lOMoARcPSD|9799203

T2. L'aigua. Bioquímica

Bioquímica (Universitat de Barcelona)

StuDocu is not sponsored or endorsed by any college or university

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)
 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

L’aigua
 Biomolècula més abundant e important
 Éssers no aquàtics el medi intern és essencialment hídric.
Propietats físiques:
- Es manté en fas líquida (0ºC i 100 ºC)
- Anòmala variació de la densitat amb la temperatura: el gel flota sobre l’aigua i actua
com aïllant

- Elevada constant dielèctrica: permet la dissociació de la majoria de sals (EX:Na+, Cl-)

permet que las dissolucions puguin conduir la electricitat (conductivitat elèctrica)
- Caràcter dipolar: las molècules de H2O s’orienten entorn a les partícules polars o
iòniquesformen una embolcall de solvatació modifica propietats d’aquestes.
- Calor específic i calor de vaporització elevats: permet que la calor alliberada en
reaccions bioquímiques exotèrmiques siguin fàcilment absorbits i/o eliminats amb
petita variació de la T ºC del individu.
Propietats químiques:
- Capacitat de formar enllaços de H+: Cada molècula 4 ponts H+
Dos doblets electrònics capaços
de acceptar àtoms H+

Àtoms H+ susceptibles a ser cedits

La molècula de agua esta formada por dos àtoms de

hidrogen units a un àtom de oxigen por dos enllaços
covalents
- Capacitat de dissociació : H2O es comporta com àcid (genera H+) i com base (genera
OH-) substància amfòtera
Un medi fluid líquid és imprescindible per a qualsevol forma de vida
A diferencia d’un sòlid i d’un gas, el líquid ofereix la suficient mobilitat de les molècules i les
suficients possibilitats de contacte com per a que els xocs i els intercanvis siguin freqüents.

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

En el nostre planeta aquest líquid és l’aigua, que a diferencia d’altres molècules petites
existents, es manté líquida entre 0ºC i 100 ºC
Altres molècules és líquid entre
el borà (B2H6) -165 ºC i -93 ºC
el metà (CH4) -182 ºC i -160 ºC, temperatures massa baixes
per permetre cinètiques de reaccions
compatibles amb la vida
l’amoníac (NH3) -78 ºC i -33 ºC
el fluorur d’hidrogen (HF) entre -83 ºC i 20 ºC).

1.- L'aigua en l'esser humà.

L’ésser humà és aigua en un 60%, variant lleugerament en funció de l’edat i el sexe:

Distribució de gent Dones Homes lactants

l’aigua en l’ésser gran adultes adults
humà
% del pes corporal

Aigua total 45-50 50 60 75

- Intracel·lular <30 30 40 40

- extracel·lular 20 20 20 35

• vascular 4 4 4 5

• intersticial 16 16 16 30

EX: En un Home de 70 Kg el 60% d’aigua correspon a uns 42L dels quals uns 28 són aigua
intracel·lular i la resta extracel·lular, amb uns 5,5 litres a la sang aprox.
L’alcohol o els fàrmacs hidròfobs, com els anestèsics, difonen a través de les membranes
cel·lulars de manera que tendeixen a distribuir-se en tots els líquids orgànics. Tenint en compta
aquest fet:
Qui dels següents humans creus que presentarà concentracions superiors del fàrmac o de
l’alcohol (la dosi administrada és proporcional al pes de l’individu)?
Un adult home de 30 anys
Un adult home de 70 anys
Un bebè de 12 mesos
Una dona adulta de 30 anys

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

1.1L’aigua segons els teixits

Teixit % H2O/ pes teixit % H2O/ pes cos

pell 72 18,0 Com t’expliques la diferencia de

proporció d’aigua en el cos de
múscul 75,7 41,4 dones i homes del mateix pes?
-Els homes proporcionalment
esquelet 31 16,0 tenen més teixit muscular que és
ric en aigua
Cervell 74,8 2,0 -Les dones tenen més proporció
de teixit adipós que és pobre en
aigua
Fetge 68,3 2,3
-Els homes tenen les vísceres
internes més grans
Cor 79,2 0,5 -Les dones tenen menys teixit ossi

