Tema 5.

El verb: conjugació, anàlisi de la forma verbal, temps, modes, veus

i diàtesis.

1. Anà lisi d’una forma verbal

2. Desinències personals i oposició de persona i nombre
3. Temps i modes del verb actiu
3.1. L’infectum
3.1.1. Els temes verbals a l’infectum
3.1.2. Afixos temporals i modals de l’infectum
3.2. El perfectum
3.2.1. La formació del tema de perfectum
3.2.2. Morfemes temporals i modals del tema de perfectum
3.3. El tema de supí
4. Temps i modes: valors, recepció en les llengü es romà niques
4.1. Temps i modes: valors
4.2 Del llatí al romanç
4.2.1. El futur
4.2.2. El condicional
4.2.3. Evolució del pretèrit d’indicatiu llatí
4.2.4. Els restants temps compostos
5. Veu i dià tesi
5.1. La veu activa
5.2. La veu passiva
5.2.1. Formes de la veu passiva
5.2.2. Valor de les formes amb –tur
5.2.2.1. Valor passiu
5.2.2.2. Valor semipassiu
5.3. Dià tesi de les formes en –tur
5.4. Evolució del llatí a les llengü es romà niques

Quan es diu que el llatí és una llengua flexiva —com l'alemany o el rus— es pensa en aquells
conjunts regulars de formes (paradigmes) que só n les declinacions dels noms o dels adjectius.
Les llengü es neollatines es diferencien de la llengua mare perquè han conservat ú nicament les
oposicions de nombre (singular/plural) i de gènere (masculí/femení), abolint les oposicions
dels casos que expressen les diverses funcions sintàctiques. Però el verb coneix també una
flexió , és a dir, un paradigma de formes que s'oposen entre elles per a expressar certs valors. Si
s'omet aquet punt, és sense dubte perquè el verb, en les llengü es neollatines (com en general
en les llengü es modernes) és també una paraula flexiva. É s pot, doncs, esperar a priori que la
comparació del llatí i de les llengü es romà niques faça aparèixer ací més similituds; aquesta
comparació revelarà així mateix profunds canvis i moltes innovacions.

1. Anàlisi d'una forma verbal

Prenem una sèrie de formes verbals: nosaltres estimem, nosaltres estimàvem, nosaltres
estimarem, nosaltres estimariem. Podem escriure-les de la segü ent manera per fer ressaltar la
seua estructura morfemà tica:

estim- m
estim- à ve m

estim- a re m
estim- a rie m

La commutació de nosaltres estimem i de vosaltres estimeu permet aïllar:

les desinències -em i -eu que porten oposicions de persona;
els pronoms-subjectes nosaltres, vosaltres, que porten la mateixa informació que les
desinències (fenomen de redundà ncia).
La commutació estimem/estimàvem, etc... ens mostra una sèrie de morfemes temporals: -ve-
per a l'imperfet, -re- per al futur, -ri- per al condicional.
El que resta, el morfema estim- és portador del sentit lèxic del verb (lexema). L'oposició del
present nosaltres estimem i dels altres temps, que estan marcats positivament com a tals per
un morfema especialitzat, permet dir que el present està caracteritzat per una absència de
morfema temporal, o dit d'altra forma, per un "morfema zero" (ø). Es podria analitzar, doncs,
[nosaltres-estim-ø-e-m].
Una part important de la conjugació en català és perifrà stica, és a dir, utilitza verbs auxiliars: la
meitat de la veu activa ("temps compostos", vaig estimar, etc.) i tota la passiva (sóc estimat
etc.).
Trobarem en llatí els mateixos procediments: desinències personals, morfemes temporals i
modals, ú s d'auxiliars per a les formes perifrà stiques. Ex.:
nosaltres estimem = ama-Ø-mus
nosaltres estimàvem = ama-ba-mus
nosaltres estimarem = ama-bi-mus
(no hi ha condicional)
Per contra, als temps compostos de la veu activa en català corresponen formes simples en llatí.
Les explicacions segü ents faran veure de més a prop l'originalitat del sistema llatí.

2. Desinències personals i oposició de persona i de nombre

La categoria de persona verbal és una categoria universal. Contrà riament al que de vegades
es pensa, a cap llengua en manca; fins i tot l'anglès popular (aquell que diu he don't o he take
sense -s) perquè els seus pronoms personals obligatoris l'expressen molt bé. Així mateix, és
molt notable que en la major part de les llengü es les persones siguen sis, tres en singular i tres
en plural. Existeix, de vegades, un nombre "dual" que indica dues persones particulars (Cf.
sà nscrit, grec homèric).
El llatí clà ssic expressa les oposicions de persones mitjançant desinències que só n, en l'ordre
habitual:

sing. plur.
1a. -o -mus
2a. -s -tis
3a. -t -nt

Aquestes desinències informen sobre la persona i sobre el nombre; també informen —a

