De Natura Et Gratia

FACULTAT DE TEOLOGIA DE CATALUNYA
DE LA NATURALESA I DE LA GRÀCIA
ASIGNATURA: ANTROPOLOGIA TEOLÒGICA II
PROFESSOR: JOSEP MARIA TURULL
ALUMNE: MATTEO BORDIGNON
BARCELONA 2019
2
ÍNDEX
1. RESUM DEL CAPÍTOL

I.........................................................................6

II........................................................................6

III.......................................................................6

IV......................................................................6

V........................................................................6

VI......................................................................6
7. RESUM DEL CAPITOL

VII.....................................................................7

VIII....................................................................7

IX......................................................................7

X......................................................................7

XI....................................................................7

XII...................................................................8
3

XIII..................................................................8

XIV.................................................................8

XV...................................................................8

XVI.................................................................8

XVII................................................................9

XVIII...............................................................9

XIX.................................................................9

XX...................................................................9

XXI.................................................................9

XXII..............................................................10

XXIII.............................................................10

XXIV.............................................................10
4

XXV..............................................................10

XXVI.............................................................11

XXVII...........................................................11

XXVIII..........................................................11

XXIX.............................................................11

XXX..............................................................11

XXXI.............................................................12

XXXII...........................................................12

XXXIII..........................................................12

XXXIV..........................................................12

XXXV...........................................................13

XXXVI..........................................................13
5

XXXVII........................................................13

XXXVIII.......................................................13

XXXIX..........................................................14

XL.................................................................14

XLI................................................................14

XLII...............................................................14

XLIII.............................................................15

XLIV.............................................................15

XLV..............................................................15

XLVI.............................................................15

XLVII............................................................16

XLVIII..........................................................16
6

XLIX.............................................................16

L....................................................................17

LI...................................................................17

LII.................................................................17

LIII................................................................17

LIV................................................................18

LV.................................................................18

LVI................................................................18
57. RESUM DEL CAPÍTOL LVII..............................................................18

LVIII.............................................................19

LIX................................................................19

LX.................................................................19

LXI................................................................19
7
62. RESUM DEL CAPÍTOL LXII..............................................................20

LXIII.............................................................20

LXIV.............................................................20

LXV..............................................................20

LXVI.............................................................20

LXVII............................................................21

LXVIII..........................................................21

LXIX.............................................................21

LXX..............................................................21
8
1. RESUM DEL CAPÍTOL I
En aquest capítol Agustí reconeix el esforç fet presumiblement per Pelagi per defensar
la bondat de la naturalesa humana i proposa enfocar la qüestió a partir més de la
voluntat: la justícia de Déu no pot ser reduïda a un simple compliment de normes i
preceptes perquè per això Crist hagués mort en va. Tots hem pecat i necessitem de la
justificació gratuïta de la gràcia de Déu, i si algú no reconeix el pecat està exclòs
d’aquesta gràcia perquè Ell «va venir a cridar als pecadors i no als justos».
2. RESUM DEL CAPÍTOL II
Si el home per sí mateix pot assolir el seu fi autònomament llavors haurà de estar segur
de la recompensa. Si Crist llavors va morir en va, tots aquells que van saber llegir el
signes abans de la Resurrecció de Crist, estarien salvats per sí mateix; però aleshores,
tots aquells que van escoltar la predicació i van creure, ¿seran salvats de la mateixa
manera? ¿quina diferència hi ha entre els uns i els altres?
3. RESUM DEL CAPÍTOL III

9
Si som en Crist creatures noves significa que hi havia quelcom de vell i antic abans, i
efectivament això era la culpa que venia pel lliure albir, que va provocar la caiguda de
l’estat de innocència i absència de vici que hi havia al principi.
4. RESUM DEL CAPÍTOL IV
Sense la justificació gratuïta de la gràcia, tots estem en pecats.
5. RESUM DEL CAPÍTOL V
Havent pecat, tots mereixeríem ser condemnats, però per misericòrdia i no per mèrit
som justificats, aleshores sorgeix espontani un agraïment per aquest amor de Déu.
6. RESUM DEL CAPÍTOL VI
La saviesa que ve del Cel, per Agustí, imposa veure que no només els nens no
necessiten de metge i els adults poden actuar amb justícia (la tesis de Pelagi), sinó que
cal admetre la fonamental importància de la creu de Crist per la justificació i salvació.
7. RESUM DEL CAPÍTOL VII
De la mateixa manera que Pelagi va defensar la bondat de la naturalesa humana Agustí

es proposa defensar la creu de Crist. Però Pelagi enraona sobre la possibilitat i
impossibilitat i no sobre un estat de realitat o no, així, els passatges de la Escriptura que
parlen del pecat, es refereixen a fets (realitat i no possibilitat), i aleshores res diuen
d’allò que hagués pogut ser, de la possibilitat. Pelagi afirma que no està dient que pugui
o no haver un home que peca, sinó que es refereix a la pura possibilitat que un home
pugui pecar. Però de la possibilitat (de un home que no peca) no es pot deduir la
inexistència del mateix home que no peca.
8. RESUM DEL CAPÍTOL VIII
Un nen sense baptisme no pot entrar en el Regne, perquè aniria en contra de les
conseqüències del pecat generalitzat que condueix a la mort que està difosa per tot arreu
a causa del mateix pecat.
9. RESUM DEL CAPÍTOL IX

