RODA

D
’INSTRUMENTS

Assignatura “Didàctica del Conjunt Instrumental”
ESMUC

Instruccions
Aquí trobareu les pautes per escriure partitures per cada un dels instruments poder afrontar
un conjunt Instrumental on hi hagi alumnes d’instruments diversos.
Ens servirà per conèixer els nivells més elementals de l’aprenentatge de l’instrument:
primeres notes, dificultats, registre, posició òptima per la pràctica instrumental,...

Si trobeu a faltar alguna informació en referència al vostre instrument, podeu afegir-la.
Aquesta és una eina compartida entre tots els participants de DCI i l’anem creant curs rere
curs.

Flauta Travessera
REGISTRE

El Si greu (si 2) només el poden fer flautes que tinguin Peu (pota) de Si. Per altra banda en
el registre sobreagut, es poden fer notes més agudes que el Re 6, però un alumne que no
sigui avançat no tocarà més del Do.

La flauta sols té una octava real, la primera. La segona ve a ser el primer harmònic. Cal tenir
en compte que tot i tenir un registre prou ampli, per a un flautista, en general, les notes més
difícils són les més greus (del mi3 cap avall) i les més agudes (sobretot a l’hora de fer-les
ràpides ja que les posicions són difícils).

PRIMERES NOTES
Les primeres notes que s’ensenyen amb la flauta travessera són el Si, La i Sol (tot i que
potser aquí no esteu d’acord i comenceu pel Re…)



ARTICULACIÓ

La flauta travessera pot arribar a fer diverses articulacions.
● Articulació sense llengua: el mític HA. Sovint, molts nenes comencen sense fer sevir
la llengua, ja que amb prou feines poden treure so a l’instrument.
● Articulació simple: la llengua ataca l’inici de la nota per donar més precisió a la part
inicial del so. Pot ser un atac molt dur per fer accents, o molt tou per entrar de
manera suau. Es realitza amb la llengua com si volguéssim dir una T.
● Doble picat, doble articulació: per a ritmes ràpids on la T no és prou ràpida. S’utilitza
un segon atac amb el final del paladar com si volguéssim dir la lletra K. La
combinació d’aquestes dues articulacions dona lloc al doble picat TKTK.
● Triple picat: per a ritmes ternari on el TKTK pot quedar incòmode, s’utilitza una altra
combinació d’aquestes articulacions: TKT




MECANISME I PARTS

Segueix el mateix sistema que el Clarinet (salvant les distàncies): mecanisme Boehm/Böhm.
La facilitat d’aquest sistema està en la col·locació dels dits en les dues primeres octaves. Es
comença amb tot tapat i a mesura que volem seguir l’escala ascendent es van treient dits.

L’octava més aguda es fa a través de digitacions específiques.




Hi ha flautes que tenen el cap corbat, per fer
l’instrument més assequible per als nens petits,
però normalment van amb el cap tradicional.



L’ESCRIPTURA

Sobre l’escriptura de la flauta en les obres. És un instrument molt àgil i és possible fer notes
amb molta rapidesa, però els compositors pequen de posar-ne moltes a la tercera octava i,
a més, ràpid. Per un alumne avançat no hi hauria d’haver cap problema, però si parlem de
nens més joves, inclús els que fan 4t de grau professional, és molt difícil ja que
possiblement encara no tindran la destresa tècnica que es demana.

Clarinet
Primeres notes i Registre
La primera nota que s’ensenya amb el clarinet és la nota sol3, ja que és la única que no
demana que tapem forats ni que premem claus.
A partir d’aquesta nota, on treballem aspectes d’embocadura, respiració i columna d’aire,
anem ensenyant a tocar les notes properes que són les més senzilles de fer sonar.

Per tocar les notes a les quals em refereixo hem de fer:
LA 3: prémer una clau
SOL 3: produir so
FA 3: tapar el forat de darrere
MI 3: tapar dos forats (el de darrere i el del davant)
RE 3: tapar tres forats (anar tapant progressivament els de davant)
DO 3: tapar quatre forats

Continuaríem ensenyant el registre greu, ja que en referència a la pressió i control en
l’estabilitat de l’embocadura és més senzill de fer sonar que l’agut.
Les notes que ensenyaríem comprendrien del SI 2 fins al MI 2. Posteriorment, es treballa el
registre agut, amb una intervàl·lica aproximada que va des del si 3 fins al do 5. I, per
finalitzar, tractaríem els sobreaguts (del do 5 al do 6 aprox) que tenen posicions diferents a
les que s’han anat repetint en totes les notes i dotzeaves (ja que el clarinet no funciona per
octaves sinó per dotzeaves).

Tot i això, els dos primers anys de clarinet normalment es centra l’atenció a treballar les
notes del registre mig i greu i, una vegada hem passat per totes les possibles digitacions,
premem la tecla de la dotzeava per poder fer sonar els aguts (cal tenir en compte que
podem ensenyar per graus conjunts o també podem ensenyar tots els cromatismes).

Important
Cal tenir en compte que el pas del la 3 al si 3 és un salt que sol ser complicat per als
clarinetistes, ja que passem de fer una nota amb una única clau a haver de tapar tots els
forats i prémer dues claus més. És el canvi intervàl·lic que més dificultats sol presentar per
tal de realitzar-se correctament.

Tonalitats

Tenint en compte que el clarinet és un instrument transpositor (afinat en Sib), hi ha certes
tonalitats que pel transport amb el to real poden resultar poc còmodes pels alumnes
principiants. Les millors tonalitats (en to real) són Do Major, Sib Major, Fa Major i Mi bemoll
Major. i els seus relatius menors.
Pel que fa a les escales, es comença amb Fa Major i Sol Major, mi bemoll i fa
respectivament. Fa Major queda en un registre bastant greu i el si b 2 no presenta cap
dificultat. Sol Major pot començar amb sol 2 i arribar a un sol 3, el fa# 3 no suposa cap
dificultat. Alguns professors opten per ensenyar també l’escala cromàtica que no està
condicionada per una nota de partida ni una de final i per tant possibilita tocar tantes notes
com l’alumne coneix.

Dificultats
A l’inici, el més difícil del clarinet és l’embocadura i el sosteniment de l’instrument. Per molts
alumnes és molt cansat sostenir-lo i això se suma al fet que la posició de les mans i
l’embocadura no els hi és massa còmode. Pels principiants és important remarcar que
l’embocadura ha de ser d’un sol llavi, és a dir, recobrint únicament amb el llavi les dents
inferiors. Quan es ...

