Origen i evolució
del regadiu
a Carlet i part central de la Ribera del Xúquer
La qüestió de l’origen del
regadiu valencià ha sus-
citat un ampli debat i, es-
sencialment, es plantegen
dos possibilitats: segons
la primera es va implantar
en època romana, men-
tre que per a altres l’actual
sistema de reg valencià és
d’origen musulmà. En la
Ribera del Xúquer, pareix
clara l’existència d’una in-
fraestructura de reg du-
rant l’època musulmana. Es
tractaria de xicotets siste-
mes de reg que aprofitarien
les fonts o rius propers i
que regarien parcel·les de
dimensions menudes.
Rafael Hervás i altres en el procés de fabricació de canonades de formigó. Anys 40.
40
Text Vicent Monzó Roig
Fotografia Alberto Hervás Hervás
L’escassetat relativa del
recurs de l’aigua va ge-
nerar una conflictivitat
senyorius. Un dels conflic-
tes més antics es va susci-
tar entre els d’Alginet i els
“
permanent entre pobla- del Marquesat per l’aigua
cions veïnes i
entre senyors
feudals, ja que l’origen del regadiu
estos aspira-
valencià ha suscitat
”
ven a augmen-
tar al màxim
els seus guanys
un ampli debat
i una forma de
fer-ho era augmentar la de l’assut d’Alèdua, del
superfície de reg dels seus qual es té documentació
d’un plet de l’any 1372.
La séquia d’Alèdua en el
marge esquerre del Magre
i també la de Llombai en el
marge dret tenien els seus
assuts al curs fluvial, en un
tram molt estret de la vall
dels Alcalans, circumstància
que aprofitaren els primers
constructors del sistema
hidràulic per situar la cap-
tació mitjançant una presa
formada de pedres i roques
soltes. Les diverses sentèn-
cies judicials, conservades i
estudiades per Manuel Ardit,
documenten la conflictivitat
41

recurrent pel repartiment
de l’aigua del riu. Probable-
ment l’assut d’Alèdua estava
situat uns 200 metres aigües
avall de l’assut de Llombai.
Segons Ferran Esquilache,
el disseny original de l’horta
d’Alèdua, propera a l’antic
poble del mateix nom (que
va quedar despoblat en 1609
i del qual sols queden restes
del castell) demostra que és
de formació àrab. L’horta
que ens ocupa tenia una su-
perfície de 300 fanecades en
l’actual terme de Llombai.
En 1741, d’acord amb Ma-
nuel Ardit, es va efectuar
una inspecció del riu Magre
que va descriure el sistema
fluvial en el seu conjunt. En
el Marquesat de Llombai hi
havia dos assuts, dels quals
derivaven dos séquies. La
del marge esquerre o sé-
quia d’Alèdua regava terres
d’Alèdua, d’Alfarp i d’Alginet.
La séquia del marge dret re-
gava unes 3.000 fanecades a
Catadau, Alfarp i Llombai,
i movia dos molins. Des de
l’assut de Carlet, que esta-
va al terme de Catadau, es
regaven terres de Carlet,
Benimodo, l’Alcúdia i Gua-
dassuar i el corrent movia
diversos molins. En esta
època va haver un plet entre
la baronia de Toris i el Mar-
quesat de Llombai per les ai-
gües de reg. En la meitat del
segle XIX els regadius del
Magre continuaven aproxi-
madament en el mateix estat
que en el segle anterior.
No sabem en quina data,
però a principis del segle
XIX es va construir un sol
assut, de vora a vora del riu,
del qual s’alimentaven les
séquies d’Alèdua i de Llom-
bai; este assut, reconstruït
després de les riuades, con-
tinua operatiu actualment
i és conegut com a assut
d’Alèdua o de l’estret de Real.
El sistema estava dissenyat
perquè cada séquia agafa-
ra la meitat de l’aigua del
42
“
falta
destacado
”
Assut Masalet.
riu, perquè la conformació
del llit ho feia molt difícil
ja que el fons era irregular i
existien uns estrets que els
del Marquesat modificaven
amb freqüència perquè la
seua séquia agafara més ai-
gua que l’altra.
