Historia de la filosofia

Periodes generals

1. Filosofia antiga
2. Filosofia medieval
3. Filosofia renaixement
4. Filosofia moderna
5. Filosofia del segle XIX
6. Filosofia del segle XX
 Filosofia antiga

● Dura deu segles aproximadament

● Del segle VI a.C. fins el IV d. C.
● Es divideix en dos periodes
● Periode Clàssic ( VI a. C. - III a. C)
● Periode hel·lenístic (III a. C – IV d. C)
 Periode clàssic

Tres corrents fonamentals:

● Presocràtics
● Sofistes
● Socràtics
 Presocràtics I

El seu periode d'esplendor dura entre el segle VI a. C.

i el IV a. C.
● La seva preocupació bàsica és ontològica, van cercar
l'estructura profunda o arkhé de les coses, del món,
així com explicar el seu origen.
● Els presocràtics van ser els primers pensadors que
intentaren donar una explicació racional sobre el món
físic i no l'explicaren a partir de mites (encara que els
puguin usar com a metàfores puntuals) sobre el
perquè del que ens envolta.
 Presocràtics II
Es solen classificar en
● Monistes
● Pluralistes
● Materialistes
● Formalistes

● Per tant hi han monistes materialistes, monistes

formalistes, pluralistes materialistes i pluralistes
formalistes.
 Presocràtics II
Els autors principals son:
● Monistes
Escola de Milet Escola pitagórica
Tales Pitàgores
Anaximandre Filolau
Anaxímenes Hipàs

Escola d'Efes Escola d'Elea

Heràclit d'Efes Xenòfanes de Colofó
Parmènides
Zenó d'Elea
Melissos
 Presocràtics III
Pluralistes
● Empèdocles
● Anaxàgores