Pulmons 70 0,7

Ronyons 82 0,4

Melsa 75,8 0,2

budells 74,5 1,8

Teixit adipós 10 9,0

sang 83 7,7

2.-La estructura molecular de l’aigua explica moltes de les seves propietats “anòmales”
La molècula d’aigua és un dipol (molècula dipolar o polar).
Els dipols s'atreuen entre sí per l'atracció entre càrregues de signe contrari i es repulsen per
la repulsió entre càrregues iguals.
Les interaccions polars són febles (al voltant del 4 KJ/mol) i a diferència de les electrostàtiques
decauen ràpidament amb la distància. Representada segons la formula de Lewis (cada electró és
un punt que rodeja el nucli de l’àtom) prediu que hi haurà
dos pars de e- no compartits. Això es confirma en
l’estructura tridimensional, on l’àtom O2 ocupa el centre
de un tetraedre, dos de les posicions de coordinació estan
ocupats per el pars de e- compartits amb els H+
(constitueixen els enllaços O-H) i els altres dos estan
ocupats per els pars e- no compartits
Orbitals no enllaçant: no tenen nucli atòmic en el seu extrem
per extreure el núvols e- cap a ella, la càrrega en aquest orbital
es concentra més aprop del àtom central. Per això aquets, més
pròxims a O2 exerceixen més repulsió sobre els orbitals
enllaçant que queden més junts. Angle H-O-H (104,5⁰) en
comptes de l’angle tetraèdric regular (109,5⁰)  No tetraèdric.
3

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

3.-Ponts d’hidrogen a H20 líquida

Per tant entre 0 i 100ºC, les molècules d’aigua van establint atraccions polars entre elles, que
es fan i es trenquen i es tornen a formar, per la mateixa energia cinètica de les molècules.
Aquestes interaccions polars entre el oxigen (pol -) d’una molècula d’aigua i el H (pol +) d’una
altra es denominen ponts de hidrogen, tenen una distància que varia amb la temperatura de
l’aigua.
A diferència de l'enllaç covalent que és de 493,4 KJ/mol i 0,94 Å, els ponts de hidrogen tenen
una energia unes 100 vegades menor i una distància aprox. de 1,77Å.
Així doncs, l'estructura molecular de l'aigua en estat líquid és el de un conjunt de molècules
interaccionant per ponts de hidrogen entre elles amb una energia cinètica (translacional
(traslladen)+ rotacional (giren) i vibracional (vibren)) que augmenta amb la Tª, fins que, per
sobre de 100ºC els xocs entre molècules són tals que es produeix el pas de líquid a vapor.
El ponts de H també podran establir-se entre la molècula d’aigua i altres molècules polars,
determinant, en bona part, la seva miscibilitat. (EX: grup alcohol, grup cetona)
L'energia d’un pont d’hidrogen depèn dels acceptors i donadors del H.
4.-Propietats físiques
- Tensió superficial En un vas H2O Totes les molècules estan completament
rodejades de altres iguals, amb les que interaccionen xocant,
canviant energia entre elles. Las que es troben a la superfície
només interaccionen amb les que estan per sota seu, per tant
tenen una energia superior al resta. Com tot tendeix a l’estat
de menor energia, el líquid tendeix a tenir la menor superfície
possible.
- Capil·laritat: fenomen que fa que alguns líquids pugin en contra la gravetat de forma
espontània, per l’interior de conductes fins (quan menor sigui el diàmetre, a major altura
podrà arribar ja que la massa i el pes de H2O és menor). Resultat de la suma de dos forces:
adhesió (fa que “s’enganxin a una superfície sòlida) + Tensió superficial (intenta mantenir la
mínima superfície de contacte al l’aire).
- Calor específic: Quantitat de energia necessària per augmentar la temperatura de 1Kg de una
substància en 1 ºC. Per tant és també la quantitat de calor que proporcionarà aquest compost
quan es refredi 1Kg 1ºC. El Ce de l'aigua és, tret l’NH3, el més alt entre els compostos
coneguts.
- Densitat del gel: H2O liquida ocupa menys espai que la sòlida gel – densitat que
líquidflota

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

5.-L’aigua com a dissolvent

Degut al caràcter polar i a ser líquida entre 0 -100ºC, l’H2O és el dissolvent de gran quantitat de
compostos, característica essencial per a la vida.
La solubilitat de l'aire en l'aigua és funció també de la pressió (P) de l'aire, de manera que a
major pressió es pot dissoldre més aire.
En el busseig amb botelles, la P de l'aire en les botelles i per tant en els pulmons augmenta i els
teixits s'han d'adaptar a una major quantitat d'aire dissolt. Una disminució ràpida de la pressió
fa disminuir la solubilitat dels gasos inerts, especialment el N2 i l'Ar, que formen bombolles de
gas, si no es produeix bé la descompressió, aquestes bombolles poden obstruir els vasos
terminals, produir isquèmia i aturada respiratòria.
L’O2 i el CO2 tenen solubilitats majors i es poden adaptar. Les bombones dels bussejadors
duen N2 i He. Així, la immersió amb botelles ha de ser prou lenta com per a que els teixits es
saturin i després la descompressió també ha de ser gradual per evitar la formació de
bombolles.
6.-Interaccions hidrofòbiques dels compostos apolars
Les interaccions polars entre les molècules d'aigua també són responsables de l'aparició de les
forces o interaccions hidrofòbiques entre molècules apolars: l’aigua obliga a les molècules
apolars (com les grasses) a acostar-se i relacionar-se entre elles per a minimitzar l'efecte de la
repulsió que exerceixen les molècules d'aigua.

