1.– El context sociopolític dels anys posteriors a la guerra Civil fins als anys 70.

La producció
narrativa de l’època.
La característica principal d’aquests anys va ser la censura i la prohibició de l’ús públic i a les escoles
del català a causa de la política de substituir les llengües minoritàries pel castellà. Hi va haver escassa
literatura, en part per l’exili de bona part del intel·lectuals. En València destaca la producció en vers.
Els gèneres minoritaris no s’hi van vore tan afectats, però si la narrativa.
Després de la 2a Guerra Mundial la situació va millorar. Existeixen diversos gèneres narratius:
La novel·la fantàstica i d’evasió pretén escapar a la dura realitat mitjançant l’humor i la ironia. Utilitza
personatges i dades inventades. Joan Perucho hi és un autor destacat.
La novel·la psicològica té un caràcter catòlic i existencialista. Destaca Xavier Benguerel i Mercè
Rodoreda.
La novel·la realista va estar sotmesa a una forta censura, ja que parlava sobre les condicions de vida en
la postguerra. Destaquen Josep Maria Espinàs i Manuel de Pedrolo.
A finals del seixanta pren força la normalització lingüística i en la dècada dels setanta la producció
narrativa torna a la normalitat.

2.– Característiques mes importants de l’obra literària d’Enric Valor

Aquest autor conrea la prosa narrativa, els contes populars valencians, con Rondalles Valencianes i la
novel·la realista i rural, on destaca la forma de vida dura als pobles. Durant l’època de l’inici del
franquisme es va dedicar a difondre la normativa, no a la literatura. Més tard escrigué l’obra narrativa.
Un tema recurrent és la comparació entre la vida a la ruralia i a la ciutat, de vegades idealitzant la vida
al camp i a vegades valorant-la de forma negativa. Aquest estil es propi d’èpoques anteriors.
Fa una anàlisi psicològica dels personatges.
A la seua obra Cassana fa un retrat de la societat valenciana del moment, el que és natural a les seues
obres. Destaquen les següents característiques:
La localització de les seues obres és un paratge natural magnífic.
Mostra la part positiva i negativa dels costums populars.
Reflexiona sobre la justícia i dignitat humanes.
Estil acurat amb llenguatge cuidat el qual mostra amor per la seua llengua.
Apareixen abundants descripcions detallades i minucioses
El model de narració es versemblant, lineal i parla sobre la naturalesa tal com l’autor l’ha coneguda.

3.– Psicologia dels personatges en la producció literària de Mercè Rodoreda.

Va començar escrivint a publicacions periodístiques. En l’època que començà a escriure la novel·la
psicològica, aquesta era molt comuna, però ella continua amb el gènere més temps. Va patir les
conseqüències de l’exili, una vida amorosa agitada i la guerra. Rep influències d’autors estrangers
psicologistes com Virginia Woolf.
Destaca la acurada descripció psicològica de personatges, sobretot femenins, que estan sotmesos al
destructor pas del temps. Els personatges evolucionen al mateix temps que la realitat que els envolta
ho fa.
Destaca el paral·lelisme entre els pensaments dels personatges i la descripció dels llocs, persones i
situacions.
Els diàlegs es confonen amb els pensaments.
Hi apareixen constants canvis en els estils del discurs.
Així aconsegueix que la narració descripció i diàleg es confonguen de manera que son essencials en
les seues narracions.
La psicologia dels personatges es fa patent mitjançant repeticions d’expressions que esdevenen
obsessions característiques de cada personatge.
Hi ha elements existencialistes, neorealistes y simbòlics.
Novel·les importants seues son: Aloma, que és la predecessora de les característiques de la seua
literatura posterior i La Plaça del diamant, on retrata la història d’una dona de classe popular i els
esdeveniments importants que ella viu, que contrasten entre els importants per a un col·lectiu – la
guerra – i els importants de manera personal.
4.– La tècnica literària i el context sociocultural en la narrativa dels anys 70 fins a l’actualitat.
Destaca l’anomenada “generació literària dels setanta”, que és un grup d’escriptors amb trets comuns,
que havien viscut el final de la dictadura franquista i s’havien format amb tebeos, cinema i televisió.
El l’època a la que escriuen el realisme històric estava en crisi, així que mostren el desarrelament
social i tenen un caràcter de crònica social mitjançant l’exaltació del mon interior del protagonista. Les
característiques d’aquesta narrativa son:
Actitud lírica i intimista de l’autor. Existeix una denúncia social front a la repressió viscuda durant
l’època de l’educació y el desengany polític.
Es juga amb el llenguatge introduint elements de la literatura d’altres autors dins de la pròpia.
Intertextualitat.
Es pren una actitud de revolta social transgredint les normes restrictives a que havien estat sotmesos
durant la dictadura.
Incorporació de la cultura moderna com el cinema, la música pop i el còmic.
Els autors conreen gèneres com l’històric, de viatges, eròtic o policíac.
A partir dels anys 80 la llengua s’incorporà a l’ensenyament. Els autors d’aquesta època mesclen els
diferents gèneres buscant un públic més ampli i amb l’objectiu d’educar en valors i el gust per la
lectura.

