FACULTAT DE FILOSOFIA I LLETRES - UNIVERSITAT AUTONOMA DE BARCELONA

Republicanisme
lerrouxista: experiència
política i modernització
social (1900-1909)
Treball de Fi de Grau d’Història
Bigatà Barrachina, Josepmaria
Curs 2015-2016

Tutoritzat per: Pomés Vives, Jordi

2
RESUM:

Republicanisme lerrouxista: experiència política i modernització social (1900 -1909)

En el present treball intentarem apropar-nos al lerrouxisme no en tant que moviment

polític en sí, sinó com a inserció política en l'experiència vivencial de les classes
populars, amassada al llarg de la primera dècada del segle XX. Per què pot aixecar-se en
un marc de crisi de referents i d'accés al que és polític. Quina identitat anirà
cristal.litzant en les classes populars que hi cregueren. I quins foren, precisament, els
límits que la tornarien líquida. En definitiva, com visqueren les classes populars aquest
nou marc de significació política; i com aquest quedà inserit en la seva història.

ABSTRACT:

Lerrouxist Republicanism: political experience and social modernization (1900-

1909)

In this paper we will try to approach the Lerrouxism not as a political movement in
itself, but as a political insertion on the life experience of the popular classes, formed
along the first decade of the twentieth century. Why can it rise within a crisis o f
references and access to the political. What identity will crystallize in those classes who
believed in it. And what were precisely the limits that made it penetrable. In short, how
did the popular classes lived this new political significance framework ; and how it was
included in their history.

3
ÍNDEX

1. INTRODUCCIÓ .......................................................................................................... 6

2. ESTAT DE LA QÜESTIÓ......................................................................................... 10

3. CRISI ORGÀNICA.................................................................................................... 14

3. LA PROPOSTA OBRERA LERROUXISTA........................................................... 18

4. PÀTRIA ANTICLERICAL........................................................................................ 23

5. PÀTRIA ANTICATALANISTA............................................................................... 27

6. CONCLUSIONS........................................................................................................ 32

BIBLIOGRAFIA............................................................................................................ 37

4
Había un pueblo dormido y ha resucitado (...). La política era un pantano y hoy es un
mar borrascoso. Había indiferencia y hoy hay pasión.

Alejandro Lerroux, “La Publicidad”, 14·XI·1901

5
1.INTRODUCCIÓ

Creixement incontrolat. Segle XIX. Mentre Barcelona, cada dècada, es reconeixia

menys a sí mateixa i anava emergint com a centre industrial, els somnis de progrés de la
burgesia coneixerien el seu sostre de vidre particular. Des de la Restauració, les
polítiques del govern central no li són sempre favorables. No resolen la precarietat d’un
mercat intern que hauria de dur un progrés més integral i harmònic a la nació, i
permetre- li pensar i controlar el creixement de la ciutat. El Pla Cerdà de Barcelona com
a pla urbanístic del somni burgès: interclassisme, dinamisme, prosperitat. Però fou un
somni que precedí la distopia inevitable.

Entre 1850 i 1900, la població urbana es multiplica per tres; i s’aixequen més de 60.000
edificis. 1 L’expansió d’una economia urbano- industrial s’ampara amb la migració de mà
d’obra barata i poc qualificada, que desborda els mecanismes tradicionals d’integració
social. Tampoc la condició econòmico-política de Barcelona ofereix una ciutat on
burgesia i classes populars s’acceptin en els mateixos carrers, quan el seu creixement
queda a mercè de les lleis de mercat: especulació immobiliària, desregulació mercantil i
corrupció difuminen aquella imatge projectada per Ildefons Cerdà. Haurà de resseguir la
imatge d’una ciutat molt més difícil, que pels seus habitants tant sols tenia un culpable:
el ric, el burgès, el patró.

Pujada del preu del pa. Gana. Falta d’higiene. Mortalitat. Orfes pidola nt; o, més ben dit,
rapinyant: trinxeraires. Misèria. Poble Sec, Poble Nou, Hostafrancs. Autoconstruccions,
insalubritat. Mai la burgesia en trepitjarà els carrers: és la fi d’aquella ciutat
interclassista, universal; ara la gent d’ordre i respectable es salvaguarda de les masses
immorals i indisciplinades, per no dir incultes i brutes, i l’espai públic i urbà esdevé un
nou espai polític. La modernització li ha esclatat amb forma de pànics morals:
il·luminació urbana i rondes policials, guarnicions militars i comissaries, com a l’altra
cara de la moneda del projecte de modernitat burgès. Militarització de l'espai,
criminalització de les perifèries. Estat d’excepció com a mesura normalitzada.

Aquesta era la Barcelona de 1900. 533.000 habitants. 333.200 nascuts a la província;

75.000 de les demés. 113.000 vinents de la resta de l’Estat. 7.000 fàbriques. Les omplen
13.500 nens, 8.800 nenes; 34.333 dones i 88.220 homes. De 10 a 12 hores al dia. La

1
Romero-Maura, Joaquín: La rosa de fuego. El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909, RBA, Barcelona,
2012: 53

6
Llei de Descans Dominical es formula a 1904, però altra cosa és el compromís amb ella
dels patrons. Jornals de menys d’1 pesseta diària a 2’5, per a jornaleres i mainada; de 2
a 2’5, per a peons; de 4 a 5, per a un oficial. Entre 1’25 i 1’50 el preu diari de la dieta.
Entre 15 i 25 el lloguer, els més barats. De 1898 a 1910, l’alça dels preus és superior a
la dels salaris. Aquesta era la Barcelona de 1900. 2

I aquesta és la Barcelona sobre la qual s’hi construeix una proposta política de masses,
en el sentit modern i amb nom propi: el lerrouxisme.

Alejandro Lerroux arriba a Barcelona i es crea un personatge com a emblema de la

revisió del Procés de Montjuïc. Crida a la Revolució. I la la unió de totes les forces
obreres. El 14 de febrer de 1901, amb el manifest “A los españoles”, es dirigirà a
progressistes, fusionistes, socialistes, federals i independents. Amb les seves proclames
a la subversió, els anarquistes el respectaran i no demanaran l’abstenció per a les
eleccions a diputat per Barcelona. Serà un dels artífexs de la mobilització del 10% del
cens. 8000 el votaran directament i vencen, per sempre, al caciquisme.

De seguida sabé teixir-se una xarxa de fidelitats personal dins el republicanisme i

establir-hi hegemonia, a la vegada que la creació de la Federación Revolucionaria els
primers seguidors militaren com a lerrouxistes. Al 1905 serà un dels promotors de la
Unión Republicana, fent- la encapçalar a Nicolás Salmerón, mentre a Barcelona els seus
eren els qui la protagonitzaven, amb la nova Fraternidad Republicana. Des d’allà
començà a definir-se el seu moviment.

Orador de masses, escriptor incompungible d’articles, personatge parafarnàlic en el

sentit popular, revolucionà la comunicació política, estatuïda per a les classes populars.
Periòdics de tot tipus i per a tot tipus d’associacions, recurrència de mítings i aplecs;
amb tot plegat, es constituí un aparell propagandístic inèdit en la política i de
dimensions ingents.

Vaga general al 1902. Acabada, Lerroux se’n sap fer defensor i advocat. L’anarquis me
queda fora de joc. 35.000 votaran en les eleccions a Corts de l'abril de 1903. 3 Fins al de
1931 el republicanisme no serà capaç de superar tals resultats. I 60.000 massificaran un

2
Ibíd.:120-121
3
Ibíd.:231

7
aplec a l’octubre del mateix any, després que el prohom federal Vallès i Ribot l’investís
amb el “Tu es Petrus” en la col·locació de la primera pedra de la Casa del Pueblo.4
Recollint la tradició de socialització republicana, amb la impremta lerrouxista es
massificarien aquest tipus de mobilitzacions. I des de la també tradicional xarxa de
casinos i centres, s’articularia una sort de Partit-societat: escoles laiques –amb forts
vincles amb el lliure-pensament-, centres culturals, cantines, abric de societats de tot
tipus –espiritistes, juvenils, de dones…-, fins i tot perruqueries i forns de pa. Al 1905,
42 centres constarien adscrits a la Unión Republicana, amb dos, tres o més societats
afiliades, i amb un total de més de 8900 socis. 5 L’anticlericalisme i l’anticatalanisme
són dos signes distintius que hi vivifiquen l’obrerisme subversiu. A la vegada que hi fan
vida, els pares semianalfabets en duen els fills a una de la llarga vintena d’escoles
subvencionades. 6

Al 1905, emperò, l’emergència de la Solidaritat Catalana trencà la Unión. Sectors

mesocràtics es distanciaren de Lerroux. Ell aposta per etzibar l’espanyolisme, agregant
a les lluites obrera, anticlerical i revolucionària la lluita per a la integritat de l’Estat.
Nous sectors s’hi aproparen. Els primers federals se n’acabaren de desmarcar, atrets
anys enrere per aquella defensa d’un autonomisme democràtic contraposat al projecte
burgès del catalanisme.

Després de l’efervescència de la Solidaritat Catalana, força lerrouxistes penetraran en el

sindicalisme d’una nova Solidaritat: l’Obrera, nascuda el juny de 1907. El moviment es
radicalitza, i una munió de noves societats, com les Damas Rojas, i grups autònoms es
constituiran. I just en el moment que Lerroux es proposava començar a codificar el seu
partit, el Partit Republicà Radical. I just quan ell mateix hagué d’expatriar-se
forçosament. Quan Barcelona s’exclamà la setmana del 26 de juliol, continuà sense
ésser-hi present, ni en persona ni en veu.