diferència del català — sobre la veu.
Aquestes marques só n, evidentment, perfectament distintes; no hi ha cap risc —o un risc molt
dèbil— d'homonímia.
En llatí, la desinència és suficient per a expressar la persona. A la llengua acurada, un enunciat
amb pronoms subjectes com ara Tu delinquis, ego arguor (Enni) no significa "Tu està s en falta,
jo só c acusat", ans "Precisament ets tu que està s en falta, i soc jo el que està acusat", amb
èmfasi.
Però la llengua familiar, ansiosa d'expressivitat ha utilitzat els pronoms subjectes d'una forma
purament redundant, sense ressaltar, com es veu en Plaute i Petroni. La presència de dues
marques que expressen la mateixa relació de persona hauria de permetre més tard conservar-
ne una preferentment sobre l'altra.
El francès utilitza principalment els pronoms perquè l'evolució fonètica ha anivellat les
desinències.
El català , però , les desinències del qual s'han mantingut diferents, no necessita els pronoms
(treballe, treballes, treballa, treballem treballeu, treballen). Les llengü es accepten la
redundà ncia de marques personals (cf. al. ich singe, du singst, er singt..."jo cante") però
rebutgen l'absència de marca. Situació que il·lustra bé la importà ncia fonamental d'aquesta
categoria de les oposicions de persona.
Les relacions de persona expressades per les desinències llatines só n exactament les mateixes
que aquelles en què els pronoms personals só n el suport. Recordem breument aquest sistema
ben conegut. Hi ha fonamentalment una parella jo/tu (= llatí -o -m / -s) que representa els dos
actors d'una situació de parla. Aquests signes no es refereixen a cap ésser extralingü ístic, com
“cavall” o “taula”; estan constantment a disposició de tots els interlocutors imaginables; no
existeixen més que en el discurs. Oposat a aquesta parella, ell (llat. -t) representa el que (o allò
que) és estrany a la situació de parla; ell és "l'absent" com diuen els gramà tics à rabs;
distintament a jo/tu, representa els éssers dotats d'una existència extralingü ística certa de la
qual és, com diu E. Benveniste, un substitut abreviatiu.
L'estatut diferent de jo, tu per una part i d'ell per altra, es verifica perquè ell pot ser reemplaçat
per un nom (ell va venir, o Pere va venir); jo i tu per contra no poden ser reemplaçats.
El plural del verb reflecteix ú nicament la pluralitat de subjectes, i no expressa una pluralitat de
processos verbals (situació que coneixen certes llengü es). Dit açò , nosaltres (-mus) indica una
pluralitat de subjectes que inclou jo; vosaltres, una pluralitat que inclou tu i on jo està exclò s.
Ú nicament ells és vertaderament una pluralitat d'ell.
El llatí empra molt sovint una primera persona del plural que recorda el nosaltres ‘de
modèstia’, és a dir que equival a una primera persona del singular (ego es dilueix en la
pluralitat), per contra, el llatí ignora l'ú s d'una persona de cortesia. É s sabut que el català , el
castellà i el francès coneixen un nosaltres majestà tic com si ego es dilatara a dimensions d'una
pluralitat. Aquest gir té un origen histò ric: Quan a la fi del segle III e.c. l'Imperi Romà fou
governat simultà niament per quatre emperadors (dos "Augusts" i dos "Cèsars") les mesures
importants que adoptaven en comú estaven naturalment redactades en plural. Cap a la
mateixa època les jerarquies eclesià stiques notificaven també en plural les seues decisions
perquè eren col·lectives. I l'ú s s'ha mantingut encara que el motiu ha desaparegut.
En el pla dels valors expressats en les relacions de persona, les diferències entre els sistemes
llatí i romanç só n, com es veu, mínimes i d'importà ncia secundà ria. El que és interessant és,
tot i els procediments distints, l'extraordinà ria permanència de les funcions.

3. Temps i modes del verb actiu

S'està en disposició de construir la conjugació d'un verb llatí des del moment en què es
coneixen tres de les seues formes: la del present, la del perfet i la del participi passat o del
supí. Les gramà tiques assenyalen més exactament les dues primeres com a formes d'infectum
(= ‘no realitzat’) i de perfectum (= ‘realitzat’). Un verb es presenta en el diccionari de la manera
segü ent: habeo, -ēs -ēre -uī -itum "tenir", que cal interpretar així:
1. habeo, "tinc"
habes, "tens"
habere, "tenir"
permeten aïllar sense error el tema d'infectum  habe-.
2. habui, "he tingut" constitueix el tema de perfectum habu-,
3. habitum supí dó na el participi de passat habitus.
Per a cada un d'aquests tres temes existeixen diversos tipus de formació : 5 per a l'infectum
(les denominades conjugacions), 4 (o 5) per al perfectum, p. ex. Però no existeix una associació
constant i regular entre tal tipus d'infectum i tal tipus de perfectum. Per exemple, per al tipus
d'infectum en -e es troben els segü ents tipus de perfectum:
habē-re "tenir"  perf. habu-i ‘he tingut’
delē-re "destruir"  perf. deleu-i ‘he destruït’
mordē-re "mossegar"  perf. momord-i ‘he mossegat’
torquē-re "tò rcer"  perf. tors-i ‘he torçut’
(El guió separa el tema de la desinència). Com es veu, a un tipus ú nic d'infectum en -ē-
corresponen quatre tipus de perfectum, assenyalats per modificacions diverses del tema.
També cal examinar successivament:
A. Les formes:
—Els temes d'infectum i els sufixos temporals i modals propis de l'infectum;
—Els temes de perfectum i els sufixos temporals i modals de perfectum;
—Els temes de supí (participi perfet).
B. Els valors units a aquestes formes: aspecte, temps i modes.
C. L'evolució del llatí clà ssic al romanç.

3. 1. L'infectum
3.1.1. Els temes:
Se'n distingeixen 5 que s'oposen per la vocal predesinencial. Aquesta és clarament visible a la
2ª persona del singular del present d'indicatiu. Els models poden ser:

1ª pers 2ª pers infinitiu

1ª conj. amo,       amas,       amāre (amar) tema en -ā
2ª conj.     deleo, deles,      delēre (destruir) tema en -ē
3ª conj.     lego, legis, legĕre (llegir) tema en -ĕ
4ª conj audio audis audīre (oir) tema en –ī
5ª conj (mixta) capio capis capĕre tema en -ĭ

Algunes anomalies s'expliquen fàcilment: en amo, la vocal final del tema i de la desinència es
confonen; legis és la transformació d'un antic *legĕ-s; i capĕre la d'un antic *capĭ-re. (El paregut
entre legĕre i capĕre, per una banda, i entre capio i audio, per altra, atorga al tipus capio el nom
de "3ª conjugació mixta".
Aquests temes d'infectum comporten variants, sempre exactament previsibles (p. ex. present
audi- / imperfet audie-) que seran assenyalades més avall.
Aquests 5 tipus morfolò gics no tenen la mateixa importà ncia en el sistema del verb llatí. Els
dos tipus amb vocal breu (lego, capio) só n sèries tancades en l'època clà ssica. Entre els tipus
amb vocal llarga, el tipus en –ā (amo) és el més productiu. Roman encara avui, sota la forma de
les conjugacions en -er del francès, en -ar(e) de l'italià, català, castellà , occità .

