvolant els ulls i tacant-li la camisa. Va obrir el diari.
Va trobar el que buscava a la pàgina A-13, escrit amb el mateix bolígraf vermell i
en majúscules sobre un anunci de llenceria dels magatzems Lord & Taylor, de manera
que les paraules cobrien la figura esvelta de la model i tapaven la roba interior que
lluïa.
En Ricky s’hi acostarà aviat,

en la seva recerca cap al passat.
L’ambició la ment li va ennuvolar,
i el que deia la dona va ignorar.
La va deixar confosa, sense brida,
tan perduda que li va costar la vida.
El fill, que va veure l’equivocació,
vol venjar-se sense dilació.
Abans era pobre, però ara té diners,
complirà el seu desig sense esperar més.
Visitar els arxius de l’hospital
bastarà per aconseguir el triomf final?
Hi ha una cosa que en Ricky no pot oblidar:
té setanta-dues hores per jugar.
Els versos semblaven burletes i cínics malgrat la seva estructura infantil. Li van
recordar una mica la infinita tortura del pati d’un jardí d’infància, amb burles i insults
cantadors. No obstant això, els resultats que en Rumplestiltskin tenia al cap no tenien
res d’infantil. En Ricky va arrencar la pàgina, la va plegar i se la va ficar en una
butxaca. Va tirar la resta del Times al terra del taxi. El conductor maleïa entre dents el
trànsit, mantenint una conversa constant amb tots els camions, cotxes i algun ciclista
o vianant que li obstruïen el pas. El més interessant de la seva conversa era que ningú
no la podia sentir. No abaixava la finestreta i cridava paraulotes, ni tocava el clàxon

com fan alguns taxistes en una reacció nerviosa al trànsit que els envolta. En lloc
d’això, aquest home es limitava a parlar, donava instruccions, llançava desafiaments i
indicava maniobres mentre conduïa, amb la qual cosa, en certa manera estranya,
havia de sentir-se relacionat o almenys com si interactués amb tot el que se situava en
el seu camp visual. O en el seu punt de mira, segons com es veiés. En Ricky va pensar
que era una cosa insòlita passar-se tots els dies de la vida tenint converses que ningú
no sentia. Però després es va preguntar si no fem tots el mateix.
El taxi el va deixar davant l’enorme complex de l’hospital. Va veure l’entrada
d’urgències al final de l’edifici, amb un rètol de grans lletres vermelles i una
ambulància davant. Un calfred li va recórrer l’esquena malgrat la sufocant calor de
l’estiu. Va ser un fred determinat per l’última vegada que havia estat a l’hospital, en
ocasió d’una visita a la seva dona, quan aquesta encara lluitava contra la malaltia que
acabaria amb la seva vida, sotmetent-se a radioteràpia i quimioteràpia, així com a les
altres cures contra la terrible malaltia que li destruïa el cos. La secció d’oncologia
ocupava una altra part del complex, però això no el va lliurar de la sensació
d’impotència i temor que va tornar a sorgir en ell, idèntica a l’última vegada que havia
estat al carrer davant l’hospital. Va alçar els ulls cap als imponents edificis de totxos.
Va pensar que havia estat a l’hospital tres vegades en la seva vida: la primera, quan va
treballar sis mesos a la clínica per a pacients externs, abans de muntar una consulta
privada; la segona, quan aquest centre es va sumar a la llarga sèrie que la seva dona va
recórrer en la seva batalla fútil contra la mort, i aquesta tercera, en què hi tornava per
descobrir el nom de la pacient a la qual havia ignorat o desatès i que ara amenaçava la
seva pròpia vida.
Va avançar en direcció a l’entrada i, curiosament, va detestar el fet de saber on es
guardaven els historials mèdics.
Al taulell dels arxius d’historials mèdics hi havia un empleat panxut de mitjana

edat amb una estrident camisa d’estampat hawaià i uns horribles pantalons caquis. Va
mirar en Ricky amb sorpresa quan li va explicar el motiu de la seva visita.
—Què vol exactament de fa vint anys? —va dir amb incredulitat.
—Tots els historials de la clínica psiquiàtrica per a pacients externs corresponents
al període de sis mesos en què vaig treballar aquí. Cada pacient que venia rebia un
número clínic i se li obria un expedient, fins i tot encara que només vingués una
vegada. Aquests expedients contenen totes les notes que es prenien del cas.
—No estic segur que aquests historials s’hagin introduït a l’ordinador —va
comentar l’empleat.
—Segurament sí. Comprovem-ho.
—Portarà temps, doctor —va assegurar l’home—. I tinc moltes altres peticions.
En Ricky va reflexionar un moment sobre la facilitat amb què la Virgil i en Merlin
aconseguien que la gent fes coses senzilles oferint-los diners. Portava dos-cents

cinquanta dòlars a la cartera i en va treure dos-cents, que va deixar sobre el taulell.
—Això facilitarà les coses —va dir—. Potser em posarà el primer de la cua.
L’empleat va mirar al voltant, va veure que ningú no l’observava i va agafar els
diners.
—Estic a la seva disposició, doctor —va dir amb una rialleta. Es va ficar els diners
a la butxaca i va moure la mà—. Vegem què podem trobar —va dir, i va començar a
teclejar a l’ordinador.
Els dos homes van trigar la resta del matí a obtenir una llista de números
d’expedient. Si bé van aconseguir aïllar l’any en qüestió, no es podia determinar
informàticament si aquests números eren d’homes o de dones, i tampoc no hi havia
cap codi que identifiqués quin metge havia visitat cada pacient. En Ricky havia estat a
la clínica des del març fins a principis de setembre. L’empleat va aconseguir cenyir-se
a aquest període. Per reduir encara més la selecció, en Ricky va suposar que la mare
d’en Rumplestiltskin hi havia anat els mesos d’estiu, feia vint anys. En aquest lapse
s’havien obert dos-cents setanta-nou expedients de nous pacients a la clínica.
—Si vol trobar una persona concreta —va dir l’home—, haurà d’examinar cada
expedient. Jo els hi puc buscar, però després és cosa seva. No serà fàcil.
—No passa res —va assegurar en Ricky—. No esperava que ho fos.
L’empleat va conduir en Ricky a una tauleta metàl·lica en un racó de la seva
oficina. En Ricky es va asseure en una cadira de fusta mentre l’home començava a
portar-li els expedients. Va trigar almenys deu minuts a reunir els dos-cents setanta-
nou, que va dipositar al terra al costat d’en Ricky. Després li va proporcionar un bloc i
un bolígraf i va arronsar les espatlles.
—Procuri no desordenar-los —va demanar—. Així no hauré d’arxivar-los de nou
un a un. I vagi amb cura amb totes les entrades, sisplau; no barregi els documents i les
notes d’un expedient amb els d’un altre. No és que pensi que algú vulgui tornar a
consultar-los, naturalment. No sé ni per què els guardem. Però jo no dicto les normes.
Vostè sap qui dicta les normes?
—No —va contestar en Ricky mentre allargava la mà cap al primer arxiu—. No ho
sé. La direcció de l’hospital, segurament.
L’home va riure amb desdeny.
—Escolti —va dir mentre tornava al taulell—. Vostè és psiquiatre, doctor. Em
pensava que ajudava la gent a crear les seves pròpies normes.
En Ricky no va contestar però va considerar que era una afirmació intel·ligent. El
problema era que totes les persones seguien les seves pròpies normes. Sobretot en
Rumplestiltskin. Va agafar el primer expedient del primer munt i el va obrir. De sobte
va pensar que era com obrir una carpeta de la memòria.
Les hores li van passar volant. Llegir aquells expedients era una mica com estar
enmig d’una cascada de desesperació. Cada un contenia el nom d’una pacient, la seva
adreça, parents pròxims i informació de l’assegurança, si en tenia. Als fulls de
diagnòstic hi havia notes mecanografiades. També hi havia el tractament suggerit. De

forma succinta i ràpida, cada nom estava desglossat en la seva essència psicològica. La
terminologia utilitzada era incapaç d’ocultar les amargues veritats que hi havia
després de l’arribada de cada persona a la clínica: abusos sexuals, ràbia, pallisses,
drogoaddiccions, esquizofrènia, deliris: una capsa de Pandora de les malalties
mentals. La clínica per a pacients externs de l’hospital havia estat un vestigi de
l’activisme dels anys seixanta, un pla de bones obres per ajudar els menys afortunats
obrint les portes de l’hospital a la comunitat. La paraula clau de l’època era «tornar».
La realitat havia estat més dura i menys utòpica. Els pobres de la ciutat patien una
àmplia sèrie de malalties, i molt aviat la clínica havia descobert que no era més que un
mer dit en un dic que tenia milers de fugues d’aigua. En Ricky havia arribat al final de
la seva formació psicoanalítica. Almenys, aquesta havia estat la seva raó oficial. Però
quan es va incorporar al personal de la clínica, estava ple de l’idealisme i la
determinació de la joventut. Recordava haver creuat les portes amb aversió per
l’elitisme de la professió a la qual accedia, decidit a portar les tècniques analítiques a
una àmplia gamma de persones desesperades. Aquest sentit liberal de l’altruisme li
havia durat una setmana.
Els cinc primers dies, un pacient que volia mostres de fàrmacs havia disparat
contra la taula d’en Ricky; un boig que sentia veus i llançava cops de puny l’havia
atacat; un proxeneta furiós havia interromput una sessió amb una dona jove, proveït
d’una navalla amb la qual va aconseguir tallar la cara a la seva exnòvia i el braç al
guàrdia de seguretat abans de ser reduït; i havia hagut d’enviar una preadolescent a
urgències perquè li curessin cremades de cigarret als braços i a les cames l’autoria de
les quals no va voler revelar. La recordava molt bé; era porto-riquenya i tenia uns
bonics i dolços ulls negres del mateix color que els seus cabells, i havia anat a la clínica
sabent que algú estava malalt i que molt aviat ella aprendria en carn pròpia que els
maltractaments generen maltractaments d’una forma molt més dramàtica del que
qualsevol estudi governamental d’assajos clínics arribés a determinar mai. No tenia
assegurança ni forma de pagar, així que en Ricky la va visitar cinc vegades, que era el
que l’Estat permetia, i va intentar treure-li informació, però ella sabia que revelar qui
la torturava probablement li costaria la vida. En Ricky recordava que era un cas
perdut. I sabia que, si sobrevivia, seguiria estant condemnada.
Va agafar un altre expedient i es va preguntar com havia aconseguit durar sis
mesos a la clínica. Va pensar que tot aquell temps s’havia sentit impotent, i que la
impotència que ara sentia davant en Rumplestiltskin no era diferent.
Amb aquest pensament impulsant les seves emocions, es va dedicar a la lectura
dels dos-cents setanta-nou expedients de les persones que havia tractat tants anys
enrere.
Dues terceres parts d’aquestes persones eren dones. Com moltes de les casades
amb la pobresa, exhibien els parracs de la malaltia mental de manera tan evident com
els talls i cardenals dels maltractaments que rebien diàriament. Ho havia vist tot, des
de l’addicció fins a l’esquizofrènia. Que impotent s’havia sentit. Havia fugit de

tornada a la classe mitjana alta d’on procedia, on la baixa autoestima i els problemes
que l’acompanyaven podien parlar-se per aconseguir, si no la seva curació, sí la seva
acceptació. S’havia sentit estúpid en intentar parlar amb alguns dels pacients de la
clínica, com si el diàleg pogués resoldre la seva angoixa mental, quan el més probable
era que un revòlver i uns bons pebrots haguessin estat més útils, elecció que, segons
recordava, uns quants havien fet després d’adonar-se que una presó era preferible a
l’altra.
Va obrir un altre expedient i va veure les seves notes escrites a mà. Les va treure i
va procurar relacionar el nom del pacient amb les paraules que havia gargotejat. Però
les cares semblaven etèries, ondulants, com la calor distant sobre una carretera un dia
d’estiu.
«Qui ets? —va preguntar en silenci, i va afegir—: Què ha estat de tu?».
A uns passos de distància, a l’empleat dels arxius li va caure un llapis al terra i,
deixant anar un renec, es va ajupir a recollir-lo.
En Ricky el va observar incorporar-se de nou davant la pantalla del seu ordinador.
I en aquest instant va veure una cosa. Va ser com si la manera amb què l’esquena de
l’home s’encorbava una mica, el tic nerviós que el portava a retrucar la taula amb el
llapis i la forma en què s’inclinava parlessin un llenguatge que en Ricky hauria d’haver
entès des del primer moment, a partir de la manera amb què l’home havia agafat els
diners. Però en Ricky era només un principiant en aquestes coses i va pensar que això
explicava per què havia trigat a comprendre-ho. Es va aixecar de la taula i es va situar
darrere de l’home.
—On és? —va preguntar en veu baixa, i va subjectar amb força la nuca de l’home.
—Escolti! Què…? —L’havia agafat de sorpresa. Va intentar canviar de posició,
però en Ricky li limitava els moviments—. Ai! Però què collons fa?
—On és? —va repetir en Ricky amb força.
—De què parla? Collons! Deixi’m anar!
—No fins que em digui on és —va dir en Ricky, i amb l’altra mà va començar a fer
força al coll de l’home—. No li van dir que jo era un desesperat? No li van dir la
pressió a la qual estic sotmès? No li van dir que puc ser inestable, que podria fer
qualsevol cosa?
—No! Sisplau! Ai! No, merda, no m’ho van dir! Deixi’m!
—On és?
—Se’l van emportar!
—No el crec.
—De veritat!
—D’acord. Qui se’l va emportar?
—Un home i una dona. Fa dues setmanes. Van venir aquí.
—L’home anava ben vestit, era panxut i es va presentar com a advocat? La dona
era molt atractiva?
—Sí! Els mateixos. De quina merda va tot això?

En Ricky va deixar anar l’home, que a l’instant es va apartar d’ell.
—Déu meu! —va exclamar mentre es fregava la clavícula—. A què ve tant
d’enrenou?
—Quant li van pagar?
—Més que vostè. Molt més. No vaig pensar que fos tan important, sap? Només
era un expedient vell que ningú no havia mirat en dues dècades. Quin problema hi
ha?
—Per a què li van dir que era?
—L’home va explicar que tenia relació amb un assumpte legal referent a una
herència. No ho vaig veure clar, sap? La gent que ve a aquesta clínica no sol rebre gran
cosa en herència. Però l’home em va donar la seva targeta i em va dir que tornaria
l’expedient quan ja no el necessités. No vaig veure cap problema en això.
—Sobretot quan li va donar diners.
L’home semblava reticent, però va arronsar les espatlles.
—Mil cinc-cents. En bitllets nous de cent. Els va treure d’un feix, com un gàngster
antic. He de treballar dues setmanes per guanyar aquests diners, sap?
La coincidència de la quantitat no va passar desapercebuda a en Ricky. El valor en
centenars de quinze dies. Va fer una ullada al munt d’expedients i es va desesperar en
pensar en les hores desaprofitades. Va mirar una altra vegada l’empleat.
—Així que l’arxiu ja no hi és?
—Ho sento, doctor. No vaig pensar que fos tan important. Vol la targeta d’aquest
advocat?
—Ja en tinc una. —Va seguir mirant-lo fixament—. Van agafar l’expedient i el van
pagar, però vostè no és tan estúpid, oi?
—Què vol dir? —L’home es va moure amb nerviosisme.
—Vull dir que no és tan estúpid. I no ha treballat en un arxiu d’historials tots
aquests anys sense aprendre alguna cosa sobre com protegir-se, oi? Per tant, en
aquests munts falta un expedient, però vostè va fer alguna cosa.
—De què està parlant?
—No va entregar aquest expedient sense fotocopiar-lo abans, veritat? No importa
el que li va pagar aquell home, va pensar que potser algú més interessat podria tenir
més diners que l’advocat i la dona. De fet, potser fins i tot ells li van dir que algú
podria venir a buscar-lo, m’equivoco?
—Potser ho van dir.
—I potser, vostè va pensar que en podria treure uns altres mil cinc-cents o fins i
tot més si el fotocopiava, correcte?
—També em pagarà? —va dir l’home.
—Consideri com a pagament que no avisi el seu cap —va dir en Ricky.
L’home va sospirar a la vegada que calibrava aquesta afirmació, fins que va veure
suficient còlera i estrès a la cara d’en Ricky per creure-se-la.

—No hi havia gran cosa a l’expedient —va indicar a poc a poc—. Un formulari
d’ingrés i un parell de fulls amb notes i instruccions unides a un formulari de
diagnòstic. És el que vaig fotocopiar.
—Doni’m aquests papers —va exigir en Ricky.
—No vull més problemes —va deixar anar—. Suposi que ve algú més buscant
aquest material.
—Jo sóc l’única persona que podria venir —va assegurar en Ricky.
L’home es va ajupir i va obrir un calaix, d’on va treure un sobre que va entregar a
en Ricky.
—Tingui —va dir—. I ara deixi’m en pau.
Contenia els documents necessaris. En Ricky va resistir l’impuls d’estudiar-los allà
mateix, dient-se que havia d’estar sol quan investigués el seu passat. Es va guardar el
sobre a l’americana.
—Això és tot? —va preguntar.
L’home va vacil·lar, va tornar a ajupir-se i va treure un altre sobre, aquest més
petit, del calaix de la taula.
—Tingui —va dir—. Això també hi anava. Estava subjecte a l’exterior de
l’expedient, amb un clip. No ho vaig donar a l’home. No sé per què. Vaig imaginar
que ja ho tenia, perquè semblava saber-ho tot sobre el cas.
—Què és?
—Un informe policial i un certificat de defunció.
En Ricky va inspirar fondo i es va omplir els pulmons amb l’aire viciat del
soterrani de l’hospital.
—Què és tan important sobre una pobra dona que va venir a l’hospital fa vint
anys? —va preguntar l’empleat.
—Algú va cometre un error —va contestar en Ricky.
—I ara algú ha de pagar, eh? —va comentar l’home, que va semblar acceptar
aquesta explicació.
—Això sembla —va respondre en Ricky mentre es disposava a anar-se’n.

18
En Ricky va sortir de l’hospital sentint encara un pessigolleig a les mans, especialment

als dits que havia clavat al clatell de l’empleat. No recordava cap moment de la seva
vida en què hagués utilitzat la força per aconseguir alguna cosa. Pensava que vivia en
un món de persuasió i de diàleg; la idea d’haver usat la força física per amenaçar
l’empleat, encara que fos de manera tan modesta, li indicava que estava travessant
alguna mena de barrera estranya o superant alguna classe de frontera tàcita. Ell era un
home de paraules o, almenys, això havia cregut fins a rebre la carta d’en
Rumplestiltskin. A la butxaca portava el nom de la dona que havia tractat en un
moment de transició en la seva pròpia vida. Es va preguntar si havia arribat a una
altra frontera d’aquesta mena. I, al mateix temps, si estaria a la vora del camí que el
portaria a convertir-se en algú nou.
Es va dirigir cap al riu Hudson travessant l’enorme complex hospitalari. Hi havia
un pati petit a prop de la part davantera de l’Harkness Pavilion, una branca de les
instal·lacions que s’encarregava dels especialment rics i especialment malalts. Eren
edificis immensos, de diverses plantes, construïts amb maons i pedra, cosa que
reflectia solidesa i resistència, i s’elevaven desafiadors davant les moltes cares dels
infinitesimals i escanyolits organismes patògens. Recordava el pati com un lloc
tranquil, on un podia asseure’s en un banc i deixar que els sorolls de la ciutat
s’esvaïssin per quedar-se a soles amb l’odiós problema que el corroïa per dins.
Per primera vegada en gairebé dues setmanes, la sensació de ser seguit i observat
havia desaparegut. Estava segur d’estar sol. No esperava que aquesta situació durés.
No va trigar gaire a localitzar un banc i en uns moments estava assegut, amb
l’expedient i el sobre que li havia donat l’empleat a la falda. Per a un transeünt,
semblaria només un metge o un familiar que dedicava una estona fora de l’hospital a
reflexionar sobre alguna qüestió o a fer un mos per dinar. En Ricky va vacil·lar, una
mica insegur sobre el que podria desenterrar en llegir els documents, i va obrir la
carpeta.
El nom d’aquella pacient que havia visitat feia vint anys era Claire Tyson.
Va contemplar les lletres del nom. No li deien res.
Cap cara no li va venir a la memòria. Cap veu no li va ressonar a l’orella,
recordada després tant de temps. Cap gest, cap expressió, ni cap to no van travessar la
barrera dels anys. Els acords de la memòria van romandre silenciosos. Només era un
nom entre els molts d’aquella època.
La seva incapacitat de recordar ni un sol detall el va deixar fred.
Va llegir amb rapidesa el formulari d’ingrés. La dona presentava un estat de
depressió aguda acompanyada d’ansietat fòbica. Havia arribat a la clínica des
d’urgències, on havia anat per contusions i laceracions. Hi havia indicis de violència

domèstica amb un home que no era el pare dels seus tres fills petits, de deu, vuit i cinc
anys. Tenia només vint-i-nou anys i havia donat l’adreça d’un pis a prop de l’hospital;
en Ricky va recordar que era una part immunda de la ciutat. No tenia assegurança
sanitària i treballava de dependenta a temps parcial en una botiga de comestibles. No
era originària de Nova York, i, a la casella de parents pròxims, hi figurava la seva
família en una petita població al nord de Florida. Els seus números de la Seguretat
Social i de telèfon eren les úniques altres dades incloses en el formulari d’ingrés.
Va passar al segon full, un formulari de diagnòstic, i va reconèixer la seva lletra.
Les paraules el van omplir de terror. Eren succintes, seques, concises. No tenien cap
mena de passió i compassió.
La senyoreta Tyson afirma tenir vint-i-nou anys i ser mare de tres fills
petits. Actualment manté una relació conflictiva amb un home que no és el
pare dels nens. Afirma que aquest la va abandonar fa uns quants anys per
anar-se’n a treballar a una plataforma petrolífera al sud-oest. No té
assegurança sanitària i només pot treballar a temps parcial, ja que no disposa
de mitjans per contractar una mainadera que s’ocupi dels seus fills. Rep
prestacions socials de l’estat, del programa federal d’ajuda a famílies amb
menors dependents, vals canviables per aliments i un habitatge subvencionat.
També manifesta que no pot tornar al seu Florida natal perquè es va distanciar
dels seus pares a causa de la seva relació amb el pare dels seus fills. Afirma, a
més, que no disposa de fons per a aquest trasllat.
Clínicament, la senyoreta Tyson sembla una dona d’intel·ligència superior
a la mitjana, que es preocupa molt pels seus fills i el seu benestar. Posseeix
titulació secundària i dos anys d’universitat, estudis que va deixar en quedar-se
embarassada. Sembla molt desnodrida i presenta un tic persistent a la parpella
dreta. Evita el contacte visual en comentar la seva situació i només aixeca el
cap quan se li pregunta pels seus fills, als quals afirma estimar molt. Nega sentir
veus, però admet plors espontanis de desesperació que no pot controlar. Diu
que només segueix viva pels seus fills, però nega qualsevol tendència suïcida.
Nega tenir dependència o addicció a les drogues i no s’han detectat signes
visibles de consum de narcòtics, però s’ha ordenat un estudi toxicològic.
Diagnòstic inicial: depressió aguda persistent deguda a la pobresa.
Trastorns de la personalitat. Possible consum de drogues.
Recomanació: tractament com a pacient extern durant les cinc sessions que
estableix l’Estat.
I havia firmat al final de la pàgina. Mentre observava la seva firma es va preguntar

si en realitat no hauria firmat la seva sentència de mort.

En un altre full s’assenyalava que Claire Tyson havia tornat a veure’l a la clínica
quatre vegades, però que no s’havia presentat a la cinquena i última sessió. En Ricky
va pensar que almenys en això el seu vell mentor, el doctor Lewis, estava equivocat.
Però llavors se li va ocórrer una altra cosa, així que va desplegar la còpia del certificat
de defunció i va comparar la seva data amb la inicial del tractament al formulari de la
clínica.
Quinze dies.
Es va arrepapar al banc. La dona havia anat a l’hospital, la hi havien passat a ell, i
mig mes després era morta.
El certificat de defunció semblava cremar-li la mà. Claire Tyson s’havia penjat a la
cambra de bany de casa seva amb un cinturó d’home passat per una canonada
descoberta. L’autòpsia va revelar que poc abans de la seva mort havia rebut una
pallissa i que estava embarassada de tres mesos. Un informe policial grapat al
certificat de defunció indicava que s’havia interrogat a un home anomenat Rafael
Johnson respecte de la pallissa, però no havia estat detingut. Els tres nens havien
passat a disposició del Departament de Serveis a Assistència al Menor.
«Aquí està», va pensar en Ricky.
Cap de les paraules impreses en els formularis aconseguia transmetre l’horror de
la vida i la mort de Claire Tyson. La paraula «pobresa» no reflectia un món ple de
rates, brutícia i desesperació. La paraula «depressió» gairebé no suggeria el pes terrible
que degué carregar. En el remolí de la vida que va atrapar la jove Claire Tyson només
hi havia hagut una cosa que li donava significat: els tres nens.
«El gran —va pensar en Ricky—. Ho degué explicar al gran que anava a l’hospital
a veure’m i a rebre ajuda. Li devia dir potser que era la seva única possibilitat? Que era
la promesa d’alguna cosa diferent? Què vaig dir que li va donar alguna esperança;
esperança que va transmetre als seus fills?».
Fos el que fos, va resultar insuficient perquè s’havia suïcidat.
El suïcidi de Claire Tyson va haver de ser el moment fonamental en la vida
d’aquests tres nens, en particular del gran. Però no havia deixat la menor empremta
en la seva pròpia vida. Quan la dona no es va presentar a la seva última cita, ell no
havia fet res. No recordava haver fet ni tan sols una trucada per interessar-se per ella.
En lloc d’això, havia arxivat els documents en una carpeta i s’havia oblidat d’ella. I
dels nens.
I ara, un d’ells volia acabar amb ell.
«Troba aquest nen i trobaràs en Rumplestiltskin», va pensar.
Es va aixecar del banc pensant que tenia molt a fer, estranyament satisfet que les
pressions de temps fossin tan apressants perquè, d’una altra manera, s’hauria vist
obligat a reflexionar sobre el que havia fet, o no fet, vint anys abans.
En Ricky va passar la resta del dia a l’infern burocràtic de Nova York.

Proveït només d’un nom i una adreça de feia vint anys, el van anar fent passar
d’una oficina a una altra i d’un funcionari a un altre per tot el Departament
d’Assistència al Menor del centre de Manhattan en el seu intent d’esbrinar què havia
passat als tres fills de Claire Tyson. El més frustrant de la seva incursió en el món
administratiu era que ell, i tots els funcionaris de totes les oficines que va recórrer,
sabien que en alguna part hi havia algun arxiu sobre els nens. Trobar-lo entre els
registres informàtics inadequats i les sales plenes d’arxivadors va resultar impossible,
almenys en principi. Era evident que seria una indagació llarga i persistent. En Ricky
va desitjar haver estat un periodista d’investigació o un detectiu privat, el tipus de
personalitat amb paciència per passar interminables hores en vells registres. Ell no la
tenia. Ni tampoc temps.
«Hi ha tres persones en aquest món unides a mi a través d’aquest fràgil fil i podria
costar-me la vida», es va dir mentre s’enfrontava a un altre funcionari d’una altra
oficina. La idea li va conferir una urgència extrema.
Estava dret davant d’una dona corpulenta i agradable d’origen hispà al registre del
Tribunal de Menors. Tenia una mata enorme de cabells negres que s’apartava amb
brusquedat de la cara perquè unes ulleres de muntura platejada estranyament
modernes dominessin el seu aspecte.
—No és gaire per començar, doctor —va dir.
—És l’únic que tinc —va contestar ell.
—Si aquests tres nens van ser adoptats, segurament els registres es van segellar.
Poden obrir-se, però només amb una ordre judicial. No és impossible d’obtenir, però
sí difícil, ja m’entén. El que tenim, en general, són nens que han crescut i busquen els
seus pares biològics. Existeix un procediment per a aquests casos, però el que vostè
demana és diferent.
—Ho entenc. I tinc certes limitacions de temps.
—Tothom té pressa. Sempre anem amb presses. Què és tan urgent després de vint
anys?
—És una emergència mèdica.
—Home, doncs segur que un jutge l’escoltarà. Aporti documents i aconsegueixi
una ordre judicial. Llavors podríem ajudar-lo en la recerca.
—Trigaria dies a aconseguir una ordre judicial.
—Cert. Aquests assumptes van a poc a poc. Fora que conegui algun jutge. Vagi a
veure’l i que li signi alguna cosa de pressa.
—El temps és important.
—Ho és per a la major part de la gent. Ho sento. Però, sap com podria agilitzar-ho
una mica?
—Com?
—Podria aconseguir més informació sobre aquestes persones que busca si
s’instal·la un d’aquests fantàstics programes de recerca al seu ordinador. Pot ser que
ho aconsegueixi. Sé que alguns orfes que investigaven el seu passat ho han fet. Va

molt bé. Si contracta un investigador privat, és el primer que farà després de ficar-se
els seus diners a la butxaca.
—No utilitzo gaire l’ordinador.
—No? És el món modern, doctor. El meu fill de tretze anys pot trobar coses que ni
s’ho creuria. De fet, va localitzar la meva cosina Violetta, de la qual no sabia res des de
feia deu anys. Treballava en un hospital de Los Angeles, però la va trobar. I no hi va
dedicar gaire més d’un parell de dies. Hauria d’intentar-ho.
—Ho tindré present —va contestar en Ricky.
—Aniria molt bé que aconseguís el número de la Seguretat Social o alguna cosa
així —va comentar la funcionària.
La seva veu amb accent era melodiosa, i resultava evident que parlar amb en Ricky
suposava per a ella una pausa interessant en la seva rutina diària. Era gairebé com si,
encara que li estava dient que no podia ajudar-lo, fos reticent a deixar-lo marxar. Era
última hora de la tarda i en Ricky va pensar que potser se n’aniria a casa després
d’atendre’l a ell, de manera que prolongava la conversa. Va pensar que se n’hauria
d’anar, però no estava segur de quin havia de ser el seu pas següent.
—Quina classe de metge és vostè? —va voler saber la dona.
—Psicoanalista —va dir en Ricky, i va veure com la resposta li feia girar els ulls.
—Pot llegir la ment de la gent, doctor?
—No es tracta d’això.
—No, potser no. Això el convertiria en una espècie de bruixot, oi? —Va deixar
anar una rialleta—. Però segur que sap endevinar què farà la gent.
—Una mica. No tant com s’imagina.
—Bé, en aquest món, si tens una mica d’informació i saps tocar les tecles
adequades, pots fer bones suposicions —va somriure la dona—. Així és com funciona.
—Va assenyalar amb el cap el teclat i la pantalla que tenia davant.
—Suposo que sí.
En Ricky va vacil·lar i va abaixar els ulls cap als fulls de l’expedient de l’hospital.
Va mirar l’informe policial i va veure una cosa que podria ajudar-lo. Els agents que
havien interrogat en Rafael Johnson, el company violent de la difunta, havien anotat
el seu número de la Seguretat Social.
—Escolti —va dir de sobte—, si li dono un nom i un número de la Seguretat
Social, aquest ordinador seu em trobaria la persona?
—Viu aquí encara? Vota? L’han detingut, potser?
—Pot ser que les tres coses. O almenys dues. No sé si vota.
—Podria. Com es diu?
En Ricky li va mostrar el nom i el número que figuraven en l’informe policial. La
dona va fer una ullada ràpida al voltant per comprovar que ningú no l’estava
observant.
—No hauria de fer una cosa així —va murmurar—. Però com que vostè és metge i
tot això, bé, mirem-ho.

Va moure unes ungles pintades de vermell pel teclat.
L’ordinador va emetre uns sorolls i uns xiulets electrònics. En Ricky va veure que
apareixia una entrada a la pantalla. La dona va arquejar les celles, sorpresa.
—Es tracta d’un noi molt dolent, doctor. Segur que vol trobar-lo?
—Què ha sortit?
—Té un robatori, un altre robatori, una agressió, sospitós d’una xarxa de robatori
d’automòbils, va complir sis anys a Sing Sing per agressió amb agreujants. Això és
fort. Són antecedents bastant lletjos.
La dona va seguir llegint.
—Oh! —va exclamar de sobte.
—Què?
—No podrà ajudar-lo, doctor.
—Per què?
—Algú el degué atrapar.
—I?
—Va morir. Fa sis mesos.
—Mort?
—Sí. Aquí posa «mort», i una data. Sis mesos. Diria que ens hem lliurat d’un bon
element, la veritat. Hi ha un informe amb l’entrada. Porta el nom d’un inspector de la
comissaria 41, del Bronx. El cas segueix obert. Sembla que algú va apallissar Rafael
Johnson fins a la mort. Oh, fastigós, molt fastigós.
—Què hi diu?
—Sembla que, després de la pallissa, algú el va penjar d’una canonada amb el seu
propi cinturó. Això és lleig. Molt lleig. —La dona va moure el cap, però amb una
rialleta. No sentia compassió per Rafael Johnson, un home que segurament hauria
visitat la seva oficina massa sovint.
En Ricky va fer un bot. No li va costar endevinar qui havia trobat Rafael Johnson.
I per què.
Des del telèfon del vestíbul va poder localitzar l’inspector que havia efectuat
l’informe de la investigació sobre la mort de Rafael Johnson. No sabia si la trucada
donaria grans resultats, però va pensar que, de totes maneres, havia de fer-la.
L’inspector va mostrar una actitud eficient i enèrgica per telèfon, i després que en
Ricky s’identifiqués, va semblar sentir curiositat pel motiu de la seva trucada.
—No rebo gaires trucades de metges del centre. No solen moure’s pels mateixos
cercles que el difunt i poc plorat Rafael Johnson. Per què li interessa aquest cas, doctor
Starks?
—En Johnson estava relacionat amb una antiga pacient meva, fa uns vint anys.
Estic intentant posar-me en contacte amb els seus familiars i esperava que ell pogués
guiar-me en la direcció adequada.

—Ho dubto, doctor, fora que estigués disposat a pagar-li. En Rafi hauria fet
qualsevol cosa per qualsevol, sempre que hi hagués diners pel mig.
—Coneixia en Johnson?
—Bé, diguem que era un dels punts d’interès d’uns quants policies de la zona. Era
una espècie d’indesitjable. Li costaria molt trobar algú per aquí que digués alguna cosa
bona d’ell. Traficant. Perdonavides a sou. Violacions de domicili, robatoris, agressions
sexuals. Més o menys el típic fill de puta de merda. I va acabar com era d’esperar i, per
ser-li sincer, doctor, no crec que es vessessin gaires llàgrimes al seu enterrament.
—Sap qui el va matar?
—Aquesta és la pregunta del milió, doctor. Però tenim una idea bastant clara.
El cor li va fer un bot a en Ricky.
—De debò? —va preguntar—. Han detingut algú?
—No. I no és probable que ho fem. Almenys, no gaire aviat.
Amb la mateixa rapidesa amb què s’havia omplert d’esperança, va tornar a posar
els peus a terra.
—I això, per què?
—Bé, el cas és que no hi ha gaires proves forenses. Ni tan sols no vam trobar restes
de sang de l’agressor, perquè sembla que en Rafi estava molt ben amarrat quan el van
apallissar i el seu botxí portava guants. Així que el que esperem és treure un nom a un
dels seus col·legues i preparar el cas passant d’un paio a un altre fins a arribar a
l’assassí.
—Ho entenc.
—Però ningú no vol delatar a qui creiem que va matar Rafael Johnson.
—Per què no?
—Ah, lleialtat entre l’escòria. El codi de Sing Sing. Pensem en un home amb qui
Rafael va tenir problemes mentre compartien cel·la. Sembla que es va tractar d’un
vertader problema. Probablement van discutir sobre qui posseïa alguna part del
mercat de drogues carcerari, i van intentar matar-se mútuament. Amb ganivets
casolans. Una forma molt desagradable de morir, segons diuen. Sembla que tots dos
es van emportar la mala sang al carrer. Pot ser que sigui una de les històries més velles
del món. Tindrem el tipus que es va carregar en Rafi quan detinguem per alguna cosa
seriosa algun dels seus col·legues. Tard o d’hora un d’ells caurà i llavors farem un
tracte. Necessitem poder cargolar les clavilles, sap?
—Així que creuen que l’assassí va ser algú que en Johnson va conèixer a la presó?
—Amb tota seguretat. Un tipus anomenat Rogers. Coneix algú amb aquest nom?
Un home de la pell de Barrabàs. Tan dolent com Rafael Johnson, i potser fins i tot una
mica pitjor perquè encara continua lliure mentre que en Johnson fa malves a Staten
Island.
—Per què estan tan segurs que va ser ell?
—No l’hi hauria de dir…
—Comprenc que no vulgui donar-me detalls… —va dir en Ricky.

—Bé, va ser poc corrent —va prosseguir el policia—. Miri, no passa res perquè
vostè ho sàpiga, sempre que no ho expliqui a ningú. En Rogers va deixar una targeta
de visita. Sembla que volia que tots els col·legues d’en Johnson sabessin qui se l’havia
carregat d’una forma tan brutal. Un missatge per als que seguien a la garjola,
m’imagino. Mentalitat de pres. En qualsevol cas, després d’estovar en Johnson, de
deixar-li la cara feta un mapa, trencar-li les dues cames i sis dits, i abans de penjar-lo
pel coll, el cabró va dedicar un moment a gravar la seva inicial al pit d’en Johnson.
Una R enorme i ensangonada, oberta a la carn. Molt desagradable, però el missatge
serà efectiu, sens dubte.
—La lletra R?
—Exacte. Quina targeta de visita, eh?
«Ho és —va pensar en Ricky—. I la persona a qui anava dirigida acaba de rebre-
la».
En Ricky va preferir no imaginar-se els instants finals de Rafael Johnson. Es va

preguntar si l’exconvicte i perdonavides hauria tingut la més petita idea de qui el
matava. Cada cop que en Johnson havia infligit a la dissortada Claire Tyson vint anys
abans li havia estat tornat amb interessos. En Ricky es va dir que no hauria de donar
gaires voltes al que havia esbrinat, però hi havia una cosa evident: en Rumplestiltskin
havia concebut la seva venjança amb considerable atenció i cura. I l’abast d’aquesta
venjança era molt més gran del que en Ricky havia imaginat.
Per tercera vegada, va marcar el número de la secció d’anuncis del New York
Times per fer la seva última pregunta. Encara estava a la cabina del vestíbul del Palau
de Justícia i s’havia de tapar una orella amb un dit per mitigar el soroll de la gent que
sortia de la feina. A l’empleat del diari va semblar molestar-lo que en Ricky hagués
trucat un minut abans de les sis, l’hora límit per posar un anunci.
—Molt bé, doctor. Què vol que digui l’anunci? —La seva veu va ser tallant,
directa.
En Ricky va pensar i va dir:
És qui busco un de tres?

Orfe de nen, ric després,
busca els qui van ser cruels?
L’empleat li va llegir les frases sense fer cap comentari, com si fos immune a la
curiositat. Va anotar de pressa la informació per enviar-li la factura i amb la mateixa
rapidesa va penjar. En Ricky no va aconseguir imaginar quina cosa tan interessant
podria esperar-lo a casa perquè el seu estrany anunci no li suscités cap mena de
comentari, però es va sentir agraït per això.

Va sortir al carrer i va estar a punt de parar un taxi, però, curiosament, va pensar
que preferia anar en metro. Els carrers estaven abarrotats del trànsit de l’hora punta i
un flux regular de gent s’endinsava en les entranyes de Manhattan per agafar un tren
fins a casa. S’hi va unir i va trobar un refugi estrany entre la multitud. El metro anava
ple i no va trobar seient, així que va viatjar al nord aferrat a una barra de metall,
sacsejat i empès pel vaivé del tren i la massa humana. Era gairebé un luxe ser engolit
per tant anonimat.
Va procurar no pensar que al matí només li quedarien quaranta-vuit hores.
Encara que havia fet la pregunta al diari, segurament ja sabia la resposta, cosa que li
donava dos dies per esbrinar els noms dels fills orfes de Claire Tyson. Ignorava si ho
aconseguiria, però, almenys, era una cosa en la qual podia concentrar-se, una
informació concreta que podria obtenir o no, un fet pur i simple que existia en algun
lloc del món documental i judicial. No era un món en el qual se sentís còmode, com
havia quedat demostrat aquella tarda. Però, com a mínim, era un món recognoscible,
i això li donava alguna esperança. Va furgar en la seva memòria, sabent que la seva
difunta esposa havia tingut amistat amb diversos jutges, i va pensar que potser un
d’ells li podria firmar una ordre per registrar els arxius d’adopcions. Va somriure en
pensar que això seria una maniobra que en Rumplestiltskin no havia previst.
El vagó, que es balancejava i s’agitava bruscament, va reduir la marxa, cosa que el
va obligar a aferrar-se amb més força a la barra de metall. Era difícil conservar
l’equilibri i va xocar contra un jove de cabells llargs i motxilla, que va ignorar el sobtat
contacte físic.
La parada de metro estava a dues illes de casa seva, i en Ricky va sortir de l’estació,
agraït de tornar a l’aire lliure. Es va aturar, va inspirar l’aire calent del carrer i va
avançar amb rapidesa. No se sentia precisament segur, només ple de resolució. Va
decidir que buscaria la llibreta d’adreces de la seva dona al traster del soterrani i que
aquesta nit començaria a trucar als jutges que ella coneixia. Algun estaria disposat a
ajudar-lo. No era un gran pla, però almenys era alguna cosa. Mentre caminava amb
rapidesa, es va preguntar si havia arribat fins a aquest punt perquè així ho volia en
Rumplestiltskin o perquè havia estat intel·ligent. I, de manera estranya, la idea que en
Rumplestiltskin s’hagués venjat de manera tan terrible de Rafael Johnson, l’home que
havia turmentat la seva mare, el va animar de sobte. Va pensar que hi havia d’haver
una gran diferència entre la petita negligència que ell havia comès, deguda en realitat
a les deficiències burocràtiques, i els maltractaments físics que en Johnson havia
infligit. Es va permetre la idea optimista que potser tot el que li havia passat a ell, a la
seva carrera, als seus comptes bancaris i als seus pacients, i tots els trastorns i la
confusió que havia patit la seva vida podrien acabar aquí, amb un nom i alguna mena
de disculpa, i que després podria dedicar-se a reorganitzar la seva vida.
No es va permetre reflexionar sobre la vertadera naturalesa de la venjança, una
cosa amb la qual no estava familiaritzat en absolut. Tampoc no va pensar en
l’amenaça a un dels seus familiars que encara l’assetjava en segon pla.

Ple, en canvi, de pensaments, si no del tot positius, almenys amb un cert caire de
normalitat, i amb la creença que podria tenir una oportunitat de guanyar el joc, va
girar a la cantonada del seu carrer i es va detenir en sec.
Davant del seu edifici de pedra rogenca hi havia tres cotxes de policia amb els
llums parpellejant, un camió de bombers i dos vehicles grocs d’obres públiques. Els
llums d’emergència es fonien amb el tènue capvespre.
En Ricky va trontollar cap enrere, com un home borratxo o un que acaba de rebre
un cop de puny a la cara. A prop dels esglaons d’entrada diversos policies xerraven
amb obrers que portaven cascos i granotes tacades de suor. Hi havia un parell de
bombers al costat del grup, però, quan ell s’hi va acostar, es van separar i van pujar al
camió. Amb un rugit de motor barrejat amb l’estridència d’una sirena, el vehicle va
marxar carrer avall.
En Ricky va avançar a grans gambades, conscient només a nivell subliminar que
aquells homes no tenien pressa. Va arribar al portal de casa seva gairebé sense alè. Un
dels policies es va girar per mirar-lo.
—Aturi’s, home —va dir.
—És casa meva —va contestar en Ricky amb ansietat—. Què ha passat?
—Viu aquí? —va preguntar el policia, encara que ja havia sentit la resposta a
aquesta pregunta.
—Sí. Què ha passat?
—Vaja. —El policia no va contestar de manera directa—. Serà millor que parli
amb l’home del vestit —va indicar.
En Ricky va dirigir la mirada cap a un altre grup d’homes. Un dels seus veïns, un
corredor de borsa que vivia dos pisos més amunt i que presidia l’associació de veïns
discutia i gesticulava amb un home d’Obres Públiques que portava un casc groc. Hi
havia uns altres dos homes a prop. En Ricky va veure que un d’ells era el supervisor de
l’edifici, i l’altre, l’encarregat de manteniment.
L’home d’Obres Públiques parlava fort i, quan en Ricky es va acostar al grup, li va
sentir dir:
—Tant m’és el que diguin sobre les molèsties. Jo sóc qui decideix l’habitabilitat, i
ja els dic que ni parlar-ne.
El corredor de borsa es va girar frustrat cap a en Ricky. El va saludar amb la mà i
es va dirigir cap a ell mentre els altres seguien discutint.
—Doctor Starks —va dir a la vegada que li donava la mà—. Em pensava que ja se
n’havia anat de vacances.
—Què ha passat? —va preguntar en Ricky.
—Un desastre. Un desastre terrible.
—El què?
—No l’hi ha dit la policia?
—No. Què ha passat?

—Sembla que hi ha hagut un problema seriós amb la instal·lació d’aigua del tercer
pis —va explicar el corredor després de sospirar i encongir-se d’espatlles—. Diverses
canonades han rebentat a la vegada perquè havien acumulat pressió. Han explotat
com bombes. L’aigua ha inundat els dos primers pisos i els del tercer i el quart no
tenen cap servei. Llum, gas, aigua, telèfon… Res no funciona.
El corredor degué advertir la sorpresa d’en Ricky perquè va seguir amb sol·licitud.
—Ho sento —va afegir—. Sé que el seu pis ha estat un dels més afectats. No ho he
vist, però…
—El meu pis…?
—Sí. I ara aquest idiota del Departament d’Obres Públiques vol que evacuem
l’edifici fins que l’inspeccioni un equip d’enginyers i contractistes.
—Però les meves coses…
—Algú d’Obres Públiques l’acompanyarà perquè reculli el que necessiti. Diuen
que tot l’edifici corre perill. Espero que tingui on anar. No solia passar l’agost a Cape
Cod? Em pensava que ja hi era.
—Però, com…?
—No ho saben. El problema va començar al pis que està just a sobre del seu. I els
Wolfson estan estiuejant als Adirondacks. Merda, els he de trucar. Espero que siguin a
la guia. Coneix algun bon contractista general? Algú que s’encarregui de sostres,
terres i tot el que hi ha al mig? I serà millor que truqui a la seva companyia
d’assegurances, encara que no crec que se n’alegrin gaire. Hauran de venir de seguida
per fer un peritatge, tot i que ja hi ha un parell d’homes a dins fent fotos.
—Encara no ho entenc.
—L’home ha dit que les canonades havien explotat. Potser a causa d’una
obstrucció. Passaran setmanes abans que ho sapiguem. Pot haver estat una
acumulació de gas. En tot cas, n’hi ha hagut prou per provocar una explosió. Ha estat
com una bomba.
En Ricky va retrocedir i va alçar els ulls cap al que havia estat casa seva durant un
quart de segle. Era una mica com assabentar-se de la mort d’algú vell i conegut,
important i pròxim. Va tenir la sensació que havia de veure-ho de primera mà,
examinar-ho, tocar-ho per creure-s’ho. Com aquella vegada que havia acariciat la
galta de la seva dona i tenia el tacte de la porcellana freda; i de sobte va comprendre el
que havia passat per fi. Va fer un gest cap a l’encarregat de manteniment.
—Porti’m a dins —va demanar—. Ensenyi-m’ho.
—No li agradarà —va assentir l’home amb tristesa—. No, senyor. I se li faran
malbé les sabates. —I li va donar un casc platejat, solcat d’esgarrapades.
Quan en Ricky va entrar a l’edifici, encara hi havia aigua que gotejava del sostre,
lliscava per les parets del vestíbul i escrostonava la pintura. La humitat era palpable;
l’ambient, de sobte, era humit i florit, com a la selva. Es notava una lleugera pudor

d’excrements humans en l’aire, i al terra de marbre s’havien format bassals, tornant-lo
relliscós, com la superfície gelada d’un llac a l’hivern. L’encarregat de manteniment
caminava uns passos endavant i observava amb cura on posava els peus.
—Nota aquesta pudor? No voldrà agafar alguna mena d’infecció, oi? —va deixar
anar per sobre de l’espatlla.
Van pujar a poc a poc les escales zigzaguejant entre l’aigua estancada, encara que
les sabates d’en Ricky ja emetien sorolls fangosos a cada pas, i notava que la humitat
s’anava filtrant cap als peus. Al segon pis, dos homes joves amb granota, botes de
cautxú, guants de làtex, mascaretes i uns pals de fregar enormes, intentaven recollir
les aigües residuals. Els pals de fregar feien un soroll com de manotades quan els
passaven pels desperfectes. Els homes treballaven a poc a poc i a consciència. Un
tercer home, també amb botes de cautxú i mascareta, però amb un vestit marró barat
i la corbata fluixa, estava dret a un costat. Subjectava una càmera Polaroid i anava fent
fotos de la destrucció. Els centelleigs dels flaixos semblaven petites explosions, i en
Ricky va veure una bossa enorme al sostre, com un furóncol gegantí a punt de
rebentar, on l’aigua s’havia acumulat i amenaçava de descarregar sobre l’home que
feia fotografies.
La porta del pis d’en Ricky estava oberta de bat a bat.
—Ho sento, hem hagut d’obrir-la —es va disculpar l’encarregat de manteniment
—. Estàvem intentant trobar la causa del problema… —Es va detenir, com si no fos
necessària cap més explicació, però va afegir una paraula—: Merda. —Això tampoc
no necessitava explicacions.
En Ricky va entrar a casa seva, però es va aturar en sec.
Era com si un huracà hagués arrasat la seva llar. L’aigua ho cobria tot un parell de
centímetres. Les bombetes s’havien fos i feia olor de cable cremat. Les catifes estaven
xopes i la major part dels mobles espatllats per l’aigua. Grans seccions del sostre
estaven arquejades i guerxes, altres s’havien desplomat i hi havia pols de guix
escampada pertot arreu. En més llocs dels que podia comptar continuava gotejant una
nociva aigua de color marró. En endinsar-se al pis, la pudor d’excrements que s’havia
insinuat al vestíbul va augmentar i es va tornar gairebé insuportable.
Hi havia destrosses pertot arreu. Les seves coses estaven negades o escampades,
com si una onada gegant hagués copejat casa seva. Va arribar amb precaució fins a la
seva consulta sense passar del llindar. Una enorme placa de maçoneria havia caigut
sobre el divan i la taula. Al sostre hi havia almenys tres forats, tots gotejant i amb
canonades destrossades que penjaven al descobert com estalactites en una cova.
L’aigua cobria el terra. Alguns quadres, els seus diplomes i el retrat de Freud havien
caigut, de manera que hi havia trossos de vidre en més d’un lloc.
—Sembla un atac terrorista, oi? —va comentar l’encarregat de manteniment.
Quan en Ricky va avançar, el va agafar pel braç a la vegada que li indicava—: Allà no.
—Les meves coses… —va protestar en Ricky.

—Em sembla que el terra ja no és segur —va dir l’home—. I aquestes canonades
que pengen podrien caure en qualsevol moment. A més, el més probable és que tot
estigui destrossat. És millor deixar-ho. Aquest lloc és molt més perillós del que es
pensa. Ensumi un moment, doctor. Ho nota? No és només pudor de merda i altres.
També fa olor de gas.
En Ricky va vacil·lar i després va assentir.
—I el dormitori? —va preguntar.
—Igual. Tota la roba feta malbé i el llit aixafat sota un tros de sostre.
—He de veure-ho —va dir en Ricky.
—No —va contestar l’home—. Cap malson que pugui imaginar-se igualarà la
realitat, així que és millor que ho deixi i ens n’anem d’aquí. L’assegurança l’hi pagarà
tot.
—Però les meves coses…
—Les coses només són coses, doctor. Un parell de sabates o un vestit poden
reemplaçar-se amb força facilitat. No val la pena arriscar-se a agafar una infecció o a
fer-se mal. Hem de sortir d’aquí i deixar que els experts facin la seva feina. No confio
que el que queda del sostre aguanti. I tampoc no responc del terra. Hauran de derruir
l’edifici, de dalt a baix.
Així era com se sentia en Ricky en aquell moment. Derruït de dalt a baix. Es va
girar i va sortir darrere de l’home. Un trosset de sostre va caure darrere seu, com per
subratllar el que ell li havia dit.
De nou al carrer, el supervisor de l’edifici i el corredor de borsa, acompanyats de
l’home d’Obres Públiques, s’hi van acostar.
—Molt malament, oi? —va preguntar el corredor—. Quin desastre!
—Els de l’assegurança ja deuen venir —va dir el corredor, i li va donar la seva
targeta de visita—. Truqui’m a l’oficina d’aquí a un parell de dies. Mentrestant, té on
anar?
En Ricky va assentir mentre es guardava la targeta a la butxaca. Només li quedava
un lloc intacte a la seva vida. Però no tenia gaires esperances que seguís així.

19
El final de la nit el va cobrir com un vestit que li estigués malament, ajustat i

incòmode. Va recolzar la galta contra el vidre de la finestreta i va sentir que la fredor
de la matinada el traspassava, gairebé com si pogués calar-lo directament, mentre la
foscor que regnava a fora s’unia a la penombra que sentia per dins. Anhelava
l’arribada de l’alba, ja que esperava que la llum del sol pogués vèncer la negror del seu
futur, encara que sabia que era una esperança fútil. Va inspirar a poc a poc, assaborint
l’aire viciat, intentant desfer-se del pes de la desesperació que l’aixafava. No ho va
aconseguir.
Estava en la sisena hora del viatge nocturn de l’autobús Bonanza des de Port
Authority fins a Provincetown. Sentia el brunzit del motor dièsel, un constant puja i
baixa, a mesura que el conductor canviava de marxa. Després d’una parada a
Providence, l’autobús havia arribat per fi a la carretera 6 cap a Cape Cod, i avançava
lent i decidit per la carretera descarregant passatgers a Bourne, Falmouth, Hyannis,
Eastham i, per últim, a la parada de Wellfleet, abans de dirigir-se a Provincetown, a la
punta de Cape Cod.
Dues terceres parts de l’autobús ja anaven buides. Al llarg del recorregut, els
passatgers havien estat homes o dones joves que havien acabat la universitat i
entraven en l’edat laboral, i que anaven a passar el cap de setmana a Cape Cod.
«La previsió meteorològica deu ser bona —va pensar—. Cels serens, temperatures
càlides».
Els joves s’havien mostrat bulliciosos les primeres hores del viatge, rient, xerrant i
relacionant-se mitjançant aquest mètode que resulta tan fàcil a la joventut, i havien
ignorat en Ricky, que anava assegut sol a la part posterior, separat d’ells per abismes
més insalvables que l’edat. Però la vibració sorda i regular del motor havia tingut el
seu efecte en gairebé tots els passatgers, excepte en ell, i ara dormien en diverses
postures, de manera que en Ricky era l’únic que observava els quilòmetres que
lliscaven sota el vehicle mentre els seus pensaments passaven amb la mateixa rapidesa
que l’asfalt.
Estava segur que cap accident de la instal·lació d’aigua havia destrossat el seu pis.
Esperava que no hagués passat el mateix amb la seva casa d’estiueig.
Sabia que això era gairebé l’únic que li quedava.
Va calcular què l’esperava, en un inventari modest que va servir més per
deprimir-lo que per animar-lo. Una casa plena de records. Un Honda Accord de deu
anys una mica abonyegat i ratllat que guardava al graner, darrere la casa, per usar
només durant les vacances, ja que a Manhattan mai no havia necessitat un vehicle.
Unes quantes peces de vestir gastades: pantalons caqui, polos i jerseis amb el coll

gastat i forats d’arna. Un xec bancari per deu mil dòlars (més o menys) al banc. Una
professió feta bocins. Una vida sumida en la confusió.
I unes trenta-sis hores abans del termini d’en Rumplestiltskin.
Per primera vegada en dies, es va concentrar en les seves opcions: trobar el nom o
el seu propi obituari. D’altra manera, algú innocent s’enfrontaria a un càstig que en
Ricky no podia ni imaginar-se. Qualsevol cosa terrible des de la ruïna fins a la mort. Ja
no li quedava cap dubte de la tenacitat d’aquest home. Ni del seu abast i la seva
resolució.
«Malgrat totes les meves anades i vingudes, les meves especulacions i els meus
intents de resoldre els enigmes que se’m plantejaven, les opcions no han canviat —va
pensar en Ricky—. Estic en la mateixa posició que quan la primera carta va arribar a
la meva consulta».
Això no era del tot cert. La seva situació havia empitjorat. El doctor Frederick
Starks que havia llegit aquella carta a la seva consulta de la zona alta de la ciutat,
envoltat d’una vida ben ordenada, amb control sobre cada minut de cada dia, ja no
existia. Havia estat un home d’americana i corbata, serè i immutable. A la finestreta
de l’autobús va captar la seva imatge reflectida al vidre fosc. L’home que el mirava a
penes s’assemblava al que creia haver estat abans. En Rumplestiltskin havia volgut
jugar. Però el que li havia passat a en Ricky no tenia res d’esportiu.
L’autobús va fer una lleugera sacsejada i el motor va disminuir les revolucions,
cosa que indicava que s’acostava una altra parada. En Ricky va fer una ullada al
rellotge i va veure que arribaria a Wellfleet a l’alba.
Potser el més meravellós de l’inici de les vacances anuals era l’arribada. El ritual
era el mateix cada any, un conjunt de petits actes que tenien la familiaritat de la
retrobada amb un vell amic després d’una llarga absència. Després de la mort de la
seva dona, en Ricky havia estat inflexible pel que fa a continuar arribant de la mateixa
manera a la casa d’estiueig. Cada any, l’1 d’agost, prenia el mateix vol des de La
Guardia fins al petit aeroport de Provincetown, on la mateixa companyia de taxis el
recollia i el portava per carreteres velles i conegudes al llarg dels vint quilòmetres que
hi havia fins a casa seva. El procés d’obrir la casa era el mateix, des d’obrir les finestres
de bat a bat perquè entrés l’aire net de Cape Cod fins a treure i plegar els llençols vells
i gastats que cobrien el mobiliari i netejar la pols acumulada a les superfícies i els
prestatges. Temps enrere havia compartit totes les tasques amb la seva dona. Els
últims anys les havia fet sol, pensant sempre, mentre repassava l’habitual pilotet de
correu (la majoria inauguracions de galeries i invitacions a festes que rebutjaria), que
seguir fent aquestes coses abans compartides conferia a la seva dona una presència
fantasmagòrica a la seva vida, cosa que no el molestaba. Curiosament, el feia sentir
menys aïllat.

Aquest any tot era diferent. No portava res a les mans, però l’equipatge que
carregava pesava més que mai, més fins i tot que el primer estiu després de la mort de
la seva dona.
L’autobús el va dipositar al macadam negre de l’aparcament del restaurant Lobster
Shanty. En tots els anys que feia que anava a Cape Cod, mai no hi havia menjat,
suposava que desanimat per la somrient llagosta amb pitet i una forquilla a les pinces
que adornava el cartell sobre la porta del local. Dos cotxes esperaven dos passatgers i
se’n van anar de pressa després de recollir-los. El matí era fred i humit, i una boirina
cobria alguns turons. La llum de l’alba convertia el món que l’envoltava en gris i
vaporós, com una fotografia una mica desenfocada. Es va estremir, dret a la vorera, en
sentir com el matí li traspassava la roba. Sabia molt bé on estava, a uns cinc
quilòmetres de casa seva, en un lloc pel qual havia passat centenars de vegades. Però
veure-ho a aquesta hora i en aquestes circumstàncies li donava un aspecte desconegut,
una mica mancat d’harmonia, com un instrument que toqués les notes correctes en el
to equivocat. Va considerar la idea d’agafar un taxi, però finalment va marxar
caminant per la carretera amb el pas vacil·lant d’un soldat cansat del combat.
Va trigar poc menys d’una hora a arribar al camí rural que portava a casa seva.
Llavors, la calor i la llum del sol d’aquell matí d’agost havien dissipat part de la boira
dels vessants circumdants. A prop de l’entrada de casa seva va veure tres corbs negres
que picotejaven el cadàver d’un ós rentador, a uns vint metres camí avall. La nit
anterior, l’animal havia elegit un mal moment per travessar la carretera i s’havia
convertit en l’esmorzar d’un altre animal. Els corbs tenien una forma de menjar que
va cridar l’atenció d’en Ricky: picotejaven l’animal mort sense deixar de girar-se a
dreta i esquerra per detectar qualsevol amenaça, com si sabessin el perill que suposava
estar enmig del camí i ni tan sols la gana, per gran que fos, els impedia abandonar la
cautela. Introduïen els llargs becs al cadàver i l’esquinçaven amb crueltat, i es picaven
entre si, reticents a compartir l’abundància que els havia procurat un BMW o un
SUV. Era una imatge habitual i normalment en Ricky a penes s’hi hauria fixat. Però
aquell matí el va enfurir, com si l’exhibició dels ocells estigués dirigida a ell.
«Carronyers —va remugar en Ricky—. Menjacadàvers». Va començar a moure els
braços, frenètic, en la seva direcció. Però els ocells van fer cas omís d’ell fins que va fer
uns passos amenaçadors cap a ells. Llavors, grallant d’alarma, es van elevar, van
descriure cercles sobre els arbres i van tornar segons després que en Ricky accedís al
camí d’entrada a casa seva.
«Són més decidits que jo», va pensar, gairebé sumit en la frustració, i va girar
l’esquena a l’escena per recórrer amb pas regular però tremolós el túnel d’arbres
aixecant nuvolets de pols amb els peus.
Casa seva estava a només mig quilòmetre de la carretera, però no es veia des d’allà.
La major part de les construccions noves de Cape Cod exhibien l’arrogància dels
diners tant en el disseny com en la ubicació. En tots els vessants i els promontoris hi
havia cases grans, disposades per tenir el màxim de vistes de l’Atlàntic. I, si això no

era possible, estaven inclinades de tal manera que donaven als clars o als raquítics
boscos —a causa dels forts vents— que dominaven el paisatge. Les cases noves estaven
dissenyades per veure alguna cosa. La d’en Ricky era diferent. Construïda més de cent
anys enrere, havia estat al seu dia una granja i estava situada al costat d’uns camps on
abans creixia blat de moro i que ara formaven part d’una zona protegida, amb la qual
cosa el lloc estava aïllat. La casa no proporcionava pau i soledat per les vistes que
oferia, sinó més aviat per la seva antiga connexió amb la terra sota els seus fonaments.
Era una mica com un jubilat vell i canós, una mica malgirbat i deteriorat, una mica
vell, que lluïa les seves medalles per les vacances però preferia passar-se les hores fent
una becaina al sol. La casa havia complert la seva missió durant dècades i ara
descansava. Mancava de l’energia dels habitatges moderns, on la relaxació és gairebé
una exigència i un requisit apressant.
En Ricky va travessar les ombres sota els arbres fins que el caminet va sorgir del
bosquet i va veure la casa situada a l’extrem d’un camp obert. Gairebé li va sorprendre
que seguís dreta.
Es va detenir a l’entrada, alleujat d’haver trobat la clau sota la llosa grisa
desenganxada, com era d’esperar. Va vacil·lar un moment i després va obrir la porta i
va entrar. L’olor de casa tancada va ser gairebé un alleujament. Els seus ulls van
absorbir amb rapidesa aquell món interior. Pols i calma.
Mentre considerava les tasques que l’esperaven (ordenar, escombrar i condicionar
la casa), un esgotament gairebé marejador es va apoderar d’ell. Va pujar l’angost tram
d’escales cap al dormitori. Les fustes del terra, bufades i velles, van cruixir sota el seu
pes. A la seva habitació, va obrir la finestra per sentir l’aire càlid. Conservava una foto
de la seva dona en un calaix de la còmoda; un lloc curiós per guardar la seva imatge i
el seu record. La va treure i, aferrat a ella com un nen a un osset de peluix, es va estirar
al llit de matrimoni on havia dormit en soledat els tres últims estius. Gairebé de sobte
es va sumir en un son profund però agitat.
Quan va obrir els ulls a primera hora de la tarda, va notar que el sol havia
recorregut el cel. Va estar desorientat un moment fins que el món al seu voltant es va
enfocar, un món conegut i entranyable, però veure’l li resultava dur, gairebé com si la
vista més reconfortant quedés curiosament fora del seu abast. No li donava plaer
contemplar el món que l’envoltava. Com la fotografia de la seva dona que continuava
subjectant a la mà, era distant i, d’alguna manera, l’havia perdut.
Va anar al bany per mullar-se la cara. La seva imatge al mirall semblava la d’un
home més vell. Va recolzar les mans a la vora del lavabo i, mentre s’observava, va
pensar que tenia molt a fer i poc temps per fer-ho.
Va encarar amb rapidesa les tasques habituals de l’estiu. Va anar al graner per
retirar la lona que cobria el vell Honda i connectar el carregador de bateries que tenia
per a aquest moment de cada estiu. Després, mentre el cotxe s’omplia d’energia, va

tornar a la casa per treure les cobertes dels mobles i escombrar el terra. A l’armari hi
havia un plomall, que va usar, convertint l’interior de la casa en un món d’àcars de la
pols arremolinats en els rajos del sol.
Com tenia per costum a Cape Cod, va deixar la porta oberta en sortir. Si l’havien
seguit, cosa que era possible, no volia que la Virgil, en Merlin o qualsevol que fos es
veiés obligat a forçar l’entrada. Era com si amb això minimitzés d’alguna manera la
violació. No sabia si podria suportar que es trenqués alguna cosa més en la seva vida.
El seu pis de Nova York, la seva carrera, la seva reputació, tot el relacionat amb el que
en Ricky creia ser i tot el que havia construït a la seva vida havia estat sistemàticament
destruït. Va sentir que una espècie de fragilitat immensa descendia sobre la seva
ànima, com si una sola esquerda al vidre d’una finestra, una ratlla a la fusta, una tassa
trencada o una cullera doblegada fos més del que podria suportar.
Va deixar anar un sospir d’alleujament quan l’Honda va arrencar. Va provar els
frens i va semblar que funcionaven. Va treure el cotxe marxa enrere amb cautela,
sense deixar de pensar tota l’estona: «Així és com un deu sentir-se en estar a prop de
la mort».
Una recepcionista simpàtica va assenyalar a en Ricky el despatx envidriat del

director del banc. El First Cape Bank era un edifici petit amb revestiment de fusta,
com moltes de les cases més antigues de la zona. Però l’interior era tan modern com el
que més, i les oficines combinaven l’estil antic amb el nou. Algun arquitecte ho havia
considerat una bona idea, però a en Ricky li va semblar que només s’havia creat un
espai que no pertanyia enlloc. Tot i així, es va alegrar que fos allà i que encara estigués
obert.
El director era un home baix, extravertit, amb un ventre prominent i una calba
que el sol havia cremat en excés aquell estiu. Va estrènyer la mà d’en Ricky amb força.
Després va retrocedir i el va avaluar amb la mirada.
—Es troba bé, doctor? Ha estat malalt?
—Estic bé —va contestar en Ricky després de vacil·lar—. Per què ho pregunta?
El director va sacsejar la mà com si volgués esborrar la pregunta que acabava de
formular.
—Disculpi. No vull ser indiscret.
En Ricky va pensar que el seu aspecte devia reflectir l’estrès dels últims dies.
—He tingut un d’aquests refredats estiuencs. Em va deixar fet pols —va mentir.
—Poden ser difícils —va assentir el director—. Espero que s’hagi fet les proves de
la malaltia de Lyme. Aquí, a la que algú no va gaire fi, és el primer en el que pensem.
—Estic bé —va mentir en Ricky de nou.
—Bé, l’estàvem esperant, doctor Starks. Crec que ho trobarà tot en ordre, però he
de dir-li que és el tancament de compte més estrany que he vist mai.
—I això per què?

