ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES
45/2, julio-diciembre de 2015, pp. 715-732
ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ
BIOGRÀFICA
ISABEL DE VILLENA AND HER FAMILY: A BIOGRAPHICAL
REAPPRAISAL
Clare Hall, University of Cambridge
Resum: Aquest article pretèn sistematitzar
les notícies historiogràfiques de les últi-
mes dècades en allò que pot ser aplicat
a augmentar el nostre coneixement de la
vida d’Isabel de Villena. En primer lloc es
mostra que, lluny de ser una orfeneta des-
valguda, la filla d’Enric de Villena comp-
tava amb una significativa xarxa d’oncles,
ties i cosins, i aquesta ajuda a entendre
l’opció de l’autora pel franciscanisme. En
la segona part s’analitzen les autèntiques
raons de per què Isabel de Villena, que
comptava amb una considerable fortuna,
va ser integrada a la cort de la reina Ma-
ria a la mort del seu pare, que havia estat
desterrat pels Trastàmares: com a filla de
l’últim descendent masculí legítim d’un
dels aspirants al tron d’Aragó a la mort
de Martí l’Humà, el seu futur havia de ser
supervisat amb compte.
Paraules clau: Isabel de Villena; Enric de
Villena; Alfons el Vell; Casa de Barcelo-
na; dinastia Trastàmara; Regne de Valèn-
cia.
SUMARI
1. La xarxa familiar.– 2. Motius per a l’adscripció d’Isabel de Villena a la cort.–
3. Bibliografia citada.
ISSN 0066-5061
doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
ROSANNA CANTAVELLA
Universitat de València
Abstract: This article aims to systematize
the last decades’ historiographical
contributions on the life of Isabel de
Villena. In the first section it is shown
that, far from being a helpless orphan,
Enric de Villena’s daughter could rely on a
significant net of uncles, aunts and cousins,
which helps understand the author’s
choice of Franciscanism. The second
section analyzes the true reasons why
Isabel de Villena, who possessed an
important fortune, was brought up in
queen Maria’s court when her father,
who had been exiled by the Trastámara
brothers, died: as the daughter of the last
legitimate male descendant of one of the
claimants of the throne of Aragon in
the aftermath of Martí l’Humà’s death,
her future had to be carefully monitored.
Keywords: Isabel de Villena; Enric de
Villena; Alfonso I, Duke of Gandia;
House of Barcelona; Trastámara dynasty;
Kingdom of València.
716 ROSANNA CANTAVELLA

1. LA XARXA FAMILIAR

Aquest article té per objecte actualitzar notícies biogràfiques de l’es-

criptora Isabel de Villena (1430-90), especialment pel que fa a les seues vincula-
cions familiars1. Nascuda Elionor (“de Villena” per reivindicació familiar, però
“d’Aragó” per nissaga), la seua condició de filla il·legítima és incontestable, ja
que a l’hora de prendre possessió com a abadessa va necessitar la dispensa papal
de defectu natalium per aquest motiu2. Fa temps que va quedar descartada la
seua vinculació a la casa castellana dels Manuel de Villena3. Segueix essent un
enigma qui va ser la seua mare; i no fa gaire fins es va arribar a dubtar de qui en
fos el pare: Dominique de Courcelles va atribuir a Pedro Cátedra el suggeriment
de la paternitat no d’Enric de Villena, sinó del seu germà petit Alfons4. No se
sap gaire d’aquest Alfons; però sí que se sap que va morir molt jove, al voltant
de l’any 14005, és a dir uns trenta anys abans del naixement d’Isabel; de manera
que és impossible aquella hipòtesi. Però tenia Enric de Villena més germans?

1
El nucli del present treball va ser presentat com a part de la meua lliçó de càtedra, a l’oc-
tubre de 2010. He de donar gràcies pel seu assessorament a Mateu Rodrigo Lizondo i Jaume
Chiner, sempre generosos amb els seus amplis coneixements.
Abreviatures utilitzades: ARV = Arxiu del Regne de València; AHN = Archivo Histórico
Nacional; CODOIN = Colección de documentos inéditos para la historia de España.
2
López 1943, p. 511.
3
Fa un breu resum d’aquesta impossibilitat genealògica Orts 2011, pp. 9-11, i conclou:
“És un gran error anomenar-la Elionor Manuel de Villena –com apareix esmentada en alguns
llocs–, quan ella era, en realitat, Elionor d’Aragó i de Castella, descendent dels reis lleone-
sos, castellans i aragonesos-navarresos fins els temps de l’inici de les conquestes dels territoris
musulmans hispànics i, per agnació rigorosa, dels comtes catalans fins a l’època carolíngia”
(ibidem, p. 11). Jo mateixa he resseguit el procés de la confusió: va començar, almenys, al segle
XVII amb Melcior de Villena, destacat membre de la branca dels Manuel de Villena instal·lada
a València al segle XV. Vegeu l’elogi fúnebre que dedica al Doctor de Villena Joan Baptista
Ballester (AA.DD. 1655): “Y assí nuestro insigne difunto fue destello del calificado esplendor,
y bástago de la ilustre cepa de los antiguos Villenas de Castilla, señores de Villena, y de Es-
calona, aviendo usado en esta Ciudad, él y los suyos por más de duzientos años las armas de
los Villenas señores de Villena (que son un braço alado empuñada la espada) como consta
del antiquíssimo libro de la vida de Christo, que en idioma [iii r.] Valenciano escrivió Soror
Isabel de Villena, donde van estampadas por suyas las dichas armas, y calificada su sangre
nobilíssima (…) la qual escrivió en idioma valenciano un libro de la vida de Christo (que, en la
prosapia de los Villenas, hasta las mujeres son sabias)” [xvii v.]. Podria pertànyer als Manuel de
Villena la família de Ferrando de Manuel, “forastés” d’Oriola que figuren al llibre d’almoines
de la Trinitat? Vegeu Mata 1991, entrades 4404 a 4408.
4
Courcelles 2000, p. 105. De Courcelles remetia el suggeriment erròniament a la introduc-
ció de Pedro Cátedra a la seua edició de les obres de d’Enric de Villena (sense indicació de
volum ni de pàgina); però Cátedra (1994) no esmenta la qüestió en cap de les introduccions als
respectius volums d’aquesta publicació. Vaig preguntar a l’autor sobre la qüestió quan ens vam
veure al congrés de la SEMYR a Oviedo, en 2010, i aquest va contestar que no tenia memòria
d’haver tractat el tema; només recordava haver-se preguntat, en algun altre lloc, quin dels dos
germans, Enric o Alfons, hauria estat el major.
5
L’última notícia que se’n coneix és la seua intervenció en la cerimònia de nomenament
d’Alfons el Vell com a duc de Gandia, en 1399 (Castillo 1999, pp. 290 i 283).
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 717