5.– Explica en quina mesura la narrativa curta de Quim Monzó reflecteix la societat
contemporània i amb quins recursos literaris ho fa.
La narrativa de Quim Monzó reflecteix la vida quotidiana i el modernisme de la societat. Transforma
la realitat quotidiana amb la imaginació per a apropar-se a les inquietuds del lector, que són també
aquelles dels personatges i de l’autor.
Posa de manifest les contradiccions de la societat d’aquell temps: Incomunicació social i solitud de les
persones individuals dins d’un món massificat. Açò es mostra mitjançant la deformació, la caricatura i
l’absurd.
Les situacions absurdes expressen les frustracions i desitjos inconfessables del personatges, que hi són
pocs, però ben definits. La seua relació es tensa o indiferent, amb tendència a la rutina, que es trenca
amb una situació sorprenent que condueix a un infern.
Es centra en la descripció de la personalitat dels personatges: frustració, desencant per la rutina y
fantasies i desitjos. Buidor i absència de sentit, superficialitat, insatisfacció, desmotivació,
impossibilitat de trobar al·licients.
Ex: Uf, va dir ell, Benzina, etc. Parelles frustrades en les relacions, avorriment en la parella, pèrdua de
la relació entre marit, muller i amant.
Formalment utilitza l’humor amarg, ironia, sarcasme, frases curtes, col·loquialisme i vulgaritat.

6.–Descriu les tendències més rellevants de la poesia en el període que va des de la postguerra
fins a finals dels anys 70.
Al principi es va fer una poesia hermètica, amb preocupacions metafísiques i religioses que
reflecteixen el descontent amb la situació política i social.
Tingué influències de l’existencialisme francès i l’humanisme cristià.
Poesia simbolista: destaca el poder suggeridor de la paraula amb abundants metàfores, símbols i rigor
formal. Els temes son l’angoixa vital, la llunyania i el desarrelament dels autors en l’exili.
Poesia avantguardista: Experimenta amb el llenguatge incloent recursos visuals i també utilitza formes
més clàssiques amb contrastos entre llenguatge culte i col·loquialismes. Els temes son les
preocupacions existencials, la solitud, el desemparament, la denúncia social, l’antifranquisme i les
reivindicacions nacionalistes.
Realisme social: Descripció de la realitat de forma cruel per a denunciar les injustícies de la dictadura
i reclamar llibertat. Actitud profètica del poeta que es dirigeix a la totalitat de la població amb
llenguatge senzill i amb fons religiós.
Nova cançó: grup de cantants de gran qualitat musical i literària perseguits per la dictadura que
difongueren idees polítiques i promocionaren la poesia clàssica.
Anys setanta: Poetes joves que experimentaven amb el llenguatge i fugien del realisme, amb una
poesia introspectiva i hermètica.
7.–Explica les aportacions de Vicent Andrés Estellés al gènere polític.
Vicent Estellés va ser un autor reconegut als anys 70.
Als anys 50 publica obres com: “La Nit” el les quals presenta la realitat dolorosa de la postguerra. Els
temes son l’angoixa per la monotonia de la vida i l’opressió política i moral. Anticipa la poesia realista
del anys 60.
Poc després escriu “Llibre de meravelles” on es veu a si mateix com el poeta que té la responsabilitat
de contar les misèries del poble.
Les seues aportacions són:
Narració de la crua realitat: fam, mort, precarietat, dolor de la postguerra, misèria, amor, sexe i
repressió moral.
Estil col·loquial però literari que no es pot separar de la seua temàtica i del poble.
Referències a la cultura popular per a mostrar la quotidianitat i realitat, que denuncia amb la ironia i la
paròdia. Referències a la literatura universal.
Teatralitat amb aparició del destinatari que es a vegades ell mateix o algun suposat interlocutor. Està
relacionat amb el caràcter col·loquial.
Estellés conta històries populars o llegendes urbanes.

