RENE DESCARTES (1596 - 1650)

- PENSO, PER TANT, EXISTEIXO

- FILOSOFIA DE DESCARTES = JO

EPISTEMOLOGIA I MÈTODE

LES FACULTATS DE L’ENTENIMENT: INTEL·LIGÈNCIA, IMAGINACIÓ, SENTIT I MEMÒRIA

Les facultats de l’enteniment són les diferents capacitats mentals.
● La intel·ligència és la capacitat per percebre la veritat.
● La imaginació és la capacitat de produir imatges.
● El sentit equival a la sensibilitat per a recuperar de la ment quelcom que havíem pensat en el
passat.
Només em puc fiar de la intel·ligència (la raó) perquè és la bona i és capaç de percebre la veritat.
Per poder-nos refiar dels sentits, de la imaginació o de la memòria cal que intervingui la intel·ligència
i en doni la conformitat. (la memòria està sotmesa a la imaginació).
Descartes deia que l’atribut essencial de l’esperit o de l’ànima és la intel·ligència, mentres que les
facultats de sentir, imaginar i recordar són accidentals.

INTUÏCIÓ I DEDUCCIÓ
La intel·ligència realitza dues funcions: la intuïció i la deducció.
INTUÏCIÓ: La intuïció és la concepció d’un esperit pur i atent. La primera etapa del coneixement és el
coneixement intuïtiu de veritats evidents. Els principis del que investiguem són els axiomes. Un
axioma és una veritat indemostrable però que serveix de principi per a fer demostracions posteriors.
DEDUCCIÓ: La deducció permet passar de veritats conegudes a noves veritats, per obtenir
conseqüències a partir dels axiomes. Es tracta de facultats innates. Les tenim o no. Bon sentit =
intel·ligència.

EL MÈTODE. LES QUATRE PRECEPTES

L’obra més important de Descartes és el “discurs del mètode”.
Cal seguir el camí correcte per trobar la veritat. Descartes proposa una via radicalment diferent, en
la confiança en les nostres pròpies facultats. Ens proposa un mètode d’investigació, hi ha 4 regles.
Les quatre regles són les següents:
1. REGLA DE L'EVIDÈNCIA: (lo més important)
Només valen les evidències. Evitar la precipitació (seguretat i lentament). La seguretat la
podem tenir amb evidència (contrari de dubte). Claredat (sense aspectes amagats). Distinció
(cap veritat es pot confondre amb una que s'hi assembli).
Aquesta primera regla, proposa substituir el principi d’autoritat pel principi d’investigació
autònoma (pas del dogmatisme al cristianisme). Descartes = pare de la filosofía moderna.
2. REGLA DE L’ANÀLISI:
Dividir cadascuna de les dificultats en tantes parts que sigui possible per resoldre-la millor.
Problemes complexos, per tant analitzar correctament. Veritats simples es coneixen per la
intuïció.
 3. REGLA DE LA SÍNTESI:
Començar a resoldre els meus problemes més simples de conèixer i acabar per els més
complexos. Cal inventar un orde que no existeix. Descartes s’inspira en la geometria.
4. REGLA DE L’ENUMERACIÓ:
Recomptes complets i revisions generals per estar segur que no omets res. memòria. La
memòria és l’enemiga de la certesa. Distorsió de la claredat. Descartes intenta superar el
dogmatisme.

MEDITACIONS METAFÍSIQUES
La metafísica és l’arbre del coneixement.

MEDITACIÓ I: EL DUBTE METÒDIC:

L'Escepticisme és la doctrina que nega la possibilitat de jutjar utilitzant les pròpies facultats
intel·lectuals. Argumentava que si els sentits ens poden enganyar alguna vegada, no podem saber si
sempre ho fan. Podria ser que estiguéssim somiant. Cal seguir les opinions tradicionals i creure les
veritats com a norma més prudent de la vida. Descartes no vol ser escèptic sinó fingit, amb l’objectiu
autosuperar-se. (terme: fingir).
La primera regla del mètode demana: començar a cercar una veritat que sigui evident, totalment
indubtable. Aplica el dubte metòdic. exercici d’esceptisme amb objectiu de fomentar idees que
puguin resistir les objeccions dels escèptics de l’època (seguidors de Montaigne).
El principi és el de la presumpció de falsedat: qualsevol pensament és fals entre no es demostri el
contrari. Es tracta de revisar les fonts del que anomenem coneixements, però que considerem
només opinions o creences. Existeix una radicalització dels dubtes, un dubte hiperbòlic (confusió
amb el somni).
Hipòtesi del geni malvat: no hi ha Déu vertader que és la font suprema de la veritat, sinó un geni
malvat tan poderós com astut i enganyador que ha posat tot el seu enginy a tenir-nos enganyats.
Distinció entre pensar i creure: és difícil creure que no tinc cos però puc pensar que no ho he de
creure. Descartes diferència entre seguretat moral i certesa metafísica:
● Seguretat moral: convicció útil i necessària per a la vida quotidiana. Però no serveix per fer
ciència, no és un coneixement absolut i indestructible.
● Certesa metafísica: seguretat total i inqüestionable, a prova de qualsevol dubte. Descartes
està cercant aquesta.

MEDITACIÓ II: COGITO, EGO SUM:

Dubte metòdic, puc dubtar de tot. Primera veritat: cogito, ergo sum (pienso, luego existo). Pensar
inclou tots els fets de la consciència: cognocitius, volitius i emotius.
- INNATISME I RACIONALISME:
Com he arribat al coneixement del cogito?
he utilitzat la intel·ligència, he reflexionat. coneixement a priori. Descartes parla de
innatisme de les idees.
Innatisme: coneixement en una certa disposició del pensament per a pensar certes idees.
significa: independència de la raó, respecte de l’experiència. Descartes és un racionalista.
(Les idees estan en la intel·ligència, no en l’imaginació).
 - ELS CONTINGUTS DE LA MEVA MENT:
Tres tipus:
- IDEES: imatges de les coses. Ni certes ni falses. Tres menes d’idees:
+ Innates: provenen de la meva naturalesa (Déu, pensament…). No
modificables.
+ Adventicies: S’originen en les sensacions dels objectes exteriors que les
causen. No modificables.
+ Factícies: provenen de la meva naturalesa però podria no tenir-les, les
produeixo lliurement i puc modificar-les.
- VOLICIONS (afeccions): desitjar coses dolentes, o que no existeixen, però les desitjo.
- JUDICIS: afirmacions o negacions. Sí que hi ha veritat o error. L’error més comú en
afirmar una idea es correspon, és semblant o és conforme a les coses que hi ha fora
de mi.

- L’ÀNIMA (O MENT) COM A SUBSTÀNCIA PENSANT:

Tota metafísica te com a punt de partida la primera veritat, Cogito. A la segona meditació es
pregunta què és concretament, quins són els seus atributs (atributs: propietats que
defineixen les substàncies).
Descarta que el cos sigui un atribut seu, ja que por dubtar, el seu cos exsisteix. Els homes ens
veiem com individus però no és possible si no tenim cos. L’únic atribut que no es pot
suprimir és el de pensar.
Defineix el jo com a substància o cosa pensant (res cogitans). Aquesta substància es dirà:
ànima o esperit en el discurs “mens”.
Esperit: pensament. Ànima: independent del cos. dualisme antropològic (Ànima pot
sobreviure a la mort del cos).

MEDITACIÓ V: DE L’ESSÈNCIA DE LES COSES MATERIALS I NOVAMENT DE L’EXISTÈNCIA DE DÉU:

Essència: definició; Existència: realitat.
Essència de Déu = perfecció.
Poder les coses materials no existeixen, poder ho somies, però sé del cert que ocupa un espai.
Primera idea: extensió (matèria). Descartes ho defineix com a res extensa (substància extensa).
Extensió tridimensional: Longitud, llargada i amplada contínues. (mides, formes, posicions i
moviments).
Qualsevol moviment pot tenir qualsevol durada (Estona). Concep les particularitat dels nombres
(1,2,3…), les formes (geometria) i els moviments (física). Es tracta d’idees innates.
Descartes té prejudicis, no creu en la reencarnació.
Les idees ja estan en la ment quan hi penso, formen part de la meva intel·ligència.
Descartes no només afirma la certesa de l’existència de Déu, sinó que la certesa de totes les altres
idees depèn del coneixement de l’existència de Déu. (Tot el que fa Déu és el millor, si busqueu una
bona intel·ligència necessitem a Déu, garantia de la veritat = Déu, si existeix Déu no hi ha fet
maligne).
MEDITACIÓ VI: SOBRE ELS COSSOS:
Dues raons de Descartes que fan creure que le idees adquirides sobre les coses materials provenen
d’uns objectes externs:
1. La naturalesa així ens ho ensenya, és a dir hi ha una inclinació natural (no fiable) a creure-
ho (lo normal és creure-ho).
LLUM NATURAL: equival a la intel·ligència, capacitat de distingir la veritat de l’error.
INCLINACIÓ NATURAL: només és una tendència a escollir coses determinades.
2. Les idees adquirides no depenen de la meva voluntat. Això en passa quan somiem.

La conclusió és que no trobem camí per saber si podem estar segurs de l'existència dels objectes que
representen les idees ni si aquestes idees representen les seves qualitats (no estems egurs de lo que
és un somni i lo que no ho és).

Déu és perfecte, per això no ens enganya. Si Déu m’ha fet a mi no m’ha ft dolent. Les coses materials
existeixen. No em puc fiar només en la vista.
Les sensacions són necessàries per saber quines són convenients i quines no.El principal error prové
de no examinar-les, no ens podem fiar de la primera impressió.
- LA SUBSTÀNCIA:
Individu = substància.
Allò que existeix de tal manera que no necessita de cap altra cosa existir. el pensament
(ànima) i l’extensió (matèria).

- DUALISME ANTROPOLÒGIC. MECANICISME I LLIBERTAT:

Al principi de la meditació, té sensació i destaca un cos peculiar. Ànima = immortal. L’ànima i
el cos no tenen res a veure, el cos és infinitament divisible mentre que la ment és unitària.
Els pensaments i les idees no tenen forma.
Si dos conceptes són independents, les realitats que representen també són independents.
Descartes recupera amb força el dualisme antropològic característic del platonisme.
La raó principal per recuperar el dualisme antropològic és la defensa de la llibertat humana.

PER QUÈ ENS EQUIVOQUEM?

Descartes ja veu clarament que Déu existeix, això és molt important per a descartar la hipòtesi del
geni maligne. (no por volger fer alguna cosa dolenta).
És impossible que déu m’enganyi, experimento una facultat de jutjar (intel·ligència, raó), com Déu
no vol res dolent no me l’ha donat certament de manera que jo pugui errar quan l’uso be. Déu és la
garantia que em permet confiar en la meva capacitat intel·lectual.
El problema està en la precipitació. Si acostumo la meva ment a no apartar-se del rigor metodològic i
no acceptar com a veritable res que no sigui eviden, puc estar segur que no erraré.

EL SENTIT DEL CARTESIANISME:

Cartesianisme: l’esforç de l’home per assolir una autonomia gnoseològica (defensa d’una actitud
crítica en contraposició a una actitud dogmàtica).
Aquesta autonomia gnoseològica si la fonamentem amb la racionalitat, ens dóna lloc a la filosofía
racionalista (Descartes) i si la fonamentem amb l’experiència sensorial, ens dóna lloc a la filosofia
empirista.
Descartes intenta restablir la confiança en les facultats humanes de coneixement. La confiança en la
raó serà una convicció que arriba a dies d’ara.També ha marcat la història, la necessitat de ser
conscients del mètode que seguim en les nostres investigacions.

RACIONALISME I EMPIRISME:
- RACIONALISME: (manera de referir-nos a uns filòsofs antics).
Designa un corrent filosòfic característic del segle XVII.
Dos trets bàsics del racionalisme:
Autosuficiència de la raó. Font fonamental de tot coneixement. La raó humana pot
resoldre qualsevol qüestió, per molt complexa que sigui. (Raó = principal).
Sistema deductiu com a fonament i model del saber. Idees clares amb deduccions
lògiques.

