CIUTAT

No hi ha una definició exacta de ciutat però sí que hi ha uns criteris que són propis de la
majoria de ciutats (no sempre es compleixen tots a la vegada perquè les ciutats són una
realitat molt diversa).

1. El nombre d’habitants: A Espanya més de 10.000 habitats es considera població

urbana; entre 2.000 i 10.000 semiurbana; menys de 2.000 rural.

2. Concentració, densitat, continuïtat: La concentració és una característica del

centre de les ciutats: en un espai reduït hi viu molta gent (hi ha una elevada
densitat). Però també és cert que alguns barris residencials formats amb cases
unifamiliars tenen una estructura discontinua i aïllada i es consideren igualment
ciutat (encara que amb baixa densitat). En canvi, en el medi rural a vegades
també es considera un poblament concentrat i dens.

3. Activitat econòmica: Mentre que als nuclis rurals se solen dur a terme les
activitats agràries, la ciutat es caracteritza per la diversitat d’activitats
(administració, transports, comerç, indústria...) tot i que destaca el sector
secundari i terciari. (En un poble hi ha menys diversitat, destacant sobretot el
sector primari). Tot i que hi ha pobles grans o ciutats rurals.

4. L’organització i la influència territorial: (Incidència que té una zona sobre el

territori del seu voltant). Com que a la ciutat hi ha moltes activitats
(administratives, culturals, polítiques..) fan que es converteixi en un centre de
poder, de creativitat, d’oportunitats... La ciutat aglutina fluxos de persones, de
productes, de capitals... És normal que les ciutats esdevinguin nodes molt ben
connectats amb ives de comunicació i mitjans de transport.

5. L’arquitectura i l’urbanisme: En general els edificis alts i avingudes amples es

localitzen a les ciutats i aquestes creixen més ràpid.

6. Estil de vida i cultura urbana: Les ciutats es caracteritzen per una major
tolerància i dinamisme, ofereix més oportunitats creatives, innovadores... però
també provoca més estrès i anonimat. Molts habitants de les ciutats s’escapen al
camp per ta de buscar una vida més tranquil·la i amb major contacte amb la
natura.

7. Concentració de funcions: Les ciutats concentren una gran varietat de

funcions.

Les ciutats són grans concentracions humanes, que viuen de la indústria i dels serveis,
que no produeixen pràcticament res del que consumeixen, per això s’ha de garantir el
proveïment d’aliments, aigua, energia, transport...
AGENTS SOCIALS URBANS

Els agents socials urbans són totes aquelles persones, grups i institucions que
intervenen, d’una manera o altra, en la creació i elaboració de l’espai urbà. Els principals
agents són:

1. Propietaris privats del sòl urbà: propietaris del terreny que tenen l’opció de
construir-hi edificis (habitatges, locals comercials, naus industrials...). A vegades
es converteixen en promotors immobiliaris que busquen guanyar el màxim
benefici i especulen.

2. Empresaris: busquen la millor localització per les seves instal·lacions. Creen

llocs de treball i reclamen a l’administració que construeixi infraestructures
(carreteres, accessos).

3. Poders públics: els ajuntaments, diputacions i governs són agents que tenen un
paper molt especial en el desenvolupament urbà. Pel fet de representar
ciutadans i agents socials han de tenir un paper arbitral.

Mitjançant els plans d’urbanisme els poders públics són els que s’encarreguen
de decidir quins usos s’han de donar al sòl urbà i quina orientació cal donar a
l’expansió de la ciutat. Així doncs l’administració decideix sobre el sòl, l’estructura
i morfologia de la ciutat.

Els poders públics tenen la capacitat per legislar i planificar. Mitjançant la

construcció d’equipaments, infraestructures, béns i serveis... ajuden a definir el
creixement urbà i a garantir el benestar col·lectiu (organització social de la ciutat).

4. Ciutadans: Cerquen satisfer les seves necessitats bàsiques: habitatge, transport,

educació, sanitat, lleure, a més de voler el màxim benestar (viure en llocs ben
comunicats, ...). El nivell d’influència i pressió dels ciutadans depèn molt de la
classe social a la qual pertanyen i a quin barri viuen, així com dels coneixements
sobre l’administració pública. Els ciutadans poden expressar les seves opinions
a títol individual o a través de moviments socials urbans o grups de pressió a
través d’associacions per reclamar un determinat servei o equipament.

