Treballem o ens ho pensem ?

Des de l’estiu està corrent pel món mediàtic un munt d’articles sobre la Gran
Dimissió, explicant que moltes persones d’Estats Units han deixat la feina per
pensar-s’ho. Aquest fenomen no és nou, car el 2019 ja hi havia més oferta laboral
que demanda; ni és exclusiu d’Estats Units, afectant molt fortament a Regne Unit,
Alemanya, Dinamarca i Catalunya.

Els articles expliquen que durant la pandèmia la gent va reflexionar sobre el treball i
sobre els objectius de la vida, fet que ha portat a molts a deixar la feina per pensar el
que feia. És un altre dels canvis que ha portat la pandèmia, allò que “al lloc de la
guineu, qui se n’aixeca ja no hi seu” que vam comentar aquí fa unes setmanes.
Després del confinament tot ha canviat i cal revisar els conceptes de la societat. Ara
és el treball, però això va molt més lluny, afectant la visió de la felicitat i dels serveis
públics.

Perquè en el fons de la qüestió hi ha la recerca de la felicitat. Quan vaig escriure el

llibre vaig estudiar una mica el lligam entre la satisfacció personal i la riquesa de
l’economia. Les enquestes que pregunten a la gent sobre la satisfacció i la felicitat
amb la vida mesuren el benestar subjectiu amb una precisió raonable.

La satisfacció i la felicitat amb la vida varien molt entre els països i dintre ells. Només
cal fer una ullada a les dades per veure que les persones es distribueixen en un
ampli espectre de nivells de felicitat.

La gent més rica tendeix a dir que és més feliç que la gent més pobre; els països
més rics tendeixen a tenir nivells mitjans de felicitat més alts; i al llarg del temps, la
majoria de països que han experimentat un creixement econòmic sostingut han
experimentat un augment dels nivells de felicitat. Així doncs, l'evidència suggereix
que els ingressos i la satisfacció vital tendeixen a anar junts (la qual cosa encara no
vol dir que siguin el mateix).

Els esdeveniments importants de la vida, com ara el matrimoni o el divorci, afecten la

nostra felicitat, però tenen, sorprenentment, poc impacte a llarg termini. S’observa
que les persones tendeixen a adaptar-se als canvis i, com més resilients, més
feliços: Costa Rica és igual de feliç que Alemanya, i Rússia i Turquia ho són menys
que Guatemala.

Els estudis que lliguen la felicitat a la renda per càpita mostren una corba que puja
molt al principi i que, a partir de riqueses de PIB/càpita superiors a 25-30.000$
s’aplana. Vol dir que, a partir d’un nivell de riquesa, per obtenir més satisfacció, costa
molt més treball. Vaig fer la corba a partir de dades del web ourworldindata.org i em
va semblar igual que la corba de l’Índex de Desenvolupament Humà. L’IDH mesura
el nivell d’una societat mirant l’esperança de vida, l’accés a l'educació, els anys
d'escolarització esperats dels nens en edat d'ingrés a l'escola, els anys mitjans
d'escolarització de la població adulta amb el nivell d’ensenyament, i un nivell de vida
digne, mesurat per la renda nacional bruta per càpita ajustada al nivell de preus del
país. Aquest índex el calcula l’ONU i els resultats donen una corba molt semblant a
la de la felicitat. Al superposar les dues corbes, la de la felicitat i la de l’IDH, es
mostra que tenen una correlació molt elevada, de 0,65, la qual cosa ens indica que
són influenciables.

Això voldria dir que la felicitat es deu a que la societat en la que es viu aporta serveis
socials que impulsen l’individu i les famílies, els permet millor desenvolupament i les
fa més felices.

Arribats fins aquí tenim que els serveis socials són indispensables per la felicitat i
que, a partir d’un determinat valor, és més difícil augmentar-la. Aquesta seria la
conclusió de l’observació de les dues corbes.

Ara bé, com ho fem si dimitim de treballar ? Qui pagarà els serveis socials ? Aquesta
és la qüestió on l’esquerra ha errat en els darrers 40 anys: no veure que el treball de
tothom és essencial per mantenir l’estat del benestar, pensant que els serveis que no
es poden pagar ho faran amb el recurs permanent del deute. He calculat que, si dels
3,1 milions d’aturats el 70% (amb el 30% de rotació) es posés a treballar, suposant
un salari net de 1.000 €/mes, l’estat recaptaria 18.000 milions més, aproximadament
el dèficit actual de la Seguretat Social. I deixaria de tenir 8.000 milions en despeses
d’atur.

Fa anys que no es troben prou treballadors per a la indústria, per a l’hostaleria, per a
la sanitat ni pel transport. O es posa a treballar la part de la societat que pot o
haurem d’augmentar de forma important la immigració. De fet, el dèficit laboral
d’Estats Units i de Regne Unit prové d’haver frenat l’entrada d’emigrants, que ells sí
volien escalar en la corba de la felicitat i del desenvolupament humà, amb moltes
ganes de treballar.

Toca agafar el tema de cara i no escapolir-lo per por a no ser políticament correcte.
Amb llocs de treball que no s’arriben a cobrir, l’atur només hauria de ser tècnic, i la
jubilació als 65 anys.

El treball és un dret, però també un deure per a mantenir els serveis de la societat.
Per això cal repensar el servei de seguiment de l’atur, proposant tutors i coaches que
acompanyin els aturats a trobar treball (si cal, de forma vinculant) i limitar les
jubilacions anticipades. No és res més que fer el que ja fan els països nòrdics. O
això o haurem de començar a retallar prestacions en pensions i serveis socials i
perdre felicitat. La societat del benestar té un cost que no es paga només dient que
paguin els rics - que també ho han de fer, és clar. Una cosa no exclou l’altra. Ah!
També amb més eficiència pública, concepte que sembla del tot oblidat.

Joan Vila
http://www.jvila.cat
 Index Felicitat vs PIB/capita
7,50 Holanda

Alemanya
Nova
7,00 Costa Rica
Zelanda
Canadà
França
Espanya
6,50
Guatemala Jamaica
ïndex satisfacció (1-10)

Japó Kuwait
6,00
Grècia Portugal Corea del
Bulgaria sud
5,50 Xina
Rúsia

5,00
Bhutan Turquia

4,50

India
4,00

3,50
0,00 10,00 20,00 30,00 40,00 50,00 60,00
PIB $/càpita x 1000