—En primer lloc, hi va haver un intent d’accedir al seu compte sense autorització.
Això ja va ser bastant estrany per a una institució com aquesta. I avui un missatger
ens ha entregat un sobre al seu nom.
—Un sobre?
El director li va entregar un sobre de correu urgent. Portava el nom d’en Ricky i el
del director del banc. Procedia de Nova York. A la casella del remitent hi havia el
número d’un apartat de correus i el nom: «R. S. Skin». En Ricky el va agafar, però no
el va obrir.
—Gràcies —va dir—. Perdoni les irregularitats.
El director va treure un sobre més petit d’un calaix de la taula.
—El xec bancari —va aclarir—. Per deu mil set-cents setanta-dos dòlars. Ens sap
greu tancar el seu compte, doctor. Espero que no porti els diners a la competència.
—No. —En Ricky va fer una ullada al xec.
—Ha posat en venda la casa, doctor? Podríem ajudar-lo a fer aquesta transacció.
—No. No la venc.
—Per què tanca el compte, doncs? —va preguntar el director—. La majoria de les
vegades, quan tanquem un compte antic és perquè hi ha hagut un canvi important en
la família. Una mort o un divorci. A vegades, una fallida. Alguna espècie de tragèdia
que provoca que la gent es reorganitzi i comenci de nou en una altra part. Però en
aquest cas…
El director estava intentant esbrinar alguna cosa.
En Ricky no volia contestar. Va observar el xec.
—Puc cobrar-lo en efectiu aquí mateix?
—Podria ser perillós portar tants diners a sobre, doctor. —El director va girar els
ulls—. Potser xecs de viatge?
—No, gràcies, però li agraeixo la seva preocupació. Prefereixo l’efectiu.
—Molt bé. —El director va assentir—. De seguida torno. De cent?
—D’acord.
En Ricky va romandre assegut uns instants. Mort, divorci, fallida. Malaltia,
desesperació, depressió, xantatge, extorsió. Va pensar que a ell se li podria aplicar
qualsevol d’aquestes paraules, o potser totes.
El director va tornar i li va lliurar un altre sobre que contenia l’efectiu.
—Vol comptar-lo? —va preguntar.
—No; confio en vostè —va assegurar en Ricky mentre se’l guardava a la butxaca.
—Tingui la meva targeta, doctor Starks. Per si necessités els nostres serveis una
altra vegada.
En Ricky la va acceptar murmurant el seu agraïment. Es va girar per anar-se’n,
però de sobte va mirar de nou al director.
—Per quins motius ha dit que la gent sol tancar els seus comptes?
—Bé, sol haver-los passat alguna cosa molt greu. S’han de mudar a un altre lloc,
començar una nova carrera. Crear una nova vida per a ells i per a la seva família.

Molts, hauria de dir la immensa majoria, es tanquen perquè moren clients molt grans,
de tota la vida, i els fills que hereten el patrimoni que hem administrat se l’emporten a
mercats més rendibles o a Wall Street. Crec que gairebé el noranta per cent dels
tancaments dels nostres comptes estan relacionats amb una defunció. Pot ser que
sigui un percentatge encara més gran. Per això em preguntava sobre el seu, doctor.
No s’ajusta al que estem acostumats.
—Interessant —va comentar en Ricky—. No sé què dir-li. Però li asseguro que si
en el futur necessito un banc, vindré aquí.
Això va calmar una mica el director.
—Estarem a la seva disposició —va dir, mentre en Ricky, que de sobte
reflexionava sobre les paraules del director, sortia per viure el que quedava del seu
penúltim dia.
Quan va arribar a la casa, la penombra ingràvida del capvespre ja ho embolcallava

tot. Va recordar que a l’estiu la vertadera nit, densa i negra, es demorava fins gairebé
la mitjanit. En els camps que s’estenien al voltant cantaven els grills, i les primeres
estrelles esquitxaven el cel.
«Tot sembla tan plàcid —va pensar—. En una nit com aquesta ningú no hauria de
tenir inquietuds ni preocupacions».
Esperava trobar-se amb en Merlin o la Virgil, però la casa estava silenciosa i
buida. Va encendre els llums i es va dirigir a la cuina per preparar-se una tassa de cafè.
Es va asseure a la taula de fusta en la qual havien compartit tants àpats amb la seva
dona al llarg dels anys i va obrir el sobre que havia rebut al banc, que al seu torn
contenia un altre sobre amb el seu nom imprès.
En Ricky el va obrir i en va treure un full. El membret de la part superior conferia
a la carta l’aspecte d’una transacció comercial més o menys corrent. Al membret
posava:
Investigacions Privades R. S. Skin

«Màxima confidencialitat»
Apartat de correus 66-66
Church Street Station
Nova York, N. I. 10008
Sota del membret va llegir el següent, escrit en un estil comercial, succint i

rutinari:
Benvolgut doctor Starks:

Amb relació a la seva recent consulta a aquesta oficina, ens satisfà
informar-lo que els nostres agents han confirmat que les seves suposicions són
correctes. No obstant això, en aquest moment no podem facilitar-li més detalls
sobre els individus en qüestió. Sabem que té limitacions importants de temps.
Per tant, tret que rebem una petició seva, en el futur no podrem proporcionar-li
més informació. Si les seves circumstàncies canviessin, li preguem que es posi en
contacte amb la nostra oficina per a qualsevol consulta addicional.
Serà facturat pels nostres serveis en vint-i-quatre hores.
Molt atentament,
R. S. SKIN, president
Investigacions Privades R. S. Skin
En Ricky va llegir la carta tres vegades abans de deixar-la sobre la taula.

Li va semblar un document veritablement excepcional. Va sacsejar el cap gairebé
amb admiració i sens dubte amb desesperació. Segur que l’adreça i l’empresa eren
falses. Però aquest no era el mèrit de la carta, sinó com d’insignificant resultaria a
qualsevol excepte a en Ricky. Qualsevol altra relació amb en Rumplestiltskin havia
estat eradicada de la seva vida. Els poemets, la primera carta, les pistes i les
instruccions havien estat destruïts o robats. I la carta deia a en Ricky el que
necessitava saber, però de tal forma que si algú més la llegia, no li cridaria l’atenció. I
conduiria qualsevol que pogués sentir curiositat cap a un carreró sense sortida. Un
rastre que no anava enlloc.
«És intel·ligent», va pensar en Ricky.
Sabia els qui volien que se suïcidés, però no en coneixia els noms. Sabia per què
volien que se suïcidés. I sabia que, si no satisfeia la seva exigència, tenien la capacitat
de complir el que li havien promès des del primer dia. La factura pels seus serveis.
Sabia que el caos desencadenat en aquestes dues últimes setmanes s’evaporaria
quan es complís el termini. Els falsos abusos sexuals que havien arruïnat la seva
carrera, els diners, el pis, tot el que li havia passat en el transcurs de catorze dies
s’aclariria a l’instant quan ell estigués mort.
Però més enllà d’això, el pitjor era que a ningú li importaria.
Els últims anys s’havia aïllat professionalment i socialment. Estava, si no separat,
sí allunyat i distanciat dels seus familiars. No tenia una vertadera família, ni vertaders
amics. Va pensar que al seu funeral hi assistiria gent amb vestit negre, amb
expressions de dolor i pesar merament formals. Serien els seus col·legues. Potser
alguns assistents serien antics pacients als quals creia haver ajudat, i mostrarien les
seves emocions de manera adequada. Però el pilar de la psicoanàlisi és que un
tractament exitós porta el pacient a un estat lliure d’ansietat i depressió. Això era el
que havia buscat proporcionar als seus pacients durant els anys de sessions diàries.
Així que no seria raonable demanar-los que ara vessessin llàgrimes per ell.

L’única persona que experimentaria vertadera emoció al banc de l’església seria
l’home que li havia causat la mort.
«Estic completament sol», va pensar en Ricky.
De què serviria envoltar amb un cercle el nom «R. S. Skin» de la carta i deixar-lo
per a algun inspector amb la nota: «Aquest és l’home que em va obligar a suïcidar-
me»?
Aquest home no existia. Almenys, a un nivell en el qual fos capaç de trobar-lo un
policia local de Wellfleet, Massachusetts, en plena temporada estiuenca, quan els
delictes consistien bàsicament en homes de mitjana edat que conduïen a casa
borratxos després d’una festa, en baralles domèstiques entre els rics i en adolescents
escandalosos que volien comprar substàncies il·legals.
I pitjor encara: qui se’l creuria? En lloc d’això, el que qualsevol que investigués la
seva vida descobriria gairebé immediatament seria que la seva dona havia mort, que la
seva carrera estava destrossada a causa d’una acusació per abusos sexuals, que les
seves finances eren un caos i que un accident havia destruït casa seva. Una base fèrtil
per a una depressió suïcida.
El seu suïcidi tindria sentit per a qualsevol que l’examinés. Inclosos tots els seus
col·legues de Manhattan. En aparença, que s’hagués tret la vida seria un cas típic de
manual. Ningú no veuria en això res estrany.
Per un instant, va sentir un arravatament de còlera contra ell mateix: «T’has
convertit en un blanc molt fàcil». Va tancar els punys i va copejar amb força la taula.
—Vols viure? —va dir en veu alta després d’inspirar fondo.
L’habitació va romandre en silenci. Va escoltar, com si esperés alguna resposta
fantasmagòrica.
—Què hi ha en la teva vida que valgui la pena viure-la? —va preguntar.
De nou, l’única resposta va ser el rumor distant de la nit estiuenca.
—Podràs viure si això costa la vida a una altra persona?
Va inspirar una altra vegada i es va respondre movent el cap.
—Tens elecció?
El silenci li va respondre.
En Ricky va comprendre una cosa amb una claredat meridiana: en vint-i-quatre
hores, el doctor Frederick Starks havia de morir.

20
Va passar l’últim dia de la seva vida fent molts preparatius. A la botiga de

subministraments del port esportiu va comprar dos dipòsits de vint litres per a
combustible de motors forabord, del tipus pintat de color vermell que va al fons d’un
esquif, connectat amb el motor. Va elegir el parell més barat, després de demanar
ajuda a un adolescent que treballava a la botiga. El noi va intentar convèncer-lo que
s’emportés uns dipòsits una mica més cars que anaven proveïts d’indicador del
combustible i de vàlvula de seguretat, però en Ricky els va rebutjar amb un fingit
desdeny. El noi li va preguntar per a què en necessitava dos i en Ricky li va indicar
que amb un de sol no en tenia prou per fer el que volia. Va simular còlera i
insistència, i va ser tan prepotent i desagradable com va poder fins al moment en què
va pagar en efectiu.
Llavors va fer veure que recordava una cosa i va demanar amb brusquedat a
l’adolescent que li mostrés pistoles de bengales. El noi n’hi va ensenyar mitja dotzena i
en Ricky va elegir també la més barata, encara que el dependent li va advertir que era
de molt poc abast i que no arribava a més de quinze metres d’altura. Va suggerir altres
models, una mica més cars, de més potència i que proporcionaven més seguretat.
Però en Ricky va seguir desdenyós i va comentar que només la faria servir una vegada.
Va pagar en efectiu i es va queixar del preu total.
En Ricky es va imaginar que l’adolescent estaria encantat de veure’l marxar.
La seva parada següent va ser en una farmàcia, on va demanar veure el
farmacèutic encarregat. L’home, amb una jaqueta blanca i un aire una mica oficiós, va
sortir de la rebotiga. En Ricky es va presentar.
—Necessito que em subministri una recepta —va dir, i li va donar el seu número
de col·legiat—. Elavil. Una dosi de pastilles de trenta mil·ligrams per a trenta dies.
Nou mil mil·ligrams en total.
L’home va moure el cap, sorprès.
—No he subministrat una quantitat així en molt temps, doctor. I al mercat hi ha
alguns fàrmacs nous que són molt més efectius, amb menys efectes secundaris i no
tan perillosos com l’Elavil. És gairebé una antigalla. Avui dia a penes s’usa. Veurà, en
tinc una mica d’emmagatzemat que encara no ha caducat, però està segur que el vol?
—Del tot —va contestar en Ricky.
El farmacèutic es va arronsar d’espatlles, suggerint que havia fet tot el possible per
convèncer-lo que s’emportés un antidepressiu més eficaç.
—Quin nom he de posar a l’etiqueta? —va preguntar.
—El meu —va indicar en Ricky.
En sortir, en Ricky es va dirigir a una petita papereria. Sense prestar atenció a les
fileres de targetes de felicitació per desitjar una ràpida recuperació, donar el condol,

felicitar pel naixement d’un bebè, per un aniversari o per una commemoració que
abarrotaven els passadissos, va agafar un bloc barat de paper de carta pautat, dotze
sobres gruixuts i dos bolígrafs. Al taulell, on va pagar, també va aconseguir segells per
als sobres. En necessitava onze. La jove caixera ni tan sols el va mirar als ulls mentre
marcava els preus.
Ho va llançar tot al seient del darrere del vell Honda i va conduir de pressa per la
carretera 6 cap a Provincetown. Aquesta població, al final del cap, tenia una relació
curiosa amb els altres centres vacacionals pròxims. Rebia visitants molt més joves i
moderns, sovint gais o lesbianes, que semblaven el pol oposat dels metges, advocats,
escriptors i acadèmics que atreien Wellfleet i Truro. Aquestes dues poblacions eren
per relaxar-se, prendre còctels i parlar de llibres i de política, i de qui es divorciava i
qui tenia alguna aventura amorosa i, per tant, estaven envoltades d’una espècie de
feixuguesa i monotonia gairebé constants. A l’estiu, Provincetown posseïa ritme
musical i energia sexual. No es tractava de relaxar-se i recuperar bioritmes, sinó de
divertir-se i relacionar-se. Era un lloc on les exigències de la joventut i l’energia eren
primordials. Hi havia poques oportunitats que allà el veiés algun conegut. Per tant,
era el lloc ideal per a la compra següent.
En una botiga d’esports es va proveir d’una motxilla negra com les que usen els
estudiants per portar els llibres. També de la bitlletera més barata i d’un parell de
sabatilles d’esport normals. En fer aquestes compres, va parlar el menys possible amb
el dependent i va evitar el contacte visual, encara que no va actuar de manera furtiva,
cosa que podria haver atret la seva atenció, sinó que va prendre les decisions amb
celeritat perquè la seva presència a la botiga passés inadvertida.
Després es va dirigir a una altra farmàcia, on va comprar tint negre per als cabells,
unes ulleres de sol barates i unes crosses ajustables d’alumini, no del tipus que arriba
fins a l’aixella i que prefereixen els atletes lesionats, sinó de la classe que utilitzen les
persones incapacitades per alguna malaltia, amb un agafador i un suport semicircular
per a la mà i l’avantbraç.
Va fer una altra parada a Provincetown, a la terminal d’autobusos Bonanza, una
petita oficina al costat de la carretera amb un sol taulell, tres cadires per esperar i un
aparcament asfaltat amb capacitat per a diversos autobusos. Va esperar fora amb les
ulleres de sol posades fins que va arribar un autobús del qual va baixar un grup de
visitants de cap de setmana i va entrar a efectuar la seva compra amb rapidesa.
A l’Honda, de tornada a casa, va pensar que a penes li quedava temps suficient
aquell dia. La llum del sol donava al parabrisa i la calor circulava per les finestretes
obertes. Era aquest moment de la tarda estiuenca en què les persones es reuneixen a la
vora del mar, criden els nens perquè surtin de l’aigua, recullen les tovalloles, les
neveres portàtils, les galledes i les pales de plàstic i emprenen el camí una mica
incòmode cap als seus vehicles: un moment de transició abans de submergir-se en la
rutina nocturna del sopar i una pel·lícula, una festa o una estona tranquil·la llegint
una vella novel·la en rústica. Era el moment en què en Ricky, els anys anteriors, hauria

gaudit d’una dutxa calenta i després hauria xerrat amb la seva dona sobre coses
corrents de la seva vida: alguna fase especialment difícil d’un pacient en el seu cas, un
client que no podia sortir d’un tràngol en el d’ella. Petits moments que omplien dies,
senzills però fascinants, en l’esquema de la seva tranquil·la vida conjugal. Va recordar
aquests moments i es va preguntar per què no hi havia pensat des que ella havia mort.
Recordar no el va posar trist, com succeeix a vegades en pensar en el cònjuge
desaparegut, sinó que el va reconfortar. Va somriure perquè, per primera vegada en
mesos, va poder recordar el so de la seva veu. Es va preguntar si ella havia pensat en
les mateixes coses, no en els moments grans i extraordinaris de la vida sinó en els
petits moments que ratllen el que és corrent, quan es preparava per a la mort. Va
moure el cap. Va suposar que ho hauria intentat però que el dolor del càncer era
massa intens i, quan la morfina l’emmascarava, aquests records quedaven bloquejats.
En Ricky va lamentar haver-se adonat d’això.
«La meva mort sembla diferent», es va dir.
Molt diferent.
Va entrar en una gasolinera Texaco i es va aturar davant dels assortidors. Va
baixar de l’Honda i va treure el parell de bidons del maleter per procedir a omplir-los
de gasolina normal. Un empleat jove va veure el que feia en Ricky a la zona
d’autoservei i el va cridar:
—Escolti, si són per a un forabord ha de deixar espai per a l’oli. Alguns van amb
una barreja de cinquanta a un, altres de cent a un.
—No són per a un forabord, gràcies. —En Ricky va moure el cap.
—Són dipòsits de forabord —va insistir el noi.
—Sí. Però jo no tinc un forabord.
El noi es va arronsar d’espatlles. Devia treballar allà tot l’any. En Ricky va suposar
que seria un alumne local de secundària que no imaginava que els dipòsits poguessin
usar-se per a una altra cosa diferent que per al que estaven concebuts, i que l’havia
inclòs en la categoria que els habitants de Cape Cod reservaven als estiuejants,
consistent en un lleuger menyspreu i en el convenciment que ningú de Nova York o
Boston tenia la menor idea del que estava fent en cap instant. En Ricky va pagar, va
posar els dipòsits plens al maleter, una cosa que fins i tot ell va comprendre que era
molt perillosa, i va marxar a casa seva.
Va deixar els dipòsits de gasolina al saló i va anar a la cuina. Es va sentir de sobte

esgotat, com si hagués gastat molta energia, i es va beure amb avidesa una ampolla
d’aigua que hi havia a la nevera. El seu cor semblava augmentar el ritme a mesura que
les hores del seu últim dia minvaven. Es va obligar a conservar la calma.
Va estendre els sobres i el bloc de paper a la taula de la cuina, va seure i va escriure
la nota següent:

Al Departament de Protecció de la Naturalesa:
Els demano que acceptin el donatiu adjunt. No busquin més perquè no tinc
res més per donar i, després d’aquesta nit, no estaré aquí per donar-ho.
Atentament,
Doctor FREDERICK STARKS
Va agafar un bitllet de cent dòlars del feix i el va ficar juntament amb la carta en
un dels sobres amb estampilla.
Després va redactar notes semblants i va incloure una quantitat similar en els
altres sobres, excepte en un. Va fer donatius a la Societat Americana contra el Càncer,
al Sierra Club, a l’Associació de Conservació de la Costa, a l’organització benèfica
CARE i al Comitè Nacional Demòcrata. En cada cas, es va limitar a escriure el nom de
la institució al sobre.
Quan va acabar, va mirar el rellotge i va veure que s’aproximava l’hora límit del
Times per acceptar anuncis. Es va dirigir al telèfon i per quarta vegada va trucar a la
secció de classificats.
Aquesta vegada, no obstant això, el missatge per a l’anunci que va dictar a
l’empleat era diferent. Res de rima, poemes o preguntes. Només la senzilla frase:
Senyor R: Vostè guanya. Llegeixi el Cape Cod Times.
En Ricky va tornar a asseure’s a la cuina i va agafar el bloc. Va rosegar la punta del

bolígraf i després es va posar a redactar una última carta. Va escriure amb rapidesa:
A qui pugui interessar:

He fet això perquè estic sol i no suporto el buit de la meva vida. Em
resultaria impossible causar més dany a cap altra persona.
He estat acusat de coses de les quals sóc innocent. Però sóc culpable de
cometre errors amb persones a les quals estimava, i això m’ha portat a fer
aquest pas. Agrairia que algú enviés per correu els donatius que he deixat. Tots
els béns i fons restants del meu patrimoni haurien de ser venuts i el que es
recapti que es lliuri a les mateixes organitzacions benèfiques. El que quedi de
casa meva aquí, a Wellfleet, hauria de convertir-se en zona protegida.
Els meus amics, si n’hi ha, espero que em perdoneu.
Els meus familiars, espero que ho entengueu.
I al senyor R, que em va ajudar a arribar a aquesta situació, espero que
trobi molt aviat el seu propi camí cap a l’infern, perquè l’hi estaré esperant.

Va firmar aquesta carta amb una rúbrica, la va ficar a l’últim sobre i la va dirigir al
Departament de Policia de Wellfleet.
Amb el tint i la motxilla a la mà, es va dirigir cap al bany del pis superior. Minuts
després, tenia uns cabells gairebé negre atzabeja. Es va fer una ullada al mirall, li va
semblar que oferia un aspecte una mica beneit i es va eixugar amb una tovallola. Va
elegir robes velles i gastades d’estiu que guardava a la còmoda i les va ficar, juntament
amb una caçadora gastada, a la motxilla. Va agafar una altra muda, plegada amb cura,
i la va posar a sobre. Després va tornar a posar-se la roba que havia portat aquell dia.
En una butxaca exterior de la motxilla hi va ficar la fotografia de la seva esposa. En
una altra butxaca, hi va ficar l’últim missatge d’en Rumplestiltskin i els pocs
documents que revelaven la causa del que havia passat. Els documents sobre la mort
de la mare d’en Rumplestiltskin.
Va portar la motxilla i la muda de roba, les crosses d’alumini i el munt de cartes al
cotxe i els va deixar al seient del passatger al costat de les ulleres de sol i les sabatilles
d’esport. Va tornar a dins i es va asseure tranquil·lament a la cuina a esperar que
passessin les hores que quedaven de la nit. Estava inquiet i una mica intrigat, i de tant
en tant l’assaltava la por. Va intentar no pensar en res i va taral·lejar per a si mateix
per deixar la ment en blanc. Sense resultat, naturalment.
Sabia que no podia causar la mort d’una altra persona, ni tan sols d’algú a qui no
coneixia i amb qui només estava relacionat a través de llaços de sang i matrimoni. En
això en Rumplestiltskin havia tingut raó des del primer dia. Res en la seva vida, en el
seu passat, en tots els petits moments que l’havien convertit en qui era, en qui s’havia
transformat, en qui podria encara arribar a ser, valia res davant d’aquesta amenaça.
Va moure el cap en pensar que l’R el coneixia millor que ell mateix. L’havia calat des
del principi.
Ignorava a qui podria estar salvant, però sabia que es tractava d’algú.
«Pensa en això», es va dir.
Poc després de mitjanit, es va aixecar i es va permetre un últim recorregut per la
casa per recordar com estimava cada racó i cada cruixit de les fustes del terra.
Li va tremolar una mica la mà quan va portar un dipòsit de gasolina al primer pis,
on el va abocar abundantment pel terra. Va ruixar la roba de llit.
Va utilitzar l’altre de la mateixa manera a la planta baixa.
A la cuina, va obrir totes les claus de la vella cuina de gas, de manera que
l’habitació es va omplir a l’instant de l’olor característica d’ous podrits mentre la cuina
xiuxiuejava. Es va barrejar amb la pudor de gasolina que ja li havia impregnat la roba.
Va agafar la pistola de bengales i es va dirigir al vell Honda. El va posar en marxa i
el va allunyar de la casa, orientat cap a la carretera amb el motor en marxa.
Després es va situar davant de les finestres del saló. L’olor de gasolina que
traspuava la casa es barrejava amb el que tenia a les mans i a la roba. Va pensar en
com d’incongruents resultaven aquestes olors fortes, en contrast amb la calor de
l’estiu, el lligabosc i les flors silvestres més un lleugeríssim toc salobre del mar que

impregnaven la brisa que lliscava innocentment entre els arbres. Va inspirar fondo
una sola vegada, va procurar no pensar en el que estava fent, va apuntar amb la
pistola, la va armar i va disparar a la finestra central. La bengala va formar un arc
enmig de la nit i va deixar una estela de llum blanca en la foscor entre la seva posició i
la casa per travessar la finestra amb una dringadissa de vidres trencats. Esperava una
explosió, però en el seu lloc va sentir un soroll sord i apagat, seguit d’una brillant
crepitació. En uns segons va veure les primeres flames dansant pel terra i propagant-
se pel saló.
Va córrer cap a l’Honda. Quan havia pujat al cotxe, tota la planta baixa ja estava
en flames. Mentre baixava pel camí d’entrada, va sentir l’explosió quan el foc va
abastar el gas de la cuina.
Va decidir no mirar enrere i va accelerar cap a la nit cada vegada més fosca.
Va conduir amb cura i sense pausa fins a un lloc que coneixia des de feia anys,
Hawthorne Beach. Estava a uns quants quilòmetres per un angost i solitari camí
asfaltat, allunyat de tota urbanització, a part d’un parell de cases velles semblants a la
seva. En passar per davant de qualsevol casa que pogués estar habitada, apagava els
llums. A la zona de Wellfleet hi havia diverses platges que haurien servit per al seu
propòsit, però aquesta era la més aïllada i en la qual tenia menys probabilitats de
trobar algun grup d’adolescents de festa. Hi havia un petit aparcament a l’entrada de
la platja, on solia operar el Trustees of Reservations, l’associació ecològica de
Massachusetts dedicada a protegir els llocs naturals de l’Estat. L’aparcament tenia
capacitat per a uns vint cotxes i a dos quarts de deu del matí solia estar ple perquè la
platja era espectacular: una àmplia extensió de sorra als peus d’un penya-segat d’uns
quinze metres recobert de mates de zostera verda, amb algunes de les onades més
fortes del cap. La combinació agradava tant a les famílies que gaudien del paisatge
com als surfistes que gaudien amb les onades i la força de la marea, de manera que el
seu esport incloïa sempre una mica de risc. Al final de l’aparcament hi havia un cartell
d’advertència: CORRENTS FORTS I RESSACA PERILLOSA. NO ES POT NEDAR
SENSE LA PRESÈNCIA DEL SOCORRISTA. ATENCIÓ A LES CONDICIONS
ATMOSFÈRIQUES.
En Ricky va aparcar al costat del cartell. Va deixar les claus posades. Va col·locar
els sobres amb els donatius al tauler de control i va deixar el sobre amb la carta
dirigida a la policia de Wellfleet al seient del conductor.
Va agafar les crosses, la motxilla, les sabatilles d’esport i la muda, i es va allunyar
del cotxe. Va posar aquestes coses al capdamunt del penya-segat, a uns metres de la
tanca de fusta que assenyalava l’angost caminet que baixava a la platja, després de
treure la fotografia de la seva dona de la butxaca exterior de la motxilla i posar-se-la a
la butxaca dels pantalons. Sentia el batre de les onades i va notar una lleu brisa del

sud-est. Això el va alegrar, perquè indicava que l’onatge havia augmentat en les hores
posteriors al capvespre i copejava la costa com un lluitador frustrat.
Hi havia lluna plena i la seva resplendor s’estenia per la platja. Això va facilitar el
seu recorregut ple de relliscades i entrebancades des del penya-segat fins a la vora de
l’aigua.
Com havia previst, l’onatge rugia com un home embogit i trencava llançant una
pluja d’espuma blanca a la sorra.
Un lleuger fred, arribat amb un cop de vent, li va colpejar el pit i el va fer vacil·lar i
inspirar fondo.
Després es va despullar, va plegar la roba i en va fer una pila ordenada, que va
situar amb cura a la sorra lluny de la marca que la marea alta de la tarda havia deixat,
on la veuria la primera persona que s’aboqués des del capdamunt del penya-segat al
matí. Va agafar el flascó de pastilles, se’l va buidar a la mà i va deixar el recipient de
plàstic amb la roba.
«Nou mil mil·ligrams d’Elavil —va pensar—. Presos de cop, deixarien una
persona inconscient al cap de quatre o cinc minuts».
L’últim que va fer va ser col·locar la fotografia de la seva dona al capdamunt de la
pila, subjecta per la punta d’una sabata.
«Vas fer molt per mi quan estaves viva —va pensar—. Fes-me aquest últim favor».
Va aixecar el cap i va observar l’immens oceà negre davant seu. Les estrelles
esquitxaven el cel, com si fossin les encarregades d’assenyalar la línia de demarcació
entre l’onatge i el firmament.
«Una nit força bonica per morir», es va dir.
I llavors, nu com el capvespre que estava a punt d’arribar, va caminar a poc a poc
cap a l’aigua embravida.

SEGONA PART
L’HOME QUE MAI NO VA EXISTIR

21
Dues setmanes després de la nit en què va morir, en Ricky estava en una habitació de
motel, assegut als peus d’un llit ple de bonys que cruixia cada vegada que canviava de
postura, escoltant el soroll del trànsit distant que es barrejava amb el so del televisor
d’una habitació contigua. Estaven veient un partit de beisbol amb el volum alt. Es va
concentrar un moment en el so i va suposar que els Red Sox jugaven a Fenway i la
temporada estava acabant, cosa que significava que estaven a prop del primer lloc,
però no el suficientment a prop. Es va plantejar encendre el televisor de la seva
habitació, però va decidir no fer-ho. Es va dir que perdrien i no volia experimentar
cap pèrdua, ni tan sols la passatgera que li proporcionaria el sempre frustrat equip de
beisbol. En lloc d’això, es va girar cap a la finestra i va contemplar la nit. No havia
tancat les persianes i veia com els llums baixaven per la carretera interestatal propera.
Al costat del camí d’entrada del motel hi havia un cartell de neó vermell que
informava de tarifes diàries, setmanals i mensuals, a més d’oferir habitacions amb
cuina com la que ell ocupava, encara que en Ricky no concebia que ningú volgués
passar en aquell lloc més d’una nit.
«Ningú excepte jo», va pensar amb tristesa.
Es va dirigir a la petita cambra de bany. Va examinar el seu aspecte al mirall del
lavabo. El tint negre desapareixia de pressa dels cabells, que començaven a recuperar
el seu gris habitual. Va pensar que era una mica irònic, perquè si alguna vegada tornés
a assemblar-se a l’home que era abans, mai no tornaria a ser en realitat aquesta
persona.
Durant dues setmanes a penes havia sortit de l’habitació del motel. Al principi
s’havia sumit en una espècie de xoc autoprovocat, com un ionqui vivint una
abstinència obligada, tremolant, suant i retorçant-se de dolor. Després, aquesta fase
inicial fou substituïda per una indignació aclaparadora, una fúria atroç, candent, que
el va fer passejar-se enfurismat per la reduïda habitació amb les dents serrades i el cos
gairebé arronsat de ràbia. Més d’una vegada havia donat, frustrat, un cop de puny a la
paret. En una ocasió, havia subjectat un got de la cambra de bany amb tanta força que
l’havia trencat i s’havia tallat. S’havia inclinat sobre la tassa del vàter i havia vist com la
sang gotejava a l’aigua mentre desitjava buidar-se fins a l’última gota que tingués al
seu interior. Però el dolor que sentia a la mà ferida li va recordar que seguia viu i va
acabar conduint-lo a una altra fase en què el temor i la ràbia per fi van remetre, com el
vent després d’una tempesta. Aquesta nova fase li semblava freda, com el tacte del
metall polit un matí d’hivern.
En aquesta fase va començar a ordir plans.
L’habitació del motel era un lloc esgavellat, decrèpit, que allotjava camioners,
viatjants i adolescents del lloc que necessitaven unes hores d’intimitat lluny de les

mirades indiscretes dels adults. Estava situat als afores de Durham, New Hampshire,
un lloc que en Ricky havia elegit a l’atzar perquè era una ciutat universitària i, per
això, albergava una població díscola. Havia cregut que l’ambient acadèmic li
garantiria l’accés als diaris nacionals que necessités i li proporcionaria un entorn
transitori que li permetria amagar-se. Això havia resultat cert fins al moment.
A finals de la seva segona setmana de mort, va començar a fer sortides al món
exterior. En una de les primeres ocasions, es va limitar a la distància que el van portar
els peus. No va parlar amb ningú, va evitar el contacte visual, es va mantenir en
carrers poc freqüentats i barris tranquils, tement ser reconegut o, pitjor encara, sentir
darrere seu els tons burletes de la Virgil o en Merlin. Però el seu anonimat va
romandre intacte i la seva confiança va créixer. Va ampliar amb rapidesa el seu
horitzó després de trobar un autobús que recorria la ciutat i del qual baixava en punts
aleatoris per explorar el món en què s’havia introduït.
En un d’aquests trajectes, havia descobert una botiga de roba de segona mà on va
aconseguir una americana blava barata que li anava molt bé, uns pantalons gastats i
camises. Havia trobat una cartera de pell en una botiga pròxima. Va canviar les ulleres
per unes lentilles, que va comprar en una òptica. Aquests elements, juntament amb
una corbata, li donaven l’aspecte d’un professor respectable però no important. Va
pensar que no desentonava gens i va agrair la seva invisibilitat.
A la taula de la cuina de la seva habitació tenia exemplars del Cape Cod Times i del
New York Times dels dies immediatament posteriors a la seva mort. El diari de Cape
Cod havia publicat la història a la part inferior de la portada, amb el titular: SUÏCIDI
D’UN DESTACAT PSICOANALISTA; ANTIGA CASA D’ESTIUEIG CONSUMIDA
PEL FOC. El periodista havia aconseguit obtenir la majoria dels detalls disposats per
en Ricky, des de la gasolina comprada aquell matí en recipients acabats d’adquirir fins
a la nota de suïcidi i els donatius a organitzacions benèfiques. També havia aconseguit
esbrinar que recentment s’havia presentat una «acusació per una acció immoral»
contra en Ricky, encara que el reporter ignorava l’essencial: que era una invenció
planejada per en Rumplestiltskin i portada a terme per la Virgil de manera molt
eficaç. L’article també esmentava la mort de la seva dona tres anys enrere i suggeria
que en Ricky havia patit feia poc «revessos financers» que podrien haver contribuït al
seu suïcidi. A en Ricky li va semblar un text excel·lent, ben documentat i ple de detalls
convincents, tal com havia esperat. La nota necrològica del New York Times, que va
aparèixer un dia després, havia estat desencoratjadorament breu, amb només un o
dos suggeriments sobre els motius de la seva mort. L’havia llegit amb irritació, una
mica enfadat i ofès en veure que tots els èxits de la seva vida semblava que es podien
resumir a la perfecció en quatre paràgrafs d’argot periodístic succint i opac. Creia
haver aportat més al món, però va comprendre que potser no era així, cosa que el va
fer vacil·lar uns moments. La necrològica indicava també que no havia previst cap
ofici religiós, una cosa que va suposar una consideració molt més important per a en
Ricky. Sospitava que la falta d’un ofici a la seva memòria era una conseqüència del

treball d’en Rumplestiltskin i la Virgil amb l’acusació d’abusos sexuals. Cap dels seus
col·legues de Manhattan voldria tacar-se amb l’assistència a un acte que recordés la
vida i l’obra d’en Ricky quan una part tan important de la qual s’havia vist
qüestionada. Va suposar que hi hauria molts companys analistes a la ciutat que, en
llegir la notícia de la seva mort, pensarien que era una prova de la veracitat de
l’acusació i que, a la vegada, era una cosa afortunada perquè la professió s’estalviava el
mal tràngol que la desagradable notícia fos publicada pel New York Times, com hauria
estat inevitable que passés. Aquesta idea va enfurir una mica en Ricky amb els seus
col·legues i per un moment es va dir que tenia sort d’haver acabat amb la seva vida
professional.
Es va preguntar si fins al primer dia d’aquestes vacances havia estat igual de cec.
Tots dos diaris explicaven que, pel que semblava, havia mort ofegat i que els
guardacostes estaven rastrejant les aigües de Cape Cod per trobar el cadàver. No
obstant això, el Cape Cod Times, per a alleujament d’en Ricky, citava el comandant
local, que afirmava que era molt poc probable recuperar el cos ateses les fortes marees
de la zona de Hawthorne Beach.
Quan va reflexionar sobre això, en Ricky va pensar que era la millor mort que se li
podia haver ocorregut amb tan poca antelació.
Esperava que trobessin totes les pistes del seu suïcidi, des de la recepta per a la
sobredosi que semblava que s’havia pres abans d’endinsar-se al mar fins a les males
maneres amb el jove de la botiga d’articles nàutics. Es va dir que amb això n’hi hauria
prou per satisfer la policia local, malgrat no tenir cap cadàver al qual practicar-li
l’autòpsia. Esperava que n’hi hauria prou també per convèncer en Rumplestiltskin
que el seu pla havia sortit bé.
Llegir sobre el seu propi suïcidi el va impressionar profundament. L’estrès dels
seus últims quinze dies de vida, des del moment en què havia aparegut en
Rumplestiltskin fins al moment en què s’havia acostat a la vora de l’aigua amb cura de
deixar empremtes a la sorra humida, havia sotmès en Ricky a una cosa que no creia
que sortís en cap text de psiquiatria.
L’havia envaït la por, l’eufòria, la confusió, l’alleujament (tota classe d’emocions
contradictòries) gairebé des del primer pas, quan, amb l’aigua llepant-li els peus, havia
llançat el grapat de pastilles al mar i després havia caminat per la zona coberta d’aigua
uns cent metres, força lluny perquè el nou grup d’empremtes en sortir de l’aigua que
li envoltava els turmells passessin desapercebudes a la policia o a qualsevol persona
que inspeccionés el lloc de la seva desaparició.
Sol a la cuina, les hores següents li semblaven el record d’un malson, com aquests
detalls d’un somni que romanen després de despertar-se i confereixen una sensació
d’inquietud al nou dia. Es veia vestint-se al penya-segat amb la muda extra, posant-se
les sabatilles amb pressa frenètica per escapar de la platja sense ser vist. Havia
subjectat les crosses a la motxilla, que s’havia carregat a les espatlles. Era una carrera
d’uns deu quilòmetres fins a l’aparcament del Lobster Shanty, i sabia que havia de ser

allà abans de l’alba, abans que arribés algú que agafés l’exprés de les sis del matí a
Boston.
L’aire li cremava els pulmons mentre cobria la distància. El món seguia sumit en
la fosca nit, i mentre els seus peus tocaven la carretera, va pensar que era com córrer
per una mina de carbó. Un únic parell d’ulls que detectés la seva presència hauria
acabat amb la remota probabilitat de supervivència a què s’aferrava, i va haver de
córrer amb tota aquesta urgència impresa a cada gambada que feia en l’asfalt fosc.
Quan va arribar, l’aparcament estava buit, i va lliscar cap a les ombres que
projectava la cantonada del restaurant. Allà va treure les crosses de la motxilla i se les
va col·locar. En uns instants, va sentir el so distant d’unes sirenes. El va satisfer una
mica el temps que havien trigat a adonar-se que casa seva es cremava. Uns moments
després, alguns cotxes van començar a deixar persones a l’aparcament per esperar
l’autobús. Era un grup heterogeni, la majoria gent jove de tornada a la feina a Boston i
un parell d’empresaris de mitjana edat que semblaven molestos per haver d’anar en
autobús, malgrat la comoditat que suposava. En Ricky s’havia mantingut enrere
pensant que era l’única d’aquestes persones que aquest matí fresc i humit de Cape
Cod esperava banyada en suor deguda a la por i a l’esforç. Quan l’autobús va arribar
dos minuts tard, s’havia posat a la cua. Dos joves es van apartar per deixar-lo pujar
amb les crosses. Una vegada a dalt, va entregar al conductor el bitllet comprat el dia
abans. Es va asseure al fons pensant que, fins i tot encara que la Virgil, en Merlin o
qualsevol sequaç que en Rumplestiltskin designés per comprovar el suïcidi tingués la
idea de preguntar al conductor de l’autobús o a qualsevol passatger d’aquest viatge a
primera hora del matí, l’únic que aquests recordarien seria un home amb els cabells
foscos i crosses, sense saber que havia arribat corrent a la parada.
Havia hagut d’esperar una hora fins a la sortida de l’autobús a Durham. En
aquesta estona, s’havia allunyat dues illes de la terminal d’autobusos de South Street
fins a trobar un contenidor d’escombraries davant d’un edifici d’oficines. Hi havia
llençat les crosses i havia tornat a la terminal.
Va pensar que Durham tenia un altre avantatge: mai no havia estat en aquesta
ciutat i no coneixia ningú que hi visqués. El que li agradava eren les matrícules de
New Hampshire, amb el lema de l’Estat: «Viu en llibertat o mor». Va pensar que era
un sentiment adequat per a ell.
«He aconseguit escapar?», es va preguntar.
Creia que sí, però no n’estava segur.
Es va dirigir a la finestra i va tornar a observar una penombra que li resultava
desconeguda. «Hi ha tant per fer», es va dir. Sense deixar de contemplar la nit que
embolcallava l’habitació del motel, en Ricky a penes distingia el seu reflex al vidre. «El
doctor Frederick Starks ja no existeix —va pensar—. És una altra persona».
Va inspirar fondo i va saber que la seva primera prioritat era crear-se una nova
identitat. Una vegada ho aconseguís, podria trobar una llar per a l’hivern que
s’acostava.

Necessitaria treballar per complementar els diners que li quedaven, així com
consolidar el seu anonimat i reforçar la seva desaparició.
Va fer una ullada a la taula. Havia conservat el certificat de defunció de la mare
d’en Rumplestiltskin, l’informe policial de l’assassinat de la seva antiga parella i la
còpia de l’arxiu dels mesos que havia anat a la clínica del Columbia Presbyterian, on
la dona havia acudit a demanar-li una ajuda que ell no havia sabut donar-li. Va pensar
que havia pagat un preu molt car per un sol acte de negligència.
El pagament estava fet i no hi havia marxa enrere.
«Però ara jo també tinc un deute per cobrar —va pensar amb fredor—. El trobaré
—es va prometre—. I li faré el que ell em va fer a mi».
Va apagar el llum per sumir l’habitació en la penombra. De tant en tant,
l’escombrada d’uns fars recorria les parets. Es va estirar al llit, que va cruixir sota el
seu pes.
«Temps enrere vaig estudiar molt per salvar vides —es va recordar—. Ara he
d’aprendre a acabar amb una».
En Ricky es va sorprendre de l’organització que era capaç d’imposar als seus

pensaments i sentiments. La psicoanàlisi, la professió que acabava d’abandonar, és
potser la disciplina mèdica més creativa, precisament a causa de la naturalesa canviant
de la personalitat humana. Si bé hi ha malalties recognoscibles i tractaments establerts
en l’àmbit de la teràpia, en últim extrem tots s’individualitzen perquè no hi ha dues
tristeses exactament iguals. En Ricky havia passat anys aprenent i perfeccionant la
flexibilitat del terapeuta, ja que qualsevol pacient concret podia acudir a la seva
consulta qualsevol dia amb una cosa idèntica o una cosa del tot diferent, i havia
d’estar preparat a totes hores per als increïbles canvis dels estats d’ànim. Ara havia de
valer-se de les capacitats que havia desenvolupat durant els anys passats al costat del
divan i aplicar-les a l’únic objectiu que li permetria recuperar la seva vida.
No es podia permetre somiar a tornar a ser qui era. No es faria il·lusions de
recuperar la seva casa de Nova York i reprendre la rutina de la seva vida. Aquest no
era l’objectiu. L’objectiu era aconseguir que l’home que li havia arruïnat la vida
pagués per la seva diversió.
Quan el deute estigués pagat, tindria llibertat per convertir-se en el que volgués.
Fins que el fantasma d’en Rumplestiltskin no desaparegués de la seva vida, no tindria
un moment de pau ni un segon de llibertat.
D’això no en tenia el menor dubte.
Tampoc no estava segur encara que en Rumplestiltskin cregués que s’havia
suïcidat. Era possible que només hagués guanyat una mica de temps per a ell o per al
familiar innocent que hagués estat elegit. Era una situació del més inquietant. En
Rumplestiltskin era un assassí. I en Ricky havia d’aconseguir jugar millor que ell al
seu propi joc.

El primer seria convertir-se en algú nou i totalment diferent de l’home que havia
estat.
Havia d’inventar aquest nou personatge evitant qualsevol indici que revelés que el
doctor Frederick Starks seguia existint. El seu passat li havia estat arrabassat. No sabia
on en Rumplestiltskin podia haver posat una trampa, però estava segur que n’hi havia
una esperant el menor indici que el seu cos no estava flotant a les aigües de Cape Cod.
Sabia que necessitava un nom nou, una història inventada, una vida versemblant.
Es va adonar que, en aquest país, la gent era abans que res números. Un número
de la Seguretat Social. Números de comptes bancaris i targetes de crèdit. Un número
d’identificació fiscal. Un número de carnet de conduir. Números de telèfons i adreces.
Així, doncs, el més important era crear aquests números. I després hauria de trobar
una feina, una casa, crear un món al seu voltant que resultés versemblant a la vegada
que anònim. Havia de convertir-se en un home insignificant, per així començar a
obtenir la informació que necessitava per localitzar i executar l’home que l’havia
obligat a suïcidar-se.
Crear la història i la personalitat del seu nou jo no el preocupava. Al cap i a la fi
era un expert en la relació entre els fets i les impressions que deixen en el jo. Més
preocupant era com obtenir els números que farien versemblant el nou Ricky.
La seva primera sortida amb aquesta finalitat va ser un fracàs. Va anar a la
biblioteca de la Universitat de New Hampshire i va resultar que necessitava una
targeta d’identificació de la institució perquè el guàrdia de seguretat el deixés passar.
Va observar amb nostàlgia els estudiants que deambulaven pels passadissos plens de
llibres. No obstant això, hi havia una segona biblioteca, molt més petita, situada al
carrer Jones. Pertanyia a les biblioteques del comtat i, si bé no tenia l’espai i la
tranquil·litat de la universitat, tenia el que en Ricky necessitava, és a dir, llibres i
informació. També tenia un avantatge secundari: l’entrada era lliure. Qualsevol hi
podia anar, llegir un diari, una revista o un llibre en una de les còmodes cadires
disperses per l’edifici de dues plantes. Però per treure un llibre es necessitava un
carnet. Aquella biblioteca disposava també de quatre ordinadors per als usuaris. Va
veure una llista impresa de normes per al seu funcionament, que començava per la
que deia que el seu ús s’assignaria per rigorós ordre d’arribada, seguida de les
instruccions de maneig.
En Ricky va fer una ullada als ordinadors i va pensar que potser li serien útils.
Sense saber gaire per on començar, amb una espècie d’actitud antiga cap als aparells
moderns, en Ricky, l’antic home de diàleg, va recórrer els prestatges de llibres cercant
una secció d’informàtica. No va trigar més d’uns quants minuts a trobar-la. Va
decantar una mica el cap per llegir el títol dels lloms fins que va trobar Informàtica per
a principiants. Una guia per a profans i porucs.
Es va asseure en una cadira i va començar a llegir. La prosa li va semblar irritant i
embafadora, dirigida a vertaders idiotes. Però contenia molta informació, i si en Ricky

hagués estat una mica més perspicaç, s’hauria adonat que aquest lèxic infantil estava
pensat per a persones com ell, perquè qualsevol nen d’onze anys podia entendre’l.
Després d’una hora de lectura, es va acostar als ordinadors. Era mig matí, a meitat
de setmana a final d’estiu, i la biblioteca estava gairebé buida. Tenia la zona per a ell
sol. Va fer clic en una de les màquines i es va disposar a utilitzar un ordinador. A la
paret, com havia vist, hi havia instruccions i va passar a la part que explicaven com
accedir a Internet. Va seguir les instruccions i la pantalla de l’ordinador va cobrar vida
davant seu. Va seguir fent clics i teclejant instruccions i en uns moments s’havia
introduït del tot en el món de la informàtica. Va obrir un buscador, com havia vist en
les instruccions, i va introduir l’expressió: «identitat falsa».
Menys de deu segons després, l’ordinador li deia que hi havia més de cent mil
entrades en aquesta categoria. Va començar a llegir des del principi.
Al final del matí havia esbrinat que el negoci de crear identitats noves era pròsper.
Hi havia dotzenes d’empreses escampades per tot el món que li proporcionarien
qualsevol classe de documentació falsa, tota venuda amb una declinació de
responsabilitat que deia NOMÉS PER A OCI. Va pensar que hi havia alguna cosa
delictiva en una empresa francesa que venia carnets de conduir de Califòrnia. Però,
encara que obvi, no era clarament il·legal.
Va preparar llistes de llocs i documents, i va reunir així una cartera fictícia. Sabia
el que necessitava, però obtenir-ho era una mica difícil, ja que la gent que buscava una
identitat falsa ja era algú.
Ell, no.
Tenia una butxaca plena de diners en efectiu i llocs on podria gastar-lo. El
problema era que tots pertanyien al món de la informàtica. L’efectiu que tenia era
inútil. Demanaven números de targetes de crèdit. Ell no en tenia cap. Demanaven
adreces electròniques. Ell no en tenia cap. Demanaven una adreça real on entregar el
material. Ell no en tenia cap.
Va afinar la recerca i va començar a llegir sobre robatoris d’identitats. Va
descobrir que era una florent activitat delictiva als Estats Units. Va llegir un darrere
l’altre relats terribles sobre persones que un dia es despertaven i la seva vida era un
caos perquè algú havia incorregut en quantiosos deutes en nom seu.
No li va costar gens recordar com havien intervingut els seus comptes bancaris i
de valors, i va sospitar que en Rumplestiltskin ho havia aconseguit fàcilment després
d’haver obtingut alguns números d’en Ricky. Això explicava per què la caixa que
contenia les seves antigues declaracions de la renda havia desaparegut. No era gaire
complicat ser una altra persona en el món de la informàtica. Es va prometre que fos
qui fos que arribés a ser no tornaria a tirar a les escombraries una sol·licitud
preaprovada de targeta de crèdit que hagués rebut per correu sense haver-la demanat.
Es va aixecar de l’ordinador i va sortir de la biblioteca. El sol brillava amb força i
l’aire seguia ple de la calor de l’estiu. Va caminar gairebé sense rumb fins a trobar-se
en un barri de cases senzilles de dos pisos amb estructura de fusta i jardins petits on

sovint hi havia escampades joguines de plàstic de colors vius. Va sentir veus infantils
que procedien d’un jardí posterior, fora de la vista. Un gos de raça indefinida el va
mirar des d’on estava ajagut, subjecte amb una corretja a un gruixut roure. El gos va
moure la cua amb vivacitat, com si invités en Ricky a acostar-se i acaronar-li les
orelles. En Ricky va fer una ullada al voltant, als carrers arbrats, on les espesses
branques creaven zones d’ombra a la vorera. Una lleugera brisa recorria les copes
verdes i feia que les vetes i les taques de penombra del carrer canviessin de forma i
posició abans de tornar a aturar-se. Va avançar carrer avall i a la finestra davantera
d’una casa va veure un cartellet escrit a mà: ES LLOGA HABITACIÓ. INFORMACIÓ
AQUÍ.
En Ricky va pensar que era el que necessitava, però es va aturar. «No tinc nom. Ni
passat. Ni referències», va pensar.
Va anotar mentalment l’adreça de la casa i va seguir endavant mentre pensava:
«He de ser algú. Algú que no pugui rastrejar-se. Algú sol, però real».
Una persona morta podia tornar a la vida. Però això suscitava un interrogant, un
petit esquinç a la tela, que algú podia descobrir. Una persona inventada podia sorgir
de sobte de la imaginació, però això també suscitava interrogants.
El problema d’en Ricky era diferent del dels delinqüents, del dels homes que
volien fugir del pagament d’una pensió alimentària, del dels antics membres d’una
secta que temien que els seguissin, del de les dones que s’amagaven de marits violents.
Havia de convertir-se en algú que estigués mort i viu a la vegada.
Va pensar en aquesta contradicció i va somriure. Va aixecar el cap cap al sol
abrasador.
Sabia exactament el que havia de fer.
No va trigar gaire a trobar una botiga de roba de l’Exèrcit de Salvació. Es trobava

en un petit centre comercial, per on passava la principal línia d’autobús. Era un lloc
amb edificis quadrats, de pintura descolorida i escrostonada, no exactament decrèpit i
no precisament vingut a menys, sinó un lloc que reflectia el desgast de
l’abandonament en les papereres sense buidar i en les esquerdes de l’aparcament
asfaltat. La botiga de l’Exèrcit de Salvació estava pintada d’un blanc monòton i
reflectant, de manera que brillava al sol de la tarda. L’interior era semblant a un petit
magatzem, amb electrodomèstics com torradores i planxes per fer gofres en un costat,
i fileres de roba donada en penja-robes que ocupaven el centre de la botiga. Alguns
joves repassaven els penja-robes cercant pantalons amples per treballar i altres articles
anodins, i en Ricky va lliscar darrere d’ells per inspeccionar el mateix munt de roba. A
primera vista li va semblar que ningú donava a l’Exèrcit de Salvació res que no fos
marró o negre, cosa que s’ajustava a la seva idea.
Va trobar de seguida el que buscava: un abric llarg i esquinçat de llana que li
arribava als turmells, un jersei gastat i uns pantalons dues talles més grans que la seva.

Tot era barat, però va elegir el més barat, gairebé el més espatllat i inadequat per al
final encara càlid de l’estiu de Nova Anglaterra.
El caixer era un voluntari gran, amb ulleres gruixudes i una samarreta
incongruentment vermella que destacava en l’àmbit fosc de la roba donada. L’home es
va acostar l’abric al nas i el va olorar.
—Està segur que vol aquest?
—Sí —va contestar en Ricky.
—Put com si hagués estat en algun lloc desagradable —va dir l’home—. A vegades
tenim material que aconsegueix arribar als penja-robes, però no hauria de poder fer-
ho. Hi ha coses més boniques si busca una mica més. Aquest fa molta pudor i se li
hauria d’haver cosit aquest esparrec abans de posar-lo a la venda.
—És just el que necessito —va dir en Ricky.
L’home es va arronsar d’espatlles, es va ajustar les ulleres i va mirar l’etiqueta.
—Bé, no penso cobrar-li els deu dòlars que en demanen. Què li sembla tres? Em
sembla més just. Què hi diu?
—Molt generós per part seva —va dir en Ricky.
—Per a què vol aquestes escombraries? —va voler saber l’home, amb una
curiositat gens malsana.
—És per a una producció teatral —va mentir en Ricky.
—Espero que no sigui per a l’estrella de l’espectacle —va assentir el dependent—.
Perquè si fa la pudor d’aquest abric, exigirà que contractin un altre encarregat de
vestuari.
L’home va deixar anar una riallada sorollosa amb la broma, i els seus sons
entretallats van sonar més fatigosos que divertits. En Ricky se li va unir amb un riure
fals.
—Bé, el director em va dir que aconseguís una cosa gastada, així que suposo que la
culpa serà seva —va afirmar—. Jo només sóc l’encarregat de buscar-ho. Teatre local,
sap? El pressupost és reduït.
—Vol una bossa?
En Ricky va assentir, va pagar i va sortir de la botiga amb la seva compra sota el
braç. Va veure que un autobús arribava a la parada del centre comercial i va córrer
per agafar-lo. L’esforç el va fer suar i, una vegada es va asseure al seient del darrere, es
va treure el jersei vell i s’hi va eixugar el front i les aixelles.
Abans d’arribar a l’habitació del motel aquella nit, en Ricky va portar totes les
seves compres a un parc, on es va dedicar a embrutar-les amb terra al costat d’uns
arbres.
Al matí, va ficar la roba vella que havia comprat en una bossa de paper marró.
Tota la resta (els pocs documents que tenia sobre en Rumplestiltskin, els diaris i les
altres peces que havia comprat) va anar a parar a la motxilla. Va pagar el compte a la
recepció del motel i va dir a l’home que segurament tornaria al cap d’uns quants dies,

informació que no va fer que aquest alcés els ulls de la secció d’esports del diari que el
mantenia absort.
Hi havia un autobús de Trailways que sortia cap a Boston a mig matí i amb el qual
en Ricky ja estava familiaritzat. Com sempre, es va asseure a la part posterior i va
evitar el contacte visual amb el petit grup de passatgers per mantenir la soledat i
l’anonimat a cada pas. Es va assegurar de ser l’últim a baixar a Boston. En inhalar la
barreja de gasos dels cotxes i la calor que semblava estar suspesa al carrer, va tossir.
Però l’interior de la terminal d’autobusos tenia aire condicionat, encara que fins i tot
aquest ambient semblava brut. Hi havia files de seients de plàstic de color taronja i
groc subjectes al terra de linòleum, molts dels quals exhibien senyals i marques
deixades per persones avorrides que havien hagut d’esperar hores que arribés o sortís
el seu autobús. Es notava una olor forta de fregit, i a un costat de la terminal hi havia
una hamburgueseria i una botiga de dònuts. Un quiosc oferia els diaris del dia i
revistes, a més de la pseudopornografia més corrent. En Ricky es va preguntar
quantes persones comprarien en aquella terminal un exemplar d’U. S. News & World
Report i la revista pornogràfica Hustler alhora.
Es va asseure al més a prop possible davant dels lavabos d’homes i va esperar. Al
cap de vint minuts, es va convèncer que els lavabos estaven buits, en especial després
que un policia amb la camisa blava tacada de suor hagués entrat i sortit poc després
queixant-se en veu alta al seu company, tot divertit, del desagradable efecte d’un
frankfurt ingerit feia poc. En Ricky va entrar de pressa quan els dos policies es van
allunyar amb una repicadissa de talons al terra brut de la terminal.
Amb moviments ràpids, es va tancar en un vàter i es va treure la roba normal que
portava per canviar-se-la per les peces comprades a l’Exèrcit de Salvació. Va arrugar el
nas davant la dura combinació de suor i mesc que li va arribar en posar-se l’abric. Va
ficar la roba a la motxilla, junt amb tota la resta, inclosos els diners en efectiu, excepte
cent dòlars en bitllets de vint, que va enfonsar dins un esvoranc de l’abric, de manera
que si bé no estaven del tot segurs, almenys estaven resguardats. Tenia una mica de
xavalla, que es va ficar a la butxaca dels pantalons. En sortir del vàter es va mirar al
mirall del lavabo. No s’havia afaitat en un parell de dies i això ajudava.
Un grup d’armariets de metall blau cobria una paret de la terminal. Va ficar la
motxilla en una, encara que va conservar la bossa de paper que havia usat per portar
les peces velles. Va tirar dues monedes de vint-i-cinc i va girar la clau. Tancar els pocs
objectes que tenia el va fer vacil·lar. Va pensar un instant que ara estava més aïllat que
mai. Ara, tret de la claueta de la consigna 569 que portava a la mà, no hi havia res que
el vinculés a res. No tenia identitat ni cap relació amb ningú.
Va inspirar fondo i es va ficar la clau a la butxaca.
Va marxar de pressa de la terminal i només es va aturar una vegada, quan va
pensar que ningú l’observava, per agafar una cosa de terra i refregar-se-la pels cabells i
la cara.

Quan havia recorregut dues illes, les aixelles i el front havien començat a suar-li, i
se’ls va eixugar amb la màniga de l’abric.
Abans d’haver arribat a la tercera illa, va pensar: «Ara semblo el que sóc. Un sense
sostre».

22
Durant dos dies en Ricky va caminar pels carrers, invisible per a tothom.
El seu aspecte era el d’un indigent, un alcohòlic trastornat per les drogues o un
esquizofrènic, o fins i tot les tres coses, encara que si algú l’hagués mirat amb atenció
als ulls, hauria vist un propòsit clar, cosa que no és habitual en un vagabund. En Ricky
es va trobar observant la gent del carrer, imaginant qui era i el que feia, gairebé
envejós del senzill plaer que la identitat proporciona a una persona. Una dona de
cabells platejats que avançava amb presses carregada amb paquets de compra de les
botigues de Newbury Street li va suggerir una història, mentre que l’adolescent que
portava uns texans tallats, una motxilla i una gorra dels Red Sox de costat n’hi va
apuntar una altra. Va veure empresaris i taxistes, repartidors d’electrodomèstics i
informàtics. Hi havia corredors de borsa, metges, tècnics i un home que pregonava
diaris en un quiosc d’una cantonada. Tots, des de la boja més indigent que
murmurava i sentia veus fins a l’executiu amb vestit d’Armani que pujava a una
limusina, tenien una identitat definida pel que eren. Ell no en tenia cap.
En el que ell s’havia convertit espantava i era un luxe a la vegada. No pertànyer
enlloc era com ser invisible. Malgrat l’alleujament que sentia de moment per estar
lluny de l’home que havia destruït la seva vida anterior, sabia que això era una cosa
fugaç. La seva existència estava inextricablement unida a l’home que només coneixia
com a Rumplestiltskin, però que havia estat el fill d’una dona anomenada Claire
Tyson, a qui ell havia fallat quan el necessitava. I ara estava sol per culpa d’aquest
error.
Va passar la nit aïllat, sota un pont sobre el riu Charles. Es va embolcallar amb
l’abric, suant encara a causa de la calor residual del dia, i es va recolzar contra un mur
per intentar robar unes hores a la nit. Una rampa al coll el va despertar poc després de
l’alba, i tots els músculs de l’esquena i les cames es van queixar indignats. Es va aixecar
i es va estirar lentament, intentant recordar l’última vegada que havia dormit a l’aire
lliure i pensant que no ho feia des de la infància. La rigidesa de les articulacions li va
indicar que no era gaire recomanable. Va imaginar el seu aspecte i va pensar que ni
tan sols el més bon actor de mètode ho hauria fet així.
Una boira s’elevava del riu Charles amb masses grises i vaporoses suspeses sobre
les ribes. En Ricky va sortir del pas inferior i va avançar cap al carril de bicicletes que
seguia el marge del riu. Dret, va pensar que l’aigua tenia l’aspecte sedós d’una
antiquada cinta negra de màquina d’escriure, mentre serpentejava a través de la
ciutat. Va contemplar el riu i va pensar que el sol hauria d’elevar-se molt més abans
que l’aigua es tornés blava i reflectís els edificis majestuosos de la ribera. A aquesta
primera hora del matí, el riu exercia un efecte gairebé hipnòtic en ell, i per uns
instants es va quedar immòbil contemplant la vista que tenia davant.