Aquestes forces hidrofòbiques es donen també en l'interior d'una macromolècula, de manera

que les seves parts més hidrofòbiques (nucli apolar) es repleguen cap endins i les parts més
hidròfiles (superfície polar) queden a la superfície en contacte amb l'aigua. En l'estructura
terciària d'una proteïna, les interaccions hidrofòbiques juguen un paper fonamental.
7.-Compostos amfipolars o amfipàtics
Des del punt de vista biològic, són molt interessants els compostos que tenen una part polar
hidròfila, que pot interaccionar amb l'aigua, i una part apolar, hidrofòbica, subjecta a
interaccions hidrofòbiques, aquests compostos es diuen amfipolars o amfipàtics. En la
superfície de l'aigua formaran monocapes (cap “polar” en contacte amb H20). I en el sí de
l’aigua fan micel·les, bicapes (fosfolípids) liposomes (bicapes que formen vesícules, s’utilitzen
al laboratori), depenen de la mida dels compost.

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

Els compostos amfipolars són tensioactius (disminueixen la tensió superficial de l'aigua, es a

dir disminueixen les interaccions polars entre les molècules d’aigua), un exemple fisiològic és
el tensioactiu o SURFACTANT alveolar PULMONAR ( Síndrome de distrès respiratori en
pre.maturs) , sales biliars emulsionat les grasses al duodè, liposomes
8.-Propietats col·ligatives de les solucions aquoses
Únicament depenen de la CONCENTRACIÓ DE SOLUT i no de la naturalesa de les seves
molècules, són: ↓ de la Pressió de vapor del dissolvent, ↑de la Temperatura d’ebullició,
↓de la T de congelació, i aparició de la pressió osmòtica “esquematitzada a
continuació”(pressió necessària per atura el flux H2O a través de la membrana
semipermeable)
Tipus de membranes
- impermeables: no permeten el pas ni de soluts ni del dissolvent d’una dissolució
- semipermeables: no permeten el pas dels soluts vertaders, però sí de l’aigua
- dialítiques: permeables a l’aigua i soluts vertaders, però no als soluts col·loïdals
- permeables: permeten el pas del dissolvent i de soluts col·loïdals i vertaders; són
impermeables a partícules grolleres
La osmolaritat (procés passiu) d'una solució és una mesura de la concentració de tots els soluts
(electròlits, molècules i macromolècules) responsables de la pressió osmòtica. La dels fluids
fisiològics és de 0,281 Osm o 281 mOsm, que equival a la osmolaritat d'una solució 0,9% de
NaCl, que és el que sovint es considera com a sèrum fisiològic salí.
Com que les membranes plasmàtiques són semipermeables, una cèl·lula immersa en una
solució hipotònica (inferior a 281 mOsm) s'inflarà per entrada d'aigua extracel·lular. Si la
solució que banya la cèl.lula és molt hipotònica (per exemple aigua destil·lada), l'entrada
d'aigua extracel·lular pot ser tal que trenqui les membranes i provoqui la lisi cel·lular.
En canvi, una solució per sobre de 281 mOsm (hipertònica) extraurà aigua de la cèl·lula,
sempre per tal d'igualar la concentració extra e intra cel·lular, la cèl·lula s'encongirà. Si la
hipertonicitat de la solució que banya les cèl·lules és molt elevada, aquestes es deshidraten i ja
no es recuperen. Per això els aliments es poden conservar en sal, perquè és una manera de
deshidratar els teixits i els microorganismes que els podrien malmetre, per cuinar-los
naturalment s'ha d'eliminar la sal amb aigua, de manera que es garanteixi novament la seva
hidratació.
Això, en el laboratori, pot anar bé en petita mesura per preservar un cultiu cel·lular o per evitar
la lisi de cèl·lules en suspensió.
L'osmolaritat és la mesura de la concentració d'una dissolució aquosa osmòticament activa,
expressada en mols de partícules per litre de dissolució. En substàncies no electrolítiques