El reg històric en el terme
municipal de Carlet s’ha
efectuat amb aigües del riu
Magre. La principal carac-
terística del regadiu de les
séquies del Magre és que do-
minaven superfícies majors
a l’aigua que podien derivar,
per ser este un riu de cabal
escàs i irregular; per tant fins
als anys cinquanta del segle
XX convivia el secà amb el
regadiu en la zona domina-
da per estes séquies. Històri-
cament les aigües del marge
esquerre es disputaren entre
el Marquesat de Llombai i
Alginet; està documentada
l’arribada de l’aigua a la sé-
quia d’Alèdua a Alginet en
1372. La séquia de Carlet
regava l’horta de Carlet, Be-
nimodo, l’Alcúdia i Guadas-
suar, és l’anomenada séquia
de Pintarrafes. Esta séquia
se situa en el marge dret del
riu Magre, en les partides del
Molí Rubio, els Molins, Pin-
tarrafes, el Fossaret i l’Horta.
La séquia ix de l’assut de la
Comuna, a una cota de 73
ms.n.m. En el pont de l’Anell
s’observa un desdoblament.
En el seu dia el traçat dis-
corria pel Raval i el carrer
Major. En l’encreuament de
la séquia amb el camí de Xà-
tiva sorgia pel marge dret la
séquia del Pontet, que salva-
va el riu Sec mitjançant un
sifó a fi de regar la partida
homònima al terme de Be-
nimodo. Tant este sistema
com el de la séquia de Mar-
jaletes i la xarxa de séquies
Bassa del sistema de goteig de la Comunitat de Regants Séquia Comuna
derivada del tram urbà de
la séquia de Carlet, van ser
substituïts en 1930 per pre-
ses dependents del canal de
la Reva.
El marge esquerre del Ma-
gre, és a dir, les partides del
Pla, Massalet, Fornals, camí
Siscars i Casupet en els ter-
mes de Carlet, l’Alcúdia i
Guadassuar, va adquirir més
tard el dret al regadiu amb
aigües del riu Magre, con-
cretament en el segle XIX.
L’assut nou de Carlet, a cota
60 sobre el nivell del mar,
alimenta la séquia Nova de
Carlet o de Barberan, en la
zona de reg de la Comuni-
tat de Massalet. El sistema
de reg dóna lloc al braç de
la Muntanya i al braç dels
Flares, i més avall al braç
de l’Omet i les séquies del
Comte i de la Perera. Final-
ment al Marquesat de Llom-
bai també estava la font de
la Posada, la seua aigua va
ser cedida a Carlet en 1580,
segons diu Manuel Ardit.
L’altra gran superfície de
regadiu històric en la zona
s’ha desenrotllat amb la sé-
quia Reial del Xúquer. Sense
cap dubte es tracta del pro-
jecte de reg més important
de l’època. Va ser el rei Jau-
me I qui va manar realitzar
l’esmentada séquia. Jaume
I havia concedit a la ciutat
d’Alzira la facultat d’extraure
aigua del Xúquer sempre
que no afectara la navega-
ció fluvial. Esta séquia va
començar a construir-se en
1258, però el projecte inicial
d’arribar fins a Almussafes
no va estar fins a la sego-
na meitat del segle XVIII,
quan per iniciativa del duc
“
falta
destacado
”
d’Híjar es va prolongar la
séquia des d’Algemesí fins
als límits dels regadius de
l’horta de València. Al llarg
de tota l’Edat Mitjana la sé-
quia Reial del Xúquer no va
passar mai del límit del riu
Magre, prop d’Algemesí.