Doncs sí, en tenia dos més: l’il·legítim Galvany de Villena, i una

germana legítima que s’hauria dit també Elionor de Villena, igual que la ne-
boda escriptora, i igual que una tia àvia. Aquesta Elionor de Villena germana
d’Enric, es va casar el 1414, segons Zurita, amb Antoni de Cardona6, germà
del Joan Ramon Folch de Cardona amb qui s’havia casat sa tia Joana d’Aragó
(vegeu infra); diversos historiadors recents confirmen Elionor com a germana
d’Enric i de Galvany7. Elionor va morir molt abans del naixement de l’escrip-
tora en 1430, ja que el seu marit Antoni de Cardona s’hauria casat en segones
noces el 14218. La seua mort prematura ens convida a especular si Enric vaja
donar a la seua filla aquest nom en record de la germana difunta –o si bé,
simplement, volia mantenir la molt arrelada tradició de l’antropònim en la fa-
mília. Elionor és nom de reina hispànica (l’última en Aragó, l’esposa de Martí
l’Humà); com també Isabel, nom de la reina santa de la casa de Barcelona9. És
important també referir-nos a dues altres ties àvies de l’escriptora, germanes
de Pere de Villena i de la Joana d’Aragó adés esmentada: Elionor i Violant
d’Aragó. El que sabem de la vida d’Elionor és trist: es va casar amb un cosí
germà, Jaume de Prades, i va quedar viuda jove (amb almenys una filla, com
veurem més avall), i vivia d’un estipendi anual, establert com a compensació
per l’altíssim dot que se li devia, ja que el pare no l’havia pogut pagar. Tan-
mateix, una vegada mort el pare, el germà Alfons el Jove no sols li va retirar
el pagament, sinó que la mantenia presonera acusant-la de deshonestat. Més
endavant, Elionor va ingressar en el convent de les menoretes (clarisses) de
Santa Isabel i Santa Clara de València, del qual era abadessa la seua germana
Violant10.
Pel que fa a Violant, aquesta va ingressar a les clarisses de Xàtiva el
1403, i el 1405 va ser traslladada, com a abadessa, a l’esmentat convent de
menoretes de Santa Isabel i Santa Clara de València, després conegut com
de la Puritat11. Violant va promoure la fundació d’una efímera primera co-
munitat de clarisses a Gandia, per a la qual va destinar 3.000 sous. El procés
fundacional va durar més de cinc anys, i les primeres clarisses van arribar a
Gandia el 1429, un any abans del naixement d’Isabel de Villena. Però quinze
anys després, el convent gandienc va haver de tancar, degut a les conseqüèn-
cies econòmiques derivades dels plets per l’herència de la seua protectora, i

6
Zurita 1977, vol. V p. 388.
7
Castillo 1999, pp. 123-124 i García Oliver et al. 2009-2010, vol. I p. 11.
8
Vegeu Enciclopèdia.cat, s.v. Cardona i de Luna, Antoni de.
9
“En el cas d’Elionor de Villena, segurament aquesta prengué el nom d’Isabel en honor i en
memòria de la santa reina de Portugal Isabel d’Aragó, filla dels seus avantpassats els reis Pere
III de la Corona d’Aragó (1339-1385) i Constança de Hohenstaufen” (Orts 2011, p. 9).
10
Castillo 1999, pp. 136-138.
11
Ibidem, pp. 138 i 51.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
718 ROSANNA CANTAVELLA

a la desaparició dels membres de la nissaga d’Aragó en el ducat de Gandia12.

Com és ben sabut, per iniciativa de la reina Maria l’any 1443 començaren els
tràmits per a traslladar aquest grup monacal des de Gandia fins a València, a la
que seria la nova comunitat clarissa de la Trinitat desplaçant l’antic cenobi de
trinitaris. Les clarisses gandienques no van ser reagrupades en l’altre convent
de clarisses de València, la Puritat, perquè es regien per la regla reformada
de Tordesillas, i per tant pertanyien a una branca més austera que no aquelles
altres13. És interessant que la comunitat fos impetrada per Violant, que no hi
va pertànyer. Amorós ens diu que Violant sols havia acceptat ser abadessa de
la Puritat a insistència personal de Martí l’Humà14. Aquesta resistència, unida
al gest de la fundació gandienca, sembla apuntar a un seu ideal de vida més
auster: la comunitat de Gandia hauria representat l’opció de vida religiosa que
Violant, per imperatius de política religiosa segons sembla, no havia pogut
seguir –però que podria seguir la seua neboda néta, Isabel de Villena.
Tot i que encara se sap poc de Violant d’Aragó, una cosa sí que hem
de tenir present: que probablement va arribar a conèixer Isabel de Villena en
la primera infantesa d’aquesta, com també potser l’enigmàtica clarissa viuda
Elionor d’Aragó, ja que vivien a la mateixa ciutat. Per això convé no perdre de
vista, a l’hora de considerar la decisió de la jove d’entrar en religió, i la seua
particular advocació franciscana, la possible influència de les ties àvies claris-
ses, o almenys la del digne i respectat model que la tia abadessa representava.
Centrem-nos ara en Galvany de Villena, l’únic oncle carnal que va
conèixer la filla d’Enric. Aquest va ser un ric i notable cavaller, considerat
entre els barons més poderosos de la noblesa valenciana, i apareix esmentat
en diversos documents exhumats al llarg de les darreres dècades pels historia-
dors. El benestar econòmic de Galvany es pot apreciar, per exemple, en el tes-
timoni d’una taxació entre els membres del braç militar valencià el 1429-1430
per subvencionar la guerra d’Alfons el Magnànim contra Castella. Aquest text
resulta el més semblant a un cens econòmic de la noblesa valenciana: Gal-
vany és un dels més destacats contribuents, aportant-hi 672 sous15, cosa que
el situa entre el 6% del braç que contribueix amb el 24% de l’oferta al rei16.
L’any 1431 el seu nom apareix entre els dels més destacats nobles de la corona

12
Ibidem, p. 51; Amorós 1960, pp. 453-458.
13
Amorós 1960, pp. 457-463.
14
“Habiendo sido elegida abadesa del monasterio de Santa Isabel (hoy de la Puridad) de Va-
lencia, no obstante su repugnancia para este traslado, tuvo que aceptar el cargo bajo el influjo de
fuertes presiones, siendo la más poderosa la que le vino de su primo Martin el Humano, rey de
Aragón. En el año 1405 ejercía ya el cargo de abadesa en el monasterio de Valencia” (Amorós
1960, p. 453, n. 16).
15
López 1991, p. 630.
16
Ibidem, p. 628; López 2005, p. 85, n. 199.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 719

