EL DESCONCERT DEMOCRÀTIC

INTRODUCCIÓ

Malgrat la retòrica antipolítica, hem inaugurat el nou mil·lenni vivint la política amb
passió i intensitat. Juntament amb les tertúlies esportives, els programes de debat
polític acaparen audiències. Els anomenats analistes polítics són estrelles
mediàtiques, que aprofiten la seva popularitat per convertir les seves opinions en
llibres molt venuts. La política ha entrat també en els nostres cercles privats,
acaparant converses i generant espais de relació. Probablement sempre havia estat
així, però l’efecte amplificador de les xarxes socials fa que la seva presència sigui
gairebé asfixiant. Fins i tot ho notem a la Universitat, on els estudis de ciència política,
fins fa poc anys gairebé clandestins, són avui molt populars i demandats per un
nombre creixent d’alumnes.

En el centre de la tempesta política, les referències a la democràcia resulten les més

tronadores. A Catalunya fa una dècada que ho constatem. La intensitat política del
procés independentista s’ha expressat durant la darrera època de diverses maneres,
però sempre ha usat les referències democràtiques com a pedra angular. L’expressió
“això va de democràcia” ha estat molt usada i, almenys en la seva versió inicial,
significava que l’objectiu central del moviment independentista no era tant la pròpia
independència com la capacitat de decisió (democràtica) que tenia que ser restituïda a
la ciutadania catalana. Això de la independència nacional ja ho veure’m, però allò que
de veritat resulta intolerable pel estrategues del procés és la “demofòbia” de les
institucions polítiques espanyoles. Unes institucions que no ens deixen votar, que no
escolten la veu del poble i que, en definitiva, es caracteritzen per la seva baixa qualitat
democràtica.

1
Davant d’aquestes acusacions, des de les institucions polítiques espanyoles s’ha
respòs defensant l’estat de dret i l’imperi de la llei, elements constitutius i
indispensables en el funcionament de les democràcies modernes. Contra les
acusacions processistes, les institucions espanyoles no només han defensat la
importància democràtica del respecte a les regles del joc sinó que han contraatacat
acusant als polítics independentistes de practicar tàctiques populistes i
d’instrumentalitzar les institucions públiques de manera partidista.

En definitiva, tot i que la independència sigui l’objectiu de la discussió política, els

plats que ens hem tirat pel cap anaven plens de democràcia i, com era de preveure, de
tant tirar-nos el plats pel cap, la democràcia ha acabat per terra i ha rebut cops de
peus d’uns i altres.

Els catalans no som pas massa originals i, de fet, aquesta tensió política i democràtica
ha estat molt freqüent en el nostre entorn occidental. La polèmica democràtica ha
estat especialment dramàtica als Estats Units. Donald Trump va imposar-se a Hilary
Clinton presentant-se com el defensor del poble ras. Una reivindicació democràtica
que es convertia en acusació davant les elits de Washington, que representava la
candidata demòcrata. En front de les oligarquies dominants que donaven suport a
Hilary Clinton, Donald Trump invocava el suport popular del ciutadà corrent.
Tanmateix, la victòria de Trump, i la seva posterior derrota davant de Joe Biden, van
tornat a posar el focus en el propi concepte de democràcia i en la polarització que
desperta la seva pràctica en el segle XXI. Mentre per uns Trump representa una mena
de salvador de la democràcia americana, per d’altres no és més que una opció
populista que ens condueix cap el feixisme que ja havia novel·lat Philip Roth a La
Conjura Contra América. Més recentment, dos prestigiosos professors de la Universitat
de Harvard, Steven Levitsky i Daniel Ziblatt, en el seu llibre Cómo Mueren las
Democracias (2018), ens formulaven una inquietant hipòtesis: avui estem escollint a
les urnes aquells que destruiran la democràcia.

La vella Europa també ha protagonitzat diversos episodis de desconcert democràtic.

D’una banda, a través de l’arribada al poder de forces polítiques de caire populista
amb temptacions autoritàries més o menys explícites. En són exemples la Polònia dels

2
germans Kaczynski i la Hongria de Viktor Orbán, però també la Dinamarca de Kristian
Thulesen Dahl, la Holanda Geert Wilders, la França de Marion Maréchal, la Gran
Bretanya de Nigel Farage o, tornant a casa nostra, l’Espanya de Santiago Abascal. Els
noms esmentats encara no representen posicions hegemòniques, però van situant-se
en els arcs parlamentaris i, sobretot, van incrementant la seva influència tant sobre
l’agenda política com sobre les formes de practicar la democràcia. La periodista
conservadora Anne Applebaum, dedica el seu darrer llibre, El Ocaso de la Democracia.
La Seducción del Totalitarismo (2021), a analitzar la deriva dels neoliberals dels anys
vuitantes i norantes cap a formes polítiques autoritàries que amenacen la llibertat i el
pluralisme que es troben en la base de la democràcia moderna.

