POESIA DE POSTGUERRA: VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

VICENT ANDRÉS ESTELLÉS

Estellés és el màxim exponent de la poesia contemporània al País Valencià i un autor, pels
seus temes, absolutament representatiu de la postguerra. Una gran part de la seua producció ha
aparegut amb retard per qüestions de censura pel contingut social i eròtic de la seua poesia.
ETAPES DE LA SEUA PRODUCCIÓ POÈTICA
Seguint la proposta de Ferran Carbó, podem estructurar la poesia estellesiana en tres etapes
cronològiques:

Els anys 40 o els inicis literaris: És una etapa de formació i aprnentatge, amb una poesia en
llengua castellana.
Els anys 50 i 60: és una època d’intensa producció poètica en català, en la qual l’autor
assoleix la plenitud i es consolida com el poeta de la postguerra valenciana. Es va donar a conéixer
el 1953, amb Ciutat a cau d’orella. El 1956 va publicar La nit i, el 1958, Donzell amarg.
Dels anys 70 fins a la seua mort:
És l’etapa de difusió i reconeixement del poeta quan publica l’obra que majoritàriament
havia quedat inèdita en l’etapa anterior. És una etapa de maduresa creativa, en la qual Estellés es
converteix en el poeta nacional dels valencians.
El 1971 va publicar el Llibre de meravelles i La clau que obri tots els panys. El 1972,
Recomane tenebres, primer volum de l’obra completa, que arribaria a deu volums. L’ambient li va
ser favorable perquè es va reincorporar a la nostra escena literària en un moment decisiu de represa
cultural del País Valencià que els seus llibres van contribuir, d’altra banda, a reforçar. Pòstumament
s’ha publicat el Mural del País Valencià(1996): extensa composició dedicada a cantar tots els
pobles i ciutats valencians, personatges històrics i accidents geogràfics.

ALGUNES CARACTERÍSTIQUES DEL LLIBRE DE MERAVELLES

En la poesia d’Estellés hi ha la reconstrucció en la memòria d’un petit món, explicat

meticulosament en la seua quotidianitat. Es tracta d’un discurs poètic deliberadament oposat al de la
poesia pura, perquè esquiva la temptació del pur joc verbal, del lirisme més o menys hermètic i
privat. En aquest món constituït per objectes i comportaments quotidians del poble, de la seua gent,
l’amor, per exemple, tindrà una presència molt concreta i circumstanciada. La mort també serà
rpòxima, tant pel que fa a la mort col.lectiva com a la que li afecta personalment.
Estellés inventaria la realitat a través de la seua poesia. Aquest inventari de la realitat l’ha
portat a fer un autèntic fresc o mural de la València del seu temps. La poesia d’Estellés, però, no es
pot enquadrar en el realisme històric que es propugnava en la dècada dels seixanta. Més que de
realisme històric es tracta d’un testimoniatge, d’una crònica o documental de la realitat, de la qual
un dels millors exponents és el Llibre de meravelles, crònica impressionant d’un temps de crisi.
En la poesia d’Estellés la realitat quotidiana apareix descrita amb un estil molt expressiu
construït sobre la fusió de diversos registres, amb predomini de la llengua coŀloquial. Al costat
d’aquesta explotació poètica de la llengua coŀloquial, la seua poesia mostra també una particular
elaboració estilística i retòrica, ben visible en la seua adjectivació, en les imatges metafòriques i en
la utilització de les fórmules clàssiques, particularment l’ègloga i l’alexandrí. Una altra aportació
important d’Estellés al gènere poètic és l’ús de referents de la tradició literària clàssica, de vegades
amb una intenció paròdica o irònica. Aquest procediment li permet operar amb un cert
distanciament, com en les Horacianes, on les aŀlusions al món llatí transformen en poesia lírica el
que és una crònica gairebé periodística amb caires satírics.
. De la mateixa manera, en el Llibre de meravelles la crònica de la València de la postguerra
es contrapunta amb referències constants a autors de la literatura catalana medieval.
CONTEXT HISTÒRIC I CULTURAL

