La

novel·la narra el retorn d’amagat d’un adolescent, Holden Caulfield, des de

l’internat de Pencey, d’on ha estat expulsat, fins a Nova York, on viu la seva família.
Holden és un jove amb greus problemes de relació i algun tret psicòtic, cosa que
serveix a l’autor per mostrar l’angoixa dels adolescents inadaptats. La narració
s’allarga durant els tres dies en què el protagonista posa de manifest la seva aversió
per les convencions socials. Només s’escapa d’aquesta caracterització la seva
germana Phoebe, a qui estima de veritat, així com Allie, un altre germà que va morir
de leucèmia.
El vigilant en el camp de sègol va ser publicada per primer cop als Estats Units el
1951. Quan es va publicar va aixecar molta controvèrsia per l’ús de paraulotes i pel
retrat que fa de la sexualitat i de l’angoixa del protagonista. Amb tot, ha estat
considerada una de les obres més importants i influents de la literatura del segle XX.

Página 2
 J. D. Salinger

El vigilant en el camp de sègol

ePub r1.1
Titivillus 27.09.2019

Página 3
Títol original: The Catcher in the Rye
J. D. Salinger, 1951
Traducció: Ernest Riera & Josep M. Fonalleras, 1990

Editor digital: Titivillus
ePub base r2.1

Página 4
 1

Si de debò voleu que us en parli, segurament la primera cosa que voldreu saber serà
on vaig néixer, i com va ser la meva fastigosa infantesa, i què feien els meus pares
abans de tenir-me, i tota aquesta porqueria estil David Copperfield, però no en tinc
gens de ganes. Primer de tot, aquestes coses m’avorreixen, i segon, els meus pares
tindrien un parell d’hemorràgies cadascun si expliqués res gaire personal sobre ells.
Són molt sensibles amb coses així, sobretot el meu pare. Són bona gent —no dic pas
que no—, però també són més sentits que una veixina. A més, no us explicaré pas
tota la meva remaleïda autobiografia. Només us explicaré la mà de bestieses que em
van passar als voltants del Nadal passat just abans d’acabar ben desinflat i de venir
cap aquí a prendre-m’ho amb calma. Vull dir que això és tot el que vaig explicar a en
D. B., i això que ell és el meu germà. S’està a Hollywood, que no és pas gaire lluny
d’aquest forat, i ve a visitar-me gairebé cada cap de setmana. Em portarà a casa quan
marxi d’aquí, potser el mes que ve. S’acaba de comprar un Jaguar. Un d’aquells
trastos anglesos que agafen quasi dues-centes milles per hora. Li va costar gairebé
quatre mil dòlars. Ara té pela llarga. Abans no en tenia pas. Abans era només un
escriptor normal, quan vivia a casa. Va escriure un llibre de contes boníssim: El peix
secret, si és que no n’heu sentit parlar mai. El millor conte era «El peix secret».
Anava d’un nano que no deixava veure a ningú el seu peix de colors perquè l’havia
comprat amb els seus estalvis. Em va deixar de pedra. Ara és a Hollywood, en D. B.,
prostituint-se. Si hi ha una cosa que odio, són les pel·lícules. Ni me’n parleu.
Vull començar pel dia que vaig marxar de Pencey. L’Institut Pencey és a
Agerstown, Pennsilvània. Segurament n’heu sentit parlar. Segurament n’heu vist els
anuncis, si més no. S’anuncien a prop de mil revistes, i sempre ensenyen algun tio
ben parit dalt d’un cavall que salta una tanca. Com si l’única cosa que fessis a Pencey
fos jugar a polo tota l’estona. Mai, ni una sola vegada, no vaig veure cap cavall a
prop d’allà. I a sota de la foto del tio amb el cavall sempre posa: «Des de 1888
forgem els nois fins a convertir-los en joves esplèndids i de ment lúcida». Sense
comentaris. A Pencey forgen igual que a qualsevol altra escola, ni més ni menys. I jo
no coneixia allà ningú que fos esplèndid i de ment lúcida i tot això. Potser dos tios. Si
és que arribaven a dos. I segurament ja ho eren quan van entrar a Pencey.
És igual. Era el dissabte del partit de rugbi contra Saxon Hall. Se suposava que el
partit contra Saxon Hall era festa gran a Pencey. Era l’últim partit de l’any, i se
suposava que havies de suïcidar-te o alguna cosa així si Pencey no guanyava.
Recordo que aquella tarda, cap a les tres, jo era ben amunt, a dalt de tot del turó de
Thomsen, just al cantó d’aquell canó idiota que havia fet la Guerra de la
Independència i etcètera. Des d’allà podies veure el camp sencer, i podies veure els
dos equips barallant-se els uns amb els altres pertot arreu. La tribuna no es veia gaire
bé, però podies sentir cridar tothom: uns crits forts i terrorífics a favor de Pencey,

