L’Alta Edat

Mitjana
L’Europa Feudal
La dissolució del imperi
carolingi

A la mort de
Carlemany el seu
Imperi es va diviir
entre els seus nets.
Els quals començaren
a lluitar constantment
per a engrandir els
seus territoris.
La ruptura de l’equilibri feudal

• Carlemany nomenava comptes i ducs. Establint pactes feudals

d’investidura i homenatge. A mes a mes supervisava el que feien
amb els comissaris reals.
• Amb la divisió de l’Imperi i les lluites entre els nous reis, el poder
real va decantar-se cada volta mes en el poders locals. Ducs i
comptes eren l’autèntic poder als seus territoris, i la seua
vinculació amb el rei era cada volta mes febla.
Les segones
invasions
• A mes a mes, les noves invasions
acceleraren la fragmentació del poder
feudal. Vikings des de el nord,
musulmans des de el sud i magiars des
de l’est, iniciaren una nova època de
violència generalitzada i inseguretat.
• El rei estava lluny i la velocitat dels
atacants, reforça el poder dels nobles
que eren els únics que podien oferir als
seus castells una protecció efectiva per
als camperols.
La societat estamental. Vassallatge i
privilegi
• El vassallatge es el pacte de fidelitat: el vassall agenollat davant el rei
li promet fidelitat, consell i ajut militar (homenatge) i a canvi el rei li
entrega un feu perquè el governara i l’explotara econòmicament.
• El senyor feudal repetia la cerimònia amb altres nobles menys
poderosos, el cavallers, base del seu poder militar. A poc a poc, els
càrrecs passaren a ser hereditaris.
• La major part dels camperols que no podien pagar-se armes i cavalls
es convertiren en serfs dels senyors.
Els estaments: el mon
del privilegi

• La noblesa i el clergat son els

estaments privilegiats. Tenen
la terra, no trevallen, no
paguen impostos i ocupen els
carrecs del regne.
• La resta son no privilegiats.
Els llauradors I artesans no
tenen drets, paguen
impostos, i mantenten amb el
seu treball als privilegiats.
La monarquia feudal

• El poder del rei deriva de Déu. Te un caràcter sagrat. Ordena la societat i

defensa als cristians. El càrrec es hereditari però l’església el confirma en
la cerimònia de coronació. El regne era considerat un patrimoni personal
del rei, que podia engrandir-lo casant-se o dividir-ho entre els seus fills.
• El rei dirigeix les campanyes militars, recapta impostos i es el jutge suprem.
Demana consells a la Cúria (consell reial) formada per notables (bisbes,
abats, comtes, ducs, marquesos) i s’ajuda dels funcionaris que
s’encarreguen d’escriure els documents i mantindré l’arxiu reial.
• En molts casos no tenen residència fixa, i es traslladen pel regne amb la
sua família, nobles, clergues, juristes, servidors i guerrers (Cort)
I el vell Imperi?

• Desprès de la mort de Carlemany, els seus territoris es varen

fragmentar donant lloc a diversos regnes. Els reis varen veure
reforçada la sobirania sobre els seus territoris
• El regne de Germania va mantindré el somni imperial. Així al segle X
Otó I, rei de Germania, va ser coronat pel papa com a Emperador
romà. Així la Cristiandat tindria dos caps visibles, l’emperador, que
defensava militarment el territori i el papa, líder espiritual.
• La realitat es que els monarques no reconeixien l’autoritat de
l’emperador, el títol del qual va convertir-se en honorífic, però sense
poder real.
ELS PRIVILEGIATS: LA NOBLESA

• Els nobles son un estament privilegiat. Ducs, marquesos, comptes i barons tenien
poder i influència en funció dels feus dels que obtenien rendes. El castell era el
símbol del seu poder militar
• La seua funció es militar, s’entrenen per al combat i dirigeixen les seues
mainades. També es dediquen a la caça i a la falconeria. Les dones organitzaven
la llar, però també tocaven musica, brodaven, passejaven a cavall o caçaven. Si el
senyor marxava assumien les seues responsabilitats.
• Vivien als seus castells, des de els que controlaven el feu, impartien justícia i
rebien els tributs dels camperols. De vegades celebraven banquets on els
trobadors cantaven romanços. Menjaven carn i es bevia vi i cervesa. El menjar
s’agafava amb les mans. Fins als segle XVI no es generalitza l’ús dels coberts.
Els llauradors

• Els feus, la terra esta en mans dels privilegiats, que l’exploten de

manera hereditària i mai poden perdre-la (vinculació)
• Els privilegiats reben dels camperols les rendes senyorials: dies
de treball gratuït en la reserva del senyor (les millors terres del
feu) i el pagament de cens –una part de la collita- per la terra
que cultiven, així com participen en la conservació dels castells i
monestirs (drets territorials)
Els llauradors

• Donaven els primers fruits (primícies) i pagaven per utilitzar el forn, el molí, la
ferreria i altres serveis (monopolis). A mes a mes el senyor te també el dret
d’administrar justícia i emetre ordres d’obligat compliment (senyoriu jurisdiccional)
com recollir impostos per al manteniment dels serveis (ponts, camins, molins,
drets de caça)
• Els camperols son el 90% de la població. Uns pocs son propietaris de les terres
que cultiven (alous). La majoria son serfs, cultiven un mas entregat pel senyor i no
tenen llibertat personal: no poden abandonar el feu, casar-se, ni deixar herència
sense el vist i plau del senyor
• Viuen en poblats xicotets i granges aïllades. Podien utilitzar les terres comunals
(boscos) per a recollir llenya o pasturar el seu ramat.
Les condicions materials

• Les ¾ parts de la producció dels camperols acabava en mans dels

privilegiats. La vida era pobra i dura.
• Les tasques agràries eren esgotadores i rudimentàries. Predominava
el guaret. Cultiven i mengen cereals i llegums. També vinyes, oliveres
i als horts fruites i hortalisses.
• Van poc al mercat i l’autoconsum en la base d’una supervivència
miserable. Pa negre, col, fesols, carlotes, cigrons i llentilles son la
base de la seua dieta. També ous i formatge. Poques voltes carn, i
normalment només disposen de fetges, orelles, tripes i cansalada.