Aquest és el punt en què ens aturarem, atès ser l’últim acte amb protagonisme
lerrouxista des de baix, i l’últim esdeveniment abans de la definitiva constitució del
lerrouxisme en un partit definit.

4
Culla: El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), Curial, Barcelona, 1986: 101
5
Ibíd.: 388
6
Ibíd.: 109

8
No ens centrarem en aquest treball en fer una anàlisi del moviment com a corrent
política en sí. I també haurem de renunciar a parar- nos a concretar la seva extensió arreu
del territori, que la fou, com els destacats casos de Martorell, Rubí i Sabadell
circumdants a Barcelona, o en aquelles poblacions al camp on substituí l’hegemonia
federal i passà a exercir certa tutela po lítica sobre els components rabassaires. 7 Perquè
l’objectiu del treball és copsar la seva significació com a experiència en les classes
populars barcelonines. És a dir, d’una banda, perquè el seu marc de significació pogué
inserir-se en les classes populars. Com pogueren les seves expectatives, tant diverses,
formulades des de la pròpia experiència vivencial, socialitzar-se en una mateixa nova
proposta. I, d’altra banda, com aquest nou marc de significació compartit canvià les
pròpies expectatives, amb la ressignificació del conflicte social i la presa d’una nova
politització.

Som conscients que aquesta perspectiva implica trobar-se amb ingents obstacles. Pocs
treballs, fins ara, l’han assumit per acostar-se al període. Aquí, no tenim el coneixement,
la capacitat, ni l’autoritat –després de 8 semestres de carrera universitària- per dir res de
nou al respecte. Tant sols intentarem apuntar a algunes possibles línies interpretació sota
les quals se n’hi descobreixen d’investigació. A aquesta fragilitat se li suma el risc de
caure en assignar la vivència d’una part –difusa i volàtil- de les classes populars a tot el
seu conjunt, quan tota una altra en quedà exclosa, del lerrouxisme. Tot sigui per intentar
recuperar els reconeixements propis i les projeccions dels subjectes històrics, tornant- los
la radicalitat del seu present, perquè les veus subalternes de la història puguin franquejar
la pròpia linealitat històrica que les ofega. I es pugui, si tot plegat és vàlid i algú ho
recull, actualitzar-se aquells temps viscuts allà on siguin necessaris per a la consciència i
la memòria col·lectives.

He d'agrair aquí a l'Asier i al Toni, pels debats doctrinals sobre l'esquerra i el populisme;
i a la Pati i la Lia per fer-me veure que tinc dret a pensar el sentit de la història. Sense
ells quatre, i la vitalitat dels postgrenoblistes, les limitacions d'aquest treball serien més i
més profundes.

7
Pomés, Jordi: El republicanismo lerrouxista y su responabilidad en los acontecimien tos, a: Moliner,
Antoni: La Semana Trágica de Cataluña, Nabla, Alella (Barcelona), 2009: 146

9
2.L'ESTAT DE LA QÜESTIÓ

La primera obra que tenim sobre Lerroux és una de contemporània, de necessària

consulta si es vol resseguir la complexa filiació dels prohoms republicans, just en un
període de codificació dels corrents. I és que l’obra en repassa la vida a desenes; com la
del propi Lerroux, de qui n’exhibeix el mite de redemptor popular, a la vegada que,
pretén justificar el pacte contemporani al moment que s’escriu el llibre, entre radicals i
federals al 1914: el de Sant Gervasi. 8

Lerroux com a agent a sou. El lerrouxisme com a moviment polític protegit per Madrid.
Els motius? Atiar la divisió obrera i frenar el catalanisme. Aquest és tòpic que ha romàs
des de la pròpia arribada de Lerroux a Barcelona, i que hem de referir-nos
obligadament. Joan B. Culla documenta com la Solidaritat consagrà el mite i el feu
arma política, fins a acabar essent acceptat com a fet històric, fins els nostres dies. 9

De fet, Santiago Albertí, el primer historiador mínimament recent que dedica pàgines a
Lerroux, l'integant. 10 Més enllà de la contesa, en la seva història del republicanisme
català senyala el lerrouxisme com a “barreja especialíssima d’oportunisme i rauxa”, tot i
11
ésser cert que Lerroux vingué per a ocupar un buit. Ell, seria coneixedor de la
complexitat catalana, que a principis de segle passava per un republicanisme
desorganitzat, un anarquisme a la baixa i un socialisme fracassat, per tal de cohesionar
l’obrerisme amb i en la seva proposta. Sobre aquesta Isidre Moles apuntava que el
moviment, en tant que no partit de la classe obrera sinó partit en la classe obrera, li
n'evitava el desenvolupament d’emancipació. 12

La primera obra que recull el lerrouxisme de forma més sistemàtica, emperò, és

l’esplèndid assaig de Joaquín Romero Maura sobre la Barcelona social a la primera
dècada del segle XX: “La Rosa de Fuego. El obrerismo barcelonès de 1899 a 1909”.
“Pastores sin rebaño” i “Los obreros despiertan a la política” en són els dos primers
capítols i bé suggereixen el que hi defensarà: Lerroux estableix un partit modern,
corregint allò que fa als pastors no tenir ovelles –republicans i anarquistes-, a la vegada

8
Navarro, Emilio: Histo ria crítica de los homb res del republicanismo catalán en la última década : 1905-
1914, Ortega & Artis, Barcelona, 1915: 299-306
9
Culla (1986:83-84)
10
Albertí, Santiago: El Republicanisme Català i la Restaura ció Monàrquica (1875 -1923), Alberti,
Barcelona, 1972: 149
11
Ibíd.: 149
12
Culla (1986:87)

10
que és capaç de burlar el caciquisme, i centralitzant, si puntualment no tot, gran part del
republicanisme barcelonès sota la seva influència. Així, les masses es polititzarien en el
sistema parlamentari restauracionista. Intentant desenvolupar el caràcter ambigu del
lerrouxisme, com si corregués a dues aigües, Romero-Maura afirma que l’esperit
llibertari dels obrers que se socialitzaran en el lerrouxisme seguirà essent-hi i aflorant en
certes mobilitzacions. 13

Romero-Maura posa èmfasi en que l’èxit de Lerroux no és cap novetat programàtica de

tall revolucionari en el republicanisme: és autonomista –en tant que no centralista com
aleshores era l’Estat-, “socialista” en el que és social –el treball per sobre del capital,
però sense configurar una proposta de classe-, partidari de la separació entre l’Església i
l’Estat, i cautelós en el que respecta a l’exèrcit. 14 Sí el fet que sabés utilitzar el
llenguatge del poble, que partís “en su argumentación de las categorías y esquemas
mentales populares”. 15

L’obra de Joan Baptista Culla serà la primera obra temàtica del moviment: “El
Republicanisme lerrouxista a Catalunya : 1901-1923”, fruit d’un exhaust buidatge de
fonts documentals i una minuciosa redacció des dels inicis del lerrouxisme com a
moviment polític fins a la cruïlla amb la Dictadura de Primo de Rivera. Mentre en
ressegueix la cronologia, anirà descobrint cadascuna de les dimensions del lerrouxisme,
desplegant- ne la trama interna. D’aquesta manera, hom veu com l’anticatalanisme ho és
en el sentit polític, i com l’espanyolisme hi cobra protagonisme especialment els anys
de la Solidaritat, però no tant en la resta. L’anticlericalisme i l’obrerisme, revestits per
uns equívocs llibertari i revolucionari, serien les altres peces claus. No s’entendrien,
d’altra banda, sinó fos per la capacitat de Lerroux de fer-se amb l’hegemonia dels
quadres republicans locals –i la seva maquinària electoral-, i, el que és més, per la
socialització amb què fonamenta el moviment. El llibre està documentadíssim sobre els
casinos i centres que es tornen o es funden lerrouxistes, amb la Casa del Poble com a
paradigma. Activitats lúdiques, econòmiques, culturals i societàries cimentarien una
socialització que resulta una identitat no pas de classe, sinó personal, que anirà més
16
enllà, en força casos, del període que ens pertoca. El que hi ha de fons és l’intent de

13
Romero-Maura (2012:151)
14
Ibíd.: 307
15
Ibíd.: 305
16
Culla (1986:250)

11
reconversió de les masses obreres des de l’apoliticisme llibertari a la politització
republicana. 17

Aquesta obra de Culla fou publicada quan José Álvarez Junco desenvolupava el seu
treball i, tal i com assegura, li provocà força revisions. El cas és que “El Emperador del
Paralelo” és la única biografia mínimament recent i acadèmica d’Alejandro Lerroux, i
quan s’atura a descriure el lerrouxisme el sol prendre des de la perspectiva del líder
“demagog”. Però no en el sentit simplista, sinó en el de situar- lo dins certs debats
acadèmics contemporanis sobre el populisme; així que queden integrades en l’anàlisi
disciplines com la sociologia, la psicologia social i la lingüística. Álvarez Junco
defensarà que Lerroux fou prou hàbil per ocupar un buit en la situació política i la
representativitat social, fent una apel·lació escatològica en tal situació de crisi i pèrdua
de referents que esdevé molt suggeridora; i amb només dues armes: el periòdic i el
discurs del míting. 18 El límit seria el propi concepte de pàtria, per la complexa identitat
catalana en els obrers, al no poder apel·lar encesament ni a l’espanyolisme ni al
catalanisme. 19 El recorregut de la proposta, en qualsevol cas, seria possible gràcies a la
capacitat d’eludir les pròpies problemàtiques i contradiccions sorgides per l'excés
d'elements que s'hi canalitzen.