10
Si el primer pecat de Adan fos només un mal exemple, hauria de considerar-se Abel
com el primer just i no Crist; sense la justificació de la creu de Crist, els injustos ho
serien per la seva pròpia voluntat i no per la impossibilitat de atènyer la justícia, però
així no es podria explicar la culpabilitat a partir de una naturalesa determinada si esta
naturalesa està feta així o no de un’ altra manera, perquè la persona no seria culpable.
10. RESUM DEL CAPÍTOL X
En un diàleg imaginari amb un interlocutor que en realitat no nega que el home pugui
ser just per la gràcia de Déu, també Pelagi es posa de la part de aquells que neguen la
possibilitat d’un home de trobar-se sense pecat (ell mateix afirma que hi pot haver un
home sense pecat també a causa de l’acció de la gràcia).
11. RESUM DEL CAPÍTOL XI
Agustí s’adona que Pelagi no negava la gràcia en general, però una gràcia que està
separada completament de la naturalesa i sobre tot de la oportunitat de sanar i portar a
perfecció aquesta naturalesa; les qualitats naturals de determinades accions venen
admeses relativament a éssers diferents (per part de Pelagi) sense prendre en
consideració mai la gràcia.
12. RESUM DEL CAPÍTO XII
Pelagi admet que son inevitables alguns pecats i que seria oportú no posar-los en
evidència si son inevitables, sense veure que la intenció de la llei que prohibeix és fer-
nos recórrer a la gràcia.
13. RESUM DEL CAPÍTOL XIII
Agustí creu justa la afirmació de Pelagi que el qui no està sense pecat ha de mirar la
seva pròpia negligència personal però a condició que demani a Déu de ajudar-lo en
aquesta situació de negligència personal.
14. RESUM DEL CAPÍTOL XIV
La crítica dels adversaris de Pelagi segon els quals no es fa menció en la Escriptura de

homes sense pecat és acceptada per Agustí en el sentit que no es pot esbrinar amb la
màxima precisió el sentit de unes paraules que se utilitzen per expressar un pensament, i
pel fet que «no pot pecar» s’hauria de interpretar amb «no ha de pecar».
11
15. RESUM DEL CAPÍTOL XV
Pelagi interpreta un passatge de San Jaume sobre la impossibilitat del domini de la

llengua com si, dominant altres coses més rellevants i aparentment més potents, no
fóssim capaços de dominar aquest membre tant petit, aleshores el domini de la llengua
és reduït a un acte de control i de autodomini respecte a fer veure una cosa a un altre. En
realitat Pelagi després posa la llengua exactament davant a totes aquestes coses que
semblaven més difícil per dominar, i així es contradiu. El veritable significat de la
afirmació de San Jaume és que cap home ho pot fer, és a dir, cap home sense la força de
la gràcia.
16. RESUM DEL CAPÍTOL XVI
El mateix Sant Jaume diu que la veritable saviesa que domina la llengua té un origen
celestial, i que si algú no la té que la demani a Déu.
17. RESUM DEL CAPÍTOL XVII
La pregunta que dirigeix ara Agustí a Pelagi és si tots aquells que viuen ja aquí segon
l’Esperit i no segon la carn ho poden fer sols o necessiten de la gràcia de Déu. Pelagi
proposa de sanar la ignorància amb el fi de evitar els pecats que de esta venen però no
esmenta la ajuda al enteniment personal per poder conèixer allò que demana el Senyor:
una persona pot voler i no poder, obrar sense conèixer.
18. RESUM DEL CAPÍTOL XVIII
Pelagi admet que no és suficient la voluntat del home per esborra els pecats i que és
necessari recórrer a la pregària per demanar perdó, però no diu res sobre la ajuda que
necessita per no pecar, quan la mateixa oració dominical proposa la ajuda de Déu per
perdonar els pecats i per no caure en el pecat.
19. RESUM DEL CAPÍTOL XIX
Pelagi creu que el pecat no té substància i que aleshores quelcom insubstancial no pot
canviar la nostra naturalesa, però, ¿no està en la Escriptura la invocació a sanar l’ànima?
¿Com s’hauria viciat allò que necessita curació si res dolent va ser creat per Déu? Si el
12
pecat segon Pelagi és el acte de cometre un mal aleshores no es podria entendre la crida
de ajut per la curació de l’ànima.
20. RESUM DEL CAPÍTOL XX
Agustí es pregunta com es podria conciliar la afirmació de Pelagi sobre la

insubstancialitat del pecat amb la missió de Jesús que salva del pecat; encara que no
sigui substància, per analogia si la substància és el menjar que alimenta el nostre cos, el
no-menjar, que no és substancial, perjudica el funcionament del cos mateix. Així, encara
que no sigui substancial, el pecat allunya del bé, de Déu.
21. RESUM DEL CAPÍTOL XXI
Diu Pelagi que el pecat personal no ve de una malaltia general que va afectar a la
naturalesa en general perquè no seria just imputar a una persona una acumulació de
pecats que determinen la seva situació pecadora fora de la seva voluntat: no seria
adequat castigar el pecat amb la atribució de molts pecats, així que aquesta debilitat no
pot venir que de una condició personal. Pelagi sembla conèixer el primer home i afirmar
amb seguretat que els següents homes es comportarien millor que el primer, quan en
realitat tenim el testimoniatge de la feblesa estructural del nen i de l’home en general.
22. RESUM DEL CAPÍTOL XXII
En aquest capítol Agustí reflexiona sobre el fet que el càstig del pecat no
necessàriament és matèria de pecat si sembla que el pecador està afeixugat amb el
compliment de determinades penes. La veritat és que no obstant el càstig l’home
tendeix a vegades a caure un’ altra vegada, i així pot ser condemnat més greument.
23. RESUM DEL CAPÍTOL XXIII
El abandonament de una persona per part de Déu no pot prescindir de la llibertat