3.1.2. Afixos temporals i modals de l’infectum

Vegem per exemple com es presenta la conjugació d'habere ‘tenir’ a l'infectum (les formes
personals só n les de la 2ª persona del singular en la qual la durada vocà lica es respecta; els
sufixos s'indiquen en majú scules o negreta)
 INDICATIU IMPERATIU SUBJUNTIU INFINITIU PARTICIPI
habe-NT-
PRESENT habe-Ø-s habe Ø habe-A-s habe-RE em
(acusatiu)
PRT. IMPERF. -BA- habe-RE-s
(habiturum
FUT. IMPERF. -BI- habe-TO (habiturus)
esse)

Notes generals:
1. L'infectum llatí posseeix 3 modes personals i 3 temps. Disposa d'una forma d'imperatiu
futur (usual als textos jurídics en la 3ª pers. sing.). El participi futur apareix col·locat entre
parèntesi perquè es forma sobre el tema de participi passat i no sobre el tema d'infectum.
Igualment l'infinitiu futur, perífrasi composta d'esse ‘ser’ i del participi futur.
2. Al segle IV a.e.c. tota -s- llatina intervocàlica es convertí en -r- (rotacisme). Aquest fenomen
explica la forma -re del morfema d'infinitiu, antigament -se, que es manté a l'infinitiu del verb
sum, es-se. La mateixa explicació val per al morfema del pretèric imperfet de subjuntiu -re-,
-se- com demostra es-se-s, ‘que tu fores’.
3. Una vocal llarga s'abreuja en hiat. D'ací el contrast secundari habĕ- o ‘tinc’ / habē- s ‘tens’.
4. El morfema -bi- de futur es presenta amb la forma -bo a la 1a persona del singular, amb la
forma -bu- a la 3a del plural (alternances vocà liques antigues, complicades amb alteracions
fonètiques).

Notes particulars sobre cada conjugació :

a) 1a. conjugació (vocal temà tica -ā-): noteu la 1a persona singular del present indicatiu
amo (per *ama-o); al pres. de subj. am-E-s "que tu estimes" (el morfema -A- s'hauria confó s
amb la vocal final del tema.
b) 3a. conjugació (vocal temà tica -ø-): present indicatiu lego, legis, ... legunt (el mateix
fenomen que en -bo-/-bi- esmentat més amunt); pretèrit imperfet indicatiu: variant del tema
legĕ-ba-s; fut. imperf.: leg-ā-m, leg-ē-s, etc.; imperatiu: legĕ; present subjuntiu: leg-ā-m,
leg-ā-s; pretèrit imperfet subjuntiu: lege-rĕ-s.
c) 4a. conjugació (vocal temà tica -ī-): present indicatiu 3a. persona plural: audi- unt (com
legunt); pretèrit imperfet: variant del tema audie-; futur imperfet: audi-a-m, audi-e-s.
d) Conjugació mixta (-ĭ-): present indicatiu 3a. persona plural: capi-unt; altres temps i modes:
com audio, excepte l'infinitiu capĕ-re (pas de –i- a –e- davant de -r).

3.2. El perfectum
El perfectum actiu es distingeix de l'infectum
per uns morfemes temporals i modals particulars;
per les modificacions del tema en si mateix.
3.2.1. La formació del tema de perfectum
a) La més freqü ent, l'ú nica productiva en l'època histò rica, consisteix en afegir el morfema de
perfectum u [w] a un tema d'infectum acabat en vocal llarga.
infectum        perfectum
ama-           amau-i,
dele-          deleu-i,
audi-          audiu-i.
b) Un tema amb vocal breu també recull a vegades el sufix de perfectumu [w]. Però aleshores
la vocal prèvia al sufix passa al timbre vocà lic -u, i es confon grà ficament amb el sufix [w].
habeo, ‘tinc’ / habu-i [habuw-i] ‘he tingut’

c) Nombrosos verbs presenten un perfectum en - s.

maneo, ‘romanc’ / mans-i ‘he romà s’

d) La reduplicació de la consonat inicial del tema és un procediment molt antic, procedent de

l'indoeuropeu, simple supervivència, encara que testimoniada molt a sovint.
do, ‘done’ / ded-i ‘he donat’
tango, ‘toque’ / tetĭg-i, ‘he tocat’

e) Altre procediment, present en les llengü es IE, és l'allargament de la vocal radical, amb
eventual canvi de timbre. Ex.: uĕnio, ‘vinc’ / uēn-i ‘he vingut’; făcio, ‘faig’ / fēc- i ‘he fet’.
L'ampla predominança del tipus amb morfema u [w], afegit al tema amb vocal llarga que és el
de l'infectum, indica que el llatí tendeix a dotar-se d'una conjugació amb tema únic, en el qual
les oposicions es basen ú nicament en el joc dels afixos temporals i modals (mentre que
l'indoeuropeu recorria a un sistema complicat d'alternances vocà liques i d'alternances de lloc
de l'accent en l'interior del tema: és- ti / s-ónti).

3.2.2. Morfemes temporals i modals del tema de perfectum

Com que só n d'una perfecta regularitat, siga quina siga l'estructura del tema al qual
s'afegesquen, ens limitarem a presentar el quadre, và lid per a tots els verbs.

INDICATIU IMPERATIU SUBJUNTIU INFINITIU

desin.
PRET. PERF. -ERI- -ISSE-
especials
PRET.
-ERA- -ISSE-
PLUSC.
FUT. PERF. -ERI-

Notes:
1. Al futur perfet, la 1a. persona singular té la forma amau-ERO, ‘hauré estimat’.
2. No hi ha imperatiu ni participi.
3. Les desinències especials só n: -i, -isti, -it, -imus, -istis, -erunt.
4. Cap de les formes del perfectum actiu és perifrà stica (contrà riament a les formes
romà niques que les tradueixen).