Articulació

L’articulació més còmode al principi és la lligada. Com és habitual en els instruments de
vent, el fet d’haver picat ràpid és l’articulació més difícil. Al principi, els alumnes comencen
sense picar i poc a poc es va incorporant el picat en figuracions més curtes. Es fa diferencia
entre el picat curt i el picat llarg que depèn de la incisió i contundència que fa la llengua
sobre la canya. Destacar, a més a més, que en l’articulació no es produeix un tall en la
columna de l’aire. Els clarinetistes no deixen de bufar mentre articulen sinó que fan petites
obstruccions del pas de l’aire en el seu trajecte cap a l’embocadura.

Posició del cos

Sovint hi ha una tendència a tirar endavant el cos pel pes del propi instrument. Cal remarcar
que es mantingui el clarinet en un angle aproximat de 45º per tal de mantenir-ne una
postura còmoda i sense riscos. Enfocar l’instrument excessivament cap avall, a part de ser
perjudicial per la salut, produeix un so tancat i poc flexible, ja que la columna de l’aire es veu
estroncada pels impediments fisiològics de l’intèrpret.

Saxo

Els més utilitzats:


Dificultats Tècniques:

Generalment, tenim les mateixes dificultats amb tots els saxos.
- Amb els registres greus és molt fàcil que soni a "barco", ja que es necessita molt d'aire i
normalment l'articulació és menys definida.
- Amb el registre mitjà, l'única dificultat és el canvi d'octava, que com molts altres
instruments de vent, el tub passa d'estar totalment obert a tancat.
- Amb el registre agut, hi pot haver problemes d'afinació, res greu, simplement que no
apretin el llavi (si els dius això, ja sabran que fer, segurament el seu professor ho diu
constantment) i el Sol agut és una nota que salta molt ràpid a l'harmònic, només cal parar
atenció.


- Amb el registre sobreagut, la dificultat és la digitació, ja que és diferent de les altres dues
octaves, millor no posar moltes notes.

Oboè

L’oboè és un instrument de vent fusta, de doble canya i en la tonalitat de Do. El seu registre
va des del si bemoll 2 fins al sol 5, encara que als primers anys es comença per la octava
central i no es tocarà l’octava més aguda fins al 4rt curs de grau elemental.
Les canyes o llengüetes amb què es toquen són de diferents grandàries; en la majoria dels
casos, són fetes pels intèrprets i per a elaborar-les cal molt de temps.
Als primers anys de tocar l’instrument s’ha de tindre en compte:

Tonalitat:

Do M, sembla fàcil però no ho és per la digitació del fa natural. La tonalitat més fàcil és Re
major per la digitació de l’instrument, no obstant això tindrem dificultats a l’hora de fer el Do
sostingut.

Primeres notes:

Començaríem pel Do central (dos dits índex a l’instrument). És una posició molt còmode
perquè és la posició de subjectar l’oboè. A partir del Do si anem sumant dits sonarà Sib, La,
Sol, Fa#, Mi, Re, Do.Cal saber que el registre ideal per als primers anys oscil·la entre les
notes Mi 3 i Mi 4. Més avant i depenent de les habilitats de l’alumne es poden fer les altres
notes amb més comoditat.

Dinàmiques:

Als primers anys, l’oboè sempre sonarà fort i costarà molt fer pianos. Les articulacions seran
bastant estridents i el so pot ser una mica desagraït. És important que les notes siguin
lligades per no tindre tants problemes en la execució del so. Es picat, es treballa als cursos
més avançats (professional). Costa coordinar la llengua i els dits.

Canvis difícils:

- Do –Re (perquè passem de tapar dos forats a tapar-ne 7)
- Fa – Re (utilitzem el Fa de Forca per a passar al Re o Do)
- Qualsevol canvi a l’octava greu que sigui en forma de piano.
- Notes molt ràpides als sobreaguts, no és un registre gens còmode.



Fagot
Lo primero que se debe tener en cuenta al empezar con el fagot es su tamaño y
peso. Debido a su construcción no todos el mundo alcanza a tapar bien todos sus
agujeros y llaves. Por otro lado su elevado peso dificulta también su transporte y
evidentemente el tocar con él, sobretodo si es un niño o niña de quien se trata. Se
compone de 5 partes que se deben montar con delicadeza y precisión para que todo
funcione.

Lo segundo más complicado de tratar cuando se enseña a tocar el Fagot es la caña.

Cada persona es un mundo y una misma caña puede funcionar de manera muy
distinta para cada uno. De ahí que conseguir hacer sonar el Fagot para un chaval
pueda resultar muy complicado ya que lo que vibra en este instrumento es la caña y
si ésta no es la adecuada para él puede resultar imposible avanzar con el
aprendizaje musical. Por otro lado, su extensión hace que se necesite también gran
cantidad de aire para hacerlo sonar, sobretodo en los registros extremos, llegando a
poder ocasionar ligeros mareos si no se hace con la técnica adecuada.

El fagot es un instrumento que surgió hace muchísimos años, antes del barroco y
como tal, ha ido evolucionando. Esta evolucion ha ocasionado que se hereden
ciertas digitaciones antiguas, pero a la vez las constantes modificaciones para hacer
que sea más fácil tocarlo provocan posiciones con los dedos casi imposibles. Por
ejemplo con el dedo pulgar izquierdo se deben tocar 9 llaves. En pasajes rápidos es
difícil mover un solo dedo por ellas. Además todo esto hace que las escalas no se
puedan hacerse levantando o apretando agujeros y llaves contiguas, sino que hay
que combinar distintas posiciones de ambas manos para conseguir notas seguidas.

Para empezar a enseñar a alguien desde cero, en mi opinión lo haría con la nota fa,
ya que es la nota que suena "al aire". Después se pueden unir las dos manos para
enseñar sol-la-si-do-re-mi-fa. Quizá esto sea lo más fácil para comenzar. A partir de
aquí ya habría que hacer combinaciones de dedos que requerirán más tiempo de
aprendizaje.

Gralla
Hi ha diferent tipus de gralla, amb diferents registres i afinacions; les més habituals
en una escola però son: gralla seca en si o en do i gralla dolça en si o en do (depèn
d’on també en si bemoll). Dependrà m olt de l’escola on siguem que trobarem una
gralla o una altra, però quan toquem amb altres instruments acostumem a tocar en
si bemoll.

De tipus de inxa per a gralla només n’hi ha un, malgrat tot, sovint veiem al carrer
grallers que toquen amb canya de dolçaina.

I nxa de gralla Canya de dolçaina

Registre :
Gralla seca : sol3 - sol5 (la5…).
Factible per a alumnes de cursos inicials: sol3 – sol4 (la4).
Gralla dolça : mi3 - sol5 (la5…).
Factible per a alumnes de cursos inicials: mi3 – sol4 (la4).

