Poema Si com l’ayga de Cerverí de Girona

Literatura romànica medieval

Miriam Cabré
2020-2021

Judith Fosas Barrio

POEMA I TRADUCCIÓ:
El poema que analitzaré en aquest treball és una cançó que s’anomena Si com l’ayga i va ser
escrita per Cerverí de Girona. Tot i que no podem dir l'any exacte el qual va escriure aquest
poema, podem contextualitzar-lo per la biografia de l'autor. Cerverí de Girona, també
anomenat Guillem de Cervera, va néixer a Girona l'any 1259 i va morir el 1285. Aquest
personatge va ser un trobador molt escoltat i escrit el qual estava vinculat a la casa reial
quan regnava Jaume I i posteriorment el seu fill Pere el Gran. La seva obra consta de 120
composicions, tot i que és cert que segurament moltes s'han perdut al llarg dels anys, ja que
en general a la cultura trobadoresca era en l'àmbit oral. Aquest autor conrea diversos
gèneres, i gràcies a això, és molt més conegut que d'altres. Entre aquests diversos gèneres
tenim: obra popular, obra literària, obra moral, obra religiosa i obra narrativa.

En primer lloc, aquest poema tracta d'un dels temes més recurrents en els trobadors: la
fin'amor. La fin'amor, també anomenat amor cortès, és una temàtica cortesana que consta
d'una relació de vassallatge que mantenen un senyor i el seu vassall, que traslladada a
l'amor cortès, en general el senyor és la dama, normalment casada, i el seu vassall és el
trobador. En algun cas, com el de les trobairitz és la dona la que pot arribar a fer els dos
papers. Aleshores, aquesta relació constaria d'un trobador i el seu midó (senyora, com si fos
la senyora feudal), on aquest amant li escriuria poemes d'amor, encara que aquest no fos
correspost, ja que en molts casos la dona era casada amb algú més noble. Fin aman és quan
es refereix a un enamorat perfecte que segueix les conductes corteses. A part d'aquests dos
personatges també tenim el gilos que és el marit, que només apareix per obstaculitzar
aquest amor. El fals aman és aquell que es creu un fin aman, però que no li interessa seguir
els valors cortesos ni seguir el codi amorós, sotmetre's a la dama i requerir el seu amor
deixant-li ser la que marca el ritme i que doni les pautes en l'evolució d'aquesta relació, i
l'amant ha de posar fre al seu desig (posar-se al servei d'amor). Això a la dama li resulta un
honor i al trobador li resulta una millora, que es presenta com una font per la dama i tot el
cercle de la cortesia. Quan l'home més la serveixi més cortès serà. El fals aman només vol el
geure, la consumació d'aquest amor i no convertir-se en un tercer amor. Els lausengers són
difamadors, els que explicaran al gilos l'amor del trobador, que parlaran malament a la dama
del trobador o que obstaculitzaran aquest amor. Per un trobador, la dama té unes qualitats
les quals tot trobador les troba perfectes, i sotmetran al trobador en tot moment fent que
l'únic que li importi sigui l'amor d'aquesta dama. Cerverí, com a bon trobador, també parlarà
d'aquest amor, però hi parlarà de forma despectiva, parlarà del sofriment de tots aquells
trobadors que tenen desamors donant a entendre que aquest dolor és la tristesa més forta
que pot tenir un trobador. És a dir, Cerverí de Girona, li demana a la dama que anomena
Sobrepretz que aquest amor sigui correspost, ja que si no patirà molt. Com tots els
trobadors, per mantenir aquest amor en secret, li posarà un sobrenom a la dama
anomenant-la Sobrepretz, la qual no podem identificar amb cap personatge real.

En segon lloc, analitzaré l'esquema mètric el qual correspon a la següent estructura 10a 10b
10b 10a 10c 10c 10d 10d. El poema està compost per cobles unisonants de vuit versos cada
una i dues tornades de quatre versos.

La primera estrofa ja comença amb un element natural, l'aigua. L'aigua, la interpretem com
a vida. L'aigua pateix més que res i que ningú, i de la mateixa manera ho fa el trobador. És a
dir, hi ha una relació entre l'estat anímic de les persones i la naturalesa. Ens trobem a la
primera situació on ens parla de desamor i del que es pateix amb desamor. També consta
que aquest desamor és causat per trencar promeses i mals tractes. Aquí hi ha canvi en la
poesia trobadoresca, ja que normalment el midó és la dama perfecta i en aquest cas no ho
és i ens parla d'aquests defectes. Diu que això li provoca ganes de morir-se, prefereix morir,
abans que viure amb aquesta pena. Fa constar que sofreix i sent de forma desmesurada,
això és propi dels trobadors com que la conseqüència d'aquests mals sigui la mort natural.
En la poesia trobadoresca en alguns casos el mal d'amor es considerava una malaltia, que
fins i tot podia causar la mort.

En la següent estrofa, com a altre tòpic trobadoresc trobem la pietat, el trobador demana
pietat a la dama i aquesta ha de donar-li, i aleshores es curen tots els mals i s'estableix una
relació entre aquests dos personatges més enllà de les paraules. És a dir, en part, el trobador
vol evocar que el seu amor vol que vagi molt més enllà de les paraules, és a dir, que es
converteixi en un amor carnal. La pietat en la cultura trobadoresca és una de les virtuts
principals de les dames i en canvi la humilitat, una qualitat dels enamorats. És per això que
caracteritza aquest personatge com un trobador humil, però alhora que sap expressar el seu
amor cap a la dama de forma desmesurada. Per altra banda, cal destacar la paraula gentil la
qual referència a una de les qualitats de la dama representada com a senyor feudal. La
paraula gentil va acompanyada de cos que representa la dama, altres trobadors ho diuen.
També parla de l'amor lleial, que podríem identificar com a fin'amor i a causa d'aquest amor,
estaria tota la vida esperant la seva pietat.