D’altra banda, des de la perspectiva de la ciutadania, la democràcia també es veu

sotmesa a pressions cada cop més difícils de sostenir. Resulta recurrent afirmar que
l’ingredient fonamental pel correcte funcionament d’una democràcia és la pròpia
ciutadania, mentre que cada cop resulta també més evident el dèficit de ciutadania en
les nostres societats actuals. Alguns autors han destacat la pèrdua del sentit d’allò
públic. Hem oblidat la distinció clàssica entre els ciutadans -que assolien aquesta
condició participant de la cosa pública- i els idiotes -que no eren capaços d’anar més
enllà dels seus interessos particulars. Fèlix Ovejero ha explorat aquesta tesi en el seu
llibre ¿Idiotas o Ciudadanos? (2013), i jo mateix vaig usat aquests termes a És la
Política, Idiotes (Brugué, 2012).

De fet, si ens fixem en les darrers dècades podem detectar dos elements que han
idiotitzat a la ciutadania i posat en risc el funcionament de la democràcia. D’una
banda, a partir dels anys vuitantes, la crisi de l’estat de benestar i l’arribada dels
discursos i les pràctiques gerencials van provocar que la lògica econòmica de
l’eficiència i l’eficàcia s’imposés a la lògica política de la igualtat i el benestar col·lectiu.
Els ciutadans van convertir-se en clients i, com a tals, van passar de participar en un
debat democràtic que cerca punts d’equilibri a expressar demandes individuals que
exigeixen respostes que maximitzin les seves preferències. La democràcia deixa de
servir per construir un projecte compartit i es converteix en el vehicle per satisfer
demandes particulars, pervertint la seva pròpia naturalesa i, d’aquesta manera,
provocant-ne el col·lapse. Expressant-ho amb més contundència, aquells que esperen

3
que la democràcia resolgui els seus problemes estan, de fet, inevitablement, provocant
el fracàs de la democràcia. La política ha estat derrotada per l’economia i, de retruc,
s’ha generat un escenari molt hostil a la supervivència de la democràcia.

D’altra banda, sobretot a partir de la crisi de 2007 i de la pandèmia de 2019, aquells

clients que, com afirma la dita, sempre tenen raó i que, per tant, són sobirans que han
de ser satisfets per les institucions públiques, descobreixen la seva fragilitat i agafen
por al futur. Són clients que evolucionen des de la supèrbia i l’optimisme de finals del
segle XX a la fragilitat i el desconcert del segle XXI. Es pensaven que eren els amos de
l’univers i resulta que el món els cau a sobre en forma de canvi climàtic, epidèmies,
intensificació de les desigualtats, extensió del risc de pobresa, precarització laboral i
tants altres perills. I davant la por, tal com explica magníficament José Maria Lassalle
-tan a Ciberleviatán (2019) com a El Liberalismo Herido (2021)- apareixen les
temptacions totalitàries que amenacen la democràcia. Quan ens sentim atemorits
busquem salvadors que ens tranquil·litzin amb promeses de salvació. Sabem -o, potser
millor, hauríem de saber- que es tracta de falsos salvadors i de falses promeses, però
ens hi arrapem; obrint la porta al populisme i a l’autoritarisme. Primer vam debilitar la
democràcia convertint als ciutadans en clients, mentre que ara intensifiquem els seus
problemes amb uns clients que, a més de ser superbs, estan espantats. Una molt
mala combinació.

Aquesta introducció no és el lloc per entrar en els diversos temes que he anat
plantejant i que obren immensos espais de discussió. Ara només és tracta de situar-
nos en allò que anomeno el desconcert democràtic; un context on la democràcia
sobreviviu gràcies a la respiració assistida, preocupada per saber si superarà els
múltiples cops que ha patit i, en tot cas, si se’n surt, ignorant encara en quines
condicions ho farà. El desconcert democràtic descriu una situació on els dubtes són
més rellevant que els atacs o les defenses a la democràcia. Certament, la democràcia
és avui un tema central en converses tant privades com institucional i acadèmiques;
però la manera de parlar-ne no és a través ni de crítiques contundents ni d’apostes
alternatives clares. Se’n parla amb un vocabulari vacil·lant, dominat pels dubtes i les
incerteses. Vivim moments de desconcert democràtic.