Página 5
perquè pràcticament tot l’institut menys jo era allà baix, i uns crits fluixos i efeminats
a favor de Saxon Hall, perquè l’equip visitant mai no duia gaire gent.
Mai no hi havia gaires noies als partits de rugbi. Només els més grans podien
portar-hi noies. Era un institut horrible, t’ho miris com t’ho miris. A mi m’agrada ser
en un lloc on com a mínim puguis veure alguna noia de tant en tant, encara que
només es grati el braç o es moqui o encara que només faci rialletes o coses així. La
Selma Thurmer —la filla del director— anava sovint als partits, però no era
exactament la mena de noia que et fa tornar boig de desig. Era prou agradable, això
sí. Un cop vaig seure al seu costat a l’autobús d’Agerstown i vam tenir una mena de
conversa. Em va agradar. Tenia un nas gros i les ungles ben rosegades i a punt de fer-
s’hi sang, i duia aquell cony de pits postissos que apunten a tot arreu, però et feia una
mica de pena. El que em va agradar d’ella és que no s’emmerdava i que no
t’explicava que el seu pare era un tio tan fabulós. Segurament sabia que era un brètol
hipòcrita de campionat.
La raó que m’estigués allà dalt, al turó de Thomsen, en comptes d’allà baix al
partit, era que tot just acabava d’arribar de Nova York amb l’equip d’esgrima. Jo era
el remaleït cap de l’equip d’esgrima. Quin gran honor. Aquell matí havíem anat a
Nova York a una trobada d’esgrima amb l’institut McBurney. Només que no vam fer
la trobada. Vaig deixar-me tots els florets i els equips i el material al cony de metro.
No va ser pas tot culpa meva. M’havia d’anar aixecant per mirar-me aquell mapa, per
saber on havíem de baixar. O sigui que vam tornar a Pencey cap a dos quarts de tres
en comptes de cap a l’hora de sopar. L’equip sencer em va fer el buit durant tot el
camí de tornada, al tren. Segons com, va ser prou divertit.
L’altra raó per què no era a baix al partit era que anava a dir adéu al vell Spencer,
el meu professor d’història. Tenia la grip, i em vaig pensar que segurament no el
tornaria a veure abans de començar les vacances de Nadal. Em va escriure una nota
dient que em volia veure abans de marxar cap a casa. Ell ja sabia que jo no tornaria a
Pencey.
M’he oblidat d’explicar-vos això. M’havien fotut fora. Després de les vacances de
Nadal ja no hi havia de tornar, perquè m’havien tombat quatre assignatures i no
m’esforçava gens. Sovint m’advertien que comencés a esforçar-me —sobretot al
voltant de les avaluacions, quan els meus pares venien a parlar amb en Thurmer—,
però jo no ho vaig fer. O sigui que em van fotre al carrer. Foten la gent al carrer ben
sovint, a Pencey. Té un nivell acadèmic molt bo, Pencey. De debò que sí.
És igual, era desembre i tota la pesca i feia un fred que pelava, especialment al
cim d’aquell estúpid turó. Només duia l’anorac, sense guants ni res. La setmana
abans, algú m’havia robat l’abric de pèl de camell de l’habitació, amb els meus
guants folrats de pell a dins de la butxaca i tot. Pencey era ple de lladres. Força gent
venia de famílies molt riques, però és igual, era ple de lladres. Com més cara és una
escola, més lladres hi ha. No és broma. És igual, jo m’estava allà al costat d’aquell
canó idiota, mentre em mirava el partit i se’m gelava el cul. Només que no em fixava

