𐩒⬡⬠◻△ FORMES △◻⬠⬡

𐩒
● Primer moviment

Tempo moderat: moderato o allegro (tot i que també n’hi ha d’adagio o presto).

FORMA SONATA

- Exposició
||: G.T.A (a1, a2) → Pont (modula a V) → G.T.B (b1 expositiu i líric, b2 transitiu, b3 cadencial) →
Coda :||

En sonates romàntiques, una Introducció pot precedir l’Exposició.

- Desenvolupament
||: Introducció → Seccions (modulacions 3r/4t cercle de 5es) → Secció pedal (V, porta cap a la
reexp.)

- Reexposició
G.T.A. → Pont → G.T.B. en Iº → Coda (la mateixa / amplificada / desenv. terminal) :||

● Segon moviment

Tempo lent: andante, adagio o largo.

Caràcter líric.

FORMA ARCAICA ||: A :||: B :||

També, forma arcaica en evolució cap a la Sonata → ||: A :||: B A’ :||

||: A :|| B A’
FORMA ARCAICA
FORMA SONATA Dos tipus:

- Tripartita (normal): ⁞⁞ Exp ⁞⁞ Des. - Reexp ⁞⁞ ← Durant el pas dels anys les
AB - C - AB’ repeticions es van anar perdent

- Bipartita: Exp - transició (breu) - Reexp

AB → AB’
FORMA LIED

- Lied simple: A - B - A
- Lied desenvolupat (semblant al rondó): A - B - A - C - A

● Tercer moviment (només quan n’hi ha 4)

Hi ha dues possibilitats formals:

MINUET

- Compàs ternari (3/4)

- Tempo: moderato
- Prové de la dansa
- Forma arcaica i tancada (no admet altres possibilitats)
- Estructura: MINUET + TRIO (MINUET II)

Minuet Trio Minuet

||: A :||: B A’ :|| - ||: C :||: D C’ :|| - ||: A :||: B A’ :||
O també
||: A :||: B :|| - ||: C :||: D :|| - ||: A :||: B :||
↑ ↑ ↑
Trio D.C. al Fine Fine

SCHERZO

- “Joc” en italià
- Compassos: habitualment 2/4 o 3/4
- Tempo: més ràpid que el Minuet
- Forma arcaica
- Estructura: SCHERZO + TRIO (i D.C al Fine com el Minuet)

● Últim moviment

Se li diu també “Finale”

Tempo ràpid: vivace, vivo, presto

FORMA ARCAICA (amb variants)

FORMA SONATA

RONDÓ (si és cantabile serà un lied desenvolupat?):

➢ Simple: A - B - A(‘) - C - A(‘)

○ A= tornada (estribillo)
 ○ B= estrofa (cobla)

➢ Desenvolupat: A - B - A - C - A - D - A ( - E - A)

RONDÓ-SONATA

Totes les A seran en el to principal. La B i la D solen assemblar-se.

TEMA AMB VARIACIONS A - A’ - A’’ - A’’’...

Apunts d’orígens de la forma sonata

Al segle XVII, durant el barroc, existia la denominació de “sonata” per una forma musical
que era interpretada per instruments que no eren de teclat. Les altres formes musicals
complementàries a la sonata eren la “cantata”, música cantada, i la “tocata”, música per
teclat. En la sonata es feien servir dos o tres instruments i un d’ells era el baix continu. Solia
ser música de cambra i tenia (normalment) 3 moviments: el 1r i el 3r eren més ràpids i el 2n
era més lent.

En el barroc les peces eren monotemàtiques (un tema, un motiu) i es donava molta
importància a la unitat. Dins d’un tema no hi havia gaire variabilitat rítmica. Els moviments
de les obres solien tenir el mateix to. L’estructura de la majoria de peces del barroc es
basava en l’alternança entre ritornello, secció temàtica (estable) i els episodis (inestable):

Tema en la tònica + episodis + tema en la dominant + episodis + tema en la tònica.

En el classicisme van voler donar variabilitat a les peces i per això van posar èmfasi en el
tema de la dominant, que el van contrastar amb el tema de la tònica. Això va fer que
l’estructura de les peces fos bitemàtica i va ser el tipus d’estructura que va adoptar la nova
“sonata” del classicisme.
La sonata clàssica, no obstant, no es va originar de la sonata barroca, sinó que derivà de la
suite. Les suite eren un conjunt de danses tradicionals variades que s'interpretaven per
orquestra de cambra o teclat. Les danses eren variables en nombre i es tocaven en
successió. Cada dansa variava en ritme i tempo, excepte en el to, que era el mateix (com a
molt anaven al relatiu M/m). Les danses principals eren: Allemande, Courante, Sarabande,
Gigue. Precedint l’Allemande hi podia haver el Preludi i entre la Sarabande i la Gigue, la
Gavotte, el Minuet o d’altres dances.

La innovació de la sonata va ser passar de la forma binària i monotemàtica de les danses,

que era ||: A (I→V) :||: B (V→I) :||, a una forma on s’afegia un 2n tema a la part A i al final de
la part B, on es tornava al to principal, es tornava a reexposar la part A.

Aquesta forma nova, que va sorgir a meitat del s. XVIII i va ser iniciada per autors com els
fills de Bach, era bitemàtica i es va inspirar en els moviments de la suite; l’Allemande o la
Courrante, pel moviment inicial; la Sarabande, pel segon moviment (lent); el Minuet, pel
tercer moviment o “minuet” (únic moviment conservat), i la Gigue, pel quart moviment o
“finale” (ràpid).