JOSEP MARTINES

EL CONTACTE DEL CATALÀ

AMB LA LLENGUA DELS
ARAGONESOS AL SEGLE XIII
AL PAÍS VALENCIÀ:
INFLUÈNCIA SOBRE EL LÈXIC1

1. PRESENTACIÓ

L’aragonès ha estat per als valencians un veí i, alhora, un conciutadà. Durant

molt de temps, i en part encara ara, ha abraçat de N a S el PV: pensem en el parlar del
BARG que afronta amb les contrades septentrionals, en els valencians d’expressió
castellanoaragonesa de l’interior o, encara, en el murcià, també fronterer pel migjorn
i amerat de CAT i d’ARG. Alhora el parlar dels aragonesos s’ha fet present en la vida diària
de les comarques valencianes d’expressió catalana gràcies a l’aportació pobladora des
1. Aquest estudi s’ha dut a terme dins els projectes IVITRA i MEC-FEDER (HUM 2005-03508FILO).
Abreviatures i signes més usats: ARG/ARG ‘Aragó/aragonès’,”AARG/AARG ‘Alt Aragó/alt aragonès’, BARG/BARG ‘Baix
Aragó/baix aragonès’; c. ‘còpia’; CAST ‘castellà’;”CAT ‘català’; CP ‘carta de poblament’; DER ‘derivat’; DOC
‘documentació/document’; ESP ‘espanyol’; L ‘llatí’; m. ‘mapa’; Maestrat ‘Mst.’;”MOSS ‘mossàrab’; NAV/NAV

Caplletra 46 (Primavera 2009), pp. 61-88

JOSEP MARTINES

dels orígens (s. XIII),2 a la immigració posterior i a les relacions econòmiques amb Aragó,
intenses i quasi constants (ramaderia, llana, cereal...). El camí de la història ha mostrat
que el CAT es va difondre a la major part del Regne de València; i que, fins i tot, els
pobladors aragonesos dels primers temps i els vinguts ací al llarg dels segles van adoptar
(i això fins no fa tant) la llengua de la majoria.
No som massa arriscats si suposem que aqueixa integració lingüística dels
aragonesos i els contactes amb ARG degueren deixar petjada en el CAT consecutiu que
es forjava en terres valencianes. Seguint la drecera oberta en els darrers anys en l’estudi
d’aqueixa influència,3 presentem una selecció de mots que denoten la convivència del
CAT i l’ARG al s. XIII al PV i les manifestacions d’aqueixa relació en el nostre lèxic.4
Volem mostrar a) l’antiguitat d’aquesta influència, reflectida en la documentació
històrica (precisament ara que celebrem els 800 anys de la naixença del rei Conqueridor);
b) la necessitat de fonamentar la recerca en corpora que permeten un seguiment dels fets
lingüístics en els eixos cronològic, territorial i estilístics;5 c) i la necessitat d’atendre,
quan ens ocupem de la història del lèxic, les parles vives i la toponímia del país i les altres
llengües veïnes.6

‘Navarra/navarrès’;”NL ‘nom de lloc’; OCC ‘occidental’;”OR ‘oriental’, PV ‘País Valencià’;”VAR ‘variant’; + ‘no
enregistrat al DCVB ni al DECat ni al DCECH’.
2. Els càlculs més fiables situen la presència aragonesa als ss. XIII-XIV a l’entorn del 20-30% a València
o a Alcoi (Rubio/Rodrigo 1997, Diéguez 2001; Colomina/Ponsoda 1995) o vora el 50% a Cocentaina (Ponsoda
1996). Guinot (1999:259 i 260) estima que els aragonesos devien ser, en els primers anys de la conquesta i del
poblament del Regne de València, vora el 30% arreu del territori, amb una proporció d’un 10% d’aragonesos
pirinencs i d’un 20% d’aragonesos del S; de Morvedre en avall la xifra devia anar del 30 al 40%.
3. Són fonamentals les aportacions de Colón (1976, 1989, 1997, 2002a i b), Ferrando (1989),
Veny (1991, 2002) o Ponsoda (1996); així com, per orde cronològic: Llatas (1959), Frago (1980a, 1986), Alba
(1986), Casanova (1986, 2001), Gargallo (1987, 2004), Gómez Casañ (1988), Rasico (1990), Colomina (1995,
1995 (ed.)), Nebot (1991), López García (1993), Colomina/Ponsoda (1995), Gimeno (1995, 1998, 1999),
Martines (1999a, b i c, 2002), Diéguez (2001), Ferrando/Nicolás (2005), etc.; quant a la història de la demografia,
Rubio/Rodrigo (1997) i Guinot (1999) i, del comerç, p. e., Castán (1996, 2002), Rubio (1999, 2002), Navarro
(1999 i la bibliografia que s’hi inclou), Abad (2005-2006); cf. Caplletra, 32, monogràfic sobre les relacions entre
el CAT i l’ARG.
4. Ací no tractarem una tasca de molt d’interès i en bona part encara pendent: esclarir la influència
del CAT sobre l’ARG; cf. Colón (2002b).
5. Cf. infra en § 4.1 la DOC despullada i citada ací. A més, hem consultat l’AVJI i el CORDE; ja fem
constar la font de cada citació allà on correspon. El corpus llegit i buidat per a la recerca general a què pertany el
present treball és més ampli (cf. Martines (en premsa)).
6. Potser així ens estalviarem interpretacions bastides damunt dades sovint poc tangibles; al·ludim
a les basades en el MOSS. De tota manera, convé anar alerta i no convertir l’ARG en un nou calaix de sastre que ho
puga explicar tot...

62
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

Presentem només una tria dels mots que hem documentat al s. XIII i que s’han
mantingut en el CAT del PV i, a voltes, també en altres parlars occidentals.7 Hem deixat
de banda aquells que apareixen escadusserament en escrits d’aleshores i que no ens
consta que arrelessen ací. Hem despullat textos en L, en CAT o en ARG de l’antic Regne
de València i d’ARG, especialment del BARG, llavors molt vinculat amb el nostre país.
El despullament del nostre corpus ens ha donat una llista notable de mots que
s’ajusten als criteris següents; per qüestió d’espai, hem triat uns quants vocables que els
puguen il·lustrar.8
a) mots que, tot i pertànyer a l’ESP general o, a voltes, més tost a les varietats
orientals, pogueren arribar al CAT mitjançant els aragonesos que s’establien al Regne de
València en aquell s. XIII fundacional o mitjançant el contacte que, des de llavors, va
mantenir ARG (especialment, la regió meridional) amb el nou regne;9
b) mots que podríem explicar com a aragonesismes pròpiament dits del CAT del
PV i, sovint, també de la resta del CAT OCC;10 i
c) mots que comparteix el CAT del PV i, en general, el CAT OCC amb ARG (cf. n.
10).

2. LES PETJADES D’UNA RELACIÓ AL S. XIII: EL LÈXIC

bustal. Terme ramader de molt d’interès i d’etimologia i de geografia encara no

ben esclarides. El DCECH (bosta ‘excrement de bestiar’, ESP sud-americà) presenta
bustal‘‘lloc de pastura per a bous’ com a VAR del galaicoportuguès bostal (< BOSTAR
‘ídem’, L tardà), paral·lela d’un CAST bostar ‘ídem’, d’existència poc segura (fins ara sols
n’hi ha DOC en L; cf. infra). A més, la forma més pròpia i atestada del suposat DER
regressiu bosta en ESP és buesta (Zamora); bosta és lusisme a Extremadura (González
Salgado 2000:120). En canvi, la VAR bustar és antiga en CAST (Liébana, 831). El mateix
DCECH esmenta el NL Bustar Viejo al Guadarrama. Suggereix que, de bustar, en pogué
partir el basc buztarri ‘parella de bous’ i ‘jou’. Suposa que busto ‘ramat de bous’, atestat
en ARG (Vidal Mayor) i en galaicoportuguès, degué generar-se regressivament de bustar.
De la VAR bustal, només en diu que deu córrer per la Manxa, atès el NL el Bustal de la
Font de la Figuera, poble valencià catalanoparlant en la fita amb aquella regió
castellana; així mateix, el vincula amb el NAV bustaliza ‘zona de pastura’.

7. Recordem la continuïtat que sovint s’adverteix entre l’ARG i el CAT, sobretot, l’OCC (Veny 1991).
8. Ara hem deixat fora mots, per ventura, tan (o més) interessants que els presentats ací. V. el
buidatge i l’estudi sencers en Martines [en premsa].
9. Sobre la castellanització de la vall de l’Ebre i del S d’Aragó, cf. Frago (1991a i b). Sobre les
coincidències de l’ARG amb el CAST, cf. Colón (1976:84, 90) i Torruella [en premsa].

63
JOSEP MARTINES

A la fi, recorda el preromà bous@tom del bronze de Botorrita (‘estable o corral de

vaques’ [?]) i invoca el perso-aràbic bustân ‘verger’, ‘tancat plantat d’arbres’ atesa la
«cristalización con u y como voz locativa o topográfica, independiente de la idea de
‘buey’ o ‘corral de bueyes’» de les VARS bustar/-al.
Hem percaçat bostar en el L de l’Universal vocabulario en latín y en romance
(Alfonso de Palencia, 1490); Menéndez Pidal (197314:7) ja el citava en St. Isidor:
«bostar locus vbi comburebantur boues». Cf. també aquestes atestacions antigues de la
VAR bustar: «Bustar qui Galafaza est, cum suos terminos, de pascuis, [...] et in ipsas
defesas [...] dono [...] ipsos montes, cum suos bustares, et cum suas diuisas» (863,
Cartulario de San Millán (759-1076), ed. A. Ubieto, València, 1976, pp. 14-15).
Fóra molt útil arribar a dibuixar amb precisió la geografia de les diverses VARS
d’aquest mot. A més de les dades del DCECH, heus ací un tast d’aquelles que n’hem
pogut aplegar:

a) El Bostal (Valdunciel, Salamanca; Riesco 2003); El Bostal (La Tierra de Aliste,

Zamora, prop de Portugal; ací es diu buesta o güesta ‘excremento de vaca que se arroja
al bostal’, Baz 1967:52 i 99).
b) Bustal (Valle del Pas, Cantàbria); Bustalveinte (N de Burgos); Peña Bustal i
Collado Bustal (Picos de Europa); Bustalhondo i Corral de Bustalhondo (Rioja); El Bustal
(Deza, E de Sòria, prop d’ARG); Sima Bustal (Villanueva de Alcorcón, Guadalajara).
Com veurem més avall, ha tingut i té una presència important al BARG i al N del PV.
I c) La Virgen del Bustar (Carbonero, Segòvia); El Bustar (Montejo de la Sierra,
NE de Madrid, prop de Guadalajara); Bustar (Somolinos, N de Guadalajara, prop de
Sòria); Bustares (N de Guadalajara).

