Banderes vermelles

Aquesta setmana han començat a aflorar alguns senyals negatius per a l’economia.
Per un costat, la caiguda de la immobiliària xinesa Evergrande amb un passiu de
260.000 milions d’euros, una xifra més elevada que la de Lheman Brothers (i com tot
el PIB català). És possible que el contagi global amb bancs i inversors de fora Xina
sigui molt més feble que en l’episodi de 2008, per la qual cosa el fenomen no es
traslladaria directament a la resta d’economies. Però la frenada econòmica que
comportarà a Xina sí que afectarà a l’economia mundial. Una altra notícia xinesa és
la prohibició que ha fet aquest país de les transaccions amb criptomonedes. Xina era
un punt important en la galàxia Bitcoin, i el fet que es prohibeixi és un míssil a la
continuïtat de la moneda, que era un dels refugis de molt capital que no sap on anar
per no perdre valor. També han aparegut estadístiques mensuals de les economies
xinesa, americana i europea mostrant que els tres blocs estan disminuint
significativament la seva activitat, degut en gran part a que els marges de les
empreses de producció del món no han pogut absorbir l’augment dels preus de les
matèries primeres, entrant moltes d’elles en pèrdues significatives. Això ha portat a
que molta activitat productiva es tanqui parcialment a Europa (el punt més conegut
és l’aturada de la fabricació de cotxes per manca de xips) i de forma significativa a
Àsia. L’elevat preu del carbó i de l’electricitat ha portat a talls elèctrics importants a
Xina i portarà a una situació molt complicada durant l’hivern a Europa. Si avui tenim
el preu del gas a 60 €/MWh, ja es comencen a negociar preus de 70 i es pensa que
aquest valor pot arribar a 100 o a 200 €/MWh en ple fred hivernal. Xina ha perdut el
control del seu aprovisionament en tots els mercats i ha embogit en la compra
mundial, afectant tota l’economia global. L’índex de la sorpresa, que mesura la
diferència entre el que passa respecte al que l’economia havia previst, està també
en valors màxims, la qual cosa demostra una vegada més la ceguesa del món
econòmic.

Arribats aquí, la primera pregunta és: què ha passat perquè l’economia mundial a
l’any 2019 anés més o menys sincronitzada i ara sigui completament caòtica ? La
segona és: què hem de fer per aguantar l’embat que ve a sobre en els propers
mesos ?

La meva teoria és que Xina va actuar segons el manual de qualsevol llibre

d’economia. El president Donald Trump el 2016 va començar a dir a Xina que les
seves exportacions a Estats Units estaven perjudicant greument a les empreses i als
llocs de treball americans. Aquelles declaracions en campanya electoral es van
traslladar en un augment dels aranzels als productes importats, cosa que va forçar a
aquest país a dirigir la seva economia cap al creixement intern, gir que ja havia
començat a fer el 2019. Va venir la pandèmia del 2020 que ens va amagar aquest gir
i Xina va començar a créixer de forma accelerada (per la injecció monetària post-
pandèmia) a partir de juny 2020. Era l’única part del món que creixia de forma
important, acaparant totes les matèries primeres i vaixells de mercaderies. A final de
2020 Estats Units va començar a créixer també degut a una injecció monetària
descomunal i Europa ha fet el que ha pogut per créixer el 2021. El resultat ha estat
que el subministrament de matèries primeres i logístic no ha estat capaç de trobar
ordre, essent el focus de grans moviments especulatius que han fet disparar els
preus de les matèries primeres i de la logística internacional. Moltes matèries
primeres han pujat un 50, un 70 o més del 100%, i les rutes logístiques han pujat fins
a un 500%, provocant efectes molt greus al sistema productiu que ara ja es
traslladen en aturades de producció.

Què hi podem fer ? Primer cal passar revista a la davallada de l’economia mundial
dels xocs petroliers del 1973 i del 1978. Aquells anys l’augment del petroli va afectar
enormement les economies mundials. Espanya ho va resoldre absorbint l’increment
amb baixades dels impostos dels combustibles, fins que va ser insuportable. Els
països d’Europa van traslladar els augments de preus a l’economia i aquesta es va
adaptar, consumint menys energia fins que l’augment es va poder assimilar. Ara es
podria fer el mateix: dirigir l’economia cap a menys consum d’energia i de tots els
productes, fer-la més circular, no dependre tant de la importació i desenvolupar més
els mercats locals. Ens trobem davant d’una situació de supervivència fruit d’un
decreixement important dels fluxos comercials.

L’energia és el punt clau del moment, per això és important assolir un preu just en
l’electricitat, aportar molta més energia renovable ràpidament (n’hi ha molts que
aquesta paraula no l’entenen), entrar la màxima capacitat de biomassa possible, i
adaptar la quantitat de treball com podrem. Una altra cosa que caldria fer és frenar
els efectes especulatius de l’economia, tant del gust dels ciutadans xinesos i
americans. Per exemple la taxa de CO2 pot ser fixe, augmentant any a any, i no
estar a mercat subjecte a especulació. El preu de l’electricitat també es pot fer més
modulat en base a contractes fixes per una part important del consum.

Caldrà anar resolent els entrebancs que trobarem fent el camí de supervivència,
camí que portarà a que molta gent es negui a fer aquests esforços. Com voleu que
s’entengui si la setmana passada el govern espanyol i la majoria d’economistes i
polítics deien que l’economia estava en un bon camí de creixement i aquest dijous
l’INE ha hagut de dir que el creixement del segon trimestre ha estat de l’1,1% enlloc
de l’esperat del 2,8% ? Cal dir a la gent que es prepari per turbulències importants
que demanaran esforços enlloc de dir que ho estem fent tant bé. Ho estem fent fatal.

Joan Vila
https://www.jvila.cat