XV.

Límits que hauria de tenir l’autonomia de les províncies

i la dels municipis. Qui ha de fixar-los. Resposta a
diversos arguments fets a Espanya contra la federació

Però, no té límit, se’m preguntarà, l’autonomia de les provín-

cies? Si en té, qui l’ha de fixar? Abans de sortir de la unitat
administrativa i política, convé aclarir aquest punt.
Tot i a risc de repetir-me i avançar idees, respondré clara-
ment i categòrica, com si ni de passada no hagués tocat aques-
tes qüestions. Així crec que ho exigeixen recents fets. La idea
de la federació és per a alguns tan nova i tan poc intel·ligible,
que és necessari aclarir-la i explicar-la.
Dins els seus respectius interessos, he dit ja que els pobles,
les províncies i les nacions són complets i igualment autò-
noms. En l’arranjament i ornament d’una ciutat, per exem-
ple, ningú no mana sinó la ciutat mateixa. A ella correspon
exclusivament obrir carrers i places, donar el permís per a
cada edifici que es construeixi i dictar en tota mena d’obres
les regles que exigeixi la seguretat i la higiene; a ella establir
mercats i llotges per al comerç i, cas de ser marítima, tenir
ports on recollir les naus i molls que facilitin la càrrega i la
descàrrega; a ella l’abastament i distribució d’aigües, les fonts
i els abeuradors, les sèquies per al rec; a ella disposar passejos
i arbredes i regular les festes i els espectacles; a ella organitzar
la beneficència i la justícia, i facilitar els mitjans d’ensenyament;
a ella crear tots els serveis que reclami la salubritat dels habi-
tants; a ella garantir la pau per la força pública; a ella deter-
minar les seves despeses i recaptar tributs per cobrir-los. Com
i a títol de què pot ningú immiscir-se en aquests ni altres
molts actes que constitueixen la vida interior d’un poble? Per
omplir tots aquests objectes necessita la ciutat evidentment
una administració i un govern: aquest govern i aquesta admi-

350
nistració són encara exclusivament seus. Com podria ser
d’una altra manera, si són el seu Estat, el seu organisme?
És això per a mi tan obvi que ni tan sols no permet el dub-
te. El mateix succeeix amb la província. En l’arranjament de
tots els interessos que exclusivament li pertoquen, qui ha de
manar tampoc sinó la província mateixa? Es tracta, per
exemple, de camins i canals que ha sufragat i sufraga i neixen
i moren al seu territori, d’establiments de beneficència o
d’ensenyament que ha aixecat amb els seus cabals en profit
dels seus pobles, de paratges o altres béns que formen part del
seu patrimoni, de milícies que organitza i retribueix perquè
guardin les carreteres i els camps, de tribunals que són com-
petents en alçada sobre els afers entre ciutadans de diferents
municipis, de biblioteques, de museus, d’exposicions, de re-
compenses, de premis que crea per al foment de les arts i les
lletres, dels seus pressupostos de despeses i ingressos, i de la
seva administració i el seu govern: és també clar com la llum
del dia que ella, i només ella, pot tenir mà en tots aquests as-
sumptes. No hi pot entrar cap poble, ja que a cap en especial
no pertanyen; no pot tampoc la nació tocar-los, perquè per-
tanyen especialment a la província.
La nació és al seu torn il·limitadament autònoma dins els
interessos que li són propis. Ho són, per exemple, els rius que
des de molt allunyades fonts corren a precipitar-se a la Medi-
terrània o a l’Oceà; els camins que enllacen els extrems de la
Península; els correus i els telègrafs que s’estenen com una
xarxa per tot el seu territori; els drets i propietats que pos-
seeix, muntanyes, mines, fortificacions, fàbriques, edificis;
l’ordre i la pau generals, i per tant l’exèrcit i la marina; la na-
vegació i el comerç, i com a conseqüència, les duanes; els seus
tribunals, les seves universitats i les seves relacions amb els
altres pobles; la seva hisenda, la seva administració, el seu

