QUIM MONZÓ

Quim Monzó (Barcelona, 1952). Contista, novel·lista i articulista. Ha

traballat com a dissenyador gràfic, traductor, cronista de guerra i
col·laborador a la ràdio i a la televisió. Exceptuant els casos de Pere
Calders i Francesc Trabal, Monzó ha rebut una limitada influència
de la tradició narrativa catalana. Entre els autors amb més
ascendent reconegut sobre la seva obra se situen Donald
Barthelme, Robert Coover, john Bart, Guillermo Cabrea Infante,
Julio cortázar, Adsolfo Bioy Casares, Raymond Quenau...

Fill d'una andalusa i un català, va créixer al barri de Sants de Barcelona, on

es va interessar per la lectura amb el servei de bibliobusos de la Diputació
de Barcelona. Va estudiar dibuix publicitari (disseny gràfic) a l'Escola
Massana de Barcelona. Els seus inicis professionals van ser treballant en
les arts gràfiques en empreses com Harry Walker, una empresa
d'accessoris per automòbil. Més tard, va ser dissenyador gràfic i guionista
televisiu. Va començar a treballar en el món del periodisme a la dècada del
1970, amb col·laboracions com a corresponsal de guerra i columnista, a la
premsa periòdica. En col·laboració amb Albert Abril, va escriure
a Tele/eXpres reportatges sobre el Vietnam, Cambotja, Irlanda del Nord i l'Àfrica de l'Índic. Va obtenir
una beca de la Fundació per al Congrés de la Cultura Catalana per estudiar literatura nord-americana
contemporània a Nova York, entre 1982 i 1983.
Com a escriptor es va donar a conèixer el 1976 amb la novel·la L'udol del griso al caire de les
clavegueres (Edicions 62), centrada en el Maig del 68 francès amb un títol que feia paròdia d'un
poema beatnik, i el recull de contes Self-Service, escrit en col·laboració amb Biel Mesquida. Més tard va
publicar amb Quaderns Crema altres reculls de contes, com Uf, va dir ell (1978), Olivetti, Moulinex,
Chaffoteaux et Maury (1980), L'illa de Maians (1985), El perquè de tot plegat (1993)
i Guadalajara (1996), que van ser revisats i aplegats en el volum Vuitanta-sis contes (1999), que l'any
2000 es va endur el Premi Lletra d'Or i Premi Nacional de Literatura Catalana.[3] I encara va escriure tres
reculls més: El millor dels mons (2001), Tres Nadals (2003) i Mil cretins (2007). Al llarg dels anys vuitanta,
paral·lelament a la dedicació al conte, Monzó va publicar desenes de reculls d'articles i dues
novel·les: Benzina (1983) i La magnitud de la tragèdia (1989).
Des de mitjans del decenni del 1980 ha estat col·laborador de Catalunya Ràdio, TV3 i RAC1. Ha
traduït Truman Capote, J.D. Salinger, Ray Bradbury, Thomas Hardy, Harvey Fierstein, Ernest Hemingway,
John Barth, Roald Dahl, Mary Shelley, Javier Tomeo, Arthur Miller i Eric Bogosian, entre d'altres. Ha
escrit, amb Cuca Canals, els diàlegs de la pel·lícula Jamón, jamón, del director de cinema Bigas Luna. Ha
escrit l'obra dramàtica per a teatre El tango de Don Joan, amb Jérôme Savary. Ha escrit columnes
d'opinió en diversos diaris: Diari de Barcelona, Avui, El Periódico de Catalunya, El Correo Catalán i El País.
Actualment escriu una columna diària a La Vanguardia.
L'any 2007 va rebre l'encàrrec d'escriure i recitar el discurs inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on
la cultura catalana va ser la convidada. Monzó va acceptar –i per a l'ocasió– va dissenyar una aplaudida
dissertació en forma de conte que diferia totalment dels discursos tradicionals.
Des de desembre del 2009 a l'abril del 2010 va tenir lloc, a Arts Santa Mònica de Barcelona, una
exposició retrospectiva sobre la seva vida i la seva obra, que duia per títol "Monzó".
El 2018 va guanyar el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes en reconeixement a la seva trajectòria. Té
múltiples tics com a conseqüència de la Síndrome Gilles de la Tourette, així com Trastorn
obsessivocompulsiu.