Primeres notes:
La3 i do4 serien les primeres notes; de sol3 a do4 (si tenen les mans petites el sol el
deixaríem per més endavant). De re4 a sol4 (el fa4 natural). Fa#4. Mi3, fa3 i fa#3 (en
el cas que la gralla sigui dolça). La4 i alteracions: do#, mib, sol#, sib.

Tonalitats:
C, F, G // Bb, Eb, F (real)

Salt complicats: sol4 a la4.

Tarota
Es tracta d’un oboè tradicional, és un instrument de vent fusta, doble llengüeta i generalment
sense claus (exepte una situada prop de la campana per ampliar un poc el registre).

A Catalunya s’utilitza amb cobles de ministrers (formació no definida) o junt a la mitja cobla
(cornamusa i flabiol), el qual s’anomena cobla de tres quartants.
Al País Valencià s’utilitza junt a la dolçaina de manera molt minoritària.

Hi ha tarotes de Do, de Re, de Fa… però totes llegeixen en do, és a dir, amb la tarota de Do
sona un do si tapem tots els forats (exepte la clau, la qual ens permet fer sonar la sensible),
amb la de Re un re… caviem les digitacions per cada tarota.

El registre (parlem de la de Do) més o menys senzill és de SI 3 fins Do 5, pot pujar un poc
més però ja depèn de tarota i de tarotaire.

Les alteracions que podem fer servir amb relativa facilitat són: fa#, sib, mib, lab

Bombardí
El bombardí és un instrument de vent metall en Bb, de tessitura molt similar a la de
un saxo tenor, o igual a la de un trombó. Arriba des del E1 al Bb4. Evidentment,
depenent de l’instrumentista, pot arribar a fer més aguts, i depenent de l’instrument
(si té el quart pistó compensat) pot arribar a fer fins a un E0 (però son notes que
molt rarament es demanen). A vegades tenen un quart pistó, i ha d’estar compensat.

La lectura d’una partitura de bombardí, acostuma a estar o en clau de sol transportat
en Bb (entenent que la nota que posa, sona una octava més greu) o en clau de fa i
transportat Bb. És cert que, en alguns papers de banda més antics, les partitures del
bombardí estan escrites en clau de fa i sense transportar (en C).



Bombardí sense compensar Bombardí compensat, amb el 4t
pistó al lateral esquerra

Tessitura del bombardí en clau de sol, transportat a Bb, tal i com ho llegiria un alumne que acaba de començar. Compte que el
so real és una octava més greu del que està escrit.

Ara, parlaré en Bb, tal i com pensem els que toquem el bombardí. El millor registre
per començar són les notes del registre central, el G4 i les que es troben més a la
vora (A4 i F4). A partir d’aquí, quan ja saben tocar més acostumen a saber les notes
de la escala de C, i va del C4 al C5. Es poden introduir algunes alteracions com el
F# i el Bb. D’aquesta manera, els tons de peces que van millor pels inicis del
bombardí son C, F i Bb, a part de totes les possibilitats que puguem trobar amb les
notes diatòniques a aquestes tonalitats majors.


En aquesta imatge es veu el registre central del bombardí, en clau de sol i transportat a Bb, tenint en compte que el que sona
és una octava més greu en realitat.

Compte amb el salt de notes grans de registre greu a agut. Costa.

Corda Fregada
1. Presentación partes de los instrumentos
1.1. Partes del instrumento

Efes
Aperturas en la tapa en forma de f como su nombre indica. Muy importantes porque a través
de ellas el instrumento intercambia la presión del volumen de aire interno con el externo y
dependiendo de su área hará funcionar mejor o peor la resonancia de la caja.

Voluta
Parte final del mango tallada después del clavijero. Es característico de cada autor,
mostrando así su manualidad y personalidad. Es importante en la afinación conjunta del
instrumento.

Clavijero
Cavidad rectangular en la que se insertan las cuerdas anudadas y tensionadas allí mediante
sendas avijas.

Clavijas
Son simples llaves en las que se sujetan las cuerdas. Se utilizan para afinar el violín,
rotando las de un lado a otro. Hay una clavija para cada cuerda. De madera dura para
resistir la tensión de las cuerdas, y por estilistica a conjunto con el cordal y el botón. Se
ajustan con los agujeros de la caja de las clavijas, que permiten su fijación para la afinación.

Diapasón
Madera densa y resistente encolada encima del mango sobre al que el músico acortara la
longitud de la cuerda vibrante. Es importante su curva, longitud, grosor y peso para corregir
la vibración de todo el instrumento.

Alma
Pequeña barra cilíndrica de madera dispuesta perpendicularmente entre la tapa y la tabla
armónica del lado derecho del eje de simetría de la caja (es decir, abajo a la derecha, en la
zona donde esta colocado el puente).

Barra Armónica
Listón adherido con cola a lo largo de la cara interna de la tapa en el lado contrario al alma.
Tanto la barra armónica como el alma cumplen dos funciones: ser soportes estructurales y
transmitir mejor los sonidos dentro de la caja de resonancia.
CordalPieza de madera resistente donde se enganchan las cuerdas en la parte de abajo del
instrumento y las mantiene retenidas. Es importante su densidad y su colocación para
conseguir una vibración optima de las cuerdas. Por estilistica, a conjunto con las clavijas y el
botón.

1.2. Partes del arco

La vara
La vara es la parte de madera del arco. (Se pueden fabricar también a partir de
fibra de carbono). Suele ser de Forma octogonal o redonda

La nuez
La nuez es la pieza móvil del arco. Su movimiento consigue tensar y destensar las cerdas
para que así se produzca el sonido. Por lo general cuenta con una pieza metálica en la base
además de otra más (anilla) en la parte delantera por dónde quedan introducidas las cerdas.

El tornillo

También es un elemento móvil del arco. Se sitúa en el extremo del arco
haciendo un pequeño movimiento giratorio que nos permite tensar las cerdas.

El cuero
El cuero nos ayuda a apoyar correctamente los dedos sobre el arco al tiempo que además
protege la madera.

El entorchado
El entorchado es un alambre metálico que está enrollado junto con el cuero. Está puesto
aquí con la finalidad de proteger la madera del desgaste que provoca el rozamiento de los
dedos.

Las cerdas
Suelen ser unas ciento cincuenta (pueden ser de cola de caballo o de material sintético) que
se disponen por un lado a la punta del arco y por otro a la nuez. En el momento en que el
arco tensa las cerdas, éstas necesitan ser cubiertas con resina especial.

Almohadilla
Soporte blando para poder adaptar con mayor comodidad el instrumento al cuerpo del
instrumentista

Resina
Material que se aplica sobre el arco para que éste se enganche más a las cuerdas. Hay de
oscuras o claras y blandas o duras.