3.3. El tema de supí

La importà ncia del tema de supí és que serveix per a la formació del participi passat, i aquest
és present a totes les formes del perfectum passiu, com vorem al capítol segü ent.
El tema de supí es crea grà cies a un morfema –to- (de vegades –so-) afegit al tema d’infectum,
que apareix modificat amb les terminacions habituals de gènere –tus, -ta, -tum per a formar el
participi passat
amā-re delē-re audī-re
amā-tus delē-tus audī-tus

— o bé lleugerament diferent en els altres casos

secāre  perfectum secu-i (sense -a), supí sec-tum
habēre  perfectum habu-i (sense -e), supí habi-tum

Aquests ú ltims tipus representen supervivències, molt nombroses (i que es perpetuen en les
llengü es neollatines: dictus > francès, català dit; ital. detto, participis “irregulars”).
Però ú nicament el primer tipus (ama-re, amau-i, ama-tus) representa l'estructura
gramaticalment productiva, la qual romandrà en les llengü es romà niques (amar, amí, amat).

4.1 Temps i modes: valors

La major part dels temps d’indicatiu poden es traduir directament pels seus homò legs en
català.
Desproveït de morfema temporal, el present serveix per a l'expressió de veritats "acrò niques"
("la terra gira") i de processos no situats en el temps perquè es desenvolupen en el "present
psicolò gic". Igualment, es pot emprar per a l’expressió d’una acció passada (present histò ric):
“Ahir me’l trobe i em diu que no ho sabia”; o una acció futura (present per futur) : “Demà porte
allò que et fa falta”.
L'imperfet, en expressar allò inacabat o la repetició en el passat és apte per a la descripció .
El futur llatí engloba els usos del futur català (acció per venir, acció prevista, desig, ordre), el
mateix en l'essencial, el plusquamperfet i el futur perfet que só n principalment temps perfets.
Quant al perfet d'indicatiu correspon normalment al nostre pretèrit indefinit (o al pretèrit
perfet, simple i perifrà stic): heri aduenit: ‘ha arribat ahir, arribà ahir’. Té també, freqü entment
el valor de pretèrit anterior: Vbi haec dixit, abiit ‘quan hagué dit açò , partí’. Molt rarament és
un present realitzat: dixi ‘he dit!’ (aquesta ambigü itat del perfet llatí conserva el seu origen:
resulta de la fusió de dos temps més antics que el grec ha conservat, l'aorist que expressa un
passat puntual (“partí”) i el perfet que expressa el resultat actual d'una acció passada (“ha
partit”).
Hi ha poc més a dir sobre els modes que s'usen més o menys com en català . El tret més visible
és l'absència d'un condicional, que és una creació romanç (veieu més avall). Les seues
funcions estan assumides pel subjuntiu. Enfront de l'indicatiu, mode d'expressió dels fets
considerats com a objectius, el subjuntiu s'utilitza per als processos sotmesos a la
subjectivitat del parlant, desig, voluntat i per a allò que es vol marcar d'incertesa, eventualitat,
possibilitat, irrealitat. Aquests valors del subjuntiu justifiquen el seu ú s en les subordinades
que depenen d'un verb de voluntat (opto ut ueniat ‘desitge que vinga’) o que expressen per si
mateixes una voluntarietat (“li he escrit perquè vinga”). Però el subjuntiu —és un tret del llatí
clà ssic i postclà ssic— s'ha carregat d'un valor purament gramatical convertint-se en una
marca entre altres de la subordinació . També se'l troba en algunes subordinades en les quals
està desproveït d'un valor modal específic (cf. els capítols sobre la interrogació indirecta i
sobre la subordinació ).

4.2 Temps i modes del llatí al romanç

A l'època preromà nica, el sistema de les declinacions està ja irremeiablement ferit. Pel
contrari, el verb conserva usos conformes, en línies generals, a l'ú s clà ssic. Els sistemes verbals
de les llengü es romà niques —malgrat la renovació de certs mitjans d'expressió : desinències
reemplaçades per pronoms subjecte en francès, creació de temps compostos en activa, creació
d'una passiva perifrà stica— só n més rics, o, si es vol, més complicats que el sistema llatí.
Examinarem ú nicament els canvis més importants ocorreguts en la veu activa: la creació d'un
futur; la d'un condicional; l'evolució del perfet; la del subjuntiu.

