El nou escenari del mercat elèctric

Aquests darrers mesos hem pogut comprovar que el preu de l’electricitat està fora de
control i que és de difícil interpretació. Han passat dues coses al mateix temps: per una
banda el regulador ha volgut ajustar el desequilibri que hi ha entre el consum en hores vall i
hores punta amb una tarifa per trams que afecta a tothom. Aquesta era una acció urgent
que fa anys que alguns reclamem per fer possible una millor gestió del sistema elèctric. En
efecte, a Espanya el rati de potència entre hores punta i hores vall és de 1,6 vegades (la
potència punta és superior 1,6 vegades a la potència vall), mentre que a França aquest rati
és de 1,3. Si fins ara la generació elèctrica anava seguint les variacions del consum, amb el
sistema nuclear francès això no és així perquè la generació nuclear modula molt poc. Amb
un sistema renovable tampoc és possible, perquè l’energia renovable s’aporta al sistema
quan n’hi ha, no quan es demana. Igual que el sistema nuclear, és rígid. Per tant, per fer
possible que funcioni, és bo que la demanda sigui el més plana possible durant tot el dia.
Porto dècades escoltant als responsables del sistema elèctric espanyol dir que les tarifes
elèctriques no són elàstiques, volent dir que, encara que hi hagi diferències de preus entre
trams horaris diferents, la gent no canviarà els seus hàbits de consum. Sempre he respost:
mira a França i ho entendràs, tot depèn de la diferència de preu entre els trams.

Aquesta adequació horària a la tarifa elèctrica ha coincidit amb un altre fet important: la
pujada del preu de totes les matèries primeres mundials i l’augment del preu del mercat dels
drets d’emissió de CO2. El gas natural ha pujat des de 15 €/MWh a l’any passat fins a 31
€/MWh avui i el CO2 ha pujat des de 15 €/t CO2 de fa un any a 55 €/t CO2. Com que el gas
natural emet 0,18 t CO2 per MWh, al preu de 31 €/MWh li hem de sumar 9,9 €/MWh del CO2.
Així, el cost del combustible per la generació elèctrica amb gas natural, amb un rendiment
del 54%, és de 76 €/MWh. A aquest valor li hem de sumar els costos d’amortització del
capital de les centrals i els d’operació d’unes instal·lacions que no generen totes les hores
de l’any, fet que fa veure que és difícil que el seu preu baixi de 90 €/MWh.

Això passa perquè el mercat elèctric és marginal, i el preu és el de l’última energia que entra
per igualar l’oferta i la demanda. Fa anys (des de 2005) venim dient que certa generació no
pot estar en el mateix mercat lliure. L’energia hidràulica i la nuclear no poden tenir
competidors pel fet que no tothom pot obtenir els permisos ni les concessions per tenir
aquestes tecnologies. És un error que la generació nuclear i la hidràulica no aportin la seva
energia al mercat en base als seus costos, com es feia abans de la liberització del mercat. Si
fos així, avui enlloc de tenir preus elèctrics de 90 els tindríem de 75 €/MWh.

Aquesta situació ha esverat tothom i ha fet prendre dues accions a la ministra. Una és
descomptar a les tecnologies nuclear i hidràulica una quantitat perquè no obtinguin tants
beneficis caiguts del cel (com es diu en argot del mercat). L’altra és treure certs impostos
temporalment de la factura per alleugerir-la al consumidor fins que el preu no baixi de 45
€/MWh. Però hem de tenir clar que el preu del CO2 no baixarà, que continuarà pujant fins a
100 €/MWh i, per tant, continuarà afectant el poder adquisitiu de la gent. Haurem de fer
sempre el mateix pegat de corregir l’estructura de la tarifa ? Què passarà quan això s’apliqui
directament a la gasolina, gasoil o al gas ?
No hem fet el debat de la taxa del CO2. En el llibre que presentem dimecres a l’auditori Josep
Irla a Girona, plantejo que aquesta taxa ha de ser universal, intensa, progressiva, justa,
transparent, fiscalment neutre i amb protecció de fronteres. No és normal que a la primera
acció tirem enrere el senyal de preu abaixant l’IVA del 21 al 10%, perquè això fa perdre la
missió de la taxa de carboni, que és la de dir que hem de consumir de forma diferent.

L’aspecte més difícil de la taxa de carboni és la justícia. Per això els ingressos de la taxa s’han
de revertir automàticament a l’economia, per no empitjorar el poder adquisitiu de les
famílies. Suècia a partir del 1995 ho va fer abaixant les cotitzacions socials de les empreses,
una autèntica palanca a la creació de treball. Canadà reemborsa la quantitat ingressada per
CO2 al contribuent amb un xec de forma progressiva, retornant més a les rendes baixes i
menys a les altes. Jo prefereixo la solució de retornar-ho a l’IVA general. Així, els 2.500
milions recaptats enguany per CO2 per la generació elèctrica permetrien abaixar l’IVA
general del 21% al 20,3%. Les emissions totals a Espanya el 2019 van ser 259 milions de
tones CO2 que, a un preu de mercat d’avui a 55 €/tCO2 serien uns ingressos de 14.245
milions euros, 26.000 milions quan el preu arribi a 100 €/tCO2. Llavors l’IVA podria baixar
fins al 13,3%.

Per tot plegat, ens manca un debat a fons sobre el camí que tot just acaben de començar,
un debat sense demagògies, exposant clarament la gravetat del canvi climàtic i les
solucions que es presenten. Caldrà escollir-ne una. Sense ordre, sense tenir un full de ruta
definit, ens farem mal, amb accions que haurem de contradir i refer contínuament, fent més
difícil al ciutadà entendre les raons per les que es fan canvis.

Joan Vila
http://www.jvila.cat