4
No soc ni prou capaç ni prou visionari per desencallar aquests desconcert, però sí puc
compartir algunes idees i reflexions al respecte. Aquest és l’objectiu del text que teniu
entre les mans. Un text que s’organitza a través de dues parts clarament diferenciades
i que enfoquen els desconcert des de dues perspectives diferents. La primera part del
text reclama rigor i vol aportar algunes clarificacions conceptuals al desconcert. El
propi debat sobre la democràcia està trufat de confusions que només l’enfosqueixen i
el distorsionen. Intentarem, per tant, dedicar els primer capítols d’aquest llibre a posar
llum i a analitzar la democràcia amb cert rigor. Un rigor que no vol dir ni que el terme
democràcia no pugui ser discutit ni que la democràcia no pugui evolucionar en el
temps. De fet, proposem una clarificació conceptual a partir de mirar el passat i
revisar les aproximacions que han definit els dos grans models de democràcia que
avui coneixem i que són molt diferents entre ells: la democràcia dels antics i la
democràcia dels moderns.

A la segona part del text, en canvi, ens atrevirem a observar el present i a especular
sobre el futur. El desconcert democràtic ens obliga a clarificar els conceptes, sí; però
també a desempallegar-nos d’aquells que només tenien sentit en un passat ja superat.
En l’anàlisi del present i la projecció cap el futur tampoc podré ser excessivament
original, doncs són moltes les persones que estan pensant-hi. Totes elles formen part
del desconcert democràtic i totes elles, de ben segur, han d’ajudar-nos a trobar-ne
l’entrellat. Aquest serà el relliscós terreny en el que se situarà la segona part del llibre.

(explicar-apuntar capítols)

5
 PART I.
CONEIXEMENTS SOBRE UN CONCEPTE
PROU CONEGUT

Capítol 1. DEMOCRÀCIA: DE QUÈ ESTEM PARLANT?

El terme democràcia és com un vell conegut. Tothom se sent còmode parlant d’ella,
fins i tot alliçonant sobre com funciona i com podria millorar-se. Mentre altres
conceptes vinculats a la filosofia política -com la llibertat, la igualtat o el poder- són
observats amb certa cautela, gairebé qualsevol persona es considera capaç de discutir
sobre el perquè, el què i el com de la democràcia. Forma part del paisatge i tothom s’hi
acosta amb seguretat i naturalitat. La democràcia és el nostre hàbitat; un espai que
ens ve donat, que coneixem i que, malgrat les dificultats que avui pateix, estem
convençuts seguirà entre nosaltres. Una confiança democràtica que contrasta amb el
desconcert democràtic que hem esmentat més amunt.

Acostumo a començar el meu curs sobre Teories de la Democràcia, amb alumnes de

quart de ciències polítiques de la Universitat de Girona, demanant-los que formulin
una definició de democràcia que sigui senzilla de compartir en un sopar familiar o en
una trobada amb amics. També els demano que identifiquin les debilitats que avui
pateix la democràcia i com les superarien. Resulta fàcil imaginar que, donat que estan
finalitzant els estudis de ciència política, algú pugui preguntar-los sobre aquest terme
tan prolíficament usat en els mitjans de comunicació i els fòrums polítics. De fet, des
de la confiança democràtica, no sembla que aquests interrogants hagin de suposar cap
dificultats. Curiosament, però, les respostes són més vacil·lants del que podríem
esperar. Sembla com si, malgrat el somriure burleta amb el qual inicialment entomen

6
una pregunta tan obvia i senzilla, ràpidament el desconcert s’imposés a la confiança i
la seguretat democràtica.

Dgdgdgdgd
gdgdgd

Més enllà del major o menor encert a l’hora de definir la democràcia, cal destacar la
importància d’aquestes definició. Quan els i les alumnes, o qualsevol persona,
defineixen el terme democràcia estan normalment expressant les expectatives que
dipositen en ella. Es tracta de definicions prescriptives que ens indiquen allò que
pensem hauria de ser la democràcia; establint uns criteris i uns valors a partir dels
quals contrastar els defectes i les millores de la democràcia actual. En l’exercici fet a
classe, no només els instava a fer-ne una definició sinó també a identificar quines són
avui les seves debilitats i com podríem superar-les:

- Debilitats
- Propostes millora

Alguns estudiants, en canvi, intentaven definir no allò que hauria de ser sinó allò que
pensen és la democràcia. Una aproximació descriptiva que tendeix a pensar que la
democràcia és, sobretot, una forma de prendre decisions. Mentre que la perspectiva
prescriptiva considera a la democràcia portadora d’alguns valors específics, l’òptica
descriptiva la concep com un mecanisme.