- EMPIRISME:
El terme empirisme significa coneixement obtingut a partir de l'experiència. Donen prioritat
a l’observació de la realitat.
Característiques generals:
Supremacia de l’experiència. experiència única font del coneixement objectiu sobre
la realitat.
Negació de les idees innates. la ment és com una pagina en blanc, anem creixen i
anem adquirint coneixements gràcies a l’experiència.
Interès per l’estudi del coneixement humà. coincideix amb l’interès dels
racionalistes.
Defensa de l’autonomia intel·lectual. filosofía a partir de Descartes.
Ciències experimentals com a model. els empiristes es fixen en la física i els
racionalistes valoren la nova ciència.
Dificultat o impossibilitat de la metafísica. els racionalistes havien construït teories
metafísiques i les empiristes consideraven que això té uns límits importants.

THOMAS HOBBES (1588 - 1679):

LA POLÍTICA. EL CONTRACTE SOCIAL:
L’home és dolent. Volia construir una geometría política. Les lleis bàsiques de la naturalesa humana
són dues:
- Avidesa natural: Cada home pretén gaudir tot ell sol dels béns comuns
- Raó natural (equivocada): A tothom li fa por la mort violent.
En estat natural no existeix la justícia, ha d’aparèixer la llei. Es produeix un contracte social que és el
fonament de la llei. Consisteix en renunciar la llibertat individual i passar a un poder absolut.
Hobbes defensa l’absolutisme monàrquic. L’estat que proposa Hobbes és un estat on respecta la
llibertat de pensament, però es rebutja totalment la possibilitat de la crítica i la polèmica política.

JOHN LOCKE:
LA CRÍTICA A L’INNATISME. L’EMPIRISME:
La seva obra cabdal és l’Assaig sobre l’enteniment humà. amb l’objectiu d’investigar els orígens, la
certesa i l’abast de l’enteniment humà, junt amb els fonaments i graus de les creences, opinions i
judicis. Locke proposa seguir un mètode anomenat històric en el sentit que es dóna a aquest terme
en les històries naturals, una col·lecció de dades, una descripció dels fets que intervenen en el
procés del coneixement (metafísica).
Pensa que pot fer un bon servei si pot aclarir quins objectes estan al nostre absa i quins altres estan
més enllà del nostre enteniment. L’Assaig sobre l’enteniment humà aspira a fonamentar l’existència
de tolerància religiosa i filosòfica en una determinació de la naturalesa i límits de l’enteniment. La
teoria del coneixement està determinada per un objectiu polític: fonamentar la necessitat d’una
societat lliure on es respectin les opinions de tots els ciutadans.
Locke s’esforçarà en demostrar l'existència de Déu des de l'empirisme, perquè les idees innates són
la font de tots els prejudicis. Està d’acord amb Descartes quan posa de manifest el perill dels
prejudicis però creu que l’innatisme que defensa Descartes és precisament la principal font dels
prejudicis. L’innatisme és una espècie de dogmàtica individual. I el dogmatisme és la font del la
intolerància, que és el que més destaca d’ell.
Si admetéssim les idees innates, no hi hauria límit control per al coneixement.

TEORIA POLÍTICA:
Locke és defensor de la causa revolucionaria contra la monarquia dels Estuard i partidari de
l’establiment d’un amonarquia parlamentària. Locke utilitzarà indistintament els termes estat,
societat política, societat civil i govern civil. La pregunta clau és: d’on prové el poder polític?
(societat amb poder polític establert). Defineix el poder polític com:
Dret a dictar lleis, pena de mort, penes inferiors, amb objectiu de regular i salvaguardar la propietat
emparar la força de la comunitat en contra agressions forasteres i sempre està lligat al bé de la
comunitat. La propietat es defineix com a: vida, llibertat i possessions.