4.2.1. El futur
El futur llatí (amabo, delebo; legam, audiam, capiam) desapareix. É s reemplaçat per una forma
perifrà stica que es fon quasi pertot arreu en una forma unità ria. En resum, cantabo és
reemplaçat per cantare habeo, literalment ‘he de cantar’, que es converteix en "cantar he" i
posteriorment en "cantaré".
Aquesta substitució és resultat d'un llarg procés en el qual han contribuït diversos factors:
factors fonètics: a partir del segle II e.c. amabit ‘estimarà’ es confon en la pronunciació amb
amauit ‘ha estimat’. En la 3ª conjugació , leget ‘llegirà’ es confondrà amb legit ‘llig’ (e/i es
confonen en síl·laba final);
un factor morfolò gic: el futur està construït, com s'ha vist, amb, almenys, dos morfemes
diferents, segons pertanya a la 1a o 2a conjugació (-bo-, -bi-, -bu-) o a les altres conjugacions
(-a-, -e-). Aquesta falta d'unitat ha pogut fer-lo frà gil;
factors que pertanyen a la sintaxi i a la semà ntica: el futur llatí és exclusivament un futur en
relació a una marca present; està unit al present, igual que en català "vindrà" no es concep més
que en una perspectiva que pren el seu origen en el present "diu que vindrà", "pense que
vindrà", etc.). Però el llatí està desproveït de la forma simètrica que és un futur en relació a una
marca passada: "deia que vindria", és a dir, el nostre condicional. Contrà riament, la forma
perifrà stica amb l'auxiliar "haver" posava a la seua disposició un present cantar-he i un
imperfet cantar- havia (cantaria).
A més el llatí clà ssic coneixia diversos girs perifrà stics que expressaven matisos propers al
futur. Veniet vol dir ‘vindrà’; uenturus est (amb el participi de futur) significa ‘està dispost (o
destinat) a venir’. S'observa que en un registre familiar de la llengua, el matís desapareix i no
resta més que un sentit de futur, p. ex.: Petroni 45, 4 habituri sumus =’tindrem’. Igualment a la
passiva, un adjectiu verbal en - ndus, com amandus, que significava prò piament, amb el verb
ser, ‘que cal estimar’, ve a ser l'equivalent a un simple futur (qui baptizandi sunt, ‘els que seran
batejats’, Filastr. 82, 18).
Aquesta forma d'expressar el futur, no d'una manera objectiva mitjançant una paraula que
comporta una marca morfolò gica de futur, sinó per un gir que és morfolò gicament un present
("vaig a cantar") però que semà nticament s'adreça a l'avenir, es manifesta en moltes llengü es i
podria alimentar reflexions psicolò giques que ací resten fora de lloc. L'alemany empra també
una perífrasi de present "ich werde singen"; i l'anglés "I shall, he will sing, I have to sing", etc.
É s ú til assenyalar ací que el futur llatí cantabo és, també, una antiga forma perifrà stica,
composta d'un lexema canta- i del present de subjuntiu d'un verb que significa ‘ser’ (cf. ingl.
to be; al. ich bin); els romans havien perdut el record d'aquest estat, i cantabo era per a ells
perfectament unitari. Cantare habeo, a la vegada, arribà a ser unitari (cantaré) però és
àmpliament influït per girs perifrà stics de present com "voy a cantar, sto per cantare, je vais
chanter".
L'evolució de cantare habeo fins cantaré pot seguir-se durant molts segles. Al principi, en
habeo + infinitiu, cada un dels temes conserva el seu sentit propi. Quan Ciceró escriu al seu
amic À tic, 2, 22, 6: de re publica nihil habeo ad te scribere, ‘sobre la política no tinc res a
contar-te’, habeo és completament independent de scribere, té el seu sentit habitual de
‘posseir’. Es constata immediatament el desenvolupament d'un sentit d'obligació . Tertulià ,
Adu. Iud. 5: in omnem terram habebat exire praedicatio apostolorum, ‘la predicació dels
apò stols havia d'estendre's a tota la terra’.
Però el valor d'obligació s'esfuma per a no deixar res més que el valor de futur: ex.: Agustí,
Tract. in euang. Ioh. 4, 1, 2: Tempestas illa tollere habet totam paleam de area, ‘Aquesta
tempesta llevarà tota la palla de l'aire’. I el primer exemple preromà nic de la fusió de l'infinitiu
amb el seu auxiliar pot llegir-se en un text del segle VII (la compilació histò rica anomenada de
Fregedari): Et ille respondebat: “Non dabo”. Iustianianus dicebat: “Daras”. ‘Ell (el rei de Pèrsia)
responia: «no li donaré». Justinià deia: «Li donarà s»’.
Aquest tipus cantare + habeo s'imposà a tota la Romà nia (excepte als Balcans i Sardenya):
ital. canterò; cast., port., cat. cantaré, oc. cantarei. La fusió es va realitzar més rà pidament al
nord de la Gà l·lia. Però en occità i castellà l'auxiliar romangué separable durant llarg temps:
oc. pregar vos ai (Arnaut de Mareuil) ‘us pregaria’; cast. ayudar-te he. El portugués diu encara
contar-me- has, contar- vos-hemos, ‘em dirà s, us direm’.
El sard ha pres altre auxiliar, debeo ‘dec’, i fa depo kantare, ‘cantaré’. El romanès se serveix de
uolo, ‘vull’: voi cinta, "cantaré"

4.2.2. El condicional
Allò que s'ha dit del futur il·lumina igualment la gènesi del “condicional” que és formalment
l'imperfet d'aquest present que és el futur. La substitució de cantabo per una perífrasi que
porta un auxiliar en el present permetia ipso facto la possibilitat d'emprar el mateix gir en el
passat. Així es va formar cantare habebam > fr. je chantarais, ital. cantarei, cast, port., cat., oc.
cantaria. El valor purament temporal d'aquesta nova forma (futur de l'indicatiu en referència
a una marca passada) genera els segü ents enunciats:
llatí preromanç:
credo quod uenire habet  crec que vindrà
credebam quod uenire habebat  creia que vindria

É s l'ú s en proposició principal associada a una subordinada irreal el que li ha atorgat el valor
modal prò piament condicional. Ex. Ps. August., Serm. 253, 4: sanare te habebat Deus..., si
fatereris, ‘Déu et sanaria si confessares’.

