Electricitat Rev

Mòdul 3.
Electricitat
Fonaments de Física
Joaquim Pla Brunet

joaquim.pla@uvic.cat
Miquel Caballeria Suriñach
miquel.caballeria@uvic.cat
M. Àngels Crusellas Font
angels.crusellas@uvic.cat
Facultat de Ciències i Tecnologia Biociències

Universitat de Vic – Facultat de Ciències i Tecnologia Biociències
No és permesa la reproducció total o parcial d’aquests apunts, ni el tractament informàtic, ni la

transmissió per cap forma o per qualsevol mitjà, sigui electrònic, mecànic, per fotocòpia, per registre o
altres mètodes, sense el permís previ i per escrit dels titulars del Copyright.
DRETS RESERVATS  2017

UNIVERSITAT DE VIC
Sagrada Família, 7
08500 Vic (Barcelona)
 Autors del mòdul: Joaquim Pla Brunet / Miquel Caballeria Suriñach / M. Àngels Crusellas Font
Universitat de Vic
Fonaments de Física 2 Mòdul 3 – Electricitat

Sumari del mòdul
Introducció 4
Objectius 5
Mòdul 3. Electricitat 7
3.1. Interacció elèctrica, càrrega elèctrica i llei de Coulomb 7
3.2. Camp elèctric 16
3.3. Flux de camp elèctric i llei de Gauss 33
3.4. Energia potencial elèctrica i potencial elèctric 48
3.5. Conductors en equilibri electrostàtic 63
3.6. Dielèctrics: polarització de la matèria 68
3.7. Capacitat i condensadors 84
3.8. Corrent elèctric 106
Qüestions de test 132
Problemes 134

Introducció
Actualment, tots els fenòmens de la naturalesa es poden explicar en termes de quatre

interaccions fonamentals: la gravitatòria, l’electromagnètica, la nuclear feble i la nuclear
forta. La gravitatòria i l’electromagnètica són interaccions de llarg abast (o d’abast
infinit), és a dir, es posen de manifest sigui quina sigui la distància entre els cossos que
interaccionen. En canvi, la nuclear feble i la nuclear forta s’anomenen de curt abast
perquè només es manifesten dins el nucli dels àtoms. La interacció gravitatòria
determina el moviment dels cossos celestes, és la responsable de l’estructura a gran
escala de l’Univers i és negligible en el món microscòpic. La interacció
electromagnètica és la responsable dels fenòmens elèctrics i magnètics i determina els
mecanismes de la química de les substàncies. D’altra banda, la interacció feble intervé
en els fenòmens de desintegració radioactiva dels nuclis atòmics, i la interacció nuclear
forta és la responsable de la cohesió dels nucleons (protons i neutrons) que formen el
nucli dels àtoms.
La presència de càrregues elèctriques a l’espai modifica les propietats de l’espai fent
aparèixer un camp elèctric i un potencial elèctric. La força elèctrica que actua sobre una
càrrega elèctrica en un punt de l’espai es pot entendre com l’acció sobre la càrrega del
camp elèctric en aquell punt generat per la resta de càrregues. Les forces elèctriques són
forces conservatives que permeten definir una energia potencial elèctrica i un potencial
elèctric.
En aquest mòdul s’estudiaran les forces elèctriques, el camp elèctric i el potencial
elèctric que generen les càrregues. S’introdueix el concepte d’equilibri electrostàtic, es
caracteritza els materials segons la seva resposta als camps elèctrics per aconseguir
l’equilibri electrostàtic, i es classifiquen els materials en les tipologies de conductors i
dielèctrics.
La propietat segons la qual la superfície dels conductors carregats elèctricament i en
equilibri electrostàtic és una superfície equipotencial permet definir una nova magnitud:
la capacitat. La capacitat mesura la càrrega i l’energia elèctrica que es pot acumular en
un conductor sotmès a un determinat potencial elèctric o en un condensador, en dues
superfícies conductores carregades amb la mateixa càrrega però de signe oposat i
sotmès a una determinada diferència de potencial. L’estudi de l’equilibri electrostàtic
acaba amb l’associació de condensadors.
Finalment, en el mòdul s’introdueixen els conceptes de corrent elèctric, intensitat de
corrent, resistència d’un conductor i diferència de potencial entre els extrems d’un
conductor portador de corrent. L’estudi del corrent elèctric comença amb la llei d’Ohm,
la relació entre intensitat de corrent a través d’un conductor i la diferència de potencial
entre l’entrada i la sortida del corrent. Continua amb els balanços de càrrega i d’energia
que condueixen a les regles de Kirchhoff. I finalment acaba amb l’anàlisi de circuits
amb resistències i condensadors.

Objectius
1. Dominar les aplicacions de la llei de Coulomb i de la llei de Gauss en l’estudi de les

forces elèctriques.
2. Saber calcular l’energia potencial elèctrica d’una distribució discreta o contínua de

càrregues elèctriques.
3. Saber calcular el camp elèctric i el potencial elèctric creat per una distribució de
càrregues i saber efectuar els balanços d’energia corresponents.
4. Conèixer les propietats característiques que diferencien el comportament d’un

material dielèctric i d’un conductor.
5. Saber interpretar i relacionar els paràmetres fonamentals que determinen les

propietats d’un condensador.
6. Conèixer les propietats característiques d’un circuit elèctric
7. Saber analitzar el comportament dels circuits formats per l’associació de fonts de

corrent continu, resistències i condensadors.


Mòdul 3. Electricitat
3.1. Interacció elèctrica, càrrega elèctrica i llei de Coulomb

Les primeres observacions sobre fenòmens que ara coneixem amb el nom d’interacció
elèctrica s’atribueixen a Tales de Milet, en el segle VI aC. S’observava que en fregar
ambre (resina fòssil de diverses coníferes) amb llana, l’ambre adquiria la propietat
d’atreure petits objectes, com ara brins d’herba seca. Així mateix, en fregar diverses
barres de vidre amb draps de seda s’observa que les barres es repel·leixen entre sí.
D’altra banda, en fregar alguns objectes amb materials diversos s’observen fenòmens
d’atracció i de repulsió. Ara, aquesta mena d’observacions les associem a fenòmens
l’electrització per fregament.
Van haver de passar molts segles, però, perquè els fenòmens elèctrics fossin objecte
d’estudi científic sistemàtic. Es considera que el primer tractat seriós sobre electricitat i
magnetisme no va aparèixer fins a l’any 1600, amb l’obra De magnete, del metge i físic
anglès William Gilbert (1544-1603). En aquesta obra, es van establir les primeres
diferències entre fenòmens elèctrics i fenòmens magnètics, es va fer una descripció del
comportament d’una agulla magnetitzada (una brúixola) prop d’un imant natural, es va
fer notar que la Terra tenia les propietats d’un imant natural, i aparegué per primera
vegada la paraula electricitat.
Durant molt de temps l’estudi de l’electricitat es va reduir a l’electrostàtica, i l’interès

primordial era idear màquines electrostàtiques de fricció que permetessin d’obtenir i
d’emmagatzemar electricitat. La primera màquina electrostàtica de què es té notícia fou
construïda l’any 1647 per l’alemany Otto von Guericke (1602-1686), personatge cèlebre
per l’experiment dels hemisferis de Magdeburg, el 1654. El 1745, a la ciutat de Leiden
es va idear l’anomenada ampolla de Leiden, amb la qual s’aconseguia d’emmagatzemar
grans quantitats d’electricitat “condensada”: fou el primer condensador. Al llarg del
segle XVIII, l’electricitat fou més aviat un element de divertimento dels ambients
aristocràtics i de les classes socials amatents de la Il·lustració que no pas objecte
d’estudi científic.
La formulació de la llei de Coulomb l’any 1785, la primera llei quantitativa de

l’electricitat, es pot considerar com el punt de partida del desenvolupament accelerat i
espectacular de l’electricitat com a disciplina científica durant el segle XIX. Tres fets
concrets són clau en la gènesi de l’electricitat i del magnetisme al segle XIX: la pila de
Volta, el 1800; l’experiment d’Oersted, el 1820; i el descobriment de la inducció
electromagnètica de Faraday, el 1831.

Fins que Alessandro Volta (1745-1827) no va presentar la seva pila elèctrica, el 1800,
les úniques fonts d’electricitat que hi havia eren les màquines d’electricitat estàtica per
fricció i les ampolles de Leiden. Aquestes fonts només produïen moviments
d’electricitat durant breus instants, just mentre durava la descàrrega dels aparells: no es
coneixia cap giny capaç de subministrar un flux d’electricitat de forma permanent. Per
tant, no era possible de tenir corrents elèctrics persistents. De fet, aleshores, ni tan sols
no tenia sentit el concepte de corrent elèctric, només es podia parlar de descàrregues
elèctriques. Així, doncs, la pila de Volta va ser la primera font d’energia elèctrica
permanent, i només a partir d’ella el corrent elèctric té sentit ple. No és estrany, doncs,
que en disposar d’una font d’electricitat constant es propiciessin tot un seguit de nous
experiments mai no pensats abans, molts dels quals van portar a descobertes
formidables.
Gràcies a l’invent de la pila de Volta, les observacions de Hans Christian Oersted

(1777-1851), publicades el 1820, sobre la desviació d’agulles imantades situades prop
d’un fil portador de corrent elèctric, van posar de manifest per primera vegada que
l’electricitat té efectes magnètics. Això va donar origen a un concepte nou: el
d’electromagnetisme.
Així mateix, l’experiment d’Oersted va estimular la cerca de noves connexions entre

electricitat i magnetisme, de manera que els treballs experimentals de Faraday van
servir per descobrir que el magnetisme té efectes elèctrics, que del magnetisme es pot
obtenir electricitat: el fenomen d’inducció electromagnètica, identificat l’any 1831. Des
d’aquell moment, s’acumularen nous descobriments, es va construir una gran varietat de
màquines elèctriques (motors, dinamos, alternadors, transformadors) i s’establiren les
lleis de l’electromagnetisme.
El treball teòric de James Clerk Maxwell (1831-1879) publicat a la dècada de 1860

representa la culminació de la teoria del camp electromagnètic. Així mateix, els
experiments de Heinrich Rudolf Hertz (1857-1894) sobre ones electromagnètiques, fets
entre 1886 i 1888, van obrir les portes de la telecomunicació.
Finalment, les primeres grans centrals elèctriques de finals del segle XIX van propiciar
noves fonts d’energia i van permetre l’enllumenat de vies públiques i de cases
particulars. I l’electricitat esdevingué la primera ciència que va donar origen a una
indústria pròpia i a la creació de noves professions, amb institucions específiques, com
ara les societats d’enginyers elèctrics.
Càrrega elèctrica
Des que l’electricitat es convertí en matèria d’estudi científic sistemàtic, l’interès per
esbrinar en què radicava el seu caràcter últim, quina era la naturalesa de l’electricitat,
fou un tema recurrent constant en tots els tractats d’electricitat. Els primer intents

d’explicar l’origen dels fenòmens elèctrics suposaven l’existència de dues menes de

fluids elèctrics. Dues menes per tal de justificar els dos tipus de forces que s’observaven
entre objectes electritzats: atracció i repulsió. Benjamin Franklin (1706-1790) defensà la
idea de l’existència d’un únic fluid elèctric que impregnava totes les substàncies.
Segons que el fluid elèctric es presentés en major o en menor grau en una substància
determinaria el caràcter atractiu o bé repulsiu de les forces elèctriques. Així, els cossos
amb “excés” de fluid elèctric serien elèctricament “positius”, mentre que els cossos amb
“defecte” de fluid elèctric serien elèctricament “negatius”. D’aquesta terminologia
introduïda per Franklin provenen els noms d’electricitat positiva i electricitat negativa,
malgrat s’hagi abandonat la teoria del fluid elèctric. I diem que els cossos amb
electricitat del mateix tipus es repel·leixen i que els que tenen electricitat de signe
contrari s’atrauen. L’ambre és un exemple de cos que en fregar-lo adquireix electricitat
negativa, mentre que el vidre n’adquireix de positiva.
No fou fins ben al final del segle XIX que els fenòmens elèctrics no es van identificar
amb una nova propietat essencial de la matèria: el caràcter elèctric inherent a partícules
fonamentals constituents de totes les substàncies. D’aquesta manera esdevingué un nova
teoria de la matèria: la matèria és elèctrica. Aquesta teoria prengué cos amb la
identificació d’una partícula elèctrica elemental (que no té parts): l’electró, descobert
l’any 1897 per Joseph John Thomson (1856-1940).
Els treballs experimentals de J. J. Thomson posaren de manifest l’existència d’una

partícula que ja s’havia albirat teòricament abans. Amb l’adveniment de l’electró
l’electricitat va revelar el seu caràcter discret, no continu. La matèria estava formada per
partícules molt més petites i lleugeres que els àtoms. I una de les propietats essencials
d’aquestes partícules era el seu caràcter elèctric. A aquesta propietat essencial
l’anomenem càrrega elèctrica.
Quantificació de la càrrega elèctrica

Tots els electrons tenen una mateixa quantitat de càrrega elèctrica. L’experiment de la
gota d’oli que Robert A. Millikan (1869-1953) va dur a terme el 1909 va posar de
manifest que la càrrega d’un electró és la mínima quantitat d’electricitat que pot tenir un
cos qualsevol. La qual cosa vol dir que la càrrega elèctrica és una magnitud
quantificada, és a dir, la càrrega elèctrica d’un cos és sempre un múltiple enter d’una
quantitat elemental de càrrega elèctrica: un quàntum. El quàntum de càrrega elèctrica és
la càrrega que té un electró.
El quàntum de càrrega elèctrica es designa amb el símbol de l’electró, e, i el seu valor

en el SI (Sistema Internacional d’unitats) és:

e = 1,60217733(49)1019 C,
on les dues xifres entre parèntesis són incertes. A l’hora de fer càlculs i d’expressar els
resultat amb tres xifres significatives prendrem el valor aproximat
e = 1,60 1019 C.
D’acord amb el model estàndard de partícules fonamentals, els protons i els neutrons no
són partícules elementals, sinó que tenen constituents més petits: els quarks. Els quarks
són les úniques partícules que la seva càrrega elèctrica és una fracció de la càrrega de
l’electró. Un protó (p) és un estat lligat de dos quarks up (u) i un de down (d), és a dir, p
s down, és a dir, n = udd. Les càrregues de l’electró, dels quarks u i d, del protó i del
neutró són:
2 1
qe  e qu   e qd   e q p  e qn  0 .
3 3
Malgrat que els quarks tinguin càrrega elèctrica fraccionària, la càrrega dels cossos
sempre és un múltiple enter de la càrrega de l’electró, ja que els quarks només
existeixen com a estats lligats constituents dels protons i dels neutrons. Els quarks no
existeixen com a partícules lliures, fins ara mai no s’ha observat un quark lliure.
Ara, segons el model de la teoria atòmica moderna, quan dos cossos es freguen entre sí,
la càrrega elèctrica adquirida s’explica com el resultat de la transferència d’electrons
d’un cos a l’altre. El cos que guanya electrons queda carregat negativament, i el cos que
perd electrons queda carregat positivament. Per fregament, s’obtenen càrregues de
l’ordre de 10 nC, és a dir, d’uns 1010 electrons.
 Càrrega neta: La càrrega neta d’un cos és la suma algebraica de totes les càrregues
elèctriques del cos. És a dir, la càrrega neta representa l’excés o bé el defecte
d’electrons en un cos respecte al seu estat neutre, en el qual el nombre total de
protons és igual al nombre total d’electrons.
En parlar de la càrrega elèctrica d’un cos sempre es considera que es fa referència a la

càrrega elèctrica neta del cos.
 Principi de conservació de la càrrega elèctrica:

En tots els processos de la naturalesa que tenen lloc en un sistema aïllat, la
càrrega elèctrica neta del sistema és constant. A més, la càrrega elèctrica és una
magnitud invariant relativista, és a dir, la càrrega elèctrica té el mateix valor per a
tots els observadors, independentment de la velocitat relativa que puguin tenir.
 Càrregues puntuals: Per estudiar els fenòmens d’interacció electrostàtica, moltes

vegades els cossos s’assimilen a partícules, és a dir a cossos puntuals, sense

dimensions. Una partícula és la idealització d’un cos sense dimensions. Parlar de

càrregues puntuals és equivalent a parlar de partícules amb càrrega.
Llei de Coulomb
La llei de Coulomb (1785) estableix quina és la força d’interacció entre dues càrregues
elèctriques puntuals en repòs relatiu, de valors q1 i q2 i separades una distància r12.
 Enunciat: La força d’atracció o bé de repulsió és directament proporcional al
producte de les càrregues de les partícules, inversament proporcional al quadrat de
la distància que les separa, i té la direcció de la recta que determinen les dues
partícules.
Si el medi que separa les càrregues és l’espai buit o bé l’aire, l’expressió vectorial de la
llei de Coulomb és:
 1 q1q2
F12  rˆ12 , (3.1)
4 0 r122
on:

 F12 és la força que la càrrega q1 fa sobre la q2.
1
 és un factor de proporcionalitat el valor del qual depèn del sistema d’unitats
4 0
1 N  m2
en què s’expressa la llei. En el SI,  8,9875109 , però a l’hora de fer
4 0 C2
N  m2
càlculs s’aproxima per 9  10 . El paràmetre 0 s’anomena la permitivitat
9
C2
C2
elèctrica de l’espai buit, i el seu valor és  0  8,8542  10 12 . En un medi
N  m2
distint del buit o de l’aire, en comptes de 0 s’ha d’utilitzar un altre paràmetre,
designat per  i anomenat la permitivitat elèctrica del medi.
 r̂12 és un vector unitari (el seu mòdul és la unitat) orientat de la càrrega q1 a la q2, i
  
r12 r2  r1  
es calcula com: rˆ12   , on r1 i r2 són els vectors de posició de les
r12 r12
  
càrregues q1 i q2, respectivament. De forma general, rij  r j  ri és el vector que té
origen en la posició de la càrrega qi i extrem en la posició de la càrrega qj. El vector
  
r ij és independent del punt d’origen O dels vectors de posició ri i r j .

Gràficament:

F12
qj
 q2
rij r12
 r̂12
 F21
qi rj
q1

ri
o
Comentaris:
 L’expressió vectorial de la llei de Coulomb dóna correctament la orientació de les

forces: repulsives quan les càrregues tenen el mateix signe (els vectors força estan
orientats de manera que s’allunyen), i atractives quan les càrregues tenen el signe
contrari (els vectors força estan orientats de manera que s’acosten).

 Naturalment, la força que la càrrega q1 fa sobre la q2, F12 , s’aplica sobre q2, i la

força que q2 fa sobre q1, F21 , s’aplica sobre q1.
 
 Tant si les forces són repulsives com si són atractives, F21   F12 .
 Formalment, la llei de Coulomb és equivalent a la llei de gravitació universal de

Newton. Només cal substituir masses per càrregues i considerar una altra constant
de proporcionalitat.
 S’ha comprovat experimentalment que en la llei de Coulomb la incertesa, n, en
l’exponent n = 2 de la distància r que separa les carregues està fitada per n  
31016, és a dir: n = 2  31016.
 No és fàcil de saber si la llei de Coulomb és vàlida per a valors extremadament
grans o extremadament petits de les càrregues o de la distància que les separa. En la
resolució de problemes, però, no es tenen en compte les situacions extremes.
 Expressió de la força exercida sobre una càrrega puntual qj, que forma part d’un
sistema discret de n càrregues puntuals, q1 , q2 ,, qn :
    1 n qi q j
Fq j  F1 j  F2 j    Fnj 
4 0

i 1 rij2
rîj , (3.2)
i j
on rij és la distància entre la càrrega qi i la qj, i r̂ij és el vector unitari orientat de qi cap a
qj.

 Principi de superposició: l’expressió (3.2) és una conseqüència del principi de

superposició, segons el qual la força que una càrrega qi exerceix sobre una càrrega
qj és independentment de la presència d’altres càrregues, i la força resultant sobre qj
és la suma vectorial de les forces individuals exercides per les (n  1) càrregues
restants, q1 , q2 ,, q j 1 , q j 1 ,, qn .
Vegeu un diagrama de les forces exercides sobre una càrrega puntual q3 d’un sistema
discret de cinc càrregues puntuals q1, q2, q3, q4, q5. I observeu:
 Totes les forces estan aplicades sobre la càrrega que es considera, en aquest cas
sobre q3.
 Segons els signes de les càrregues, les forces són atractives o repulsives.
 Tots els vectors unitaris rî 3 es dirigeixen des de la corresponent càrrega qi cap a la
càrrega q3, independentment dels signe de la càrrega qi i del signe de la càrrega q3.

F13
 q3
F53
r̂13  r̂53
 F23 
q1 F43
q5
q 2 r̂23 r̂43 q 4
Exemple 3.1.
En un sistema de càrregues puntuals, q1 = 6 C situada en el punt P1(1, 2, 3) m,
q2 = 15 C en P2(4, 6, ,5) m, i q3 = 20 C en P3(0, 2, 7) m, calcularem la força exercida

sobre q2.
Resolució:
   N  m 2  (6 106 C)  (15106 C) (20 106 C)  (15106 C) 

F2  F12  F32  9 109  ˆ
r  rˆ32 
C2 
12
r122 r322 
  
r12  r12  r2  r1  (4,6,  5) m  (1,2,3)m  (5,4,  8) m  52  42  (8) 2 m  105 m
  
r32  r32  r2  r3  (4,6,  5) m  (0,  2,7)m  (4,8,  12) m  42  82  (12) 2 m  224 m
r122  105m 2

r322  224m2
 
rˆ12 
r2  r1 (5,4,8) m
r12

105 m

1
105

5 î  4 ĵ  8 k̂ 
 
rˆ32 
r2  r3 (4,8,12) m
r32

224 m

1
224

4 î  8 ĵ  12 k̂ 
Després de substituir valors i d’operar, s’obté:
  90 1  300 1 4 î  8 ĵ  12 k̂  N

F2  9 103  
5 î  4 ĵ  8 k̂    
 105 105 224 224 

 
La força exercida sobre q2 és: F2   6,99 î  9,45 ĵ  15,7 k̂ 103 N
El mòdul de la força és: F2  1,96102 N .
Exercici 3.1.
En un sistema de càrregues puntuals, q1 = 10 C situada en el punt P1(4, 2, 3) m, q2 = 18 C
en P2(4, 2, 1) m, i q3 = 12 C en P3(1, 2, 0) m. Calculeu la força exercida sobre q1.

 
Resp.: F1  3,84 î  1,22 ĵ  1,49 k̂  10 2 N ; F1  4,30  10 2 N .

Exemple 3.2.
En cadascun dels vèrtexs d’un quadrat de costat L hi ha una càrrega de valor q. Si en el centre
del quadrat n’hi ha una altra de signe contrari de valor Q, demostrarem que el valor de Q
necessari perquè el sistema de càrregues estigui en equilibri electrostàtic és: Q = 0,957q.
Resolució:
A causa de la simetria de la distribució, la càrrega Q del centre sempre estarà en equilibri

electrostàtic. Com que les càrregues dels vèrtexs són totes iguals, perquè el sistema estigui en
equilibri electrostàtic és suficient d’imposar la condició d’equilibri a la càrrega d’un vèrtex
qualsevol. Per facilitar el plantejament, si s’enumeren les càrregues de manera que q1 = q2 = q3
= q4 = q, el diagrama de forces és:
 
F23 F13

q4
 q3
F43
FQ 3
q1 q2
Si s’imposa la condició d’equilibri sobre q3, s’ha de complir que:

    
FQ3  F13  F23  F43  0.
Escollint uns eixos de coordenades cartesianes XY que tinguin origen en la càrrega q1, amb l’eix
X en la direcció determinada per q1 i q2, i l’eix Y en la direcció determinada per q1 i q4,
s’obtenen les expressions de les forces:
 1 Qq 1 Qq 1 Qq
FQ3  rˆQ3  2 2
,0) 
 
( , ( 2 , 2 ,0) ,
4 0 rQ 3
2
4 0 L 2 2 2 2
4 0 L2
2
 1 q 2
1 q2
F13  ( 2
, 2
,0)  ( 2
, 2
,0),
4 0 ( L 2 ) 2 2 2
4 0 2 L2 2 2
 1q2  1 q2
F23  ( 0,1,0), F  (1,0,0),
4 0 L2 4 0 L2
43
    
Per tant, FQ3  F13  F23  F43  0, implica que:
Q( 2 , 2 ,0)  q( 4
2
, 4
2
,0)  q(0,1,0)  q(1,0,0)  (0,0,0) ,
 2 
és a dir, 2Q    1q  0 , d’on s’obté:
 4 
 2
1
Q   4 q  0,957q .
 2 


Exercici 3.2.
En cadascun dels vèrtexs d’un triangle equilàter de costat L hi ha una càrrega elèctrica q.
Comproveu que el mòdul de la força exercida sobre una càrrega qualsevol és:
1 q2 3
Fq  .
4 0 L2
3.2. Camp elèctric

Des que Isaac Newton (1642-1727) presentà la llei de gravitació universal, el 1687, hi
ha hagué un anhel constant de trobar una explicació de com la presència d’uns cossos
pot afectar l’estat d’uns altres sense que, aparentment, s’observi un contacte directe
entre ells, com és el cas de la interacció gravitatòria, el de la interacció elèctrica o bé el
de la magnètica. Per Newton i els seus seguidors, la gravitació era una interacció
enigmàtica que es propagava a distància (sense contacte directe aparent) i de forma
instantània. Però el mateix Newton era conscient de la limitació de la llei sobre la
gravitació mentre no s’esbrinés quin mecanisme justificava l’atracció gravitatòria entre
els cossos.
Per intentar d’explicar les interaccions electromagnètiques, Michael Faraday (1791-

1867) va introduir el concepte de camp, l’any 1845. Segons Faraday, l’espai era ple de
línies de força. I les línies de força actuaven sobre els cossos electritzats, o bé sobre els
imants. Per Faraday, les línies de força no eren una hipòtesi, un model, sinó que eren
una realitat física: el conjunt de línies de força constituïa un camp. En una regió de
l’espai on un conjunt de línies de força elèctrica caracteritzava les propietats elèctriques,
Faraday hi associava un camp elèctric. De manera semblant, un conjunt de línies de
força magnètica determinava un camp magnètic. Més tard, el 1865, Maxwell va
introduir el concepte de camp electromagnètic. Maxwell va anomenar camp
electromagnètic a la regió de l’espai en què es manifesten fenòmens electromagnètics.
Un camp electromagnètic era constituït per una distribució de línies de força, elèctriques
i magnètiques.
Així, el concepte de camp s’assimilava a una acció per contacte: les interaccions
elèctriques i les magnètiques es produïen per l’acció del contacte directe entre les línies
de força i els cossos. Per tant, el concepte de camp és oposat al concepte d’acció a
distància. És a dir, el camp és l’intermediari de les interaccions electromagnètiques
entre els cossos: l’espai intermedi entre els cossos és el dipositari d’un conjunt de
propietats que permeten que uns cossos actuïn sobre uns altres. S’anomena camp a la

regió de l’espai que té tals propietats. I en el camp resideix l’energia que es bescanvia
quan un cos actua sobre un altre. Per tant, d’acord amb el concepte de camp, les
interaccions electromagnètiques no són accions a distància que tenen lloc en un espai
buit, sinó que són degudes a les propietats característiques d’una regió: són degudes al
camp electromagnètic.
Per consegüent, determinar la constitució microscòpica, és a dir, l’estructura interna, del

camp electromagnètic fou un dels principals reptes dels físics de finals del segle XIX
que eren partidaris del concepte de camp. Però no reeixiren en formular cap model ni
cap teoria que fossin satisfactoris. L’única explicació satisfactòria del mecanisme intern
del camp electromagnètic és la que dóna la física moderna de la teoria quàntica de
camps, que es començà a desenvolupar a finals de la dècada de 1920 amb els treballs
seminals de Paul A. M. Dirac (1902-1984). Segons la teoria quàntica de camps, la
interacció electromagnètica és el resultat del bescanvi de fotons entre partícules amb
càrrega elèctrica. Aquesta teoria, però, complexa i laboriosa, queda molt lluny dels
objectius del programa d’aquest curs.
Així, doncs, ens limitarem a l’estudi clàssic del camp electromagnètic, el qual es basa
en els punts següents:
 La càrrega elèctrica és una propietat fonamental de la matèria.
 La presència de cossos carregats elèctricament confereix unes propietats

electromagnètiques determinades en la regió on es troben els cossos.
 Les càrregues en repòs originen efectes elèctrics. Si les càrregues estan en

moviment, a més d’efectes elèctrics, originen efectes magnètics.
 S’anomena camp electromagnètic a la regió de l’espai on es manifesten propietats

de caràcter electromagnètic.

 Les propietats d’un camp elèctric es caracteritzen per mitjà d’un vector E ( x, y, z, t ) ,
anomenat intensitat de camp elèctric, definit en cadascun dels punts del camp. De
manera semblant, les propietats d’un camp magnètic es caracteritzen per un vector

B( x, y, z, t ).
 
 Els vectors E ( x, y, z, t ) i B( x, y, z, t ) determinen les propietats del camp
electromagnètic.


 A cada distribució de càrrega se li associa un vector únic E ( x, y, z, t ) . És a dir, una
distribució de càrrega crea un camp elèctric.
 El valor del vector intensitat de camp elèctric en un punt P( x, y, z ) , en coordenades

cartesianes, depèn de la posició del punt, de l’instant de temps, i de la distribució
espacial de la càrrega.

 Formalment, el camp elèctric és una funció vectorial E ( x, y, z, t ) , la qual permet
determinar la força exercida sobre una càrrega puntual q situada en el la posició
( x, y, z ) en un instant de temps t. En electrostàtica, el camp és estacionari (no depèn

del temps), només depèn de la posició: E ( x, y, z ) .
 Es considera que el camp elèctric associat a una càrrega q no té cap efecte sobre la
mateixa càrrega, només afecta a altres càrregues. És a dir, les càrregues no
interaccionen amb elles mateixes, només amb altres càrregues.
 La interacció d’una càrrega amb el seu propi camp elèctric és un problema profund
de la teoria quàntica de camps. Aquest problema té a veure amb l’anomenada
autoenergia de partícules amb càrrega elèctrica i no es va resoldre satisfactòriament
fins a la dècada de 1950, amb el concepte de renormalització. Aquest concepte,
però, cau totalment fora de l’abast de la teoria clàssica del camp electromagnètic.
En resum:
 En la física clàssica, el camp elèctric és una entitat abstracta caracteritzada per una
magnitud macroscòpica que és una funció vectorial de la posició i del

temps: E ( x, y, z, t ) . Aquesta mateixa funció vectorial rep el nom de camp elèctric o
intensitat de camp elèctric, i el seu valor depèn de la distribució de càrregues a la
qual s’associa el camp.
 El concepte clàssic de camp proporciona un mètode operatiu per descriure les

propietats de les interaccions entre partícules amb càrrega elèctrica. Però la teoria
clàssica de camps és incapaç d’explicar l’estructura microscòpica del camp
electromagnètic, la seva constitució física.

Intensitat de camp elèctric


 Definició: La intensitat de camp elèctric en un punt P, E (P) , és la força que per
unitat de càrrega elèctrica actua en el punt P.
Formalment:

 Fq0
E ( P)  , (3.3)
q0

on Fq0 és la força exercida sobre una càrrega de prova q0 situada en el punt P considerat.
Aquesta definició és adequada en el cas d’un camp electrostàtic, és a dir, quan es

considera que totes les càrregues que originen el camp estan en repòs relatiu entre elles.
Si es vol filar més prim, en la definició s’ha de precisar que la càrrega de prova q0 s’ha
de considerar tan petita com es pugui imaginar, de manera que la seva presència no
alteri la distribució espacial de les càrregues que creen el camp elèctric. És a dir:

 Fq0
E ( P)  lim . (3.4)
q0  0 q
0
Notes:

 Sovint, el vector E s’anomena, simplement, camp elèctric, en comptes d’intensitat
de camp elèctric.
N Newton
 
En el SI, la unitat de la intensitat de camp elèctric és: , i no rep cap
C Coulomb
nom especial. Més endavant, amb el potencial elèctric, es veurà l’equivalència:
N Newton V Volt
   .
C Coulomb m metre
 En aquesta definició, cal distingir entre la càrrega de prova q0 (una càrrega arbitrària

qualsevol) i les càrregues que fan la força Fq0 sobre la càrrega de prova q0. El camp

E (P) està associat a una determinada distribució de càrrega, i és independent de la
càrrega de prova q0.
 Per a la definició de la intensitat de camp no cal conèixer la distribució de càrrega

que l’origina, només s’ha de mesurar la força Fq0 .

 Si es coneix el camp E (P) en un punt P, qualsevol càrrega puntual q situada en P
 
estarà sotmesa a una força Fq ( P)  qE ( P) . Aquesta força sempre té la direcció del

camp, però l’orientació depèn del signe de la càrrega q, com es pot veure en el
diagrama:

E
 
(q  ) E (q  ) E
q q
 Per tant, és essencial de conèixer procediments que permetin de determinar

l’expressió del camp elèctric associat a una distribució de càrrega.
Camp elèctric creat per una distribució de càrrega

El cas més simple és el càlcul del camp elèctric creat en un punt P per una càrrega
puntual q situada en un punt O a una distància r de P. Aquest camp es pot designar com

E q (P) , i la situació es representa en el diagrama:
P
r
r̂
O
q

Per determinar l’expressió de E q (P) només cal aplicar la definició. Si en el punt P ens
imaginem que hi ha una càrrega de prova, q0, aleshores, d’acord amb la llei de
Coulomb, la força que la càrrega q faria sobre la càrrega de prova q0 seria:
 1 qq0
Fqq0  rˆ ,
4 0 r 2
i segons la definició d’intensitat de camp elèctric


 Fqq0 1 q
E q ( P)   rˆ.
q0 4 0 r 2
Conclusió:
 1 q
E q ( P)  rˆ (3.5)
4 0 r 2
és l’expressió general del camp elèctric creat en un punt P per una càrrega puntual q
situada en un punt O a una distància r de P.

