Xina: el problema geopolític

Aquesta setmana el president d’Estats Units, Joe Biden, ha renunciat a continuar

amb el bloqueig de la construcció del gasoducte Nord Stream 2 que va de Rússia
fins Alemanya. En altres paraules, Estats Units oblida les sancions contra Rússia
perquè necessita Alemanya i tota la Unió Europea. Una possible lectura és la unió
geopolítica contra una amenaça important en aquest moment: Xina.

Cal explicar primer que les accions que les grans potències han fet al món per
exercir el seu control fins avui han estat generalment de caire militar. Així s’ha fet
al llarg de la història des del naixement dels primers imperis com l’Egipci, el de
Roma, el d’Espanya, el de Gran Bretanya ... o els més recents d’Estats Units i de
Rússia. Tots aquests dominis colonials tenien per objectiu l’extracció de recursos
dels països colonitzats per a un benefici dels països colonitzadors. A vegades era de
forma indirecta, per controlar la violència en una zona estratègica, com la de
l’Orient Mitjà o en els països d’Amèrica llatina. A la llista de països imperialistes
colonitzadors s’hi ha afegit en els últims anys Xina, que no exerceix el seu control
de forma violenta amb armes convencionals, sinó que fa servir una estratègia molt
ben planificada de control financer mundial.

He explicat altres vegades que el funcionament de l’economia xinesa suposa un

greu perill per a la resta del món, incapaç de contrarestar els efectes que les
accions orientals provoquen. La gran exportació xinesa hauria de revalorar el Yuan
que, al seu torn, hauria de disminuir la competitivitat del país i acabar frenant
l’exportació. Per evitar això, Xina introdueix massivament liquidesa al seu sistema
de forma que la tresoreria del país és enorme i els permet exercir accions de
compra monumental de matèries primeres i altres actius al món. Així, el país
manté la competitivitat i la roda no s’atura. L’efecte és el control de la major part
de matèries primeres al món, que un dia ens faran pagar al preu que voldran.

L’escalada de preus de totes les matèries primeres al món en aquest moment és

una mostra d’aquest context. Hi ha matèries primeres que s’han apujat el 50% en 4
mesos sense que els països occidentals puguin repercutir aquests augments en els
seus productes perquè el consum encara no està en marxa després de la pandèmia.

La conseqüència serà una pujada final dels preus dels productes al consumidor, un
augment de la inflació, o el tancament de moltes indústries per no poder suportar
la caiguda brutal de marges. La mateixa escassetat i increment extrem de costos
en els darrers mesos afecta també als contenidors per transportar béns via mar,
amb un dèficit pel fet que tot el flux mundial que està actualment disponible va
destinat a Xina.

Davant aquest panorama costa molt no caure a pensar que les circumstàncies
actuals no són un accident sinó una estratègia d’enfortiment oriental. No és nou: ja
fa anys que, mitjançant la venda de tecnologia de comunicació, Xina va penetrant
a molts països en àmbits tan delicats com la tecnologia de reconeixement facial als
carrers o la infraestructura de telefonia per la qual passen totes les nostres dades i
converses. Recordem que aquest va ser el detonant de la prohibició d’EEUU sobre
Huawei sota la sospita d’espionatge generalitzat.
Però ara, amb la pandèmia, les sospites agafen una volada de molta altura. L’últim
episodi del virus a la Índia, principal competidor potencial de Xina, ha fet esclatar
les teories de la conspiració. Amb 4.000 morts diaris, Índia pateix una soca
diferent, violenta, que s’escapa de la immunitat de les vacunes i que no ha afectat
a cap dels països veïns. La opacitat amb la que s’ha sabut com funcionava el
laboratori de Wuhan i la manca de col·laboració de les autoritats xineses per
dirimir les causes de la pandèmia i la seva gestió no ajuda a rebatre aquestes
teories, i afegeix boira a un context geopolític ja molt confús.

Xina va dominar la pandèmia amb formes de confinament militar com cap altre país
del món ho pot fer perquè és un règim de tradició dictatorial que actua amb
contundència. Encara avui, si mireu les estadístiques, veureu que Xina és el país
del món amb menys morts per milió per culpa del coronavirus amb 3,38 morts per
milió, mentre que Espanya oficialment n’ha tingut 1.695,58. D’acord, la
credibilitat informativa de Xina és zero, però sabem que al mes de juny 2020 la
seva economia ja creixia, arribant a un màxim el mes de novembre amb una
bombolla que encara dura i ha contagiat a tot el món arran de l’especulació amb
les matèries primeres. Xina ha crescut el primer trimestre d’enguany el 18,3%, i les
dades del consum intern son esfereïdores, amb un creixement del comerç del 38%
el mes de març i del 17% el mes d’abril.

El resultat de tot plegat és que el virus ha afectat poc als xinesos i que la seva
economia avança i canvia el seu pes, portant-los a ocupar còmodament una posició
de dominació en el tauler mundial.

Davant aquest panorama, és urgent prendre accions de resposta per part d’Europa i
Estats Units, bé sigui per controlar el funcionament intern de les economies, bé
sigui per començar a posar barreres als productes xinesos per evitar competències
deslleials, assumint que serà difícil en tant en quant n’hi ha molts que avui ens són
necessaris.

L’acord de Bretton Woods s’havia d’haver resolt com volia Keynes: amb una
moneda global cistella de totes, el “bancor” i amb un sistema de penalitzacions
sobre superàvits i dèficits comercials. No es va fer perquè no convenia a EEUU.
L’acord que lligava el dòlar a l’or es va trencar el 1971 i allà van començar les
trampes amb el valor de les monedes. Xina ha estat un país avantatjat, introduint
l’especulació mundial a través d’una economia planificada. Cal urgentment un
altre acord mundial si no volem veure el col·lapse de les nostres economies a curt
termini.

Joan Vila
www.jvila.cat