El seu somni va ser interromput pel so de passos apressats al carril de bicicletes. Es
va girar i va veure dos homes que corrien junts i s’acostaven a ell de pressa. Portaven
uns brillants pantalons curts i sabatilles modernes d’esport. Va suposar que tots dos
tenien una edat semblant a la seva.
Un dels homes va gesticular amb el braç en direcció a en Ricky.
—Aparta’t! —li va cridar.
En Ricky va fer un pas enrere amb brusquedat i els dos homes van passar per
davant seu.
—Surt del mig, tio! —va exclamar un dels dos mentre es decantava per no fregar
en Ricky.
—Mou-te! —va deixar anar l’altre home—. Collons!
Mentre s’allunyaven, un d’ells va cridar:
—Vagabund de merda! Busca’t feina!
El seu company va riure i va comentar alguna cosa, però en Ricky no va distingir
les paraules. Va fer un parell de passos darrere els homes, ple d’una còlera sobtada.
—Escoltin! —va cridar—. Aturin-se!
No li van fer cas. Un d’ells es va girar per mirar-se’l per sobre de l’espatlla abans
d’accelerar. En Ricky els va seguir uns quants metres més.
—No sóc… —va començar—. No sóc el que es pensen.
Però llavors es va adonar que, ben mirat, podia ser-ho.
Va tornar cap al riu. En aquest instant va comprendre que estava més a prop de
ser el que semblava que del que havia estat. Va inspirar fondo i va admetre que es
trobava en la més precària de les situacions psicològiques. Havia matat qui havia estat
per poder fugir d’un home disposat a arruïnar-lo. Si passava gaire més temps sense ser
algú, aquest anonimat acabaria per engolir-lo.
Amb la idea que estava tan en perill en aquest moment com quan sentia l’alè d’en
Rumplestiltskin al clatell, va avançar decidit a posar en pràctica la primera i
fonamental mesura.
Es va passar el dia anant d’un alberg a un altre per tota la ciutat, buscant.
Fou un viatge pel món dels necessitats. Un esmorzar d’hora amb ous mal cuits i
torrades fredes servit a la cuina d’una església catòlica de Dorchester. Després una
hora davant d’una agència de treball temporal, on es va reunir amb homes que
buscaven feina per a un dia recollint fulles o buidant papereres. D’allà es va dirigir a
un alberg estatal a Charlestown, on l’home de la recepció li va dir que no podia entrar
sense cap document oficial, cosa que a en Ricky li va semblar una exigència tan
demencial com els deliris que patien els mateixos malalts mentals. Va sortir enfadat al
carrer, on un parell de prostitutes que buscaven clients durant l’hora del dinar es van
riure d’ell quan els va preguntar una adreça. Va avançar per la vorera, passant per
davant de carrerons i edificis abandonats. A vegades, quan algú se li acostava gaire,

rondinava. El llenguatge és l’aspecte brusc de la bogeria i, juntament amb la pudor,
una cuirassa molt bona enfront del contacte amb qualsevol que no fos un indigent.
Els músculs se li van entumir i els peus van començar a fer-li mal, però va seguir
buscant. En una cantonada, un policia el va observar amb atenció i va avançar cap a
ell, però sembla que s’ho va pensar millor i va seguir el seu camí.
Ja ben entrada la tarda, amb un sol que encara provocava ondulades estries de
calor als carrers, en Ricky va detectar una possibilitat.
L’home estava furgant en un cubell d’escombraries al límit d’un parc, a prop del
riu. Era d’una estatura i un pes semblants als seus, amb uns cabells castanys
d’incipient calvície. Portava una gorra de llana, uns pantalons curts estripats i un
abric de llana fins als turmells que gairebé li tapava el calçat, compost per un mocassí
marró i una bota d’obrer. Balbucejava en veu baixa, absort en el contingut del cubell
d’escombraries. En Ricky s’hi va acostar prou per veure les seves lesions a la cara i al
dors de les mans. Mentre furgava, va tossir diverses vegades, sense advertir la
presència d’en Ricky. A uns deu metres hi havia un banc, i en Ricky s’hi va asseure.
Algú hi havia deixat part del diari d’aquell dia, i el va agafar i va simular llegir mentre
es dedicava a observar l’home. Va veure que treia una llauna de refresc del cubell i la
tirava en un carret de la compra d’aquells que s’han d’arrossegar. El carret estava
gairebé ple de llaunes buides.
En Ricky va contemplar l’home i es va dir: «Fa només unes quantes setmanes eres
metge. Fes el teu diagnòstic».
L’home va semblar enfurir-se quan va treure de les escombraries una llauna que
no li va agradar. La va llançar amb brusquedat al terra i la va enviar d’una puntada de
peu a un arbust pròxim.
«Bipolar —va pensar en Ricky—. I esquizofrènic. Escolta veus i no rep medicació,
o almenys una que estigui disposat a prendre’s. Propens a atacs sobtats d’energia
frenètica. Segurament violent, però és més una amenaça per a ell mateix que per als
altres. Les lesions podrien ser llagues obertes per viure al carrer o també sarcoma de
Kaposi».
La sida era una possibilitat evident. Així com la tuberculosi o el càncer de pulmó,
atesa la tos convulsiva de l’home. També podia ser pneumònia, encara que l’estació
no era l’adequada. Estava tan a prop de la vida com de la mort.
Passats uns minuts, l’home va decidir que ja tenia tot el que hi havia de valor a les
escombraries i es va dirigir al cubell següent. En Ricky va romandre assegut sense
perdre’l de vista. Després d’uns moments dedicats a furgar a les escombraries, l’home
va marxar estirant el carret. En Ricky el va seguir.
No va trigar gaire a arribar a un carrer de Charlestown ple de botigues llardoses.
Era un lloc per als necessitats de tota mena. Una botiga de mobles de saldo que oferia
en grans lletres escrites als aparadors facilitats i crèdits. Dues cases d’empenyorament,
una botiga d’electrodomèstics, una de modes amb maniquins als quals semblava que
els faltava a tots un braç o una cama, com si haguessin quedat mutilats o marcats en

algun accident. En Ricky va observar com l’home es dirigia directe cap a la meitat de
l’illa, cap a un edifici quadrat pintat de groc amb un cartell prominent a la façana:
REFRESCOS I LICORS D’AL. A sota hi havia un segon cartell, amb les mateixes
lletres, gairebé igual de grans: CENTRE DE CANVI. Aquest cartell tenia una fletxa
que assenyalava la part posterior.
L’home que estirava el carret ple de llaunes va girar la cantonada de l’edifici. En
Ricky el va seguir.
A la part de darrere de la botiga hi havia una porta de porticó, amb un cartell
sobre la llinda: CANVIS AQUÍ. L’home va tocar un timbre que hi havia a un costat.
En Ricky es va prémer contra la paret per no deixar-se veure.
En uns segons va aparèixer un jove. La transacció només va portar uns minuts. El
vagabund va entregar la col·lecció de llaunes, el noi les va comptar i després va agafar
un parell de bitllets d’un feix que es va treure de la butxaca. L’home va agafar els
diners, es va ficar la mà en una butxaca de l’abric i va treure una gruixuda i vella
cartera de pell plena de papers. Hi va posar els bitllets i en va entregar un altre al noi.
L’adolescent va desaparèixer i va tornar instants després amb una ampolla, que va
donar a l’home.
En Ricky es va asseure al terra del carreró i va esperar que l’home passés pel seu
costat. L’ampolla, que en Ricky va suposar que seria de vi barat, ja havia desaparegut
entre els plecs de l’abric. L’home va llançar una mirada a en Ricky, però no li va poder
veure els ulls perquè va acotar el cap. En Ricky va esperar uns segons i després el va
seguir.
A Manhattan, en Ricky havia servit de ratolí als gats Virgil, Merlin i
Rumplestiltskin. Ara estava en el costat oposat de la mateixa equació. Disminuïa o
accelerava el pas per no perdre de vista el vagabund en cap moment, força a prop per
seguir-lo, però força allunyat per no ser descobert. Proveït ara d’una ampolla, l’home
caminava amb resolució, com en una ràpida marxa militar amb un destí determinat.
Girava sovint el cap per mirar en totes direccions, sens dubte temorós que el
seguissin. En Ricky va pensar que el seu comportament paranoic estava ben
fonamentat.
Van cobrir desenes d’illes i es van endinsar i es van allunyar del trànsit mentre el
barri es tornava cada vegada més sòrdid. El sol minvant del dia projectava ombres a la
calçada, i la pintura escrostonada i les façanes decrèpites semblaven imitar l’aspecte
d’en Ricky i el seu objectiu.
De sobte, l’home va vacil·lar a meitat d’una illa i es va girar cap a en Ricky, que es
va arrambar contra un edifici per amagar-se. De cua d’ull va veure com l’home
s’endinsava en un carreró, un angost passatge entre dos edificis de maons. Va inspirar
fondo i el va seguir.
Es va acostar a la boca del carreró i s’hi va abocar amb cura. Era un lloc que
semblava acollir la nit amb força antelació. Ja estava a les fosques; la mena de lloc
confinat que mai es caldejava a l’hivern ni es refrescava a l’estiu. Només va poder

distingir un munt de caixes de cartró abandonades i un contenidor d’escombraries
verd al fons. El carreró acabava en un edifici, i en Ricky va suposar que no tenia
sortida.
A una illa de distància havia passat per una botiga de productes d’ocasió i per una
altra de begudes alcohòliques barates. Es va dirigir cap allà. Va treure un dels seus
valuosos bitllets de vint dòlars del forro de l’abric i el va subjectar al palmell de la mà,
on va quedar impregnat de suor.
Va anar primer a la botiga de begudes. Era un local petit, amb les ofertes
anunciades amb lletres vermelles a l’aparador, però estava tancat. Per l’aparador va
veure un dependent assegut darrere la caixa enregistradora. Va intentar entrar i la
porta va vibrar. El dependent va mirar en la seva direcció, es va ajupir i va parlar per
un micròfon. Una veueta va sortir per un altaveu enganxat a la porta.
—Marxi si no té diners, vell de merda.
—Tinc diners —va dir en Ricky.
El dependent era un home panxut de mitjana edat, de més o menys els mateixos
anys que ell. Quan va canviar de postura, va veure que portava un revòlver enfundat a
la cintura.
—Sí? Té diners? Ja. Ensenyi-m’ho.
En Ricky va aixecar el bitllet de vint dòlars. L’home hi va fer una ullada des de
darrere de la caixa.
—D’on l’ha tret?
—Me’l vaig trobar al carrer —va contestar en Ricky.
Es va sentir el brunzit de la porta, i en Ricky la va empènyer per entrar.
—Sí, segur —va comentar el dependent—. Molt bé, té dos minuts. Què vol?
—Una ampolla de vi.
L’home va allargar la mà cap a un prestatge que tenia darrere i va elegir una
ampolla. No era cap dels vins que en Ricky havia begut fins llavors. Portava tap de
rosca i a l’etiqueta posava Silver Satin. Valia dos dòlars. En Ricky va assentir i va
entregar el bitllet de vint. L’home va ficar l’ampolla en una bossa de paper, va obrir la
caixa i va treure un bitllet de deu i dos d’un dòlar. Els va donar a en Ricky.
—Escolti! —es va queixar aquest—. Falta canvi.
—Crec que l’altre dia li vaig vendre a crèdit —va contestar l’home amb un
somriure torçat i la mà a la culata del revòlver—. Només m’estic cobrant el deute, vell.
—Això és mentida —va deixar anar en Ricky, enfadat—. Mai no he estat aquí.
—Creu que l’hi discutiré, escòria? —El dependent va fer un intent de donar-li un
cop de puny. En Ricky va retrocedir i el va mirar amb duresa. L’home va riure i va
afegir—: Ja li he donat una mica de canvi. I més del que es mereix. Ara vagi-se’n.
Marxi d’aquí, si no vol que el tregui jo. I si em fa sortir de darrere del taulell, li
prendré l’ampolla i el canvi amb una bona coça al cul. Què decideix?
En Ricky es va dirigir a poc a poc cap a la porta. Es va girar mentre intentava
pensar en una rèplica adequada, però només va aconseguir que el dependent digués:

—Què passa? Té algun problema?
En Ricky va sortir sentint el riure del dependent darrere seu.
Va anar fins a la botiga d’ocasió, on el van rebre amb la mateixa pregunta: «Té
diners?». Va mostrar el bitllet de deu dòlars. A dins, va comprar un paquet dels
cigarrets més barats que va trobar, un parell de xocolatines, un parell de magdalenes i
una llanterna petita. El dependent de la botiga era un noi jove, que va posar les coses
en una bossa de plàstic i va dir amb sarcasme:
—Bon sopar.
En Ricky va tornar al carrer. La nit havia envaït la zona. La tènue llum de les
botigues que seguien obertes llançava quadradets de claredat a la penombra. En Ricky
va travessar cap a la boca del carreró. S’hi va ficar fent tan poc soroll com va poder, es
va recolzar contra la paret de totxo i va lliscar cap al terra per seure i esperar, sense
deixar de pensar que fins a aquella nit no havia sabut com de fàcil era ser odiat en
aquest món.
Va ser com si la foscor l’embolcallés a poc a poc de la mateixa manera que la calor
durant el dia. Era una negror densa que li traspassava el cos. En Ricky va deixar passar
un parell d’hores. Estava en un estat de semison, amb el cap ple d’imatges de qui havia
estat, de la gent que havia arribat a la seva vida per destruir-la i del pla que havia
elaborat per recuperar-la. L’hauria reconfortat, en ser allà, recolzat contra la paret
d’un carreró fosc d’una part d’una ciutat que li era desconeguda, haver recordat la
seva dona, o potser a un vell amic, o potser fins i tot algun moment feliç de la seva
infància: un matí de Nadal, una graduació, el moment de lluir el seu primer
esmòquing al ball de l’institut o l’assaig del sopar la vigília del seu casament. Però tots
aquests moments semblaven pertànyer a una altra existència i a una altra persona.
Mai no havia cregut gaire en la reencarnació, però era gairebé com si hagués tornat al
món com algú diferent. En percebre la pudor del seu abric de vagabund, va aixecar la
mà en la foscor i va imaginar que tindria les ungles plenes de terra. Abans, les tenia
així els dies feliços perquè significava que s’havia passat hores al jardí de casa seva a
Cape Cod. Se li va fer un nus a l’estómac i va poder sentir l’estrèpit de la gasolina
encesa en propagar-se per la casa. Era un record auditiu que semblava procedir d’una
altra època, recuperat d’un passat distant per un arqueòleg.
En Ricky va aixecar la vista i va veure la Virgil i en Merlin asseguts al carreró
davant seu. Va distingir les seves cares, cada matís i expressió del corpulent advocat i
de l’escultural jove.
«Em va dir que seria el meu guia cap a l’infern —va pensar—. Tenia raó, potser
més del que s’imaginava».
Va sentir la presència del tercer membre del triumvirat, però en Rumplestiltskin
continuava sent una ombra que es fonia amb la nit i inundava el carreró com una
marea que puja de forma constant.

Se li havien entumit les cames. No sabia quants quilòmetres havia caminat des de
la seva arribada a Boston. Tenia l’estómac buit, així que va obrir el paquet de
magdalenes i se les va menjar amb dues o tres mossegades. La xocolata li va fer l’efecte
d’una vulgar amfetamina i li va proporcionar certa energia. Es va posar dret i es va
girar cap al fons del carreró.
Va sentir un lleu so i va mirar en aquesta direcció abans de reconèixer el que era:
algú cantant en veu baixa i desentonada.
Va avançar amb cura cap a la veu. Al seu costat va sentir algun animal, va suposar
que una rata que s’escapava amb un so d’esgarrapades. Va subjectar la llanterna amb
la mà, però va intentar deixar que els ulls se li adaptessin a la foscor del carreró. Això
era difícil, i va ensopegar una o dues vegades quan els peus se li van enredar amb
deixalles indefinides. Va estar a punt de caure en una ocasió, però va conservar
l’equilibri i va seguir endavant.
Quan estava gairebé sobre l’home, aquest va deixar de cantar.
Hi va haver un silenci tens durant un parell de segons.
—Qui hi ha aquí? —va sentir preguntar.
—Sóc jo —va contestar en Ricky.
—No s’acosti més —va dir la veu—. Li faré mal. Potser el mataré. Tinc un ganivet.
Arrossegava les paraules amb la imprecisió que confereix la beguda. En Ricky
havia esperat que el vagabund hagués perdut el coneixement, però, en canvi, seguia
bastant alerta, encara que no gaire àgil perquè no va sentir que s’apartés del seu camí
o procurés amagar-se. No creia que tingués cap arma, però no n’estava segur del tot.
Va romandre immòbil.
—Aquest carreró és meu —va advertir l’home—. Marxi.
—Ara també és meu —va replicar en Ricky. Va inspirar fondo i es va ficar en el
terreny que hauria de trobar per comunicar-se amb l’home. Era com submergir-se en
un llac d’aigua fosca, sense saber el que hi ha sota la superfície.
«Accepta la bogeria —es va dir mentre intentava evocar tots els coneixements que
havia adquirit en la seva anterior vida i existència—. Crea el deliri. Estableix el dubte.
Alimenta la paranoia».
—Em va dir que havíem de parlar —va aventurar—. Això em va dir: «Troba
l’home del carreró i pregunta-li com es diu».
—Qui l’hi va dir? —va preguntar l’home en to vacil·lant.
—Qui et penses? Ell. Em parla i em diu a qui he de buscar, i he de fer-ho perquè
ell m’ho diu, i per això sóc aquí —va contestar amb rapidesa.
—Qui et parla? —Les seves preguntes arribaven enmig de la foscor amb una
torpor que lluitava contra la beguda que li ennuvolava una ment ja força trasbalsada.
—No estic autoritzat a dir el seu nom, no en veu alta o on algú pugui sentir-me.
Calla! Però diu que sabràs per què he vingut si ets qui has de ser, i que no hauré
d’explicar res més.
L’home va semblar dubtar mentre procurava comprendre aquell galimaties.

—A mi? —va preguntar.
—Si ets qui has de ser. —En Ricky va assentir en la foscor—. Ho ets?
—No ho sé —va contestar i, després d’una pausa, va afegir—: Això creia.
En Ricky va seguir de pressa per reforçar el deliri.
—Ell em dóna els noms, saps? I jo he de buscar-los i fer-los les preguntes perquè
he de trobar el que és. És el que faig, una vegada i una altra, i això és el que he de fer.
Ets tu? He de saber-ho, comprens? Si no, he perdut el temps.
L’home semblava que intentava assimilar tot allò.
—Com sé que puc fiar-me de tu? —va dir l’home amb una llengua com un fregall.
En Ricky es va posar la llanterna sota la barbeta, de la manera com faria un nen
que volgués espantar els seus amics. La va encendre per il·luminar-se la cara i després
la va dirigir cap a l’home, dedicant uns segons a examinar el que els envoltava. El
vagabund estava assegut, recolzat contra la paret de maons, amb l’ampolla de vi a la
mà. Hi havia deixalles, i una caixa de cartró al seu costat, que en Ricky va suposar que
devia ser casa seva. Va apagar la llanterna.
—I bé? —va deixar anar en Ricky, contundent—. Necessites més proves?
L’home va canviar de posició.
—No puc pensar —va gemegar—. Em fa mal el cap.
En Ricky va estar temptat d’ajupir-se i agafar el que necessitava. Les mans li van
tremolar amb la seducció de la violència. Estava sol en un carreró desert amb aquell
vagabund i se li va ocórrer que les persones que l’havien posat en aquella situació no
haurien dubtat a utilitzar la violència. Per vèncer l’impuls va haver de controlar-se al
màxim. Sabia el que necessitava, però volia que l’home l’hi donés.
—Digue’m qui ets! —va exclamar en Ricky xiuxiuejant.
—Vull estar sol —va suplicar l’home—. No he fet res. Ja no vull estar aquí.
—No ets el que busco —va deixar anar en Ricky—. Podria jurar-ho. Però
necessito estar-ne segur. Digue’m el teu nom.
—Què vols? —va ploriquejar l’home.
—El teu nom. Vull el teu nom.
En Ricky podia sentir les llàgrimes que es formaven amb cada paraula que deia
l’home.
—No te’l diré —va contestar—. Tinc por. Em mataràs?
—No —va respondre en Ricky—. No et faré mal si em demostres qui ets.
—Tinc una cartera —va afirmar a poc a poc.
—Dóna-me-la! —va ordenar en Ricky amb brusquedat—. És l’única manera
d’estar-ne segur!
L’home es va aixecar com va poder i es va ficar la mà a l’abric. Amb els ulls poc
adaptats a la foscor, en Ricky va veure que li oferia alguna cosa. Ho va agafar i s’ho va
ficar a la butxaca.
L’home va començar a sanglotar. En Ricky va suavitzar la veu.

—Ja pots deixar de preocupar-te —va dir—. Ara me n’aniré.
—Sisplau —va suplicar l’home—. Vés-te’n.
En Ricky es va ajupir i va treure l’ampolla de vi que havia comprat. També va
agafar un bitllet de vint dòlars del forro de l’abric. Ho va donar a l’home.
—Agafa-ho —va dir—. T’ho dono perquè no ets l’home que busco, però no és
culpa teva, i ell vol que et compensi per haver-te molestat. Et sembla bé?
L’home va agafar l’ampolla, sense contestar, però després va semblar assentir.
—Qui ets? —va preguntar una altra vegada amb una barreja de temor i confusió.
En Ricky va somriure per a ell mateix i va pensar que tenir una formació clàssica
tenia els seus avantatges.
—Em dic Nadie —va anunciar.
—Nadia és nom de dona.
—No. Nadie. Així que, si algú et pregunta qui t’ha visitat aquesta nit, pots dir que
ha estat Nadie. —En Ricky suposava que el policia de ronda tindria la mateixa
paciència per a aquesta història que els germans ciclops de Polifem per a la ficció que
havia creat segles abans un altre home perdut en un món desconegut i perillós—. Beu
una mica i dorm. Quan et despertis, tot seguirà igual.
L’home va ploriquejar. Però immediatament va beure un llarg glop de vi.
En Ricky es va aixecar i va avançar amb cura pel carreró, pensant que no havia
robat el que buscava i tampoc no ho havia comprat. Es va dir que havia fet el necessari
i que s’ajustava a les regles del joc. Naturalment, en Rumplestiltskin no sabia que
seguia jugant. Però aviat ho sabria. Es va dirigir sense aturar-se a la penombra cap a la
llum del carrer que veia davant.

23
En Ricky no va obrir la cartera de l’home fins després d’haver arribat a la terminal

d’autobusos seguint una ruta que el va obligar a canviar dues vegades de metro i
després d’haver recuperat la roba de l’armariet. Als lavabos, va aconseguir netejar-se
una mica la brutícia de la cara i les mans i fregar-se les aixelles i el coll amb tovalloles
de paper mullades amb aigua tèbia i sabó molt perfumat. No podia fer gran cosa
respecte al greix que li cobria els cabells o a l’olor corporal que només una dutxa
aconseguiria eliminar. Va tirar la roba bruta de vagabund a la paperera i es va posar
els pantalons caqui i la camisa que portava a la motxilla. Va contemplar el seu aspecte
al mirall i va pensar que havia creuat una línia invisible de tornada cap on una altra
vegada semblava un participant en la vida més que un habitant de l’infern. Una pinta
barata de plàstic va contribuir a la seva imatge, però va pensar que seguia situat en un
extrem, o a prop seu, i molt allunyat de l’home que era abans.
Va sortir dels lavabos i va comprar un bitllet d’autobús a Durham. Havia
d’esperar gairebé una hora, així que es va comprar un entrepà i un refresc i es va
dirigir a un racó buit del vestíbul. Va fer una ullada al voltant per assegurar-se que
ningú l’observava i va desembolicar l’entrepà a la falda. Després, va obrir la cartera,
que va tapar amb el menjar.
El primer que va veure li va il·luminar la cara i el va omplir d’alleujament: una
targeta destrossada i descolorida, però llegible, de la Seguretat Social.
El nom estava mecanografiat: Richard S. Lively.
A en Ricky li va agradar. Lively significa «animat» en anglès i, per primera vegada
en setmanes, era així com se sentia. Va veure que havia tingut una bona sort
addicional: no hauria d’aprendre a usar un nom nou; l’abreviatura corrent de Richard
i de Frederick, el seu, era la mateixa.
Va tirar el cap enrere i va contemplar els fluorescents del sostre. Va pensar que
havia renascut en una terminal d’autobusos. Va suposar que hi havia llocs molt pitjors
per reintegrar-se al món.
La cartera feia pudor de suor seca, i en Ricky va repassar amb rapidesa el seu
contingut. No hi havia gran cosa, però el que contenia era una espècie de mina d’or. A
més de la targeta de la Seguretat Social hi havia un carnet de conduir d’Illinois
caducat, un carnet de biblioteca d’un sistema suburbà dels afores de San Luis,
Missouri, i una targeta de la cadena d’estacions de servei Triple A del mateix estat.
Cap d’aquestes identificacions requeria foto, tret del carnet de conduir, que aportava
detalls com el color dels cabells i els ulls, l’estatura i el pes, juntament amb una
fotografia una mica desenfocada de Richard Lively. També hi havia una targeta
d’identificació d’un hospital de Chicago assenyalada amb un asterisc vermell en una
cantonada.

«Sida —va pensar Ricky—. Seropositiu».
Havia tingut raó sobre les llagues a la cara de l’home. Tots els documents
identificatius incloïen adreces diferents. En Ricky se’ls va ficar a la butxaca. Hi havia
també dos retalls de diari vells i grocs, que va desplegar amb cura i va llegir. El primer
corresponia a la necrològica d’una dona de setanta-tres anys. L’altre era un article
sobre reduccions de personal d’una fàbrica de recanvis d’automòbil. En Ricky va
suposar que la necrològica era de la mare de Richard Lively i el segon retall feia
referència a la feina que l’home havia tingut abans d’enfonsar-se en el món de
l’alcohol que l’havia conduït als carrers. No tenia idea de què l’havia impulsat a viatjar
del centre del país a la Costa Est, però aquest canvi, a ell, li era favorable. Les
probabilitats que algú el relacionés amb aquell home es reduïen molt.
Va llegir de pressa els dos retalls i en va memoritzar els detalls. Va observar que
només s’esmentava un membre de la família de la dona, que semblava una mestressa
de casa d’Albuquerque, Nou Mèxic. Va suposar que seria una germana que s’hauria
oblidat del seu germà feia molts anys. La mare havia estat bibliotecària del comtat i
antiga directora de col·legi, cosa que constituïa la petita aportació al món que havia
propiciat la necrològica. Es deia que el seu marit havia mort uns quants anys abans.
La fàbrica on havia treballat de Richard Lively feia pastilles de frens i havia estat
víctima de la decisió empresarial de traslladar-se a un lloc de Guatemala on es
fabricaria la mateixa peça amb costos més reduïts. En Ricky va pensar que això
provocava amargura, i era una raó més que suficient per deixar que la beguda
dominés la vida d’una persona. No tenia manera de saber com l’home havia contret la
malaltia. Probablement a través d’alguna agulla. Va tornar els retalls a la cartera i la va
llençar a una paperera. Va pensar en la targeta d’identificació de l’hospital amb el
delator senyal vermell i se la va treure de la butxaca. La va plegar fins a partir-la per la
meitat, la va embolicar amb el paper de l’entrepà i la va deixar al fons de la paperera.
«Sé el suficient», va pensar.
Per la megafonia es va anunciar el seu autobús, pronunciat gairebé
inintel·ligiblement per algun empleat darrere d’una mampara de vidre. En Ricky es va
aixecar, es va carregar la motxilla a l’espatlla, va recloure el doctor Starks en algun lloc
recòndit del seu interior i va fer el seu primer pas com a Richard Lively.
La seva vida va començar a prendre forma amb rapidesa.

En una setmana havia aconseguit dues feines a temps parcial. La primera com a
caixer d’un establiment Dairy Mart local durant cinc hores a la nit i la segona
reposant prestatges en un supermercat d’alimentació Stop and Shop unes altres cinc
hores al matí, un horari que li deixava lliures les tardes. En cap dels dos llocs li havien
fet gaires preguntes, encara que l’encarregat de la botiga de comestibles va voler saber
si participava en un programa d’Alcohòlics Anònims, a la qual cosa en Ricky va
contestar afirmativament. Va resultar que l’encarregat també i, després de donar-li

una llista d’esglésies i centres cívics amb les seves reunions previstes, li va entregar el
conegut davantal verd i el va posar a treballar.
Va utilitzar el número de la Seguretat Social d’en Richard Lively per obrir un
compte corrent on va dipositar l’efectiu que li quedava. Una vegada fet això, va trobar
que les sortides del laberint burocràtic eren bastant senzilles. Va obtenir una targeta
nova de la Seguretat Social amb només omplir un formulari en el qual havia plasmat
la seva pròpia firma. A la Direcció de Trànsit ni tan sols van mirar la fotografia del
carnet d’Illinois quan en Ricky es va presentar per sol·licitar un carnet de conduir de
New Hampshire, aquesta vegada amb la seva fotografia i la seva firma, el seu color
d’ulls, la seva estatura i el seu pes. També va llogar un apartat de correus en un centre
de serveis postals Mailboxes Etc., cosa que li va proporcionar una adreça per als
extractes bancaris i l’altra correspondència que podria originar amb rapidesa. Va
agrair rebre catàlegs. Es va fer soci d’un videoclub i de l’YMCA. Qualsevol cosa que li
proporcionés una altra targeta amb el seu nou nom. Amb un altre formulari i un xec
de cinc dòlars va aconseguir una còpia del certificat de naixement de Richard Lively,
que un funcionari li va enviar per correu des de Chicago.
Va procurar no pensar en el vertader Richard Lively. No li havia costat gaire
enganyar un home borratxo, malalt i desequilibrat per arrabassar-li la seva cartera i la
seva identitat. Encara que es deia que haver-ho fet així era millor que prendre’ls-li a
cops, això no el tranquil·litzava del tot.
Es va anar espolsant el sentiment de culpa a mesura que ampliava el seu món. Va
prometre que tornaria la seva identitat a Richard Lively quan hagués aconseguit
recuperar la seva d’en Rumplestiltskin. L’únic que no sabia era quant temps
necessitaria.
Sabia que havia d’anar-se’n del motel, així que va tornar a la zona pròxima a la
biblioteca pública cercant la casa amb el cartell d’ES LLOGA HABITACIÓ. El va
alegrar veure que continuava a la finestra de la modesta casa de fusta.
Tenia un jardí petit, ombrejat gràcies a un roure i ple de joguines de plàstic
escampades. Un nen de quatre anys jugava amb un bolquet i una col·lecció de
soldadets a l’herba, mentre que una dona gran asseguda en una cadira de jardí a poca
distància llegia el diari donant de tant en tant una ullada al nen, que emetia sons de
motor i de combat mentre jugava. En Ricky va veure que el nen portava un audiòfon
en una orella.
La dona va alçar els ulls i va veure en Ricky.
—Hola —la va saludar—. És seva aquesta casa?
—Sí. —La dona va assentir a la vegada que plegava el diari a la falda i dirigia la
mirada cap al nen.
—He vist el cartell. Sobre l’habitació —va explicar en Ricky.
—Solem llogar-la a estudiants —va contestar la dona, que l’observava amb
cautela.

—Sóc una espècie d’estudiant —va dir en Ricky—. És a dir, espero cursar un
postgrau, però vaig una mica a poc a poc perquè també he de treballar per guanyar-
me la vida. Això complica les coses —va concloure amb un somriure.
—Quina classe de postgrau? —va preguntar la dona a la vegada que s’aixecava.
—En criminologia —va improvisar en Ricky—. Permeti que em presenti. Em dic
Richard Lively. Els meus amics em diuen Ricky. No sóc de per aquí. De fet, he arribat
fa poc, necessito un lloc on viure.
—No té família? —La dona seguia mirant-lo amb recel—. Ni arrels?
En Ricky va negar amb el cap.
—Ha estat a la presó? —va voler saber la dona.
En Ricky va pensar que la vertadera resposta a això era que sí. Una presó
concebuda per un home al qual no coneixia però que l’odiava.
—No —va contestar—. Però és una pregunta raonable. He estat a l’estranger.
—On?
—A Mèxic —va mentir.
—Què feia a Mèxic?
—Un cosí meu se’n va anar a Los Angeles i es va involucrar en el tràfic de
drogues. Després va desaparèixer —va inventar amb rapidesa—. Hi vaig anar per
intentar trobar-lo i vaig viure sis mesos d’evasives i mentides. Però això va ser el que
em va portar a interessar-me per la criminologia.
La dona va moure el cap, recelosa d’aquest relat desenraonat.
—Ja —va dir—. I què l’ha portat a Durham?
—Volia allunyar-me per sempre d’aquest món —va explicar en Ricky—. No em
vaig guanyar massa amics fent preguntes sobre el meu cosí. Vaig imaginar que hauria
d’anar a algun lloc lluny d’allà, i el mapa em va suggerir New Hampshire o Maine, i
així va ser com vaig aterrar aquí.
—No sé si creure-me’l —va respondre la dona—. És tota una història. Com sé que
és de fiar? Té referències?
—Qualsevol pot aconseguir referències que diguin el que sigui —va assegurar en
Ricky—. Seria molt millor que m’escoltés la veu i em mirés a la cara i tragués les seves
pròpies conclusions després de xerrar una estona amb mi.
—Una actitud molt de New Hampshire —va somriure la dona—. Li ensenyaré
l’habitació, però encara no n’estic segura.
—Està bé —va concedir en Ricky.
L’habitació era en unes golfes condicionades, amb cambra de bany pròpia i espai
suficient per a un llit, un escriptori i una butaca vella massa bufada. Contra una paret
hi havia una prestatgeria buida i una còmoda. Unes cortines roses, de nena,
emmarcaven una bonica finestra amb una mitja lluna superior que donava al jardí i al
tranquil carrer lateral. Les parets estaven decorades amb pòsters de viatge que
anunciaven els illots de Florida i les muntanyes de Vail, a Colorado: una submarinista
en biquini i un esquiador que donava una puntada de peu a una capa de neu

immaculada. Al costat de l’habitació hi havia un foradet que contenia un petit
frigorífic i una taula amb una placa tèrmica. Un prestatge cargolat a la paret sostenia
alguns elements de vaixella blanca. En Ricky va pensar que aquell lloc tenia moltes
característiques de la cel·la d’un monjo, que era com es veia en aquell moment a si
mateix.
—No podrà cuinar en realitat —va indicar la dona—. Només piscolabis i pizzes,
aquesta mena de coses. No oferim servei de cuina.
—Normalment menjo a fora —va comentar en Ricky—. De totes maneres,
tampoc no sóc gaire golafre.
—Quant temps pensa quedar-se? —La propietària seguia observant-lo—. Solem
llogar-la per un any acadèmic.
—Això m’aniria bé —va assegurar—. Vol que firmem un contracte?
—No. Només exigim una encaixada de mans. Nosaltres paguem els serveis,
excepte el telèfon. Té una línia independent. La companyia l’hi activarà quan vulgui.
Res d’hostes. Res de festes. Res de música a tot volum. Res de sortides a la nit…
—I sol llogar-la a estudiants? —la va interrompre en Ricky amb un somriure.
La dona va captar la contradicció.
—Bé, a estudiants seriosos.
—Viu sola amb el seu fill?
—M’afalaga. —La propietària va moure el cap amb una rialleta—. És el meu nét.
La meva filla és a classe. Està divorciada i estudia comptabilitat. Jo cuido del nen
mentre ella treballa o estudia, que sol ser sempre.
—Sóc bastant reservat —va dir en Ricky—. I bastant tranquil. Tinc un parell de
feines, cosa que m’ocupa gran part del dia. I en el temps lliure, estudio.
—És gran per ser estudiant. Potser massa.
—Mai és massa tard per aprendre, no creu?
—És perillós, vostè, senyor Lively? Que fuig d’alguna cosa?
En Ricky va reflexionar abans de contestar:
—He deixat de fugir, senyora…
—Williams, Janet. El nen es diu Evan, i la meva filla, Andrea.
—Bé, aquí és on m’aturo, senyora Williams. No estic fugint de la justícia, d’una
exdona o d’una secta cristiana de dretes, encara que vostè podria deixar volar la seva
imaginació en alguna d’aquestes direccions o en totes a la vegada. I, pel que fa a ser
perillós… Bé, si ho fos, per què hauria de fugir?
—En això té raó —va dir la senyora Williams—. És casa meva, sap? I som dues
dones soles amb un nen…
—Té motius per ser cauta. No la culpo per preguntar.
—No sé si em crec gaire el que m’ha explicat —va contestar ella.
—És tan important creure-ho, senyora Williams? Seria diferent si li digués que sóc
un extraterrestre que ha estat enviat aquí per investigar els estils de vida de la població
de Durham, New Hampshire, abans que envaïm la Terra? O si li expliqués que sóc un

espia rus o un terrorista àrab i li preguntés si no li importa que utilitzi la cambra de
bany per fabricar bombes? Podria inventar-me tota mena d’històries, però, a la llarga,
totes serien irrellevants. El que en realitat necessita saber és que no causaré
problemes, que seré reservat, que pagaré el lloguer puntualment i, en general, que no
la molestaré a vostè, ni a la seva filla o al seu nét. No és això el que veritablement
importa?
—Em cau bé, senyor Lively. —La senyora Williams va somriure—. Encara no sé si
fiar-me gaire de vostè i, ben mirat, no el crec. Però m’agrada la seva manera de dir les
coses, cosa que significa que ha superat la primera prova. Què li sembla un mes de
dipòsit i un altre de lloguer, i després pagaments mensuals, de manera que si l’un o
l’altre se sent incòmode, podem acabar les coses de manera ràpida?
—Per l’experiència que tinc, acabar les coses de mànera ràpida no és fàcil —va
somriure en Ricky mentre estrenyia la mà de la dona—. I com definiria «incòmode»?
El somriure d’ella es va eixamplar, sense deixar anar la mà d’en Ricky.
—Jo definiria la paraula «incòmode» amb el número de la policia, marcat al
telèfon i la consegüent sèrie de preguntes desagradables d’homes seriosos amb
uniforme blau. Queda clar?
—Perfectament, senyora Williams —va assegurar en Ricky—. Em sembla que
estem d’acord.
—Això crec —va contestar la dona.
La rutina va arribar a la vida d’en Ricky amb la mateixa rapidesa que la tardor a
New Hampshire.
A la botiga de comestibles aviat li van augmentar el sou i li van donar noves
responsabilitats, encara que l’encarregat li va preguntar per què no l’havia vist a cap
reunió. Així que en Ricky va anar a diverses al soterrani d’una església i en un parell
d’ocasions fins i tot va anar a una sala plena d’alcohòlics per explicar-los la típica
història d’una vida arruïnada per la beguda, cosa que va suscitar murmuris de
comprensió i després diverses abraçades sinceres que li va resultar hipòcrita acceptar.
Li agradava la feina a la botiga de comestibles i s’avenia, encara que sense esplaiar-se,
amb els altres empleats, amb els quals compartia de tant en tant el dinar i feia broma
amb una simpatia que ocultava el seu aïllament. L’inventari era una cosa que sabia fer
bé, cosa que el va portar a pensar que omplir els prestatges d’articles no era del tot
diferent del que havia fet amb els seus pacients. Ells també necessitaven que els
omplissin i reposessin els prestatges.
Un pas més important es va produir a mitjan octubre, quan va veure un anunci
d’una feina a temps parcial com a ajudant de manteniment a la universitat. Va deixar
la feina de caixer al Dairy Mart i va començar a escombrar i fregar els laboratoris de
ciències quatre hores al dia. Es dedicava a aquesta tasca amb tal determinació que va
impressionar el seu supervisor. Però el més important era que li proporcionava un

uniforme, un armariet on podia canviar-se de roba i una targeta d’identificació de la
universitat que, al seu torn, li donava accés al sistema informàtic. Valent-se de la
biblioteca local i els teclats dels ordinadors, en Ricky va emprendre la tasca de crear-se
un món nou.
Es va proporcionar un nom electrònic: Ulisses.
Això va donar origen a una adreça electrònica i a l’accés a tot el que Internet
oferia. Va obrir diversos comptes domiciliant-los a l’apartat de correus de Mailboxes
Etc.
Després, va fer un altre pas per crear una persona totalment nova. Algú que no
havia existit mai però que tenia un lloc en aquest món en forma d’una petita història
creditícia, llicències i la classe de passat que pot documentar-se amb facilitat. Part
d’això era senzill, com obtenir una identificació falsa amb un altre nom. El van
meravellar de nou els centenars d’empreses que oferien a Internet identitats falses
«només per a oci». Va començar a demanar identificacions d’universitats i carnets de
conduir falsos. També va aconseguir un títol de la Universitat d’Iowa, promoció del
1970, i un certificat de naixement d’un hospital inexistent de Des Moines. Així
mateix, es va incorporar a la llista d’alumnes d’un desaparegut institut catòlic
d’aquesta ciutat. Es va inventar un número fictici de la Seguretat Social. Proveït
d’aquest material nou, va anar a un banc diferent del que posseïa el compte de
Richard Lively i en va obrir un altre amb un altre nom, que va elegir
significativament: Frederick Lazarus. El seu nom de pila associat al de Llàtzer, l’home
que es va aixecar d’entre els morts.
Va ser amb el personatge de Frederick Lazarus que en Ricky va començar la seva
recerca.
La idea era molt senzilla: Richard Lively seria real i portaria una existència segura i
sense riscos; estaria a casa. Frederick Lazarus seria fictici. I no existiria cap relació
entre els dos personatges. Un seria un home que respiraria l’anonimat de la
normalitat. L’altre seria una creació i, si alguna vegada arribava algú preguntant per
Frederick Lazarus, descobriria que no posseïa res més que números falsos i una
identitat imaginària. Podria ser un home perillós. Podria ser un criminal. Podria ser
un home arriscat. Però seria una ficció concebuda amb un únic objecte: descobrir
l’home que havia arruïnat la vida d’en Ricky i pagar-li amb la mateixa moneda.

24
En Ricky va deixar que les setmanes es convertissin en mesos, va deixar que l’hivern
de New Hampshire l’embolcallés i l’amagués de tot el que havia succeït. Va deixar que
la seva vida com a Richard Lively anés creixent diàriament, alhora que seguia afegint
detalls al seu personatge secundari, Frederick Lazarus. Richard Lively anava a partits
de bàsquet de la universitat quan tenia una nit lliure, feia de tant en tant de mainadera
per a les seves propietàries, que havien dipositat aviat la seva confiança en ell, tenia un
índex d’assistència exemplar a la feina i s’havia guanyat el respecte dels seus
companys de la botiga de comestibles i del departament de manteniment de la
universitat en adoptar una personalitat simpàtica, bromista, gairebé despreocupada,
que semblava no prendre’s res gaire seriosament, tret de la feina diligent i dura. Quan
li preguntaven pel seu passat, inventava una història, res gaire estrafolari que no
pogués creure’s, o evitava la pregunta amb una altra. En Ricky, l’antic psicoanalista, va
descobrir que era un expert a crear situacions en què la gent solia pensar que havia
estat parlant de si mateix quan en realitat estava parlant del seu interlocutor. Li va
sorprendre com de fàcil li resultava mentir.
Al principi va treballar una temporada com a voluntari en un alberg i, després, va
convertir això en un altre treball. Dues vegades a la setmana atenia com a voluntari la
línia local del Telèfon de l’Esperança, en el torn de deu de la nit a dues de la matinada,
que era el més interessant. Es va passar més d’una nit parlant en veu baixa amb
estudiants amenaçats per diversos graus d’estrès i, curiosament, aquesta connexió
amb individus anònims però atribolats li donava energia. Pensava que era una bona
forma de mantenir afinades les seves aptituds d’analista. Quan penjava el telèfon
després d’haver convençut algun noi que no es precipités, sinó que anés a la clínica de
la universitat a buscar ajuda, pensava que en cert sentit estava fent penitència per la
seva falta d’atenció vint anys abans, quan Claire Tyson havia anat a la seva consulta
d’aquella clínica amb problemes que ell no havia sabut escoltar i amb un perill que no
havia sabut veure.
Frederick Lazarus era algú diferent. En Ricky va elaborar aquest personatge amb
una fredor sorprenent.
Frederick Lazarus era soci d’un gimnàs, on corria a soles quilòmetres en una cinta
de caminar, aixecava pesos, es posava en forma i guanyava força diàriament, amb la
qual cosa l’antic cos prim però en essència tou de l’analista de Nova York va canviar.
Se li va reduir la cintura i se li van eixamplar les espatlles. Feia exercici sol i en silenci,
tret d’algun gruny mentre els seus peus colpejaven la cinta mecànica. Va començar a
pentinar-se els cabells rossos cap enrere, apartats del front, allisats amb pulcritud. Es
va deixar barba. Sentia un plaer glacial en l’esforç a què se sotmetia, en especial quan
va deixar d’esbufegar en accelerar el ritme. El gimnàs oferia classes d’autodefensa,

bàsicament per a dones, però es va reorganitzar els horaris per poder-hi assistir i
aprendre les nocions elementals dels cops amb els colzes i dels cops de puny ràpids i
efectius al coll, la cara o l’entrecuix. Al principi les dones de la classe semblaven una
mica incòmodes amb la seva presència, però oferir-se com a blanc per a les seves
pràctiques li va valer una espècie d’acceptació. Almenys estaven disposades a pegar-li
sense pietat. Ell ho considerava una forma d’endurir-se encara més.
La tarda d’un dissabte de finals de gener, va caminar per la neu i el gel relliscós
dels carrers fins a la botiga d’articles esportius R & R, situada fora de l’àrea de la
universitat en un centre comercial que incloïa botigues de pneumàtics de saldo i una
estació de servei amb greixatge ràpid. R & R (no hi havia cap indicació clara del que
significaven les lletres) era un discret local quadrat, ple de dianes de plàstic en forma
de cérvol, peces de caça ataronjades, canyes i aparells de pesca, arcs i fletxes. En una
paret hi havia una àmplia gamma de rifles de caça, escopetes i armes d’assalt
modificades que no tenien ni la modesta bellesa de les culates de fusta i els canons
brunyits dels seus germans més acceptables. Els AR-15 i els AK-47 tenien un aspecte
fred i militar, un objectiu clar. A la vitrina del taulell hi havia fileres i més fileres de
pistoles diverses. Blau acer. Crom polit. Metall negre.
Va passar una estona agradable comentant les virtuts de diverses armes amb un
dependent, un home barbut i calb de mitjana edat que portava una camisa de caça i
una pistola curta del calibre 38 ficada a la seva àmplia cintura. Tots dos van debatre
sobre els avantatges dels revòlvers enfront de les pistoles automàtiques, de la mida
contra la potència, de la precisió en comparació amb la velocitat de tret. La botiga
tenia un local de tir al soterrani amb dos carrils estrets, un al costat de l’altre, separats
per una petita mampara, una mica com una pista de bitlles abandonada i fosca. Un
sistema elèctric de politges baixava dianes en forma de silueta contra una paret
situada a uns quinze metres i reforçada amb sacs de serradures. El dependent va
ensenyar amb entusiasme a en Ricky, que no havia disparat una arma en la seva vida,
com apuntar i quina postura adoptar, subjectant l’arma amb les dues mans de manera
que el món s’estrenyés i només importessin la visió, la pressió del dit al gallet i el
blanc que es tenia en la mira. En Ricky va disparar desenes de vegades amb una petita
automàtica del 22, i una Magnum 357, la 9 mil·límetres que prefereixen les forces de
l’ordre i la del calibre 45 que es va popularitzar durant la Segona Guerra Mundial i el
retrocés de la qual colpejava fins i tot l’espatlla i el pit en disparar-la.
Es va decidir per una cosa intermèdia, una Ruger semiautomàtica 380 amb un
carregador de quinze bales. Era una arma situada en la gamma entre el gran tret que
preferia la policia i les mortíferes armes petites que agradaven a les dones i els
assassins professionals. En Ricky va elegir la mateixa arma que havia vist al maletí
d’en Merlin en aquell tren, una cosa que li semblava d’un món totalment diferent. Va
pensar que era una bona idea estar igualats, encara que només fos pel que fa a l’arma.
Va omplir la sol·licitud de llicència d’armes amb el nom de Frederick Lazarus i va
utilitzar el número de la Seguretat Social fals que havia aconseguit per a aquesta

finalitat concreta.
—Triga un parell de dies —va comentar el dependent—. Encara que aquí és més
fàcil que a Massachusetts. Com la pagarà?
—En efectiu.
—Un mètode antiquat —va somriure l’home—. No serà amb targeta?
—Les targetes només et compliquen la vida.
—Una Ruger 380 la simplifica.
—D’això es tracta, no? —va afegir en Ricky.
El dependent va assentir mentre omplia els papers.
—Està pensant a simplificar algú en particular, senyor Lazarus?
—Quina pregunta tan estranya —va contestar en Ricky—. Tinc l’aspecte de ser un
home amb un enemic per cap? Amb un veí que et deixa anar el gos cada vegada que
passes per casa seva? O casat amb una dona que et fastigueja massa sovint?
—No —va dir el dependent amb un somriure—. No la té. Però és que tampoc no
tenim gaires clients nous. La majoria són bastant habituals, de manera que almenys
els coneixem la cara, si no el nom. —Va abaixar els ulls cap al formulari—. L’hi
concediran, senyor Lazarus?
—És clar. Per què no?
—Bé, això és més o menys el que li estic preguntant. Detesto tot aquest enrenou
legal.
—Les normes són les normes —va dir en Ricky.
L’home va assentir.
—Ja ho pot dir, ja.
—I per practicar? —va voler saber en Ricky—. Perquè ja em dirà de què serveix
una bona arma com aquesta si no la maneja un expert.
—Té tota la raó, senyor Lazarus —va assentir el dependent—. Molta gent creu que
quan ha comprat la pistola ja no necessita res més per protegir-se. Però és només el
principi, cony. S’ha de saber manejar l’arma, sobretot quan les coses es posen,
diguem, tenses, com quan tens un atracador a la cuina i tu estàs en pijama al
dormitori…
—Exacte —va assentir en Ricky—. No es pot estar tan espantat…
—… que un acabi carregant-se la dona o el gos o el gat de la família. —El
dependent va acabar la frase per ell i va riure—. Encara que potser això no seria el
pitjor. Si vostè estigués casat amb la meva parenta, després invitaria l’atracador a
prendre una cervesa. I més si tingués també aquest maleït gat seu que em fa
esternudar a totes hores.
—Així, doncs, el local de tir…?
—Pot utilitzar-lo sempre que vulgui. Les dianes costen només cinquanta centaus.
L’únic requisit és que compri aquí la munició. I que no entri per la porta amb una
arma carregada. Ha de portar-la enfundada i amb el carregador buit. L’ha d’omplir

aquí, on algú pugui veure què fa. Després podrà disparar tot el que vulgui. En arribar
la primavera organitzem un curs de combat al bosc. Potser li interessarà participar-hi.
—Naturalment —va dir en Ricky.
—Vol que el truqui quan arribi la llicència, senyor Lazarus?
—Quaranta-vuit hores? Ja passaré jo. O telefonaré.
—Com vulgui. —L’home el va observar amb atenció—. A vegades les llicències
d’armes són rebutjades per algun problema tècnic. Potser hi ha algun problema amb
els números que em va donar, sap? Surt alguna cosa en algun ordinador, ja m’entén.
—Tothom pot equivocar-se, oi? —va dir en Ricky.
—Sembla bona gent, senyor Lazarus. Em faria ràbia que li neguessin la llicència
per alguna ficada de pota burocràtica. —El dependent va parlar a poc a poc, gairebé
amb cautela. En Ricky va sentir el seu to—. Tot depèn del funcionari que repassa la
sol·licitud. Alguns es limiten a teclejar els números gairebé sense prestar atenció.
Altres es prenen la seva feina molt seriosament.
—Sembla que un s’ha d’assegurar que la sol·licitud arribi a la persona adequada.
—No hauríem de saber qui fa les comprovacions —va assentir el dependent—,
però tinc amics que hi treballen.
En Ricky va treure la cartera i va posar cent dòlars al taulell.
—No és necessari —va comentar l’home somrient de nou, però va agafar els
diners—. M’asseguraré que arribi al funcionari adequat, un que processa les coses
amb molta rapidesa i eficiència.
—És molt amable —va assegurar en Ricky—. Molt amable. N’hi deuré una.
—No és res. Volem que els nostres clients quedin satisfets. —Es va guardar el
bitllet a la butxaca—. Escolti, li interessaria un rifle? Tenim en oferta un molt bo del
calibre 30 amb mira telescòpica per caçar cérvols. I també escopetes…
—Potser —va assentir en Ricky—. He de veure abans què necessito. Quan sàpiga
que no hi ha problemes amb la llicència, estudiaré les meves necessitats. Tenen una
pinta impressionant. —Va assenyalar la col·lecció d’armes d’assalt.
—Una metralladora Uzi o una Ingram del 45 o un AK-47 que pot anar molt bé
per acabar amb qualsevol disputa a la qual s’estigui enfrontant —va informar l’home
—. Solen desencoratjar la disconformitat i afavorir l’acceptació.
—Ho recordaré —va contestar en Ricky.
En Ricky tenia cada vegada més traça amb l’ordinador.

Amb el seu nom informàtic va fer un parell de recerques electròniques sobre el
seu arbre genealògic i, amb rapidesa descoratjadora, va descobrir com de fàcil havia
estat per a en Rumplestiltskin obtenir la llista de familiars que havia constituït la base
de la seva amenaça inicial. Els aproximadament cinquanta membres de la família del
doctor Frederick Starks van sorgir a través d’Internet en només un parell d’hores de
recerca. Una vegada obtinguts els noms, no es trigava gaire a aconseguir adreces. Les

adreces es convertien en professions. No costava imaginar com en Rumplestiltskin
(que tenia tot el temps i l’energia necessaris) havia aconseguit informació sobre
aquestes persones i havia trobat diversos membres vulnerables de l’extens grup.
En Ricky estava assegut davant de l’ordinador, una mica perplex.
Quan el seu nom va aparèixer i el segon programa d’arbres genealògics el va
mostrar com a recentment mort, es va posar tens a la cadira, sorprès, encara que no
hauria d’haver-ho estat; va ser com l’ensurt que es té quan a la nit un animal travessa
la carretera davant d’un cotxe i desapareix entre els matolls. Un instant de por que
remet a l’instant.
Havia treballat dècades en un món de privacitat on els secrets romanien ocults
sota boires emocionals i capes de dubtes, tancats a la memòria, enfosquits per anys de
negacions i depressions. Si l’anàlisi, en el millor dels casos, consisteix a anar
desprenent-se de frustracions per deixar veritats al descobert, l’ordinador li va
semblar l’equivalent clínic del bisturí. Els detalls i les dades simplement s’il·luminaven
a la pantalla, arrencats a l’instant amb unes meres pulsacions en el teclat. Ho detestava
i l’apassionava a la vegada.
També es va adonar de com de desfasada semblava la seva professió.
I també va comprendre les poques possibilitats que havia tingut de guanyar el joc
d’en Rumplestiltskin. Quan recordava els quinze dies entre la carta i la seva
pseudomort, veia com de fàcil havia estat al seu perseguidor anticipar-se a cada pas
que ell feia. La previsibilitat de la seva reacció davant cada situació era del més
evident.
Va reflexionar sobre un altre aspecte del joc. Cada moment havia estat pensat amb
antelació, cada moment l’havia llançat en direccions que estaven clarament previstes.
En Rumplestiltskin ho havia sabut tan bé com ell mateix ara. La Virgil i en Merlin
havien estat l’esquer usat per distreure’l i evitar que posés les coses en perspectiva. Li
havien imposat un ritme vertiginós, havien omplert els seus últims dies d’exigències i
havien convertit en real i palpable cada amenaça.
Cada escena de l’obra figurava al guió. Des de la mort d’en Zimmerman al metro
fins a la visita al doctor Lewis a Rhinebeck, passant per l’empleat de l’hospital on
temps enrere havia atès Claire Tyson.
«Què fa un psicoanalista? —es va preguntar—. Estableix normes molt senzilles
però inviolables».
Una vegada al dia, cinc dies a la setmana, els seus pacients es presentaven a la seva
porta i tocaven el timbre d’una forma molt concreta. A partir d’això, el caos de la seva
vida cobrava forma. I amb això, la capacitat d’agafar-ne el control.
Per a en Ricky, la lliçó era simple: no podia seguir sent previsible.
Encara que això no era del tot cert, va pensar. Richard Lively podia ser tan normal
com fos necessari, tan normal com ell volgués. Un home corrent. Però Frederick
Lazarus seria algú diferent.
«Un home sense passat pot forjar qualsevol futur», va pensar.

Frederick Lazarus va obtenir un carnet a la biblioteca i es va submergir en la
cultura de la venjança. Cada pàgina que llegia traspuava violència. Va llegir històries,
obres de teatre, poemes i assajos sobre el gènere del crim verídic. Va devorar novel·les,
des de narracions de suspens escrites l’any anterior fins a obres terrorífiques del segle
XIX. Va aprofundir en el teatre i gairebé es va aprendre de memòria Otelo, i després
encara més L’Orestíada. Va recuperar fragments de la seva memòria i va rellegir parts
que recordava dels seus dies d’universitari. Va absorbir l’escena en què Ulisses tanca
les portes de cop als pretendents i assassina tots els homes que el suposaven mort.
En Ricky no sabia gaire res sobre el crim i els criminals, però aviat es va convertir
en un expert; almenys en la mesura en què la paraula impresa és capaç d’educar. Va
aprendre de Thomas Harris i Robert Parker, així com de Norman Mailer i Truman
Capote. Va barrejar Edgar Allan Poe i Sir Arthur Conan Doyle amb els manuals de
formació de l’FBI disponibles a les llibreries a través d’Internet. Va llegir La màscara
del seny de Hervey Cleckley i va acabar coneixent molt millor la naturalesa dels
psicòpates. Va llegir llibres com ara Per què assassinen i Enciclopèdia dels assassins en
sèrie. Va llegir sobre assassinats en massa i amb bombes, crims passionals i assassinats
considerats perfectes. Noms i crims omplien la seva imaginació, des de Jack
l’Esbudellador fins a Billy el Nen, John Wayne Gacy i l’Assassí del Zodíac. Del passat al
present. Va llegir sobre crims de guerra i franctiradors, sobre sicaris i rituals satànics,
sobre mafiosos i sobre adolescents desconcertats que anaven a classe amb fusells
d’assalt per venjar-se de companys que s’havien burlat d’ells massa sovint.
Li va sorprendre descobrir que era capaç de compartimentar tot el que llegia.
Quan tancava un llibre que detallava alguns dels actes més truculents que un home
podia fer a un altre, deixava a un costat Frederick Lazarus i tornava a Richard Lively.
El primer estudiava com executar amb un garrot una víctima desprevinguda i per què
un ganivet no servia com a arma assassina, mentre que el segon llegia contes al nét de
quatre anys de la seva propietària i s’aprenia de memòria A la granja del meu avi, que
el nen no es cansava d’escoltar a qualsevol hora del dia o la nit. I mentre el primer
estudiava l’impacte de les proves d’ADN en la investigació d’un crim, el segon es
passava una llarga nit parlant amb un estudiant amb sobredosi fins que la perillosa
col·locada remetia.
«Jekyll i Hyde», va pensar.
De manera perversa, va descobrir que li agradava la companyia dels dos homes.
Potser, i això era bastant curiós, més que l’home que era quan en Rumplestiltskin
va aparèixer a la seva vida.
Ben entrada una nit de principis de primavera, nou mesos després de la seva mort,
en Ricky es va passar tres hores al telèfon amb una dona jove angoixada i molt
deprimida que va trucar, desesperada, al telèfon de l’esperança amb un flascó de

somnífers davant d’ella, a la tauleta. En Ricky hi va parlar sobre allò en què s’havia
convertit la seva vida i en el que podria convertir-se. Li va traçar amb la veu una
imatge verbal d’un futur lliure de les penes i els dubtes que l’havien portat a la seva
situació actual. Va teixir esperança en cada fil del que va dir, i al final la noia es va
oblidar de la sobredosi que amenaçava de prendre i va dir que demanaria hora al
metge d’una clínica.
Quan ell va marxar a casa, més vigoritzat que exhaust, va decidir que havia arribat
l’hora de fer la seva primera investigació.
Aquest mateix dia, quan va acabar el seu torn al departament de manteniment, va
usar el seu passi electrònic per accedir a la sala d’informàtica de la facultat de ciències.
Era una habitació quadrada, dividida en cubicles individuals, cada un dels quals tenia
un ordinador connectat al sistema central de la universitat. Va encendre’n un, va
introduir la seva contrasenya i es va ficar al sistema. En una carpeta a la seva esquerra,
tenia la petita quantitat d’informació que havia obtingut en la seva vida anterior sobre
la dona a la qual no havia sabut ajudar. Va dubtar un moment abans de continuar.
Sabia que podria trobar la llibertat i una vida tranquil·la i senzilla si seguia la resta dels
seus dies com a Richard Lively. Havia d’admetre que la vida d’empleat de
manteniment no era tan dolenta. Es va preguntar si no saber seria millor que saber,
perquè era conscient que, quan comencés el procés d’esbrinar les identitats d’en
Rumplestiltskin i els seus acòlits Merlin i Virgil, ja no podria aturar-se. Es va dir que
passarien dues coses: tots els anys viscuts com a doctor Starks, dedicat a la idea que
desenterrar la veritat del més profund de cada ésser era una tasca valuosa,
s’apoderarien d’ell, i Frederick Lazarus exigiria venjança.
En Ricky va lliurar una batalla interior durant una estona, potser només uns
segons o potser hores davant la pantalla, amb els dits immòbils sobre el teclat.
Va decidir que no es comportaria com un covard. Però va dubtar si la covardia
seria amagar-se o actuar. Una sensació freda el va recórrer en haver d’elegir.
«Qui eres, Claire Tyson? I on són ara els teus fills?».
Va pensar que hi havia moltes classes de llibertat. En Rumplestiltskin l’havia
matat per aconseguir una classe de llibertat. Ara ell trobaria la seva.

25
Això era el que en Ricky sabia: feia vint anys una dona havia mort a Nova York i les
autoritats havien donat en adopció els seus tres fills. A causa d’aquest únic fet, ell
s’havia vist obligat a suïcidar-se.
Els primers intents d’en Ricky cercant el nom de Claire Tyson no van donar fruit.
Era com si la seva mort també l’hagués eradicat dels registres a què ell tenia accés
electrònic. Al principi ni tan sols la còpia del certificat de defunció el va treure de
l’atzucac. Els programes per facilitar arbres genealògics que havien mostrat la relació
dels seus familiars amb tanta rapidesa van resultar bastant menys efectius a l’hora de
localitzar la Claire. Semblava que els seus orígens tenien una categoria molt inferior, i
aquesta falta d’identitat disminuïa la seva presència en el món. El va sorprendre una
mica la falta d’informació. Els programes del tipus «trobi els seus familiars
desapareguts» prometien servir per trobar gairebé tothom, i l’aparent desaparició de
la Claire de tots els registres era inquietant.
Però les primeres temptatives no van ser del tot inútils. Una de les coses que havia
après en els últims mesos era a pensar d’una manera bastant més pràctica. Com a
psicoanalista, el seu mètode havia consistit a seguir símbols per arribar a realitats. Ara
usava tècniques semblants però d’una forma més concreta. Quan el nom de Claire
Tyson no va obtenir resultats, va començar a buscar per altres vies. Els registres de la
propietat immobiliària de Manhattan li van proporcionar el propietari actual de
l’edifici on ella havia viscut. Una altra consulta li va aportar noms i adreces de la
burocràcia municipal on la dona hauria hagut de sol·licitar qualsevol prestació social,
vals canviables per aliments i ajuda a les famílies a càrrec de menors. El truc era
imaginar la vida de Claire Tyson vint anys enrere i limitar-los a fi de conèixer tots els
elements que estaven en joc en aquell moment. En algun lloc d’aquest retrat hi hauria
un vincle amb l’home que l’havia assetjat.
També va consultar guies telefòniques electròniques del nord de Florida. Claire
Tyson era d’aquesta zona i en Ricky sospitava que, si tenia algun familiar viu (a part
d’en Rumplestiltskin), el localitzaria allí. Al certificat de defunció figurava l’adreça del
parent més pròxim, però quan la va comprovar amb el nom, va descobrir que en
aquell lloc hi vivia una altra persona. Hi havia diversos Tyson als afores de Pensacola,
i semblava una tasca descoratjadora intentar esbrinar qui era qui, fins que en Ricky va
recordar les notes que ell mateix havia gargotejat durant les seves poques sessions
amb la dona. Recordava que havia acabat la secundària i havia estudiat dos anys a la
universitat abans de deixar-la per seguir un mariner destinat en una base naval, el
pare dels seus tres fills.
Va imprimir els noms de possibles parents i l’adreça de tots els instituts de
secundària de la zona.

En contemplar fulls impresos li va semblar que hauria d’haver fet allò molts anys
abans: intentar conèixer i comprendre una dona jove.
Va pensar que els dos mons no podien ser més diferents. Pensacola, Florida, és
una zona molt religiosa. Fanatisme cristià, alabat sigui el Senyor i vés a missa els
diumenges i qualsevol altre dia en què la Seva presència sigui necessària. En opinió
d’en Ricky, Nova York devia significar tot el que qualsevol persona crescuda a
Pensacola consideraria dolent i diabòlic. Li va semblar una combinació inquietant.
Però estava força segur d’una cosa: tenia més probabilitats de trobar en
Rumplestiltskin a la ciutat que no pas en aquella zona rural del nord de Florida. No
obstant això, no creia que el seu perseguidor no hagués deixat cap empremta al sud.
Va decidir començar per allà.
Va sol·licitar un carnet de conduir fals de Florida i una targeta d’identificació de
militar retirat a un dels punts de venda d’aquesta mena de coses a Internet. Els
documents havien de ser remesos a l’apartat de correus de Frederick Lazarus a
Mailboxes Etc. Però la identificació era a nom de Rick Tyson.
Va pensar que la gent estaria disposada a ajudar un familiar desaparegut feia molt
temps i que volia trobar les seves arrels de la manera més innocent. Per guardar-se
encara més les espatlles, va inventar un centre fictici per al tractament del càncer i,
amb paper de carta fals, va escriure «a qui correspongui», explicant que un parent del
senyor Tyson, que tenia la malaltia de Hodgkin, necessitava una medul·la òssia
compatible, i que qualsevol ajuda per localitzar membres de la seva família, la
medul·la òssia dels quals tenia més probabilitats de ser-ho, seria agraïda i potser fins i
tot serviria per salvar-li la vida.
En Ricky sabia que aquesta carta era cínica. Però segurament li obriria algunes
portes.
Va fer una reserva d’avió, va ultimar detalls amb les seves propietàries i amb el seu
cap del departament de manteniment de la universitat amb objecte de canviar algunes
jornades laborables. Després va anar a una botiga de roba de segona mà i es va
comprar un vestit negre d’estiu, senzill i molt barat. Era més o menys el que, segons
ell, portaria algú de pompes fúnebres i ho va considerar adequat en les seves
circumstàncies. Al vespre del dia abans de la seva partida, amb la camisa i els
pantalons d’empleat de manteniment, va entrar al departament de teatre de la
universitat. Una de les seves claus mestres obria el magatzem on es guardaven els
vestits de les diverses produccions. No va trigar gaire a trobar el que necessitava.
La calor de la costa del Golf contenia una altíssima humitat oculta com una
amenaça vetllada. Les seves primeres glopades d’aire en sortir de l’aire condicionat del
vestíbul de l’aeroport cap a la zona de lloguer de cotxes van ser d’una calidesa
embafadora i opressiva, desconeguda a Cape Cod fins els dies més calorosos, i fins i
tot a Nova York durant la canícula d’agost. Era gairebé com si l’aire tingués

consistència, com si transportés alguna cosa invisible i perillosa. Al principi va pensar
que serien malalties. Però després va suposar que aquesta idea era exagerada.
El seu pla era senzill: s’allotjaria en un motel barat i aniria a l’adreça que figurava
al certificat de defunció de Claire Tyson. Trucaria a algunes portes, faria preguntes,
esbrinaria si algú que vivia allà ara coneixia el parador de la seva família. Després
recorreria els instituts més pròxims a aquesta adreça. No era un pla gaire brillant però
posseïa certa tenacitat periodística: trucar a portes i esbrinar qui tenia alguna cosa a
dir.
Va trobar un Motel 6 situat en un bulevard ple de centres comercials, restaurants
de menjar ràpid de totes les cadenes i botigues de saldos. Era un carrer banyat per
l’implacable sol del Golf. Les esporàdiques zones de palmeres i matolls semblaven
haver arribat amb el corrent fins a aquella costa de comerç barat com a restes flotants
després d’una tempesta. Podia assaborir el mar pròxim, l’aroma del qual omplia l’aire,
però la vista era la d’un terreny urbanitzat, gairebé infinit, com un període decimal
d’edificis de dues plantes i cartells cridaners.
Es va inscriure amb el nom de Frederick Lazarus i va pagar una estada de tres dies
en efectiu. Va dir al recepcionista que era viatjant, encara que l’home no li va prestar
gaire atenció. Va deixar la bossa a la modesta habitació i després va travessar
l’aparcament cap a la botiga d’una gasolinera. Allà va comprar un plànol detallat de la
zona de Pensacola.
L’extensió d’habitatges prop de la base naval posseïa una uniformitat que li va

recordar una mica un dels primers cercles de l’infern. Fileres de cases de bloc de
formigó, amb taques d’herba cremada pel sol i aspersors omnipresents que
esquitxaven la gespa. En recórrer la zona en cotxe, en Ricky va pensar que cada illa
presentava característiques que semblaven definir les aspiracions dels seus habitants:
les illes amb l’herba ben tallada en jardins cuidats i les cases acabades de pintar de
blanc brillant al sol del Golf semblaven significar esperança i possibilitats. Els cotxes
aparcats als camins d’entrada estaven nets, polits, brillants i nous. En alguns jardins hi
havia gronxadors i joguines de plàstic, i malgrat la calor del matí, alguns nens jugaven
sota la mirada atenta dels seus pares. Però la línia de demarcació era clara: unes illes
més enllà les cases tenien un aspecte notòriament desgastat. La pintura vella, pelada, i
els canalons tacats per l’ús. Franges de terra, filats, un parell de cotxes sobre blocs,
sense rodes, oxidant-se. Poques veus de nens jugant, cubells d’escombraries
desbordants d’ampolles. Illes de cases de somnis limitats.
El Golf, lluny, amb la seva extensió de vibrants aigües blaves, i la base, amb
enormes vaixells grisos de l’armada alineats, eren l’eix sobre el qual girava tot. Però, a
mesura que s’allunyava del mar i s’endinsava més en les carències, el món que veia
semblava limitat, sense rumb i tan inútil com una ampolla buida.

Va trobar el carrer on vivia la família de Claire Tyson i es va estremir. No era ni
millor ni pitjor que els altres, però la seva mediocritat impulsava a fugir d’allà.
En Ricky buscava el número tretze, que estava cap a meitat del carrer. Va frenar i
va aparcar.
La casa en si era similar a les altres del carrer, d’una planta amb dos o tres
dormitoris i aparells d’aire condicionat penjant d’un parell de finestres. En el porxo
brut hi havia una oxidada barbacoa negra. La casa estava pintada d’un rosa apagat i
lluïa un estrafolari tretze negre escrit a mà al costat de la porta. L’u era molt més gran
que el tres, cosa que gairebé indicava que la persona que havia pintat l’adreça a la
paret havia canviat d’idea a mig cop de brotxa. Hi havia un cèrcol de bàsquet clavat
sobre la porta d’un garatge que li va semblar, malgrat no ser cap expert, estar entre
quinze i trenta centímetres per sota del que era reglamentari. A més, estava torçat. No
tenia xarxa. Una pilota vella i descolorida descansava al costat d’un puntal. El jardí
davanter tenia aire d’abandonat, l’herba estava envaïda de bardissa. Un gos gran,
encadenat a una paret i limitat per una tanca metàl·lica al reduït jardí del darrere, va
començar a bordar amb fúria quan ell va enfilar el caminet d’entrada. El diari del dia
havia caigut a prop del carrer, i en Ricky el va recollir i el va portar fins a la porta
principal. Va pitjar el timbre i el va sentir sonar a l’interior. Un nen plorava, però va
callar gairebé a la vegada que una veu contestava:
—Ja obro, ja obro.
La porta es va obrir i una jove negra amb un petit al maluc va aparèixer davant
seu. No va obrir la porta mosquitera.
—Què vol? —li va dir—. Ha vingut pel televisor? Per la rentadora? Potser pels
mobles o el biberó del nen? Què s’emportaran ara? —Va mirar cap al carrer, buscant
amb els ulls un camió i un grup d’homes.
—No he vingut a emportar-me res —va contestar en Ricky.
—És de la companyia de llum?
—No. No sóc cobrador de factures i tampoc no vinc a emportar-me res pendent
de pagament.
—Qui és, doncs? —va voler saber. La seva veu seguia sonant agressiva.
Desafiadora.
—Sóc algú que vol fer-li un parell de preguntes —va somriure en Ricky—. I, si
obtinc respostes, vostè podria guanyar alguns diners.
La dona va seguir observant-lo amb recel, però ara també amb curiositat.
—Quina classe de preguntes? —va dir.
—Preguntes sobre algú que va viure aquí abans, fa temps.
—No sé gaire res —va dir la dona.
—Una família anomenada Tyson.
—Devia ser l’home al qual van desallotjar abans que ens hi instal·léssim nosaltres
—va assentir la jove.