2. Clave, cuerdas y registro

3. Mano izquierda

3.1. Posiciones más comunes

VIOLÍN Y VIOLA
En general, dadas que las tonalidades principales que se interpretan en los dos
instrumentos son REM, SOLM, LAM y DOM, estas son las posiciones más comunes en el
violín y la viola (según la cuerda). Cabe tener en cuenta que los números son la digitación
de cada dedo y la separación pequeña indica intervalo de medio tono respecto el dígito
anterior y la separación grande de tono.

NOTES INICIALS
Seguint l’explicació i el dibuix anterior, cal definir que cada dit de més és una nota més.
Quan els dits van separats, és un to. Quan van junts és mig to. És a dir:

CORDA DIT 1 DIT 1 DIT 2 DIT 2 DIT 3 DIT 3 DIT 4
OBERTA (½ pos.) (1a pos.) (junt (separat (junt amb (separat
amb l’1) de l’1) el 2) del 2)

CORDA SOL sol lab la sib si do do# re

CORDA RE re mib mi fa fa# sol sol# la

CORDA LA la sib si do do# re re# mi

CORDA MI mi fa fa# sol sol# la la# si

La 1a imatge mostra la posició amb la que comencen els petits violinistes: dit 0, 1, 2 separat
i 3 junt amb el 2.
Les notes són les pintades a la taula són, doncs, les que primer aprenen.
Si ens fixem en aquestes notes, podem veure que comprenen tres tonalitats: Sol Major, Re
Major i La Major. Aquestes seran les tonalitats més freqüentades a l’inici.

També es pot tenir en compte que, a l’inici, posar dits i arc és complicat de coordinar. Un
possible pas intermig podria ser fer pizzicato.


CELLO.



CONTRABAJO

En el contrabajo, la mano entera hace 1 tono, por lo que la separación entre cada dedo es
de semitono (sin contar el dedo 3 en las primeras posiciones que no se utiliza hasta llegar a
la posición de capotasto).
J
4. Mano derecha
VIOLÍN, VIOLA Y CELLO

4.1. ¿Cómo coger el arco?

Cuando son muy pequeños y si no pueden coger el arco bien al principio porque tienen la
mano pequeña o floja:

- Poner el pulgar abajo  

- Coger-lo de más arriba, como si fuera un arco barroco. Más cerca del punto de
equilibrio

También se les puede contar alguna “historia” para que relacionen los dedeos con algún
personaje y sepan cómo colocarlo.

Por ejemplo: El talón del arco es un autobús y los dedos pasajeros que se colocan de una
manera concreta.

- Pulgar: La abuelita que va siempre sentada (pulgar doblado)  

- Índice: Conductor (es el dedo que ejerce más o menos presión en la cuerda)  

- Corazón y anular: los gemelos que siempre van juntos  

- Meñique: el pequeño que siempre llega tarde y tiene que ir de pie.

4.2. ¿En qué zona del arco tocar cuando son muy pequeños? 


Para distinguir las zonas del arco, se coloca un gomet en mitad del arco para que puedan
diferenciar mitad superior y mitad inferior. Estos conceptos han de estar muy claros.
Normalmente se comienza a tocar en la parte superior, con ello la disciplina de abrir codo y
cerrar codo se va afianzando.

4.3. Golpes de arco

Al inicio es más fácil separarlas todas, después introducir las ligaduras de 2 o 4 notas,
sobretodo intentar no ligar notas entre diferentes cuerdas para los niños que no tocan
mucho.
Otros…
- Detauché: pasar el arco normal, reposando todo el peso en él.
- Spicatto: picado, el arco se tiene que mover haciendo una forma de “u”. Golpe de
arco muy regular y que requiere bastante control del arco.
- Martellé: muy marcado
- Otros






4.4. En especial, el contrabajo

ALEMÁN:

Se tiene que poner la mano como si estuviera cogiendo una pelota de tenis y el arco se
encaja en el hueco que formamos. Hay diferentes formas de coger el arco dependiendo de
las escuelas europeas, pero la más extendida es: con la mano redonda como hemos dicho,
el arco se apoya en el dedo corazón y con el pulgar evitamos que se caiga reposándolo
sobre la vara sin hacer presión. Los demás dedos se colocan redondos sin hacer ningún
tipo de fuerza.

FRANCÉS:

Mismas indicaciones que para violín, viola y cello.



5. Notación específica

Pizzicato/arco: esta técnica es muy práctica cuando los niños empiezan a poner los dedos
en el instrumento, ya que muchas veces no coordinan bien arco y dedos. Consiste en
pellizcar las cuerdas con la yema de los dedos. Se escribe “pizz” sobre la nota o pasaje y
luego “arco” en el caso que se quiera tocar con el arco.

Pizzicato bartok : Esta variación consiste en un pizzicato particularmente fuerte en
el que la cuerda es pulsada verticalmente y rebota en el diapasón del instrumento.
Esta técnica a veces es denominada pizzicato Bartók (o coloquialmente como snap
pizzicato), después de que este gran compositor lo emplease ampliamente en su
repertorio orquestal.



Pizzicato mano izquierda : También se pueden utilizar los dedos de la mano izquierda para
el pizzicato, ya sea cuando no están en uso o están abandonando su posición anterior. Esto
permite pizzicati en lugares donde normalmente no habría tiempo para poner la mano
derecha desde o hasta la posición de interpretar con el arco. El uso del pizzicato de la mano
izquierda es muy común sobretodo en el inicio del aprendizaje del instrumento para afianzar
la posición de la mano izquierda.

Con legno : se aplica cuando la partitura lo indica. Se utiliza para realizar un cambio de color
o querer crear un sonido en particular. Se obtiene del golpeo de la vara de madera contra
las cuerdas sutilmente.Se indica escribiendo sobre la nota o pasaje “con legno”.


Ponticello :“sobre el puente”, quiere decir que hay pasar el arco lo más cerca del puente
posible. El sonido que se produce es un sonido estridente y lleno de armónicos. Es muy
usado en música contemporánea. Se indica en la partitura cuando se quiere este arco y
también cuando hay que volver al normal (u ordinario).

Sultasto : “sobre la tastiera” y es todo lo contrario al ponticello, hay que pasar el arco por
encima del diapasón. El sonido que resulta es un sonido suave, delicado y bastante piano.

Armónico natural : reposar un dedo sobre la cuerda sin llegar a presionar. Pasando el arco
en el mismo punto de contacto y velocidad.