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

equival a la molaritat, però en els electròlits hom obté el valor de l'osmolaritat multiplicant la
molaritat pel nombre de ions que es formen en cada dissociació electrolítica.
9.- Ionització de l’aigua pura
H2O és una substància amfòtera, pot actuar com un àcid (cedint protons) o com una
base(acceptant protons) depenent amb qui l’enfrontem.
H2O + H2O OH- + H3O+ (anió hidroxil//catió hidroni)
H20 OH- + H+ (hidroxilió//protó)
A T ambient (25 ºC) nomes una de cada 10 milions de molècules d’aigua estarà ionitzada i la
concentració de protons igual a la de hidroxilion és de: [H+] = [OH-] = 10-7 M
A partir d’aquí s’estableix la constant d’ionització de l’aigua o producte iónic de l’aigua (kw):
kw = [H+][OH-]= 10-14 ...i aplicant logaritmes :
pKw = pH + pOH = 14
Encara que l’aigua hagi de tenir una [H+] = [OH-], el fet que a l’aigua es puguin dissoldre tot
una sèrie de compostos que poden aportar H+ o OH-, fa que les concentracions d’aquests
electròlits puguin ser superiors o inferiors a 10-7 M.
-Compostos del tipus clorur d’hidrogen (HCl), sulfur d’hidrogen (H2S), o cianur d’hidrògen
(HCN), poden dissoldre’s bé en aigua aportant protons (en realitat hidronis):
HCl(g) + H2O(l) Cl-(aq) + H3O+
Els compostos HCl(g), H2S(g), HCN(g) dissolts en H2O passen de ser –urs d’hidrogen per
convertir-se en àcids, clorhídric, sulfhídric, cianhídric, fent que la [H+] > 10-7 M.
-Compostos com la sosa càustica (NaOH), la calç viva (Ca(OH)2), en forma sòlida i corrosiva,
dissolts en l’aigua augmenten la quantitat d’hidroxils:
NaOH(s) + H2O(l) Na+(aq) + OH-. Fent que la [OH-] > 10-7 M.
Així sorgeix la necessitat d’introduir el concepte d’àcid, com a compost que augmenta la [H+]
en l’aigua i base (o àlcali) com a compost que augmenta la [OH-] en l’aigua.
Els H+ són a la resta dels ions dels fluids biològics com els jugadors dels dos equips del camp a
la resta de persones presents a l’estadi: són molt pocs però importantíssims!
pH
pH = - log [H+] [H+] = 10 –pH
pH+ pOH=14
pOH
pOH= -log [OH-] [OH-] = 10–pOH
El concepte de pH està estrictament lligat a la dissolució aquosa, no té sentit fora d’una solució
d’aigua.
Quan diem que un compost és àcid o bàsic i aquest compost està en forma de gas o sòlid, ens
estem referint a com es comportaria aquest compost un cop dissolt en aigua. Fora de l’aigua

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)

 lOMoARcPSD|9799203

Bioquímica. T2. L’aigua. 1r Infermeria

HCl és un gas, en l’aigua és l’àcid clorhídric. Tampoc té sentit parlar de pH si la solució no és

aquosa, és una situació que en un medi biològic no es dona mai. Per a dissolucions no aquoses,
s’hauria de redefinir el pH per a cada dissolvent. El pH òptim de la sang humana ha de ser
lleugerament alcalí (7.35, 7.45), però per desgràcia s’estima que el 90% dels habitants de
països desenvolupats pateixen certa acidosis per l’alimentació, hàbits respiratoris.
L’equilibri de pH és fràgil: pH sanguini disminueix fins 7.1 coma, si arriba a 6.9, 7.8mort
La orina es un sistema aquós on es troben dissolts col·loides, macromolècules com proteïnes,
ions com Na+, Ca2+, Cl–, Mg2+ i molècules com glucosa, aminoàcids, urea, àc.úric…
10.-Aliments que en metabolitzar-se tendeixen a acidificar o alcalinitzar el medi intern

11.-Sistemes amortidors, tampons o buffers

En els animals amb pulmons, el sistema amortiguador carbònic/bicarbonat és especialment
efectiu. En aquests animals, el H2CO3 del plasma sanguini esta en equilibri amb el CO2 gasos
present en l’espai aeri dels pulmons, el que suposa una reserva pràcticament il·limitada de CO2
que pot participar en el equilibri.

Els grups ionitzables de les proteïnes poden tamponar el medi fins a un cert punt perquè
l’excés d'àcid o base pot alterar la càrrega neta de la proteïna i desnaturalitzar-la.

Downloaded by lepton hadronyc (hadronyc@gmail.com)