A grans trets i amb la possibilitat de simplificar (i, doncs, errar), sembla que la
VAR bostar sols consta fins ara en textos antics en L; bostal és més pròpia de l’O
peninsular, i bustar o -al són més corrents pel N i a l’E.
Dins el CAT, bustal només ens apareix, fins ara, al PV i, sobretot, al N. Res no en
diuen el DCVB ni el DECat. L’OnoCat l’arreplega com a NL «freqüent en el Nord
valencià per a partides no conreades, sens dubte una varietat de devesa». Segons diu,
pel N, no arriba a les terres de l’Ebre, ni a la Tinença de Benifassà i no gaire als Ports
de Morella; i, pel S, s’interromp a l’Alcalatén.11 Reporta NL amb bustal als Ports
(Castellfort; 1547), a l’Alt Mst. (Torre d’en Besora), l’Alcalatén (Vistabella, Costur,
Atzeneta del Mst. –1597–), al Baix Mst. (Traiguera, Sant Mateu), a la Plana Alta (les
Coves de Vinromà, la Pobla Tornesa, Vall d’Alba, Torreblanca, Vilafamés, la Serra

10. N’hi ha que es fan trobadors també dins l’occità, especialment en gascó.
11. Llevat, com hem dit, de la Font de la Figuera (Costera), a la fita per migjorn amb la Manxa.

64
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

d’en Galceran). A més, n’hem aplegat referència de Borriol (Plana Alta), Culla (Alt
Mst.) i de l’Alcora i Llucena (Alcalatén).12 El Bustalero és malnom derivat del mas del
Bustal (Benlloc, Plana Alta; Pitarch 1986:396).
N’hem obtingut DOC d’aquestes contrades valencianes del N, si més no, ja al s.
XIV:

1) prenguem mallada, ço és un buschal [sic per bustal] d’en Berthomeu d’Ezvalls, lo qual
afronta ab [...] per lo barranch avall entre el buschal [sic per bustal] de la ferreria (Albocàsser, 1389;
Díaz 1987:441)
2) lo bustal de la Dresera damunt los terrers e los bustals del Mollons [...] Ittem lo bustal
del Collet de les Saleres e lo Bustal d’en Feliu (Establimentes de Vilafamés, 1630; Díaz 1982:68
i 71)

Hem pogut eixamplar la DOC antiga de bustal en l’àmbit NAV i ARG, i dins aquest
darrer, sobretot (cosa que té un interès especial ara), pel BARG.13 Cf. Ramírez (2005),
que forneix atestacions abundoses i antigues de bustal i, més encara, del DER bustaliza14
i de busto ‘ramat de bestiar’ a NAV:

3) Item, do... cum montibus et bustalibus de Laporç et de Çaporç..., et cum aliis

petinenciis suis (Ibañeta, centre-N de NAV, 1071; també González Ollé 1999:768)
4) supra bustalizan que dicitur Ciariz [...] hospitale habebit illam bustalizam (Ultrapuertos,
Baixa NAV, 1208)
5) <vendiemus> al prior e a los frayres del hospital de Roncesvalles nostras bustalizas/[...]
damus las deuenditas bustalizas (Roncesvalles, 1240)
6) Calonia de bustos. Nuyll home qui crebanta cabayna de bacas o de oueyllas o de
puercos o de gegoas brauas, es la calonia (Fuero de Navarra, c. 1270)
7) Si [...] algunos ganados aienos passaren por termino d’alguna uilla, o busto por
termino d’algun ifançon, deuen-lis dar logar (Fuero General de Navarra, s. XIV)

Hi afegim aquesta DOC navarresa de bustal de darreries del s. XIII:

12. Agraïm les tres darreres localitzacions a Aigües V. Pérez Piquer (Atles Toponímic Valencià [ATV]).
Casanova (2007:63) inclou bustal en Les aportacions lèxiques de l’ATV, dins «Mots populars poc coneguts pels
parlants jóvens», i el defineix com a ‘roca’, ‘terreny del mas per a ús comunal dels veïns on es fan les eres, pallisses’.
Hi ha el NL Los Bostales (Sucaina, Alt Millars) a l’interior valencià castellanoaragonès (Nebot 1991:242).
13. Pot ser significatiu que no aparega a l’EBA, tresor lexicogràfic de l’AARG.
14. Bustaliza és viu a la Montaña de NAV com a ‘terreno de pasto para el busto o rebaño de bueyes’
(Iribarren 19842).

65
JOSEP MARTINES

8) El sexto moion en medio del sendero del segundo portiello del bustal de Comparat
(Amollonament de Sesma i Imas (SO de NAV), 1282; CORDE, 8- III-2008)

Segons Jimeno Jurío (1989:25), bustal15 ha estat alterat en costal a Tafalla

(centre-S de NAV); en reporta DOC des del s. XVI: «endreçera llamada Labaco de Bustal»
(1557), «labaco Bustal» (1557), «el abaco Bustal» (1628, 1658); i de posteriors, aquestes
ja alterades: «labaco Gustal» (1541, 1590, 1627), «lauaco el Fustal» (1523), «barranco
Bustal» (1819-1820), «barranco Bortal» (1820), «barranco Costal» (1819). Una
alteració semblant, interpretable com a símptoma de la pèrdua de transparència del
mot, és descrita per Lozano (2007) a Blesa (centre-N de Terol): el NL documentat al
s. XVI com a Bustaliellos consta com a Justalillos des del 1792 ençà.
Terrado (1991:239 i 451) ja va reportar bustal ‘pastura per a bous’ o ‘estable de
bous’ en textos de Terol del s. XV (1416):

9) ensomo de los Bustales de Gramadal/ ensomo del Bustal/ de la Penyella, en el bustal

cabo los Gamellones auía un pino [...], cerqua el Bustal de los Gamellones.

L’hem pogut trobar en DOC de dos segles abans en aquesta mateixa regió; heus-
ne ací mostres.

10) de la deffesa entro a la penya de la Figueruela, monden todos la cequia de la solana

entro al bustal de don Domingo (CP, Alcalá de Moncayo, 1238; Ledesma 1991:223)
11) e a la fonteziella de Mont Negro et ixe por el cerretiello del Bustal de Estevan (Termes
de Gúdar, Terol, 1245; Gargallo Moya 2005:33)
12) et sube entro al bustal, et en somo del bustal es el moion (Termes de Sarrió, Terol,
1262; Gargallo Moya 2005:65)
13) de Podio Lampado propre bustal Sancii de la Grania sic quod dictum bustal [...] Valle
de Saladam et transit totum bustal Dominici de Senabue, et bustal Dominici Luppi de
Almosquer, et remanent dicti bustales in termino de El Bayo, et exit ad cabeçum plane del Pino
[...] ad bustal Jordanis de Aguilar (Confirmació de la CP d’Ejea de los Caballeros –NO de
Saragossa–, Jaume I, 1264; Gutiérrez 1985)
14) ixe al cabeço del Bustal de la Pennella (Termes d’Alfambra i Terol, 1266; Gargallo
Moya 2005:88)
15) e hixe al fondon de la foz de la Fuent de Reyuela [...] al bustal Verde e cerro arriba
e torna al fondon de Lanava (Termes de Torrijas, Terol, 1268; Ledesma 1991:263)

15. Aquest autor l’inclou dins «un sustrato vascónico antiguo» [?] present en la toponímia de Tafalla
(NAV), a la vora d’araiz, beratxa, larrain, lezkal o makotxa.

66
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

16) prope bustales Martini del Quartero (Concòrdia sobre el poblament d’Alberite,
Calanda, etc., NE de Terol, 1277; Ledesma 1991:270)
17) abaste ad alçar la paia pora huebos de los bueyes con los quales él laurará, et encara
cubra IIII tinnadas de bustal (Fuero de Teruel, s. XIII; Gorosch 1950:266. També en la CP de Santa
María de Albarracín, 1300; CORDE, 8-III-2008)
18) ixe al bustal de Martin de Anyon et plega a la penya de Valtuerta et depues la cingla
adelant (Valdelinares, centre-E de Terol, 1307; Canellas 1988:89)
19) da en el bustal dencima las cañadillas (Amollonament de deveses, Albarrasí, 1548;
Latorre i altres 2003)

En tenim DOC posterior de Calamocha (el Bustal, atestat al 1560 com a devesa;
Xiloca, NE de Terol; Majarena 1999:157) i de Blesa (Bustaliellos, 1529 –cf. adés–;
bustales de Lopez Aznar, 1745; bustales de Seta, 1745; bustal Verde, 1752; partida de
los Bustales, 1806; Lozano 2007).
Ateses les dades ací aplegades, sembla que la VAR bustal té una presència
important al N i a l’orient peninsular (CAST N i OR, NAV, basc i ARG); i, cosa important,
la tenim ben atestada al BARG, almenys ja al s. XIII. Dins el CAT, és característic del PV
i, sobretot, les comarques del N (si més no des del s. XIV). No deu ser un desgavell, doncs,
veure en el contacte amb ARG el mitjà de penetració d’aquest terme ramader entre
nosaltres.

collado. Sense que coll siga absent del PV ara, colla(d)o hi és freqüent com a NL
i com a orònim.16

16. A l’hora d’ara i dins el PV, coll deu ser més freqüent pel N (DECat, coll, 825a:54; 826a:6; ALDT,
m. 220 «Coll», m. 204 «Una muntanya», i m. 207 «El cim»). L’ALDC dóna coll i collet a Sant Mateu (Baix Mst.)
i m[o]ntanyeta i coll a Alcalà de Xivert (Baix Mst.), lloma i coll a Atzeneta del Mst. (Alcalatén) al m. 702 «Altres
elevacions muntanyoses»; i coll de muntanya al Puig (Horta) al m. 707 «La carena». De tota manera, cf., p. e., el
coll de Rates (Marina Baixa); còll ‘collado: terreno elevado entre dos montes. V. Pòrt’ i collada al diccionari de
l’alcoià J. Martí Gadea (1891; cf. infra); ‘collada (camí de la Collada, camí de les Colladetes, Vall dels Alcalans,
Ribera Alta; Forés/Acsensi 1995:940). Coll i collaret (< -det) són vius a Tàrbena (Marina Baixa) com a ‘pas alt entre
muntanyes’ i com a NL es coll de sa Creu, es collaret de sa Vinya (Colomina i altres 1986:93).
En un mateix DOC del 1588 [c. 1841-1845] hi ha coll de Lectó i collado dels Burgars a la Baronia de Llutxent
(Vall d’Albaida; Benavent 1995:435). Coll és NL del terme d’Alacant als ss. XVI-XVIII, on ara no és usual (cf. el coll
de Ragil, Castalla, 1662; el coll de la Canyada de lo Raig, Petrer, 1662; el coll del Palamó, 1601; Torres 1991).
Ara coll i collado conviuen com a NL i com a orònims. Tenim, p. e., el coll del Barranquet de la Plana i el
collado de la Rondonera a Xeraco (Safor; Llorens 1995:576); a Atzeneta del Mst. (Alcalatén), coll és NL i també
«tresponent de qualsevol lloma o tossal» i «pas entre dues eminències del relleu», i collado és sols NL (Bernat
1995:463). A Cinctorres (Ports), coll és «pas entre muntanyes», collet és «línia que marca les dues vessants d’una
muntanya, tant al cim com als costats», i collado és sols NL (Guardiola 1995:507).