351
govern. Qui vindrà tampoc en això a dictar-li lleis? Qui les hi
ha de poder imposar?
Federal o unitari, cap lector no negarà segurament a la
nació aquesta autonomia absoluta. La hi reconeixen sense
excepció tots els partits i totes les escoles. Són tanmateix
molts els que, bo i concedir-la a la nació, la neguen a la pro-
víncia i al municipi. Em podrà explicar algú el motiu de tan
estranya inconseqüència? El poble té, com l’individu, una
vida interior i una vida de relació amb els altres pobles.
Aquesta vida de relació és la que ha donat naixement a la
província. La província té al seu torn una vida interior i una
vida de relació amb els altres grups de la seva mateixa classe.
Aquesta vida de relació ha produït les nacions. La nació té
també una vida interior i una vida de relació amb les nacions
estrangeres. Aquesta vida de relació no ha engendrat encara
cap altra col·lectivitat major governada per altres poders;
però és indubtable que l’engendrarà algun dia. Ara com ara
la regeix, com he dit, una mena de poder invisible que es ma-
nifesta sobretot a través d’un dret de gents en part consuetu-
dinari i en part escrit. Si demà aquest poder es convertís en
tangible i fos fill de la raó, és indubtable que continuaríem
tots afirmant l’autonomia absoluta de la nació dins els inte-
ressos exclusivament nacionals. Les condicions dels tres grups
són, com es veu, les mateixes: és lògic reconèixer la nació
autònoma en la seva vida interior i no reconèixer en la seva
vida interior autònoms el poble i la província?
S’acostuma actualment a donar de la nació una idea veri-
tablement fantasiosa. Partint del fet que la realitat és més
gran en el gènere que en l’espècie, i en l’espècie que en l’in-
dividu, per tal com l’individu mor, les espècies desapareixen i
el gènere subsisteix i resta, es concedeix a la nació major
substantivitat (si se’m disculpa la paraula) que a la província

352
i al municipi. D’aquests dos grups fins i tot s’arriba a negar
que tinguin facultats pròpies, és a dir, facultats que la nació
no els atorgui. No crec necessari aturar-me a refutar aquesta
idea absurda que desmenteixen alhora la raó i la història.
Entre els homes que així pensen, n’hi ha en primer lloc, i no
pocs, que contradiuen les seves doctrines reconeixent en
l’individu drets fins a tal punt substantius que els qualifiquen
d’inalienables, imprescriptibles, anteriors i superiors a les
lleis. Tots, d’altra banda, vulguin o no vulguin, han de confes-
sar que, entre la nació, la província i el poble, la nació és el
grup més inestable i movedís i el poble el que sobreviu a les
mudances dels imperis i a les revolucions dels homes. No és
fàcil que el ciutadà canviï de pàtria si pren per pàtria el poble;
però facilíssim si pren la nació per pàtria. Recordi si no el
lector els canvis de pàtria que s’han produït per a milions de
persones a Amèrica només des de la independència dels Es-
tats Units, a Europa només des del repartiment de Polònia.
Les nacions són les que s’agreguen o es disgreguen per una
multitud de causes, els pobles els que romanen inalterables;
les nacions les que mai no assoleixen la unitat a la qual aspi-
ren, els pobles els que la tenen des del seu origen. Si hagués de
decidir-me per la doctrina que combato o la contrària, em
decidiria sense dubtar per aquella que concedís més substan-
tivitat al poble. Però ja ho sap el lector: reconec igual subs-
tantivitat a la nació, a la província i al poble: per això, i no-
més per això, vull substituir amb el principi federal el principi
unitari.
Què són, d’altra banda, el gènere i l’espècie sinó meres
abstraccions per classificar les idees i els éssers segons reunei-
xin en comú major o menor nombre de trets característics?
Tenen tan poc de real i absolut, que pot cadascú descompon-
dre’ls i forjar-ne d’altres senzillament agafant un altre punt