Notes:
 El procediment per calcular el camp elèctric creat per la càrrega q demostra que el
resultat és independent de la càrrega q0. Per aquesta raó a q0 se l’anomena càrrega
de prova.
 En l’expressió (3.5), el vector unitari r̂ té l’origen en la càrrega q que crea el camp i
es dirigeix cap al punt P on s’avalua el camp.

 El vector unitari r̂ dóna la direcció del vector camp en el punt P, E q (P) .

 El signe de la càrrega q que crea el camp dóna el sentit del vector E q (P) .
 Els tres punts anteriors indiquen que: les càrregues positives creen camps repulsius i
les càrregues negatives creen camps atractius.
 Gràficament:
P
 O P
E q  (P) r̂ r
r 
q E q  (P)
r̂
O
q
 Expressió del camp elèctric creat en un punt P per un sistema discret de n càrregues
puntuals, q1 , q2 ,, qn .
Tenint present l’expressió (1.5) que dóna el camp creat per una càrrega puntual i
d’acord amb el principi de superposició, l’expressió és:
    1 n
qi
E ( P)  E1  E2    En 
4 0
r
i 1
2
rî . (3.6)
i
Notes:
 Segons el principi de superposició, el camp elèctric creat per cada càrrega és
independent de la presència d’altres càrregues, i el camp elèctric resultant és la suma
vectorial dels camps elèctrics individuals.

 Per simplificar la notació, per indicar el camp creat per una càrrega qi s’escriu E i

en comptes de Ei (P) .
 En el cas particular d’un sistema discret de quatre càrregues puntuals, q1, q2, q3, q4,
examineu en detall el diagrama dels camps creats per cada càrrega. Observeu

l’orientació dels vectors unitaris i noteu que el camp associat a les càrregues
positives és repulsiu, mentre que el de les negatives és atractiu.
 
E4 E1
P
r̂1  r̂4
 E2 
q E3
q 4
1
q 2 r̂2 r̂3 q3
Exemple 3.3.
Una càrrega q = 12 C situada en un punt P està sotmesa a una força electrostàtica de valor

Fq ( P)  (24iˆ  36 ˆj  60kˆ)  10 2 N . Determinar la intensitat de camp elèctric en el punt P.
Resolució:

 Fq ( P) (24iˆ  36 ˆj  60kˆ)  10 2 N
E ( P)   6
 (2iˆ  3 ˆj  5kˆ)  10 4 N/C .
q  12  10 C
El mòdul del camp elèctric és: E  6,16  10 4 N/C
Aquest exercici i el següent són d’una gran simplicitat i el seu objectiu és de clarificar els
conceptes. En aquest cas, es desconeix quina distribució de càrrega crea el camp, i la càrrega q
fa la funció de càrrega de prova.
Exemple 3.4.
 
Si el camp elèctric en un punt P és E ( P)  (6iˆ  8 j  5kˆ)  10 2 N/C , determinarem quina
força electrostàtica experimentaria una càrrega q = 4 C situada en P.
Resolució:
  
Fq ( P)  qE ( P)  (4  C)(6iˆ  8 j  5kˆ)  10 2 N/C  (2,4iˆ  3,2 ˆj  2kˆ)  10 3 N
El mòdul de la força és:
Fq ( P)  4,47  10 3 N .

Exemple 3.5.
Càlcul del camp elèctric creat en un punt B(2, 1, 5) m per una càrrega q = 24 C situada en el
punt A(3, 2, 1) m.
Resolució:
Segons l’expressió (3.5), que dóna el camp elèctric creat en un punt P per una càrrega puntual q
situada en un punt O a una distància r de P,
 1 q
E q ( B)  rÂB
4 0 rAB
2
  
rAB rB  rA (2,1,5) m  (3,2,1) m (5,3,4) m 1
rÂB          (5,3,4)
rAB rB  rA rB  rA 50 m 50
2
rAB  50 m 2
Substituint valors numèrics i operant s’obté:

 N  m 2 (24  10 6 C) 1
Eq ( P)  9  10 9 (5,3,4)  (3.05,1.83,2.44)  10 3 N/C
C2 50 m 2 50
Exercici 3.3.
Donat un sistema discret format per tres càrregues puntuals, q A  15 C en el punt A(0, 2,
5) m, q B  5 C en B(4, 0, 7) m i qC  20 C en C(3, 6, 9) m, determineu el camp
elèctric creat per aquest sistema en un punt P(8, 1, 2).

Resp.: E ( P)  (1,868  10 3 iˆ  2,374  10 2 ˆj  28,29kˆ) N/C ; E(P )  1,883  10 3 N/C.
Exemple 3.6.
Quatre càrregues puntuals estan disposades

Y
en els vèrtexs d’un quadrat de costat L, com
es pot veure en el dibuix. Calcularem el vector q q
intensitat de camp elèctric creat per aquest
sistema en el punt mig del costat vertical dret
del quadrat.
O
X
q q
Resolució:
Si s’enumeren les càrregues, el diagrama dels camps creats en P (punt mig del costat vertical
dret) és:

q 4 q3
 
E4 E1
P
 
rˆ1
E3 E2
O
X
q  q 2
1
 
D’acord amb la simetria del sistema: E3  E2 , E4 x   E1x , i E4 y  E1 y .
 1(q) 1 (q) 1 (4q) q

E2  rˆ2  (0, 1, 0)  (0, 1, 0)   (0, 1, 0).
4 0 r22
4 0 ( L / 2) 2
4 0 L2
 0 L2
Les coordenades del punt P són: (L, L/2, 0), per tant:

r1 ( L, L / 2, 0) 1
r1  L  ( L / 2) , r  L  ( L / 2) , rˆ1   
2 2
2 2 2
1 (2,1,0) ,
r1 L2  ( L / 2)
2
5
 1 ( q) 1 ( q) 1 q 1
E1  rˆ1  (2, 1, 0)  (2, 1, 0),
4 0 r12
4 0 L  ( L / 2) 5
2 2
 0 L 5 5
2
 1 ( q ) 1 q 1
E4  (2,  1, 0)  (2, 1, 0).
4 0 L  ( L / 2) 5
2 2
 0 L 5 5
2
De manera que, finalment:
     q  2 5  50 
E ( P)  E1  E 2  E3  E 4   0, , 0 .
 0 L2  25
 
Exercici 3.4.
Si el valor d’un costat del triangle equilàter del Y

q
dibuix és L, determineu el vector intensitat de
camp elèctric que les càrregues situades en els
vèrtexs creen en el centre del triangle.

Resp.: E 
3q
8 0 L2

3 3 iˆ  ˆj 
X
2q q

Camp elèctric creat per distribucions contínues de càrrega

En el procés de càrrega de qualsevol objecte macroscòpic, tot i que la càrrega elèctrica
està quantificada, el nombre d’electrons que intervé en el procés és tan
extraordinàriament gran que les càrregues en l’objecte ja no es poden considerar com un
sistema discret de càrregues puntuals, sinó que la càrrega pren la forma d’una
distribució contínua.
 Distribució lineal de càrrega: Si la distribució contínua de càrrega s’estén en una

sola dimensió de l’espai, es parla d’una distribució lineal de càrrega i d’una densitat
lineal de càrrega (càrrega per unitat del longitud), designada per  i definida com:
dq
 , (3.7)
dl
essent dq la càrrega elemental distribuïda en un element de longitud dl. En el SI, la
densitat lineal de càrrega s’expressa en C/m.
La càrrega total Q continguda en una longitud L d’una distribució lineal de càrrega de

densitat  és:
Q    dl . (3.8)
L
En el cas particular d’una distribució uniforme, llavors  = const., i l’expressió de la

càrrega Q esdevé: Q = L.
 Distribució superficial de càrrega: Si la distribució contínua de càrrega s’estén

només en dues dimensions de l’espai, es parla d’una distribució superficial de
càrrega i d’una densitat superficial de càrrega (càrrega per unitat de superfície),
designada per  i definida com:
dq
 , (3.9)
dS
essent dq la càrrega elemental distribuïda en un element de superfície dS. En el SI, la
densitat superficial de càrrega s’expressa en C/m2.
La càrrega total Q continguda en una superfície S d’una distribució superficial de
càrrega de densitat  és:
Q    dS . (3.10)
S
En el cas particular d’una distribució uniforme, llavors  = const., i l’expressió de la

càrrega Q esdevé: Q = S.

 Distribució volumètrica de càrrega: Si la distribució contínua de càrrega s’estén en

les tres dimensions de l’espai, es parla d’una distribució volumètrica de càrrega i
d’una densitat volumètrica de càrrega (càrrega per unitat de volum), designada per 
i definida com:
dq
 , (3.11)
dV
essent dq la càrrega elemental distribuïda en un element de volum dV. En el SI, la

densitat volumètrica de càrrega s’expressa en C/m3.
La càrrega total Q continguda en un volum V d’una distribució volumètrica de càrrega
de densitat  és:
Q    dV . (3.12)
V
En el cas particular d’una distribució uniforme, llavors  = const., i l’expressió de la

càrrega Q esdevé: Q = V.
 Expressió general del camp elèctric creat en un punt P per una distribució contínua
de càrrega elèctrica Q:
 1 dq
E ( P)  
4 0 r 2
rˆ . (3.13)
En aquesta expressió general, dq representa un element genèric de la càrrega elèctrica

que forma la distribució Q, r és la distància entre l’element dq i el punt P, i r̂ és un
vector unitari orientat de la càrrega elemental dq al punt P considerat. La integral
s’estén a tota la càrrega Q.

És a dir, a cada element de càrrega dq se li associa un camp elemental dE :
 1 dq
dq  dE  rˆ ,
4 0 r 2
com es pot veure en el dibuix.

dE
r
r̂ P
dq

Procediment general per calcular el camp creat per distribucions contínues:
(a) Es divideix la distribució de càrrega Q en elements de càrrega dq que tinguin una

forma geomètrica adequada a la geometria de la distribució.
(b) Es dibuixa un diagrama en què a un element genèric de càrrega dq s’associï un camp
 1 dq
elemental dE  rˆ .
4 0 r 2
(c) S’escull un sistema de coordenades adequat a la geometria de la distribució.


(d) Es descompon el camp elemental dE en components escalars, segons el sistema de
coordenades escollit. En el cas particular de coordenades cartesianes,

dE  (dE x , dE y , dE z ) .
(e) S’analitza la simetria que pugui tenir el camp creat per la distribució.
(f) S’expressa la càrrega elemental dq i la distància r que la separa del punt P en funció
de paràmetres que permetin fer la integració dels components del camp.
(g) Es calcula la integral dels components escalars, d’acord amb els paràmetres que
defineixen la distribució de càrrega.
(h) Es discuteix el resultat obtingut i es comprova que dóna valors raonables quan els
paràmetres que defineixen la distribució de càrrega prenen valors extrems. Com, per
exemple, quan es considera que la longitud L d’una distribució lineal tendeix a
infinit, o bé a zero. O que el radi R d’un disc circular que conté càrrega en la
superfície tendeix a infinit, o bé a zero.
Exemple 3.7.
El dibuix representa una distribució de càrrega elèctrica lineal uniforme de longitud L, és a dir,
de densitat lineal  = const. Calcularem el camp elèctric que crea en el punt P.
P
X

L/2 L/2

Resolució:

Els elements de càrrega dq són elements de longitud rectilinis. El camp elemental dE associat a
dq i la parametrització de dq, de r i de P(xP, 0, 0) és:
x dx P(xP, 0, 0)
 X
dq  dE
r
xP
En aquest cas, el camp té un sol component, dEx, i es poden establir les relacions:
1 dx
r = xP  x, dq = dl, dl = dx; dEx  .
4 0 ( x P  x) 2
Aleshores:
L / 2
 L / 2 dx  1   L 
Ex  L / 2 ( x  x) 2  4 0 ( x P  x)   .
4 0  0  4 x 2  L2 
P L / 2  P 
La integral que s’ha de calcular en aquest exemple és una integral quasi immediata del tipus:
f ( x)   f ( x) dx 
 f ( x)n1

n
.
n 1
Per tant,
dx 1
 (x  (1)  (1)( x p  x) 2 dx 
xp  x
.
p  x)
2
Aplicació numèrica:
Si es considera que la càrrega total de la distribució és Q = 0,25 nC, que la longitud és L = 2 m,

i que el punt és P(3, 0, 0) m, s’obtenen els valor numèrics següents:
Q  0,25  109 C
   0,125  109 C/m ,
L 2m
perquè la distribució és uniforme, i E x  0,281N/C. És a dir:


E (3 m, 0, 0)  0,281iˆ N/C.
Observació:
Fins ara, en les operacions intermèdies dels exemples numèrics que s’han presentat, totes les
magnituds s’han acompanyat de les unitats corresponents. Molt sovint, però, per alleugerir les

expressions i agilitar el càlcul en les operacions intermèdies, les unitats només s’expliciten en
les dades inicials del problema i, sempre, en l’expressió del resultat final.
Exemple 3.8.
La distribució de càrrega del dibuix té una densitat lineal no uniforme   0 x 3 ,
essent 0 una quantitat constant. Determinarem la càrrega Q total de la distribució i el camp
elèctric que origina en l’origen de coordenades.
Y
 x dx
dE dq
X
a
L
r
Resolució:
Com es pot observar, en aquest exemple el diagrama de la distribució de càrrega conté totes les
parametritzacions necessàries per facilitar el càlcul.
Càlcul de la càrrega Q, tenint present que   0 x 3 , i, en aquest cas, dl = dx:
a L
(a  L) 
a L
x4 0
Q   dl  0  x dx  0
3
 4
 a4 .
L
a
4 a
4
La disposició de la càrrega només requereix el càlcul del component dEx del camp:
1 dq 1 dl 1 0 x 3 dx 
dEx         0 xdx,
4 0 r 2
4 0 r 2
4 0 x 2
4 0
a L
 xdx     8 0 L 
 0
Ex   0 2
 2aL ,
4 0 a
 
E (0,0,0)   0 L2  2aL iˆ .
8 0
 
Exercici 3.5.
Demostreu que la intensitat de camp elèctric creada en un punt P arbitrari de l’eix d’un anell de
radi R sobre el qual hi ha una distribució lineal de càrrega elèctrica Q uniformement repartida
és:
 1 Qz
E (0, 0, z )  kˆ ,
4 0 z 2  R 2 3 / 2  
essent z la distància del punt P al centre de l’anell, considerant que l’anell està contingut en el
pla XY i que l’eix de l’anell és l’eix Z.

Exemple 3.9.
Càlcul del camp elèctric creat en un punt P arbitrari de l’eix de simetria d’un disc de radi R
sobre el qual hi ha una distribució superficial de càrrega elèctrica Q uniformement repartida i de
densitat constant .
Resolució:
El disc es pot considerar format per una sèrie d’anells concèntrics, de manera que, segons el

resultat de l’exercici 3.6., el camp elemental dE associat a la càrrega elemental dq d’un anell de
radi r és:
1 zdq
dEz  ,

4 0 r 2  z 2 
3/ 2
on s’ha fet la identificació: Q  dq, R  r, i Ez  dEz, com es pot veure en el dibuix.

dE
P(0, 0, z)
dq
r
dr
Y
Relacions:
dq  dS 
 0 2r r 
1 2 z rdr z R 3 / 2
  dEz   Ez  2
 z2 dr ,
dS  2rdr  
4 0 r 2  z 2 3 / 2  4 0
després de fer la integral s’obté el resultat:
  z 
Ez  1  .
2 0  
 R  z2
2


Notes:
 Si el radi r d’un disc, d’àrea S  r 2 , varia en una quantitat elemental dr , la variació de

dS
l’àrea del disc és:  2r , d’on s’obté que l’àrea elemental d’un anell de radi r i de gruix
dr
elemental dr és: dS  2rdr .
 La integral que s’ha de calcular en aquest exemple és una integral quasi immediata del
f ( x)   f ( x) dx 
 f ( x)n1

n
tipus: .
n 1
 La coordenada z del punt P és independent de la variable d’integració r i, per tant, en

calcular la integral, z es pot tractar com un paràmetre de valor constant.
Ampliació del resultat obtingut al cas d’una distribució superficial infinitament extensa
Si es considera que la distribució és infinitament extensa, aleshores:
  z  
E z  lim 1   .
R  2   2 0
0  R2  z2 
Aquest resultat correspon al camp elèctric creat per un pla infinit uniformement carregat amb
una densitat superficial .
Conclusió: la intensitat del camp elèctric creat per una distribució de càrrega uniformement
disposada sobre un pla infinit amb una densitat superficial constant  és:

E (3.14)
2 0
essent el camp perpendicular al pla i independent de la distància entre el pla i el punt considerat.
És a dir, el camp elèctric creat per un pla infinit uniformement carregat és un camp elèctric
uniforme.
Gràficament:

r̂ P  
E ( P)  rˆ
2 0
Val la pena de remarcar que en aquesta expressió la densitat de càrrega  pot ser positiva o bé
negativa i que el vector unitari r̂ sempre està dirigit des del pla que conté la càrrega elèctrica
cap al punt P on es vol calcular el camp elèctric.

Línies de força del camp elèctric
Les línies de força que Faraday va concebre per introduir el concepte de camp són molt
útils per obtenir una representació del camp. En el cas del camp magnètic, les línies de
força es poden visualitzar molt fàcilment escampant llimadures de ferro en un full de
paper disposat sobre una imant de barra. La disposició alineada que prenen les
llimadures és una imatge molt il·lustrativa de les línies de camp. També és pot obtenir
una imatge de les línies de força del camp elèctric escampant petites llavors en la
superfície d’un líquid oliós que estigui sotmès a un camp elèctric intens.
 Definició: una línia de força és una línia imaginària tal que el vector intensitat de
camp elèctric és tangent a la línia en cada punt. A les línies de força també se les
anomena línies de camp. El dibuix és un exemple de línia de força.
 
E2 E3
 P3
E1 P2
P1
Regles pràctiques per dibuixar les línies de força del camp elèctric:
 Tenen l’origen en les càrregues positives i el final en les negatives o bé en l’infinit.

 El nombre de línies representades és proporcional al valor de les càrregues.
 El nombre de línies de força associades a una càrrega és manté constant.
 La densitat de línies de força (nombre de línies per unitat d’àrea perpendicular a les
línies) és proporcional a la intensitat del camp.
 Dues línies de força no es poden tallar mai. Si dues línies es tallessin en un punt, el
vector camp elèctric no estaria ben definit en el punt, perquè el camp tindria dues
direccions distintes en un mateix punt.

 Les línies de força d’un camp uniforme ( E  constant) són paral·leles i equidistants.

Exemples senzills de línies de força
Línies de força d’una càrrega positiva Línies de força d’un camp uniforme
Amb el benentès que aquestes configuracions de línies de força s’estenen a les tres
dimensions de l’espai. És a dir, les línies de força de la càrrega positiva tenen simetria
esfèrica, i les del camp uniforme s’han de considerar que s’estenen fins a omplir tot
l’espai tridimensional.
3.3. Flux de camp elèctric i llei de Gauss

 Definició: el flux  d’un camp elèctric uniforme a través d’una superfície plana
d’àrea S és el producte del mòdul del camp per l’àrea de la superfície i pel cosinus

de l’angle  que forma el camp E amb un vector n̂ perpendicular a la superfície.
Matemàticament, aquest flux es pot expressar com:

 
  ES cos   E  S , (3.15)
d’acord amb el dibuix.
S cos  S cos 
S
S 
E
n̂   
E  const. n̂

Notes:
 
 El vector S  Snˆ representa la superfície plana. S és un vector de mòdul igual a
l’àrea de la superfície plana, de direcció perpendicular a la superfície que representa
i de sentit determinat per l’orientació de la superfície.
 El flux del camp elèctric és una magnitud escalar, i pot ser positiu (0    /2),
negatiu (/2   ) o bé zero (  /2). El flux màxim (màx  ES) s’assoleix quan
  0, el flux és mínim (min  ES) quan   .
N  m2
 En el SI, el flux del camp elèctric s’expressa en .
C
 Pel fet que el mòdul E de la intensitat de camp elèctric és proporcional a la densitat
 
de línies de força, el flux   ES cos   E  S és proporcional al nombre de línies
de força que travessen la superfície S cos  .
 El nombre de línies de força que travessen la superfície S és igual al nombre de
línies que travessen la superfície S  ES cos  , que és la projecció de S sobre un pla

perpendicular al camp elèctric E .
 Els punts d’aquestes notes són vàlids per al flux d’un camp elèctric arbitrari (tant si
és uniforme com si no ho és) a través d’una superfície qualsevol (sigui plana o
corbada).
Conclusió: el flux del camp elèctric a traves d’una superfície S es pot interpretar com el
nombre de línies de força que la travessen.
Quan el camp no és uniforme i la superfície no és plana, es descompon la superfície en


elements dS que es puguin assimilar a superfícies elementals planes. Així, en un element

de superfície dS el camp elèctric sempre es pot considerar uniforme, i el flux elemental
 
d del camp E a través de dS es defineix com:
 
d  E  dS

Aleshores, el flux total d’un camp elèctric E arbitrari a través d’una superfície S
arbitrària és:
 
   E  dS (3.16)
S
on la integral s’estén a tota la superfície S.

Si la superfície S és tancada, el flux s’expressa amb una integral amb un cercle, per
indicar que la superfície d’integració és tancada. És a dir:
 
   E  dS , (3.17)
S
representa el flux d’un camp elèctric a través d’una superfície tancada S.
Notes:

 En les superfícies tancades, els vectors dS que representen els elements de
superfície s’orienten sempre cap a l’exterior de la superfície.

 Qualsevol superfície arbitrària és pot representar per un vector S definit com:
 
S   dS .
S

 S’ha de distingir entre el vector S que representa una superfície arbitrària i l’àrea

total S de la superfície. En general, S  S   dS .
S

 Per a qualsevol superfície tancada, el vector S que la representa és sempre el vector
 
zero,  dS  0 . Però, evidentment, l’àrea total de la superfície no és zero, S  0.
S
 Per conveni, en les superfícies tancades, quan  és positiu es diu que el flux del
camp és cap a fora (o flux sortint), i quan  és negatiu és diu que el flux del camp és
cap a dins (o flux entrant).
 Si el camp és uniforme i la superfície és tancada, aleshores el flux és sempre zero.

És a dir:
      
E  const.  S
E  dS  E    E  0  0.
dS
S
Llei de Gauss
 Enunciat: el flux del camp elèctric a través d’una superfície tancada arbitrària és
igual a la càrrega neta continguda a l’interior de la superfície dividida per la
permitivitat elèctrica 0 de l’espai buit.
Formalment:
  Qneta interior a S
  dS 
E
S 0
(3.18)

Notes:
 La superfície tancada S a través de la qual es calcula el flux del camp elèctric

s’anomena superfície de Gauss, i pot ser una superfície real o bé imaginària.
 Sota les condicions de l’enunciat, la llei de Gauss és de validesa general. Però la

seva utilitat pràctica és per calcular el camp elèctric creat per distribucions de
càrrega que originin camps que tinguin simetria.
 En justificar la llei de Gauss, es posa de manifest que aquesta llei no és independent

de la de Coulomb. El punt clau radica en el fet que la força d’interacció entre
càrregues sigui inversament proporcional al quadrat de la distància que les separa.
És a dir, F  1/r2.
 Tenint present la representació del flux del camp elèctric a través d’una superfície
com el nombre de línies de força que la travessen, la llei de Gauss té una
interpretació molt intuïtiva: el flux net a través d’una superfície tancada només és
degut a les línies de força associades a la càrrega continguda a l’interior de la
superfície.
 El flux net de les càrregues exteriors és sempre zero, ja que el nombre de línies de
força que entren a la superfície és sempre igual al nombre de les que en surten.


 En el dibuix de l’esquerra, la càrrega és exterior a la superfície, i per tant el nombre

de línies de força que hi entren és igual al nombre de les que en surten: el flux net és
zero. En canvi, en el dibuix de la dreta, el flux net és diferent de zero, ja que la
càrrega és a l’interior de la superfície.
 El flux del camp elèctric associat a una càrrega interior a una superfície és
independent d’on estigui situada la càrrega, només cal que sigui a dins.

Justificació de la llei de Gauss

Si es considera una càrrega puntual positiva q a l’interior d’una superfície de Gauss S, el
flux del camp elèctric de q a través de S és:
  q q dS cos 
   E  dS   EdS cos    dS cos    .
S S S 4 0 r 2
4 0 S r2
dS cos 
Però el terme és l’angle sòlid elemental d subtendit per l’element de
r2
superfície dS en el punt on es troba la càrrega q.
L’angle sòlid elemental d subtendit per un element de superfície dS es defineix com la

regió de l’espai compresa dins d’una superfície generada per una semirecta que, amb
origen fix O, recorre una línia tancada que delimita l’element de superfície dS, com es
pot veure en el dibuix.
Formalment:
dS cos 
d 
r2
on la superfície dS cos és perpendicular a la línia OP. És a dir, dS cos  és la projecció
de dS sobre una superfície perpendicular a la direcció de OP, com es pot veure en el
dibuix.
La unitat d’angle sòlid és l’estereoradiant, i el seu símbol és sr. L’angle sòlid total
subtendit per un punt O és l’àrea d’una superfície esfèrica de radi r dividida pel radi de
l’esfera traçada des de O. És a dir:
4r 2
 Sd  r 2  4 .
P
dS 
n̂
r dScos
d

Així, doncs, tenint present el concepte d’angle sòlid s’obté:

q dS cos  q q q

4 0  S r 2

4 0  d 
S 4 0
4  .
0
Resultat que es pot generalitzar a una càrrega neta Q continguda a l’interior d’una
superfície de Gauss.
Comentari: en aquesta justificació es pot observar que la validesa de la llei de Gauss és

una conseqüència directa del fet que el camp creat per una càrrega puntual sigui
inversament proporcional al quadrat de la distància, és a dir, que E  1/r2. La qual cosa
és una manifestació directa de la llei de Coulomb.
L’interès principal de la llei de Gauss radica en la seva utilitat per calcular el camp
elèctric de distribucions de càrrega que originin camps que tinguin simetria. De fet,
l’aplicació de la llei de Gauss té un tret característic ben singular: serveix per calcular el
camp elèctric... sempre que ja se’n conegui alguna cosa, del camp que es vol trobar.
Regles per calcular el camp elèctric mitjançant la llei de Gauss

(a) Analitzar la simetria del camp elèctric que es vol determinar.
(b) Escollir una superfície de Gauss i un sistema de coordenades adequats a la simetria
del camp. Convé que el camp elèctric sigui perpendicular o bé paral·lel a la
superfície de Gauss.
(c) Calcular el flux del camp elèctric a través de la superfície de Gauss escollida.
(d) Determinar la càrrega neta continguda a l’interior de la superfície de Gauss que s’ha
escollit.
(e) Aplicar la llei de Gauss per trobar el mòdul del camp elèctric.
(f) Expressar vectorialment la intensitat del camp elèctric.
(g) Discutir si el resultat obtingut dóna resultats raonables quan es consideren valors
extrems de les magnituds variables de l’expressió del camp.

 Càlcul del camp elèctric creat per una càrrega elèctrica Q distribuïda uniformement
sobre una superfície esfèrica de radi R. (Capa esfèrica).
(a) Anàlisi de la simetria del camp que crea la càrrega:

Com que la càrrega està uniformement repartida i té simetria esfèrica, a cada element de

càrrega dq1 que se li associï un camp elemental dE1 en un punt P(r > R) exterior a la

distribució, li correspondrà un element simètric dq2 que tindrà associat un camp dE2 en
P. De manera que el camp resultant en el punt P degut a la contribució dels elements de
 
càrrega simètrics dq1 i dq2 , dE1  dE2 , serà un camp radial. Per tant, el camp elèctric té
simetria radial, com es pot veure en els dibuixos.
Q dq1

dE 2
O r P   R r̂ r
R dE1  dE2
 O
dE1
dq2
SGauss
(b) Tria de la superfície de Gauss i del sistema de coordenades:

La simetria radial del camp elèctric indica que la superfície de Gauss adequada és una
superfície esfèrica de radi r concèntrica amb l’esfera que conté la càrrega Q.
(c) Càlcul del flux del camp elèctric a través de la superfície de Gauss:
 
S’ha de calcular el flux    E  dS .
S Gauss

Per definició, el vector dS és perpendicular i orientat cap a l’exterior en tot els punts de

la superfície de Gauss, i com que el camp E resultant és un camp radial, aleshores els
 
vectors E i dS són paral·lels en tots els punts de la superfície de Gauss. Per tant:
 
E  dS  EdS cos 0  EdS . A més, la simetria esfèrica de la distribució de càrrega
uniforme implica que el mòdul E del camp elèctric tingui el mateix valor en tots els
punts situats a una mateixa distància r del centre de la distribució. És a dir, E  constant
en tots els punts de la superfície de Gauss.

Així, doncs:
 
   E  dS   EdS  E  dS  ES Gauss  E (4r 2 ).
S Gauss SGauss SGauss
(d) Càlcul de la càrrega neta continguda a l’interior de la superfície de Gauss:

En aquest cas, Qneta interior a SGauss  Q, la càrrega total de la distribució.
(e) Aplicació de la llei de Gauss per determinar el mòdul del camp elèctric:
  Qneta interior a SGauss 

SGauss dS 
E
0

  
 Q 1 Q
SEGauss dS  E (4r )   E (4r )   E 
2 2
.
  0 4 0 r 2
Qneta interior a SGauss  Q 



(f) Expressió vectorial del camp elèctric obtingut:

Tenint present que el camp és radial (en els punts exteriors a la distribució esfèrica de
càrrega), l’expressió vectorial en els punts P situats a una distància r del centre de
l’esfera carregada, P(r > R), és:
 1 Q
E (r  R)  rˆ.
4 0 r 2
(g) Discussió del resultat obtingut:

El tret més rellevant és que el camp elèctric creat per una distribució de càrrega Q
uniformement disposada sobre la superfície d’una esfera, en els punts exteriors a ella, el
camp és exactament el mateix que el que crearia una càrrega puntual del mateix valor Q
situada en el centre de la distribució. I és important d’observar que aquest resultat no és
cap mena d’aproximació, sinó que és una propietat característica del camp elèctric,
rigorosament demostrada amb la llei de Gauss.
Per determinar el camp elèctric ens els punts interiors a la distribució de càrrega, és a dir
els punts del tipus P(r < R), només cal tenir present que si tota la càrrega Q està situada
en la superfície de l’esfera de radi R i el camp ha de ser simètric, llavors, per a qualsevol
superfície de Gauss esfèrica i interior a la superfície de l’esfera, s’ha de complir:

  Qneta interior a SGauss 

 E  dS 
S Gauss 0
    
  SE  dS  0, (per a qualsevol SGauss ),  E (r  R)  0.
Qneta interior a SGauss  0  Gauss
Conclusió:
El camp elèctric creat per una distribució de càrrega elèctrica Q disposada

uniformement sobre una superfície esfèrica de radi R, (capa esfèrica), és:
 1 Q  
E (r  R)  rˆ E (r  R)  0.
4 0 r 2
i presenta una discontinuïtat en la superfície, en aquest cas de capa esfèrica.
 Càlcul del camp elèctric creat per una càrrega elèctrica Q distribuïda uniformement
en tot el volum d’una esfera de radi R. Esfera massissa de densitat volumètrica:
Q Q 3Q
  constant   4 3  .
V 3 R 4R 3
O
R
Una esfera massissa amb càrrega uniforme es pot considerar formada per un sèrie de
capes esfèriques concèntriques, cadascuna d’elles amb una càrrega elemental dQi.
D’acord amb el resultat obtingut en el cas d’una capa superficial esfèrica, cada capa
 1 dQi
origina un camp elemental dEi  rˆ , en els punts exteriors a ella, on cal
4 0 r 2
observar que r és la distància entre el punt P on es vol calcular el camp i el centre comú
a totes les capes.
Aleshores, i segons el principi de superposició, el camp resultant en un punt P(r > R)

exterior a la distribució de càrrega, serà:

 dQi
E (r  R)  
1 1  dQi  rˆ,
V ( R) 4 0 r 2
rˆ 
4 0 r  
2 V ( R) 
però la integral  V (R ) dQi és la càrrega elèctrica total Q de la distribució de radi R.
Per tant, a l’exterior:

 1 Q
E (r  R)  rˆ.
4 0 r 2
Resultat equivalent al d’una càrrega Q distribuïda uniformement en una superfície

esfèrica. Així, doncs, en els punts exteriors, els camps creats per distribucions
esfèriques de càrregues uniformes tenen la mateixa expressió: la que correspondria a
una càrrega puntual de valor Q situada en el centre.
Per determinar el camp originat en un punt P(r < R) interior a una càrrega elèctrica Q
distribuïda uniformement en tot el volum d’una esfera de radi R (esfera massissa), es
considera una superfície de Gauss esfèrica que tingui el centre en la distribució de
càrrega i que passi pel punt P considerat. Com es pot veure en el dibuix.
r P
R
O
SG
Les capes exteriors a la superfície de Gauss SG no originen camp elèctric sobre SG, el
camp elèctric en els punts de SG només és degut a les capes interiors a SG. Per tant, el
camp elèctric en els punts interiors P(r < R) és el camp originat per la càrrega interior
Qi (r  R) . És a dir:
 1 Qi (r  R)
E (r  R)  rˆ.
4 0 r2
Però el resultat d’un càlcul s’ha d’expressar en funció dels valors de les magnituds que
defineixen l’enunciat, en aquest cas Q i R, o bé  i R. L’expressió de Qi (r  R) és:
4   3Q  4 3  Q 3
Qi (r  R)   dV    dV    r 3    3 
r   3 r .
V (r R) V (r  R)
3   4R  3  R
De manera que:
 1 Qi (r  R) 1  Q 3 1 Qr
E (r  R)  rˆ  2 
r  rˆ  rˆ,
4 0 r 2
4 0 r  R 3
 4 0 R 3

en funció de Q i R, o bé, en funció de  i R:

 1 Qi (r  R) 1  4 3 r
E (r  R)  rˆ  2 
 r  rˆ  rˆ.
4 0 r 2
4 0 r  3  3 0
Conclusió:
El camp elèctric creat per una càrrega elèctrica Q distribuïda uniformement en tot el
volum d’una esfera de radi R, (esfera massissa), té les expressions:
 1 Q  1 Qr
E (r  R)  rˆ E (r  R)  rˆ
4 0 r 2 4 0 R 3
  R3  r
E (r  R)  rˆ E (r  R)  rˆ
3 0 r 2 3 0
En el cas d’una distribució massissa, no hi ha discontinuïtat en el camp, i es compleix

que:
  R
lim E (r  R)  lim E (r  R)  rˆ.
r R r R 3 0
 Càlcul del camp elèctric creat per una càrrega elèctrica distribuïda uniformement
sobre una superfície cilíndrica infinita de radi R i densitat .
 
dE1  dE2
 
dE 2 dE1
P 
E
dq1 dq2   const.
r
r
R R
SG

E
Per analitzar la simetria del camp, el fet que la distribució sigui infinita i uniforme

implica que a cada element de càrrega dq1 que se li associï un camp elemental dE1 en un
punt P(r > R) exterior a la distribució, li correspongui un element simètric dq2 que

tindrà associat un camp dE2 en P. De manera que el camp resultant en el punt P degut a
 
la contribució dels elements de càrrega simètrics dq1 i dq2 , dE1  dE2 , serà

perpendicular a l’eix del cilindre. Per tant, el camp elèctric serà perpendicular a l’eix i
tindrà simetria cilíndrica, i la superfície de Gauss (SG) serà un cilindre coaxial amb la
distribució de càrrega, com es pot veure en els dibuixos.
El flux del camp elèctric a través de la superfície de Gauss SG, cilíndrica de radi r i de
longitud L, és:
     
   E  dS   E  dS   E  dS ,
SG S G(Lateral) S G(Bases)
però la segona integral del segon membre, el flux a través de les dues bases de la

superfície cilíndrica de Gauss, és zero, ja que en les dues bases el camp E és
  
perpendicular a dS i, per tant, E  dS  0.
 