67
JOSEP MARTINES

Atès aquest arrelament, com és sabut, el DECat (coll, 826a:6) proposa que
«difícilment podem dubtar que allí no és un castellanisme sinó una supervivència
mossàrab». Casanova (1991:574) esmenta el Collado de Dénia (Marina Alta) al s. XIV.
En Martines (2002:172), el reportàvem d’un text del migjorn valencià que denotava
el contacte amb Múrcia; datat al 1498, s’insereix dins els plets pels termes de Múrcia
i d’Oriola (cf. ex. [21]). Després, hem aplegat més mostres de collado anteriors i més
tardanes del centre del PV; vet-ne ací una tria:

20) en la sumitat de dit cabeç d’en Camaró e aquí al collado d’en Pere d’Al(gu)er [...] del
modronyar e de aquí en la foya en lo collado de Socanyet [...] lo cabeç gros en les lomes de aquell
devallant ves lo collado de Abdalleta (Concessió de Morvedre al monestir del Sant Esperit d’un
bovalar a la vall de Toliu, 1406; Alcaide 1995:330)
21) En lo castell de Fauanella que antigament era aldea de aquesta ciutat [...] lo Mestre
que entonses era de Calatraua embió gent de armes y se hagué de entregar a dit Mestre [...] com
ab veritat partex ab lo dit lloch del Cabeço Gordo hon partex ab Múrcia e Fauanella, anant dreta
via a la peñasa Roja, e de aquí a una sella qu·està entre Fauanella e lo agut del Llongo, e de aquí
al collado de Bili y de aquí al retamal de la cañada de Alheña (1498; Hinojosa 1990:203)
22) [els algepsars] estan en lo collado que allí es mostra per lo qual passa lo camí que va
devés València (Terme de Morvedre, 1593 [c. s. XIX]; Alcaide 1995:342)

Ja vam expressar el nostre parer que degué ser el contacte amb el ponent la via
de penetració de collado. És NL i orònim antic en ESP.17 No és, però, estrany ni tardà a
ARG; trobem en DOC d’allà, en forma llatinitzada, al s. XII:

23) dono vobis termino de via lata in suso, et de Loarre in iusso, et de illos collatos de
Cambir, et de Galleco [...] (CP d’Artasona, prop de Barbastre, Alfons I, 1134; Ledesma 1991:84)
24) ad collatum et infra Torreziella (Terme de Terol, Alfons II, 1177, Gargallo Moya
2005:17; en aquest corpus, Sarrión, 1258, p. 49)
25) quod misimus ad colladum de Signa (Daroca, 1239; Gargallo Moya 2005:29)
26) vadit ad colladellum de la Cirugediella (Termes de Terol i Alcalá, 1272; Gargallo
Moya 2005:29)

I en forma romànica: collado, ja al 1157, i el DER colladiello, al 1245 (cf. infra [32]
a Morella, 1232):

Veiem al DEscrig (1851) +cuallado/-et (cf. es[kwa]drinyar, [kua]rtina per escodrinyar, cortina; però:
[ko]resma, [ko]ronta, [ko]llar per quaranta, quaranta, quallar). El DMGadea l’arreplega amb remissió a còll.
17. ˘
Atestat en CAST al 1011 (collato, L) o Berceo (collado). Quant a l’ètim: DER de COLLIS ‘tossal, turó’
˘
o potser [?] compost COLLIS + LATUS ‘coll ample’ (DCECH, collado, 149; DECat, coll, 826a:6).

68
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

27) de Esterquel ad collado de las Turbanas, et de las Turbanas usque in serram de Pitarch
(CP d’Alcanyís, 1157; Ledesma 1991:106)18
28) usque ad collado de Pelanuços [...] de somo de la serra ad collado del Buey (Jaume
I prohibeix poblar alguns termes de Terol, Xàtiva, 1261; Gargallo Moya 2005:60; ací mateix:

collado/collato/collatum, Terol, 1264, p. 81-82)

29) a la fonteziella de Mont Negro et ixe por el cerretiello del Bustal de Estevan e assí
como va al colladiello de Sollavientos (Termes de Gúdar, Terol, 1245; Gargallo Moya 2005:33)
30) barranco de la Alcantariella qui exit ad illum genestalem et [...] terminatur illa via
al colladiello qui dicitur de la Scala Mala [...] et colladiello supradictis (Saragossa, 1260; Canellas
1988:57)

Hem trobat +colladiella (DER de collada) en un DOC datat el 1426 a Sádaba, prop
de Saragossa:

31) siguiendo abant anta Viota, a otra cruz a pico feyta en una penyezuela chica que esta
encima la colladiella de una lometa (Gutiérrez 1985:406)

Fort (1994:25) trobava collado de Bajlljpero al 1198; Frago (1982:38-39)

n’aportava testimonis del s. XIII i el donava modernament, bé com a ‘cerro’ (Alcalá i
Puebla de Alfindén, prop de Saragossa), bé com a ‘paso entre dos oteros’ (Chiprana i
Casp, BARG); arribava a suggerir que «el Ebro ha podido ser la vía de penetración o,
mejor dicho, de interpenetración, de los derivados sufijados del lat. collis entre los
territorios que ahora son, respectivamente, dominios catalán y castellano con su
intermedio aragonés, pues sólo en la toponimia de zonas cercanas al río ibérico
aparecen tales formas con cierta densidad».
Segons mostra l’EBA, collada té una presència important a l’AARG; en molt
menor grau collado (Bielsa) o colladón (Echo). Tot i així, hi ha rastres d’evolucions
característiques (manteniment de -T-, o -LL- > -tS- o -t-): cf. collada amb Cochata,
Escochatas i Cochatas (vall de Tena, extrem NE d’Osca; Guillén 1981:151-152) o
collata (vall de Vio, NO del Sobrarbe, DAndolz; 1044, Alvar 1987, I:79; Quintana
2007:108); colladiello (cf. ex. [29 a 32]) amb Cotatiechos (Lanuza, vall de Tena) o
colliello (1093, Fort 1994:26) amb Cotiecho (Panticosa).
Cal remarcar la continuïtat dins el PV de collado i el DER colladiello en textos
aragonesos o llatins (amb trets de romanç ARG):

18. Cf. al mateix corpus, llatinitzat o no: collatum (Terol, 1177), «collado de la Moça [...] ad collatum
de barranco fundo» (Cantavella, 1225), «lo barranco fondo et exit ad collado de Miranbell» (1241), «ad collatum
de la Pila» (Sarrión, Terol, 1258), «el collado de las Fuessas» (Terol, 1262).

69
JOSEP MARTINES

32) dividit terminum cum Aras, et includit intus Canalellas, et dividit terminum cum
Cuellar, per colladielo Pinoso, per oriellam de campiello Sicco (Terme de Morella, Blasco
d’Alagó, 1232; Garcia Edo 1989:294-295)19
33) scilicet Fridas et el Boxar, habent affrontationes sicut atalla el collado de Rahal de
Avingarin, de alia parte sicut vadit serra ad illos Comos, sicut aque vertuntur versus Fridas et el
Boxar, et deinde de illa Pinna del Araynonal en suso, de alia parte illa serra de Benifazan, sicut
aque vertunt versus Fridas et el Boxar, de alia parte sicut vadit serra de Benifazan, et exit ad Cabezo
de las Rasas, et vadit ferire in la Serra de la Cova del Albarda (Balasc d’Alagó dóna el Boixar i
Fredes, Morella, 1236 [c. 1266]; Guinot 1991:113)
34) illo collado de Fonte de Albarda versus Ortiello [...] ad collatum de Fonte de Albarda
(Balasc d’Alagó dóna Coratxà i Penya d’Aranyonal, els Ports, 1237 [c. s. XVI]; Guinot 1991:119)20
35) in hoc termino sint vertentes de Monalgarau et Almanza et Alcota usque ad colatum
de Villamalur, et usque ad congosto de Segorbe (Jaume I dóna Xèrica a Terol, 1238; Guinot
1991:128)
36) redit ad collatum de illa fonte de la Calçada de Meder, et transversat illum
barranchum fundum et vadit ferire ad Cabeço de Petro Darocha [...] et vadit ferire ad collatum
de Ayvol (Balasc d’Alagó dóna Benassal, Alt Mst., 1239; Guinot 1991:133)21
37) vadit ferire ad collatum de Fonte de Petro Exemenez, et via vadit ferire ad fontem
de Peniella de la Mosquerola [...] et vadit ferire ad Aledo et per rivum Siccum vadit ferire ad
calçadam del Cireso, et exit ad somos altos et per illos somos altos in antea vadit ferire ad collatum
de Ayvol (Balasc d’Alagó dóna Riu de les Truites, els Ports, 1239 [c. 1360]; Guinot 1991:141)22
38) vadit aque vertunt pro cerro usque ad collatum de Pedrafita (CP de Vilamalefa,
1243 [c. 1632]; Guinot 1991:167)23
39) dividit terminum cum Cuylyar per Coladiello Pinoso, per orielam de campielo
(Jaume I ratifica la CP de Morella, 1250, Guinot 1991:217)

Trobem en un text en CAT del 1294 sobre la divisió dels termes de Vilafranca i
Ares un collat de molt d’interès:

19. Cf. també: Cantaviella, «oriellam de campiello de monjo Sancho», «campiello Sicco», Alcantariela,
«la Calçada de la Cabriella», «serram de Montenegriello»
20. Text molt ric en topònims i orònims; convé notar com a formes vinculables amb l’ARG, a més del
sufix d’Ortiello (cf. dalt), cerrum, «Pinna Roya»...
21. Cf. també: «cabeço de Moncatil», «per illos somos carrascossos», «lomam de los Angostos», etc.
22. En aquest DOC hi ha també cabeço, lomam, «somos carrascosos» o «cabeço de Moncatil».
23. En aquest DOC també sendero, cerro...

