Hi ha vegades que,

per més que mirem,

sols veiem el blanc.

És a la segona ullada quan,

de sobte,

el negre comença a entreveure's.

En la cambra dels ferits s’amaguen dues peces de papallona bruta. La primera es nega a mirar-
se a l’espill; ja sap com és. La segona, no sap si realment és una papallona. No coneixem
l’origen de les identitats, però sabem que som sense ser-ho realment. La paranoia de les
papallones és ser papallona i enlairar-se brutes en un niu de gàbies, la cambra dels ferits.
Negacions i més negacions: qui soc, si no soc jo?

La primera es nega i s’accepta. Es nega, però. Si deixa de ser papallona no vol ser res i per això
s’accepta. Viure sense ser, però sabent que no s’és. Una decepció. No obstant això, continua
enlairant-se en la seua tragèdia, sense cap ni peus. Al cap i a la fi, és una papallona bruta.

La segona, no sap. Directament, no vol saber. Coneix —perquè li han dit, no perquè conega de
veres— un cas d’una amiga, la papallona, que sap el perquè. El perquè. Es destrueix el
pensament evitant copsar què s’amaga darrere d’ell. Al final del dia, l’únic que li queda és una
xicoteta espurna de brutícia a l’ala dreta i poques, o gens, de ganes de volar.

El vol d’una ploma em recorda al món dels altres. Què n’hi haurà més enllà de les finestres,
més enllà de les parets, més enllà de la frontera entre el saber i el no saber? Què és volar si no
és acceptar-se a si mateix? Per això una papallona vola i, l’altra, no ho sé. Jo mai l’he vista volar
i dubte que la veja. Potser quan deixe de mirar-la s’enlaire i no la torne a veure més.

En la cambra dels ferits es combreguen persones de tots els colors; tantes, que pareixen
papallones. Em divertisc contemplant-les perquè no tinc massa més que fer, a banda de mirar-
les. Les estudie, supose. Diuen coses sense voler dir-les i no diuen coses volent no dir-les. Les
incongruències estan a l’ordre del dia i predomina el mínim comú múltiple: la desgràcia. El
patiment.