Armónico artificial: (pinch harmonic en inglés) cuando se pulsa una cuerda naturalmente con
un dedo, mientras que al mismo tiempo una pequeña parte otro dedo roza la misma cuerda,
provocando así que el sonido se
descomponga en armónicos (no hace falta que el dedo roce demasiado la cuerda, porque
eso apagaría el sonido).

Arpa

L’arpa és un instrument que presenta diverses dificultats abans de començar a tocar, a més
a més, hi ha dos tipus d’arpes: de pedals i de clavilles. Per tant, tenen mecanismes diferents
cosa que determina les tonalitats que poden fer i les alteracions, no afecta pas en tècnica.
La posició òptima per agafar l’instrument és seure en una banqueta, ajustar la posició a
l’instrument, les cames han d’estar en angle recte i si no ho fan, es posa un tamboret als
peus. Un cop estiguem preparats, s’agafa l’instrument el qual s’aguanta en un punt
d’equilibri entre les dues potes del darrera i subjectat pels genolls i cames, tot i que es mig
recolza a l’espatlla dreta però sempre en aquest punt d’equilibri. Quan els alumnes
comencen cal estar pendent de subjectar l’instrument amb ells perquè pesa i fins al cap d’un
temps no s’acostumen a aquest punt d’equilibri, tanmateix és molt important tenir cura en el
moment de treure l’instrument i baixar les potes al terra ja que podria caure. Com mostra la
següent imatge les mans es col·loquen al mig de les cordes, la posició d’aquestes és com si
anéssim en bicicleta però tombant les mans verticalment, de forma que el polze està amunt i
els altres dits cap avall. Al tocar els dits fan força contrària, això també s’ha d’anar adquirint
de manera que al tocar el polze, aquest moviment es dirigeix a la columna de l’instrument i
els altres dits van al palmell de la mà, és important, tancar la mà al tocar ja que és la forma
de relaxar. Altres imatges que es poden utilitzar per la posició de les mans és imaginar o
agafar una pilota amb la mà i aixecar el polze com si diguéssim “OK” i una altra que també
utilitzo és que el polze és l’aleta del tauró que sobresurt del nivell de l’aigua, i els altres dits
són aigua.

Les dificultats que presenta l’instrument, a banda de la posició i la tècnica, són:

- Tensió de les cordes: a l’inici els hi fan mal els dits i surten butllofes, potser demanen
descansar.
 - Diferents alçades: cada escola comprarà un arpa i aquesta pot ser de diferents
mides i per tant, si és un arpa de pedals potser que no arribin als pedals i no puguin
fer alteracions en mig d’una melodia.
- Afinar l’instrument: s’afina amb una clau corda per corda i amb afinador, quan
comencen no afinen pas l’instrument sinó que ho fa el professor, si ja en saben no hi
ha problema.
- Cordes molt semblants i costa trobar les notes, només hi ha dues notes de colors: do
és vermell i fa és negre o blau (antigament era blau i ara ja acostumen a ser negres)
- Mirada: és molt complicat anar llegint partitura i col·locar els dits, és millor començar
amb coses fàcil de memoritzar així només estan pendents de les notes
- Salts: com que és difícil trobar la nota, si hi ha salts en la melodia pot ser una
dificultat.
- Moviments mans: el més fàcil és mans separades o les dues fent el mateix, si hi ha
dissociació de mans és més complicat i ja seria un altre nivell.

Registre : depèn de l’instrument que tinguem, la següent imatge resumeix els diferents
registres que podem trobar segons el número de cordes:

L’arpa de pedals pot fer totes les tonalitats ja que disposa d’un pedal per cada nota i cada
pedal té tres posicions (mig - natural, alt - bemoll i baix - sostingut). Si l’alumne és principiant
no podrà fer una alteració en mig d’una peça ja que posa el pedal requereix un moviment
coordinat de mans i peus quelcom de nivell avançat. L’arpa de clavilles està més limitada de
tonalitat només pot fer: Do major, sol major, la major, mi bemoll major, si bemoll major i els
relatius menors. Si hi ha una alteració suposa que una mà ha de deixar de tocar i fer
l’alteració ja que aquestes es canvien manualment i no amb els peus com l’arpa de pedals.

Com escriure i amb què comencen ?

L’arpa es toca amb només quatre dits (no es toca amb el dit petit) tant a la mà dreta com
l’esquerra es digiten de la següent manera: polze - 1, dit índex - 2, dit cor - 3 i anular - 4.

Quan comencen normalment és fa amb l’índex (2) o també el polze, es pot tocar una
melodia només amb els dos dits de la mà i més endavant es van afegint més dits. La forma
en que s’escriu és igual que el piano, dos pentagrames, el superior en clau de sol que toca
la mà dreta i l’inferior en clau de fa (o sol si s’acaba de començar) per la mà esquerra.
També es pot tenir un sol pentagrama i s’escriu amb la plica cap amunt si és la mà dreta i
amb la plica cap avall si és l’esquerra. A continuació dos exemples d’això exposat:

D 2: mà dreta amb el segon dit (índex)
G 2: mà esquerra amb el segon dit (índex)

En els dos fragments, les mans fan moviment altern que és el més fàcil. En el segon
exemple podríem fer que les mans anessin juntes, per tant, s’hauria de transportar la mà
esquerra a una octava inferior. Una altra variació és que la mà dreta podria fer la melodia i
l’esquerra un baix que vagi al primer temps, si l’acompanyament és més complert això ja
suposa dissociació mans i és més complicat. D’altra banda, es pot jugar amb diferents sons
com per exemple, els glissandos, bisbigliando, pres de la table, sons xilofònics i si ja ho
saben fer “estoufées” i harmònics, també es pot incorporar elements rítmics picant
suaument sobre la tapa harmònica.

Guitarra
PARTS DE LA GUITARRA

Afinació cordes a l’aire / trastes

Cada trast correspon a un semitó.

Escriptura per l’instrument

- Les  tablatures  les  fan  servir  en  el  món de la guitarra elèctrica i també en el món d'antiga, tant 

amb  l'instrument  predecessor  de  la  guitarra  (vihuela)  com  en  guitarra  en  si  (Barroca).  En  el 
món del "clàssic" sempre es llegeix i s'escriu en partitura. 

A  la  mà  dreta  ens  referim  als  dits  amb  el  nom  "normal":  polze,  índex,  mig i anular. Del dit petit se’n fa 
molt  poc  ús,  per  això  no  se’n  fa  quasi  referència.  En  les  partitures es senyalitza com a p, i, m, a. El dit 
polze  es  senyalitza  a  sota  de  la  nota  en qüestió. En aquest dit cal remarcar l’atenció, ja que sovint els 
més  inexperts  ho  confonen  amb  la  senyal  de  dinàmica  de  piano.  Les  senyalitzacions  índex,  mig  i 
anular es senyalitzen a sobre de la nota.  