Álvarez Junco integra dins la seva perspectiva l’aportació particular de Randolph

Mosher, que sosté que l’objectiu polític immediat de Lerroux era fer-se de forma ràpida
amb el control dels governs municipals de les grans ciutats, per tal d’obtenir recursos i
influències capaces d’estendre’s a les demés ciutats de l’Estat i, per últim, arribar als
medis rurals. L’art de la demagògia i un inèdit aparell propagandístics, poc efectius a
llarg termini, foren la eina per a fer-ho. 20

La resta de lectures que podem citar es formulen de forma agregada en treballs més
generals, i són interessants en la mesura que contextualitzen el moviment i tenen la
capacitat de fer un esforç de síntesi i consens entre tot l’escrit anteriorment.

Pere Gabriel l’identifica, al lerrouxisme, com una renovació vuitcentista a partir d’un
esquerranisme retòric que, no en va, no supera el crit i el llenguatge, a mercè del
17
Ibíd.: 57
18
Álvarez Junco: El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagògia populista, Alianza Editorial, Madrid,
1990: 228
19
Ibíd.: 352
20
Mosher, Randolph: The birth of mass politics in Spain : Lerrouxismo in Barcelona, 1901-1909, Garland
Publishing, New York, 1991.

12
respecte davant les institucions i l’ordre social de la classe burgesa. 21 Amb tot, les
ambigüitats i una composició heterogènia formaren la base del lerrouxisme, l’èxit del
qual es degué a la capacitat de canalitzar la insatisfacció davant el vell reformisme
progressista en una conjuntura de mobilitzacions populars. Però no deixa d’estar- hi
inscrit: tant per la tradició de mobilitzacions i socialització concreta –de banquets,
casinos i federacions-, com per ser la seva proposta poc de construcció fàctica
d’alternatives polítiques i molt d’agitació. 22

Àngel Duarte en els seus treballs intenta denotar que força dels elements del
republicanisme radical de principi del segle XX no sorgeixen del no-res; si té tant èxit
és, en part, perquè, per fi, el republicanisme troba un líder que aglutini i sigui capaç de
crear una organització real i efectiva. 23 La popularització de l’anticlericalisme,
l’anticatalanisme de les masses obreres i l’obrerisme republicà des de l’interclassisme,
són aspectes del lerrouxisme que venen coent-se des de les dècades anteriors.

L’anàlisi de Jordi Pomés també situa el lerrouxisme en la tradició d’un republicanisme

esquerranista vuitcentista. En aquest cas, per ser hereu de l’apel·lació a la insurrecció i
la barricada com a capítol fonamental tant en el discurs com en el programa. 24 La
novetat del lerrouxisme fou emprar una retòrica demagògica que combinés el discurs
combatiu i el llenguatge de barricada, el que seria una part substancial de la seva
essència. D’aquesta manera, apropa a part del públic obrer a les eleccions i al seu
moviment, com a altra cara de la moneda. A la vegada que aconseguia una base
obrerista, sabé sumar els sectors moderats i mantenir l’àrea d’influència del partit, amb
els seus centres republicans i populars. L’explicació de l’èxit de la cultura de masses
desplegada, Pomés la situa en la vinculació amb l’obrerisme i l’amalgama de
moviments socials que orbitaren al voltant de l’esquerra política i del moviment obrer
des de mitjans del segle XIX. Tant és així que el lerrouxisme serà l’expressió política
col·lectiva de la classe obrera més important haguda fins al 1909.

21
Gabriel, Pere: El catalanisme i la cultura federal. Histò ria i política d el republicanisme popular a
Catalunya el segle XIX , Fundació Rafael Campalans, Reus, 2007:252
22
Ibíd.: 191
23
Duarte, Àngel: El republicanisme català a la fi del segle XIX, Eumo, Vic, 1987: 141
24
Pomés (2009:158)

13
3.CRISI ORGÀNICA

La imatge d’una Barcelona transformada, que hem descobert a la introducció, les

classes respectables la resseguiren amb un projecte polític, amb un llenguatge propi.
Més enllà de configurar, discursivament, una geografia moral, amb parts bones i
dolentes, com a senyal de la frustració del projecte de modernitat, la culpa era deguda a
factors exògens. Problemes espanyols i arribada de forans desintegraren la cultura del
compromís polític i el seny . En última instància, com afirma Ealham, ens trobem
davant “un lenguaje del poder que permitía a la burguesía urbana definir las calles
como propias, delineando los usos aceptables del espacio público y castigando toda
resistencia a la expansión del orden urbano capitalista”.25 Amb el catalanisme, la
burgesia acabava amb el caciquisme, i rearticulava la seva forma d’entendre l’espai i
accés del que és polític aconseguint atraure les classes mitjanes. Arribat a aquest punt,
hom s’ha de preguntar: i quina era l’articulació de l’espai polític, l’accés a aquest
“organitzar-se social”, d’aquestes classes populars que, com hem vist, eren
completament anòmiques?

Només en el casc antic tothom es coneixia i la vida social operava en un marc estable.
Però més enllà d’aquests confins, el que predominava era el ni conèixer ni ésser
reconegut. Amb tot el que implica: la fragilitat d’un nou marc d’identificació, i els
límits i possibilitats de la seva configuració. El cert és que a la Barcelona de 1900, certs
valors imperaven en l’esfera urbana i la identificació negativa amb la burgesia era
quelcom compartit, per la pròpia urbanització de la ciutat i la seva militarització. El
recorregut de la contestació al Procés de Montjuïc ho deixa en evidència. D’altra banda,
la llarga tradició de casinos i ateneus mantenia certa socialització, el que a efectes
pràctics suplia una tasca que, segons els valors liberals, hauria de recaure en l’Estat.
Quelcom que també començava a ésser compartit era certa cultura de masses, que
permetia compartir referents culturals: lectura de les entregues de capítols de novel·la
romàntica social, teatre popular, entreactes, sàtira... 26

Però tenia l’obrerisme una, o més, propostes polítiques de canalització popular de la

situació social finisecular a Barcelona? Com Romero-Maura apunta, la Barcelona
descrita per Engels al 1873 com la ciutat amb més barricades del món era ben morta.

25
Ealham, Chris: La lucha por Barcelona: Clase, cultura y conflicto, 1898, 1937 , Alianza Editorial, Madrid,
2005: 38-39
26
Álvarez Junco (1990: 352)

14
Els 150.000 obrers relegats a pisos alts, carrerons estrets del casc vell i barris extrems,
poc pesaven en la vida política, i poc pertorbaven l’econòmica. 27 Ni el republicanisme
ni l’anarquisme, certament, eren capaços d’omplir aquest buit.

Potser en la memòria col·lectiva era impresa encara l’experiència de 1873, de presa del
carrer, d’apropiació política des d’un republicanisme desbordat i/o de politització
internacionalista. El que és cert fou que la Monarquia borbònica es reconstruí i articulà
un nou joc polític l’objectiu del qual, precisament, fou abatre aquest mobilització
popular. I la reconstrucció del republicanisme en clandestinitat no va ser una resposta
capaç de disputar aquesta situació. Una part ingent s’articulà al voltant de les tesis
unitaristes, potser intel·ligents per avançar pel que fa a la correlació de forces contra les
dinàstiques, però ben poc per actualitzar o mantenir viva la linealitat històrica d’aquells
qui participaren en l’experiència política popular de 1873. Ni discursivament ni pràctica
mantingueren la idea de l’Estat com a invasor, precisament tant en un fort moment
centralitzador canovista, com en una viva trajectòria de socialització extraestatal amb
mútues i cooperatives. Més aviat es començava a apel·lar de forma més reiterada a
integritat i a la noble virilitat esgrimida pels respectables líders –com Salmerón i
Castelar-. Només el republicanisme federal mantingué viva l’espurna de resistència a
l’Estat burgès, participant de l’amalgama i el sentit comú obrerista amb l’anarquisme i
l’anarcosindicalisme. A la dècada de 1880, precisament, mobilitzava el carrer de forma
massiva. Però quedà atrapat en la dicotomia unitarista, tenint com a única sortida una
28
revolució social difícil de dibuixar en aquell context. Finalment, al 1900 Pi quedarà
com una figura respectable amb un partit dividit, i Vallès i Ribot seguirà atrapat en la
dicotomia de l’unitarisme.

En comptes de progressisme o democràcia, el debat es centrava en si revolució o

legalisme. El cert és que a la dècada de 1890 ambdues postures tindrien sengles
experiències. D’una part, el zorrillisme articulà cert populisme d’agitació per difondre la
idea de la insurrecció revolucionària –una sort de militarisme des de dalt-, amb el
rerefons de la República com a objectiu per se. De l’altra, Salmerón insistí en la lluita
política, tot implicant en la contesa electoral als propis votants, pretenent crear un cos
d’interventors per a burlar el caciquisme. Aquests podrien ésser e ls majors èxits del

27
Ibíd.: 159
28
Gabriel (2007:34)

15
republicanisme finisecular. 29 Però s’articularen de forma diferenciada, sense permetre
un marc per a la reconstrucció i actualització de referents en aquells compassos d’un
republicanisme allunyat, de facto, de les classes més populars.

