Tema 1.

El saber filosòfic

1. L'ésser Humà: un animal que es fa preguntes

En què es diferencien les persones de la resta d'animals? Una possible resposta a aquesta
pregunta consisteix en que els animals actuen de manera instintiva seguint els impulsos de la
naturalesa mentre que les persones actuen de manera racional.

A diferencia del animals els éssers humans no tan sols vivim, sinó que, a més ens plantegem
preguntes sobre la nostra vida.

2. Mite i raó

2.1. Els mites intenten explicar la realitat

La necessitat que tenim els éssers humans de trobar respostes per a les nostres grans preguntes
apareixen totes les cultures, tant en el passat com actualment.

Un mite és una relació sagrada d'esdeveniments ocorregut fa molt temps en que certs éssers
sobrenaturals van dur a terme accions memorables que expliquen el món actual.

Els mites de la Grècia antiga han estat molt presents en la cultura occidental per la qual cosa tal
vegada són els més coneguts. A banda dels mites grecs, han existit llegendes semblants en
moltes altres cultures. Els mites apareixen a tots els pobles de la terra, ja que donen respostes
algunes de les grans preguntes que tots ens fem. Aquest mites ofereixen explicacions sobre temes
com ara l'origen del món, el sentit de la vida, l'aparició dels dels éssers humans sobre la terra,
l'aspecte de les plantes i els animals, els cicles de natura o la possibilitat que hi haja una vida
després de la mort.

3. L’origen de la filosofia

3.1. Els inicis del pensament racional

El pensament filosòfic va aparèixer quasi el mateix temps a tres indrets: a la Xina a l'Índia i a
Grècia. Cap al segle VI a.C. va sorgir per primera vegada un qüestionament racional de la realitat
més enllà de les tradicionals explicacions mítiques i sobrenaturals.
Es va desenvolupar el budisme a l'Índia i el turisme a la Xina
Les filosofies orientals es van diferenciar de la filosofia occidental per la seva concepció de l'ésser
humà i de la ment com per la seva visió de la natura. El pensament oriental molt tradicional i de
vegades influenciat per la mística la religió va evolucionar de manera diferent a la filosofia
occidental, per aquest motiu quan parlem de filosofia ens referim a l'occidental que va aparèixer a
Grècia.

3.2 La filosofia dels presocràtics

En el món occidental més enllà de les explicacions mítiques per a respondre a les preguntes es
feien van ser els filòsofs presocràtics. Aquests pensadors van sorgir al Mediterrani oriental cap al
segle VI a. C. i s'anomenen d'aquesta manera perquè van viure abans de Sòcrates.
Els viatges dels navegants grecs i la interacció amb pobles molt diferents van afavorir un àmbient
intel·lectual obert, propici per a la recerca racional i el qüestionament de les idees tradicionals.
Els presocràtics van ser els primers que en buscar respostes racionals, empraven únicament
raonaments basats en causes naturals.
El terme logos significa alhora raó i paraula. Per això els presocràtics van ser els primers que van
aconseguir passar del mite al logos. Ells van ser els primers que van intentar elaborar un discurs
racional sobre la realitat que mostrarà com són les coses i per què són d'aquesta manera. Es van
adonar que empra el logos implica canviar completament de perspectiva. El discurs del logos
comporta acceptar que la realitat és comprensible perquè obeeix a una normal racional i que per
tant pot ser explicada.

3.3. les preguntes sobre la natura.

Les principals preguntes que es plantejaven els per socràtics tenien a veure amb la natura.
La paraula grega per a referir-se a la realitat natural és físis. Per això els primers filòsofs també es
coneixen com “Els físics”. En observar el món que els envoltava, van advertir que la realitat està
canviant contínuament i que aquests canvis sembla que es produeixen de manera ordenada.
Pensaven que havia d'existir una causa profunda i comprensible que justificar la regularitat de la
natura i dels seus cicles. D'aquesta manera va néixer la filosofia. Per buscar els motius de l'ordre
natural aquests primers pensadors empraren únicament la raó.

4. Què és la filosofia?

4.1. L’amor per la saviesa.

El mot sophia en grec significa “saviesa”. A la Grècia antiga s'anomenava Sophos “savis” a la
persona que destacava pels seus coneixements en un camp concret. Filosofia en canvi significa
“amor a la saviesa”. La primera persona que van per aquest mot va ser Pitàgores un matemàtic i
pensador presocràtic. Pitàgores creia que la filosofia no consisteix a posseir la veritat sinó a sentir-
se atret per la veritat i a mirar d’assolila-la.

