RISCOS NATURALS I ANTRÒPICS

El medi natural és dinàmic, per tant està sotmès a una constant evolució que
genera canvis molts cops imperceptibles i de magnitud variable.

Parlem de fenòmens naturals (brisa, desgel, marees, erosió …) poc

perceptibles per la població i de fenòmens naturals violents (ventades, allaus,
erupcions volcàniques, tsunamis, terratrèmols …).

Fenòmens naturals potencialment perillosos:

Perquè aquests fenòmens naturals es converteixin en RISCOS NATURALS cal

que estiguin associats a la presència humana i per tant han d’afectar
potencialment a les persones o als seus béns personals. Quan els efectes causats
són molt importants parlem de desastres naturals o catàstrofes.

Un dels factors clau quan parlem de desastres és la degradació del medi

ambient. Per exemple, els països amb una forta desforestació, erosió greu i un
ús abusiu de les terres marginals per a conreus i pastures tenen més probabilitats
de patir catàstrofes naturals com els aiguats. Els científics cada cop tenen més
clar que el canvi climàtic, pateix el planeta contribueix a desajustar el clima i
accentua la possibilitat de riscos naturals.

A banda dels riscos naturals, l’home està sotmès a riscos propis de les activitats
humanes, són els anomenats RISCOS ANTRÒPICS (vessaments de petroli,
accidents de trànsit, incendis …). Els riscos antròpics: tenen el seu origen en
les activitats humanes. Els podem dividir en tres grups segons origen:

▪ Origen tecnològic: aquells que deriven de la mateixa activitat

tecnològica. La situació de risc es generada per la tecnologia
desenvolupada per l’ésser humà:

▪ Risc en establiments industrials

▪ Risc nuclear i radiològic.

▪ Risc en el transport de substàncies perilloses

 ▪ Risc a les instal·lacions i establiments d’explosius i
pirotècnica.

▪ Risc per avaries i accidents en els embassaments.

▪ Risc per dependència de les infraestructures i dels serveis

bàsics.

▪ Risc per caiguda de satèl·lits artificials.

▪ Associats a fenòmens naturals: el seu desencadenant és d’origen

humà (incendis forestals, inundació per una mala gestió de l’aigua).

▪ Origen divers: accidents de trànsit, derivats d’una mala conservació

dels edificis.

Hi ha activitats humanes que generen més risc d’accident com la mineria,

la indústria, el transport de mercaderies, la manipulació de material
radioactiu … En general, l’impacte més important per a la salut de les persones
i el medi és la contaminació del territori. En tenim exemples: 1984, fuita de
gasos tòxics a la ciutat índia de Bhopal, que va provocar mortalitat directa i
forta morbiditat fins a l’actualitat; 1986, accident nuclear de
Txernòbil (Ucraïna), van morir milers de persones i van ser evacuades de la zona
contaminada més de 350.000, deixant un territori contaminat durant milers
d’anys.

Quan l’activitat de l’ésser humà modifica les condicions del medi natural
(planificació deficient dels assentaments humans, actuacions negligents …)
parlem de risc ambiental, que comprèn tant els riscos d’origen natural com els
antròpics i els mixtos.

Factors que caracteritzen els riscos ambientals:

▪ Magnitud: dimensió i intensitat del fenomen.

▪ Freqüència: nombre de vegades que es produeix el fenomen en un

cert període de temps.

▪ Perillositat: probabilitat de què el fenomen tingui una certa extensió,

intensitat i durada amb conseqüències negatives.

▪ Exposició: nombre total de persones que estan sotmeses a un

determinat risc.

▪ Vulnerabilitat: percentatge de persones o béns que poden ser

danyats per un fenomen respecte al total de la població exposada.
RISCOS NATURALS I ANTRÒPICS CATALUNYA I
ESPANYA

Catalunya:
Riscos més freqüents: relacionats amb la meteorologia i les condicions
geològiques.

Condicions meteorològiques:

Mapa risc inundació Catalunya. 2014

Aiguats: típics al clima mediterrani,

consisteixen en pluges fortes que poden
provocar torrentades i inundacions
(desbordament de rius, torrents, i rieres).
Problemes associats a les zones habitades
com inundacions de carrers, habitatges, talls
de carreteres, dificultats de circulació,
aturada de subministraments (electricitat,
aigua, telèfon …).

Mapa risc nevades Catalunya. 2015.