4.2.3. Evolució del perfet d'indicatiu llatí

El perfet d'indicatiu llatí (cantaui, "cantí, he cantat") ha sobreviscut en les llengü es
romà niques a les quals subministra la forma representada pel pretèrit perfet. Més usual en
les parles d'oc, en portugués, i fins al segle XIX, en espanyol, el pretèrit perfet està , com és
sabut, quasi absent del francès parlat actualment, on ha estat reemplaçat pel pretèrit indefinit
(bearn. cantéy, ital. cantai, port. cantei, cat. cantí, esp. canté, rom. cintai, a. rom. cintaiu).
Existien quatre, o més aviat cinc tipus de perfet en llatí, dels quals l'ú nic “productiu” en data
histò rica està marcat per una -u [w] darrere de vocal llarga (principalment -a, i
secundà riament -i). Era inevitable que nombroses accions analò giques actuaren entre aquests
distints tipus i fins i tot entre les formes d'un mateix tipus; la qual cosa origina una situació
d'abundà ncia el detall de la qual pertany a la histò ria de cada llengua romanç, i de la qual
destacarem ú nicament alguns trets.
1 El perfet -ui ha ampliat el seu domini a expenses dels perfets d'estructura arcaica. Les
llengü es romà niques obliguen a suposar un *staui en lloc de steti com a perfet de sto, ‘estic
dret’ (cf. esp. estar): o un *corui en comptes de cucurri, perfet de curro, ‘có rrec’. En certs llocs
aïllats com Sardenya, pel contrari, el perfet -si (de tipus prehistò ric, i que no es va
desenvolupar en llatí) suplanta els seus concurrents.
2 Per altra part, la usura fonètica en les síl·labes finals facilita el pas de -aui (terminació
freqü ent en el perfet) a -ai. El gramà tic Probus critica els que escriuen probai en lloc de
probaui, o bé probaut o probat en lloc de probauit; però és probai la forma que està en l'origen
del català proví.
La manca d’una norma ú nica per a construir el pretèrit perfet i, per tant, la pluralitat de
formes, va afavorir el desenvolupament d'un gir concurrent que es troba en l'origen del
pretèrit indefinit, és a dir, un gir perifrà stic format per l'auxiliar “haver” (o, en certs casos,
“ser”) i el participi passat: “he anat”, “sono andato”.
La substitució de cantí per he cantat té arrels molt antigues que es poden trobar ja en els
primers monuments literaris del llatí. Però quan Plaute escriu Tri. 347: multa bona bene parta
habemus, no existeix un sintagma verbal compost d'un auxiliar (habemus ‘tenim’) i d'un
participi (parta ‘adquirit’), sinó un verb amb significat ple “tenim”, és a dir “posseïm”: ‘Posseïm
una gran fortuma ben adquirida’ (lit.:’molts béns ben adquirits’). Igualment a Ciceró , Imp.
Pomp. 18: in ea prouincia pecunias magnas collocatas habent, ‘posseeixen grans sumes de
diners que han col·locat en aquesta província’.
Però s'observa de seguida que el verb habere comença a perdre el seu sentit ple de ‘posseir’,
sobretot en expressions referides a la percepció i al judici: compertum habeo (‘tinc com a cosa
apresa’, ‘tinc com a segur’, d'on ‘sé de font segura’; deliberatum habeo (‘he examinat’), ‘he
decidit’; cognitum habeo (‘he reconegut’), ‘sé’, etc., totes elles expressions freqü ents a Ciceró .
La referència a un posseïdor és encara admissible, encara que feble. Tanmateix, aquesta
referència es troba absent —ja que habere ha perdut el seu valor semà ntic per convertir-se en
un auxiliar—, en aquesta frase dels Sermons de Sant Agustí 37, 17: metuo...ne uos habeam
fatigatos, ‘tinc por d’haver-vos cansat’. A Oribà s, Syn. 7, 48: omnia probatum habemus ‘hem
experimentat tot’, l'absència de la concordança entre l'objecte directe (neutre plural omnia) i
el participi passat (neutre singular probatum) il·lustra bé el fet que habere + participi passat
és semà nticament unitari i que els dos termes componen igualment un ú nic sintagma verbal.
1 Es pot dir, doncs, que des del començament del s. V e.c. es creà en llatí la forma
perifrà stica que donà el pretèrit indefinit en totes les llengü es romà niques. La concordança del
participi passat i la dissociació , possible durant llarg temps, del participi i de l'auxiliar
recorden l'origen d'aquest gir.

Quant al sentit del pretèrit indefinit, se sap que és doble: és, o bé un present realitzat (“hem
arribat ara”), o bé un passat equivalent al pretèrit perfet (“ahir menjà rem a les dues”). El sentit
de present realitzat s'explica pel valor dels dos termes del sintagma: habeo, ‘he’ + participi
passat = acció realitzada. El sentit de passat resulta d'una derivació a partir d'allò realitzat.
"Hem menjat ara" (present realitzat), implica, pel fet mateix que està realitzat, és a dir, acabat,
un procés arribat a terme totalment, per tant, passat. La diferència entre el present realitzat i
el passat rau en el fet que en el primer cas el terme del procés és present, en el segon està
allunyat del present. (El mateix fenomen s'observa en l'evolució del perfet grec antic, primer
present resultatiu, després simple passat).
El català es diferencia de la resta de llengü es del seu entorn —especialment de l’occità — per
la creació d’un pretèrit perfet perifrà stic construït amb un auxiliar derivat del verb anar
(vaig/vas/va/vam-và rem/vau-và reu/van) i l’infinitiu del verb conjugat. Aquest pretèrit ha
substituït el simple en grans àrees del domini lingü ístic, exceptuant-ne algunes zones de les
illes balears i les comarques al voltant de la ciutat de València.
4.2.4. Els restants temps compostos

L'ú s d'una forma de present (habeo) per al pretèrit indefinit feia possible la creació d'una
conjugació perifrà stica paral·lela en totes les formes simples:

present: cante / he (cantat)

imperfet: cantava / havia (cantat)
futur: cantaré / hauré (cantat)
perfet: cantí /haguí (cantat)

4.2.5. El subjuntiu
El subjuntiu comprèn temps simples i temps compostos —formats aquests sobre el present de
subjuntiu i l'imperfet dels auxiliars tenir i ser— i s'expliquen com els temps compostos de
l'indicatiu. Ú nicament demanen, doncs, un examen el present i l'imperfet.
El present de subjuntiu llatí estava marcat per dos morfemes: -e- per a la primera conjugació
en -are (cantem), -a- per a les altres conjugacions (uendam, ‘venga’).
Fonèticament cantem (1a. persona sing. pres. subj.) ha donat el català cante; i uendam, el
català venga.
Al segle XVII les desinències en –i (canti/vingui) es van estendre a totes les conjugacions en
català oriental.
L'imperfet de subjuntiu llatí (cantarem) ha estat reemplaçat pel plusquamperfet (cantauissem,
que és a l’origen de la forma cantàs/cantés).
La conjugació romà nica és, doncs, molt diferent a la conjugació llatina. Es mantenen sens
dubte moltes formes, p. ex. el present i l'imperfet d'indicatiu (i també el pretèrit perfet simple,
que deriva del perfet llatí). Però mitjançant girs perifrà stics el llatí preromanç va crear:
1) un futur nou (cantare habeo) i un "condicional" que és morfolò gicament l'imperfet d'aquest
"futur". Aquests girs perifrà stics s'han fusionat en una forma unità ria en la major part de les
llengü es neollatines;
2) una sèrie de formes amb valor realitzat, amb l'auxiliar haver (o ser) en tots els seus temps +
participi passat.
Les oposicions modals disposen de les mateixes formes que en llatí, més el condicional.Si la
flexió dels noms i adjectius ha perdut totes les seues marques (amb excepció de les de nombre
i gènere), la flexió verbal —siguen quines siguen les modificacions formals— ha mantingut
notablement i, fins i tot, desenvolupat els seus mitjans d'expressió .