d’aquesta persona, però aquesta llibertat per poder triar necessita de la gràcia en quant
que està marcada per una certa concupiscència que no l’ajuda a decidir lo millor per ella
(cosa que no veu Pelagi pel qual tot és lliure albir). Per Agustí és inexplicable el silenci
de Pelagi sobre la Gràcia, sobre aquesta força que dota l’home de paciència i de
capacitat per superar els obstacles i les temptacions.
24. RESUM DEL CAPÍTOL XXIV

13
També per al Senyor, en la seva naturalesa humana, el naixement va ser obra de la

misericòrdia, però el morir va ser una entrega lliure i amorosa de la seva vida, així que
no es pot justificar que la mort de Jesús va passar per la semblança amb la nostra
situació pecadora i com conseqüència d’ella, perquè Ell no tenia pecat. Sembla que pel
lliure albir la mort en creu de Jesús no és necessària: però el Fill de Déu va morir perquè
va entregar la vida quan nosaltres morim com a conseqüència del pecat, i no que Aquell
sense pecat mor també i aleshores la nostra naturalesa és completament integra. Pelagi
oblida també el valor instructiu i pedagògic de alguns mals que podem ser transformats
en ocasió de creixement en santedat.
25. RESUM DEL CAPÍTOL XXV
En aquest capítol Agustí subratlla la importància de la oració més que de la

argumentació i contrastació racional: tenim massa la temptació de trobar arguments per
contrastar les opinions equivocades que buscar els mitjans saludables per no caure en el
error. En la situació de pecat i caiguda hem de invocar constantment la misericòrdia
però segurament lo ideal hagués sigut no caure en aquest estat, encara que haguéssim
necessitat sempre i en tot cas la misericòrdia i la gràcia de Déu.
26. RESUM DEL CAPÍTOL XXVI
Pelagi només adverteix la necessitat de la gràcia per haver pecat, després de haver pecat,
i no abans de pecar o per no caure en el pecat. La naturalesa humana és comparada a
una persona sana que només ha de cridar al metge quan s’ha ferit. Però el metge
celestial cura també perquè no tornem a caure i no només després de la caiguda puntual;
el metge terrenal no cura cap pacient amb uns medicaments que hagi inventat ell,
utilitza allò que ha creat Déu; així com el ull sa no pot veure els objectes sense l’auxili
de la llum l’home sa no pot viure sense l’ajuda divina de la justícia.
27. RESUM DEL CAPÍTOL XXVII
Pelagi planteja que un dolor no pot ajudar contra un altre dolor i que el fet de percebre’s
sense pecat és un remei contra la supèrbia, però en el primer cas es pot dir que una plaga
i una punció quirúrgica condueixen a la superació del dolor i en segon que aleshores no
seria tan absurd que existeix el pecat encara que no tingui la finalitat de fer veure a
l’home la seva supèrbia. Encara que les coses vagin be, Agustí no veu justificat el fet de
14
enorgullir-se i pensar que tot allò bo ve només de nosaltres mateixos: alguna caiguda,
probablement una ajuda del mateix Déu, a vegades ens recorda que som necessitats.
28. RESUM DEL CAPÍTOL XXVIII
Agustí distingeix entre la intervenció «pedagògica» de Déu per curar l’orgull personal i
el fet que hom ha de caure en el pecat per no tornar a pecar. Precisament alguna caiguda
(en el pecat) pot tenir aquest efecte «benèfic», el pecat curat con el pecat, com la febre
es cura amb calors medicinals i els verins s’eliminen amb verins.
29. RESUM DEL CAPÍTOL XXIX
Sense raó Pelagi vol separar el pecat de la supèrbia i després afirmar que tot pecat és
supèrbia; Pelagi interpreta erròniament la afirmació «principi de tot pecat és la
supèrbia»: ella és segurament un pecat molt greu que subsisteix per sí mateix
independentment dels altres pecats i que s’introdueix i sobrevé en les bones obres.
30. RESUM DEL CAPÍTOL XXX
Pelagi confon la voluntarietat del acte pecaminós i la conseqüent imputabilitat de la