353
de vista per a la classificació. Quants gèneres i quantes espè-
cies no s’han compost i descompost, per exemple, dins de la
sola família humana. Els mateixos gènere i espècie no solen
ser-ho sinó relativament. Amb relació a un punt més alt de
l’escala, l’espècie és gènere. I que aquest es pretengui atribuir
més realitat que a l’individu! Seguint aquesta doctrina fins a
les seves últimes conseqüències, el més real seria l’ésser,
l’abstracció de les abstraccions, el gènere màxim, el continent
universal del qual a penes ens podem formar una idea pel més
gran esforç de l’enteniment. És això admissible? Vull suposar
per un moment que fos certa la teoria. Restaria encara per
demostrar que allò més real, només pel fet de ser-ho, té dret a
governar allò menys real; demostració que certament no es
podria trobar ni en la natura ni en la historia. De fet, la his-
tòria ens ensenya precisament el contrari: o pobles regits i
dominats per individualitats enèrgiques, o pobles la constitu-
ció dels quals es fonamenta en la llibertat i la personalitat del
ciutadà; tots els progressos de la humanitat deguts a la pode-
rosa raó i a la iniciativa d’un sol home.
Però deixem-nos de nebulositats i anem al pràctic. Què és,
al capdavall, un poble? Un conjunt de famílies. Què la pro-
víncia? Un conjunt de pobles. Què la nació? Un conjunt de
províncies. Ha format i sosté principalment aquests tres grups
la comunitat d’interessos ja materials, ja morals, ja socials, ja
polítics. Els interessos del municipi mantenen reunits els indi-
vidus; els de la província, els pobles; els de la nació, les pro-
víncies. Algú ho pot dubtar? Suposi’s per un instant que no hi
hagi aquests tres ordres d’interessos, i no es comprendrà se-
gurament per què existeixen ni pobles, ni províncies, ni na-
cions. Aquests tres ordres d’interessos, reals i diferents els uns
dels altres, corresponen exactament als tres grups. Després,
cada grup té igualment determinades pel seu respectiu ordre

354
d’interessos la seva llibertat i la seva òrbita. Després cadascun
és dins d’aquest ordre igualment autònom, sense que de cap
dels altres no rebi límits la seva autonomia.
Es dirà potser que d’aquesta manera queden esparsos i
sense enllaç els tres grups. Però, com han de quedar esparsos
si el poble, autònom en la seva vida interior, forma, per la
seva vida de relació, part de l’Estat? Allò que separen uns in-
teressos ho uneixen uns altres sense violència; i avancen per
aquest sistema els tres grups ordenadament i independent.
Com que l’individu és avui alhora rei a casa seva, ciutadà al
seu poble, el poble és al seu torn, si se’m permet l’expressió,
rei al seu terme, ciutadà a la seva província, i la província al
seu torn, en el seu territori reina, en la nació ciutadana.
De tota manera, es replicarà, hi ha aquí un límit que sepa-
ra l’autonomia i l’heteronomia de cadascun dels tres grups:
qui ha de fixar-lo? Ve, repeteixo, determinat per la mateixa
naturalesa dels tres ordres d’interessos; però admeto que algú
ha de fixar-lo. Qui hagi de ser aquest, no és per a mi dubtós.
Com he dit en el llibre anterior, el poble ha estat i ha hagut de
ser a tot arreu la primera societat política. Per necessitats que
no ha pogut satisfer per si mateix s’ha reunit amb altres po-
bles i ha creat amb ells un poder comú, òrgan i regulador dels
comuns interessos. Qui havia de fixar naturalment l’extensió
i les condicions d’aquest poder sinó els pobles associats? La
col·lectivitat, fruit d’aquest moviment, constituí tot d’una
una nació, no una província; que es dóna a les nacions el nom
de províncies només quan unides al seu torn arriben a formar,
per dir-ho així, una nació de segon grau, i si continuo anome-
nant-les províncies és per entendre’ns millor.
Hi hagué petites nacions, i aquestes, per motius anàlegs,
s’uniren amb el temps i crearen o consentiren un altre poder
que fos també regulador i òrgan dels interessos comuns.