Els anys 80’ foren els darrers més memorables del sindicat les Tres Classes del Vapor.
Però la “cúpula”, anys enrere plenament anarquista, entrava en el joc sagastí de
benevolència social, i s’allunyava de la defensa de les condicions materials del cada cop
més gran proletariat urbà. I això passava en el mateix moment, a partir de 1888, que
l’anarquisme renunciava a la lluita sindical. En tot cas reservava que fossin els propis
obrers qui s’organitzessin com volguessin. Així, quedava suspesa aquella activitat de
dècades enrere crescuda amb les referència a Proudhon, formulades per les
socialitzacions pimargallianes, i que eren l’origen de l'àmplia tradició obrerista i
sindical. És cert que l’estratègia que encetà l’anarquisme amb aquesta renúncia no
comportà els resultats esperats. Ara la pràctica, la lluita obrera en tant que obrera, ja no
era el centre de l’activitat anarquista; ho era la idea. Ara la politització havia d’arribar
per la proclama dialèctica o de pamflet de l’alliberament humà. Periòdics i mítings de
grans figures –respectables, com Anselmo Lorenzo- es convertiren en la nova
socialització anarquista. En efecte, les simpaties per l’anarquisme potser no rebaixaren;
el que no augmentà fou la militància esperada per dur a terme la gran revolució social,
vista com a lògica per a les anàlisis científiques del nou anarquisme intel·lectualitzat, de
tall anarcocomunista francès. Aquesta era la intenció en el rerefons de les noves
mobilitzacions de l’1 de maig el 1889 i els anys que el seguiren, amb fins a 30.000
persones als carrers. Aquests foren els èxits més preuats d’aquesta proposta política. 30

Però els 1 de maig de la dècada de 1890 ja passaren a ser, successivament, cada cop més
anecdòtics. L’obrerisme es recloïa als tradicionals centres societaris, d’adscripcions
diferenciades i feus de les doctrines particulars. Alguns obrers poc organitzats àdhuc
acabaren duent les seves desesperacions com a reclam formal a les autoritats
institucionals. 31 Mentrestant, el segle acabava amb bombes i terror urbà: els anarquistes
cregueren, amb la “propaganda pel fet”, que el caos, una esquerda ben explícita de
l’ordre social, incitaria les classes populars a completar l'emergent subversió, esperant
que entenguessin l’atemptat com una oportunitat d’alliberar-se de tots els jous de la

29
Duarte, Àngel: Història del republicanisme a Catalunya, Eumo, Vic, 2006: 148-155
30
Gabriel, Pere: El anarquismo en España a “Woodcock, George (ed.): El anarquismo, Barcelona, 1979”:
330-388
31
Duarte (1987:127)

16
societat. Potser que els jous inscrits en l’experiència viscuda dels obrers, en aquells
moments, els veien, ells mateixos, com a uns altres.

L’organització obrera i el societarisme popular eren els espais des d’on es configurava
una cultura popular comuna, on republicanisme i anarquisme havien format part del
mateix amalgama difús de significacions i comportaments. Però fou precisament on, a
la fi de segle, s’anirien diferenciant i allunyant. Irònicament, en un altre espai es
retrobarien: en l’intel·lectual, allà on es tramava la utopia científica moderna. En els
periòdics, en els centres de lliure-pensament. 32 D’aquí que no fos casualitat que un dels
més grans lluitadors i agitadors contra els Processos de Montjuïc fos un republicà:
Alejandro Lerroux. I d'aquí que la seva figura nasqués legitimada. Altra cosa seria
legitimar el moviment que encara havia d'arribar.

32
Álvarez Junco (1990:187)

17
4.LA PROPOSTA OBRERA LERROUXISTA

“Si triunfamos, saldré por la puerta; si quieren atropellar mi derecho, saldré por el
balcón y espero que me recibirán vuestros brazos y los demás sabrán vengarme”. 33 El
caciquisme, rabiós de la desfeta del dia anterior, volia falsificar les actes. Però Lerroux
crida als seus. Centenars l’aclamen a la Plaça de Sant Jaume. El caciquisme és derrotat;
i Lerroux, investit diputat. Maig de 1901. Dos anys després, 60.000 es reunirien en
l’aplec posterior de la fundació de la Casa del Pueblo. 34 Què fou necessari per a què la
història de les classes populars barcelonines emprengués, al menys fins 1909, uns nous
caudals, estatuint-se, elles, com a nou subjecte polític?

Almenys dues tasques. La primera, fer-se progressivament amb el respecte –i després

control- del republicanisme, per poder-se servir tant de la maquinària electoral com de
les seves bases i estructures per a fonamentar el moviment. Això, a més d’instaurar una
hegemonia, implicava convèncer amb intrepidesa política –és a dir, amb arguments i
moviments o “fets consumats” hàbilment disposats- als prohoms del republicanisme.35
Per a aquest treball l’objecte d’estudi és la segona tasca: qualsevol subjecte polític
necessita d’un acte performatiu per a constituir-se, i aquesta fou la pretensió del
lerrouxisme. Amb això no llançaríem la barata afirmació que Lerroux “orientà a les
desposseïdes i ignorants masses”, més aviat que el lerrouxisme fou una proposta política
que actualitzava les tradicions i referents polítics a l’experiència vivencial de les classes
populars, articulant una sort de raó populista, que passava per la constitució de “poble”
com a subjecte polític. El contingut, els èxits i els límits els desenvoluparem en les
línies que queden de treball.

“Y este hombre ha de ser usted, amigo Lerroux. Sí, señor: usted podrá ser el
organizador de las fuerzas revolucionarias, el que dirija el combate cuando sea la
hora”. Així es dirigia Ferrer i Guàrdia a Alejandro Lerroux a la tardor de 1899. 36 De
fons, li demanava que deixés les fidelitats republicanes i s’emergís com a cabdill de la
Revolució, unificant les forces revolucionàries. En efecte, a base d'acalorats mítings i
encesos articles, al voltant de la crítica política aferrissada a propòsit del Desastre del 98
i la defensa de la revisió del Procés de Montjuïc, Lerroux, a més de cridar, com tants

33
Culla (1986:42-43)
34
Gabriel (1979: 256)
35
Culla (1986:65-76); Romero-Maura (2012:274-279)
36
Álvarez Junco (1990:184)

18
llavors, a la unitat i al fet revolucionari, es creà un personatge, que es vingué a més en la
seva estada a la presó per aquella època. L'èxit i la consistència d'aquest personatge, per
ell, no fou tant el suport puntual i explícit d'una figura anarquista com aconseguir, en els
comicis dels primers anys, que l'anarquisme s'abstingués de demanar l'abstenció.

El personatge que Lerroux es crea, parteix dels marcs de la respectabilitat tradicional,

però emfatitzant aquells posats més atractius per a les classes populars i integrant- los
amb el seu llenguatge. L’ètica de la renúncia i l’abnegació és la mateixa que el du a
apel·lar dramàticament a la dignificació i la majestat de la justícia. El cert és que és
capaç de trencar la distància amb els obrers, mantenint l’ascendència de qui se’n sap
advocat i redemptor –qualitat cimentada des de la campanya antirepressiva del Procés
de Montjuïc-, però adreçant-s’hi de tu a tu; germans d’un mateix poble. 37 Romanticisme
social. Aquesta qualitat, per realitzar-se necessita, com totes les altres, de la resta del
contingut de la seva proposta; és a dir, sense ser integrada queda buida i irresolta.

Lerroux laborà de forma exhausta, protagonitzant mítings per totes les societats obreres
i fent-ne pròpies les demandes: el descans dominical dels dependents, la jornada de 8
hores dels obrers, l’amnistia dels vaguistes, la llibertat d’associació, la reobertura de
sindicats, la millora de les condicions de treball... 38 No seria advocat i redemptor sense
unir- les sota una experiència compartida: l’antioligarquisme.

Tant o més important que l’articulació discursiva de l’antioligarquisme –

l’anticatalanisme- és l’experiència compartida que en tindran els qui es socialitzen en el
lerrouxisme. La frontera que les classes dirigents de Barcelona havien traçat per oprimir
de forma moral, com a cobertura de la forma social i econòmica és expugnada per
Alejandro Lerroux, i aquest fet bé descansa en el seu sobrenom: “El Emperador del
Paralelo”. En efecte, l’antioligarquisme pot ésser perfectament proliferat en un dels
criminalitzats carrers del Poble Sec. D’aquí que cobrés sentit la ressignificació de la
respectabilitat que fèiem referència: la seva qualitat nobiliària és investida pel poble. A
la vegada que banquets, Fiestas de la Libertad o Meriendas Republicanas, recuperaven
tant una pràctica republicana envellida i hermètica, com l’apropiació de l’espai públic,
ressignificada en el sentit antioligàrquic i popular contra el projecte de la Barcelona

37
Ibíd.:253-265
38
Culla (1986:46, 87)

19
burgesa, i no com encara al 1902 pretenien els anarquistes omplint- la, aquesta
apropiació, amb una revolució llibertària.

No en va, l’horitzó també seria una revolució, que duria la República. Com en un dels
seus pares polítics, Ruiz Zorrilla, aquesta seguia essent buida –en el sentit discursiu-,
ara només omplerta per una sort d’apoliticisme i antiestatisme, i per una crítica
aferrissada al sistema polític vigent. Això pel cantó discursiu; pel pràctic, seguien les
conspiracions contra el Rei, però essent traslladades a la massa republicana, per la seva
inserció en una proposta política més àmplia, i gràcies a l’inèdit aparell propagandístic.
No fou casualitat el primer nom de l’organització política on es desenvolupà el primer
lerrouxisme, La Federación Revolucionaria, ni que aquesta organitzés en els seus
primers compassos un viatge a París i Brussel·les per boicotejar l’entronització d’Alfons
XIII.