Els canvis polítics que van començar el 1939 tenien entre els seus objectius bàsics la
unificació lingüística i la substitució de totes les llengües minoritàries de l’Estat pel castellà.
Durant el franquisme es van abolir la Generalitat, l’Estatut i els partits polítics, i es va
prohibir l’ús públic i oficial del català, i el seu ensenyament. Relegada la llengua a l’ús privat i
familiar, desfets i prohibits els organismes culturals i literaris, sense revistes, ni diaris, ni ràdio, ni
editorials, la literatura catalana quedava condemnada a ser un fenomen minoritari i sense viabilitat.
Els intel·lectuals que havien restat amb la Generalitat es van haver d’exiliar. La llista dels
qui van haver d’emprendre l’exili inclou gent de totes les generacions i de totes les tendències:
Carles Riba que, de manera emblemàtica, va passar la frontera amb Antonio Machado, Pompeu
Fabra, Josep Carner, Ferran Soldevila, Mercè Rodoreda, Pere Calders… Alguns van morir a l’exili,
però amb el temps la majoria van tornar al país. En l’exili els catalans es van organitzar ben aviat i
es van incorporar a revistes ja existents o bé en van crear de noves com Quaderns de l’exili (1943-
1947) o Pont blau (1952-1963).

ANYS 50 I 60:
Amb la derrota el 1945 de l’Alemanya nazi i de la Itàlia feixista, es va instaurar un nou
ordre polític internacional. La dictadura franquista va permetre la represa legal i pública, encara que
molt restringida per la censura, de l’activitat editorial en català.Van aparéixer revistes com : Poesia i
Ariel.A València van aparéixer dos editorials: Torre(1945) i Lletres Valencianes (1946); es van
reprendre les publicacions de gramàtiques (La gramàtica valenciana de Sanchis Guarner es va
publicar l’any 50) i van començar els cursos de llengua Carles Salvador...

Durant els anys cinquanta la cultura en català guanya espais per a desenvolupar-se i es redueix el
paper de la de l’exili. En poesia van aparéixer poetes importantíssims com Espriu (que ja havia
publicat abans de la guerra), Pere Quart i Vicent Andrés Estellés.

En la literatura catalana dels anys seixanta es va viure un gran debat, que va enfrontar l’estètica de
tradició simbolista amb una altra que concebia la literatura com un model de compromís polític al
servei de la lluita contra la dictadura.És l’anomenat Realisme històric o social que reivindicava la
participació de la literatura en la lluita per l’alliberament individual i social de l’ésser humà.

L’antologia Poesia catalana del segle XX (1963) de Molas i Castellet, va ser el referent programàtic
del nou corrent literari. Dos llibres de poesia de Pere Quart (Vacances pagades) i Salvador Espriu
(La pell de brau) publicats el 1960, van ser llegits en aquesta clau realista. En aquest context és
interessant destacar el moviment de la Nova Cançó , que va servir per portar la poesia i les
reivindicacions socials a un públic més ample.

TENDÈNCIES DE LA POESIA DE POSTGUERRA

Amb la progressiva reactivació literària es poden observar tres tendències que hi van
conviure en diferent grau i que d’alguna manera havien tingut antecedents en el primer terç del
segle:

A) POESIA DE TRADICIÓ SIMBOLISTA.(Domina el panorama poètic fins la mort de Riba

el 1959) Caracteritzada per la recerca expressiva i pel formalisme, en la qual el poeta es presenta
com un solitari que explora la seua intimitat a través de la temàtica amorosa, paisatgística, religiosa
o existencial. Enfront de la anormalitat externa crea un refugi, una poesia que s’evadeix de l’entorn
social de la postguerra i tracta de crear una obra ben feta que enllace amb la posterioritat. Cal dir,
però, que la guerra no havia passat debades, i tot i ser una poesia simbolista, evasiva, pura... tingué
el ressò de les angoixes de la postguerra. Carles Riba, quan torna de l’exili serà una figura
emblemàtica de la cultura catalana. La seua obra més emblemàtica: Les elegies de Bierville són un
cels cims de la poesia en català del segle XX en al qual s'entonen un cant dolgut -el plany elegíac-
d'un drama personal i col·lectiu: el de la derrota i el de l'exili.
Altres autors: Carner, publica Nabí a l’exili) Espriu(algunes obres), Blai Bonet, Marius
Torres ,Joan Vinyoli, Bartomeu Rosselló-Porcel.

B) POESIA EXPERIMENTAL (CONTINUACIÓ DE L’AVANTGUARDISME). Durant la

República, la tradició avantguardista desaparegué en la pràctica. En la postguerra, l'avantguarda es
donarà més en les arts plàstiques que no pas en la literatura: per exemple el grup "Dau al set".
Els autors més representatius són Joan Brossa i JV Foix.