Atomistes
● Leucip
● Demòcrit
 Sofistes
Els sofistes van obrir el camp de la filosofia als
problemes antropològics, és a dir, la filosofia es
va desplaçar de la physis al nomos, del cosmos
a la polis.
Anteriors a la guerra Posteriors a la guerra
Protàgores Trasimac
Gòrgies Críties
Pròdic Antifont
Hípies
 Sofistes II
Trets teòrics compartits
● Escepticisme tant religiós com filosòfic i
gnoseològic.
● La defensa d'un relativisme cultural
● Un relativisme i convencionalisme moral
● Un relativisme i convencionalisme polític
● Un relativisme gnoseològic:
● La seva principal ocupació és l'ensenyament,
 Socràtics
● De manera general són el conjunt dels deixebles de Sòcrates.
Però, més específicament, aquest terme s'usa per a referir-se
als seus deixebles directes, i especialment a aquells que,
seguint els seus ensenyaments, van fundar les anomenades
escoles socràtiques menors. D'aquesta manera es distingeix
entre Plató, que va ser deixeble directe de Sòcrates, dels
megàrics, els cínics i els cirenaics, seguidors, respectivament,
d'Euclides de Mègara, d'Antístenes i d'Aristip de Cirene, que
també van ser deixebles directes de Sòcrates. La gran
dimensió del pensament platònic l'exclou d'aquesta classificació
encara que, en els seus primers diàlegs, Plató és
manifestament socràtic.
 Socratics II
Els socràtics majors, Plató i Aristòtil son sense dubtes els filòsofs
més importants de l'Antiguitat:
Plató: va ser un filòsof d'immensa influència en l'Antiga Grècia.
Desenvolupà un sistema filosòfic, el platonisme, de gran persistència,
i un centre de formació, l'Acadèmia, que gaudiren de gran popularitat
entre les elits grecoromanes. Va ser deixeble de Cràtil i de Sòcrates, i
mestre d'Aristòtil. En comparació amb altres socràtics, és anomenat
el socràtic major.
El seu treball més important va ser La República (en grec Politeia,
'ciutat'), en el qual subratlla la seva visió d'un estat "ideal". També va
escriure Lleis i diversos diàlegs que tenen com a figura central el
personatge de Sòcrates.
En els diàlegs del Timeu i el Críties es narra la "història veritable" o
alétheia -segons les seues pròpies paraules- de la civilització Atlant i
de l'illa Atlantis o Atlàntida. En el Timeu, esmenta també el que ara
coneixem com els sòlids platònics.
 Socràtics III
Aristòtil:(Estagira, Grècia, 384 aC - Eubea, Grècia, 322 aC) va ser un
filòsof de l'Antiga Grècia. Se'l considera com un dels grans
pensadors de la humanitat. La seva lògica, naturalisme i ètica
dominaren en el pensament europeu durant gairebé 2.000 anys, fins
ben entrat el segle XVI. Va dominar el coneixement de la seva època,
des de la filosofia a la biologia, des de les matemàtiques fins a la
psicologia. No sols va estudiar gairebé tots els àmbits del
coneixement existents en el seu temps, sinó que, a més, va fer
contribucions significatives en la majoria d'aquests.
Dins l'àmbit de la ciència, Aristòtil va estudiar anatomia, astronomia,
economia, embriologia, geografia, geologia, meteorologia, física i
zoologia. Dins la filosofia, va escriure sobre estètica, ètica, govern,
metafísica, política, psicologia, retòrica i teologia. També va estudiar
sobre l'educació de les persones, els costums estrangers, la literatura
i la poesia. Les seves obres constitueixen una enciclopèdia virtual
dels coneixements grecs.
 Transició cap al Hel·lenisme
Tant l'escola sofistica com els presocràtics es
pot dir que desapareixen com a tal, tot i que es
clar que la seua influencia encara perdura als
nostres dies.
Pero la desaparició del mon classic, perque les
polis perden l'independencia davant de l'Imperi
d'Alexandre el gran.
El centre d'interés es centrarà a patir del segle
III a. C en l'ambit de la vida bona (felicitat i
ética) i no a la política com en Plató.
●
 Hel·lenisme
Estoïcisme L'estoïcisme és un sistema filosòfic fundat per Zenó de
Cítion (336 aC-264 aC). El nom de l'escola estoica prové del lloc on
Zenó impartia els seus ensenyaments: un pòrtic (stoà) d'Atenes.[1]
En un sentit ampli, es poden considerar estoiques totes les doctrines
ètiques que defensen la indiferència envers els plaers i dolors
externs, i l'austeritat en els propis desitjos.Ara bé, en un sentit
estricte es coneix com a estoïcisme el corrent filosòfic
grecoromà,l'ésser humà està limitat per un destí inexorable que no
pot controlar i davant el qual només pot resignar-se. Tenint en
compte això, considera que la conducta correcta tan sols és possible
en el si d'una vida tranquil·la, aconseguida gràcies a la
impertorbabilitat de l'ànima, és a dir, mitjançant la insensibilitat envers
el plaer i envers el dolor.
 Hel·lenisme II
Epicureisme:L'epicureisme és una doctrina creada per
Epicur, la qual existí entre els segles III aC i III dC. Es
basa en moltes de les filosofies anteriors (excepte potser
la platònica, que combat aferrissadament). Així,
l'epicureisme recull sobretot l'atomisme de Demòcrit i la
teoria del plaer d'Aristip, si bé responent a les crítiques de
Plató i Aristòtil a ambdós sistemes. (També mostra ecos
de la doctrina escèptica, d'Anaxàgores, dels filòsofs cínics
i de l'estoïcisme. En general, Epicur féu un conjunt d'idees
sistemàtic i coherent, més que no pas original).
 Hel·lenisme III
Alexandria
El Museion, institució fundada, per Ptolemeu I Sòter (c. 367 aC - c.