d’Aragó, en el compromís per acabar la guerra amb Castella17. També figura

esmentat entre els consellers del rei Alfons en 1437 (vegeu nota 31).
La seua prosperitat material, tan allunyada de les dificultats que van
acompanyar la vida del seu germanastre, el legítim Enric18, s’explica per, al-
menys, la donació en vida que li va fer en 1402 el seu avi, el duc Alfons el
Vell, dels castells de Xirell i de Corts de Pallàs, a la vall d’Aiora19,, en un lloc
molt convenient: el pas de Castella al regne de València; possessions que des-
prés heretaria la seua filla única Caterina, i d’aquesta n’heretaria les rendes
dels molins, com veurem més avall, la pròpia Isabel de Villena en usdefruit.
El 1407, el duc faria una donació similar a un altre nét: Hug de Car-
dona20. Aquest, personatge un poc més conegut ara, era fill de Joana d’Aragó,
filla d’Alfons el Vell, a qui aquest va dirigir una obra educativa amb motiu del
seu matrimoni21. Hug era cosí germà de Galvany i d’Enric, i per tant oncle
segon d’Elionor/Isabel. Hi ha notícia de dues altres ties d’Isabel de Villena,
també dites Violant i Elionor, que apareixen documentades reclamant els seus
drets a una part de les 3.000 lliures amb què l’abadessa Violant d’Aragó havia
dotat el convent de Gandia: una és Elionor de Prades, que reclama 2.000 sous
de la prebenda de Gandia, al·legant el cobrament de deutes; plet que aquesta
Elionor va acabar guanyant a les monges22. Per nom, i per cognoms, Elionor
de Prades pogué ser filla de l’esmentada germana de Violant, l’Elionor d’Ara-
gó casada amb Jaume de Prades, després enviudada, presonera d’Alfons el
Jove, i professa clarissa al convent de la germana abadessa. L’altra reclamant
figura també com a neboda de Violant (tot i que Amorós no ens en dóna més
dades), i és, igualment, abadessa clarissa, i del convent de Xàtiva, en el qual
havia iniciat Violant la seua vida religiosa. També els tribunals van fallar en
favor d’aquella neboda23. Com que els plets van ser llargs i es van donar a la

17
Bofarull 1869, p. 100.
18
Encara està per fer-se una biografia actualitzada d’Enric de Villena, que supere els tòpics
antics; d’altra banda, m’és impossible presentar ací una bibliografia exhaustiva sobre aquest.
Un breu resum biogràfic, amb atenció especial al calendari de redacció de les seues obres, es pot
llegir a l’edició de Cátedra (1994). Abans, el mateix Cátedra (1981, 1983) n’havia aportat ja in-
teressants notícies. Vegeu també Cátedra, Carr 2001. La més antiga monografia sobre ell, molt
subjectiva, és la de Cotarelo (1896); les observacions personals més antigues, les de Germán
Pérez de Guzmán al seu Generaciones y semblanzas (Tate 1965, pp. 188-189).
19
Castillo 1999, p. 127, i notes 294 i 295. Català i Pérez presenten notícies referides a la
gestió per part de Galvany del seu senyoriu (2002, pp. 38-39 i 82-88). L’Enciclopèdia Catalana
li atribueix incorrectament d’haver heretat el senyoriu d’Aiora sencer (Enciclopedia.cat s.v.
Gandia, ducat de); però aquest era una peça ben grossa que va anar a parar als Trastàmares, que
el van atorgar com a recompensa a membres de la noblesa castellana del seu bàndol.
20
García-Oliver et al. 2009-2010, pp. 11-12.
21
Cantavella 2012.
22
Amorós 1960, p. 458.
23
Ibidem.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
720 ROSANNA CANTAVELLA

mort de l’abadessa, a falta d’exhumar més documentació haurem de suposar

que aquesta hauria mort a la primera meitat dels anys trenta. De quan va morir
la seua germana Elionor no en tenim notícia.
També cal esmentar dos oncles més, fills il·legítims d’Alfons el Jove,
que no va tenir descendència legítima, i dels quals se sap poc. Aquests no van
ser tractats per Alfons el Vell amb la consideració dels altres néts legítims i
il·legítims24. Donada la distància que mantenia el Jove respecte de la resta de
la família, és difícil saber si els seus fills es van relacionar en termes familiars
amb la filla d’Enric.
Tornant a l’oncle carnal d’Isabel, cal dir que Galvany de Villena
va ser un noble interessat a mantenir l’autonomia del seu orde contra el
que veia com a ocasionals abusos de la corona, com mostra el fet que en
diverses ocasions pren el bàndol del seu cosí Hug de Cardona per aquest
motiu25. Galvany, que rep el tractament de “molt noble mossèn Galvany de
Villena”26, va contribuir econòmicament al nou edifici del monestir de la
Trinitat, l’edifici del convent impulsat per la reina Maria on es va traslladar
aquella comunitat clarissa de Gandia, i on la seua neboda va ser la prime-
ra novícia, amb la xifra més alta possible: 55 lliures consten en el llibre
d’almoines del convent, xifra a què ben pocs altres nobles valencians van
arribar27.
Malgrat la seua condició d’il·legítim, Galvany de Villena va fer un
molt bon casament: va contraure noces en 1403 – poc després d’haver rebut
la donació del seu avi –amb Violant de Vilaragut28 , germana d’aquell Joan de
Vilaragut amb qui la reina viuda Margarida de Prades es va casar en secret,
i que era així mateix il·legítim29. Martí de Riquer esmenta Galvany de Ville-
na en 1418, com a missatger portador d’una lletra de batalla del seu cunyat
Joan de Vilaragut contra Pero Maça30. I el nom de Galvany de Villena torna a
aparèixer associat al de Pero Maça en un document de 1437, en què ambdós,

24
Castillo 1999, pp. 130-131 i notes 308 a 310.
25
López 2005, pp. 321-323.
26
Vegeu per exemple Català, Pérez 2002, p. 85.
27
Mata 1991, entrada 336.
28
Castillo 1999, p. 126, qui registra en la nota 296 les moltes despeses relacionades amb el
casament, que sufraga l’avi Alfons: “es tracta pràcticament d’un aixovar”.
29
Fort i Cogul 1970; Zaforteza 1970.
30
Riquer 1984, pp. 68-69. “Que Joan de Vilaragut i Galvany de Villena fossin cunyats
explica que aquell encomanés a aquest la recepció de les lletres que li adreçarà don Pero
Maça, car ja veurem que existien poderoses raons que impedien que les trametés directament
al palau”. “L’herald Catalunya, oficial d’armes que consta al servei del rei fins al 1433, havia
estat encarregat de portar la lletra de Joan de Vilaragut a don Pero Maça; i aquest li’n remeté
resposta, dos dies després, al domicili de Galvany de Villena, per mitjà de l’herald València”
(ibidem, p. 69).
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 721