En Ricky va treure un bitllet de vint dòlars de la cartera. El va aixecar i la dona va
obrir la porta mosquitera.
—És policia? —va preguntar—. Una espècie de detectiu?
—No sóc policia. Però podria ser una espècie de detectiu. —Va entrar a la casa.
Va parpellejar un instant ja que va trigar uns segons a adaptar-se a la foscor. La
calor de l’entrada era sufocant. Va seguir la dona i el nen cap al saló, on les finestres
estaven obertes però la calor acumulada el feien semblar la cel·la d’una presó. Hi havia
una cadira, un sofà, un televisor i un parc vermell i blau, que va ser on la dona va
dipositar el nen. Les parets estaven buides, excepte per un retrat del petit i una
fotografia de casament que mostrava la dona i un jove negre amb uniforme de la
Marina en un posat forçat. En Ricky va calcular uns dinou anys a la parella. Vint com
a molt. «Dinou —va pensar després de llançar una mirada furtiva a la noia—. Però
està envellint de pressa». Va tornar a mirar la fotografia i va fer la pregunta òbvia:
—És el seu marit? On és?
—Va embarcar —va contestar la dona. La seva veu, una vegada serena, posseïa
una dolçor cantadora. Parlava amb un accent inconfusible del sud-est, i en Ricky va
suposar que devia ser d’Alabama o de Georgia, potser de Mississipí. Va imaginar que
allistar-se havia estat la ruta de fugida d’alguna zona rural i que ella l’havia seguit
sense sospitar que només substituiria una classe de pobresa per una altra—. Està en
algun lloc del golf Pèrsic, a bord de l’Essex. És un destructor. Li falten dos mesos per
tornar a casa.
—Com es diu vostè?
—Charlene. Són aquestes les preguntes amb les quals guanyaré diners?
—Tan dolenta és la seva situació?
—Sí, molt. —Va riure com si fos una broma—. La paga de la Marina és una
misèria si no puges una mica. Ja ens vam quedar sense cotxe i devem dos mesos de
lloguer. També devem part dels mobles. Ens passa més o menys el mateix a tots els
que vivim en aquesta part de la ciutat.
—L’amenaça el propietari? —va voler saber en Ricky. La dona, per a la seva
sorpresa, va negar amb el cap.
—El propietari deu ser un home bo, no ho sé. Quan tinc els diners, els ingresso en
un compte bancari. Però un home del banc, o potser un advocat, em va trucar i em va
dir que no em preocupés, que pagués quan pogués. Va dir que comprenia que les
coses a vegades eren difícils per als militars. El meu marit Reggie no és més que un
mariner ras. Ha de pujar si vol tenir una bona paga. Però encara que el propietari
sigui legal, ningú més ho és. Els de la companyia de llum diuen que me la tallaran. Per
això no puc encendre l’aire condicionat ni res.
En Ricky es va asseure a l’única cadira, i la Charlene ho va fer al sofà.
—Expliqui’m el que sàpiga sobre la família Tyson —va dir ell—. Vivien aquí abans
que arribessin vostès?

—Sí. No sé gaire res sobre aquesta gent. Només sé alguna cosa del vell. Vivia aquí
sol. Li interessa aquest vell?
En Ricky va agafar la cartera i va mostrar a la jove el carnet de conduir fals a nom
de Rick Tyson.
—És un parent llunyà i pot haver rebut una petita suma en herència —va mentir
—. La família m’ha contractat per intentar localitzar-lo.
—No crec que necessiti diners on és —va deixar anar la Charlene.
—On?
—A l’asil de veterans de l’exèrcit que hi ha a Midway Road. Si encara viu.
—I la seva dona?
—Va morir fa més de dos anys. Estava delicada del cor, o això van dir.
—Els va arribar a conèixer?
—L’únic que sé és el que em van explicar els veïns —va comentar la Charlene, i va
moure el cap.
—I què li van explicar?
—Que el vell i la vella vivien aquí sols.
—Em pensava que tenien una filla.
—Això sembla, però diuen que va morir. Fa molt.
—Ja. Continuï.
—Vivien de la Seguretat Social. Potser cobraven alguna cosa de pensió, no ho sé.
La vella es va posar malalta del cor. No tenia assegurança de malaltia, només la sanitat
pública. Les factures s’acumulaven. La vella va morir i va deixar el vell amb un munt
de factures. Sense assegurança. Era un home desagradable que no queia gaire bé a cap
veí, sense amics i sense família, que se sabés. Tenia només el mateix que jo: factures,
gent que volia cobrar els seus diners. Un dia es va endarrerir amb la hipoteca de la
casa i va descobrir que el banc ja no era el propietari del deute com ell creia, perquè
algú l’havia comprat. No va fer aquest pagament, potser tampoc altres, i els agutzils
van venir amb una ordre de desallotjament. El van treure de casa. I ara viu a l’asil de
veterans de l’exèrcit. No crec que surti mai d’allà, tret que ho faci mort.
—Vostès es van instal·lar aquí immediatament després del desallotjament? —va
preguntar en Ricky després de reflexionar un minut.
—Exacte. —La Charlene va sospirar i va moure el cap—. Tota aquesta illa de cases
era molt més bonica fa un parell d’anys. No hi havia tantes escombraries, ni beguda,
ni baralles. Creia que seria un bon lloc per començar de zero, però ara no tenim
diners per mudar-nos. En tot cas, els veïns d’aquí davant van ser els que em van
explicar la història del vell. Ja no són aquí. Segurament ja no queda ningú dels que
coneixien el vell. Però no semblava que hagués tingut gaires amics. El vell tenia un
pitbull encadenat on ara hi ha el nostre gos. El nostre només borda, arma escàndol,
com quan vostè s’ha acostat. Si el deixo anar el més probable és que li llepi la cara en
lloc de mossegar-lo. El pitbull d’en Tyson no era així. Quan aquest home era més jove,
li agradava que lluités, ja sap, en baralles amb apostes. En aquests llocs hi ha molts

homes blancs suats que aposten el que no tenen, beuen, blasfemen i busquen brega.
Aquesta és la part de Florida no apta per a turistes. És com Alabama o Mississipí. La
mentalitat tancada de Florida. La mentalitat tancada i els pitbulls.
—Ho entenc —va dir en Ricky.
—En aquest barri hi ha molts nens. Els gossos com aquest poden mossegar-los.
Potser hi havia altres raons per les quals no queia gaire bé a la gent de per aquí.
—Quines altres raons?
—He sentit històries.
—Quina classe d’històries?
—Històries perverses. De coses horribles, plenes de maldat. No sé si són certes i,
com que els meus pares em diuen que no repeteixi coses que no sàpiga segur, potser
hauria de preguntar-ho a algú que no sigui tan temorós de Déu com jo. Però no sé a
qui. Ja no queden persones d’aquella època.
—Té el nom o l’adreça de l’home a qui vostè paga el lloguer? —va preguntar en
Ricky després de reflexionar una mica.
La Charlene va semblar sorpresa però va assentir.
—És clar. Faig el xec a nom d’un advocat del centre i l’envio a un home del banc.
Quan tinc els diners. —Va recollir un llapis del terra i va anotar un nom i una adreça
en el dors d’un sobre d’una casa de lloguer de mobles. El sobre portava estampat en
vermell SEGON AVÍS—. Espero que això li serveixi d’alguna cosa.
En Ricky va treure dos bitllets més de vint dòlars i els hi va entregar. Ella va
assentir per donar-li les gràcies. Després de dubtar un moment, va treure un tercer
bitllet.
—Per al nen —va dir.
—És molt amable.
Es va protegir els ulls del sol amb la mà en sortir al carrer. No hi havia un sol
núvol al cel i la calor s’havia intensificat. Va recordar els dies estiuencs de Nova York i
com ell fugia cap al clima més fresc de Cape Cod.
«Això es va acabar», va pensar.
Va mirar cap on tenia aparcat el cotxe i va tractar d’imaginar-se un vell assegut
entre les seves escasses pertinences a la vorera. Sense amics i desallotjat de la casa on
havia viscut una vida difícil, però almenys seva i pròpia, durant molts anys. Expulsat
amb rapidesa i sense consideració. Abandonat a la vellesa, la malaltia i la soledat. En
Ricky es va guardar el paper amb el nom i l’adreça de l’advocat a la butxaca. Sabia qui
havia desallotjat el vell. No obstant això, es va preguntar si aquell home gran assegut a
la vorera sabia que l’home que l’havia deixat al carrer era el fill de la seva filla, a qui
molts anys abans en Ricky havia donat l’esquena.
A menys de set illes de la casa d’on Claire Tyson havia fugit hi havia un gran
institut de secundària. En Ricky va aparcar a la zona per a vehicles i va contemplar
l’edifici mentre intentava imaginar com un adolescent podria trobar individualitat, i

molt menys educació, entre aquelles parets. Era un edifici enorme de color sorra, amb
un camp de futbol i una pista circular a un costat, darrere una tanca de tres metres
d’altura. En Ricky va tenir la impressió que quisvulla que hagués dissenyat aquella
estructura s’havia limitat a dibuixar un rectangle immens i a afegir després un segon
rectangle per crear un conjunt en forma de T i donar així per finalitzada la seva obra.
A la paret de maons de l’edifici hi havia un enorme mural d’un antic vaixell grec amb
la llegenda: LLAR DELS ESPARTANS DEL SUD amb unes fluides i apagades lletres
vermelles. Tot el lloc estava cuit com una crep en una paella sota el cel serè i el sol
abrasador.
A la porta principal hi havia un control de seguretat, on un guarda amb camisa
blava, pantalons negres i cinturó i sabates de xarol negre que, si bé no li conferien la
categoria de policia, sí almenys el mateix aspecte, manejava un detector de metalls. El
guarda va dir a en Ricky com arribar a les oficines administratives i després el va fer
passar entre els pals paral·lels. Les sabates d’en Ricky van repicar al terra de linòleum
del vestíbul. Era horari de classe, de manera que va avançar gairebé en solitari entre
fileres d’armariets de color gris. Només algun alumne va passar amb pressa pel seu
costat.
A l’altra banda de la porta que indicava ADMINISTRACIÓ hi havia una
secretària asseguda en una taula. Una vegada li va haver explicat el motiu de la seva
visita, ella el va acompanyar a l’oficina de la directora. Va esperar fora mentre la
secretària va entrar i després va aparèixer a la porta per fer-lo passar. Una dona de
mitjana edat amb una camisa blanca cordada fins a la barbeta va alçar els ulls de
l’ordinador per sobre de les ulleres per dirigir-li una mirada de mestra d’escola,
gairebé rondinaire. Semblava una mica desconcertada per la seva presència, i li va
assenyalar una cadira mentre es desplaçava per situar-se darrere d’una taula
abarrotada de papers. En Ricky es va asseure i va pensar que aquell seient hauria estat
utilitzat sobretot per alumnes atribolats, enganxats en alguna malifeta, o per pares
consternats als quals s’informava dels fets.
—En què puc ajudar-lo exactament? —va preguntar la directora sense
circumloquis.
—Estic buscant informació —va assentir en Ricky—. Necessito detalls d’una jove
que va estudiar en aquest institut a finals dels anys seixanta. El seu nom era Claire
Tyson.
—Els expedients acadèmics són confidencials —va replicar la directora—. Però
recordo la jove.
—Fa molt temps que és aquí?
—Tota la meva carrera —va dir la dona—. Però a banda de deixar-li veure l’anuari
del 1967, no crec que pugui proporcionar-li gaire ajuda. Com li he dit, els expedients
són confidencials.
—Bé, en realitat no necessito el seu expedient acadèmic —va indicar en Ricky, que
es va treure la carta del fals centre per al tractament del càncer i la hi va entregar—. El

que estic buscant és algú que pugui conèixer un familiar.
La dona va llegir la carta amb rapidesa. La seva expressió es va suavitzar.
—Oh! —va exclamar a manera de disculpa—. Ho sento molt. No sabia…
—Descuidi. És una possibilitat molt remota. Però quan tens una neboda tan
malalta, estàs disposat a aferrar-te a qualsevol possibilitat, per remota que sigui.
—Naturalment —va dir la dona amb rapidesa—. Naturalment que sí. Però no crec
que quedi cap Tyson de la família de la Claire per aquí. Almenys que jo recordi, i
recordo gairebé tothom qui travessa aquestes portes.
—Em sorprèn que recordi la Claire —va comentar en Ricky.
—Deixava empremta, en més d’un sentit. Llavors jo era la seva tutora d’orientació
professional. He anat pujant de categoria.
—És evident —va dir en Ricky—. Però recordar-la, en especial després de tants
anys…
La dona va fer un lleu gest, per interrompre la seva pregunta. Es va aixecar i es va
dirigir a una prestatgeria per agafar un vell anuari enquadernat en imitació de pell
corresponent al 1967. El va donar a en Ricky.
Era un anuari del més típic. Pàgines i pàgines de càndides instantànies d’alumnes
en activitats o jocs diversos, reforçades amb una mica de prosa entusiasta. El gruix de
l’anuari el formaven els retrats formals de l’última classe. Eren retrats d’estudi de gent
jove que intentava semblar més gran i més seriosa del que era. En Ricky va repassar
les imatges fins que va arribar a Claire Tyson. Li va costar una mica identificar la dona
a la qual havia vist una dècada després amb la noia de l’anuari. Portava els cabells més
llargs, que li queien ondulats sobre l’espatlla. Esbossava un lleu somriure, una mica
menys forçat que la majoria dels seus companys de classe, amb el tipus d’expressió
que adoptaria algú que sap un secret. Va llegir el text del costat de la seva foto.
Relacionava les seves activitats extraescolars (francès, ciències, el Club de Futures
Mestresses de Casa i la societat teatral) i els esports que practicava, voleibol i beisbol
universitaris. També hi figuraven els seus mèrits acadèmics, que incloïen vuit
semestres en el quadre d’honor i una distinció del programa de beques al mèrit
escolar. Hi havia una citació, de caire humorístic, però que per a en Ricky tenia un to
una mica premonitori: «Fes als altres abans que els altres tinguin ocasió de fer-te a
tu». Una predicció, «Vol viure al màxim», i una ullada a la bola de vidre adolescent:
«D’aquí a deu anys estarà a Broadway o sota el terra de la ciutat».
La directora mirava per sobre de la seva espatlla.
—No tenia cap possibilitat —va assegurar.
—Perdoni? —va replicar en Ricky, i la paraula va formar una pregunta.
—Era la filla única d’una parella… bé, difícil. Vivien al límit de la pobresa. El pare
era un tirà. Potser pitjor encara…
—Vol dir…
—Mostrava molts signes clàssics d’abusos sexuals. Vaig parlar amb ella sovint
quan tenia aquells atacs incontrolables de depressió. Plorava i es posava histèrica.

Després es quedava tranquil·la, freda, gairebé abstreta, com si estigués en una altra
part, encara que estava asseguda amb mi al despatx. Hauria trucat a la policia si
hagués tingut alguna prova, però ella mai va admetre davant meu cap abús. En la
meva posició s’ha de ser prudent. I llavors no sabíem tant sobre aquestes coses com
ara.
—Naturalment.
—I, és clar, sabia que fugiria a la primera ocasió que tingués. Aquest noi…
—Un nòvio?
—Sí. Estic gairebé segura que ja estava embarassada quan va acabar aquella
primavera.
—Com es deia? Viu encara per aquí? Seria fonamental trobar-lo, sap? Amb això
de la genètica… No entenc l’argot dels metges, però…
—Hi va haver un fill. Però no sé què va passar. No van fer arrels aquí, això segur.
El noi pensava allistar-se a la Marina, encara que no sé si va arribar a fer-ho, i ella va
marxar a la universitat local. No crec que es casessin. Me la vaig trobar una vegada pel
carrer. Es va parar per saludar-me, però res més. Era com si ja no pogués parlar sobre
res. La Claire passava de sentir-se avergonyida per una cosa a sentir-se avergonyida
per una altra. Tanmateix, era brillant, meravellosa en un escenari. Podia interpretar
qualsevol paper, des de Shakespeare a Ells i elles, i fer-ho molt bé. Tenia un veritable
talent per a la interpretació. El seu problema era la realitat.
—Ho entenc.
—Era una d’aquestes persones a les quals t’agradaria ajudar però no pots. El seu
afany era trobar algú que la cuidés, però sempre trobava la persona equivocada. Sense
excepció.
—I el noi?
—Daniel Collins? —La directora va agafar l’anuari i va fullejar unes pàgines cap
enrere abans de tornar-lo a en Ricky—. Guapo, oi? Tornava boges les noies. Jugava a
futbol i a bàsquet, encara que no era cap estrella. Bastant llest, però no s’esforçava a
classe. Era el tipus de noi que sempre sap on és la festa, on s’obté alcohol o herba o el
que sigui, i al qual no atrapen mai. Un d’aquests nois que sortia d’una per ficar-se en
una altra. Tenia totes les noies a la butxaca, però sobretot la Claire. Era una d’aquestes
relacions que saps que només poden acabar malament, però no pots fer-hi res.
—Veig que no li agradava gaire aquest noi.
—Per què m’hauria d’agradar? Era una espècie de depredador. I sens dubte era
bastant egoista, només mirava per a ell mateix.
—Té l’adreça de la seva família?
La directora es va asseure a l’ordinador i va teclejar un nom. Després va anotar un
número en un tros de paper que va entregar a en Ricky. Ell va assentir a manera de
resposta.
—Pensa que la va abandonar?

—Segur, després d’haver-la utilitzat. Això era el que sabia fer més bé: utilitzar la
gent i desfer-se’n després. Si va trigar un any o deu, no ho sé. Quan et dediques a
aquesta feina, arribes a pronosticar molt bé el que els passarà als nois. Alguns et
poden sorprendre, en un sentit o un altre, però no gaires. —Va assenyalar la predicció
de l’anuari. «A Broadway o sota el terra de la ciutat». En Ricky sabia quina d’aquestes
dues alternatives s’havia fet realitat—. Els nois sempre fan broma quan prediuen. Però
la vida no sol ser tan divertida, oi?
Abans de dirigir-se a l’hospital per a veterans de l’exèrcit, en Ricky va passar pel

motel per posar-se el vestit negre. També va recollir l’objecte que havia agafat prestat
del departament de teatre a la Universitat de New Hampshire, se’l va col·locar al coll i
es va contemplar al mirall.
L’edifici de l’hospital tenia el mateix aspecte impersonal que l’institut. Era de
maons blanquejats, de dues plantes, com si l’haguessin deixat caure en un espai obert
entre almenys sis esglésies diferents, segons el còmput d’en Ricky. Pentecostal,
baptista, catòlica, congregacionista, unitària i metodista episcopal africana, totes amb
aquests esperançadors taulers d’anuncis al jardí d’entrada que proclamaven una
felicitat infinita davant l’arribada imminent de Jesús, o com a mínim, el consol en les
paraules de la Bíblia, pronunciades amb fervor en un ofici diari i en dos els
diumenges. A en Ricky, que havia adquirit una saludable falta de respecte per la
religió en el seu exercici professional, li va agradar bastant la juxtaposició de l’hospital
per a veterans de l’exèrcit i les esglésies: era com si la dura realitat dels abandonats,
representada per l’hospital, servís per equilibrar en certa manera tot l’optimisme que
circulava sense control en les esglésies. Es va preguntar si Claire Tyson hauria assistit
amb regularitat a l’església. Sospitava que sí, atès l’ambient en què havia crescut.
Tothom anava a l’església. El problema era que això no impedia que els feligresos
maltractessin les seves dones o els seus fills els altres dies de la setmana; una cosa que
estava segur que Jesús desaprovava, si és que opinava sobre això.
L’hospital per a veterans de l’exèrcit tenia dos pals amb la bandera dels Estats
Units i la de l’estat de Florida, una al costat de l’altra, penjant lànguidament en aquella
calor impròpia de finals de la primavera. Hi havia uns arbustos plantats sense ordre ni
concert a l’entrada, i en Ricky va veure uns quants vells amb bates esparracades i en
cadires de rodes, asseguts sols en un petit porxo lateral sota el sol de la tarda. No
estaven en grup, ni tan sols per parelles. Cada un semblava funcionar en una òrbita
exclusiva, definida per l’edat i la malaltia. Va avançar i va travessar l’entrada.
L’interior estava en penombra. Es va estremir. Els hospitals als quals havia portat la
seva dona abans de morir eren clars, moderns, dissenyats per reflectir tots els avenços
de la medicina. Eren llocs que semblaven plens del propòsit de sobreviure. O, com era
el seu cas, de la necessitat de lluitar contra l’inevitable. De robar dies a la malaltia,
com un jugador de futbol americà que intenta guanyar iardes, per molts defenses que

el plaquin. Aquest hospital era tot el contrari. Era un edifici en l’esglaó inferior de
l’assistència mèdica, on els tractaments eren tan anodins i poc creatius com el menú
diari. La mort, tan regular i senzilla com l’arròs blanc. En Ricky va sentir fred en
endinsar-s’hi, perquè va saber que era un lloc trist al qual aquells vells anaven a morir.
Va veure una recepcionista darrere una taula i s’hi va acostar.
—Bon dia, pare —li va dir la dona afablement—. En què puc servir-lo?
—Bon dia, filla meva —va contestar en Ricky mentre es tocava l’alçacolls que
havia agafat prestat de la habitació d’attrezzo—. Quina calor per portar el vestit elegit
pel Senyor —va fer broma—. A vegades em pregunto per què el Senyor no elegiria
una d’aquestes boniques camises hawaianes de colors tan alegres en lloc de l’alçacolls
—va prosseguir—. Seria més còmode en dies com aquest.
La recepcionista va deixar anar una riallada.
—En què devia pensar Nostre Senyor? —va afegir.
—He vingut per veure un pacient. Es diu Tyson.
—És parent seu, pare?
—Doncs no, filla meva. Però la seva filla em va demanar que el visités quan algun
assumpte de l’Església em portés per aquí.
Aquesta resposta va semblar colar, tal com en Ricky havia previst. No creia que
ningú d’aquella zona de Florida rebutgés mai un sacerdot. La dona va comprovar
unes dades a l’ordinador. Va somriure quan el nom va aparèixer en pantalla.
—Que estrany —va comentar—. Aquí no consta cap familiar viu. Cap parent
pròxim. Està segur que era la seva filla?
—Han estat molt distanciats, i ella li va girar l’esquena fa temps. Ara, amb la meva
ajuda i la benedicció del Senyor, potser aconseguirem la reconciliació en la seva
vellesa.
—Això estaria bé, pare. Espero que així sigui. De totes maneres, ella hauria de
figurar en el nostre ordinador.
—Li diré que li enviï les seves dades —va assegurar en Ricky.
—Potser ell la necessitarà…
—Que Déu la beneeixi, filla meva —va dir en Ricky, gaudint de la hipocresia de
les seves paraules i del seu relat, de la mateixa manera que a l’escenari un actor
gaudeix d’aquests moments plens de tensió i algun dubte, però vigoritzats pel públic.
Després de tants anys passats darrere el divan guardant-se les opinions sobre la
majoria de les coses, en Ricky estava ara radiant per poder sortir al món i mentir.
—No sembla que hi hagi gaire temps per a una reconciliació, pare. Em temo que
el senyor Tyson està a la unitat dels terminals —va anunciar la recepcionista—. Ho
sento, pare.
—Està…?
—Terminal.
—Llavors potser la meva visita és més oportuna del que esperava. Potser podré
proporcionar-li una mica de consol per als seus últims dies.

La recepcionista va assentir. Va assenyalar un plànol esquemàtic de l’hospital.
—Ha d’anar aquí. La infermera de guàrdia l’ajudarà.
En Ricky va recórrer el laberint de passadissos que semblaven descendir a mons

cada vegada més freds i anodins. Tot el que hi havia a l’hospital li resultava una mica
gastat. Li recordava les distincions entre les botigues de roba cara de Manhattan, que
coneixia dels seus dies de psicoanalista, i el món de segona mà de l’Exèrcit de Salvació
que havia descobert com a empleat de manteniment a New Hampshire. En aquell
hospital per a veterans de l’exèrcit res no era nou, res no era modern, res no semblava
funcionar bé, tot tenia aspecte d’usat. Fins la pintura blanca de les parets estava
descolorida i groga. Li resultava curiós caminar per un lloc que hauria d’estar net i
dedicat a la ciència i tenir la sensació de necessitar una dutxa.
«La classe marginada de la medicina», va pensar. I, quan va passar per les unitats
de cardiologia i pulmonar, i al costat d’una porta tancada que indicava psiquiatria,
l’ambient va semblar tornar-se cada vegada més decrèpit i deteriorat, fins que va
arribar a la fase final, una sèrie de portes dobles amb el rètol UNITAT DE
TERMINALS, amb les paraules mal alineades.
En Ricky va observar que l’alçacolls i el vestit de clergue complien el seu objectiu
de manera impecable. Ningú no li va demanar cap identificació; ningú no va semblar
preguntar-se què feia allà. En entrar en la unitat, va veure un lloc d’infermeria i es va
acostar al taulell. La infermera de guàrdia, una corpulenta dona negra, va alçar els ulls
cap a ell.
—Ah, pare —va dir—, m’han avisat que venia cap aquí. El senyor Tyson està a
l’habitació 300. El primer llit en entrar.
—Gràcies —va contestar en Ricky—. Podria dir-me què té?
La infermera li va entregar amb diligència un historial mèdic. Càncer de pulmó. Li
quedava poc temps i, la major part, dolorós. Va sentir una mica de compassió. «Sota
la capa de ser servicials —va pensar—, els hospitals fan molt per degradar».
Això era així, sens dubte, en el cas de Calvin Tyson, que estava connectat a
diverses màquines i estava estirat, incòmode, al llit, apuntalat amb coixins per veure el
vell televisor que penjava entre el seu llit i el del seu veí. L’aparell oferia una
telenovel·la, però el so estava apagat. A més, la imatge es veia borrosa.
En Tyson estava prim, gairebé esquelètic. Portava posada una mascareta d’oxigen
que li penjava del coll i aixecava de tant en tant per respirar millor. El seu nas estava
tenyit de l’inconfusible to blavós de l’emfisema, i les descarnades cames despullades
s’estenien al llit com branquetes que una tempesta hagués arrencat d’un arbre i
escampat per la calçada. L’home que ocupava el llit del costat estava en una situació
molt semblant, i tots dos esbufegaven en una agonia a duo. Quan en Ricky va entrar,
en Tyson va girar el cap per mirar-lo.
—No vull parlar amb cap sacerdot —va dir.

—Però aquest sacerdot vol parlar amb vostè —va somriure en Ricky amb fredor.
—Vull que em deixin sol —va insistir en Tyson.
En Ricky el va observar.
—Segons sembla —va dir amb menyspreu—, aviat estarà sol tota l’eternitat.
—No necessito cap religió, ja no. —En Tyson va moure el cap amb dificultat.
—I jo no n’hi oferiré cap —va contestar en Ricky—. Almenys, no com pensa.
En Ricky va tancar la porta de l’habitació. Va veure que hi havia uns auriculars per
escoltar la televisió penjats a la paret. Va envoltar els peus del llit i va observar el
company d’en Tyson. L’home se’l va mirar amb una expectació indiferent. En Ricky li
va assenyalar els auriculars del seu llit.
—Vol posar-se’ls perquè pugui parlar en privat amb el seu veí? —va preguntar,
però en realitat li ho va ordenar.
L’home es va arronsar d’espatlles i se’ls va col·locar a les orelles amb certa
dificultat.
—Bé —va dir en Ricky mentre es girava cap a en Tyson per preguntar-li—: Sap
qui m’ha enviat?
—Ni idea —va dir amb veu ronca en Tyson—. No queda ningú a qui jo li importi.
—En això s’equivoca. —Es va acostar i es va inclinar cap a l’home agonitzant per
xiuxiuejar-li amb fredor—: Digui’m la veritat, vell, quantes vegades es va follar la seva
filla abans que ella se n’anés per sempre?

26
El vell, sorprès, va fer uns ulls com unes taronges. Va aixecar una mà ossuda que va
moure en el reduït espai entre en Ricky i el seu tòrax enfonsat, com si pogués allunyar
la pregunta, però estava massa feble per fer-ho. Va tossir, es va ennuegar i va
empassar saliva abans de preguntar:
—Quina classe de sacerdot és vostè?
—Un sacerdot de la memòria —va contestar en Ricky.
—Què vol dir amb això? —Les paraules de l’home eren apressades i atemorides.
Va recórrer l’habitació ràpidament amb la mirada com si busqués algú que l’ajudés.
En Ricky va esperar abans de respondre. Va abaixar els ulls cap a Calvin Tyson,
que, aterrit de sobte, es recargolava al llit, i va intentar endevinar si tindria por d’ell o
de la història que semblava conèixer. Va sospitar que el vell havia passat anys sol
sabent el que havia fet i, encara que les autoritats escolars, els veïns i la seva dona
haguessin sospitat d’ell, segurament s’hauria convençut que era un secret que només
compartia amb la seva filla.
En Ricky, amb la seva provocadora pregunta, devia semblar-li una espècie d’àngel
venjador. El vell va allargar la mà per buscar el timbre que penjava d’un cable a la
capçalera, però en Ricky el va apartar del seu abast.
—No ho necessitarem, això —va assegurar—. La nostra conversa serà en privat.
El vell va deixar caure la mà al llit i va agafar la mascareta d’oxigen per aspirar
glopades profundes amb els ulls encara desorbitats de por. La mascareta era
antiquada, verda, i cobria el nas i la boca amb un plàstic opac. En unes instal·lacions
modernes, en Tyson hauria tingut un aparell més petit subjecte entre els orificis del
nas. Però aquell hospital per a veterans de l’exèrcit era la mena de lloc on s’envia
l’equip vell perquè sigui utilitzat abans de rebutjar-lo, més o menys com molts dels
pacients que ocupaven aquells llits. En Ricky va apartar la mascareta d’oxigen de la
cara d’en Tyson.
—Qui és vostè? —va preguntar el vell, temorós. Tenia accent del Sud. En Ricky va
pensar que hi havia alguna cosa d’infantil en el terror que apuntava als seus ulls.
—Sóc un home amb algunes preguntes —va dir—. Un home que busca algunes
respostes. Veurà, això pot ser fàcil o difícil; depèn de vostè.
Per a la seva sorpresa, no li va costar gens amenaçar un vell decrèpit que havia
abusat de la seva única filla i que després havia girat l’esquena als seus néts orfes.
—Vostè no és cap predicador —va dir en Tyson—. Vostè no treballa per al
Senyor.
—En això s’equivoca —va assegurar en Ricky—. I tenint en compte que estarà
davant seu en qualsevol moment, potser faria bé de pecar de creient.

Aquest argument va semblar tenir algun sentit per al vell, que va canviar de
postura i va assentir.
—La seva filla… —va començar en Ricky, però no va poder acabar la frase.
—La meva filla és morta. No era bona noia. Mai no ho va ser.
—No creu que vostè va tenir alguna cosa a veure en això?
—Vostè no sap res. —Calvin Tyson va moure el cap—. Ningú no ho sap. El que va
passar ja és història.
En Ricky el va mirar als ulls. Va veure que s’endurien com el ciment que
s’endureix de pressa sota un sol rigorós. Va efectuar una ràpida valoració psicològica.
En Tyson era un pedòfil despietat, impenitent i incapaç de comprendre el mal que
havia fet a la seva filla. I estava estirat en el seu llit de mort, segurament més espantat
pel que li esperava que pel que havia fet en el passat. Va decidir seguir aquest camí per
veure on el conduïa.
—Puc perdonar-lo… —va insinuar en Ricky.
—No hi ha cap predicador tan poderós —va grunyir el vell amb desdeny—.
Correré el risc.
—La seva filla Claire va tenir tres fills… —va dir en Ricky després d’una pausa.
—Era una puta; va marxar amb aquell de les prospeccions petrolíferes, i després
va acabar a Nova York. Això la va matar. No jo.
—Quan va morir es van posar en contacte amb vostè —va prosseguir en Ricky—.
Era el seu parent viu més pròxim. Algú de Nova York li va trucar per saber si es faria
càrrec dels nens.
—Per què havia de voler aquests bastards? La meva filla mai no es va casar. Jo no
els volia.
En Ricky va observar Calvin Tyson i va pensar que devia ser una decisió difícil de
prendre per a ell. Per una part, no volia la càrrega econòmica de criar els tres orfes de
la seva filla. Però, per una altra, això li hauria proporcionat noves fonts per saciar els
seus pervertits impulsos sexuals. Això degué exercir en ell una seducció molt forta,
gairebé irresistible. Un pedòfil dominat pel desig és una força poderosa i imparable.
Què li devia fer rebutjar una nova font disponible de plaer? En Ricky va seguir
contemplant el vell, i llavors, en un instant, ho va saber: Calvin Tyson tenia altres
recursos. Els fills dels veïns? Al mateix carrer? A la cantonada? En un parc? No ho
sabia, però eren a prop.
—Així que va firmar uns documents per donar-los en adopció, no?
—Sí. Per què vol saber-ho?
—Perquè he de trobar-los.
—Per què?
En Ricky va fer una ullada al voltant. Va assenyalar amb un lleuger gest l’habitació
de l’hospital.
—Sap qui el va fer fora de casa seva? —va preguntar—. Sap qui va executar la
hipoteca de casa seva i el va desallotjar de manera que va acabar aquí, esperant sol la

mort?
—Algú va comprar el deute sobre la casa a la societat hipotecària —va comentar el
vell movent el cap—. No em va donar l’oportunitat de saldar el deute quan em vaig
endarrerir en el pagament d’una quota i zas!, em vaig quedar al carrer.
—I què li va passar llavors?
Els ulls del vell es van tornar lleganyosos, de sobte plens de llàgrimes. En Ricky ho
va trobar patètic. Però va refrenar qualsevol sentiment incipient de llàstima. El que
Calvin Tyson havia rebut era menys del que es mereixia.
—Estava al carrer. Vaig emmalaltir. Em van donar una pallissa. Ara m’estic
morint, com vostè ha dit.
—Doncs l’home que el va conduir a aquest llit és el fill de la seva filla —va
anunciar en Ricky.
En Calvin Tyson va fer uns ulls com taronges i va moure el cap.
—Com és possible?
—Ell va comprar el deute. Ell el va desallotjar. El més probable és que ell
organitzés també la pallissa. El van violar?
En Tyson va negar amb el cap.
«Això és una cosa que en Rumplestiltskin no sabia —va pensar en Ricky—. Claire
Tyson no degué explicar aquest secret als seus fills. El vell va tenir sort que en
Rumplestiltskin no es molestés a parlar amb els veïns ni amb ningú de l’institut de
secundària».
—Em va fer tot això? Per què?
—Perquè vostè els va girar l’esquena a ell i a la seva mare. Així que el va pagar
amb la mateixa moneda.
—Tot el dolent que m’ha pasat… —va sanglotar el vell.
—… és obra d’un home —va acabar en Ricky per ell—. L’home que jo estic
intentant trobar. Així que l’hi preguntaré de nou: va firmar uns documents per donar
els nens en adopció, veritat?
En Tyson va assentir.
—Va rebre també diners?
—Un parell dels grossos —va assentir una altra vegada el vell.
—Com es deia la parella que va adoptar els tres nens?
—Tinc un document.
—On?
—A la caixa de les meves coses, a l’armari. —Va assenyalar un armari de metall
gris cobert d’esgarrapades.
En Ricky el va obrir i va veure unes quantes peces gastades penjades en penja-
robes. Al terra hi havia una caixa de cabals barata. El pany estava trencat. En Ricky la
va obrir i va regirar amb rapidesa uns documents vells fins que en va trobar uns de
subjectats amb una goma elàstica. Va veure un segell de l’estat de Nova York. Es va
ficar els documents a la butxaca de l’americana.

—No els necessitarà —va dir al vell. Va abaixar els ulls cap a l’home estirat sobre
els llençols bruts del llit de l’hospital i la bata del qual a penes cobria la seva nuesa. En
Tyson va aspirar una mica més d’oxigen. Estava pàl·lid—. Sap què? —va dir en Ricky
a poc a poc, amb una crueltat que el va sorprendre—. Ara ja es pot morir. Crec que
serà millor que s’afanyi perquè estic segur que l’espera més dolor. Molt més dolor.
Tant com el que vostè va causar en aquest món però multiplicat per cent. Així que,
endavant, mori’s.
—Què farà? —va preguntar en Tyson. La seva veu era un sospir horroritzat, amb
panteixos i esbufecs provocats per la malaltia que se li menjava els pulmons.
—Trobar aquests nens.
—Per què?
—Perquè un d’ells també em va matar a mi —li va dir en Ricky mentre es girava
per anar-se’n.
Just abans de l’hora de sopar, en Ricky va trucar a la porta d’una casa en bon estat,
de dues habitacions, en un carrer tranquil vorejat de palmeres. Encara portava la
indumentària sacerdotal, cosa que li donava una mica més de seguretat, com si
l’alçacolls li proporcionés un anonimat que desanimaria qualsevol que pogués fer
preguntes. Va esperar fins que la porta es va entreobrir i va veure una dona gran. La
porta es va obrir una mica més quan la dona va veure el vestit clerical, però no va
sortir de darrere de la mosquitera.
—Sí? —va preguntar.
—Hola —va contestar en Ricky amb to afable—. Estic intentant esbrinar el
parador d’un jove anomenat Daniel Collins.
La dona va deixar anar un crit ofegat i es va posar la mà a la boca per ocultar la
seva sorpresa. En Ricky va callar mentre observava com la dona s’esforçava a recobrar
el capteniment. Va intentar interpretar els canvis que va experimentar la seva cara,
des de la impressió inicial fins a una duresa que contenia una terrible fredor. Per fi la
seva cara va compondre una expressió rígida i la seva veu, quan la va poder usar, va
semblar utilitzar paraules arrencades a l’hivern.
—El donem per perdut —va dir. Unes llàgrimes pugnaven per sortir dels ulls i
contradeien la fortalesa de la seva veu.
—Ho sento —va comentar en Ricky encara en un to jovial que amagava la seva
sobtada curiositat—. No entenc a què es refereix amb això de «perdut».
La dona va moure el cap sense contestar de manera directa. Va mirar la roba de
sacerdot i va preguntar:
—Per què busca el meu fill, pare?
En Ricky va treure la carta falsa i va suposar que la dona no la llegiria amb tanta
atenció per qüestionar-la.

Quan ella va mirar el document, ell va començar a parlar perquè no pogués
concentrar-se en el que llegia. Distreure-la perquè no li fes preguntes no semblava
una tasca difícil.
—Veurà, senyora… Collins, correcte? La parròquia està intentant trobar algú que
pugui ser donant de medul·la per a aquesta jove que és parenta llunyana seva. Veu el
problema? Li demanaria que es fes una anàlisi de sang, però suposo que supera l’edat
límit per a la donació de medul·la. Té més de seixanta anys, oi?
En Ricky no tenia idea de si la medul·la òssia deixava de ser viable a cap edat. Així
que va fer una pregunta fictícia per a una resposta que era evident. La dona va alçar
els ulls de la carta per respondre i en Ricky va aprofitar per agafar-la-hi de les mans.
—Aquesta carta inclou molta terminologia mèdica —va comentar—. L’hi puc
explicar, si ho prefereix. Podríem seure?
La dona va assentir de mala gana i va obrir la porta del tot. En Ricky va entrar en
una casa que semblava tan fràgil com la seva vella ocupant. Estava plena d’objectes i
figuretes de porcellana, gerros buits i adorns, i l’olor de tancada superava l’aire viciat
de l’aparell d’aire condicionat que funcionava amb un picament que li va fer suposar
que tindria alguna peça solta. A sobre de la moqueta hi havia catifes de passadís de
plàstic i al sofà una funda també de plàstic, com si la dona temés embrutar-lo. Feia la
impressió que tot tenia el seu lloc en aquella casa, i que la dona que hi vivia notaria a
l’instant qualsevol objecte fora del seu lloc, encara que només fos uns mil·límetres.
El sofà va grinyolar quan ell s’hi va asseure.
—Podria localitzar el seu fill? Veurà, podria ser compatible —va dir en Ricky, que
cada vegada mentia amb més facilitat.
—És mort —va indicar la dona amb més fredor.
—Mort? Però, com…?
—Mort per a tots nosaltres. —La senyora Collins va moure el cap—. Mort per a
mi. Mort i menyspreable. Només ens ha causat patiment, pare. Ho sento.
—Com va passar?
—Encara no ha passat —va aclarir la dona, movent de nou el cap—. Però passarà
molt aviat, crec.
En Ricky es va reclinar, cosa que va provocar el mateix xerric.
—Em sembla que no acabo d’entendre-la —va dir.
La dona es va ajupir i va agafar un àlbum de retalls d’un prestatge de sota la
tauleta de centre. El va obrir i va girar unes pàgines. En Ricky va entreveure articles
periodístics sobre esports i va recordar que Daniel Collins era esportista a l’institut. Hi
havia una fotografia de la seva graduació, seguida d’una pàgina en blanc. La dona s’hi
va aturar i li va passar l’àlbum.
—Giri aquesta pàgina —va dir amb amargura.
Centrat en un sol full de l’àlbum figurava un únic article del Tampa Tribune. El
titular deia: HOME DETINGUT DESPRÉS D’UNA MORT EN UN BAR. Hi havia
pocs detalls, a part que havien detingut Daniel Collins feia poc més d’un any, acusat

d’homicidi després d’una baralla en un bar. A la pàgina adjacent, un altre titular:
L’ESTAT DEMANARÀ LA PENA DE MORT PER A L’HOMICIDA DEL BAR.
Aquest article, retallat i enganxat al centre d’una altra pàgina anava acompanyat d’una
fotografia d’un Daniel Collins de mitjana edat mentre era conduït emmanillat a un
jutjat. En Ricky va fer una ullada a l’article del diari. Els fets del cas semblaven bastant
simples. Dos borratxos s’havien barallat. Un d’ells havia sortit al carrer i havia esperat
que l’altre fes el mateix. Empunyant un ganivet, segons la fiscalia. L’assassí, Daniel
Collins, havia estat detingut en l’escena del crim, inconscient, borratxo, amb el
ganivet ensangonat a prop de la mà i la víctima a uns quants metres de distància. El
diari insinuava que la víctima havia estat esquarterada amb una crueltat particular
abans de robar-la. Sembla que, després d’haver-lo assassinat i d’haver robat els diners,
en Collins s’havia pres una altra ampolla de whisky, i al final havia caigut inconscient
a la mateixa escena del crim. Un cas claríssim.
Va llegir articles més breus sobre un judici i una sentència. En Collins havia
afirmat que no era conscient del crim perquè havia begut molt aquella nit. No era una
coartada gaire bona i no havia convençut el jurat. Els seus membres només van
deliberar noranta minuts. Van trigar un parell d’hores més a recomanar la pena de
mort, després que la mateixa justificació es presentés com a atenuant i fos denegada.
Una mort oficial, clara, embolcallada i servida de la manera menys desagradable.
En Ricky va alçar els ulls. La vella movia el cap.
—El meu estimat fill —es va lamentar—. El vaig perdre primer per culpa d’aquella
meuca, després per culpa de la beguda, i ara és al corredor de la mort.
—Han fixat la data?
—No —va respondre la vella—. El seu advocat diu que poden apel·lar. Ho
intentarà en dos jutjats. No ho entenc gaire bé. L’únic que sé és que el meu noi diu
que ell no ho va fer, però això no ha servit de res. —Va dirigir una mirada plena de
duresa a l’alçacolls que portava en Ricky—. En aquest estat, tots estimem Jesús, i la
major part de la gent va a l’església els diumenges. Però tot i que la Bíblia diu «No
mataràs», no sembla aplicar-se als nostres tribunals. Ni als nostres ni als de Georgia o
Texas. Són un mal lloc per cometre un delicte en el qual mori algú, pare. M’agradaria
que el meu noi ho hagués tingut en compte abans d’agafar aquell ganivet i ficar-se en
aquella baralla.
—I ell diu que és innocent?
—Sí. Diu que no recorda res de la baralla. Diu que es va despertar cobert de sang i
amb el ganivet al costat quan un policia el va tocar amb la porra. Suposo que no
recordar no és una defensa gaire bona.
En Ricky va girar la pàgina, però no hi havia res.
—Suposo que he de guardar una pàgina —va comentar la dona—. Per a un últim
article. Espero haver mort abans que arribi el dia, perquè no vull veure-ho. —Va
moure el cap i va afegir—: Sap una cosa, pare?
—Què?

—Això sempre m’ha molestat. Quan el meu noi va aconseguir aquella victòria
contra el South Side High, al campionat municipal, van publicar la seva foto a la
portada. Però tots aquests articles del Tampa, on ningú no sabia gran cosa sobre el
meu noi, eren articles petits, a l’interior del diari, on a penes ningú els veu. Segons la
meva opinió, si estan a punt d’arrabassar la vida a un home en un tribunal, hauríem
de donar-hi més importància. Hauria de ser especial i aparèixer en portada. Però no
ho és. Només és un altre articlet que figura al costat de la notícia d’una claveguera
trencada i de la secció de jardineria. És com si la vida ja no fos important.
Es va aixecar i en Ricky la va imitar.
—Parlar sobre això em fa mal al cor, pare. I no trobo consol en cap paraula, ni tan
sols a la Bíblia.
—Crec que hauria d’obrir el seu cor a la bondat que recorda, filla meva, i
d’aquesta manera podrà consolar-se.
En Ricky va pensar que en el seu intent de sonar com un sacerdot les seves
paraules resultaven atrotinades i inútils, que era més o menys el que volia. Aquella
dona havia criat un noi que era, segons totes les aparences, un vertader fill de puta
que havia començat la seva lamentable vida seduint una companya de classe,
arrossegant-la amb ell uns quants anys per després abandonar-la a ella i els seus fills, i
havia acabat matant un home per cap raó que no fos l’excés d’alcohol. Si hi havia
alguna cosa positiva en la vida buida i inútil de Daniel Collins, ell encara no l’havia
vist. Aquest cinisme, que bullia al seu interior, va quedar més o menys confirmat per
les paraules que va dir a continuació la vella.
—La bondat va acabar amb aquesta noia. Quan va quedar embarassada del meu
fill per primera vegada, ell es va arruïnar la vida per sempre. Ella el va seduir, va usar
tota l’astúcia d’una dona, el va atrapar i després el va utilitzar per anar-se’n d’aquí.
Ella va tenir la culpa de tots els problemes que va tenir el meu fill per ser algú, per
obrir-se camí al món.
La veu de la dona no deixava lloc al dubte. Era freda, abrupta i estava totalment
aferrada a la idea que el seu adorat fill no havia tingut res a veure amb els problemes
que havia trobat a la vida. I en Ricky, l’antic psicoanalista, sabia que hi havia poques
probabilitats que ella acceptés la seva culpabilitat. «Creem i, després, quan la creació
surt malament, volem culpar els altres, quan normalment som nosaltres els
responsables», va pensar.
—Però vostè creu que és innocent? —va preguntar en Ricky. Sabia la resposta. I
no va dir «del crim» perquè la vella creia que el seu fill era innocent de tot.
—Naturalment. Si ell ho va dir, jo el crec. —Va treure de l’àlbum de retalls la
targeta d’un advocat i la va entregar a en Ricky. Un advocat d’ofici de Tampa. Va
mirar el nom i el telèfon i va deixar que la dona l’acompanyés a la porta.
—Sap què va passar amb els tres nens? Els seus néts? —va preguntar en Ricky
mentre feia un gest amb la carta falsa.

—Els van donar en adopció, segons vaig sentir dir —va contestar ella movent el
cap—. En Danny va firmar algun document quan era a la presó, a Texas. El van
atrapar robant però no m’ho vaig creure. Va estar un parell d’anys a la presó. No vam
tornar a saber res d’ells. Suposo que ja hauran crescut, però mai no n’he vist cap, de
manera que no hi penso. En Danny va fer bé de donar-los en adopció quan aquella
dona va morir. Ell sol no podia criar tres nens als quals a penes coneixia. I jo tampoc
no podia ajudar-lo, estant aquí sola i malalta. Així que es van convertir en el problema
d’altres persones i en els fills d’altres persones. Com he dit, mai no vam saber res
d’ells.
En Ricky sabia que aquesta última afirmació no era certa.
—En sap almenys els noms? —va preguntar.
La dona va negar amb el cap. La crueltat d’aquest gest gairebé el va sacsejar com
un cop de puny, i va saber d’on havia tret el jove Daniel Collins el seu egoisme.
Al sol d’última hora de la tarda, va romandre un moment a la vorera preguntant-
se si l’abast d’en Rumplestiltskin seria tan gran que hagués portat Daniel Collins al
corredor de la mort. Suposava que sí. El que no sabia era com.

27
En Ricky va tornar a New Hampshire i a la vida com a Richard Lively. Tot el que
havia esbrinat en el seu viatge a Florida l’inquietava.
Dues persones havien marcat la vida de Claire Tyson en moments crítics. Una
l’havia abandonada amb els seus fills i ara estava en una cel·la del corredor de la mort
clamant per la seva innocència en un estat cèlebre per no escoltar aquests precs.
L’altra havia girat l’esquena a la filla de la qual havia abusat i als néts que necessitaven
ajuda i, anys després, l’havien tret de casa seva amb la mateixa crueltat i ara estava
condemnat a passar els seus últims dies en un corredor de la mort diferent, però igual
d’implacable.
En Ricky va ampliar l’equació que començava a formar-se al seu cap: el nòvio de
Claire Tyson a Nova York havia mort d’una pallissa amb una «R» ensangonada
gravada al pit. El mandrós doctor Starks, que, a causa de la seva indecisió no havia
ajudat l’angoixada Claire Tyson, havia estat obligat a suïcidar-se després que tots els
recursos que podien ajudar-lo haguessin estat sistemàticament destruïts.
Havia d’haver-hi més coses. Això li va gelar el cor.
Semblava que en Rumplestiltskin havia planejat diverses venjances seguint un
principi ben simple: a cada persona segons el que era. Els delictes per omissió eren
jutjats i les sentències executades anys més tard. El nòvio, que només era un
perdonavides i un criminal, havia estat tractat d’acord amb la seva condició. L’avi que
no havia atès les súpliques de la seva descendència havia estat castigat en consonància.
A en Ricky li va semblar un mètode molt original d’infligir el mal. El seu propi joc
havia estat planejat tenint en compte la seva personalitat i formació. Els altres havien
estat tractats amb més brutalitat perquè procedien de mons on aquest tret prevalia.
Una altra cosa semblava evident: a la ment d’en Rumplestiltskin els delictes no
prescrivien.
Al final, els resultats semblaven idèntics. Un camí implacable de mort o perdició. I
qualsevol que es trobés enmig, com el desventurat senyor Zimmerman o la detectiva
Riggins, era considerat un impediment que s’eliminava sumàriament amb la mateixa
compassió que es concediria a un mosquit posat al braç.
En Ricky es va estremir en comprendre com era de pacient, dedicat i despietat, en
Rumplestiltskin.
Va començar a elaborar una petita llista de persones que potser tampoc no havien
ajudat Claire Tyson i els seus tres fills petits quan ho necessitaven: hi hauria hagut un
propietari a Nova York que exigís el lloguer a la indigent? En aquest cas, segurament
ja seria al carrer, sense saber què havia passat al seu edifici. Un assistent social que no
l’hagués inclòs en un programa d’ajuda? Segurament s’hauria arruïnat i ara es devia
veure obligat a sol·licitar la seva inclusió en aquest mateix programa. Un sacerdot que

li hagués suggerit que la pregària podria omplir un estómac buit? El més segur és que
ja estigués resant per a si mateix. Li costava imaginar-se com havia arribat de lluny la
venjança d’en Rumplestiltskin. Què li hauria passat a l’empleat de la companyia
elèctrica que hagués tallat el llum de casa seva per impagament? No sabia amb
exactitud on hauria traçat en Rumplestiltskin la seva línia divisòria per separar les
persones que considerava culpables de les altres. Tot i així, estava segur d’una cosa:
temps enrere, diverses persones no havien estat a l’altura de les circumstàncies i ara
ho estaven pagant. Segurament ja havien pagat. Totes les persones que no havien
ajudat Claire Tyson i havien provocat que la seva única opció fos suïcidar-se,
desesperada.
Era el concepte més aterridor de justícia que en Ricky havia imaginat mai.
Assassinats tant del cos com de l’ànima. Des que en Rumplestiltskin havia aparegut en
la seva vida, havia tingut por sovint. Abans era un home de rutina i percepció. Ara,
res no era sòlid i tot era inestable. La por que sentia ara era diferent. Era una cosa que
costava de catalogar, però li deixava la boca seca i un regust amarg. Com a analista,
havia viscut les ansietats intricades i frustracions debilitants dels seus pacients
adinerats, però aquests resultaven ara uniformement insignificants i patèticament
autocompassius.
L’abast de la fúria d’en Rumplestiltskin el deixava estupefacte. I, a la vegada, tenia
tot el sentit del món.
La psicoanàlisi ensenya una cosa: res del que passa està aïllat. Un sol acte dolent
pot tenir tota classe de repercussions. Es va recordar dels estris de moviment continu
que alguns dels seus col·legues tenien al seu escriptori. Una sèrie de coixinets de bola
penjaven en fila, de manera que si en movies un fent-lo xocar contra el següent, la
força provocava que només l’últim de la línia es desplacés com un pèndol, donant
inici a un moviment de vaivé perpetu en els coixinets dels extrems que només es
detenia si posaves la mà enmig. La venjança d’en Rumplestiltskin, de la qual ell només
havia estat una part, era com aquests estris.
Hi havia altres morts. Altres destruïts. Només ell, amb tota probabilitat, veia la
totalitat del que havia passat. Moviment continu.
En Ricky va sentir un gèlid calfred.
Tots aquests crims se situaven en un nivell definit per la impunitat. Quin detectiu,
quina autoritat policial podria vincular-los mai entre si? L’únic que les víctimes tenien
en comú era una relació amb una dona que feia vint anys que era morta.
Va pensar que eren crims en sèrie, amb un fil tan invisible que desafiava tota
lògica. Com el policia que li havia explicat alegrement allò de la «R» gravada al pit
d’en Rafael Johnson, sempre hi havia algú amb més probabilitats de carregar amb la
culpa que l’eteri senyor R. Les raons de la seva pròpia mort eren evidents: una carrera
destrossada, una casa destruïda, una dona morta, unes finances arruïnades,
relativament sense amics i introspectiu. Per què no s’havia de suïcidar?

I hi havia una altra cosa que li resultava molt clara: si en Rumplestiltskin
descobria que s’havia escapat, si només sospitava que seguia respirant l’aire d’aquest
planeta, li seguiria la pista amb una fúria renovada. En Ricky no creia que tingués
l’oportunitat de participar en cap altre joc. També sabia com seria de fàcil carregar-se
la seva nova identitat: Richard Lively era una persona insignificant. El seu mateix
anonimat convertia la seva probable mort ràpida i brutal en una cosa molt fàcil.
Richard Lively podia ser executat a plena llum del dia, i cap policia de cap part del
món podria establir les connexions necessàries que el conduïssin fins a Ricky Starks i
fins a algú anomenat Rumplestiltskin. El que esbrinarien seria que Richard Lively no
era Richard Lively i, acte seguit, passaria a ser un individu no identificat, enterrat
sense gaires cerimònies i sense làpida. Potser algun inspector es preguntaria per un
moment qui era en realitat, però, aclaparat per la feina, oblidaria aviat la mort de
Richard Lively. Per sempre.
El mateix que donava tanta seguretat a en Ricky el tornava del tot vulnerable.
Així que, a la seva tornada a New Hampshire, va reprendre les simples rutines de
la seva vida a Durham amb un entusiasme febril. Era com si volgués abandonar-se del
tot a la monòtona regularitat d’aixecar-se cada matí i anar a treballar amb la resta dels
empleats de manteniment de la universitat, de fregar terres, netejar lavabos,
abrillantar passadissos i canviar bombetes, intercanviar bromes amb els companys de
feina i especular sobre les possibilitats dels Red Sox la temporada següent. Es movia
en un món normal i mundà que semblava demanar a crits que el pintessin amb els
blaus pàl·lids i els verds clars institucionals. Una vegada, mentre aplicava una
netejadora de vapor a la moqueta de la facultat, va descobrir que la sensació de la
màquina que feia soroll i vibrava a les seves mans i de la franja de catifa neta que
creava li resultava gairebé hipnòticament agradable. Era com si, en la nova simplicitat
d’aquest món, pogués deixar enrere qui havia estat. Era una situació estranyament
satisfactòria: soledat, una feina que traspuava rutina i regularitat, i les nits que atenia
la centraleta del Telèfon de l’Esperança, on recordava les seves tècniques de terapeuta
per donar consell i estendre la mà d’una forma modesta i senzilla. Va descobrir que
no enyorava gaire la dosi diària d’angoixa, frustració i còlera que caracteritzava la seva
vida d’analista. Es va preguntar si la gent que havia conegut, o fins i tot la seva dona,
el reconeixeria. De manera estranya, en Ricky creia que Richard Lively estava més a
prop de la persona que volia ser, més a prop de la persona que es trobava a si mateixa
durant els estius a Cape Cod, del que havia estat mai el doctor Starks en tractar els
rics, els poderosos i els neuròtics.
«L’anonimat és atractiu», va pensar.
Però esmunyedís. Cada segon que s’obligava a sentir-se còmode sent Richard
Lively, el personatge venjatiu de Frederick Lazarus cridava ordres contradictòries. Va
reprendre els exercicis físics i va passar les hores lliures perfeccionant la seva punteria
al local de tir. A mesura que el temps seguia millorant, amb la consegüent calor i
l’esclat de colors, va decidir que necessitava afegir tècniques de pràctiques a l’aire

lliure al seu repertori, així que es va inscriure amb el nom de Frederick Lazarus a un
curs d’orientació que donava una companyia d’excursionisme i càmping.
En cert sentit s’havia triangulat a si mateix, de la mateixa manera en què un
coneix la seva veritable situació quan es perd al bosc. Tres columnes: la persona que
era abans, la persona en què s’havia convertit i la persona que necessitava ser.
A la nit, assegut sol a la penombra de la seva habitació llogada mentre un únic
llum de taula a penes retallava les ombres, es va preguntar si podria deixar-ho tot
enrere. Abandonar qualsevol connexió emocional amb el passat i el que li havia
passat, i convertir-se en un home senzill. Viure de sou en sou. Obtenir plaer de la
rutina bàsica. Redefinir-se. Dedicar-se a pescar o caçar, fins i tot només a llegir.
Relacionar-se amb tan poca gent com fos possible. Viure de manera monacal i en una
soledat d’ermità. Deixar enrere cinquanta-tres anys de vida i convèncer-se que tot
s’havia reiniciat de zero el dia en què havia encès la seva casa de Cape Cod. Era una
cosa semblant al zen, i temptadora. Podia evaporar-se del món com un bassal d’aigua
un dia assolellat i calorós, i elevar-se cap a l’atmosfera.
Aquesta possibilitat era gairebé tan aterridora com la seva alternativa.
Li va semblar que havia arribat el moment en què havia de prendre una decisió.
Com per a Ulisses, el seu nom informàtic, el seu camí estava entre Escil·la i Caribdis.
Cada opció tenia costos i riscos.
A la nit, en la seva modesta habitació llogada de New Hampshire, va estendre
sobre el llit totes les notes que tenia sobre l’home que l’havia obligat a abandonar la
seva vida. Retalls d’informació, pistes i adreces que podia seguir. O no. O bé perseguia
l’home que li havia fet això, amb la qual cosa s’arriscava a posar-se al descobert, o bé
s’oblidava de tot i feia la vida que pogués amb el que ja havia establert. Es va sentir
una mica com un explorador espanyol del segle XV contemplant vacil·lant des de la
coberta d’una caravel·la l’enorme extensió de l’oceà i potser un nou i incert món més
enllà de l’horitzó.
Entre el material disseminat hi havia els documents que s’havia emportat del llit
de mort del vell Tyson a l’hospital. Hi havia els noms dels pares adoptius que havien
acollit els tres nens feia vint anys. Sabia que aquest era el pas següent.
La decisió era fer-lo, o no.
Una part d’ell insistia que podia ser feliç com a Richard Lively, encarregat de
manteniment. Durham era una ciutat agradable. Les seves propietàries eren amables.
Però una altra part d’ell veia les coses d’una altra manera.
El doctor Frederick Starks no es mereixia morir. No pel que havia fet, encara que
estigués malament, en un moment d’indecisió i de dubtes. Era innegable que podria
haver-ho fet millor amb Claire Tyson. Podria haver-li estès la mà i potser ajudar-la a
trobar una vida que valgués la pena viure. En Ricky havia tingut aquesta oportunitat i
no l’havia aprofitada. En Rumplestiltskin no s’equivocava en això. Però el seu càstig
excedia la seva culpabilitat.
I aquesta idea enfurismava en Ricky.

—Jo no la vaig matar —va murmurar.
Creia que aquella habitació era tant un taüt com un bot salvavides.
Es va preguntar si podria inspirar aire que no tingués gust de dubte. Quina classe
de seguretat li oferia amagar-se per sempre? Sospitar sempre que qualsevol persona a
l’altre costat d’una finestra era l’home que l’havia portat a l’anonimat? Era una idea
terrible. El joc d’en Rumplestiltskin no acabaria mai per a ell. En Ricky mai no sabria,
mai no estaria segur, mai no tindria un moment de pau, sense preguntes.
Havia de trobar una resposta.
Va agafar els papers del llit. Va treure la goma elàstica dels documents d’adopció
amb tanta rapidesa que va fet un espetec.
—Molt bé —es va dir en veu baixa a si mateix i a tots els fantasmes que poguessin
estar escoltant-lo—. El joc torna a començar.
Els serveis socials de Nova York havien col·locat els tres nens en successives cases
d’acollida els primers sis mesos després de la mort de la seva mare, fins que els va
adoptar una parella que vivia a Nova Jersey. Un informe d’un assistent social afirmava
que havia estat difícil col·locar els nens; que tret de la seva última i no identificada
casa d’acollida, es mostraven indisciplinats, esquerps i grollers a cada lloc. L’assistent
recomanava teràpia, en especial per al més gran. L’informe estava redactat en un
llenguatge senzill i burocràtic amb intenció de cobrir-se l’esquena, sense la classe de
detalls que podrien haver indicat a en Ricky alguna cosa sobre el nen que s’havia
convertit en l’home que havia destruït la seva vida. Va descobrir que la Diòcesi
Episcopal de Nova York s’havia encarregat de l’adopció a través de la seva branca
benèfica. No hi havia constància de cap intercanvi de diners, però en Ricky va suposar
que n’hi havia hagut. Hi havia còpies de documents legals de renúncia a tot dret sobre
els nens firmats pel vell Tyson, i un document firmat per Daniel Collins durant la seva
estada a la presó, a Texas. En Ricky va observar la simetria d’aquest element: Daniel
Collins havia rebutjat els seus tres fills quan era a la presó. Anys després, hi havia
tornat sota l’escabrosa batuta d’en Rumplestiltskin. En Ricky va pensar que, fos com
fos que l’home que havia estat rebutjat de nen ho hagués aconseguit, devia haver-li
proporcionat una satisfacció increïble.
La parella que havia adoptat els tres nens abandonats eren en Howard i la Martha
Jackson, que vivien a West Windsor, una urbanització de classe mitjana a uns quants
quilòmetres de Princeton, però no s’oferia més informació sobre ells. Havien adoptat
els tres nens, cosa que va interessar en Ricky. Com havien aconseguit romandre junts
suscitava interrogants tan poderosos com per què no els havien separat. Els nens eren
en Luke, de dotze anys; en Matthew, d’onze, i la Joanna, de nou. En Ricky es va fixar
que eren noms bíblics. Dubtava que aquests noms haguessin seguit relacionats amb
els nens.

Va fer algunes recerques informàtiques, però no va obtenir resultats. Això el va
sorprendre. Li semblava que hi hauria d’haver alguna informació disponible a
Internet. Va comprovar les pàgines blanques electròniques i va trobar molts Jackson a
Nova Jersey, però cap que encaixés amb els noms que apareixien en els documents.
Només tenia l’adreça que hi figurava. I això significava que hi havia una porta a la
qual podia trucar. Era la seva única opció.
Es va plantejar usar el vestit de sacerdot i aquella carta falsa sobre el càncer, però
va decidir que ja havien complert la seva missió una vegada i que era millor reservar-
los per a una altra ocasió. En lloc d’això, es va deixar créixer una barba irregular. Va
comprar a Internet una identificació falsa d’una agència inexistent de detectius
privats. Una altra visita nocturna al departament de teatre li va proporcionar una
panxa postissa, una espècie de coixí que podia subjectar-se sota la samarreta i que li
donava l’aspecte de pesar uns vint quilos més del que la seva esvelta figura pesava en
realitat. Per al seu alleujament, també va trobar un vestit marró que s’ajustava a la
seva nova silueta. A les caixes de maquillatge va aconseguir una mica d’ajuda
addicional. Va ficar tots els objectes en una bossa de plàstic i se’ls va emportar a casa.
Quan va arribar a la seva habitació, va afegir a la bossa la pistola semiautomàtica i dos
carregadors.
Va llogar un cotxe de quatre anys a l’agència Rent-A-Wreck local, que solia
treballar amb estudiants; sense fer preguntes, l’empleat va anotar les dades del carnet
de conduir fals que en Ricky li va mostrar. Divendres a la nit, quan en Ricky va acabar
el seu torn al departament de manteniment, va conduir cap al sud, cap a Nova Jersey.
Va deixar que la nit l’embolcallés, mentre els quilòmetres lliscaven sota les rodes del
cotxe amb rapidesa i regularitat, sempre a deu quilòmetres per hora per sobre del
límit de velocitat. Quan va abaixar la finestreta, va sentir un buf d’aire càlid i va
pensar que l’estiu tornava a acostar-se amb rapidesa. Si hagués estat a la ciutat, hauria
començat a conduir els seus pacients cap a alguna certesa a la qual poguessin aferrar-
se quan arribessin les vacances d’agost. A vegades ho aconseguia, d’altres no. Va
recordar les seves passejades per la ciutat a finals de la primavera i principis de l’estiu,
i com l’esclat de vegetació i flors semblava derrotar les torres de totxo i formigó que
constituïen Manhattan. En la seva opinió, era la millor època de la ciutat, però
efímera, ja que de seguida era substituïda per una calor i una humitat aclaparadores.
Durava només el suficient per ser fascinant.
Passava de la mitjanit quan va vorejar la ciutat. En travessar el pont George
Washington, va llançar una mirada cap enrere per sobre de l’espatlla. Fins i tot a altes
hores de la matinada, Nova York semblava resplendir. L’Upper West Side s’allunyava
d’ell, i sabia que allà hi havia l’hospital Columbia Presbyterian i la clínica on havia
treballat una temporada feia tants anys, aliè a les conseqüències de la seva manera de
comportar-se. Mentre deixava enrere els peatges i arribava a Nova Jersey el va
embargar una curiosa barreja d’emocions. Era com si es trobés atrapat en un somni,
en una d’aquestes sèries d’imatges i esdeveniments inquietants i tensos que ocupen

l’inconscient i ratllen el malson, i n’estigués sortint. Li va semblar que la ciutat
representava tot el que ell era, el cotxe que vibrava mentre conduïa per l’autopista
representava allò en què s’havia convertit, i la foscor que tenia davant, el que podria
arribar a ser.
Un cartell d’habitacions lliures en un motel Econo, a la carretera 1, li va cridar
l’atenció i es va detenir. El recepcionista de nit era un indi o pakistanès d’ulls tristos,
amb un adhesiu que l’identificava com a Omar, que va semblar una mica molest quan
es va veure interromput per l’arribada d’en Ricky. Li va donar un plànol de la zona
abans de tornar a la seva cadira, a uns llibres de química i a uns termos amb algun
líquid calent.
Al matí, en Ricky va passar una estona al lavabo de l’habitació per pintar-se amb
el maquillatge teatral un blau i una cicatriu falsos al costat de l’ull esquerre. Hi va
afegir un to vermell violaci que segur que atrauria l’atenció de qualsevol amb qui
parlés.
«Psicologia bastant elemental», va pensar. Així com a Pensacola la gent no
recordaria qui era, sinó el que era, aquí els seus ulls es dirigirien inexorablement cap a
la imperfecció facial, sense fixar-se en els detalls de la seva cara pròpiament dits. La
barba esclarissada contribuïa també a ocultar les seves faccions. La panxa postissa
col·locada sota la samarreta s’afegia al retrat. Va desitjar tenir, a més, unes alces per a
les sabates, però va pensar que podria provar-ho més endavant. Després de posar-se el
vestit, es va ficar la pistola a la butxaca, juntament amb el carregador de recanvi.
L’adreça a la qual es dirigia suposava un pas important cap a l’home que havia
volgut la seva mort. Almenys, això esperava.
La zona que va recórrer en cotxe li va semblar sotmesa a una espècie de pugna.
Era un paisatge bàsicament pla, verd, entrecreuat per carreteres que segurament
haurien estat rurals i tranquil·les temps enrere, però que ara semblaven suportar el pes
de l’urbanisme a gran escala. Va passar per davant de diversos complexos d’habitatges
que comprenien des de cases de classe mitjana de dues i tres habitacions fins a
mansions luxoses, amb pòrtics i columnes, amb piscines i garatges de tres cotxes per
als inevitables BMW, Range Rover i Mercedes. «Habitatges d’executius —va pensar—.
Llocs impersonals per a homes i dones que guanyen diners i se’ls gasten ràpidament i
que pensen que, d’alguna manera, això té sentit».
La barreja del vell i el nou era desconcertant; era com si aquesta part de l’Estat no
pogués decidir què era i què volia ser. Va suposar que els antics propietaris de granges
i els actuals empresaris i corredors no es devien avenir gaire.
La llum del sol omplia el parabrisa, i va abaixar la finestreta. Li va semblar un dia
perfecte: càlid i ple d’auguris primaverals. Notava el pes de la pistola a la butxaca de
l’americana i va pensar que ell, en canvi, s’ompliria de freds pensaments hivernals.