70
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

40) Los quals mollons ho fites, primerament assignaren e posaren mulló bax dejús lo colat
de Benafebus, entre II foyes, la una del terme d’Ares e l’altra del de A[res ...] (AVJI, 1294)

Aquest collat (si no és la catalanització de collatum, cf. adés) és coherent amb el

DER pallarès colladó, que suposa aqueix mot primitiu, paral·lel de collado (ESP i BARG),
collata (AARG) o collada (CAT). Pot ser una confirmació del collat que aplega l’ALDC a
Castelló (m. 707 «La carena») o del NL lo Collat (o los Collats), citat pel DCECH
(collado, 149b:5) al Pinell del Brai (Terra Alta).
Sembla que no cal remuntar-nos a un hipotètic MOSS per explicar la penetració
i l’arrelament de collado al PV. N’hi ha prou, per ventura, a mirar vers ponent...

foia. Mot d’etimologia no del tot esclarida, presenta en diverses llengües VARS de
molt d’interès, de parentiu també encara per esbrinar satisfactòriament. Foia ([»fçja])
té molta extensió arreu del PV com a orònim, sobretot, amb el sentit de ‘coster que es
conrea i conté una sèrie de bancals escalonats’ o ‘clotada entre muntanyes’ (DCVB) i
com a NL Apareix en altres parlars catalans amb què el valencià sol coincidir: foia
‘clotada entre dues muntanyes’, ‘racó de muntanya’, ‘vall petita’ en tortosí (Massip
1991:346) i al Matarranya (Quintana 1987:178). Val (2000:121) el reporta
concretament de Maella ([»fçE]). El DCECH (hoyo, 406a:1-5) situa foia a Mequinensa
i foio ([»fçjo] ‘bassiot, clot on hi ha aigua embassada’, DCVB) a Fraga i a la Llitera.
Foieta es diu per aqueixes comarques fiteres amb ARG com a ‘clatell, bescoll’: a
Aiguaviva i Valljunquera (foeta, DCVB), a la Codonyera (Quintana 1980:86), a l’Alta
Llitera ([fo»Feta], Sistac 1993:215), a la Pobla de Roda ([fo»Feta]) i a Aiguaviva i a
la Codonyera ([fo»jeta], ALDC, m. 31 «El clatell»). El tenim per l’interior valencià de
parla castellanoaragonesa: a l’Alt Millars (foya ‘hoya’, a Lludient; Alba 1986) i a l’Alt
Palància (La Foya, a Sogorb; Las Foyas, a Alcúdia; i La Foyeta, a Xóvar; Nebot,
1984:425).
Ens consta al PV ja al 1275 al LCJ de Cocentaina (Comtat; Ponsoda 1996:52):

41) Bernardus de Clarmont dóna fermança a don P. Cetina en esta manera: que si negun
dan venia a él ni a ses cases per una foya que és en son solar que él li’n sia tengut

24. Ateses sobretot certes VARS italianes, potser cal comptar-hi amb *FODIA ˘ ˘ (L vg), DER de FODERE
˘ ˘
‘cavar’ (cf. infra ex. [50]); cf. CAT fotja ‘sot d’aigua o fang’ i fotjar ‘furgar, gratar la terra’ (també occità), i, infra,
ARG fobiar ‘fer clots’. Cf. DCECH (hoya, 405b) i DECat (bòfia, 26a:16.; fotja, 150a:4).

71
JOSEP MARTINES

Aquí sembla que vol dir ‘clot, cavitat’ (DCVB, 1) o, potser més tost, ‘sitja,
carbonera’, segons proposa Ponsoda (1996:274). Apareix als Furs de València fent
parella sinonímica amb sitja:

42) Si alcú en les terres laurades o en vinyes farà foyes o ciyes per pendre bèsties salvatges,
o pararà laçes o archs o balestes [...]. E si alcuna bèstia per aquels laçes o per aqueles foyes o ciges
dan haurà o pendrà, a arbitre del jutge sie esmenat.
43) Aquel qui farà foya o ciya en aquel loch on és públicament carrera, o qui mal o
desordenadament posarà pedres en aquel loch, e aquel qui eál seu rostoll o en espines o
romagueres metrà foch per rahó de cremar aqueles coses, [...] és tengut del dan que haurà feit e
donat (Furs, Jaume I; Colón/ Garcia, III, 1978:250 i 251)

Atès el context, en el primer cas, foia deu donar nom a una mena de parany o clot
per a caçar ocells (Colón/Garcia, III, 1978:250; i IX, 2002:138); en el segon, potser, és
‘clot, cavitat’, més genèricament.
El DCVB documentava foia al s. XV, concretament a l’Espill i al Col·loqui [...]
entre dues dames com a ‘clot, cavitat’. Colón (Colón/Garcia, III, 1978:250) es refereix
a una atestació anterior com a NL en un text del 1274 a Ulldecona: «dominicatura de
la Foya» (Font Rius, Franquicias, p. 483). FOVEA ˘ ˘ (L) sol ser presentat com a probable
24
ètim. Foya o, més tost, hoya (amb l’emmudiment de f-) és ben conegut en ESP i amb
sentits semblants als descrits en CAT;25 de tota manera, no hi troba una explicació ferma:
Coromines mateix (DCECH, hoya, 406b:15) remarca que el resultat esperable en CAST
de -VI-/-BI- posttònics és -bi- i no -y- (cf. lluvia, labio, rubio, etc.).26 Les VARS amb -y-
són més pròpies del lleonès i, com veurem ací, de l’ARG. Al seu torn, el DECat (bòfia
27a:53) adverteix que foia «no és mot estrictament català»;27 a continuació, per
25. El CORDE ens fa recular una mica la datació del DCECH: «caruon puedan lo fazer sin foya [...]
qui lo fiziere sin foya peche» (Fuero de Soria, c. 1196), «caemos en la foya» (Berceo, Del sacrificio de la misa, c. 1228-
1246); «por Ella issiemos de la cárcel penosa/[...] foya muy periglosa» (Berceo, Milagros, 1246-1252); «Si alguno
abriere silo, o poço, o otra foya en carrera, o en plaça» (Alfons X, Fuero Real, 1251-1255); «en una foya carbonera»
(Deslinde de los términos [...] entre Covarrubias y el monasterio de Arlanza, 1262).
26. Suggereix un regressiu a partir del dim. hoyuelo (< *foviuelo), en la formació del qual sí que és
justificable una simplificació de VI˘ -/BI˘- en y, atès el contacte amb vocal arredonida i la possible dissimilació per
f-.
27. Tenim atestades en CAT: a) fòvia («e·ls cavals e les bèsties jahien en una fòvia», Fets, Jaume I;
Bruguera, 1991, II, §134.15); b) fòvea («cisternes e fòvees netes», Eiximenis, Dotzè, 1, X. Renedo, Universitat de
Girona, 2005, p. 231; «qui fa alguna fòvea en loch públich», Costums Tort., DAguiló; «és davallat en aquella fòuea»
(Històries troianes, DCVB); c) fova («malalte en la foua de mort», Tresor de pobres, s. XIV, DCVB); i d) segons el
DECat, la VAR metatitzada bòfia (Spill de Castellbò, 1518). Fóra útil ampliar la DOC i la localització d’aquestes
VARS. Ara les formes vives (apel·latiu i NL) són foia (cf. infra) i bòfia (Solsona, Cardona, Súria, Plana de Vic, DCVB;
comarques centrals prepirinenques, DECat).

72
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

explicar-ne la presència al PV i seguint l’argument que, com hem vist, ja aportava per
a collado (l’extensió i l’arrelament arreu del país), el jutja com a mot «ben autòcton, de
nissaga mossàrab». Certament hi ha el NL Foios al 1235 i present al LRV (tot i així, cf.
foio, en CAT a la Franja, i foyo, en ARG, infra); per ventura, però, l’ús de foia al PV i a la
Franja té més a veure amb el veïnatge amb ARG que no amb la pervivència del
romandalusí; vegem-ho.
Descobrim dins ARG diverses solucions d’aquest mot: fobia, foya, fueya, fueba i
foba, i algun DER i compost. Cal remarcar 1) l’antiguitat i l’extensió d’aquestes VARS, i
2) l’existència, no prou atesa, dins l’ARG d’una variació semblant en algun altre mot que
conté el mateix grup llatí.

1) Quant a l’antiguitat i l’extensió.

a) Fovia, fobia, VAR prèvia de foya i més acostada a FOVEA, amb -VI˘-/-BI˘- conservat.
La trobem en dues zones reduïdes a l’O de l’AARG. A l’entorn d’Echo: fovia ‘hoyo para
guardar patatas’ (Alvar 1953:196), fobia, fovia ‘ídem’ i ‘agujero para plantar un árbol’
(Rohlfs 1985), fobia ‘ídem’ i ‘hueco, cóncavo’ (DAndolz), fobia ‘extensión de terreno
˘ ˘ en forma de olla con suelo de “tosca” donde duerme el ganado en verano’ (EBA); i a
Aragüés: fovia ‘ídem’ (ALEANR). A més, hi ha els NL barranco Fobiacamelar a Echo
(EBA) i Fobiones, Fubiones a Betés (prop de Biescas; Vázquez 1993:173); i el verb fobiar
‘cavar hoyos en la tierra’ Salas Altas (NO de Barbastre; Ríos 1997) i al Somontano de
Barbastre (Mostolay 2007).
És remarcable que continue pel gascó: hòbi i hòbio ‘creux, trou; cuvette dans un
bas-fond: la maysoû qu’ey en û hòbi; grotte, caverne’ (DPalay);28 cf. en n. 27: fòvia
(Crònica de Jaume I), fòvea (Costums Tort.; Dotzè; Històries troianes) i bòfia.
b) Foya. Una evolució de -VI˘-/-BI˘- vers -y-, com hem avançat, és comprensible en
ARG, més que no pas en CAST: cf. RUBEU > royo (ARG)/ rubio (CAST) (v. infra 2)). La
diftongació de O davant iod, de bon principi, més característica de l’ARG, sembla que
no va ser sistemàtica davant -VI˘ -/-BI˘ - (Frago 1980b:103);29 de fet, sí que l’hem atestada
en la VAR fueya (cf. infra). Foya és la més estesa; n’hem aplegat localitzacions actuals molt
nombroses (apel·latiu i NL); a grans trets i per evitar el report prolix de totes aqueixes

28. DPalay arreplega també hòdi.

29. ˘ ˘ > foya com «la solución típicamente aragonesa:
Alvar (1948:139) havia descrit el pas de FOVEA
f- conservada y grupo -VY- > y»; més tard (1953), jutja foya com a castellanisme per contrast amb fueba (en què
-VI- «metatiza y mantiene inalterada la consonante») i fovia ‘hoyo para guardar las patatas’ (Hecho) o Fobión (que
«mantinen la -VY- sin reducir»). Recordem que el DCECH (hoya, 406b:15) insisteix que és la conservació de
-VI˘-/-BI˘- la solució més pròpia del CAST (cf. adés).

73
JOSEP MARTINES

localitzacions, podem situar foya arreu del BARG, la vall de l’Ebre i, fins i tot, a l’AARG,30
on conviu amb fueba i amb fobia; arriba a Corella (NAV), amb el sentit d’‘estercolero’
(Iribarren 19842). El DER foyeta, foeta o fogueta té molta difusió com a ‘clatell, bescoll’
i, en menor grau, ‘clotet del pit’ o ‘clotet de la pota de les cavalleries’. És remarcable
l’extensió de foyo ‘clot’, foyón o foyaza ‘clot gran’ i foyar o fer foyas ’fer clots’; cf. adés foieta
‘clatell’ (CAT N-OCC) i foio ‘clot’ (la Franja).
Terrado (1991:268), sense acabar d’abandonar l’opció MOSS, ja suggeria que la
foia del PV havia de ser considerat aragonesisme i n’aportava DOC de Terol del s. XV.

44) el quinnón de la Foya del Molino, el que era mío//Item vna quintha en la Foya del
Lobo, afrontant con su madre.//cerqua de la casa clamada Seneia, que es en Gasconiella, do la
Foya el Villareio (1420 i 1465; Terrado 1991:452, 458, 522)

Hem pogut fer recular aquesta DOC i precisament en textos del BARG.