amb Hug de Cardona i Joan de Próixita, són denominats “milites, consiliarii

dictorum dominorum regem”31.
Galvany i Violant van tenir una filla, Caterina de Villena, única here-
ua de senyorius i béns. Sembla que aquesta hauria pogut tenir un germà legí-
tim, de nom Pere de Villena; però aquest no apareix esmentat en el testament
de l’àvia Teresa Álvarez de Haro, sogra de Galvany, en 1420: fa pensar que
ja devia ser mort32. Galvany, per la seua banda, va morir el març de 144733.
A la seua mort, Elionor tenia uns disset anys i tot just feia un any que havia
professat a la Trinitat; com es veu, Galvany va ser l’únic oncle carnal que va
conèixer ella: la tia Elionor, mare dels cosins italians, hauria mort almenys
vint-i-sis abans; l’oncle Alfons en duia mort més de quaranta-cinc.
Sembla que Violant de Vilaragut només va sobreviure a Galvany un
any, i hauria mort en 144834. Tanmateix, al llibre d’almoines de la Trinitat, Gal-
vany es dóna com a viu mentre que Violant apareix com a quondam, ja difunta.
Aquesta divergència es pot conciliar si considerem que el llibre d’almoines de
la Trinitat s’hagué d’estar escrivint al llarg d’anys, cosa natural. Això explicaria
que marit i muller no figuren en la mateixa pàgina, sinó molt distants: Galvany
hi és a l’entrada 336, i la ja quondam Violant, a la 2053. Encara molt més avant,
a l’entrada 2580, consta la contribució de la egrègia dona Cathalina de Villena
(observeu-ne el tractament), sense indicació de la quantitat donada35. Hi figura
així per la contribució del seu testament? (Vegeu nota 40).
El matrimoni es va fer soterrar no a la Trinitat, sinó al convent de
predicadors de València, del qual aquesta família va ser important benefac-
tora. S’hi van fer construir una sepultura important, de la qual sembla que
prové el fragment de llosa treballada (mènsula i clau) que inventarià Caruana,
ja que correspon fil per randa a l’antiga descripció de la sepultura de Galvany
i Violant reportada per Teixidor36, i donat també que Caruana en considera el
convent de predicadors de València com a provinença més probable37.

31
Els quatre apareixen signant com a testimonis de la confirmació de Joan de Navarra, lloc-
tinent general del regne, a una sentència emesa per Joan Mercader i Joan Gascó (García-Oliver
et al. 2009-2010, vol. I, p. 697, doc. 149).
32
Zaforteza 1970, pp. 530-532. “Tenía una nieta legítima, doña Catalina de Villena y de Vi-
laragut (…) y además un nieto legítimo, hermano de la anterior, don Pedro de Villena, a quienes
llamaba hijos; mas hay que tener en cuenta que igualmente legítimo era Juan Jerónimo y éste es
el elegido, y en último término doña Catalina, pero nunca don Pedro” (ibidem p. 532). Caterina,
ens hi diu Zaforteza, pledejaria amb el seu cosí Joan Jeroni (el fill de Margarida de Prades i Joan
de Vilaragut) per la seua part de l’herència familiar.
33
Teixidor 1949-1952, p. 31.
34
Ibidem, pp. 29 i 31.
35
Mata 1991, entrades 336, 2053 i 2580.
36
Teixidor1949-1952, p. 29.
37
Caruana 1926, pp. 11-12.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
722 ROSANNA CANTAVELLA

Caterina de Villena continuà afavorint el convent de predicadors, com

havien fet els pares, i hi va ser soterrada en la sepultura familiar38. A la seua mort
sense descendència el 1475, va llegar les seues propietats a diferents parents.
Els principals hereus, ja difunts39, n’eren Pere i Alfons de Cardona i de Villena,
cosins germans de Caterina i d’Isabel, per ser fills de l’Elionor de Villena que
s’havia casat amb Antoni de Cardona. Per l’època que Isabel de Villena (a qui
portaven uns vint anys) va nàixer, vivien ja amb el pare a Sicília i Nàpols, on
prosperarien molt al costat del Magnànim, però lluny de la cosina germana40.
Caterina, en el seu testament, també esmentava la deixa feta a Isabel
de Villena:

abbadessa del dit monestir de la Sancta Trinitat, cara cosina ger-

mana nostra, tots los molins constituhits dins la nostra vall de
Cortes per supplir algunes misèries e necessitats de aquella, du-
rant la vida de aquella tan solament41.

Caldrà aclarir el possible dubte: podia haver estat Galvany de Ville-

na el pare d’Isabel? La resposta és que no hi ha base per a considerar-ho. Per
exemple, si Galvany ho hagués estat, per què fer-se soterrar al convent dels
dominics i no a la Trinitat, monestir de la que hauria estat la seua filla? D’altra
banda, és inequívoca la fórmula cara cosina germana que empra Caterina de
Villena per referir-se a l’abadessa: no hi ha testimonis lèxics de dir-se cosins
germans els qui siguen germanastres. I encara: hauria rebut a l’edat mitjana
tanta consideració social, tant de respecte, una bastarda filla de bastard?
Tot i descartar, doncs, la paternitat de Galvany de Villena, aquesta és
una figura que hem de seguir considerant en relació a Elionor/Isabel. El fet que
visqués a València, a la mateixa ciutat on residia la neboda, ha de determinar ne-
cessàriament la nostra consideració sobre les circumstàncies familiars de la nena
i jove Elionor: aquesta, a més de tenir o haver tingut a prop les ties àvies clarisses,
mentre va crèixer a la cort de la reina Maria comptava amb un oncle veí en qui
recolzar-se en cas de necessitat; un recolzament que es manifesta en la generosa

38
Teixidor 1949-1952, pp. 31-32.
39
Català, Pérez 2002, p. 40.
40
Vegeu Enciclopèdia.cat, s.v. Cardona i de Villena, Pere i Cardona i de Villena, Alfons.
41
Català, Pérez 2002, pp. 39 i 96. No costa suposar que aquestes “algunes misèries e neces-
sitats” atribuïdes a l’abadessa tingueren relació amb les contínues obres del monestir, que ella
dirigia, i que es van perllongar fins a la seua mort i encara més enllà (vegeu Benito 1998 i Can-
tavella 2011). No es necessari atribuir a “misèries e necessitats” connotacions de gran pobresa;
vegeu per exemple aquest extracte: “Mercader hi al·lega una donació d’Alfons el Jove per
‘haver sostenguts – deia el duc – diverses affanys e treballs en temps passat en nostres extremes
necessitats, axí en patrocini e advocació com àls’” (Garcia-Oliver et al. 2009-2010, vol. I, p. 35
i doc. 104 r. 5-6). Els deutes d’Alfons el Jove solien ser pel joc.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 723

aportació econòmica del molt noble mossèn Galvany al convent de la neboda. I

a la mort de Galvany poc després de professada Isabel al convent, la relació amb
la família d’aquest continua, com ho mostra l’afecte amb què Caterina de Villena
es refereix, en el testament suara citat, a la seua cara cosina germana.
Tot això ens obliga a abandonar la impressió d’aquesta autora com a
orfeneta desvalguda vivint, sense família directa, de la caritat de la reina. Eli-
onor tenia en Galvany un oncle carnal que podia protegir-la i donar-li suport;
algú que comanava respecte i que havia esdevingut un dels grans barons del
regne de València; un oncle amb qui compartia, a més, l’experiència de la il-
legitimitat. Hem vist, igualment, que Isabel de Villena tenia també en València
una cosina germana amb qui mantingué, per les traces, una relació afectuosa. I
a això hem de sumar: les ties àvies monges a la Puritat –que la van haver de co-
nèixer en la seua primera infantesa–, els seus cosins germans a Itàlia, i les seues
altres ties segones: Elionor de Prades i la desconeguda Violant, monja clarissa
i segona abadessa de la família abans de l’escriptora. Així s’entén plenament
l’opció d’Isabel de Villena pel franciscanisme: amb almenys tres parentes cla-
risses, en professar a la Trinitat, la futura escriptora continuava una tradició
familiar, i alhora feia perviure –amb una importantíssima aportació econòmica,
com després veurem– el projecte de comunitat clarissa de la tia àvia Violant.