culpa i la possibilitat de no pecar amb la feblesa de la voluntat humana, la misericòrdia
amb el pecador i la dificultat de no pecar. Segon Pelagi si un pecat no és meu no sóc
culpable i si és meu, el puc evitar, separant així absolutament el àmbit de la possibilitat
del àmbit de la voluntat.
31. RESUM DEL CAPÍTOL XXXI
Si no ens alegrem després de unes accions bones podríem tornar a caure en aquell pecat
de la supèrbia que semblava vençut en el mateix moment que reconeixem que hem
pogut evitar ser tants contents per les nostres bones accions apartant a Déu. Agustí
descriu amb paraules commovedores l’acció d’un Déu que se anticipa per a buscar la
nostra salvació, ens acompanya i segueix per a que seguim amb més forces, que ens
prevé amb la Seva Gràcia perquè vivim amb Ell sempre perquè sense Ell res podem fer.
32. RESUM DEL CAPÍTOL XXXII
Com ja dit abans, Agustí reconeix que en la facilitat de l’èxit de moltes obres bones pot
intervenir Déu perquè no s’enorgulleixin. Seguir els mandats i els camins, la voluntat i
15
els plans de Déu, no anul·la el lliure albir, sinó son de profit al voler humil que reconeix
la insuficiència de la seva pròpia voluntat.
33. RESUM DEL CAPÍTOL XXXIII
Per Agustí el fet de ser completament innocent no iguala l’home amb Déu: si l’home no
tingués pecat, no es podria dir que per això fos com Déu, perquè una cosa és la criatura i
un’ altra el Creador.
34. RESUM DEL CAPÍTOL XXXIV
Segon Pelagi no hi hauria cap orgull en dir que no tenim pecat, a prescindir que
realment ho tenim o no; s’hauria de veure si som pecadors o no, però, encara que no ho
fóssim, també no seria superb dir que aquesta és la nostra situació. Per suposat que la
humilitat no pot anar amb la falsedat, però la veritat està en la afirmació de Sant Joan
que diria el fals aquell que afirma de no tenir pecat. Pelagi exagera les forces de la
naturalesa, i no reconeix la identitat del creador con el salvador de la naturalesa. No es
pot separar la lloança al creador de la nostra naturalesa i de tot allò que existeix de la
condemna del mal i dels vicis i del reconeixement del poder curador i salvador de la
misericordiosa gràcia divina. Pelagi reconeix la misericòrdia només pel perdó dels
pecats comesos, i així menysprea la oració per no caure en temptació i resistir a ella.
35. RESUM DEL CAPÍTOL XXXV
Pelagi relaciona els relats bíblics de la caiguda en el pecat a exemples pedagògic que
ensenyen de no sumir-nos en la desesperació de no pecar i de no tenir la seguretat de no
pecar; però aquests relats ensenyen la humilitat de la penitència i encoratgen la nostra
esperança en aquestes caigudes. Pelagi lliga la mort sense pecat al fet que hom va passar
tota la vida sense pecar (com a mínim en la fase de apropament a la mort) i la mort amb
pecat amb la condemnació generalitzada que seria injusta, però descuida la pregària dels
justos que també demanen ajuda a Déu.
36. RESUM DEL CAPÍTOL XXXVI
Pelagi proposa una llista de homes i dones que han viscut sense pecat, però, llevat de la
Mare de Déu, hauríem més de creure a les paraules de Sant Joan que vinculen
l’afirmació de que algú no te pecat a la falsedat.
16
37. RESUM DEL CAPÍTOL XXXVII
Pelagi es fixa en el fet que l’Escriptura sovint no diu res sobre els pecats i els mèrits,
però en el cas dels homes sants fa veure que de la mateixa manera que s’esmenten les
accions bones, s’haurien d’esmentar també les dolentes (que no hi son). Però ens
hauríem de preguntar segon aquest raonament si totes les persones que acompanyaven
la entrada de nostre Senyor en Jerusalem eren bones i el perquè la Escriptura no diu res
dels sentiments negatius que segur animaven algunes d’aquestes. Aquesta objecció
Pelagi la supera portant la discussió al context dels primers quatre homes, dels quals
s’esmenten alguns pecats però d’alguns altres no es diu res: seria el signe de que si es fa
esmenta dels pecats d’alguns i d’altres no, que aquests últims realment no tenien.
38. RESUM DEL CAPÍTOL XXXVIII
Quan Pelagi observa que no s’esmenten els pecats d’alguns perquè no hi eren, s’oblida
de la seva mateixa objecció sobre la impossibilitat d’enumerar tots els pecats a causa del
gran nombre d’homes. Amb uns pocs i significatius exemples la Escriptura ens crida la
atenció sobre el problema del pecat. Els veritables justos en la Escriptura acaben per ser
així aquells que lluitaren amb les seves forces i amb la gràcia de Déu contra les
inclinacions dolentes i les temptacions però de ninguna manera els perfectes, aquells
sense pecat.
39. RESUM DEL CAPÍTOL XXXIX
Pelagi acaba afirmant un cert «literalisme»: s’ha de creure en que hi havien uns justos
absolutament sense pecat, com està escrit, i no es pot creure en quelcom que no està
escrit (com que hi havia un cert pecat en persones que en l’Escriptura no ho tenen).
Agustí posa en evidència que la experiència personal porta a creure coses fora dels
escrits que estan fonamentades amb una certa veritat i que això ho fa també un
ensenyament correctament rebut.
40. RESUM DEL CAPÍTOL XL
Per Pelagi Crist és un model de vida, no una font de gràcia que possibilita les nostres
accions; nosaltres amb Agustí ens preguntem si, capaços com som de fer moltíssimes
coses, realment lo que necessitem és un mer exemple, aleshores arribaríem amb el lliure
17
albir i amb la llei natural a obrar i viure rectament. Crist no és només fi de la llei, és el
salvador de la naturalesa viciada per la justícia de tot creient.
41. RESUM DEL CAPÍTOL XLI
Com en una ciutat on hi ha un mestre que ensenya lletres quan diem que «ensenya a tots
les lletres» indiquem que tothom aprèn passant pel seu ensenyament (i no que tothom
passi per la seva escola), de la mateix manera ningú és justificat sense la santificació de
Crist: el «tots» que utilitza Pelagi per dir que només els qui creuen en Crist purificant-se
amb el baptisme es salven, en realitat no te que veure amb la única possibilitat de
salvació que passa per creure en Crist (la gràcia mou la voluntat a adherir-se a la
Persona del Crist i al baptisme, i s’entén que a partir d’aquesta decisió entra en joc el
«tots»).
42. RESUM DEL CAPÍTOL XLII
Pelagi no escapa de la afirmació sobre el pecat generalitzat, sinó que interpreta que la
atenció s’hauria de dirigir a com l’home podria ser (la possibilitat de no pecar) i no com
és (pecador); ara, una condició de absència de pecat, en casos puntuals de sants, es
podria donar amb la acció de la gràcia, amb la curació de la voluntat i el enfortiment
amb els dons de l’Esperit: per això s’ha de confessar el creador juntament amb el
redemptor.
43. RESUM DEL CAPÍTOL XLIII
És veritat, com diu Pelagi, que Déu (bo i just) va crear l’home capaç de mantenir-se en
la innocència si hagués volgut, però l’home va caure, com aquell atacat per lladres en el
camí, i, ferit, va necessitar d’unes cures; Déu no demana així coses impossibles, demana
que fem lo que podem con respecte a quelcom que Ell ens proposa i que demanen ajuda
per allò que no podem arribar a fer. Si Pelagi diu que allò que pertany a la mateixa
potència natural de l’home no és obra de la voluntat, Agustí respon que a raó la justícia
de l’home que procedeix de la condició natural no és fruit de la voluntat, però que amb
l’ajuda de la gràcia la voluntat malalta podrà aconseguir allò que no podia a causa del
pecat.
44. RESUM DEL CAPÍTOL XLIV