Nevades: precipitacions en forma de cristalls

de gel. Les nevades extraordinàries o en llocs
poc habituals poden provocar problemes i
riscos per la població (tall de carreteres,
augment dels accidents de trànsit, aïllament de
la població, manca de serveis bàsics …

Pedregades: precipitacions en forma de gel (si tenen entre 2 i 5 mm

s’anomenen calamarsa), i si són més grans, pedra. Provoquen danys i pèrdues
econòmiques als conreus.

Temporals de vent: bufades intenses de vent d’una durada considerable. Poden

provocar estralls importants (arrencada d’arbres, torres elèctriques, despreniment de
teules …
Condicions geològiques:

Esllavissaments: desplaçaments del terreny d’un vessant cap a l’exterior per efecte de
la gravetat. Associats a pluges, terratrèmols … Poden destruir obres públiques, tallar
carreteres, soterrar cases, persones. A Catalunya les zones amb més risc són: Pirineu i
serralades del sistema Mediterrani.

Allaus: despreniment de masses de neu. Si el mantell de neu és molt inestable, es

provoca una allau que pot destruir masses forestals, vies de comunicació. A Catalunya
són freqüents al Pirineu Occidental.

Mapa d’acció del terratrèmol a l’Alt Urgell del 3/04/2019

Terratrèmols o sismes: sacsejades o
tremolors de la superfície de la Terra. Si la seva
intensitat és molt forta, poden provocar efectes
devastadors. A Catalunya se situen per sota de
la magnitud 3,9 en l’escala de Richter

El 3 d’abril del 2019 es va produir un terratrèmol als

municipis de Montferrer i Castellbò i Ribera d’Urgellet a
l’Alt Urgell de magnmitud 4,2 a l’escala de Ritcher. Al costat
teniu la zona afectada pel sisme i el grau d’afectació
segons l’escala de Ritcher.

Mapa risc incendi.

De tots els riscos ambientals, els incendis

forestals són els més freqüents. Sens
dubte la seva intensitat i incidència depèn
de determinades condicions
geogràfiques i climàtiques (elevades
temperatures, sequera estival, vent,
orografia), que faciliten una ràpida
propagació del foc. Però cada cop més es
considera l’acció humana (risc
antròpic) com a principal
responsable, sigui per deixadesa o per
què han estat provocats.

En relació amb els canvis en l’espai rural i en la gestió forestal que s’han produït
durant les darreres dècades, cal considerar per una banda, l’abandonament de
les activitats rurals tradicionals a causa del despoblament del camp i l’emigració
a les ciutats. L’abandonament de conreus ha permès la recuperació del bosc i la
configuració de grans masses forestals continues que afavoreixen els grans
incendis. Per l’altra, la substitució del carbó vegetal com a combustible domèstic
principal, provocada per l’aparició del gas butà, el gas natural i els forns i les
calefaccions elèctriques. Aquesta substitució de combustible provoca que el
bosc mediterrani deixi de ser rendible i se n’abandoni l’explotació, fet que ha
provocat un increment de la biomassa vegetal acumulada que augmenta el risc
d’incendi.

Podríem considerar també els incendis com a risc ambiental, tant en relació amb
el risc que suposa l’augment de densitat i extensió de les masses forestals com
per l’acció dels llamps que provoquen incendis en alguns casos.

Com ja hem dit, els principals agents causants dels incendis tenen relació amb
les accions humanes i es podrien classificar en accions involuntàries i en accions
provocades. Dins de les accions involuntàries i negligències es pot esmentar la
crema de pastures o rostolls, les cigarretes, les fogueres al bosc, les deixalles,
els accidents, les línies elèctriques, etc. Les accions intencionades es deuen a
diverses causes, com ara desequilibris psíquics, bretolades i interessos
econòmics.

Un altre dels riscos antròpics de Catalunya és el derivat de la perillositat de

determinades instal·lacions industrials, com per exemple el complex
petroquímic de Tarragona.

Tanmateix, el transport de mercaderies perilloses (toxicitat i risc d’explosió)

n’és un altre de significatiu.

Prevenció de riscos Catalunya: parlem de plans especials que es basen en

l’anàlisi dels riscos específics, la zonificació del territori segons la seva
vulnerabilitat, la planificació de les accions per tal de minimitzar-ne els efectes,
de la disposició dels mitjans humans i materials per fer-hi front i de la informació
a la població:

▪ INUNCAT: Pla especial d’emergències per inundacions a

Catalunya. Objectiu: fer front a les emergències per inundació (avisos,
organització i procediments d’actuació).