Aproximació normativa-prescriptiva / postiva-descriptiva

Així doncs, observant les respostes del propis alumnes podem diferenciar entre aquells
que veuen la democràcia com un ideal i aquells que la perceben com una realitat;
entre aquells que defineixen la democràcia com una forma de convivència basada en
valors com la igualtat i la llibertat i aquells altres que la identifiquen amb un conjunt
d’institucions i procediments decisional. Tornarem sobre aquesta naturalesa dual al
final d’aquest mateix capítol, però abans preparem el terreny analitzant l’aproximació
etimològica a la democràcia.

7
L’APROXIMACIÓ ETIMOLÒGICA

Després de donar-hi algunes voltes, sembla que la manera més compartida i òbvia
d’explicar el terme democràcia a un auditori no especialitzat passa per la seva
referència etimològica: el demos (poble) i el kratos (poder); és a dir, la democràcia
entesa com el poder del poble. Aquesta és una definició nítida i indiscutible, però
també molt ambigua. Definint la democràcia com el poder del poble ho deixem tot dit i
alhora no estem concretant res. Es tracta d’una definició satisfactòria en termes
conceptuals, però buida de contingut quan volem aprofundir-hi i fer-la operativa. Una
definició que simultàniament serveix per tot i per res. Identificar la democràcia amb el
poder del poble és, doncs, una aproximació satisfactòria però insuficient. Satisfactòria
perquè ofereix un punt de partida compartit, però insuficient perquè deixa sense
resposta interrogants crucials per entendre de què estem parlant.

Invocar el poder del poble és satisfactori perquè aquesta aproximació etimològica, en la

seva concisió, capta l’essència de la democràcia tal com va ser concebuda en els seus
orígens a la Grècia del segle VI aC. Aquell moment històric, sovint definit com la
il·lustració hel·lènica, va situar als homes en el centre del món i, tot seguit, va
humanitzar tant la comprensió dels seus conflictes com la seva resolució. Aquesta és
la base de la política.

D’entrada, s’assumeix que entre els ésser humans existeixen inevitables conflictes
d’interessos i valors, com il·lustra tràgicament Antígona de Sòfocles (Steiner, 1987).
Els homes -les persones diríem avui- es veuen atrapats en aquests conflictes, però ja
no es veuen condemnats a resoldre’ls a través de la força i la guerra sinó que, dotats
de logos (coneixement) i hybris (mesura), són capaços de fer-ho pacíficament des del
diàleg i d’unes regles compartides. Això és la política. En aquest període de progrés
econòmic, dinamisme social i esplendor cultural, els clàssics valors homèrics de la
valentia i la victòria van donar pas als valors humans de llibertat, la igualtat i la
participació. Estem assistint al naixement de la política al món occidental, entenent-la
com una forma pacífica d’abordar els conflictes entre persones amb valors i interessos
que col·lisionen.

8
A més de l’aparició de la política, també la democràcia emergeix com una de les
principals innovacions d’aquest període. De nou, la centralitat de l’home és essencial,
doncs la introducció dels primers ingredients democràtics en l’exercici de la política
podrien resumir-se com el pas del govern dels Deus al govern dels homes. Són aquests
els nous dipositaris del poder. És a dir, no només es van humanitzar els conflictes
sinó també la forma d’abordar-los. Mentre la invocació als Deus o la consulta als
oracles era la manera tradicional de trobar les respostes, ara aquestes depenen dels
humans, que es fan així responsable del seu propi govern a través de l’exercici del
poder. Es reconeix, primer, com ja havíem esmentat, que els homes estan dotats de
logos (coneixement); mentre que, a continuació, les primeres formes de govern
democràtic -les primitives constitucions espartanes- s’explicaven precisament com
una manera de convertir el logos en nomos; és a dir, el coneixement humà transformat
en llei.

En realitat, situar el poder i la capacitat de resolució dels conflictes en mans dels

homes era una tragèdia -de nou Antígona- perquè traslladava totes les seves
expectatives en els humans i aquests, òbviament, disposem d’unes capacitats més
limitades que els Deus o que altres forces sobrenaturals. L’essència democràtica que
neix a la Grècia clàssica consisteix tan en atorgar la capacitat per a governar al poble
com en assumir que es tracta d’una forma humana i, per tant, imperfecte i limitada de
governar-nos. Aquesta idea de la imperfecció democràtica serà important quan
discutim sobre la seva situació actual.

Entendre la democràcia com el poder del poble ens serveix doncs per disposar d’uns
fonaments sòlids, però ens diu ben poca cosa sobre l’enorme edifici que s’ha construït
a partir d’aquestes bases. És més, no ens ajuda a entendre les diferents construccions
que es poden fer -i de fet s’han fet- sobre aquests únics fonaments. Expressant-ho tal
com ho fa Giovanni Sartori en el seu indispensable manual ¿Qué es la Democracia?
(2007), la definició etimològica de democràcia és rellevant, però deixa els grans
interrogants sense resposta. Ens ajuda a situar-nos, però necessitem alguna cosa per
començar a moure’ns.