18
Pelagi diu que no està interessat a esbrinar si van haver-hi o no homes amb o sense
pecat, sinó explorar la possibilitat que existeixin homes sense pecat. Agustí li concedeix
que hagin pogut existir justos, però no sense la gràcia de Déu. No és només una qüestió
de «impressió» la que suscita la possibilitat de la justificació al marge de la creu de
Jesucrist, és el centre mateix de la qüestió, perquè només amb la gràcia de la creu de
Crist és possible que el home no caigui en el pecat.
45. RESUM DEL CAPÍTOL XLV
Per a Pelagi la possibilitat, el poder, pertany a la naturalesa, aleshores està en un àmbit

diferent del lliure albir, està separada d’ell. Fa l’exemple de la facultat de parlar: hom té
aquesta potència de la naturalesa, aquesta possibilitat, però senzillament pot decidir de
parlar o de no parlar. La facultat de parlar seria una cosa que es posseeix sempre, una
cosa que no depèn de la voluntat lliure, però ens podem trobar desproveïts d’aquesta
facultat tan natural i tan òbviament posseïda no només per amputació de la llengua.
Aleshores encara que voléssim parlar no podríem, així que no hi ha independència i
incomunicabilitat entre la possibilitat i la voluntat, entre la potència i l’acte, com si la
possibilitat pertanyés separadament a la naturalesa i la voluntat a la llibertat humana.
46. RESUM DEL CAPÍTOL XLVI
Pelagi oposa massa la necessitat natural al lliure albir i a la deliberació de al voluntat: la

nostra naturalesa ens mou a la felicitat i nosaltres mateixos la desitgem, i en Déu no es
pot dir que el amor de la justícia no és un acte de la voluntat, sinó de una necessitat
natural, perquè no pot voler pecar.
47. RESUM DEL CAPÍTOL XLVII
Pelagi separa la possibilitat de l’acte, amb una argumentació una mica contra-intuïtiva:
separa la possibilitat de veure, sentir, olorar del fet de veure, sentir, olorar com si
aquesta possibilitat fos una cosa que no ens pertany i fos estranya a nosaltres, que
només tindríem el fet de veure, sentir, i olorar. De la mateixa manera estan relacionades
la possibilitat com a condició de la naturalesa amb el fet concret de posar en acte amb la
voluntat la capacitat natural, en el sentit que a vegades la voluntat no pot fer
determinades coses. També subratlla Agustí que si el poder o no poder no està
19
completament en les nostres mans i es presenta com una necessitat natural, aleshores no
s’explica com ens passen tantes coses que la nostra voluntat no vol (Agustí fa l’exemple
del sentir: si el poder o no poder sentir és una necessitat natural però no volem sentir
determinades coses, no s’explica com és que la sentim igual).
48. RESUM DEL CAPÍTOL XLVIII
Pelagi distingeix entre el no pecar com cosa nostra, fet de la lliure voluntat i el poder no
pecar com quelcom que no depèn de nosaltres, però en el mateix temps la naturalesa es
veu defectuosa i ferida (aleshores seria complicat afirmar la possibilitat de no pecar com
quelcom efectivament realitzable) i també atribuir-nos el fet de no pecar com a mèrit del
nostre propi esforç personal.
49. RESUM DEL CAPÍTOL XLIX
A la observació feta per Pelagi que hom pot pecar o no, Agustí respon amb l’exemple
de la felicitat: quin podria voler ser infeliç? Amb un embolic verbal Pelagi fa veure que
nosaltres desitjaríem no poder no pecar, però que no podem no poder no pecar: està clar
que pequem si volem, però de aquí a afirmar que tenim la possibilitat de no pecar
inherent a la mateixa naturalesa significaria no reconèixer les ferides que té aquesta
naturalesa. Si la naturalesa fos integra i perfecta, es podria dir que, volent o no, aquell
que pertany a aquesta naturalesa té la possibilitat de no pecar independentment de la
seva voluntat, però la naturalesa va ser afectada pel pecat.
50. RESUM DEL CAPÍTOL L
Pelagi posa l’accent sobre la inseparabilitat de la voluntat de la naturalesa a la qual