Les primeres ordenances
de reg són de l’any 1350, i
sols eren una confirmació
del dret a reg que tenien els
propietaris agrícoles, bàsica-
ment els senyors feudals. La
construcció del nou tram del
canal després del riu Magre
va obrir un contenciós, ja
que els pobles regants de la
séquia d’Alzira es van oposar
a la concessió. Això va forçar
l’actuació de la monarquia,
que va eliminar gran part de
l’autonomia que havien tin-
gut els pobles de la primitiva
séquia i va governar el canal
amb jutges comissionats no-
menats pel rei. Per un costat
tots els pobles que obtenien
el reg de la séquia d’Alzira
(Antella, Gavarda, Alberic,
43

Massalavés, Benimuslem,
l’Alcúdia, Guadassuar, Al-
zira i Algemesí), per l’altre
els pobles de nou reg (So-
llana, Albalat, Benifaió, Al-
mussafes, Silla, Beniparrell,
Alcàsser, Picassent i Albal),
molt units al duc d’Híjar,
que cobrava una vintena
part de la producció com a
concessió. Entre 1845 i 1851
es van aprovar noves nor-
matives i el duc d’Híjar va
substituir el pagament de la
vintena part per un cànon
entre 1,5 i 4 reals per fane-
cada. La segona secció va ser
venuda pel duc al canonge
de la catedral de València,
Juan Roque Rubio Pérez, i
al comte Asmín, per un poc
més de dos milions de reals.
Després de diverses vendes,
el pagament de la vintena es
va acabar definitivament en
1945.
Segons Peris Albentosa, la
superfície regada per la
séquia Reial en 1673, en
l’espai que ens ocupa, era de
9.457 fanecades a Algemesí,
6.316 a Guadassuar, 3.381 a
Montortal-Ressalany, 208 a
l’Alcúdia i 792 a Massalavés.
En 1845 la superfície rega-
da era de 30.000 fanecades
a Algemesí, 11.000 a Gua-
dassuar, 2.500 a Montortal-
Resalany, 4.500 a l’Alcúdia
i 2.700 a Massalavés. Entre
els cultius més potenciats
en esta època estava l’arròs.
L’expansió del segon tram
de la séquia Reial va tindre
importants conseqüències
socioeconòmiques, i segons
Peris Albentosa els majors
beneficiaris van ser des-
tacats terratinents forans,
que anaven incrementant
el preu de l’arrendament de
les terres a mesura que estes
aconseguien el reg. També
molts xicotets propietaris
locals resultaven beneficiats
al poder subsistir les famí-
lies amb unes explotacions
més menudes i així evitar
ser jornalers.
44
“
falta
destacado
”
La necessitat de majors re-
cursos hídrics i la posada
en reg de noves zones amb
nivells topogràfics on no
podien arribar les aigües su-
perficials, amb el desenrot-
llament dels motors tèrmics,
va produir que a finals del
segle XIX s’iniciara la cons-
trucció de nous regadius ali-
mentats mitjançant motors
o vapors que extreien l’aigua
del subsòl o l’elevaven des
de cotes inferiors. El primer
motor d’elevació d’aigua a
vapor de la comarca (i de
tota la regió valenciana),
de quatre cavalls de força,
va ser instal·lat en 1876 pel
marqués de Montortal en el
seu hort de l’Estret d’Aigües
Vives. En pocs anys es va ge-
neralitzar el seu ús, com de-
mostren les notes de Fran-
cisco Herrán Fabra, que va
fer treballs d’anivellació als
següents vapors: vapor El
Progreso (1909) a l’Alcúdia,
vapor de Rovira (1909) a
Guadassuar, vapor de Po-
bràs (1910) a Carlet, vapor
de Pitral (1911) a l’Alcúdia,
vapor de Canut (1912) a
Carlet, vapor de Vaoro
(1912), vapor dels Atrevits
(1912) a Guadassuar, vapor
Molinet (1912) a l’Alcúdia,
vapor de Pedro (1913) a
l’Alcúdia i vapor de Santiago
(1913).
El Sindicat Agrícola i Caixa
d’Estalvis i Préstecs de Car-
let es va fundar en 1909,
per iniciativa de D. Juan
Vicente Mora Berenguer, i
va proporcionar activitats
importants per al desen-
volupament del regadiu i
l’agricultura de la comarca,
almàsseres d’oli i trilladores
comunitàries i, especial-
ment, el pou de la Caixa
d’Estalvis, que esta entitat
va decidir perforar per a mi-
tigar la falta d’aigua potable
i que el 18 de juliol de 1945
començava a subministrar
aigua a la ciutat, el sobrant
es destinava al reg.