En la superfície de Gauss lateral, el camp E és paral·lel a dS i el mòdul E té el mateix
 
valor en tots els punts, de manera que E  dS  EdS cos 0  EdS , i el flux resultant és:
     
   E  dS   E  dS   E  dS   EdS  0  E  dS  E (2rL)
SG SG(Lateral) SG(Bases) SG(Lateral) SG(Lateral)
La càrrega neta continguda a l’interior de la superfície de Gauss és la carrega uniforme

de densitat constant  que hi ha sobre la superfície lateral del cilindre de radi R i de
longitud L, el valor de la quals és:
Qneta interior a SG   dS    dS   (2RL).

S ( R,L) S ( R,L)
I aplicant la llei de Gauss, s’obté el mòdul E del camp:

  Qneta interior a SG 
SG  dS   0
E 

    (2RL ) R
SEG  dS  E (2rL)   E (2rL)   0  E   0 r .

Qneta interior a SG   (2RL )


En els punts exteriors al cilindre, l’expressió vectorial del camp és:

 R
E (r  R)  rˆ
 0r
essent r̂ un vector unitari perpendicular a l’eix del cilindre.

Es pot observar que per a punts molt allunyats de la distribució de càrrega, quan la
distància r entre els punts i l’eix del cilindre tendeix a infinit, el camp tendeix a zero,
com és d’esperar.
Per determinar el camp elèctric ens els punts interiors a la distribució de càrrega, és a dir
els punts del tipus P(r < R), només cal tenir present que tota la càrrega està situada en la
superfície del cilindre de radi R. Per tant, per a qualsevol superfície de Gauss interior a
la superfície del cilindre, es compleix:
  Qneta interior a SG 
 E  dS 
SG 0
    
  SE  dS  0, (per a qualsevol SG ),  E (r  R)  0.
Qneta interior a SG  0  G
Conclusió:
El camp elèctric creat per un càrrega distribuïda uniformement sobre una superfície
cilíndrica infinita de radi R i densitat constant , és:
 R  
E (r  R)  rˆ E (r  R)  0.
 0r
Es pot observar que, una vegada més, en tractar-se d’una càrrega superficial, hi ha una
discontinuïtat del camp elèctric en la superfície.
Exercici 3.6.
Una distribució de càrrega està disposada sobre una recta infinita amb una densitat lineal
uniforme de valor . Aplicant la llei de Gauss, comproveu que el camp elèctric creat per aquest
distribució s’expressa com:
 1 
E rˆ,
2 0 r
essent r la distància entre el punt on es vol calcular el camp i la distribució de càrrega, i r̂ un

vector unitari perpendicular a la direcció de la distribució.
Exercici 3.7.
Com una aplicació de la llei de Gauss, calculeu el camp elèctric creat per una distribució de
càrrega disposada en forma de cilindre massís de radi R i de longitud infinita, considerant que la
càrrega està uniformement repartida i que té una densitat volumètrica . Comproveu la
continuïtat del camp en la superfície.
 R 2  r
Resp.: E (r  R)  rˆ; E (r  R)  rˆ.
2 0 r 2 0

Exercici 3.8.
Una distribució de càrrega està disposada sobre un pla infinit, amb una densitat superficial
uniforme . Aplicant la llei de Gauss, demostreu que el camp originat per aquesta distribució és

un camp uniforme ( E  const.) perpendicular al pla i de valor:
 
E rˆ.
2 0
Exemple 3.10.
Una esfera massissa no conductora de radi R té una càrrega elèctrica repartida en tot el seu
volum de manera no uniforme, amb una densitat volumètrica que varia amb la distància r al
centre de l’esfera segons la relació   Ar, essent A una constant. Determinarem:
(a) La càrrega elèctrica que conté l’esfera.
(b) El camp elèctric creat per la distribució de càrrega, tant en el seu interior com a l’exterior.
Resolució:
(a) La càrrega continguda en l’esfera és:
R R  R4 
Q( R )   dV   ( Ar)(4r 2 dr)  4A r 3 dr  (4A)   AR 4 ,

 4 
V ( R) 0 0
on dV  4r2dr és el volum elemental d’una capa esfèrica de radi r i de gruix dr. Aquest volum
elemental s’obté en considerar la variació del volum d’una esfera de radi r i de volum V  43 r 3
quan el radi r varia en una quantitat elemental dr. Aleshores:
dV
 4r 2 , d’on s’obté: dV  4r 2 dr.
dr
(b) Per calcular el camp elèctric, es pot observar que, tot i que la densitat de càrrega no és
uniforme, la distribució té simetria radial, ja que la densitat té el mateix valor en tots els punts
situats a una mateixa distància r del centre de l’esfera. Per tant, si l’esfera es considera formada
per una sèrie de capes esfèriques concèntriques, cadascuna d’elles amb una càrrega elemental

dQi, es pot associar un camp elemental dEi a cada capa, de valors:

   1 dQi
dEi  0 , a l’interior de la capa, i dEi  rˆ, en els punts exteriors a la capa, essent r la
4 0 r 2
distància entre el punt exterior a la capa i el centre de l’esfera.
Aleshores, i segons el principi de superposició, el camp resultant en un punt P(r > R) exterior a
la distribució de càrrega, serà:
 dQi 
 dQi  rˆ,
1 1
E (r  R)   rˆ 
V ( R) 4 0 r 2
4 0 r 2  V ( R )
però la integral  dQi és la càrrega elèctrica total Q(R)  AR4 de la distribució de radi R.
V (R )
Per tant, a l’exterior:

 1 AR 4
E (r  R)  (AR 4 )rˆ  rˆ.
4 0 r 2 4 0 r 2
En els punts P(r < R) interiors a l’esfera, només crearan camp elèctric les capes que siguin
interiors a la superfície esfèrica de Gauss de radi r que passa per P(r < R). És a dir, en els punts
P(r < R) el camp elèctric només és degut a la càrrega elèctrica interior Qi(r < R), de valor:
r  r4 
Qi (r  R)   dV   ( Ar)(4r 2 dr)  (4A)   Ar 4 .

V (r R)
 4 
0
Per tant, a l’interior:

 1 Ar 2
E (r  R)  (Ar 4 )rˆ  rˆ.
4 0 r 2 4 0
I el camp elèctric és continu en la superfície:

  AR 2
lim E (r  R)  lim E (r  R)  rˆ.
r R r R 4 0

3.4. Energia potencial elèctrica i potencial elèctric

Per justificar que les forces electrostàtiques són conservatives, considerarem un cas particular, el
del treball fet per la força d’interacció electrostàtica en un sistema format per dues càrregues
puntuals q1 i q2 quan les càrregues es desplacen des d’una situació inicial A en què estan
separades una distància que indicarem per rA a una situació final B en què la separació és rB.
En una situació intermèdia arbitrària entre la situació inicial A i la final B, el diagrama de les
forces d’interacció es pot representar com:
 
F21 dr1
q1 r̂12
 
 r12 dr2
r1
q2 
 F12
r2
o
 
essent dr1 i dr2 desplaçaments elementals de les càrregues q1 i q2, respectivament.
Per tant, el treball elemental dW fet per les forces d’interacció electrostàtiques
   
F12 i F21 en els desplaçaments elementals dr1 i dr2 és:
            
dW  F21  dr1  F12  dr2   F12  dr1  F12  dr2  F12  (dr2  dr1 )  F12  dr12 ,
on s’han fet servir les relacions:
       
F21   F12 ; r12  r2  r1  dr12  dr2  dr1.
I d’acord amb la llei de Coulomb,

 1 q1q2 1 q1q2 
F12  rˆ12  dW  rˆ12  dr12 .
4 0 r12
2
4 0 r12
2
El producte escalar,
  
rˆ12  dr12  rˆ12 dr12 cos  (1) dr12 cos  dr12 ,

essent  l’angle que forma el vector unitari rˆ12 amb el vector dr12 , requereix una atenció
especial, i per a la seva comprensió és convenient ajudar-se amb un diagrama de vectors
adequat, com el següent.

q1 dr12 q1
 
r̂12 d r1  r̂12 dr12
 dr2 
r12
dr12
q2 q2


En aquest diagrama de vectors s’ha de recalcar que dr12  dr12 , és a dir, que la distància

elemental dr12 no és el mòdul del vector elemental dr12 , sinó que dr12 és la projecció del vector
 
dr12 sobre la direcció del vector r12 determinat en cada instant per la posició de les càrregues q1
i q2. Per tant, dr12 representa una variació elemental de la distància que separa les càrregues q1 i
q2.
Així, doncs, el treball fet per la força d’interacció electrostàtica entre dues càrregues puntuals q1
i q2 quan les càrregues es desplacen des d’una situació inicial A en què estan separades una
distància que indicarem per rA a una situació final B en què la separació és rB és:

1 Bq q  qq B rˆ  dr q1q2 B dr q1q2 1 1
4 0   A
W AB  1 2
rˆ12  dr12  1 2 12 12
 12
   .
A r2
12 4 0 A r122 4 0 r122 4 0  rA rB 
I es pot observar que aquest resultat és independent del camí recorregut per les càrregues per
passar de la situació inicial A a la final B: el treball WAB només depèn de la distància inicial rA
que separa les càrregues q1 i q2 en la situació inicial A, i de la distància final rB que les separa en
la situació final B.
Situació inicial A Situació final B

 q2 q1
r12 ( A)  rA

q1 r1 ( B) 
 r12 ( B)  rB
r2 ( A)

r1 ( A) O
O 
r2 ( B) q2
Conclusió: la força d’interacció electrostàtica és una força conservativa. I, consegüentment, se li

pot associar una funció energia potencial electrostàtica:
1 B q1 q 2  1 q1q2 1 q1q2
4 0  A
W AB  rˆ12  dr12    U A  U B  U .
r122 4 0 rA 4 0 rB
Aquesta expressió, però, posa de manifest que la única quantitat que es pot mesurar físicament
és la variació d’energia potencial U, ja que hi ha infinits valors distints de les energies
potencials UA i UB que compleixen la relació UA  UB  U. És a dir, la relació
1 q1q2 1 q1q 2
  U A  U B  U ,
4 0 rA 4 0 rB
indica que l’energia potencial d’interacció electrostàtica entre dues càrregues q1 i q2 en una
situació A es pot identificar com:
1 q1q 2
UA   const.
4 0 rA

Per tant, per assignar un valor únic a l’energia potencial en una situació A s’ha d’escollir un
valor de referència, arbitrari, per a la quantitat constant.
En electrostàtica, el fet que quan la distància r que separa les càrregues tendeix a infinit la força
d’interacció electrostàtica i, per tant, l’energia potencial tendeixen a zero, és a dir, si quan r 
  U  0, suggereix d’escollir el valor zero per a la constant arbitrària de l’energia potencial.
Aquesta tria particular es coneix amb el nom de condicions normals a l’infinit (c.n.). A
vegades, però, l’origen de referència zero per a l’energia potencial electrostàtica s’escull en
punts diferents de l’infinit, i quan és el cas, això s’indica explícitament.
Conclusió: l’expressió
q1q 2
1
U (3.19)
4 0 r
representa l’energia potencial associada al parell de càrregues q1 i q2 quan estan separades una
distància r i s’han escollit condicions normals a l’infinit (c.n.), és a dir U(r  )  U()  0.
Notes:
 L’energia potencial sempre està associada a una interacció entre parelles de partícules,
interacció representada per una força conservativa.
 L’energia potencial és sempre una quantitat compartida entre parelles de càrregues.
Estrictament, no té sentit parlar de l’energia potencial d’una partícula. La típica expressió:
“l’energia potencial gravitatòria d’una partícula de massa m a una altura h sobre la
superfície de la Terra és mgh”, implícitament diu: “l’energia potencial gravitatòria d’una
partícula de massa m a causa de la seva interacció amb la massa M de la Terra, a una altura
h sobre la superfície de la Terra és mgh”. De fet, la g és funció de la massa M de la Terra.
Energia potencial electrostàtica d’un sistema discret de càrregues

Si en comptes de només dues càrregues el sistema és format per n càrregues puntuals, q1, q2, ,
qn, aleshores l’energia potencial electrostàtica total del sistema, considerant (c.n.), s’expressa
com:
qj 1 qi q j 1 qi q j
U
4 0
 rij

4 0
 rij
, (3.20)
rij Totes les i j
qi parelles ij
essent rij la distància entre la càrrega qi i la qj.
Energia potencial i camp elèctric

El càlcul del treball fet per la força d’interacció en un sistema de dues càrregues puntuals es pot
expressar en funció del camp elèctric, de la manera següent:

1 B q1q 2  B q1  B 
4 0  A
W AB  rˆ12  dr12  q2  rˆ12  dr12  q2  E q1  dr12  U ,
2
r12 A 4 0 r12
2 A
 q1
On E q1  rˆ12 és el camp elèctric creat per la càrrega q1 en la posició on es troba la
4 0 r122
càrrega q2.
La relació entre la variació d’energia potencial i la intensitat de camp elèctric es pot generalitzar
com:
B  
U  U B  U A  q  E  dr (3.21)
A
i representa la variació de l’energia potencial electrostàtica associada a una càrrega puntual q a


causa de la interacció amb un camp elèctric E , quan la càrrega es desplaça de A a B. On,

evidentment, el camp elèctric E és degut a altres càrregues. A més, si es consideren condicions
normals a l’infinit (c.n.), i es fa la identificació A   i B  P, de manera que U(A)  U()  0,
i donant per sobreentès que U(C)  UC, l’expressió esdevé:
P  
U ( P)  U ()  q  E  dr ,

o bé,
P  
U q ( P)  q  E  dr . (3.22)


I si és té en compte que qE és la força que el camp elèctric exerceix sobre la càrrega q,
l’expressió (3.22) permet interpretar que:
Una càrrega q situada en un punt P d’un camp elèctric, té una energia potencial
electrostàtica Uq(P) a causa de la interacció amb el camp, de valor igual a menys el
treball fet pel camp elèctric en desplaçar la càrrega q des d’una posició inicial
infinitament llunyana fins a la posició final en el punt P.
Diferència de potencial
 Definició:

La diferència de potencial antre dos punts A i B d’un camp elèctric E , expressada
com V  VB  VA, és menys el treball per unitat de càrrega fet pel camp elèctric
en desplaçar una càrrega de prova q0 des del punt A al punt B.
Formalment:
B  
U U  U q 0  E  dr B  
V AB  VB  V A   B     E  dr .
A A
q0 q0 q0 A

Així, doncs,
B  
V AB  VB  V A   E  dr , (3.23)
A
és l’expressió general de la diferència de potencial entre dos punts d’un camp elèctric.
Comentaris:
 L’expressió de la definició de diferència de potencial indica que, de forma equivalent, la

diferència de potencial també es pot definir com la variació d’energia potencial per unitat de
càrrega.
 La diferència de potencial també es coneix amb el nom de voltatge o tensió elèctrica.
Evidentment, és una magnitud escalar, que en el SI la seva unitat és el joule (J) per coulomb
(C), unitat anomenada volt. És a dir:
1 joule 1J
1 volt  1V  .
1 coulomb 1C
 Com que el camp electrostàtic és un camp conservatiu —parlar de camp conservatiu és
equivalent a parlar de força conservativa—, la diferència de potencial V  VB  VA entre
dos punts d’un camp electrostàtic és independent del camí a través del qual s’avalua la
B  
integral   E  dr .
A
 Sovint, per simplificar, s’escriu: V  VB  VA  VBA, i es llegeix com: “el potencial del punt
B respecte al punt A”.
 Tenint present les darreres expressions, és fàcil d’escriure la relació:

WAB  q(VA  VB ),
la qual es pot llegir com el treball fet pel camp elèctric en desplaçar una càrrega q des d’una
posició inicial A a una de final B.
 Electronvolt (eV). És una unitat d’energia, definida com l’energia que adquireix una càrrega
elemental igual a la de l’electró en traslladar-se entre dos punts d’un camp elèctric amb una
diferència de potencial de 1 volt. La relació entre electronvolt (eV) i joule (J) és:
1 eV  (1,6021019 C)(1V)  1,6021019 J.
 En el cas particular d’un camp elèctric uniforme, l’expressió general (3.7) esdevé:
B    B      
V AB  VB  V A   E  dr   E   dr   E  (rB  rA )   E  rAB .
A A
 Així, del cas particular de camp elèctric uniforme, es poden extreure resultats d’interès, com
observarem en l’exemple del camp uniforme del dibuix:
d
B
 
rAB E  const.

A
 
rA rB
O

   
(a) V AB  VB  V A   E  rAB   E rAB cos   Ed , essent d la distància entre dos
plans perpendiculars al camp elèctric que passen per A i B. Aquests plans són
superfícies equipotencials.
(b) Tenint present que E és positiu, per ser el mòdul del camp, i que d també és
positiva, per ser una distància, llavors VB  VA  Ed implica que VB  VA és
negatiu i, per tant, implica que VB < VA. Llavors, d’acord amb l’orientació del camp
elèctric, es pot concloure que: el camp elèctric s’orienta cap a potencials
decreixents. Propietat que es compleix per a qualsevol camp elèctric, encara que
s’hagi justificat en el cas particular d’un camp elèctric uniforme.
(c) En valors absoluts, i fent la identificació V  VB  V A es pot escriure una relació
particular, només vàlida per a camps elèctrics uniformes:
V
E .
d
(d) Aquesta relació particular justifica que, en el SI, la unitat d’intensitat de camp
elèctric tingui dues expressions equivalents:
newton (N) volt (V)
 .
coulomb (C) metre(m)

En el cas particular d’un desplaçament infinitesimal dr l’equació (3.23) es redueix a
 
dV   E  dr . Com que la relació entre la funció escalar potencial elèctric V i el seu gradient
  
V és dV  V  dr , resulta que el camp elèctric és exactament igual a menys el gradient del
potencial elèctric.
 
E  V (3.24)
En el sistema de coordenades cartesianes
  V ˆ V  V ˆ
V  grad V  i j k. (3.25)
x y z
Potencial elèctric
S’ha vist que si s’escull un origen de referència per a l’energia potencial, llavors té sentit de
parlar d’energia potencial en un punt d’un camp elèctric. Per extensió natural, doncs, es pot
definir el potencial elèctric V(P) en un punt P d’un camp elèctric com:
l’energia potencial electrostàtica per unitat de càrrega elèctrica en el punt

considerat
Formalment, considerant (c.n.):

P  
U q0 ( P)   q0 E  dr P  

V ( P)      E  dr .
q0 q0 
Per tant,
P  
V ( P)    E  dr , (3.26)



és l’expressió general del potencial elèctric en un punt P d’un camp elèctric E quan com a
origen de potencial s’ha escollit V()  0, és a dir, condicions normals a l’infinit (c.n.). Aquest
expressió es pot interpretar com:
el potencial elèctric V(P) en un punt d’un camp elèctric és igual a menys el treball
per unitat de càrrega fet pel camp elèctric en desplaçar una càrrega de prova q0
des d’una posició inicial infinitament llunyana fins a la posició final en el punt
considerat.
Per determinar l’expressió del potencial elèctric en un punt P degut a una càrrega puntual q
situada a una distància r de P, designat com Vq(P), només cal aplicar la definició.
És a dir, calcular el treball fet pel camp elèctric per unitat de càrrega en desplaçar una càrrega de
prova q0 des d’una posició inicial infinitament llunyana fins a la posició final en el punt

considerat. Per tant, s’ha d’avaluar l’expressió (3.8), considerant que el camp elèctric E és el
camp creat per la càrrega puntual q. Aleshores, amb condicions normals a l’infinit, V()  0:
P  
U q0 ( P)   q0 E q  dr q rˆ  q dr q 1 1
 P P
4 0   r 2 4 0  
Vq ( P )     dr      .
q0 q0 r 2
4 0  rP r 
1
Tenint present que  0 , i identificant rP amb la distància r que separa la càrrega q del punt
r
P, és a dir, rP  r, s’obté que el potencial elèctric en un punt P degut a una càrrega puntual q
situada a una distància r de P és:
r 1 q
q Vq ( P)  . (3.27)
4 0 r
P
Potencial elèctric degut a un sistema de càrregues puntuals
D’acord amb l’expressió (3.27) del potencial degut a una càrrega puntual i amb el principi de
superposició, el potencial elèctric originat en un punt P per un sistema discret de n càrregues
puntuals q1, q2, , qn és la suma escalar dels potencials elèctrics individuals creats per
cadascuna de les n càrregues. És a dir:
n
1 q
V ( P)  Vq1 ( P)  Vq2 ( P)    Vq n ( P) 
4 0
 ri , (3.28)
i 1 i
essent ri la distància entre el punt P i la càrrega qi.
Observacions:
 Cal distingir V(P) de Vq(P). El primer és el potencial elèctric total originat en el punt P per
una certa distribució de càrrega elèctrica. Mentre que Vq(P) representa el potencial elèctric
originat en P per una càrrega q situada a una certa distància de P.

 De la definició de potencial elèctric expressada com energia potencial per unitat de càrrega,
es dedueix que una càrrega q situada en un punt P en què el potencial elèctric és V(P) tindrà
una energia potencial electrostàtica de valor:
Uq(P)  qV(P)
 Aquesta expressió representa l’energia potencial electrostàtica associada a la càrrega q a

causa de la seva interacció amb d’altres càrregues. I V(P) és el potencial elèctric que les
altres càrregues originen en el punt P.
 En un sistema de n càrregues puntuals q1, q2, , qn, cal adonar-se que l’energia potencial
electrostàtica total U no és la suma de les energies potencials individuals U q i . És a dir:
1 qi q j
U
4 0
 rij
 U q1  U q2    U qn .
Totes les
parelles ij
 És fàcil de comprovar que:

U q1  U q2    U qn  q1V ( P1 )  q2V ( P2 )    qnVn ( P)  2U .
 Tenint present que qiV(Pi) és l’energia potencial electrostàtica associada a la càrrega qi,
situada en el punt Pi, a causa de la interacció amb d’altres càrregues, i que V(Pi)  Vi és el
potencial elèctric en Pi originat per la resta de càrregues (totes menys la qi), llavors es
compleix la relació:
1 qi q j 1 n
U
4 0
 rij
  qiVi .
2 i 1
Totes les
parelles ij
El següent exemple, d’una gran simplicitat, té per objectiu de clarificar els conceptes i les
expressions que s’han presentat fins ara.
Exemple 3.11.
Un sistema de tres càrregues elèctriques puntuals té la configuració següent:
q1  10 C es troba en el punt P1(0, 2, 1) m;
q2  4 C es troba en el punt P2(4, 5, 3) m;
q3  12 C es troba en el punt P3(1, 2, 3) m,
(a) Calcularem l’energia potencial electrostàtica total U.

1 qi q j 1  q1q 2 q1q3 q 2 q3 
U 
4 0 i  j rij
 
4 0  r12

r13
 ,
r23 
i substituint valors numèrics,
 (10)(4)  1012 (10)(12)  1012 (4)(12)  1012 

U  9  109    
 (4, 7,  4) (1, 4, 2) (3,  3, 6) 
 40 120 48 
 9  103       0,2169 J.
 81 21 54 

Per tant, U  0,2169 J.
(b) Calcularem V(P1), V(P2), V(P3), és a dir, els potencials elèctrics en les posicions on es troben
les càrregues, creats per la resta de càrregues.
L’expressió general és:
n
1 q
V ( P)  Vq1 ( P)  Vq2 ( P)    Vq n ( P) 
4 0
 ri ,
i 1 i
per tant,
1  q 2 q3 
V ( P1 )  V1  Vq2 ( P1 )  Vq3 ( P1 )    ,
4 0  r21 r31 
1  q1 q3 
V ( P2 )  V2  Vq1 ( P2 )  Vq3 ( P2 )    ,
4 0  r12 r32 
1  q1 q 2 
V ( P3 )  V3  Vq1 ( P3 )  Vq2 ( P3 )    .
4 0  r13 r23 
Substituint valors numèrics,

 (4  106 ) (12  106 ) 
V ( P1 )  V1  9  109     2,757  10 V,
4
 81 21 
 (10  106 ) (12  106 ) 
V ( P2 )  V2  9  109     4,697  10 V,
3
 81 54 
 (10  106 ) (4  106 ) 
V ( P3 )  V3  9  109     1,474  10 V.
4
 21 54 
(c) Comprovarem la relació:

1 qi q j 1 n
U
4 0
 rij
  qiVi .
2 i 1
Totes les
parelles ij
1 n
qiVi  q1V1  q2V2  q3V3     0,2169 J.
1

2 i 1 2
(d) Comprovarem que

U q1  U q2  U q3  q1V1  q1V2  q3V3  2U .
q1V1  q1V2  q3V3    0,4338J  2(0,2169) J  2U .
(e) Calcularem el treball que faria el camp elèctric associat a les càrregues q1 i q3 en traslladar la
càrrega q2 des d’una posició inicial en un punt A(6, 0, 2) a una posició final en un punt B(1, 2,
3).
Aquest treball es pot calcular amb l’expressió:
WAB  q2 (VA  VB ),
essent VA i VB els potencials creats en A i en B per q1 i per q3. Així, doncs,

1  q1 q3   (10  106 ) (12  106 ) 

VA      9  109     641,3 V,
4 0  r1 A r3 A   41 54 
1  q1 q3   (10  106 ) (12  106 ) 
VB      9  109     2333V,
4 0  r1B r3 B   33 36 
de manera que
WAB  q2 (V A  VB )  (4  106 )(C)(641,3  2333)(V)  6,77  103 J.
Exercici 3.9.
En cadascun del vèrtexs d’un quadrat de costat L hi ha una càrrega elèctrica puntual de valor q, i
en el centre del quadrat n’hi ha una altra de valor q. Comproveu que l’energia potencial
electrostàtica del sistema format per les cinc càrregues és:
U
q2
4 0 L
4  3 2 .
1 qi q j 1 n
Feu el càlcul amb les dues expressions, U 
4 0
 rij
, iU  qiVi .
2 i 1
i j
Potencial elèctric degut a una distribució contínua de càrrega
 Expressió general del potencial elèctric creat en un punt P per una distribució
contínua de càrrega elèctrica Q:
1 dq
4 0 
V ( P)  . (3.29)
r
En aquesta expressió general, dq representa un element genèric de la càrrega elèctrica

que forma la distribució Q, i r és la distància entre l’element dq i el punt P. És a dir, a
cada element de càrrega dq se li associa un potencial elèctric elemental dV :
1 dq
dq  dV  .
4 0 r
Si es compara l’expressió (3.28) del potencial elèctric degut a una distribució de càrrega
discreta amb l’expressió (3.29) del potencial elèctric degut a una distribució contínua, es
pot observar la transformació d’una suma discreta en una suma contínua, representada
per la funció integral.
n
1 q 1 dq
Sistema discret  V(P) 
4 0
 ri  Sistema continu  V ( P) 
4 0  r
.
i 1 i
En el cas d’una distribució contínua de càrrega, el procediment per calcular el potencial

elèctric és anàleg al procediment utilitzat per calcular el camp elèctric d’una distribució
d’aquesta mena. Però el fet que el potencial elèctric sigui un escalar simplifica el procés
de càlcul.

Ara, però, cal adonar-se que es disposa de diverses expressions per calcular el potencial
elèctric degut a distribucions contínues de càrrega. I és important de saber quan es
requereix l’aplicació de l’una o de l’altra.
Observacions:
B  
 L’expressió (3.23), VB  V A    E  dr , és de validesa general, i és adequada si es coneix
A
P  
el camp elèctric en funció de la posició. V ( P)    E  dr , n’és un cas particular, quan es

consideren (c.n.), és a dir, quan V()  0.
1 dq
4 0 
 L’expressió (3.29), V ( P)  , implica conèixer la geometria de la distribució de
r
càrrega. Aquesta expressió, però, no es pot aplicar quan la distribució de càrrega és infinita,
perquè, aleshores, la integral és divergent.
Exercici 3.10.
Demostreu que el potencial elèctric creat en un punt P arbitrari de l’eix d’un anell de radi R
sobre el qual hi ha una distribució lineal de càrrega elèctrica Q uniformement repartida és:
1 Q
V (0, 0, z )  ,
4 0 z  R2
2
essent z la distància del punt P al centre de l’anell, considerant que l’anell està contingut en el
pla XY i que l’eix de l’anell és l’eix Z.
Exemple 3.12
Càlcul del potencial elèctric creat en un punt P arbitrari de l’eix de simetria d’un disc de radi R
que conté una distribució superficial de càrrega elèctrica de densitat constant .
Resolució:
El disc es pot considerar format per una sèrie d’anells concèntrics, de manera que, segons el
resultat de l’exercici 3.4., el potencial elemental dV associat a la càrrega elemental dq d’un anell
de radi r és:
1 dq
dV  ,
4 0 r  z2
2
on s’ha fet la identificació: Q  dq, R  r, i V  dV, com es pot veure en el dibuix.