▪ NEUCAT: Pla especial d’emergències per nevades a Catalunya. Objectiu:

informar de les nevades amb la suficient antelació per a fer-hi front (estructura
organitzativa i mitjans, procediments d’actuació, coordinació de mitjans …)

▪ SISMICAT: Pla especial d’emergències sísmiques de

Catalunya. Objectiu: donar resposta ràpida i eficaç per minimitzar els danys
potencials a persones, béns i al medi ambient i restablir els serveis bàsics en
el mínim temps possible.

▪ INFOCAT: Pla especial d’emergències per incendis forestals de

Catalunya. Objectiu: fer front a les emergències i establir avisos, organització
i procediments d’actuació.

▪ PLASEQTA: Pla d’emergència exterior del sector químic de

Tarragona. Objectiu: prevenir i mitigar les conseqüències d’accidents
 (coordinació d’autoritats, organismes i serveis cridats a intervenir, recursos
humans i material necessaris per aplicar mesures de protecció).

▪ TRANSCAT: Pla especial d’emergències per accidents en el transport de

mercaderies perilloses per carretera i ferrocarril a Catalunya.

▪ PENTA: Pla d’emergència nuclear de Tarragona. Aquest pla és aprovat per

l’Estat (administració responsable de la regulació de la indústria nuclear).

Espanya
La seva posició geogràfica fa que els principals riscos estiguin relacionats amb
el clima mediterrani, és a dir, de tipus atmosfèric i hidrològic, com ara els aiguats
i les inundacions, les calamarses, els temporals de vent, els temporals marítims i
les sequeres. El fenomen més recurrent són les inundacions i la sequera.

Les accions humanes (incendis), l’erosió del sòl, derivada de les inundacions i les
sequeres, la freqüentació dels espais naturals, la construcció d’infraestructures
que augmenten la pressió humana en
el territori i la irregularitat del clima
mediterrani → provoquen un risc
natural d’alta incidència que és la
DESERTITZACIÓ.

El risc de desertització afecta

fonamentalment al sud-est peninsular
i és especialment greu a les zones
properes a la costa mediterrània.
Les illes Canaries en són una zona
molt afectada.

*Mapa de l’aridesa a Espanya

Les causes d’aquest procés són diverses: pèrdua de sòl per les riuades,
desforestació, manca de pluges. Tanmateix la situació es veu agreujada per
l’escalfament global a causa de l’efecte hivernacle.

Tant les inundacions com la sequera i el risc de desertització estan

directament relacionats amb la irregularitat del clima mediterrani. Aquest
presenta una absència de precipitacions a l’estiu i fortes precipitacions a la tardor
que poden produir desbordament de rius i rieres que afecten la població i els
seus béns. La desertització seria el resultat de l’erosió del sòl derivada de
fenòmens com les inundacions i les sequeres, sumats a les conseqüències dels
incendis forestals i els efectes de la pressió humana en el territori.

En el clima mediterrani el risc hidrològic es presenta als mesos d’agost a

novembre, i és important a bona part del territori, però fonamentalment al litoral
mediterrani i al Pirineu.
 Mapa risc d’incendis.

El risc d’incendis el trobem associat a les

condicions climàtiques. Els hiverns solen
tenir nivell baix de risc, mentre que l’estiu
el risc és sempre molt alt (donada la forta
ocupació del territori, aquest risc és
considerat antròpic).

La posició geogràfica de la P.I. fa que

determinades zones del territori tinguin un elevat risc sísmic i de patir
terratrèmols. A la zona de Gibraltar (contacte de dues plaques tectòniques,
l’africana i l’eurasiàtica) els sismes són bastant freqüents, tot i que solen ser de
baixa o mitjana intensitat a tot el sud-est peninsular. També se’n registren al
Pirineu i Prepirineu.

Per últim, les activitats humanes són les que més risc generen, transport de
mercaderies perilloses, mineria, indústria, manipulació de materials radioactius,
l’edificació de construccions en zones inundables, la construcció
d’infraestructures, i per descomptat els incendis forestals i la desforestació.
La incidència d’aquestes activitats és important en el moment en què es produeix
un accident, però sens dubte, són les conseqüències posteriors de
contaminació sobre el medi i sobre la salut de les persones durant llargs
períodes de temps les més significatives.