4.2. Els dos sentits de la filosofia.

Per aclarir què és la filosofia convé assenyalar que aquesta paraula és pot fer servir en dos sentits
diferents.
Com a disciplina acadèmica, la filosofia és un cos de coneixement. En aquest sentit la filosofia
inclou les teories i els sistemes elaborats per diversos pensadors al llarg del temps i també té el
significat de quan diem que algú estudia a la universitat.
Com a activitat, la filosofia consisteix a mirar de buscar respostes racionals per a les grans
preguntes que tots ens fem. Aquest és el sentit etimològic de l'expressió Amor a la saviesa, que
recull el desig de trobar les explicacions últimes per als nostres grans interrogants.
El filòsof Grec Aristòtil reflexionant sobre l'origen del pensament racional va firmar que la filosofia
comença amb la sorpresa. La filosofia ens fa reflexionar sobre qüestions que habitualment ens
semblen ordinàries o evidents.

El més important de la filosofia consisteix a plantejar-se preguntes i a intentar respondre-les de

manera racional. Sovint les respostes que s’hi En optés no han resultat satisfactòries. No obstant
el que realment té el valor de la filosofia és l'actitud d'indagació i la recerca racional de respostes.
L’actitud filosòfica implica també qüestionar-se la validesa del que acostumem a donar per fet de
manera habitual. A més la filosofia ens convida a reflexionar sobre unes qüestions com per
exemple “perquè actuen de la manera si ho fem?” o “Seria possible o desitjable comportar-se
d'una altra manera?” etc.

4.3. Una activitat racional, universal, radical i crítica.

Les respostes filosòfiques aspiren a ser racionals, universals, radicals i crítiques.

- La filosofia busca respostes racionals perquè rebutja en les explicacions basades en els mites o
en la tradició.
- La filosofia persegueix respostes universals perquè pretén que siguen explicacions globals. En
això es distingeix d'altres saber que s'interessen per àrees particulars de la realitat. En canvi
espira a un saber total que vaja més enllà de lloc on creta i específic.
- Les preguntes de la filosofia són radicals perquè intenten trobar les respostes últimes i el sentit
profund de les coses. No tan sols ens interessa explicar com és la realitat si no explicar perquè és
així.
- La filosofia es crítica perquè s'enfronta amb els opinions establertes.

Tenint en compte la seva aspiració saber racional, global, radical i crític, la filosofia es una tasca
inacabada. L'actitud filosòfica consisteix a qüestionar les respostes que altres han donat per
elaborar d'aquesta manera el nostre propi pensament.

5. Ciència i filosofia

5.1.En què es distingeixen les ciències de la filosofia?

Des de que va aparèixer el pensament racional a Grècia els passadors en plantejat tota mena de
preguntes relacionades amb l'univers, la natura i l'ésser humà. La filosofia no és distingia de la
Ciència, per la qual cosa és habitual trobar raonaments filosòfics i científics barrejats. Però el
sorgiment de la ciència moderna a occident va fer que la situació canviara del tot.
Durant els segles XVI i XVII a Europa es va produir una revolució científica. El treball de autors
com Kepler, Galileu i Newton van permetre establir un mètode nou i eficaç per estudiar les lleis de
la natura.

El mètode científic es basa en l'experiència, que serveix per comprovar si les nostres suposicions
sobre la realitat són certes o falses.

Aplicat l'experimentació els científics són capaços d'establir les lleis matemàtiques que governen
el comportament de natura. D'aquesta manera van sorgir diverses ciències empíriques com ara la
física o la química.

5.2. Podem prescindir de la filosofia?

Les Ciències van crear ràpidament un cos de coneixements on tota la comunitat científica i
estiguera d'acord, però a la filosofia sembla impossible trobar alguna cosa en la qual es puguin
posar d'acord tots els filòsofs.
El desenvolupament de la ciència moderna a partir del segle XVI permès oferir respostes precises
a moltes preguntes, aquestes preguntes que durant molt de temps es van considerar filosòfiques
ara es poden contestar aplicant el mètode científic.
La filosofia no s'ocupa de les qüestions a les quals es pot respondre de manera empírica.
D'aquest temes se n'ocupa la ciència que ens pot donar respostes precises aplicant el mètode
experimental.
I arribarà un dia en que les Ciències pogueren respondre totes les preguntes de filosofia es
quedaria buida sense res a estudiar i s'acabarien les eternes discussions entre els filòsofs.