C) POESIA REALISTA La mort de Carles Riba el 1959 tancà el període en què havien dominat
els poetes seguidors de la línia simbolista. A partir del 1960, autors com Salvador Espriu, Pere
Quart, Gabriel Ferrater, iniciaven una manera diferent de fer poesia com a expressió de la realitat
quotidiana.
Aquesta estètica, oposada a la simbolista, pot resumir-se en els següents punts:

- El poeta ha de ser un "home entre els homes". El poeta deixa de sentir-se un elegit i es
considera una persona corrent més, solidari amb la resta. El destinatari pot ser ara qualsevol
lector i no sols persones cultes amb formació literària
- La forma ha de ser narrativa, poc metafòrica, el vers lliure, l'estil directe, col·loquial...
- El destinatari ha de ser la col·lectivitat. la poesia assolí una funció social, amb l'objectiu
d'enriquir la persona humana i alliberar-la de tota mena d'alienacions i d'opressions.

En la poesia realista es poden distingir també tres tipus de poesia: testimonial (d’influència
neorealista) social (major intenció de denúncia i compromís) de l’experiència (Gabriel Ferrater).

El Llibre de Meravelles s’inscriu dins del model poètic de la poesia testimonial. Aquesta poesia es
caracteritza per desenvolupar una temàtica que gira a l’entorn de la realitat quotidiana, de l’ara i de
l’ací del context d’escriptura, per a centrar el focus d’atenció en la gent més desfavorida, en la vida
del poble i les condicions de misèria i penalitat en què ha d’intentar sobreviure. Aquesta orientació
testimonial es concreta en una poesia de caràcter realista i referencial sobre l’entorn i la
quotidianitat i atorga un valor documental als poemes, que pot oscil·lar entre el to elegíac del
record, la crònica del present i el compromís cívic amb la col·lectivitat.
Aquesta poesia sorgeix pel context políticosocial de la postguerra i per la necessitat de renovació
estètica que té sempre la literatura. aquesta línia de poesia connectarà després amb els textos dels
cantautors de La nova cançó (Lluís Llach, Ovidi Montllor, Raimon…).
POETES QUE CONTINUEN LA TRADICIÓ AVANTGUARDISTA:

JOSEP VICENT FOIX (pag 195)

JOAN BROSSA (Pàg 222)

POETES DEL CORRENT REALISTA O POESIA DE L’EXPERIÈNCIA:

SALVADOR ESPRIU (pàg. 219)

GABRIEL FERRATER(pàg. 220)

MIQUEL MARTÍ I POL (pàg. 222)

6.- Com evoluciona el gènere amb posterioritat al context d’escriptura d’aquesta

obra? Quines característiques presenta?

L’època que va des dels anys 70 als 90 comença amb els darrers extrems del franquisme.
La mort del dictador i les primeres passes cap a la democràcia parlamentària. Es
desenvolupa el turisme i un marcat sentiment europeista. L’eclecticisme i la diversitat
caracteritzen l’art i la literatura de les darreres dècades. Aquests últims anys del segle xx
han destacat pel gran nombre de moviments artístics que han coexistit simultàniament i
que han estat en evolució i transformació constant.
Pel que fa a la poesia dels 70 es caracteritza per la presència d’una gran diversitat de
tendències i estils. Per una part trobem la poesia realista compromesa, per altra sorgeixen
altres línies que rebutgen el realisme anterior, preocupació pel llenguatge, el
cosmopolitisme, el culteranisme ( ús de referències i citacions) .Aquesta poesia està
marcada per una estètica formal, es tracta de la poesia formalista i simbòlica (Foix i
Brossa).

En els vuitanta hi ha una continuïtat respecte a la generació anterior, marcada per

l’eclecticisme. Alguns d’aquests s’han fet ressò del rock i de l’estètica quotidiana de la
ciutat; el paisatge urbà i els ritmes de la societat industrial són presents en una poesia que
lluita contra estructures més clàssiques.
Finalment, amb l’avanç en la normalització de la llengua i els premis literaris, s’ha afavorit
l’aparició de poetes i de poetesses nous i de tendències diverses.

POETES POSTERIORS:(Cal buscar informació a internet)

LA POESIA EN ELS ANYS 70 (Pàg. 265):

Autors més importants del llistat: Marc Granell, Joan Navarro, Jaume Pérez Montaner
(Tots ells valencians, continuen vius i continuen publicant)

LA POESIA EN ELS ANYS 80 (Pàg. 268):

Autors més importants del llistat: Maria Mercé Marçal, Joan Margarit (Darrer premi
Cervantes en castellà perquè escriu en les dues llengües)
POETES DONES QUE NO ESTAN EN CAP LLISTAT DEL LLIBRE:(Cal buscar informació
a internet)

Clementina Arderiu, Rosa Leveroni, Marta Pessarrodona ,Carmelina Sánchez Cutillas,

Maria Ibars, Maria Beneyto

Poetes actuals valencianes: Isabel Robles, Maria Josep Escrivà, Begoña Mezquita...