Des de El Progreso escrivien: “de seguro que el ideal más alto de Lerroux es el de una
organización social comunista, dónde el principio de autoridad, reducido a su más
mínima expresión, llegue a atrofiar-se y a desaparecer por innecesario”.39
Efectivament, la tradició obrerista i el marc de valors polítics finisecular tenien molts
caràcters apolítics i antiestatises, però sense una proposta considerable que els estigués
realitzant. Irònicament, l’ambigua República de Lerroux sí que els realitza: tant en
l’apropiació del carrer, com vèiem, com en l’entusiasme d’uns comicis, que motivava a
centenars a agrupar-se en cossos d’interventors, sovint armats per dissuadir el
caciquisme o amenaçar els interventors regionalistes. Creiem veure, gràcies, entre
d’altres, a l’embolcall de violència amb què es presentava, rere la mobilització electoral
una reapropiació del fet polític, que anava més enllà d’un vot a les urnes, quelcom poc
habituat en les classes populars. En els primers anys del moviment les eleccions eren
investides com un fet revolucionari, i aquesta ironia també l’explica que el lerrouxisme
partís de l’equívoc llibertari. La forma dels discursos a les Corts de Lerroux dóna
compte d’aquests significants –apoliticisme, antiestatisme-per això que s’autoproclami
com a diputat en “cualidad de obrero, de trabajador”, denomini a les forces d’ordre
com “un instrumento vil”, critiqui la popietat, que “es un robo”, i qualifiqui a les
pròpies Corts com una “farsa parlamentaria”. 40 El cas és que el moviment quedarà
prou cimentat per a la politització lerrouxista de força llibertaris –com Ignasi Clarià,

39
Ibíd.: 39
40
Ibíd.: 44, 57

20
dirigent de la vaga de 1902- 41 , a la vegada que s’arribà a un punt que, sense abandonar
el propi equívoc llibertari, els lerrouxistes s’adreçaven amb un to paternalista i
condescendent als anarquistes més purs –i hostils-, com a germans petits una mica
esborrajats, però germans al cap i ala fi, que hom té el deure d’emparar, com ens diu
J.B.Culla. 42

Aquest darrer aspecte fou integrat entre 1902 i 1905; val a dir que ens falta espai per a
desenvolupar la cronologia de tota la proposta, i seria necessari atendre’ns- hi per a
copsar com s’enllacen els conjunt de significats i pràctiques, fins a constituir el
lerrouxisme. El cert és que, a l’aparèixer, les seves apel·lacions escatològiques foren
operatives, en el sentit que tot el que hem exposat fins ara es realitzava i cohesionava
entorn l’equívoca violència del seu discurs. Aquesta seria, al nostre parer, la plasmació
empírica de la construcció d’un nou temps, l’agència escatològica necessària per a
l’articulació d’una proposta populista, de la qual n’hauria de resultar la “reconstrucció
nacional”. Més avall anirem tornant a aquests aspectes. L’estratègia i retòrica de la
violència, en qualsevol cas, eren filles d’una tradició, la republicana, de barricades i
43
combativitat, actualitzada en aquells anys com una experiència d’apropiació de
l’espai públic i el fet polític. El marc democràtic liberal s’integrava en el fet polític
popular amb un nou signe d’expectatives, l’experiència de realització de les quals s’ha
de considerar per a l’estudi de posteriors moviments populars a Barcelona i Catalunya.

Tanmateix, la vida del moviment polític s’havia de cimentar més enllà de l’acte
constitutiu i de la pròpia contesa electoral, si ella significava un nou agregat en l’accés
al fet polític però no per això el seu centre. L’aspiració era crear un Pa rtit-societat, que
canalitzés des de la veu popular en una estructura de partit sòlida i estatuïda. En aquest
punt serà fonamental l’hegemonia que cobra el lerrouxisme en la xarxa de Centres i
Casinos republicans i, encara més, la construcció de la Casa del Pueblo, que seria la
plasmació material i vivencialment tangible del moviment. Aquests foren els espais on
mútues, escoles laiques –intercedides sovint pel prestigi de l’Escola Moderna de Ferrer i
Guàrdia-, centres de cultura popular com teatres, centres d’instrucció, serveis mèdics,
societats maçòniques, societats espiritistes, formacions juvenils, centres d’assessoria
jurídica gratuïta, trobaren el seu espai per constituir-se, desenvolupar-se i, el que és més,

41
Álvarez Junco (1990:289-293)
42
Culla (1986:92)
43
Pomés (2009:138)

21
interconnectar-se. Tot plegat aniria de bracet amb un suport logístic considerable a les
societats obreres, que ara podien suplir la manca de recursos amb la cobertura de la
premsa republicana, la cessió d’espais per fer mítings o reunions, les subscripcions de
socors promocionades per centres republicans... 44 I també de l’acció des del Consistori,
com la promoció d’habitatges i la consecució de subvencions. El que hi ha de fons és el
camí per a la institucionalització d’un moviment –que no resultà de forma plena- que
ocupa un buit precís en la Barcelona de 1900’.

44
Culla (1986:88)

22
5.PÀTRIA ANTICLERICAL

Arribat a aquest punt, és el moment d’introduir el concepte de l’anticlericalisme. En

efecte, juntament amb l’anticatalanisme, és un dels trets distintius que s’ha atorgat al
lerrouxisme. Des de l’òptica que plantegem el treball, la de l’experiència de modernitat
en les classes populars, l’anticlericalisme opera com un dels significants més forts,
capaç d’integrar i condensar el conjunt de la proposta en la seva articulació.

Nogensmenys, aquest té una tradició prèvia cimentada. Manuel Suárez Cortina en

repassa en la seva obra els orígens liberal progressistes, i com el conjunt del
republicanisme l’articula en la dicotomia reacció- modernitat, sovint urgida en els espais
maçònics i del lliure-pensament. Diferents anticlericalismes hi conviuen: un, més
moderat, que reclama la modernització de l’Església, separada formalment de l’Estat i
encaminada a la tasca modernitzadora; un altre, més radical en el contingut, però
igualment moderat en la forma, el del federalisme pimargal·lià, que projecta la plena
secularització de la vida, suprimint els ordres monacals i laïcitzant l’educació, per
exemple. 45 Parts d’ambdues corrents hi eren també en el radicalisme, i en aquest sentit,
republicans i anarquistes tornaren a trobar-se, a la fi de segle, en els àmbits
intel·lectuals.

No és fins a 1898, emperò, que l’anticlericalisme comença a irrompre en l’escena

popular, tant per trobar- hi Sagasta un element de masses per al Partit liberal, com per
esdevenir tema impregnant en la cultura popular: irromp en els teatres –l’estrena de
l’anticlerical i tan mediàtica Electra de Benito Pérez és de 1901-, en els periòdics –que
aprofiten qualsevol afer per explotar- lo, com la vinguda de frares francesos arran la Llei
Waldeck-Rousseau-, en els mítings, en els motins urbans. 46

És en aquest context que Lerroux pren el terme i l’omple de la seva proposta. En els
mítings del Procés de Montjuïc parlava de la Monarquia com la Santa Inquisición. En
els periòdics al seu servei apuntava al clericalisme com un baluard del catalanisme –és a
dir, la de l’oligarquia-, com un fre a la revolució, com un obstacle a la República, i
àdhuc com a còmplice dels patrons i les males condicions de treball. La modernitat a
salvaguardar ja no és tant la que esgrimien e ls republicans tradicionals sota els

45
Suárez Cortina, Manuel: Anticlericalismo, religión y política durante la Restaura ción, a: “La Parra,
Emilio y Suárez Cortina, Manuel (eds.): El anticlericalismo español contempo ráneo, Biblioteca Nueva,
Madrid, 1998”: 149
46
Suárez Cortina (1998:153-155)

23
conceptes de civisme intel·lectuals, sinó la de l’emancipació de l’obrer. En efecte,
l’insurreccionalisme i la mobilització popular hi troben un motiu recurrent per a
realitzar-se, a la vegada que és integrat en l’experiència concreta de la modernitat: en els
processos d’anòmia, de les grans urbs en construcció, l’aliena institucionalització del fet
religiós es fa més evident; i la desintegració familiar i comunitària –treball assalariat de
grans jornades fora de casa- pot tenir, en la nova cultura popular, la criminalització de
l’Església com a contrapartida. Michelet, clàssic historiador francès, relatava el
testimoni d’un obrer del París decimonònic: “Y es porque (...) volvemos cansados todas
las noches, (..) Hace falta que ese hogar sea realmente nuestro hogar, (..) y que no nos
encontremos que nuestra mujer o nuestro hijo nos dicen al oído una lección aprendida
de las palabras de otro hombre.”47 L’Església s’identifica com a poder feminitzant.
Seria un espai femení per antonomàsia, on la dona, suposadament, obriria al mossèn la
vida que ja no confia al marit. Aquesta imatge del clergat, com a soterr ador de la
societat patriarcal, en dóna testimoni la dita popular: “el mossèn per a tots és pare,
menys per als seus fills, que és oncle”.