355
D’aquest nou poder, qui havia de fixar tampoc l’extensió i les
condicions sinó les mateixes províncies que l’acceptaven i li
donaven origen? Importa poc que no sempre s’hagin format
així les grans nacions; en els procediments de la llibertat, i no
en els de la força, s’han de cercar les lleis per a l’organització
i el desenvolupament dels pobles. Aquí, a Espanya, hem vist
ja que no fou simultània ni voluntària l’agregació de les di-
verses províncies que ocuparen com nacions la Península. Tot
i amb això, ho hem vist també, elles foren les que en realitat
determinaren i limitaren el poder central, posant-li per límit
els seus propis furs. No diguem de les nacions constituïdes
per la simultània i voluntària agregació d’altres pobles; aques-
tes són les que han determinat sempre el límit entre el poder
nacional i el seu. Qui ha d’establir, doncs, les fronteres entre
els interessos provincials i els locals? Els pobles. Qui entre els
provincials i els nacionals? Les províncies. Les nacions esta-
bliran al seu torn el límit entre els nacionals i els internacio-
nals el dia que, associades, creïn un poder, bé continental, bé
europeu, destinat a governar aquest darrer ordre d’interessos.
«Admetem», es diu «que això és el racional i el lògic en el
moment d’unir-se pobles, províncies o nacions; en nacions ja
formades, com la nostra, creiem viciós el procediment. La
nació, després de constituïda, és l’òrgan superior del dret: a
ella i només a ella pertoca de descriure l’òrbita en què s’hagin
de moure tant el poble com la província. Altrament, fóra la
confusió, el caos.» He sentit més d’una vegada aquesta objec-
ció en boca d’homes que es consideren ells mateixos federals
i demòcrates, i no puc sinó sorprendre’m cada vegada. L’he
respost abans (llibre 1, Cap. 13); però ampliaré les meves
explicacions. Deixo de banda la consideració que tan Estat és
l’organisme de les ciutats com el de les nacions. Si les provín-
cies, com he dit, és lògic i racional que quan s’uneixin deter-

356
minin els límits del poder de la nació, o el que és el mateix, els
interessos nacionals, lògic i racional ha de ser que els modifi-
quin segons ho vagin exigint les necessitats dels temps. Si la
nació pogués després alterar-los al seu gust, de què els serviria
haver-los determinat? Per tant, el dret de les províncies a
fixar-los és immanent i perpetu, i més encara si pensem que
no pel fet d’unir-se abdiquen la seva particular autonomia. Té
lloc aquí la prescripció? No n’hi ha per al forçador en els
casos guanyats per la força: la violència és vici que no guareix
el temps.
No comprenc francament per quina mena de miracle pot
la nació adquirir el dret de corregir el de les províncies quan
de les províncies ha rebut el poder que té. Li ho podrà re-
conèixer aquell que cregui que Déu és la font de tota autori-
tat i la conquesta origen del dret, no aquell que com jo cregui
en la humanitat del dret i del poder públic.
Si, d’altra banda, el fet preval damunt el dret i la nació ha
de continuar àrbitra del destí de les províncies i els pobles no-
més perquè ho és fa temps, amb què legitimarem el seguit de
revolucions que han anat regant de sang durant tants anys el
sòl de la pàtria? Amb quina justificació ens atreviríem a rei-
vindicar contra la sobirania de la nació l’autonomia de l’indi-
vidu fins al punt de negar a l’Estat el dret de regular l’exercici
de les llibertats del pensament i la consciència? Fins al punt
d’exigir-li que es limiti a reconèixer-nos i no es permeti d’ator-
gar-nos tan sagrats drets? Per què, sobretot, anomenar-nos
federals? Ens hauríem d’haver acontentat amb el modest nom
de descentralitzadors, formar en les files del Partit Progressis-
ta i no agitar ni pertorbar el país amb idees que, com totes les
noves, no podien sinó portar-li complicacions i desastres.
Si la nació té dret a determinar les atribucions de les pro-
víncies i els pobles, en té indubtablement tant a reduir-les

357
com a eixamplar-les. Afirmem en reconèixer-ho la bondat i la
legitimitat de l’actual règim, que sense parar les altera i avui
no permet als pobles d’obrir una font sense llicència de l’Estat,
i demà els abandona les obres públiques; avui declara de lliu-
re elecció els ajuntament i demà fa que la Corona nomeni els
alcaldes. I per a això hem creat un partit i esvalotat Espanya?
Des del poder, diuen il·lusos i falsos federals, armarem de tal
manera els pobles i les províncies, i els donarem tals garan-
ties, que estaran a l’empara de reaccions insensates. Però si es
reconeix en la nació un perfecte dret damunt els altres grups,
per què fer-se’l il·lusori? Per què lligar-la de mans i peus per-
què no l’exerceixi?
Les Províncies Basques raciocinen una mica millor que
aquests febles federals. Comprenen perfectament que si con-
fessen deure els seus furs a l’Estat, concedeixen a l’Estat el
dret de prendre’ls-hi, i sostenen sempre que els deuen a elles
mateixes. «Els nostres usos i costums», diuen, «es perden en
la nit dels temps: els establiren els nostres pares pel seu pro-
pi dret i els segellaren amb la seva sang. Amb la condició que
els juressin i respectessin accedírem a prestar homenatge als
reis. Els declararen aquests en les seves cartes, no els atorga-
ren.» Forts amb aquesta idea, els defensen avui contra el
govern, i si demà els els prenguessin, es creurien autoritzats
per reivindicar-los per les armes. I noti’s el poder de les pro-
víncies mentre conserven la seva autonomia. Tres grapats de
terra són les províncies basques, i avui, acabades de vèncer i
ocupades per un exèrcit, inspiren encara a la nació, si no por,
respecte.
Acabem ja i fixem el sentit de les paraules i l’abast de les
idees. Federació ve del nom llatí foedus, que significa pacte,
aliança. Perquè n’hi hagi, és indispensable que aquells que la
celebren tinguin capacitat per obligar-se i siguin, per tant,