45) hixe a Pena Golosa e Cortichielas [...], Campiel Ençebroso dentro, la foya de
Sperendeo dentro, Castiel Bispal dentro [...] la foya de Mengo Blasco [...] val lubrego dentro, la
foya del Colmiello dentro e parte termino con Alcala dentro, el collado de las Fuessas dentro
(Termes de Terol, 1262; Gargallo Moya 2005:74)
46) escomiençan del fondon de Lanava al Fronton e hixe a la fuent de la Sarça [...] por
somo de la foya de la Almagra (Termes el Torrijas, Terol, 1268; Ledesma 1991:263)
47) el primer mollon en fondo de la Foya a Teruel (Termes de Mosqueruela i Fortanete,
Terol, 1271; Gargallo Moya 2005:117)
48) da en la Covatiella et dalli asin como salle al somo del cerro del la Foya de Vincent
(Bovalar de Terol i Rubiales, 1273 [c. 1279]; Gargallo Moya 2005:139)

Ensopeguem amb la VAR llatinitzada fovea i +fodia en aqueixa regió i a la mateixa

època.

49) ad foveam que vocatur Fovea Bellida, et ab ista Fovea Bellida usque sumitatem campi
qui vocatur Campello Aliagoso (Plet entre Terol i Villel, 1247; Gargallo Moya 2005:35; en
aquest corpus, 1257, p. 46; 1261, p. 60, etc.)
50) et vadit ad colladellum de la Cirugediella, [...] et faza fodiam de Don Ponz (Terol,
1272; Gargallo Moya 2005:132) [VAR hipercorrecta? Cf. al mateix corpus: «in festo Sancte
Crucis de madio», 1260, p. 59]

30. Vázquez (1993:175) ha suggerit que potser foya no és autòctona de l’AARG. De tota manera, hem
trobat altres mostres d’una duplicitat de solucions en contextos fònics semblants en l’ARG septentrional (cf. infra
2). Caldria veure-hi una variació de caire cronològic?

74

˘
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

51) per lacunam que vocatur Saladiella, et per quandam lomam [...] per campum
Arnaldi de Monroy, usque ad Panellam propinquam [...] unde progreditur per foveam, que
dicitur de Morando (Concòrdia sobre el poblament d’Alberite, Calanda, etc., NE de Terol,
1277; Ledesma 1991:273)

Foya apareix en textos d’altres punts d’ARG, com ara a la vall de l’Ebre:

52) En el término de la ciudat de Taraçona, en la partyda clamada La Foya de Johan

Abarca en hun corral sitiado en la dicha Foya (Tarassona, 1491; Fernández Otal 1995:113)

Tenen un interès particular ací les atestacions en textos del PV als ss. XIII-XIV. Vet-
ne una mostra, en DOC EN L amb foia com a NL en forma romànica:

53) de capud de Foya d’Ories, et de capud de Foyes d’Ories [...] versus Foyes d’Ories, et
vadit ad Pennam Rubeam, qua penna est in fundo de Foyes d’Ories (Guillem d’Anglesola dóna
Vistabella a fur de Saragossa, 1251 [c. 1372]; Guinot 1991:240)

I clarament en CAT, des de darreries del s. XIII en avant, ja amb el sentit més
pròpiament oronímic.

54) posaren mulló bax dejús lo colat de Benafebus, entre II foyes, la una del terme d’Ares
e l’altra del de A[res ...] (Termes de Vilafranca i Ares, 1294; AVJI)
55) ans quant reguen los de la foya, no poden regar los del dit roll de Alfeig; ne quant
reguen los de Alfeig no poden o dehuen regar los de la dita foya. [...] propposaren que alguns
hòmens havents possessions en la foya de Alboaci (Concòrdia entre Benaguasil i la Pobla de
Vallbona, Camp de Túria, 1380; AVJI)
56) ab lo barranc del modronyar, camí enmig qui va a la foya de Socanyet. Item del
modronyar e de aquí en la foya en lo collado de Socanyet (Concessió de Morvedre al monestir
del S. Esperit d’un bovalar a la Vall de Toliu, 1406; Alcaide 1995:338)
57) que·ls hòmens dels lochs de Setaygües, de Yàtova, hoc encara del loch e Foya de
Bunyol [...] havem en cert que·l dit comte vol manlevar sobre la dita Foya tro en deu mília
(València, 1413; Rubio 1998:273)31
58) camí de la Foya fins a les roques del Cherch e fins al riu. Emperò camí acaminant
puxen anar per lo dit camí de la Foya (Establiments de Llucena, s. XV; Guinot 2006:58)

31. Cf. aquest NL major també en textos aragonesos de la Cancelleria: «ha vendido el castiello e vila
de Sietaguas e el castiello e lugares de Bunyol de Macastre de Yatoba d·Alboraig en el Regno mio de Valencia dentro
de la Foya de Bunyol» (Carta d’Alfons V a sa mare, Alcanyís, 1424; Lleal 1997:79).

75
JOSEP MARTINES

c) Fueva o fueba, pròpia de l’AARG i explicada per manteniment i metàtesi de

-VI˘-/-BI˘-. Vázquez (1994a:221; 1994b:245) documenta fueva-fueba al s. XV a l’AARG
(Escarrilla, Sallent, Panticosa, El Pueyo i Tramacastilla). Ara és sols NL;32 potser encara
era apel·latiu a la vall de Tena al s. XVIII (Guillén 1981:97). També per evitar la llarga
llista de localitzacions que n’hem aplegat, podem situar fueba en una franja important
que abasta des de Sallent de Gállego pel NO fins a Bonansa o Benasc (Saura 2003:98)
i Betesa (Terrado 1991) pel NE, i Almudébar pel SO (S de la ciutat d’Osca) fins a
Ontinyena al SE (Baix Cinca). N’hi ha la VAR aspirada Jueva i Juevas (vall de Tena,
Guillén 1981:147 i 118; Betesa, Terrado 1991).
d) Fueya, paral·lel de foya, amb diftongació de O˘ . Apareix com a NL en algun punt
de l’AARG: Fueya i La Fueya del Lop (Lanuza; Guillén 1981:147). N’hem aplegat DOC
medieval del centre i del S d’ARG.

59) de Pueyo Royo va por una fueya a una linde do fue feyto otro mullon [...] por una
linde plana canto la Fueya de Collarada do ha otro mullon en la dita linde sobre la dita fueya [...]
et el dito mullon va canto las fueyas de Martino (Casp, 1344; Vázquez 1993:175).
60) en los términos clamados los Marmonts et de la Fueya Salada reales, que se dizen seyer
agora del lugar de Pozuelo [...] et lo otro antedito havia feyto o feyto fazer ciertos mullones en
los ditos términos de los Marmonts et Fueya Salada (Pedrola, NO de Saragossa,1389; Canellas
1988:312)
61) Antón de Castillón, vezino de la ciudat de Çaragoça, el cual dize que tenía una canpo
segado y por segar en la Fueya de Almanara (Saragossa, 1486; Fernández Otal 1995:99) [foya al
mateix corpus]

Cf. oya/oia (1111, 1019 i 1198) i Hueia (1201) a NAV (Leire, NE de NAV;
González Ollé 1997:692).
e) Foba,33 VAR paral·lela de fueba, sense diftongació. En tenim referència del
Somontano de Barbastre com a apel·latiu (foba ‘hoyo, generalmente para plantar’,
Mostolay 2007), on també hi ha foya ‘hoya’. Guillén (1981:147) reporta Fovaravache,
Fovas (Panticosa), Fovetas (Sallent; ací també Fuebas, EBA) a la vall de Tena. Fobar
‘fer clots’, fobiar i foyar ‘ídem’ conviuen al Somontano de Barbastre (Mostolay
2007; Ríos 1997).

2) Finalment, i com havíem avançat, cal remarcar que la variació en l’evolució

de FOVEA pot observar-se en algun altre mot de context proper; cf. les dades que hem

32. Caldria comprovar fueba ‘hoyo’ a la vall de Bielsa (EBA).

33. Apareix en DERS en què podria interpretar-se com a VAR àtona de fueba: Fobetas (EBA), Fobona,
Fobaza, Fobeta (Vázquez 1993:173).

76
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

aplegat sobre descendents de RUBEU ‘roig’. A la vora de royo (-BI- > -y-, i sense
diftongació), VAR de gran extensió com a apel·latiu i com a NL i considerada com a
característica de l’ARG, hem advertit:
˘ ˘ + -ELLA
a) Rubiacha (< RUBEU ˘ , -BI- conservada; i amb l’evolució AARG de E > je >
ja, i de -LL- > -t∫-), NL de Rodellar (NE d’Osca, Vázquez 1985:637); cf. fobia i DERS.
b) Ruego, VAR que el DCECH (rubio, 81b, n. 1) dóna com a arcaica en
Pueyoarruego i Montearruego de Bielsa i en el fitònim morruego (< MARRUBIUM ‘malrubí’;
Coromines/Casacuberta 1936:175; Villader 1989; EBA). L’he observada també en
marruego (Gistau, Verdún, Santalezina; Vidaller 1989; N de Saragossa, Romanos
2003; Echo, EBA; vall de Benasc, Anés 1993), manruego (Campo, Turbón; Badia
1954) i camarruego (vall de Benasc, Anés 1993);34 i com a NL: Puyarruego (San Juan,
Alvar 1953:196), Mallaruego (Panticosa), Mondarruego (Torla), Los Arruegos (Sallent),
Bozarruego (Sallent; Guillén 1981:110; allà també hi ha Royo i Canal Roya). El
Diccionario aragonés (s. XVIII-XIX) aporta petarruego Mont<aña>. Aragones<a>. Arturo
(‘estel Bover’). El DCECH (rubio, 81b, n. 1) explica ruego 1) per pèrdua de y
intervocàlica (cf. pueo < pueyo) i -g- antihiàtica, i 2) triftongació oy en uey; suposa,
doncs, una forma *rueyo, que ens completaria el paral·lelisme rueyo/royo - fueya/foya.
c) I, per fi, ruebo (-BI˘- metatitzada; cf. fueba), present en espelunga Arruaba,
Penna Arruaba, Fuente Arruebo, Casa Arruebo, Bozarruebo (Escarrilla), Cenisarruebo
(Oz; vall de Tena; Guillén 1981:152), Peñarrueba (S del Sobrarbe, a la Sierra de Elsón;
on hi ha també Campo Royo; Tomás 1999:96) o en el fitònim marruebo (vall de Benasc;
Anés 1993).

Foia és, doncs, un altre mot de molt d’interès i que encara estotja algun misteri
per desvelar; tot i així, a la vista de les dades actuals, sembla que es tracta d’un altre
vocable que cal estudiar sense perdre de vista la proximitat amb ARG, on és antic i molt
arrelat.

lloma. És corrent al PV com a ‘elevació de poca alçada, allargassada i arredonida’

(cf. ALDC, m. 702 «Altres elevacions muntanyoses»). En tenim referència d’altres
parlars amb els quals el CAT dels valencians sol compartir més d’un tret: en tortosí
(DCVB; Massip 1991:359), de N a S de la Franja d’ARG (Noals, Tolva, Albelda, Fraga,
Faió, Calasseit, la Codonyera, Vall-de-roures i Penya-roja de Tastavins; ALEANR, m.
1360 «Colina»); Quintana (1980:75) arreplega lloma com a ‘toçal, si és poc alt’ a la
Codonyera. L’ALDC (m. 702) situa lloma, fora del PV, a Aiguaviva i a Bellmunt de
Mesquí (Matarranya); el mateix atles aporta, a més, una VAR masculina no enregistrada:

34. +Marrueco (Binéfar, Llitera; Coll 1908).

