INDÚSTRIA ESPANYOLA 1855-1975

– evolució –

Hem de fer una primera parada al segle XIX i esmentar breument el fracàs
de la Revolució Industrial segons l’historiador Jordi Nadal. Per què va ser
un fracàs? Per la falta de matèries primeres i fonts d’energia i la
dependència d’aquestes de l’exterior, com el carbó, el ferro... el retràs
tecnològic, també per falta d’inversions (on la majoria s’enfoquen a la
compra de béns desamortitzats) i una societat empobrida, polítiques
proteccionistes i la perduda de les colònies. Hi haurà excepcions com la
indústria Basca, catalana i asturiana = siderúrgia, tèxtil i metal·lúrgia.

Durant el primer terç del s. XX va créixer la producció industrial gràcies a

la major disponibilitat de minerals, l’augment de la inversió al repatriar els
capitals i la demanda amb la IGM i les inversions del dictador Primo de
Rivera. Amb l’arribada de la 2ª R. Industrial es van incorporar avanços
tècnics i industries d’hidrocarburs, electricitat, automòbil...

Durant la Guerra Civil 36-39 y la postguerra 39-59 el creixement es va

detindre i la política autàrquica va perjudicar el creixement.

Amb el desenvolupament industrial entre els 60-75 Espanya abandonà

l’autarquia i amb l’ajuda americana va començar a créixer. En general es
un període de creixement gràcies al Pla d’estabilització del 59, els plans
de desenvolupament, inversió estrangera, turisme, augment de la
demanda de productes industrials, augment del nivell de vida de la
població, millores tècniques i abaratiment del preu de l’energia que va
reduir els costos de producció. Amb la crisi del petroli es van adonar que
aquest creixement no era tan fort com es pensava, tant va ser així patim
un problema estructural en el pla industrial.

PRODUCCIÓ
Amb la 1 RI s’introdueixen maquines hidràuliques i de vapor i el sistema
de producció està basat en obrers realitzant treballs rutinaris.

La 2ª RI aportarà els motors d’explosió i elèctric i el sistema de producció

de cadenes de muntatge, és a dir, el fordisme. Grans fàbriques amb
màquines més sofisticadaes i obrers poc qualificats que només han de
“vigilar” les màquines el que permet reduir costos i produir creant estocs

Pel que fa als sectors destaquem el tèxtil i la siderometalurgia i, en la 2ª RI

indústries d’interés nacional com l’automobil, alimentació, material de
transport etc.

ESTRUCTURA

En termes d’aportació al PIB aquest augmentarà amb la població activa

centrada en nuclis industrials com Barcelona, Bilbao.

Les empreses seran de dos tipus, xicotetes i mitjanes predominant i grans

empreses associades a la inversió pública com CAMPSA, empreses de
l’INI o SEAT

Aquestes industries es dedicaran al mercat intern, es veurà afectat per les

polítiques intervencionistes.

LOCALITZACIÓ INDUSTRIAL

Ens referim a on ubiquem les empreses

Durant aquest període predominen els factors clàssics que expliqen

perquè ací i no en altres zones:

Físics: proximitat matèries primeres, pesades i voluminoses, fonts

d’energia com les conques mineres i ben comunicades com els ports.

Humans: mà d’obra abundant i econòmica, sistemes de transport eficaços

infraestructures i una política favorable que facilite la instal·lació.

Aquests factors el que fan es crear tendències de localització i en

aquest cas la tendència és la concentració industrial en zones de
basic abastiment, bons transports, mà d’obra i donen lloc a
aglomeracions urbà-industrials com Bilbao, Madrid, Astúries, Valladolid...

Així, els emplaçaments industrials són fruit de factors + tendències:

així els emplaçaments són àrees pròximes a matèries primeres i fonts o
als ports. Per exemple les mines de carbó d’Astúries expliquen la
localització siderúrgica a Astúries i els ports ho expliquen a Barcelona o
les drassanes a Ferrol. A Madrid al voltant de les estacions de FFCC.

ÀREES

Factors + tendències + concentració en determinats emplaçaments

donen lloc a desequilibris geogràfics en la localització industrial amb
àrees molt industrialitzades i menys.

Les més industrialitzades: ja les tenim a la 1ª RI i en temin tres focus

1) Franja cantàbrica: Astúries i País Basc on tenim indústria siderúrgica

(ja va nàixer a Màlaga amb la fàbrica Heredia) però cedeix a les del
nord. Al segle XX trobem la indústria naval de Ferrol, automòbil de Vigo,
refineries de Corunya i metal·lúrgia de Bilbao.
2) Litoral mediterrani: indústria tèxtil català que començà al segle XIX i al
XX es va enriquir gràcies a la maquinària. També a Sagunt la siderúrgia
o refineries a Tarragona, Castelló...
3) Grans ciutats: Madrid amb indústries de consum per aprofitar la mà
d’obra abundant i el mercat pròxim i una política centralista favorable.

Àrees de difusió van sorgir als anys 60 amb els pols de desenvolupament
com Badajoz, per exemple que busquen terrenys menys costosos:

1) Eixos de difusió pròxims a grans aglomeracions urbà-industrial

situats prop de carreteres com l’eix Ebre Mediterrani (Barcelona,
Tarragona, Valencia i Cartagena) o l’eix gallec Vigo, Corunya Ferrol
o Andalusia occidental com Sevilla Huelva i Cadis.
2) Enclavaments aïllats com Puertollano, Valladolid, Burgos
Àrees no industrialitzades: Resta del territori escassament industrialitzat.

POLÍTICA 1855-1975

Proteccionisme, aranzels, intervenció estatal amb empreses publiques,

plans de desenvolupament i pols de desenvolupament franquistes.

Els resultats mediocres excepte en ciutats assenyalades, zones

deprimides van continuar sense indústria o van perdre la població que va
emergir als pols pròxims. L’èxit va vindre perquè es va descongestionar la
ciutat i es van crear polígons industrials amb infraestructures, la gent se’n
va moure.