5.3. La filosofia i el positivisme

Algunes persones han defensat justament aquesta posició extrema. El positivisme és un corrent
de pensament segons el qual l'únic coneixement verdader és el científic, perquè es pot comprovar
empíricament. Per als positivistes, la filosofia no té valor de significat, perquè és impossible fer
experiments per decidir la resposta correcta a les preguntes filosòfiques. La filosofia coma segons
aquest punt de vista és inútil i només serveix per confondre i desitjar-nos del verdader saber què
és el científic.
No obstant això el positivisme oblida que les persones tendim inevitablement a plantejar-nos
preguntes que no es poden contestar fent experiments. Aquestes grans preguntes que no es
poden eludir són precisament les qüestions filosòfiques. La filosofia es l'activitat que ens convida a
pensar per nosaltres mateixos per arribar a una resposta que provingui de la nostra pròpia raó.
La ciència fa experiments i formula lleis naturals per d'escriure el curs de la natura. La filosofia, en
canvi, no recorren la experimentació perquè s'ocupa d'un altre tipus de qüestions.
La filosofia continuarà sent útil i necessària Mentre els éssers humans tracten de respondre a
aquestes grans qüestions de manera racional.

6. Religió i filosofia

6.1. Què és la religió?

La gran varietat i diversitat de les regions que existeixen fa que oferir una definició de religió no
siga senzill. Dir que la religió s'ocupa de la divinitat no serà correcte és més adequat relacionar la
religió amb el concepte d’allò sagrat. Diem que una cosa sagrada quan pel seu gran valor ens
sembla mereixedora de respecte i veneració.
La religió estableix el límit entre allò sagrat i allò profà i ens indica com ens en d'acostar a les
coses sagrades per tractar-les amb cura que es mereixen.
La religió es basen la fe, que és una creença personal basada en la revelació la tradició el
sentiment. Moltes religions es basen en dogmes que són veritats fonamentals que no es poden
raonar i que els creients han d'acceptar sense qüestionar-les.

6.2. En què es distingeixen filosofia i religió?

La filosofia es basa en la raó i rebutja els arguments basats en l'autoritat o en els dogmes, per a la
filosofia no hi ha cap veritat que s'escape de la indagació racional. Les respostes filosòfiques no
es basen en la fer sinó només en la raó.
Diferenciem de Filosofia i religió quan l'autor fa afirmacions que es basen en la Fe és un discurs
religiós i quan l'autor ofereix explicacions racionals i argumentacions és filosofia.

7. Art i filosofia

La filosofia a tractar de respondre les grans preguntes que tots ens plantegem i ha fet mitjançant el
llenguatge. La raó filosòfica és una raó discursiva perquè per fer filosofia necessitem el llenguatge
amb les paraules els braços elaborem conceptes arguments i teories. Molts textos de filosofia
tenen una gran bellesa per la qual cosa no sempre és fàcil diferenciar-los d'obres literàries.
La Literatura és una forma artística que aspira a crear bellesa mitjançant la paraula.
L'objectiu de l'art i per tant també de la Literatura és emocional i produeixen t'hi ments. Això és el
que ens permet distingir la literatura la filosofia. Quan L'objectiu principal d'un text siga produir
bellesa ens trobarem davant d'una obra literària en canvi si el propòsit central es buscar respostes
a grans preguntes que ens fem estarem davant d'una obra filosòfica.