77
JOSEP MARTINES

+
llom (Casinos, Camp de Túria) o +llomet (Valljunquera, Matarranya). L’ALDT (m.
207 «El cim») troba lloma (i lo pic) al Perelló (Baix Ebre).
El DECat (llom, 244b:48) el documenta en Lluís d’Aversó (c. 1390) i, més
tardanament, en textos valencians del s. XVI. Hem trobat lloma ja a les darreries del s.
XIII al N i, més tard, al S i al centre del PV:

62) E d’aquen va a ferir a un mulló vel qui és en la loma d’en Bernat Fabregat (Termes
de Vilafranca i Ares, 1294; AVJI)
63) seguesquen los termens loma avall [...] en la loma sobre les dites roquetes.//Així
mateix en lo cap de una lometa, on se conjunten dos canyades (Termes d’Alacant i de Novelda,
1328, Oriola; Hinojosa 1990:192 i 193)
64) o cabeç gros en les lomes de aquell devallant ves lo collado de Abdalleta (Concessió
de Morvedre al monestir del S. Esperit d’un bovalar a la vall de Toliu, 1406; Alcaide 1995:331)

És antic en l’àmbit hispànic (s. XI). A ARG és almenys del 1105 (lomba, Fort
1994:29) i del 1243 (loma, Frago 1980b:124). Terrado (1991:278) dóna loma com a
freqüent a Terol al s. XV. Nosaltres trobem al s. XIII al PV en DOC llatina amb trets del
romanç ARG:

65) descendit per illas lomas, et transversat vallem que venit de Vallivana et dividit
terminum cum Cervaria (Terme de Morella, Blasco d’Alagó, 1232; Garcia Edo 1989:294-295)35
66) redit per illam lomam sursum et dividit terminum cum illa mola de Aras (Balasc
d’Alagó dóna Benassal, 1239; Guinot 1991:133; cf. ací ex. [36] i n. 21)
67) illam lomam vadit ferire ad cabeço de Venahebu (Balasc d’Alagó dóna el Riu de les
Truites, 1239 [c. 1360]; Guinot 1991:141)36
68) descendit per illas lomas et transversat valem qui venit de Valivana (Jaume I ratifica
la CP de Morella, 1250; Guinot 1991:216. Cf. ací ex. [39])

Són igualment valuosos els testimonis del BARG, també del s. XIII, en romanç, i
en L, amb elements ARG:

69) el collado de las Fuessas dentro, la ombria Negra dentro como parte con Alcala, las
lomas de los Asnos dentro e part termino de Mora (Repartició de termes, Terol, 1262; Ledesma
1991:254)

35. Cf. també: çerros, «serram de los Comos», «vadit per oriellam de campiello de monjo Sancho»,
«colladielo Pinoso, per oriellam de campiello Sicco, et vadit ferire ad Alcantariela», etc.
36. Cf. també: «de illo cabeço de Venahebu», «illo campiello Sicco», Alcantariella, «collatum de
Fonte de Petro Exemenez», etc.

78
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

70) va por somo de la loma aiuso [...] e va drecho al villar de la loma Mediana [...] e va
la loma aiuso (Termes d’Alfambra i Terol, 1266; Gargallo Moya 2005:88)
71) deinde transit per medium campi Leonardi ad lomam [...] et in ultima parte ipsius
lome sunt lapides [...] transit per lacunam que vocatur Saladiella, et per quandam lomam ibi
contiguam (Concòrdia sobre el poblament d’Alberite, Calanda, etc., NE de Terol, 1277;
Ledesma 1991:272-273)

¿Cal veure en les possibles recialles del MOSS lomba, lombo,37 fòssils en la
toponímia (cf. Llombai, Llombo), l’explicació per a la presència de lloma al PV? (cf.
DECat, llom, 244a:20-23). Deu ser una drecera més segura i tangible recórrer al
contacte amb els parlars de ponent per explicar aquest orònim i potser algun altre (p.
e., cabeço o somo).38

solanar. El DCVB aplega solanar com a ‘terrat o porxe obert sota la teulada’
(Vistabella, Alcalatén) i també com a nom d’un puig del terme de la Pobla Tornesa
(Plana Alta). El tenim, a més, en el NL Bosquet de Solanars a Aidí (Pallars Sobirà;
OnoCat, solà, 150b:1). El DECat (sol, 18a:35) el presenta com a «propi del Maestrat
i de l’Alt Aragó» i n’ofereix referència del Forcall («un carrer sense sortida»), de Fraga
(soloná ‘eixida, porxe’), Maella (lo soloná ‘les golfes’) i de l’AARG (solanar i solon-).39 El
DCECH (sol, 293b:58) dóna com a ARG solanar ‘pieza de la casa destinada a tomar el
sol’; és ‘terraza cubierta en lo alto de una vivienda que sirve de secadero’ a Salas Altas
(N de Barbastre; Ríos 1997), a Casp (Casacuberta/Coromines 1936), al BARG
(‘terraza’, Altaba 1985:52). Hi ha una calle del Solanar a Puebla de Arenoso (Alt Millars,
PV).
És d’interès l’atestació [72], dins un text en L amb algun tret ARG.40 Es tracta de
la donació de Castell de Cabres per Balasc d’Alagó (senyor de Morella) a fur de
Saragossa (Morella, 1239 [c. 1356]).

72) includit Regaxol et ascendit ad seram de Ballibona, et per serram serram vadit ferire
ad Maladam Hospitalis intus stando, [...] et reddit per illos solanares et vadit ferire ad Regaxol
(Guinot 1991:139)

37. Hi ha també lombo i lomo en textos ARG; sobre la variació en ARG entre mb i m, cf. Frago
(1980b:124 i 217 i 1982:41-42).
38. Cabeço i somo es diuen en algun lloc del PV. Els trobem també en DOC en L i en romanç amb trets
ARG al s. XIII (Martines [en premsa]).
39. Cf. solanar ‘golfa oberta perquè hi entri el sol o per tenir-hi gallines’ (Casacuberta/Coromines
1936).
40. Cf. el sufix -iell (Çagranadiela), la metàtesi [Castell de] Crabas, mallada (Gimeno 1999; Martines
2002 i [en premsa]), etc.

79
JOSEP MARTINES

No sembla que solanar prenga ací el sentit que ressenyàvem adés; és prop, més
tost, de solana ‘terreny situat cara a migdia, on dóna molt el sol’, sentit no enregistrat
en CAT. Convé tenir present els NL de Vistabella del Mst. i d’Aidí (cf. adés) i també
solanar ‘solana’, ‘sitio llano donde el sol da de lleno’ (Saragossa, Moneva c. 1924; Pardo
Asso 1938; a Somontano de Barbastre, Mostolay 2007).

3. CONCLUSIONS

a) L’estudi de la documentació del s. XIII (en romanç i també en L) és una eina

per a comprendre el contacte de llengües que comença a desplegar-se en terres
valencianes entre el CAT i l’ARG. Cal tenir presents també les dades que forneixen les
parles vives i la toponímia i les altres llengües veïnes, especialment, el CAST OR i l’occità.
b) El contacte lingüístic és conseqüència del contacte humà: de les relacions
polítiques, econòmiques i culturals, sovint directes i quotidianes, entre parlants de
llengües diferents. Algun tret del lèxic valencià, més d’una volta coincident amb tot o
amb part de la resta del CAT OCC (especialment, amb la Franja i amb l’àrea del tortosí),
troba explicació raonable en el contacte amb els aragonesos des de l’època de la
conquesta i durant els segles posteriors. Aquest contacte tenia a veure especialment amb
certes activitats econòmiques; això pot explicar per què hi ha camps semàntics en què
la petjada aragonesa sembla més intensa, ja des del mateix s. XIII: la ramaderia i,
probablement, en connexió amb això, l’oronímia.41
c) La relació amb els aragonesos, sobretot del BARG, pogué transmetre material
lèxic de l’ESP general o de l’OR; ens en poden servir de mostra mots com ara collado i lloma
o bustal, respectivament.
d) Hi ha mots, coherents dins el CAT, sobre els quals l’ARG pogué actuar com a
reforç: són antics i molt estesos dins ARG; en canvi, en CAT, es restringeixen al PV (a
voltes, especialment al N) i a punts de la Franja o del tortosí. Pot ser el cas de solanar,
del qual, a més, hem trobat una accepció no enregistrada en CAT i també present en
terres d’ARG.
e) Hem provat de mostrar que cal atendre l’ARG per explicar la presència de foia
al PV i punts del CAT OCC. Hem subratllat que foya/hoya, d’una banda, no s’ajusta a
l’evolució esperable en CAST; de l’altra, foya és antiga i encara viva i segueix una evolució
coherent dins l’ARG (a la vora de fobia, fueya i fueba/foba; cf. els descendents de RUBEU˘ ˘
en ARG).

JOSEP MARTINES
Universitat d’Alacant
41. Tot i així, n’hi ha també de l’agricultura (eines i tècniques de conreu), la fitonímia, l’ornitonímia,
la ludonímia, accions i moviments corporals diversos, etc. (Martines [en premsa]).

80
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

4. REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

4.1. Fonts documentals citades

ABAD, J. M. (2005-2006) «Introducción al estudio de la trashumancia en la comunidad

de aldeas de Teruel (s. XIII-XV)», Revista Zurita 80-81, p. 9-67.
AVJI = Arxiu Virtual Jaume I. Documents d’època medieval relatius a la Corona d’Aragó,
V. GARCIA EDO (dir.), a la xarxa: http://www.jaumeprimer.uji.es/ (darrera
consulta, 06/08/2008).
BRUGUERA, J. (1991) Llibre dels Fets del rei en Jaume, Barcelona, Barcino.
CANELLAS, Á. (1988) Diplomatario medieval de la Casa de Ganaderos de Zaragoza,
Saragossa, Real Sociedad Económica Aragonesa de Amigos del País. ˘ ˘
CASTÁN, J. L. (1996) Los cabañeros serranos. Trashumancia aragonesa en el reino de
Valencia durante la epoca foral moderna [Tesi doctoral, Universitat de València,
SPV, microfitxes]
— (2002) «La influencia de la trashumancia aragonesa en la onomástica valenciana»,
Actes del I Congrés Internacional d’Onomàstica i Toponímia Catalanes, València,
Universitat de València/Denes editorial, p. 15-38.
COLÓN, G./A. GARCIA (ed.) (1980-2002) Furs de València, Barcelona, Barcino.
CORDE = REAL ACADEMIA ESPAÑOLA. Corpus diacrónico del español. Banc de dades [en
línia]: http://www.rae.es
DÍAZ MANTECA, E. (1982) Establiments de la vila de Vilafamés, Castelló de la Plana,
Diputació de Castelló.
__(1987) El «Libro de Poblaciones y Privilegios» de la Orden de Santa María de Montesa
(1234-1429), Castelló de la Plana, Diputació de Castelló.
DIÉGUEZ, M. À. (2001) Clams i crims en la València medieval segons el «Llibre de Cort
de Justícia» (1279-1321), Alacant, Universitat d’Alacant.
FERNÁNDEZ OTAL, J. A. (1995) Documentación medieval de la Corte del Justicia de
Ganaderos de Zaragoza, Saragossa, Fernando el Católico.
GARCIA EDO, V. (1989) «Nuevas aportaciones documentales sobre don Blasco de
Alagón», BSCC, 65, pp. 294-295.
GARGALLO MOYA, A. (2005) El Concejo de Teruel en la Edad Media (1177-1327), IV,
Terol, Instituto de Estudios Turolenses.
GÓMEZ CASAÑ, R. (1988) Aproximación a la historia lingüística del Alto Palancia entre
los siglos XIII y XVI, Sogorb, Ajuntament.
GOROSCH, M. (1950) Fuero de Teruel, Estocolm, Almqvist and Wiksell.
GUINOT, E. (1991) Cartes de poblament medievals valencianes, València, Generalitat
Valenciana.