Conflictes entre agents urbans: Entre els interessos dels diferents agents urbans i hi ha
un conflicte: uns cerquen el benefici i negoci i els altres el benestar comportant
moviments socials de ciutadans o d’empresaris.
LA PRODUCCIÓ DE L’ESPAI URBÀ

Ara el sol urbà no només es considerat pel seu valor d’ús (la utilitat i funcionalitat de
cada zona) sinó també pel valor de canvi (urbanitzar-lo i construir-hi a sobre per
incrementar-ne el preu final). S’inicia llavors una espiral d’especulació immobiliària: la
ciutat es converteix en una mercaderia d’intercanvi.

La ciutat és un bé bàsic per la vida dels humans. Tothom té el dret essencial de gaudir
d’un habitatge digne per ò amb la mercantilització i especulació, poder disposar d’una
casa o un pis amb condicions ha deixat d’estar a l’abast de molts ciutadans.

Els propietaris de sòl particular són els que més es beneficien d’aquesta situació perquè
aprofiten els valors afegits a través de la urbanització (la millora dels carrers, serveis,
infraestructures que paguem tots a través dels impostos donen un valor afegit al sòl).

Valor del sòl:

La ciutat s’ha convertit en una mercaderia més (es compra i es ven segons les lleis del
mercat). Però té unes limitacions: no es pot produir nou sòl urbà (a no ser que el pla
urbanístic consideri urbanitzables terres que abans eren agrícoles) i no el podem
transportar (moure de la perifèria al centre urbà).

El valor del sol urbà depèn bàsicament de:

- La situació: A on és el sòl dins el conjunt urbà. Si es troba a un lloc “desitjat” el

preu és major.

- L’edificabilitat: es refereix al tipus d’edificabilitat (si són habitatges o centres

comercials se’n treu més benefici) i la superfície que se’n pot edificar.

Les diferències del preu del sòl es deuen a diversos factors:

- Al centre hi ha menys sòl disponible, millors connexions, més equipaments, s’hi

fan més activitats. És més car.

- Es produeix la segregació social de l’espai urbà. La població es distribueix en

zones diferents segons les característiques econòmiques, socials i culturals.

- Existeixen diferents barris segons la renda. Els barris més desitjables tenen
habitatges més cars i per això hi viuen persones amb rendes més elevades.
URBANISME I ORDENACIÓ DEL TERRITORI

L’urbanisme és el conjunt de procediments per ordenar i planificar l’estructura urbana i

controlar la utilització del sòl urbà. Cal satisfer les necessitats presents i futures de la
ciutat, corregir dèficits, pal·liar conflictes, planificar equipaments i infraestructures...
L’urbanisme té com objectiu: preveure i orientar l’evolució de la ciutat tot donant les
pautes necessàries per un ús racional i equilibrat del sol urbà.

Actualment el creixement urbanístic és programat amb plans urbanístics (elaborats

pels Ajuntament) on es valora el preu del sòl, la previsió del transport, la previsió
d’equipaments, les ordenances municipals (altura, aspecte...).

Plans urbanístics:

Són un document tècnic, polític i legal que concentra totes les disposicions i propostes
relacionades amb el creixement i evolució de la ciutat. Tenen un caràcter:

- Condicionant: pateixen d’una situació preexistent.

- Correctiu: cerquen corregir dèficits i problemes.

- Prospectiu: marquen un pla o previsió d’inversions i actuacions.

- Normatiu: es tracta d’una llei.

Dins els plans urbanístics es dona molta importància al transport públic i el

desenvolupament de la viabilitat del trànsit privat: pensar per on han de circular els
vehicles, dimensions carrers... També cal tenir en compte el proveïment de serveis i
equipaments (escoles, aparcaments, zones verdes...) en funció de la població. Quan es
fan plans urbanístics es tenen en compte les normatives i ordenances.

Podem diferenciar entre:

- Plans territorials: afecten a comarques, regions, països...

- Plans urbanístics: escala municipal o supramunicipal.

Com que els plans urbanístics es fan a anys vista, es fan plans parcials. Els ajuntaments
han de ser estrictes davant les pressions i interessos particulars però també flexibles a
les circumstàncies del moment. Cada ajuntament té un pla urbanístic segons la seva
ideologia política i les necessitats.

Tipus de sòl urbà:

- Sòl urbà (ja construït, urbanitzat i amb subministraments).