8. Per a què serveix la filosofia?

8.1. Una indagació inacabada

La filosofia com a activitat de buscar racional de respostes a les nostres preguntes existit a la
nostra costura des de fa més de 2500 anys. Però els filòsofs no semblen haver estat capaços
d'oferir respostes definitives i concloents a les nostres preguntes i acaben discuteixen entre ells i
sembren incapaços d'arribar a un acord.
Hi ha qui pensa que la filosofia no serveix per a res, segons aquest punt de vista la filosofia és
inútil i hauríem de prescindir i dedicar-nos més prompte cultivar sabers pràctics com la Ciència i la
Tècnica que si són útils i profitosos.
8.2. La utilitat de la filosofia

Les persones no podem evitar plantejar-nos algunes grans preguntes que no es poden contestar
científicament. Des d'aquest punt de vista la filosofia no tan sols és necessària sinó que a més
resulta imprescindible per a una formació humana integral. Ens ajuda a plantejar aquestes
qüestions i a pensar pel nostre compte per intentar donar-los una resposta. La filosofia ha estat
molt present en la nostra cultura. La raó d’això és que les nostres idees estan influenciades per la
manera com responem a aquestes grans preguntes, per aquest motiu saber filosofia és
fonamental per a poder comprendre la nostra cultura i orientar-nos en el món.
Malgrat que no siguem conscients de la seva presència les respostes filosòfiques formen part de
les altres. Són els pressupòsits des dels quals vivim i actuem, inclouen una visió global sobre la
realitat, sobre els altres mateixos i sobre el tipus de relació que hem de mantenir amb els altres.
Segons Kant la filosofia no solament elabora explicacions teòriques sobre el món sinó que a més
ens ofereix orientacions pràctiques que ens ajuden a saber com viure.  per això Kant sosté que la
filosofia té dos vessants la racionalitat teòrica i la racionalitat pràctica.

Tema 2. Les preguntes de la filosofia

1. Raó teòrica i raó pràctica.

L’ús teòric de la raó consisteix a utilitzar la nostra raó per conèixer. Això és el que fem quan
tractem de contestar preguntes referents a les realitats que existeixen, a la manera com podem
arribar a la veritat o a la forma en la que em donen els nostres pensaments correctament.
L’ús pràctic de la raó consisteix a emprar la raó per actuar. És el que s'esdevé quan decidim com
comportar-nos quan pensem quina pot ser la millor manera d’organitzar la nostra convivència o
quan analitzem quines accions són justes o injustes.
Immanuel Kant a partir d'aquesta distinció va desenvolupar el seu pensament, insistia en recordar
que la raó és única i les persones no tenim dues raons sinó una que podem emprar per a fer dos
coses diferents.

2. Les branques de la filosofia

La distinció entre els dos usos de la raó ens pot servir per començar a classificar les preguntes de
la filosofia. Les qüestions que tenen a veure amb el coneixement corresponen a la raó teòrica i les
relacionades amb el comportament i l’acció corresponen a la raó pràctica.
La classificació que va fer Christian Wolff va ser aplicada i modificada posteriorment per altres
filòsofs, actualment acostumem a classificar les qüestions filosòfiques en les branques principals
següents:
L’ús teòric: la lògica, la metafísica, l'epistemologia i l'antropologia filosòfica.
L'ús pràctic dos: l'ètica, la filosofia política i l’estètica.

3. La lògica

3.1. Com s’organitzen els raonaments

La lògica és la part de la filosofia que estudia els raonaments.
Té una importància especial perquè tota la filosofia es basa en l’ús de la raó. La lògica ens ajuda a
comprendre quan un raonament està ben construït i això es fonamental per a argumentar i
organitzar els pensaments. Fou desenvolupada per Aristòtil. La lògica tan sols en assenyala si els
raonaments que emprem estan ben estructurats o no.
3.2. La lògica i les fal·làcies
La lògica ens ajuda a detectar errors en els nostres pensaments. Els raonaments que a primera
vista semblem ben construïts, però que en realitat són incorrectes, s’anomenen fal·làcies. Si
estudies la lògica, podràs descobrir aquests errors i aprendràs a raonar adequadament i evitaràs
ser enganyat amb sofismes (fal·làcia intencionada) i amb arguments incorrectes.