8.- Característiques més importants de la producció poètica de Salvador Espriu.

L’obra poètica de Salvador Espriu va evolucionar paulatinament des de l’existencialisme dels anys 40
i 50 fins a una poesia més realista.
Existencialisme: A Les hores el poeta plora la mort dels essers estimats i la del país, veu la pàtria com
un gran cementeri per on passeja perdut, evocant el passat i cercant l’eixida d’un laberint.
Realisme social: El 1960, inicia el període realista. Els temes son la guerra entre germans, la demanda
de pau, perdo i tolerància. El poeta-profeta s’implica en les aspiracions del poble i pren la paraula per
moralitzar i demanar que Espanya esdevinga lloc de convivència, respecte i llibertat.
Característiques:
· La densitat i l’hermetisme, amb símbols procedents del mon antic.
· L’aparició de mots que esdevenen símbols per ser repetits i posats en relació amb un significat
abstracte, normalment relacionat amb la mort i amb la llengua.
· Pessimisme, de vegades atenuat amb la ironia i la sàtira, en contemplar l’enfonsament del seu mon.
· Recreació mitològica per satiritzar, denunciar i moralitzar, no com a recurs per a evadir-se de la
realitat.

9.- Característiques bàsiques de la poesia actual.

A final dels anys 60 el realisme entra en crisi per la transició democràtica.
Apareix una nova generació de poetes, encapçalats per Pere Gimferrer, que canviaran l’accent del
social a l’individual. Influïts pel simbolisme i el surrealisme, experimenten amb el llenguatge, el qual
conceben com un instrument introspecció.
Característiques:
·El trencament amb el realisme. Actitud lírica i intimista.
· La manifestació del mon cultural de l’escriptor a través de la intertextualitat i les referencies a altres
autors.
· La recreació sublimada del mon prohibit de la infantesa i de la joventut viscudes.
· La incorporació de la cultura moderna, el cinema, el còmic. Experiments sobre les possibilitats dels
generes poètics i narratius.
· El retorn a l’estètica simbolista i formalista amb un llenguatge molt elaborat, ric en imatges i de
difícil interpretació.
· El retorn a l’existencialisme. Crisi de les ideologies i l’actitud de revolta envers l’educació rebuda,
amb un mon que no reconeixen com a propi.
· La poesia presenta un cert continuisme, però n’accentua l’experimentalisme. La tendència a
l’intimisme i l’actitud meditativa.
10.- El ressò social de la poesia de Miquel Marti i Pol.
La seua obra, senzilla, ha tingut una gran difusió gracies a la col·laboració amb cantautors com Lluis
Llach i Rafael Xambó, que han musicat nombrosos poemes.
El ressò social d’aquest autor està lligat a alguns fets que han marcat la seua vida:
· El lligam al poble nadiu, on ha viscut sempre.
· La condició obrera, com a escrivent a una fàbrica tèxtil des dels 14 anys fins als 43, que l’ha ajudat a
connectar amb els lectors conscienciats amb la realitat obrera durant els anys 60 i 70.
· Les conseqüències de l’esclerosi múltiple que el va deixar greument impedit.
· El compromís del poeta amb el país i amb la justícia social.
· Els seus poemes descriuen la realitat d’herois de la vida quotidiana: les faenes d’obrers, mestresses
de casa, jubilats… Tenen consideració d’autèntiques gestes.
· El seu llenguatge directe i narratiu sense caure en el simplisme. Amb paraules senzilles i ben triades,
aconsegueix metàfores originals i evocadores que atrauen l’interès del lector.