2. MOTIUS PER A L’ADSCRIPCIÓ D’ISABEL A LA CORT

Amb tota aquesta parentela al voltant, cal replantejar-se per què la

nena Elionor de Villena va ser criada a la cort, i no amb algun dels seus molts
familiars. Podia haver crescut en casa de l’oncle Galvany; amb els cosins ger-
mans Cardona a Itàlia; amb la tia Elionor de Prades; fins podia haver-se criat al
convent amb les ties àvies. Per què amb la reina Maria, doncs, i no amb parents?
La pregunta encara es fa més necessària si tenim present que les cir-
cumstàncies polítiques havien acabat convertint l’únic nét baró legítim d’Alfons
el Vell en enemic dels Trastàmares, com veurem. Hem de renunciar a la suposi-
ció que la reina Maria hagués replegat en la seua cort l’òrfena d’Enric de Villena
simplement per afecte. Ara sabem que Alfons i Joan de Trastàmara van actuar
abusivament amb qui havia estat persona de confiança del seu pare el rei Ferran.
El motiu pel qual Enric, que tenia tants vincles amb el regne de Va-
lència, va passar els últims anys de la seua vida a Iniesta, ha de tenir relació
amb el fet que els germans Trastàmara el van exiliar. Jaume Castillo ens fa el
resum de l’operació:

L’any 1422, assabentat de la malaltia del seu oncle, Alfons el Jove,

[Enric] mirà d’aproximar-se a la cort gandiana amb l’objectiu de
ser almenys candidat a rebre en herència el ducat. Les actuacions
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
724 ROSANNA CANTAVELLA

judicials de Joan de Navarra, aleshores ja agraciat amb el ducat

de Gandia davant la perspectiva d’una propera mort del seu titu-
lar sense hereus, i del governador mateix Vidal de Blanes, foren
fulminants, tot i que els representants de la vila de Gandia i Al-
fons el Jove mateix no veien amb mals ulls la presència d’Enric.
La resolució fou molt contundent i Enric fou expulsat per ordre
del governador, no només del ducat de Gandia, sinó del regne de
València; i això que el seu delicte es limitava a “atemptar” contra
els drets de Joan de Navarra, garantits per carta reial des d’octubre
de 141742

Que Alfons i Joan Trastàmara, operant de manera conjunta, forçassen

Enric a l’exili per una iniciativa abocada al fracàs als tribunals però perfecta-
ment legal, resulta molt significatiu. Enric de Villena, vist des de la posteritat
com a autor tolerable des del punt de vista literari, però des del polític com a
personatge risible, havia estat pres molt seriosament pels Trastàmares com a
enemic, és a dir, com a rival43. És difícil concebre l’impacte que això degué
tenir en Enric: exiliat com un vulgar traïdor pels fills de Ferran d’Antequera,
el rei nouvingut amb qui ell tant havia col·laborat; el rei foraster a qui ell va
ajudar a arrelar socialment, per exemple recomanant-li el patrocini dels certà-
mens poètics que tant apareixien associats als reis de la dinastia anterior, i re-
presentant-lo com a ambaixador davant el Papa44. I malgrat aquest tracte, pocs

42
Castillo 1999, p. 125, qui afegeix en nota 288: “I qui sap si [els gandiencs] contemplaven
la possibilitat que Enric de Villena, veritable successor d’Alfons el Vell, ja aleshores convertit
en un mena d’heroi i un idealitzat «bon senyor» d’altres temps, fóra el pròxim duc de Gandia.
Segurament el preferien a un estrany com Joan de Navarra. De fet els representants de la vila
protestaren de manera contundent les accions del governador, absolutament atípiques per la
seua arbitrarietat i celeritat” (ARV, G 2.228, mà 14, f. 45r, mà 20, ff. 15r-17v).
43
“És cert que tant el segon duc de Gandia com el seu nebot Enric hagueren d’enfrontar-se
amb l’home més astut i ambiciós de tota la parentela: l’infant Joan de Trastàmara (…). Les
seues intervencions en els darrers anys de la vida del segon i darrer duc de Gandia de la nissaga
d’Aragó a Gandia, foren inacceptables en tots els sentits, però comptaren amb el recer atorgat
per Margarida de Prades, reina viuda del rei Martí, el comte de Cardona i el vescomte de Vila-
mur (…). Enric d’Aragó i de Castella, dit de Villena, foragitat de Gandia i València, se n’anà
a Castella, on li concediren el senyoriu d’Iniesta –ara dins l’actual província de Conca– per tal
que tinguera unes rendes de per vida” (Orts 2011, p. 8).
44
“Tant agradaren al sobirà [els entremesos a Ferran I], que diuen que influïren en els de
les festes de la seva coronació a Saragossa l’any 1414, dirigits i compostos per Don Enric de
Villena”; “[Enric de Villena] Vivió más en tiempos de Alfonso el Magnánimo que bajo don
Fernando, pero fue por su protección que sintió por vez primera, que sepamos, el halago del
éxito de público al intervenir en las fiestas barcelonesas de la Gaia Ciència. Villena es la sínte-
sis de algunos fenómenos literarios del Renacimiento, tanto en la literatura castellana como en
la catalana, pero no sé por qué se le estudia como una personalidad aislada en su erudición y
como trabajando en cierta incomunicación con el tono del país. Creo que sería iluminadora toda
tentativa para romper el cerco. Hoy sabemos que marchó a Aviñón con el barcelonés Felip de
Malla en 1415, enviado por el rey a entrevistarse con el emperador sobre la cuestión del Cisma.
Ni el ambiente de aquella ciudad, ni la gente que allí conoció, ni su compañero de viaje podían
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 725

anys després Joan encara escriu a Enric, demanant-li que li faça una traducció
de l’Eneida. No és rar que, en la carta d’enviament que serveix d’exordi a
l’obra, Enric de Villena diga que es posa a la feina sense gaires ganes45.
Enric intentarà reclamar per via legal l’any 1429, de nou infructuosa-
ment, els seus drets successoris als senyorius de l’avi i de l’oncle. Ho fa a un
mes d’iniciada a Castella la guerra entre la facció d’Álvaro de Luna i la dels
Trastàmares, els “infantes de Aragón”46. Es tracta de la guerra que va ajudar a
sufragar, com ja havíem vist, el germanastre d’Enric, Galvany (vegeu notes 14
a 16). Pedro Cátedra veu així els fets de 1429:

Alfonso de Aragón [el Jove], Duque de Gandía y tío de Villena,

había muerto sin hijos en 1425. El nuestro [Enric de Villena]
tenía todos los derechos para heredar los varios títulos que habían
pertenecido a su abuelo. Venía reclamando el ducado de Gandía,
los condados de Ribagorza y Denia, entre otras villas y tierras. El
Magnánimo le viene dando largas; Juan II de Navarra sostiene
que el difunto le había nombrado su heredero. La nueva guerra
con Castilla viene bien al aragonés [el Magnànim] y, según docu-
mento fechado el día 1 de abril de 1429, por la ayuda que don
Enrique había prestado a su rey [de Castella], ocupa y expropia
todas las posesiones de la casa de Gandía, para, simultáneamente,
donarlas a su hermano Juan II de Navarra, quien desde entonces
las vincula a su patrimonio. La expropiación tiene, pues, lugar
en esa fecha, pero seguramente los bienes habían sido tenidos en
administración desde tiempo antes47.

Per què torna Enric a la càrrega en 1429? Simplement perquè pensa

que, amb la nova confrontació bèl·lica, els Trastàmares es debilitaran políti-
cament? O és també que se sap ja futur pare, i vol intentar-ho pel bé del seu
hereu?
Donat aquest historial de tractament hostil a Enric per part dels Tras-
tàmares, no sembla que l’afecte familiar fos motivació suficient per al gest
de la reina, en fer-se càrrec de l’òrfena d’Enric. Certament Maria de Castella
i Elionor de Villena eren parentes, però no directes. Com he indicat, l’àvia

ser indiferentes a don Enrique. Una exploración en este sentido podría decirnos muchas cosas”
(Rubió 1990, pp. 147 i 165).
45
Enric diu que comença aquesta traducció el vint-i-vuit de setembre de 1427. En el resum
de Pedro Cátedra (1994, vol. II, p. xvi): “Dice, por ejemplo, que accede a ponerse al trabajo a
pesar de lo muy ocupado que estaba y del esfuerzo que requería la traducción (…). No obstante,
se va a poner manos a la obra porque, entre otras cosas, así podrá demostrar al sobrino la buena
disposición que le tiene, a pesar de la poca humanidad con la que le está tratando por entonces”.
46
Ho indica Pastor 1992, p. 136 i n. 20 (on remet a AHN, Osuna, llig. 1.391, 9, núm. 1
(1-IV-1429)).
47
Cátedra 1994, vol. II, p. XVIII).
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
726 ROSANNA CANTAVELLA

paterna de l’escriptora, Joana de Castella, era filla il·legítima d’Enric II de

Castella, també besavi de Maria: Elionor i Maria eren cosines primes. Tenien
també un altre parentiu més tènue: l’àvia de Maria, Elionor d’Aragó, era néta
de Jaume II, ascendent en cinquena generació de l’escriptora: per aquesta via
eren igualment cosines, però encara més primes48.
Cal també descartar la caritat com a motivació de la reina en criar
Elionor a la seua cort: la donzella Elionor de Villena posseïa una molt sig-
nificativa renda de la seua propietat a Salamanca. Sembla, més aviat, que la
“caritat” va anar en l’altra direcció: segons indica el llibre d’almoines per a
les obres del convent de la Trinitat, Elionor havia fet prèvia donació a la reina
(quan? per quina “certa causa”?) d’aquestes rendes, que ascendien a vint mil
morabatins:

E mes avant, considerant la dita senyora [reina] que una neboda

sua apellada tunch dona Elionor de Villena, donzella de la sua
cort, novament s’era donada al servir de Déu en lo dit monestir,
prenent l’àbit e vida de aquell, la qual havia fet donació de vint
mília morabatins de jure de heredat, los quals la dita donzella pos-
sehia en la ciutat de Salamanca, a la dita senyora per certa causa,
la dita senyora, en satisfactio del dit donatiu, e per esguart de la
dita obra, e neboda sua, donà en diverses partides al dit monestir,
segons lo dit receptor [Pere Sancho] féu rebuda de aquells al dit
tresorer [el notari Guillem Bernat Çaburgada], dos mília e quatre-
cents florins d’or, qui valien tunch de la dita moneda corrent, a
rahó de xii lliures [llegiu-hi ‘sous’], vint e huit mília huit-cents
sous49.

Aquesta magnànima aportació reial a les obres de la Trinitat, va ser

feta en realitat, doncs, amb diners de la filla d’Enric de Villena. De fet, en
el mateix llibre d’almoines, on es recullen les aportacions realitzades per a
la renovació del monestir de la Trinitat, es consigna que totes les monges
i noves professants fan la més alta aportació possible: 55 lliures. Isabel no
n’és excepció. Allà es mostra que la besnéta d’Alfons el Vell va estar a l’al-
çada de les circumstàncies, igualada en aportació econòmica per pocs nobles
valencians. Aquestes 55 lliures se sumen, doncs, als 28.800 sous de la seua
propietat donats per via reial al convent. Si una lliura eren vint sous, les 55
lliures suposaven 1.100 sous a afegir als 28.800 sous de l’esmentada donació.
En total, doncs, Isabel de Villena va aportar al convent 29.900 sous, i això
sense comptar-hi el seu dot, que no sabem a quant ascendiria. Per fer-nos idea

48
Orts (2011, p. 10) explicita l’ascendència d’Isabel de Villena, així com el parentiu entre
les dues (ibidem p. 8).
49
Mata 1991, p. 9.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 727