El cas és que convindria estudiar l’evolució de les identitats masculina i femenina

d’aquest context de modernització, el mateix en què el jove rebel, “machote”, ho és
quan és capaç de deixar de ser catòlic, i el mateix en què el Codi Penal pena per la
mateixa tipologia blasfèmies i lletanies urbanes, que donarien compte del conflicte entre
aquesta identitat masculina més viril i el poder polític de l’Església. 48 Que fos punible,
també, evidencia l’element d’opressió que exerciria una identitat de classe, assenyada,
sobre l’altra. La intrepidesa de Lerroux rauria en condensar aquesta masculinitat popular
en el seu lideratge –val la pena recordar que és un moment en que les dones no tenen
cap altre canal de participació política que l’acció directa, és a dir, no van poder votar
mai a Lerroux-, tant en els posats, que ressignifiquen la virilitat noble en un contingut
popular, com ja hem vist, com en l’explotació de l’anticlericalisme com a tret
aglutinador dels qui el segueixen i integrador de les demandes socials que defensa. Això
per una banda; i de l’altra, aquest anticlericalisme popular parteix de la pròpia
experiència moral de les classes populars, si bé els valors morals es traslladarien tant en
la figura del líder, com en els ideals de la suposada República a venir, realitzada en
l’activitat quotidiana de la xarxa de socialització lerrouxista. Aquesta, a la vegada,

47
Delgado, Manuel: Las palabras de otro homb re. Anticlericalismo y misoginia, Muchnik, 1993,
Madrid:39
48
Ibíd.: 35

24
articularà una sort de contra-religió laica, amb batejos, matrimonis, enterraments civils i
amb l’aposta per l’escola moderna i racionalista. Aquest darrer també és un punt inclòs
en l’equívoc llibertari lerrouxista, quan l’anarquisme es considerava a sí mateix com
cristià sense Crist -caldria veure si un estudi psicoanalític identificaria Lerroux com a
pretenent d’aquest Crist, per tot el contingut escatològic del seu lideratge-, ressignificant
–l’equívoc llibertari-, en la cultura popular del romanticisme social, on la “puresa
originària seria un mite actiu”, com apunta Suárez Cortina. 49

No serà casualitat, en definitiva, que amb l’empara de l’anticlericalisme s’organitzessin

en diverses societats i periòdics els joves radicals. Serien, ells, els qui millor rebrien tals
insinuacions com la que cremar convents és quelcom de temps virils. 50 Ni tampoc que
l’anticlericalisme fos un dels fets que més condensarien, a nivell discursiu, els pànics
morals de la burgesia, que amb el significant “seny”, cabdal per a l’articulació de la
Solidaritat, que culpava Lerroux de “la perversió moral de les masses” 51 Això
demostraria com en termes ideològics l’anticlericalisme és assumit en la perspectiva de
les classes populars contra burgesia, en l’escenari d’una ciutat en projecció.

Per últim, la tergiversació anticlerical de la vaga i revolta antimilitarista de la Setmana

Tràgica de 1909 il·lumina en certa mesura aquests aspectes. Són els joves amb recursos
organitzatius, però de forma espontània, qui actuen, amb la coparticipació femenina 52 i
la complicitat veïnal. No tenen més objectiu que els edificis, on s’hi aplica el foc –amb
tot el component redemptor connotat per la cultura popular- i/o on s'hi celebra un
contra-ritus carnavalesc profanador –amb tot el contingut festiu i litúrgic del terme-. Ens
preguntem si el que hi ha darrera és la recerca d’una redempció popular, depurant
aquells elements d’opressió: l’edifici simbòlic projectat per la burgesia –de control
moral-civilitzador i, fins i tot, patronal, com explicaria l’atac al cercle catòlic obrer del
carrer Pekín, del qual es deia que era un niu d’esquirols- per al seu model de ciutat
excloent; l’edifici material aixecat per l’Església –Freud definiria el campanar com a
poder fàl·lic-, hostil a la masculinitat, la mateixa masculinitat que entenia la violència
com a fet alliberador.

49
Suárez Cortina (1998: 171)
50
Delgado (1993:34)
51
Culla (1986:213)
52
Calen estudis des d’una història dialèctica per entendre les projeccions de gèner e del moment i poder
corroborar la tesis que apunta Delgado: hi opera una sort de travestisme, en la participació femenina.

25
Efectivament, després d’aquesta dècada, com escriu Álvarez-Junco, l’anticlericalisme
queda com un corrent institucionalitzat i d’efectivitat duradora. 53 Ens preguntem si està
dient, des de la nostra perspectiva, que queda com un significant polític a disputar, el
mateix que compactaria la conjunció republicanosocialista (quan Pablo Iglesias es
resignà, després d’una dècada, a integrar l’anticlericalisme al PSOE tot i defensar que
distreia de la conscienciació de classe); i el mateix, precisament i un tant irònica als ulls
del mateix Iglesias, omplert pel contingut de classe en la Revolució de 1936.

53
Álvarez Junco (1990:417)

26
6.PÀTRIA ANTICATALANISTA

En l’inici del segle amb la crisi de la Restauració, l’economia –i les relacions internes
econòmiques- d’Espanya queda en entredit, i tot plegat arrossegà una descoberta
insatisfacció nacional. Tant el regeneracionisme castellà i el catalanisme de la Lliga es
presentarien, doncs, com a possibles artífexs de la “reconstrucció nacional”. Un projecte
polític havia d’articular-se en tres sentits, que venen a ser el mateix: el de l’Estat, el del
mercat i el nacional. És en la mesura que el d’Estat i el de mercat es definien, que una
projecció nacional determinada els n’hi donava cobertura. La proposta lerrouxista
parteix d’aquesta triple crisi. Fins ara hem vist com s’articulà atenent-se al fet polític i a
la vivència de les condicions materials de les classes populars. Ens falta veure la seva
experiència de nació.

Borja de Riquer fou l’introductor de la tesi de la “nacionalització dèbil” espanyola. 54 No

hi hagué un pacte entre elits necessari perquè els mitjans d’hegemonia catalans
treballessin per a construir i expandir el marc de significació modern que és la nació, en
clau espanyola. I la manera com s’havia articulat aquesta, amb els seus relats històrics i
valors, poc s’atenia precisament a la vivència de les classes populars per tal de poder-
s’hi elles reconèixer ciutadanes. El cas és que, quan la burgesia catalana construeix un
projecte polític per a sí, per a articular millor les seves aspiracions econòmiques, troba
en el catalanisme un projecte de nació coherent.

Però fins a finals de segle, l’experiència de nació, d’identificació comuna, havia estat
tant difusa en les classes populars com l’obrerisme compartit, ja descobert més amunt.
L’anarquisme no entenia de pàtries; i el seu internacionalisme coincidia amb la primera
exclamació catalanista com a altra cara de la moneda d’una part del republicanisme
popular federal. Però la resta del federalisme, tot i partir de Catalunya, sí desenvolupava
un projecte de nació espanyola. Quan la Lliga codificà el catalanisme per a sí, el de tall
republicà, en un context de crisi del marc de significació i de referències política
popular, no pogué disputar-lo i perdé protagonisme dins el republicanisme. 55

Amb tot, en la mesura que el catalanisme de la Lliga entrava en escena, ho feia també
l’anticatalanisme, en el sentit polític. Lerroux serà encertat al recollir- lo per explotar- lo,

54
Riquer, Borja de: La débil nacionalización española del siglo XIX , Historia Social, nº20, Madrid, 1994:
97-114
55
Gabriel (2007:59-115)

27
a partir de la traducció programàtica en un autonomisme democràtic còmode per a totes
les protopertinències nacionals que s’hi identificaven. 56 La combinació entre
l’autonomisme català i la reivindicació democràtica eren valors compartits tant pels
republicans de tradició radical o progressista que seguiren a Lerroux i entenien el poc
sentit espanyol de la ciutat, com aquells qui en codificaren un de diferent, com el propi
Valentí Almirall, un dels pares del catalanisme republicà. Lerroux explotà
l’anticatalanisme com a significant antioligàrquic per al moviment. Així, tota la
proposta política és capaç de condensar-se en l’oposició al catalanisme, en la mesura
que el subjecte polític lerrouxista s’hi afirma davant tot el que li feia representar.

Ara bé, opera l’anticatalanisme com a fet nacional? Que amb la seva cana lització
lerrouxista, almenys fins a 1906 hi convisquessin personalitats tals des d’Almirall fins a
Emiliano Iglesias, passant per Emili Junoy, ens du a afirmar que no, al menys per al
primer període.

Quan afirma Lerroux que “hemos venido a derrumbar todas las capillas para levantar
una catedral”, el que pretén és fundar una comunitat política nova, transversal, superant
els marcs estatuïts pels doctrinarismes republicà i àcrata. 57 La clau és que tota proposta
populista neix en un marc d’identitat política, social i institucional en crisi; i d’una sèrie
d’experiències contingents en fa un relat transcendent, que és el del poble.

L’anticlericalisme permet al poble identificar-se com a sa, innocent, visible, i normal, en

contraposició a les trames fosques ordides en el sí de l’Església, i traspassades en el
marc polític de la Restauració. 58 El poble es constituïa en la mesura que s’articulava la
violència contra el caciquisme, l’expressió més plàstica de la Restauració. I en la
socialització republicana a la seva xarxa organitzativa, des d’on s’oficia aquella sort de
religió laica, contraposant-se a l’element antinatural de l’Església el poble es troba a sí
mateix.