4. La metafísica
4.1. Una filosofia primera
Aristòtil, fundador de la lògica, primer en tractar sistemàticament la metafísica. Cada una de les
ciències s’ocupava d'estudiar un tipus d'éssers específics. Més enllà de les diferencies que hi ha
entre aquestes realitats distintes, totes comparteixen una propietat fonamental: són realitats que
existeixen. Per aquest motiu es va crear una nova disciplina que s’ocupara d'estudiar les
propietats generals de tot el que existeix.
La metafísica és la part de la filosofia que estudia la realitat.
Elabora respostes a preguntes fonamentals sobre el que existeix. Planteja preguntes sobre el
canvi i la permanència amb l’objectiu d’aclarir quines són les realitats que existeixen i quines són
aparences.
4.2. La importància de la metafísica
La metafísica té fama de ser fosca i difícil d’entendre. Tot i que les teories metafísiques no sempre
són fàcils d’entendre, és important comprendre la seua importància. Qualsevol sistema filosòfic
sempre parteix d’alguna interpretació sobre la realitat. Quan un autor elabora el seu pensament,
sempre es basa en una sèrie de supòsits metafísics fonamentals. Estudiar metafísica servix per
descobrir quines són les idees sobre la realitat que es troben en la base de les nostres paraules i
de les nostres creences quotidianes.

5. La filosofia del coneixement

La filosofia del coneixement estudia com coneixem la realitat. Hi ha una diferencia molt important
entre preguntar-se que és el que existeix i plantejar-se com coneixem el que existeix.
La part de la filosofia que es planteja preguntes referents al coneixement s’anomena gnoseologia.
L’epistemologia és la branca que tracta de qüestions relacionades amb la ciència.
En rigor la gnoseologia és una disciplina més general que inclou l’epistemologia. La filosofia del
coneixement va nàixer a la Grècia antiga 8diferenciar l’aparença de la verdadera realitat). Només
podem dir que coneixem alguna cosa de veritat quan som capaços d’anar més enllà del que
sembla; per aixó té sentit analitzar acuradament com coneixem. La gnoseologia és la disciplina
que s’ocupa d’estudiar la manera com funciona el coneixement humà. Com podem assolir la
veritat sense deixar-nos enganyar per les aparences.

6. L'antropologia filosòfica
L’antropologia filosòfica es planteja preguntes sobre l’ésser humà.
Aquesta branca mira d’aclarir quines són les característiques bàsiques que tot els humans
compartim i que ens distingeixen dels altres animals. Analitza la relació que hi ha entre el nostre
cos i la nostra ment.
L’antropologia cultural estudia els costums, les creences i les formes de vida dels diferents pobles
que existeixen al nostre planeta.
Atés que es basa en l’observació i l’estudi empíric de les cultures, és una ciència empírica.
L’antropologia filosòfica no és una ciència, sinó una branca de la filosofia porque s’ocupa de
respondre preguntes.
7. L’ètica
L’ètica cal situar-la en el camp de la raó pràctica, ja que es refereix a l’acció i no al coneixement.
L’ètica és la part de la filosofia que es pregunta sobre la moral.
Les persones orientem la nostra conducta d’acord amb valors, normes i criteris que distingeixen el
que està bé del que està malament. Aquestes pautes que diferencien allò correcte d’allò incorrecte
formen la nostra moral. L’ètica és una reflexió teòrica sobre el fonaments de la moral.

8. La filosofia política
La política s’ocupa de l’organització de la vida en comú i de la convivència. Es por analitzar des de
dues perspectives diferents.
La ciència política estudia la societat per mitjà de l’observació i de la recerca empírica. I La
filosofia política tracta de la legitimitat i els principis de justícia de les formes d'organització política;
a més es planteja com s’hauria d'organitzar la societat per conviure satisfactòriament.

9. L’estètica
L’estètica és la branca de la filosofia que s’ocupa de la bellesa i de l’art.
Quan parlem de la bellesa és habitual suposar que el sentiment d’allò bell és únicament una
qüestió personal. Quan sentim que una cosa es bella, ens fa la impressió que aquesta bellesa
està per damunt de la nostra valoració personal. Com si el que és bell s’imposara i la seua
evidència i força ens obligarem a reconèixer la bellesa. Per això de vegades en costa comprendre
els gustos estètics diferents al nostres.

11. El pensament al llarg del temps

11.1. El caràcter històric de la filosofia
Des de que va nàixer la filosofia a Grècia en el S VI a.C, la raó va substituir als mites i els filòsofs
van intentar oferir respostes racionals. Al llarg de tota la història, la filosofia ha sigut sempre un
element fonamental de la cultura i de la forma de vida a Occident.
Algunes grans preguntes s’han mantingut quasi invariables i altres s’han anant modificant. Al llarg
del temps, l’activitat filosòfica ha experimentat la influència de les canviants circumstàncies
socials, econòmiques i culturals. El pensament canvia al llarg del temps, influït pel context i per la
situació social i cultural.
11.2. La filosofia a través de la historia
La filosofia ha tingut un paper important en el desenvolupament dels esdeveniments històrics, i ha
influït en les creences, les perspectives i les esperances de les persones al llarg del temps. Si
volem entendre la història, hem de conèixer també quines han sigut les principals idees
filosòfiques que han format part del pensament de cada època. Per això és important conèixer les
grans etapes de la història de la filosofia occidental.

