Spirit és un mustang salvatge.

Nasqué en llibertat i des de xicotet ha sigut lliure i

independent. No li agrada fer cas del que li diuen i li encanta descobrir les coses per ell
mateix. Fins i tot si això implica equivocar-se. Des de menut, creix envoltat d'altres
cavalls, xicotets i grans, i de sa mare, qui es preocupa per ell i l'estima incondicionalment.
Sens dubte, la vida del mustang és lliure i salvatge. Un dels seus millors amics és una
àguila, que sempre l’acompanya en les seues corregudes. Quan va amb ella, Spirit sent
que és capaç de volar i córrer encara més ràpid. La seua presència li recorda quines són
les seues arrels i què significa realment ser lliure.

Amb el pas del temps, Spirit acabà sent el cap de la seua bandada, fet que li atorgà tota
una sèrie de responsabilitats que fins el moment no havia tingut. Ja s’havia fet adult. És
per això que procurà fer-se càrrec en tot moment dels seus i els protegí del perill extern.
Així va ser fins que, un dia qualsevol, quan caigué la nit, una llum estranya li cridà
l’atenció i, tot i les advertències de sa mare, decidí anar a investigar, com sempre havia
fet. No s’haguera pogut imaginar mai el que es va trobar: una colla d’una espècie estranya
de cavalls que dormia panxa per amunt amb la cara deformada i un pelatge curiós. Dies
més tard sabé que s’anomenaven humans. També es va sobtar quan trobà cavalls com ell
lligats a un pal. Per què no fugien?

De sobte, escoltà un soroll i quan veié que s’havien despertat silenciosament, fugí cames
ajudeu-me perquè no l’agafaren. Començà una persecució que acabà amb algun que altre
accidentat (òbviament, no per part d’Spirit), però la sort aquell dia no estava de la seua
part. L’atraparen amb una corda i l’obligaren a caminar durant dies i dies sense saber cap
a on es dirigia, fins que, finalment, travessà les portes d’una construcció en forma de
quadrat. Això sí, amb una sola eixida custodiada per diversos humans. Ací s’inicià el que
seria una llarga lluita per aconseguir la llibertat.

Durant la seua estada en aquella presó, succeïren tres coses: el cap d’aquella nova espècie
no aconseguí dominar Spirit tot i els seus esforços; conegué un exemplar d’humà estrany
que també hi havia sigut atrapat, com ell; i se n’adonà que la resta de cavalls que hi havia
ja s’havien rendit i no buscaven la llibertat. Quan estava a prop de tirar la tovallola, aquell
humà empresonat l’ajudà a escapar i els dos junts aconseguiren alliberar la resta de la
bandada. El que no sabia era que el que li esperava no era la seua anhelada llibertat, sinó
una espècie de semi-presó. Però esta vegada amb moltes menys restriccions i obligacions
i amb una companyia agradable.

Pluja és el nom de l’egua que li obrí els ulls a un món desconegut: el de la coexistència
dels humans amb els cavalls. En el poblat d’aquell humà dues-potes, li ensenyà a ser
pacient, a cuidar dels éssers estimats, a compartir i a ser lliure sense oblidar les arrels de
cadascú. I també li ensenyà què és l’amor. Durant aquest breu període de temps, creà uns
vincles forts de confiança amb l’humà, que semblava estar un poc boig, però que li queia
bé, i s’enamorà perdudament de Pluja. Experimentà un altre tipus de felicitat diferent al
que sentia quan hi era amb la seua família. Però, de la mateixa manera que ocorregué
aquell dia en què es veié forçat a allunyar-se dels seus, els humans dolents arribaren al
vilatge i el destruïren, enduent-se les vides dels habitants i la seua cultura. Pluja en sortí
malferida, però l’humà la cuidà. Spirit, no obstant, va ser atrapat. Una altra vegada.

Estava fart de servir aquells humans que sols buscaven fer mal a totes les espècies que no
els obeïen. En aquest cas, no es tractava d’una presó, sinó que volien enganxar molts
cavalls darrere d’una màquina que treia fum perquè travessara la seua terra de cap a peus.
És a dir, pretenien tenir absolut control del territori que significava la llibertat per a Spirit.
I això no ho podia permetre. Es feu el malalt i amb una forta estrebada deslligà el cap del
monstre de ferro. Provocà un gran incendi, però havia aconseguit el que volia: alliberar
els seus companys i impedir que continuaren construint les vies d’aquella bèstia. Ara sols
quedava fugir.

En la correguda, es quedà enganxat enmig del bosc i demanà ajuda. De sobte, aquell humà
dues-potes l’alliberà i sense pensar-s’ho botà damunt d’Spirit i arrencaren a córrer. En la
fugida, els dos demostraren fer un gran equip. Tot i ser el primer humà que el muntava,
en cap moment se sentí reprimit o forçat a portar-lo. Tenia les mateixes ganes de salvar-
lo a ell com de ser lliure. I sabia que aquell humà de gran cor pensava el mateix. Tot
semblava anar bé fins que ensopegaren amb un carreró sense sortida. Es trobaven en el
cim d’un monticle de pedra on sols hi havia dues opcions: recular i deixar-se enxampar
pels seus perseguidors, o dur a terme una proesa de la qual no en sabien si en sortirien
victoriosos: botar el barranc que tenien al davant sense caure-hi.

La decisió estava clara per a ells. La llibertat estava a tan sols uns metres d’ells. Si tiraven
una passa enrere, tornarien a la presó, als dies de patiment. Més enllà d’aquell mur
invisible es trobava tot allò que sempre havia desitjat: la seua família, Pluja i, sobretot, la
llibertat. Així que, sense cap tipus de dubtes al cor, començaren a córrer i saltaren. El
temps s’aturà allà dalt i l’únic que s’escoltava era el batec sorollós dels dos. Després d’uns
segons que semblaren hores, aterraren a empentes i rodolons. El silenci que es feu a
continuació va ser trencat pels crits d’alegria i els bots d’Spirit. Contra tot pronòstic, el
cap dels humans anihiladors reconegué el seu esforç i la seua valentia i decidí que
s’havien guanyat la seua llibertat. La victòria era seua.

I així és com arribem a la fi de la història d’Spirit, un mustang salvatge que lluità per la
seua llibertat i l’aconseguí perquè mai es deixà governar i perquè sempre va fer cas del
que li deia el cor.