Com també s’hi reconeix davant “la conjura plutocrático clerical catalanista” que ve a
59
ser el catalanisme. De fet, era l’objectiu més recorrent per a la violència lerrouxista :
retroalimentada tant per la repressió patronal en alguns dels conflictes obrers que van
sorgint al llarg de la dècada, com en l’enfrontament explícit en les urnes. Això darrer

56
Álvarez Junco (1990:342-343)
57
Culla (1986:64-73)
58
Álvarez Junco (1990:407-410)
59
Ibíd.:317-325

28
vol dir contra el Sometent armat i contra la maquinària electoral lligaire i solidària, amb
tot l’embolcall de notícies, rumors, mítings i articles incendiaris. Les joventuts
lerrouxistes bé s’encarregaren d’engrandir i crear conflictes. 60 Les activitats lúdiques, de
cures i associatives de la Casa del Pueblo i la resta de la xarxa, així com els aplecs, els
banquets i les meriendas, eren els espais on es concretava, on es vivia, on es sentia,
aquesta pàtria popular i antioligàrquica.

És arribat a aquest punt on, efectivament, el lerrouxisme disputa la reconstrucció

nacional estatuint al poble com a subjecte polític: és la seva pàtria, que als ulls de les
elits polítiques tradicionals no és res més que la irrupció de les classes populars en la
política, la que omple aquest significant en disputa . Quan es cridava a la constitució
d’una Unión Republicana, al març de 1903, els lerrouxistes escrivien: “Todos acudan a
una nueva orientación, la cual supone la unificación del partido con una sola bandera:
la de la patria; con una sola aspiración: la regeneración nacional.”61 Però just ara
toquem en la clau de tot el treball: quin és el projecte d’Estat, mercat i nació que
constitueix aquesta pàtria? Aquesta és una pàtria, sí, constituïda en tant que subjecte
polític, però massa àmplia com per poder concretar-se amb èxit. Després ho resoldrem;
ara ens interessa veure com, precisament, la dimensió menys concretada, o de forma
més erràtica, fou la nacional.

Al 1906, emergeix la Solidaritat Catalana. La Unión Republicana s’escindeix; però en

els sentits popular-respectable. 62 Els republicans que confluïren a la Solidaritat, tret dels
casos més sensibles a la catalanitat, la majoria són aquells republicans moderats
recelosos amb Lerroux –personalment, per projectes polítics o per procedir de la vella
guàrdia doctrinal- que troben una oportunitat legítima per a separar-se’n. 63 Eusebi
Corominas, com podria també esgrimir el poc català i artífex de la Solidaritat Salmerón,
opinava “que ya no están los tiempos para motines y asonadas”. 64 Vallès i Ribot es
desmarcava del personatge, com el company polític de Lerroux Emili Junoy. No és l’eix
nacional –encara en construcció- el que provoca la discussió; és la filiació de part del
republicanisme en els significants “seny” i “moderació”, amb els quals el catalanisme
s’amplia en els sectors mesocràtics a la vegada que es distingeix de la barbàrie de

60
Culla (1986:49)
61
Romero-Maura (2012:220)
62
Culla (1986:139-197)
63
Ibíd.: 153-155
64
Ibíd.: 155

29
l’Espanya restauracionista. 65 La propaganda lerrouxista l’avançaria: “ellos
conservadores, nosotros revolucionarios; ellos propietarios y nosotros proletarios”. 66

El nou camp antisolidari, a més, coincideix amb la clausura de l’Escola Moderna i

l’empresonament de Ferrer i Guàrdia. L’agència lerrouxista i l’òrbita al seu voltant
d’elements llibertaris es restabliran, tant gràcies a la campanya antirepressiva com a
l’antisolidària; el que mantindrà viu el contingut obrerista i revolucionari.

Una llarga cadena d’equivalències de fets nacionals conviuen en el lerrouxsime, i és ara

quan Lerroux investeix una d’elles com el tot, per establir- lo com horitzó comú:
l’espanyolisme. La ridiculització dels símbols d’identitat catalans, la desaparició de
l’autonomisme programàtic en pro de la denúncia del perill separatista i àdhuc la
negació ocasional del fet català, que cobren més volada en el consolidat aparell
propagandístic, potser enfervoritza els més adeptes a Lerroux, però acaba resultant un
impediment per a quallar la pàtria en construcció. A aquesta, cert, se li sumen nous
substituts mesocràtics i burgesos, revestits per Lerroux com els “bons”, gens àvars i no
clericals, però certament atrets per cap altra cosa que l’espanyolisme. 67 Ni
l’espanyolisme era una experiència prou sòlida i compartida com per esdevenir la clau
d’un marc de significació, ni la presència de nous sectors atrets per l’ocasió fac ilitarien
construir- lo en la definició econòmica i política, per la seva procedència de, o bé fora el
republicanisme, o bé mai simpatitzants amb l’obrerisme.

El cas és que l’espanyolisme com a identificació, òbviament, fracassarà, i ho demostra

la seva renúncia parcial després les eleccions de 1907 i el fenomen Solidari i, el que és
més, després que haja d’exiliar-se Lerroux a l’estiu de 1908. És llavors quan s’esmena
l’error i s’intenten recuperar els aires de catalanitat –el Progreso signa articles amb la
llengua local, el 20% dels discursos passen a ser en català, etc.- a la vegada que
Hermenegildo Giner afirma “bien podré llamarme catalanista, si esto significarà la
veneración y el respeto que merece una ciudad”68 Amb tot, les eleccions de 1908
avivarien la dicotomia Progrés i Llibertat contra Reacció, recuperant l’anticlericalisme
del segon pla, i presentant la batalla anticatalanista com antimaurista al mateix temps.

65
Álvarez Junco (1990:318)
66
Culla (1986:153)
67
Ibíd.: 160
68
Ibíd.: 196

30
Que tot i l’error, el lerrouxisme sortís il·lès en les classes populars –altra cosa serien les
capes mesocràtiques- i que després, amb Lerroux fora, les iniciatives d’organització –de
cèl·lules juvenils, d’Agrupacions femenines, de noves societats- cresquessin, els seus
penetressin en la Solidaritat Obrera i la radicalització s’envalentonés, donen compte de
la primera conclusió: des de les classes populars, el que omplia la proposta lerrouxista
era la pròpia experiència des de la socialització i el marc de significació proposats, al no
concretar-se, o concretar-se erròniament. Això explicaria que l’engrandiment del
conflicte oligàrquic dels temps de la Solidaritat, tot i no plantejar-se des de dalt en els
termes adequats, sí fou viscut des de baix, i des de baix s’articulava la mateixa
consciència política, crescuda, això sí, amb els significants lerrouxistes. Des d’aquests
naixeria la Solidaritat Obrera. I des d’aquests s’escometria la Setmana Tràgica.

31
7.CONCLUSIONS

Hem intentat, fins aquí, resseguir la construcció del moviment polític lerrouxista pe r a
les classes populars, sobre un vell sentit comú polític que no els permetia canalitzar una
expressió col·lectiva i coherent llurs interessos. En un moment molt concret d’expansió
de l’Estat i el mercat, i en un espai també molt concret que els dóna sentit: la Barcelona
en projecció. Com el lerrouxisme brinda un nou marc de significació que aspira a
integrar el conjunt de les classes populars en un poble constituït. En efecte, l’acte
performatiu d’aquesta pàtria funciona; tant, que el lerrouxisme quedarà fins a 1923 com
la principal proposta política representativa, sense comptar a la Lliga, a Barcelona; i
tant, que quan ja no sigui la principal via d’enquadrament de les classes populars, força
dels seus centres encara s’ompliran.

Podríem dir que la vaga de 1902 és un moment quan “el vell món encara no ha acabat
de morir ni el nou de néixer”. En termes numèrics, serà un èxit. La ciutat és paralitzada
durant tota una setmana. Però des dels qui la provoquen, és un autèntic fracàs. Els
anarquistes esperaven que, amb la ciutat paralitzada, la introducció del nou concepte de
“vaga general revolucionària” funcionés. Tot seguí després a la normalitat. Durant
aquells dies, les classes populars es sentiren propietàries efímeres del carrer. No abundà
la combatitvitat; fou més present la celebració. Romero-Maura escriu: “cuando los
obreros vieron al tercer día que la huelga era total, y que le habían dado una lección al
burgués, lo celebraron con bailes y risas”. 69 El conflicte fou més simbòlic que empíric.

En canvi, a la vaga de la segona setmana de juliol de 1909, la “Tràgica” o la “Gloriosa”,

el rastre de la revolució ja no era present. Però el conflicte; omnipresent. Només cal
veure la foto de Barcelona en flames.

En efecte, el lerrouxisme també propicià un nou marc de significació per a la realització

política de les classes populars, a partir del qual es rearticularia el conflicte. Sí, no de
classes, sinó entre el poble i la burgesia antipatriòtica. La pota que faltà al moviment per
a perdurar no fou altra que la de la seva institucionalització. Ja hem vist com aquesta
havia de concretar-se en tres sentits: en un projecte d’Estat, en un projecte de mercat, en
un projecte de nació. I ja hem vist com el poble no eren només les classes populars, sinó
que els interessos de certs sectors mesocràtics també s’hi encarnaven.