- Sòl urbanitzable (futur sòl urbà).

- Sòl no urbanitzable (protecció ambiental, cultural, zones de risc).

- Sòl destinat a sistemes generals (xarxa viària, zones verdes, equipaments...)

Tipus de plànols:

- Plànols irregulars són propis de la ciutat preindustrial

d’origen romà o medieval (amuntegament carrers,
carrerons sense sortida, muralles...). A les ciutats del
nord, la ciutat medieval (part antiga) ara és el centre
històric. Al sud (sobretot en les ciutats àrabs) encara hi ha
disposició irregular en gran part.

- Plànols regulars (disposició ordenada)

o Ortogonal: en quadrícula (eixamples i illes) Té com

avantatge la fàcil parcel·lació, fer carrers amples i
airejats, facilitava el desplaçament de les forces de
l’ordre...Ara viu certa crisi perquè dificulta la circulació.
Eixample Barcelona.

o Radiocèntric: cercles concèntrics al voltant d’un

nucli central (Moscou, París).

o Lineal: Es desenvolupa al llarg d’un eix,

una via de comunicació (Madrid).

o Els dissenys del segle XX: Al llarg del segle XX, amb grans ampliacions
urbanes, moltes ciutats s’han planificat (Brasília) adoptant formes
singulars.

Dos models bàsics són:

▪ Model ciutat Jardí: La idea inicial era fer

habitatges unifamiliars amb pati i jardí
(model anglosaxó) amb un màxim de
30.000 hab. S’han acabat convertint en
ciutats de baixa densitat problemàtiques. Són sovint ciutats
dormitori sense serveis bàsics.

▪ La ciutat funcionalista o racionalista: La idea inicial

era fer habitatges de blocs de pisos molt alts (gràcies
al formigó), alliberant el terreny per a equipaments i
zones verdes. També es va acabar tergiversant la
idea i ha barris amb grans blocs de pisos sense
qualitat, amb pocs equipaments i escasses zones verdes (1960-
1980). A partir del 1990 es va millorar.
FUNCIONS URBANES

Quan més gran és una ciutat + funcions

- Residencial: habitatges (comporta necessàriament una sèrie d’equipaments i

infraestructures per assegurar el bon funcionament i el benestar.

Presenta una clara segregació espacial relacionada amb els nivells de renda.

- Econòmica: relacionada amb el sector secundari i terciari.

o Comercial: Les activitats d’intercanvi de productes i de serveis.

o Turística: turisme i lleure

- Industrial: Al nord se sol trobar a la perifèria (polígons) per millorar

comunicacions i evitar molèsties o prop de la font d’energia.

- Turística: Exemple las Vegas.

- Militar: Ceuta.

- Cultural o religiosa: Roma, Meca

- Administrativa o de serveis: Barcelona. Les ciutats ofereixen serveis

relacionats amb la funció pública, hi ha seus de grans empreses. La funció política
i administrativa es dona més a les parts cèntriques. Poden haver-hi barris antics
però que han estat “recuperats” per l’era post-industrial. També poden haver-hi
àrees de nova creació (gratacels).

- Dominants: Funcions a les quals es dedica la majoria de la població (ex:

Manhattan sud financer).
EVOLUCIÓ DE LA CIUTAT A ESPANYA LA CIUTAT DEL S.XX

Durant el s. XX, les ciutats van continuar la seva expansió ininterrompudament a causa
de la immigració i el creixement de la natalitat. La post-guerra i el fracàs de la política
autàrquica (sistema d’autosuficiència econòmica) misèria zones rurals (èxode rural).

Hi va haver un creixement descontrolat. Ciutats com Madrid, Barcelona.. van

augmentar de població i això va provocar l’agreujament dels desequilibris espacials. Es
van densificar els nuclis antics i els eixamples (sovint subdividint els habitatges entre
unes quantes famílies; pobresa generalitzada) i la perifèria va créixer de forma anàrquica
van sorgir nous barris, zones amb barraques autoconstruïdes...

Una altra part de la població immigrada es va assentar en municipis propers a les ciutats
sense previsió ni planificació, havent-hi també un creixement caòtic... El creixement de
la metròpolis va sobrepassar els límits municipals i es va enllaçar amb les zones de
creixement de les ciutats properes, de manera que de la idea de gran ciutat o metròpolis
es va passar a la conurbació o contínuum urbanitzat i d’aquesta a l’àrea metropolitana.