Per tal d’evitar o minimitzar els efectes que provoquen els desastres ambientals
s’han generat protocols de prevenció.

Prevenció de riscos ambientals:

▪ Mesures de predicció: anticipació al fenomen basada en l’estudi

sistemàtic de la seva repetició en un lloc determinat, de les seves
causes i de les seves conseqüències.

▪ Mesures d’intervenció immediata: processos de gestió del risc una

vegada s’ha iniciat.

▪ Mesures de recuperació: accions desplegades per retornar a la

situació inicial.

▪ Mesures posteriors: estudi dels episodis un cop han succeït i

elaboració de documents per extreure’n conclusions útils.

▪ Mesures de sensibilització: educació de la comunitat davant els

riscos.
Accions a escala mundial i europea en la prevenció:

▪ Estratègia Internacional per a la Reducció de

Desastres (ONU/EIRD): el gener de 2005 va tenir lloc a la ciutat
japonesa de Kobe una conferència de la qual va sorgir
l’anomenat Marc d’Acció Hyogo 2005-15, amb l’objectiu de millorar
la resiliència de les nacions i les comunitats davant dels desastres.

▪ Agència Europea del Medi Ambient. Segons aquesta agència en els

darrers anys el nombre i l’impacte dels desastres ambientals a Europa
s’ha incrementat. Les causes que permeten explicar el fenomen rauen
en l’increment de les activitats humanes i el risc que comporta el canvi
climàtic. La UE ha desenvolupat una gestió integrada dels riscos
ambientals (conjunt coherent de mesures, procediments i pràctiques
que té present la interacció de totes les variables que intervenen en els
processos mediambientals).

CANVI CLIMÀTIC. Sostenibilitat i impactes ambientals

Partint de la base que la sostenibilitat és el resultat de l’equilibri de tres pilars
fonamentals (ambiental, econòmic i social), podem establir estratègies que
permetin la recuperació del medi ambient al mateix ritme que és afectat per
l’activitat humana.

Accions:

1- Educació ambiental: entès com un procés d’aprenentatge que faciliti la

comprensió de la realitat del medi ambient. L’objectiu final seria la conscienciació
de què l’individu forma part de l’entorn natural i en depèn per a la seva evolució,
i que n’és responsable del seu manteniment.

L’educació ambiental ha de generar estils de vida compatibles amb la

sostenibilitat del medi ambient, implica un canvi de valors, actituds i costums per
la societat i les administracions.

2. Consum responsable: Cimera de la Terra (2002) “(…) una de les causes

principals per les quals continua deteriorant-se el medi ambient mundial són les
modalitats insostenibles de consum i producció (…)”.

Per tant, parlem de canvis d’hàbits en la tria dels productes i serveis que
consumim. Valorar altres aspectes (a més de la qualitat o preu)

▪ El seu impacte ambiental i social (menys transformació i espoliació de

la natura)

▪ Conducta de les empreses que els elaboren (bones pràctiques laborals

i socials de les empreses)
Consumir menys i de manera més racional: productes i serveis que garanteixin
la justícia social, l’ètica, la solidaritat i la protecció del medi ambient.

3. El reciclatge: cal minimitzar els residus, reduint-ne la generació i reutilitzant

els productes.

4. La banca ètica: banca social, sostenible i alternativa, o responsable. La seva

distinció radica en la naturalesa social dels projectes que finança, el compromís
ètic de les empreses amb qui inverteix i la transparència de les seves actuacions.

Una altra de les seves característiques és que algunes d’aquestes entitats

financeres tenen un funcionament més democràtic i participatiu, a vegades són
cooperatives i proporcionen microcrèdits a aquelles iniciatives individuals i/o
empresarials que molts cops són excloses del sistema financer tradicional.

5. Agricultura ecològica: sistema de conreu basat en la utilització òptima dels

recursos naturals sense fer servir productes químics (pesticides i adobs
artificials) ni llavors transgèniques.

El seu objectiu és respectar al màxim la dinàmica interna dels ecosistemes,

mantenint la fertilitat dels sòls i produir aliments lliures de residus químics. Cal
també apuntar la tendència dels darrers anys a utilitzar recursos renovables i
locals (productes de proximitat o kilòmetre zero).