5. Veu i diàtesi
5.1. La veu activa
Totes les formes citades en el capítol precedent pertanyen a verbs "actius". Una definició usual
de la veu "activa" és que el subjecte gramatical realitza l'acció expressada pel verb; és l'agent
del procés verbal. Ex.:

subjecte verb actiu compl. directe

mater amat filium
la mare estima el fill

miles ferit hostem

el soldat fereix l'enemic

En aquests casos, s'imposa la imatge d'un procés ("estimar, ferir") posat en marxa per un
agent exterior a aquest procés (el subjecte gramatical), i s'aplica a un pacient (el complement
directe). Justament es parla en aquest cas d'un verb actiu. S'entén fins i tot aquesta
denominació en un enunciat com “el soldat fereix” (miles ferit), on el procés és presentat de
manera absoluta, sense punt d'aplicació , però amb el mateix agent exterior.
Però , com valorar altres verbs, molt nombrosos, en els quals cap marca morfolò gica els
distingeix dels anteriors i que, tanmateix, no admeten les mateixes relacions que ells amb un
subjecte? Què fer amb miles currit, ‘el soldat corre’; miles ambulat, ‘el soldat passeja’? Ací el
subjecte miles realitza certament l'acció ; però no se'l pot concebre com exterior al procés. No
és un agent extern, sinó més bé el vehicle mateix del procés (verbs intransitius).
En una frase com miles accipit uulnus, ‘el soldat rep una ferida’, el verb és transitiu, regeix un
complement directe. Però no es podria mantenir ‘ que el subjecte gramatical miles és l’agent
del procés, perquè el pateix. Igualment miles uapulat significa “el soldat és colpejat”, i el verb té
la mateixa forma que ferit.
Hem de concloure, doncs, que el terme “actiu” expressa només parcialment les relacions que
uneixen el subjecte gramatical i el procés de l’acció . No serveix més que en els casos de verbs
transitius i de certs verbs intransitius. Per evitar les confusions, cal distingir curosament la
veu, que es defineix com una categoria d’estructura formal, de la diàtesi, que expressa
l’actitud del subjecte, la seua posició en referència al procés.
Així amat, ferit, ambulat, currit, iacet, uiuit, es mostren com a pertanyents a la mateixa veu,
marcada per la desinència -t en la 3ª pers. sg. Es conservarà per a aquesta veu, per comoditat
—categoria formal— el nom tradicional d’«activa», però sense extraure’n cap conclusió sobre
l’«activitat» del subjecte. É s evident, en efecte, que l’actitud del subjecte en referència al
procés (és a dir, la seua diàtesi) és variable segons els verbs; és, bé la d’un agent, bé la d’un
vehicle, bé la d’un pacient. Una mateixa veu —ací la veu denominada “activa”— és, doncs, el
suport de valors molt diferents des del punt de vista de la diàtesi.

5.2. La veu passiva

Aquesta introducció permet comprendre que l’altra sèrie de formes del verb llatí (és a dir,
l’altra VEU) siga a la seua vegada portadora de valors dispars.
Enfront de la desinència de la 3ª pers. sg. -t, constant a l’activa, el llatí posseeix una desinència
-tur que serveix per al que s’anomena la veu “passiva”, “la semipassiva” i “la deponent”.

5.2.1. Formes de la veu passiva

INDICATIU SUBJUNTIU INFINITIU

Infectum present amatur ametur amari
pret. imperf. amabatur amaretur
fut. imperf. amabitur

Perfectum pret. perfet amatus est amatus sit amatum esse

pret. plusqp. amatus erat amatus esset
futur perfet amatus erit

Supí Participi passat: amatus, -a, -um

Les formes de l’infectum só n sintètiques; les del perfectum son perifrà stiques, formes del
participi passat acompanyat de l’auxiliar “ser” a l’infectum : amatus est  ha estat estimat.
En l’etapa preromanç, les formes sintètiques desaparegueren; amatus est pren el sentit
present d’«és estimat»; es reemplaça al perfet per amatus fuit «fou estimat».

5.2.2. Valor de les formes amb -tur.

5.2.2.1. Valor passiu
Enfront de miles ferit hostem “el soldat fereix l’enemic”, el llatí pot dir hostis feritur, “l’enemic
és ferit”. Eventualment —però rarament— pot precisar hostis feritur a milite, “l’enemic és ferit
pel soldat”. El complement directe del verb actiu s’ha convertit en subjecte del verb passiu.
L’antic subjecte del verb actiu pot aparèixer en el nou enunciat sota la forma d’un complement
agent. Aquesta transformació consisteix en una inversió de la construcció , inversió parcial la
major part de les vegades, perquè el complement agent falta en moltes ocasions. (Aquesta
circumstà ncia suggereix que la passiva serveix per expressar el procés sense referència a
l’agent).
Aquest exemple realitzat sobre un verb transitiu, l’agent —que apareix sota la forma de
subjecte gramatical del verb actiu, o sota la de complement agent del verb passiu— és
efectivament exterior al procés. També podria anomenar-se a aquest passiu “passiu extrínsec”.
Enfront de -tur passiu, existeix per al mateix verb una -t activa i, en aquest cas, el subjecte
gramatical és exterior al procés.