9
Hi ha com a mínim dos grans preguntes que ens hem de fer a partir de la definició
etimològica: què entenem per poder i qui és el poble? Tots estàvem d’acord en la
definició de democràcia com el govern del poble, però portem segles discutint sobre la
naturalesa del poder i sobre el concepte de poble. Depenent de com responguem a
aquests dos interrogants podem estar construint, sobre els mateixos fonaments,
edificis democràtics molts diferents.

SOBRE L’AMBIGÜITAT DEL PODER DEMOCRÀTIC

En relació al primer interrogant, la teoria democràtica ha jugat molt amb les

preposicions: el poder del poble i pel poble. És a dir, s’afirma que la democràcia
implica tant que el poder està en mans del poble com que l’exercici d’aquest poder
s’orienta a la seva satisfacció. Els ciutadans som simultàniament els titulars i els
beneficiaris del poder, de manera que la democràcia esdevé una mena de vaixell que
sempre navega en la bona direcció, seguint inevitablement les demandes d’un poble
sobirà. Darrerament, des d’aquesta posició certament privilegiada del poble, s’observa
amb desconcert com sovint els governs democràtics ni expressen amb fidelitat la
voluntat de la ciutadania ni aborden adequadament els seus problemes i les seves
demandes.

Hauríem de reconèixer, però, que una aproximació al poder que només utilitzi les
preposicions del i pel poble resulta insuficient. De fet, per entendre el poder hem de
preguntar-nos com aquest s’exerceix no només des del poble i pel poble sinó també
sobre el poble. El poder sempre, d’una o altra manera, és allò que obliga o incita algú a
fer alguna cosa que d’altra manera no faria. El poder és allò que necessita de l’exercici
de l’autoritat, entenent que aquest binomi “poder-autoritat” és imprescindible per
governar societats on els humans hem optat per resoldre els nostres conflictes sense
recórrer a la guerra que determinarà qui són els guanyadors i els perdedors. Però que
no usem el recurs de la guerra no implica que desapareguin els conflictes. Seguiran
havent guanyadors i perdedors. La política democràtica no pot fer que tothom resulti
guanyador, de manera que requereix de poder i d’autoritat per tal d’imposar decisions
sobre un poble format per una pluralitat de ciutadans amb interessos divergents.

10
Sense poder no es pot governar. Tampoc la democràcia. Per tant, quan abordem
aquest interrogant d’una manera excessivament naif, limitant-nos a parlar del poder
del i pel poble, oblidant que aquest també s’exerceix sobre el poble, estem oblidant que
el poder surt del poble per torna sobre ell en forma de decisions d’obligat compliment.
Així doncs, que la democràcia no doni satisfacció a totes les demandes i expectatives
de tota la ciutadania no hauria de provocar cap desconcert. Al contrari, la democràcia
només pot sobreviure si entenem que és una forma d’exercici del poder i de prendre
decisions públiques que no sempre satisfaran totes les nostres expectatives
individuals. En cas contrari, i de nou recuperarem aquest tema quan parlem de la
situació actual de la democràcia, estarem banalitzant-la i demanant-li -fins i tot
exigint-li- que faci allò que no pot fer. Aquests és el camí més directa cap al seu
col·lapse.

Finalment, tot i que tornarem sobre aquest tema més endavant, l’interrogant sobre el
poder ens situa en el debat entre democràcia directa i democràcia directa. La primera
posaria l’accent en el poder del poble, mentre la segona ho faria en el poder sobre el
poble. En tot cas, com veure’m tot seguit, un debat molt condicionat pel segon
interrogant: qui és el poble?

SOBRE LA POLÈMICA DEL POBLE DEMOCRÀTIC

El poble. Per referir-se a un únic i aparentment unívoc concepte, destaca com alguns
idiomes usen el singular i d’altres -més excepcionalment- el plural. Així, en català
(poble), en castellà (pueblo), en italià (populo), en francès (peuple) o en alemany (volk) el
terme poble és singular. En canvi, en el país on va néixer la democràcia liberal
moderna, Anglaterra, la seva formulació idiomàtica és en plural: people. Aquesta
diferència no és anecdòtica i ens serveix per a referir-nos a una doble concepció d’allò
que entenem per poble. Entrem així en la polèmica sobre el concepte de poble
democràtic.