Va trobar una bústia al costat d’una carretera secundària enmig d’uns terrenys de
conreu que concordaven amb l’adreça que tenia. Va vacil·lar, sense saber què esperar.
Al camí d’entrada només hi havia un cartell: GRANJA DE GOSSOS «LA
SEGURETAT ÉS EL PRIMER». ALLOTJAMENT, RASPALLAT I
ENSINISTRAMENT. SISTEMES DE SEGURETAT «TOTALMENT NATURALS».
Al costat d’aquesta frase hi havia la imatge d’un rottweiler, i en Ricky va intuir sentit
de l’humor en això. Va seguir el camí d’entrada, sota el dosser que formaven els
arbres.
Després va pujar per un camí circular fins a una casa d’una sola planta, estil anys
cinquanta, amb façana de totxo. S’havien afegit elements a la construcció en diverses
fases, amb una part de fusta blanca que connectava amb un laberint de gàbies de filat.
Quan es va detenir i va baixar del cotxe, el va rebre una cacofonia de lladrucs. L’olor
d’excrements ho impregnava tot, afavorit per la calor i el sol d’última hora del matí. A
mesura que avançava, el guirigall va anar augmentant. A la part afegida, un cartell
indicava: OFICINES. Un segon cartell, similar al de l’entrada, adornava la paret. En
una gàbia pròxima, un gran rottweiler negre, fornit, de més de quaranta quilos, es va
aixecar sobre les potes del darrere ensenyant les dents. De tots els gossos que hi havia
en aquella gossera, i en Ricky en podia veure desenes movent-se, corrent, mesurant
les dimensions del seu tancat, aquest semblava l’únic tranquil. L’animal el va observar
amb atenció, com si l’estigués mesurant, cosa que, segons era de suposar, estava fent.
A les oficines hi havia un home de mitjana edat assegut darrere una vella taula
metàl·lica. L’aire estava carregat de pudor d’orina. L’home era prim, calb, llargarut,
amb uns avantbraços gruixuts que en Ricky va imaginar que el maneig dels animals
havia musculat.
—De seguida l’atenc —va dir. Estava teclejant números en una calculadora.
—No es preocupi, m’espero —va contestar en Ricky. Va observar com marcava
unes xifres més i com somreia en veure el total.
L’home es va aixecar i s’hi va acostar.
—En què puc servir-lo? —va preguntar—. Caram, sembla que ha tingut
problemes.
En Ricky va assentir i va bromejar:
—Ara és quan em tocaria dir: «Hauria de veure com va quedar l’altre».
—I a mi creure-m’ho —va riure el criador de gossos—. Bé, vostè dirà. Encara que
em permeto comentar-li que, si hagués tingut en Brutus al seu costat, no hi hauria
hagut baralla. No senyor.
—En Brutus és el gos de la gàbia que hi ha al costat de la porta?
—Ho ha endevinat. Desanima el més pintat. I ha engendrat uns quants cadells que
podran ser ensinistrats d’aquí a un parell de setmanes.
—Gràcies, però no.
El criador de gossos va semblar confós.

En Ricky va treure la falsa identificació de detectiu privat. L’home la va observar
un instant i va comentar:
—Suposo que no està buscant un cadell, oi, senyor Lazarus?
—No.
—Bé, en què puc ajudar-lo?
—Fa alguns anys vivia aquí una parella. En Howard i la Martha Jackson.
L’home es va posar rígid i el seu aspecte cordial va desaparèixer, substituït per un
recel sobtat, que es va veure accentuat pel pas enrere que va fer, gairebé com si aquells
noms li haguessin donat una empenta al pit. La seva veu va adoptar un to cautelós.
—Per què està interessat en ells?
—Eren parents seus?
—Vaig comprar la finca als seus successors. D’això fa molt temps.
—Els seus successors?
—Van morir.
—Van morir?
—Exacte. Per què l’interessen?
—Busco els seus tres fills.
L’home va vacil·lar de nou, com si sospesés les paraules d’en Ricky.
—No tenien fills. Van morir sense descendència. Només un germà que vivia a
prop d’aquí. Ell va ser qui em va vendre la finca. Jo la vaig arreglar molt bé i vaig
convertir el seu negoci en una cosa rendible. Però no hi havia fills. Mai no n’hi va
haver.
—S’equivoca —va assegurar en Ricky—. N’hi havia. Van adoptar tres orfes a
través de la Diòcesi Episcopal de Nova York.
—No sé d’on ha tret aquesta informació, però no és així —va replicar el criador
amb una sobtada còlera a penes dissimulada—. Els Jackson no tenien família directa
tret d’aquest germà que em va vendre la finca. Era només el matrimoni i van morir
junts. No sé de què està parlant i crec que ni tan sols vostè mateix ho sap.
—Junts? Com?
—Això no és assumpte meu. I crec que tampoc seu.
—Però sap la resposta, oi?
—Tots els que vivien aquí saben la resposta. Pot veure-ho als diaris. O potser pot
anar al cementiri. Estan enterrats carretera amunt.
—Però vostè no em pot ajudar?
—Doncs no. Quina classe de detectiu privat és vostè?
—Ja l’hi he dit —va contestar en Ricky—. Un que està interessat en els tres fills
que els Jackson van adoptar el maig del 1980.
—I jo ja li he dit que no hi havia cap fill. Ni adoptat ni de cap altra classe. Així,
doncs, què li interessa en realitat?
—El meu client necessita algunes respostes. La resta és confidencial —va afegir en
Ricky.

L’home va entretancar els ulls i va dreçar les espatlles, com si la impressió inicial
hagués donat pas a l’agressivitat.
—Un client? Algú el paga perquè vingui aquí a fer preguntes? Té targeta? Un
número al qual pugui trucar-li si per casualitat recordés alguna cosa?
—Sóc foraster.
—Les línies telefòniques van d’un estat a un altre, home. —El criador de gossos va
seguir observant en Ricky—. Com puc posar-me en contacte amb vostè? On el
localitzo si necessito fer-ho?
Era el torn d’en Ricky de ser prudent.
—Què creu que recordarà que no recordi ara? —va preguntar.
La veu de l’home va adquirir per fi una fredor absoluta. Ara l’estava mesurant,
avaluant, com si tractés de gravar-se tots els detalls de la seva cara i el seu físic.
—Deixi’m veure una altra vegada aquesta identificació —va demanar—. Té
alguna placa?
El canvi sobtat de l’home llançava advertències a en Ricky. En aquest segon va
comprendre que, de cop, estava a prop d’alguna cosa perillosa, com si hagués caminat
a les fosques fins a la vora d’un terraplè escarpat.
Va retrocedir un pas cap a la porta.
—Sap què? Li donaré un parell d’hores per pensar-s’ho i li trucaré. Si vol parlar, si
ha recordat alguna cosa, llavors podem veure’ns.
En Ricky va sortir de pressa de l’oficina i es va dirigir cap al seu cotxe. El criador
va sortir darrere d’ell, però es va dirigir cap a la gàbia d’en Brutus. L’home va obrir la
porta i el gos, amb la boca oberta, però encara silenciós, es va posar immediatament al
seu costat. El criador li va fer un petit senyal amb la mà i el gos es va quedar immòbil
amb els ulls fixos en en Ricky, a l’espera de l’ordre següent.
En Ricky es va girar cap al gos i el seu propietari i va fer els últims passos fins a la
porta del cotxe retrocedint a poc a poc. Es va ficar la mà a la butxaca i va treure les
claus de l’automòbil. El gos va emetre un grunyit greu, tan amenaçador com els
músculs tensos de les espatlles i les orelles aixecades, a l’espera de l’ordre del seu amo.
—Em sembla que no tornaré a veure’l —va dir el criador—. I no crec que tornar
aquí a fer més preguntes sigui gaire bona idea.
En Ricky es va passar les claus a la mà esquerra i va obrir la porta. A la vegada, va
ficar la mà dreta a la butxaca de l’americana per empunyar la pistola. No va apartar els
ulls del gos i es va concentrar en el que potser hauria de fer. Treure el fiador. Treure la
pistola. Armar-la. Adoptar una posició de tret i apuntar. Quan ho feia al local de tir
no estava aclaparat, i tot i així trigava uns segons. No sabia si podria disparar a temps,
ni si faria blanc. Se li va ocórrer, a més, que podria necessitar diverses bales per
detenir aquella bèstia.
El rottweiler segurament travessaria l’espai que els separava en dos o tres segons
com a molt. El gos, ansiós, va avançar uns centímetres.
«No —va pensar en Ricky—. Menys encara. En un sol segon».

El criador va veure que en Ricky lliscava la mà cap a la butxaca.
—Senyor detectiu privat, encara que el que tingui a la butxaca sigui una pistola,
no li servirà de res, l’hi asseguro —va somriure—. No amb aquest gos. Ni parlar-ne.
En Ricky va tancar la mà al voltant de la culata i va envoltar el gallet amb l’índex.
Tenia els ulls entretancats i a penes va reconèixer els tons regulars de la seva pròpia
veu.
—Potser no —va dir a poc a poc i amb cura—. Potser ja ho sé. Potser ni tan sols
em molestaré a intentar disparar al seu gos, sinó que li travessaré el pit a vostè amb
una bala. És vostè una diana ideal, l’hi asseguro. I serà mort abans de tocar el terra i ni
tan sols tindrà la satisfacció de veure com el seu gos em destrossa.
Aquesta resposta va fer vacil·lar el criador, que va agafar el collar del gos per
contenir-lo.
—Matrícula de New Hampshire —va comentar després d’una tensa pausa—. Amb
el lema «Viu en llibertat o mor». Memorable. I ara marxi.
En Ricky va pujar al cotxe i va tancar la porta de cop. Es va treure la pistola de
l’americana i va engegar el motor. En allunyar-se va veure el criador pel retrovisor,
amb el gos encara al seu costat, observant com se n’anava.
Respirava amb dificultat. Era com si la calor de l’exterior hagués envaït l’aire
condicionat de l’automòbil. Mentre recorria el camí d’entrada cap a la carretera va
abaixar la finestreta i va aspirar una glopada de vent. Tenia un gust calent.
Es va aturar a un costat de la carretera per recuperar-se i, mentre ho feia, va veure

l’entrada del cementiri. Es va calmar els nervis i va tractar d’avaluar el que havia
passat a la granja de gossos. Era evident que la menció dels tres orfes havia
desencadenat una reacció. Imaginava que era molt profunda, gairebé un missatge
subliminar. Aquell home no pensava en aquells tres nens des de feia anys, fins que en
Ricky va arribar amb la seva pregunta, i això havia suscitat una resposta des del més
profund del seu ésser.
La reunió havia tingut un caire més perillós que el mateix Brutus. Era com si
aquell home hagués estat esperant durant anys que ell, o algú com ell, aparegués fent
preguntes i, després de sorprendre’s que el que feia anys que esperava hagués arribat
per fi, havia sabut exactament què fer.
Se li va regirar una mica l’estómac mentre aquest pensament cobrava forma.
En travessar l’entrada del cementiri hi havia un petit edifici de fusta blanca a una
certa distància del carrer que separava les fileres de tombes. En Ricky es va imaginar
que era alguna cosa més que un cobert i es va aturar al davant. Un home canós amb
un uniforme de treball blau semblant al que ell usava al departament de manteniment
va sortir de l’edifici i es va dirigir cap a una talladora de gespa, però es va detenir en
veure en Ricky que baixava del cotxe.
—Puc ajudar-lo? —va preguntar l’home.

—Estic buscant un parell de tombes —va dir en Ricky.
—Aquí hi ha molta gent enterrada. A qui està buscant en concret?
—A un matrimoni anomenat Jackson.
—Fa molt temps que ningú no ve a visitar-los —va somriure l’home—. Potser la
gent pensa que porta mala sort, però jo crec que qualsevol que estableixi aquí la seva
residència ja ha viscut tota la seva sort, bona o dolenta, així que no m’importa gaire.
Els Jackson estan al fons, a l’última fila, a la dreta. Segueixi el carrer fins al final i torci
a la dreta. Ho trobarà de seguida.
—Els coneixia?
—No. És un parent seu?
—No —va contestar en Ricky—. Sóc detectiu. Estic interessat en els seus fills
adoptius.
—No tenien família. No sé res sobre fills adoptius. Això hauria sortit als diaris
quan van morir, però no ho recordo, i els Jackson van ser portada un o dos dies.
—Com van morir?
—No ho sap? —va deixar anar l’home, una mica sorprès.
—Com?
—Bé, va ser el que la policia denomina assassinat-suïcidi. L’home va matar la seva
dona d’un tret després d’una de les seves baralles i després es va suïcidar. Els cadàvers
van estar dos dies a la casa abans que el carter s’adonés que ningú no recollia el
correu, sospités alguna cosa i truqués a la policia. Sembla que els gossos van tenir
accés als cossos, i per això no quedava gaire d’ells, només restes desagradables. Hi
havia molt odi en aquella casa, pel que sembla.
—L’home que la va comprar…
—No el conec, però diuen que és un subjecte perillós. Tan repugnant com els
gossos. Es va fer càrrec de la granja dels Jackson, encara que almenys va sacrificar tots
els animals que s’havien menjat els anteriors propietaris. Però és probable que ell
acabi igual. Potser això li passa alguna vegada pel cap i per això és tan mala persona.
—L’home va deixar anar un riure tètric i va assenyalar el pendent—. Allà a dalt. De
fet, un lloc bastant bonic per reposar eternament.
—Sap qui va comprar la tomba? —va preguntar en Ricky després de pensar un
moment—. I qui en paga el manteniment?
—Rebem els xecs, però no ho sé. —L’home va arronsar les espatlles.
En Ricky va trobar la tomba sense dificultat. Va romandre un segon enmig del
silenci del sol del migdia preguntant-se un moment si algú hauria pensat a posar-li
una làpida després del seu suïcidi. Ho dubtava. Ell havia viscut tan aïllat com els
Jackson. També es va preguntar per què no havia posat un monument
commemoratiu a la seva dona. Havia ajudat a establir un fons per a llibres a la seva
facultat de dret i cada any feia una contribució a l’organització Nature Conservancy
en nom seu, i s’havia dit que aquells actes eren millors que un tros de pedra fred que
muntés guàrdia sobre una angosta franja de terra. Però en estar allí dret, no en va

estar tan segur. Es va trobar absort en la mort, pensant en les seves conseqüències
permanents per als que queden. «Quan algú mor aprenem més sobre la vida del que
sabem sobre el que ha mort», va pensar.
Va estar una llarga estona allà, davant les tombes, abans d’examinar-les. Tenien
una làpida comuna, que es limitava a donar els seus noms i les dates del seu
naixement i la seva mort. Hi havia alguna cosa que no encaixava, i va observar aquesta
breu informació per intentar esbrinar què era. Va necessitar uns segons per establir
una relació.
El mes de la data de l’assassinat-suïcidi coincidia amb el de la firma dels
documents d’adopció.
En Ricky va fer un pas enrere. I llavors va comprendre alguna cosa més.
Els Jackson havien nascut a la dècada dels vint. Tots dos tenien més de seixanta
anys en morir.
Va sentir calor de nou i es va afluixar la corbata. La panxa postissa semblava que
l’estirava cap avall, i el morat i la cicatriu pintats a la cara van començar a picar-li.
«Ningú no pot adoptar un nen, i molt menys tres, a aquesta edat —va pensar—. Les
normes de les agències d’adopció descartarien una parella sense fills d’aquesta edat en
favor d’una parella més jove i vigorosa».
Va romandre al costat de les tombes pensant que estava contemplant una
mentida. No sobre la seva mort, això era cert, sinó sobre alguna cosa de la seva vida.
«Tot està malament —va pensar—. Tot és diferent del que hauria de ser».
La sensació de caminar per la vora d’alguna cosa més terrible del que havia previst
li va produir un estremiment. Una venjança sense límits.
Es va dir que el que havia de fer era tornar a la seguretat de New Hampshire i
examinar el que havia esbrinat per fer a continuació un pas racional i intel·ligent. Va
detenir el cotxe davant la recepció del motel Econo i va entrar. Un altre empleat, en
James, que portava una corbata de nus fix que, tot i així, estava torçada, havia
substituït l’Omar.
—Me’n vaig —va dir en Ricky—. Lazarus. Habitació 232.
El recepcionista va fer aparèixer una factura a la pantalla de l’ordinador.
—Està tot llest. Però té dos missatges telefònics.
—Missatges telefònics? —va repetir en Ricky després de vacil·lar un instant.
—Ha trucat un home d’un granja de gossos i ha preguntat si encara s’allotjava
aquí —va contestar en James—. Volia deixar-li un missatge al telèfon de la seva
habitació. Després l’hi han deixat un altre missatge.
—Del mateix home?
—No ho sé. No he parlat amb la persona. M’apareix un número al registre de
trucades. Habitació 232. Dos missatges. Si vol, despengi i teclegi el número de la seva
habitació. Així podrà sentir els missatges.

En Ricky ho va fer. El primer missatge era del propietari d’en Brutus.
«Vaig pensar que s’allotjaria en algun lloc barat i pròxim. No va ser gaire difícil
esbrinar en quin. He estat pensant en les seves preguntes. Truqui’m. Em sembla que
tinc informació que podria ser-li útil. Però vagi preparant el talonari. Li costarà una
pasta».
En Ricky va marcar el tres per esborrar el missatge. El següent es va reproduir
automàticament. La veu va sonar abrupta, freda i incongruent, gairebé com trobar un
tros de gel en una vorera calenta.
«Senyor Lazarus, acabo d’assabentar-me del seu interès pels difunts senyors
Jackson i crec que disposo d’informació que facilitaria la seva investigació. Truqui’m
al 212 555 1717 quan li vagi bé i podem quedar per veure’ns».
La persona no va deixar nom. No era necessari. En Ricky va reconèixer la veu.
Era la Virgil.

TERCERA PART
FINS I TOT ELS MALS POETES ESTIMEN LA MORT

28
En Ricky va fugir.
Va fer les bosses ràpidament i va accelerar amb un xerric de pneumàtics per
allunyar-se d’aquell motel de Nova Jersey i d’aquella veu odiosa. A penes es va detenir
a rentar-se la cicatriu postissa de la galta. En el lapse d’un matí, en fer preguntes en els
llocs equivocats, havia aconseguit transformar el temps d’aliat en enemic. Havia
pensat que aniria esgarrapant la identitat d’en Rumplestiltskin i, quan aconseguís
descobrir tot el que necessitava, s’asseuria a planificar amb calma la seva venjança.
S’asseguraria que tot estigués a punt, amb les trampes a punt, i apareixeria en igualtat
de condicions. Però ara ja no podria donar-se aquest luxe.
No tenia idea de quina era la relació entre l’home de la granja de gossos i en
Rumplestiltskin, però segur que n’hi havia, perquè mentre ell romania davant la
tomba d’aquell matrimoni, l’home havia fet trucades telefòniques. La facilitat amb què
havia esbrinat el motel on s’allotjava era descoratjadora. Va pensar que havia
d’esborrar les seves empremtes.
Va conduir molt i de pressa, de tornada a New Hampshire, mentre intentava
valorar com era de compromesa la seva situació. Al seu interior retrunyien temors
difusos i pensaments pessimistes.
Però hi havia una idea primordial: no podia tornar a la passivitat del psicoanalista.
Aquell era un món en el qual sempre esperava que passés alguna cosa per després
procurar interpretar i comprendre tots els elements en joc. Era un món de reacció
lenta. De calma i seny.
Si queia en aquesta trampa, li costaria la vida. Sabia que havia d’actuar.
Almenys, s’havia creat la il·lusió que era tan perillós com en Rumplestiltskin.
Acabava de passar el cartell de la carretera que deia BENVINGUTS A
MASSACHUSETTS quan va tenir una idea. Va veure una sortida i, més endavant,
l’indicador habitual del paisatge nord-americà: un centre comercial. Va sortir de
l’autopista per dirigir-se a l’aparcament. En uns quants minuts es va incorporar a
l’altra gent que es dirigia a la sèrie de botigues que venien més o menys el mateix per
més o menys els mateixos preus, però envasat de manera diferent, cosa que donava als
compradors la sensació d’haver trobat una cosa única enmig de la semblança. En
Ricky, que ho veia amb una mica d’humor, va considerar que era un lloc adequat per
al que volia fer.
No va trigar a trobar unes cabines telefòniques, a prop de l’hamburgueseria. Va
recordar el primer número amb facilitat. Darrere seu se sentia el murmuri de les
persones assegudes menjant i xerrant, i va tapar una mica l’auricular amb la mà
mentre marcava el número.
—Anuncis classificats del New York Times, bon dia.

—Sí —va dir en Ricky en to agradable—. Voldria posar un d’aquests anuncis
petits que surten a la portada. —Va llegir amb rapidesa el número d’una targeta de
crèdit.
—Quin és el missatge, senyor Lazarus? —va preguntar l’empleat després d’anotar
les dades.
En Ricky va vacil·lar un instant i va dir:
—«Senyor R, comença el joc. Una nova Veu».
—És correcte? —va preguntar l’empleat després de llegir-lo.
—Correcte. No oblidi posar «Veu» en majúscula, d’acord?
L’empleat va confirmar la petició i en Ricky va penjar. Es va dirigir a un local de
menjar ràpid, va demanar una tassa de cafè i va agafar un grapat de tovallons. Va
trobar una taula una mica apartada i s’hi va instal·lar amb un bolígraf a la mà mentre
es bevia el cafè. Es va aïllar del soroll i de l’activitat i es va concentrar en el que volia
escriure, donant-se de tant en tant copets amb el bolígraf a les dents, prenent després
un glop de cafè, sense deixar de planificar. Va utilitzar els tovallons a manera de paper
improvisat i, per fi, després d’unes quantes arrencades i uns quants començaments, va
escriure el següent:
No sap qui sóc, sap qui era,

per això no sap què li espera.
En Ricky se’n va anar; al mar va morir.
I jo el seu lloc a ocupar vaig venir.
Com en Llàtzer m’he aixecat,
i ara li toca morir a un altre desgraciat.
Un altre joc, senyor R, en un vell lloc començarem,
i cara a cara ens enfrontarem.
Veurem a favor de qui està la sort,
perquè fins els mals poetes estimen la mort.
Després d’admirar el seu poema un moment, va tornar a les cabines. En uns

instants estava parlant amb la secció de classificats del Village Voice.
—Vull posar un anunci a la secció de personals —va dir.
—Molt bé. Jo mateix li prenc les dades —va contestar l’empleat. A en Ricky el va
divertir que aquest empleat semblés menys estirat que els seus equivalents del Times,
cosa que, mirant-ho bé, era d’esperar—. Quin títol vol per al missatge?
—Títol? —es va sorprendre en Ricky.
—Ah —va dir l’empleat—. És la primera vegada, veritat? Doncs em refereixo a
abreviatures com HB per a home blanc, SM per a sadomasoquista…
—Ja ho entenc —va contestar en Ricky. Va pensar un moment i va dir—:
L’encapçalament ha de dir: «HM, 50 a., busca Sr. Regi per a diversió i jocs especials».
L’empleat ho va repetir i va afegir:

—Alguna cosa més?
—I tant —va afegir en Ricky, i li va llegir el poema. Després li va demanar que
repetís el text sencer dues vegades per assegurar-se que l’havia anotat bé.
Quan va acabar de llegir, l’empleat va callar un segon.
—D’acord —va dir—. És diferent. Molt diferent. Segurament els farà sortir de tot
arreu. Als curiosos, com a mínim. I potser a uns quants guillats. Voldrà tenir una
bústia de respostes? Li donarem un número de bústia i pot accedir a les respostes per
telèfon. Tal com funciona, mentre ho pagui, només vostè podrà escoltar les respostes.
—Sí, gràcies —va dir en Ricky.
L’empleat va teclejar en un ordinador.
—Molt bé —va indicar en acabar—. La seva bústia és el 1313. Espero que no sigui
supersticiós.
—En absolut —va assegurar en Ricky. Va anotar al tovalló el número d’accés a les
respostes i va penjar.
Es va plantejar un instant trucar al número que li havia deixat la Virgil. Però va
resistir la temptació. Abans havia de preparar unes quantes coses més.
En L’art de la guerra, Sun-Tzu comenta la importància de l’elecció del camp de

batalla. S’ha de trobar un emplaçament protegit i valer-se d’aquest avantatge. Ocupar
el terreny elevat. Ser capaç d’amagar la pròpia fortalesa. Obtenir avantatge a partir del
coneixement topogràfic. En Ricky va pensar que aquestes lliçons també se li podien
aplicar. El poema al Village Voice era com un tret que travessés les defenses del seu
adversari, una salva inicial destinada a captar la seva atenció.
Va comprendre que no passaria gaire temps abans que algú anés a Durham a
buscar-lo. La matrícula que el propietari de la gossera havia observat ho garantia. No
creia que resultés gaire difícil esbrinar que la matrícula pertanyia a un Rent-a-Wreck,
i molt aviat apareixeria algú preguntant el nom de qui havia llogat aquest cotxe.
S’enfrontava a una qüestió complexa però que es podia resumir en una pregunta
senzilla: on volia lliurar la pròxima batalla? Havia d’elegir el terreny.
Va tornar el cotxe de lloguer, va passar un moment per la seva habitació i després
es va dirigir al seu treball nocturn a la línia directa, aclaparat per aquestes preguntes,
pensant que no sabia quant temps havia guanyat amb els anuncis del Times i el Voice,
però segur que una mica. El Times el publicaria l’endemà; el Voice, a finals de
setmana. Era raonable suposar que en Rumplestiltskin no actuaria fins a haver-los
llegit tots dos. De moment només sabia que un detectiu privat gras i amb una cicatriu
havia anat a una granja de gossos de Nova Jersey a fer preguntes inconnexes sobre la
parella que, segons els informes, l’havia adoptat a ell i als seus germans feia anys. Un
home perseguint una mentida. No s’enganyava pensant que en Rumplestiltskin no
veuria les relacions ni trobaria amb rapidesa altres signes de la seva existència.
Frederick Lazarus, sacerdot, apareixeria investigant a Florida. Frederick Lazarus,

detectiu privat, havia arribat a Nova Jersey. El seu avantatge era que no hi havia cap
vincle evident entre Frederick Lazarus i el doctor Frederick Starks o Richard Lively.
Un havia estat donat per mort. L’altre seguia aferrat a l’anonimat. En asseure’s en una
taula a la fosca oficina de la centraleta telefònica, es va alegrar que el semestre
universitari estigués acabant. Esperava que les trucades obeïssin a l’estrès habitual, a la
desesperació dels exàmens finals, una cosa que li resultava còmoda. No va pensar que
algú volgués suïcidar-se per un examen final de química, encara que havia sentit coses
pitjors. I, a altes hores de la nit, va resultar que podia concentrar-se amb claredat.
«Què vull aconseguir?», es va preguntar.
Volia assassinar l’home que l’havia obligat a simular la seva pròpia mort? Que
havia amenaçat els seus familiars llunyans i havia destruït tot el que el convertia en el
que era? Va pensar que en algunes de les novel·les de misteri i de suspens que havia
devorat els últims mesos, la resposta hauria estat un simple sí. Algú li havia fet molt
de mal, de manera que li tornaria les tornes a aquest algú. El mataria. Ull per ull,
l’essència de totes les venjances.
Va torçar el gest i es va dir: «Hi ha moltes formes de matar algú». En efecte, ell
n’havia experimentat una. N’hi havia d’haver altres, des de la bala d’un assassí fins als
estralls d’una malaltia. Trobar el crim adequat era fonamental. I, per a això, havia de
conèixer al seu adversari. No tan sols saber qui era, sinó què era.
I havia de ressorgir d’aquesta mort amb la seva vida intacta. No era com un pilot
kamikaze que es prenia una copa ritual de sake i es dirigia a la seva pròpia mort sense
la menor preocupació. En Ricky volia sobreviure.
Mai no tornaria a ser el doctor Frederick Starks. Adéu al còmode exercici
d’escoltar diàriament els laments dels rics i trastornats durant quaranta-vuit setmanes
a l’any. Això s’havia acabat, i ell ho sabia.
Va fer una ullada al voltant, a la petita oficina on es trobava la línia directa per als
desesperats. Era una habitació al passadís principal de l’edifici de serveis mèdics per a
estudiants. Era un lloc estret, gens còmode, amb una sola taula, tres telèfons i diversos
cartells dedicats als programes de futbol americà i beisbol, amb fotografies dels
esportistes. Hi havia també un plànol gran del campus i una llista mecanografiada de
números de serveis d’urgències i de seguretat. També hi havia unes normes que
havien de seguir-se quan el voluntari que atenia la línia estava segur que algú havia
intentat suïcidar-se. Els passos consistien a trucar a la policia i fer que el telefonista
comprovés la línia, cosa que localitzaria l’origen de la trucada. Aquest procediment
només havia d’utilitzar-se en les emergències més greus, quan hi havia una vida en joc
i era necessari enviar ajuda. En Ricky no l’havia hagut de fer servir mai. En les
setmanes que havia treballat en el torn de nit, sempre havia aconseguit fer entrar en
raó, o almenys entretenir, fins i tot les persones més desesperades. Es preguntava si
algun dels nois als quals havia ajudat s’hauria sorprès de saber que la veu tranquil·la
que li feia recuperar el seny pertanyia a un empleat de manteniment de la facultat de
química.

«És una cosa que val la pena protegir», es va dir en Ricky.
Aquesta conclusió li va fer prendre una decisió. Hauria d’allunyar en
Rumplestiltskin de Durham. Si volia sobreviure a la confrontació que s’acostava,
Richard Lively havia d’estar protegit i continuar sent anònim.
—De tornada a Nova York —es va xiuxiuejar a si mateix.
En aquest moment va sonar el telèfon a la taula. Va punxar la línia corresponent i
va despenjar l’auricular.
—Telèfon de l’Esperança. En què puc ajudar-te? —va dir.
Hi va haver un instant de silenci i després un sanglot apagat. Acte seguit va sentir
una sèrie de paraules entretallades que per separat significaven poc però que juntes
deien molt:
—No puc, és que no puc, és massa, no vull, oh, no sé…
«Una dona jove», va pensar en Ricky.
Pronunciava les paraules amb claredat, a part dels sanglots d’emoció, així que no
semblava que tingués problemes de drogues o alcohol. Només soledat i humana
desesperació en plena nit.
—Podries parlar més a poc a poc i intentar explicar-me el que et passa? —va
suggerir amb dolçor—. No fa falta que sigui tot. Només el que et passa ara mateix, en
aquest moment. On ets?
—Al dormitori de la residència. —La resposta va arribar després d’una pausa.
—Molt bé —la va animar en Ricky amb suavitat, per començar amb les preguntes
—. Estàs sola?
—Sí.
—No tens cap companya d’habitació? Amics?
—No. Sola.
—És així com estàs sempre? O només tens aquesta sensació?
Aquesta pregunta va semblar fer reflexionar la jove.
—Bé, he trencat amb el meu nòvio i les meves classes són totes terribles, i quan
torni a casa els meus pares em mataran perquè ja no estic al quadre d’honor. Potser
no aprovaré el curs de literatura comparada… Sembla que tot hagi arribat a un punt
crític i…
—I alguna cosa t’ha fet trucar a aquest telèfon, veritat?
—Volia parlar. No és que volgués fer-me mal…
—Això és molt raonable. Sembla que no has tingut un semestre gaire bo.
—Ja ho pots ben dir. —La noia va riure amb amargura.
—Però hi haurà altres semestres, oi?
—Doncs, sí.
—I el teu nòvio, per què et va deixar?
—Va dir que no volia estar lligat…
—I com se’t va posar aquesta resposta? Et va deprimir?

—Sí. Va ser com una bufetada. Em vaig sentir com si m’hagués estat usant només
pel sexe, saps? I ara que s’acosta l’estiu haurà imaginat que ja no valia la pena. He estat
com una mena de caramel. Tasta’m i llença’m.
—Una bona manera de dir-ho —va assegurar en Ricky—. Un insult, llavors. Un
cop a la teva dignitat.
La jove va tornar a guardar silenci un moment.
—Suposo, però no ho havia vist d’aquesta manera.
—Bé —va prosseguir en Ricky amb veu ferma i suau—. En lloc d’estar deprimida i
de pensar que et passa alguna cosa, hauries d’estar enfadada amb aquest cabró, perquè
és evident que el problema el té ell. I el problema és l’egoisme, no?
Va poder percebre com la noia assentia amb el cap. Va pensar que era una trucada
de les més típiques. Havia trucat desesperada per això del nòvio i els estudis però, en
examinar-la més de prop, en realitat no ho estava.
—Crec que això és cert —va corroborar—. És un cabronàs.
—Llavors, potser estaràs millor sense ell. No és l’únic noi del món.
—Em pensava que l’estimava —va dir la noia.
—Fa una mica de mal, ja ho sé. Però el dolor no és perquè t’hagi trencat el cor. És
més aviat perquè comprens que et va enganyar. I ara la teva confiança se’n ressent.
—Tens raó —va dir. En Ricky notava com s’eixugava les llàgrimes a l’altre costat
de la línia. Passat un moment, la noia va afegir—: Deus rebre moltes trucades com
aquesta. Tot semblava tan important i tan terrible fa dos minuts… Plorava sense
parar i ara…
—Encara hi ha les notes. Què passarà quan arribis a casa?
—Es cabrejaran. El meu pare dirà: «No m’estic gastant els diners que tant em
costa guanyar perquè aprovis pels pèls».
La jove havia gargamellejat i imitat la veu greu del seu pare. En Ricky va riure, i
ella va fer el mateix.
—Ho superarà —va comentar ell—. Sigues sincera. Explica-li les tensions que has
patit i això del teu nòvio, i digue-li que intentaràs millorar. Ho comprendrà.
—Tens raó.
—Mira, et donaré una recepta per a aquesta nit i demà —va dir en Ricky—. Ara
vés-te’n a dormir. Al matí, lleva’t i agafa un d’aquests cafès tan bons, amb molta
espuma i totes les calories hagudes i per haver. Després surt a fora, seu en un banc,
pren el cafè a poc a poc i admira el temps. I, si per casualitat veus el noi en qüestió,
ignora’l. I si ell vol parlar, allunya-te’n. Busca un altre banc. Pensa en el que l’estiu et
depara. Sempre hi ha possibilitats que les coses millorin. Només has de trobar-les.
—D’acord —va contestar la jove—. Gràcies per parlar amb mi.
—Si en els pròxims dies et sents estressada fins al punt que la situació et resulti
insuportable, hauries de demanar hora a un conseller dels serveis mèdics. Ell t’ajudarà
a superar els teus problemes.
—Saps moltes coses sobre la depressió —va comentar la noia.

—Oh, sí. És cert. Sol ser transitòria, encara que a vegades no. La primera és una
situació corrent de la vida. La segona és una autèntica malaltia, i terrible. Crec que tu
has tingut la primera.
—Em sento millor —va assegurar—. Potser em compraré una pasta juntament
amb aquesta tassa de cafè. A l’infern, les calories.
—Aquesta és una bona actitud —va dir en Ricky. Estava a punt de penjar, però es
va aturar—. Escolta, ajuda’m en una cosa…
La jove va semblar una mica sorpresa, però va contestar:
—Què? Com? Necessites ajuda?
—Aquesta és la línia directa per a crisis —va contestar en Ricky amb una nota
d’humor—. Per què creus que els que estem a aquest costat no tenim crisis?
—Ja —va dir la noia després d’una pausa breu, com si assimilés l’evidència
d’aquesta frase—. Com puc ajudar-te?
—Quan eres petita, a què jugaves? —va preguntar en Ricky.
—Doncs a jocs de taula, ja saps, l’oca, el parxís…
—No. Em refereixo a jocs a l’aire lliure.
—Com a matar o a la gallineta cega?
—Sí. Però, i si volies competir amb els altres nens, jugar a alguna cosa en què un
ha de perseguir un altre jugador, alhora que el persegueixen a ell mateix? Què se
t’ocorre?
—Fet a amagar.
—Sí. En saps algun altre?
La noia va vacil·lar i va dir, com si reflexionés en veu alta:
—Bé, hi havia la muralla, però era més aviat un desafiament físic. I les gimcanes,
però això era per trobar objectes. També hi havia el jugar a parar i a seguir rei…
—No. Estic buscant una cosa que suposi un desafiament una mica més gran…
—Doncs llavors jugar a guineus i gossos conillers —va deixar anar—. Era el més
difícil de guanyar.
—I com s’hi juga?
—A l’estiu, a l’aire lliure. Hi ha dos equips, les guineus i els gossos conillers,
evidentment. Les guineus surten amb quinze minuts d’avantatge. Porten bosses de
plàstic plenes de trossets de paper de diari. Cada deu metres n’han de deixar anar un
grapat. Els gossos segueixen el rastre. La clau és deixar pistes falses, tornar sobre els
propis passos, confondre els gossos. Les guineus guanyen si tornen al punt de partida
després del temps establert, dues o tres hores més tard. Els gossos guanyen si atrapen
les guineus. Si veuen les guineus a l’altre costat d’un camp, poden perseguir-les. I les
guineus han d’amagar-se. Així que les guineus s’han d’assegurar de saber on són els
gossos. Els espien, ja m’entens.
—Aquest és el joc que busco —va afirmar en Ricky amb calma—. Quin equip
solia guanyar?

—Això era el més bo. Depenia de la ingenuïtat de les guineus i de la determinació
dels gossos. Així que qualsevol bàndol podia guanyar en un moment donat.
—Gràcies —va dir en Ricky. Les idees bullien en la seva ment.
—Bona sort —va contestar la jove abans de penjar.
En Ricky va pensar que això era justament el que necessitava: una mica de bona
sort.
L’endemà va començar a preparar-ho tot. Va pagar el lloguer del mes següent,

però va explicar que segurament hauria d’absentar-se per un assumpte familiar. Tenia
una planta a la seva habitació i va demanar que la reguessin amb regularitat. Li va
semblar la manera més simple d’enganyar les dones; cap home que demana que li
reguin una planta pensaria a anar-se’n. Va parlar amb el supervisor del personal de
manteniment i aquest el va autoritzar a agafar-se uns quants dies lliures i els que li
corresponien per les hores extres acumulades. El seu cap va ser igual de comprensiu i,
gràcies al fet que al final del semestre hi havia menys feina, li va donar permís per
absentar-se sense posar en perill el seu lloc de treball.
Al banc local on Frederick Lazarus tenia el seu compte, en Ricky va fer una
transferència a un compte que havia obert electrònicament en un banc de Manhattan.
També va efectuar una sèrie de reserves d’hotel a Nova York, per a dies successius.
Eren hotels gens recomanables, la mena de lloc que no apareix en les guies turístiques
de la ciutat. Va confirmar totes les reserves amb les targetes de crèdit de Frederick
Lazarus, excepte en l’últim hotel. Els dos últims que havia seleccionat es trobaven al
carrer Vint-i-dos Oest, més o menys un davant de l’altre. En un va reservar una estada
de dues nits a nom de Frederick Lazarus. L’altre oferia apartaments per setmanes. En
va reservar un per a quinze dies, usant la targeta Visa de Richard Lively.
Va tancar els apartats de correus de Frederick Lazarus a Mailboxes Etc. i va deixar
el penúltim hotel com a direcció perquè li enviessin la correspondència.
L’últim que va fer va ser ficar l’arma i la munició juntament amb diverses mudes
en una bossa, i tornar al Rent-A-Wreck. Com abans, va llogar un cotxe senzill i
antiquat. Però aquesta vegada va procurar deixar més rastre.
—Té quilometratge il·limitat, oi? —va preguntar a l’empleat—. Perquè he d’anar a
Nova York i no vull que em cobrin percentatge pels quilòmetres recorreguts.
L’empleat era un jove universitari que havia agafat aquella feina per a l’estiu i,
després d’haver passat només uns quants dies a l’oficina, ja estava mortalment avorrit.
—Sí. Quilometratge il·limitat. Pel que fa a nosaltres, pot anar a Califòrnia i tornar.
—No; tinc negocis a Manhattan —va repetir en Ricky expressament—. Posaré la
meva adreça a la ciutat en el contracte de lloguer. —Va escriure el nom i el número de
telèfon del primer dels hotels on havia fet una reserva a nom de Frederick Lazarus.
—És clar. —El dependent va observar els texans i la camisa d’esport d’en Ricky—.
Negocis. Ja.
—I si he de prolongar la meva estada…

—El contracte de lloguer posa un número. Hi ha de trucar. Li carregarem l’import
addicional a la targeta de crèdit, però necessitem tenir-ne constància. Si no, passades
quaranta-vuit hores denunciem el robatori del cotxe.
—No vodria pas que això passés.
—I qui ho voldria? —va contestar el noi.
—Només una cosa més —va comentar en Ricky, elegint les paraules amb certa
cautela.
—Vostè dirà.
—Vaig deixar un missatge a un amic meu perquè llogués un cotxe aquí. Veurà, els
preus estan bé, els vehicles són bons i resistents, i no hi ha tanta paperassa com en les
grans companyies de lloguer.
—Naturalment —va dir el noi, com si el sorprengués que algú pogués perdre el
temps tenint qualsevol classe d’opinió sobre cotxes de lloguer.
—Però no estic segur que rebés bé el missatge.
—Qui?
—El meu amic. Viatja molt per negocis, com jo, així que sempre busca un bon
tracte.
—I?
—Doncs que si ve per veure si és aquí on jo vaig llogar el cotxe, orienti’l i tracti’l
bé, d’acord? —va dir en Ricky.
—Si és el meu torn… —va dir l’empleat.
—És aquí de dia, oi?
El jove va assentir amb un gest que semblava indicar que passar-se els primers
dies d’estiu darrere un taulell era com estar a la presó, i en Ricky va pensar que
probablement ho era.
—De manera que el més segur és que sigui vostè qui l’atengui.
—El més segur.
—Bé, doncs si pregunta per mi, digui-li que me n’he anat de viatge de negocis. A
Nova York. Ell sabrà els meus plans.
—Cap problema. —El jove es va arronsar d’espatlles per afegir—: Això si
pregunta. Si no…
—És clar. Però si algú pregunta, ja sap que serà el meu amic.
—I com es diu? —va preguntar l’empleat.
—R. S. Skin —va somriure en Ricky—. És fàcil de recordar: senyor R. S. Skin.
Al llarg del viatge per la carretera 95 cap a Nova York es va detenir en tres centres
comercials diferents, situats tots al costat de la carretera. Un just abans de Boston i els
altres dos a Connecticut, a prop de Bridgeport i a New Haven. En cada un, va recórrer
els passadissos centrals entre les fileres de botigues de modes i en els llocs de galetes
de xocolata fins a trobar un lloc on venien telèfons mòbils. Quan va acabar de

comprar, havia adquirit cinc mòbils diferents, tots a nom de Frederick Lazarus i tots
amb la promesa de centenars de minuts gratis i tarifes de llarga distància reduïdes. Els
telèfons corresponien a quatre companyies diferents i, encara que cada venedor va
preguntar a en Ricky en omplir el contracte de compra i ús anual si tenia altres
mòbils, cap no es va molestar a comprovar que fos cert que no en tenia més. En Ricky
va contractar tots els extres de cada telèfon, amb identificació de les trucades, trucades
en espera i altres prestacions, cosa que feia que els venedors estiguessin ansiosos per
finalitzar la paperassa.
També es va detenir en un petit centre comercial on, després d’una petita recerca,
va trobar una botiga de material d’oficina. Hi va comprar un ordinador portàtil
bastant barat i el hardware necessari. També va comprar una bossa per portar-ho.
A primera hora de la tarda va arribar a Nova York. Va deixar el cotxe en un
aparcament descobert al costat del riu Hudson, al carrer Cinquanta Oest, i després va
agafar el metro fins a l’hotel, situat a Chinatown. Es va registrar amb un recepcionista
que es deia Ralph, que havia tingut un acne galopant de petit i lluïa les marques a les
galtes, cosa que li conferia un aspecte desagradable. En Ralph no tenia molt a dir, a
part de semblar una mica sorprès que la targeta de crèdit de Frederick Lazarus
funcionés bé. La paraula «reserva» també el va sorprendre. En Ricky va pensar que no
era la classe d’hotel que en rebia gaires. Una prostituta que treballava a l’habitació del
final del passadís li va dirigir un somriure suggerent i una mirada que el convidava,
però ell va negar amb el cap i va obrir la porta de la seva habitació. Era un lloc tan
mediocre com havia imaginat. Era també la classe de lloc on el fet que en Ricky
arribés sense equipatge i sortís de nou als quinze minuts no cridaria gaire l’atenció.
Va agafar un altre metro cap a l’últim hotel de la llista, on havia llogat un
apartament. Allí es va convertir en Richard Lively i va contestar amb monosíl·labs a
l’home de la recepció. En dirigir-se al seu apartament va intentar passar desapercebut.
Aquella nit va sortir a comprar-se un entrepà i un parell de refrescos. Es va passar
la resta de la vetllada en silenci, fent plans, excepte una sortida a mitjanit.
Un xàfec aïllat havia deixat el carrer brillant. Uns fanals grocs llançaven arcs de
llum pàl·lida sobre l’asfalt. L’aire nocturn era una mica càlid, amb un gruix que
indicava la proximitat de l’estiu. Va contemplar la vorera i va pensar que mai no havia
estat conscient de la quantitat d’ombres que ocupaven la nit de Manhattan. Va
suposar que ell també n’era una.
Va caminar pels carrers amb rapidesa fins que va trobar una solitària cabina de
telèfons. Li va semblar que havia arribat el moment de comprovar si tenia missatges.

29
Una sirena va esquinçar la nit a una illa de cases de la cabina. En Ricky no sabia si
seria la policia o una ambulància. Sabia que els cotxes de bombers tenien un so més
greu i d’inconfusible estridència. Però la policia i les ambulàncies sonaven molt
semblants. Va pensar que hi havia pocs sorolls en el món que auguressin problemes
com el d’una sirena.
Era una cosa inquietant i temible, com si l’estridència del so ataqués l’equilibri i
l’esperança. Va esperar que l’estrèpit s’esvaís en la foscor i tornés la tranquil·litat
habitual de Manhattan: el soroll regular dels cotxes i els autobusos que circulaven pels
carrers i alguna tremolor sota la superfície en passar un metro pels túnels subterranis
que entrecreuaven la ciutat.
Va marcar el número del Village Voice i va accedir a les respostes al seu anunci
personal a la bústia 1313. N’hi havia gairebé tres dotzenes.
La majoria eren insinuacions i promeses d’aventures sexuals. Gairebé tots
esmentaven la «diversió i jocs especials» de l’anunci d’en Ricky, que semblaven
apuntar, com havia imaginat, en una direcció determinada. Diverses persones havien
preparat rodolins per contestar el seu, però incloent promeses de vigorós sexe. Va
percebre un entusiasme desenfrenat en les seves veus.
El trentè era, com havia esperat, molt diferent. La veu era freda, gairebé
monòtona, amenaçadora. També posseïa un so metàl·lic, gairebé mecànic. En Ricky
va suposar que havien usat un distorsionador de veu. Però no amagava l’atac
psicològic de la resposta.
En Ricky és llest, en Ricky és molt astut,

però ha comès un error absolut.
Creu que està protegit i vol jugar,
però amagat s’hauria de quedar.
Que escapés una vegada és impressionant,
però no per això hauria d’estar exultant.
Un altre joc, en una segona ocasió,
tornarà a arribar a la mateixa conclusió.
Només que ara el que m’ha de pagar,
per fi complet m’ho hauré de cobrar.
Va escoltar la resposta tres vegades, fins a memoritzar-la. La veu tenia alguna cosa
més que l’inquietava, com si les paraules dites no fossin suficients i fins i tot el to
estigués carregat d’odi. Però, més enllà d’això, li va semblar que la veu tenia una cosa

recognoscible, gairebé familiar, que se sobreposava a la falsedat del distorsionador.
Aquesta idea el va sacsejar, sobretot en adonar-se que era la primera vegada que
sentia parlar en Rumplestiltskin. Tots els altres contactes havien estat indirectes, sobre
paper o repetits per en Merlin o la Virgil. Sentir la veu d’aquest home li va fer veure
imatges de malsons i sentir un calfred. Es va dir que no havia de subestimar la
magnitud del repte que s’havia imposat.
Va reproduir els altres missatges, sabent ja que al final hi hauria una altra veu
molt més coneguda. Hi era. A continuació del silenci que va acompanyar el breu
poema, en Ricky va sentir la veu gravada de la Virgil. Va escoltar amb atenció per
captar matisos que poguessin indicar-li alguna cosa.
«Ricky, Ricky, Ricky. Que agradable tenir notícies teves, i que sorprenent, a més».
—Segur —va murmurar en Ricky per a ell mateix—. M’ho imagino.
Va seguir escoltant la jove. Els tons que utilitzava eren els mateixos que abans,
agressius, engalipadors i burletes un instant i durs i intransigents al següent. En Ricky
va pensar que la Virgil participava en el joc tant com el seu cap. El seu perill radicava
en els colors camaleònics que adoptava; tant intentava resultar amable com furiosa i
directa. Si en Rumplestiltskin simbolitzava la determinació per aconseguir un
propòsit, fred i concentrat, la Virgil era voluble. I en Merlin, del qual encara no tenia
notícies, era com un comptable, desapassionat, amb l’enorme perill que això
implicava.
«… Com vas escapar, bé, t’he de dir que és una cosa que ha provocat que algunes
persones de cercles importants estiguin revisant la seva manera d’enfocar les coses.
Un segon examen minuciós del teu cas. Serveix per demostrar com d’esmunyedissa
pot ser la realitat, oi, Ricky? Jo ja els ho vaig advertir, saps? De veritat. Els vaig dir: “En
Ricky és molt intel·ligent. Intuïtiu i de gran rapidesa mental”. Però no em van creure.
Es pensaven que eres beneit i innocent com els altres. I mira on ens ha portat això. Ets
l’alfa i l’omega dels caps que queden solts, Ricky. El plat fort. Diria que molt perillós
per a tots els implicats. —Va esbufegar, com si les seves pròpies paraules li diguessin
alguna cosa. Va prosseguir—: Em costa imaginar per què vols jugar més amb el
senyor R. És el que caldria pensar en veure la teva estimada casa d’estiueig consumida
per les flames; va ser molt hàbil i intel·ligent per la teva part, Ricky. Cremar tota
aquesta felicitat amb tots els records era un missatge clar per a nosaltres. D’un
psicoanalista! No ho vam preveure, en absolut. Però hauria imaginat que aquesta
experiència t’hauria ensenyat que el senyor R és un home molt difícil de superar en
una contesa, en especial en les que planeja ell mateix. Hauries d’haver-te quedat on
estaves, Ricky, sota la pedra que hagis trobat per amagar-te. O potser hauries de fugir
ara. Fugir i ocultar-te per sempre. Començar a cavar un forat en algun lloc llunyà,
fred i fosc, i seguir cavant. Perquè sospito que aquesta vegada el senyor R voldrà tenir
una prova més clara de la seva victòria. Una prova incontestable. És una persona molt
primmirada. O això tinc entès».

La Virgil va emmudir, com si hagués penjat l’auricular de cop. En Ricky va sentir
un xiuxiueig electrònic i va accedir al següent missatge telefònic. Era la Virgil per
segona vegada.
«Mira, Ricky, detestaria veure’t repetir el resultat del primer joc, però si això és el
que cal, bé, tu ho has volgut. Quin és aquest “altre joc” del qual parles i quines són les
regles? A partir d’ara llegiré el Village Voice amb més atenció. I el meu cap està…, bé,
ansiós no sembla la paraula més adequada. Consumit d’impaciència, com un cavall de
carreres, potser. Així que estem esperant la sortida».
—Ja ha començat —va dir en Ricky en veu alta després de penjar l’auricular.
«Guineus i gossos —va pensar—. Pensa com la guineu. Has de deixar un rastre
per saber on estan, però mantenir suficient avantatge perquè no et detectin i et
capturin. I, a continuació, portar-los directament a on vols».
Al matí, en Ricky va agafar el metro al centre cap al primer hotel en el qual s’havia
registrat. Va tornar la clau de l’habitació a un recepcionista que llegia una revista
pornogràfica, Professions de l’amor, darrere el taulell. L’home oferia un aspecte
desmanegat, amb peces que li estaven malament, la cara gravada d’acne i una cicatriu
en un llavi. En Ricky va pensar que en un càsting no podrien haver elegit ningú millor
per a aquest lloc. L’home va agafar la clau sense pronunciar ni una paraula, concentrat
en el que es mostrava amb imatges vibrants i explícites a la revista.
—Hola —va saludar en Ricky, amb la qual cosa va aconseguir una mínima atenció
de l’home—. Podria ser que algú vingués preguntant per mi per deixar-me un paquet.
L’home va assentir distretament, absort en els personatges de la revista.
—El paquet significa alguna cosa —va insistir en Ricky.
—És clar —va contestar l’altre, gairebé sense fer cas del que en Ricky deia.
En Ricky va somriure. No podria haver imaginat una conversa més adequada per
als seus interessos. Va fer una ullada al voltant per comprovar que estaven sols en
aquell vestíbul insípid i deslluït, va ficar una mà a la butxaca de l’americana i, per sota
del taulell, va armar la seva pistola, cosa que va fer un soroll característic.
El recepcionista va aixecar la mirada amb els ulls com taronges.
—Coneix aquest so, oi, imbècil? —En Ricky li va dedicar un somriure torçat.
L’home va aixecar les mans i les va posar sobre el taulell.
—Potser ara em prestarà atenció —va dir en Ricky.
—L’estic escoltant —va assegurar l’home. Semblava un veterà en l’art de ser robat
o amenaçat.
—Permeti llavors que comenci una altra vegada —va dir en Ricky—. Un home
portarà un paquet per a mi. Vindrà aquí a preguntar i vostè li donarà aquest número.
Agafi un llapis i anoti: 212 555 2798. Aquí podrà localitzar-me. Entesos?
—Entesos.
—Demani-li cinquanta dòlars —va suggerir en Ricky—. Potser cent. Ho val.

—I si no sóc aquí? —L’home va semblar decebut, encara que havia assentit—.
Suposi que hi ha el del torn de nit.
—Estarà aquí si vol els cent dòlars —va contestar en Ricky. I va afegir—: I a
qualsevol altra persona que vingui preguntant, i em refereixo a qualsevol que no porti
un paquet, vostè li dirà que no sap on he anat, que no sap qui sóc ni res de res. Ni una
paraula. Cap informació. Entesos?
—Només al del paquet —va confirmar l’home—. Entesos. Què conté el paquet?
—És millor que no ho sàpiga. I estic segur que no espera que jo l’hi digui.
Aquesta resposta semblava dir-ho tot.
—Suposi que no veig cap paquet. Com sabré que és l’home correcte?
—En això té raó —va assentir en Ricky—. Li diré què farem. Li preguntarà si
coneix el senyor Lazarus i ell li respondrà una cosa així com «Tothom sap que en
Llàtzer es va aixecar al tercer dia». Llavors vostè li donarà el número. Si ho fa bé,
potser n’aconseguirà més de cent.
—El tercer dia. En Llàtzer es va aixecar. Sona com tret de la Bíblia.
—Pot ser.
—Molt bé. Entesos.
—Perfecte —va dir en Ricky, i va tornar a guardar-se l’arma a la butxaca després
de posar el percussor al seu lloc amb un so tan característic com el d’armar—.
M’alegra que hàgim tingut aquesta xerrada. Ara la meva estada aquí resulta molt més
satisfactòria. No interrompré més la seva educació —va deixar anar amb un somriure
a la vegada que assenyalava la revista pornogràfica. I llavors va marxar.
Naturalment, no existia l’home del paquet. Però algú diferent arribaria aviat a
l’hotel. Amb tota probabilitat, el recepcionista deixaria anar la informació pertinent a
qui fos, sobretot davant l’ham dels diners o l’amenaça de dany físic, que en Ricky
estava segur que el senyor R, en Merlin o la Virgil, o qui fos, utilitzaria en una
successió relativament ràpida. I llavors en Rumplestiltskin tindria alguna cosa de què
preocupar-se. Un paquet que no existia. Amb una informació inexistent. Entregat a
una persona que mai va existir. A en Ricky li agradava. Donava al seu perseguidor una
cosa fictícia per la qual preocupar-se.
Va anar a registrar-se a un altre hotel.
La decoració era molt semblant a la del primer, cosa que el va tranquil·litzar. Un
recepcionista distret i desganat, assegut darrere d’un llarg taulell de fusta esgarrapat.
Una habitació senzilla, depriment i deslluïda. S’havia creuat amb dues dones amb
faldilla curta, maquillatge brillant, talons d’agulla i mitges negres de malla, de
professió inconfusible, que esperaven al passadís i que l’havien observat amb
entusiasme financer quan havia passat. Havia mogut el cap quan una d’elles li havia
dirigit una mirada suggestiva. Va sentir que una deia: «Policia», i se’n van anar, cosa
que el va sorprendre. Va pensar que s’estava adaptant bé, o almenys visualment, al
món al qual havia descendit. Però potser seria més difícil del que creia desprendre’s

del lloc que un ha ocupat a la vida. Portem les nostres senyes d’identitat, tant
interiorment com exteriorment.
Es va deixar caure al llit i les molles van cedir sota el seu pes. Les parets eren
primes i va sentir l’èxit d’una companya de feina d’aquelles dones que es filtrava a
través del guix: una sèrie de gemecs i sotraguejos en fer un bon ús del llit. Si no hagués
estat tan concentrat, l’haurien deprimit bastant els sons i les olors, en particular la
lleugera pudor d’orina que s’escampava pels conductes d’aire. Però aquest entorn era
just el que volia. Necessitava que en Rumplestiltskin pensés que s’havia familiaritzat
d’alguna manera amb els barris baixos.
En Ricky va allargar la mà cap al telèfon.
La primera trucada que va fer va ser a l’agent de borsa que havia portat els seus
comptes d’inversions quan encara vivia. Va parlar amb la seva secretària.
—En què puc ajudar-lo? —va preguntar la dona.
—Hola —va dir en Ricky—. Em dic Diògenes… —Va lletrejar a poc a poc el nom
i, després de demanar-li que ho anotés, va prosseguir—: Represento el senyor
Frederick Lazarus, marmessor testamentari del difunt doctor Frederick Starks. Volem
informar-los que estem investigant les importants irregularitats relatives a la seva
situació financera abans de la seva mort.
—Crec que el nostre personal de seguretat ja va investigar aquesta situació.
—Però no n’estem satisfets. Els enviarem algú per revisar aquests registres i trobar
els fons desapareguts perquè puguin ser entregats als seus legítims hereus. Afegiré que
hi ha persones molt disgustades amb la manera com va ser tractat aquest assumpte.
—Ja ho veig, però qui…? —La secretària s’havia posat nerviosa, desconcertada
pels tons autoritaris i abruptes utilitzats per en Ricky.
—Em dic Diògenes. Per favor, recordi-ho. Em posaré en contacte amb vostès
demà o demà passat. Demani al seu cap que reuneixi els registres corresponents a
totes les transaccions, sobretot les transferències telegràfiques i electròniques perquè
no perdem temps en la nostra reunió. En aquest examen inicial no m’acompanyaran
els inspectors de la Comissió de Vigilància del Mercat de Valors, però potser serà
necessari en el futur. És una qüestió de cooperació, comprèn?
En Ricky va suposar que aquella amenaça velada tindria un efecte immediat. A
cap corredor no li agrada sentir parlar d’investigadors de la Comissió de Vigilància.
—Crec que serà millor que parli amb…
—Sens dubte, però quan torni a trucar demà o demà passat. Ara tinc una reunió, i
altres trucades per fer sobre aquest assumpte, així que he de penjar. Gràcies.
I, tot seguit, va penjar amb una perversa sensació de satisfacció. No creia que el
seu antic corredor de borsa, un home avorrit, interessat només en els diners que
guanyava o perdia, reconegués el nom del personatge que vagava per l’Antiguitat en la
seva recerca infructuosa d’un home honest. Però en Ricky coneixia algú que ho
comprendria immediatament.
La trucada següent va ser al president de la Societat Psicoanalítica de Nova York.

Havia coincidit amb aquest metge només un parell de vegades en el passat, en la
classe de reunions de l’establishment mèdic que tant evitava, i li havia semblat un
covard i un presumptuós entusiasta de Freud, que solia parlar fins i tot als seus
col·legues amb llargs silencis i pauses buides. Era un psicoanalista veterà de Nova
York i havia tractat molts famosos amb les tècniques del divan i el silenci, i d’alguna
manera havia utilitzat tots aquests pacients destacats per donar-se importància, com
si tenir un actor guanyador d’un Oscar, un escriptor guanyador del Pulitzer o un
financer multimilionari al divan el convertís en millor terapeuta o millor ésser humà.
En Ricky, que havia viscut i exercit la seva professió en aïllament i soledat fins al seu
suïcidi, no creia que hi hagués la menor possibilitat que aquell home reconegués la
seva veu, així que ni tan sols va intentar dissimular-la.
Va esperar que faltessin nou minuts per a l’hora. Sabia que tenia més probabilitats
que el metge contestés el telèfon en persona entre un pacient i un altre.
Van contestar al segon to. Ho va fer una veu monòtona, aspra, que es va estalviar
fins i tot la salutació:
—Sóc el doctor Roth.
—Doctor, m’alegra trobar-lo. Sóc el senyor Diògenes, i represento el senyor
Frederick Lazarus, el marmessor testamentari del difunt doctor Frederick Starks.
—En què puc ajudar-lo? —va dir en Roth. En Ricky va fer una pausa, una mica de
silenci que incomodaria el doctor, més o menys la mateixa tècnica que ell mateix solia
utilitzar.
—Estem interessats a saber com es va resoldre exactament la denúncia contra el
malaguanyat doctor Starks —va contestar en Ricky amb una agressivitat que el va
sorprendre.
—La denúncia?
—Sí. La denúncia. Com vostè sap, poc abans de la seva mort es van fer algunes
acusacions relatives a abusos sexuals amb una pacient. Volem saber com es va
resoldre la investigació.
—No sé si hi va haver cap veredicte oficial —va dir en Roth amb fermesa—. No,
almenys, de la Societat Psicoanalítica. El suïcidi del doctor Starks va tornar supèrflues
les investigacions.
—De veritat? No se li va ocórrer a vostè ni a ningú de la societat que presideix que
potser el seu suïcidi va estar provocat per la injustícia i la falsedat d’aquestes
acusacions, en lloc de ser-ne una espècie de confirmació?
—Naturalment que ho vam tenir en compte —va contestar en Roth després d’una
pausa.
«Segur que sí —va pensar en Ricky—. Mentider».
—Li sorprendria saber que la jove que va presentar les acusacions ha desaparegut?
—Com diu?
—No va tornar per continuar amb la teràpia de seguiment amb el metge de
Boston a qui va presentar les acusacions inicials.

—És curiós…
—I que els seus intents per localitzar-la van donar com a resultat l’inquietant fet
que la seva identitat era falsa?
—Falsa?
—I es va descobrir també que les seves acusacions formaven part d’un engany. Ho
sabia, doctor?
—Doncs no, no. No ho sabia. Com li he dit, l’assumpte es va abandonar després
del suïcidi.
—Dit d’una altra manera, se’n van rentar les mans.
—El cas es va traslladar a les autoritats competents.
—Però aquest suïcidi els va estalviar a vostès i a la seva professió una gran
quantitat de publicitat negativa i desagradable, oi?
—No ho sé. Bé, naturalment, però…
—Ha pensat que potser els hereus del doctor Starks voldrien una reparació? Que
netejar el seu nom, fins i tot després de la mort, podria ser important per a ells?
—No m’ho havia plantejat en aquests termes.
—Sap que se’ls podria considerar responsables de la mort del doctor Starks?
Aquesta afirmació va obtenir una previsible resposta violenta.
—En absolut! Nosaltres no…
—Hi ha altres classes de responsabilitat en el món a més de la legal, no és així,
doctor? —el va interrompre en Ricky.
Li va agradar aquesta rèplica. Es referia a l’essència mateixa de la psicoanàlisi. Va
poder imaginar com aquell col·lega seu canviava, incòmode, de postura a la cadira.
Potser la suor començava a mullar-li el front.
—Sí, però…
—Però ningú a la Societat Psicoanalítica volia realment saber la veritat, no? Era
millor que desaparegués junt amb el doctor Starks, correcte?
—No crec que hagi de contestar aquesta classe de preguntes, senyor… això…
—És clar que no. No en aquest moment. Potser més endavant. Però és curiós, no
creu, doctor?
—Què?
—Que la veritat sigui fins i tot més forta que la mort —li va dir, i va penjar.
Es va estirar de nou al llit i va contemplar el sostre blanc i la bombeta despullada.
Notava que li suaven les aixelles com si hagués fet un gran esforç per mantenir aquella
conversa, però no era una suor nerviosa, sinó més aviat el resultat d’una justícia
satisfactòria. A l’habitació contigua, la parella havia tornat a començar, i per un
moment va escoltar els ritmes inconfusibles del sexe, que li van resultar divertits i fins
i tot agradables.
«Més d’un s’ho passa d’allò més bé durant la jornada laboral», va pensar.
Després es va aixecar i va buscar fins a trobar un petit bloc de paper al calaix de la
tauleta de nit i un bolígraf.

Al paper va escriure els noms i els telèfons dels dos homes als quals acabava de
trucar. A sota, va anotar «Diners. Reputació». Va posar senyals al costat d’aquestes
paraules i va escriure a continuació el nom del tercer hotel sòrdid en el qual havia fet
una reserva. I a sota va gargotejar la paraula «casa».
Després va arrugar el paper i el va llençar a una paperera de metall. Dubtava que
netegessin amb gaire regularitat l’habitació i va pensar que hi havia moltes
probabilitats que qui anés a buscar-lo a ell trobés el paper. A més, seria prou llest com
per comprovar les trucades telefòniques d’aquesta habitació, cosa que reflectiria els
números que acabava de marcar. Relacionar aquests números amb les converses no
era gaire difícil.
«El millor joc és aquell en el qual no t’adones que estàs jugant», va pensar.