81
JOSEP MARTINES

— (2006) Establiments municipals del Maestrat, els Ports de Morella i Llucena (s. XIV-
XVIII), València, Universitat de València.
GUTIÉRREZ, M. R. (1985) «Fondos documentales del Archivo Municipal de Sádaba»,
Revista de historia Jerónimo Zurita 51-52, pp. 379-418.
HINOJOSA, J. (1990) Textos para la historia de Alicante. Historia medieval, Alacant,
Diputació d’Alacant.
LATORRE, J. i altres (2006) Estudios históricos sobre la Comunidad de Albarracín, I i II,
Albarrasí, Comunidad de Albarracín.
LEDESMA, M. (1991) Cartas de población del Reino de Aragón en los siglos medievales,
Saragossa, Fernando el Católico.
LLEAL, C. (1997) El castellano del siglo XV en la Corona de Aragón, Saragossa, Fernando
el Católico.
MOSTOLAY, C. de (2001) Acordanzas de San Pelegrín. A bida d’antis más en un lugarón
amortau de o Semontano de Balbastro, Osca, Consello d’a Fabla Aragonesa/
Instituto de Estudios Altoaragoneses.
NAGORE, F. (ed.) (1987) Replega de testos en aragonés dialeutal de o sieglo XX. (Materials
ta lo estudio de l’aragonés popular moderno). Tomo I: Ansotano, ayerbense, belsetán,
Saragossa, Diputación General.
PONSODA, J. (1996) El català i l’aragonés en els inicis del Regne de València segons el «Llibre
de Cort de Justícia» de Cocentaina, Alcoi, Marfil.
RAMÍREZ VAQUERO, E. (2005) «Léxico de los recursos naturales. Navarra, s. XI-XV», dins
CATAFAU, A. (ed.) Les ressources naturelles des Pyrénées du moyen âge à l’époque
moderne, Perpinyà, PUP, pp. 543-543.
RUBIO, A. (1998) Epistolari de la València medieval, II, València/Barcelona, IIFV/PAM.
TERRADO, J. (1991) La lengua de Teruel a fines de la Edad Media, Terol, Instituto de
Estudios Turolenses.
TILANDER, G. (1956) «Vidal Mayor». Traducción aragonesa de la obra «In excelsis Dei
thesauris» de Vidal de Canellas, 3 v., Lund, Ohlsson.

4.2. Estudis citats

ALBA, I. (1986) El habla de Ludiente, Castelló de la Plana, Diputació de Castelló.

ALCAIDE, L. (1995) «Toponímia de les delimitacions del terme de Gilet«, dins
ROSSELLÓ, V. / CASANOVA, E. (eds.), I, pp. 327-343.
ALDC = VENY, J. / PONS, L. (2001-2006) Atles Lingüístic del Domini Català, I, II i III,
Barcelona, IEC.
ALDT = GIMENO, L. (1997) Atles Lingüístic de la Diòcesi de Tortosa, Barcelona, IEC.

82
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

ALEANR = ALVAR, M./A. LLORENTE/T. BUESA (1979-1993) Atlas Lingüístico y

Etnográfico de Aragón, Navarra y Rioja, 12 v., Saragossa/Madrid, Departamento
de Geografía Lingüística/Fernando el Católico/CSIC.
ALTABA, J. (1985) Palabras locales, comarcales y regionales (Más de tres mil palabras de uso
popular regionalista), Saragossa, Librería General.
ALVAR, M. (1948) El habla del Campo de Jaca, Salamanca [ed. facsímil, 1997,
Universidad de Salamanca].
— (1953) El dialecto aragonés, Madrid, Gredos.
— (1987) Estudis sobre el dialecto aragonés, I, Saragossa, Fernando el Católico.
ANÉS, M. (1993) Plantas medicinales del Valle de Benasque, Benasc, Guayente.
BADIA, A. (1950) El habla del valle de Bielsa, Barcelona, Instituto de Estudios Pirinaicos.
— (1950) «Sobre algunos nombres de plantas en aragonés», Via domitia. Annales
publiées par la Faculté des Lettres de Toulose, I, p. 32-40.
BALLARÍN, Á. (19782) Diccionario del benasqués, Saragossa, La Editorial.
BAZ, J. (1967) El habla de La Tierra de Aliste, Revista de Filología Española, annex 82,
Madrid, CSIC.
BENAVENT, R. (1995) «Baronia de Llutxent. Toponímia històrica», dins ROSSELLÓ, V.
/ CASANOVA, E. (eds.), I, pp. 431-444.
BERNAT, J. (1995) «Recull toponímic del terme de d’Atzeneta del Maestrat», dins
ROSSELLÓ, V. / CASANOVA, E. (eds.), I, pp. 459-478.
CASACUBERTA, J. M. de/J. COROMINES (1936) «Materials per a l’estudi dels parlars
aragonesos. Vocabulari», BDC, 24, pp. 158-183.
CASANOVA, E. (1986) «Evolució de la segona persona del singular del present d’indicatiu
del verb ser en català», dins Actes del VII Col·loqui Internacional de Llengua i
Literatura Catalanes, vol. I, Barcelona, PAM, pp. 467-494.
— (1991) «Toponímia oronímica i repartició semàntica», dins Actes del XIV Col·loqui
General de la Societat d’Onomàstica, II, Alacant, Universitat d’Alacant, pp. 569-
586.
— (2001) «Llengües en contacte a l’Edat Mitjana al Regne de València: el cas de
l’aragonés i del castellà», dins M. A. CANO/J. MARTINES/V. MARTINES/J. PONSODA
(eds.), Les claus del canvi, Alacant, IIFV, pp. 135-160.
— (2007) «Aportacions lèxiques i metodològiques de l’Atles Toponímic Valencià», dins
R. BASSA i altres (coord.) II Seminari de metodologia en toponímia i normalització
lingüística, Palma, UIB, pp. 51.70.
COLL, B. (1908) Colección de voces usadas en la Litera, Saragossa.
COLOMINA, J. (1995) «La influència del català sobre el castellà del Regne de Múrcia (ss.
XIII-XVII)», dins COLOMINA, J. (ed.), pp. 221-275.

83
JOSEP MARTINES

— (ed.) (1995) Llengües en contacte als regnes de València i de Múrcia (segles XIII-XV),
Alacant, Universitat d’Alacant.
COLOMINA, J. i altres (1986) «Topònims i malnoms de Tàrbena», Actes del X Col·loqui
General de la Societat d’Onomàstica, Universitat de València/Generalitat
Valenciana, pp. 91-100.
COLOMINA, J. / PONSODA, J. (1995) «Català(ns) i aragonès(os) en contacte al sud del
Regne de València segons els Extravagants (1263-1264) de l’Arxiu Municipal
d’Alcoi», dins COLOMINA, J. (ed.), pp. 145-173.
COLÓN, G. (1976) El léxico catalán en la Romania, Madrid, Gredos.
— (1989) El español y el catalán, juntos y en contraste, Barcelona, Ariel.
— (1997) Estudis de filologia catalana i romànica, València/Barcelona, IIFV/PAM.
— (2002a) «La denominació de lengua aragonesa des d’una perspectiva catalana»,
Caplletra 32, pp. 73-80.
— (2002b) «Castellano-aragonés en el antiguo Reino de Valencia», dins COLÓN, G.
Para la historia del léxico español, II, Madrid, Arco Libros, pp. 572-591.
COLÓN, G./A. GARCIA (eds.) (1970-1994) Furs de València, v. I-IX, Barcelona, Barcino.
DAguiló = AGUILÓ, M. (1914-1934) Diccionari Aguiló, Barcelona, Institut d’Estudis
Catalans.
DCECH = COROMINES, J./J. A. PASCUAL (19872-1991) Diccionario Crítico Etimológico
Castellano e Hispánico, 6 v., Madrid, Gredos.
DCVB = ALCOVER, A. M./F. de B. MOLL (1930-1962) Diccionari Català-Valencià-
Balear, 10 v., Palma de Mallorca, Moll.
DECat = COROMINES, J. (19834-1991) Diccionari Etimològic i Complementari de la
Llengua Catalana, 10 v., Barcelona, Curial/La Caixa.
Diccionario Aragonés, ss. XVIII-XIX, ed. de C. BERNAL/F. NAGORE, Osca, Consello d’a
Fabla Aragonesa.
DMGadea= MARTÍ GADEA, J. (1891) Diccionario general valenciano-castellano, València.
DPalay = PALAY, S. (1991) Dictionnaire du Béarnais et du Gascon modernes, París,
Éditions du CNRS.
EBA = NAGORE, F. (dir.) (1999) Endize de bocables de l’aragonés seguntes os repertorios
lesicos de lugars y redoladas de l’Alto Aragón, I-IV, Osca, Instituto de Estudios
Altoaragoneses.
FERRANDO, A. (1989) «La formació històrica del valencià», dins FERRANDO, A. (ed.),
Segon Congrés Internacional de la Llengua catalana. VIII. Àrea 7. Història de la
Llengua, València, IIFV/PAM, pp. 399-428.
FERRANDO, A. / NICOLÁS , M.(2005) Història de la llengua catalana, Barcelona, Pòrtic.
FORÉS, J. / ACSENSI, M. (1995) «Toponímia de camins. La vall dels Alcalans», dins
ROSSELLÓ, V. / CASANOVA, E. (ed.), I, pp. 915-944.