Aquestes noves àrees urbanes de vegades resultava que eren molt lluny i això va
comportar que es generalitzessin mitjans de transport més ràpids i capaços i que es
difongués l’ús de l’automòbil.

Com a conseqüència d’això es va generalitzar l’especialització funcional: van sorgir les

ciutats dormitori, els polígons industrials i, posteriorment, les zones comercials i d’oci.

Com que aquest increment de la població va ser tan ràpid, la planificació es va fer
precipitadament. Per això, juntament amb les reivindicacions obreres van sorgir
moviments ciutadans que protestaven per les pèssimes condicions de vida de les grans
ciutats i reclamaven la solució dels dèficits en serveis i equipaments. La corrupció i la
manca de compliment dels plans d’urbanisme van fer que aquesta situació no es
comencés a resoldre fins l’any 1979.

LA CIUTAT POSTINDUSTRIAL S.XXI

El sistema capitalista ha descongestionat les ciutats per deixar-hi al centre les activitats
administratives, polítiques, culturals turístiques. El creixement de la població i el seu
benestar ha provocat que s’hagin ocupat espai cada vegada més allunyats del centre
per instal·lar-hi noves zones residencials i industrials fins a formar gras metròpolis.

Aquests processos han generat una expansió cada vegada més grans fins arribar a un
teixit continu (conurbació) pot passar que un mateix carrer pertanyi a dos municipis
(això obliga a una gestió i administració conjunta.

D’altres vegades, la influència de la ciutat central s’estén a nuclis propers que queden
integrats de manera interdependent però condicionants pel pes de la ciutat central. ÉS
el que anomenem àrea metropolitana .

Una de les conseqüències del postfordisme ha estat la deslocalització de la producció

industrial tradicional. Al final del segle XX aquest procés va significar el tancament de
moltes fàbriques que ocupaven a milers de treballes. Això va comportar l’atur de moltes
persones i la necessitat de donar un nou ús a les edificacions i solars del centre de les
ciutats on abans hi havia les fàbriques. La nova organització econòmica i mundial
requereix un ample ventall d’activitats i organitzacions dedicades a satisfer els nous
hàbits de consum de la societat. Els canvis socials i econòmics fan que s’incrementin la
indústria i els serveis i disminueixi l’agricultura.

Ciutats en un món global:

A causa de les telecomunicacions i l’economia mundial globalitzada encara s’han

centralitzat més les regions metropolitanes que assumeixen el nou paper de ciutats
globals. Ciutats que es converteixen en centres neuràlgics imprescindibles en l’espai de
fluxos de la xarxa planetària.

L’adaptació de les ciutats espanyoles a les noves circumstàncies de la globalització

passa per la implantació de:

- Infraestructures essencials de transports

- Xarxa internacional de telecomunicacions (ampliació aeroports).

- Imatge internacional (edificis emblemàtics, logotipus, esdeveniments

internacionals...).

- Renovació urbanística.

Actualment existeix un sistema urbà global, amb capitals internacionals, gràcies a la

interconnexió i internacionalització. Tenim ciutats globals com Nova York, Londres,
Tòkio... (són les ciutats més importants, amb més nivells d’especialització, més
atribucions).
XARXES I SISTEMES DE CIUTATS

La xarxa urbana, és la distribució de les ciutats en l’espai. S’estableixen relacions

econòmiques, socials, culturals i polítiques. Les ciutats d’un territori adquireixen una
complementarietat i una diferenciació de funcions i formen un conjunt jerarquitzat.

La importància urbana depèn de:

• Volum població.

• Presència de centres de decisió política.

• Presència de centres de decisió econòmica.

• Presència de vies i mitjans de transport.

Els nuclis urbans més rellevants organitzen i influeixen l’espai i exerceixen una forta
atracció sobre el territori circumdant perquè són nusos de comunicacions, centres de
producció i distribució de béns, proveïdors de serveis. El territori vinculat a un ciutat a
causa de l’atracció que aquesta té és el hinterland o àrea d’influència. Els nuclis que
tenen aquesta atracció són els llocs centrals.

Les xarxes urbanes són sistemes dinàmics que fan intercanvis entre diversos nuclis i
creen el sistema urbà.

- Ciutats petites serveis diaris.

- Ciutats mitjanes més serveis i de major nivell.