La  guitarra  és  un  instrument  que  ens  permet  tocar  la  mateixa  nota  de  la mateixa octava en diferents 
cordes  (fins  a  quatre  cordes  diferents).  Aquest  fet  implica  que  s’hagi  de  senyalitzar  en  la  partitura  i 
alhora  es  diferencïi  de  la  indicació  de  dits  de  la  mà  esquerra  (també  numèrica).  La  corda  on  s’ha  de 
tocar  la  nota en qüestió es senyala amb un número encerclat. Un exemple seria el mi 4, que és la nota 
lliure  (trast  0)  de  la  corda  1,  es  pot  tocar  també  al  trast  V  de  la  corda  2  (seria el 2 encerclat, word no 
deixa).  Com  es  pot  veure  a  la  frase  anterior  ha  aparegut  un  altre  xifra  numèrica  amb  la  tipologia 
romana.  Sempre  que  veiem  un  número  tipus  romà  ens  indicarà  el  trast  on  has  de  tocar  la  nota.  El 
número  encerclat  ens  dirà  la  nota  en  qüestió  i  el  número  sol  ens  dirà amb quin dit de la mà esquerra 
s’hauria  de  tocar.  Tota  aquesta  terminologia  complexa  la  trobem  en  partitures  de  baix  nivell,  fet  que 
és important tenir clares aquestes indicacions si es vol treballar amb partitura.  

Notació clàssica (Tot a un pentagrama)

Acords de màxim 6 notes



- Acords


Piano
Per començar al piano hi ha gran varietat de models i propostes per a fer els primers
contactes, totes diferents i amb avantatges i desavantatges:
● Començar amb posicions tancades partint del do central i desplegant els dits segons
les tecles, arribant d’un fa2 a un sol3.
● Iniciar amb el tercer dit ja que és el que ens donarà major llibertat de braç i posició
de pont de la mà
● Melodies senzilles i conegudes, després afegint acompanyaments d’una o dos notes
(amb 5es) amb la mà esquerra
● Utilitzar el piano com element percutiu sense incorporar dificultats digitals (de dit)
amb notes pertanyent a l’harmonia
● Repertori amb només tecles negres/ repertori amb només tecles blanques
● Funcions harmòniques (baix, notes dels acords o aquests complerts,,...) podent
cantar a sobre (no cal bufar i la posició asseguda és còmoda per fer-ho)


Pensem (confirmeu-m’ho i ho esborrem xd) que encasillar-se en només un d’aquests
mètodes és més contraproduent que beneficiós i creiem en la varietat de models,
adaptant-nos al màxim a les necessitats de cada alumne.


El que sí es pot posar en comú són els elements que fàcilment poden presentar dificultats
als inicis:

● Ritmes difícils de coordinar entre les dos mans
● Dues veus molt diferents (dificultat d’entendre i captar la polifonia al principi dels
estudis musicals - si ho aprenen serà a partir de la motricitat)
● Depèn de la consistència i tamany de les mans de l’alumne, fer acords placats de
tres notes pot ser molt difícil
● Notes ràpides amb un registre ampli (una melodia amb escales)
● Melodia a una o més octaves (amb les dues mans) pot ser difícil al principi de tot,
depenent de la dificultat de la melodia en si
● El registre no hauria de ser un problema ni tan sols al principi, si el professor és
capaç d’ensenyar a l’alumne a moure’s amb llibertat i sense prendre mal a l’esquena
arreu del teclat
● Les tonalitats no són un problema tampoc. Les alteracions no suposen una dificultat,
podent utilitzar elements externs i visuals que ajudin a la localització d’aquestes si és
necessari (gomets de colors per exempre)
● Fer diferents melodies amb una sola mà suposa una dificultat de digitació massa alta
per als inicis.
● El pedal és una dificultat al començar a aprendre’l ja que és un element més a
coordinar.


Recursos que poden funcionar molt bé per a treure molta sonoritat fàcilment al piano:

● Ús de pedals harmònics (nota greu mantinguda i acords de 5es (dos notes).
● Si hi ha varis alumnes, repartir les veus i/o funcions entre ells
● Ús d’acompanyaments de tipus alberti (do, sol, mi, sol/ do, mi, sol…) o acords, quan
el nivell és més alt
● Línies melòdiques senzilles tant en registre agut com greu (podent tenir el paper de
melodia i baix)
● Si no hi ha instrument de percussió a l’agrupació, podem otorgar-lis aquest paper
traient dificultat de notes i fent patrons rítmics per ells, aconseguint un arranjament
amb més cos


Lectura

Estem acostumats a veure les partitures de piano amb dos pentagrames, els quals tenen a
més una clau distinta; però hem de tenir en compre que aquest fet suposa una gran dificultat
per als pianistes que estan començant el seu camí musical.

Proposem, per tant, que aquesta no sigui una via (o al menys, la principal) per donar-lis la
informació als nostres teclistes.
Pel tema d’acords podem utilitzar millor la notació americana (A, B, C,...) o altres elements
que facin més àgil la resposta musical, utilitzant primer de tot el cos i la veu abans de la
lectura de notes (i més amb dues claus). Que cantin, s’ho sàpiguen, i després ja es posaran
a la tessitura que lis correspon sense preocupar-se de quin fa o quin do es de tots el que hi
ha a la partitura.


Posició del cos

A sovint ens trobem a alumnes que no arriben al terra o es posen amb posicions estranyes
davant l’instrument.
El que hem de tenir més en compte al principi son els punts de suport: peus i isquis (cul). Si
els peus no arriben podem posar algun suport o directament que toquin drets.
Evitar els termes “esquena recta”, ja que hi pot haver moltíssima tensió també estant com
un pal d’escombra al tamboret.



Pedals

Són diferents segons el piano, sobretot entre pianos verticals i de cua.
Poden haver-hi dos o tres en ambdos casos.

Pedal esquerre: celeste, pedal una corda: aconsegueix una sonoritat més opaca i piano (so
arrodonit) mitjançant un mecanisme que apropa els martells a les cordes i fa que el cop sigui
més proper.

Pedal central (no sempre hi és): als verticals sol ser pedal per la sordina (es pot mantenir
polsat sense mantenir el peu).
La sordina en molts pianos també es pot activar amb una palanca interior o fins i tot un botó
que surt enfora sota el teclat.

Aquest pedal no té normalment un ús interpretatiu; canvia molt el timbre i té com a funció
baixar el volum de so del piano (pels veïns per exemple).
Activa un mecanisme que fa baixar una tela de feltre que s’interposa entre els martells i les
cordes, treient molt la sonoritat.