Página 6
gaire en el partit. La raó de debò perquè m’estigués allà dalt era que intentava sentir
alguna mena d’adéu. Vull dir que he marxat d’escoles i d’altres llocs sense ni saber
que en marxava. Detesto aquestes coses. No m’importa si és un adéu trist o un adéu
dolent, però quan marxo d’un lloc m’agrada saber que marxo. Si no ho saps, encara
et sents pitjor.
Vaig tenir sort. Em va venir de sobte una cosa al cap que em va ajudar a saber que
fotia el camp d’allà. Vaig recordar tot d’un plegat aquella vegada, cap a l’octubre, que
jo i en Robert Tichener i en Paul Campbell ens anàvem passant una pilota de rugbi,
davant de l’edifici de l’administració. Eren bons xicots, sobretot en Tichener. Era just
abans de sopar i s’anava fent ben fosc, però nosaltres no paràvem de passar-nos la
pilota. S’anava fent més i més fosc, i ja gairebé no podíem veure la pilota, però no
volíem deixar de fer el que fèiem. Al final ho vam haver de deixar. Un professor que
ensenyava biologia, el senyor Zambesi, va treure el cap per una finestra de l’edifici i
ens va dir que tornéssim als dormitoris i que ens preparéssim pel sopar. Però, de totes
maneres, si recordo coses com aquesta, puc aconseguir un adéu quan el necessito,
com a mínim la majoria de les vegades. De seguida que el vaig tenir, vaig fer mitja
volta i vaig començar a córrer turó avall cap a l’altra banda, cap a casa del vell
Spencer. No vivia al campus. Vivia a l’avinguda Anthony Wayne.
Vaig córrer ben bé fins a la porta principal, i després vaig esperar un segon fins
que vaig recuperar l’alè. No aguanto gens, si voleu que us digui la veritat. Per
començar, sóc molt fumador, vull dir que ho era. M’ho han fet deixar. Una altra cosa:
l’any passat vaig créixer setze centímetres i mig. També és per això que gairebé vaig
arreplegar tuberculosi i vaig venir cap aquí a fer-me tot aquell cony de proves. Estic
molt sa, de totes maneres.
És igual, de seguida que vaig recuperar l’alè vaig travessar la carretera 204. Feia
un fred de pebrots i de poc em va anar que no caigués. No sé ni per què corria.
Suposo que em venia bé i prou. Quan vaig haver travessat el carrer, vaig sentir com si
estigués desapareixent. Era una d’aquelles tardes de bogeria, amb un fred de por,
sense sol ni res, i era com si estiguessis desapareixent cada cop que travessaves un
carrer.
Hosti, quan vaig arribar a casa del vell Spencer vaig picar el timbre tan de pressa
com vaig poder. Estava congelat de debò. Em feien mal les orelles i gairebé no podia
moure gens els dits.
—Vinga, vinga —vaig estar a punt de dir en veu alta—, que algú obri la porta.
Al final va obrir la senyora Spencer. No tenien cap criada ni res i sempre obrien la
porta ells mateixos. No tenien gaires calés.
—Holden! —va dir la senyora Spencer—. Quina alegria de veure’t! Passa, rei!
Estàs mort de fred!
Em sembla que estava contenta de veure’m. Jo li agradava. Com a mínim, em
sembla que li agradava.
Hosti, vaig entrar en aquella casa com un coet.

Página 7
 —Com es troba, senyora Spencer? —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer?
—Dóna’m l’abric, rei —va dir. No va sentir que li preguntava com es trobava el
senyor Spencer. Era una mica sorda.
Va penjar el meu anorac a l’armari de l’entrada, i jo em vaig mig pentinar els
cabells cap endarrere, amb la mà. Me’ls tallo ben curts molt sovint, i mai no me’ls he
de pentinar gaire.
—Com es troba, senyora Spencer? —vaig repetir, però més fort, perquè em
sentís.
—Molt bé, Holden. —Va tancar la porta de l’armari—. I tu, com et trobes?
Per la manera de preguntar-ho vaig veure de seguida que el vell Spencer li havia
dit que m’havien fotut fora.
—Bé —vaig dir—. Com es troba el senyor Spencer? Ja se li ha curat aquella
grip?
—Curat?! Holden, es comporta com un perfecte…, no sé pas què. És a la seva
habitació, rei. Ja pots entrar-hi.