69
Romero-Maura (2012:172)

32
Anem a pams. Sabem que el projecte d’Estat de Lerroux era la República. Però quina?
O, és més, quina era la percebuda i anhelada per a les classes populars? Només a
Sabadell, en la Setmana Tràgica es proclama la República. A Barcelona - la protagonista
dels fets- no és aquesta l’interès general, només el de pocs aventurats. La República es
concretava en la vivència de l’anticatalanisme i l’anticlericalisme però, com ja hem vist,
aquests significants eren plens de l’equívoc llibertari, de la subversió, de l’apropiació
del carrer. No pas de la República jacobina de Lerroux. Quina coneixença en tenien,
d’aquesta? Fou realment allò que definia al poble? Lerroux segurament sabia de la
dificultat d’institucionalitzar el moviment, perquè no anticipà amb claredat en quins
termes es concretaria. No és casualitat que en els moments claus no hi fos present. Com
quan, després del conflicte antioligàrquic de la Solidaritat es completa la radicalització i
proliferen nous grups autònoms. Quan més explícit és aquest problema és quan els
prohoms lerrouxistes resten muts davant els fets de la Setmana Tràgica. El que hi ha de
fons és l’escissió entre la concreció política dels promotors del moviment i la concreció
política dels seguidors.

Això ho veurem encara més clarament amb el projecte de mercat. L’equívoc fou el que
permeté l’acte constitutiu, i el que deixà l’anarquisme fora de joc. Al 1906, aquest,
fracassaria novament i definitiva a l’organitzar l’1 de maig. Ara bé, com es concreten
els etzibats atacs a la propietat i al capitalisme al llarg de la dècada? La socialització en
centres i societats en certa mesura és la que permet l’equívoc llibertari de les classes
populars, romandre al costat dels sectors mesocràtics i burgesos lerrouxistes. Però què
solucionà el lerrouxisme de l’experiència de mercat de les classes populars? Romero
Maura identifica com el 1906, el 1907 i el 1908, en efecte, la lluita per les condicions
laborals és orfe i derrotada pels patrons. 70

Tanmateix, aquí hem de veure com una nova proposta des de l’anarquisme sorgeix per
projectar aquesta experiència de mercat per a les classes populars i com, el que és
importantíssim, ho fa des del propi marc de significació lerrouxista. La retòrica
doctrinal llibertària no hi és sinó de forma agregada i precària; ans l’aspiració de la
Solidaritat Obrera és unir els treballadors en tant que treballadors. La mateixa vaga
general revolucionària de 1902 podia seguir present com a significant, però omplerta
amb un contingut bastant diferent. Quan plani el rumor que Emiliano Iglesias afirma

70
Romero-Maura (2012:341-342)

33
que “Solidaridad Obrera será lerrouxista o no será”, creiem hauria estat encertat en el
sentit que disputà el lerrouxisme des de la seva hegemonia. La portada de la primera
entrega del periòdic que hem adjuntat, n’és símptoma. Amb tot plegat volem fer èmfasi
de la tesis de Romero Maura, que afirma que el naixement de la Solidaritat Obrera no és
tant la influència del sindicalisme revolucionari, que tant sols es pensarà des del grup de
José Prat, sinó saber aparcar el doctrinarisme i ocupar l’espai d’una proposta absent, en
aquest cas la de mercat. 71 Nosaltres diríem que és l’entendre que, per a construir una
proposta política, no és tant important la idea en sí, sinó que aquesta sigui capaç
d’omplir amb èxit el sentit comú d’aquells a qui va dirigida, és a dir, estar actualitzada
en la seva experiència vivencial de la quotidianitat. Ara mateix hi tornarem.

En tercer lloc, els mateixos problemes es repeteixen en la concreció del fet nacional
lerrouxista. Ja ho hem vist prou bé. El que és interessant, en aquest punt, és que els anys
de politització lerrouxista sí contribuïren a la nacionalització espanyola, i que les classes
populars integressin l’espai espanyol com el d’una mateixa comunitat, on el poble es
defensaria de l’oligarquia antipatriòtica, fos la clerical maurista i restauracionista, fos la
clerical catalanista i separatista. L’excel·lent article de Ferran Archilés apunta com són
les propostes republicanes les que permeten nacionalitzar en el sentit espanyol als
catalans, en tant que a la seva experiència vivencial s’hi integrà poc a poc l’espai
espanyol com al comunitari, en la mesura que vivien i protagonitzaven les experiències
polítiques republicanes. 72 En qualsevol cas, ja hem vist com una cosa és el sentir-se part
d’aquesta comunitat política, i l’altra com aquesta defineix o permet als seus membres
definir-se, és a dir, quin és el projecte concret de nació. Des de la particularitat o des de
la centralitat? Des de la centralitat d’uns símbols forts o des del seu fet compartit?
Lerroux fou habilíssim al fer cantar en contraposició a la monarquia borbònica i el
catalanisme la Marsellesa.

Hem vist què succeeix en tots tres casos: la pàtria de Lerroux és massa àmplia com per
poder concretar-se amb èxit. Si seguíssim el treball més enllà de 1909, quan és el
moment en què es comença a institucionalitzar, veuríem com es concreta des de l’altre

71
Romero-Maura (2012:361)
72
Archilés, Ferran: ¿Experiencias de nación? Nacionaliza ción e identidades en la España restau racionista
(1898-c.1920), a “Moreno Luzón, Javier (ed.): Construir España. Nacionalismo español y procesos de
nacionalización, Centro de Estudios Políticos y Constitucionales, Madrid, 2007”

34
extrem on es trobaven les classes populars. Mentrestant, què és el que omplia l’exitós
nou marc de significació, des de les classes populars? La resposta és una de les
conclusions més importants del treball: el que l’omplia era la pròpia experiència
col·lectiva, del conflicte i de la politització, no dirigida a cap altre lloc que cap a sí. La
República com a horitzó, al no haver-se concretat, era tant dèbil que a la Setmana
Tràgica el conflicte antioligàrquic es canalitzà per la via de la insurrecció anticlerical,
quelcom que cap lerrouxista de primera fila tenia previst, i menys encara els sectors
mesocràtics que aspiraven a formar part de la Pàtria.

El que podríem atrevir- nos a dir en aquest punt és que l’anarquisme sí sabrà oferir una
proposta plena que, precisament, omplís aquest marc de significació, i permetés
institucionalitzar un moviment polític de les classes populars amb èxit. Quan l’escissió
entre els promotors del lerrouxisme i els seu seguidors es vagi completant, l’anarquisme
serà capaç de suplir als primers. No seria casualitat, doncs, que l’internacionalisme
llibertari passés de ser un significant polític a la dècada de 1890, a ser un contingut,
precisament, d’un nou significant aparentment contradictori. El que trobaran en la
segona sigla de la tant estudiada organització: Confederación Nacional del Trabajo.

En definitiva, podríem apuntar que per a les classes populars el lerrouxisme és la

reconstrucció selectiva d’un marc de valors polítics i socials per a poder articular l’accés
al fet polític i social. I poder expressar-se com a col·lectivitat. La linealitat històrica,
emperò, només ha escoltat el crit de Lerroux, o els trets dels anys del pistolerisme.
Esperem amb aquest treball haver tornat, encara que sigui en petitíssima mesura,
l’altaveu de la història a aquelles i aquells a qui pertany: als subjectes històrics.

35
36
BIBLIOGRAFIA

Albertí, Santiago: El Republicanisme Català i la Restauració Monàrquica (1875-1923),

Alberti, Barcelona, 1972

Álvarez Junco: El emperador del Paralelo. Lerroux y la demagogia populista, Alianza

Editorial, Madrid, 1990

Archilés, Ferran: ¿Experiencias de nación? Nacionalización e identidades en la España

restauracionista (1898-c.1920), a “Moreno Luzón, Javier (ed.): Construir España.
Nacionalismo español y procesos de nacionalización, Centro de Estudios Políticos y
Constitucionales, Madrid, 2007”

Culla: El republicanisme lerrouxista a Catalunya (1901-1923), Curial, Barcelona, 1986

Delgado, Manuel: Las palabras de otro hombre. Anticlericalismo y misoginia,

Muchnik, 1993, Madrid

Duarte, Àngel: El republicanisme català a la fi del segle XIX, Eumo, Vic, 1987

Duarte, Àngel: Història del republicanisme a Catalunya, Eumo, Vic, 2006

Ealham, Chris: La lucha por Barcelona: Clase, cultura y conflicto, 1898, 1937, Alianza
Editorial, Madrid, 2005

Gabriel, Pere: El anarquismo en España a “Woodcock, George (ed.): El anarquismo,

Barcelona, 1979”

Gabriel, Pere: El catalanisme i la cultura federal. Història i política del republicanisme

popular a Catalunya el segle XIX, Fundació Rafael Campalans, Reus, 2007

Mosher, Randolph: The birth of mass politics in Spain : Lerrouxismo in Barcelona,

1901-1909, Garland Publishing, New York, 1991

Navarro, Emilio: Historia crítica de los hombres del republicanismo catalán en la

última década : 1905-1914, Ortega & Artis, Barcelona, 1915

Pomés, Jordi: El republicanismo lerrouxista y su responabilidad en los

acontecimientos, a: Moliner, Antoni: La Semana Trágica de Cataluña, Nabla, Alella
(Barcelona), 2009

37
Riquer, Borja de: La débil nacionalización española del siglo XIX, Historia Social,
nº20, Madrid, 1994: 97-114

Romero-Maura, Joaquín: La rosa de fuego. El obrerismo barcelonés de 1899 a 1909,

RBA, Barcelona, 2012

Suárez Cortina, Manuel: Anticlericalismo, religión y política durante la Restauración,

a: “La Parra, Emilio y Suárez Cortina, Manuel (eds.): El anticlericalismo español
contemporáneo, Biblioteca Nueva, Madrid, 1998”

Ullman, Joan Connelly: La Semana Trágica: estudio sobre las causas socioeconòmicas
del anticlericalismo en España, 1898-1912, Esplugues de Llobregat (Barcelona): Ariel,
Esplugues de Llobregat, 1972

38