“He jutjat convenient (...

) abolir i derogar enterament, com per descomptat done per abolits

i derogats tots els esmentats furs, privilegis, pràctica i costum fins ara observats en els
referits regnes d’Aragó i de València; essent la meua voluntat que aquests es reduisquen a
les de Castella, i a l’ús, pràctica i forma de govern que es té i s’ha tingut en ella i en els seus
Tribunals sense cap mena de diferència en res; i per aquesta raó els meus fidelíssims
vassalls, els castellans poden obtenir oficis i feines a Aragó i a València, de la mateixa
manera que els aragonesos i valencians han de poder d’ara endavant gaudir-ne a Castella
sense cap mena de distinció.”
Decret de Nova Planta per a Aragó i València. Felip V. Juny 1707.

“No hi ha dubte que, com he dit, un dels mals més grans que patim és el repartiment
desigual de terres i que la majoria d’aquestes terres estan en poques mans; és constant que
això perjudica l’agricultura i l’Estat; que allò que convé és que hi haja molts vassalls rics i
benestants i no que en uns quants s’apleguen immenses fortunes i que aquest axioma de
bona política s’acomoda amb més propietat als llauradors que conreen un terreny immens
(...) que l’excessiva extensió dels conreus prevé que les terres es conreen malament i que no
es conreen totes, perquè el mateix terreny que, posat en moltes mans, se sembraria cada
any, es femaria, es llauraria bé i, finalment, s’eixarcolaria, reduït a una sola mà queda en la
major part no conreat i el que es llaura ho és d’una manera imperfecta i defectuosa.”
Informe sobre la Llei Agrària d’Olavide. 1766.

“La penetració de la Il·lustració en Espanya va ser molt superficial. I els guanys obtinguts
amb la política de reformes al llarg de tot el segle es van revelar insignificants. La mateixa
fraseologia reformista degué resultar una matraca insuportable als ulls del poble. Aquells
homes, però, es van donar compte de quines eren les causes de l’endarreriment d’Espanya
(...). Però no es van aconseguir els objectius. El dirigisme borbònic va acabar en un fracàs
absolut (...)”.
Moreno Alonso, M.: La generación española de 1808, Madrid, Alianza, 1989.

“Senyor germà meu. V. M. Deveu saber sens dubte amb pena els esdeveniments d’Aranjuez
i els seus resultats, i no veureu amb indiferència un rei que, forçat a renunciar a la corona,
ve a posar-se als braços d’un gran monarca, aliat seua, subordinant-se totalment a la
disposició de l’únic que li pot donar la seva felicitat, la de la seva família i la dels seus fidels
vassalls.

Jo no he renunciat en favor del meu fill sinó per la força de les circumstàncies (...)

Jo vaig ser forçat a renunciar, però segur amb plena confiança de la magnanimitat i el geni
del gran home que sempre ha mostrat ser amic meu, jo he pres la resolució de conformar-
me amb tot el que aquest gran home vulga disposar de nosaltres, i de la meua sort, la de la
Reina i la del Príncep de la Pau.

Adrece a VM.I. una protesta contra els esdeveniments d’Aranjuez i contra la meua
abdicació. Em lliure i confio enterament en el cor i amistat de V.M(...).
Carta de Carles IV a Napoleó 1808