- Ciutats grans Tenen totes les funcions i serveis. Estructuren l’espai.

Amb els temps els nuclis acaben depenent els uns dels altres i especialitzant-se
(residencials, industrials, comercials o de serveis).

Els països rics, molt urbanitzats, segueixen aquest esquema típic xarxes urbanes
denses que formen regions urbanes, on zones urbanes i zones rurals formen un continu.
Els països pobres menys urbanitzats, en canvi, mostren importants desequilibris (com la
macrocefàlia urbana).

Actualment existeix un sistema urbà global, amb capitals internacionals, gràcies a la

interconnexió i internacionalització. Tenim ciutats globals com Nova York, Londres,
Tòkio... (són les ciutats més importants, amb més nivells d’especialització, més
atribucions).

La major importància de les funcions i serveis que ofereixen els nuclis urbans marquen
la seva posició dins la jerarquia GENEREN FLUXOS (desplaçaments de persones,
mercaderies i capitals). Els fluxos es troben controlats per les ciutats, ja que concentren
bona part de les activitats productives, població... La procedència dels fluxos ens indica
l’àrea d’influència de la ciutat (hinterland)
En el desenvolupament urbà són bàsiques les
infraestructures (transport, energia,
telecomunicacions). Existeix una clara relació
entre infraestructura i desenvolupament
econòmic. Les infraestructures relacionades
amb el transport són bàsiques ja que cal
garantir la mobilitat dels ciutadans i l’arribada a
la ciutat de tot allò que necessita.

El model de la jerarquia urbana a Espanya:

A més de tenir en compte el nombre d’habitants, les ciutats espanyoles es poden

classificar segons els diversos papers que el nivells funcionals de la globalització els va
adjudicant.

- Metropolis globals nacionals: Ex: Madrid i Barcelona. Concentren milions

d’habitants, la seva influència és sobre el territori que l’envolta però també arriba
a nivell internacional, tenen una extensa xarxa de comunicacions, una gran
vitalitat cultural i política.

- Metropolis regionals: València, Sevilla... són ciutats grans, ben comunicades i

amb un dinamisme notable....

- Metropolis subregionals: Múrcia, Valladolid. Disposen de serveis especialitzats

com universitats i hospitals però la seva població no arriba al mig milió d’habitats
i la seva àrea d’influència és reduïda.

- Ciutats mitjanes o centres subregionals: Santander, Pamplona o Cadis.

Arriben fins als 200.000 habitants. El paper administratiu atrau a la població
circumdant.

- Capitals comarcals: 10.000 a 50.000 habitants. Tenen equipaments i

infraestructures que els permeten influir en les localitats dels seu entorn.

Eixos del sistema urbà espanyol:

- Eix mediterrani: Des de Cartagena a Girona (franja litoral).

- Eix cantàbric: Des del País Basc fins Oviedo.

- Eix de la vall de l’Ebre: Des de Bilbao a Tarragona (Vall del riu Ebre).

- Eix atlàntic: Galícia.

- Eix andalús: De Cadis fins Almeria.

- Arxipèlags balear i canari:

- L’àrea de Madrid:

El model de la jerarquia urbana a Catalunya:

- Regió metropolitana de Barcelona: centralitat administrativa, econòmica i de

serveis molt important que influeix a tot el territori català. La seva regió traspassa
 els límits de la ciutat (inclou el Maresme, Vallés Oriental i Occidental, el Baix
Llobregat..)

o Àrea metropolitana: formada per Bcn i els municipis més propers:

Hospitalet de Llobregat, Cornellà....

o Corona metropolitana: Anell que envolta l’àrea metropolitana que inclou

Mataró, Granollers, Mollet del Vallès, ...

- Ciutats d’influència supracomarcal: influència economia i social que va més

enllà de les seves pròpies comarques (Reus-Tarragona (conurbació), Tortosa,
Lleida, Girona...).

- Centres comarcals: Són ciutats que exerceixen de centres de serveis pel

territori de la seva comarca (Figueres, Olot).

- Centres subcomarcals: Poblacions que no són centres comarcals però que

exerceix un rol de certa centralitat pel que fa a les poblacions que l’envolten
(Roses, Bellver de Cerdanya.

