Dol a muntanya

Aquests dies de final de tardor estem vivint un moment de dol entre els excursionistes de la
Vall de Camprodon. El 29 de novembre va morir Xavi Collboni i el 12 de desembre ens ha
deixat en Ventura Majada, ambdós grans muntanyencs. Tot i la diferència d’edat - en Xavi
tenia 48 anys i en Ventura 85 - havien coincidit durant molts anys a muntanya, quan en Xavi
encara era adolescent. Recordo encara la primera excursió on vaig conèixer en Xavi, devia
ser el 1989, anant a Canigó des de Vallter, passant per Marialles. El refugi de Marialles era la
pausa d’una excursió de dos dies. Una vegada situats en el refugi i en les tendes que
portàvem vam anar descobrint els voltants i acabàrem per baixar al torrent El Cadí, 150
metres més avall del lloc on érem. Quan vam ser baix, vam fer una juguesca dient: “si els
grans ens llencem a l’aigua també vindreu els joves?” Així va ser com tots vam acabar dins
les aigües gèlides del torrent que baixaven de les fonts que neixen al peu del Canigó.

Amb en Xavi havíem coincidit en les sortides organitzades primer des del Club Esqui
Camprodon, després des del Club de Muntanya Vall de Camprodon que vam fundar i que
darrerament ell presidia. Havíem fet coses junts com la col·locació dels graons al pas
d’Escaladuix i manteníem ambdós un objectiu comú per millorar els camins del territori,
posant ponts on era necessari o equipant passos amb cordes, cadenes o graons. Un
desgraciat accident de muntanya impedirà que ell continuï amb aquesta tasca, que
prosseguirem des del club.

Amb en Ventura vaig caminar durant 25 anys, des de la meva arribada a Camprodon el 1976
fins el 2001. Anàvem gairebé sempre sols, excepte quan organitzàvem les excursions del
club. La primera tasca que vam fer va ser la de descobrir el territori. Vallter es va inaugurar el
1975 i, a partir de l’obertura, era molt fàcil sortir d’excursió des d’aquell indret. Això ens va
permetre descobrir totes les carenes i valls del nord, al costat francès, tasca que vam fer de
forma sistemàtica, destrossant el mapa. Les ganes de descobrir eren immenses, anant des de
Canigó fins a Eina, obrint la geografia des el sud-oest a Ribes de Freser i fins al sud-est a Oix.
Tot aquell vast territori es va convertir durant 25 anys en el nostre lloc de viure durant totes
les estacions de l’any. La travessa d’Ulldeter a Núria la fèiem cada mes, per entrenar, dèiem,
i ens agradava molt anar sovint a Carançà o a Mentet, on vam fer amistat amb la família de
can Richard. Per Reis solíem baixar a Mentet per portar regals a en Jean quan era petit i
després a la Matilde quan va néixer. Els camins els fèiem en qualsevol estat, nevats o no, i un
dia de Sant Esteve vam anar a dormir amb una tenda al coll de Nou Creus. Encara recordo el
mal d’esquena de romandre estirat des de les 6 de la tarda fins a les 8 del matí sobre un
terra dur i gelat.

A muntanya sovint ens volem provar nosaltres mateixos, veure fins on som capaços
d’arribar. Si no vam tenir un accident greu va ser perquè no havia arribat la nostra hora.
Recordo un dia de Reis de 1987 que vam sortir de Vallter per anar a Carançà. Feia un torb de
consideració, dificultant caminar endavant, però el dia era clar. Darrera la cabana de Tirapits
vam decidir baixar per la canal que porta al segon llac, així estalviàvem fer la volta pel coll de
Carançà dins aquell infern de vent. Vam baixar la canal nevada anant fent esgraons mentre
baixàvem. A baix el vent ja no bufava tan fort, i vam continuar caminant amb neu fins arribar
al refugi de Ras de Carançà, però vam decidir anar a dormir a la cabana de plàstic de la vall
del costat de Bacivers. Feia pocs dies que hi havia hagut gent a la cabana per celebrar el cap
d’any, per la qual cosa havien deixat força queviures dins. La nit va ser tranquil·la i dolça en
un indret privilegiat enmig del bosc i el torrent al costat. L’endemà, al despertar, vam veure
que nevava, cosa que no vam entendre perquè el baròmetre anava pujant. Vam decidir
tornar cap a Vallter. Quan vam sortir del bosc vam llegir la situació: hi havia una rufa de
campionat, amb molt vent i nevant amb un núvol enganxat a la carena, fruit de la rufa. Vam
decidir fer un camí curt. Ens vam refugiar darrere un roc molt gran a recés del vent, vam
menjar i ens vam equipar tot el que portàvem a la motxilla. La pujada la faríem per l’aresta al
costat de la Jaça dels Burros que, tot i que era ventada, no ens enfonsàvem en la neu de la
canal. Jo la vaig pujar a quatre grapes i, quan ja érem dalt, en Ventura es va posar dret, fent
que el vent el llancés a terra. “Ara he perdut la direcció”, em va dir dins el núvol de rufa on
no es veia res, però jo no, perquè no havia deixat la meva posició a quatre grapes. Uns
metres més al sud vam trobar la canal de Xemeneies, coneixent les pistes d’esquí que encara
eren amb herba. Sempre vam saber que aquell dia havíem fet una imprudència travessant la
carena enmig d’una tempesta de rufa d’aquella magnitud i aquella experiència ens va servir
per ser més prudents i per ensenyar a la gent que venia amb nosaltres quins són els límits de
la muntanya. En Ventura volia fer 50 vegades l’ascensió a l’Aneto i crec que ho va fer 45. En
una d’elles es va sentir indisposat i, quan tenia 65 anys, va deixar de venir a alta muntanya,
quedant-se a l’Alta Garrotxa, fent una tasca de descobrir i marcar camins que mai li podrem
agrair prou.

El dol que passem aquests dies pels dos amics muntanyencs és dur i mostra alhora la
grandesa i els perills de la muntanya, deixant un munt de records de moments,
d’observacions de paisatges, de vivències úniques... en fi, un sac de vida que ens emportem
per sempre més amb nosaltres.

Em quedo amb el record d’aquells jocs i rialles al torrent de Marialles enmig de l’aigua freda.
És el que me’n duc d’ells dos per sempre.

Joan Vila
http://www.jvila.cat