pertany: hom feria perfectament allò que vol, allò que està en la seva naturalesa, però
sovint és prou evident que hi ha una facultat de decisió que no està vinculada prou
inseparablement a la naturalesa; seria insostenible defensar, com Pelagi, la possibilitat
de no pecar com quelcom inherent a la naturalesa, excloent la gràcia de Crist i afirmant
la auto-justificació de la naturalesa humana.
51. RESUM DEL CAPÍTOL LI
Pelagi defensa la bondat de la creació amb la bondat de Déu, que és el creador; la gràcia
de Déu estaria ja present com do gratuït en el moment de la creació (el home fa lo que
vol i no fa lo que no vol) i la perfecta condició de criatura de l’home no podria,
20
perfectament creada, desitjar quelcom que no pot ser realitzat, no podria sentir el anhel
de una perfecció introbable. Pelagi oblida que entre la creació originaria i la situació
actual ha passat l’esdeveniment del pecat original i que en realitat hom pot voler encara
que no pugui.
52. RESUM DEL CAPÍTOL LII
Per defensar l’argument de la estricta relació entre la naturalesa i la voluntat que pertany
a aquesta naturalesa, Pelagi porta l’exemple del baptisme i de la carn respecte a la
possibilitat de no pecar fent gairebé veure que els no batejats no estan a dins de la
naturalesa humana: tant als batejats com als no batejats, en efecte, la carn pot induir al
pecat; d’aquesta manera sembla que Pelagi vol negar l’efecte evident de la gràcia que
obra en una naturalesa que ell admet ser viciada (com en el cas del no batejat).
53. RESUM DEL CAPÍTOL LIII
Agustí segueix amb unes afirmacions bíbliques sobre la relació entre la carn i els
batejats en ordre a les característiques de la naturalesa, és a dir si realment la naturalesa
pot fer sola allò que la gràcia li ajudaria a fer. Posa en evidència com s’indiqui en
l’Escriptura no la corrupció de la naturalesa sinó tot aquell conjunt de inclinacions
dolentes que dificulten el desplegament de la seva bondat. Agustí distingeix entre la
substància del cos (bona) i els vicis carnals (dolents), que representen aquella
desobediència voluntària que va vulnerar la naturalesa, i per la qual s’ha de buscar una
gràcia que no pertany a les coses d’aquest mon com quelcom més.
54. RESUM DEL CAPÍTOL LIV
No serveix que Pelagi trobi en Sant Pau la definició de les obres de la carn com
quelcom que no és idèntic a la substància corporal, perquè s’entén que el metge és
necessari per curar la malaltia de la concupiscència i no la naturalesa sencera. També el
fet que argumenti que no es poden oposar dos bens creats per Déu bo (la carn i l’esperit)
no serveix molt, de moment que també el fred i la calor s’oposen però també son creats;
de fet, dos coses contràries no necessàriament s’han de combatre mútuament sinó que
poden conviure harmònicament (mitjançant la gràcia). També cal dir que dos coses
creades per Déu (bo), seguint el seu mateix raonaments, com podrien ser oposades entre
elles? Pelagi es veu obligat a canviar la perspectiva segon parli d’un batejat o no per
salvar l’idea de la bondat de la naturalesa: el bateig seria condició suficient per estar
21
segurs de tenir l’auxili necessari per fer el be, quan tenen la mateixa naturalesa un
batejat i un no batejat.
55. RESUM DEL CAPÍTOL LV
Sant Pau no acusa la substància de la carn, sinó les inclinacions vicioses del cos. El
home no necessita només la indulgència i la remissió de les culpes passades, sinó la
fortalesa i el vigor per no tornar a caure. No es pot minimitzar el clam del cristià a la
gràcia de Jesucrist, perquè, encara que internament estimi i vulgui practicar els
manaments, li falta la força suficient per fer-ho.
56. RESUM DEL CAPÍTOL LVI
En una afirmació Pelagi sembla admetre que hi ha una distinció entre la substància de la
carn i les obres de la mateixa, així que la concupiscència carnal que condueix al pecat
no ve de la naturalesa de la carn, sinó de les tendències pecaminoses.
57. RESUM DEL CAPÍTOL LVII
Aquells que estan de baix de la llei viuen amb el temor del càstig en un regim de
amenaça: no només no son lliures per estimar la justícia, son ells també afectats pel
desig del pecat. Precisament és aquest últim punt (el desig de pecat) pel qual hem de
invocar la gràcia que, encara siguem lliures en el nostre home interior, afecta als qui
viuen de baix de la llei i als qui viuen en l’esperit i estimen la justícia.
58. RESUM DEL CAPÍTOL LVIII
Sembla que els pelagians, convençuts del poder de la seva voluntat, no facin seves
completament les paraules de Sant Jaume que invita a resistir contra el diable per fer-ho
fugir: la objecció feta pels adversaris dels pelagians que el diable va en contra de
nosaltres (i que aleshores tindríem un obstacle objectiu per realitzar el be que estaria en
les nostres capacitat fer segon l’exercici de la nostra bona voluntat) troba una resposta
que descarta l’auxili de la gràcia per resistir en aquesta lluita.
59. RESUM DEL CAPÍTOL LIX
És evident com Agustí no vol desacreditar personalment el «adversari» i es preocupa de