Des d’una aproximació en singular, el poble és vist com una unitat orgànica. Un cos
unitari que palpitaria al mateix ritme, es mouria en la mateixa direcció i pensaria
d’una manera homogènia. Malgrat el pluralisme és un component fonamental de la

11
nostra tradició liberal, la idea d’un poble que actua unitàriament i sent com un sol cos
segueix resultant molt atractiva. Així, en moments d’insatisfacció amb el sistema
polític resulta temptador contraposar la voluntat unitària de poble amb les ineptes
respostes de les elits governamentals. El poble representa un únic sentiment i
expressa unes demandes clares i compartides que no són ni escoltades ni satisfetes
per una combinació d’incompetència i corrupció dels professionals de la política.
Davant la frustració política, la invocació al poble en singular no és només
temptadora, és també una arma política molt eficaç alhora de convertir les
insatisfaccions ciutadanes en proclames contra els adversaris polítics. Però també és
un arma amb efectes potencialment devastadors. La negació del pluralisme i la
invocació del poble és el primer punt del qualsevol manual populista. Tornarem sobre
aquest tema quan discutim la complexa situació de la democràcia actual.

Des del punt de vista de la mecànica d’un govern democràtic, aquesta visió unitària
del poble es basa o bé en el consens o bé en l’aritmètica de la majoria. Donat que en
societats tan complexes com les nostres el consens acostuma a ser una situació poc
probable, la invocació al poble sol articular-se a través de formes de democràcia
directa amb capacitat per identificar la veu del poble. Una veu en singular, és clar;
una veu que, expressant-se a través de la majoria, esdevé la única veu del poble. Una
veu guanyadora que, tanmateix, col·lisionaria amb aquella posició que defensa que
l’oposició -les minories perdedores- no són només altres veus descartades sinó òrgans
tan vitals per la salut democràtica com el propi govern. Suprimir l’oposició, ens
recordava Giovanni Sartori, significa suprimir la pròpia sobirania del poble. Podem
usar les seves paraules per tal de delimitar amb precisió el tipus de problema que
afrontem:

“El meollo del argumento es que (…) el principio mayoritario absoluto activa un
mecanismo que inmediatamente se atasca. De acuerdo con dicho principio, el
pueblo puede reducirse, en el caso extremo, a un 51% que excluye a otro 49%;
y encima se trata de un 51% inmovilizado, prisionero de su primera elección.
Eso implica que la democracia no es (como demasiado simplemente se dice)
‘majority rule’, y que la teoría democrática debe forzosamente arribar -aunque
ello disguste a los impacientes- al principio mayoritario moderado: la mayoría
tiene el derecho de prevalecer dentro de los límites, es decir, respetando los
derechos y las libertades de las minorías. Sí, ¿pero cómo? ¿Cómo se consigue,

12
 en la práctica, limitar el poder de quien tiene todo el derecho a ejercerlo?”
(Sartori, 2007: 32)

La resposta a aquets interrogants no és obvia i, en qualsevol cas, exigeix que ens

desplacem del singular dels termes poble-pueblo-populo-peuple-volk al plural anglès de
people. Aquesta perspectiva permet substituir la homogeneïtat per un reconeixement
de la complexitat i la heterogeneïtat. La democràcia no és ara allò que expressa la veu
del poble sinó un espai que articula les veus diverses. La democràcia, usant una
expressió de Daniel Innerarity (2008), és allò que ens permet viure junts quan som
diferents. Amb d’altres paraules, mentre la invocació d’un poble unitari genera
consens entorn la unicitat, el reconeixement del poble en plural assumeix el dissens i
la diversitat d’opinions que poden ser canviants i contraposades.

El pluralisme i el dissens deixen de ser descartats i es converteixen en els límits que,

segons Sartori, la democràcia no podria ultrapassar. Les veus úniques, encara que es
presentin com democràtiques, acaben conformant una societat tancada i oprimida. La
democràcia, en canvi, exigeix una societat lliure i oberta on totes les veus hi siguin
presents i siguin respectades. La democràcia no identifica una raó democràtica única
sinó que articula les raons d’uns i altres. Afirmar, com sovint es fa de manera banal,
que el poble sempre té raó o usar aquell eslògan tan contundent de nosaltres manem,
ells obeeixen són camins cap una democràcia que empresona el pluralisme i la riquesa
que aquest representa. Davant d’aquests arguments, el mateix Giovanni Sartori es
mostrava especialment expeditiu:

“Y entonces hay quién concluye con la fórmula: el pueblo siempre tiene razón.
¿Mejor así? Conviene dejar las cosas claras. Si se exagera la fórmula, si se la lee
como vox populi, vox dei, entonces se presta al juego de quienes se burlan de
ello replicando vox populi, vox diaboli. Pero la cuestión aquí es la de fundar la
democracia. Y un fundamento de legitimidad no atribuye verdad; atribuye un
derecho. El pueblo no tiene siempre la razón en el sentido de que nunca se
equivoca, sino en el sentido que tiene el derecho a equivocarse, y que el derecho
a equivocarse compete a quien se equivoca por sí solo, en prejuicio propio.”
(Sartori, 2007: 40)

En tot cas, especialment des d’una mirada liberal, la necessitat de convertir la

democràcia en un espai que permeti i articuli el pluralisme i la diversitat de veus

13
implica, d’una banda, establir la democràcia como un estat de dret i, d’altra banda
definir-la en termes descriptiu com un conjunt de regles i institucions. Elements
procedimentals i valors.

