Màster en Ensenyances Artístiques

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ

2. La font musical o partitura com a base

de la interpretació

Joan Carles Gomis Corell
DEPARTAMENT DE PEDAGOGIA MUSICAL, CONSERVATORI SUPERIOR DE MÚSICA DE CASTELLÓ,
INSTITUT SUPERIOR D’ENSENYANCES ARTÍSTIQUES DE LA CV
CURS 2014-2015
TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.1. Concepte/definició de partitura

u Representació gràfica, impresa o manuscrita, d’una obra musical, normalment

en forma de llibre, perquè puga ser llegida pels corresponents intèrprets (Gran
Enciclopèdia de la música, Barcelona, Enciclopèdia Catalana, 2002)
u La notació d’una obra, especialment una escrita per a conjunt, presentada de
tal manera que els moments simultanis en totes les veus o parts estan alineats
verticalment (Diccionario Harvard de la música, Madrid, Alianza, 1997)

u Des de la musicologia:
– Objecte físic produït en un context historicocultural determinat que transmet el
text d’una obra musical.

– Mitjà de comunicació entre el compositor i l’intèrpret: permet al compositor fixar

la seua creació mitjançant un sistema gràfic determinat –la notació– plasmat sobre
un suport físic.

– Se la considera la font central de la investigació musicològica.

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.2. Disciplines per a l’estudi de la partitura

u La paleografia: desxiframent dels signes i dels codis, és a dir, les regles que
posen en relació els signes, d’escriptura musical
– en sentit ample, el seu objectiu és aconseguir la lectura dels texts musicals antics i
permetre llur comprensió i restitució sonora
– en un sentit més precís, actualment es limita a l’estudi de les grafies musicals i llurs
formes, història i distribució geogràfica

u La bibliografia: estudi de les tècniques relacionades amb l’elaboració de

manuscrits i la impressió de llibres

u L’edició: publicació d’una obra establint el text, identificant les divergències

que existeixen entre les diverses fonts i presentant-ne les diverses lectures
– duu implícita la interpretació crítica: editar consisteix a interpretar
intel·lectualment la font musical, és a dir, a fer eleccions argumentades en relació al
moment historicocultural de la composició de l’obra i també de la confecció de les
diverses partitures que la transmeten
TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.3. La filologia musical

u Filologia: ciència que estudia la cultura segons es manifesta en la seua llengua i

literatura, principalment a través dels texts escrits
u Filologia musical: anàlisi, descripció i comprensió cultural dels texts
musicals, principalment de les partitures. Atén a tres aspectes fonamentals:
– processos i formats de còpia i de reproducció de partitures
– identificació de caligrafíes quan es tracta de manuscrits
– principis d’edició, processos i tipografies d’impressió en el cas dels impressos

u Georg Feder (Filologia musicale, Bologna, Il Mulino, 1985, pp. 37-38):

– crítica del text o ecdòtica: eliminació d’errors de còpia o de transcripció
– l’hermenèutica: explicació i interpretació teòrica del text
– la teoria musical com a gramàtica històrica del llenguatge musical
– bibliografia musical sobre la història de la composició, gèneres i estils
– la vida musical del moment en el qual es produí el text
TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.3. La filologia musical

u La seua primera comesa és establir i publicar un text crític en la forma més fidel
possible a la voluntat original de l’autor mitjançant:
– la identificació i la correcció d’errors de còpia, reproducció o transcripció
– completar texts transmesos de forma fragmentària o incompleta

u Problemes de l’ecdòtica:
– diversitat de criteris per tal d’escollir el millor text que servisca de base per a
l’edició crítica, és a dir, quin de tots n’és més fidel a la voluntat original de l’autor
– diversitat de tipologies d’errrors segons el procediment de trasmissió: manuscrit,
imprés o oral (actualment s’hi afig la transmissió electrònica)
– diversitat de criteris per tal de determinar quina n’és l’opció més fidel al possible
original quan dues o vàries de les versions conservades permeten una lectura
igualment correcta de la composició

u En qualsevol cas: no és possible investigar ni interpretar correctament sense

dispondre de texts musicals convenientment editats

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.4. La naturalesa de la font musical: manuscrit i imprés

u Primera distinció: tècnica manual o tècnica mecànica de reproducció

– és massa bàsica i, per tant, de limitada utilitat per a la crítica textual

u Distincions més útils:

– els manuscrits són objectes únics; d’impressos hi ha un número més o menys elevat
de còpies
– el manuscrit respon als requeriments d’un únic comprador; l’imprés ha d’adaptar-
se a compradors amb interessos i possibilitats econòmiques diverses
– els manuscrits solen fer-se per encàrrec; els impressos necessiten de connexions
industrials i mercantils entre impressor, venedor i posterior propietari
– els manuscrits contenen versions distintes de la mateixa obra; els impressos
contenen exactament la mateixa versió

u Tot i això, tampoc no poden aplicar-se de forma absoluta en tots els casos, sinó
que han de combinar-se totes