defensar la veritat perquè es pugui realitzar el do de Déu: posa en evidència els
moments en els quals Pelagi oculta la gràcia quan hagués pogut fer esment d’ella,
22
encara que sovint la gràcia apareix com implícita en algunes afirmacions. Però, a causa
d’aquesta falta de manifestació del poder de la gràcia, no queda més remei que fer veure
la equivocació de la doctrina. Pelagi diu que hi ha la possibilitat de estar sense pecat,
però no explicita com.
60. RESUM DEL CAPÍTOL LX
Agustí no evita la discussió del desig sobre la possibilitat de viure sense pecat, sobre tot
si s’ha de realitzar en el més enllà, encara que en el fon en aquesta vida li agradaria no
tenir que posar la qüestió d’aquesta possibilitat: sobre tot al final de la vida gairebé tots
(i aquesta és la realitat) implorem la gràcia de Jesucrist amb les paraules del parenostre.
61. RESUM DEL CAPÍTOL LXI
Pelagi cita fons de autors cristians per trobar arguments per la seva doctrina. Entre ells
hi ha una afirmació sobre el fet que el «Mestre de la virtut» es va fer semblant a l’home
per fer-li veure, amb la seva victòria contra el mal, com es pot vèncer el pecat, que cal
interpretar adequadament: Déu no es va encarnar en carn de pecat, no necessitava
vèncer cap pecat. Un’ altra afirmació diu que aquest «Mestre de la virtut» va ser
exemple de com, frenant els desitjos de la carn, el pecat fos un acte lliure i voluntari. En
aquest cas cal dir, com abans, que Déu Encarnat no tenia cap desitjos carnals, sinó una
semblança de la carn de pecat.
62. RESUM DEL CAPÍTOL LXII
Un’ altra frase agafada de Sant Hilari conté la relació entre la puresa de cor i la
perfecció de l’esperit amb la possibilitat de contemplar la naturalesa immortal de Déu;
en aquest cas, Agustí no te cap inconvenient a acceptar-la si s’afegeix «per la gràcia de
Déu» i no només pel lliure albir. Pelagi cita Job en la seva ascesi, sense veure que una
cosa és no sentir les suggestions del mal i un’ altra no consentir en elles: la pràctica de
la justícia és una lluita interna contra el enemic.
63. RESUM DEL CAPÍTOL LXIII
Un’ altra vegada Pelagi intenta proposar els models de vides irreprensible de
l’Escriptura (Zacaries i Isabel) per argumentar la possibilitat d’uns justos que han viscut
sense pecat, però un’ altra vegada no esmenta la gràcia de Déu per nostre Senyor
Jesucrist. Déu prepara també la voluntat dels homes, no només li dona la possibilitat de
23
posar en pràctica aquesta voluntat. La Santa Església també, en les paraules de Sant
Ambrosi, està feta per la naturalesa feble dels homes, que des de el principi van rebre el
pecat de Adan.
64. RESUM DEL CAPÍTOL LXIV
Agustí no nega ni que el pecat no és substància, sinó acte dolent (Joan, bisbe de
Constantinoble, citat per Pelagi), ni que va ser promulgada la llei perquè el pecat no és
natural i procedeix del lliure albir; també Sixte, bisbe i màrtir de l’Església romana,
al·ludeix al «fer-se semblants a Crist» amb la gràcia, que permet la facultat de ser fills
de Déu adherint-se a Crist després de la recepció del do.
65. RESUM DEL CAPÍTOL LXV
Els «nets de cor» que cita Sant Jeroni representen el nostre ideal de purificació i
d’alliberament al qual tots aspirem, però no és una situació actual.
66. RESUM DEL CAPÍTOL LXVI
Per Agustí l’Esperit Sant ens és donat per Aquell que ha pujat a dalt dels cels, perquè
estem ferits pel vici (i no la naturalesa) que ens empeny a una certa necessitat de pecar;
arribarà un moment, però, en el qual per la gràcia de Jesucrist se ens tornarà la llibertat
plena.
67. RESUM DEL CAPÍTOL LXVII
Pelagi agafa també unes afirmacions del mateix Agustí. Una sobre el lliure albir que en
realitat posa en evidència que ningú peca en allò que és inevitable, i que el pecat
existeix i que tanmateix és evitable; el tema és que el pecat és evitable amb la gràcia i
que quan és inevitable cal demanar el mateix ajut de la gràcia per no tornar a caure.
Segon Agustí pot haver-hi caiguda per ignorància i per feblesa, però si tot això vingués
de la mateixa naturalesa, a cap home seria imputable cap pecat. En la nostra condició de
pecat tenim les determinacions de la ignorància i de la dificultat: de la primera ens ve
l’error que ens envileix, de la segona el turment que ens afligeix, i aquesta és la situació
de l’home pecador, i no de la naturalesa de l’home creat per Déu. En aquest estat, la
única acusació, segon Agustí, podria ser la negligència en esbrinar allò que no sabem i
el rebuig del Metge que vol sanar la nostra vida. Agustí torna a proposar la distinció
24
entre la naturalesa sortida de les mans del creador (un ser creat innocent), i la naturalesa
heretada del primer home culpable.
68. RESUM DEL CAPÍTOL LXVIII
Agustí proposa que s’hagin d’exhortar els cristians sobre tot en la oració suplicant de la
gràcia més que en una voluntarista conducta de vida irreprensible, per a que agraeixin a
Déu per allò que li va be i demanin la Seva ajuda en les dificultats.
69. RESUM DEL CAPÍTOL LXIX
Agustí remarca que Déu, en la Seva bondat, no demana coses impossibles que no siguin
fàcilment complibles amb la caritat: aquesta virtut infosa com un do en nosaltres ens fa
més lleugera la càrrega. Allò mandat per l’amor no pot ser feixuc, perquè amb una vida
que centra tot el cor i l’ànima en el Senyor no pot resultar difícil complir uns preceptes
d’amor. Si hom no estima li serà feixuc, però si hom estima li serà lleuger.
70. RESUM DEL CAPÍTOL LXX
Els graus de la caritat son els mateixos que els graus de la justícia: la caritat incoada és
la justícia dels principiants, la avançada és la dels proficients, la gran és la justícia gran i
la perfecta és la justícia perfecta. La caritat ve de la puresa de cor, de la bondat de la
consciència i de la sinceritat de la fe; es sorprèn Agustí que una virtut tan gran i
important no es pugui desenvolupar més fora d’aquesta vida, però reafirma amb
seguretat que encara es mantingués estable, en la seva perfecció, sense créixer, això
seria possible només amb la gràcia de Déu per mediació de nostre Senyor Jesucrist que
amb el Pare i l’Esperit Sant te en comú la eternitat i la bondat.
25
BIBLIOGRAFIA
SAN AGUSTÍN, De la naturalesa y de la gracia, en Obras de Agustín,