11.- Descriu la renovació teatral del període que va des de la postguerra fins als anys 70.
Al principi de la postguerra el teatre català va ser completament prohibit. Més avant es va començar a
permetre, si bé no es permetia traduir obres estrangeres. Les obres que s’hi representaven eren
reposicions anteriors a la guerra i textos subjectes a una forta censura. A partir del 50 destaquen
Salvador Espriu, Joan oliver i Manuel de Pedrolo i es permeten les traduccions, el que renovà l’escena
amb el neorealisme, els corrents existencialistes i el teatre èpic. Açò propicià l’aparició del realisme
social als anys 60.
Una altra novetat important per la renovació que causà; la formació que oferí a directors, actors i
autors i la coordinació de diversos grups teatrals del territori va ser la fundació de l’Escola d’Art
Dramàtic Adrià Gual.
Hi destaquen 2 modalitats de teatre:
· Teatre document, que representa i analitza un fet històric.
· Sàtira política, que utilitza l’humor per acompanyar a l’anterior.
Els grups teatres que destaquen són: Pluja, el Rogle, Els Joglars (per les seues obres polèmiques). Més
avant van aconseguir prestigi: Tricicle, comediants... Els autors més destacats són: Joan Brossa i
Manuel de Pedrolo.

12.- Descriu els aspectes més importants de l’obra teatral de Manuel de Pedrolo.
El teatre de Pedrolo és circumstancial i sorgeix amb l’impuls que va suposar l’Agrupació Diplomàtica
de Barcelona. Recorre al teatre de l’absurd per burlar el rigor de la censura. Denúncia les situacions
que limiten la llibertat i reflexiona sobre la essència de la nostra espècie.
Els temes dominants són la repressió sexual i política, la solitud, els conflictes socials i la visió d’un
mon futur.
Les obres estan ambientades en un temps i un lloc imprecisos i els noms dels personatges solen ser
inventats. El teatre seu és pessimista, considerant els problemes col·lectius i planteja una transposició
de la realitat.
Els personatges viuen abocats cap al seu món interior i tracten d’explicar-lo, però preocupats també
pel món dels altres. Viuen presoners del pressent, intentant aclarir el seu origen, ja que tan sols tenen
el record imprecís del passat que els confon.
La seua obra està plena de símbols i utilitza un lèxic teatral directe, adequat a les necessitats
escèniques.
13.- Descriu les característiques bàsiques de l’escriptura teatral actual.
· Investigació de nous espais escènics: Improvisació d’espais i inclús representació al carrer o espais
insospitats, com estadis olímpics.
· Rebuig del teatre escrit a priori: Algunes companyies de representació escriuen els seus propis textos,
rebutjant la figura de l’escriptor de teatre que escriu des de sa casa.
· Importància de la figura del director escènic: Ell decideix finalment els detalls de tot allò que es va a
representar amb una implicació total en l’obra.
· Rebuig de la visió occidental del teatre: Davant la crisi que pateix el teatre occidental es busquen
formes teatrals africanes i, sobretot, orientals (Xina i Japò), que aconsegueixen més interès amb la
seua forma ritual i simbòlica.
· Barreja de mitjan expressius: Tot és vàlid en l’expressió teatral. Les noves tecnologies penetren en el
teatre actual i es barregen amb tècniques antigues com el mim (Tricicle) i el circ (els Comediants) amb
la projecció cinematogràfica de l’obra sobre una pantalla amb actor que de sobte la travessen (la
Cubana).