Xarxes urbanes nivell europeu:

La franja amb més densitat de població és on hi ha

més ciutats i és la dorsal europea (nord Itàlia, Nord
de França, Alemanya, Gran Bretanya.) Una segona
zona és l’arc mediterrani (de València a Milà).

Aquesta xarxa de ciutats es troba perfectament

interconnectada amb autopistes i tren.
CIUTAT I POLARITZACIÓ SOCIAL

Les ciutats combinen zones pròsperes amb àrees de marginalitat.

Actualment polarització social: els rics cada vegada són més rics i la quantitat de gent
pobra augmenta exponencialment.

Això es visualitza a la ciutat contemporània apareix la ciutat dual (barris benestants i

barris decadents). Apareix segregació i guetització (raça, origen nacional o rol laboral
són motius de diferenciació). La crisi ho aguditza.

Espais de la ciutat dual:

- Àrees de sobrecentralitat: grans empreses industrials i financeres,

administració pública, bones vies públiques, bona xarxa de comunicacions...

El centre pot ser de negocis o històric (acostuma a coincidir amb el barri històric
i amb primers eixamples). En ser la zona més coneguda, fa de referent simbòlic
per a habitants i visitants.

o És accessible.

o Elevat preu del sòl.

o Grans diferències entre el dia i la nit (a excepció de les zones de lleure).

o Reduïda població permanent.

o Manca d’activitat industrial (hi predominen els serveis).

* Sovint, els centres històrics són lloc de residència de rendes baixes on viu gent
amb pocs recursos (habitatges que acostumen a ser vells i trobar-se en males
condicions). Ara bé, quan es restauren o rehabiliten es posen de moda i causen:
moobing immobiliari (fer fora als habitants per especular) gentrificació (la
població habitual del barri és substituïda per la població amb rendes més
elevades).

- Comunitats tancades: barris construïts per la iniciativa privada separats de la

resta de la ciutat per murs, valles i guàrdies que controlen i limiten l’accés als no
residents o als no desitjables (pobres, persones d’altres races, etc.). A vegades
tenen els seus propis serveis (recollida escombraries...) i això fa que el cost de
viure-hi sigui molt alt i només accessible per un grup de privilegiats.
Aconsegueixen una alta rendibilitat per les seves propietats perquè no hi ha
factors externs que les desvalorin.

- Gentrificació elitista: S’anomena gentrificació o elitització el procés pel qual les

persones amb recursos econòmics notables i també activitats comercials i
artístiques d’alt valor (galeries d’art, botigues de disseny...) s’instal·len en barris
abans degradats (que han estat reformats). Ben aviat els antics residents
(bàsicament pobres, aturats o persones grans) es troben desnonats perquè es
veuen incapaços d’assumir els costos dels nous ritmes de vida (lloguers, preus
 dels productes). Quan es resisteixen a abandonar el barri, sovint es produeixen
episodis de mobbing o actes de pressió i extorsió que poden arribar a incloure
violència amb la intenció que afluixin la resistència i deixin el camí lliure als
especuladors.

- Extraradi o perifèria: Es troba format per zones immediates a la ciutat

directament vinculades a ella. Són ocupades per funcions que no poden donar-
se dins la ciutat (polígons industrials, centres comercials, facultats universitàries,
hospitals...) També formen part de l’extraradi els pobles, camps, que ha engolit
la ciutat mentre creix.

La major part dels processos d’empobriment es localitzen als barris perifèrics de

les grans ciutats. Aquests barris que havien estat la llar de les classes
treballadores o mitjanes, comencen a patir l’abandonament de les
administracions i, això, conjuntament amb la reducció dels espais púbics, cívics i
comunitats representa un procés de degradació.

- Zones industrials: polígons industrials i parcs tecnològics. Els polígons

industrials són espais de la perifèria urbana ben comunicats amb la ciutat. S’hi
ubiquen indústries, magatzems, zones comercials i de lleure... A l’interior urbà es
degraden les zones industrialitzades (rehabilitació). Els parcs tecnològics són
instal·lacions que allotgen empreses i centres de recerca que cooperen en la
investigació de nous productes.

- Els barris o àrees residencials es troben a diverses parts de la ciutat. Existeixen

dos grans tipus.

Zones residencials: sorgides al s.XX com a lloc de residència de les classes mitjanes i
alteres que abandonen els Eixamples cercant més qualitat de vida. Són zones de més
nivell de renda amb blocs de pisos baixos i cases unifamiliars. Sovint es troben al cantó
de centres comercials de creació recent.