Tomo VI, Tratados sobre la Gràcia, Madrid: BAC, 1949, 820-941.
26

De Natura Et Gratia

Uploaded by

Document Information

Copyright

Available Formats

Share this document

Share or Embed Document

Sharing Options

Did you find this document useful?

Is this content inappropriate?

Copyright:

Available Formats

De Natura Et Gratia

Uploaded by

Copyright:

Available Formats

FACULTAT DE TEOLOGIA DE CATALUNYA

ASIGNATURA: ANTROPOLOGIA TEOLÒGICA II

PROFESSOR: JOSEP MARIA TURULL

ALUMNE: MATTEO BORDIGNON

1. RESUM DEL CAPÍTOL

2. RESUM DEL CAPÍTOL

3. RESUM DEL CAPÍTOL

4. RESUM DEL CAPÍTOL

5. RESUM DEL CAPÍTOL

6. RESUM DEL CAPÍTOL

7. RESUM DEL CAPITOL

8. RESUM DEL CAPÍTOL

9. RESUM DEL CAPÍTOL

10. RESUM DEL CAPÍTOL

11. RESUM DEL CAPÍTOL

12. RESUM DEL CAPITOL

13. RESUM DEL CAPÍTOL

14. RESUM DEL CAPÍTOL

15. RESUM DEL CAPÍTOL

16. RESUM DEL CAPÍTOL

17. RESUM DEL CAPÍTOL

18. RESUM DEL CAPÍTOL

19. RESUM DEL CAPÍTOL

20. RESUM DEL CAPÍTOL

21. RESUM DEL CAPÍTOL

22. RESUM DEL CAPÍTOL

23. RESUM DEL CAPÍTOL

24. RESUM DEL CAPITOL

25. RESUM DEL CAPÍTOL

26. RESUM DEL CAPÍTOL

27. RESUM DEL CAPÍTOL

28. RESUM DEL CAPITOL

29. RESUM DEL CAPÍTOL

30. RESUM DEL CAPÍTOL

31. RESUM DEL CAPÍTOL

32. RESUM DEL CAPÍTOL

33. RESUM DEL CAPÍTOL

34. RESUM DEL CAPÍTOL

35. RESUM DEL CAPÍTOL

36. RESUM DEL CAPÍTOL

37. RESUM DEL CAPÍTOL

38. RESUM DEL CAPÍTOL

39. RESUM DEL CAPÍTOL

40. RESUM DEL CAPÍTOL

41. RESUM DEL CAPÍTOL

42. RESUM DEL CAPÍTOL

43. RESUM DEL CAPÍTOL

44. RESUM DEL CAPÍTOL

45. RESUM DEL CAPÍTOL

46. RESUM DEL CAPÍTOL

47. RESUM DEL CAPÍTOL

48. RESUM DEL CAPÍTOL

49. RESUM DEL CAPÍTOL

50. RESUM DEL CAPÍTOL

51. RESUM DEL CAPÍTOL

52. RESUM DEL CAPÍTOL

53. RESUM DEL CAPÍTOL

54. RESUM DEL CAPÍTOL

55. RESUM DEL CAPÍTOL

56. RESUM DEL CAPÍTOL

57. RESUM DEL CAPÍTOL LVII..............................................................18

58. RESUM DEL CAPÍTOL

59. RESUM DEL CAPÍTOL

60. RESUM DEL CAPÍTOL