L’ESTAT DE NATURA I LA LLEI NATURAL:

Estat de natura: plantejar-se una ciutat humana sense lleis escrites ni mossos d'esquadres.
El propòsit és suposar quina seria raonablament la situació i els drets de l’home si no existís un estat
o una societat civil organitzada com a tal (no lleis no drets).
L’estat de natura és un estat d’igualtat, ningú té més poder, tots tenen el mateix poder. Ningú de
forma natural és més que un altre. S’ha de desitjar el mateix per mi que per els altes.
Si no hi hagués estat, l’home disposaria de perfecta llibertat per ordenar els seus actes i disposar les
seves propietats i de les persones que creguin convenient, dins dels limits de la llei natural sense
demanar permís ni dependre de la voluntat de cap altre home. Llei natural s’identifica amb la raó.
Ningú no ha d’atemptar contra la vida, la salut, la llibertat ni les possessions d’un altre. No ha de fer
mal sinó també defensar el proïsme: cadascú està destinat a defensar-se però no a abandonar
voluntariament el lloc que ocupa, cadascú protegeixi la resta de la humanitat i sinó és per fer justícia
a un malfactor no podrà danyar la vida ni res d’una altra.
DOCTRINA DEL PODER EXECUTIU NATURAL:
Sí que es pot “arrabassar o danyar la vida, llibertat,salut, membres o bens d’un altre” quan es tracta
de “fer justícia a un malfactor”. Tothom té poder de jutjar i castigar, però no de la forma absoluta.
Segons Locke la mesura del càstig ha de tenir els següents criteris:
1. Que resulti contraproduent per a l’infractor.
2. Que doni motiu a l'infractor per a penedir-se.
3. Que atemoreixi als altres perquè no facin el mateix, que sigui exemplar.
El dret i obligació de jutjar i castigar és igual per a tots. La víctima té el dret a rebre una reparació.
Locke no dubta a considerar la pena de mort com el més adequat.

SOBRE LA PROPIETAT PRIVADA I ELS DINERS:

- Locke fa una defensa del dret a la propietat privada i del dret a acumular riqueses que
encaixa bé amb el tipus de societat liberal que propugna i que triomfarà especialment al EU.
Entén que treballar la terra és una obligació que Déu ens ha donat i que aquest treball és el
que atrofa la propietat sobre la terra i els seus productes, sempre que hi hagi terres
suficients per a qui desitgi treballar-les.
- En determinats territoris arriba un moment que la terra comença a escassejar, i calen pactes
que es regulin l’ús i la propietat.
- Creació dels diners per satisfer a tothom i el menjar no es malemeni.

ORIGEN DE L’ESTAT. EL CONTRACTE SOCIAL:

Segons Locke, tots els homes es troben en estat de natura “i hi romanen fins que, per propi
assentiment, esdevenen membres d’una societat política”. Per Locke, en l’estat natural, a més de
llibertat i igualtat, l’home posseeix uns drets naturals. És contractualista (atorga als governants el
poder necessari perquè els protegeixin). Estat de dret (garanteix les lleis i els drets per a tothom).

EL DRET D’APEL·LAR A LA PROTECCIÓ DE LA LLEI:

Dret d’apel·lar: l’estat de dret els magistrats jutgen i castiguen els greuges comesos sobre qualsevol
ciutadà de l’estat. Una societat sense el recurs d’apel·lació faria esclaus i no ciutadans. Apel·lar és
demanar auxili als magistrats i no esperar que ells actuïn d’ofici. Sense aquest dret viuriem en un
estat de guerra. L’establiment de lleis positives permet el recurs de l’Apel·lació a aquestes lleis i fa
que sigui la societat la que s’ocupi de protegir-me de l’agressor i fer que em rescabali.

DIVISIÓ DE PODERS:
Considera que és normal que les primeres comunitats consideressin la figura del pare com la més
adequada per governar i que això donés pas a un sistema de monarquía que tant podía ser
hereditària com electiva segons les circumstàncies.
Proposa una divisió de poders per evitar els excessos de l’absolutisme. No és exactament el de
Montesquieu, però n’és un precedent:
1. Poder legislatiu: Poder de fer lleis que regulen la propietat entre els súbdits. El parlament
hauria de ser qui elabora les lleis.
2. Poder executiu: Dret natural de jutjar, castigar i fixar la reparació deguda a la víctima. Els
ciutadans renuncian a aquest drt.
3. Poder federatiu: Poder que estableix aliances i tractat, declarar la guerra i la pau. Parlament.