de la proporció, cal recordar que la tia àvia havia proveït per a la fundació del
convent de Gandia amb 3.000 sous: un simple 10% de la donació de la ne-
boda; i que, després de morta Violant, les seues hereues havien estat en plets
durant molts anys per les quantitats de, respectivament, dos mil i mil sous. En
el cas d’Isabel de Villena parlem, doncs, d’una fortuna molt considerable, que
(sumada, naturalment, a aportacions diverses de la societat, però que rarament
arribaven a les 55 lliures) va contribuir a fer del convent hereu del de Gandia
una de les joies del gòtic valencià del segle XV.
Elionor de Villena havia posseït, doncs, una renda molt respectable
a Salamanca. D’on li venia? De son pare, com a romanent dels senyorius i
honors castellans que havia ostentat? Era herència per via de l’àvia Joana de
Castella, filla natural d’Enric II i esposa de Pere de Villena? És difícil ima-
ginar que li vingueren per via materna, però i si fos així? El que resulta poc
probable és que, si aquesta font de riquesa venia de la banda paterna com és
ben probable, Enric la rebés del duc Alfons el Jove, oncle seu: un document
de 1422, referent al plet entre Pere de Luna i Bernat de Vilarig per l’herència
de la baronia d’Arenós, indica que el duc (famós per la mala relació amb els
seus parents) ha preferit deixar-la a Vilarig, que no li és família, i desheretar
així tant les seues germanes com sos nebots, axí com és lo egregi don An-
rich, nebot seu, fill del egregi don Pedro de Villena, quondam, frare del dit
egregi duch vivent50. L’egregi Enric de Villena, doncs (noteu, de nou, l’elevat
tractament que rep la família), no hauria heretat res per aquesta via, a no ser
que l’idiosincràtic oncle hagués canviat d’opinió en l’últim moment. Per des-
comptat, una altra possibilitat seria que Enric hagués guanyat aquesta fortuna
d’alguna manera. Escrivint? Resulta difícil de creure, per desgràcia; però cal
plantejar-se totes les possibilitats. Algun dia ho sabrem.
El cas és que aquesta seua fortuna, doncs, ens obliga a oblidar també
la impressió d’una Elionor de Villena com a parenta pobra, replegada a la cort
per compassió.
En canvi, cal plantejar-nos una factor alternatiu, motiu clau per ex-
plicar la voluntat reial de fer criar la filla d’Enric de Villena a prop de la rei-
na Maria. Es tracta d’una consideració de màxima importància des del punt
de vista polític: Elionor, per més il·legítima que fos, era filla reconeguda de
l’únic nét per via legítima masculina del duc Alfons el Vell, un dels aspirants
al tron d’Aragó a la mort de Martí l’Humà. I els Trastàmares, com ha provat
documentalment María Narbona en una publicació recent, havien mamprès
una astuta política de tutelatge de les donzelles descendents dels que havien

50
García-Oliver et al. 2009-2010, vol. II, p. 66, doc. 8.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
728 ROSANNA CANTAVELLA

estat altres aspirants al tron durant l’interregne51. Per què no havien de fer el
mateix amb Elionor? El rei Ferran ja s’havia ocupat de fer venir a la cort, per
ser educades sota la seua vigilància, Isabel i Elionor, les filles grans del comte
d’Urgell (per a horror de l’àvia d’aquestes, la comtessa viuda), i les va casar
al seu gust. Alfons el Magnànim va seguir executant aquesta política, concen-
trant entorn de la reina Maria, i sota el seu ull vigilant, una sèrie de donzelles:
Violant d’Aragó, filla il·legítima de Martí el Jove, va pertànyer a la casa de
la reina fins al seu matrimoni; Caterina i Joana, filles més joves del comte
d’Urgell, rere la mort de sa mare també van ser portades a la cort de la reina
Maria, com ho havien estat les més grans a la cort de la reina Elionor. Cate-
rina va morir poc després; no s’hi va adaptar. Joana sobreviu, i rep el tracte
d’infanta, amb seguici propi. Joana va casar primer amb el comte de Foix, i en
enviudar, amb el comte de Cardona, conseller reial52. Vista aquesta sistemàtica
línia política, era ben lògic que la filla de l’únic nét legítim d’Alfons el Vell
rebés el mateix tracte, barreja de consideració i de vigilància. Totes, excepte
Elionor, es casen: realitzen casaments polítics per a benefici dels Trastàmares.
És evident que ni Alfons el Magnànim ni el seu germà Joan no podien voler
que aquestes donzelles de sang reial es casassen amb ningú que pogués, passat
el temps, reivindicar drets successoris per als seus fills per una ascendència
que els connectària a l’antiga dinastia d’Aragó53. No pot estranyar que els
Trastàmares es proposassen extingir completament el llinatge reial de la casa
de Barcelona.
Que existissen tots els condicionants indicats en l’ingrés de la nena
Elionor de Villena a la cort de la reina Maria, no significa que no hagués pogut
crèixer un afecte entre les dues54. És, simplement, que aquest apropament va
obeir primer que res al projecte polític suara vist.
A la llum de totes les notícies considerades, que ens ajuden a enten-
dre la circumstància familiar i vital d’Isabel de Villena, resulta natural que els
coetanis d’Isabel de Villena tinguessen presents tant la seua genealogia reial
com les circumstàncies polítiques relatades, i que la lloaren com a descendent
de reis –dels reis de la casa de Barcelona, a més; d’aquells que havien viscut
en els regnes que administraven. Ara podem llegir amb més gran coneixe-
ment de causa les lloances a la seua nissaga efectuades pels seus admiradors:

51
Narbona 2009.
52
Ibidem, pp. 111-113.
53
“Quiso el rey asegurarse de que las hijas del conde casasen a gusto suyo, por escusar los
inconvenientes que podían seguirse casando fuera de estos reinos a disgusto suyo”, document
de CODOIN (vol. II, pp. 595-596) citat per Narbona 2009, p. 112, n. 75.
54
Orts (2011, p. 8) presenta una hipòtesi no improbable: “La reina Maria havia nascut l’any
1401 i, per tant, tenia vint-i-nou anys més que la seua cosina, la qual certament vingué a omplir
el buit de la manca de fills per part de la reina i l’absència continuada del marit”.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 729

D’aquella tan alta, tan fort y gran çoca / del arbre real dels reys d’Aragó, /
sou vós una branca ab virtut no poca (Bernat Fenollar). A vós, la pastora tan
digna d’aquelles / que tant conversau humilment ab elles, / vestint rica porpra
de tan real sanch (Pere Martines)55. Essent gran senyora, e de real linatge,
haveu menyspreat de aquest trist món les honors e riquees” (Miquel Péreç)56.
“Regia ex yspanorum et illustri propagine nobilissime filie (Jaume Péreç)57.
Ens ha de resultar palesament clar, tal com ho resultava a la València
del segle XV, que a més de per la seua gran vàlua personal58, el prestigi d’Isa-
bel de Villena li ve incontestablement de la seua família directa, i no tant de
la proximitat a Maria de Castella. Els seus coetanis, vivint en una època de
ràpid canvi polític i de galopant concentració de poder a Europa, en mostrar-
li respecte també mostraven respecte –i probablement recança– per l’antiga
dinastia perduda: la de les quatre barres; aquella que no hauria tingut més
prioritat que Aragó.

3. BIBLIOGRAFIA CITADA

AA.DD. (1655), Cenotafio funeral del doctor Melchor de Villena, València,

Geronimo Villagrassa.
Amorós, León (1960), El monasterio de Santa Clara de Gandía y la familia
ducal de los Borja, “Archivo Ibero-Americano” 20, pp. 441-486.
Benito Goerlich, Daniel (1998), El Real Monasterio de la Santísima Trinidad,
València, Consell Valencià de Cultura.
Bofarull, Manuel de (1869), Guerra entre Castilla, Aragón y Navarra: com-
promiso para terminarla, año 1431, “Colección de Documentos Iné-
ditos del Archivo de la Corona de Aragón” 37, pp. 1-489.
Cantavella, Rosanna (2011), Intellectual, Contemplative, Administrator: Isa-
bel de Villena and the Vindication of Women, dins Hazbun, Geraldi-
ne; Ros, Xon de (eds.) A Companion to Spanish Women’s Studies,
Londres, Tamesis, pp. 97-107.