12. La filosofia antiga

12.1. Les preguntes sobre la natura
La filosofia antiga comença amb l’inici del pensament racional, a Grècia i s'estén fins a la caiguda
de l’imperi Roma i el triomf del cristianisme. Trobem alguns dels gran pensadors, com Plató i
Aristòtil (grecs) i Ciceró, Sèneca o Lucreci (romans). Els primers filòsofs grecs estaven molt
interessats en la natura. Aquests pensadors van viure abans de Sòcrates i s’anomenen
presocràtics (Pitàgores, Demòcrit, etc.) Els presocràtics aspiraven a aclarir el fonament de l’ordre
còsmic.
12.2 El gir antropològic en la filosofia
El primer que va començar a plantejar-se preguntes que tenien a veire amb l’ésser humà i no amb
la natura va ser Sòcrates. Aquest canvi en les preocupacions de la filosofia s’anomena gir
antropològic del segle VI a. C., perquè està més interessat en l’ètica i la política que en la natura.
Sòcrates creia que la manera adequada de fer filosofia era mitjançant el diàleg. Però els seus
deixebles van escriure grans obres. Els seu deixeble Plató, va elaborar un complet sistema
filosòfic sobre el món i la natura, i sobre l’home i la societat. I Aristòtil, deixeble de Plató, obres que
constitueixen una síntesi de tots els sabers e l’Antiguitat.
12.3. Les idees clau del pensament grec
Els diferents pensadors grecs comparteixen una sèrie d’idees típiques del pensament grec:
- La natura és ordenada, regular i previsible.
- L’Univers ha existit des de sempre dins d’un ordre temporal, regular i que és repeteix
periòdicament.
- L’ésser humà és part de la natura.
- L’ètica està encaminada a orientar-nos per a assolir una vida bona i feliç. (hem d'emprar la raó)
- La felicitat només es pot aconseguir en societat, per això l’ètica i la política estan unides.
- Viure en societat forma part de la naturalesa humana, porque sols ens desenvolupem convivint
amb els altres.
L’etapa final de la filosofia antiga és l’època de l’hel·lenisme (posterior a la mort d’Alexandre el
Gran), en què la preocupació principal de la filosofia era l’ètica individual. Es van desenvolupar
diversos corrents de pensament per trobar la felicitat personal. Les escoles filosòfiques més
destacades van ser L’epicureisme i l'estoïcisme.

14. La filosofia moderna

14.1. La mentalitat renaixentista
L’edat Moderna comença al segle XV i s’estén fins al final del segle XVIII. Després de l’etapa
medieval, on Déu havia sigut el centre tot, els filòsofs renaixentistes refermen la importància de
l'ésser humà. Aquesta nova actitud que defensa el valor central de l’ésser humà s’anomena
antropocentrisme.
14.2. El desenvolupament de la ciència moderna
Durant aquest època es va produir una revolució científica. (S XVII) es va desenvolupar un nou
mètode científic de recerca basat en la realització d'experiments i en la formulació de lleis
matemàtiques. Kepler, Galileu i newton van establir les bases de la nova manera d'estudiar la
natura.
La utilització del mètode científic va permetre convertir l'astronomia i la física en ciències
empíriques. De manera que aquestes disciplines van quedar separades de la filosofia.
L'extraordinari avanç científic que es va produir a partir d’aquest moment va ser espectacular. Astó
va impressionar als filòsofs i van començar a fer-se preguntes sobre el coneixement i la ciència.