5.2.2.2. Valor semipassiu

Però existeixen altres verbs amb -t o amb -tur en els quals les relacions só n diferents. Enfront
de filius lauatur ‘el fill es llava’, existeix un actiu filius lauat ‘el fill llava’. Però lauatur no podria
ser considerat com un “passiu extrínsec”: és inconcebible ací un agent exterior. Com en l’actiu
corresponent, és el subjecte gramatical el que és l’agent del procés; però si, a l’activa, exerceix
l’acció sobre un objecte exterior, a la passiva l’exerceix sobre sí mateix. Per oposició al passiu
hostis feritur ‘l’enemic és ferit’, el passiu filius lauatur ‘el fill es llava’ es denomina
tradicionalment “semipassiu”. Es podria dir amb més precisió , fent atenció a la diàtesi, que és
un passiu “intrínsec”.

5.2.2.3. Els deponents

Altres formes verbals, marcades igualment per -tur, no tenen enfront seu formes amb -t, a
diferència de la “passiva” i de la “semipassiva” (és a dir, de les passives extrínseca i intrínseca).
Així: sequitur ‘segueix’
nascitur ‘naix’
loquitur ‘parla’
proficiscitur ‘marxa’
laetatur ‘s’alegra’

Com s’observa, aquestes formes amb -tur (sense forma amb -t paral·lela) es tradueixen per
verbs actius o pronominals. Formen el que es diu tradicionalment en llatí el grup dels “verbs
deponents”, alguns centenars, que s’han mantingut durant tota la histò ria del llatí, tot i la seua
originalitat, abans de ser arrossegats en el naufragi de la veu passiva.

5.3. Diàtesi de les formes amb -tur

La veu amb -tur comprèn, doncs, totes les formes estudiades sota l’etiqueta de “passiva,
semipassiva i deponent”. Els investigadors s’han ocupat à mpliament de l’origen d’aquesta veu;
i s’han esforçat en conduir a la unitat la diversitat dels valors en diàtesi que presenta en
l’època histò rica. É s, per altra banda, bastant estrany que s’hagen dedicat d’aquesta manera a
reduir les divergències en dià tesi de la veu -tur, mentre que accepten sovint sense estranyesa
l’extraordinà ria varietat dels valors en dià tesi de la veu “activa” -t.
Alguns han pretès que el valor passiu (extrínsec) era fonamental. Altres han destacat els
valors semipassiu (intrínsec) o deponent. Segons la doctrina habitualment admesa, que es
recolza sobre dades gregues i sà nscrites, el valor primitiu seria el que es manifesta en la
semipassiva llatina o en la “veu mitja” del grec o del sà nscrit; els més antics d’aquests verbs
expressen un procés el subjecte gramatical del qual no és l’agent, sinó el vehicle o
l’assentament: verbs de canvi d’estat: nascitur, ‘naix’; moritur, ‘mor’; verbs de sentiment:
laetatur, ‘s’alegra’. En suma, la dià tesi del subjecte en relació al procés és ací una diàtesi
interna. Aquest tret es troba en les semipassives llatines (lauatur, ‘es llava’; tanmateix existeix
una forma paral·lela amb -t); es troba, finalment, en les passives extrínseques (hostis feritur,
‘l’enemic és ferit’: el subjecte gramatical és l’objecte del procés).
Es pot concloure —encara que molts aspectes d’aquestes qü estions romanen poc aclarides—
que la veu amb -tur és el suport d’una dià tesi que subratlla la interioritat del subjecte en
relació al procés. En suma, -tur inclouria en el verb una referència al subjecte gramatical.

5.4. Evolució del llatí a les llengües romàniques

La veu activa s’ha mantingut: currit, “corre”, amb una gran diversitat de dià tesis, com s’ha vist
anteriorment. En nombrosos casos, l’activa ha estat reemplaçada per un pronominal: uadit >
sibi uadit > ‘se’n va’.
La veu amb -tur desapareix: als segles VII-VIII amatus est substitueix amatur, fent del
paradigma passiu un conjunt de formes perifrà stiques.
Però en certs casos, el perfet s’ha conservat. Per exemple, el verb “nà ixer” es conjuga nascitur,
‘naix’; al perfet natus est, ‘ha nascut’. El present nascitur es converteix en actiu; el perfet natus
est es manté, d’on el pretèrit perfet “ha nascut, és nascut”. De la mateixa manera moritur >
‘mor’ (passa a activa”), mortuus est ‘ha mort, és mort’ (pretèrit perfet que manté exactament el
perfet deponent llatí). É s aquesta una de les raons de l’ú s sorprenent de l’auxiliar ser per
formar en activa els temps compostos d’alguns verbs intransitius en francès, italià i en el
català de certes comarques: venir, partir, restar, etc.
La innovació més notable és la creació d’una veu pronominal. Se’n troben símptomes en el
llatí més antic. Plaute té un cruciatur / se excruciat, ‘es turmenta’. però a la baixa Edat Mitjana
és freqü ent trobar formes com se rumpit ‘es trenca’ (amb valor, es pot dir, semi-passiu) al
veterinari Chiró ; o com aquesta frase típica de l’agrò nom Pal·ladi: mala ... toto anno seruare se
possunt, ‘les pomes poden conservar-se tot l’any’. I proliferen tot tipus de barbarismes com sibi
putare, sibi arbitrari, lit. ‘pensar-se’ (en el sentit de “pensar”), sibi nasci, sibi mori, ‘nà ixer-se’,
‘morir-se’. Etèria escriu al seu relat de la peregrinació : recipit se episcopus et uadent se
unusquisque al hospitium suum, ‘el bisbe es retira, i cadascú se’n va al seu hostal’, on uadent és
ja propi del francès, si es pot dir, o de l’italià. El mateix autor escriu: sedete uobis, ‘seieu’.
Al llatí popular d’època tardana es constata també la tendència a incloure, sobretot en els
verbs intransitius, una referència al subjecte —sota la forma del pronom reflexiu— al si del
predicat verbal. Finalment la nova “veu pronominal” recollirà a la seua vegada un ampli ventall
de valors en dià tesi:

actiu intransitiu: “se’n va”

“s’alegra” (Cf. “deponent”)
“es dirigeix en auxili de”

actiu reflexiu: “es mira a l’espill”

passiu: “el menjar s’acaba”

“la lletuga es ven bé”