30
En el seu recorregut per la ciutat, en Ricky va trobar una botiga d’excedents de

l’exèrcit i l’armada en la qual va comprar diverses coses que potser li serien d’utilitat
per a la següent fase del joc que tenia en ment: una palanca petita, un cadenat per a
bicicletes, uns guants de làtex, una llanterna minúscula, un rotlle de cinta adhesiva de
lampisteria de color gris i el parell més barat de prismàtics que tenien. També un
aerosol de repel·lent d’insectes que contenia DEET al cent per cent, cosa que, com va
pensar compungit, era el més pròxim al verí que s’havia plantejat mai posar-se al cos.
Era una estranya col·lecció d’objectes, però no estava gaire segur del que necessitaria
per a la tasca que tenia prevista, així que amb la varietat va compensar la incertesa.
Aquella tarda, d’hora, va tornar a la seva habitació i va ficar aquestes coses,
juntament amb la pistola i dos dels telèfons mòbils acabats d’adquirir, en una motxilla
petita. Va utilitzar el tercer telèfon mòbil per trucar al següent hotel de la seva llista,
l’únic en el qual encara no s’havia registrat, per deixar un missatge urgent a Frederick
Lazarus amb la petició que tornés la trucada quan arribés. Va donar el número del
mòbil a un recepcionista i, seguidament, va ficar aquest telèfon en una butxaca
exterior de la motxilla, després de marcar-lo amb un bolígraf. Quan va arribar al
cotxe, va treure el mòbil i va tornar a trucar a l’hotel per deixar-se un altre missatge
urgent a si mateix. Ho va fer tres vegades més mentre circulava per la ciutat en
direcció a Nova Jersey i, en cada ocasió, demanava amb més insistència que el senyor
Lazarus li tornés la trucada de seguida perquè havia de donar-li una informació
important.
Després del tercer missatge amb aquest mòbil, es va aturar a l’àrea de descans
Joyce Kilmer, a l’autopista de Jersey. Va anar al bany, es va rentar les mans i va deixar
el telèfon a la vora de la pica. En sortir, diversos adolescents es van creuar amb ell en
direcció als lavabos. Trobarien el telèfon i l’utilitzarien ràpidament, que era el que ell
volia.
Era gairebé de nit quan va arribar a West Windsor. El trànsit havia estat dens al
llarg de tota l’autopista, amb els cotxes sense massa separació i circulant a excessiva
velocitat fins que tots van disminuir amb un estrèpit de clàxons, enmig d’una calor
sufocant, a causa d’un accident a prop de la sortida 11. Tafanejar disminuïa encara
més la marxa a mesura que els cotxes passaven pel costat de dues ambulàncies, mitja
dotzena de cotxes de policia i les carrosseries recargolades i destrossades de dos
automòbils. Un home de camisa blanca i corbata es tapava la cara amb les mans, mig
a la gatzoneta, al costat de la cuneta. Quan en Ricky va passar, una ambulància va
arrencar amb un agut soroll de sirena i un policia de trànsit examinava la marca d’una
relliscada. Un altre estava situat al costat d’uns cons col·locats a la carretera fent
senyes als conductors que circulessin, amb una expressió severa i de retret, com si la

curiositat, la més humana de totes les emocions, estigués fora de lloc en aquestes
circumstàncies i només constituís una molèstia per a ell. En Ricky va pensar que la
perspicàcia d’un analista, el que ell havia estat abans, era com la mirada que exhibia
en aquest moment el policia.
Es va detenir en una cafeteria de la carretera 1, a prop de Princeton, i per matar el
temps va menjar una hamburguesa amb formatge i patates fregides, que, per
impossible que semblés, eren preparades per una persona i no per màquines i
temporitzadors. La llum de juny allargava el dia i, quan va sortir, encara faltava una
estona perquè regnés la foscor. Va conduir fins al cementiri on havia estat dues
setmanes enrere. L’encarregat se n’havia anat, com ell esperava. Va tenir sort que
l’entrada no estigués tancada amb clau, de manera que va portar el cotxe fins darrere
del cobert de fusta blanca i el va deixar allí, més o menys amagat de la carretera i, sens
dubte, amb un aspecte bastant anodí per a qualsevol que pogués veure’l.
Abans de penjar-se la motxilla a l’espatlla, va dedicar un moment a ruixar-se amb
el repel·lent d’insectes i posar-se els guants de làtex. Sabia que no taparien la seva olor
corporal, però almenys li servirien per protegir-se de les paparres. La llum del dia
començava a esvair-se i el cel de Nova Jersey adquiria un anormal color gris
amarronat, com si els extrems del món s’haguessin cremat amb la calor de la tarda. Es
va posar la motxilla a l’espatlla i, amb una sola mirada a la deserta carretera rural, va
arrencar a córrer cap a la granja de gossos on l’esperava la informació que necessitava.
De l’asfalt fosc encara s’elevava molta calor, que aviat se li va ficar als pulmons.
Respirava amb dificultat però sabia que no era a causa de l’esforç físic.
Va deixar la carretera i es va amagar entre els arbres per passar davant del cartell
de l’entrada amb la imatge de l’enorme rottweiler. Després, es va endinsar en la
vegetació que ocultava la granja de la carretera, elegint amb cura la seva ruta cap a la
casa. Encara ocult entre el fullatge i sumit en les primeres ombres de la nit que
s’aproximava, va treure els prismàtics de la motxilla i va examinar l’exterior, la
distribució del qual va poder observar millor que en la seva primera visita.
Va dirigir primer la vista a les gàbies que hi havia al costat de l’oficina, on va
detectar en Brutus, que es passejava amb nerviosisme.
«Ha ensumat el repel·lent —va pensar en Ricky—. I per sota percep la meva olor.
Però encara està confós».
Per al gos encara era un lleu senyal d’alarma. En Ricky no s’havia acostat prou per
ser considerat una amenaça. Va envejar un moment el món elemental d’aquest
animal, definit per olors i instints i lliure dels capritxos de les emocions.
Va descriure un arc amb els prismàtics i va detectar una llum a l’interior de la
casa. Va observar fixament un parell de minuts i va veure la inconfusible resplendor
d’un televisor en una habitació pròxima a l’entrada. L’oficina, que quedava una mica a
la seva esquerra, estava a les fosques, i va suposar que tancada amb clau. Va fer un
últim reconeixement visual i va veure un gran reflector quadrat més o menys a l’altura
de la teulada. Va imaginar que s’activava per moviment i que el seu radi d’acció se

situava davant de la casa. Va guardar els prismàtics a la motxilla i va avançar en
paral·lel a l’edifici, sense sortir del marge de la bardissa, fins a arribar a la vora de la
finca. Una carrera ràpida el situaria a l’entrada de l’oficina i potser evitaria que
s’encenguessin els llums exteriors.
La seva presència no tan sols havia posat nerviós en Brutus. Altres gossos es
movien en els seus recintes olorant l’aire. Uns quants van bordar una o dues vegades,
inquiets i recelosos davant una olor desconeguda.
En Ricky sabia amb exactitud què volia fer i va pensar que, com a pla, tenia les
seves virtuts. No sabia si ho aconseguiria, però era conscient d’una cosa: fins ara
només havia fregat la il·legalitat. Aquest pas era d’una altra mena. I era conscient d’un
altre detall: per ser un home al qual li agradava jugar, en Rumplestiltskin no tenia
normes. Almenys, cap imposada per qualsevol moralitat coneguda. En Ricky sabia
que, encara que el senyor R no se n’hagués adonat, ell estava a punt d’introduir-se una
mica més en aquest terreny.
Va inspirar fondo. Va pensar que el vell Ricky mai s’hauria imaginat en aquesta
situació. El nou Ricky tenia una determinació freda i indestructible.
«El que era no és el que sóc —es va dir—. I el que sóc no és encara el que puc ser».
Es va preguntar si havia estat alguna vegada alguna cosa del que era o alguna cosa
del que seria. Aquesta era una qüestió complicada. Va somriure per a ell mateix. Una
qüestió que temps enrere podia haver-se passat hores o dies analitzant al divan. Ja no.
La va sepultar en el més profund del seu ser.
Va alçar els ulls al cel i va veure que l’última llum del dia havia desaparegut per fi i
que aviat regnaria la foscor. «És el moment més variable del dia —va pensar—. Ideal
per al que faré».
Així doncs, va treure la palanca i el cadenat per a bicicletes i els va subjectar amb
la mà dreta. Després va tornar a posar-se la motxilla a l’espatlla, va inspirar fondo i va
sortir disparat dels arbustos corrent cap a la façana de l’edifici.
Un estrèpit de gossos nerviosos va pertorbar a l’instant la creixent penombra.
Udols, lladrucs i grunyits de tota classe i potència van esquinçar l’aire, tapant el soroll
de les seves sabates sobre la grava del camí d’entrada. Era perifèricament conscient
que tots els animals corrien en els seus reduïts recintes, retorçant-se i regirant-se amb
una sobtada agitació canina. Un món de titelles espasmòdics els fils dels quals eren
manejats per la confusió.
En uns segons havia arribat a la part davantera de la gàbia d’en Brutus. L’enorme
gos semblava l’únic animal amb una mica de capteniment, però ple d’amenaça.
Caminava d’un costat a un altre pel terra de ciment, però es va detenir quan en Ricky
va arribar a la porta. El va mirar un segon per grunyir i ensenyar-li les dents i després,
amb una velocitat esbalaïdora, va llançar els seus més de quaranta quilos contra el filat
que el contenia. La força de l’atac va fer estremir en Ricky. En Brutus va caure cap
enrere, traient espuma de ràbia, i va tornar a abalançar-se, fent xocar les dents contra
el metall.

En Ricky es va moure de pressa i va aconseguir passar amb rapidesa el cadenat per
a bicicletes al voltant dels dos muntants de la porta i tancar-lo abans que l’animal
tingués temps d’arribar a ell. Va fer girar la combinació del cadenat i el va deixar
caure. En Brutus va esquinçar immediatament el forro de goma negra que
embolcallava la cadena.
—Que et bombin —va dir en Ricky imitant l’accent d’un tipus dur—. No aniràs
enlloc.
Es va dirigir a l’entrada de l’oficina. Va pensar que només li quedaven uns segons
abans que el propietari reaccionés per fi al creixent guirigall. Va suposar que l’home
aniria armat, però no n’estava segur. Potser la confiança que li inspirava la companyia
d’en Brutus li feia creure que no necessitava portar armes.
Va aplicar la palanca al muntant de la porta i va arrencar el pany amb un cruixit
de fusta estellada. Era vella, estava una mica bufada pels anys i es va partir amb
facilitat. Va suposar que el propietari no tenia res de gaire valor a l’oficina i no
s’imaginava que algun lladre volgués posar a prova en Brutus. La porta es va obrir i en
Ricky va entrar. Va ficar la palanca a la motxilla, va treure la pistola i la va armar.
A l’interior se sentia un recital d’ansietat canina. El soroll era ensordidor, cosa que
feia difícil pensar, però va donar una idea a en Ricky. Va encendre la llanterna i va
avançar pel passadís humit i pudent on hi havia gossos tancats i va anar obrint totes
les gàbies al seu pas.
En uns segons estava envoltat d’un munt de petits animals de diferents races que
saltaven i bordaven. Alguns estaven aterrits, altres encantats. Oloraven i udolaven
confosos, però conscients d’estar lliures. Hi havia unes tres dotzenes de gossos,
insegurs del que estava passant, però més o menys resolts a participar-hi de totes
maneres. En Ricky comptava amb aquesta característica bàsica dels gossos que fa que,
malgrat que no entenguin gaire què passa, hi volen participar. Veure com els gossos li
ensumaven les cames li va arrencar un somriure malgrat el nerviosisme del que estava
fent. Envoltat del grup d’animals que saltaven i saltaven, va tornar a l’oficina. Movia
els braços per animar els gossos a seguir-lo, com un Moisès impacient vora la mar
Roja.
El focus es va encendre a l’exterior i va sentir com una porta es tancava de cop.
«El propietari —va pensar—. L’enrenou l’ha alertat per fi i es pregunta quina
mosca ha picat els animals».
Va comptar fins a deu. Temps suficient perquè l’home s’acostés a la gàbia d’en
Brutus. Va sentir un segon soroll per sobre dels gossos: l’home estava intentant obrir
la gàbia del rottweiler. Un soroll metàl·lic i després una maledicció, en adonar-se que
la gàbia no s’obriria.
En aquest moment en Ricky va obrir la porta davantera de l’oficina.
—Molt bé, nois. Esteu lliures —va dir movent els braços. Gairebé tres dotzenes de
gossos es van abalançar cap a la nit càlida de Nova Jersey, elevant un confús concert
de lladrucs en celebració de la llibertat.

El propietari va deixar anar paraulotes com un boig i va córrer per situar-se al
límit de la llum del focus.
Els impetuosos animals el van fer caure i el van obligar a romandre agenollat
davant l’onada de gossos. Es va incorporar amb dificultat i va intentar atrapar-los a la
vegada que saltaven al seu voltant i l’empenyien. Un maremàgnum d’emocions
animals barrejades: alguns gossos espantats, altres feliços, uns quants desorientats,
tots insegurs del que estava passant, sabent només que s’allunyava molt de la seva
rutina habitual i ansiosos d’aprofitar-ho, fos el que fos. En Ricky va somriure amb
picardia. Va pensar que era una distracció molt efectiva.
Quan el propietari va alçar els ulls, darrere la massa de gossos que ensumaven i
saltaven va veure la pistola d’en Ricky apuntant-li la cara. Va deixar anar un crit
ofegat i es va tirar cap enrere sorprès, com si la boca del canó fos tan contundent com
l’allau de gossos.
—Està sol? —va cridar en Ricky per fer-se sentir per sobre dels lladrucs.
—Què?
—Si està sol. Hi ha algú més a la casa?
L’home va moure el cap.
—Hi ha algun col·lega d’en Brutus a la casa? El seu germà, la seva mare o el seu
pare?
—No. Només jo.
En Ricky va acostar més la pistola a l’home, prou perquè l’olor acre del metall i
l’oli, i potser de la mort, li omplís el nas sense necessitat de tenir l’olfacte d’un gos.
—Convenci’m que està dient la veritat; és important si vol seguir amb vida —va
indicar en Ricky. El va sorprendre la facilitat amb què l’amenaçava, encara que no es
feia il·lusions d’enganyar-se a si mateix amb la seva mentida.
Darrere del filat, en Brutus patia un atac de fúria. Seguia llançant-se cap al metall i
clavava les dents en l’obstacle. L’espuma li regalimava per la boca i els seus grunyits
vibraven en l’aire. En Ricky va observar el gos amb recel.
«Ha de ser dur que et criïn i t’ensinistrin amb un únic objectiu i, quan arriba el
moment d’aplicar tot el que has après, et vegis frenat per una porta tancada amb una
cadena per a bicicletes», va pensar en Ricky.
El gos semblava gairebé aclaparat per la impotència i a en Ricky li va recordar un
microcosmos de la vida d’alguns dels seus expacients.
—Només hi sóc jo. Ningú més.
—Molt bé. Llavors podrem parlar.
—Qui és vostè? —va voler saber l’home.
En Ricky va trigar un segon a recordar que en la seva primera visita havia anat
disfressat. Es va fregar la galta amb la mà. «Sóc algú amb qui desitjaria haver estat més
agradable la primera vegada que ens vam veure», va pensar.
—Sóc algú a qui preferiria no conèixer —va dir a la vegada que amb l’arma li
indicava que es mogués.

Va trigar uns segons a aconseguir que el propietari estigués on volia, és a dir,
assegut al terra amb l’esquena recolzada contra la gàbia d’en Brutus i les mans als
genolls, a la vista. Els altres gossos no s’acostaven gaire al furiós rottweiler. En aquell
moment, alguns havien desaparegut en la foscor i el camp, altres s’havien reunit als
peus del propietari i uns quants més saltaven i jugaven al camí de grava.
—Segueixo sense saber qui és vostè —va dir l’home. Mirava en Ricky amb els ulls
entretancats i intentava identificar-lo. La combinació de les ombres i el canvi
d’aspecte eren avantatjosos per a en Ricky—. Què vol? Aquí no tinc diners i…
—No vull robar-li, fora que obtenir informació es consideri un robatori, una cosa
que jo abans creia així en cert sentit —va contestar en Ricky enigmàticament.
—No ho entenc —va dir l’home a la vegada que movia el cap—. Què vol saber?
—Fa poc, un detectiu privat va venir a fer-li unes preguntes.
—Sí. I què?
—M’agradaria que les contestés.
—Qui és vostè? —va insistir l’home.
—Ja l’hi he dit. Però ara l’únic que necessita saber és que jo vaig armat i vostè no. I
l’únic mitjà amb què podria defensar-se està tancat en aquesta gàbia i, com pot
comprovar, no ho tolera gaire bé.
El propietari va assentir, i de sobte va aparentar recuperar-se una mica.
—No sembla la classe de persona que usaria una pistola. Així que potser no li diré
res sobre el que li interessa. Vagi-se’n a la merda, sigui qui sigui.
—Vull saber detalls sobre el matrimoni que vivia en aquest lloc. I sobre com el va
comprar vostè. I, en particular, sobre els tres nens que ells van adoptar encara que
vostè ho negui. I m’agradaria que em parlés sobre la trucada telefònica que va fer
després que el meu amic Lazarus li fes una visita l’altre dia. A qui va trucar?
L’home va moure el cap.
—Li diré una cosa: em van pagar per fer aquesta trucada —va explicar—. I també
em sortia a compte intentar retenir aquí aquest home, fos qui fos. Va ser una llàstima
que se n’anés. M’haurien donat una prima.
—De qui?
—Això és cosa meva, senyor tipus dur. —L’home va moure el cap—. Com li he
dit: que el bombin.
En Ricky li va encanonar la cara i l’home va somriure burleta.
—He vist tipus que saben usar aquests estris i m’hi jugo el que sigui que vostè no
és un d’ells. —La seva veu era una mica la d’un jugador nerviós. En Ricky va saber que
no estava del tot segur ni en un sentit ni en un altre.
A en Ricky no li tremolava la mà. Li va apuntar entre els ulls. A mesura que
passaven els segons, més incòmode semblava l’home, cosa que, en opinió d’en Ricky,
era bastant raonable. La suor li va mullar el front. Però, en aquest sentit, cada segon
de demora protegia la interpretació que l’home havia fet d’ell. Es va dir que potser
hauria de convertir-se en un assassí, però no sabia si podria matar algú que no fos el

blanc principal. Algú simplement superflu i secundari, encara que detestable. S’ho va
plantejar un moment i després va somriure amb fredor. «Hi ha una gran diferència
entre disparar a l’home que t’ha arruïnat la vida i disparar a una peça d’aquest
engranatge», va pensar.
—Sap? —va dir a poc a poc—. Té tota la raó. No m’he trobat gaires vegades en
aquesta situació. És evident que no tinc gaire experiència en aquest terreny, oi?
—Sí —va respondre l’home—. Es veu. —Va canviar una mica de postura, com si
es relaxés.
—Pot ser —va concedir en Ricky amb to inexpressiu—. Hauria de practicar una
mica.
—Com?
—He dit que hauria de practicar. Com sabré si seré capaç d’usar aquest estri amb
vostè si no m’entreno abans amb alguna cosa menys important? Potser molt menys
important.
—Segueixo sense entendre’l —va dir el propietari.
—És clar que m’entén. Però no s’està concentrant. El que li estic dient és que no
m’agraden els animals.
A continuació, va aixecar una mica la pistola i, amb totes les pràctiques de tir a
New Hampshire al cap, va inspirar fondo lentament, es va calmar del tot i va pitjar el
gallet. El retrocés de l’arma a la seva mà va ser brutal. Una única bala va esquinçar
l’aire i va retrunyir en la foscor.
En Ricky va suposar que havia copejat el filat i s’havia desviat. No sabia si hauria
tocat o no el rottweiler. L’home es va quedar atònit, gairebé com si l’haguessin
bufetejat, i es va tocar l’orella amb una mà per comprovar si la bala l’havia fregat.
Al pati es va armar de nou un enrenou caní, en una combinació d’udols, lladrucs i
carreres. En Brutus, l’únic animal tancat, va comprendre l’amenaça a la qual
s’enfrontava i es va llançar una altra vegada amb violència cap al filat que li impedia el
pas.
—Dec haver fallat —va comentar en Ricky amb indiferència—. Merda. I pensar
que sóc molt bon tirador… —Va apuntar al furiós i frenètic gos.
—Déu meu! —va exclamar el propietari.
—Aquí no. —En Ricky va somriure—. Ara no. Caram, jo diria que això no té res a
veure amb la religió. L’important és saber si vol el seu gos.
—Déu meu! Esperi! —L’home estava gairebé tan frenètic com els altres animals
que corrien pel camí d’entrada. Va aixecar la mà, per aturar en Ricky.
Aquest el va observar amb la mateixa curiositat que podria sentir-se si un insecte
comencés a suplicar pietat abans de rebre una manotada. Interessada però
insignificant.
—Esperi! —va insistir l’home.
—Té alguna cosa a dir? —va preguntar en Ricky.
—Sí, maleït sigui! Esperi, home.

—Estic esperant.
—Aquest gos val milers de dòlars —va indicar el propietari—. Déu meu, és el
mascle alfa i l’he ensinistrat durant anys. És un campió i vostè li vol disparar, collons.
—No em deixa opció. Podria disparar-li a vostè, però llavors no esbrinaria el que
vull saber i si, per alguna casualitat, la policia aconseguís trobar-me, m’enfrontaria a
unes acusacions greus, encara que això no li produiria gaire satisfacció a vostè,
naturalment, ja que estaria mort. D’altra banda, com li he dit, no m’agraden gaire els
animals. I en Brutus, bé, pot ser que per a vostè representi uns diners i potser més, pot
ser que representi anys de treball i pot ser que fins i tot l’estimi, però per a mi no és
més que un gos furiós i bavós que podria destrossar-me, i el món estaria molt millor
sense ell. Així que, posats a elegir, em sembla que ha arribat l’hora que en Brutus es
dirigeixi a la gran gossera del cel —va afegir amb fred sarcasme. Volia que l’home es
pensés que era tan cruel com sonava, la qual cosa no era gaire difícil.
—Esperi —va demanar el propietari.
—Ho veu? —va contestar en Ricky—. Ara té alguna cosa en què pensar. Sacrifico
la vida del gos per no revelar la informació? Vostè decideix, imbècil. Però faci-ho ja,
perquè se m’està acabant la paciència. Faci’s aquesta pregunta: «A qui he de ser lleial?
Al gos, que ha estat el meu company durant tants anys, o a uns desconeguts que em
paguen perquè guardi silenci?». Elegeixi.
—No sé qui és vostè —va començar l’home, cosa que va fer que en Ricky apuntés
al gos. Aquesta vegada va subjectar l’arma amb les dues mans—. D’acord, li diré el
que sé.
—Això seria el més intel·ligent. I segurament en Brutus el recompensarà amb
devoció i engendrant moltes ventrades de bèsties igual de beneites i salvatges.
—No sé gran cosa… —va dir el propietari.
—Comencem malament. Dóna una excusa abans d’haver dit res.
Acte seguit va disparar per segona vegada en direcció a la gàbia, encertant la
caseta de fusta de la part posterior del recinte. En Brutus va udolar, humiliat i furiós.
—Pari! Maleït sigui! L’hi explicaré.
—Doncs, comenci, sisplau. Aquesta sessió ja s’ha prolongat més del compte.
—Es remunta a temps enrere —va començar l’home després de pensar un
moment.
—Ho sé.
—Té raó sobre el matrimoni que posseïa aquest lloc. Desconec els detalls del pla,
però van adoptar aquests tres nens només sobre el paper. Els nens no van estar mai
aquí. No sé a qui servia de façana la parella perquè jo vaig arribar després que tots dos
morissin. Havia intentat comprar-los aquest lloc un any abans que morissin i, després
de la seva mort, vaig rebre una trucada d’un home que va dir que era el marmessor
testamentari de la seva herència i em va preguntar si volia la finca i el negoci. I el preu
era increïble.
—Baix o alt?

—Sóc aquí, no? Baix. Era una ocasió, en especial amb tota la finca inclosa. Un
negoci rodó. Vam firmar els documents de seguida.
—Amb qui va tancar el tracte? Amb un advocat?
—Sí. Quan vaig dir que sí, un advocat local se’n va fer càrrec. És un idiota. Només
es dedica a tancar vendes de propietats i a multes de trànsit. I estava molt molest, a
més, perquè no deixava de dir que el que jo estava fent era un robatori. Però va
mantenir la boca tancada perquè suposo que li pagaven bé.
—Sap qui va vendre la finca?
—Només vaig veure el nom una vegada. L’advocat va comentar que era el parent
més pròxim del matrimoni. Un cosí molt llunyà. No en recordo el nom, tret que era
doctor en alguna cosa.
—Doctor?
—Exacte. I em van dir una cosa, i molt clara a més.
—Quina cosa?
—Si alguna vegada, llavors o després, arribava algú preguntant pel tracte, pel
matrimoni o pels tres nens que mai havia vist ningú, havia de trucar a un número.
—Li van donar algun nom?
—No, només un número de Manhattan. I uns sis o set anys després, un home em
va trucar un dia i em va dir que el número havia canviat. Em va donar un altre
número de Nova York. Uns quants anys després d’això, el mateix home em va trucar i
em va donar un altre número, aquesta vegada del nord de l’estat de Nova York. Em va
preguntar si havia vingut algú. Li vaig contestar que no. Va dir que molt bé. Em va
recordar l’acord i va dir que hi hauria una prima si algú es presentava. I això no va
passar fins l’altre dia, quan va aparèixer aquell tal Lazarus. Em va fer unes preguntes i
el vaig fer fora. Després vaig trucar al número. Un home va contestar el telèfon. Era
vell; se li notava a la veu. Molt vell. Em va donar les gràcies per la informació. Cinc
minuts després vaig rebre una altra trucada, d’una dona jove. Em va dir que
m’enviava diners en efectiu, mil dòlars, i que si podia trobar en Lazarus i retenir-lo
aquí, me’n donarien mil més. Li vaig dir que segurament es devia allotjar en algun
motel de per aquí. I això és tot, fins que va aparèixer vostè. I segueixo sense saber qui
dimonis és.
—En Lazarus és el meu germà —va afirmar en Ricky amb calma. Va pensar un
moment, va afegir anys a una equació que donava voltes al seu interior i, finalment, va
preguntar—: El número al qual va trucar, quin és?
L’home va deixar anar els deu números d’una tirada.
—Gràcies —va dir en Ricky amb fredor. No necessitava anotar-lo. Era un número
que coneixia.
Li va fer un gest amb la pistola perquè s’estirés de bocaterrosa.
—Posi les mans a l’esquena —va ordenar.
—Au va, home. L’hi he dit tot. Sigui el que sigui, jo no sóc important, cony.
—Això, segur.

—Llavors, deixi’m anar.
—He de limitar els seus moviments uns quants minuts. Els suficients per anar-
me’n abans que vostè trobi una cisalla i alliberi en Brutus. Sens dubte, a aquest gos li
agradaria passar uns moments a soles amb mi en la foscor.
Això va fer somriure el propietari.
—És l’únic gos que conec capaç de guardar rancor. D’acord. Faci el que hagi de
fer.
En Ricky el va lligar de mans amb cinta adhesiva. Després es va aixecar.
—Els trucarà, oi?
—Si li digués que no, es cabrejaria perquè sabria que estic mentint —va assentir
l’home.
—Molt perspicaç. —En Ricky va somriure—. Té raó.
Va reflexionar un moment què volia que aquell home digués. Se li van ocórrer uns
versos.
—Molt bé, vull que els digui el següent:
Llàtzer el setge ha apetitat.

Ara ja no està desorientat.
És aquí? És allà? Qui ho sap!
En qualsevol part pot treure el cap.
El joc a poc a poc va avançant
i Llàtzer creu que està guanyant.
Potser el senyor R ja no podrà elegir
i les instruccions del Voice haurà de seguir.
—Sembla un poema —va comentar l’home, que estava estirat de panxa sobre la
grava i intentava girar el cap cap a en Ricky.
—Una mena de poema. Bé, hora d’anar a classe. Repetim-ho.
El propietari va necessitar diversos intents per recitar-lo més o menys bé.
—No ho entenc —va dir al final—. Què està passant?
—Juga a escacs? —va preguntar en Ricky.
—No gaire bé —va assentir l’home.
—Bé, pot estar content de ser només un peó. I no ha de saber més del que
necessita saber un peó. Perquè, quin és l’objectiu dels escacs?
—Capturar la reina i matar el rei.
—S’hi ha acostat força —va somriure en Ricky—. Ha estat un plaer parlar amb
vostè i amb en Brutus. Vol un consell?
—Digui.
—Truqui i reciti el poema. Després surti i procuri trobar tots els gossos.
Necessitarà temps. Després, demà, desperti’s i oblidi que tot això ha passat. Torni a la
seva vida habitual i no torni a pensar en això.

El propietari es va moure, incòmode, cosa que va provocar un so d’esgarrapada a
la grava del camí.
—Serà difícil.
—Potser sí —va dir en Ricky—. Però podria ser prudent intentar-ho.
Es va aixecar i va deixar l’home al terra. Alguns gossos s’havien estirat, i es van
moure quan ell es va moure. Va guardar l’arma a la motxilla i es va posar a córrer
camí avall amb la llanterna a la mà. Quan va haver sortit del llum que il·luminava el
pati davanter, va accelerar el pas, va sortir a la carretera i es va dirigir cap al cementiri,
on havia estacionat el cotxe. Els seus peus ressonaven en l’asfalt negre, i va apagar la
llanterna, de manera que corria enmig d’una foscor absoluta. Va pensar que era una
mica com nedar en un mar embravit per una tempesta, tallant les onades que
l’estiraven en totes direccions. Malgrat la nit que l’havia engolit, se sentia il·luminat
per una dada: el número de telèfon. En aquell instant era com si tot, des de la primera
carta que va rebre a la consulta fins a aquest moment, formés part del mateix corrent
devastador. I es va adonar que potser es remuntava molt més enrere. Mesos i anys en
el seu passat, que alguna cosa l’atrapava i arrossegava sense que ell en fos conscient.
Saber-ho hauria d’haver-lo desanimat, però, en canvi, sentia una energia estranya i un
alliberament igual d’estrany. Li va semblar que saber que havia estat envoltat de
mentides i haver vist de cop una mica de veritat era un agulló que l’impulsava cap
endavant.
Aquesta nit havia de viatjar quilòmetres. Quilòmetres de carretera i d’esperit que
conduïen cap al seu passat a la vegada que indicaven el camí cap al seu futur. Es va
afanyar, com un corredor de marató que pressent la línia de meta, fora de la seva vista
però intuïda en el dolor dels peus i les cames, en l’esgotament que l’envaeix a cada
respiració.

31
En Ricky va arribar al peatge del costat occidental del riu Hudson, al nord de
Kingston, Nova York, poc després de mitjanit. Havia conduït de pressa, al límit de la
velocitat permesa per evitar que el parés algun irritat policia de trànsit de Nova York.
Li va recordar una mica un microcosmos de gran part de la seva vida anterior. Volia
córrer, però no estava disposat a assumir el risc d’anar volant. Va pensar que
Frederick Lazarus hauria posat el cotxe a cent seixanta quilòmetres per hora, però ell
no podia fer-ho. Era com si els dos homes, Richard Lively, que s’amagava, i Frederick
Lazarus, que estava disposat a lluitar, conduïssin a la vegada. Es va adonar que, des
que havia preparat la seva pròpia mort, mantenia l’equilibri entre la incertesa
d’assumir riscos i la seguretat d’ocultar-se. Però sabia que segurament ja no era tan
invisible com abans. Va suposar que el seu perseguidor estava a prop, que hauria
trobat totes les engrunes i els fils deixats a manera de pistes i indicacions des de New
Hampshire fins a Nova York i, després, fins a Nova Jersey.
Però sabia que també ell estava a prop.
Era una carrera amb gust de mort. Un fantasma que perseguia un difunt. Un
difunt que buscava un fantasma.
Va pagar el peatge, l’únic vehicle que en aquest moment travessava el pont.
L’empleat de la taquilla estava a meitat d’un exemplar del Playboy, que contemplava
més que no pas llegia, i a penes el va mirar. El pont en si era una curiositat
arquitectònica. S’eleva desenes de metres per sobre de la franja d’aigües fosques que
constitueix el Hudson, il·luminat per una filera de fanals de sodi de color groc-verdós,
i descendeix per trobar-se amb la terra del costat de Rhinebeck en un terreny fosc de
conreu rural, de manera que, des de lluny, sembla un collaret brillant suspès sobre un
coll d’eben, embolcallat en la foscor de la riba. Mentre avançava cap a la carretera que
semblava desaparèixer en un fossat, li va passar pel cap un viatge inquietant. Els seus
fars dibuixaven febles cons de llum en la nit que l’envoltava.
Va trobar un lloc on aturar-se i va agafar un dels dos telèfons mòbils que li
quedaven. Va marcar el número de l’últim hotel on estava previst que s’allotgés
Frederick Lazarus. Era un establiment barat, el tipus d’hotel que només està un pas
per sobre dels que reben prostitutes i els seus clients per hores. Va suposar que el
recepcionista de nit tindria poc a fer, suposant que aquella nit no haguessin disparat
ni pegat ningú a l’hotel.
—Hotel Excelsior, en què puc servir-lo?
—Em dic Frederick Lazarus —va dir en Ricky—. Tenia una reserva per a aquesta
nit. Però no arribaré fins demà.
—No hi ha cap problema —va assegurar l’home, que va riure una mica davant la
idea d’una reserva—. Hi haurà tantes habitacions lliures llavors com ara. No tenim el

que se’n diu overbooking aquesta temporada turística.
—Podria comprovar si m’han deixat algun missatge?
—Esperi —va dir l’home. En Ricky va sentir com deixava l’auricular al taulell. Va
tornar passat un minut—. Doncs sí, escolti —va deixar anar—. Deu ser molt conegut.
Té tres o quatre missatges.
—Llegeixi-me’ls —va demanar en Ricky—. I em recordaré de vostè quan arribi.
L’home ho va fer. Eren només els que en Ricky s’havia deixat a si mateix. Això el
va fer vacil·lar.
—Ha vingut algú a preguntar per mi? Tenia una cita prevista.
El recepcionista va dubtar de nou i, amb aquest dubte, en Ricky va esbrinar el que
volia. Abans que pogués mentir dient que no, se li va avançar:
—És preciosa, oi? Del tipus que aconsegueix el que vol, quan vol i sense
preguntes. D’una classe molt superior a les que solen travessar aquesta porta, o
m’equivoco?
L’home va tossir.
—Que encara és aquí? —va preguntar en Ricky.
—No. Se n’ha anat —va dir el recepcionista al cap d’un parell de segons—. Fa poc
menys d’una hora, després de rebre una trucada al seu mòbil. Se n’ha anat molt de
pressa. Igual que l’home que l’acompanyava. Tota la nit han estat preguntant per
vostè.
—L’home és força gros, pàl·lid i recorda una mica el nen al qual solíem pegar al
col·legi? —va preguntar en Ricky.
—Exacte —va dir l’home, i va riure—. El mateix. Una descripció perfecta.
«Hola, Merlin», va pensar en Ricky.
—Han deixat un número o una adreça?
—No. Només han dit que tornarien. I no volien que jo digués que havien estat
aquí. De què va tot això?
—Només negocis. Sap què? Si tornen doni’ls aquest número. —En Ricky va llegir
el de l’últim mòbil—. Però faci’ls afluixar alguna cosa a canvi. Estan forrats.
—D’acord. Els dic que arribarà demà?
—Sí. Val més que sí. I digui’ls que he trucat per saber si tenia missatges. Res més.
Que han mirat els missatges?
—No —va mentir l’home—. Són confidencials. No els ensenyaria a cap
desconegut sense la seva autorització.
«Segur —va pensar en Ricky—. No per menys de cinquanta dòlars».
S’alegrava que el recepcionista hagués fet just el que havia esperat. Va penjar i es
va reclinar al seient. «No se sentiran segurs —va pensar—. Ara no saben qui més està
buscant Frederick Lazarus, ni per què, ni quina relació té amb el que està passant.
Això els preocuparà i el seu pas següent serà una mica incert».
Era el que volia. Va consultar el rellotge. Estava segur que el criador de gossos
s’hauria alliberat per fi i, després de calmar en Brutus i de reunir tots els gossos que

hagués pogut, hauria fet ja la trucada, així que esperava que a la casa a la qual es
dirigia hi hauria almenys un llum encès.
Com havia fet abans aquella nit, va deixar el cotxe aparcat en un voral, a un costat
de la carretera, fora de la vista. Faltaven uns dos quilòmetres per al seu destí, però va
pensar que el trajecte a peu li aniria bé per reflexionar sobre el seu pla. Sentia una
certa agitació interior, com si estigués a prop per fi d’obtenir respostes a algunes
preguntes. Però anava acompanyada d’una sensació d’indignació que s’hauria
convertit en fúria si no s’hagués esforçat a dominar-la. «La traïció es pot tornar molt
més forta que l’amor», va pensar.
Tenia l’estómac una mica regirat, i va saber que obeïa a la decepció barrejada amb
una ràbia desenfrenada.
En Ricky, temps enrere un home introspectiu, va comprovar que la seva arma
estigués ben carregada mentre pensava que l’únic pla possible era l’enfrontament, que
és un enfocament que es defineix a si mateix, i va comprendre que s’estava acostant
amb rapidesa a un d’aquests moments en què el pensament i l’acció es fonen. Va
córrer a través de la foscor i les seves vambes ressonaven en l’asfalt per incorporar-se
als sons d’aquell paisatge nocturn: un opòssum que furgava en les bardisses, el brunzit
dels insectes en un camp pròxim… Va desitjar formar part de l’aire.
«Mataràs algú aquesta nit?», es va preguntar mentre corria.
No sabia la resposta.
Llavors es va preguntar: «Estàs disposat a matar algú aquesta nit?».
Aquesta pregunta semblava més fàcil de contestar. Va saber que una gran part
d’ell estava preparada per fer-ho. Era la part que havia construït durant mesos a partir
de trossets d’identitat després que li haguessin arruïnat la vida. La part que havia
estudiat a la biblioteca local tots els mètodes assassins i violents i que havia adquirit
experiència al local de tir. La part inventada.
Es va detenir en sec en arribar al camí d’entrada a la casa. Al seu interior hi havia
el telèfon amb el número que havia reconegut. Va recordar per un moment haver
anat allà gairebé un any abans, expectant i, amb l’esperança de trobar alguna classe
d’ajuda, desesperat per aconseguir respostes. «Estaven aquí, esperant-me —va pensar
—, ocultes sota mentides. Però no les vaig veure. Mai se’m va ocórrer que l’home que
considerava la meva millor ajuda resultés ser l’home que volia matar-me».
Des del camí va veure, com esperava, una llum solitària a l’estudi.
«Sap que vinc a veure’l —va pensar—. La Virgil i en Merlin, que podrien ajudar-
lo, són a Nova York». Encara que haguessin conduït sense parar a tota velocitat des de
la ciutat, estarien a una hora llarga de distància. Va avançar i va sentir el soroll dels
seus peus a la grava del camí. Potser ell sabia que en Ricky era allà fora, així que va
mirar al voltant buscant una manera d’entrar d’amagat. Però no estava segur que
l’element sorpresa fos necessari.

Així que, en lloc d’això, va empunyar la pistola i la va armar. Va treure el fiador i
va caminar amb tranquil·litat cap a la porta principal, com faria un veí simpàtic enmig
d’una tarda d’estiu. No va trucar a la porta, sinó que va girar el pany. Com
s’imaginava, estava oberta.
Després d’entrar, va sentir una veu a l’estudi, a la seva dreta.
—Aquí, Ricky.
Va aixecar la pistola, preparat per disparar, i va avançar cap a la llum que sortia
per la porta.
—Hola, Ricky. Tens sort d’estar viu.
—Hola, doctor Lewis. —El vell estava dret darrere la taula amb les mans
recolzades sobre la seva superfície, inclinat i expectant—. El mato ara o potser d’aquí
a uns minuts? —va preguntar en Ricky amb veu inexpressiva, tractant de contenir la
ràbia.
—Suposo que tindries motius per disparar en certs àmbits —va somriure el vell
psicoanalista—. Però vols respostes per a certes preguntes i he esperat aquesta llarga
nit per contestar el que pugui. Això és, al cap i a la fi, el que fem, oi, Ricky? Contestar
preguntes.
—Potser ho feia abans —va dir en Ricky—. Però ara ja no.
Va apuntar a l’home que havia estat el seu mentor. L’home que l’havia format. El
doctor Lewis va semblar una mica sorprès.
—De veritat has vingut fins aquí només per matar-me? —va preguntar.
—Sí —va mentir en Ricky.
—Endavant, doncs. —El vell el mirava fixament.
—En Rumplestiltskin sempre ha estat vostè —va dir en Ricky.
—No, t’equivoques —va dir en Lewis a la vegada que movia el cap—. Però jo sóc
qui el va crear. Almenys en part.
En Ricky es va desplaçar a un costat, endinsant-se més a l’estudi sense deixar de
tenir l’esquena a la paret. Les mateixes prestatgeries. Les mateixes obres d’art. Per un
instant, gairebé va poder creure que l’any transcorregut entre les dues visites no havia
existit. Era un lloc fred, que semblava reflectir neutralitat i una personalitat opaca; res
a les parets ni a la taula que revelés alguna cosa sobre l’home que ocupava l’estudi,
cosa que, com en Ricky va pensar, segurament ho deia tot. No cal un diploma a la
paret per acreditar que s’és pervers. Es va preguntar com no se n’havia adonat abans.
Va fer un gest amb l’arma per indicar-li que s’assegués a la cadira giratòria de pell.
El doctor Lewis s’hi va deixar caure amb un sospir.
—M’estic fent vell i ja no tinc l’energia d’abans —va dir amb aspror.
—Posi les mans on pugui veure-les —va exigir en Ricky.
El vell va aixecar les mans i es va donar uns copets al front amb el dit índex.
—Les mans no són el més perillós, Ricky. Ja hauries de saber-ho. El que és
veritablement perillós és el que tenim al cap.

—Temps enrere podria haver coincidit amb vostè, doctor, però ara tinc els meus
dubtes. I una confiança absoluta en aquest estri, que, per si no ho sap, és una Ruger
semiautomàtica. Dispara a gran velocitat bales de punta buida. El carregador conté
quinze bales, cada una de les quals li arrencarà una part del crani, fins i tot la que
acaba d’assenyalar-se, i el matarà amb rapidesa. I sap què és el més enigmàtic
d’aquesta arma, doctor?
—Què?
—Que està en mans d’un home que ja va morir una vegada. Que ja no existeix en
aquest món. Hauria de considerar les implicacions d’aquesta circumstància
existencial, no creu?
El doctor Lewis va observar l’arma per un instant.
—El que dius és interessant, Ricky, però et conec. Sé com ets per dins. Vas estar al
meu divan quatre vegades a la setmana durant gairebé quatre anys. Conec cada
temor. Cada dubte. Cada esperança. Cada somni. Cada aspiració. Cada ansietat. Et
conec tan bé com et coneixes tu mateix, i potser millor, i sé que no ets un assassí.
Només ets un home molt trastornat que va prendre algunes males decisions a la seva
vida. Dubto que un homicidi demostri el contrari.
En Ricky va sacsejar el cap.
—Al seu divan hi va estar un home al qual vostè coneixia com a doctor Frederick
Starks. Però ell és mort i a mi no em coneix. No al nou jo. En absolut.
Dit això, va disparar.
El tret va retrunyir a la petita habitació i el va ensordir un moment. La bala va
passar per sobre del cap d’en Lewis i va anar a parar en una prestatgeria situada
darrere. El llom d’un volum gruixut de medicina es va partir en rebre l’impacte. Era
una obra sobre psicologia patològica, detall que gairebé va arrencar una riallada a en
Ricky.
En Lewis va empal·lidir, va trontollar per un instant i va deixar anar un crit ofegat.
—Déu meu —va gemegar després de recobrar l’equilibri. En Ricky va veure
alguna cosa en els seus ulls que no era del tot por, sinó més aviat una sensació de
sorpresa, com si hagués succeït alguna cosa completament inesperada—. No creia…
—va començar.
En Ricky el va interrompre amb un lleuger moviment de la pistola.
—Un gos m’ho va ensenyar a fer.
El doctor Lewis va girar una mica la cadira i va examinar el lloc on s’havia
incrustat la bala. Va deixar anar un so que era a la vegada riallada i crit ofegat, i va
moure el cap.
—Renoi, quin tret, Ricky —va comentar a poc a poc—. Molt adequat. Més a prop
de la veritat que del meu cap. Potser ho voldràs tenir en compte durant els minuts
següents.
—Deixi de ser tan obtús —va dir en Ricky—. Parlarem sobre respostes. És
extraordinari com una arma permet centrar-se en les qüestions importants. Pensi en

totes aquestes hores amb tots aquests pacients, inclòs jo mateix, doctor. Totes
aquestes mentides, distraccions, sortides tangencials i mètodes complicats d’enganys i
circumloquis. Tot aquest temps dedicat a separar les veritats. Qui hauria pogut
imaginar que les coses podien tornar-se senzilles tan de pressa amb un objecte com
aquest? Una mica com el nus gordià d’Alexandre, no li sembla, doctor?
En Lewis semblava haver recobrat el capteniment. El seu aspecte va canviar de
pressa i va passar a observar en Ricky amb el front i els ulls entretancats, com si
encara pogués imposar cert control a la situació. En Ricky va ignorar tot el que
implicava aquesta mirada i, de manera molt semblant a l’any anterior, va disposar una
butaca davant del vell metge.
—Si no és vostè, qui és llavors en Rumplestiltskin? —va preguntar amb fredor.
—Ho saps, oi?
—Expliqui-m’ho.
—El fill gran de la teva antiga pacient. La dona a la qual no vas ajudar.
—Això ja ho he descobert. Continuï.
—El meu fill adoptiu —va dir encongint-se d’espatlles.
—Això ho he descobert aquesta mateixa nit. I els altres dos?
—Els seus germans petits. Els coneixes com a Merlin i Virgil. Naturalment, es
diuen d’una altra manera.
—També adoptats?
—Sí. Ens vam quedar els tres. Primer com a família d’acollida, a través de l’estat
de Nova York. Després ho vaig organitzar tot perquè els meus cosins de Nova Jersey
ens servissin de façana per a l’adopció. Va ser senzill burlar la burocràcia, a la qual,
com estic segur que ja hauràs descobert, no li importava gaire el futur dels tres nens.
—Així doncs, porten el seu cognom? Van rebutjar Tyson i els va donar el seu?
—No. —El vell va moure el cap—. No tens tanta sort, Ricky. No figuren en cap
guia telefònica com a Lewis. Van ser reinventats totalment. Un cognom diferent per a
cada un. Una identitat diferent. Un pla diferent. Una escola diferent. Una educació
diferent i un tractament diferent. Però germans en el fons, que és el que compta. Això
ja ho saps.
—Per què? Per què aquest elaborat pla per ocultar el seu passat? Per què no…?
—La meva dona ja estava malalta i havíem superat l’edat requerida per adoptar.
Els meus cosins servien per als nostres propòsits. I, a canvi de diners, estaven
disposats a ajudar. I a oblidar.
—És clar —va contestar en Ricky amb sarcasme—. I el seu petit accident? Una
baralla domèstica?
—Una coincidència —va aclarir en Lewis movent el cap.
En Ricky no estava segur de creure-s’ho. No va poder evitar una pulla:
—Freud deia que les coincidències no existeixen.
—Cert —va assentir Lewis—. Però hi ha diferència entre desitjar i actuar.

—De veritat? Crec que s’equivoca. Però és igual. Per què ells? Per què aquests tres
nens?
—Envaniment. Arrogància. Egoisme. —El vell psicoanalista es va arronsar
d’espatlles una altra vegada.
—Això només són paraules, doctor.
—Sí, però expliquen moltes coses. Digue’m, Ricky, un assassí…, un autèntic
psicòpata despietat i criminal, és algú creat pel seu entorn? O neix així a causa d’un
error infinitesimal en la genètica? Quina de les dues coses, Ricky?
—L’entorn. Això és el que ens ensenyen. Qualsevol analista diria el mateix. Encara
que els especialistes en genètica podrien discrepar. Però, psicològicament, som
resultat del nostre entorn.
—Estic d’acord. Així que vaig agafar un nen i els seus dos germans. El noi era una
rata de laboratori per a la maldat. Abandonat pel seu pare biològic. Rebutjat pels seus
altres familiars. Sense haver gaudit de res semblant a l’estabilitat. Exposat a tota classe
de perversitats sexuals. Maltractat per la sèrie de nòvios sociopàtics de la seva mare,
l’única persona en la qual confiava en aquest món i a la qual finalment va veure
suïcidar-se, impotent, sumida en la pobresa i la desesperació. Una fórmula infal·lible
per a la maldat, no estàs d’acord?
—Sí.
—I jo vaig creure que podria agafar aquest nen i anul·lar el pes de la injustícia.
Vaig contribuir a preparar el sistema que el separaria d’aquest passat terrorífic. Vaig
pensar que podria convertir-lo en un membre productiu de la societat. Aquesta va ser
la meva arrogància, Ricky.
—I no va poder?
—No. Però, curiosament, vaig engendrar lleialtat. I potser certa classe d’estimació.
És una cosa terrible i, tot i així, fascinant, ser estimat i respectat per un home dedicat
al mal. I així és en Rumplestiltskin. És un professional. Un assassí consumat. Proveït
de la millor educació que podia donar-li. Exeter. Harvard. La facultat de dret de
Colúmbia. A més d’un breu període a l’exèrcit per a una formació addicional. Saps el
que és més curiós de tot això, Ricky?
—Digui-m’ho.
—El seu treball no és tan diferent del nostre. La gent amb problemes va a veure’l.
Li paguen bé per solucionar-los. El pacient que arriba al nostre divan està desesperat
per desfogar-se, igual que els seus clients. Els seus mitjans són, bé, més immediats que
els nostres. Però menys profunds.
En Ricky respirava amb dificultat. En Lewis va moure el cap.
—I saps què més, Ricky? A part de ser molt ric, saps quina altra qualitat posseeix?
—Quina?
—És implacable. —El vell analista va sospirar abans d’afegir—: Encara que potser
ja ho has comprovat. Va esperar anys mentre es preparava i després va perseguir tots
els que havien fet mal a la seva mare alguna vegada i els va destruir de la mateixa

manera que ells van fer amb ella. En cert sentit, suposo que podria considerar-se
commovedor. L’amor d’un fill. El llegat d’una mare. Va fer malament, Ricky, per
haver castigat totes aquestes persones que van arruïnar per malícia o per ignorància la
vida d’aquesta dona que es va veure obligada a deixar desemparats tres nens petits i
necessitats en el més cruel dels mons? Jo no ho crec, Ricky. En absolut. Però si fins els
polítics més necis no cessen de dir que vivim en una societat que eludeix les
responsabilitats. No és la venjança limitar-se a acceptar els deutes d’un i pagar-los
d’una altra manera? La gent que ell va elegir mereixia un càstig. Eren persones que,
com tu, havien ignorat algú que suplicava ajuda. Això és el que falla a la nostra
professió, Ricky. A vegades volem explicar tantes coses…, i la resposta real es troba en
una d’aquestes… —Va assenyalar l’arma d’en Ricky.
—Però per què jo? Jo no…
—És clar que sí. Va anar a demanar-te ajuda, desesperada, però tu estaves massa
ocupat decidint el rumb de la teva carrera i no vas poder dedicar-li l’atenció i l’ajuda
que necessitava. Ricky, una pacient que se suïcida quan l’estàs tractant, encara que
només hagin estat unes quantes sessions… No sents cap remordiment? Cap sensació
de culpa? No mereixes pagar algun preu? Com pots ignorar que la venjança implica
tanta responsabilitat com qualsevol altre acte humà?
En Ricky no va contestar. Passat un moment, va preguntar:
—Quan va saber…?
—La teva relació amb el meu experiment adoptat? Cap al final de la teva anàlisi. I
vaig decidir veure com acabaria amb el pas dels anys.
En Ricky va sentir que la seva ràbia es barrejava amb la suor. Tenia la boca seca.
—Però quan ell va anar per mi, vostè podria haver-me advertit.
—Trair el meu fill adoptat per un expacient? Que ni tan sols era el meu favorit, a
més? —Aquestes paraules van fer molt mal a en Ricky. Aquell vell era tan malvat com
el nen que havia adoptat. Potser pitjor encara—. Ho vaig considerar un acte de
justícia. —El vell analista va riure ben alt—. Però no en saps ni la meitat, Ricky.
—Quina és l’altra meitat?
—Crec que hauràs de descobrir-ho tu mateix.
—I els altres dos?
—L’home que coneixes com a Merlin és advocat de veritat, i molt bo. La dona que
coneixes com a Virgil és una actriu bastant prometedora. Sobretot ara que ja gairebé
han acabat de lligar els caps solts de les seves vides. També hauries de saber que tots
dos es pensen que va ser el seu germà gran, l’home al qual tu coneixes com a
Rumplestiltskin, qui els va salvar la vida, no jo, encara que vaig contribuir a la seva
salvació. No; va ser ell qui els va mantenir junts, qui va evitar que quedessin
desemparats, qui es va ocupar que estudiessin i traguessin bones notes per després
tenir èxit a la vida. Hi ha una cosa que has d’entendre, encara que sigui l’única: li
tenen devoció. Són totalment lleials a l’home que et matarà. Que ja et va matar una
vegada i que tornarà a fer-ho. No et sembla fascinant des del punt de vista psiquiàtric?

Un home sense escrúpols que genera una devoció cega i absoluta. Un psicòpata que et
matarà amb la mateixa despreocupació amb què podries aixafar una aranya que es
creués en el teu camí. Però que és estimat i que estima al seu torn. Però només els
estima a ells dos. A ningú més. Excepte, potser, una miqueta a mi, perquè el vaig
rescatar i el vaig ajudar. Així que potser m’he guanyat l’estimació d’algú molt lleial. És
important que ho recordis, Ricky, perquè tens molt poques probabilitats de
sobreviure davant d’en Rumplestiltskin.
—Qui és? —Cada paraula que deia el vell analista semblava ennegrir el món que
l’envoltava.
—Vols el seu nom? La seva adreça? El lloc on treballa?
—Sí. —En Ricky va apuntar al vell.
En Lewis va sacsejar el cap.
—Com en el conte, oi? L’emissari de la princesa sent com el nan saltador que
dansa al voltant de la foguera repeteix el seu nom. La reina no fa res intel·ligent ni
savi, ni tan sols refinat. Només té sort, i quan ell li fa la tercera pregunta, sap la
resposta gràcies a una sort cega i tonta, de manera que sobreviu, conserva el seu fill
primogènit i viu feliç la resta de la seva vida. Creus que passarà el mateix? La sort que
t’ha permès arribar aquí i brandar una arma enfront d’un vell et servirà per guanyar el
joc?
—Digui’m el seu nom —va ordenar en Ricky amb veu freda i implacable—. Vull
tots els seus noms.
—Per què creus que encara no els saps?
—Estic cansat de tants jocs.
—La vida no és més que això —va indicar el vell analista movent el cap—. Un joc
darrere un altre. I la mort és el joc més gran de tots.
Tots dos es van mirar a través de l’habitació.
—Em pregunto quant temps ens quedarà —va dir en Lewis amb cautela,
pronunciant les paraules una a una, després d’alçar els ulls un moment cap al rellotge
de paret.
—El suficient —va contestar en Ricky.
—De veritat? El temps és elàstic, no? Els moments poden durar una eternitat o
evaporar-se de seguida. El temps depèn en realitat de la nostra visió del món. No és
això el que aprenem en l’anàlisi?
—Sí. És cert.
—I aquesta nit hi ha molts interrogants sobre el temps, no? Estem aquí, sols en
aquesta casa. Però per quant temps? Sabent com sabia que venies cap a aquí, no creus
que he pres la precaució de demanar ajuda? Quant deu faltar perquè arribi?
—El suficient.
—Ah, jo no estaria tan segur. —El vell va somriure de nou—. Però potser hauríem
de complicar-ho una mica.
—Com?

—Suposem que et digués que la informació que busques es troba en algun lloc
d’aquesta habitació. Podries trobar-la a temps? Abans que vinguin a rescatar-me?
—Ja l’hi he dit: estic fart de jocs.
—Està a la vista. I t’hi has acostat més del que t’imagines. Ja està. S’han acabat les
pistes.
—No jugaré.
—Bé, crec que t’equivoques. Hauràs de jugar una mica més perquè aquesta
partida no ha acabat. —En Lewis va aixecar de cop les mans i va afegir—: He de treure
una cosa del calaix de dalt de la taula. És una cosa que canviarà la forma en què s’està
desenvolupant el joc. Una cosa que voldràs veure. Puc?
—Endavant —va assentir en Ricky a la vegada que li apuntava el cap.
El vell va fer un somriure desagradable i fred. La ganyota d’un botxí. Va treure un
sobre del calaix i el va desar sobre a la taula.
—Què és això?
—Potser és la informació que busques. Noms, adreces, identitats.
—Doni-m’ho.
—Com vulguis… —va dir el doctor Lewis, i es va arronsar d’espatlles. Va fer
lliscar el sobre per la taula i en Ricky el va agafar amb impaciència.
Estava tancat i en Ricky va apartar els ulls del vell un instant per examinar-lo. Va
ser un error, i ho va saber a l’acte.
Va aixecar la mirada i va veure que el vell exhibia ara un ampli somriure a la cara i
un petit revòlver del calibre 38 a la mà dreta.
—No és tan gros com la teva pistola, oi, Ricky? —Va deixar anar una sonora
riallada—. Però segurament igual d’eficient. Has comès un error que cap de les tres
persones implicades cometria mai. I molt menys en Rumplestiltskin. Ell mai no
hauria desviat els ulls del seu objectiu, ni per un segon. No importa com conegués la
persona a la qual estava apuntant, mai se n’hauria fiat per apartar els ulls ni tan sols
un brevíssim instant. Potser això hauria d’advertir-te sobre les poques probabilitats
que tens.
Els dos homes es miraven d’un costat a un altre de la taula, apuntant-se
mútuament.
En Ricky va mig aclucar els ulls i va sentir que començaven a suar-li les aixelles.
—Això és una fantasia analítica, no creus? —va xiuxiuejar en Lewis—. En el
sistema de transferència, no volem matar l’analista, tant com volem matar la nostra
mare, el nostre pare o a qualsevol que hagi passat a simbolitzar tot el dolent de les
nostres vides? I l’analista, a canvi, no sent una passió malsana que li agradaria
explotar al seu torn?
En Ricky va callar.
—El nen pot haver estat una rata de laboratori per a la maldat, com vostè ha dit —
va remugar per fi—, però podria haver-se corregit. Vostè podria haver-ho aconseguit,
però no va voler, veritat? Era més interessant veure què passaria deixant-lo

emocionalment al seu aire, i molt més fàcil per a vostè donar la culpa a tota la maldat
del món i ignorar la seva, no?
En Lewis va empal·lidir.
—Vostè sabia que era tan psicòpata com ell, oi? —va prosseguir en Ricky—. Volia
un assassí i en va trobar un, perquè era el que vostè sempre havia volgut ser: un
assassí.
—Sempre has estat molt astut, Ricky. —El vell va arrugar l’entrecella—. Pensa en
el que podries haver aconseguit a la vida si haguessis estat més ambiciós. I més subtil.
—Abaixi l’arma, doctor. No em dispararà —va dir en Ricky.
En Lewis va seguir apuntant-li a la cara, però va assentir.
—No necessito fer-ho, saps? —va dir—. L’home que et va matar una vegada
tornarà a fer-ho. I ara no s’acontentarà amb una necrològica al diari. Voldrà veure
com mors. I tu?
—No, si puc evitar-ho. Quan trobi totes aquestes pistes que, segons vostè, són
aquí, potser tornaré a desaparèixer. Ja ho vaig aconseguir una vegada i m’imagino que
puc repetir-ho. Potser en Rumplestiltskin s’haurà de conformar amb el que va
aconseguir la primera vegada que vam jugar. El doctor Starks està mort i desaparegut.
Va guanyar la partida. Però jo seguiré endavant i em convertiré en el que vulgui. Puc
guanyar fugint. Guanyar amagant-me, seguir viu i en l’anonimat. No li sembla
estrany, doctor? Nosaltres que treballem tant per ajudar-nos a nosaltres mateixos i als
nostres pacients a enfrontar-se amb els dimonis que els persegueixen i els turmenten,
podem protegir-nos escapant. Ajudem els pacients a convertir-se en alguna cosa, però
jo puc convertir-me en res i d’aquesta manera guanyar. No l’hi sembla irònic?
En Lewis va moure el cap.
—Havia previst aquesta reacció —va afirmar a poc a poc—. Vaig imaginar que em
donaries aquesta resposta.
—Doncs, llavors, l’hi repeteixo: abaixi l’arma i me n’aniré —va dir en Ricky—.
Suposant que la informació que busco estigui en aquest sobre.
—En certa manera —va assegurar el vell. Murmurava amb un somriure
desagradable—. Però tinc un parell de preguntes més, si no t’importa.
—T’he parlat del passat d’aquest home. I t’he explicat molt més del que has
assimilat fins ara. I què t’he dit de la seva relació amb mi?
—Ha parlat d’una espècie de lleialtat i amor estranys. L’amor d’un psicòpata.
—L’amor d’un assassí per un altre. No et sembla molt interessant?
—Fascinant. I si encara fos psicoanalista, sentiria curiositat i estaria ansiós per
estudiar-ho. Però ja no ho sóc.
—Doncs t’equivoques. —En Lewis es va arronsar d’espatlles—. Crec que un no
pot deixar de ser analista amb la facilitat que tu sembles considerar possible. —El vell
va negar amb el cap. Encara no havia deixat anar el revòlver ni havia deixat d’apuntar
a en Ricky—. Crec que la sessió s’ha acabat, Ricky —va prosseguir—, i ha estat

l’última. Però abans de donar per acabada la teva anàlisi, vull que et plantegis la
pregunta següent: si en Rumplestiltskin tenia tants desitjos de veure com et suïcidaves
després d’haver fallat a la seva mare, què voldrà que et passi quan sàpiga que m’has
matat?
—Què vol dir? —va preguntar en Ricky.
En Lewis no va contestar. En lloc d’això, es va dirigir el revòlver a la templa, va
somriure com un dement i va pitjar el gallet.

32
En Ricky va mig cridar i mig udolar de la impressió i la sorpresa. La seva veu va

semblar fondre’s amb el ressò de la detonació.
Es va balancejar a la butaca, gairebé com si la bala que havia explotat al cap del vell
psicoanalista s’hagués desviat i l’hagués encertat al pit. Quan l’estrèpit del tret es va
perdre en l’aire de la nit, estava dret a la cantonada de la taula observant l’home en qui
abans havia confiat sense reserves. El doctor Lewis havia caigut cap enrere, una mica
recargolat per la força de l’impacte en la seva templa. Li havien quedat els ulls oberts i
mantenia la mirada fixa amb una intensitat macabra. Una esquitxada escarlata de
sang i matèria encefàlica havia tacat la prestatgeria, i de la ferida oberta en rajava sang
a borbollons, d’un color grana intens, que li baixava per la cara i el mentó i li gotejava
a la camisa. El revòlver li va relliscar entre els dits i va caure a terra, esmorteït per
l’elegant catifa persa. En Ricky va deixar anar un crit ofegat en veure com el cos del
vell s’estremia en una última ranera, quan els seus músculs van sintonitzar amb la
mort.
Va inspirar fondo. Va recordar que no era la primera vegada que veia la mort.
Quan era resident i feia torns de medicina interna i urgències, més d’una persona
havia mort davant seu. Però sempre havia estat envoltada d’aparells i persones que
intentaven salvar-li la vida. Fins i tot quan la seva dona havia sucumbit al càncer,
havia format part d’un procés que li resultava conegut i que proporcionava context,
encara que fos terrible, al que succeïa.
Això era diferent. Era salvatge. Era assassinat, i especialitzat. Va notar que li
tremolaven les mans com a un vell. Va haver d’esforçar-se a dominar l’impuls de
marxar corrent pres pel pànic.
Va intentar organitzar les seves idees. Tot estava en silenci i sentia la seva
respiració panteixant, com un home al cim d’una muntanya respirant l’aire pur sense
sentir gaire alleujament. Semblava com si tots els tendons del seu cos s’haguessin fet
un nus, i que només sortir fugint alliberaria la tensió. Es va agafar a la vora de la taula
i va intentar calmar-se.
—Què m’ha fet, doctor Lewis? —va dir en veu alta. La seva veu semblava fora de
lloc, com una tos enmig d’un solemne ofici religiós.
A l’instant va saber la resposta: havia intentat matar-lo. Aquesta bala podia matar
dos homes, perquè hi havia tres persones en aquest món que no posaven límit a les
seves reaccions i que es prendrien molt malament la mort del vell metge. I culparien
en Ricky, amb independència de qualsevol indici de suïcidi.
Però era encara més complicat. En Lewis no tan sols volia matar-lo. Havia apuntat
en Ricky amb una arma i podria haver apretat el gallet sense problemes, fins i tot
sabent que en Ricky podria tornar-li el tret abans de morir. El que el vell volia era

dotar totes les persones que participaven en el mortífer joc d’una depravació moral
que igualés la seva. Això era més important que la mera mort d’en Ricky i d’ell
mateix. En Ricky va intentar respirar per sobre de les idees que l’ofegaven. Va
comprendre que mai no s’havia tractat només de la mort, sinó del procés, de com
s’arribava a la mort.
Un joc digne de ser inventat per un psicoanalista.
Va inspirar de nou l’aire carregat de l’estudi. En Rumplestiltskin podia haver estat
l’agent de la venjança i també l’instigador, però el disseny del joc era obra de l’home
que tenia mort davant seu. D’això n’estava segur.
El que significava que, quan en Lewis afirmava conèixer els fets, el més probable
és que fos veritat. O almenys, en coneixia alguna versió perversa i recargolada.
Va trigar uns segons a adonar-se que continuava sostenint el sobre que el seu
mentor li havia entregat. Li va costar apartar els ulls del cadàver del vell. Era com si el
suïcidi fos hipnòtic. Però, per fi, ho va fer i, després d’obrir el sobre, va treure un únic
full. Va llegir amb rapidesa:
Ricky:
El pagament de la maldat és la mort. Pensa en aquest últim moment com
en un impost que he pagat per tot el que he fet malament. Tens davant teu la
informació que busques, però la trobaràs? No és això el que fem? Explorar el
misteri que és evident? Trobar pistes que tenim davant dels nassos i que ens
criden a la cara?
No sé si tindràs suficient temps ni si ets intel·ligent per veure el que has de
veure. Ho dubto. Crec que probablement moriràs aquesta nit, d’una manera
més o menys semblant a mi. Només que la teva mort serà més dolorosa perquè
la teva culpa és menor que la meva.
La carta no estava firmada.

En Ricky absorbia glopades de pànic amb cada inspiració.
Va començar a buscar per l’habitació. El tic-tac del rellotge de paret assenyalava
serenament cada segon que passava, i en Ricky va ser conscient de sobte d’aquest so.
Va fer càlculs: quan devia haver trucat el vell a en Merlin i la Virgil, i potser a en
Rumplestiltskin, per advertir-los que ell hi anava? De la ciutat a aquesta casa hi havia
dues hores, potser una mica menys. Quant li quedava? Segons? Minuts? Un quart
d’hora? Sabia que se n’havia d’anar, allunyar-se de la mort que tenia davant dels ulls,
encara que només fos per posar en ordre el seu cap i intentar decidir el pas següent, si
és que en quedava algun. De cop, va decidir que era com estar en una partida d’escacs
amb un gran mestre i anar movent les peces a l’atzar, sabent cada vegada que
l’adversari podia preveure dos, tres, quatre o més moviments.
Tenia la boca seca i se sentia sufocat.
«Just al davant», va pensar.