358
lliures, és a dir, sui juris. La federació suposa per tant neces-
sàriament igual i perfecta autonomia en els pobles per consti-
tuir les províncies; igual i perfecta autonomia en les provín-
cies per constituir les nacions; igual i perfecta autonomia en
les nacions per constituir imperis o repúbliques, llatines,
europees, continentals. Sense això, no hi ha federació possi-
ble: fora d’això, no hi ha res més que el principi unitari. Els
pobles han de constituir la província i les províncies la nació:
aquest és el sistema.
Però, sabeu on ens porta això?, exclamen alguns, aterrits.
Això és la disgregació i la dissolució de la pàtria. Horror
immotivat i en molts fingit. La nació està vigorosament arre-
lada en el pensament el cor de tots els espanyols. Ocasions,
tal com hem vist, s’han presentat en aquest mateix segle per-
què la nació es descompongués i s’esmicolés. I encara més: les
províncies han arribat a declarar-se independents. Però s’han
afanyat tot seguit a reorganitzar un poder central que perso-
nifiqués la nació i la sostingués durant la crisi. Han manifes-
tat sempre tant d’ardor per mantenir la unitat nacional com
per recuperar la seva pròpia autonomia. Enmig de tants i tan
generals trastorns com ens han afligit, en quin poble ni en
quina província s’ha vist mai tendència a separar-se d’Espa-
nya? No s’ha vist ni tan sols en aquelles Províncies Basques,
autònomes com cap altra, que han sostingut contra nosaltres
dues llargues guerres civils i en totes dues han hagut final-
ment d’humiliar el cap. Ni en el moviment cantonal del 1873
no s’observà cap conat d’independència. Recordi’s ara com
va ser de viu i uníson el sentiment nacional en tots els àmbits
de la Península quan la guerra d’Àfrica. L’entusiasme va fre-
gar el deliri quan es va rebre la notícia de la presa de Tetuan
i com a tota Espanya es va expressar el desig que continués la
guerra i s’anés a Tànger. Tothom va estar disposat al sacrifici.

359
A tot arreu en tornar de la campanya entrà l’exèrcit sota una
pluja de flors.
La dissolució de la pàtria! ¿Els llaços que uneixen la nació
són, doncs, tan febles a ulls d’aquests homes, que n’hi ha prou
per trencar-los o deslligar-los amb un simple canvi de base en
l’organització de l’Estat? Si les nacions no tinguessin altra
força de cohesió que la política, després dels greus trasbalsos
pels quals han passat només en el que portem de segle, esta-
rien ja totes desfetes. Resisteixen i viuen perquè les subjecten
vincles cent vegades més forts: la comunitat d’història i senti-
ments, les relacions civils i els interessos econòmics. Per sort
per a tothom, la política a penes fa res més que agitar la su-
perfície de les societats. Si l’agitació arribés al fons, què seria
dels pobles?
Sense cap ombra de por m’acullo a aquest procediment
que es creu tan ple de perills. I encara que en tingués, no per
això l’abandonaria. Que no és racional admetre principis
sense les seves conseqüències, i si pels perills que la seva rea-
lització comporta haguéssim d’abandonar-los, no se’n realit-
zaria cap al món. L’estrany és que aquests vacil·lants federals
veuen perills en el principi mateix. Si les províncies, diuen,
són autònomes com la nació i el poble, es corre el perill que
algunes, les Basques, per exemple, restableixin la unitat reli-
giosa, l’amortització i els mayorazgos. Argument prou es-
trany, per cert.
La llibertat de consciència és un d’aquells drets inherents
a la personalitat humana que ells i jo posem fora de l’abast de
l’Estat. Si en reconèixer que la nació és autònoma li neguem
la facultat de prendre’l o de retallar-lo, no serà lògic que la
neguem també al poble i a la província? Estan aquests homes
veritablement cecs. Desconfien de les províncies abans de
veure-les en l’exercici de la seva autonomia, i no miren com