14.- Explica l’obra teatral de Josep Maria Benet i Jornet i la seua relació amb el món
audiovisual.
Té inspiració realista i es basa en tècniques d’origen literari (fulletó, ciència-ficció, còmic...).
El tema sol ser de la problemàtica de la generació de la postguerra amb les seues grans limitacions.
Denuncia aquells que, al obtindré benestar econòmic s’oblidaren de les penúries que passaren abans.
Les seues obres més destacades són: Berenàveu a les fosques, La desaparició de Wendy, Quan la
radio parlava de Franco, A.R. i Testament, algunes traslladades al cinema.
Va ser creador de serials televisius de gran audiència en Catalunya.
Poble Nou va ser la primera telenovel·la en català i va crear tot un fenomen social. Els temes eren el
canvi de fortuna en una família i la contraposició entre vell i nou. L’acció es desenvolupava a
Barcelona i l’argument es basava en quan a la mare de la família Aiguadé li toca la loteria. Apareixien
addicionalment històries secundaries, que mostraven divorcis, adulteris paternitats no reconegudes,
homosexuals... Amb açò l’autor pretenia contribuir a la integració social, a transmetre els valors de la
tolerància i a la normalització lingüística.

15.- Valora la repercussió de l’assaig de Joan Fuster en el context de l’època.

Joan Fuster es el millor assagista català del segle XX. Fou un intel·lectual compromès amb els
indigents i amb la recerca de la identitat pròpia de la gent dels territoris de llengua catalana.
Va escriure assaig humanístic, sociopolític i d’història cultural.
El estil és fresc, desenfadat i carregat de fórmules col·loquials. També subtil, sagaç, irònic i càustic.
L’assaig va ser durament perseguit durant la postguerra per la seua càrrega ideològica. Va sofrir
censura, hostilitat, falta de mitjans, absència d’ambient cultural, atonia cívica...
Les obres més importants humanístiques van ser: El descrèdit de la realitat, Diccionari per a ociosos.
En aquests parla de la importància de l’art per a l’ésser humà.
En la sociopolítica van ser: Qüestió de noms i Nosaltres els valencians. A aquests reflexiona sobre la
divisió que causa la polèmica per el nom de la llengua, l’autoodi, el provincialisme, la manca d’una
força social compromesa. Fuster planteja que els valencians devien prendre consciència nacional per a
poder avançar cap al futur.
16.- Joan Francesc Mira ha reflexionat en els seus assajos sobre la nostra realitat
contemporània. Explica-ho.
L’eix genèric de les seues reflexions és la qüestió de la identitat i les seues conseqüències derivades,
generalment en política. El nacionalisme, la relació entre cultura i poder, la creació de identitats i de
símbols representatius, la importància de les llengües per a crear consciència col·lectiva i la
possibilitat de manipular aquests interessadament.
Les seues reflexions parteixen de la seua experiència personal i la dels lectors, fent la lectura propera,
accessible i suggeridora. Demostra, escèptic front a les veritats absolutes, el problema peculiar de
valencians i catalans front a la seua condició nacional, equiparant-ho a altres pobles del món.
En Crítica de la nació pura analitza el nacionalisme des de l’antropologia social. Desfà els tòpics
sobre la puresa i unificació sense contradiccions de la nació i la mostra com una creació social,
humana, dependent de símbols i en evolució. Amb una sòlida argumentació aporta una crítica als
adeptes al nacionalisme espanyol.
Sobre la nació dels valencians i Cultura, llengües, nacions són obres que mostren aquesta complicada
adscripció nacional dels valencians.