Va voltar amb cura la taula per evitar fregar el cadàver de l’analista i va allargar la
mà cap al calaix superior, però es va aturar. «Què puc deixar? —va pensar—. Algun
cabell? Empremtes dactilars? ADN? He comès un delicte?».
Llavors va pensar que hi havia dues classes de delictes. Els primers provocaven
només que la policia i els fiscals reclamessin justícia. Els segons també sacsejaven el
cor de les persones. I a vegades totes dues classes es barrejaven. La major part del que
havia passat s’inscrivia en la segona classe, però el que li preocupava realment era el
jutge, el jurat i el botxí que es dirigien cap allà.
No hi havia forma d’esquivar aquestes qüestions. Es va dir que havia de confiar en
el simple fet que l’home les empremtes i altres substàncies del qual quedarien a
l’estudi del mort també era mort i que això podria proporcionar-li una certa
protecció, encara que només fos de la policia, que segurament aniria a la casa en algun
moment de la nit. Va obrir el calaix.
Estava buit.
Amb rapidesa, va fer el mateix amb els altres calaixos. També buits. Era evident
que el doctor Lewis havia dedicat temps a netejar-los a fons. En Ricky va passar els
dits per sota la superfície del tauler, pensant que potser hi hauria alguna cosa
amagada. Es va ajupir i va buscar en va. Després va tornar l’atenció a l’home mort. Va
inspirar fondo i va ficar els dits a les seves butxaques. També buides. Res al cos. Res a
la taula. Era com si el vell analista s’hagués ocupat de netejar bé el seu món. En Ricky
va assentir. Un psicoanalista sap millor que ningú què revela la identitat d’una
persona, de la qual cosa es desprèn que, en desitjar esborrar la pissarra de la identitat,
sabrà millor que ningú com eradicar senyals reveladors de la personalitat.
Va recórrer una altra vegada l’habitació amb la mirada. Es va preguntar si hi
hauria alguna caixa forta. Va veure el rellotge, i això li va donar una idea. En Lewis
havia parlat del temps. Potser era una pista. Es va abalançar cap a la paret i va buscar
darrere del rellotge.
Res.
Volia cridar de ràbia. «És aquí», es va insistir.
Va inspirar de nou. Potser l’únic que pretenia el vell era que continués allà quan
arribés la seva assassina descendència adoptada. Quin era el joc? Potser volia que tot
acabés aquella nit. Va recollir la seva arma i es va girar cap a la porta.
Va moure el cap. No, això seria una mentida senzilla, i les mentides del doctor
Lewis eren molt complexes. A l’estudi hi havia alguna cosa.
Es va girar cap a la prestatgeria. Fileres de llibres de medicina i psiquiatria, l’obra
completa de Freud i Jung, alguns estudis i assajos clínics moderns. Llibres sobre la
depressió. Llibres sobre l’ansietat. Llibres sobre els somnis. Desenes de llibres que
contenien només una modesta part dels coneixements acumulats sobre les emocions
humanes. Inclòs el llibre que havia rebut la bala d’en Ricky. Va observar el títol:
Enciclopèdia de psicopatologia; el tret havia arrencat les quatre últimes lletres.
Es va aturar, amb la mirada fixa endavant.

Un text sobre psicopatologia? En la seva professió es tractava gairebé
exclusivament amb emocions poc alterades, no amb les realment fosques i
recargolades. De tots els llibres dels prestatges, era l’únic que desentonava
lleugerament, i això només ho captaria un altre analista.
El doctor Lewis havia rigut en veure on havia anat a parar la bala, havia rigut i
havia comentat que era adequat.
En Ricky es va abalançar cap a la prestatgeria i va agafar el llibre. Estava
enquadernat en negre amb lletres daurades a la coberta, era gruixut i pesat. El va
obrir.
A la primera pàgina hi havia escrites unes paraules gruixudes en vermell: «Bona
elecció, Ricky. Podràs trobar ara les entrades correctes?».
Va aixecar la mirada i va sentir el tic-tac del rellotge. No creia que en aquell
moment tingués temps de contestar la pregunta.
Es va allunyar un pas de la prestatgeria, a punt de córrer, però es va detenir. Es va
girar, va agafar un altre llibre d’un altre prestatge i el va col·locar en l’espai que havia
deixat lliure el que havia tret per ocultar la seva absència.
Va fer una altra ullada al voltant, però no va veure res que li cridés l’atenció. Va
llançar una última mirada al cadàver del vell analista, que semblava haver-se tornat
gris en els pocs instants que feia que era mort. Va pensar que hauria de dir o sentir
alguna cosa, però no estava segur del que podria ser, així que va sortir corrents.
La nit el va cobrir així que va sortir amb sigil de la casa. Amb unes quantes
gambades es va allunyar de la porta principal i de la llum que sortia de l’estudi, i la
foscor estiuenca el va engolir. Entre les ombres negres, va mirar enrere amb rapidesa.
Els calmats sons rurals interpretaven la seva habitual melodia nocturna, sense tons
discordants que indiquessin que una mort voluntària formava part del paisatge. Es va
detenir un instant i va intentar valorar com aquest últim any havia estat eliminat fins
a l’última escletxa del seu ésser. La identitat és una capa d’experiència però li semblava
que quedava molt poc del que havia cregut ser. L’únic que li quedava era la seva
infància. La seva vida adulta estava destrossada. Però havien separat d’ell les dues
meitats de la seva existència, sense que semblés poder recuperar-les. Aquesta idea li va
fer venir nàusees.
Va seguir fugint.
Va adoptar un ritme còmode i, amb passos que es barrejaven amb els sons de la
nit, es va dirigir al cotxe. Portava l’Enciclopèdia de psicopatologia en una mà i l’arma
en l’altra. Només havia recorregut la meitat de la distància quan va sentir el soroll
d’un vehicle avançant de pressa per la carretera cap a ell. Va aixecar la mirada i va
veure que apareixien uns llums per una corba distant, acompanyats del so ronc d’un
motor potent que accelerava.

Immediatament va saber qui es dirigia cap allà amb tanta pressa. Es va mig ajupir
i va gatejar cap a un grup d’arbres. Es va mantenir ajupit i va veure un gran Mercedes
negre passar a tota velocitat. Els pneumàtics van grinyolar en la corba següent.
Es va aixecar i va sortir disparat. Va ser una carrera frenètica que va provocar que
els músculs se li queixessin i els pulmons li cremessin per l’esforç. Allunyar-se era el
primordial, la seva única preocupació. Va córrer amb una orella posada en el que
passava darrere, atent al so del cotxe. Havia de guanyar distància. Va obligar els seus
peus a avançar, convençut que no es quedarien gaire estona a la casa; només uns
moments per avaluar la mort del vell i comprovar si ell encara era allà. O si era a prop.
Sabrien que només havien transcorregut uns minuts entre els fets i la seva arribada, i
voldrien cobrir aquesta distància.
Al cap d’uns minuts havia arribat al cotxe. Va buscar a les palpentes les claus, que
li van relliscar i les va haver de recollir del terra, panteixant de tensió. Es va posar al
volant i va encendre el motor. Tots els seus instints li deien que accelerés. Que fugís.
Que s’allunyés. Però va contenir aquests impulsos i va intentar mantenir l’atenció.
Es va obligar a pensar.
No podria escapar amb aquest cotxe. Hi havia dues rutes de tornada a Nova York,
l’autopista per la ribera occidental del Hudson i la Taconic Parkway per l’altra.
Tindrien un cinquanta per cent de probabilitats d’encertar i atrapar-lo. La matrícula
de New Hampshire a la part del darrere del cotxe de lloguer era un signe que els
revelaria qui anava al volant. Potser ja tenien la descripció del vehicle i la seva
matrícula de la companyia de lloguer de Durham. De fet, això era el més probable.
Havia de fer alguna cosa que els desconcertés.
Alguna cosa que els seus tres perseguidors no haguessin previst.
Mentre decidia què fer li tremolaven les mans. Es va preguntar si li seria més fàcil
jugar amb la seva vida ara que ja havia mort una vegada.
Va posar una marxa i va conduir a poc a poc cap a la casa del vell analista. Es va
ataquinar cap a sota del seient tant com va poder perquè no el veiessin i no va superar
el límit de velocitat. Es va dirigir al nord per la vella carretera, deixant enrere la
relativa seguretat de la ciutat.
S’acostava al camí d’entrada de la casa on acabava d’estar, quan va veure els fars
del Mercedes que baixaven cap a la carretera. Va sentir el cruixit de la grava sota les
rodes. Va reduir una mica la marxa (no volia passar per davant dels fars del cotxe) i
els va donar temps que sortissin a la carretera i es dirigissin en la seva direcció molt
accelerats. Portava posats els llums llargs i, quan el Mercedes va cobrir la distància, va
posar els curts com se suposa que s’ha de fer i, quan el va tenir a sobre, va posar una
altra vegada els llargs com qualsevol conductor irritat que fa senyals al cotxe que se li
acosta. L’efecte va ser que els dos vehicles van passar molt a prop l’un de l’altre amb
els llums llargs posats. En Ricky sabia que, igual com l’havien enlluernat un instant, ell
a ells també. Va pitjar l’accelerador i es va escapolir amb rapidesa després d’una

corba. Esperava que ningú de l’altre cotxe hagués tingut temps de girar-se i detectar la
matrícula.
Va girar a la dreta a la primera carretera secundària que va veure i va apagar els
llums. Va fer una U a les fosques, il·luminat només per la lluna. Va evitar trepitjar el
fre perquè no s’encenguessin els llums vermells del darrere. Després, va esperar per
veure si el seguien.
La carretera va romandre buida. Va esperar cinc, deu minuts, el suficient perquè
els del Mercedes es decidissin per una de les dues rutes alternatives i posessin el cotxe
a cent seixanta quilòmetres per hora per intentar atrapar-lo.
Va arrencar de nou i va seguir conduint al nord gairebé sense rumb, per carreteres
i camins secundaris. Sense dirigir-se a cap lloc en especial. Al cap de gairebé una hora,
va fer mitja volta per tornar a la ciutat. Era ben entrada la nit i no circulaven gaires
vehicles. Va conduir a un ritme constant pensant en com de proper i fosc s’havia
tornat el seu món i intentant de trobar una manera de tornar-li la llum.
Va arribar a la ciutat de matinada. Nova York sembla que canviï de mans a

aquesta hora, quan l’energia dels que viuen la nit cercant aventura, tant la gent guapa
com la decrèpita, cedeix pas als treballadors, amb el mercat de peix i els transportistes
que comencen a apoderar-se del dia. La transició als carrers lluents d’humitat i llums
de neó és inquietant. En Ricky va pensar que era un moment perillós de la nit. Un
moment en què les inhibicions i les moderacions semblen reduir-se i el món està
disposat a córrer riscos.
Havia tornat a l’apartament llogat, on va haver de dominar l’impuls d’estirar-se
sobre el llit i deixar-se vèncer per la son. Es va dir que les respostes eren en aquell
llibre sobre psicopatologia. Només havia de llegir-les. La pregunta era on.
L’enciclopèdia tenia set-centes setanta-nou pàgines i estava organitzada
alfabèticament. Va fullejar unes quantes pàgines, però no va trobar cap dada que li
indiqués res. Tot i així, mentre estava concentrat en el llibre com un monjo d’un antic
monestir, sabia que el que buscava era en alguna part.
Es va arrepapar a la cadira i es va donar copets a les dents amb un llapis. Estava en
el lloc adequat però, fora que estudiés totes les pàgines, no sabia gaire què fer. Es va
dir que havia de pensar com el seu vell analista. Un joc. Un desafiament. Una
endevinalla.
«Les respostes són aquí —va pensar—. En un text sobre psicopatologia».
Què li havia dit? La Virgil era actriu. En Merlin, advocat. En Rumplestiltskin, un
assassí a sou. Tres professions unides. Mentre fullejava les pàgines intentant
reflexionar sobre el problema al qual s’enfrontava, va passar les dedicades a la lletra V.
Gairebé per casualitat, els seus ulls van captar un senyal a la primera pàgina d’aquesta
lletra, que començava a la 559. Al marge superior, escrit amb el mateix bolígraf que en

Lewis havia usat per a la seva salutació de la primera pàgina, hi havia la fracció un
partit per tres. Un terç.
Això era tot.
Va buscar les entrades de la M. En un lloc semblant hi havia un altre parell de
números, però ara es tractava d’un quart, escrit un barra quatre. A la pàgina inicial de
la R va trobar una tercera indicació: dos cinquens. Dos barra cinc.
No va tenir cap dubte que eren claus. Ara havia de desxifrar-les.
Es va inclinar al seient i es va balancejar a poc a poc enrere i endavant, com si
volgués aplacar un estómac una mica regirat; moviments gairebé involuntaris mentre
es concentrava en el problema. Era l’endevinalla sobre la personalitat més complexa
que se li havia presentat mai. L’home que l’havia tractat per conduir-lo a través de la
seva pròpia personalitat, que havia estat el seu guia cap a la professió i que al final
havia facilitat els mitjans per a la seva mort, li entregava un últim missatge. En Ricky
es va sentir com un antic matemàtic xinès treballant amb un àbac mentre les boletes
negres repicaven en passar-les d’un costat a un altre per efectuar càlculs a mesura que
l’equació creixia.
«Què sé en realitat?», es va preguntar.
Va començar a formar-se mentalment un retrat, començant per la Virgil. El
doctor Lewis havia dit que era actriu, cosa que tenia sentit perquè havia actuat tota
l’estona. La filla de la pobresa, la petita dels tres, que havia passat vertiginosament de
tan poc a tant. En Ricky es va plantejar com li hauria afectat això. Ocults en el seu
inconscient hi hauria qüestions d’identitat, dubtes sobre qui era en realitat. D’aquí la
decisió de dedicar-se a una professió que requeria redissenyar-se a un mateix sense
parar. Un camaleó. Els papers predominaven sobre les veritats. En Ricky va assentir.
Un tret d’agressivitat, a més, i una tensió nerviosa que indicava amargura. Va pensar
en tots els factors que havien col·laborat a formar-la tal com era i en com d’ansiosa
havia estat per figurar en el drama que havia arrossegat a la mort el doctor Lewis.
En Ricky va canviar de postura en la cadira. «Fes una suposició —es va dir—. Una
hipòtesi intel·ligent».
Trastorn narcisista de la personalitat.
Va buscar a l’enciclopèdia la N de «narcisisme» i després aquesta patologia
concreta.
El pols se li va accelerar. En Lewis havia assenyalat diverses lletres entre les
paraules amb un marcador groc. Va anotar les lletres i es va reclinar de cop amb la
mirada fixa en el galimaties. No tenia sentit. Va tornar a la definició de l’enciclopèdia i
va recordar la clau: un terç. Aquesta vegada va anotar la tercera lletra després de les
assenyalades. Va ser inútil de nou.
Es va replantejar el dilema. En aquesta ocasió, va agafar les lletres que estaven a
tres paraules de distància. Però abans d’escriure-les se li va ocórrer que era un partit
per tres, i va buscar les lletres tres línies més a sota.
En fer-ho, les dues primeres assenyalades formaven una paraula: LA.

Va seguir amb rapidesa i va obtenir una segona paraula: AGÈNCIA.
Hi havia cinc senyals més. Amb el mateix esquema, formaven JONES.
Es va dirigir a la tauleta de nit, on hi havia una guia telefònica de Nova York. Va
buscar a la secció teatral i, enmig de diverses entrades, va trobar un petit anunci amb
un número de centraleta a nom d’«AGÈNCIA JONES. Una agència teatral i de talents
dedicada a les estrelles del demà».
Un menys. Ara, l’advocat Merlin.
S’ho va imaginar: cabells ben pentinats; vestit sense arrugues, adaptat als matisos
del seu cos. Fins en la seva roba informal era elegant. Va recordar les seves mans.
Amb manicura. Un fill mitjà: volia que tot estigués ordenat, perquè no suportava el
desgavell de la vida anòmala d’on procedia. Devia odiar el seu passat, adorar la
seguretat que veia en el seu pare adoptiu, malgrat que el vell analista l’hagués
manipulat sistemàticament. Era el que arreglava les coses, el que les feia possibles,
l’home que s’havia ocupat de les amenaces i dels diners, i que havia carregat contra la
vida d’en Ricky sense miraments.
Aquest diagnòstic va ser més senzill: trastorn obsessivocompulsiu de la
personalitat.
Es va dirigir amb rapidesa a aquest apartat de l’enciclopèdia i va veure la mateixa
sèrie de lletres destacades. Va usar la clau proporcionada i de seguida va obtenir una
paraula que el va sorprendre: ARNESON. No era una barreja de lletres però tampoc
una cosa recognoscible.
Es va aturar un moment perquè no semblava tenir sentit. Després va veure que la
següent lletra era una C.
Va retrocedir, va comprovar la clau, va arrugar l’entrecella i, de sobte, ho va
comprendre. Les lletres restants lletrejaven la paraula: FORTIER.
Un cas judicial.
No estava segur del jutjat on trobaria Arneson contra Fortier, però era probable
que una visita a un funcionari amb un ordinador i l’accés a la llista de casos en tràmit
servís per a esbrinar-ho.
A continuació va pensar en l’home situat en el centre de tot el que li havia passat:
en Rumplestiltskin. Va consultar les entrades de la P que tractaven sobre els
psicòpates. Hi havia un subapartat per a homicides.
I allí hi havia els senyals que esperava.
Va desxifrar aviat les lletres i les va anotar en un full. En acabat, va redreçar
l’esquena i va sospirar profundament. Després va arrugar el paper i va llançar la bola a
la paperera.
Va deixar anar una sèrie de renecs, que només ocultaven el que mig havia esperat.
El missatge obtingut deia: AQUEST NO.

En Ricky no va dormir gaire, però l’adrenalina li donava energia. Es va dutxar, es
va afaitar i es va posar americana i corbata. Una visita a l’hora de dinar als tribunals i
untar una mica un funcionari darrere del taulell li havia proporcionat informació
sobre Arneson contra Fortier. Era un litigi civil d’un tribunal superior, la vista prèvia
del qual estava fixada per al matí següent. Pel que va entendre, les dues parts litigaven
per una transacció immobiliària que havia sortit malament. Hi havia demandes i
contrademandes i quantitats considerables de diners extraviades entre un parell de
promotors acabalats de Manhattan. En Ricky va suposar que era la classe de cas en el
qual les parts són riques i estan enfadades i poc disposades a arribar a un acord, cosa
que significa que tots acaben perdent tret dels advocats, que s’emporten uns sucosos
emoluments. Era tan mundà i corrent que en Ricky gairebé va sentir desdeny. Però
amb una trista sensació desagradable, va saber que, enmig de tots aquests al·legats,
aquestes actituds i amenaces entre un grapat d’advocats, trobaria en Merlin.
La llista de casos li va aportar els noms de totes les parts involucrades. Cap no li
era coneguda. Però un corresponia a l’home que estava buscant.
La vista estava fixada per al matí següent, però en Ricky va anar al Palau de
Justícia aquella tarda. Va romandre uns instants davant de l’enorme edifici de pedra
grisa contemplant l’escalinata que conduïa a les columnes de l’entrada. Va pensar que,
anys enrere, els arquitectes de l’edifici havien pretès dotar la justícia de grandiositat i
importància, però després de tot el que li havia passat, en Ricky creia que la justícia
era un concepte molt més petit i menys noble, la classe de concepte que cabria en una
capseta de cartró.
Va entrar, va recórrer els passadissos entre els jutjats i es va sumar a l’anar i venir
de la gent mentre observava els ascensors i les escales d’emergència. Se li va ocórrer
que, si podia esbrinar el jutge assignat al cas Arneson contra Fortier, segurament
descobriria qui era en Merlin amb només descriure’l a la secretària del jutge. Però
això faria sospitar. Algú el recordaria més tard, si aconseguia la informació que volia.
En Ricky (sense deixar de pensar com Frederick Lazarus) volia que la seva manera
de procedir resultés totalment anònima.
Va veure una cosa que podria ajudar-lo: hi havia molts tipus diferenciats que
deambulaven per l’edifici. Els que portaven vestit amb armilla eren sens dubte els
advocats amb assumptes importants. També n’hi havia alguns d’aspecte no tan
adinerat, però encara presentables. En Ricky els va incloure a la categoria que
comprenia la policia, els jurats, els demandants, els acusats i el personal dels jutjats.
Tots els que semblaven tenir més o menys una raó per estar allà i sabien quina funció
feien. Per últim, hi havia una tercera categoria, marginal, que el fascinava: la dels
tafaners. La seva dona els hi havia descrit una vegada, molt abans que li
diagnostiquessin la malaltia i la seva vida es tornés una sèrie de visites al metge,
tractaments, dolor i impotència. Eren jubilats o persones que no tenien res més a fer i

als quals els resultava entretingut veure judicis i passejar-se pels jutjats. Com els
observadors d’aus al bosc, anaven d’un cas a un altre, buscant declaracions
espectaculars i conflictes interessants, i es reservaven seients a les sales on es
ventilaven casos prominents, carregats de publicitat. El seu aspecte era modest, en
ocasions només una mica superior al dels que vivien al carrer. Estaven a un pas de
l’hospital per a veterans de l’exèrcit o d’una residència de la tercera edat i portaven
peces de polièster sense importar-los la calor que fes. A en Ricky li va semblar un grup
en el qual li seria fàcil infiltrar-se.
En sortir del Palau de Justícia ja estava ordint el seu pla. Va agafar un taxi fins a
Times Square, on va entrar en una de les moltes botigues d’articles de broma on es
pot comprar una edició falsa del New York Times amb el nom d’un mateix en un
titular. Va demanar a l’encarregat de la impressora mitja dotzena de targetes de visita
falses. Després va agafar un altre taxi que el va portar fins a un edifici d’oficines a
l’East Side. A l’entrada hi havia un guàrdia jurat que li va demanar que firmés, cosa
que va fer amb una floritura estampant el nom de Frederick Lazarus, i va escriure
«productor» a la casella d’«ocupació». El guàrdia li va donar un plàstic amb el número
sis, que designava la planta a la qual anava. Ni tan sols va fer una ullada al registre
d’entrades quan en Ricky li va tornar. «La seguretat es basa en impressions», va
pensar en Ricky. Tenia l’aspecte adequat i actuava amb una confiança brusca que
desafiava el guàrdia que li fes preguntes. Creia que era una interpretació discreta, però
la Virgil hauria sabut apreciar-la.
En entrar a les oficines de l’Agència Jones el va rebre una atractiva recepcionista.
—En què puc servir-lo? —va preguntar.
—Abans he parlat amb algú sobre un anunci publicitari que rodarem —va mentir
en Ricky—. Estem buscant cares noves i quins talents hi ha disponibles. Volia donar
un cop d’ull a la seva cartera…
—Recorda amb qui ha parlat? —va preguntar la recepcionista, una mica recelosa.
—No, ho sento. Va telefonar la meva secretària —va dir en Ricky. La dona va
assentir—. Potser podria donar un cop d’ull a algunes fotos i vostè orientar-me
després.
—Naturalment. —La jove va somriure i va treure una carpeta gran, de pell, de sota
la taula—. Aquests són els nostres clients actuals. Si en veu algun que li interessi, el
dirigiré a l’agent que s’encarrega dels seus compromisos.
Li va assenyalar un sofà de pell en un racó. En Ricky va agafar la carpeta i va
començar a fullejar-la.
La setena foto de la carpeta era la de la Virgil.
—Hola —va dir en Ricky en veu baixa quan va girar la pàgina i va veure el seu
nom real, l’adreça, el número de telèfon i nom de l’agent juntament amb una llista
d’interpretacions teatrals de Broadway i d’intervencions en anuncis publicitaris. Ho
va anotar tot a la seva llibreta. Després, va fer el mateix amb dues actrius més. Va
tornar la carpeta a la recepcionista i va consultar el seu rellotge.

—Ho sento però arribo tard a una altra cita —es va disculpar—. N’hi ha un parell
que sembla que tenen l’aspecte adequat, però les hauria de veure en persona abans
d’arribar a un acord.
—Naturalment —va dir la jove.
En Ricky va seguir aparentant pressa i aclaparament.
—Miri, vaig molt malament de temps. Podria trucar vostè a aquestes tres i citar-
les perquè es reuneixin amb mi? Vegem, aquesta per dinar demà al migdia al
Vincent’s, a la 82 Est. I les altres dues, posem a les dues i a les quatre de la tarda al
mateix lloc. L’hi agrairia. És que corre una mica de pressa, no sé si m’entén.
—Els agents són els qui solen acordar totes les cites, senyor… —va indicar la
recepcionista, que semblava desconcertada.
—Ho sé. Però només seré a la ciutat fins demà i després tornaré a Los Angeles.
Sento haver de tractar l’assumpte amb tanta urgència.
—Veuré què puc fer-hi. Em dóna el seu nom?
—Ulisses —va dir en Ricky—. Richard Ulisses. Poden localitzar-me en aquest
número.
Va treure una de les targetes de visita falses. Posava PRODUCCIONS EL VEL DE
PENÈLOPE. Com si fos el més natural del món, va agafar un bolígraf de la taula i va
ratllar el telèfon fals de Califòrnia per escriure en el seu lloc el número de l’últim
mòbil. Es va assegurar de ratllar bé el número inexistent. Confiava que ningú d’allà
tingués coneixements de literatura clàssica.
—Miri si pot fer alguna cosa —va demanar—. Si hi ha qualsevol problema,
truqui’m a aquest número. Vinga, princesa, oportunitats més grans han sorgit de
coses més petites. Recorda el que li va passar a la Lana Turner al drugstore? Bé, me
n’he d’anar. He de veure més fotografies, ja m’entén. A Nova York hi ha moltes
actrius. Detesto que algú perdi una oportunitat per no acudir a un dinar de franc.
I en Ricky es va girar i va marxar. No estava segur que el seu enfocament dinàmic
i despreocupat funcionés.
Però creia que sí.

33
L’endemà, abans de dirigir-se al Palau de Justícia, en Ricky va confirmar amb l’agent

de la Virgil la cita del dinar, a més de les reunions posteriors amb les altres dues
models-actrius, a les quals en Ricky no tenia intenció d’assistir. L’home li va
preguntar algunes coses sobre els anuncis que en Ricky, el productor, volia rodar, i
aquest havia contestat amb tota tranquil·litat, mentint al detall sobre la col·locació de
cert producte a l’Extrem Orient i a l’Europa de l’Est, i que els nous mercats que
s’obrien en aquestes zones requerien que la indústria publicitària promocionés cares
noves. En Ricky va pensar que s’havia tornat un expert a parlar molt sense dir res,
cosa que, en la seva opinió, era la classe més efectiva de mentida que es podia dir.
Qualsevol dubte que l’agent pogués haver albergat es va dissipar amb rapidesa en
l’entramat de ficcions d’en Ricky. D’aquelles entrevistes en podria sortir alguna cosa i
ell en rebria un deu per cent, o no sortir res, cosa que no empitjorava la seva situació.
En Ricky sabia que si la Virgil hagués estat una artista de cert renom, podria haver
tingut problemes. Però encara no ho era, cosa que li havia estat útil quan li va tocar
arruïnar-li la vida, i ara ell s’aprofitava de la seva ambició sense sentir cap mena de
culpa.
Va deixar la pistola a l’apartament. No podia arriscar-se que es disparés un
detector de metall al Palau de Justícia. No obstant això, s’havia acostumat a la
seguretat que li donava l’arma, tot i que encara no sabia si seria capaç d’usar-la per al
seu vertader propòsit; un moment que pensava que s’estava acostant de pressa. Abans
d’anar-se’n es va contemplar al mirall del bany. S’havia vestit impecablement:
pantalons, americana, camisa blanca i corbata. Ara podria barrejar-se amb facilitat
entre les persones que travessessin els passadissos dels jutjats, cosa que, de manera
estranya, suposava la mateixa classe de protecció que oferia la pistola, encara que fos
menys inapel·lable en les seves accions. Sabia el que volia fer i que era com caminar
per la corda fluixa.
Era conscient que, per a ell, la línia que separava matar, morir i ser lliure era molt
fina.
Mentre es mirava al mirall, va recordar una de les primeres classes que va rebre
sobre psiquiatria, en què el professor de la facultat de medicina havia explicat que tant
era que sabessis moltes coses sobre la conducta i les emocions, i que estiguessis molt
segur del diagnòstic i del comportament que aquesta neurosi i psicosi generaven, ja
que en última instància mai no podies preveure amb total seguretat com reaccionaria
un individu. Segons aquell professor, hi havia predictors i la majoria de vegades la
gent feia el que un esperava. Però, en ocasions, els pacients desafiaven el pronòstic,
cosa que passava amb prou freqüència perquè tota la professió semblés sovint un
enfilall de conjectures.

Es preguntava si aquesta vegada l’hauria encertat.
Si era així, recuperaria la seva llibertat. Si no, moriria.
Va repassar la imatge reflectida al mirall. «Qui ets ara? —es va preguntar—. Algú
o ningú?».
Aquest pensament el va fer somriure. Va sentir una meravellosa sensació gairebé
d’hilaritat. Lliure o mort. Com deia la matrícula de New Hampshire del cotxe: «Viu
en llibertat o mor». Per fi tenia algun sentit per a ell.
Els seus pensaments es van dirigir cap a les tres persones que el perseguien. Els
fills del seu fracàs. Criats per odiar qualsevol que no els hagués ajudat.
—Ara et conec —va dir en veu alta pensant en la Virgil—. I ara et coneixeré a tu
—va prosseguir, pensant en en Merlin.
Però en Rumplestiltskin continuava esquiu, una ombra en la seva imaginació.
Aquest era l’últim temor que li quedava. Però era un temor considerable.
Va assentir a la imatge del mirall. Havia arribat l’hora d’actuar.
A la cantonada hi havia un supermercat gran, pertanyent a una cadena, amb
fileres de medicaments per al refredat que no necessitaven recepta, xampú i piles. El
que tenia pensat per a en Merlin aquell matí ho recordava d’un llibre que havia llegit
sobre els gàngsters del sud de Filadèlfia. Va trobar el que necessitava en una secció de
joguines barates. El segon element, en una part de la botiga que oferia una discreta
selecció de material d’oficina. Va pagar en efectiu i, després de ficar-se els objectes a la
butxaca de l’americana, va sortir al carrer i va parar un taxi.
Va entrar al Palau de Justícia com el dia abans, amb l’aspecte d’un home amb un
objectiu molt diferent del que en realitat tenia al cap. Va entrar als lavabos del segon
pis, va treure els objectes comprats i els va preparar en uns segons. Després, va deixar
passar una mica de temps abans de dirigir-se cap a la sala on l’home al qual coneixia
com a Merlin estava argumentant una demanda.
Com s’imaginava, la sala no estava del tot plena. Diversos advocats esperaven que
toqués el torn del seu cas. Una dotzena de tafaners ocupaven seients a la part central
de la sala; alguns feien una becaina, altres escoltaven amb atenció. En Ricky va entrar
sense fer soroll amb la porta i es va asseure darrere d’unes persones grans. Va actuar
amb sigil per resultar al més discret possible.
Més enllà de la balustrada hi havia mitja dotzena d’advocats i litigants, asseguts
davant sòlides taules de roure enfront de l’estrada. La zona situada davant dels dos
equips estava plena de documents i expedients. Tots eren homes, i estaven molt
concentrats en les reaccions del jutge. En aquesta vista prèvia no hi havia jurat, cosa
que significava que sempre parlaven mirant cap endavant. Tampoc no hi havia
necessitat de girar-se per actuar davant el públic perquè això no tindria cap efecte en
la causa. Per tant, cap dels homes no prestava la menor atenció a les persones
assegudes aleatòriament en les files de seients darrere d’ells. Prenien notes,

comprovaven citacions de textos legals i treballaven en la tasca que tenien entre mans,
que consistia a intentar guanyar diners per al seu client, però sobretot per a ells. A en
Ricky li va semblar una espècie de teatre estilitzat en el qual a ningú no importava
gens el públic, sinó només el crític teatral que tenien davant, de toga negra. Va canviar
de postura a la cadira i es va mantenir ocult i anònim, que era el que volia.
L’entusiasme el va embargar quan en Merlin es va aixecar.
—Té alguna objecció, senyor Thomas? —va preguntar el jutge amb brusquedat.
—Naturalment, senyoria —va contestar en Merlin amb petulància.
En Ricky va repassar la llista que havia preparat amb tots els advocats implicats en
el cas. En Mark Thomas, amb despatx al centre, figurava al mig del grup.
—Quina? —va voler saber el jutge.
En Ricky va escoltar uns instants. El to segur i autosuficient de l’advocat era el
mateix que recordava de les seves trobades. Parlava amb idèntica confiança tant si el
que deia tenia alguna base real o legal com si no. En Merlin era l’home que havia
envaït la vida d’en Ricky amb resultats tan desastrosos.
Només que ara tenia un nom. I una adreça.
I el mateix que havia passat amb en Ricky, serviria per saber qui era en Merlin.
Va visualitzar de nou les mans de l’advocat. Portava feta la manicura. I va
somriure. Perquè en la mateixa imatge mental va observar la presència d’una aliança.
Això significava una casa. Una esposa. Potser nens. Tots els símbols del que puja, del
jove professional urbà que es dirigeix agressivament cap a l’èxit.
Només que l’advocat Merlin tenia uns quants fantasmes en el passat. I era germà
d’un fantasma de primera. En Ricky el va escoltar parlar i va pensar en el complicat
sistema psicològic d’aquell home. Analitzar-lo hauria estat un desafiament
apassionant per al psicoanalista que era abans. Per a l’home en què s’havia vist obligat
a convertir-se era una cosa més senzilla. Va ficar la mà a la butxaca i va tocar la
joguina que hi portava.
A l’estrada, el jutge movia el cap i començava a suggerir que la vista es continués a
la tarda. Era el senyal perquè en Ricky se n’anés, cosa que va fer en silenci.
Es va col·locar vora l’escala d’emergència, al costat d’uns ascensors. Quan va veure
el grup d’advocats que sortien de la sala, es va amagar a l’escala. Va esperar prou
estona per veure que en Merlin portava dos pesats maletins, plens de documents i
papers del cas. Massa pesats per passar de l’ascensor més pròxim.
En Ricky va baixar les escales de dues en dues fins al segon pis. Allí hi havia unes
quantes persones esperant l’ascensor per baixar. S’hi va afegir amb la mà al voltant de
la joguina que portava a la butxaca. Va aixecar els ulls cap al dispositiu electrònic que
mostrava la posició de l’ascensor i va veure que estava parat al tercer pis. Després, va
començar a baixar. En Ricky sabia una cosa: en Merlin no era la mena de persona que
se situaria al fons per deixar lloc a un altre.
L’ascensor es va detenir i les portes es van obrir amb un cruixit.

En Ricky es va posar darrere de la gent. En Merlin estava just al centre de
l’ascensor.
L’advocat va alçar els ulls, i en Ricky hi va fixar la seva mirada.
Hi va haver un moment de reconeixement i en Ricky va veure un pànic instantani
a la cara de l’advocat.
—Hola, Merlin —va dir en Ricky amb calma—. Ara sé qui ets.
I a continuació es va treure la joguina de la butxaca i la va apuntar cap al pit de
l’advocat. Era una pistola d’aigua en forma de Lüger alemanya de la Segona Guerra
Mundial. Va pitjar el gallet i un raig de tinta negra va encertar en Merlin al pit.
Abans que ningú pogués reaccionar, les portes es van tancar.
En Ricky va tornar de pressa a les escales. No va baixar corrent perquè sabia que
no podia arribar abans que l’ascensor. Així que va pujar fins al cinquè pis i se’n va
anar al lavabo d’homes. Allà, va llençar la pistola d’aigua a una paperera després de
netejar-la per esborrar les seves empremtes dactilars, com hauria fet si l’arma fos de
veritat, i es va rentar les mans. Va esperar uns instants abans de sortir i va recórrer els
passadissos cap al costat oposat de l’edifici. Com havia esbrinat el dia abans, en
aquella part també hi havia ascensors, escales i una altra sortida. Per baixar, es va
sumar subreptíciament a un grup d’advocats que sortien d’altres vistes. Com
esperava, no hi havia ni rastre d’en Merlin a la zona del vestíbul a la qual va accedir.
En Merlin no estava en posició de voler donar cap explicació sobre el motiu real de les
taques a la camisa i al vestit.
I molt aviat s’adonaria que la tinta que en Ricky havia usat era indeleble. Esperava
haver fet malbé molt més que una camisa, un vestit i una corbata aquell matí.
El restaurant que en Ricky havia elegit per dinar amb l’ambiciosa actriu era el
favorit de la seva difunta esposa, encara que dubtava que la Virgil pogués relacionar-
l’hi. L’havia seleccionat perquè tenia una característica important: un gran vidre
separava la vorera dels comensals. La il·luminació del restaurant dificultava veure
l’exterior, però no costava tant observar l’interior. I la col·locació de les taules feia més
freqüent ser vist que veure. Era el que volia.
Va esperar fins que un grup de turistes, potser una dotzena d’homes i dones que
parlaven alemany i portaven camises cridaneres i càmeres penjades al coll, passés per
davant del restaurant. I llavors es va unir a ells, com havia fet abans al Palau de
Justícia. «És difícil reconèixer una cara coneguda entre un grup de desconeguts quan
no s’espera», va pensar. Mentre la bandada de turistes passava, es va girar amb
rapidesa i va veure que la Virgil estava asseguda en un racó del restaurant, com ell
havia previst, i esperava ansiosa. I sola.
Una vegada passat el vidre, va inspirar fondo una vegada.
«Rebrà la trucada en qualsevol moment», va pensar en Ricky. En Merlin no ho
havia fet immediatament, com ell havia imaginat. Abans s’havia netejat i disculpat

amb els altres advocats, que s’haurien quedat horroritzats. Quina excusa hauria
inventat? Un adversari legal disgustat per haver perdut un judici. Els altres podrien
identificar-se amb el motiu. Els hauria convençut que no calia trucar a la policia; ell es
posaria en contacte amb l’advocat del guillat de la pistola de tinta i potser obtindria
una ordre de restricció. Però s’encarregaria d’això ell mateix. Els altres haurien estat
d’acord i s’haurien ofert a testificar o fins i tot a prestar declaració a la policia, si era
necessari. Però això li hauria portat temps, el mateix que netejar-se, perquè sabia que,
passés el que passés, hauria de tornar al jutjat aquella tarda. Quan en Merlin fes per fi
la seva primera trucada, seria al seu germà gran. Seria una conversa substancial, que
no es limitaria només a la descripció del que havia passat, sinó a efectuar una
valoració de les seves implicacions. Analitzarien la seva situació i les seves
alternatives. Per fi, fins i tot sense saber molt bé què farien, penjarien. La següent
trucada seria per a la Virgil, però en Ricky s’havia avançat a aquesta trucada.
Va somriure, va fer mitja volta bruscament i va entrar al restaurant amb rapidesa.
Una recepcionista el va mirar i va començar a fer-li la inevitable pregunta, però ell la
va interrompre amb un gest de la mà a la vegada que deia «La meva cita ja és aquí» i
travessava veloç el restaurant.
La Virgil estava d’esquena i es va moure en notar que algú s’acostava.
—Hola —va dir en Ricky—. Em recordes?
La sorpresa es va reflectir a la cara d’ella.
—Perquè jo sí que et recordo a tu —va assegurar ell, i es va asseure.
La Virgil no va dir res, encara que s’havia tirat cap enrere, atònita. Tenia un book i
un currículum a la taula en previsió de l’entrevista amb el suposat productor. Ara, a
poc a poc, amb parsimònia, els va agafar i els va deixar al terra.
—Suposo que no els necessitaré —va comentar.
En Ricky va captar dues coses en la seva resposta: exploració i necessitat de
recobrar una mica el capteniment. «Això ho ensenyen a les classes d’interpretació —
va pensar—. I ara mateix està buscant en aquest compartiment concret».
Abans que en Ricky contestés, es va sentir un brunzit procedent de la bossa de la
Virgil. Un telèfon mòbil. En Ricky va moure el cap.
—Deu ser el teu germà mitjà, l’advocat, per advertir-te que he aparegut a la seva
vida aquest matí. I molt aviat rebràs una altra trucada, del teu germà gran, el que mata
per guanyar-se la vida. Perquè ell també voldrà protegir-te. No contestis.
La Virgil va detenir la mà a mig camí.
—O què?
—Bé, hauries de fer-te la pregunta: «Està gaire desesperat en Ricky?». I després la
que és evident que segueix: «Què em podria fer?».
La Virgil no va fer cas del telèfon, que va deixar de trucar.
—Què em podria fer en Ricky? —va preguntar.
—En Ricky va morir una vegada —va contestar amb un somriure—, i ara potser ja
no li queda cap motiu per viure. El que faria que morir per segona vegada fos menys

dolorós i fins i tot potser un alleujament, no et sembla? —La va observar amb duresa,
traspassant-la amb la mirada—. Podria fer-te qualsevol cosa.
La Virgil es va moure incòmoda. En Ricky havia parlat amb duresa i
intransigència. Va recordar que la força de la seva actuació d’aquell dia radicava que
era un home diferent del que s’havia deixat manipular i terroritzar fins al suïcidi un
any abans. I es va adonar que això no s’allunyava gaire de la realitat.
—Així doncs, ara sóc imprevisible. Inestable. Amb una vena maníaca, a més. Una
combinació perillosa, oi? Una barreja volàtil.
—Sí. Cert —va assentir la jove, que estava recobrant una mica el seu capteniment
perdut mentre parlava, just com ell havia esperat que passés. Sabia que era una dona
molt centrada—. Però no em dispararàs aquí, en aquest restaurant, davant de tota
aquesta altra gent. No ho crec.
—Al Pacino ho fa —va indicar en Ricky encongint-se d’espatlles—. A El padrí.
Estic segur que l’has vista. Qualsevol que desitgi guanyar-se la vida amb la
interpretació l’ha d’haver vist. Surt del lavabo d’homes amb un revòlver a la butxaca i
dispara a l’altre mafiós i al capità de policia corrupte al front, llença el revòlver a un
costat i se’n va. Te’n recordes?
—Sí —va contestar, inquieta—. Me’n recordo.
—Però aquest restaurant m’agrada. Abans, quan era en Ricky, venia amb algú a
qui estimava, però la presència de la qual mai vaig apreciar en realitat. I per què
voldria arruïnar el deliciós dinar dels altres comensals? A més, no és imprescindible
que et dispari aquí, Virgil. Puc fer-ho en molts altres llocs. Ara sé qui ets. Com et dius.
La teva agència. La teva adreça. I, el més important, sé qui vols ser. Conec la teva
ambició. A partir d’això, puc extrapolar els teus desitjos. Les teves necessitats. Creus
que ara que sé el qui, el què i l’on sobre tu no puc deduir tot el que necessiti saber en
el futur? Podries mudar-te. Podries fins i tot canviar-te de nom. Però no pots canviar
qui ets ni qui vols ser. I aquest és el problema, no? Estàs tan atrapada com ho va estar
en Ricky. Igual que el teu germà Merlin, un detall que ha esbrinat aquest matí de
forma bastant bruta. Una vegada vau jugar amb mi sabent tots els passos que faria i
per què. I ara jo jugaré un nou joc amb vosaltres.
—Quin joc és aquest?
—Es diu «Com puc continuar viu?». Va de venjança. Crec que ja coneixes algunes
de les seves regles.
La Virgil va empal·lidir. Va agafar el got d’aigua amb gel i en va fer un llarg glop
sense apartar els ulls d’en Ricky.
—Et trobarà, Ricky —va xiuxiuejar—. Et trobarà i et matarà, i em protegirà
perquè sempre ho ha fet.
En Ricky es va inclinar cap endavant, com un sacerdot que comparteix un secret
fosc en un confessionari.
—Com qualsevol germà gran? Bé, pot intentar-ho. Però, saps què?, a penes sap res
de qui sóc ara. Tots tres heu estat perseguint el senyor Lazarus i vau pensar que el

teníeu acorralat. Quantes vegades? Una? Dues? Potser tres? Vau pensar que havia
estat qüestió de segons que se us escapés l’altra nit de la casa de l’home que es va
creuar en els nostres camins? I a més, puf!, en Lazarus està a punt de desaparèixer. En
qualsevol moment, perquè gairebé ha prestat ja tot el seu servei en aquesta vida.
Encara que, abans d’anar-se’n, potser explicarà a qualsevol que sigui jo a continuació
tot el que necessiti saber sobre tu i en Merlin, i ara també sobre el senyor R. I si ho
ajuntem tot, Virgil, em sembla que em converteix en un adversari molt perillós. —Va
fer una pausa i va afegir—: Qualsevol qui sigui avui. Qualsevol que pugui ser demà.
En Ricky es va reclinar a la cadira i va observar com les seves paraules es reflectien
a la cara de la jove.
—Què em vas dir una vegada, Virgil, sobre el nom que utilitzaves? Tothom
necessita un Virgili que el guiï cap a l’infern, o alguna cosa així.
—Sí. —Ella va assentir i va fer un altre glop d’aigua.
—Va ser una bona observació —va dir en Ricky amb un somriure irònic.
I llavors es va aixecar, apartant la cadira cap enrere amb rapidesa.
—Adéu, Virgil —va dir inclinant-se cap a ella—. Crec que no voldràs tornar a
veure’m la cara perquè podria ser l’últim que veiessis mai.
Sense esperar resposta, es va girar i va sortir amb pas decidit del restaurant. No es
va quedar a veure com li tremolava la mà ni la mandíbula a la Virgil, reaccions més
que probables. «La por és una cosa estranya —va pensar—. Es manifesta de moltes
maneres externes, però cap no és tan poderosa com l’acer que et travessa el cor i
l’estómac o el corrent que et recorre la imaginació». Per una raó o altra s’havia passat
gran part de la seva vida tenint por de moltes coses, en una seqüència interminable de
temors i dubtes. Però ara ell provocava por, i no estava segur que la sensació li
desagradés. Es va perdre entre la massa de gent que anava a dinar, permetent que la
Virgil, a la qual va deixar enrere, com havia fet amb un dels seus germans, intentés
avaluar en quina classe de perill es trobaven en realitat. Va avançar amb rapidesa
entre la multitud, esquivant els cossos de les persones com un patinador en una pista
concorreguda, però tenia el cap en una altra part. Estava intentant imaginar l’home
que temps enrere l’havia assetjat fins a una mort perfecta. Es preguntava com
reaccionaria aquest psicòpata quan les dues úniques persones que quedaven en aquest
món per les quals sentia estima havien estat seriosament amenaçades.
Va avançar amb rapidesa per la vorera.
«Voldrà actuar de pressa —va pensar—. Voldrà resoldre aquest assumpte
immediatament. No voldrà elaborar un pla com va fer abans. Ara deixarà que la
còlera domini tots els seus instints i tota la seva preparació. I, el més important: ara
cometrà un error».

34
Normalment, una o dues vegades cada estiu en aquells anys i vacances que li
semblaven ara tan distants, quan la seva dona seguia pautes normals i recognoscibles,
en Ricky feia una reserva amb un dels vells i consumats guies de pesca que operaven a
les aigües de Cape Cod per trobar llobarros i bancs d’anxoves. No era que es
considerés un pescador expert, i tampoc no estava especialment dotat per a les
activitats a l’aire lliure, però li agradava sortir en una petita embarcació oberta a
primera hora del matí, quan la boira encara cobreix l’oceà gris, i sentir aquell fred
humit que desafiava els primers raigs de sol a l’horitzó mentre el guia pilotava l’esquif
per canals, vorejant bancs de sorra, fins a les zones de pesca. I el que li agradava era la
sensació que, entre les onades sempre canviants, el guia sabia en quina part hi havia
peixos, fins i tot encara que s’amaguessin a les aigües profundes. Llançar un esquer a
través de tant espai fred amb tantes variables com la marea i el corrent, la temperatura
i la llum, i saber trobar l’objectiu era una cosa que en Ricky, el psicoanalista, havia
admirat i trobat sempre fascinant.
En reflexionar en el seu apartament de Nova York, va pensar que s’havia embarcat
en un procés molt semblant. L’esquer era a l’aigua. Ara havia d’aconseguir que la
presa s’empassés l’ham. No creia que tingués més d’una oportunitat amb en
Rumplestiltskin.
Després d’enfrontar-se als seus germans petits se li havia ocorregut que podia
fugir, però no li serviria de res. Es passaria tot el que li quedava de vida sobresaltant-se
amb cada soroll en la foscor, nerviós en escoltar qualsevol cosa darrere seu, temorós
de cada desconegut que entrés en el seu camp de visió. Una vida impossible, sempre
escapant d’alguna cosa i d’algú impossible de percebre, sempre amb ell, rondant cada
pas que fes.
Sabia, amb tota la certesa que podia saber, que havia de vèncer en Rumplestiltskin
en aquesta fase final. Era l’única manera de recuperar el control sobre una cosa
semblant a la vida que esperava viure.
Va pensar que ho aconseguiria. Els primers passos del seu pla ja havien tingut lloc.
Podia imaginar-se la conversa que estarien mantenint els germans en aquell mateix
instant, mentre ell romania a l’apartament de lloguer. No seria per telèfon. Haurien de
reunir-se, perquè voldrien veure’s per assegurar-se que estaven bé. Aixecarien les
veus. També unes quantes llàgrimes i una esbroncada considerable, potser fins i tot
insults i acusacions. Tot els havia anat bé en cobrar-se la venjança contra tots els
objectius del seu passat. Només un havia sortit malament, i aquest un era ara l’origen
d’una ansietat important. Podia sentir la frase «Tu ens vas ficar en això!» cridada a
l’habitació cap al psicòpata que tant significava per a ells. En Ricky va pensar, amb
certa satisfacció, que aquesta acusació contindria pànic, perquè havia aconseguit obrir

una bretxa en els vincles que unien el trio. Per molt persuasiva que hagués estat la
necessitat de venjança, per molt astuta que hagués estat la conspiració contra en Ricky
i tots els altres, hi havia un element que en Rumplestiltskin no havia previst: malgrat
la seva compulsió a secundar-lo, els dos germans menors seguien aspirant a portar
una vida convencional, normal a la seva pròpia manera. Una vida a l’escenari i una
vida als tribunals, seguint certes regles i restriccions recognoscibles. En
Rumplestiltskin era l’únic dels tres que estava disposat a viure fora de tot límit. Però
els altres no, i això els tornava vulnerables.
En Ricky havia descobert aquesta diferència. I sabia que era la seva millor carta.
Sabia que es dirien paraules dures. Malgrat el cruel i sanguinari que havia estat el
joc, en realitat les empentes, els trets i els assassinats havien quedat a càrrec d’un sol
d’ells. Arruïnar una reputació o destrossar uns comptes d’inversions eren feines
bastant desagradables, però no s’hi vessava sang. Hi havia hagut una separació de les
maldats, i les més fosques havien quedat en unes úniques mans.
Aquests treballs havien recaigut en el senyor R. De la mateixa manera que havia
suportat el pes de les pallisses i la crueltat quan creixien, la violència en si era cosa
seva. Els altres només l’havien ajudat i havien aconseguit amb això la satisfacció
psicològica que proporciona la venjança. Era la diferència entre qui facilita les coses i
qui les porta a terme. Però ara s’adonaven que la complicitat s’havia tornat en contra
seva. «Creien que els havia sortit bé, però no ha estat així», va pensar en Ricky. Va
somriure per dintre. Va decidir que no hi havia res tan devastador com adonar-se que
ara ets el perseguit quan estàs acostumat a ser el perseguidor. I aquesta era la trampa
que havia preparat, perquè ni tan sols aquell psicòpata deixaria d’intentar recuperar la
posició de superioritat que tan natural és a un depredador. L’amenaça a la Virgil i a en
Merlin l’empenyeria en aquesta direcció. Els pocs bocins de normalitat que
conservava el senyor R eren els que el connectaven amb els seus germans. Si en el més
profund del seu món psicopatològic quedava algun vincle amb la humanitat, procedia
de la seva relació amb ells. Estaria desesperat per protegir-los. En Ricky es va dir que,
de fet, era senzill. S’havia d’assegurar que el caçador cregués que estava caçant,
acostant-se a la presa, quan en realitat estava sent conduït a una emboscada.
«Una emboscada basada en l’amor», va pensar amb certa ironia.
Va trobar un paper i es va esforçar una estona a fer un poema. Quan li va quedar
com volia, va trucar a la secció d’anuncis del Village Voice. De nou, com abans, es va
trobar parlant amb un empleat. Li va donar una mica de conversa, com havia fet en
altres ocasions. Però aquesta vegada va procurar fer-li unes preguntes clau i
proporcionar-li informació vital:
—Perdoni, però si estic fora de la ciutat, puc trucar i rebre igualment les
respostes?
—Naturalment —va dir l’empleat—. Només ha de marcar el codi d’accés. Pot
trucar des de qualsevol lloc.

—Fantàstic —va contestar en Ricky—. Veurà, és que aquest cap de setmana he
d’atendre uns assumptes a Cape Cod, així que me n’hi vaig uns quants dies i vull
seguir rebent les respostes.
—No serà cap problema —va assegurar l’empleat.
—Espero que faci bon temps. Han pronosticat pluja. Hi ha estat alguna vegada a
Cape Cod?
—A Provincetown. Hi ha molta marxa el cap de setmana després del Quatre de
Juliol.
—Ja ho pot ben dir —va corroborar en Ricky—. Jo sempre vaig a Wellfleet. O
almenys això feia abans. Vaig haver de vendre la casa. Liquidació total per incendi.
Ara hi he d’anar per arreglar unes qüestions pendents, i després de tornada a la ciutat
i a tota aquesta rutina.
—Ja. Tant de bo tingués jo una casa a Cape Cod.
—És un lloc especial. —En Ricky parlava amb cura, pronunciant a poc a poc cada
paraula—. Només hi vas a l’estiu, potser una mica a la tardor i a la primavera, però
cada estació t’acaba calant a la seva manera. Es converteix en la teva llar. Més que en
una llar, en realitat. Un lloc per començar i acabar. Quan mori, vull que m’enterrin
allà.
—Jo només puc desitjar-ho —va assegurar l’empleat, una mica envejós.
—Potser algun dia —va respondre en Ricky, i es va aclarir la gola per dir el
missatge que desitjava publicar a la secció de classificats. L’havia inclòs sota un discret
titular: BUSCANT EL SR. R.
—No voldrà dir «senyor Regi»? —va preguntar l’home.
—No —va contestar en Ricky—. Senyor R està bé.
Llavors va pronunciar el que esperava que fos l’últim poema que hagués de
compondre mai:
És aquí? És allà? No ho sap ningú.

Pot aparèixer on menys t’imagines tu.
Pot ser que a en Ricky li agradi vagar,
o que hagi decidit que a casa ha de tornar.
O potser en Ricky es vol amagar
perquè no el puguin trobar.
A un lloc vell o nou anirà,
però en Ricky sempre aconseguirà escapar.
I encara que bé el buscarà,
el senyor R mai no sabrà
quan en Ricky pot estar present,
no com amic sinó com a oponent,
per sembrar la mort i el mal,
i provocar d’algú el final.

—Vaja —va dir l’empleat amb un xiulet llarg i lent—. I diu que es tracta d’un joc?
—Sí —va respondre en Ricky—. Però no hi hauria gaire gent disposada a jugar-hi.
L’anunci es publicaria divendres, cosa que deixava poc temps a en Ricky. Sabia el
que passaria: el diari arribaria als quioscos la nit anterior, i seria llavors quan els tres
germans llegirien el missatge. Però aquesta vegada no contestarien al diari. En Ricky
va suposar que seria en Merlin, amb els seus tons bruscos i exigents d’advocat i unes
maneres de fer indirectament amenaçadores. En Merlin trucaria al supervisor dels
anuncis i descendiria amb rapidesa per la jerarquia del periòdic fins a trobar l’empleat
que havia rebut el poema per telèfon. I li preguntaria a fons sobre l’home que havia
trucat. I l’empleat recordaria de seguida la conversa sobre Cape Cod. En Ricky va
imaginar que potser l’home fins i tot recordaria el seu comentari que li agradaria que
algun dia l’enterressin allà; un petit desig, en cert sentit, però que tindria molt
significat per a en Merlin. Després d’obtenir la informació, la transmetria al seu
germà. Llavors, tots tres tornarien a discutir. Els dos germans petits estaven espantats,
probablement com mai des que eren nens i la seva mare els va abandonar en suïcidar-
se. Voldrien acompanyar el senyor R en la seva recerca, sentint-se responsables del
perill i també culpables que hagués de tenir cura d’ells una altra vegada. Però no seria
veritat, i el germà gran tampoc no voldria acceptar. Aquesta mort voldria infligir-la
sol.
«I, per tant, actuarà sol», va pensar en Ricky.
Sol i amb l’esperança d’acabar d’una vegada per sempre el que li havien fet creure
que ja havia acabat. Tindria pressa per dirigir-se cap a una altra mort.
Va deixar l’apartament després de comprovar que no deixava cap rastre de la seva

existència. Després, abans de sortir de la ciutat, va efectuar una altra sèrie de tasques.
Va cancel·lar els seus comptes bancaris a les sucursals de Nova York i se’n va anar a
una oficina del centre per buscar un banc amb agències al Carib, on va obrir un
simple compte corrent i d’estalvis a nom de Richard Lively. Quan va haver acabat la
paperassa i dipositat una quantitat modesta de l’efectiu que li quedava, va sortir del
banc i va caminar dues illes de cases per l’avinguda Madison fins a la sucursal del
Crédit Suisse davant de la qual tantes vegades havia passat quan era un novaiorquès
més.
Una empleada va estar més que disposada a obrir un compte al senyor Lively. Era
un simple compte d’estalvis tradicional, però amb una característica interessant. Un
dia a l’any, el banc transferiria el noranta per cent dels fons acumulats directament al
número de compte que en Ricky va donar del banc caribeny. Les seves comissions es
deduirien de la resta. Va elegir la data per a aquesta transferència amb una espècie
d’aleatorietat cuidada. Al principi va pensar triar el dia del seu aniversari i després el
de la seva dona. Després es va plantejar triar el dia en què havia fingit la seva mort.
També va considerar utilitzar l’aniversari de Richard Lively. Però, per fi, va preguntar

a l’agradable jove, que s’havia esforçat a assegurar-li la confidencialitat total i la
inviolabilitat de les regulacions bancàries suïsses, quan era el seu aniversari. Com
havia esperat, no guardava relació amb cap data que pogués recordar. Un dia de finals
de març. Això li va agradar. Març era el mes que marcava el final de l’hivern i
anunciava la primavera, però estava ple de falses promeses i de vents enganyosos. Un
mes variable. Va donar les gràcies a la jove i li va dir que aquell era el dia que elegia
per a les transferències.
Una vegada acabats els seus assumptes, en Ricky va tornar al cotxe. Mentre
recorria els carrers cap a l’Henry Hudson Parkway en direcció al nord, no va mirar
cap enrere ni una sola vegada. Tenia moltes coses per fer i poc temps.
Va tornar el cotxe de lloguer i es va passar el dia acabant amb Frederick Lazarus.

Va tancar, va cancel·lar o va liquidar cada carnet, targeta de crèdit i número telefònic,
tot el relacionat amb aquest personatge. Fins i tot va anar a l’armeria on havia après a
disparar, es va comprar una caixa de bales i es va passar una hora productiva al local
de tir disparant a una diana amb la silueta negra d’un home que ell atribuïa amb
facilitat al seu implacable perseguidor. Després, va parlar una mica amb el dependent
de l’armeria i li va deixar caure que se n’anava de la zona per diversos mesos. L’home
es va arronsar d’espatlles, però en Ricky va veure que, tot i així, prenia nota de la seva
marxa.
Així, doncs, Frederick Lazarus es va esvair. Almenys sobre el paper i els
documents. Va deixar també les poques relacions que aquest personatge tenia. Quan
va haver acabat, l’únic que quedava d’aquell individu eren les possibles venes
assassines que ell mateix hauria absorbit. Almenys, creia que això seguiria pesant al
seu interior.
Richard Lively no seria tan fàcil, perquè Richard Lively era una mica més humà
que en Lazarus. I era Richard Lively qui havia de viure. Però també necessitava
desaparèixer de la seva vida a Durham, New Hampshire, amb el mínim de fanfàrria i
en un termini molt curt. Havia de deixar-ho tot enrere, però no semblar que ho feia,
per si de cas algú, algun dia, apareixia fent preguntes i relacionava la desaparició amb
aquest cap de setmana concret.
Va considerar aquest dilema i va pensar que la millor manera de desaparèixer era
donar a entendre el contrari. Fer creure a la gent que la seva marxa era només
temporal. El compte bancari de Richard Lively va romandre intacte, amb un dipòsit
mínim. No va cancel·lar cap targeta de crèdit ni carnet de biblioteca. Va dir al
supervisor del departament de manteniment de la universitat que un problema
familiar a la Costa Oest requeria la seva presència allà unes quantes setmanes. El cap
ho va comprendre però li va comentar que no podia prometre-li que la feina
l’esperaria, encara que faria tot el possible perquè no l’ocupés ningú. Va tenir una
conversa semblant amb les seves propietàries, a les quals va explicar que no estava

segur del temps que estaria fora. Va pagar el lloguer d’un mes extra per avançat.
S’havien acostumat a les seves anades i vingudes i no van dir res, encara que en Ricky
va sospitar que la dona gran sabia que no tornaria mai, senzillament per la forma en
què se’l va mirar i va assimilar tot el que deia. En Ricky admirava aquesta qualitat. Li
va semblar que era una qualitat típica de New Hampshire acceptar aparentment el
que una altra persona diu, mentre es comprèn la veritat subjacent. Tot i així, per
subratllar la impressió que tornaria, encara que no el creguessin del tot, va deixar
totes les pertinences que va poder. Roba, llibres, una ràdio despertador, les coses
modestes que havia reunit en reconstruir la seva vida. Només es va emportar un parell
de mudes i l’arma. El que havia de deixar enrere eren indicis que havia estat allà i que
podria tornar, però res que indiqués realment qui era o on podia haver anat.
Mentre baixava pel carrer, va sentir un penediment momentani. Si sobrevivia al
cap de setmana, una cosa de la qual només tenia el cinquanta per cent de
probabilitats, sabia que no tornaria mai. Havia arribat a estar molt a gust i
familiaritzat amb aquell petit món i l’entristia abandonar-lo. Però va reestructurar
l’emoció al seu interior i va procurar reconvertir-la en una fortalesa que el sostingués
durant el que estava a punt de succeir.
Al migdia va agafar un autobús Trailways cap a Boston, amb el qual va tornar a
recórrer una ruta coneguda. No va passar gaire estona a la terminal de Boston, només
la suficient per preguntar-se si el vertader Richard Lively seguiria viu; potser seria
interessant anar a Charlestown per intentar localitzar-lo en algun dels parcs i
carrerons per on l’havia seguit una vegada amb tanta diligència. Sabia, naturalment,
que no tenia res a dir a l’home, a part de donar-li les gràcies per proporcionar-li una
via cap a un futur dubtós. En tot cas, no tenia temps. Va agafar l’autobús Bonanza del
divendres a la tarda cap a Cape Cod i es va ataquinar en un seient del darrere amb una
agitació creixent. «A aquesta hora ja deuen haver llegit el poema —va pensar—. I en
Merlin ja haurà interrogat l’empleat dels anuncis. En aquest precís moment els tres
germans estaran parlant». Podia imaginar com les paraules volaven d’un costat a un
altre. I no necessitava sentir-los perquè sabia el que farien. Va mirar l’hora al seu
rellotge.
«Aviat sortirà —va pensar—. Conduirà sense parades, impulsat per concloure una
història que s’ha escrit de manera diferent del que ell s’esperava».
Va somriure, veient l’immens avantatge que tenia. En Rumplestiltskin es movia en
un món acostumat a les conclusions. El d’en Ricky era just el contrari. Un dels
principis de la psicoanàlisi és que, malgrat que les sessions acabin i la teràpia diària
finalitzi per fi, el procés no es completa mai. El que la teràpia aporta és, en el millor
dels casos, una nova forma de veure qui és un, i permetre que aquesta nova definició
de la vida d’un influeixi en les decisions i les eleccions que comporti el futur. En el
millor dels casos, aquests moments ja no es veuran limitats pels esdeveniments del
passat i les eleccions preses estaran alliberades del que tothom deu a l’entorn en què
ha crescut.

Tenia la sensació d’estar arribant a la mateixa classe de final inacabat.
Era el moment de morir o de prosseguir. I quin dels dos seria una realitat ho
sabria en les pròximes hores.
Va acceptar la fredor de la seva situació i va contemplar el paisatge per la
finestreta. Va observar que, a mesura que l’autobús brunzia rumb a Cape Cod, la
mida dels arbres i els arbustos semblava reduir-se. Era com si la vida en la terra
arenosa pròxima a l’oceà fos més dura i li costés créixer quan els vents marins bufaven
a l’hivern.
Una vegada fora de Provincetown, a la carretera 6, en Ricky va veure un motel que
encara no havia penjat el cartell de complet a causa, segurament, de la poc optimista
previsió meteorològica. Va pagar en efectiu pel cap de setmana i el recepcionista va
agafar els diners amb desinterès. En Ricky va suposar que el prenia per un confós
empresari de mitjana edat de Boston que s’havia rendit per fi a les seves fantasies i
anava a aquesta ciutat d’esvalotada vida nocturna a l’estiu per a uns dies de sexe i
culpa. En Ricky no va fer res per contradir aquesta suposició i, de fet, va preguntar al
recepcionista pels millors clubs de la ciutat, la classe de llocs on els solters anaven a
buscar companyia. L’home li va donar alguns noms i no va preguntar res.
En Ricky va trobar una botiga d’articles d’acampada i va comprar més repel·lent
d’insectes, una llanterna potent i un capot verd oliva més gran del normal. També va
comprar un barret de camuflatge d’ala ampla que tenia un aspecte ridícul però que
portava cosida a l’ala una mosquitera que cobria el cap i les espatlles. De nou, la
previsió meteorològica per al cap de setmana li era favorable: humitat, tempestes
elèctriques, cels grisos i temperatures càlides. Un cap de setmana horrible. En Ricky
va dir al dependent que tot i així cuidaria una mica del jardí, cosa que en aquell
context va conferir un sentit de normalitat a cada una de les compres.
Va tornar a fora i va veure com per l’oest creixia el que va suposar que seria un
gran front de núvols de tempesta. Va prestar atenció per intentar sentir l’estrèpit
distant dels trons i va veure un cel gris que semblava assenyalar l’arribada de la nit.
Percebia el gust de la imminent pluja i es va afanyar a efectuar els preparatius.
El dia es va allargar amb una llum que no desapareixia, com si competís amb les
condicions meteorològiques que avançaven cap a ell. Quan va arribar a la carretera
que conduïa a la seva antiga casa, el cel havia adoptat un estrany to amarronat.
L’autobús que recorria la carretera 6 l’havia deixat a uns tres quilòmetres i havia
recorregut la distància sense problemes, la motxilla amb les compres i l’arma a
l’esquena. Va recordar haver efectuat la mateixa ruta gairebé un any abans i va
recordar com li costava respirar, com els pulmons absorbien el vent a causa del pànic
i la impressió del que havia fet i el que encara li faltava fer. Aquest trajecte era
estranyament diferent. Notava una sensació de fortalesa i, al mateix temps, una altra
d’aïllament amb un matís de complaença, com si no corregués cap a un lloc on havia

deixat tants records, sinó cap a un que significava un canvi. Cada pas d’aquest
recorregut li resultava familiar i, tot i així, surrealista, com si existís a un nivell
diferent d’existència. Va accelerar el pas, content d’estar més fort que l’anterior
vegada, pregant que cap antic veí aparegués per un camí d’entrada i veiés el difunt
corrent cap a la casa cremada.
Va tenir sort: la carretera estava deserta a l’hora del sopar. Va enfilar el camí
d’entrada, va reduir el pas a una caminada i va quedar ocult darrere els grups d’arbres
i els arbustos que creixen amb rapidesa a Cape Cod durant els mesos d’estiu. No sabia
gaire què esperar. Se li va ocórrer que el parent que hagués aconseguit la seva finca
podria haver netejat l’àrea, començat fins i tot a construir una altra casa. La seva carta
de suïcidi indicava que la terra s’entregués a un grup de protecció del medi ambient,
però suposava que, quan els membres de la seva llunyana família s’haguessin
assabentat del valor real d’aquell excel·lent terreny edificable a Cape Cod, això hauria
quedat paralitzat pels plets. La idea el va fer somriure perquè li va semblar irònic que
persones a les quals a penes coneixia poguessin disputar-se la seva finca, quan ell
havia mort mesos enrere per protegir-ne una de l’home que segurament es dirigia cap
a allà aquella nit.
Quan va sortir d’entre els arbres, va veure el que esperava: les restes de la seva casa
calcinada. Fins i tot malgrat la vegetació que creixia en el terreny, la terra seguia
ennegrida diversos metres al voltant de l’esquelet descarnat de la vella casa.
En Ricky es va acostar cap on havia estat la porta principal a través de les males
herbes del que temps enrere havia estat el seu jardí. Va entrar i va recórrer a poc a poc
les ruïnes de la casa. Fins i tot passat un any, li va semblar sentir l’olor de gasolina i la
fusta cremada, però de seguida va comprendre que la seva imaginació estava jugant-li
una mala passada. Es va sentir ressonar un tro llunyà, però no va prestar atenció i es
va moure el millor que va poder pels espais deixant que la seva memòria afegís parets,
mobles, obres d’art i catifes. I, quan tots aquests records havien reconstruït la llar al
seu voltant, va deixar que la memòria hi dibuixés moments amb la seva dona, molt
abans que emmalaltís i que el càncer li arrabassés les forces, la vitalitat i, per últim, la
vida. A en Ricky li va resultar agradable i esgarrifós a la vegada deambular per la runa.
Era, de manera estranya, tant un retorn com una partida, i se sentia una mica com si
estigués a punt d’emprendre alguna cosa que el portaria a un lloc molt diferent i que,
per fi, podria acomiadar-se de tot el que el doctor Frederick Starks havia estat i
preparar-se per rebre la persona que sorgís de la nit que es tancava de pressa al seu
voltant.
El lloc que esperava trobar l’estava esperant just a un costat de la xemeneia central
del saló. Un bloc de sostre i unes quantes bigues gruixudes de fusta havien caigut al
costat formant una espècie de cobert decrèpit, gairebé una cova. En Ricky es va posar
el capot, es va encasquetar el barret amb la mosquitera i va treure la llanterna i la
pistola de la motxilla. Després va retrocedir cap a la foscor de la runa, es va amagar i
va esperar que arribessin la nit, la tempesta que s’acostava i un assassí.