283 aC) o per Ptolemeu II Filadelf (309-246 aC), i que va romandre
sota el patrocini de la dinastia ptolemaica, fou edificat en connotació
a una assemblea reunida sota la protecció de les Muses, en record
als llocs sagrats —altars en el seu honor o fins i tot petits edificis
anomenats ‘museus'.Així, dins del seu palau a Alexandria van edificar
un conjunt d'instal·lacions, on desitjaven allotjar i mantenir als millors
erudits de la seva època. Per tant, no era un edifici consagrat a
aquestes divinitats, sinó diversos, amb diferents finalitats. Comptava
amb diverses dependències al servei dels erudits i savis; sales de
conferències, laboratoris i observatoris, a més de la zona
d'allotjament i menjador. Però destacava sobre totes elles la seva
biblioteca, que ha arribat a conèixer-se com la «gran Biblioteca
d'Alexandria».
Hel·lenisme III (segles II-IV d. C.)
Escola neoplatónica El neoplatonisme és una doctrina que
existí entre els segles III dC i VI dC. Tot i que, ben clarament, el
neoplatonisme és una doctrina basada en pensadors anteriors (Filó
d'Alexandria, Apol·loni de Tíana i els pensadors del platonisme mitjà,
per exemple), hom pot dir que el creador (o sistematitzador) del
neoplatonisme és Plotí. Altres autors importants son Porfiri, Procle e
Hipatia.
En les Ennèades, Plotí presenta les seves teories fonamentals: la
divisió de la realitat en la tríada intel·ligible (U (déu), Intel·ligència i
Ànima) i en la matèria; la seva interpretació de l'origen de l'univers
(l'emanació); la seva opinió sobre la utilitat de la pregària; la seva via
negativa per a arribar a comprendre déu («de la divinitat, no es pot
dir el que és, però es pot definir el que no és»);
 Filosofia medieval
Patrística: és la fase en la història de l'organització i la teologia
cristianes que abasta des de la fi del cristianisme primitiu, amb la
consolidació del cànon neotestamentari, fins al voltant del segle viii. A
més de l'elucidació progressiva del dogma cristià, la patrística es va
ocupar sobretot de l'apologia o defensa del cristianisme davant de les
religions paganes primerament i les successives interpretacions
heterodoxes que donarien lloc a les heretgies després. El seu nom
deriva dels pares de l'Església, els teòlegs la interpretació dels quals
dominaria la història del dogma.
 Filosofia medieval II
● Filosofia jueva El primer gran filòsof jueu va ser Filó
d'Alexandria al segle I. De tendència hel·lenitzant, va conjugar la
teologia jueva amb la filosofia grega.En l'escola occidental es troben
filòsofs com ara Avicebró (segle xi) el qual va influenciar als
escolàstics cristians. També s'hi troben Bahya ibn Paquda, Yosef ibn
Saddiq i Abraham ibn Daud, els quals defensaven que l'existència de
Déu es podia demostrar racionalment. Aquestes opinions van ser
atacades per Yehudà ha-Leví i la seva escola. Tot i aquesta reacció,
encara van aparèixer importants figures filosòfiques, com ara
Maimònides, un dels principals filòsofs de l'Edat Mitjana, el qual va
influenciar moltes generacions en vida i després de la seva mort.
 Filosofia medieval III
Filosofia islàmica El pensament islàmic primerenc es divideix
en dos corrents: el primer és kalam, que tracta sobretot de qüestions
teològiques, i l'altre és fàlsafa, que se centra en interpretacions de
l'aristotelisme i el neoplatonisme. Hi hagué intents posteriors per part
de filòsofs-teòlegs d'harmonitzar les dues tendències, en particular
els d'Avicenna i AverroisLa fàlsafa és el conjunt de doctrines dels
pensadors musulmans que s'originaren entre els segles ix i xii i que
influïren en l'escolàstica medieval d'Europa.
La tradició àrab combina alguns pensaments del neoplatonisme i
l'aristotelisme amb altres idees que hi foren incorporades per l'islam.
Certs filòsofs de pes, com els perses al-Kindí, al-Farabí i Avicenna,
així com l'andalusí Averrois, precisaren algunes interpretacions
d'Aristòtil que després foren apropiades pels intel·lectuals jueus i
cristians.
 Filosofia medieval IV (segles XI-
XVI)
● Escolàstica
● L'escolàstica és el moviment teològic i filosòfic que va intentar utilitzar la
filosofia grecollatina clàssica per comprendre la revelació religiosa del
Cristianisme
Cronològicament es poden distingir aquestes tres èpoques:
● Des del començament del segle IX fins al XII l'escolàstica està marcada per
la polèmica qüestió dels universals, que oposa els realistes encapçalats per
Guillem de Champeaux, als nominalistes representats per Roscelin de
Compiègne i als conceptualistes guiats per Pere Abelard.
● Del segle XII a finals del segle XIII té lloc l'entrada d'Aristòtil, primer
indirectament a través dels filòsofs jueus i àrabs, sobretot Averrois, però de
seguida directament traduït del grec al llatí per Albert el Gran i per Willem
van Moerbeke, secretari de Tomàs d'Aquino.
● La tercera abasta tot el segle XIV: Guillem d'Occam es decanta pels
nominalistes i s'oposa al tomisme distingint-ne la filosofia de la teologia.
 Transcisió a la filosofia moderna
Revolució cientifica
L'historiador i filòsof Alexandre Koyré va proposar el terme revolució
científica l'any 1939 per descriure aquesta època. També es
considera que la revolució científica és el període que s'inicia quan
Galileu i Kepler, entre altres pensadors del segle xvii, inicien les