55
García Sempere 2002, p. 225 vv. 6-8, i p. 229 vv. 59-61.
56
Dedicatoria del seu Gerson: De menyspreu del món [traducció de Thomas a Kempis Imi-
tatio Chisti], València, 1491.
57
Introducció al seu Canticum Virginis, comentari sobre el salm Magnificat, dins la seua
Expositio super Cantica Evangelica, València, 1485, f. 104r.
58
D’aquesta no hi ha dubte, per la gran activitat i l’obra de l’abadessa com per variats tes-
timonis coetanis. En remarcaré el del canonge Jaume d’Eixarc, que, contravenint la prohibició
dels Furs, la va fer marmessora del seu testament malgrat ser dona, justificant-ho d’aquesta ma-
nera: “a la reverent madona Ysabel de Villena, abadessa de la Sancta Trinitat fora los murs de
València, encara que no fos abadessa, car en açò no contemple la dignitat, sinó la sua indústria
e gran confiança” (Cortés, Pons 1993, p. 184).
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
730 ROSANNA CANTAVELLA

Cantavella, Rosanna (ed.) (2012), Alfons el Vell Lletra a sa filla Joana, de

càstig e de bons nodriments, Gandia, CEIC Alfons el Vell.
Caruana y Reig, José (1926), Litología blasonada, València, Tip. Moderna.
Castillo Sainz, Jaume (1999), Alfons el Vell, duc reial de Gandia, Gandia,
CEIC Alfons el Vell.
Catalá Sanz, Jorge; Pérez García, Pablo (2002), Los moriscos de Cortes y los
Pallás: documentos para su estudio, València, Universitat de València.
Cátedra, Pedro M. (1981), Para la biografía de Enrique de Villena, “Estudi
General” 1-2, pp. 29-33.
Cátedra, Pedro M. (1983), Enrique de Villena y algunos humanistas, dins
García de la Concha, Víctor (ed.), Nebrija y la introducción del
Renacimiento en España, Salamanca, Universidad de Salamanca,
pp. 187-203.
Cátedra, Pedro M. (ed.) (1994), Enrique de Villena Obras completas, 3 vols.,
Madrid, Turner Libros.
Cátedra, Pedro M.; Carr, Derek (eds.) (2001), Epistolario de Enrique de Ville-
na, Londres, University of London.
Cortés, Josepa, i Pons, Vicent (1993), La biblioteca jurídica de Jaume
d’Eixarc, “Saitabi” 43, pp. 181-194.
Cotarelo y Mori, Emilio (1896), Don Enrique de Villena: su vida y obras,
Madrid, Est. Tipográfico Sucesores de Rivadeneyra.
Courcelles, Dominique de (2000), En Mémoire d’elle et en mémoire du sang:
la Vita Christi de Sor Isabel de Villena, abbesse des clarisses de Va-
lence au XVe siècle, “Le Journal de la Renaissance” 1, pp. 103-120.
Fort i Cogul, Eufemià (1970), La llegenda sobre Margarida de Prades, Bar-
celona, Fundació Salvador Vives Casajuana.
García Sempere, Marinela (ed.) (2002), Lo Passi en cobles (1493): estudi i
edició, Alacant, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana -
Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
García-Oliver, Ferran; Aparisi, Frederic; Rangel, Noelia; Royo, Vicent (eds.)
(2009-2010), Hug de Cardona: col·lecció diplomàtica (1407-1482),
2 vols, València, Universitat de València.
López, Atanasio (1943), El franciscanismo en España durante los pontifica-
dos de Calixto II, Pío II y Paulo II a la luz de los documentos vatica-
nos, “Archivo Ibero-Americano” 3, pp. 496-570.
López Rodríguez, Carlos (1991), El brazo militar del reino de Valencia a co-
mienzos del siglo XV, “Hidalguía” 226-227, pp. 616-640.
López Rodríguez, Carlos (2005), Nobleza y poder político en el Reino de Va-
lencia (1416- 1446), València, Universitat de València.
Mata López, Manuel (ed.) (1991), Relación de limosnas para la construcción
del Monasterio de la Trinidad de Valencia, Saragossa, Anubar.
ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732
ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
 ISABEL DE VILLENA I FAMÍLIA: UNA RECONSIDERACIÓ BIOGRÀFICA 731

Narbona Cárceles, María (2009), Noblas donas: las mujeres nobles en la casa
de María de Castilla, reina de Aragón, “Studium Revista de Huma-
nidades” 15, pp. 89-113.
Orts i Bosch, Pere Maria (2011), Isabel de Villena (Elionor d’Aragó i de Cas-
tella), dins Escartí, Vicent Josep (ed.), Isabel de Villena Vita Christi,
València, Alfons el Magnànim, pp. 7-13.
Pastor Zapata, José Luis (1992), Gandia en la Baixa Edat Mitjana: la vila i el
senyoriu dels Borja, Gandia, CEIC Alfons el Vell, 1992.
Péreç, Jaume (1485), Expositio super cantica evangelica, València, Alphon-
sus Fernandez de Corduba.
Péreç, Miquel (1491), Gerson: De menyspreu del món [traducció de Thomas à
Kempis Imitatio Christi], València, Pere Hagenbach e Leonard Hutz.
Riquer, Martí de (1984), Vida i aventures de don Pero Maça, Barcelona, Qua-
derns Crema.
Rubió i Balaguer, Jordi (1990), Humanisme i Renaixement (Obres de J. Ru-
bió i Balaguer, vol. VIII), Barcelona, Departament de Cultura de la
Generalitat de Catalunya - Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Tate, Robert Brian (ed.) (1965), Fernán Pérez de Guzmán, Generaciones y
semblanzas, Londres, Támesis.
Teixidor, José (1949-52), Capillas y sepulturas del Real Convento de Predi-
cadores de Valencia, 3 vols., València, Acción Bibliográfica Valen-
ciana.
Zaforteza Musoles, Diego (1970), Segundas nupcias y viudez de una reina
aragonesa (1409-1451), dins IV Congreso de historia de la Coro-
na de Aragó, Mallorca 1955: actas y comunicaciones, Barcelona,
Archivo de la Corona de Aragón, pp. 517-538.
Zurita, Jerónimo (1977), Anales de la Corona de Aragón, vol. V, Saragossa,
Institución Fernando el Católico, 1977.

ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732

ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03
732 ROSANNA CANTAVELLA

Isabel de Villena i família

Arrodonits: il·legítims.

Fecha de recepción del artículo: enero 2013

Fecha de aceptación y versión final: diciembre 2013

ANUARIO DE ESTUDIOS MEDIEVALES, 45/2, julio-diciembre 2015, pp. 715-732

ISSN 0066-5061, doi:10.3989/aem.2015.45.2.03