 P(0, 0, z)
r2  z2
dq
r
dr
Y
Relacions:
dq  dS 
 0 2r r 
1 2 rdr  R 1 / 2
  dV  V 2
 z2 dr ,
dS  2rdr  
4 0 r 2  z 2 1 / 2 
4 0
després de fer la integral, que és quasi immediata, s’obté el resultat:
  2
V (0, 0, z )   R  z 2  z .
2 0  
Exemple 3.13.
Determinarem el potencial elèctric associat a una distribució de càrrega uniforme disposada

sobre un pla infinit i que té una densitat superficial constant .
Resolució:
El resultat obtingut en l’exemple (3.12) per a una càrrega superficial uniforme disposada sobre
un disc de radi R, indica que si es considera un disc infinit, aleshores R   i el potencial
elèctric també esdevé infinit. Per tant, per avaluar el potencial elèctric d’un pla infinit,
1 dq
l’expressió (3.29), V ( P)  
4 0 r
, no és adequada, perquè la distribució de càrrega s’estén
fins l’infinit.
Ara, però, és possible de fer servir l’expressió general
B  
VB  V A    E  dr ,
A

ja que el camp elèctric originat per un pla infinit amb càrrega superficial uniforme ha estat
calculat anteriorment i, per tant, en coneixem l’expressió. A més, en aquest cas, no es pot
escollir que l’origen de potencial sigui zero a l’infinit (c.n.), V()  0, ja que la distribució de
càrrega s’estén fins a l’infinit.
Si es considera que el pla carregat coincideix amb el pla YZ, el camp elèctric és:
  ˆ
E i , per a x > 0,
2 0
  ˆ
E i , per a x < 0.
2 0
I si com a origen de potencial es tria el valor zero en el punt x  0 del pla YZ, aleshores,
identificant V(x)  VB, i V(x  0)  VA  0, es tindrà:
x  x 
V ( x)    E x dx    0 dx   2 0 x, per a x  0,
0 2 0
x    x 
V ( x)    E x dx      dx  x, per a x  0.
 2 0  2 0
0 0
Es pot observar que el potencial és continu en x  0, malgrat que el camp elèctric no ho sigui. El
potencial elèctric ateny el seu valor màxim en aquest punt, en el qual es compleix V(x  0)  0,
com es pot veure en la gràfica. De fet, el potencial elèctric és sempre continu.
0
X
 
x  x
2 0 2 0

Exercici 3.11.
Determineu el potencial elèctric degut a una distribució de càrrega rectilínia infinita de densitat
lineal constant . Com que la distribució de càrrega és infinita, utilitzeu l’expressió general que
r  
relaciona les diferències de potencial amb el camp elèctric, V (r )  V (a)   E  dr , recordant
a
 
que el camp elèctric originat per aquesta distribució és E (r )  rˆ, essent r la distància
2 0 r
d’un punt arbitrari a la distribució.
Ara, escollint, com a origen de potencial zero un punt arbitrari situat a una distància finita r  a,
de manera que V(a)  0, heu d’obtenir un potencial de la forma:
 r
V (r )   ln .
2 0  a 
Exemple 3.14.
Càlcul del potencial elèctric creat per una càrrega elèctrica Q distribuïda uniformement sobre
una superfície esfèrica de radi R. (Capa esfèrica).
Resolució:
1 dq
4 0 
Per obtenir aquest potencial, tant es pot fer servir l’expressió (3.29), V ( P)  , com la
r
P  
(3.24), V ( P)    E  dr , però avaluar la primera integral requereix una certa tècnica. En

canvi, com que el camp elèctric creat per aquesta distribució de càrrega ja ha estat calculat
anteriorment i, per tant, en coneixem l’expressió, és més pràctic d’utilitzar la segona relació.
En primer lloc, calcularem el potencial en un punt exterior de la distribució esfèrica, recordant

que el camp elèctric és:
 1 Q
E ( r  R)  rˆ,
4 0 r 2
 
E (r  R)  0.
Llavors,
r   Q r 1  Q r dr
V (r  R)    E (r  R)  dr     r 2 rˆ  dr   4 0   r 2 
 4 0
1 1 
r
Q   1 Q 1 Q
        .
4 0  r   4 0  r r  4 0 r

Resultat que coincideix amb el potencial que crearia una càrrega puntual de valor Q situada en
el centre de la distribució.
Per determinar el potencial a l’interior de l’esfera s’han de considerar dos trams: des de l’infinit
fins a la superfície de l’esfera, i des de la superfície fins al punt interior considerat, ja que el
potencial és sempre una funció contínua. Per tant:
R   r   Q R1  r 
V (r  R)    E (r  R)  dr   E (r  R)  dr    ˆ
r  dr   0  dr 
 R 4 0  r 2 R
1 1 
R
Q R dr Q   1 Q 1 Q
4 0  r 2
 0         .
4 0  r   4 0  R r  4 0 R
D’aquest resultat, cal remarcar que el potencial a l’interior de l’esfera és constant.

Conclusió:
1 Q 1 Q
V (r  R)  , V (r  R)   const.
4 0 r 4 0 R
La continuïtat del potencial elèctric es pot comprovar calculant el límit:
 1 Q
l im V (r  R)  l im 
1 Q
   V (r  R).
r R r R
 4 0 r  4 0 R
Superfícies equipotencials
Les corbes de nivell d’un mapa topogràfic són un sistema d’informació útil per conèixer la
situació de punts geogràfics que tenen una mateixa altura i, consegüentment, representen el lloc
geomètric de punts en què el potencial gravitatori té un mateix valor constant. Com veurem tot
seguit, les superfícies equipotencials són una bona analogia de les corbes de nivell.
 Definició: una superfície equipotencial és el lloc geomètric format per un conjunt de punts
en què el potencial elèctric té un mateix valor constant.
És a dir, l’equació V(x, y, z)  const. determina una superfície equipotencial. Les superfícies
equipotencials són superfícies tancades, pel fet que el potencial elèctric és una funció contínua.
Per exemple, les superfícies equipotencials associades a una càrrega elèctrica puntual q són
esferes concèntriques amb centre en la càrrega. Ja que si el potencial elèctric degut a q és
1 q
Vq ( r )  , llavors
4 0 r

Vq (r )  const.  r  x 2  y 2  z 2  const. x 2  y 2  z 2  r 2  const.,
que no és sinó l’equació d’una esfera de radi r amb centre en una càrrega situada a l’origen de
coordenades. Per a cada valor ri del radi r hi haurà una superfície equipotencial de valor Vi. No
cal dir, doncs, que el nombre de superfícies equipotencials associades a una distribució de
càrrega és infinit.
De manera semblant, les superfície equipotencials associades a un camp elèctric uniforme són
plans perpendiculars al camp.
Les línies de força del camp elèctric són sempre perpendiculars a les superfícies
equipotencials.
Aquesta propietat és immediata en camps elèctrics uniformes i en els camps elèctrics deguts a
distribucions esfèriques de càrrega amb simetria radial. Però es pot justificar per a qualsevol
superfície equipotencial. Vegem-ho.
Si A i B són dos punts arbitraris d’una superfície equipotencial d’un camp electrostàtic, sempre
es complirà que VA  VB, per tant:
B  
VB  V A    E  dr  0 .
A
I com que el camp electrostàtic és conservatiu, aquesta igualtat s’ha de complir per a qualsevol
camí arbitrari que vagi de A a B. En particular s’ha de complir per a qualsevol camí sobre la

superfície equipotencial, la qual cosa implica que el camp E ha de ser perpendicular a

qualsevol desplaçament elemental dr que tingui lloc sobre la superfície equipotencial. Així,

doncs, el camp E és perpendicular a la superfície equipotencial en qualsevol dels seus punts.
Consegüentment, les línies de força del camp elèctric són perpendiculars a les superfícies
equipotencials.
3.5. Conductors en equilibri electrostàtic

Concepte de conductor: una substància s’anomena conductora si conté càrregues elèctriques que
es puguin moure lliurement en el seu interior, i s’anomena aïllant o dielèctrica si no té càrregues
que tinguin llibertat per desplaçar-se. Un conductor pot ser que tingui carrega neta o bé que
sigui neutre, però sempre té càrrega lliure. En un conductor, la càrrega neta, si en té, també és
càrrega lliure: la càrrega neta en un conductor es pot desplaçar lliurement.
Normalment, però, quan es parla d’un material conductor sense especificar es dóna per
sobreentès que es tracta d’un conductor metàl·lic, en el qual les càrregues que tenen llibertat de
moviment són electrons. Els anomenats electrons lliures, per diferenciar-los dels electrons que
estan confinats (lligats) en una regió entorn dels àtoms als quals pertanyen.

 Definició de conductor en equilibri electrostàtic: es diu que un conductor està en equilibri

electrostàtic quan no hi ha desplaçament net de càrrega elèctrica en el seu interior.
Els conductors tenen unes propietats característiques que els confereixen un comportament ben
peculiar, com ara el fenomen del corrent elèctric i la facilitat de transmetre la calor. Però en
equilibri electrostàtic tenen unes propietats singulars.
Propietats d’un conductor en equilibri electrostàtic

(a) El camp elèctric és zero en tots els punts de la substància material de dins del conductor.
(Quan es parla de camp elèctric dins la matèria es fa referència al valor mitjà d’un camp
mesurat des d’un punt de vista macroscòpic). (Com es veurà, si el conductor té una cavitat
en el seu interior que contingui càrregues alienes al conductor, llavors el camp pot ser
diferent de zero en la cavitat del conductor).
(b) Si el conductor té càrrega elèctrica neta, la càrrega està situada en la superfície del
conductor.
(c) El camp elèctric originat a l’exterior just a tocar la superfície d’un conductor carregat és
perpendicular a la superfície i de mòdul /0, essent  la densitat superficial de càrrega en la
superfície del conductor.
(d) La superfície d’un conductor en equilibri electrostàtic és una superfície equipotencial.
Justificació de les propietats d’un conductor en equilibri electrostàtic

Algunes propietats es poden justificar amb raonaments, d’altres es poden demostrar aplicant la
llei de Gauss. Però la que diu que el camp elèctric a l’interior d’un conductor en equilibri
electrostàtic és zero, és la propietat més fonamental de totes, i és una conseqüència directa del
concepte d’equilibri electrostàtic. Aquesta propietat és independent que el conductor tingui
càrrega elèctrica neta o que sigui neutre.
(a) Camp elèctric zero a l’interior. Si el camp elèctric no fos zero dins del conductor en equilibri
electrostàtic, el camp exerciria forces sobre els electrons lliures, els posaria en moviment i hi
hauria desplaçament net de càrrega, la qual cosa estaria en contradicció amb la hipòtesi que el
conductor està en equilibri electrostàtic. Si un conductor aïllat es carrega amb una càrrega
elèctrica Q, la força d’interacció elèctrica originarà un desplaçament dels electrons lliures fins
que s’aconsegueixi una configuració de càrregues tal que el camp elèctric resultant dins del
conductor sigui zero. El procés de redistribució de càrregues fins que s’aconsegueix un nou
equilibri electrostàtic és gairebé instantani, el temps necessari és de l’ordre de 1016 s.
(b) Càrrega en la superfície. Quan es carrega un conductor

amb una càrrega elèctrica Q, sempre és possible de calcular SG
el flux del camp elèctric a través d’una superfície de Gauss  
SG que sigui interior al conductor i just a tocar la superfície, E0

 
El flux    E  dS del camp elèctric a través de SG és zero, ja que el camp és zero a l’interior
SG
  Qinterior a SG
del conductor. Però segons la llei de Gauss  E  dS  . Per tant, es dedueix que la
SG 0
càrrega Qinterior a SG també ha de ser zero. I com que la superfície de Gauss pot ser tan propera
com es vulgui a la superfície del conductor, la càrrega Q només pot ser en la seva superfície del
conductor.
Aquesta propietat dels conductors s’ha utilitzat per confirmar experimentalment la llei de Gauss
amb molta precisió, la qual cosa ha servit per confirmar d’una manera indirecta la llei de
Coulomb, molt més difícil de comprovar. Les primeres proves experimentals d’aquesta
propietat són degudes a Michael Faraday (1791-1867), per mitjà d’un cilindre metàl·lic buit
connectat a un electroscopi amb una escala graduada. Aquest cilindre s’anomena cilindre de
Faraday, o, també, galleda de gel de Faraday. Mesures experimentals d’aquesta propietat,
publicades el 1971, són les que han determinat que la incertesa en l’exponent n = 2 de la
distància r que separa les carregues en la llei de Coulomb està fitada per n   31016, és a
dir: n = 2  31016.
D’altra banda, la gàbia de Faraday és una aplicació il·lustrativa d’aquesta propietat dels
conductors carregats. I la càrrega electrostàtica que es diposita sobre la carrosseria dels cotxes
en moviment i que provoca més d’un ensurt quan els passatgers baixen del cotxe, n’és un cas
habitual i molest.

(c) Camp perpendicular a la superfície, de mòdul /0. Si el camp elèctric E creat per la càrrega
superficial d’un conductor carregat no fos perpendicular a la superfície del conductor, el camp
es podria descompondre en un component perpendicular i un component tangencial a la
  
superfície E  En  Et . Però, si fos així, el component tangencial del camp produiria un
desplaçament net de la càrrega elèctrica de la superfície, i el conductor no estaria en equilibri
electrostàtic. Per tant, el camp ha de ser perpendicular a la superfície del conductor.
Per determinar el mòdul del camp es pot aplicar la llei de Gauss en una regió que inclogui una
part de la superfície del conductor. Si es considera una superfície de Gauss en forma de petit
cilindre disposat de manera que una base sigui dins del conductor i l’altre base sigui just a fora
en paral·lel a la superfície del conductor, el camp en els punts de la superfície de Gauss a dins
del conductor és zero, en els punts de la base fora del conductor és normal, i en els punts de la
superfície lateral exterior al conductor el camp és tangent a la superfície, com es pot veure en el
conductor en equilibri electrostàtic del dibuix.
En
SG
 
E0

Si l’àrea de cada base del cilindre que forma la superfície de Gauss SG és S, el flux del camp
elèctric a través de SG és:
       
   E  dS   E  dS   E  dS   E  dS  0  0  En S.
SG SG(Base interior) SG(Lateral) SG(Base exterior)
Com que la càrrega continguda a l’interior de SG és la càrrega superficial de densitat 

dipositada en una àrea S sobre el conductor, Qinterior a SG  S . I la llei de Gauss implica:
  S 
SE  dS  En S   0
G
 En 
0
.
(d) La superfície d’un conductor en equilibri electrostàtic és una superfície equipotencial. Com
ja ha estat vist, el camp elèctric just a fora de la superfície d’un conductor en equilibri
electrostàtic és perpendicular a la superfície en qualsevol dels seus punts. Per tant si es calcula
la diferència de potencial
B  
VB  VA    E  dr ,
A
entre dos punts arbitraris de la superfície del conductor, sempre es pot escollir un camí que vagi
de A a B sobre la superfície del conductor, ja que els camps electrostàtics són conservatius i, en
conseqüència, la diferència de potencial entre dos punts és independent del camí. Per tant,

sempre hi haurà un camí de A a B per al qual el camp E serà perpendicular al desplaçament
  
elemental dr en tots els punts del camí. De manera que E  dr  0 , VB  V A  0, i VB  V A , la
qual cosa permet concloure que la superfície del conductor és una superfície equipotencial, i que
en tot el conductor el potencial elèctric té un mateix valor.
Exemple 3.15.
Quan un conductor, amb càrrega neta o bé neutre, es situa en una regió de l’espai en què hi ha

un camp elèctric E 0 , immediatament s’origina un procés de redistribució de la càrrega lliure del
conductor fins que s’aconsegueix una configuració de la càrrega tal que contraresta el camp

extern E 0 i el camp resultant dins del conductor és zero.
Justificarem aquesta propietat dels conductors en el cas particular d’un conductor neutre, en
forma de paral·lelepípede, i situat perpendicularment a la direcció d’un camp elèctric uniforme
 
extern E0  const. , com es pot veure en el dibuix.

 
E0  const.
Resolució:

El camp elèctric extern E0 exercirà una força sobre els electrons lliures del conductor que els
desplaçarà en la direcció del camp però en sentit contrari. Així, hi haurà un desplaçament
d’electrons, que s’acumularan en la cara anterior del conductor perpendicular al camp, i
romandran en la superfície degut a la força de cohesió interna exercida pels àtoms del

conductor. Si el camp elèctric extern E0 és molt intens, els electrons poden ser extrets de la
superfície del conductor. En electrònica, aquest fenomen s’anomena emissió de camp.
L’acumulació d’electrons lliures en una cara del conductor implicarà que, simultàniament,
aparegui una acumulació de càrrega positiva en la cara oposada. Aquestes càrregues que
apareixen en les superfícies s’anomenen càrregues elèctriques induïdes. Si el conductor és
neutre, les quantitats de càrrega acumulades en les dues superfícies seran iguals, però de signe
contrari, Q i Q.
Evidentment, les càrregues Q i Q acumulades en les cares oposades induiran un camp elèctric
 
Ei dins del conductor, oposat al camp extern E0 . La quantitat de càrrega induïda serà aquella
 
que sigui necessària perquè el camp induït Ei dins del conductor contraresti el camp extern E0 ,
  
de manera que Ei   E0 i el camp elèctric E resultant dins del conductor sigui zero. És a dir,
   
de manera que E  E0  Ei  0, com es pot veure en el dibuix.
 
E0 Q Q E0
Relacions:  
 
      
Ei  E( Q )  E(  Q )  E 0
  
   
Ei   E0   E  0.  
   
E  Ei  E 0   
 
 
 

3.6. Dielèctrics: polarització de la matèria
Dipol elèctric
 Un dipol elèctric és un sistema format per dues càrregues puntuals del mateix valor però de
signe contrari, q i q, separades una “petita” distància d. Per a un dipol, es defineix un
moment dipolar elèctric com
 
p  qd (3.28)

essent d el vector determinat per les dues càrregues i dirigit de q a q, com es pot veure
en el dibuix:

q d
  q

p  qd
De la definició de l’equació (3.28) es dedueix que el moment dipolar elèctric té dimensions de

càrrega per longitud. Per tant, en el Sistema Internacional el moment dipolar elèctric s’expressa
en coulombmetre (Cm).
En parlar de “petita” distància, entre cometes, es vol indicar que es tracta de distàncies
microscòpiques, de distàncies comparables a les dimensions dels àtoms i de les molècules.
Perquè, de fet, com es veurà, els dipols elèctrics que interessa més d’estudiar són dipols
moleculars.
 Dielèctric: s’anomenen dilèctrics (o aïllants) els materials que no contenen càrregues

elèctriques que es puguin desplaçar lliurement en el seu interior. Els materials dielèctrics
són mals conductors, tant del corrent elèctric com de la calor.
En els àtoms aïllats, el centre de massa de les càrregues negatives dels electrons coincideix amb
el centre de massa de la càrrega positiva dels protons del nucli. Però en presència d’un camp

elèctric extern E 0 , els electrons es desplacen en sentit oposat al camp, mentre que el nucli
tendeix a fer-ho en el sentit del camp. Aleshores es diu que l’àtom s’ha polaritzat, que s’ha

transformat en un dipol elèctric de moment dipolar p . També hi ha molècules de substàncies
en què el centre de massa de les càrregues negatives dels electrons coincideix amb el centre de
massa dels protons dels nuclis. Aquestes molècules s’anomenen no polars, perquè no formen
dipols elèctrics i el seu moment dipolar elèctric és zero. Les molècules de diòxid de carboni
(CO2), d’hidrogen (H2), de metà (CH4) o bé de tetraclorur de carboni (CCl4) són exemples de
molècules no polars.
D’altra banda, hi ha molècules en què el centre de massa de les càrregues negatives dels
electrons no coincideix amb el centre de massa dels protons dels nuclis. Aquestes molècules

s’anomenen polars, perquè formen dipols elèctrics i tenen un moment dipolar elèctric
permanent distint de zero. L’aigua (H2O), el monòxid de carboni (CO), l’àcid clorhídric (HCl) o
bé l’amoníac (NH3) són exemples de substàncies formades per molècules polars.
Exemples de molècula no polar i de molècula polar.

 
  
p0 p
Molècula no polar Molècula polar
Per tant, es poden considerar dos tipus de dielèctrics: dielèctrics no polars (els seus constituents
no formen dipols elèctrics), i dielèctrics polars (els seus constituents formen dipols elèctrics).
Tanmateix, hi ha substàncies dielèctriques molt més complexes i no tots els dielèctrics estan
formats per molècules, com és ara el clorur de sodi, que està format per ions individuals que
interaccionen amb una gran nombre d’altres ions. O bé les substàncies vítries, amorfes i sense
estructura cristal·lina. O, també, els silicats, d’estructura complexa i en els quals, estrictament,
no es pot parlar ni de molècules ni de ions individuals.

De tota manera, quan un dielèctric està sota l’acció d’un camp elèctric extern E 0 , el camp
exerceix un força sobre els electrons dels àtoms que formen el material i els desplaça en sentit
oposat al camp, mentre que el nuclis tendeixen a desplaçar-se en el sentit del camp. El resultat
és la distorsió de la configuració de la càrrega elèctrica.

Si el dielèctric no és polar, l’efecte d’un camp elèctric extern E0 és de polaritzar els seus

constituents: apareixen dipols elèctrics induïts, amb un moment dipolar elèctric p distint de

zero. I aquests dipols tendeixen a orientar-se de manera que el seu moment dipolar elèctric p
sigui paral·lel a la direcció del camp.

Si el dielèctric és polar, la presència d’un camp elèctric extern E 0 exerceix unes forces,
   
F ( )  q  E0 i F (  )  q  E0 , que originen un moment de torsió que tendeix a orientar els

dipols amb el moment dipolar elèctric p paral·lel al camp, com es pot veure en el dibuix.


E0

F ( )
 
F ()


En qualsevol cas, l’estat final d’un dielèctric sota l’acció d’un camp elèctric extern E 0 és un
estat en què els constituents del dielèctric formen dipols elèctrics que tendeixen a orientar-se en
la direcció del camp. Aleshores, es diu que el dielèctric s’ha polaritzat. En el dibuix es pot veure
una representació simbòlica del cas particular d’un dielèctric polaritzat en què tots els dipols
estan alineats en la direcció del camp.

E0
     
       
         
           
         
       
     

Mostra de materialdielèctric polarizatsota l' acció d' un camp elèctricextern E0 .
Càrrega de polarització (o càrrega lligada)

Com es pot observar en la representació simbòlica de la mostra de material dielèctric polaritzat,
a l’interior del dielèctric, la disposició alineada dels dipols elèctrics fa que la càrrega positiva
d’un dipol es neutralitzi amb la càrrega negativa del dipol adjacent. En canvi, la càrrega
negativa dels dipols que són just a tocar la superfície de la part esquerra del dielèctric resta
sense neutralitzar, de manera que en aquesta superfície apareix una càrrega elèctrica residual
negativa, amb una densitat superficial  P . Semblantment, a la part dreta del dielèctric apareix
una càrrega elèctrica residual positiva, amb una densitat superficial  P .
Pel fet que aquestes càrregues que apareixen en els costats oposats del dielèctric no es poden
desplaçar lliurement sinó que romanen fixes just a tocar la superfície del material, s’anomenen
càrregues “lligades” o, també, càrregues de polarització. El nom de càrrega lligada evoca

l’anomenada càrrega lliure, la càrrega que es pot desplaçar lliurement i és pròpia dels materials
conductors.
La discussió de la polarització d’un dielèctric s’ha basat en un cas particular idealitzat de

polarització uniforme, en què només apareix càrrega de polarització a la superfície del
dielèctric. Un estudi més detallat, però, demostra que en un dielèctric polaritzat també pot
aparèixer càrrega de polarització a l’interior del dielèctric, caracteritzada per una densitat de
càrrega volumètrica P.
La densitat de càrrega volumètrica de polarització apareix quan en un element de volum del
dielèctric la càrrega de polarització desplaçada cap a l’exterior del volum és diferent de la
càrrega desplaçada cap l’interior, a causa d’una polarització no uniforme. Més endavant, es
donaran expressions matemàtiques per a les densitats de càrregues de polarització.
Per tant, en parlar de càrrega elèctrica de polarització, designada com QP, s’ha de tenir en
compte la contribució tant de la càrrega superficial de polarització, caracteritzada per una
densitat P, com la de la càrrega volumètrica de polarització, caracteritzada per una densitat P.
Càrrega lliure i càrrega lligada

Per establir una diferència entre càrrega lliure i càrrega lligada, anomenarem càrrega lligada a la
que resulta de l’acumulació de càrrega deguda als desplaçaments que tenen lloc a escala
molecular en els processos de polarització de la matèria.
Els electrons responsables de la conducció en un conductor metàl·lic i les càrregues que es
puguin injectar en un dielèctric, provingudes de l’exterior del dielèctric, s’anomenen càrregues
lliures, malgrat que les càrregues externes injectades en un material dielèctric no es puguin
desplaçar lliurement dins el dielèctric.
Exemple 3.16.
Calcularem el camp i el potencial elèctrics

originats en un punt P per un dipol elèctric P(x, y, z)
disposat sobre l’eix X, amb el centre del dipol a
l’origen de coordenades i una distància d entre les
càrregues que formen el dipol, com es pot veure en
r1 r2
el dibuix .
r
O 
X
q q
d

Resolució:
Primer calcularem el potencial elèctric V originat en el punt P, i després amb l’operació gradient
determinarem el camp. Com que el dipol és un sistema discret de dues càrregues puntuals,
llavors:
q  1 1
V ( P)    .
4 0  r2 r1 
Pel teorema del cosinus,
2 2
d  d 
r12  r22     rd cos i r22  r22     rd cos
2 2
o bé,
1 2 1 2
r  d  d  r  d  d 
2 2
 1     cos  i  1     cos  .
r1   2r  r  r2   2r  r 
Per a un dipol molecular la distància d entre les càrregues és molt més petita que la distància r a
on es vol calcular el potencial elèctric. Per tant, es compleix que d << r, i un desenvolupament
en sèrie de Taylor que negligeixi termes d’ordre superior a d 2 / r 2 permet escriure les
expressions:
r 1 d2 d  r 1 d2 d 
 1   2  cos   i  1   2  cos   ,
r1 2  4r r  r2 2  4r r 
de manera que
q 1 1 1 qd cos  1 p cos 
V ( P)       ,
4 0  r2 r1  4 0 r 2
4 0 r 2
En aquesta expressió, es pot observar que el potencial elèctric degut a un dipol és inversament
proporcional al quadrat de la distància, i per tant decau més ràpidament que el potencial elèctric
d’una càrrega puntual.
Per calcular els components del camp amb l’operació gradient en coordenades cartesianes, cal
x
tenir en compte que r 2  x 2  y 2  z 2 , i que cos  . Per tant
r
 x
p 
p cos
1 1 r 1 px
V ( P)   
4 0 r 2
4 0 x y z
2 2 2

4 0 x  y  z 2
2 2
 
3/ 2
.
Aleshores,

V p  r 3  3x 2 r  p  3x 2 1 
Ex        
x 4 0  r6  4  r 5  r 3 ,

 0  
V 3 p xy
Ey    ,
y 4 0 r 5
V 3 p xz
Ez    .
z 4 0 r 5
El mòdul del camp elèctric és
2
p  3x 2  9x2 y 2 9x2 z 2
E  2  1   .
4 0 r 3  r  r4 r4
 
Aquesta expressió indica que també el camp elèctric d’un dipol, inversament proporcional al
cub de la distància, decau més ràpidament que el camp degut a una càrrega puntual. Això és fa
palès si es considera que el punt P està sobre la vertical del centre del dipol, és a dir, quan x  0,
de manera que el mòdul del camp és:
1 p
E
4 0 r 3
Exemple 3.17.
Calcularem el moment del parell de forces que fa girar un dipol elèctric situat en un camp
elèctric uniforme, com es pot veure en el dibuix.
 
E  const. E  const.
 
F ( )  F ( )
   d q
F () F ()

q
Resolució:
Si el camp és uniforme, F (  ) i F ( ) constitueixen un parell de forces que farà girar el dipol en
el sentit de les agulles del rellotge, i d’acord amb la definició de moment d’un parell de forces,
        
M  d  F (  )  d  (q  E )  (q  d )  ( E )  p  E ,
 
on p  q  d és el moment dipolar elèctric del dipol.
Per tant, en un camp elèctric uniforme el moment del parell de forces que actua sobre dipol és:
  
M  p E (3.29)

Exemple 3.18.
Calcularem la variació d’energia potencial electrostàtica deguda a la rotació d’un dipol elèctric
 
de moment dipolar p situat en un camp elèctric uniforme E , de manera que l’angle entre el
moment i el camp és , com es pot veure en el dibuix.
 q
p

q 
E  const.
Resolució:
El treball elemental dW fet per un moment de torsió de mòdul M en una rotació elemental d és:
dW  M d .
Per tant, en el cas del dipol, el treball elemental s’expressa com:

dW  M d   pE sin  d ,
on el signe menys apareix per indicar que el moment tendeix a disminuir el valor de l’angle .
En una rotació des d’un angle inicial 1 a un angle final 2, el treball fet pel moment de torsió
serà:
2 2
W1 2   ( pE sin  ) d  ( pE )  sin  d  pE cos  2  pE cos 1 .
1 1
Tenint present que el camp electrostàtic és conservatiu, es pot escriure

W1 2  U  U1  U 2  ( pE cos 1 )  ( pE cos  2 ),
i si s’escull com a origen d’energia potencial U (  2 )  0, aleshores l’energia potencial
electrostàtica d’un dipol elèctric es pot expressar com:
 
U ( )   pE cos    p  E.
Conclusió:
L’energia potencial electrostàtica associada a un dipol elèctric en un camp elèctric uniforme si

s’escull com a origen d’energia potencial U (  2 )  0 és:
 
U ( )   p  E   pE cos  (3.30)

Exercici 3.12.
Per a l’energia potencial U() d’un dipol, imposeu les condicions de mínim d’una funció,
dU d 2U
0 i 0
d d 2
per comprovar que el valor mínim de l’energia potencial, U   pE, s’assoleix quan el moment
dipolar del dipol és paral·lel al camp, és a dir quan l’angle  és zero. De manera equivalent,
comproveu que quan    l’energia potencial és màxima, U   pE .

Així, doncs, quan el moment dipolar p és paral·lel al camp elèctric, el dipol està en una posició
d’equilibri estable, i quan el moment dipolar és antiparal·lel al camp es troba en una posició
d’equilibri inestable.
Vector polarització
Per poder caracteritzar l’estat de polarització d’un material dielèctric és defineix el vector de

polarització, P , com el moment dipolar elèctric per unitat de volum

Si p és el moment dipolar mitjà mesurat en les molècules del dielèctric i si N és el nombre de

molècules per unitat de volum, llavors la polarització P del dielèctric s’expressa com:
 
PN p

És fàcil de comprovar que la polarització elèctrica P té dimensions de càrrega per unitat de
superfície i, per tant, en el SI d’unitats s’expressa en C/m2. És a dir, la polarització elèctrica té
les mateixes unitats que la densitat superficial de càrrega elèctrica .
Com a exemple per tenir una idea orientativa sobre l’ordre de magnitud del nombre N de
molècules per unitat de volum, es pot dir que, en condicions normals de pressió i de temperatura
(1 atm i 0 C), per a l’aigua, N  31028 molècules/m3.
Un material dielèctric polaritzat originarà, d’una banda, un camp elèctric al seu exterior i,
d’altra banda, també n’originarà en el seu interior. Però a l’interior del dielèctric, prop dels
àtoms, hi pot haver camps elèctrics d’una intensitat extraordinària, associats als àtoms o a les
molècules que formen el dielèctric. Aquests camps tant intensos són els anomenats camps
elèctrics microscòpics (o camp local), que fluctuen de manera extraordinària d’un punt a un
altre i també en un mateix punt amb el pas del temps.


El camp elèctric E mesurable a l’interior d’un dielèctric és un camp macroscòpic que
representa el valor mitjà en l’espai i en el temps de les fluctuacions de la intensitat de camp
elèctric dins el dielèctric. En parlar de camp elèctric dins un dielèctric, si no es fa cap referència
explícita al camp microscòpic o camp local, se sobreentén que es tracta del camp macroscòpic

E resultant.
Camp elèctric generat per un dielèctric polaritzat

En comptes de calcular directament el camp elèctric, és més pràctic de calcular primer el
potencial elèctric degut als dipols del dielèctric polaritzat i després obtenir el camp amb
 
l’operació gradient, E  V . Però com que, en aquest cas, el càlcul del potencial elèctric
requereix unes tècniques matemàtiques que cauen fora de l’abast d’aquest curs, ens limitarem a
donar-ne els resultats. En el llibre de LORRAIN/CORSON, o bé en el de REITZ/
MILFROD/CHRISTY, citats a la bibliografia es pot veure el procediment matemàtic per obtenir el
potencial.
Es tracta de calcular el potencial elèctric V creat en un punt P exterior o interior al dielèctric,
P
P’ r̂ r
Dielèctric
dv
polaritzat

r
En aquest dibuix, dv representa un element de volum de dielèctric polaritzat situat en un punt
  
P, determinat pel vector de posició r  respecte a l’origen O. La polarització P(r ) de
l’element de volum dv originarà un potencial elèctric elemental dV en el punt P situat a una
distància r de l’element de volum, essent rˆ el vector unitari dirigit de P cap a P.
 
Si dp  P(r ) dv és el moment dipolar elèctric associat a l’element de volum dv, aleshores el
potencial elèctric elemental dV en el punt P es pot expressar com:
  
1 dp  rˆ 1 P(r )  rˆ
dV ( P)   dv 
4 0 r 2 4 0 r2
El potencial elèctric en el punt P serà la suma de les contribucions de tots els elements de volum
que formen el dielèctric, és a dir,
 
1 P(r )  rˆ
4 0 Vo
V ( P)  dv  (3.31)
r2

on la integral s’estén a tot el volum Vo que ocupa el dielèctric. Després d’unes manipulacions
matemàtiques que, com ja ha estat dir, cauen fora de l’abast d’aquest curs, s’arriba a la següent

expressió general del potencial elèctric en funció del vector de polarització P :
   
1 P  dS  1 (  P)
4 0  So r 4 0 Vo
V ( P)   dv, (3.32)
r

essent So la superfície que delimita el volum Vo que ocupa el dielèctric i essent dS  la

representació vectorial d’un element de la superfície de So. La prima en l’operador nabla,  ,
indica que l’operador s’ha de calcular respecte a les coordenades amb prima, és a dir:
  P Py Pz
  P  x   (3.33)
x' y ' z '

Com que el vector de polarització P té dimensions de densitat superficial de càrrega, C/m2 en
 
el SI, la divergència   P ha de tenir dimensions de densitat volumètrica de càrrega, C/m3 en
el SI. Per tant, la dependència de 1/r dels dos integrants i els coeficients de les integrals en la
relació (3.32) evoquen l’expressió d’un potencial elèctric originat per una distribució superficial
de càrrega, en cas de la integral de superfície, i per una distribució volumètrica de càrrega, en el
cas de la segona integral.

