Professora:

Sara Marugan Oliva Llengua i literatura catalanes

Activitat. Anàlisi d’un text argumentatiu [Font del text: Anàlisi i producció de textos
catalans, de Josep Besa Camprubí].

La resistència

Reconec que no em vaig resistir. Fora d’un primer moment d’allò que el policia a la
denúncia en va dir “un forcejeo”, vaig deixar que aquell noi espantat i agressiu
s’endugués el collaret d’or, el rellotge i tots els diners. Anava amb la Sira, la meva filla
de deu anys, i el noi ens dirigia, amb gest nerviós, una navalla automàtica. He fet la
denúncia, he reconegut el xicot i espero el judici. Fins aquí la narració dels fets. Ara, en
tant que víctima, espero una decisió judicial que em reconegui aquest estat i que actuï
en conseqüència, segons les regles democràtiques que regeixen el nostre sistema.
Ara bé, el que no espero de cap manera és que em preguntin sobre el meu nivell de
resistència, sobre l’actitud més o menys valenta que he tingut davant el delinqüent.
¿És que potser he estat menys víctima perquè no m’he resistit? ¿Hauria estat una
víctima més sòlida si hagués arriscat la meva vida ―i la de la meva filla― perquè no
em robessin el collaret? ¿Les lleis em serien més favorables si hagués provocat la
paciència, probablement minsa, del lladre?
Permeteu-me que estableixi un paral·lelisme entre això que m’ha passat i el cas de
violació que acaba de jutjar el Tribunal Suprem i que no ha resultat favorable a la
víctima perquè, encara que el jutge ha admès que l’havien forçada, ha considerat que
s’havia resistit poc. Els criteris que han dut a aquesta sentència fan creure que hi ha
diversos nivells de damnificats i que no es jutja només el delicte, sinó també la reacció
de la víctima. Efectivament, a més de patir una situació de gran tensió ―davant de la
qual cadascú reacciona com pot― i de rebre unes conseqüències físiques i/o
psíquiques més o menys durables, es veu que, davant d’alguns jutges, la víctima ha de
fer mèrits; especialment si és una dona i si el delicte és d’ordre sexual.
A mi sempre m’havien aconsellat que en una situació d’agressió no em resistís, perquè
el delinqüent, en el moment del delicte, pateix una situació de gran tensió que el pot
fer reaccionar de qualsevol manera. El lladre que ens va abordar a la meva filla i a mi,
per exemple, patia síndrome d’abstinència. Tanmateix, després de la sentència del cas
de què he parlat abans no sé quina és l’actitud correcta: o bé arriscar la pell per
garantir la condició de víctima, o bé salvar la pell però arriscar la sentència favorable.
Sembla que el Tribunal Suprem opta per exigir el risc. Curiosa opció per als
responsables de jutjar el delicte.

Adaptat d’un article de P. Rahola publicat a l’Avui.