La tercera estrofa segueix el fil de la segona. Torna a dir que per molt que pateixi, les seves
obligacions com a bon trobador son servir la dama i de fer el que diu, no les deixarà de fer,
com que el seu amor era el millor de tots. Amb això també ens vol demostrar que seria el
millor amant de tots. En mig d'aquesta tercera estrofa apareix un diàleg. Aquest diàleg més
aviat és ell mateix formulant-se una afirmació per després poder-la contradir o dit d'una
altra manera, és un alter ego, on el trobador insinua que almenys la dama li podria demanar
ni que fos un simple petó. Ell mateix diu que l'amor és injust, de manera que empresona la
persona que és lliure i a ell també, tot i que té molta por del rebuig. Aquí està expressant la
seva visió respecte al seu amor, pensa que el seu amor és injust perquè la dama no li dona la
pietat, però malgrat això ell segueix allà per a ella. Parla també d'una metàfora feudal, el
poeta s'expressa en termes feudals respecte a la dama, és a dir, sembla com si estigués
negociant amb dama per arribar a un pacte. Això, és molt comú en tots els trobadors, que
un poema d'amor cortès evoqui també a uns referents de vassallatge.

En la quarta estrofa torna en la línia del dol que té envers la dama, diu que les hores se li fan
molt llargues amb l'absència de la dama, és a dir, una hora li sembla un dia i un dia, un mes.
El pas del temps recorrent en els trobadors. Després d'elogiar a la dama amb moltes
floretes, fa una reflexió sobre perdre decisions. Diu que sense tenir la dama front seu, no pot
prendre decisions, en realitat reflexiona sobre el fet de l'absència i la pèrdua d'una persona,
ja que qui perd allò que més aprecia no s'ha de preocupar de res més perquè, de fet, ja no li
queda cap altre motiu per mantenir-se viu. És a dir, simplement demana l'atenció de la dama
per tal de poder-se mantenir viu. Torna a fer servir l'adjectiu gentil per referir-se a una de les
qualitats de la dama.

A la cinquena estrofa, torna a anomenar la pietat de la dama. També ens parla de les
qualitats d'aquesta dama, que són les qualitats d'una dama pròpia de l'amor cortés: gentil,
amable, graciosa, apreciada. Dir les qualitats de la dama és propi d'un poema trobadoresc.
Diu que si per alguna raó ella tingués pietat d'ell abans de morir, no tindria gens de por. I que
si ella no l'ajudés, que després no voldria tenir l'ajuda de Déu no l'ajudés.

Per últim, tenim la sisena i la setena estrofa, que serien la tornada. En primer lloc a la sisena
estrofa ens parla d'un paisatge que ell considera idíl·lic. Aquesta mostra que ens fa d'aquest
lloc perfecte ens podria evocar el tòpic literari locus amoenus, un paisatge idíl·lic que es
representa a través d'imatges que ens recorden a un lloc natural. Ens parla de Cardona, que
era un lloc de referència d'aquest autor, seria com el seu locus amoenus, el lloc on se sent
protegit a ell i a la seva estimada. Mentre que Cardona s'identifica amb la seguretat i la
protecció, a viceversa Sobrepretz s'identifica amb la desprotecció que sent el poeta davant
del menyspreu i la ignorància de la dama. Per altre banda podríem interpretar que parlar de
Cardona també és una forma de mostrar servitud al vescomte de Cardona. A més a més,
com a la majoria de poemes trobadorescos on trobem la senhal, la trobem en la primera
part de la tornada. L'anomena Sobrepretz que vol dir 'excés de mèrit'. Podem observar com
en el sobrenom de la dama ja hi ha una referència del món trobadoresc, el mèrit. Per últim
tenim la darrera estrofa que s'adreça a l'infant Pere. L’infant Pere fa referència a Pere el Gran
i concloure així el poema és una forma de donar-li fiabilitat en aquest poema. És a dir, que
fins i tot el governant accepta la petició que fa el trobador al poema, en aquest cas demana
la pietat de la dama. El poema acaba amb una conclusió moral que correspon a la d’un
cavaller i un trobador, que si vas a la recerca de grans gestes és possible que acabis tinguent
conseqüències ja sigui bones o dolentes. En aquest cas la gran gesta és anar a la recerca de
la seva dama, encara que aquesta no li dongui pietat.

En conclusió, aquesta canso forma part d'un dels gèneres més típics i recursius d'aquella
època dins del món trobadoresc, la fin'amor. No obstant això, el poeta es pren la llibertat
d'adaptar el poema a la seva manera i no seguir fil per randa les convencions d'aquest
gènere per tal d'innovar, ja que cada poeta adapta la seva poesia al seu estil. Tot i que
aparentment el poema és d'amor cortès, l’exegeració de les seves paraules i de l'expressió
del seu amor podria evocar a una certa ironia d'aquest gènere, i aleshores, se n'estaria
burlant. Hem de recalcar que la mètrica té poques innovacions, ja que és l'estructura interna
no varia respecte a la dels primers trobadors, per exemple els versos són decasíl·labs. També
hi ha trets d'aquest poema que poden recordar a la poesia dels primers trobadors. Com a
bon trobador, el poeta amaga el seu amor fent servir una senhal, però això no el detindrà de
poder expressar els seus sentiments amb grandiloqüència. En totes les estrofes també es
troben molts elements naturals, típic de la poesia trobadoresca. Finalment, dir que Cerverí
de Girona és un dels millors poetes de la seva època i gràcies a això molta de la seva poesia
no s'ha perdut.