14.3. Racionalisme i empirisme

La filosofia moderna es va proposar aclarir el fonament, l’estructura i els límits del coneixement
humà. Es van desenvolupar dos corrents filosòfics diferents: racionalisme i empirisme.
Els racionalistes, creien que per obtenir coneixements segurs i fiables hem de confiar en la raó
(Descartes,Leibniz i Spinoza). Els empiristes, pensaven que l’únic coneixement vàlid és el que
parteix de l'experiència (Locke, Berkeley i Hume). Posteriorment, Kant va tractar de unir ambdós
corrents en el seu pensament.
El moviment cultural de la Il·lustració refermà la importància de confiar en la raó. En la filosofia
il·lustrada, el pensament racional ha d’estar per damunt de les creences, tradicions i opinions
infundades. Aquesta reivindicació de l’autonomia i independència de la raó es una característica
molt important de l’època.
14.4. La filosofia política en la modernitat
«Separació d'ètica i política»
En l'edat moderna van sorgir els primers estats nacionals, constituïts entorn del poder creixent del
rei. La filosofia moderna va separar clarament l’ètica de la política, en bona part es deu a l’obra de
Maquiavel. La filosofia moderna va prestar una gran atenció al tema de l’origen de la societat.
Aquesta qüestió és molt important, perquè està lligada al problema de la legitimitat del poder
polític.
«Teoria del contracte social»
Els filòsofs d’aquesta època van donar suport a la teoria del contracte social. Segons aquest
plantejament, la societat van sorgir d’un acord que les persones van establir lliurement i pel qual
van decidir voluntàriament una sèrie de regles, per tant la societat és artificial al ser una
construcció humana.
Entre els filòsofs trobem a Hobbes, Locke, Rousseau i Kant. Els filòsofs il·lustrats es van
interessar per la política i van criticar el absolutisme i va proposar reformes. Aquestes idees van
influir de manera decisiva en fets històrics con la independència de EE.UU i la Revolució
Francesa.
«Un canvi de perspectiva»
A partir de l’obra de Descartes, els filòsofs comencen a donar gran importància al paper que té el
subjecte en el pensament. La realitat sempre és una realitat per a algú que la coneix o que la
pensa. Per això, per fer filosofia amb rigor, no podem partir de les coses, sinó que hem de
començar per reflexionar sobre el subjecte.
El paper destacat del subjecte, que es converteix així en protagonista del pensament, és una
característica fonamental de tota filosofia moderna i contemporània.

15. La filosofia contemporània

15.1. Un món en transformació
L’Edat Contemporània (finals S XVIII fins l’actualitat) període on s’han produït grans canvis. La
ciència i la tècnica han avançat d’una manera extraordinària. L’economia i la industria s'han
desenvolupat. El món ha vist guerres i revolucions que han deixat milions de morts. Tots aquests
canvis han influït de manera decisiva en tots els àmbits, inclosa la filosofia.
15.2. La filosofia del segle XIX
«La revolució industrial»
Els avanços de la ciència i de la Revolució Industrial van marcar decisivament el panorama
històric. El desenvolupament, tecnificació i creixement de les ciutats van canviar radicalment el
costums i formes de vida.
«Filosofia i marxisme»
La situació de la classe obrera no es corresponia amb els ideals que havia representat la
Revolució Francesa. Això va produir conflictes socials, als que va intentar respondre la filosofia
socialista de Karl Marx. Marx va defensar la necessitat d’organitzar als treballadors per superar el
capitalisme. Segons ell, la filosofia havia de tenir un paper molt important, tot i ajudant als obrers a
comprendre la seua situació. Va afirmar que la filosofia havia d’estar al servei de la transformació
de la societat. El pensament marxista va influir en la revolució de 1917, on es va instal·lar el règim
comunista a Rússia.
«El positivisme»
El desenvolupament científic i tècnic va inspirar el moviment del positivisme. Positivistes com
Comte creien que les ciències oferien un camí segur per al progrés de la humanitat. Estava
convençut que els avanços científics havien fet superar les confusions de la religió i de la
metafísica.
«Les filosofies de la vida»
Van sorgir diferents pensadors interessats en el paper irrepetible de l’individu. El vitalisme és un
moviment filosòfic que defensa el valor i importància de la vida singular i irrepetible de cada
persona. Les filosofies de la vida van insistir en el caràcter únic i central de la vida individual.
Trobem a Henri Bergson, Friedrich Nietzsche, José Ortega y Gasset. Per a aquests autors, el punt
de partida de la filosofia ha de ser la vida individual, ja que el pensament sempre es produeix a
partir de la vida específica de cadascú.