D’una banda, començant pels valors, hem identificat en l’humanisme hel·lènic els
orígens de la política democràtica. Una aproximació al govern dels conflictes i els
projectes col·lectius que es basa en el reconeixement de la capacitat dels homes a
l’hora de prendre decisions i que, simultàniament, dona forma a uns ideals de llibertat
i igualtat. La democràcia, per tant, és tant una forma humana de govern com un ideal
de llibertat i igualtat. Aquests són els valors que la doten de contingut normatiu.

A més a més, especialment en el context de societats més àmplies i complexes, la

pràctica democràtica ha necessitat d’altres valors de referència com són el pluralisme i
al tolerància. La democràcia no es basa una veritat en singular sinó en múltiples i
diversos arguments. Només quan s’aconsegueixen articulars els valors d’igualtat i
llibertat amb els de pluralisme i tolerància aconseguim articular una forma
democràtica de governar-nos.

D’altra banda, des d’una perspectiva institucional i procedimental, la democràcia és

sobretot una forma de governar, d’organitzar-nos i prendre decisions col·lectives. Com
a tal, requereix d’un disseny institucional i d’uns procediments que donin satisfacció a
certs criteris. Aquests criteris s’ha desenvolupant-se en el marc del liberalisme. En
parlarem en cert detall quan expliquem la democràcia moderna, mentre que ara ens
limitarem a identificar algunes de les característiques institucionals que solen exigir-
se a la democràcia. Podem citar, per exemple, els 4 punts que utilitzen Piano i
Puddington (2004: 716) per acreditar un govern democràtic:

“1. Sistema polític multipartidista i competitiu.

2. Sufragi universal per tota la ciutadania adulta (amb excepcions i restriccions
que els Estats poden assignar per infraccions criminals)
3. Eleccions regulars i competitives que tinguin lloc sota les condicions de vot
secret i segur i absència de frau electoral massiu que condueixi a resultats no
representatius de la voluntat popular.
4. Accés públic significatiu dels principals partits polítics a l’electorat a través
dels medis de comunicació i una campanya política oberta.”

14
En la mateixa direcció, Robert Dahl (1998: 37-38) apunta 5 característiques:

- Participació efectiva: abans d’adoptar una política, tots els membres han de
tenir oportunitats iguals i efectives per fer conèixer als altres les seves visions i
punts de vista.
- Igualtat de vot: quan s’acosta el moment de prendre la decisió, tots el membres
han de tenir una oportunitat efectiva de votar i tots els vots han de computar
per igual.
- Comprensió clara: dins uns límits raonables, cada membre ha de disposar
d’oportunitats efectives i iguals per aprendre sobre polítiques alternatives
rellevants i sobre les seves possibles conseqüències
- Control de l’agenda: el membres han de tenir l’oportunitat exclusiva de decidir
quina és l’agenda política i com s’hi incorporen nous assumptes.
- Inclusió de les persones adultes: tots o pràcticament tots els residents adultes
han de disposar de plens drets de ciutadania.

En definitiva, la democràcia és un terme amb fortes connotacions normatives i que

entronca amb un debat filosòfic sobre el poder, el poble i els valors que han d’inspirar
una forma de govern basada en el respecte a la llibertat i a la igualtat. Però la
democràcia designa un tipus d’institucions que prenen decisions col·lectives a partir
del vot individual, les garanties d’informació i debat públic, l’adequat paper dels
partits polítics o les oportunitats de participació política. també amb una vocació
d’aplicabilitat governament. Acabarem aquest primer capítol subratllant la
importància d’entendre que la democràcia és alhora valors i procediments; que la
democràcia es caracteritza per posseir un doble ànima.

LA DOBLE ÀNIMA DE LA DEMOCRÀCIA

Sovint, als estudiosos de la ciència política se’ns exigeixen definicions clares i concises
que permetin saber exactament de què estem parlant quan usem un termes tant
popularitzat com el de democràcia. Només des d’un punt de partida prou sòlid com el
que ofereix aquesta definició unívoca, podrem valorar el millor o pitjor funcionament
de les diverses experiències democràtiques. Es tracta d’una demanda lícita i previsible,
però si els que ens dediquem a aquests camp del coneixement som prou honestos

15
hauríem d’assumir la nostra incapacitat per respondre a aquests tipus d’interrogants i
d’expectatives.