360
la nació, en l’exercici de la seva, conculca i trepitja tots
aquests drets que tant preuem. Fa ja dos anys que la llibertat
de consciència està reduïda a una tolerància estreta i recelosa.
En fa ja tres que gemega la premsa política sota el règim més
arbitrari que en pobles constitucionals hagi pogut concebre
la tirania. Si fóssim lògics els meus adversaris, haurien de ne-
gar a la nació una autonomia de la qual fa tan mal ús.
Pel que fa a l’amortització i els mayorazgos, he de fer ob-
servacions anàlogues. En matèria de mayorazgos, volgué ja la
nació fer una passa enrere el 1857. Va anar de poc que no els
restablís per als seus senadors. Ara mateix, per la jurispru-
dència dels seus tribunals, té obert encara un forat ben ample,
tant en les seves lleis desvinculadores com en les desamortit-
zadores. No permet encara el fideïcomís perpetu, però sí el
fideïcomís per dues o més generacions, sempre i quan no con-
tingui la prohibició d’alienar els béns. L’hereu fiduciari té el
deure, de tota manera, de lliurar al fideïcomissari, en una o
altra forma, tot el cabal que del testador rebi. Tolera ja també
la nació que es destinin béns arrels a les fundacions de bene-
ficència, pel seu caràcter perpètues, sempre i quan el funda-
dor disposi que se’ls converteixi en rendes públiques quan ho
exigeixi l’Estat.
I què! Seran aquestes les úniques passes enrere que faci la
nació per aquest camí? La beneficència privada es desenvolu-
pà aquí com en cap altre poble del món. El valor dels béns a
ella aplicats puja encara avui en algunes províncies a cente-
nars de milions de rals. Hi ha fundacions per a tot: tant per
emparar el desvalgut com per tenir cura del malalt; tant per
fomentar el poblament com per difondre l’ensenyament. Les
nostres lleis desamortitzadores han vingut, sens dubte, a pri-
var-les de gran part dels recursos i a calmar, quan no a para-
litzar, aquest bell moviment de les ànimes cap al bé dels altres

361
homes. Qui ha de creure aquí estable allò que hagi de tenir
per base els poders públics? Fa més de tres anys que no pot la
major part de les fundacions dur a terme plenament la seva
tasca per no pagar l’Estat els cupons del deute. Avui, inespe-
radament, han quedat per una llei reduïdes les seves rendes a
la tercera part. La nació, vulgui o no, haurà d’esmenar la seva
obra, i l’esmenarà sense dubte.
I què dir de la desvinculació? En parlen aquells federals
com si no oferís lloc a dubtes. La vinculació, tal com aquí
existia, era realment detestable. Filla de preocupacions aristo-
cràtiques, no servia sinó per donar lluentor a un reduït nom-
bre de famílies i fer arrelar hàbits de folgança. Però existeix
en altres pobles, molt més cultes que el nostre, per tal que no
es descomponguin, per la successió forçosa i igualitària, els
establiments industrials, mercantils o agrícoles creats per
l’enginy, l’activitat i l’economia de l’home. No podrà la nació
un dia, igual que qualsevol província, fer alguna cosa perquè
aquesta mena de vinculació s’estableixi entre nosaltres? Per
ella advocava Fermín Caballero en encarir la necessitat de
formar i mantenir els termes de propietat o coto redondo; per
ella s’han decidit espontàniament tots els pobles que han gau-
dit de plena llibertat testamentària. N’hi ha a Anglaterra; n’hi
ha, com s’ha vist, en gairebé totes les nostres províncies afo-
rades; i n’hi ha, malgrat el Codi de Napoleó, a la mateixa
França, en molts pobles establerts a l’altre vessant dels Piri-
neus. Allà on no la permet la llei, l’estableix el costum; i, tot i
que sota diverses formes, la trobem encara avui en gairebé
totes les nacions d’Europa: de Suècia i Noruega a Itàlia, d’Es-
panya a Rússia.
Autònomes les províncies, és innegable que podrien corre-
gir les lleis desamortitzadores i fins i tot permetre aquest tipus
de vincles —com no, si n’hi ha que en tenen des de remots