Barris dormitori: Són polígons i blocs geomètrics, uniformes, amb una clara sensació de
d’amuntegament. Sovint hi ha una mala planificació en la construcció. Són lloc de
residència de rendes baixes, amb menys recursos econòmics, amb baixa qualitat de
materials i poques infraestructures i serveis (en els seus orígens).

Cal més flexibilitat en els plans urbanístics i de polítiques urbanes per cobrir possibilitats
al sorgiment de comunitats híbrides construïdes per ciutadans d’orígens molt diversos.
IMPACTE AMBIENTAL

El model urbà dispers:

La dispersió urbana (ciutat

difusa) ha implicat una
acceleració en l’ocupació
de l’espai. També ha
comportat una
exacerbació de la mobilitat
individual . Això ha
comportat un alt cost des
del punt de vista ecològic
(consum energètic,
emissió de contaminants,
pèrdua de sòl....). El fet que
zones s’hagin especialitzat
(residencial, industrial,
comercial...) també fa que siguin necessàries grans infraestructures i equipaments de
connexió a gran escala i desplaçaments.

La ciutat difusa dificulta la creació de transport públic en una àrea urbana dispersa i de
gran extensió territorial. Cada cop augmenta més el transport privat (distància entre
residència i lloc de treball, universitat...). A Catalunya existeix una mobilitat residencial
destacada les rendes mitjanes i altes es desplacen fora de la ciutat per buscar millores
en els seus habitatges.

La dependència de vehicle privat prova els següents problemes: manca d’aparcament,

contaminació, congestió viària i majors despeses en infraestructures. Per solventar-ho
caldria fomentar el transport públic (perquè si no resulta car i poc rendible) o l’ús de
carris VAO (vehicles d’alta ocupació).

La manca de recursos econòmics és un problema creixent. El funcionament d’una

gran ciutat comporta grans despeses sempre en augment. La rururbanització ha
comportat una disminució d’ingressos. La majoria de grans ciutats tenen problemes
econòmics.

La vulnerabilitat. A mesura que es fan més grans les ciutats es tornen més vulnerables:
A nivell tècnic (errada tècnica) i a nivell polític (vaga/terrorisme).

La vida urbana també genera “presses”, caos circulatori, sorolls, massificació, escassetat
de zones verdes... Tot això pot comportar a l’aïllament, estrès i agressivitat ...
problemes socials. En les ciutats es pot donar l’anomia. Encara que també existeix
menys pressió social i més llibertat.

Recursos i medi ambient

Les ciutats (actualment) ocupen aprox. un 2% de la superfície terrestre tot i que

consumeixen un 75% dels recursos. Les ciutats són grans consumidores de recursos
(aigua, energia, sòl). En el futur s’incrementarà la població urbana i el consum de
recursos. En algunes zones el creixement serà descontrolat i això agreujarà els
problemes per al medi i salut humana.

Un altre problema urbà és el proveïment. La ciutat pràcticament no produeix res d’allò

que consumeix. Per això és bàsic garantir el proveïment d’aigua, aliments, energia...
L’administració ha de construir i mantenir la xarxa d’infraestructures i això comporta una
gran despesa econòmica. Moltes ciutats tenen problemes financers.

Les ciutats generen diversos problemes mediambientals:

- Contaminació (atmosfèrica, acústica, ). Una de les meus greus és l’atmosfèrica,

provocada pel trànsit, indústries, sistemes de calefacció i de refrigeració

- Residus urbans (clavegueres, abocadors, depuradores...).

- Consum de recursos (aigua, sòl...)

Després del tancament de moltes indústries, la reducció del consum de carbó i la

implementació d’una legislació més estricta en moltes ciutats espanyoles la
contaminació atmosfèrica ha disminuït.

La temperatura de l’aire de la ciutat sempre està entre 1 i 4 graus superior a la del camp
que l’envolta. Es crea un microclima urbà amb una temperatura més alta (illa de calor)
que s’explica per la combustió constant dels automòbils, calefaccions, indústries...
fomenta l’smog, la pluja àcida, el canvi climàtic. Creen una capa de pol·lució
atmosfèrica que genera un efecte hivernacle local.

Els residus urbans

Les ciutats són grans consumidores de recursos (per la quantitat d’habitants però també
perquè estem sota el model consumista) i grans generadores de deixalles (industrials i
de llars). Cada català genera 575 kg de residus urbans.

