Marcel Serra 2n de batxillerat A

CONSTITUCIÓ DEL 1812

La constitució del 1812 o constitució de Cadis és un conjunt de lleis redactat per la regència
liberal que governava a Espanya durant la Guerra del Francès el 1812, que tenia com a objectiu
reformar i eliminar la monarquia absoluta convertint-la en parlamentàrç

ia.

El liberalisme és un grup d'ideologies polítiques, socials i religioses, que s'oposen a

l'absolutisme i que defensa la llibertat de la persona i té com a idea principal el sufragi
universal masculí. El primer gran pensador classificable com a liberal fou el filòsof d'origen
britànic John Locke (1632-1704). Gràcies a les seves obres es va aplicar el primer govern liberal
al Regne Unit al 1688. A partir de llavors mica en mica va guanyant seguidors arreu d’Europa,
sobretot gent culta, la noblesa, la burgesia... En canvi a principis de segle XIX els liberals encara
no abundaven a Espanya, ja que el liberalisme era una ideologia trencadora pel moment, i on
només dominava en països més cultes i més avançats socialment. Els progressistes espanyols
sempre s’han trobat amb el poderós obstacle de la sempre egoista oligarquia, que, tement la
pèrdua dels seus beneficis, posaven els pals que calguessin a les rodes de tots aquells que
volguessin tombar la monarquia absoluta.
El text tracta sobre la Constitució de Cadis, una constitució redactada pel govern regent liberal
espanyol en plena Guerra del Francès quan Ferran VII es trobava a l’exili. Aquests pretenien
optimistament que el rei hereu de Carles IV la firmés un cop guanyada la guerra.

Al text podem observar les principals lleis de la constitució del 1812. Els primers tres articles ja
demostren clarament les seves ideologies liberals. Comença recordant que Espanya la
conformen gran part Península i les poques colònies d’arreu del món que encara tenia el país
el propietat. Els articles 2 i 3 dictaven que l’estat no pot ser propietat de cap persona o família,
llei que ja absolia la monarquia absoluta, i que la sobirania residia a cadascun dels ciutadans
del país, sinònim a que el govern es decidiria a les urnes (sufragi universal). El rei, però, seguia
tenint molt poder, com podem veure als articles 14, 15, 16, 17 i 142. La constitució redacta que
el càrrec de monarca segueix sent hereditari. Segueix tenint el poder legislatiu, juntament amb
les corts, i executiu. El rei també té el poder d’eliminar alguna llei disfuncional. Els articles 27,
34 i 92, constitueixen el sufragi universal. La declaració de drets i deures en els articles 8, 303,
306, 366 i 372, ens demostra una àmplia llibertat d’idees polítiques i una gran repressió de
pensament religiós. Així ho demostra l’article 12 que prohibeix a qualsevol ciutadà espanyol
practicar qualsevol religió no cristiana.

Aquesta constitució redactada confiant en que Ferran VII, per molt que li costés, acabaria
firmant-la. Qui realment pensava que un rei exageradament absolutista com l’hereu de Carles
IV, va pecar d’optimista. 6 anys més tard que Ferran tornés de l’exili, el polític liberal Rafael del
Riego la va firmar després del seu cop d’estat el 1820 i va estar vigent durant 3 anys, quan va
caure juntament amb el mandat de Riego. El 1836 es va restablir durant 2 mesos, fins que es
va redactar una nova constitució el 1837.