Segles XII-XIV

Els primers textos

A partir del segle xii, les llengües romàniques van començar a

escriure's, en convivèn cia amb el llatí. Vínculades
estretament a la casa reial, les antigues lletres catalanes es
van expressar en la lírica refinada dels trobadors, la literatura
religiosa, filosòfica i moral de Ramon Llull, i la narrativa
historiogràfica compilada en les cròniques.

1. Els trobadors i les trobairitz

La primera mostra d'expressió literària en llengua romànica la trobem en la
poesia troba doresca, nascuda al sud de França a finals del segle xi i que, fins al segle
XIII, va ser conreada amb èxit per autors de procedències molt diverses. Era una
poesia lírica, és a dir, cantada, acompanyada de música; era profana, és a dir, no
religiosa, que expressava temes univer sals com l'amor, el lament fúnebre o l'escarni, i
era culta, ja que requeria una alta exigència formal mètrica i estilística. S'escrivia en
una llengua artificial, una koiné basada en el pro vençal, dialecte de l'occità, que
era la llengua pròpia d'Occitània.
WP

El provençal va convertir-se en una llengua literària de gran prestigi en aquest registre,

ac ceptada i utilitzada per tots els autors trobadorescos, fossin de procedència
francesa (Jaufré Rodel), catalana (Guillem de Cabestany) o italiana (Sordel), per
a posar tres exemples dels més de tres-cents cinquanta trobadors que es
coneixen. Des dels seus inicis, la poesia tro badoresca va conviure amb altres
manifestacions artístiques poètiques, de les quals extreia recursos i motius: d'una
banda, una poesia culta en llatí i, de l'altra, una poesia popular, anò nima i
no escrita.
Detall d'una pintura mural del segle xil que mosta un joglar tocant
a vola
El trobador era un poeta de la cort que componia i cantava aquesta poesia
cul ta en provençal per al públic refinat i culte de la cort. Això el diferenciava, d'una
banda, del poeta pròpiament dit (llavors s'anomenava així el que escrivia poesia culta
en llatí) i, de l'altra, del joglar, que cantava o recitava poesia popular en la seva pròpia
llengua o bé interpretava composicions d'un trobador.

1.1. L'amor cortès

L'amor cortès -o fin'amors en occità, és una filosofia de l'amor nascuda al segle xi que
significa 'amor pur' i que s'expressa d'una manera cortesa i cavalleresca en una sèrie
de convencions i regles. Té uns esquemes molt prefixats:
do oblidem que
amor", en els seus origens, era "amor cortes": afer daristocrates i de parasits d'aristocrates.
De mica en mica, e teatre primer, i la generalització de la lectura més tard, ensenyaran l'"amor" a les
masses.) Joan FUSTER
Idealització de la dama: el trobador canta a una dama idealitzada. És una dona noble,
normalment casada i que reuneix les millors qualitats: és jove, bella, gentil,
virtuosa, etc. En el poema l'anomena amb un senyal o pseudònim per tal que no
se la reconegui.
w
ww

>> Personatges: ens trobem molt sovint amb un amor adúlter, ja que la
dama idealitzada
sol estar casada. Els personatges que apareixen en aquest triangle amorós són:
hom, el trobador; la domna (l'esposa del dominus, el senyor) o midons, que és la
dama a qui canta el trobador; el gilós, el marit enganyat, i els lausengiers, els
espies que informen el marit.
.ph

Els primers textos

....
....
.........................

Actitud de vassallatge: l'actitud que el trobador mostra envers la dama en els

poemes és de súplica i de voluntat de servei, com la dels vassalls respecte dels
senyors feudals. El trobador, com a servent de l'amor i de la dama, està disposat
a fer el que calgui per a acon seguir la seva estimada.

D Sofriment: aquest objectiu el pot dur al sofriment i al dolor més extrems, fins i
tot a la mort
(si no és correspost); però també a la joia més completa (si la dama el
correspon).
Les trobairitz
Entre el centenar de manuscrits que ens han arribat d'aquests autors -els cançoners-, hi
apareixen també algunes autores. Són les anomenades trobairitz, dames nobles que
es dedicaren també a conrear poesia amorosa, com la comtessa de Dia o Almucs
de Castellnou. Se singularitzen per la utilització d'un llenguatge més directe i
sensual que el dels homes trobadors.
L'amor cortès que no s'ha de veure mai com una experiència viscuda pel trobador, se
servia d'uns tòpics (l'amor com a malaltia, l'amor a primera vista, la mort per
amor...) i uns patrons i recursos formals (l'estructura amb una tornada, la mètrica, figures
retòriques com les exageracions...) molt prefixats. Els trobadors preservaven la
tradició del codi amorós a través de la fixació d'aquests elements i s'exigien un
alt rigor mètric i estilístic –seguint les normes d'unes preceptives molt rigides, que
prestigiava les seves composicions.
=
=
==
=
1 - mua
HP Tag
TIN

1.2. Els gèneres trobadorescos

«L'amon, J. Fuster
L'amor cortès s'expressa habitualment en el gènere anomenat cançó, però la
poesia dels trobadors també abasta altres temàtiques i, per tant, altres
gèneres. Aquests són alguns dels més coneguts:

Sirventès: poema de caire moralitzador. Podia ser d'atac personal o bé de

defensa o atac d'un país o una política determinats. S'anomenava així perquè se
servia de la música d'un poema ja conegut.
Característiques formals de la lírica trobadoresca
Es repeteixen les rimes Cobla Estrofa sovint cobles unisonants
en totes les estrofes. de 8 versos.
cobles singulars Les rimes canvien. Estrofa final breu -sovint de 4 versos, en
què apareix la Tornada
persona a qui el poeta vol trametre el poema. Rima Acostuma a ser consonant.
Habitualment són versos heptasíl·labs i octosíl·labs Mètrica
isosil·làbics (=mateix nombre de síl·labes).
Plany: lament per la mort d'un personatge.
Debat poètic: discussió entre dos trobadors.

Pastorel·la: diàleg amorós entre el trobador i una pastora.

Alba: narració de la separació de dos amants a l'alba, després que hagin passat la nit
plegats.

Da Viadera: gènere que s'inspira en la cançó popular paral·lelística, és a

dir, dues sèries
breus d'estrofes de dos versos, cadascuna amb la seva rima pròpia.

1.3. Els trobadors catalans

Els principals trobadors catalans van ser Guillem de Berguedà (pàg. 146),
Guillem de Cabestany i Cerverí de Girona (pàg. 148). A la corona d'Aragó, la poesia
trobadoresca i l'ús del provençal van fer molta fortuna ben bé fins a l'aparició
d'Ausiàs March al segle XV. Cal dir que al segle xiv alguns autors escrivien
poesia culta en català, però amb provença lismes, com és el cas d'Andreu Febrer,
Gilabert de Pròixita o Jordi de Sant Jordi (pàg. 178). Aquesta influència prolongada
del provençal i de la tradició trobadoresca es deu tant als lligams històrics i
culturals entre Occitània i la corona d'Aragó com a les semblances entre les
dues llengües veïnes, la llengua catalana i l'occitana.
Per què un autor que escrivia poesia trobadoresca no era considerat un poeta?

139