És necessària la recollida selectiva d’escombraries i brossa. Tot i així, encara avui, hi ha

grans abocadors de residus que estan situats a les afores de la ciutat i contaminen el
sòl.

Les administracions públiques han aprovat una rigorosa legislació però el primer
obstacle és la conscienciació ciutadana.

Les actuacions principals se sintetitzen en les tres erres: reducció (reduir volum
residus), reutilització i reciclatge. S’impulsa la recollida selectiva.

Caldria millorar la gestió de l’aigua, els residus, el transport i la planificació urbanística

per tenir una ciutat sostenible al 1996 ja es va fer una demanda (Hàbitat II) però com
sempre els problemes són la falta de recursos (sobretot als països del sud) i la manca
de voluntat política. Els problemes urbans estan a tot arreu però als països del sud són
més visibles.
LES CIUTATS DEL SUD: Les ciutats del sud (Amèrica central i del Sud, Àsia, Àfrica)
presenten característiques semblants per la situació social i econòmica.

Són ciutats en expansió (èxode rural i gran creixement vegetatiu). El creixement però,
és molt ràpid i desorganitzat.

o Manca planificació.

o Manquen equipaments i infraestructures. Barris d’autoconstrucció

o Materials pobres. (favelas, ranchitos, ...)

o Intensa segregació social i de l’espai.

Problemes socials a les ciutats del Sud

Destaquen els ravals perifèrics d’autoconstrucció (cinturons de pobresa) on hi viu entre

el 30-60% de la població urbana. El 70% dels habitatges són tècnicament il·legals.

Els problemes més greus i palpables són:

- Manca de serveis bàsics (aigua potable, clavegueram, recollida de residus...).

- Congestió (creixement caòtic per manca de planificació urbanística).

- Problemes socials.

- Manca d’higiene.

- Increment del risc per instal·lar habitatges en llocs inapropiats.

VOCABULARI:

Densitat de població: nombre d’habitats que hi ha en un determinat territori per km2.

Poblament: mode amb què s’agrupen els assentaments de la població. Pot ser dispers
o concentrat, rural o urbà.

Arquitectura: Combinació d’art i tècnica capaç d’aixecar i decorar edificis, segons l’ús
i destinació.

Renda diferencial: valor afegit del sòl/habitatge gràcies a la seva localització i millores
d’entorn.

Moviment social urbà: associacions de veïns o grups de ciutadans que reivindiquen

millores en la qualitat de vida del seu barri o ciutat.

Promotor immobiliari: agent urbà que prou la construcció i venda d’habitats o naus
industrials. Fan d’intermediaris entre propietaris i compradors.

Urbanització: creació d’infraestructures i equipaments necessaris per facilitar

l’edificació d’habitatges i indústries.

Edificabilitat: volum de construcció que permet un pla urbanístic. Quantitat de cases o

pisos que es poden construir en un determinat solar.

Ciutat difusa: Zona urbana caracteritzada per la barreja d’usos i funcions i per la
tendència a ocupar un territori molt extens.

Conurbació: continu urbà resultant del creixement simultani recíprocament influït, de

dues o més ciutats pròximes, i que arriba fins a desaparèixer l’espai rural intersticial.
Cada ciutat manté la seva independència. En la conurbació sol haver-hi abundància
d’activitats secundàries i terciàries i solen produir-se intercanvi de fluxos. Ex: Tarragona
– Constantí, La Canonja – Vila-seca.

Espai periurbà: espai de l’exterior (perifèria)de la ciutat però que hi manté una relació
intensa. Teixit urbà poc dens, habitatges unifamiliars, presència de sectors d’activitat,
grans centres comercials i recreatius.

Les zones suburbanes: espai de baixa densitat de població (generalment situat als
afores dels nuclis urbans, especialitzat en l’ús residencial). Teixit urbà poc dens. Model
urbà de ciutat jardí. Presència d’espais verds.

Les zones rururbanes: espai allunyat de la ciutat, més o menys rural, on conviuen les
activitats rural amb activitats urbanes o industrials. Propera a grans eixos viàries.

Zona rural: espai de baixa densitat de població amb relació a l’espai urbà. Pot ser
dispers o concentrat. Caracteritzat per la presència d’activitats lligades a la producció
agrària: agrícola i ramadera.