Així, doncs, es pot establir la següent correspondència entre el vector de polarització P i les
densitats de càrrega:

 p  P  n̂, (3.34)
 
 P    P. (3.35)
on, P és la densitat superficial de càrrega de polarització, P és la densitat volumètrica de

càrrega de polarització, i n̂ és un vector unitari normal a la superfície del dielèctric i orientat
cap a l’exterior del dielèctric. L’equació (3.34) s’obté tenint en compte que
   
P  dS   P  (dS )nˆ  ( P  nˆ ) dS  a l’equació (3.32).
D’acord amb l’expressió (3.34), la densitat superficial de càrrega de polarització P és el


component del vector P de polarització normal a la superfície del dielèctric. Mentre que la
densitat volumètrica P de càrrega de polarització és una mesura de la no uniformitat de la
 
polarització P del dielèctric. És a dir, polarització uniforme equival a P constant, la qual cosa
 
implica  P    P  0.
Cal precisar, però, que les expressions (3.34) i (3.35) de les densitats de càrrega de polarització
s’han obtingut amb la hipòtesi que el dielèctric està format per molècules. Si el dielèctric no està
constituït per molècules ben definides, llavors els valors de P i de P poden ser força arbitraris
i la situació resulta molt més complexa.
Conclusió:

El potencial elèctric creat per un dielèctric polaritzat és pot expressar en funció de distribucions
de càrrega de polarització, caracteritzades per les densitats de càrrega de polarització P i P,
de forma equivalent al potencial elèctric originat per distribucions de càrrega lliure, de densitats

 i . I, en conseqüència, la intensitat del camp elèctric macroscòpic E en un punt qualsevol de
l’espai (a l’interior o a l’exterior del dielèctric) també es pot expressar en funció de distribucions
de càrrega de polarització P i P.
   
 1 P  dS  1 (  P)
4 0  So r 2 4 0 Vo
E ( P)  rˆ  rˆ dv
r2
(3.36)
1  P dS  1  P dv
4 0  So r 2 4 0 Vo r 2
 rˆ  rˆ .
En el cas més general, quan simultàniament hi ha dielèctrics polaritzats i distribucions de

càrrega lliure, caracteritzades per densitats  i , el potencial i la intensitat de camp elèctrics
s’obtenen considerant densitats de càrrega totals definides com
T    P T     P
mitjançant les expressions
1 (   P )dS  1 (    P )dv 
4 0  S V
V ( P)   (3.37)
o r 4 0 o r
 1 (   P )dS  1 (    P )dv 
4 0  S 4 0  V
E ( P)  rˆ  rˆ (3.38)
o r2 o r2
Ara, So i Vo representen les superfícies i el volum, respectivament, que contenen les

distribucions de càrrega.
Susceptibilitat elèctrica
L’expressió (3.36) indica una estreta relació entre la polarització d’un material dielèctric,
 
caracteritzada pel vector de polarització P , i la intensitat de camp elèctric macroscòpic E .
En introduir el concepte de polarització d’un material dielèctric s’ha considerat que el fenomen
de polarització es produeix quan el dielèctric està sotmès a l’acció d’un camp elèctric extern

E 0 . El grau de polarització del dielèctric, però, també depèn de les propietats de les molècules
que el constitueixen. Més encara, qui determina el moment dipolar de les molècules és
l’anomenat camp elèctric microscòpic o camp local.
De tota manera, des del punt de vista macroscòpic, el comportament d’un material dielèctric

s’especifica completament per mitjà d’una relació entre la polarització P i el camp elèctric
  
macroscòpic E resultant en el dielèctric. Aquesta relació, P  f (E ) , es determina de forma
experimental i s’anomena equació constitutiva.

 
L’expressió més simple de la relació P  f (E ) és en el cas de dielèctrics LHI, és a dir,
dielèctrics que, alhora, són:
 Lineals: la polarització és directament proporcional al camp elèctric.
 Homogenis: tenen les mateixes propietats físiques en tots els punts.
 Isòtrops: tenen les mateixes propietats físiques en totes les direccions.
Bona part dels dielèctrics més usuals compleixen aquestes tres propietats, i en aquest cas
particular la polarització del dielèctric en funció del camp elèctric és:
 
P   e 0 E. (3.39)
 és la lletra “chi” de l’alfabet grec, i e és una quantitat escalar adimensional característica del
dielèctric que s’anomena susceptibilitat elèctrica del material dielèctric. A l’espai buit, e  0.
Observacions:
 Si el dielèctric no és homogeni, lineal i isòtrop (LHI), la susceptibilitat elèctrica e pot


dependre tant del mòdul com de la direcció del vector camp elèctric E resultant dins el

dielèctric. En aquest cas,  e  f (E ), i e és un tensor, en comptes d’un escalar.
 Alguns materials dielèctrics, anomenats ferroelèctrics, tenen una polarització


permanent, P0 , encara que no estiguin sotmesos a cap camp elèctric extern. Aquests
materials es coneixen amb el nom de electrets.
Llei de Gauss en presència de dielèctrics: Desplaçament elèctric

En el cas més general, quan simultàniament hi ha dielèctrics polaritzats i distribucions de
càrrega lliure, la llei de Gauss segueix essent aplicable amb la novetat que la càrrega neta total
continguda a la regió limitada per la superfície gaussiana ha de comptabilitzar la suma de les
carregues lliures, Q, més les càrregues de polarització, QP. Així, l’equació (3.18) esdevé:
  Q  QP
 SE  dS  0
(3.40)
Com que la polarització d’un dielèctric comporta la redistribució interna de la càrrega a nivell
molecular sense guanyar-ne ni perdre’n globalment, la càrrega de polarització neta acumulada
en el conjunt d’un dielèctric a conseqüència de la seva polarització és sempre zero. Per a que a
conseqüència de la polarització s’acumuli una càrrega positiva en un punt del dielèctric, ha de
quedar una càrrega negativa de mateix valor absolut en un altre punt del mateix dielèctric.
Efectivament, un dielèctric polaritzat de volum V i de superfície S (V ) acumula una càrrega
neta de polarització

   
QP    P dV    P dS      P dV   P  dS
V S (V ) V S (V )
   
Aplicant el teorema de la divergència (  (  P)dV   P  dS , ) a l’integral de volum resulta
V S (V )
   
QP    P  dS    dS  0 .
P
S (V ) S (V )
Al aplicar la llei de Gauss amb l’equació (3.40), quan els dielèctrics estan del tot a l’interior de
la regió delimitada per la superfície gaussiana S (la superfície gaussiana S no talla al
dielèctric) la càrrega neta total de polarització serà zero, QP  0 . En el cas general, amb
dielèctrics introduïts només parcialment (que tenen una part dins i una altra fora de la regió
interior) la càrrega neta total de polarització pot ser diferent de zero i s’ha d’avaluar.
Considerem un dielèctric introduït parcialment a la regió delimitada per una superfície

gaussiana S de manera que una part del dielèctric, el volum Vin i la superfície S in estan a dins i
la resta, el volum Vex i la superfície S ex estan a fora, tal com es pot veure a figura. La part de la
superfície gaussiana S que queda dins del dielèctric es representa com S dd i la part de la
superfície gaussiana que queda fora del dielèctric es representa com S fd , de manera que
S  S dd  S fd .
Aplicant la llei de Gauss a la superfície S s’obté
  Q  QP  
 E  dS  0
   0 E  dS  QP  Q (3.41)
S S
S ex
S fd
S dd
Vex Vin
S in
S  S dd  S fd
La càrrega neta total de polarització a l’interior de la regió delimitada per la superfície gaussiana

S es pot avaluar en funció de la polarització P del dielèctric
   
QP    P dV    P dS     P dV   P  dS
Vin Sin Vin Sin

Tenint en compte que el volum de dielèctric Vin està delimitat per la superfície tancada
S dd  Sin , i aplicant el teorema de la divergència s’obté
     
QP    P  dS   P  dS     dS
P
S dd  Sin Sin S dd

Fora del dielèctric no hi ha moments dipolars elèctrics i el vector polarització P és zero. En
conseqüència, el flux de polarització a través de la superfície S fd és zero, i la càrrega neta de
polarització es pot reescriure com
     
QP    P  dS    P  dS   P  dS
S dd S dd  S fd S
Finalment, substituint la càrrega neta total de polarització a l’equació (3.41), la llei de Gauss es
pot reescriure de la manera següent
  
 ( 0 E  P)  dS  Q (3.42)
S
 
Es pot observar que aquesta expressió representa el flux del vector ( 0 E  P) a través de la
superfície tancada S, i que aquest flux està relacionat únicament amb la càrrega elèctrica lliure
continguda a l’interior de la regió delimitada per la superfície tancada S. Aquesta propietat

singular suggereix la conveniència de definir el vector desplaçament elèctric D com:
  
D   0 E  P. (3.43)

Amb el vector desplaçament elèctric D , la llei de Gauss en forma integral és:
 
  dS  Q,
D
S
(3.44)
essent Q la càrrega elèctrica neta lliure continguda a l’interior de la superfície S.
Així, doncs, la llei de Gauss es pot enunciar com:

El flux del vector desplaçament elèctric a través d’una superfície tancada
qualsevol és igual a la càrrega elèctrica neta lliure continguda a l’interior de la
superfície.
Per tant, el vector desplaçament elèctric és un vector auxiliar molt útil, perquè permet expressar
relacions fonamentals del camp elèctric, com ara la llei de Gauss, únicament en funció de la
càrrega elèctrica lliure, sense haver de considerar la càrrega elèctrica de polarització.
Observacions:

 A l’exterior d’un dielèctric, el vector de polarització P és zero, i d’acord amb la
 
definició (3.43) del vector de desplaçament, D   0 E.


 Les línies de flux associades al vector desplaçament elèctric D comencen o acaben

únicament en les càrregues lliures, mentre que les línies de força associades al camp E
comencen i acaben tant en les càrregues lliures com en les càrregues lligades (o de
polarització).

 El fet que les línies de flux del vector D únicament estiguin determinades per les

càrregues lliures, no vol pas dir que la magnitud i la direcció de D en un punt només

depengui de les càrregues lliures. La definició de D en l’expressió (3.43) indica
  
clarament que aquest vector depèn tant de E com de P . Per tant, el vector D depèn
tant de les càrregues lliures com de les de polarització.

 La magnitud que únicament depèn de les càrregues lliures és el flux de D , és a dir,
 
l’expressió:  D  dS  Q  càrrega neta lliure continguda en S .
S
 
Relació entre el vector D i vector E en dielèctrics LHI
  
La relació D   0 E  P correspon a una definició de validesa general, i com que en el cas
particular d’un dilèctric lineal, homogeni i isòtrop (LHI) la relació entre el vector de polarització
   
P i el camp elèctric E és P   e  0 E, es pot escriure:
  
D   0 E  P
      
    D   0 E   e  0 E  (1   e )  0 E   0 E  E ,
P   e 0 E 

essent  i  paràmetres definits com:
  1  e , (3.45)
   0 . (3.46)
  (la lletra “kappa” de l’alfabet grec) s’anomena la permitivitat elèctrica respecte a

l’espai buit, constant dielèctrica, o bé capacitat inductiva específica. La constant
dielèctrica  és adimensional, a més,   1 sempre.
  s’anomena la permitivitat elèctrica del medi, i és un paràmetre que expressa la

influència del medi dielèctric sobre les forces d’atracció i de repulsió entre cossos amb
càrrega elèctrica.

 Molt sovint, la constant dielèctrica  s’indica com r. És a dir:  r    , la qual
0
cosa justifica que  (o bé r) s’anomeni permitivitat elèctrica relativa al buit. És obvi
que a l’espai buit   1. A l’aire,  1.
Finalment, doncs, en un dielèctric LHI, la relació entre el vector desplaçament elèctric i el camp
elèctric és:
 
D  E, (3.47)

   
i a l’espai buit, com que   1 es compleix: D  E   0 E   0 E .
En la taula següent es poden veure els valors de la constant dielèctrica  d’alguns materials
dielèctrics.
Material dielèctric Constant dielèctrica 
Espai buit 1
Aire 1,006
Baquelita 4,9
Vidre “Pyrex” 5,6
Mica 5,4
Teflon 2,1
Paper 3,7
Porcellana 7
Òxid d’alumini 11
Diamant 5,7
Titaniat d’estronci 233
Ceràmiques diverses 200 - 12000
Oli 2
Membrana cel·lular 7-9
Aigua 80
Com acabem de veure, en un medi dielèctric lineal, homogeni i isòtrop (LHI), és compleix
 
D  E, per tant, en un dielèctric d’aquesta mena la llei de Gauss prendrà la forma:
 
 S  dS  Q  E  dS  Q ,
D
   S (3.48)
D  E  

on Q és la càrrega neta lliure continguda a l’interior de la superfície S.
Si es compara l’expressió (3.48) de la llei de Gauss en un medi dielèctric LHI amb la llei de
Gauss a l’espai buit
  Q
 SE  dS   0 ,
es pot observar que l’efecte del medi dielèctric es reflecteix en el canvi de 0 per . Així, doncs,
la llei de Coulomb per a dues partícules amb càrrega elèctrica immergides en un medi dielèctric
LHI prendrà la forma:

 1 q1q 2
F12  rˆ12 . (3.49)
4 r122
De manera equivalent, la intensitat de camp i el potencial elèctrics originats en un punt P per

una càrrega puntual q immergida en un dielèctric LHI a una distància r de P s’expressen,
respectivament, com:
 1 q
E rˆ, (3.50)
4 r 2
1 q
V  . (3.51)
4 r
Observació: com que   0 i  1 per a qualsevol dielèctric (  1 en el buit, i a l’aire  
1), llavors sempre es compleix que   0. Per tant, es pot concloure:
La presència d’un medi dielèctric redueix la intensitat de les interaccions
electrostàtiques, a causa de l’efecte d’apantallament originat per la polarització
del material dielèctric.
3.7. Capacitat i condensadors

Considerem una esfera conductora de radi R i càrrega elèctrica neta Q que es troba aïllada de
qualsevol influència elèctrica, per la qual cosa la càrrega estarà uniformement repartida en la
superfície de l’esfera. Com ja ha estat vist en els apartats anteriors, el camp elèctric que aquesta
distribució de càrrega origina al seu exterior és
 1 Q
E rˆ,
4 0 r 2
i la superfície de l’esfera serà una superfície equipotencial que, amb condicions normals a
l’infinit (c.n.), tindrà un potencial elèctric V de valor
R   1 Q
V    E  dr  .
 4 0 R
El fet que la superfície d’un conductor en equilibri electrostàtic sigui una superfície
equipotencial permet parlar del potencial del conductor. I com indica la darrera expressió, el
potencial elèctric és directament proporcional a la càrrega del conductor. Tanmateix, es pot
observar que el quocient entre la càrrega Q i el potencial V és una quantitat de valor constant. És
a dir:
Q
 4 0 R  const.
V
Tot i que aquest resultat s’ha obtingut per al cas particular d’un conductor esfèric, es compleix
per a qualsevol conductor carregat, aïllat i en equilibri electrostàtic, i el valor de la constant de

proporcionalitat entre la càrrega i el potencial només depèn de la geometria i de les dimensions

del conductor. Aquesta propietat és prou important per donar lloc a definir una magnitud
específica: la capacitat, designada amb el símbol C.
 Definició de capacitat: la capacitat C d’un conductor aïllat, amb càrrega elèctrica neta
Q i potencial elèctric V, es defineix com el quocient entre la càrrega i el potencial:
Q
C
V
Notes
 La capacitat és una magnitud escalar.
 La capacitat d’un conductor només depèn de la seva geometria i de les seves
dimensions.
 En el sistema internacional d’unitats (SI) la unitat de capacitat és el farad, en honor del

físic anglès Michael Faraday (1791-1867), i el símbol és F. És a dir:
1 coulomb
1 farad  , simbòlicament, 1 F  1 C/1 V.
1 volt
 El farad és una unitat de capacitat extraordinàriament gran. Com hem vist, la capacitat
d’una esfera conductora de radi R és C  4 0 R. Per tant, una esfera conductora que
C 1F
tingués 1 F de capacitat hauria de tenir un radi de valor R    9  109 m.
4 0 4 0
Tenint present que el radi de la Terra és RT  6,37  106 m, el radi de l’esfera
conductora hauria de ser més de mil vegades el radi de la Terra!
 Per expressar la capacitat són molt usuals els prefixes de submúltiples:  (micro), n
(nano), p (pico). 1 F  106 F, 1 nF  109 F, 1 pF  1012 F.
Definició de superfícies conductores en influència total: es diu que dues superfícies conductores
estan en influència total si totes les línies de força del camp elèctric que s’originen en l’una
acaben en l’altra. 
 
 
  
 
   
 
 



 

Exemple de dues superfícies conductores esfèriques en influència total

Condensadors
Si un conductor que té una càrrega elèctrica Q està situat a l’interior de la cavitat d’un altre
conductor, s’induirà un càrrega de valor Q en la superfície de la cavitat i s’aconseguirà un
sistema de conductors en influència total. Ara, doncs, amb el concepte de superfícies
conductores en influència total és possible de definir de forma precisa els dispositius elèctrics
anomenats condensadors.
Definició de condensador: un condensador és un dispositiu elèctric format per dues superfícies

conductores amb càrregues elèctriques del mateix valor però de signe contrari, Q i Q, en
influència total.
Notes
 Les superfícies conductores que formen el condensador s’anomenen plaques o bé

armadures del condensador. Les plaques estan unides a fils conductors, anomenats
terminals, que permeten connectar el condensador amb altres components elèctrics.
 Una de les dues plaques d’un condensador té una càrrega elèctrica de valor Q, i l’altra
placa té una càrrega de valor Q.
 La càrrega elèctrica neta d’un condensador és zero. Per tant, en parlar de la càrrega
d’un condensador es fa referència al valor absolut de la càrrega Q que hi ha en una
qualsevol de les dues plaques que el formen.
 La funció d’un condensador és acumular, emmagatzemar, càrrega elèctrica.
 Els condensadors més usuals són el pla, format per dues plaques conductores d’igual
superfície situades en paral·lel; el cilíndric, format per dos conductors cilíndrics de
radis diferents i concèntrics; i l’esfèric, format per dues esferes conductores de radis
diferents i concèntriques.
 Independentment que el condensador sigui pla, cilíndric o bé esfèric, un condensador

es representa amb el símbol:
 En el símbol d’un condensador, les línies verticals representen les plaques, i les
horitzontals els terminals.
 És habitual de posar un material dielèctric entre les plaques d’un condensador. El

dielèctric serveix perquè les plaques estiguin aïllades l’una de l’altra, alhora que fa de
suport mecànic per mantenir-les unides. D’altra banda, com es veurà, un condensador
amb dielèctric permet augmentar l’acumulació de càrrega en el condensador.
 Per aconseguir acumular càrrega en un condensador es connecten els seus terminals als
borns d’un generador de corrent continu, d’una bateria. Amb aquesta operació es diu
que es carrega el condensador. Un condensador connectat a una bateria es carrega de
forma gairebé instantània.
 El procés de càrrega d’un condensador connectat a una bateria consisteix a traspassar

electrons d’una placa del condensador a l’altra. La placa de la qual s’extreuen els

electrons queda carregada positivament, amb una càrrega de valor Q, i la placa que
rep els electrons queda carregada negativament, amb una càrrega de valor Q. La
bateria subministra l’energia necessària per traspassar càrrega d’una placa a l’altra.
 Si un condensador carregat es desconnecta de la bateria i es manté aïllat, la càrrega en

el condensador roman molt de temps constant. De tota manera, però, els condensadors
desconnectats de la bateria es van descarregant, a través de l’aire i també a causa de les
fuites internes.
 En el procés de càrrega d’un condensador, l’energia subministrada per la bateria es

converteix en energia potencial electrostàtica del sistema de càrregues del condensador:
un condensador carregat té energia potencial electrostàtica emmagatzemada.
 Com és obvi, entre les plaques d’un condensador carregat hi haurà un camp elèctric

d’intensitat E i les plaques estaran a una diferència de potencial
B  
V  VQ  VQ   V   E  dr , on A representa la placa negativa i B la positiva. El
A
procés de càrrega d’un condensador prossegueix fins que la diferència de potencial

entre les plaques del condensador és igual a la força electromotriu (fem) de la bateria.
 En augmentar la càrrega Q acumulada en un condensador augmenta la intensitat de

camp elèctric i la diferència de potencial V entre les seves plaques. Però, de manera
semblant al cas d’un sol conductor carregat i aïllat, el quocient entre la càrrega i la
diferència de potencial roman constant. Aquesta propietat porta a definir la capacitat
d’un condensador.
Capacitat d’un condensador

Definició de capacitat d’un condensador: la capacitat C és el quocient entre la càrrega elèctrica
Q del condensador i la diferència de potencial V entre les seves plaques. Formalment:
Q
C (3.52)
V
D’aquesta expressió, s’obtenen dues relacions equivalents:
Q  CV , (3.53)
Q
V  . (3.54)
C
Notes
 Com és natural, la capacitat d’un condensador també s’expressa en farad. Els
condensador més habituals tenen capacitats de l’ordre de pF, nF i F. Actualment,
però, amb la tecnologia moderna s’aconsegueixen condensadors de dimensions petites i
de capacitats de l’ordre de 1 F.

 La capacitat d’un condensador és una mesura de la disponibilitat per acumular càrrega

elèctrica.
 La capacitat d’un condensador només depèn de la geometria, de les dimensions dels

conductors que el formen i del medi que separa les plaques conductores. Com ja ha
estat dit més amunt, si s’augmenta la diferència de potencial V també augmenta la
càrrega Q, però el quocient Q/V roman constant.
 Com veurem, la presència d’un dielèctric entre les plaques d’un condensador augmenta
la capacitat, respecte a la capacitat del condensador quan entre les plaques hi ha el buit
o aire.
Tensió de ruptura o ruptura dielèctrica d’un condensador

De tot el que s’ha vist fins ara, és evident que la càrrega acumulada en un condensador depèn de
la diferència de potencial V entre els borns de la bateria a la qual es connecta el condensador i
de la seva capacitat. (La diferència de potencial entre els borns de la bateria també s’anomena
tensió, voltatge, o bé força electromotriu). I la càrrega en el condensador és directament
proporcional a la tensió que s’aplica als seus terminals, d’acord amb la relació Q  CV .
Tanmateix, si la tensió V s’augmenta indefinidament, s’arriba a una situació en què el camp

elèctric entre les plaques del condensador és tan intens que les molècules o bé els àtoms del
medi que separa les plaques s’ionitzen i es produeix una descàrrega elèctrica entre les plaques.
Aleshores es diu que hi ha hagut una ruptura dielèctrica, i que el condensador s’ha malmès.
Definició de tensió de ruptura: és la tensió màxima que es pot aplicar a les plaques d’un
condensador sense que es produeixi una ruptura dielèctrica en el seu interior.
Si hi ha un límit per a la tensió que es pot aplicar a un condensador, també hi haurà un límit per
a la intensitat de camp elèctric que hi pot haver entre les plaques: la intensitat de camp elèctric
màxima possible s’anomena tensió de ruptura dielèctrica. A vegades, també es parla de
resistència dielèctrica. A tall d’exemple, es pot dir que la ruptura dielèctrica de l’aire és d’uns
3106 V/m, la de la porcellana, 5,7106 V/m, la del vidre Pyrex, 14106 V/m, la del paper,
16106 V/m, la de la baquelita, 24106 V/m, la del Teflón, 60106 V/m, la de l’oli, 12106 V/m,
i la de la membrana cel·lular, 80106 V/m.
Per tant, es pot deduir que: la presència d’ un dielèctric dins un condensador augmenta la tensió
de ruptura del condensador.
Càlcul de la capacitat d’un condensador

Un exercici molt il·lustratiu és el càlcul de la capacitat d’alguns condensadors típics, com ara el
condensador pla, el cilíndric i l’esfèric. El resultat d’aquest càlcul palesa que la capacitat d’un
condensador només depèn de la geometria dels conductors que el formen i del medi dielèctric
que separa els conductors.

Capacitat d’un condensador pla

Un condensador pla està format per dues plaques conductores paral·leles d’igual superfície S
separades una distància d. Considerem que les càrregues elèctriques de les plaques són Q i Q
i que estan separades per l’aire. Per determinar la capacitat Q/V s’ha de trobar una relació entre
les dues magnituds Q i V. És a dir, s’ha d’expressar la tensió V entre les plaques del
condensador en funció de la càrrega Q.
Com que les plaques estan molt a prop l’una de l’altra, el camp elèctric entre elles és
aproximadament igual al camp creat entre dues plaques paral·leles infinites que tinguessin
densitats de càrrega elèctrica uniformes de valors:
Q Q
  i  
S S
Aleshores, el camp elèctric resultant dins el condensador pla és aproximadament un camp

uniforme, representat per línies de força paral·leles i equidistants entre les plaques del
condensador. Només als extrems del condensador el camp no és uniforme i les línies de força
presenten distorsió. Per fer el càlcul, però, deixarem de banda aquesta distorsió i aproximarem
el camp entre les plaques a un camp totalment uniforme, com es pot veure en el dibuix.

Q E  const. Q
 
 
Q Q
     
S S
 
 
d
S S
 V 
Recordant que el mòdul del camp elèctric creat per un pla indefinit uniformement carregat amb

una densitat  és E  , i com que els camps creats per les plaques positiva i la negativa
2 0
tenen la madeixa direcció i el mateix sentit el mòdul del camp resultant dins el condensador és:
  
E  EQ   EQ    
2 0 2 0  0
essent  el valor absolut de la densitat de càrrega superficial que hi ha en cadascuna de les

plaques del condensador. Com que el camp dins el condensador és un camp uniforme, llavors la
diferència de potencial V entre les plaques és:
 Q d
V  Ed  d
0 S 0
Aquesta relació entre la tensió i la càrrega del condensador permet deduir que la capacitat d’un
condensador pla és:

Q 0S
C  (3.55)
V d
Es pot observar que la forma d’aquesta expressió és conseqüència directa del fet que el
condensador estigui format per dues plaques paral·leles (condensador pla), i que el valor
d’aquesta capacitat només depèn de les dimensions del condensador: de la superfície S de les
plaques i de la distància d que les separa. La permitivitat elèctrica de l’espai buit 0 indica que
entre les plaques hi ha l’espai buit, o bé l’aire, on   1 i, per tant,   0  0.
Condensadors amb dielèctric

Si entre les plaques del condensador pla que s’ha analitzat hi hagués un dielèctric lineal,
homogeni i isòtrop (LHI) de constant dielèctrica  que ocupés tot el volum del condensador,
aleshores, el camp elèctric resultant en el dielèctric situat entre les plaques es veuria reduït per
E
un factor , com s’ha estudiat en l’apartat de camp elèctric en dielèctrics. És a dir: E  . Per

conseqüència, la capacitat del condensador augmentaria en un mateix factor . És a dir:
C  C.
Aquest resultat és de validesa general per a qualsevol condensador, amb la qual cosa es pot
concloure que:
Si un condensador qualsevol té una capacitat C quan entre les plaques hi ha

l’espai buit o bé l’aire, en introduir-hi un dielèctric de constant dielèctrica ,
que ocupi tot l’espai entre plaques, la capacitat del condensador augmenta en el
factor  i esdevé C.
De tot el que s’ha vist, es pot concloure que un dielèctric dins un condensador ofereix
avantatges diverses:
 Aïlla les plaques alhora que fa de suport mecànic per mantenir-les unides.
 Augmenta la capacitat del condensador.
 Augmenta la tensió de ruptura del condensador.
Exercici 3.13.
(a) Calculeu la capacitat d’un condensador pla format per dues plaques quadrades de 8 cm de
costat separades 2 mm a l’espai buit.
(b) Calculeu la superfície que haurien de tenir les plaques d’un condensador pla, separades 1
mm per un dielèctric de constant   6, perquè la capacitat fos 1 F.
Resp:: (a) C  28,32 pF; (b) S  18,83 km2.

Exemple 3.19.
En alguns teclats d’ordinador, cada tecla està connectada a una petita placa metàl·lica que
constitueix una de les dues plaques d’un condensador pla que conté aire com a dielèctric. Quan
es prem una tecla, la separació entre plaques disminueix i augmenta la capacitat del
condensador. Un circuit electrònic específic detecta la variació de capacitat i determina la tecla
premuda. Si en un teclat determinat l’àrea de cada placa metàl·lica és de 49 mm2 i la separació
entre plaques és de 0,6 mm abans de prémer una tecla, calculeu la mínima variació que hi ha
d’haver en la separació entre plaques perquè el circuit electrònic pugui detectar una variació de
capacitat de 0,31012 F.
Resolució:
0S
La capacitat d’un condensador pla amb aire entre les plaques (  1) és C  , per tant, si Ci
d
és la capacitat inicial abans de prémer la tecla i Cf és la capacitat final un cop premuda, la
variació de la capacitat, C, serà
 1 1
C  C f  Ci   0 S   
 d f di 
 
d’on s’obté
1 C 1
  .
df  0 S di
Substituint valors numèrics
1 0,3  1012 F 1
  3
 2.358,5 m 1 .
 C 
 
0,6  10 m
df 2
 8,85  1012  49  106 m 2
 Nm  2 

Així, df  4,2410 m  0,424 mm, i la mínima separació, dmín., en valor absolut, és:
4
d  d f  d i  0,424 mm  0,6 mm  0,176mm.
Capacitat d’un condensador cilíndric

Un condensador cilíndric està format per dos conductors cilíndrics coaxials d’una mateixa
longitud L, de radis R1 i R2 i de càrregues elèctriques Q i Q. Si es fa l’aproximació de
considerar que els cilindres tenen una longitud infinita, les dues superfícies conductores estaran
en influència total i el camp elèctric es pot calcular aplicant la llei de Gauss, com en un dels
exemples del mòdul 2. I es pot comprovar que el camp elèctric a l’exterior del condensador
format pels dos cilindres és zero.
Aleshores, si es considera que R1 és el radi del cilindre interior, carregat positivament amb una
Q Q
densitat superficial de càrrega elèctrica    , el camp elèctric entre els cilindres
S1 2R1 L
serà degut únicament a la càrrega del cilindre interior i tindrà simetria cilíndrica. La intensitat de
camp elèctric en un punt situat entre els dos cilindres, a una distància r del seu eix comú és:

 R
E  1 rˆ,
 0r
Q

E
r
Q
r̂
V
R1
R2
La diferència de potencial V entre els dos cilindres serà:
R1   R R1dr R1  R2  Q R 
V  VQ   VQ     E  dr   1 R  ln   ln 2 .
R2 0 2 r  0  R1  2 0 L  R1 
Aquesta relació entre la tensió i la càrrega del condensador permet deduir que la capacitat d’un
condensador cilíndric, de radi interior R1, radi exterior R2 i longitud L és:
Q 2 0 L
C  . (3.56)
V  R2 
ln 
 R1 
Es pot observar que la capacitat d’un condensador cilíndric té una forma diferent de la d’un
condensador pla, perquè la geometria és diferent. Però de nou es fa evident que la capacitat és
independent de la càrrega elèctrica i de la tensió que hi pugui haver en el condensador: la
capacitat només depèn de la geometria dels conductors, de les seves dimensions i del medi que
els separa.
Òbviament, si entre les plaques del condensador hi hagués un dielèctric, distint de l’aire, de
constant , llavors la capacitat estaria multiplicada per aquest factor i seria:
Q 2 0 L
C  .
V  R2 
ln 
 R1 

Exercici 3.14.
Comproveu que la capacitat d’un condensador esfèric format per dues esferes conductores
concèntriques de radis R1 i R2, essent R1 el radi de l’esfera interior i R2 el de l’esfera exterior, de
manera que R2 > R1, és:
4 0 R2 R1
C .
R2  R1
Indicació: per determinar el camp elèctric entre les esferes, feu servir el resultat obtingut amb la
llei de Gauss per al camp elèctric creat per una capa esfèrica uniformement carregada. I tingueu
present que en aquest cas no s’ha de fer cap mena d’aproximació.
Tipus de condensadors segons la tecnologia de construcció

Els condensadors que es comercialitzen solen ser de dos tipus: electrolítics o bé ceràmics.
Els condensadors electrolítics estan formats per làmines metàl·liques alternades en contacte
amb un electròlit (substància que fosa o bé dissolta es dissocia en ions i esdevé conductora de
l’electricitat). Les làmines s’enrotllen per formar capes cilíndriques. En aplicar una tensió als
terminals del condensador, es forma una pel·lícula molt fina d’òxid metàl·lic sobre les làmines
metàl·liques. L’òxid format és aïllant i, per tant, fa la funció de dielèctric.
Els condensadors electrolítics tenen una polaritat ben definida: un terminal concret, indicat amb
un signe menys en el cos del condensador, s’ha de connectar al terminal negatiu del generador
de corrent continu. L’altre terminal del condensador es connecta al terminal positiu del
generador. Si no es respecta la polaritat d’un condensador electrolític, es produeix una ruptura
dielèctrica, amb la corresponent explosió i un pet més o menys espectacular, segons el valor de
la capacitat del condensador.
Els condensadors ceràmics estan constituïts per una base d’una substància ceràmica interposada
entre dues capes metàl·liques. El conjunt format per diverses capes d’aquesta mena es recobreix
amb un material aïllant per formar un sol bloc homogeni, del qual en sobresurten els terminals
del condensador. Aquests condensadors no presenten polaritat: qualsevol terminal del
condensador es pot connectar a qualsevol terminal de la bateria. Però tenen una capacitat molt
més petita que els condensadors electrolítics.
També es comercialitzen condensadors de capacitat variable, constituïts per làmines

metàl·liques mòbils, paral·leles i separades per aire. En desplaçar unes làmines respecte a unes
altres varia la superfície dels condensador plans que determinen les làmines i, consegüentment,
varia la capacitat del condensador compost així format. Un condensador variable es representa
amb el símbol:

Energia electrostàtica d’un condensador

En l’apartat sobre potencial elèctric, s’ha estudiat que a qualsevol sistema de càrregues
elèctriques se li pot associar una certa energia potencial U deguda a la interacció electrostàtica.
Com que un condensador elèctricament carregat constitueix una determinada configuració de
càrrega elèctrica, tindrà associada una energia potencial electrostàtica. Trobar l’expressió
d’aquesta energia és l’objectiu d’aquest apartat.
En el procés de càrrega d’un condensador, per traspassar càrrega elèctrica d’una placa a l’altra,
s’ha de fer un treball. I aquest treball es transforma en energia potencial electrostàtica que
emmagatzema el condensador. El generador de corrent continu, la bateria, és el dispositiu
responsable de fer el treball necessari per carregar el condensador.
Considerem que en un instant de temps t del procés de càrrega d’un condensador de capacitat C,
inicialment descarregat, és a dir, q(t  0)  0, la càrrega en el condensador és q(t) i la tensió
entre les plaques és v(t). Aleshores, en aquestes condicions, per traspassar una quantitat
addicional de càrrega elemental dq caldrà fer un treball elemental dW, que es transformarà en
una d’energia potencial electrostàtica elemental dU del condensador, d’acord amb la relació
q
dU  vdq  dq.
C
Així, doncs, si al condensador descarregat se li assigna una energia potencial electrostàtica de
valor zero, quan el condensador acumuli una càrrega elèctrica Q l’energia potencial serà
1 Q 1 Q2
C 0
U qdq  . (3.57)
2 C
Tenint en compte les relacions entre la càrrega Q, la tensió V i la capacitat C d’un condensador,
l’energia potencial electrostàtica emmagatzemada en un condensador carregat es pot expressar
en la diferents formes equivalents
1 Q2 1 1
U  QV  CV 2 (3.58)
2 C 2 2
Les lletres majúscules de la darrera expressió indiquen que la càrrega, la tensió i l’energia
potencial són constants perquè corresponen a una situació estacionària en què el condensador
està totalment carregat. Però l’expressió (3.58) és vàlida per a qualsevol instant de temps del
procés de càrrega del condensador, i és habitual indicar amb lletres minúscules els símbols de
les magnituds variables amb el temps.
Per tant, per a qualsevol instant de temps es compleix la relació
1 q2 1 1
u  qv  Cv 2 ,
2 C 2 2
on la capacitat s’indica amb la lletra majúscula C perquè es considera que roman constant,
sempre que no es modifiqui la geometria, les dimensions o bé el dielèctric del condensador.