Mereix menció el Pla Na-
cional d’Obres Hidràuliques
de 1933, que contemplava
diverses intervencions pre-
ferents que afectaven la con-
ca del Xúquer: la construc-
ció dels pantans d’Alarcón,
Enguídanos i Tous, l’estudi
d’altres com el de Forata i el
traçat de dos canals a partir
del de Tous, que uniria el
Xúquer amb el Túria i un
altre a la dreta del Xúquer.
Per altra part els usuaris van
haver de negociar els seus
interessos en la Confedera-
ció Hidrogràfica del Xúquer,
creada en 1934.
Després de la guerra civil els
regants van obtindre la con-
formitat per a la realització
de l’obra que pareixia més
necessària: l’embassament
d’Alcarcón, i per a dur-ho
endavant es va crear la Uni-
dad Sindical de Usuarios del
Júcar (USUJ). La USUJ es
feia càrrec del 20 % del cost
de l’obra, la resta era avançat
per l’estat, i els usuaris tenien
un termini de 20 anys per a
tornar-li-ho. L’embassament
va ser inaugurat en 1952.
Amb la construcció del Ca-
nal Xúquer-Túria en els
anys seixanta es va plan-
tejar l’aprofitament d’esta
infraestructura hidràulica
en la nostra zona. En 1977,
sent president de la Junta
de Govern de l’embasament
de Forata Francisco Rocher
Ginesta, es va acordar que
“
falta
destacado
”
“a goteig”. Tot és per l’evolució
l’ingrés de la zona del riu
Magre en el Canal Xúquer-
Túria seria gratuït per a
aquells que cediren drets
històrics, com eren els re-
gants del Magre. El mateix
any es va efectuar la visita
del president i secretari a
cadascuna de les comunitats
de l’Alcúdia, Carlet, Alginet
i Guadassuar per a l’estudi
de la presa d’aigua en cada
una d’elles. Les comunitats
de regants de la séquia Co-
muna, de Massalet i Alèdua
d’Alginet es van integrar de
fet en la Mancomunitat del
Canal Xúquer-Túria, i van
continuar també en el Sindi-
cato Central del Embalse de
Forata fins a 1995. A més a
més, es va ampliar la zona de
reg del Canal Xúquer-Túria
a superfície de secà o que es
regava amb aigües de pou.
Altres sistemes de reg tradi-
cionals han sigut les galeries
drenants o mines. Es tracta
de galeries subterrànies de
drenatge construïdes amb
l’objecte de captar aigua. En
la zona de Massalet es co-
neixen quatre mines. La pri-
mera concessió per a captar
aigua en esta modalitat és
de 1874, la coneguda mina
Prosperidad. Després es va
construir la mina Carmen
(1917), i es van unir ambdós.
La mina Massalet va sorgir
per iniciativa del Círculo
Científico Recreativo de
Carlet. També tenim cons-
tància d’altres galeries fil-
trants a l’Alcúdia, en la parti-
da de la Barrina i en la zona
del barranc de la Devesa.
Finalment, en els últims
quinze anys, s’ha plantejat
l’opció de modernitzar el sis-
tema de regadiu, passant del
reg tradicional, o reg a man-
ta, a un sistema de reg loca-
litzat d’alta freqüència, o reg
tecnològica que s’està pro-
duint en totes les àrees de
l’activitat econòmica en les
últimes dècades, que està
obligant a posar a disposició
del llaurador els mitjans de
producció necessaris per a
aconseguir la major produc-
tivitat. En esta línia l’aigua ha
passat de ser un element im-
prescindible per al desenvo-
lupament vegetatiu a cobrir
no sols eixa finalitat, sinó a
ser un factor de producció
més en l’explotació, com els
fertilitzants, la mà d’obra,
els fitosanitaris, etc., ja que
les dosis de reg afectaran en
gran mesura la qualitat de
la producció. D’eixa manera
gran part de les societats de
reg que gestionen l’aigua en
el terme de Carlet i pobles
veïns han instal·lat sistemes
de reg localitzat.
45