EFECTES A ESPANYA DEL CANVI CLIMÀTIC

Espanya per les seves característiques geogràfiques i socioeconòmiques és molt
vulnerable al canvi climàtic. La temperatura ha augmentat un 1,5ºC al s. XX, el
doble que la mitjana mundial. El nivell del mar està pujant (1-15 mm/any al
Cantàbric i Atlàntic i 0,7 mm/any al Mediterrani. Les glaceres del Pirineu han
retrocedit un 75%, també al s. XX.

Al s. XXI les prediccions no són molt més bones. Més onades de calor (en el
període 1971-2014 quaranta-sis observatoris de cinquanta capitals de província
han experimentat un augment d’1,68ºC de temperatura mitjana anual). Menys
precipitacions a l’hivern (entre 1971-2014 ha plogut un 35% menys i ha nevat
un 39% menys). Els dies amb temperatures mitjanes superiors als 15ºC també
han augmentat.

Augmentaran els processos d’erosió, empitjorant les condicions

de desertificació allí on ja existeixen. Es preveu que el nivell del mar augmenti
de 10 a 68 cm, amb la desaparició dels deltes dels rius.
 Procés de desertització a
Espanya:

1. Clima semiàrid a grans zones,

sequeres estacionals, extrema
variabilitat de les pluges i pluges de gran
intensitat.

2. Sòls pobres amb marcada tendència

a l’erosió.

3. Relleu desigual, amb vessants

escarpats i paisatges molt diversificats.

4. Pèrdues de la coberta forestal

causada pels incendis forestals.

5. Crisi de l’agricultura tradicional, abandonament de les terres i deteriorament

del sòl i de les estructures de conservació de l’aigua.

6. Ocasional explotació no sostenible dels recursos hídrics subterranis,

contaminació química i salinització dels aqüífers.

7. Concentració de l’activitat econòmica a les zones costaneres com a resultat

del creixement urbà, les activitats industrials, el turisme i l’agricultura de
regadiu, la qual cosa exerceix una elevada pressió sobre els recursos naturals
del litoral.

PAISATGE I DIVERSITAT. Gestió del Patrimoni

Natural. Espanya i Catalunya.
A Catalunya i Espanya hi ha un nombre important de paisatges (components
naturals + humans) que requereixen una protecció especial, sigui per la seva
riquesa natural o cultural. La seva conservació → esdevé un bon indicador de la
bona salut de les relacions entre societat i territori + qualitat del medi.

El Conveni Europeu del Paisatge, insta a → a definir objectius de qualitat

paisatgística que serveixin per definir les polítiques d’ordenació i planificació
territorials.

Vinculat al concepte de paisatge tenim el de patrimoni natural. Aquest té valor

econòmic (producció agropecuària, activitat turística …), permet el
desenvolupament humà (ciència, cultura …) i cobreix les necessitats de
supervivència física. Al mateix temps inclou espais protegits, monuments
naturals, espècies en perill d’extinció, paisatges de gran bellesa.
Per tal cal fomentar i establir un equilibri ecològic que permeti un ús racional
dels recursos naturals i n’eviti la degradació. Alguns dels impactes
ambientals més importants com a conseqüència de l’activitat humana són:

▪ Urbanització descontrolada: resultat d’una planificació deficitària, inexistent

o especulativa. Aquest fenomen, habitual a moltes societats contemporànies
provoca una ocupació desordenada del sòl, un impacte ambiental
insostenible (pèrdua d’espais naturals, contaminació de l’aigua i el sòl,
generació de residus, continus urbans …) i en moltes ocasions una
habitabilitat deficient per a les persones.

▪ Creixement urbà dispers: el que s’anomena urbanització de baixa intensitat

(ciutats jardí, suburbis …). Aquest tipus d’ocupació del territori genera una
problemàtica associada a la destrucció de sòl agrari, excessiu consum
energètic, alta contaminació ambiental conseqüència de la necessitat de
mobilitat dels residents i la utilització preferent de l’automòbil particular per a
realitzar els desplaçaments.

▪ Generació de residus urbans: en elevades quantitats procedents de l’ús

domèstic i no domèstic (residus de menjar, aigües negres de les ciutats,
voluminosos procedents de la construcció, productes fitosanitaris …). A més
a més cal parlar dels abocaments incontrolats (altament contaminants) i les
enormes despeses de gestió d’aquests residus.