Energia del camp elèctric

En el procés de càrrega d’un condensador s‘origina un camp elèctric entre les plaques. Així, el
treball necessari per carregar el condensador es pot considerar com l’energia necessària per
crear el camp elèctric, i es pot interpretar que l’energia emmagatzemada en el condensador
resideix en el camp electrostàtic. De fet, aquesta interpretació és el punt primordial del concepte
de camp per descriure les interaccions electrostàtiques: el camp elèctric és el dipositari de
l’energia associada a les interaccions.
Expressarem l’energia emmagatzemada en el condensador en funció de la intensitat de camp
elèctric en el cas particular d’un condensador pla, però el resultat és de validesa general, encara
que no es demostri explícitament.
En el cas particular d’un condensador pla, format per dues plaques paral·leles de superfície S
separades una distància d per un dielèctric de constant , sabem que el camp elèctric dins el
condensador és uniforme. Per tant, si E és el mòdul de la intensitat de camp elèctric dins el
condensador i V és la tensió entre les plaques, V  Ed, i es pot escriure
1   S 
U
1
2 2 d 
2
2
 
CV 2   0   Ed    E 2  Sd    E 2 V
1 1
2
 
essent V  Sd el volum de la regió de l’espai compresa entre les plaques del condensador.
Si es defineix la densitat d’energia del camp elèctric com el quocient entre l’energia potencial
electrostàtica U i el volum V i es designa per uE, s’obté
U 1 1  
uE   E 2   E  E (3.59)
V 2 2
Fent extensiu aquest resultat a qualsevol regió de l’espai en què hi hagi un camp elèctric,
aquesta expressió permet concloure:

en una regió de l’espai en què hi ha un camp elèctric d’intensitat E hi ha una
energia associada al camp, de densitat
1 1  
uE   E 2   E  E
2 2
Observacions:
 Aquest resultat és vàlid fins i tot a l’espai buit, on   1 i, per tant,   0.
 Les ones electromagnètiques es representen com camps elèctrics i camps magnètics

perpendiculars que es propaguen a l’espai, tant si l’espai conté un medi material com si
es tracta de l’espai buit.
 Que les ones electromagnètiques es propaguen a l’espai buit és una experiència ben
quotidiana: la llum és una ona electromagnètica, i la llum del Sol arriba a la Terra
després de recórrer milions de quilòmetres a través de l’espai buit. (La capa de
l’atmosfera de la Terra no va més enllà d’uns 1000 km de gruix, mentre que la
distància entre el Sol i la Terra és d’uns 108 km, és a dir uns 100 milions de
quilòmetres).

Exemple 3.20.
Calcularem l’energia potencial electrostàtica associada a una esfera conductora de radi R,
aïllada i amb una càrrega elèctrica Q, amb dos mètodes diferents:
(a) Considerant el treball necessari per traslladar tota la càrrega de l’esfera des d’una posició
inicial infinitament allunyada fins a la posició de la configuració final sobre la superfície de
l’esfera, en què la càrrega està uniformement distribuïda.
(b) Determinant l’energia electrostàtica associada al camp elèctric creat per la càrrega de
l’esfera en tota la regió de l’espai que envolta l’esfera. Veurem que en tots dos casos s’arriba al
mateix resultat, la qual cosa reforça la idea d’interpretar que l’energia electrostàtica resideix en
el camp elèctric.
Resolució:
(a) En el procés de càrrega de l’esfera, sabem que quan hi ha una càrrega elèctrica q sobre
l’esfera de radi R, si es consideren condicions normals a l’infinit, V(r  )  0, el seu potencial
elèctric v és
1 q
v .
4 0 R
Llavors, per transferir des de l’infinit una càrrega addicional elemental dq a l’esfera, cal un
treball elemental dW, que es transformarà en una variació d’energia potencial elemental dU en
l’esfera, de valor
1 q
dW  Vdq  dq,
4 0 R
de manera que el treball final total és
1 Q 1 Q2 1
4 0 R  0
W qdq   QV
4 0 R 2 2
essent Q i V la càrrega i el potencial elèctric finals de l’esfera.
(b) Si l’esfera té una càrrega elèctrica Q, en els punts exteriors a l’esfera s’originarà una camp
elèctric d’intensitat
 1 Q
E (r  R)  rˆ
4 0 r 2
que té una densitat d’energia uE
2
1 1   1  1 Q
u E   0 E 2   0 E  E   0  
2 2 2  4 0 r 2 
L’energia elemental dU associada al camp elèctric en una regió de l’espai de volum elemental
dV és
dU  u E dV .
Com que el camp elèctric té simetria radial, el volum elemental dV es pot considerar com el
volum d’una regió esfèrica de radi r i de gruix elemental dr, de manera que dV  4r 2 dr . Així,

l’energia total associada al camp elèctric i distribuïda en tota la regió l’espai que envolta l’esfera
de radi R s’avaluarà com
2
  1 Q
U   u E dV    0 
1

2 
4r 2
dr  
Q2
 R r2
 dr

Q2 1
.
 4 0 r  8 0 8 0 R
R R2
Q
I tenint present que V  és el potencial elèctric de l’esfera amb càrrega Q i radi R,
4 0 R
s’obté el mateix resultat trobat amb el mètode de l’apartat (a)
1
U  QV .
2
Combinació de condensadors
En el disseny i en la construcció de circuits elèctrics, es poden connectar uns condensadors amb

uns altres per obtenir combinacions diverses. Les combinacions més simples són les connexions
en sèrie i en paral·lel. Però també hi ha connexions mixtes, formades per la combinació de
connexions en sèrie i en paral·lel. Així mateix, algunes combinacions no corresponen a cap de
les connexions esmentades.
Definició: la capacitat equivalent d’una associació de condensadors és la capacitat que hauria de

tenir un sol condensador perquè si es connectés als terminals extrems de l’associació els efectes
fossin idèntics.
Connexió de condensadors en paral·lel

En la connexió en paral·lel, un terminal de cadascun dels condensadors que es volen combinar
s’uneix a un mateix punt elèctric, el qual determina un terminal comú per a tots els
condensadors. L’altre terminal de cada condensador s’uneix a un altre punt elèctric comú, que
determina el segon terminal comú per a tots els condensadors. En connectar els dos terminals
comuns als borns d’una bateria, tots els condensadors es carreguen amb una mateixa tensió i
una mateix polaritat, com es pot veure en el circuit del dibuix, en què es representen tres
condensadors connectats en paral·lel.
En aquesta associació, la càrrega elèctrica que adquireixen els condensadors és
Q1  C1V , Q2  C2V , Q3  C3V ,

i la càrrega total acumulada en el circuit, Q, és
Q  Q1  Q2  Q3  C1V  C2V  C3V  C1  C2  C3  V ,
d’on es dedueix que la capacitat equivalent de l’associació, Ce, és
Ce  C1  C2  C3 .
Per tant, el condensador equivalent d’una associació de n condensadors en paral·lel acumula una
càrrega total Q igual a la suma de les càrregues de tots els condensadors i té una capacitat, Ce,
de valor
n
C e   Ci . (3.60)
i 1
Així, doncs, simbòlicament:
L’avantatge de connectar condensadors en paral·lel és que permet acumular més càrrega

elèctrica amb una mateixa diferència de potencial.
Connexió de condensadors en sèrie

En la connexió en sèrie, els condensadors, descarregats, es connecten de manera que un únic
terminal de cada condensador s’uneix a un únic terminal d’un altre, de manera que els terminals
lliures de connexió del primer i de l’últim condensador són els terminals de l’associació de
condensadors.
Si els terminals del conjunt de condensadors així associats es connecten als borns d’una bateria,
hi haurà un traspàs d’una quantitat de càrrega elèctrica Q d’una de les plaques en un extrem de
l’associació a la placa de l’altre extrem. Per inducció, totes les plaques interiors,
interconnectades, adquireixen la mateixa quantitat de càrrega elèctrica Q, però amb signes
contraris i alternats, com es pot veure en el circuit del dibuix, en què es representen tres
condensadors en sèrie.

En aquesta associació tots els condensadors tenen una mateixa quantitat de càrrega elèctrica Q, i
es compleixen les relacions següents
Q1  Q2  Q3  Q,
V  V1  V2  V3 .
Aquestes relacions permeten escriure
Q Q Q  1 1 1 
V         Q,
C1 C 2 C3  C1 C 2 C3 
d’on es dedueix que la capacitat equivalent de l’associació, Ce, ha de complir la relació
1 1 1 1
  
C e C1 C 2 C 3
Així, doncs, simbòlicament:
Per tant, en general, la capacitat equivalent de n condensadors connectats en sèrie, Ce,

s’expressa com
n
1 1
 (3.61)
C e i 1 C i
En el cas particular de només dos condensadors connectats en sèrie, de capacitats C1 i C2, la

capacitat equivalent és
C1  C 2
Ce 
C1  C 2
D’aquest resultat es dedueix una propietat de la associació de condensadors en sèrie: la capacitat

equivalent és més petita que la més petita de les capacitats dels condensadors associats.
És a dir, si es connecten mil condensadors en sèrie, de capacitats C1  1nF, C2  2 nF, C3  3nF,

…, Ci  i nF, …, C1000  1000 nF, la capacitat equivalent serà més petita que 1 nF.
Sovint, l’avantatge d’associar condensadors en sèrie és que permet connectar l’associació a una
tensió més gran que la tensió que es podria aplicar als condensadors considerats individualment.

Taula resum de l’associació de n condensadors de capacitats C1 , C2 ,, Cn
Magnitud Paral·lel Sèrie
Tensió V1  V2    Vn  V V1  V2    Vn  V
Càrrega Q1  Q2    Qn  Q Q1  Q2    Qn  Q
n n
1 1
Capacitat equivalent C e   Ci 
i 1 Ce i 1 Ci
Exemple 3.21.
En l’associació de condensadors el circuit del dibuix, calcularem la càrrega i la tensió en cada
condensador quan entre els terminals a i b s’aplica una tensió Vab  40 V.
Resolució:
Si representem amb C23 la capacitat equivalent dels condensadors de capacitats C2 i C3, amb
C123 la capacitat equivalent de C1, C2 i C3, amb C56 l’equivalent de C5 i C6, i amb C456
l’equivalent de C4, C5 i C6, la simplificació del circuit original permet obtenir el circuit següent:
Llavors, com que la capacitat equivalent entre els terminals a i b és Cab  6 F, la càrrega del
condensador equivalent és Qe  Cab  Vab  240 C. I d’acord amb les propietats de l’associació
de condensadors, es compleixen les relacions següents:

Q123  C123Vab  (2 F)  (40 V)  80 C   Q1  Q23  Q123  80 C

 
Q456  C 456Vab  (4 F)  (40 V)  160 C Q4  Q56  Q456  160 C
 Q1 80 C
 V1    20 V
C1 4 F

 Q23 80 C Q2  C 2V 2  C 2V23  (1 F)  (20 V)  20 C
V23    20 V 
 C 23 4 F Q3  C 3V3  C 3V23  (3 F)  (20 V)  60 C
 
V Q4 160 C Q5  C 5V5  C 5V56  (6 F)  (20 V)  120 C
   20 V
 4 C4 8 F Q6  C 6V6  C 6V56  (2 F)  (20 V)  40 C

V Q56 160 C
 56    20 V
 C 56 8 F
Per tant,
V1  V2  V3  V4  20 V;
Q1  80 C; Q2  20 C; Q3  60 C; Q4  160 C; Q5  120 C; Q6  40 C.
I es compleixen les relacions:
Q123  Q456  Qe  240 C; V1  V23  V4  V56  Vab  40 V.
Exemple 3.22.
Un condensador que té el buit entre les plaques té una capacitat C1  12F i es carrega amb una
tensió V1  15 V, i un altre condensador de capacitat C2  30 F que conté un dielèctric de
constant 2  5 es carrega amb una tensió V2  8 V.
(a) Si un cop s’han carregat els condensadors es desfan amb cura les connexions amb les
bateries perquè es mantinguin les càrregues en els condensadors i es connecta la placa
positiva de l’un amb la positiva de l’altre, i la negativa de l’un amb la negativa de l’altre,
determinarem la càrrega i la tensió finals en cada condensador.
(b) Si en l’estat final dels condensadors de l’apartat anterior s’introdueix un dielèctric de
contant 1  2 en el condensador de capacitat inicial C1 i es treu el dielèctric del
condensador de capacitat C2, calcularem de nou la càrrega i la tensió finals en cada
condensador.
(c) Farem de nou l’apartat (a) considerant que la placa positiva del condensador de capacitat C1
es connecta amb la negativa de l’altre, i que la placa negativa del condensador de capacitat
C1 es connecta amb la positiva de l’altre.
Resolució:
(a) Inicialment, les càrregues en els condensadors són:
Q1  C1V1  (12 F)( 15 V)  180 C

Q2  C2V2  (30 F)( 8 V)  240 C
En fer la connexió entre els dos condensadors, hi haurà un procés de redistribució de la càrrega
de les plaques fins que s’aconsegueixi un nou equilibri electrostàtic. En l’equilibri electrostàtic
final s’ha de complir
V1 f  V2 f  V f
Q1 f  Q2 f  Q1  Q2
com simbòlicament expressen els esquemes dels circuits següents, on les línies discontínues
indiquen que encara no s’ha fet la connexió
Estat inicial Estat final
Les dues condicions que s’han de complir en l’equilibri electrostàtic final permeten escriure
Q1 f  Q2 f  (C1  C2 )  V f  (42 F)  V f  420 C

d’on s’obté
420 C
Vf   10 V
42 F
Així, doncs,
Q1 f  C1V1 f  (12 F)  (10 V)  120 C; Q 2 f  C 2V2 f  (30 F)  (10 V)  300 C;
V1 f  V2 f  V f  10 V
(b) En introduir i en treure els dielèctrics en els condensadors variarà la seva capacitat, de
manera que
C2 30 F
C1 f   1C1  2  (12 F)  24 F C2 f    6 F
2 5
i hi haurà una nova redistribució de la càrrega elèctrica fins que s’aconsegueixi un nou equilibri
electrostàtic. En el nou equilibri electrostàtic s’han de complir les dues mateixes condicions que
a l’apartat anterior. Per tant
Q1 f  Q2 f  (C1 f  C 2 f )  V f  (30 F)  V f  420 C,
d’on s’obté
420 C
Vf   14 V
30 F

Q1 f  C1 f V1 f  (24 F)  (14 V)  336 C Q2 f  C 2 f V2 f  (6 F)  (14 V)  84 C
(c) En aquest cas, en fer la connexió entre els dos condensadors, hi haurà un doble procés:
 Neutralització d’un part de la càrrega de les plaques
 Redistribució de la càrrega restant, fins que s’aconsegueixi un nou equilibri

electrostàtic.
Simbòlicament:
En l’equilibri electrostàtic final s’ha de complir
Q1 f  Q2 f  (C1  C 2 )  V f  (42 F)  V f  Q1  Q2  180  240 C  60 C
d’on s’obté
60 C 10
Vf   V
42 F 7
 10  120  10  300
Q1 f  C1 f V1 f  (12 F)   V   C Q2 f  C 2 f V2 f  (30 F)   V   C
7  7 7  7
La membrana cel·lular i els condensadors

Les cèl·lules tenen un radi aproximat de 10 µm =10-5 m i es mantenen aïllades de l’exterior a
través d’una membrana d’un espessor d’entre 8 i 12 nm (1nm = 10-9 m), aproximadament igual
a uns 100 diàmetres atòmics. Aquesta membrana està constituïda per una doble capa lipídica
amb els extrems hidrofòbics a l’interior de la membrana i els extrems hidrofílics a l’exterior. Els
extrems hidrofílics estan en contacte, per un costat, amb el citoplasma de l’interior de la cel·lula,
i, per l’altre, amb el medi exterior.
La membrana cel·lular conté també algunes proteïnes, anomenades de canal, que permeten
l’intercanvi de substàncies entre el citoplasma i l’exterior de la cèl·lula. La permeabilitat de la
membrana és diferent per les diferents substàncies (pels diferents ions) i la composició iònica
del citoplasma és diferent de la composició iònica del medi extern. En comparació amb el medi,
el citoplasma conté un excés de ions K+ i un defecte de ions Na+ i Cl-. La diferència de
concentració dels ions a banda i banda de la membrana afavoreix un procés de difusió dels ions
a través de la membrana que només és possible pels ions que disposen de canals permeables.
Aquesta difusió selectiva trenca la neutralitat elèctrica a banda i banda de la membrana
acumulant càrregues negatives a la part interior de la cèl·lula, la banda del citoplasma, i

positives a la part exterior, la banda del medi extern. Aquesta acumulació de càrrega crea un
camp elèctric que s’oposa a la difusió dels ions a través de la membrana i, quan el camp elèctric
(i l’acumulació de càrregues) és prou gran, s’atura del tot el procés de difusió, i s’assoleix un
estat d’equilibri. En aquesta situació la membrana cel·lular es comporta com un condensador pla
amb les plaques situades a cada costat de la membrana i separades per una distància igual al
gruix de la membrana, d  108 m  10 nm , i amb l’espai entre plaques totalment ocupat per un
dielèctric de constant   9 .
Les mesures elèctriques efectuades en les membranes cel·lulars en equilibri estàtic indiquen que
el camp elèctric dins la membrana és de l’ordre de
E  107 V/m
La diferència de potencial entre el citoplasma i el medi extern és
V  E d  107  108  0,1V  100 mV
Per conveni es pren potencial zero a l’exterior de la cèl·lula Ve  0 i, com que la càrrega
del costat interior de la membrana és negativa, el potencial a l’interior és de l’ordre
Vi  100 mV
El valor de la diferència de potencial entre els dos costats de la membrana cel·lular pot canviar
si es modifica la concentració iònica del citoplasma (especialment de Na+ i K+) a conseqüència
de modificacions en la permeabilitat de la membrana. Els estímuls físics o químics poden fer
variar la permeabilitat de la membrana i, en conseqüència, permeten excitar elèctricament la
cèl·lula i fer possible que la cèl·lula reaccioni elèctricament als estímuls externs.
Per a que un ió monovalent, per exemple el K+, pugui sortir de l’interior de la cèl·lula al medi
extern travessant la membrana es necessita una energia (s’ha d’efectuar un treball contra el
camp elèctric de la membrana)
W  q V  1e  0,1 V  1,6  1019  0,1  1,6  1020 J
És per això que les activitats nerviosa i muscular, que necessiten del flux d’ions a través de les
membranes cel·lulars, no són possibles sense l’aportació d’una certa quantitat d’energia.
Com que el radi d’una cèl·lula, aproximadament R  10 µm =10-5 m, és molt més gran que
el gruix de la membrana, que és d  108 m , es pot considerar que la membrana es
comporta com un condensador pla. Considerant que la superfície de la membrana és S,
el gruix és d i la seva constant dielèctrica és   9 , la capacitat C i la capacitat específica
c  C / S (capacitat per unitat de superfície de la membrana cel·lular) resulten ser
S C  0
C  0 c 
d S d
 0 9  8,85  1012 F
c  8
 8  103 2
d 10 m
Aquest valor de la capacitat específica encaixa raonablement bé amb el valor experimental que
s’obté per diferents tipus de cèl·lules, que és d’uns 10-2 F/m2. En les fibres nervioses

mielíniques la capa aïllant de mielina multiplica el gruix de la membrana per un factor

aproximat de 200 i, en conseqüència, la capacitat específica es divideix
aproximadament per 200. Això fa possible que els temps característic de resposta
d’aquestes membranes es redueixi i la velocitat de propagació dels impulsos nerviosos
augmenti.
La densitat superficial de càrrega acumulada a cada costat de la membrana cel·lular es
pot estimar a partir del valor del camp elèctric a la membrana, que és el camp elèctric
entre les plaques d’un condensador pla totalment ocupat per un dielèctric de constant  .
 C C
E      0 E  9  8,85  1012  107  8  104  103 2
 0 m 2
m
Peixos elèctrics i electrorecepció

Com que les cèl·lules tenen activitat elèctrica, els sistemes biològics generen uns camps
elèctrics que poden ser detectats. Alguns peixos són electroreceptius i tenen la capacitat de
detectar camps elèctrics. El camp elèctric és detectat per electroreceptors localitzats
principalment als costats del peix amb una màxima densitat d’electroreceptors a prop del cap.
Els taurons són un exemple de peixos capaços de detectar les seves preses a través del camp
elèctric.
Hi ha peixos que a més de detectar camps elèctrics són capaços també de generar descàrregues
elèctriques en forma d’impuls a través d’un òrgan elèctric especialitzat. Aquest òrgan elèctric
està constituït per un apilament de cèl·lules excitables, una modificació de cèl·lules musculars o
nervioses, que poden acumular càrregues elèctriques de signes contraris en els seus extrems i
produir camps elèctrics dipolars intensos al voltant de l’animal. En moltes espècies, aquest
òrgan elèctric està situat a la regió caudal. Els peixos elèctrics febles generen descàrregues
febles, E < 0,5 V/cm, que utilitzen per a la detecció (electrolocalització) i per a la comunicació
amb altres peixos. Els peixos elèctrics forts, com l’anguila elèctrica o el peix torpede, són
capaços de generar descàrregues molt més intenses: la diferència de potencial entre el cap i la
cua d’una anguila elèctrica pot arribar als 600 V.
El mecanisme de funcionament de l’electrolocalització s’explica de la manera següent:
L’òrgan elèctric del peix genera un camp elèctric al seu voltant similar al d’un dipol
elèctric, i els electroreceptors del propi peix detecten aquest camp elèctric. Quan un
altre animal o un obstacle, que a efectes físics són un dielèctric, entren a la regió on hi
ha el camp elèctric, es polaritzen i modifiquen aquest camp. Els electroreceptors del
peix detecten la modificació del camp elèctric i localitzen on es troba l’alteració, que és
on hi ha l’obstacle o l’altre animal.
L’abast de l’electrolocalització és molt curt perquè, tal com hem vist a l’exemple 3.16, el camp
elèctric generat per un dipol decau de manera inversament proporcional al cub de la distància,
E  1 / r 3 . Això comporta que, a la pràctica, l’electrolocalització només funciona a
distàncies curtes per sota de pocs metres.

3.8. Corrent elèctric

La propietat que caracteritza als conductors elèctrics és la presència dins del conductor de
càrregues elèctriques que es poden moure lliurament pel seu interior. Quan en un conductor es
produeix un desplaçament global de càrrega a escala macroscòpica es diu que el conductor
transporta un corrent elèctric.
Considerem un fil conductor de longitud Δl i de secció S dins del qual els portadors de càrrega
amb llibertat de moviment tenen una càrrega q, presenten una densitat n  dN / dV (en el volum
dV s’hi acumules dN portadors de càrrega i, per tant, hi ha n portadors per unitat de volum), i el
conjunt de la càrrega es desplaça globalment en la direcció longitudinal del fil amb una velocitat
mitjana vd (velocitat del desplaçament del núvol de càrregues a escala macroscòpica).
Δl
A B

vd
S q
Figura 3.1 Fil conductor de longitud Δl i secció S que condueix un corrent d’intensitat I gràcies al
desplaçament a velocitat vd d’un núvol de portadors de càrrega amb càrrega q
En un interval de temps molt curt, dt, s’observa que la càrrega elèctrica neta que travessa la
secció S del conductor a escala macroscòpica és dq. Es defineix la intensitat de corrent I
transportada pel fil conductor com la càrrega que travessa la secció S per unitat de temps.
dq
I (3.62)
dt
La unitat de corrent elèctric en el sistema internacional (S.I.) és l’ampere, de símbol A, A = C/s,
en honor de André Marie Ampère pels seus treballs sobre l’electromagnetisme. Un corrent de 1
A transporta una unitat de càrrega, 1C, per cada unitat de temps, en 1 s.
En el interval de temps dt, el núvol de càrrega elèctrica es desplaça una distància dl  v d dt . El

nombre de portadors de càrrega dN que en el interval dt travessen la secció S del conductor són
els portadors de càrrega que, al final d’aquest procés, es troben dins del cilindre de secció S i
longitud dl. La càrrega que ha travessat la secció S és la càrrega del conjunt de portadors que
estan dins del cilindre de volum dV  S dl . El nombre de portadors de càrrega, dN, la càrrega
total que transporten, dq, i la intensitat de corrent I transportada pel conductor són,
respectivament,
dN  n dV  n S dl  n S vd dt
dq  q dN  n q S vd dt
I  n q S vd (3.63)

L’equació (3.63) posa en evidència que el sentit del corrent i el sentit del vector velocitat (els
signes de I i vd) coincideixen quan els portadors de càrrega tenen una càrrega positiva, q > 0.
Només així el signe de la intensitat I i el signe de la velocitat de desplaçament vd coincideix, Per
càrregues negatives, q < 0, I i vd tenen signes contraris. Tradicionalment el sentit associat a la
intensitat de corrent és el que correspon al desplaçament dels portadors de càrrega positius. Si
els portadors de càrrega són negatius, com passa dins dels metalls, on els portadors de càrrega
són els electrons, el sentit del corrent és el contrari del sentit del desplaçament de les càrregues.
Per caracteritzar com es distribueix la intensitat de corrent per la secció del conductor es

defineix la densitat volumètrica de corrent J que travessa el trosset de secció dS com un vector
que té per mòdul la intensitat de corrent per unitat de superfície J = dI/dS i la direcció i el sentit
són els de la velocitat de desplaçament de les càrregues positives que travessen el trosset de
secció dS. Així, a partir de l’equació (3.63) s’obté:
 
J  n q vd (3.64)
Exemple 3.23.
En un conductor de coure de diàmetre d = 1 mm hi circula un corrent d’intensitat I = 1 A. Tenint
en compte que cada àtom de coure contribueix amb un electró als portadors de càrrega, que la
càrrega de l’electró és q = -e = -1,6022 1019 C, la densitat del coure és  Cu  8,93 g/cm 3 , la
massa atòmica és M Cu  63,5 g/mol i el nombre d’Avogadro és N A  6,0221 1023 mol-1 ,
calculeu:
(a) La densitat de portadors de càrrega n en el coure.
(b) La velocitat de desplaçament del núvol de càrrega elèctrica vd.
Resolució:
(a) Considerem una massa de coure m, que ocupa un volum V, i que té una densitat
 Cu  m / V . El nombre N d’àtoms de coure que hi ha en aquesta massa m és
m
N NA
M Cu
La densitat de portadors de càrrega serà
N m NA  N
n   Cu A
V V M Cu M Cu
En unitats del sistema internacional
g 1 kg 106 cm 3 kg
 Cu  8,93 3
  3
 8,93  103 3
cm 1000 g 1m m
M Cu  63,5 g/mol  63,5 10-3 kg/mol
 Cu N A 8,93  103  6,02  1023 1

n  3
 8,47  1028 3
M Cu 63,5  10 m

(b) La secció del conductor és

2
d 
2
 103 
S          7,85  107 m 3

2  2 
I la velocitat de desplaçament del núvol d’electrons es pot obtenir a partir de la intensitat i
l’equació (3.63) que relaciona intensitat I i velocitat de desplaçament vd
I 1 m mm
vd    9,40  105  0,1
n q S 8,47  1028  1,60  1019  7,85  107 s s
Llei d’Ohm
El valor tan baix de la velocitat del núvol d’electrons dins del conductor de coure,
vd  0,1 mm/s , en comparació amb la rapidesa mitjana associada a la agitació tèrmica, que es
pot estimar utilitzant la Teoria Cinètica i que resulta ser de l’ordre de 106 m/s, posa en evidència
l’existència d’una certa força d’oposició, Fo, que actua sobre el núvol d’electrons i que és
deguda als xocs del electrons contra els ions de coure de la xarxa (una espècie de força de
fricció). Que el núvol d’electrons s’estigui movent amb una velocitat de desplaçament constant
contra aquesta força de fricció del conductor només és possible gràcies a l’acció d’un camp
elèctric E que empeny el núvol de càrrega en el sentit del desplaçament. La força, Fe, exercida
pel camp elèctric sobre el núvol electrònic compensa la força d’oposició, Fo, del conductor al
corrent elèctric, i el núvol electrònic es desplaça amb una velocitat de desplaçament, vd,
constant.
A diferència del que passa en un conductor en equilibri electrostàtic, que té un camp elèctric
zero en tots els punts del seu interior i que està a potencial constant, quan el conductor
transporta un corrent elèctric, dins del conductor hi ha un camp elèctric, E, diferent de zero que
empeny les càrregues en el sentit del seu desplaçament, i que estableix una diferència de
potencial, ΔV, entre els extrems del conductor.
En la Figura 3.1, la relació entre la diferència de potencial entre la entrada i la sortida del
corrent, V  VA  VB , i el valor del camp elèctric, E, a l’interior del conductor és
V  VA  VB  E l (3.65)
Segons aquesta equació (3.65), la diferència de potencial entre els extrems del conductor, ΔV, és
proporcional al camp elèctric, E, i com que el camp, E, i la força elèctrica, Fe, que actua sobre el
núvol de càrrega també són proporcionals entre ells, resulta que la diferència de potencial és
proporcional a la força elèctrica que actua sobre el núvol de càrrega, V  Fe .
Els materials conductors que presenten una força d’oposició al corrent, Fo, proporcional a la
velocitat de desplaçament del núvol de portadors de càrrega, vd, s’anomenen materials òhmics.
En els materials òhmics, com que segons l’equació (3.63) la velocitat de desplaçament és
proporcional a la intensitat de corrent, resulta que la força d’oposició també és proporcional a la
intensitat del corrent, Fo  I . Finalment, tenint en compte que durant el transport del corrent
amb una velocitat de desplaçament constant la força elèctrica compensa a la força d’oposició,

Fe  Fo , resulta que en aquests materials òhmics la diferència de potencial entre els extrems del
conductor i la intensitat de corrent són proporcionals, V  I .
Llei d’Ohm: Experimentalment s’observa que en molts materials conductors, materials òhmics,
la diferència de potencial, ΔV, entre els extrems corresponents a l’entrada i la sortida d’un
corrent elèctric i la intensitat, I, del corrent són proporcionals
V  R I (3.66)
La contant de proporcionalitat, R, és la resistència elèctrica del conductor i mesura la oposició

del conductor al pas del corrent elèctric.
En unitats del sistema internacional la unitat de resistència és l’ohm, Ω, que es defineix com la
resistència d’un conductor que, sotmès a una diferència de potencial de 1 V, deixa passar un
corrent d’intensitat 1 A. Així,   V/A .
En algunes ocasions es reescriu la llei d’Ohm aïllant intensitat en funció de diferència de
potencial
V
I  G V (3.67)
R
La constant de proporcionalitat G = 1/R rep el nom de conductància i en unitats del sistema
internacional es mesura en siemens, S = Ω-1.
La resistència d’un conductor depèn de les característiques del material i de les seves
dimensions. En un conductor filiforme com el de la Figura 3.1, la resistència del conductor és
proporcional a la longitud, Δl, i és inversament proporcional a la secció, S.
l
R (3.68)
S
La constant de proporcionalitat ρ és la resistivitat del material conductor. La unitat de
resistivitat en el sistema internacional és el ohm-metre (Ω·m).
En la taula següent es poden veure els valors de la resistivitat ρ a 20°C d’alguns materials.
Material Resistivitat ρ (Ω·m) Material Resistivitat ρ (Ω·m)
Plata 1,6×10-8 Fusta 108 – 1014