362
segles?—, però no ho és menys que pot fer el mateix la nació,
alliçonada pels desastrosos efectes que produeix tant
l’absoluta desamortització com l’estret principi de la succes-
sió forçosa. Allò que no es pot ni s’ha de témer de cap provín-
cia és que restableixin els antics mayorazgos, ni aquella gene-
ral amortització que havia posat en mans de l’Església la
tercera part de la terra. A les Províncies Basques, per exemple,
aquelles províncies que tant preocupen els meus detractors,
l’amortització i la vinculació castellana foren lluny de fer els
estralls que feren en altres, més afectes al liberalisme; ni
deixaren de trobar resistència, un cop declarades allà en vi-
gor, ni les lleis desvinculadores de l’any 20, ni la desamortit-
zadora del 55. Allà em trobava jo, precisament, que se’ls aca-
bava de fer extensiva aquesta darrera llei, que s’assegurava
que no consentirien: tan bon punt els propietaris rurals van
comprendre la manera avantatjosa amb què amb ella podrien
redimir els censos, a estols baixaven als jutjats a redimir els
de l’Església, davant el desconcert del clero, impotent per
contenir-los.
Impossible sembla que continuïn fent-se dir federals els
que tan exagerats recels abriguen amb relació a les províncies.
Si jo els tingués, abjuraria sense dubtar-ho les idees que amb
tant de braó defenso. No considero impecables les províncies
ni els pobles; crec que, autònoms, tindrien les seves extralimi-
tacions i les seves errances; però veig en la nació els mateixos
perills o més grans, i en comptes de decidir-me per donar a
l’una l’autonomia i als altres prendre’ls-la, reconec en els tres
grups la que tenen per la raó i la història, segur que la de ca-
dascun ha de servir de baluard i contrapès a les tendències
invasores dels altres. La nació! L’Estat! No sembla sinó que
no sabem per una dolorosa experiència fins a quin punt és
dominador, absorbent, propens a l’absolutisme en el moment

363
que no s’adopten contra ell tota mena de garanties. I tot i
prenent-les, amb quina freqüència les burla! Més de seixanta
anys portem cercant i assajant garanties constitucionals. Les
constitucions són per a ells joguines que amb la més gran fa-
cilitat desbarata i trenca. És principalment evident les contí-
nues usurpacions de l’Estat que he abraçat el federalisme.
Però ja és hora que deixi el to aspre i potser massa apas-
sionat de la polèmica i reprengui el fil de les observacions que
feia en l’anterior capítol.

XVI. En què s’ha de respectar la unitat establerta i en què

no. Codi Penal. Codi de Comerç. Legislació civil. Llei
hipotecària. Llei d’aigües. Lleis d’enjudiciament

No s’oblidi que estic parlant d’Espanya. En el penúltim ca-

pítol, m’he declarat contra la uniformitat política i adminis-
trativa que ens ha portat el principi unitari. Res no he dit
encara contra la que ens ha procurat en determinats àmbits
de la legislació civil i econòmica. És indispensable que en
doni la meva opinió, i això faré tot seguit.
Sóc partidari de respectar la unitat allà on existeixi, sem-
pre que no sigui contrària al principi federal ni objecte de
fundades i més o menys enèrgiques protestes. Prop de cent
cinquanta anys fa que es regeix tota Espanya per un sol Codi
de Comerç; més de cent cinquanta que obeeix unes mateixes
lleis penals. Fins i tot abans de promulgar-se aquell Codi, te-
níem ja en el camp mercantil certa unitat a partir de la publi-
cació per Felip V de les Ordinacions de Bilbao, admeses a tot
arreu, si més no com a dret supletori. Per quin motiu hauríem
hagut de tornar, ni en l’àmbit comercial ni en el criminal, a la
diversitat de furs?

364