Afegits a l’anterior, dos elements de les nostres societats modernes compliquen

encara més la gestió del patrimoni natural: els hàbits consumistes de béns i
serveis de les nostres poblacions, amb els consegüents augments del consum
energètic i la sobreexplotació de recursos naturals per tal de permetre un
augment de la producció constant i l’augment de la mobilitat en l’accés al
lleure (turisme rural o natural) que provoca un alt impacte sobre el medi (erosió,
degradació, contaminació, incendis forestals …). Per totes aquestes raons cal
gestionar els espais i el patrimoni natural, per tal de reduir l’impacte sobre
els mateixos i afavorir-ne la conservació!

Mesures de gestió:

▪ Sobre l’expansió urbana: la UE va promoure al 2006

l’anomenada Estratègia temàtica per al medi ambient urbà, el seu objectiu
és el de frenar l’expansió urbana, minimitzar-ne l’impacte i unificar les
legislacions dels diferents països per facilitar una planificació urbana
sostenible i afavorir la participació ciutadana en el seu disseny.

▪ La gestió de l’aigua dolça: ja l’aigua és un recurs indispensable i escàs. La

seva gestió implica afavorir la qualitat de l’aigua dolça i garantir-ne la
disponibilitat. Per aconseguir-ho cal solucionar el problema de la
contaminació de les aigües superficials (abocaments agrícoles, industrials i
urbans) i regular el règim hidrogràfic natural (embasaments, sobreexplotació
i contaminació d’aqüífers). Donat que al nostre territori el cabal hídric ve
condicionat pel clima mediterrani (aridesa estival i rius poc cabalosos), es
dissenyen dues estratègies per fer-ne un ús més sostenible dins d’un circuit
tancat de gestió: els tractament a les potabilitzadores i la regeneració de
les depuradores. L’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) és la responsable
 de gestionar el procés, especialment el de sanejament de les aigües
residuals.

▪ La gestió dels residus: tenim dos tipus de residus: els de vida curta
(reciclables per la mateixa natura) i els de vida llarga, on és necessària una
gestió integral.

L’Agència de Residus de Catalunya (ARC), és l’encarregada de gestionar

la recollida selectiva dels residus, la seva valorització i la recuperació d’espais
i sòls degradats. El seu principal objectiu és minimitzar-ne el seu volum i
perillositat Estableix una classificació dels residus en: especials (molt
tòxics); inerts (que no afecten al medi) i no especials (sense classificar).
Els municipis són els encarregats de gestionar els residus
ordinaris (reducció, recollida selectiva i reciclatge) a partir de la xarxa de
deixalleries i els residus no ordinaris es gestionen íntegrament per l’ARC.

Finalment el cercle de protecció conservació del paisatge es tanca amb

els espais naturals protegits.

Espanya és un dels països amb més diversitat (ecosistemes, hàbitats, espècies

naturals) de tota Europa. Es tenen registrades el 54% de les espècies animals i
vegetals d’Europa, existeixen 38 reservers de la bioesfera, 150 parcs naturals i
50 espais protegits.

Al 2007 es van registrar 1.430 llocs d’importància comunitària (13% de tot el

territori) inclosos a la xarxa natura 2000. Preveu l’existència de dos categories
d’espais protegits: les ZEPA (zones d’especial protecció per les aus) i
els ZEC (zones d’especial conservació).

Constituir aquests espais naturals implica prendre mesures per conservar-los.

Les AIA (Avaluacions d’impactes ambientals), dins de la normativa comunitària
obliguen a fer aquestes avaluacions abans de qualsevol obra pública, a més a
més la llei obliga a fer Auditories Ambientals, informes independents sobre
l’impacte ambiental, de totes les activitats d’institucions i empreses privades.

A Espanya hi han tres tipus d’espais protegits:

Parcs nacionals o regionals: en

general parlem d’ecosistemes poc
alterats, tant a escala geològica, com
de flora i fauna. Tenen un alt valor
ecològic. Presenten un inconvenient,
solen estar massa freqüentats.

Parcs naturals: zones amb un valor

natural compatible amb l’activitat
humana (agricultura, ramaderia,
habitatge, turisme). Exigeixen una
regulació que permeti la seva
sostenibilitat. Poden ser de: propietat
privada, pública-privada o totalment pública. Independentment del tipus de
propietat, les figures de protecció regulen els tipus d’activitats i d’aprofitaments
que s’hi poden desenvolupar.