84
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

FORT, M. R. (1994) Léxico romance en documentos medievales aragoneses (s. XI y XII),

Saragossa, Gobierno de Aragón.
FRAGO, J. (1980a) «Sobre léxico aragonés. Datos para el estudio de su frontera con el
catalán noroccidental a mediados del s. XV», dins Actes del V Col·loqui Internacional
de Llengua i Literatura Catalanes, Barcelona, PAM, pp. 411-423.
— (1980b) Topominia del Campo de Borja. Estudio lexicológico, Saragossa, Fernando
el Católico.
— (1982) «Toponimia navarroaragonesa del Ebro (IV): orónimos», AFA 30-31, pp.
7-22.
— (1986) «Castellano y aragonés en el antiguo Reino de Valencia», dins CORRIENTE,
F. i altres, Las lenguas prevalencianas, Alacant, Universitat d’Alacant, pp. 45-63.
— (1991a) «Conflicto de normas lingüísticas en el proceso castellanizador de Aragón»,
dins J. M. ENGUITA (ed.), I Curso de geografía lingüística de Aragón, Saragossa,
Fernando el Católico, pp. 105-126.
— (1991b) «Determinación sociolingüística en la castellanización del Valle del Ebro»,
I Curso sobre lengua y literatura en Aragón (Edad Media), Saragossa, Fernando el
Católico, pp. 115-130.
GARGALLO, J. E. (1987) Una encrucijada lingüística entre Aragón, Valencia y Castilla: el
Rincón de Ademuz [Tesi doctoral, Universitat de Barcelona].
— (2004) Habla y cultura popular en el Rincón de Ademuz, Madrid, C.S.I.C.
GIMENO, L. (1989) De lexicografia valenciana, València/Barcelona, IIFV/PAM.
— (1995) «L’adstrat aragonés en un document castellonenc del segle XIV», dins
COLOMINA, J. (ed.), pp.79-98.
— (1999) «Lèxic ramader en documents valencians del segle XIV», BSCC 75, pp.
461-497.
GÓMEZ CASAÑ, R. (1988) Aproximación a la historia lingüística del Alto Palancia entre
los siglos XIII y XVI, Sogorb, Ajuntament de Sogorb.
GONZÁLEZ OLLÉ, F. (1997) «La función de Leire en la génesis y difusión del romance
navarro, con noticia lingüística de su documentación (I)», Príncipe de Viana,
212, pp. 652-708.
— (1999) «La función de Leire en la génesis y difusión del romance navarro, con
noticia lingüística de su documentación (III)», Príncipe de Viana, 218, pp. 757-
821.
GONZÁLEZ SALGADO, J. (2000) Vocabulario tradicional de Extremadura. Léxico de la
agricultura y la ganadería, Mèrida, Junta de Extremadura.
GUARDIOLA, F. (1995) «Recull toponímic del terme de Cinctorres«, dins ROSSELLÓ, V.
/ CASANOVA, E. (eds.), I, pp. 500-521.
GUILLÉN, J. (1981) Toponimia del Valle de Tena, Saragossa, Fernando el Católico.

85
JOSEP MARTINES

GUINOT, E. (1999) Els fundadors del Regne de València, València, Tres i Quatre.
IRIBARREN, J. (19842) Vocabulario navarro. Segunda edición preparada y ampliada por
Ricardo Ollaquindia, Pamplona, Comunidad Foral de Navarra.
JIMENO JURÍO, J. (1989) Toponimia histórico-etnográfica de Tafalla, Donostia, Eusko
Ikaskuntza.
LLATAS, V. (1959) El habla del Villar del Arzobispo y su comarca I i II, València, Alfons
el Magnànim.
LLORENS, V. (1995) «Toponímia del terme de Xeraco», dins ROSSELLÓ, V. / CASANOVA,
E. (eds.), I, pp. 533-544.
LÓPEZ GARCÍA-MOLINS, Á. (1993) «L’apitxat com a contacte de llengües i com a solució
interna», dins Actes del IX Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes, vol. III, Barcelona, PAM, pp. 137-142. la de
LOZANO, F. (2007) Topónimos del término municipal de Blesa (Teruel), Blesa, Asociación
Cultural El Hocino. de le
MAJARENA, L. (1999) «Las dehesas del actual término municipal de Calamocha, en del V
1560», Xiloca. Revista del Centro de estudios del Jiloca 6, pp. 151-164. colálo
MARTINES, J. (1999a) «Dues aportacions al lèxic de la ramaderia», BSCC 75, pp. l’AILL
605-168.
— (1999b) «Una família lèxica conflictiva?: saga, +sagar, assagar (?) i assagador o volum
assegador», dins Actes del XXIII Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, (nomé
Ulldecona, pp. 115-133. un, em
— (1999c) «La proximitat lèxica entre el català i l’aragonés a propòsit de bard, brull, - la d
caragina i xafardejar», dins Actas d’a I Trobada d’Estudios y Rechiras arredol d’a
luenga aragonesa y a suya literatura, Osca, Instituto d’Estudios Altoaragoneses/ Garci
Consello d’a Fabla Aragonesa, pp. 125-162. de le
— (2002) «L’aragonés i el lèxic valencià. Una aproximació», Caplletra 32, pp. 157-201. del IX
— (en premsa) El lèxic català i l’aragonés al País Valencià. Un contacte multisecular, Colálo
València, Universitat de València.
MASSIP, M. À. (1991) El lèxic tortosí: història i present, I, II i III [Tesi doctoral, Universitat
l’AILL
de Barcelona; en microfitxes] volum
MENÉNDEZ PIDAL, R. (197314) Manual de gramática histórica española, Madrid, Espasa-
Calpe.
MONEVA, J. (c. 1924) Vocabulario de Aragón, ed. d’ALIAGA, J. L. Saragossa, Fernando
el Católico, 2004.
MOSTOLAY, C. (2007) El aragonés en el Somontano de Barbastro. Glosario de voces y
expresiones, Saragossa, Aneto.

86
 El contacte del català amb la llengua dels aragonesos al segle XIII al País Valencià

NAVARRO ESPINACH, G. (1999) «Teruel en la Edad Media. Balance y perspectivas de

investigación», dins Aragón en la Edad Media (XIV-XV), II, Saragossa, Universidad
de Zaragoza, pp. 1199-1225.
NEBOT, N. (1983) «Germanismos y arabismos en el habla castellano-aragonesa del Alto
Mijares y del Alto Palancia (Castellón)», AFA 32-33, pp. 47-99.
— (1984) «El castellano-aragonés en tierras valencianas (Alto Mijares, Alto Palancia,
Serranía de Chelva, Enguera y Canal de Navarrés)», AFA 34-35, pp. 395-535).
— (1991) Toponimia del Alto Mijares y del Alto Palancia. Estudio etimológico, Castelló
de la Plana, Diputació de Castelló.
OnoCat = COROMINES, J. (1994-1997) Onomasticon Cataloniae, II-VIII, Barcelona,
Curial/La Caixa.
Casanova PARDO ASSO, J. (1938) Nuevo diccionario etimológico aragonés. Voces, frases y modismos
usados en el habla de Aragón, Saragossa.
s actes PITARCH, V. (1986) «Els renoms de Benlloc (Plana Alta)», X Col·loqui General de la
II Societat d’Onomàstica, València, Universitat de València, pp. 393-401.
oqui de QUINTANA, A. (1980) «El parlar de la Codonyera», Estudis Romànics XVIII, pp. 1-253.
LC, és el — (1987) «Els parlars del Baix Matarranya», Estudis de llengua i literatura catalanes, XIV,
pp. 155-187.
I — (2007) El aragonés nuclear de Nerín y Sergué (Valle de Vio), Saragossa, Gara
s n’hi ha d’Edizions.
m sembla) — (1976) «El aragonés residual del bajo valle del Mezquín», AFA 18-19, pp. 53-86.
de López RASICO, Ph. (1990) «L’evolució de la llengua catalana al centre de l’antic Regne de
València: reconquista, immigració i canvi fonològic», Caplletra 6, pp. 95-106.
a-Molins RIESCO, P. (2003) Calzada de Valdunciel. Palabras, cosas y memorias de un pueblo de
s actes Salamanca, Salamanca, Diputación de Salamanca.
X RÍOS, P. (1997) Bocabulario d’o Semontano de Balbastro (de Salas Altas y a Redolada),
oqui de Osca, Consello d’a Fabla Aragonesa.
ROHLFS, G. (1985) Diccionario dialectal del Pirineo aragonés, Saragossa, Fernando el
LC, és el Católico.
III ROMANOS, F (2003) Al límite. La pervivencia del aragonés en las comarcas del norte de
Zaragoza, Saragossa, Diputació.
ROSSELLÓ, V./ E. CASANOVA (ed.) (1995) Materials de toponímia, I i II, València, Denes
Comercial/Universitat de València/Generalitat Valenciana.
RUBIO, A. (1999) «El ganado de Valencia y los pastos del reino. Avituallamiento
urbano bajomedieval como factor de conflictividad», BSCC 75, pp. 651-720.
— (2002) «Valencia y los aragoneses en la baja Edad Media: la ruta del trigo», Caplletra
32, pp. 95-110.

87
JOSEP MARTINES

RUBIO, A./M. RODRIGO (1997) Antroponímia valenciana del segle XIV, València/
Barcelona, IIFV/PAM.
SAURA, J. A. (2003) Elementos de fonética y morfosintaxis benasquesas, Saragossa,
Fernando el Católico.
SISTAC, R. (1993) El ribagorçà a l’Alta Llitera. Els parlars de la vall de la Sosa de Peralta,
Barcelona, IEC.
TERRADO, J. (1991) Toponímia de Betesa, Lleida, Institut d’Estudis Ilerdencs.
TOMÁS, C. (1999) El aragonés del Biello Sobrarbe, Osca, Instituto de Estudios
Altoaragoneses.
TORRES, F. (1991) «La toponímia del terme general d’Alacant», Actes del XIV
Col·loqui General de la Societat d’Onomàstica, II, Alacant, Universitat d’Alacant,
pp. 682-688.
TORRUELLA, J. (en premsa) «La formació del lèxic sectorial en les llengües romàniques
de la Península: Un estudi contrastiu del lèxic català, aragonès i castellà dels
segles XIII i XI», dins Actes del XIV Col·loqui Internacional de Llengua i Literatura
Catalanes. Budapest (4-9, setembre, 2006).
VAL, S. (2000) Vocabulario dialectal del habla de Maella (Aragón), Saragossa,
Diputación General.
VÁZQUEZ, J. (1985) «Toponimia de Rodellar», AFA 36-37, pp. 623-665.
— (1993) «Toponimia de Sobremonte (Huesca), V: llanos, depresiones y oquedades»,
Alazet 5, pp. 165-183.
— (1994a) «Para un corpus de toponimia tensina (II). Registros en protocolos
notariales de los años 1478-1483», Alazet 6, pp. 203-241.
— (1994b) «Para un corpus de toponimia tensina (I). Registros en protocolos de un
notario de Sallent durante los años 1424-1428, 1431, 1443 y 1450», AFA 50,
pp. 213-79.
VENY, J. (1991) «Petges aragoneses en els dialectes catalans meridionals», dins Mots
d’ahir i mots d’avui, Barcelona, Empúries, pp. 97-114.
— (2002) «Sobre el valencià gemecar ‘gemegar’», dins Caplletra 32, pp. 143-156.
VIDALLER, R. (1989) Dizionario sobre espezies animals y bexetals en o bocabulario
altoargonés, Osca, Instituto de Estudios Altoaragoneses.

88