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.5. Tipus de partitures i d’edicions musicals

u Les edicions de partitures han de servir a dues funcions essencials:

– presentar la rigorositat neceesaria per als musicòlegs
– adequar-se a una còmoda i correcta interpretació dels intèrprets

u És més habituals que segons el tipus d’edició en prime l’una o l’altra

u Segons açò, hi ha diversos tipus de partitures o edicions musicals:

– edició facsímil: reproducció del tot igual a l’original (reproducció “fotogràfica”)
– edició deiplomàtica: trnascriu literalment una composició a un format imprés
legible amb facilitat, sense introduir-hi cap tipus de modificació o de correcció
– edició pràctica: prioritza la comoditat de l’execució interpretativa sobre
l’establiment d’un text musical històric
– edició crítica: edició d’una obra musical de la manera que millor s’ajuste al
context historicocultural i estilístic en el qual va sorgir

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.5. Tipus de partitures i d’edicions musicals

u Per tal de realitzar una edicició crítica ha de complir-se les següents condicions
– conéixer tots els documents que continguen el text musical que ha d’editar-se
– determinar críticament i neutral quin és el text original i si n’hi ha diversos
documents que els transmeten, han de tindre’s en compte totes les diferències que
hi haja entre ells
– decidir quin document es considera queen conté el millor text i justificar el motiu
de la decisió, tenint en compte que no necessàriament el text més antic és el més
pròxim a la voluntat creadora del compositor, ja que aquest pogué haver-ne fet
modificacions en diversos moments del procés de composició
– cal indicar a l’aparat crític tots els canvis, correccions, omissions o faltatns que es
constaten als diversos documents, de manera que l’edició crítica permeta tindre en
una única partitura tot el que hi ha en tots els documents usats per a fer-la.

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.6. El papel del editor

u La escritura musical tal como la conocemos actualmente se ha desarrollado en

los dos últimos siglos:
– cuando la obra ha sido compuesta en los últimos 100/150 años podemos estar casi
seguros que la mayoría de las indicaciones que aparecen en la edición de la
partitura son originales del compositor
– cuanto más antigua es la música, la mayor parte de las indicaciones han sido
añadidas por el editor.

u Hay que hacer ediciones en las que como mínimo se diferencien las indicaciones
propias del compositor de las añadidas por el editor:
– Ediciones Urtext (texto original): pretende presentar las intenciones originales
del compositor de la forma más fiable posible, por lo que las indicaciones y signos
propios del compositor se distinguen de los añadidos o interpolaciones del editor
– también las ediciones de la Associated Board of the Royal Schools of Music
http://es.abrsm.org/es/home

TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.6. El papel del editor

u El editor tiene que tener presentes las siguientes condiciones:

– la contribución del editor a la partitura tiene que distinguirse (distinto color,
distinto grosos…)
– introducir marcas de referencia en la partitura que indiquen o señalen puntos de
referencia: los números de ensayo impresos en bastardilla/cursiva
– es conveniente adaptar las notaciones antiguas a la actual en la que la negra es la
unidad métrica, lo que generalmente implica una reducción de los valores
– por la misma razón, en otras ocasiones habría que aumentarlos: algunos pasajes de
las últimas sonatas para piano de Beethoven tienen insólitos valores métricos
(12/32, Adagio de la Op. 111), y no parece que ningún editor esté dispuesto a
reducirlo
– emplear la armadura de clave más adecuada según la práctica actual: por
cuestiones prácticas, las armaduras con sostenidos eran insólitas hasta los primeros
años del siglo XVII; algunos románticos (Schumann, Chopin, Brhams) modulaban
sin cambiar la clave; poner las armaduras facilitará la lectura.
TEORIA DE LA INTERPRETACIÓ 2. La font musical o partitura com a base de la interpretació

2.6. El papel del editor

u El editor tiene que tener presentes las siguientes condiciones:

– usar las claves habituales; el uso de varias claves se hacía cuando no había facilidad
para usar líneas adicionales, pero esto no afecta al resultado sonoro, sólo al gráfico
– satisfacer al estudioso/musicólogo: indicar, siguiendo los sistemas habituales, las
claves y sistemas originales, las ligaduras de la música antigua (ligadura cuadrada),
distribución del texto en obras vocales, etc.
– identificar las fuentes
– advertir sobre cambios y modificaciones
– especificar correctamente qué tipo de partitura se edita (edición, transcripción,
arreglo, reducción…)
– añadir algún comentario explicativo que contextualice obra, autor, época y
características de la edición