Als pianos de cua (i pocs verticals), sol ser el sostenuto o tonal: serveix per crear notes
pedal, mentre el pedal estigui activat, l’acord o nota que s’hagi tocat just abans es
mantindrà, i es podran tocar altres notes com si no hi hagués pedal. És com el pedal de
ressonància però només afecta les notes tocades immediatament abans de baixar el pedal.

Pedal dret: de ressonància: Té com a funció fer ressonar les notes, o mantenir-les
(depenent de quant pedal es posi). També afegeix harmònics i enriqueix el so.
Funciona amb un mecanisme que aixeca tots els apagadors del piano, per això les notes es
mantenen, o ressonen i creen harmònics per la vibració simpàtica de les cordes.

Trompa
Es un instrumento que pertenece a la familia de viento metal. El sonido se genera mediante
la vibración de los labios en la boquilla y es amplificado por el instrumento. Originalmente no
era un instrumento cromático, aunque con la llegada de los cilindros esto cambió, y por lo
tanto la manera de componer para dicho instrumento también.

Las características del instrumento hacen que los armónicos estén muy cerca los unos de
los otros, por lo que es muy sencillo fallar la nota o rozarla, tocando el armónico inferior o
superior.
Dicho esto, a medida que el instrumentista va adquiriendo nivel, estos fallos se pueden ir
reduciendo al máximo.

La trompa no es un instrumento demasiado ágil, y menos en niveles menos avanzados,
aunque lo que más cabe destacar es la evolución del registro a medida que los años de
práctica van pasando.

Antes de explicar los registros debe entenderse algo fundamental: LA TROMPA ES
TRANSPOSITORA. Hoy en día la trompa se escribe en trompa en FA. Esto quiere decir que
si queremos que suene un Do del piano, deberemos escribirle un SOL a la trompa en FA.
Siempre subiendo una 5ª.

Las notas situadas en rojo son ya parte del registro que se suele usar para determinados
momentos pero que no es aconsejable usar con demasiada frecuencia, ya que el música
puede correr el riesgo de cansarse en exceso.







Trombó
Trombó de vares

El trombó és un instrument de broquet, per tant el so es produeix degut a la vibració dels
llavis, que es mouen gràcies a l’aire. És molt important entendre que per fer sonar el trombó
els llavis vibren a causa d’un flux d’aire abundant, continu i relaxat.
Les notes al trombó estan ordenades de manera cromàtica i descendent, sent la primera
posició la vara tancada. A la primera posició trobem els harmònics de Bb
(Bb/F/Bb/D/F/Ab/Bb), d’aquestes notes i gracies a la vara obtenim totes les notes al llarg de
set posicions, baixant per mig to cada posició.

Primeres notes
Les notes més assequibles en un primer moment són les corresponents a l’harmònic de Fa
descendint en glissando cap a la 7a posició, sent les notes de la 5ª, 6ª i 7ª posició més
complicades a causa de la llarga distància que requereixen.

Les notes més fàcils són F3, E3, Eb3,D3,
Del harmònic superior el Bb3,A3,Ab3,G
Del harmònic inferior al F3 el Bb són: Bb2, A2,Ab2,G2.

Les notes “agudes” més assequibles són el D4, Db4,C4,B4,

La tonalitat més assequible a nivell de posicions és Eb Major ja que totes les notes es situen
entre la 1ª i la 4ª posició.
Altres tonalitats fàcils són (amb la relativa menor inclosa) Fa major, Sib major, Re major,

Em de vigilar amb el do i el si natural en un registre baix si no es té transpositor, ja que
queden en la 6a i 7a posició i els alumnes més petits no arriben a les últimes posicions.

En cas de tenir transpositor (palanca situada just al costat del coll, és una “tuberia extra” que
s’acciona amb el polze esquerra i que no està en tots els trombons, alguns en tenen i altres
no, aquest mecanisme proporciona una 4ª descendent a les notes en la mateixa posició)
s’afegeixen com a notes assequibles el C3 (sense transpositor el trobem a la 6ª posició,
amb transpositor a la 1ª), el B2 (sense transpositor el trobem a la 7ª amb transpositor a la
2ª)
També el F2, E2 ubicats a la 6ª posició i a la 7ª posició els trobem a la 1ª i 2ª, tot i que
l’afinació pot ressentir-se una mica.

Els trombons amb transpositor tenen un preu més alt que els simples (sense transpositor).




Dificultats

Entre les dificultats principals i inicials del trombó destaquen la velocitat en la música, moltes
notes diferents molt ràpid, el registre agut, la col·locació de l’instrument i l’afinació de les
notes. Tot i així no és un instrument que en un primer moment sigui frustrant de tocar, sona
ràpid i pot fer música aviat.

Els salts d’intervals molt grans solen tenir dificultat afegida.


Registre

El registre del trombó es sol situar entre el G1 i el F5, per un trombonista professional. En
un trombonista que porti tres o quatre anys el registre pot ser d’ E2 a G4 i el d’un novell sol
ser de G2 a D4

Embocadura

L’embocadura la conformen els llavis i els músculs de la cara. El trombó sona perquè els
llavis vibren gràcies a l’aire, els llavis estan en contacte amb el broquet i és important que no
hi hagin “fugues d’aire”. Hem d’entendre que sobre els llavis no s’ha d’exercir pressió ni els
hem d’apretar entre ells, la pressió a la que es sotmet contra el broquet mai ha de ser
excessiva i mai ha de fer mal. El registre agut del trombó no ha de suposar pressió als llavis
ni tensió muscular.

Posició del cos

El trombó és un instrument i han d’estar alineats amb les espatlles, aquestes han d’estar
relaxades i el cap recte.

Posició de l’instrument

El trombó s’agafa amb les dues mans. La mà esquerra és principalment la que sosté
l’instrument i es manté estàtica. La mà dreta controla la vara i el moviment s’ha de realitzar
de manera àgil però sense tensió, el canell ha d’estar lliure i també guia el moviment de la
vara.


Respiració

La respiració ens l’hem d’imaginar com una gerra d’aigua que s’omple, la respiració és
relaxada i sempre d’abaix cap a dalt, la respiració ha d’estar sincronitzada sempre amb el
que vulguem tocar a fi d’evitar la retenció (l’aire es queda estàtic dins dels pulmons, ni entra
ni surt). La retenció s’ha d’evitar perquè genera molta tensió i pot ser perjudicial.
Les expiracions és un bon recurs imaginar-les amb aire calent, l’aire calent facilita el so rodó
i menys agressiu, a part, pensar en aire calent facilita a la relaxació, sobretot de la zona de
la glotis, amb la que no hem de fer res (els moviments amb la glotis impedeixen la correcta
sortida de l’aire i ens generen molta tensió).