Coure 1,7×10-8 Vidre 1010 – 1014
Alumini 2,8×10-8 Plàstics / goma dura 1013 – 1016
Tungstè 5,5×10-8 Membrana cel·lular 106 – 109
Ferro 10×10-8 Axoplasma 2
Plom 22×10-8 Aigua pura 105
Mercuri 96×10-8 Aigua d’ús domèstic 10 - 100
Nicrom 100×10-8 Aigua de mar 0,2 - 1

La resistivitat dels materials conductors augmenta amb la temperatura de forma

aproximadament lineal
  0 1   T  T0  (3.69)
on, T0 és una temperatura de referència (es sol prendre T0 = 0°C o T0 = 20°C), ρ0 és la resistivitat
del material a la temperatura T0, ρ és la resistivitat a la temperatura T, i α és el coeficient de
temperatura de la resistivitat. L’equació (3.69) aproxima bé els valors de la resistivitat en un
interval ampli de temperatures, que va des d’uns -200°C fins a uns 1000°C. A temperatures per
sota d’un cert valor crític que depèn del material (i que està per sota de -200°C), la resistivitat
cau bruscament a valors molt baixos o es fa zero donant lloc a la superconductivitat.
A partir de l’equació (3.68) es pot obtenir una equació equivalent per a la conductància
1 1 S S
G   (3.70)
R  l l
on, σ = 1/ρ és la conductivitat del material.
Efecte Joule
El fil conductor de la Figura 3.1 ofereix una resistència al pas del corrent R, transporta un
corrent d’intensitat I, i presenta una diferència de potencial elèctric entre els seus extrems ΔV.
Dins d’aquest conductor, el camp elèctric E, que empeny el núvol de càrregues que es desplaça
amb el corrent, fa que sobre les càrregues actuï una força elèctrica. Aquesta força elèctrica
empeny les càrregues en el sentit del desplaçament i, per tant, efectua un treball positiu. Dóna
energia a les càrregues. Calcularem aquest treball, calcularem aquesta energia subministrada a
les càrregues, efectuant un balanç d’energia en el fil conductor en l’interval de temps dt.
Al començament d’aquest interval de temps, l’interior del fil conductor està ocupat pel núvol de
càrregues portadores i, a més, una càrrega dq = I dt està a punt d’entrar per la secció A del
conductor. Just després de que passi l’interval de temps dt, el fil conductor segueix ocupat per
un núvol de portadors de càrrega que conté la mateixa càrrega que abans i, per la secció B de
sortida del conductor ha sortit una càrrega dq = I dt.
En l’interval de temps dt, el treball dW efectuat per les forces elèctriques dins del fil conductor
coincideix amb la pèrdua d’energia potencial elèctrica d’una càrrega dq = I dt, que passa de
l’entrada A a la sortida B, i que experimenta una disminució de potencial elèctric ΔV. L’energia
rebuda per aquesta càrrega en aquest procés és
dW  dq  V  V I dt (3.71)
Aquesta energia no ha servit per augmentar l’energia cinètica del núvol de càrregues (no ha
augmentat la velocitat de desplaçament vd ni la intensitat de corrent I). A conseqüència dels xocs
dels portadors de càrrega amb els ions de la xarxa, tota aquesta energia s’ha convertit en energia
interna del conductor, que ha fet augmentar la seva temperatura. L’efecte Joule és aquest
procés de transformació d’energia elèctrica en energia interna.
Per efecte Joule l’energia interna del conductor augmenta com si s’escalfés absorbint una
quantitat de calor
dQ  dW  V I dt (3.72)
L’energia perduda per unitat de temps pel corrent elèctric és la potència P dissipada dins del fil
conductor. La potència dissipada per efecte Joule dins del fil conductor és

dW
P V I (3.73)
dt
Utilitzant la llei d’Ohm, equació (3.66), la potència dissipada es pot reescriure com
V 2
P  V I  R I 2  (3.74)
R
Força electromotriu
Per mantenir un corrent circulant contínuament per un conductor es necessita una font d’energia
elèctrica que subministri contínuament energia. Aquesta font d’energia estableix un camp
elèctric dins del conductor, que manté el corrent dins del conductor, i que actua com una font de
força electromotriu.
Les bateries i les dinamos són dispositius que transformen, respectivament, energia química o
energia mecànica en energia elèctrica, i que mantenen una diferència de potencial elèctric entre
dos terminals. Quan es connecten els dos terminals a través d’un conductor elèctric, s’estableix
un corrent dins del conductor que es tanca sobre ell mateix passant per l’interior del dispositiu.
Es defineix la força electromotriu (fem), ε,de la font d’energia elèctrica com l’energia
elèctrica subministrada per la font a cada unitat de càrrega elèctrica que la travessa. La
fem, doncs, té dimensions de diferència de potencial elèctric i, en el sistema internacional, es
mesura en volts, V. L’energia per unitat de temps subministrada per la font quan circula un
corrent d’intensitat I es pot calcular utilitzant l’equació (3.73) i és
P   I (3.75)
Les càrregues elèctriques que travessen una font d’energia elèctrica no només reben energia,
sinó que en les connexions internes hi troben una resistència interna, r, que comporta que
també en perden. La potència dissipada en forma de calor a dins de la pròpia font es pot calcular
amb l’equació (3.74) i és
Pr  r I 2 (3.76)
El circuit més simple consta d’una font de fem ε i resistència interna r connectada a un
conductor extern de resistència R. A la Figura 3.2 es representa simbòlicament aquest circuit. El
conductor extern es representa a través d’una línia trencada i es caracteritza a través del valor de
la seva resistència R. Els generadors es representen especificant la fem ε a través de dos
terminals amb una polaritat +/- que indica el sentit en el que queda establerta la diferència de
potencial, i especificant la resistència interna r. Els terminals del generador estan representats
pels punts A i B. Les connexions entre els diferents elements es representen amb línies de traç
continu que representen conductors ideals de resistència zero. Cadascun dels conductors ideals
està a potencial constant i equival a un únic punt en el circuit real.
A
I
r
R
ε +
-
B
Figura 3.2 Representació d’un circuit constituït per una font de fem ε i resistència interna r, connectada a
un conductor de resistència R. La polaritat dels terminals de la font està indicada pels signes +/- i la
fletxa indica el sentit de la intensitat de corrent I del circuit.

Fent un balanç d’energia en el circuit de la Figura 3.2 resulta que una part de l’energia per unitat
de temps subministrada pel generador, Pε, es gasta a l’interior del generador, Pr, i la resta es
gasta en la resistència externa, PR. Igualant l’energia subministrada amb la consumida s’obté
P  Pr  PR   I  rI2  RI2
La relació entre la fem del generador i la intensitat de corrent del circuit ve donada per la llei
d’Ohm generalitzada
  r  R  I (3.77)
La diferència de potencial entre els extrems del conductor extern, V  R I , és igual a la

diferència de potencial entre els terminals de la bateria V  V A  VB . Utilitzant l’equació
(3.77), aquesta diferència de potencial en funció de la fem ε i les resistències R i r és
 R
VA  VB  R I    r I    r  
Rr Rr
R
VA  VB   (3.78)
Rr
La diferència de potencial aplicada al circuit extern és una fracció de la fem que subministra el
generador. Només quan R >> r la diferència de potencial VA – VB ≈ ε.
En el càlcul de l’energia per unitat de temps subministrada per un generador, equació (3.75), i
de l’energia per unitat de temps transformada en calor en una resistència, equació (3.73), els
sentits en els que es mesura la intensitat de corrent i la diferència de potencial estan relacionats.
En el generador, la fem ε és la diferència de potencial entre la sortida del corrent (el terminal
positiu) i l’entrada (el terminal negatiu). En les resistències, la diferència de potencial és la
diferència entre el potencial a l’entrada del corrent i el potencial a la sortida.
Conveni de signes passiu en la mesura d’intensitats de corrent i diferències de potencial entre
els dos terminals d’un element d’un circuit:
Amb el conveni de signes passiu els sentits positius en la mesura de la intensitat de corrent i la
diferència de potencial estan relacionats tal com s’indica a la figura
V>0
+ -
A B
I>0
D’aquesta manera, en un element passiu com una resistència, i per un corrent d’intensitat
positiva, I > 0, (que circula en el sentit indicat per la fletxa), la diferència de potencial entre els
extrems A i B serà positiva, V  VA  VB  0 , (el potencial elèctric dins el conductor de
resistència R disminueix en el sentit del corrent), i l’equació (3.73) condueix a una potencia
positiva, P  V I  0 . Aplicant el conveni de signes passiu, els valors positius de la potència
corresponen a les pèrdues d’energia del corrent. Un element d’un circuit amb potència
positiva actua com a càrrega en el circuit, està absorbint una energia que perd el corrent.

Aplicant el conveni de signes passiu a un generador, per a que la intensitat de corrent que genera
circuli en el sentit positiu s’ha de complir que V   . En aquest cas, l’equació (3.73) condueix
a una potència negativa, P  V I   I  0 , que significa que el corrent en lloc de perdre està
guanyant energia quan travessa aquest element. Aplicant el conveni de signes passiu, els
valors negatius de la potència corresponen als guanys d’energia del corrent. Un element
d’un circuit amb potència negativa actua com a generador en el circuit, està subministrant
energia al corrent elèctric.
Elements actius: fonts

Una font és un generador de tensió o de corrent capaç de cedir energia a un circuit.
Font de tensió ideal i independent

Una font de tensió ideal i independent és un element del circuit elèctric capaç de mantenir la
diferència de potencial entre els seus terminals, independentment de quina sigui la intensitat que
el travessa. El valor del corrent ve determinat per la resta de circuit. Les fonts de tensió ideal no
tenen resistència interna.
Una font de corrent ideal i independent és un element del circuit elèctric capaç de mantenir el
corrent que el travessa, independentment de la diferència de potencial que hi ha entre els seus
terminals. El valor de la tensió ve determinat per la resta del circuit.
En la figura es mostren els diferents símbols de fonts de corrent ideals i independents.
+ + I
V - V
−
Símbols de fonts de tensió Símbol de font de corrent
Les fonts de corrent reals subministres al circuit extern només una part, I, de tota la intensitat If
que són capaces de generar. Una part del corrent, Ir, és perd a través de la resistència interna r
del generador de corrent. La relació entre les intensitats és I  I f  I r .
Ir I
If
r
Representació d’una font de corrent real d’intensitat If i resistència interna r
Els curtcircuits i els circuits oberts es poden veure com casos especials de fonts ideals.
Un curtcircuit és una font de voltatge ideal amb tensió v(t) = 0. El corrent en el circuit ve
determinat per la resta del circuit. Un circuit obert és una font de corrent ideal amb i(t) = 0. La

tensió a través del circuit obert ve determinada per la resta del circuit. La potència absorbida en
ambdós casos és zero.
i(t) v(t)
+ - + -
v(t) = 0 i(t) = 0
Representació d’un curtcircuit Representació d’un circuit obert
Exemple 3.24.
Un conductor de resistència R = 15 Ω es connecta a una bateria de fem ε = 12 V i de resistència
interna r = 3 Ω. Calculeu:
(a) La intensitat de corrent.
(b) La tensió entre els terminals de la bateria VAB = VA - VB.
(c) La potència subministrada per la fem.
(d) La potència dissipada en el conductor extern a la bateria.
Resolució:
(a) A partir de la llei d’Ohm generalitzada, equació (3.77),

 12 2
I   A  0,667 A
Rr 15  3 3
(b) La tensió entre els terminals de la bateria és

R 15
VAB  VA  VB   12  10 V
Rr 15  3
2
(c) La potència subministrada pel generador és P   I  12  8 W
3
2
2 20
(d) La potència dissipada en el conductor és P  R I  15   W  6,67 W
2
3 3

Combinació de resistències
Connexió de resistències en sèrie
En la connexió en sèrie les resistències s’encadenen una darrera l’altra de manera que la
intensitat de corrent és comú, I1  I 2  I . Les tensions, en canvi, V1  VA  VM i V2  VM  VB
s’acumulen per donar la tensió total V  VA  VB  V1  V2 .
I I
A M B A B
R1 R2 R
Tenint en compte la relació entre les tensions i aplicant la llei d’Ohm a cada resistència s’obté el
valor de la resistència equivalent R
V  V1  V2 R I  R1 I  R2 I
R  R1  R2 (3.79)
Connexió de resistències en paral·lel
En la connexió en paral·lel, la diferència de potencial és comú, V1  V2  V  V A  VB , i, en

canvi, la intensitat de corrent total és la suma de les intensitats que circulen per cada branca,
I1  I 2  I . En aquesta associació, la resistència equivalent és
I1
I
A B
A B
I2
V V V
I  I1  I 2  
R R1 R2
1 1 1
  (3.80)
R R1 R2
Taula resum de l’associació de n resistències R1 , R2 ,, Rn
Magnitud Paral·lel Sèrie
Tensió V1  V2    Vn  V V1  V2    Vn  V
Intensitat I1  I 2    I n  I I1  I 2    I n  I
n n
1 1
Resistència equivalent  Re   Ri
Re i 1 Ri i 1

Transformació estrella triangle

En el circuit de la figura, les resistències no estan associades ni en sèrie ni en paral·lel. Per
determinar la resistència equivalent entre els terminals d’aquest circuit ja no serveixen les regles
d’associació de resistències en sèrie i en paral·lel.
Xarxa de resistències en una configuració de triangle (Extret de Irwin, J.D.)
Utilitzant el principi de superposició per als circuits lineals, es pot demostrar que les dues
xarxes de tres nodes (a, b i c) i de tres resistències connectades en una configuració de triangle,
en el cas (a), i en una configuració d’estrella, en el cas (b), són equivalents quan el valor de la
resistència equivalent entre qualsevol parella de nodes és el mateix en les dues xarxes.
(a) Configuració triangle (b) Configuració estrella
Igualant les resistències equivalents entre cada parella de nodes de les dues xarxes
R1 ( R2  R3 )
Rac   Ra  Rc
R1  ( R2  R3 )
R2 ( R1  R3 )
Rab   Ra  Rb
R2  ( R1  R3 )
R3 ( R1  R2 )
Rbc   Rb  Rc
R3  ( R1  R2 )
Solucionant el sistema d’equacions es poden obtenir els valors de les resistències de la

configuració en estrella es funció dels valors de les resistències de la configuració en triangle
R1 R2 R2 R3 R3 R1
Ra  Rb  Rc  (3.81)
R1  R2  R3 R1  R2  R3 R1  R2  R3
I els valors de les resistències del triangle en funció de les resistències de l’estrella
R R  Rb Rc  Rc Ra R R  Rb Rc  Rc Ra R R  Rb Rc  Rc Ra
R1  a b R2  a b R1  a b
Rb Rc Ra

Exemple 3.25.
Determineu la resistència equivalent entre els dos terminals del circuit de la Figura.
Resolució:
S’observa que a la xarxa hi ha dos triangles invertits. Es pot aplicar la transformació estrella-
triangle a qualsevol dels dos. Aplicant la transformació al triangle de dalt els valors de les
resistències de l’estrella equivalent són
6000 18000
Ra   3 k
6000  18000 12000
18000 12000
Rb   6 k
6000  18000 12000
6000 12000
Rc   2 k
6000  18000 12000
Amb aquesta configuració equivalent el circuit només conté resistències connectades en sèrie i
en paral·lel. La resistència equivalent de tota la xarxa és
(2000  12000)(6000  12000)
R  20000 3000   30875
(2000  12000)  (6000  12000)
Fonts de tensió ideals en sèrie: Una combinació de fonts de tensió ideals en sèrie pot
substituir-se per una sola font de tensió ideal que subministra una tensió igual a la suma
algebraica dels voltatges de les fonts en sèrie.
Fonts de tensió en paral·lel: Per poder associar fonts de tensió ideals en sèrie es necessita que
totes les fonts tinguin la mateixa tensió i que es connectin entre ells els terminals de la mateixa
polaritat.
Fonts de corrent ideals en sèrie: Per poder associar fonts de corrent ideals en sèrie es necessita
que totes subministrin la mateixa intensitat de corrent i que es connectin generant corrent en el
mateix sentit dins la branca comú del circuit.
Fonts de corrent ideals en paral·lel: Una combinació de fonts de corrent ideals en paral·lel pot
substituir-se per una sola font de corrent ideal que subministra un corrent igual a la suma
algebraica dels corrents de les fonts en paral·lel.

Regles de Kirchhoff
La connexió en un mateix circuit ramificat d’uns quants generadors i unes quantes resistències
pot conduir a situacions en les quals la combinació de resistències no es correspon ni amb les
associacions en sèrie ni amb les associacions en paral·lel. En aquests casos, el principi de
conservació de la càrrega i el principi de conservació de l’energia permeten obtenir dues regles
que són molt útils per determinar les intensitats de corrent.
En els circuits elèctrics podem distingir nodes, branques i malles. Els nodes són punts del
circuit connectats directament amb tres o més elements. Les branques són cadenes d’elements
associats en sèrie (travessats per una mateixa intensitat de corrent) que comencen i acaben en
dos nodes diferents. Les malles són línies tancades que s’obtenen encadenant branques.
Primera regla de Kirchhoff (Regla de les malles)
En qualsevol malla, la suma algebraica de les diferències de potencial entre l’entrada i la
sortida de cada element quan es completa una volta sencera és zero.
Aquesta regla és equivalent a imposar el principi de conservació de l’energia. En cada node, i en
cada conductor ideal de la malla, el potencial elèctric té un valor constant. Quan una càrrega q
dóna una volt sencera a una malla, la seva energia potencial elèctrica, qV, experimenta salts en
travessar cada element del circuit. Com que el desplaçament de la càrrega comença i acaba en el
mateix punt del circuit, la seva energia potencial elèctrica no pot haver canviat. Per tant, els
augments de l’energia potencial elèctrica s’han de compensar amb les disminucions.
Segona regla de Kirchhoff (Regla dels nodes)
La suma de les intensitats de corrent que entren en un node és igual a la suma de les intensitats
de corrent que en surten.
Com que en els nodes no s’hi pot acumular càrrega ni tampoc pot desaparèixer (els nodes no
són fonts ni embornals de càrrega), la càrrega total que hi arriba s’ha de compensar amb la
càrrega total que se’n va.
En un circuit elèctric constituït per un conjunt de conductors de resistència coneguda, i un
conjunt de generadors amb fem i resistència interna conegudes, els valors de les intensitats de
corrent de cada branca es pot obtenir aplicant les dues regles de Kirchhoff.
La metodologia de resolució és la següent:
1) S’assigna arbitràriament a cada branca del circuit un índex i (el número de branca), una
intensitat de corrent Ii i un sentit del corrent, que s’indica amb una fletxa.
2) Es tria un node del circuit i s’obté l’equació que relaciona les intensitats de corrent que
conflueixen en el node aplicant la segona regla de Kirchhoff. S’afegeix una segona
equació triant un segon node on hi conflueixi alguna intensitat que no aparegui en el
conjunt d’equació dels altres nodes considerats. Quan totes les intensitats apareixen en
el conjunt de les equacions ja no cal considerar cap més node ni incloure cap altra
equació. De fet, les equacions corresponents als nodes descartats es poden obtenir
combinant adequadament les equacions dels nodes seleccionats.
3) Es tria una malla i se li assigna arbitràriament un sentit de circulació, el sentit en el que
ens desplaçarem per aplicar la primera regla de Kirchhoff.. S’obté una primera equació
de les malles aplicant la primera regla de Kirchhoff. Es va ampliant la col·lecció

d’equacions utilitzant el mateix criteri que en el cas dels nodes: cada equació nova ha
d’incorporar alguna branca nova al conjunt de les equacions.
4) Es resol el sistema d’equacions de nodes i malles. Si els valors de les intensitat que
s’obtenen són positius significa que el sentit real del corrent és el que s’ha assignat
arbitràriament al començament. Si els valors són negatius significa que el sentit real és
el contrari. En qualsevol cas, les equacions plantejades i les solucions de les equacions
són correctes. De fet, els sentits que s’assignen arbitràriament al corrent són el sistema
de referència de les intensitats de corrent (indiquen el sentit positiu).
Exemple 3.26.
En el circuit de la Figura 3.3 els valors de les fem són ε1 = 27 V i ε2 = 18 V, i els valors de les
resistències són R1 = 16 Ω, R2 = 12 Ω, R3 = 8 Ω i R4 = 4 Ω. Determineu:
(a) La intensitat de corrent a cada branca.
(b) La potència amb la qual cada generador subministra energia elèctrica al corrent.
(c) La potència amb la qual dissipa energia elèctrica cada resistència.
R1
+ +
ε1 - R2 ε2 -
R3 R4
Figura 3.3
Resolució:
(a) Seguint la metodologia que s’acaba d’exposar:

1) Posem nom als dos nodes del circuit: A, B. Assignem a cada branca una intensitat de
corrent: I1, I2 i I3; i un sentit pel corrent positiu.
R1 A
I1 I2
I3
+ +
ε1 - R2 ε2 -
R3 R4
2) Aplicant la segona regla de Kirchhoff en el node A, i tenint en compte que els

corrents d’intensitat I1 i I2 entren en el node mentre que I3 en surt, resulta
I1  I 2  I 3 (nA)

No cal aplicar la segona regla de Kirchhoff al node B perquè en l’equació (nA) hi

apareixen totes les intensitats.
3) Triem la malla m1 de la figura, i assignem el sentit positiu de circulació que s’indica
a través de la fletxa.
R1 A
I1 I2
I3
+ m1 m2 +
ε1 - R2 ε2 -
R3 R4
Per aplicar la primera regla de Kirchhoff a la malla m1, s’ha de determinar la diferència
de potencial entre la entrada i la sortida de cada element de la malla al circular en sentit
positiu.
Generador de fem ε1:
Entrada en el terminal negatiu i sortida en el terminal positiu. La diferència de
potencial entre la entrada i la sortida és -ε1. Per tant, ΔVε1 = -ε1.
Resistències R1 i R3
A la branca del corrent d’intensitat I1, la intensitat va en el sentit positiu de la
circulació. En les dues resistències R1 i R3, com que el potencial elèctric disminueix
en el desplaçament en el sentit de la intensitat de corrent, en el desplaçament en el
sentit positiu de la circulació la diferència de potencial entre l’entrada a la sortida
és: ΔVR1 = I1R1; ΔVR3 = I1R3.
Resistència R2
A la branca del corrent d’intensitat I3, la intensitat també va en el sentit positiu de la
circulació. Per tant, ΔVR2 = I3R2.
Aplicant la primera llei de Kirchhoff resulta
  1  I1 R1  R3   I 3 R2  0 (m1)
Una forma equivalent d’aplicar la primera llei de Kirchhoff consisteix en igualar: la

suma algebraica de les fem subministrades pels generadors de la malla que
contribueixen a establir corrent en el sentit positiu de la circulació, amb la suma
algebraica de les pèrdues de potencial elèctric entre els extrems de les resistències. Com
que les pèrdues de potencial en les resistències és el que hem calculat abans, i el
generador de fem ε1 contribueix a generar corrent en el sentit positiu de la circulació,
tindríem:
 1  I1 R1  R3   I 3 R2

Aquesta equació és equivalent a l’equació (m1).

En l’equació de la malla m1 no hi apareix la intensitat I2 i, per tant,cal aplicar la primera
llei de Kirchhoff a una altra malla. Considerarem la malla m2
Generador de fem ε2:
Entrada en el terminal positiu i sortida en el terminal negatiu. La diferència de
potencial entre la entrada i la sortida és ε2. Per tant, ΔVε2 = ε2.
Resistències R4
A la branca del corrent d’intensitat I2, la intensitat va en sentit contrari a la
circulació. En la resistència R4, el desplaçament en el sentit de la circulació
comporta anar contra el corrent i, per tant, el potencial elèctric augmenta. La
diferència de potencial entre l’entrada a la sortida és ΔVR4 = -I2R4.
Resistència R2
A la branca del corrent d’intensitat I3, la intensitat també va en contra del sentit de
la circulació. Per tant, ΔVR2 = -I3R2.
Aplicant la primera llei de Kirchhoff resulta
 2  I 2 R4  I 3 R2  0 (m2)
Com que en el conjunt de les dues equacions de les malles, equacions m1 i m2, hi
apareixen les tres intensitats, no cal considerar cap altra malla, no cal considerar cap
altra equació.
4) Les intensitats de corrent són la solució del sistema de les equacions: nA, m1 i m2.
Substituint en les tres equacions els valors de les fem i de les resistències en unitats del
sistema internacional s’obté
I1  I 2  I 3 I1  I 2  I 3  0
 27  I1 16  8  I 3  12  0 → 24 I1  12 I 3  27
18  I 2  4  I 3  12  0 4 I 2  12 I 3  18
Solucionant aquest sistema s’obté finalment

I 1  0,5 A I 2  0,75 A I 3  1,25 A
Que les intensitats de corrent siguin positives vol dir que el sentit real del corrent és el
sentit positiu especificat per les fletxes.
Encara que alguna de les intensitats de corrent donés un resultat negatiu el sistema
d’equacions seria correcte i les solucions serien correctes. Que una intensitat de corrent
I tingui un valor negatiu vol dir que el sentit real del corrent és l’oposat al indicat per la
fletxa. En aquest cas, la diferència de potencial real ΔV entre els extrems de les
resistències que estan en aquesta branca també canvien de signe i, per tant, l’equació
que expressa la relació entre I i ΔV és la mateixa.

(b) Com que en els dos generadors el corrent real entra pel terminal negatiu i surt
pel terminal positiu (el sentit del corrent real és el sentit en el qual el generador tendeix
a establir corrent), els dos generadors subministren energia al corrent. La potència
subministra per cada generador ve donada per l’equació (3.75), i és
P 1   1 I1  27  0,5  13,5 W
P 2   2 I 2  18  0,75  13,5 W
La potència total subministrada pel conjunt dels dos generadors al circuit és 27 W.
Si en un generador el corrent circulés del terminal positiu al terminal negatiu (el

contrari del que passa en els generadors d’aquest exemple), el generador consumiria
energia en lloc de subministrar-la. En aquest cas la potència subministrada pel
generador seria negativa.
(c) La potència amb la qual dissipa energia elèctrica cada resistència ve donada per
l’equació (3.76). Les potències dissipades a cada resistència són:
PR1  R1 I12  16  0,5 2  4 W ; PR 2  R2 I 32  12  1,252  18,75 W ;

PR3  R3 I12  8  0,5 2  2 W ; PR 4  R4 I 22  4  0,752  2,25 W
La potència total dissipada pel conjunt de les resistències és 27 W. En aquest cas les potències
dissipades sempre són positives perquè en una resistència només es pot dissipar energia.
Circuits amb resistències i condensadors

En els circuits anteriors, que només contenen generadors de corrent continu i resistències,
s’establien uns corrents estacionaris que circulen sempre en el mateix sentit i que no
canvien amb el temps, de mateixa intensitat, que anomenem corrents continus (intensitat de
corrent constant). Els corrents d’aquests circuits són els que corresponen a un estat estacionari
del circuit elèctric, un estat en el qual les intensitats que circulen per cada element del circuit, i
les diferències de potencial elèctric que s’estableixen entre les entrades i sortides de cada
element del circuit, no canvien amb el temps.
Quan en el circuit elèctric s’hi introdueixen condensadors, en els processos de càrrega i
descàrrega dels condensadors es produeixen canvis en el temps de la càrrega acumulada a
cada condensadors i de les intensitat de corrent que circulen per les diferents branques. La
presència de condensadors fa que el circuit presenti un comportament transitori que canvia amb
el temps.
Descàrrega d’un condensador

Considerem un condensador carregat inicialment amb una càrrega Q0. Quan es tanca el circuit
connectant les plaques del condensador a través d’un conductor de resistència elèctrica R, tal
com s’indica a la Figura 3.4, s’estableix un corrent variable amb el temps, i(t), que descarrega el
condensador i que té un valor inicial i(0) = I0. La càrrega del condensador canvia també amb el
temps, q(t), prenent uns valor inicial q(0) = Q0.

+q
C R
-q
Figura 3.4
En el circuit RC de la Figura 3.4, la càrrega q(t) emmagatzemada en el condensador fa aparèixer

una diferència de potencial entre les plaques v(t) = q(t)/C que coincideix amb la diferència de
potencial entre l’entrada i la sortida de la resistència R, i que es relaciona amb la intensitat de
corrent i(t) del circuit a través de la llei d’Ohm.
qt 
 vt   R it  (3.82)
C
Tenint en compte que una intensitat de corrent i(t) positiva redueix la càrrega q(t)
emmagatzemada en el condensador, resulta que la relació entre la intensitat de corrent del
circuit i la càrrega del condensador és
dq
i (3.83)
dt
Substituint la intensitat de corrent en funció de la càrrega a l’equació (3.82), la càrrega del
condensador ha de satisfer l’equació diferencial
q dq
 R
C dt
Aquesta equació diferencial és de variables separables i es pot integrar per obtenir la càrrega del
condensador en funció del temps q(t) tal com s’especifica a continuació
q
dq dt q dq t dt  q  t
Q0 q

RC Q0 q
 
0 RC
ln
 Q0
  
 RC
q(t) t t
qt   Q0 e RC  Q0 e  (3.84)
 = RC t
L’equació (3.84) ens indica que, en el procés de descàrrega, la càrrega del condensador
disminueix exponencialment amb el temps amb una constant de temps
  RC (3.85)
La constant de temps τ és el temps que ha de passar per a que la càrrega del condensador es
redueixi en un factor e-1. Després de passar un temps t = τ la càrrega queda reduïda al 36,8%.

q   Q0 e   0,368 Q0
Es pot obtenir també la intensitat de corrent i(t) combinant les equacions (3.84) i (3.83).
d   Q t Q t
t
dq
i   Q0 e RC   0 e RC  0 e 
dt dt   RC 

i
Finalment, tenint en compte que i(0) = I0, resulta
t t
I0
i I0 e RC  I0 e  (3.86)
i(t)
Q0 Q
I0   0 (3.87)
 = RC t RC 
Aquesta darrera equació (3.87) ens indica que la constant de temps τ és també el temps que es
necessitaria per descarregar totalment el condensador amb una intensitat de corrent constant i
gual a la intensitat inicial I0.
Estrictament parlant, el procés transitori de reducció del valor de la càrrega del condensador i de
la intensitat de corrent del circuit dura un temps infinit, perquè en les equacions (3.84) i (3.86)
només en el límit t   la càrrega i la intensitat de corrent s’anul·len, Q  0 i i  0 . Per
tant, la solució transitòria expressada en les equacions (3.84) i (3.86) dura tota l’eternitat, i no
s’arriba mai del tot a la solució estacionària a la que tendeix el circuit, q = 0 i i = 0.
A la pràctica, però, si la càrrega elèctrica i la intensitat de corrent es determinen especificant un
nombre finit de xifres significatives, a partir d’un cert instant de temps la càrrega que queda en
el condensador i el corrent del circuit no es detecten i és com si el circuit estigués en l’estat
estacionari q = 0 i i = 0.
Efectivament, si la càrrega elèctrica i la intensitat de corrent es determinen especificant només
tres xifres significatives, quan la càrrega que queda en el condensador està per sota d’una
mil·lèsima de la càrrega inicial, qt   0,001Q0 , podrem dir que, a efectes pràctics, la càrrega és
zero, q = 0, la intensitat de corrent i = 0, i el condensador està pràcticament descarregat en
l’estat estacionari d’equilibri final.
Efectivament, quan qt   0,001Q0 , it   0,001 I 0 i t  6,91
t t
t
0,001Q0  Q0 e  0,001 I 0  I 0 e  →  ln0,001  6,91 t  6,91 

Quan ha passat un temps t  7  , la càrrega que queda en el condensador està per sota de la
mil·lèsima part de la càrrega inicial, qt   0,001Q0 , i el corrent està per sota de la mil·lèsima
part del corrent inicial, it   0,001 I 0 .
Exemple 3.27.
Un condensador de capacitat C = 4,50 μF té una càrrega inicial de Q0 = 100 μC i es descarrega a
través d’una resistència R = 200 Ω. Calculeu:
(a) La diferència de potencial inicial i la intensitat de corrent inicial.
(b) La càrrega del condensador, la intensitat de corrent en el circuit i la diferència de potencial
entre les plaques del condensador en funció del temps.
(c) La càrrega del condensador, la intensitat de corrent en el circuit i la diferència de potencial
entre les plaques del condensador a l’instant de temps t1 = 4τ.
(d) A partir de quin instant de temps la càrrega i la intensitat estaran per sota de la
deumil·lèsima part del seu valor inicial, qt   0,0001Q0 , it   0,0001I 0 .