Li va resultar una mica còmic: què havia fet? Havia actuat com un psicoanalista.
Havia provocat emocions elèctriques i devastadores en la persona que volia descobrir.
«Fins i tot els psicòpates són vulnerables als seus desitjos», va pensar. I ara, com havia
fet durant anys a la seva consulta, esperava que aquest últim pacient arribés i portés
tota la seva còlera, el seu odi i la seva fúria dirigits contra en Ricky, el terapeuta.
Va tocar l’arma i en va treure el fiador. Aquesta sessió, no obstant això, no seria
plàcida.
Es va ajeure, va mesurar cada so i va memoritzar totes les ombres a mesura que
s’allargaven en la penombra. Aquella nit la visió seria un problema. Els núvols
taparien la lluna. La llum d’altres cases i de la llunyana Provincetown s’esvairia sota la
pluja. En Ricky esperava disposar tant de la certesa com de la incertesa: el terreny on
havia decidit esperar era la zona que millor coneixia. Això seria un avantatge. I,
encara més important, la incertesa d’en Rumplestiltskin jugava a favor seu. No sabria
amb exactitud on era en Ricky. Era un home acostumat a controlar l’escenari en què
operava i en Ricky esperava que aquest fos el terreny menys controlat en què s’hagués
trobat mai. Un món desconegut per a l’assassí. Un bon lloc per esperar-lo aquella nit.
En Ricky confiava que l’assassí arribaria, i bastant aviat, per buscar-lo. Mentre es
dirigia cap allà, s’hauria adonat que en Ricky només podia estar en dos llocs: a la
platja on va fingir ofegar-se o a la casa que havia incendiat. Aniria a aquests dos llocs,
a la caça, perquè, malgrat el que pogués haver-li explicat l’empleat del Village Voice,
no creia que aquest viatge a Cape Cod tingués cap altre motiu que la mort. Sabria que
tota la resta era pura invenció i que el joc real consistia en un conjunt de records
enfrontat a un altre.

35
La pluja va caure a ratxes les primeres hores de la nit, amb força, amb trons i llampecs
sobre el mar durant l’inici, abans de reduir-se a un irritant plugim constant. Quan la
tempesta va passar sobre ell, la temperatura va baixar sis graus o més, cosa que va
aportar a la foscor un fred que semblava totalment fora de lloc. Una mica de vent
havia acompanyat la borrasca; corrents forts que li estiraven les vores del capot i feien
que la runa i les restes socarrimades del voltant cruixissin, com si també tinguessin
algun assumpte pendent aquella nit. En Ricky va romandre ocult, com un caçador en
un amagatall a l’espera que aparegués la presa. Va pensar en totes les hores passades
en silenci darrere dels caps dels seus pacients estirats al divan, assegut gairebé sense
moure’s, gairebé sense parlar, i li va semblar divertit que aquella experiència l’hagués
preparat bé per a aquella nit.
Només es va moure esporàdicament i només per estirar i flexionar els músculs
perquè no se li engarrotessin i estiguessin llestos quan els necessités. La major part del
temps va estar reclinat, amb la mosquitera sobre el cap i el capot estès sobre el cos, de
manera que semblava un embalum més informe que humà. Des d’on estava amagat
podia veure l’altre costat del descampat que havia donat la benvinguda a les visites
que anaven a casa seva, sobretot quan algun llamp travessava el cel. Estava situat en
un lloc que li permetia veure els raigs dels fars que penetraven els arbres des de la
carretera principal i també sentir el motor dels cotxes a través de la densa penombra.
Només temia una cosa: que en Rumplestiltskin tingués més paciència que ell.
Ho dubtava, però no n’estava segur. Després de tot, el nen havia acumulat molt
odi durant anys i havia esperat tant de temps abans de cometre la seva venjança que
podia ser que ara, en aquesta última fase, vacil·lés i es limités a apostar-se a la línia
d’arbres i fer més o menys el que ell estava fent, és a dir, esperar algun moviment
delator abans d’acostar-s’hi. Aquest era el risc que en Ricky corria aquella nit. Però
pensava que era una aposta bastant segura. Tot el que havia fet estava destinat a
provocar el senyor R. La còlera, la por i les amenaces exigeixen respostes. Un assassí a
sou és un home d’acció. Un psicoanalista, no. En Ricky creia haver creat una situació
en què els seus propis punts forts compensaven els del seu contrincant. La seva
formació contrarestava amb la de l’assassí. «Ell farà el primer pas. Tot el que sé sobre
la conducta em diu que serà així». En el joc de records i mort en què es trobaven
sumits els dos homes, en Ricky ostentava el terreny més elevat. Lluitava en un lloc que
coneixia.
Va pensar que era tot el que podia fer.
Cap a les deu de la nit el món circumdant es va reduir a un terreny humit i fosc.
Tenia els sentits agusats, la ment alerta a qualsevol matís de la nit. No havia sentit cap
cotxe ni havia albirat fars durant més d’una hora i la pluja semblava haver allunyat els

animals nocturns cap als seus caus, de manera que ni tan sols se sentia el soroll d’un
opòssum o una mofeta. Va pensar que estava en aquell moment en què l’ànim i la
resolució li fallarien, en què el dubte s’apoderaria de la seva ment i intentaria
convèncer-lo que estava esperant algú que no apareixeria. Va frustrar aquesta
sensació insistint-se que l’únic que sabia segur era que en Rumplestiltskin estava a
prop, i encara ho estaria més si perseverava i esperava. Va desitjar haver portat una
ampolla d’aigua o un termos de cafè, però no ho havia fet. «És difícil planejar un
assassinat i recordar a la vegada les coses quotidianes», es va dir.
Movia els dits de tant en tant i repicava amb l’índex sobre la culata de l’arma sense
fer soroll. En una ocasió el va sobresaltar un ratpenat que va baixar en picat cap a ell;
en una altra, un parell de cervatells que van sortir uns segons del bosc. Només va
distingir les seves siluetes, fins que es van espantar i, en girar-se, li van ensenyar les
cues blanques mentre s’allunyaven a saltets.
Va seguir esperant. Va suposar que l’assassí era un home acostumat a la nit i que
s’hi sentia còmode. El dia comprometia molt un assassí. Li permetia veure, però
també ser vist. «Et conec, senyor R —va pensar—. Voldràs acabar tot això en la
foscor. Molt aviat seràs aquí».
Uns trenta minuts després que els últims fars d’automòbil haguessin passat al
lluny, va veure que un altre cotxe s’acostava per la carretera. Aquest circulava més a
poc a poc, gairebé vacil·lant. Amb un mínim matís d’indecisió en la velocitat a què
avançava.
La brillantor es va detenir a prop del camí d’entrada a la seva finca, i després va
accelerar i va desaparèixer en una corba a certa distància.
En Ricky va retrocedir més en el seu amagatall.
«Algú ha trobat el que buscava però no vol demostrar-ho», va pensar.
Va seguir esperant. Van passar vint minuts de foscor total, però en Ricky estava
enroscat com una serp, esperant. El seu rellotge de polsera li servia per valorar el que
passava més enllà. Cinc minuts, temps suficient per deixar amagat el cotxe. Deu
minuts per tornar a peu fins al camí d’entrada. Uns altres cinc per lliscar en silenci
entre els arbres. «Ara està a l’última línia d’arbres —va pensar—. Observant les ruïnes
de la casa a una distància prudencial». Es va enfonsar més al seu cau i es va tapar els
peus amb el capot.
Es va armar de paciència. Notava com l’adrenalina li pujava al cap i el pols se li
accelerava com el d’un esportista, però es va calmar recitant en silenci passatges
literaris. Dickens: «Era el millor i el pitjor dels temps». Camus: «Avui ha mort la mare.
O potser va ser ahir, no ho sé». Aquest record el va fer somriure malgrat la por que
sentia. Li va semblar una citació adequada. Els seus ulls es van moure amb rapidesa
per escrutar la foscor. Era una mica com obrir-los sota l’aigua. Hi havia formes en
moviment, però no eren recognoscibles. Tot i així, va esperar, perquè sabia que la seva
única oportunitat consistia a veure abans de ser vist.

El plugim havia parat per fi, deixant el món lluent i relliscós. El fred que havia
acompanyat les tempestes va desaparèixer, i en Ricky notava que una calor humida i
densa s’apoderava del lloc. Respirava a poc a poc, temorós que l’aspror asmàtica de
cada inspiració pogués sentir-se quilòmetres enllà. Va observar el cel i va veure el
contorn d’un núvol gris retallat contra el negre mentre solcava l’aire, gairebé com si el
propulsessin uns remers invisibles. Una mica de llum de lluna es va colar entre els
núvols que passaven i va caure com una fletxa a través de la nit. En Ricky va mirar a
dreta i esquerra i va veure una forma que s’apartava dels arbres.
Va mantenir els ulls fixos en la figura, la silueta de la qual va distingir un instant
sota la tènue llum: una forma fosca d’un negre més intens que la nit. En aquell
moment, la persona es va posar una cosa als ulls i va girar a poc a poc, com un guaita
des de dalt del pal d’un vaixell que busca icebergs a les aigües de proa.
En Ricky va retrocedir encara més i es va ataquinar contra les ruïnes. Es va
mossegar el llavi amb força, perquè va saber immediatament al que s’enfrontava: un
home amb prismàtics de visió nocturna.
Es va mantenir immòbil, sabent que l’estrafolari conjunt del capot i el barret amb
mosquitera eren la seva defensa. Això li permetia confondre’s amb els taulons
carbonitzats i els munts de runa cremats. Com el camaleó, que canvia de color segons
la tonalitat de la fulla que ocupa, va romandre al seu lloc amb l’esperança de no oferir
el menor indici d’humanitat.
La silueta es va moure amb sigil.
En Ricky va contenir l’alè. L’havia detectat?
Li va costar fins a l’últim bri d’energia mental no moure’s del seu lloc. El pànic li
aclaparava la ment i li cridava que fugís mentre encara podia. Però es va contestar que
la seva única possibilitat consistia a fer el que estava fent. Després de tot el que havia
passat, havia de portar l’home que es movia entre els arbres cap a ell fins a tenir-lo a
l’abast de la mà. La silueta va travessar el camp visual d’en Ricky en diagonal. Es
movia amb cautela, lentament, però sense por, una mica ajupit per oferir poc contorn:
un depredador experimentat.
En Ricky va exhalar a poc a poc: encara no l’havia vist.
La silueta va arribar a l’antic jardí, i en Ricky el va veure vacil·lar. Portava una cosa
que li cobria el cap, a joc amb la seva roba fosca. Semblava més part de la nit que una
persona. Va tornar a posar-se una cosa als ulls, i de nou a en Ricky el va consumir la
tensió quan els prismàtics de visió nocturna van recórrer les ruïnes de la casa on
temps enrere havia estat feliç. Però una altra vegada el capot el va convertir en una
runa més, i l’home va vacil·lar, com frustrat. Va abaixar els binoculars de visió
nocturna a un costat, com si descartés els voltants.
Va avançar amb més agressivitat i es va situar a l’entrada per escrutar les ruïnes.
Va fer un pas endavant amb una lleugera entrebancada, i en Ricky va sentir un renec
apagat.

«Sap que jo hauria de ser aquí —va pensar en Ricky—. Però comença a tenir
dubtes».
Va serrar les dents. Va sentir un impuls fred, assassí, en el seu interior. «No estàs
segur, oi? No és el que esperaves. I ara dubtes. Sents dubte, frustració i tota aquesta
còlera acumulada per no haver-me matat abans, quan t’ho vaig posar tan fàcil. És una
combinació perillosa, perquè t’obliga a fer coses que normalment no faries. Estàs
deixant de prendre precaucions a cada pas i la teva incertesa es reflecteix en els teus
moviments. I ara, de sobte, estàs jugant en el meu terreny. Perquè ara el doctor Starks
et coneix i sap tot el que hi ha en el teu cap, perquè tot el que sents, tota aquesta
indecisió i confusió, és habitual en la seva vida, no en la teva. Ets un assassí per al
qual, de sobte, l’objectiu no és clar, i tot per culpa de l’escenari que he organitzat».
Va observar l’ombra. «Acosta’t més», va dir en silenci.
L’home va avançar i va ensopegar amb un tros de biga mentre intentava travessar
una habitació que no coneixia.
Es va detenir i va donar una puntada de peu a la biga.
—Doctor Starks —va xiuxiuejar com un actor que pronuncia en escena un secret
que s’ha de compartir—. Sé que és aquí.
La veu va semblar esquinçar l’aire de la nit.
—Va, doctor. Surti. Ha arribat el moment d’acabar amb això.
En Ricky no es va moure. No va contestar. Tots els seus músculs es van tensar,
però no havia passat anys darrere del divan escoltant les afirmacions més
provocadores i exigents per caure ara a la trampa d’aquest psicòpata.
—On és, doctor? —va prosseguir l’home, movent-se d’un costat a un altre—. No
era a la platja. De manera que ha d’estar aquí, perquè és un home de paraula. I aquí és
on va dir que estaria.
Va avançar d’una ombra a una altra. Va tornar a ensopegar i es va colpejar el
genoll amb el que havia estat la contrapetja d’una escala. Va renegar per segona
vegada i es va redreçar. En Ricky va veure confusió i irritació barrejades amb
frustració en la manera amb què s’arronsava d’espatlles.
L’home es va girar a esquerra i a dreta una vegada més. Després va sospirar.
Quan va parlar, ho va fer amb resignació:
—Si no és aquí, doctor, on cony és?
Es va arronsar d’espatlles de nou i, per fi, va donar l’esquena a en Ricky. I quan ho
va fer, en Ricky va treure la mà amb què empunyava la pistola i, tal com li havien
ensenyat a l’armeria de New Hampshire, subjectant-la amb les dues mans, va situar el
punt de mira al centre de l’esquena d’en Rumplestiltskin.
—Estic darrere teu —va contestar en veu baixa.
El temps va semblar llavors perdre control sobre el món circumdant. Els segons,
que normalment s’haurien agrupat en minuts en una progressió ordenada, van

semblar escampar-se com pètals arrossegats pel vent. Es va mantenir immòbil,
apuntant a l’esquena de l’assassí i respirant amb dificultat. Sentia impulsos elèctrics
que li recorrien les venes i li va costar molta energia conservar la calma.
L’home va romandre immòbil.
—Tinc una arma —va dir en Ricky amb veu ronca a causa de la tensió—. T’estic
apuntant a l’esquena. És una pistola semiautomàtica del calibre 380 carregada amb
bales de punta buida, i si fas el més mínim moviment dispararé. Aconseguiré fer dos
trets, potser tres, abans que et giris i em puguis apuntar amb la teva. Almenys un
t’encertarà, i segurament et matarà. Però això ja ho saps, oi? Perquè coneixes l’arma i
la munició. De manera que ja has fet aquests càlculs mentalment, no?
—Quan he sentit la seva veu, doctor —va contestar en Rumplestiltskin amb to
serè i inexpressiu. Si s’havia sorprès, no ho reflectia. De sobte, va deixar anar una
riallada i va afegir—: I pensar que m’he posat tranquil·lament a la seva línia de tir. Ah,
suposo que era inevitable. Ha jugat bé, molt millor del que jo esperava, i ha utilitzat
recursos que no creia que posseís. Però ara el nostre joc ha arribat als seus últims
moviments, veritat? —Va fer una pausa—. Crec, doctor Starks, que faria bé de
disparar-me ara. A l’esquena. En aquest moment té avantatge. Però, a cada segon que
passa, la seva posició es debilita. Com a professional que s’ha trobat abans en aquesta
classe de situacions, li aconsellaria que no desaprofités l’oportunitat que ha creat.
Dispari’m ara, doctor. Mentre encara pot fer-ho.
En Ricky no va contestar.
—Vinga, doctor —va insistir l’home—. Canalitzi tota aquesta còlera. Concentri
tota la seva ràbia. Ha d’ajuntar tot això al seu cap, convertir-ho en una cosa única i
centrada. Així podrà prémer el gallet sense sentir cap culpa. Faci-ho ara, doctor,
perquè cada segon que em deixi viure és un segon que pot estar arrabassant-li la seva
pròpia vida.
En Ricky va seguir apuntant-lo.
—Aixeca les mans on pugui veure-les —va ordenar.
En Rumplestiltskin va deixar anar una riallada de desdeny.
—Què? Ho va veure en algun programa de televisió, això? O al cine? No funciona
així a la vida real.
—Deixa anar l’arma —va insistir en Ricky.
—No. —L’home va moure el cap—. Tampoc no faré això. De totes maneres és un
clixé. Veurà, si deixo caure l’arma al terra, renuncio a qualsevol opció que pugui tenir.
Examini la situació, doctor: segons el meu criteri professional, ja ha desaprofitat la
seva oportunitat. Sé el que passa pel seu cap. Sé que, si volgués disparar, ja ho hauria
fet. Però assassinar un home, fins i tot algú que te n’ha donat molts motius, és més
difícil del que havia imaginat. Vostè viu en un món de mort imaginària, doctor. Tots
aquests impulsos assassins que ha escoltat durant anys i que ha contribuït a sufocar.
Per a vostè només existeixen en el regne de la fantasia. Però aquesta nit, aquí, no hi ha
res més que la realitat. I en aquest moment està buscant la força per matar. I m’hi jugo

el que vulgui que no la troba amb facilitat. Jo, d’altra banda, no necessito recórrer tant
camí. A mi no m’hauria preocupat gens l’ambigüitat moral de disparar a algú per
l’esquena. O per davant, en realitat. Com es diu, les coses només s’aprenen amb la
pràctica. Sempre que el blanc estigui mort, què hi fa? Així que no deixaré caure la
meva arma, ni ara ni mai. Romandrà a la meva mà dreta, armada i a punt. Em giraré
ara? Provaré sort en aquest moment? O esperaré una mica?
En Ricky va callar. El cap li rodava.
—Hauria de saber una cosa, doctor: si vol ser un bon assassí, no hauria de
preocupar-se per la seva penosa vida.
En Ricky va escoltar aquelles paraules a través de la foscor i va sentir una terrible
inquietud.
—Jo et conec —va dir—. Conec aquesta veu.
—Sí, és veritat —va contestar en Rumplestiltskin en un to una mica burleta—.
L’ha sentida força sovint.
En Ricky es va sentir de sobte com si estigués dret sobre gel relliscós.
—Gira’t —va ordenar, i la inseguretat es va reflectir en la seva veu.
En Rumplestiltskin va negar amb el cap.
—És millor que no em demani això. Perquè, si ho faig, gairebé tot l’avantatge que
té haurà desaparegut. Veuré la seva posició exacta i l’hi asseguro, doctor, que una
vegada el tingui localitzat, passarà molt poc temps abans que el mati.
—Et conec —va repetir en Ricky en un xiuxiueig.
—Tant li costa? La veu és la mateixa. La postura. Totes les inflexions i els tons, els
matisos i les peculiaritats. Hauria de reconeixe’ls tots —va dir en Rumplestiltskin—.
De fet, ens hem vist cinc vegades a la setmana durant gairebé un any. I tampoc no
m’hauria girat llavors. I el procés psicoanalític, no és més o menys el mateix que això?
El metge amb els coneixements, el poder i, m’atreviria a dir, les armes just a l’esquena
del pobre pacient, que no pot veure què passa i només explica els seus records
miserables i patètics. Tant han canviant les coses per a nosaltres, doctor?
En Ricky tenia la gola resseca, però tot i així se li va encallar el nom.
—Zimmerman?
—En Zimmerman és mort. —En Rumplestiltskin va riure de nou.
—Però tu ets…
—Sóc l’home que va conèixer com a Roger Zimmerman. Amb una mare invàlida i
un germà indiferent, i una feina que no anava enlloc, i tota aquesta còlera que mai
semblava aplacar-se malgrat tota la xerrameca que deixava anar en la seva consulta.
Aquest és el Zimmerman que vostè va conèixer, doctor Starks. I aquest és el
Zimmerman que va morir.
En Ricky estava marejat. Estava comprenent més mentides.
—Però el metro…
—Allí és on en Zimmerman, el vertader Zimmerman, que tenia tendències
suïcides, va morir. Empès a la mort. Una mort oportuna.

—Però jo no…
En Rumplestiltskin es va arronsar d’espatlles.
—Doctor, un home va a la seva consulta i li diu que és Roger Zimmerman i que
pateix això i allò, es presenta com un pacient adequat per a l’anàlisi i té els mitjans
econòmics per pagar els seus honoraris. Va comprovar alguna vegada que aquell
home fos en realitat qui deia ser? —En Ricky va callar—. No ho crec. Si ho hagués fet,
hauria descobert que l’autèntic Zimmerman era més o menys com jo li vaig presentar.
L’única diferència que hi havia era que no era la persona que anava a la seva consulta.
Aquest era jo. I, quan va arribar l’hora que morís, ja m’havia proporcionat el que
necessitava. Em vaig limitar a agafar prestada la seva vida i la seva mort. Perquè jo
havia de coneixe’l a vostè, doctor. Havia de veure’l i estudiar-lo. I havia de fer-ho de la
millor manera. Em va costar una mica de temps, però vaig esbrinar el que necessitava.
A poc a poc, sí, però vostè sap que tinc molta paciència.
—Qui ets? —va preguntar en Ricky.
—No ho sabrà mai. I no obstant això, ja ho sap. Coneix el meu passat. Sap com
vaig créixer. Ho sap tot dels meus germans. Sap molt sobre mi, doctor. Però mai no
sabrà qui sóc en realitat.
—Per què m’has fet això?
En Rumplestiltskin va moure el cap, com si li sorprengués la senzilla audàcia de la
pregunta.
—Ja coneix les respostes. Tan difícil és pensar que un nen que ha vist com
infligien patiment a la seva mare, com la pegaven i la sumien en una desesperació tan
profunda que va haver de suïcidar-se per aconseguir la salvació, es dediqui a venjar-se
de totes les persones que no la van ajudar, inclòs vostè, quan va arribar a una posició
en la qual podia fer-ho?
—La venjança no resol res —va assegurar en Ricky.
—Ha parlat com un home que mai no ho ha comprovat —va grunyir en
Rumplestiltskin—. Està equivocat, naturalment. Com tantes altres vegades. La
venjança serveix per netejar el cor i l’ànima. Ha existit des que el primer cavernícola
va baixar d’un arbre i va colpejar el seu germà al cap per alguna qüestió d’honor. Però,
sabent tot el que sap sobre el que va passar a la meva mare i els seus tres fills, encara
creu que les persones que ens van girar l’esquena no ens deuen res? Nens que no
havien fet res dolent, però que van ser abandonats a la seva sort per moltes persones
que haurien d’haver actuat d’una altra manera si haguessin tingut un mínim de
compassió o empatia, o només una mica d’humanitat. No ens deuen, després d’haver
superat aquests turments, res a canvi? És una pregunta molt suggerent.
Es va detenir i, en sentir el silenci d’en Ricky com a resposta, va parlar amb fredor:
—Veurà, doctor, la vertadera pregunta que es planteja aquesta nit no és per què
busco la seva mort, sinó per què no hauria de fer-ho.
De nou, en Ricky no va contestar.
—El sorprèn que m’hagi convertit en un assassí?

No el sorprenia, però no ho va esmentar.
El silenci va embolcallar els dos homes un moment i, després, igual com passaria
en la inviolabilitat de la seva consulta, amb un divan i la tranquil·litat, un dels homes
va interrompre el fantasmagòric silenci amb una altra pregunta.
—Li puc preguntar una cosa? Per què creu que no mereix morir?
En Ricky va notar el somriure de l’home, sens dubte un somriure fred, cruel.
—Tothom mereix morir per alguna cosa —va afegir—. Ningú no és innocent,
doctor. Ni vostè. Ni jo. Ningú. —En Rumplestiltskin va semblar estremir-se en aquell
moment. En Ricky es va imaginar els dits de l’home tancant-se sobre la seva arma—.
Miri, doctor Starks —va dir amb una freda resolució que indicava el que estava
pensant—. Crec que, malgrat que aquesta última sessió hagi estat molt interessant i
encara que hi hagi molt més per dir, s’ha acabat el temps de parlar. Ha arribat el
moment que algú mori. I vostè és qui té més números.
En Ricky va ajustar la mira de la pistola i va inspirar fondo. Estava ataquinat
contra la runa, incapaç de moure’s i amb el camí darrere d’ell també bloquejat. Tota la
vida que havia viscut i tota la que tenia per viure descartades, tot per un sol acte de
negligència quan era jove i per no haver actuat d’una altra manera. En un món
d’opcions, no n’hi quedava cap. Va posar el dit al gallet de la pistola i es va armar de
força i voluntat.
—Oblides una cosa —va dir a poc a poc, amb fredor—. El doctor Starks ja és
mort.
I va disparar.
Va ser com si l’home reaccionés al petit canvi de la veu d’en Ricky, que va
reconèixer en el primer to dur de la primera paraula, i la seva preparació i la
comprensió de la situació prenguessin el control, de manera que la seva reacció va ser
incisiva, immediata i sense vacil·lació. Quan en Ricky va pitjar el gallet, en
Rumplestiltskin es va tirar a un costat, girant en fer-ho, amb la qual cosa el primer
tret, dirigit al centre de la seva esquena, li va esquinçar, en canvi, l’omòplat, i el segon
li va travessar el braç dret amb un so de trencament, sord, en arribar a la carn, i
cruixint en fer pols l’os.
En Ricky va disparar una tercera vegada, per reflex, i la bala, xiulant, es va perdre
en la foscor.
En Rumplestiltskin es va recargolar amb un crit ofegat mentre una onada
d’adrenalina superava la força dels impactes que havia rebut i li feia intentar aixecar
l’arma amb el braç destrossat. Va agafar l’arma amb la mà esquerra i va procurar
mantenir-la ferma mentre trontollava cap enrere en precari equilibri. En Ricky es va
quedar paralitzat en veure el canó de la pistola automàtica que s’elevava, com el cap
d’una cobra, anant d’un costat a un altre i buscant-lo amb el seu únic ull, mentre
l’home que l’empunyava trontollava com si estigués a la vora relliscosa d’un precipici.

La detonació va ser irreal, com si passés a una altra persona, a algú llunyà que no
guardés relació amb ell. Però el xiulet de la bala que va solcar l’aire sobre el seu cap sí
que va ser real i va catapultar en Ricky de tornada a l’acció. Un segon tret va esquinçar
l’aire, i va notar el vent calent de la bala en travessar la massa informe del capot que li
penjava de les espatlles. Va inspirar i va sentir olor de pólvora i fum. A continuació va
aixecar la seva arma a la vegada que combatia els nervis elèctrics que amenaçaven de
fer-li tremolar les mans i va encanonar la cara d’en Rumplestiltskin mentre l’assassí es
desplomava davant seu.
L’assassí va semblar balancejar-se cap enrere en un intent d’incorporar-se, com si
esperés el tret final, mortífer. La seva arma havia relliscat cap al terra i li penjava a un
costat del cos després del seu segon tret, subjecta només amb la punta d’uns dits
crispats que ja no responien a uns músculs destrossats i sagnants. Es va posar la mà
esquerra a la cara, per protegir-se del tret de gràcia.
L’adrenalina, la còlera, l’odi, la por, la suma de tot el que li havia passat es va
ajuntar, en aquest instant, exigint, insistint, donant-li ordres, i en Ricky va pensar
sense reflexionar que per fi, en aquell precís moment, estava a punt de guanyar.
I llavors es va detenir perquè, de sobte, es va adonar que no ho faria.
En Rumplestiltskin havia empal·lidit, com si la llum de la lluna li il·luminés la

cara. Pel braç i el tòrax li corria sang, que semblava ratlles de tinta negra. Va intentar
una altra vegada, dèbilment, subjectar l’arma i aixecar-la, però no va poder. El xoc
s’apoderava amb rapidesa del seu cos, cosa que li entorpia els moviments i li
ennuvolava la raó. Era com si la calma que havia descendit sobre els dos homes quan
els ressons dels trets es van esvair fos palpable i cobrís tots els seus moviments.
En Ricky va contemplar l’home que havia conegut i, no obstant això, no havia
conegut com a pacient, i va saber que en Rumplestiltskin moriria dessagnat
ràpidament. O sucumbiria al xoc. Va pensar que només a les pel·lícules es podia
disparar de prop bales potents a un home i que aquest seguís tenint forces per ballar la
giga. Va calcular que a en Rumplestiltskin només li quedaven minuts.
Una part desconeguda d’ell insistia que es quedés a veure com aquell home moria.
No ho va fer. Es va posar dret i va avançar. Va donar una puntada de peu a la
pistola per allunyar-la de la mà de l’assassí i després va ficar la seva a la motxilla.
Mentre en Rumplestiltskin balbucejava alguna cosa en la seva lluita contra la
inconsciència que anunciaria la mort, en Ricky es va ajupir i va fer un esforç per
aixecar-lo del terra i, amb tot l’impuls que va poder, se’l va carregar a l’espatlla com
fan els bombers. Es va redreçar a poc a poc per adaptar-se al pes i, reconeixent la
ironia de la situació, va avançar oscil·lant a través de les ruïnes per treure de la runa
l’home que volia veure’l mort.
La suor li coïa els ulls i havia d’esforçar-se per fer cada pas. El que transportava
semblava molt més gros que qualsevol cosa que hagués carregat mai. Va notar que en

Rumplestiltskin perdia el coneixement i va sentir com la seva respiració es tornava
cada vegada més sorollosa i dificultosa, asmàtica amb la proximitat de la mort. Ell, per
la seva part, inspirava glopades grans d’aire humit i s’impulsava amb passos ferms,
automàtics, cada un més difícil que l’anterior i d’un desafiament creixent. Va pensar
que era l’única manera d’aconseguir la llibertat.
Es va detenir a la vora de la carretera. La nit els embolcallava a tots dos. Va deixar
en Rumplestiltskin al terra i va passar les mans sobre la seva roba. Per al seu
alleujament, va trobar el que esperava: un telèfon mòbil.
A en Rumplestiltskin li costava cada vegada més respirar. En Ricky sospitava que
la primera bala s’havia fragmentat en impactar contra l’omòplat i que el so
borbollejant que sentia era d’un pulmó perforat. Va contenir el millor que va poder
l’hemorràgia de les ferides i va trucar al número d’Urgències de Wellfleet que
recordava des de feia tant de temps.
—Servei d’Urgències de Cape Cod —va anunciar una veu abrupta, eficient.
—Escolti amb molta atenció —va demanar en Ricky, a poc a poc, fent una pausa
entre les paraules—. Només l’hi diré una vegada, així que capti-ho bé. Hi ha hagut un
tiroteig accidental. La víctima és a Old Beach Road, davant de l’antiga casa d’estiueig
del difunt doctor Starks, la que es va incendiar l’estiu passat. Està al camí d’entrada.
La víctima presenta ferides d’arma de foc a l’omòplat i a l’avantbraç dret, i es troba en
estat de xoc. Morirà si no arriben aquí en uns minuts. Ho ha entès?
—Qui truca?
—Ho ha entès?
—Sí. Estic enviant els equips d’urgència a Old Beach Road. Qui truca?
—Coneix el lloc que li he dit?
—Sí. Però he de saber qui truca.
En Ricky va reflexionar abans de contestar:
—Ningú encara que sigui algú. —Va penjar l’auricular. Va treure la seva arma, va
extreure les bales que quedaven del carregador i les va llançar al més lluny que va
poder al bosc. Després, va deixar caure la pistola al costat de l’home ferit. També va
treure la llanterna de la motxilla, la va encendre i la va col·locar sobre el tòrax de
l’assassí inconscient. Al lluny se sentien sirenes. Els bombers estaven a només uns
quilòmetres de distància, a la carretera 6. No trigarien gaire a arribar allà. Va suposar
que el viatge a l’hospital necessitaria uns quinze minuts, potser vint. No sabia si el
personal d’urgències podria estabilitzar el ferit o si era capaç d’atendre ferides greus
de bala. Tampoc no sabia si hi hauria de guàrdia un equip quirúrgic adequat. Va fer
una altra ullada a l’assassí i no va saber si sobreviuria les pròximes hores. Potser sí.
Potser no. Per primera vegada en tota la seva vida, en Ricky va gaudir de la incertesa.
La sirena de l’ambulància s’acostava amb rapidesa. En Ricky es va girar i es va
allunyar, a poc a poc els primers passos, però augmentant el ritme fins a córrer amb
grans gambades. Els peus ressonaven en la carretera amb un ritme regular, deixant
que la foscor de la nit embolcallés la seva presència fins a ocultar-lo completament.

En Ricky va desaparèixer com un fantasma acabat de conjurar.

36
Als afores de Port-au-Prince
Una hora després de l’alba, en Ricky observava com una petita sargantana de
color verd llima recorria veloç la paret, desafiant la gravetat a cada pas. L’animalet es
movia per ratxes i es detenia de tant en tant per estendre el sac taronja del coll abans
de sortir disparat uns passos per tornar a parar-se i girar el cap a dreta i esquerra com
si comprovés si hi havia algun perill. En Ricky admirava i envejava la meravellosa
simplicitat del món quotidià de la sargantana: trobar alguna cosa per menjar i evitar
ser devorada.
Al sostre, un vell ventilador marró de quatre pales grinyolava lleugerament a cada
revolució mentre removia l’aire calent i estàtic de la petita habitació. Quan va baixar
les cames del llit, les molles del matalàs van igualar el soroll del ventilador. Es va
estirar, va badallar, es va passar una mà pels cabells que cobrien la seva calba incipient
i, després d’agafar els gastats pantalons curts caqui que penjaven del galant de nit, va
buscar les ulleres. Es va aixecar i va omplir una palangana d’aigua amb una gerra
situada en una taula de fusta que es balancejava. Es va mullar la cara i va deixar que
part de l’aigua li baixés pel pit. Va agafar una tovalloleta esfilagarsada i la va
ensabonar amb una pastilla acre que guardava a la taula. Va submergir la tovallola a
l’aigua i es va rentar el millor que va poder.
L’habitació era gairebé quadrada i les parets, estucades al seu dia d’un blanc
vibrant, amb el pas dels anys havien adquirit un to que recordava la pols que cobria el
carrer. Tenia poques pertinences: una ràdio que a la primavera emetia els partits
d’entrenament de les Forces Armades i diverses peces de roba. Un calendari actual
amb una jove en topless i una mirada provocativa tenia aquest dia assenyalat amb
bolígraf negre. Penjava d’un clau a escassa distància d’un crucifix de fusta tallat a mà
que en Ricky suposava que era de l’anterior ocupant, però que no havia tret perquè li
havia semblat que despenjar una icona religiosa en un país en què la religió era tan
fonamental —de maneres estranyes i conflictives per a tantes persones— era buscar-
se mala sort. I, al cap i a la fi, la seva sort havia estat bastant bona fins llavors. En una
paret havia muntat dos prestatges que estaven abarrotats de llibres desgastats i molt
usats de medicina, a més d’altres de nous. Els títols anaven des de les coses més
pràctiques (Malalties tropicals i tractaments) fins a les més curioses (Estudis sobre les
pautes de les malalties mentals per a les nacions en vies de desenvolupament). Tenia un
quadern de pell sintètica gruixut i uns quants bolígrafs que usava per anotar
observacions i tractaments, i que guardava en una tauleta al costat d’un ordinador
portàtil i una impressora. Sobre la impressora tenia una llista manuscrita de farmàcies
a l’engròs del sud de Florida. També tenia una bossa de viatge de lona negra

suficientment gran per a un viatge de dos o tres dies, on guardava una mica de roba.
Va fer una ullada a l’habitació i va pensar que no era gran cosa, però s’ajustava al seu
estat d’ànim i a la seva persona, i encara que sospitava que li resultaria fàcil traslladar-
se a un allotjament millor, no estava segur que ho fes, ni tan sols després d’haver
acabat amb els encàrrecs que li havien d’ocupar la resta de la setmana.
Es va acostar a la finestra i va observar el carrer. Estava a només mitja illa de la
clínica i ja veia gent que s’esperava a fora. Davant hi havia una petita botiga de
comestibles, i el propietari i la seva dona, dues persones de mitjana edat molt
corpulentes, treien unes caixes i uns barrils de fusta que contenien fruites i verdures
fresques. També estaven preparant cafè i l’aroma li va arribar més o menys al mateix
temps que la dona es va girar i el va veure a la finestra. El va saludar amb alegria,
somrient, i va assenyalar el cafè que bullia a foc lent, convidant-lo a unir-se a ells. En
Ricky va aixecar un parell de dits per indicar que hi aniria en dos minuts, i la dona va
tornar a la feina. El carrer ja començava a omplir-se de gent, i en Ricky va intuir que
seria un dia mogut a la clínica. La calor de principis de març era més intensa del
normal i es barrejava amb un gust distant de buguenvíl·lia, hortalisses i humanitat,
mentre que les temperatures pujaven amb la mateixa rapidesa que avançava el matí.
Va dirigir la mirada als turons, que alternaven un verd exuberant i vivaç amb un
marró erm, elevant-se per sobre de la ciutat. Haití era vertaderament un dels països
més fascinants del món. Era el lloc més pobre que havia vist mai però, en certs sentits,
també el més digne. Sabia que, quan baixés pel carrer cap a la clínica, seria l’única cara
blanca en quilòmetres. Això, abans, l’hauria inquietat, però ara ja no. Li agradava ser
diferent, i era conscient que una mena de misteri l’acompanyava a cada pas.
El que li agradava més era que, malgrat el misteri, la gent del carrer estava
disposada a acceptar la seva estranya presència sense fer preguntes. O, almenys, no a
la cara, cosa que li semblava tant un compliment com un compromís amb els quals ell
estava disposat a viure.
Es va reunir amb el botiguer i la seva dona per prendre una tassa de cafè amarg i
espès, endolcit amb sucre sense refinar. Va menjar un tros de pa acabat de fer i va
aprofitar l’ocasió per examinar el furóncol de l’esquena del propietari que havia obert
i drenat tres dies enrere. La ferida semblava estar cicatritzant ràpidament i va recordar
a l’home mig en anglès i mig en francès que la mantingués neta i que es canviés la
bena una altra vegada aquell dia.
El botiguer va assentir, va somriure, va parlar uns minuts sobre la fluixa
campanya de l’equip local de futbol i va suplicar a en Ricky que assistís al pròxim
partit. El nom de l’equip era Soaring Eagles i a cada partit despertava les passions del
barri amb resultats irregulars que no li permetien acabar d’arrancar. El botiguer no va
acceptar que en Ricky pagués el seu exigu esmorzar. Ja era una cosa una mica
rutinària entre els dos homes. En Ricky es ficava la mà a la butxaca i el propietari feia
senyes per rebutjar el que en tragués. Com sempre, en Ricky li va donar les gràcies, i li

va prometre anar al partit de futbol amb els colors vermell i verd dels Eagles. Després
va marxar cap a la clínica, amb el gust del cafè encara a la boca.
La gent s’aglomerava al voltant de l’entrada i tapava el cartell escrit a mà que deia
en lletres negres i desiguals amb algunes faltes ortogràfiques: EXELENT CLÍNICA
MEDICA DEL DOCTOR DUMONDAIS. HORARIS 7 A 7 I VISITES CONCERTADES.
TELÈFON 0678975. En Ricky va passar a través de la gentada, que es va apartar per
deixar-lo avançar. Més d’un home el va saludar aixecant el barret en la seva direcció.
Va reconèixer les cares d’alguns pacients assidus i els va tornar la salutació amb un
somriure. Les expressions de les cares van reflectir respostes i va sentir més d’un
«Bonjour, monsieur le docteur» xiuxiuejat. Va estrènyer la mà a un home gran, el
sastre Dupont, que li havia confeccionat un vestit de lli de color havà molt més
elegant del que en Ricky necessitava, després que ell li hagués proporcionat Vioxx per
a l’artritis que tenia als dits. Com havia esperat, el fàrmac havia obrat meravelles.
En entrar a la clínica, va veure la infermera del doctor Dumondais, una dona
majestuosa que semblava mesurar metre i mig tant verticalment com
horitzontalment, però amb una fortalesa al seu cos massís i un ampli coneixement
dels remeis tradicionals i les cures de vodú aplicables a infinitat de malalties tropicals.
—Bonjour, Hélène —va dir en Ricky—. Tout le monde est arrivé ce jour.
—Sí, doctor. Estarem tot el dia ocupats.
En Ricky va moure el cap. Ell practicava el seu francès illenc amb ella, la qual, a
canvi, practicava el seu anglès amb ell, preparant-se amb l’esperança de reunir algun
dia diners suficients a la caixa que guardava enterrada al pati de casa seva per pagar al
seu cosí una plaça en el seu vell vaixell pesquer, de manera que aquest s’arrisqués a
navegar pel traïdor estret de Florida i la portés a Miami per poder començar de zero
en un lloc on, segons sabia de bona tinta, els carrers estaven plens de diners.
—No, no, Hélène, pas docteur. C’est monsieur Lively. Je ne suis plus un médecin.
—Sí, sí, senyor Lively. Sé que em diu això moltes vegades. Ho sento, una altra
vegada oblidat. —Va esbossar un somriure, com si no ho entengués del tot, però, tot i
així, desitgés participar de la gran broma que feia en Ricky en contribuir amb tants
coneixements mèdics a la clínica i, no obstant això, no voler que l’anomenessin
doctor. En Ricky es pensava que l’Hélène atribuïa aquest comportament a les
peculiaritats estranyes i misterioses de tots els blancs i, com a la gent reunida a la
porta de la clínica, tant li era com volia en Ricky que l’anomenessin. Ella sabia el que
sabia.
—Le docteur Dumondais, il est arrivé ce matin?
—Sí, monsieur Lively. En el seu, ah, bureau.
—Es diu despatx.
—Sí, sí, j’oublie. Despatx. Oficina. Sí. Està allà. Il vous attend.
En Ricky va trucar a la porta i va entrar. Auguste Dumondais, un home menut
que portava bifocals i el cap afaitat, estava darrere la seva esgavellada taula de fusta, a

l’altre costat de la llitera, posant-se una bata blanca. Quan en Ricky va entrar, va
aixecar la vista i li va somriure.
—Ah, Ricky, estarem ocupats avui, no?
—Oui —va contestar en Ricky—. Bien sûr.
—Però no és avui el dia que ens deixes?
—Només per a una breu visita a casa. Serà menys d’una setmana.
El metge, que semblava un gnom, va assentir. En Ricky va advertir el dubte
reflectit en els seus ulls. Auguste Dumondais no havia fet gaires preguntes quan en
Ricky havia arribat a la clínica sis mesos abans i va oferir els seus serveis a canvi d’un
salari més que modest. La clínica havia prosperat després que en Ricky hi hagués
instal·lat la seva consulta, molt semblant a la que ell ocupava en aquell moment,
empenyent le docteur Dumondais a abandonar la seva pobresa autoimposada i
permetent-li invertir en més equip i més medicines. Últimament els dos homes
havien comentat l’adquisició d’un aparell de raigs X de segona mà d’un centre de
liquidació dels Estats Units que en Ricky havia descobert. En Ricky veia que el doctor
temia que l’atzar que l’havia portat a la seva porta l’arrabassés.
—Una setmana com a molt. T’ho prometo.
—No m’ho prometis, Ricky —va dir Auguste Dumondais movent el cap—. Has de
fer el que hagis de fer, per la raó que sigui. Quan tornis, continuarem el nostre treball.
—Va somriure, com donant a entendre que tenia tantes preguntes que li resultava
impossible decidir per quina començar.
En Ricky va assentir. Es va treure el quadern de la butxaca ampla dels pantalons.
—Hi ha un cas —va comentar—. El del nen que vaig veure l’altra setmana.
—Ah, sí —va somriure el doctor—. Naturalment, el recordo. Em vaig imaginar
que t’interessaria, no? Quants anys té, cinc?
—Sis. I tens raó, Auguste, m’interessa molt. El nen encara no ha dit ni una sola
paraula, segons la seva mare.
—Això és també el que jo vaig entendre. Interessant, no creus?
—Poc corrent. Sí, és veritat.
—I el teu diagnòstic?
En Ricky va visualitzar aquell nen petit, prim i nerviüt com molts altres illencs, i
una mica desnodrit, cosa que també era típica, però no tant. El nen tenia una mirada
furtiva mentre havia estat davant d’en Ricky, espantat malgrat seguir a la falda de la
seva mare. Aquesta havia vessat unes llàgrimes amargues que li van relliscar per les
galtes fosques quan en Ricky li va fer preguntes, perquè la dona creia que el nen era el
més intel·ligent dels seus set fills, ràpid a aprendre, ràpid a llegir, ràpid amb els
números, però sense dir mai una paraula. El considerava un nen especial en gairebé
tots els aspectes. La dona tenia fama de tenir poders màgics i es guanyava alguns
diners extra venent filtres d’amor i amulets que, segons es deia, protegien del mal. I en
Ricky va comprendre que, per a ella, portar al nen a veure l’estrany metge blanc de la

clínica devia haver estat una concessió molt difícil de fer i indicava la seva decepció
respecte a les medicines natives i el seu amor pel nen.
—No crec que la dificultat sigui orgànica —va dir en Ricky a poc a poc.
—La seva falta de parla és…? —Auguste Dumondais va somriure, i va convertir
aquella expressió en una pregunta.
—Una reacció histèrica.
El petit doctor negre es va fregar la barbeta i es va passar la mà pel crani lluent.
—Ho recordo vagament dels meus estudis. Pot ser. Per què penses això?
—La mare va insinuar una tragèdia, quan el nen era més petit. Hi havia set fills a
la família però ara només en són cinc. Coneixes la història d’aquesta gent?
—Van morir dos nens, és cert. I el pare també. Recordo que va ser en un accident,
durant una gran tempesta. Sí, el nen era allà; això també ho recordo. Podria ser
l’origen. Però quin tractament podríem aplicar-li?
—L’elaboraré després d’estudiar una mica més el cas. Haurem de convèncer la
mare, és clar. No serà fàcil.
—Li resultarà car?
—No —va contestar en Ricky. La petició d’Auguste Dumondais que donés un
diagnòstic sobre el nen quan tenia previst un viatge fora del país obeïa a algun motiu.
Un motiu bo, sens dubte, Imaginava que ell hauria fet més o menys el mateix—. Crec
que no els costarà gaire portar-me el nen perquè el vegi quan hagi tornat. Però primer
he d’esbrinar algunes coses.
—Excel·lent —va dir en Dumondais, que va somriure i va assentir. Es va penjar un
estetoscopi al coll i va entregar a en Ricky una bata blanca.
Va ser un dia molt ocupat, tant, que en Ricky gairebé va perdre el seu vol a Miami
amb CaribeAir. Un empresari de mitjana edat anomenat Richard Lively, que viatjava
amb un passaport nord-americà recent que només contenia uns quants segells de
diverses nacions caribenyes, va passar per la duana nord-americana sense massa
dilació. Va comprendre que no encaixava en cap dels habituals perfils delictius, que
s’havien inventat més que res per identificar els traficants de drogues. En Ricky va
pensar que era un delinqüent molt més especial, impossible de classificar. Tenia
reserva a l’avió de les vuit del matí a La Guardia, així que va pernoctar al Holiday Inn
de l’aeroport. Va prendre una llarga dutxa calenta i sabonosa, que va gaudir tant des
d’un punt de vista higiènic com sensual, i que li va semblar ratllar en autèntic luxe
després de l’allotjament espartà al qual estava acostumat. L’aire condicionat que
mitigava la calor de l’exterior i refrescava l’habitació constituïa un plaer recordat. Però
va dormir de manera irregular, amb sobresalts, després d’una hora de fer voltes al llit
abans que se li tanquessin els ulls per despertar-se després dues vegades, una enmig
d’un somni sobre l’incendi de casa seva i una altra quan somiava amb Haití i amb el
nen que no podia parlar. Es va estar estirat al llit, en la foscor, una mica sorprès que
els llençols li semblessin massa suaus i el matalàs massa tou, i va escoltar el brunzit de
la màquina de glaçons de gel al vestíbul i alguns passos al passadís apagats per la

moqueta. Enmig del silenci, va reconstruir l’última trucada que havia fet a la Virgil,
feia gairebé nou mesos.
Era mitjanit quan va arribar a l’habitació als afores de Provincetown. Havia sentit
una estranya i contradictòria sensació d’esgotament i energia, cansat de la llarga
carrera i entusiasmat amb la idea d’haver superat una nit que hauria d’haver vist la
seva mort. S’havia deixat caure al llit i havia marcat el número de la Virgil a
Manhattan.
Quan va contestar al primer to, es va limitar a dir:
—Sí?
—No és la veu que esperaves —va contestar en Ricky.
La Virgil es va quedar callada.
—El teu germà, l’advocat, és aquí, oi? Assegut davant teu, esperant la mateixa
trucada.
—Sí.
—Digue-li que despengi el supletori i escolti.
En uns segons, en Merlin estava també en la línia.
—Escolti —va començar l’advocat, tempestuós en la seva falsa bravata—. No té
idea…
—Tinc moltes idees —el va interrompre en Ricky—. Ara calla i escolta’m, perquè les
vides de tots depenen d’això.
En Merlin va començar a dir alguna cosa, però en Ricky va notar que la Virgil
l’havia malmirat perquè callés.
—Primer, el vostre germà. En aquest moment és al Mid Cape Medical Center.
Seguirà allà o el portaran a Boston perquè l’operin. La policia voldrà fer-li moltes
preguntes si sobreviu a les ferides, però crec que els serà difícil entendre quin delicte s’ha
comès aquesta nit, si és que se n’ha comès algun. També voldran fer-vos preguntes a
vosaltres, però crec que necessitarà el suport dels germans als quals estima, a més del
consell d’un advocat, suposant que sobrevisqui. De manera que el primer que heu de fer
és ocupar-vos d’ell.
Tots dos van romandre en silenci.
—Ho heu de decidir vosaltres, és clar. Potser preferiu deixar que manegi ell sol la
situació. Potser no. L’elecció és vostra i haureu de viure amb la vostra decisió. Però hi
ha altres assumptes que s’han d’atendre.
—Quina classe d’assumptes? —va preguntar la Virgil amb veu monòtona en un
intent de no revelar cap emoció, una cosa que, com va observar en Ricky, era tan
reveladora com qualsevol to que hagués adoptat.
—Primer, les coses més mundanes: els diners que em vau robar del meu pla de
jubilació i dels meus comptes d’inversions. Tornareu aquest import al compte número
01-00976-2 del Crédit Suisse. Anoteu-ho. Ho fareu immediatament.

—O? —va voler saber en Merlin.
—Crec que és de manual que cap advocat no pregunta mai si ja en sap la resposta
per endavant. —En Ricky va somriure—. Així que suposo que ja saps la resposta.
Allò va silenciar l’advocat.
—Què més? —va preguntar la Virgil.
—Tinc un nou joc —va dir en Ricky—. El joc de seguir amb vida. Està pensat
perquè juguem tots nosaltres. A la vegada.
Cap dels germans no va respondre.
—Les regles són senzilles —va indicar en Ricky.
—Quines són? —va preguntar la Virgil en veu baixa.
—Quan vaig agafar les meves últimes vacances, cobrava als meus pacients entre 75
i 125 dòlars per sessió. —En Ricky va tornar a somriure—. Veia cada pacient quatre o
cinc vegades a la setmana, en general quaranta-vuit setmanes a l’any. Podeu fer els
càlculs vosaltres mateixos.
—Sí —va dir la Virgil—. Coneixem la teva vida professional.
—Esplèndid —va dir en Ricky amb èmfasi—. Bé, doncs aquesta és la manera com
funciona el joc de seguir amb vida: qui vol seguir respirant fa teràpia. Amb mi. Qui
paga, viu. Quanta més gent entri en l’esfera immediata de la vostra vida, més pagareu,
perquè això garantirà també la seva seguretat.
—A què et refereixes amb això de «més gent»? —va preguntar la Virgil.
—Deixaré que això ho definiu vosaltres —va contestar en Ricky amb fredor.
—I si no fem el que diu? —va dir en Merlin.
—Quan no m’arribin diners, suposaré que el vostre germà s’ha recuperat de les
seves ferides i em persegueix una altra vegada —va contestar en Ricky amb freda duresa
—. I em veuré obligat a començar a perseguir-vos. —Va fer una pausa abans d’afegir—:
O algú pròxim a vosaltres. Una esposa. Un fill. Un amant. Un soci. Algú que
contribueixi que la vostra vida sigui normal.
De nou van guardar silenci.
—Voleu tenir una vida normal? —va preguntar en Ricky.
No van contestar, encara que ell ja sabia la resposta.
—És més o menys la mateixa elecció que vosaltres em vau fer prendre temps enrere
—va prosseguir en Ricky—. Només que aquesta vegada es tracta d’una qüestió
d’equilibri. Podeu mantenir l’equilibri entre vosaltres i jo. I podeu assenyalar aquesta
equitat amb la cosa més fàcil i menys important: el pagament de certa quantitat de
diners. Així que pregunteu-vos a vosaltres mateixos el següent: quant val la vida que
vull viure?
En Ricky va tossir per donar-los un moment, i va continuar:
—D’alguna manera és la mateixa pregunta que faria a qualsevol que vingués a mi
per rebre teràpia.
I, dit això, va penjar.

El dia era serè sobre Nova York i des del seu seient va distingir l’estàtua de la
Llibertat i Central Park mentre l’avió sobrevolava la ciutat i s’aproximava a La
Guardia. Tenia l’estranya sensació que no tornava a casa, sinó més aviat que visitava
un espai oblidat durant molt temps, com veure el campament de muntanya on un va
passar un únic i desgraciat estiu durant unes vacances llargues imposades pels pares.
Volia moure’s de pressa. Havia fet una reserva per tornar a Miami en l’últim vol
d’aquella nit i no tenia gaire temps. Al taulell de lloguer hi havia cua i va trigar una
estona a treure el cotxe reservat a nom del senyor Lively. Va utilitzar el seu carnet de
New Hampshire, que caducaria al cap de mig any. Va pensar que, potser, seria
encertat traslladar-se fictíciament a Miami abans de tornar a les illes.
Va trigar uns noranta minuts arribar a Greenwich, Connecticut, amb poc trànsit, i
va descobrir que les indicacions que havia obtingut a Internet eren exactes fins a la
fracció del quilòmetre. Això el va divertir perquè va pensar que la vida no és mai, en
realitat, tan precisa.
Es va detenir al centre de la ciutat i va comprar una ampolla de vi car en una
licoreria. A continuació, va conduir fins a una casa en un carrer que potser podria
considerar-se, segons els elevats estàndards d’una de les comunitats més riques de la
nació, bastant modesta. Les cases eren només ostentoses, no insultants. Les que
s’incloïen en aquesta segona categoria es trobaven unes illes més enllà.
Va aparcar al final del camí d’entrada d’una casa imitació estil Tudor. A la part de
darrere hi havia una piscina i, a la de davant, un roure que encara no havia florit. En
Ricky va pensar que el sol de mitjan març no era gaire fort, encara que resultava una
mica prometedor mentre es filtrava entre les branques que encara havien de florir. Va
decidir que es tractava d’una època de l’any estranyament variable.
Va trucar al timbre amb l’ampolla a la mà.
No va passar gaire temps abans que una dona que no devia arribar als trenta-cinc
obrís la porta. Portava uns texans i un jersei negre de coll de tortuga, i els cabells
rossos rogencs pentinats cap enrere li deixaven al descobert uns ulls amb potes de gall
i unes arruguetes a les comissures dels llavis que probablement es devien a
l’esgotament. Però la seva veu era suau i atractiva, i, en obrir la porta, va parlar gairebé
en un xiuxiueig. Abans que en Ricky pogués obrir la boca per parlar, la jove se li va
avançar:
—Xsst, per favor. Els bessons acaben d’adormir-se.
—Deuen donar molta feina —va dir en Ricky a la vegada que li tornava el
somriure.
—No s’ho pot imaginar —va contestar la dona, que seguia parlant molt baix—.
Què desitja?
—No recorda quan ens vam conèixer? —va preguntar en Ricky mentre li allargava
l’ampolla de vi. Era mentida, naturalment. No s’havien vist mai—. A la festa, amb els
socis del seu marit farà uns sis mesos.

La dona el va observar. En Ricky sabia que la resposta hauria de ser no, que no el
recordava, però l’havien educat millor que al seu marit, de manera que va contestar:
—Naturalment, senyor…
—Doctor —va indicar ell—. Però anomeni’m Ricky. —Li va estrènyer la mà i li va
entregar l’ampolla de vi—. Devia això al seu marit. Vam fer uns negocis junts farà un
any i volia donar-li les gràcies i recordar-li l’èxit del cas.
—Vaja —va exclamar ella mentre agafava l’ampolla, una mica perplexa—.
Gràcies, doctor…
—Ricky —va insistir—. Ell em recordarà.
Es va girar i, amb una lleugera salutació, va marxar pel camí d’entrada cap al cotxe
de lloguer. Havia vist tot el que volia, havia esbrinat tot el que calia. En Merlin havia
forjat una bonica vida per a la seva família. Una vida que prometia ser molt més
bonica en el futur. Però aquella nit, almenys, en Merlin no dormiria després de
destapar el vi. Sens dubte el trobaria amarg. És el que té la por.
Va pensar de visitar també la Virgil, però, en lloc d’això, es va limitar a encarregar
a una floristeria que li entreguessin una dotzena de lliris al plató on havia aconseguit
un paper, petit però important, en una producció costosa de Hollywood. En Ricky
havia esbrinat que era un bon paper i que, si ho feia bé, n’hi podria portar altres de
molt millors en el futur, encara que en Ricky dubtava que interpretés mai un
personatge més interessant que la Virgil. Uns lliris blancs eren perfectes. Normalment
solen enviar-se a un funeral amb una nota de condol. Va suposar que ella ho sabria.
Va fer embolicar el ram amb una cinta de ras negre i va adjuntar una targeta que
només deia:
Encara penso en tu.
Doctor S.
Va reflexionar que s’havia convertit en un home que parlava poc.

Epíleg per a l’edició commemorativa catalana d’El
psicoanalista
Ha passat més d’una dècada des del primer dia que vaig seure davant l’ordinador y
vaig decidir escriure una carta al doctor Frederick Starks, però encara recordo
fàcilment la joia lleugerament inquietant que vaig descobrir dins meu aquell matí,
quan vaig alterar la vida meticulosament organitzada y excessivament rutinària d’en
Ricky. «Feliç 53è aniversari, doctor. Benvingut al primer dia de la seva mort». Escriure
aquestes paraules va ser com notar una ressaca forta i perillosa sota les onades que
colpegen una platja, y preguntar-te, just quan la por i el pànic comencen a arrelar, si
seràs capaç d’arribar a la sorra, encara que solament sigui a uns pocs metres de
distància.
Una autora que admiro va dir una vegada que, per a ella, cada llibre era com un
fill que s’havia d’alimentar i criar fins que estava preparat per viure la seva pròpia
vida. No sé si estic totalment d’acord amb aquesta idea. Per a mi, cada llibre, i sobretot
els personatges que hi cobren vida a les pàgines, són com les persones que entren i
surten de la nostra vida. Algunes que al començament pensàvem que serien amigues
nostres per sempre s’allunyen i desapareixen. D’altres, amb les quals no imaginàvem
tenir gaire en comú, hi ocupen un lloc exagerat i no se’n van mai, mentre que
descobrim que, en realitat, hi compartim moltes coses. En els anys transcorreguts des
que vaig enviar aquella carta perillosa al doctor Starks, he descobert que el més
probable és que m’acompanyi molts anys. Se’m queda a la memòria, una mica com un
esperit benigne que sempre porto darrere l’espatlla, i en puc sentir la veu que
m’aconsella cada cop que sec per crear un nou personatge per a un nou llibre.
De vegades m’he demanat per què és una figura tan influent en històries que són
molt diferents a la seva. He creat altres personatges que semblen reclamar més atenció
d’una manera més insistent i egoista. D’altres es fan ressò de diferents esperances i
dilemes molt més variats en els quals estan atrapats. I finalment, n’hi ha que arriben a
la meva vida dels llibres i l’abandonen ràpidament, de manera que amb prou feines hi
deixen petjada.
Però en Ricky Starks continua amb mi, com un vell amic que, quan es renoven
coneixences, no sembla haver-se separat mai del meu costat. Crec que això obeeix
bàsicament a dos aspectes de la seva història que fins i tot m’agafa a mi una mica per
sorpresa. El primer és que tots podem entendre què és sentir-se aclaparat per coses
que són fora del nostre abast i que ens oprimeixen inexorablement. En el cas d’en
Ricky Starks, aquestes coses són greus i n’amenacen la vida, però tot i així, no són
impossibles de superar. Solament són dificilíssimes. I, de fet, són conseqüència del seu
passat. I el segon és que troba una sortida al que amenaça la seva existència confiant

totalment en el seu propi enginy. Crec que molts de nosaltres, quan ens enfrontem
amb problemes difícils, recorrem automàticament a institucions com els governs o les
religions. Potser demanem immediatament ajuda als amics i als familiars. I això no té
res de dolent. Al cap i a la fi, el govern, la religió, la família i els amics estan per a això;
per ajudar. Però en realitat, el primer que hauríem de fer és recórrer als nostres
recursos ocults. En certa manera, és això el que fa en Ricky: busca respostes dins seu.
És el que feia com a terapeuta, demanar als altres que busquessin respostes al seu món
interior. I, quan es troba immers en una situació per a la qual no hi ha cap solució
escrita, la busca en les seves pròpies capacitats. És com si es tractés ell mateix.
I potser continua amb mi per una tercera raó: en Ricky Starks aprèn tant sobre la
persona en qui s’ha convertit com sobre els assassins que l’assetgen. I, mentre es
reinventa, aconsegueix reconvertir la seva vida en una cosa plena de sentit.
Crec que durant l’escriptura d’aquest thriller, o de qualsevol thriller, la lliçó que
vaig aprendre del personatge que jo mateix havia inventat va ser senzilla, tot i que
profunda: no n’hi ha prou amb limitar-se a trobar una solució a un problema.
Aparentment, això pot ser important. Però la manera d’avançar realment és
comprendre que intentar sortir d’un dilema, per més complex que sigui el problema,
genera una oportunitat igual de transcendental.
Una cosa és enfrontar-se amb el passat d’un mateix. Però una altra totalment
diferent és veure el que ha estat, i el que significa, i utilitzar-ho després per construir
un futur millor.
Potser per això quan trasllado un nou conjunt de paraules a la primera pàgina
d’un primer capítol, el xiuxiueig que sento que em guia és tan conegut. En certa
manera és irònic. Les primeres paraules d’aquella carta eren «Feliç aniversari…».
Potser no va ser l’aniversari més feliç del doctor Starks. Però, en molts sentits, potser
va ser el pitjor i el millor alhora. I crec que és això el que constantment em recorda.

JOHN KATZENBACH (Princeton, Nova Jersey, EUA, 1950) és un periodista i escriptor
nord-americà que també ha treballat com guionista a pel·lícules basades en les
pròpies obres. És fill del conegut polític estatunidenc Nicholas Katzenbach. Va
treballar com a reporter pel Miami Herald i és conegut pels seus treballs a la revista
Herald Tropic.
Entre les seves novel·les, destaquen In the Heat of the Summer (1982, adaptada al
cinema amb el títol: Trucada a un reporter, protagonitzada per Kurt Russell i Andy
Garcia), The Traveler (1987), A Day of Reckoning (1989), Just Cause (1992,
adaptada al cinema amb el títol: Causa justa, protagonitzada per Sean Connery),
Hart’s War (1999, adaptada al cinema amb el títol: La guerra de Hart, protagonitzada
per Bruce Willis), The Analyst (2002, la seva obra de més èxit internacional, traduïda
la català amb el títol d’El psicoanalista), The Madman’s Tale (2004), Red 1-2-3
(2012), i The Dead student (2014), entre d’altres

El Psicoanalista

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

El Psicoanalista

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

L’any

2002, John Katzenbach va sorprendre el món amb la seva primera novel·la, El

UNA CARTA AMENAÇADORA

Va inspirar fondo. L’aire carregat del pis semblava marejar-lo, i va recolzar la mà a

El doctor Frederick Starks, un home dedicat professionalment a la introspecció,

Al principi vaig pensar que, simplement, l’hauria de matar per passar

La vida era alegre en el passat:

La poesia no és el meu fort.

La carta estava firmada amb majúscules: RUMPLESTILTSKIN.

Ja era mitjanit i se sentia estúpid i completament sol.

—Així que és aquí on es descobreix el misteri —va dir la jove alegrement.

El fantasma d’en Zimmerman semblava que es reia d’ell.

Un analista no és com el cirurgià, que pot observar el monitor de ritme cardíac i

Estimat doctor Starks:

Apreciat senyor o senyora:

Estimat doctor Starks:

En Ricky va llegir la fotocòpia. Era breu, estava mecanografiada i li va provocar

En Ricky pensava que la nota d’en Zimmerman no podia ser autèntica.

En Ricky contemplava el gravat que figurava de manera tan prominent en els

Un dels elements fonamentals de la psicoanàlisi és la curiosa relació entre pacient

Al matí, va marcar un altre dia al calendari d’en Rumplestiltskin i va redactar els

Em vaig dedicar a buscar amb profusió

Es va adonar que s’estava apartant de les normes d’en Rumplestiltskin. En primer

Estàs seguint la pista

ebookelo.com - Página 100

ebookelo.com - Página 101

ebookelo.com - Página 102

ebookelo.com - Página 103

ebookelo.com - Página 104

La sorpresa el tenallava, però no va reaccionar exteriorment. Va mirar amb duresa la

ebookelo.com - Página 105

ebookelo.com - Página 106

ebookelo.com - Página 107

ebookelo.com - Página 108

ebookelo.com - Página 109

ebookelo.com - Página 110

Va tornar a casa en la foscor creixent de la ciutat, en un aïllament gairebé total.

ebookelo.com - Página 111

ebookelo.com - Página 112

ebookelo.com - Página 113

ebookelo.com - Página 114

ebookelo.com - Página 115

ebookelo.com - Página 116

ebookelo.com - Página 117

ebookelo.com - Página 118

ebookelo.com - Página 119

ebookelo.com - Página 120

ebookelo.com - Página 121

ebookelo.com - Página 122

ebookelo.com - Página 123

ebookelo.com - Página 124

ebookelo.com - Página 125

ebookelo.com - Página 126

ebookelo.com - Página 127

ebookelo.com - Página 128

ebookelo.com - Página 129

ebookelo.com - Página 130

ebookelo.com - Página 131

ebookelo.com - Página 132

ebookelo.com - Página 133

ebookelo.com - Página 134

ebookelo.com - Página 135

ebookelo.com - Página 136

ebookelo.com - Página 137