seves descobertes. A partir d'aleshores, la ciència, que estava lligada
a la filosofia, se'n separa i passa a ser un coneixement més
estructurat i pràctic.
● Renaixement
El Renaixement és una època artística, i per extensió cultural, que
dona inici a l'Edat Moderna i en què es reflecteixen els ideals del
moviment humanista que va desenvolupar-se a Europa el segle
xvi.Aquesta nova etapa va plantejar una nova forma de veure el món
i l'ésser humà, l'interès per les arts, la política i les ciències, revisant
el teocentrisme medieval i substituint-lo per un cert antropocentrisme.
 Filosofia moderna (XVII-XVIII)
Apareix al segle XVII
● Aquesta filosofia té l'origen del coneixement com a centre principal
d'interès i viu la polèmica entre racionalisme i empirisme. La reflexió
ètica s'allunya de la religió i es lliga amb la política i la raó.
Predomina una concepció de l'ésser humà propera a l'individualisme i
s'aprecia una notable influència de la ciència i les matemàtiques,
juntament amb un declivi de la religió com a font de doctrina.
● La filosofia moderna al segle XVIII s'anomena il·lustració.
 Filosofia moderna (XVII-XVIII)
Apareix al segle XVII
● Aquesta filosofia té l'origen del coneixement com a centre principal
d'interès i viu la polèmica entre racionalisme i empirisme. La reflexió
ètica s'allunya de la religió i es lliga amb la política i la raó.
Predomina una concepció de l'ésser humà propera a l'individualisme i
s'aprecia una notable influència de la ciència i les matemàtiques,
juntament amb un declivi de la religió com a font de doctrina.
● La filosofia moderna al segle XVIII s'anomena il·lustració.
 Filosofia Moderna II
Racionalistes
Autors: René Descartes, Baruch Spinoza i G. Leibniz
Possen al centre del interès filosòfic la raó, la ment, el raonament
deductiu. Fan de la Teoria del coneixement la branca més important
de la filosofia.El racionalisme és un corrent de pensament, una
actitud filosòfica que considera que l'única manera vera de conèixer,
comprendre o interpretar la realitat és per mitjà de la raó, ja que els
sentits són insuficients i fins i tot poden ser enganyosos.[1]
L'ideal d'aquesta doctrina era convertir la filosofia en una ciència
exacta com les matemàtiques. Defensa l'innatisme i el coneixement a
priori i l'evidència com a criteri únic del coneixement veritable.
S'oposa a l'empirisme i a la creença cega en l'autoritat. En alguns
epígons de l'escolàstica va ser un terme pejoratiu per referir-se a
aquells pensadors que pretenien -inútilment- arribar a la veritat
només amb la raó.
 Filosofia moderna III
Empiristes
Precedents a l'edat mitjana: Roger Bacon, Guillem D'Occam i Francis Bacon
● Autors principals: John Locke, George Berkeley i David Hume
● Fonament filosòfic:El coneixement es basa en l'experiència, que s'obté de la
percepció o les dades que els sentits poden extreure del món exterior al cos
humà i que després la ment configura en forma d'idees. Tot allò que
excedeixi als límits dels sentits no és cognoscible, incloent-hi les idees
metafísiques com la de Déu. La percepció actua com a font i garantia de
veritat, ja que allò veritable serà allò que concordi amb la informació que
aporten els sentits (l'anomenat criteri de correspondència).
En conseqüència, els empiristes rebutgen el concepte d'idees innates
(innatisme), perquè les idees són sempre secundàries o derivades de
l'experiència i la raó és solament el mecanisme per gestionar-les, ja que per
ella mateixa no pot arribar al coneixement. Com que el món extern pot
canviar a cada percepció, és necessari anar comprovant l'adequació de les
afirmacions sobre la realitat amb les dades de l'experiència, fet que
constitueix el fonament de la ciència.
 Il·lustració (segle XVIII)
● La Il·lustració (en francès: Les Lumières; en alemany: Aufklärung; en
anglès: Enlightenment; en italià: Illuminismo) és un corrent filosòfic, polític i
social europeu que va aparèixer al Regne de França, al Regne Unit i a
Alemanya.
● Entre 1751 i 1765 es publica al Regne de França la primera Encyclopédie,
de Denis Diderot i Jean le Rond d'Alembert, que pretenia recollir el
pensament il·lustrat. Volien educar la societat, perquè una societat culta que
pensa per si mateixa era la millor manera d'assegurar la fi de l'antic règim
● Els líders intel·lectuals d'aquest moviment es consideraven a si mateixos
com l'elit de la societat. El seu propòsit principal era liderar el món cap al
progrés, traient-lo del llarg període de tradicions, superstició, irracionalitat i
tirania (període que ells creien iniciat durant l'anomenada edat fosca)
● A part dels nomenats destaquen Voltaire, J. J. Rousseau, .D. Hume i I. Kant
 Filosofia XIX
Escoles principals Autors
● Idealisme Absolut G. W. F. Hegel
● Positivisme Auguste Comte
● Materialisme Històric K. Marx-F. Engels
● Vitalisme F. Nietzsche
En general es pot dir de la filosofia del segle XIX que és
fragmentaria, crítica , i que una de les seves preocupacions
fonamental és la Historia.
 Filosofia del segle XX
Principals escoles i autors
● Fenomenologia E. Husserl
● Neopositivisme Cercle de Viena
i Filosofia Analítica G. Frege, B Russell. L. Wittgenstein
● Teoria crítica T. Adorno, M. Horkheimer, H.Marcuse
● Existencialisme J. P. Sartre, M. Heidegger
● Estructuralisme C. Levi-Strauss
● Postmodernidad J. F. Lyottard, G. Vattimo