Resolució:
(a) A partir de la definició de capacitat d’un condensador i utilitzant la llei d’Ohm s’obté:
Q0 100  106
V0    22,22 V
C 4,50  106
V0 22,22
I0    0,1111A
R 200
(b) La constant de temps del circuit és   R C  200  4,50  106  9,00  104 s . La càrrega, la
intensitat de corrent i la diferència de potencial en funció del temps són
t t 104 t
qt   Q0 e   100  10 e 910  10 6 4
4
e 9 (S.I.)
t 104 t
it   I 0 e   0,1111e 9 (S.I.)
qt  Q0 
t t 104 t
vt    e  V0 e   22,22 e 9 (S.I.)
C C
49104
6
(c) A t1 = 4τ: q1  100  10 e 910 4  1,832  106 C ; i1  111,1  103 e 4  2,035 103 A ;
v1  22,22 e 4  0,4070 V
(d) Per a que qt 2   0,0001Q0 , resulta

t2
 t2
0,0001Q0  Q0 e   ln0,0001  9,210

t 2  9,210  9,210  9,00  104  8,289  103 s
Per t > t2, qt   0,0001Q0  108 C i it   0,0001I 0  1,111 105 A

Càrrega d’un condensador

Considerem el circuit de la Figura 3.5 constituït per un condensador de capacitat C i amb una
càrrega inicial q(0) = Q0, un generador de força electromotriu ε, i un conductor de resistència R
(es pot considerar que la resistència R és la resistència equivalent a l’associació en sèrie de la
resistència del conductor extern i la resistència interna del generador).
+ +q
ε C
- -q
R
Figura 3.5
El sentit positiu assignat a la intensitat de corrent fa que la càrrega del condensador i la

intensitat de corrent estiguin relacionats a través de l’equació
dq
i (3.88)
dt
Aplicant la primera regla de Kirchhoff s’obté una relació entre la càrrega del condensador, q(t),
i la intensitat de corrent del circuit, i(t). Circulant en sentit horari, resulta que la fem ε
subministrada ple generador es reparteix entre el condensador, amb una caiguda de potencial vC,
i la resistència, amb una caiguda de potencial vR. Així, el balanç d’energia que estableix la
primera regla de Kirchhoff és
q dq q
  v R  vC  R i  R 
C dt C
dq q
 R  (3.89)
dt C
En l’estat estacionari, quan el condensador queda totalment carregat, la intensitat de corrent
s’anul·la, i  0 , la diferència de potencial entre els extrems de la resistència també s’anul·la,
v R  R i  0 , i la diferència de potencial entre les plaques del condensador és igual a la fem del
generador, vC   . La càrrega final del condensador en l’estat estacionari serà, doncs, Q  C  .
La càrrega i la intensitat de corrent corresponents a l’estat estacionari són, doncs,
qe  Q  C  ie  0 (3.90)
Després d’estudiar la descàrrega del condensador, és raonable esperar que la solució general de
l’equació (3.88) es pugui expressar com la solució de l’estat estacionari més un terme que decau
exponencialment amb el temps, del tipus Ae-βt, on β és una constant positiva, β > 0, que
dependrà de les característiques del circuit i A és una constant d’integració que dependrà de les
condicions inicials. La solució general de l’equació (3.89) per la càrrega del condensador serà,
doncs, del tipus
qt   Q  A e   t  C   A e   t (3.91)

on, A és una constant d’integració que determinarem imposant la condició inicial, q0  Q0 , i β
és una constant positiva que determinarem imposant que es compleixi l’equació (3.89). La
intensitat de corrent corresponent a qt  és
it  
dq
 0   A e  t   A e  t (3.92)
dt
Substituint qt  i i t  a l’equació (3.89) s’obté
dq q C   A e  t 1 
 R    R A e  t        R  A e  t
dt C C C 
1 
0     R  A e  t
C 
Per a que la primera regla de Kirchhoff es compleixi en tots els instants de temps t, s’ha de
1 1
complir la condició:  R0  
C RC
Per tant, en el transitori apareix la mateixa exponencial i la mateixa constant de temps,   R C ,

que en el procés de descàrrega. L’equació (3.91) queda
t q
qt   Q  A e RC Q
q(t)
Imposant la condició inicial q0  Q0 Q0
Q0  Q  A e 0  Q  A  A  Q0  Q  = RC t
t t
qt   Q  Q0  Q  e RC
 C   Q0  C   e RC
(3.93)
Finalment, tenint en compte que i = dq/dt, la intensitat de corrent és

t
Q  Q0 C   Q0   Q0 / C
it   I 0 e RC
I0    (3.94)
 RC R
En la majoria dels casos d’interès, el condensador està inicialment descarregat, Q0  0 , i les

equacions (3.93) i (3.94) es converteixen en
 t
  t


qt   Q 1  e RC   C  1  e R C  (3.95)
   
   
t

it   I 0 e
Q
RC
I0   (3.96)
 R

Càrrega d’un condensador amb pèrdues

Els condensadors reals no contenen dielèctrics perfectes, amb conductivitat zero, entre les seves
plaques. Això fa que els condensadors presentin pèrdues de càrrega degudes a un petit corrent a
través del dielèctric. El condensador real, doncs, és equivalent a l’associació en paral·lel d’un
condensador ideal de capacitat C amb una resistència RC, que és la resistència del dielèctric al
corrent entre les plaques, i que és responsable de les pèrdues de càrrega del condensador.
Tornem a estudiar el procés de càrrega d’un condensador considerant el circuit de la Figura 3.6
on, C és la capacitat del condensador i RC és la resistència associada a les pèrdues de càrrega.
Com en el cas del condensador ideal, la càrrega inicial del condensador és q(0) = Q0, el
generador té una força electromotriu ε, i el conductor extern té de resistència R.
i i2
i1
+ +q
ε C RC
- -q
R
Figura 3.6
Per poder utilitzar les regles de Kirchhoff associem a cada branca del circuit la intensitat de
corrent i el sentit del corrent que s’especifiquen a la Figura 3.6. El sentit positiu assignat a la
intensitat de corrent i1 fa que la càrrega del condensador i aquesta intensitat estiguin
relacionades a través de l’equació
dq
i1  (3.97)
dt
Aplicant la primera regla de Kirchhoff a les malles representades per les dues línies
discontínues, blava i vermella, s’obté, respectivament
  i R  i2 RC (3.98)
q
i 2 RC  (3.99)
C
Aplicant la segona llei de Kirchhoff a un dels nodes de bifurcació de corrent s’obté
i  i1  i2 (3.100)
Finalment, substituint les equacions (3.97), (3.99) i (3.100) a (3.98) s’obté
 dq q  R  RC  q dq  R q
  i1  i2  R  i2 RC   
q dq
 R   R  R    1
 dt RC C  C dt RC C dt  RC C
dq  R q
 R  1   (3.101)
dt  RC  C
Quan el condensador està totalment carregat, q  Q , no circula corrent per la branca del
condensador ideal, i1  0 , i el corrent subministrat pel generador serveix per compensar les
pèrdues de càrrega a través de RC. La solució corresponent a l’estat estacionari és, doncs,


q  Q i1   0 i   i2    I  (3.102)
R  RC
RC
La diferència de potencial entre plaques del condensador és VC  I RC   , i la càrrega
R  RC
RC
final Q acumulada en el condensador és Q  C VC  C
R  RC
RC 1 RC 1
VC    Q C  C (3.103)
R  RC R R  RC R
1 1
RC RC
Com en el cas del condensador sense pèrdues esperem que la solució general de l’equació
(3.101) es pugui escriure com la suma de la solució corresponent a l’estat estacionari més un
terme que decau exponencialment en el temps, equació (3.91)
qt   Q  A e   t 
1 dq
C   A e  t   A e  t (3.104)
R dt
1
RC
Substituint aquesta càrrega q(t) i aquesta intensitat de corrent dq/dt a l’equació (3.101)
 
dq  R q  R 1  1 
 R  1      R A e   t  1    C   A e  t 
dt  RC  C  RC  C  R 
1  R 
 C 
 R 1  R 1 
    R A e   t    1   A e   t    1     R  A e   t
 RC  C  RC C 
 R 1 
1     R  A e   t  0
 RC  C 
Per a que l’equació es compleixi en tots els instants de temps t, s’ha de complir que
 R 1 
1     R   0
 RC  C 
 R  1
  1   (3.105)
 RC  R C
Per tant, en el transitori apareix una exponencial de la mateixa tipologia que en el circuit del
condensador sense pèrdues, però amb una constant de temps, τ, diferent de la constant de temps
corresponent al condensador sense pèrdues  0  R C .
1  R  1  R 1
   1    1  
  RC  R C  RC 0

1
 0 (3.106)
R
1
RC
En un condensador sense pèrdues de càrrega la resistència del dielèctric situat entre les plaques
és infinita, RC   , i la constant de temps és    0 . De fet, si R / RC és prou petit per poder
aproximar 1  R / RC   1 , resultarà que    0  R C .
La càrrega de l’equació (3.104) es pot escriure en funció de la nova constant de temps τ

t
qt   Q  A e 
Imposant la condició inicial q0  Q0

q
Q Q0  Q  A e 0  Q  A  A  Q0  Q
q(t)
t
qt   Q  Q0  Q e 
Q0
(3.107)
 t
Les intensitats de corrent que acumula càrrega en el condensador, i1, i la intensitat de corrent
deguda a les pèrdues de càrrega a través del dielèctric entre plaques, i2, s’obtenen substituint
aquesta càrrega a les equacions (3.97) i (3.99). Així,
t
dq Q  Q0  Q  Q0
i1 t    e i1 0   I10 i1   0 (3.108)
dt  
t
qt  Q  Q0  Q  e 
i2 t   i2 0  i2   
Q0 Q
  I 20  I2 (3.109)
C RC C RC C RC C RC
i1 i2
I2
I10 i2(t)
i1(t) I20
 t  t
Finalment, la intensitat de corrent total que circula ve donada per l’equació (3.100), i és
i  i1  i2 .
Quan el condensador està inicialment descarregat, Q0  0 , i les equacions (3.107), (3.108) i

(3.109) es converteixen en
 t
  t 
 1
R 

  1 C  1  e R C  RC  
 
qt   Q 1  e 

  (3.110)
  R  
  1  
RC

R
t 1 t t  R  t  R 
dq Q  C RC C  R C  1 RC   R C  1 RC 
i1   e  e   e  e
dt  R 0 RC R
1
RC
t t t  R 
 1 
Q  R C  RC  Q 
i1  e   I0 e   e 
I0   (3.111)
 R  R
 t
 C  t
  t

i2 
1
Q 1  e   1 1  e    1  e  
C RC   C RC

R 

 RC  R 
 


1
RC
 t
  t 
 1
R 

     R C  RC  
i2  1 e  1  e (3.112)
RC  R   RC  R  

  
Els valors de la càrrega i les intensitats en funció del temps ens permeten veure que:
i) A l’instant inicial t  0 , el condensador està descarregat, q0  0 , no hi ha corrent de

pèrdues de càrrega, i2 0  0 , i tota la intensitat de corrent que circula serveix per carregar

el condensador, i0  i1 0  I 0  .
R
ii) En l’estat estacionari, quan t   , el condensador està totalment carregat,

C
q   Q  , la intensitat de corrent que serveix per carregar el condensador s’ha fet
R
1
RC
zero, i1   0 , i tota la intensitat que circula serveix per compensar les pèrdues de càrrega

del condensador, i   i 2    .
RC  R
A la pràctica, quan ha passat un temps prou gran com per a que, amb la resolució que es treballa
t
qt   Q , es podrà considerar que s’ha assolit l’estat estacionari. Això passa quan 1  e   1 ,
que és equivalent a dir que el temps està per sobre d’un cert valor crític tc, que és de l’ordre de
magnitud de la constant de temps τ del circuit (tc és igual a unes quantes vegades τ).

Qüestions de test
En cadascuna de les qüestions només hi ha una resposta correcta. Trobeu-la en cada cas.
1. En els vèrtexs A, B, i C d’un triangle equilàter hi ha tres càrregues puntuals de valors -1 C,
+2 C i Q, respectivament. Si l’energia potencial elèctrica d’aquesta distribució és zero, la
càrrega Q és:
(a) 3 C (b) -1 C (c) 1 C (d) -2 C (e) 2 C
2. En una regió de l’espai existeix un camp electrostàtic. És cert que:

(a) Les línies del camp elèctric són tancades
(b) Les línies de camp elèctric són tangents a les superfícies equipotencials
(c) Les línies de camp elèctric van de càrregues negatives cap a càrregues positives
(d) Les línies de camp elèctric són perpendiculars a les superfícies equipotencials
(e) Les línies de camp elèctric i les superfícies equipotencials són independents
3. En un conductor en equilibri electrostàtic carregat amb una càrrega Q només una de següents
afirmacions no es compleix:
(a) La càrrega Q es distribueix per l’interior del conductor
(b) El camp elèctric pren un mateix valor en tots els punts a l’interior del conductor
(c) El potencial elèctric pren un mateix valor en tots els punts a l’interior del conductor
(d) El camp elèctric a fora del conductor és perpendicular a la seva superfície
(e) A l’interior del conductor la polarització elèctrica és zero
4. Un condensador pla està connectat a una font de tensió i té la regió entre plaques
completament ocupada per un dielèctric. Si, sense desconnectar la font de tensió, canviem el
dielèctric del condensador per una altra de permitivitat relativa triple del primer:
(a) La càrrega final del condensador serà la tercera part de la càrrega inicial
(b) La diferència de potencial entre les plaques del condensador es triplica
(c) La capacitat final del condensador serà la tercera part de la capacitat inicial
(d) La diferència de potencial entre les plaques del condensador es divideix per tres
(e) La càrrega final del condensador serà el triple de la càrrega inicial
5. Tres condensadors idèntics C1  C2  C3 estan associats tal com s’indica a la figura i tenen
els extrems A i C connectats a una diferència de potencial VAC. Quan el sistema dels tres
condensadors queda en equilibri electrostàtic es compleix:
C1 _
+
(a) Q1  Q2  Q3 ; VAB  VBC (b) Q1  Q2  Q3 ; V AB  2VBC C3 _
+
(c) Q1  Q2  Q3 ; V AB  VBC / 2 (d) Q1  Q2  Q3 ; VAB  2VBC C2 _
A + B C
(e) Q1  Q2  Q3 ; V AB  VBC / 2

6. Una esfera conductora de radi R1 està situada al centre de la cavitat d’una closca esfèrica
també conductora de radi interior R2 i exterior R3. Primer es carrega el conductor interior amb
una càrrega +Q i el conductor exterior es connecta a terra a potencial zero per a que el camp
elèctric a l’exterior de la closca esfèrica sigui zero a tot l’espai. Un cop assolit l’equilibri
electrostàtic, es desconnecta la closca esfèrica de terra i es connecta amb l’esfera conductora
interior. Un cop assolit el nou equilibri electrostàtic, les càrregues de les diferents superfícies
són:
(a) Q(R1) = 0; Q(R2) = 0; Q(R3) = +Q
(b) Q(R1) = +Q; Q(R2) = -Q; Q(R3) = 0
(c) Q(R1) = 0; Q(R2) = 0; Q(R3) = 0
(d) Q(R1) = 0; Q(R2) = +Q; Q(R3) = -Q
(e) Q(R1) = +Q; Q(R2) = 0; Q(R3) = 0
7. Tres resistències idèntiques R1  R2  R3 estan associats tal com s’indica a la figura i tenen
els extrems A i C connectats a una diferència de potencial VAC. Les intensitats de corrent que
circulen per cada resistència i les diferències de potencial compleixen:
R1
(a) I 1  I 2  I 3 ; V AB  VBC (b) I 1  I 2  I 3 ; V AB  2VBC
R3
(c) I 1  I 2  I 3 ; V AB  VBC / 2 (d) I 1  I 2  I 3 ; V AB  2VBC A B C
(e) I 1  I 2  I 3 ; V AB  VBC / 2 R2
8. Un axó és una fibra nerviosa en forma de cilindre de material conductor de resistivitat

  2 Ω m . Si la longitud de l’axó és 1 m i el seu diàmetre és de 20 µm, la resistència elèctrica
de l’axó és:
(a) 1,6×104 Ω (b) 3,2×104 Ω (c) 6,4×104 Ω (d) 3,2×109 Ω (e) 6,4×109 Ω
9. Un fil conductor d’un cert material té una longitud L1, un radi r1, i oposa una resistència R al
pas del corrent elèctric. Un altre fil del mateix material i de radi r2 = 2r1 oposa una mateixa
resistència R al pas del corrent. La longitud d’aquest segon fil és:
(a) L2 = L1/4 (b) L2 = L1/2 (c) L2 = L1 (d) L2 = 2L1 (e) L2 = 4L1
10. Un condensador amb pèrdues inicialment descarregat, Q0 = 0, és connecta a un generador

per iniciar el procés de càrrega a l’instant t  0 . Si la constant de temps del circuit és τ, i la
càrrega del condensador en l’estat estacionari final és Q, a l’instant t  4 la càrrega del
condensador és:
(a) q4   0,018Q (b) q4   0,25Q (c) q4   0,75Q

(d) q4   0,98Q (e) q4   4 Q

Problemes
Electrostàtica
1. En un cristall de clorur sòdic els ions Na+ i Cl- ocupen posicions corresponents a una xarxa
cúbica, essent la distància entre dos ions contigus d  2,82 1010 m . Calculeu:
(a) La força entre dos ions Na+ i Cl- contigus.
(b) La força entre dos ions Na+ a una distància 2d.
Resp.: (a) 2,9×10-9 N; (b) 7,2×10-10 N.
2. Dues càrregues puntuals q1 i q2 estan separades una distància d. Trobeu en quin punt de la
recta que determinen el camp elèctric és zero, en els casos següents:
(a) Quan q1  4q2. (b) Quan q1  4q2.
2
Resp.: (a) En un punt entre les dues càrregues, situat a una distància 3
d de q1.
(b) En un punt exterior a les dues càrregues, situat a una distància d de q2.
3. En els vèrtexs A, B, i C d’un triangle equilàter de 0,2 m de costat, hi ha tres càrregues

puntuals de valors 3 C, 2 C i 2 C, respectivament. Calculeu:
(a) El mòdul de la força electrostàtica resultant sobre cadascuna de les càrregues.
(b) El mòdul del camp elèctric que les càrregues creen en el centre del triangle.
(c) El valor del potencial elèctric que les càrregues creen en el centre del triangle.
(d) L’energia potencial elèctrica del conjunt de les tres càrregues.
Resp.: (a) Fq A  2,34 N; FqB  FqC  1,96 N (b) E  6,75105 N/C
4. Tres plans paral·lels i infinits, A, B, i C, estan uniformement carregats i disposats en

perpendicular a l’eix X. Els punts de tall dels plans amb l’eix X són xA  1 m, xB  2,5 m i xC  4
m, i les densitats superficials de càrrega dels plans són A  160 C/m2, B  120 C/m2, C
 300 C/m2. Determineu el vector intensitat de camp elèctric en totes les regions possibles.
 
Resp.: A l’esquerra de A: E  1,47 107 iˆ N/C ; Entre A i B: E  3,28107 iˆ N/C ;
 
Entre B i C: E  1,92 107 iˆ N/C ; A la dreta de C: E  1,47 107 iˆ N/C

5. Una distribució de càrrega elèctrica, uniforme i de densitat volumètrica , està disposada en

forma de capa esfèrica, de radi interior R1 i radi exterior R2. Determineu el camp elèctric que
aquesta distribució crea en totes les regions possibles.
     R3     R23  R13 
Resp.: E (r  R1 )  0 ; E ( R1  r  R2 )   r  12  rˆ ; E (r  R2 )    rˆ
3 0  r  3 0  r 2 
6. Calculeu el treball fet pel camp elèctric en desplaçar una càrrega q1  4 C des del punt
A(1, 2, 3) al punt B(2, 1, 4) en el camp creat per una càrrega q2  18 C situada a l’origen
de coordenades.
Resp.: WAB  3,175102 J
7. Calculeu l’energia potencial electrostàtica total del q q

sistema de càrregues elèctriques disposades en els vèrtexs
del cub de costat d del dibuix. Feu el càlcul amb les dues q q
1 n qi q j 1 n
expressions: U  
4 0 i  j ri j
; i U   qiVi .
2 i 1 q
q
q q
Resp.: U 
q2
6 0 d
 18  9 2 2 3  d
8. Una distribució de càrrega elèctrica en forma d’esfera massissa de radi R té una densitat no
 r2 
uniforme de valor    0 1  2 , per a r  R, i   0, per a r > R, essent 0 una quantitat
 R 
constant i r la distància d’un punt arbitrari al centre de l’esfera. Trobeu:
(a) La càrrega elèctrica total de la distribució.
(b) El camp elèctric creat per la distribució en totes les regions possibles.
(c) Dins la distribució, per a quin valor de r el mòdul del camp elèctric és màxim.
80 R 3  2 R3    r r3 
Resp.: (a) Q  ; (b) E (r  R)  0 2 rˆ ; E (r  R)  0   2  rˆ ;
15 15 0 r  0  3 5R 
(c) r  3
5
R

9. Una càrrega elèctrica té la forma d’un cilindre de radi R i longitud infinita. Si la distribució
 r
de càrrega té una densitat no uniforme de valor    0  a  , essent 0, a, i b quantitats
 b
constants i positives, el camp elèctric creat per aquesta distribució en totes les regions possibles
de l’espai ve donat per les expressions:
  R 2 (3ab  2 R)   (3abr  2r 2 )
E ( r  R)  0 rˆ ; E (r  R)  0 rˆ.
6b 0 r 6b 0
Determineu el potencial elèctric en totes les regions possibles, considerant com a referència de
potencial zero V (r  R)  0.
Resp.: V (r  R) 
0 R 2
6 0b
R
(3ab  2 R) ln  ; V (r  R) 
0
36 0b

9ab( R 2  r 2 )  4(r 3  R 3 ) 
r
Condensadors
10. En el circuit del dibuix, comproveu que la càrrega i la tensió en cada condensador són:
Q1  Q2  Q3  18 C; Q4  Q5  54 C; Q6  Q7  72 C; V1  6 V; V2  3 V;
V3  9 V; V4  13,5 V; V1  6 V; V5  4,5 V; V6  6 V; V7  12 V.
11. Les plaques d’un condensador pla tenen una superfície de 600 cm2 i estan separades 4 mm.
(a) Si el condensador es carrega amb una tensió de 100 V, calculeu la intensitat de camp elèctric
entre les plaques, la densitat superficial de càrrega elèctrica en les plaques i l’energia potencial
electrostàtica que s’emmagatzema. (b) Si un cop carregat el condensador es desconnecta de la
bateria i s’introdueix un dielèctric de constant   4 entre les plaques, determineu el camp
elèctric, la tensió, l’energia electrostàtica i la densitat de càrrega elèctrica de polarització del
dielèctric en l’estat final del condensador.
Resp.: (a) E  2,50104 V/m;   2,21107 C/m2; U  6,64107 J;

(b) E  6,25103 V/m; V  25 V; U  1,66107 J; P  1,66107 C/m2

12. Sabent que el camp de ruptura dielèctrica de l’aire és de 3×106 V/m feu una estimació de la
diferència de potencial entre el terra i un núvol a situat a 500 m d’altura en el moment de la
descàrrega d’un llamp entre el núvol i el terra.
Resp.: 1,5×109 V
13. El camp elèctric a l’interior de la membrana cel·lular és E  107 N/C . Calculeu:

(a) La força Fe que experimenta un ió Na+ quan travessa la membrana.
(b) Determineu la ràtio entre la força elèctrica Fe i el pes P del ió Na+.
Resp.: (a) Fe  1,6 1012 N (b) Fe / P  4,3 1012
14. La capacitat específica de la membrana cel·lular és ce  1 μF/cm2 i la diferència de potencial

entre el citoplasma i el medi extracel·lular és Vi  100 mV . Calculeu l’energia elèctrica
emmagatzemada en la membrana d’una cèl·lula de forma esfèrica de 100 μm de radi.
Resp.: 6,3 1012 J
15. Si les corresponents tensions de ruptura dels condensadors del circuit del dibuix són
V1  100 V , V2  50 V i V3  400 V , determineu la tensió màxima que es pot aplicar entre els
terminals a i b del conjunt.
Resp.: Vmàx.  400/3 V

Corrent elèctric
16. Un fil de coure de resistivitat Cu  1,7 108 Ω m , de 5 m de longitud i de radi 1 mm, es
connecta en sèrie amb una altre fil d’alumini de resistivitat  Al  2,7 108 Ω m , de 2 m de
longitud i de radi 2 mm. Si entre els extrems del conjunt s’aplica una diferència de potencial de
5 V, calculeu: (a) La resistència elèctrica dels dos fils. (b) La intensitat de corrent que circula
per cada fil. (c) La diferència de potencial entre els extrems de cada fil. (d) La potència total
dissipada.
Resp.: (a) RCu  2,71102 Ω ; RAl  0,43102 Ω ; (b) I Cu  I Al  I  159 A ;

(c) VCu  4,31 V ; VAl  0,68 V ; (d) P  795 W
17. Trobeu la resistència equivalent entre els terminals A i B dels circuits de les Figures 1, 2, 3, 4.
A
2 k
4 k 12 k
3 k
6 k
4 k
B
(a) Figura 1 (b) Figura 2
Resp.: (a) RAB  5 kΩ (b) RAB  10 kΩ
12 k 12 k
A
18 k 6 k
6 k
5 k
B
(c) Figura 3: Totes les resistències són de 10 Ω (d) Figura 4
Resp.: (c) RAB  3,53 Ω (d) RAB  22 kΩ

18. En el circuit de la Figura 5   10 V , R1  3  , , R2 1  , R3  2  i R4  5  .

Determineu la intensitat de corrent que circula per la resistència R2.
Resp.: I2.  0,77 A

R2
R1 B R4
A
R3
R1 R2 R3
ε
ε1 ε2 ε3
Figura 5 Figura 6
19. En el circuit de la Figura 6 1  8 V ,  2  24 V ,  3  12 V , R1  4 k , R2  6 k i

R3  12 k , calculeu: (a) La intensitat de corrent de cada branca. (b) La potència de cada
resistència i de cada generador especificant si actua com a generador o com a càrrega.
Resp.: (a) I1  2,50 mA ; I 2  3,67 mA ; I 3  1,17 mA ; (b) PR1  25 mW ; PR 2  80,7 mW ;

PR3  16,3 mW ; P 1  20 mW (gen.); P 2  88 mW (gen.); P 1  14 mW (gen.).
20. En el circuit de la Figura 7, calculeu la intensitat de corrent I que circula i la diferència de

potencial entre els punts A i B, VAB = VA - VB.
Resp.: I  0,1 mA ; VAB  10 V
A R3 R4
I
+ +
ε1 ε3
- R1 R2 -
B -
+
ε2
Figura 7 Figura 8
21. Els elements que configuren el circuit de la Figura 8, presenten els següents valors
numèrics:  1  2 V ,  2  6 V ,  3  4 V , R1  1 , R2  2  , R3  3  i R4  4  . Calculeu:
(a) La intensitat de corrent que circula per cadascuna de les 5 branques del circuit.
(b) La potència dissipada per cadascuna de les quatre resistències.
(c) La potència generada o consumida per cadascun dels tres generadors.
Resp.: (a) I1  1,12 A ; I 2  2,48 A ; I 3  0,16 A ; I 4  1,36 A ; I 5  2,32 A ;

(b) PR1  1,85 W ; PR 2  10,76 W ; PR3  3,76 W ; PR 4  0,102 W ;

(c) P 1  2,24 W (gen.); P 2  14,88 W (gen.) ; P 3  0,64 W (cons.)
22. Un condensador de 5 µF es connecta a una bateria de 100 V a través d’una resistència de 0,5
MΩ. Calculeu: (a) La intensitat de corrent inicial I0. (b) La càrrega final Q del condensador. (c)
La constant de temps τ del circuit. (d) El temps necessari per a que el condensador es carregui
amb una càrrega Q/2.
Resp.: (a) I 0  0,2 mA ; (b) Q  0,5 mC ; (c)   2,5 s ; (d) t  1,73 s .
23. En el circuit del problema anterior, quan el condensador està totalment carregat es
desconnecta la bateria, es connecta en paral·lel a la resistència de 0,5 MΩ una altra resistència R
i es tanca el circuit per a que es descarregui el condensador. Determineu el valor de la
resistència R per a que la constant de temps del nou circuit sigui una centèsima de segon.
Resp.: R  2 kΩ
24. En el circuit de la Figura 9 el condensador té una capacitat C  2 μF , la fem de la bateria és

  50 V , R  1 M i RC  0,6 M . Calculeu: (a) La intensitat de corrent inicial I0. (b) El
valor final de la intensitat de corrent, i  . (c) La constant de temps τ del circuit. (d) El valor
màxim de la diferència de potencial entre les plaques del condensador. (e) El temps necessari
per a que el condensador es carregui fins que la diferència de potencial entre plaques sigui el
10% del valor màxim.
Resp.: (a) I 0  50 μA ; (b) i  31 μA ; (c)   0,75 s ; (d) Vmax  18,75 V ; (e) t  0,08 s
i i2
i1
+ +q
ε C RC
- -q
R
Figura 9
25. Un condensador real de capacitat C  2 μF i amb una resistència associada a les pèrdues de
càrrega RC  0,6 M inicialment descarregat s’associa en sèrie amb una resistència R  1 M .
En primer lloc es connecta durant 1 s el conjunt del condensador real i la resistència R amb una
bateria de fem   50 V . A continuació és desconnecta la bateria durant 1,5 s. Finalment es
torna a connectar la bateria i es deixa que el condensador es carregui totalment. Determineu:
(a) La càrrega del condensador en funció del temps
(b) Les intensitats que passen pel condensador i per la bateria en funció del temps.

Electricitat Rev

Uploaded by

Document Information

Original Title

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

Electricitat Rev

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

Mòdul 3.

Joaquim Pla Brunet

Facultat de Ciències i Tecnologia Biociències

No és permesa la reproducció total o parcial d’aquests apunts, ni el tractament informàtic, ni la

DRETS RESERVATS  2017

Fonaments de Física 2 Mòdul 3 – Electricitat

Sumari del mòdul

3.1. Interacció elèctrica, càrrega elèctrica i llei de Coulomb 7

3.2. Camp elèctric 16

3.3. Flux de camp elèctric i llei de Gauss 33

3.4. Energia potencial elèctrica i potencial elèctric 48

3.5. Conductors en equilibri electrostàtic 63

3.6. Dielèctrics: polarització de la matèria 68

3.7. Capacitat i condensadors 84

3.8. Corrent elèctric 106

Qüestions de test 132

Fonaments de Física 3 Mòdul 3 – Electricitat

Actualment, tots els fenòmens de la naturalesa es poden explicar en termes de quatre

Fonaments de Física 4 Mòdul 3 – Electricitat

1. Dominar les aplicacions de la llei de Coulomb i de la llei de Gauss en l’estudi de les

2. Saber calcular l’energia potencial elèctrica d’una distribució discreta o contínua de

4. Conèixer les propietats característiques que diferencien el comportament d’un

5. Saber interpretar i relacionar els paràmetres fonamentals que determinen les

6. Conèixer les propietats característiques d’un circuit elèctric

7. Saber analitzar el comportament dels circuits formats per l’associació de fonts de

Fonaments de Física 5 Mòdul 3 – Electricitat

Fonaments de Física 6 Mòdul 3 – Electricitat

3.1. Interacció elèctrica, càrrega elèctrica i llei de Coulomb

Durant molt de temps l’estudi de l’electricitat es va reduir a l’electrostàtica, i l’interès

La formulació de la llei de Coulomb l’any 1785, la primera llei quantitativa de

Fonaments de Física 7 Mòdul 3 – Electricitat

Gràcies a l’invent de la pila de Volta, les observacions de Hans Christian Oersted

Així mateix, l’experiment d’Oersted va estimular la cerca de noves connexions entre

El treball teòric de James Clerk Maxwell (1831-1879) publicat a la dècada de 1860

Fonaments de Física 8 Mòdul 3 – Electricitat

d’explicar l’origen dels fenòmens elèctrics suposaven l’existència de dues menes de

Els treballs experimentals de J. J. Thomson posaren de manifest l’existència d’una

Quantificació de la càrrega elèctrica

El quàntum de càrrega elèctrica es designa amb el símbol de l’electró, e, i el seu valor

Fonaments de Física 9 Mòdul 3 – Electricitat

En parlar de la càrrega elèctrica d’un cos sempre es considera que es fa referència a la

 Principi de conservació de la càrrega elèctrica:

 Càrregues puntuals: Per estudiar els fenòmens d’interacció electrostàtica, moltes

Fonaments de Física 10 Mòdul 3 – Electricitat

dimensions. Una partícula és la idealització d’un cos sense dimensions. Parlar de

Fonaments de Física 11 Mòdul 3 – Electricitat

 L’expressió vectorial de la llei de Coulomb dóna correctament la orientació de les

 Formalment, la llei de Coulomb és equivalent a la llei de gravitació universal de

Fonaments de Física 12 Mòdul 3 – Electricitat

 Principi de superposició: l’expressió (3.2) és una conseqüència del principi de

En un sistema de càrregues puntuals, q1 = 6 C situada en el punt P1(1, 2, 3) m,

q2 = 15 C en P2(4, 6, ,5) m, i q3 = 20 C en P3(0, 2, 7) m, calcularem la força exercida

   N  m 2  (6 106 C)  (15106 C) (20 106 C)  (15106 C) 

Fonaments de Física 13 Mòdul 3 – Electricitat

Després de substituir valors i d’operar, s’obté:

El mòdul de la força és: F2  1,96102 N .

Fonaments de Física 14 Mòdul 3 – Electricitat

A causa de la simetria de la distribució, la càrrega Q del centre sempre estarà en equilibri

Si s’imposa la condició d’equilibri sobre q3, s’ha de complir que:

Fonaments de Física 15 Mòdul 3 – Electricitat

3.2. Camp elèctric

Per intentar d’explicar les interaccions electromagnètiques, Michael Faraday (1791-

Fonaments de Física 16 Mòdul 3 – Electricitat