La democràcia, com hem esmentat, és un dels termes més debatuts i discutits en la

història del pensament polític. Un terme que ha esdevingut molt polisèmic, la qual
cosa explicaria els múltiples objectius que li hem anat atorgant. El concepte
democràcia no sol arribar en solitari sinó acompanyada de parelles de ball molt
diverses: democràcia directa, democràcia representativa, democràcia popular,
democràcia elitista, democràcia agregativa, democràcia deliberativa, democràcia real,
etc. Aquesta profusió d’adjectius hauria de fer-nos sospitar de la naturalesa complexa
de la democràcia; un terme que, per tant, no pot ser simplificat a través de una
definició clara i concisa sinó d’una aproximació que incorpori les seves múltiples i
variades dimensions. Dimensions que no sempre es complementen sinó que sovint
col·lisionen i generen contradiccions.

Múltiples dimensions i múltiples versions democràtiques que conformen un fràgil

equilibri i que converteixen la proposta política democràtica en una cerca permanent
d’estabilitat. L’experiència democràtica és essencialment inestable i es troba sempre
amenaçada pels seus desequilibris; per aquells desequilibris que -usant la
terminologia d’Urbinati (2014)- “utilitzen les fissures de les seves contradiccions per a
desfigurar-la”. Recuperarem aquestes amenaces i aquestes desfiguracions quan
parlem de l’actual crisi democràtica, mentre que ara ens limitarem a mirar d’entendre
aquesta naturalesa complexa i contradictòria de la democràcia. Per fer-ho usarem la
metàfora de les dues ànimes de la democràcia que ens proposa Margaret Cannovan
(1999). Aquesta autora distingeix entre l’ànima pragmàtica i l’ànima redemptora de la
democràcia. Dues ànimes alhora complementàries i contradictòries.

D’una banda, la democràcia es defineix a partir d’un conjunt d’institucions que,

dissenyades des dels criteris liberals originals, serveixen per abordar els problemes de
convivència entre les persones i els grups socials. Des d’aquesta perspectiva, la
democràcia és aquell sistema que gestiona els conflictes del present i es centra, així,
en la resolució dels problemes quotidians. La democràcia és un conjunt de regles de
joc i d’institucions que regulen les trobades -potser podríem dir les topades- entre els

16
diferents i eviten que aquestes diferències es converteixin en antagonismes
irresolubles. Aquesta ànima democràtica -institucional i procedimental- no desperta ni
fortes adhesions emocionals ni elevades expectatives de transformació; però sí que es
tracta d’una proposta de govern capaç de mitigar el conflicte i assegurar certa
estabilitat social.

D’altra banda, la democràcia també disposa d’una ànima redemptora que invita a la
ciutadania a interpretar-la com una promesa de salvació, com una utopia de futur. La
democràcia representa la veu del poble i el seu anhel d’una societat formada per
persones lliures i iguals que conviuen en una comunitat justa i benestant. La
democràcia, doncs, no és només un disseny institucional sinó que expressa una visió
de futur que reivindica el seu sentit etimològic: els poder del poble i per al poble. En
aquest sentit, la democràcia és també l’emoció de formar part d’aquest projecte de
futur. En front de la fredor institucional, l’ànima redemptora reclama l’entusiasme i en
acull en la calidesa de la llar popular.

El repte de la democràcia és mantenir en equilibri aquests dos pols que, com podem
intuir fàcilment, tendeixen a entrar en tensió. Usant els termes de Todorov:

“El régimen democrático se define a partir de una serie de características que se

combinan entre sí para formar una entidad compleja, en cuyo seno se limitan y
se equilibran mutuamente, ya que, aunque no se oponen frontalmente entre sí,
tienen orígenes y finalidades diferentes. Si se rompe el equilibrio, debe saltar la
señal de alarma.” (2012: 11)

La democràcia és equilibri, i és aquest equilibri el que sembla haver esclat durant les
darreres dècades. Primer per un excés de fredor procedimental i més tard per la passió
corrosiva d’un populisme redemptor. En la segona part del llibre analitzarem com el
desequilibri en benefici d’una o altra de les ànimes es converteix en amenaça per la
democràcia. Una democràcia que pateix quan se la tensiona i se l’obliga a prendre
partit. Entre el fred tecnocràtic i l’escalfor populista es filtren els enemics que posen
en perill la continuïtat de la democràcia.

17
18