POLÍTICA, ECONOMIA I SOCIETAT ACTUAL

La relació entre l’enfonsament de l’ordre mundial i l’ascens de l’extrema

dreta

“España antes que los españoles”. Descrit com el “últim” membre de l’extrema
dreta d’Europa, Santiago Abascal – president del partit polític Vox – va sortir de
l’ombra l’any 2018 després del seu èxit en les eleccions d’Andalusia amb més de
400.000 vots. La “bèstia negra” de la política espanyola celebrà, un any després,
el seu avanç en les eleccions parlamentàries, proclamant-se tercera força
política amb un total de 52 diputats. Així doncs, Vox ressorgeix dins la política
espanyola com el partit liberal de la renovació i la unitat espanyola.

És una realitat, però, també n’és un problema. L’extrema dreta banya el mapa
d’Europa: està present en cinc governs i 22 parlaments de la Unió Europea. No
obstant, ens trobem a una extrema dreta diferent, llunyana a la històricament
coneguda, i actuant sempre dins dels límits del parlamentarisme. Una nova força
política radicalment diversa, però amb elements de continuïtat com, per exemple,
la xenofòbia i el racisme i que, a més, s’ha convertit en el centre de la vida
política.

Com si d’un meteorit es tractés, l’extrema dreta ha obligat als altres partits polítics
a seguir el seu ritme. Des del primer moment, ha canalitzat les preocupacions,
incerteses i angoixes del poble, afligit i decebut amb els antics Governs.
Tanmateix, parlem d’un extrema dreta 2.0, més moderna, carismàtica – fora
discurs nostàlgic – preocupada per la reunificació de la unitat i sense intenció
d’esfondrar el pilars de la democràcia. Sense fer esment a Hitler o Mussolini,
l’extrema dreta compta amb nous referents que, també han potenciat el seu
discurs i força política amb total èxit. Viktor Orbán n’és un bon exemple,
governant d’Hongria fa més de deu anys.

L’extrema dreta no és cap nouvingut. Sempre ha existit i ha actuat, d’alguna

manera o altra, silenciosament. Tampoc ha deixat d’ésser una amenaça dins del
paradigma polític, però no s’ha tractat de manera aïllada. El seu auge ha estat la
consecució de males praxis polítiques, errors que només s’han solapat amb
altres i, sobretot, la manca de responsabilitat tant de les institucions com de la
pròpia societat. A tall d’exemple, Espanya. Ens trobem amb una Espanya
POLÍTICA, ECONOMIA I SOCIETAT ACTUAL

fragmentada, afeblida, d’incertesa política i d’anys de vaivens amb tres

eleccions, que tampoc han estabilitzat la situació sòcio-política del país.

Seguim amb el continu context: partit socialista versus partit popular i, a més,
sense representants ben diferenciats. Pedro Sánchez, sense discurs propi, però
amb determinació es va fer el seu propi camí en el socialisme i també en el
Govern. Pablo Casado, jove de la nova guàrdia conservadora i hereu de José
María Aznar. Tira d’un discurs molt de dreta i conservador, culpabilitza a Mariano
Rajoy de no tenir identitat en el seu i fer perdre l’essència del partit popular. Inés
Arrimadas, dreta més moderna, concretament, centro-dreta. Pablo Iglesias, va
sorgir com la jove estrella de la política espanyola. Vaig tenir la seva glòria
electoral, però va anar a declivi. I, finalment, Santiago Abascal, víctima i gran
rival d’ETAT. Ressorgeix per a posar-li remei a l'angoixa espanyola, una força
política per la qual Espanya no estava preparada, que fàcilment elabora un camí
sòlid cap al Govern.

Què proposa el líder de Vox? Posar Espanya abans que els espanyols i, per tant,
deixar enrere els separatismes. Mateix idioma, mateixa religió (catolicisme) i una
única identitat: Espanya. Santiago Abascal trenca amb la monotonia y
homogeneïtzació del discurs polític socialista i populista, i encoratja a la població
a voler donar un pas més enllà. No és la solució, però tampoc hi ha res “millor”.