Coordinació de la vara

Una de les dificultats del trombó és la coordinació de la vara amb l’articulació, la vara sol
causar problemàtica, sobretot en moviments grans i ràpids. El moviment de la vara ha de
ser relaxat i àgil, però mai lent ni tens, el moviment ha de ser continu entre posicions, és a
dir, si estem tocant una escala és adient imaginar-ho en un sol gest de braç, no en molts
moviments petits entre posicions, la vara no és un metro que para a cada estació, és pot
aturar però mai quedar-se quiet. Hem d’evitar forces oposades, és a dir, si hi ha tensió en la
vara el que succeeix és que es fa una força en una direcció a l’hora que es fa força en la
direcció oposada, es adient utilitzar l’energia justa al moure la vara.

Articulació

L’articulació és la manera en com “diem” les notes. L’articulació la generem amb la llengua
però ha d’anar acompanyada sempre d’aire, la llengua no ha de parar la columna d’aire,
només “diccionar” les notes sense paralitzar l’aire. L’articulació que surt sola al trombó si no
usem la llengua és el característic “glissando”. El glissando es produeix en els moviments de
notes al mateix harmònic. Si el glissando és entre harmònics es produeix el “lligat natural” o
“lligat a contravara”, és el mateix lligat que produeixen el instruments de pistons o
palanques. Per evitar el glissando entre notes s’ha d’afegir la llengua.

La llengua quan articula sol situar-se a la geniva de sobre de les pales dentals. La llengua
no ha d’impactar als llavis perquè interromp per complerts el fluxe d’aire i desmunta
l’embocadura, fa que els llavis deixin de vibrar.

Per articular el lligat utilitzem generalment la “r” consonant alveolar bategant [r] (com cara) o
la “d” consonant dental fricativa [ꝺ].

Per articular “picat” utilitzarem la [t] anglesa, endurint-la o estovant-la a voluntat. No hi ha
una articulació única però si que l’hem de fer homogènia. Generalment les notes MAI s’han
d’aturar amb un altre cop de llengua, les notes s’enllacen entre elles a través de la llengua
però mai finalitzen tapant el so amb la llengua (si no és precís per alguna cosa molt concret,
com una big band o una música que realment ho requereixi).

Altres articulacions més complexes poden ser el doble o triple picat, que es pronuncia [t] [ɣ]
o [t] [t] [ɣ] tot i que es poden utilitzar, per la seva complexitat és millor que la introduïm en el
moment en que veiem que l’alumne realment la podrà assolir.

Un recurs que podem emprar també és el “frulatto”, s’articula amb una [r] vibrant.

Afinació

El primer lloc on generem les notes en el trombó hem de tenir clar que és el cervell. El fet de
tenir les notes a la vara és abstracte, ja que no hi ha posicions fixes realment, l’afinació és
corregible amb la vara i amb l’embocadura. Si per exemple una nota de la primera posició
sona considerablement desafinada segurament és que al cervell no l’estem generant bé o
que em de moure la bomba d’afinació. Si la posició no està ben bé a lloc i la idea de la nota
no està ben generada sonarà desafinat.
És molt útil cantar tot el que s’ha de tocar, també ajuda a millorar la respiració i el propi so.



Bateria /P
ercussió
Parts de la bateria

Funcions:
Bombo (Bass drum), per acompanyar, generalment, els baixos.
Caixa (Snare drum), generalment al 2 i al 4 d’un compàs 4/4.
Xarles (Hi hats) que es pot substituir pel Ride.
Crash: Pels canvis de parts o per les marques.
Toms: pels « fills »


S’escriuen de la següent forma (generalment):

Patrons

Exemples de patrons bàsics de bombo, caixa i xarles:




Com que, habitualment, els patrons es repeteixen moltes vegades és important sempre utilitzar el símbol %.

Fills o breaks

Teniem dues opcions:

1. Els escrivim exactament com els volem tal i com està als exemples següents.
2. Posem « Fill » a dalt del pentagrama amb les línies (/ /) a sota per marcar quants temps de « fill » volem.

Marques

Si volem que el bateria marqui els tuttis o faci algunes marques concretes durant el tema podem apuntar-ho de la
següent forma:

La v
eu

La veu infantil

La veu adulta
Més que dir uns estàndards de registres, crec que és interessant que conegueu qui teniu
davant, per adaptar-vos dins el seu registre.
Soprano: desde el do3 fins el do5
Mezzosoprano desde el la2 fins el la4
Contralto: desde el sol2 fins el fa4
Tenor: desde el re2 fins el la3
Barítono: desde el sol1 fins el mi3.
Baix: desde el mi1 fins el mi3.
La gent gran torna a tenir unes dificultats similars a les dels nens, és molt important que
xerrin i pronunciin bé per a no pedre la musculatura fonatòria.


2- Facilitats i dificultats inherents a l'instrument
A l’adolescència el “canvi de registre”
- en dones mantenir la mateixa tímbrica entre Ab-C
- en homes es trobarà al l’incici E
Tècnicament més difícil fer pianos aguts que fortes.
Sempre és més senzill treballar per graus conjunts i en grup hi ha dificultat en fer les 4tes
4rtes augmentades
Com evoluciona la melodia és quelcom a tenir en compte


Posició dempeus: bon ancoratge a terra, cames separades igual que els malucs, genolls
semi flexionats, cap a sobre del cos.
Posició asseguda: més aviat a la punta de la cadira, sentint els ísquiums recolzats.

El que és interessant és que "el cos no es col·lapsi", per aquesta raó és útil anar canviant o
incorporant moviments. Un escalfament corporal i unes sirenes són fàcils de fer abans de
començar per fer-ho re-sonar tot.


3- Què aprenem a tocar a nivells molt bàsics o inicials.
Per quines notes, altures, articulacions/atacs,...
He vist a molta gent “enganxar” a cantar a nens tot tipus de músiques.
Segons Kodály s’hauria de partir de la pentatonia a partir de s-m, l-s-m, s-m-d, m-r-d,
l-s-m-r-d (modes major i menor) i progressivament instal.lar les funcions tonals.
Tot i això, el folklore català no és bàsicament pentatònic, com l’hongarès, així que és
discutible.
Ell mateix diu que “La veu ofereix un accés directa al món de la música sense passar pels
problemes associats al fet de tocar un instrument”, per tant, gaudiu de cantar i llestos...

Som capaços de produir tres atacs en funció de qui surt primer l’aire o la nota: airejat, glòtic i
simultani, aquest últim és el més difícil de fer per la majoria de gent.