Reserves naturals: ecosistemes amb una comunitat o element biològic rar, fràgil
i/o singular. Es consideren reserva natural integral, estan totalment protegits amb
intervenció restringida al personal científic.

CATALUNYA

Catalunya té un pes específic molt important en aquest mosaic de biodiversitat,

malgrat que la seva transformació del paisatge natural hagi estat molt intensa
com a resultat de la combinació de diferents factors (agents de canvi):

L’aparició d’un paisatge agroforestal com a conseqüència de l’activitat agrícola i

ramadera.

L’abancalament del territori fruit de la modificació del perfil de les muntanyes amb la
construcció de bancals, feixes per permetre el conreu, el drenatge de les terres i
les obres hidràuliques per estendre el regadiu.

L’aparició de paisatges industrials, a partir de la industrialització del s. XIX (mines,

pedreres, canals, línies elèctriques, ferrocarrils, fàbriques, polígons …).

La urbanització, especialment a les darreries del s. XX que ha provocat: el

despoblament de zones de muntanya i d’interior, la urbanització del litoral i prelitoral i
l’aparició d’àrees de segona residència a les zones forestals.

Fruit d’aquest procés, avui en dia ens trobem amb un mosaic

paisatgístic caracteritzat per manteniment de la matriu agroforestal, domini de
components urbans, presència d’una forta activitat econòmica, existència de
grans infraestructures.

A Catalunya, malgrat que aquesta

forta transformació trobem una
molt significativa quantitat de
zones naturals protegides. Cal
destacar el Parc Natural
d’Aigües Tortes i Estany de Sant
Maurici (amb gestió conjunta
entre el Ministeri i la Generalitat), a
més a més la Generalitat
gestiona 11 parcs naturals i 3
paratges naturals d’interès
nacional, una Reserva Natural (el
Delta de l’Ebre) i una Reserva
Marina (les Illes Medes). A més a
més la Diputació de Barcelona
gestiona 12 parcs més.
Mapa d’espais naturals protegits
S’estableixen el Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) 1984. Gestionar i protegir
espais naturals. La idea clau de tot aquest procés és que el paisatge té valor
ecològic i cultural en si mateix com a patrimoni col·lectiu.

Tanmateix es crea l’Observatori del

Paisatge, que elabora un catàleg de
paisatges per a una millor gestió
d’aquests.

L’Observatori del Paisatge ha

elaborat set catàlegs en funció de
l’àmbit territorial: Alt Pirineu-Aran, Camp
de Tarragona, Catalunya Central,
Comarques de Girona, Àrea
Metropolitana de Barcelona, Terres de
l’Ebre i Terres de Lleida.

Per tal de diferenciar el territori, parlem

del concepte d‘unitat de
paisatge. L’Observatori del Paisatge
n’ha diferenciat 135 a tot Catalunya. Algunes formen part de la mateixa regió
biogeogràfica, altres estan molt diferenciades (Alt Pirineu, Terres de l’Ebre).

Mapa catàleg de paisatges

Els perills més immediats d’aquestes unitats paisatgístiques és la seva

degradació, fruit d’una transformació sense equilibri. Els canvis que provoquen
aquesta situació són l’abandonament de les activitats agropecuàries, la dispersió
constructiva i la uniformització dels estils de vida i els nuclis poblacionals. Tot
plegat implica empobriment de la diversitat, és a dir banalització del paisatge.

DESASTRES AL MÓN
Exemples de desastres naturals en tenim al llarg de la història: 1556, un
terratrèmol devastà la província de Shansi a la Xina (830.000 morts); 1883,
explota el volcà Krakatau a Sumatra i Java, l’onada provocada va destruir 165
habitatges al sud-est d’Àsia i deixà més de 36.000 morts; 1876, la costa de
Bengala a l’Índia és arrasada per una onada gegantina, provocada per un
terratrèmol, moren 200.000 persones; 1976, terratrèmol a la ciutat xinesa de

Tangshan (242.000 morts); 2004, un tsunami arrasa Sumatra, Indonèsia, Índia,

Sri Lanka i les illes Maldives (310.000 morts); 2010, Haití es sacsejat per un
terratrèmol de magnitud IX en l’escala de Mercalli (316.000 morts); 2011, la costa
est del Japó és assolada per un tsunami (16.000 morts) i la crisi nuclear de
Fukushima.