Página 8
 2

Cadascú tenia la seva pròpia habitació i tota la pesca. Tots dos tenien cap a setanta
anys, o potser més i tot. S’ho passaven bé, però a mig gas, és clar. Ja sé que sona
cruel, però no vull pas que soni cruel. Només vull dir que pensava en el vell Spencer
força sovint, i si pensaves en ell massa sovint, et preguntaves per què coi vivia,
encara. Vull dir que anava ben geperut i tenia un posat horrible, i, a classe, quan era a
la pissarra i li queia un tros de guix, sempre s’havia d’aixecar algú de la primera fila
per recollir-lo i donar-l’hi. A mi, això em sembla terrible. Però si pensaves en ell ben
just i prou, no pas massa, t’adonaves que no ho portava pas malament. Per exemple,
un diumenge que uns quants tios i jo érem a casa seva per prendre xocolata calenta,
ens va ensenyar una manta navaho atrotinada que ell i la senyora Spencer havien
comprat a algun indi al parc de Yellowstone. Es podia veure que el vell Spencer s’ho
havia passat bé de debò comprant aquella manta. Això és el que vull dir. Agafa algú
més vell que Matusalem, com el vell Spencer, i veuràs que s’ho passa de primera,
comprant una manta.
La porta era oberta, però vaig trucar igual, per educació i tota la pesca. I això que
el veia i tot. Seia en una gran butaca de pell, ben embolicat amb aquella manta que us
acabo de dir. Em va mirar quan vaig trucar.
—Qui és? —va cridar—. Caulfield? Entra, noi.
Sempre cridava, fora de classe. A vegades et posava nerviós.
De seguida que vaig entrar, em va saber greu haver-hi anat. El vell Spencer llegia
l’Atlantic Monthly, hi havia pastilles i medecines pertot arreu, i tot feia olor d’esprai
nasal Vicks. Era força depriment. Els malalts, no es pot dir que m’agradin gaire, però
el que ho feia tot encara més depriment era que el vell Spencer duia una bata ben
trista i arnada, que semblava que ja devia dur posada quan va néixer. Tampoc no
m’agrada gaire veure tios vells en pijama o en bata. Sempre se’ls veu el pit bonyegut,
i les cames. Les cames dels vells, a la platja i a llocs així, sempre són blanques i
pelades.
—Hola —vaig dir—. He rebut la seva nota. Moltes gràcies. —M’havia escrit una
nota per demanar-me que passés per allà a dir adéu abans no comencessin les
vacances. Com que jo ja no hi tornaria…—. No ho havia pas de fer. Hauria vingut
igual a dir-li adéu.
—Seu allà, noi —va dir el vell Spencer. Volia dir al llit.
Hi vaig seure.
—Com va la seva grip?
—Fillet, si em trobés millor hauria de fer anar a buscar el metge —va dir el vell
Spencer. Això el va fer petar de riure. Va començar a riure per sota el nas com un
boig. Després, a la fi es va redreçar i va dir—: Per què no ets a veure el partit? Em
pensava que avui era el gran dia.

Página 9
 —Sí que l’és. Ja hi era. Però és que tot just acabo de tornar de Nova York amb
l’equip d’esgrima —vaig dir. Hosti, aquell llit era de pedra.
Va començar a posar-se més seriós que en un funeral. Jo ja sabia que ho faria.
—Així que ens deixes, eh? —va dir.
—Sí senyor. Es veu que sí.
Va començar a fer allò que feia tan sovint i anava fent que sí amb el cap. No
veuràs mai ningú en tota la vida que ho faci més vegades que el vell Spencer. No saps
mai si és que ho fa tant i tant perquè pensa i totes aquestes coses, o només perquè és
un vellet agradable que no hi toca gaire.
—Què et va dir el doctor Thurmer, noi? Tinc entès que vau tenir una bona
xerradeta.
—Sí que és veritat. I tant que la vam tenir. Vaig estar al seu despatx un parell
d’hores, em sembla.
—Què et va dir?
—Oh…, doncs, que la vida és un joc i tot això. I que s’ha de jugar segons les
regles. Va ser molt amable, tota l’estona. Vull dir que no va pujar per les parets ni res
d’això. Només anava parlant que la vida és un joc i etcètera. Ja sap què vull dir.
—La vida és un joc, fillet. La vida és un joc que es juga segons les regles.
—Sí senyor. Ja ho sé que ho és. Ja ho sé.
I un colló que és un joc! Quin joc! Si ets a la mateixa banda que tots els
guanyadors, després sí que és un joc, i tant, amb això estic d’acord. Però si ets a
l’altra banda, on no hi ha cap guanyador, després què té de joc? Res. Cap joc.
—El doctor Thurmer ja ha escrit als teus pares? —em va preguntar el vell
Spencer.
—Va dir que els escriuria dilluns.
—T’hi has posat en contacte tu mateix?
—No senyor, no m’hi he posat en contacte perquè segurament els veuré dimecres
al vespre quan arribi a casa.
—I com et sembla que s’ho prendran?
—Doncs…, em sembla que s’enfadaran força —vaig dir—. S’enfadaran de debò.
Aquest és el quart institut on he anat. —Vaig fer que no amb el cap. Faig que no amb
el cap molt sovint—. Hosti! —vaig dir. També dic «hosti!» molt sovint. En part
perquè tinc un vocabulari pobríssim i en part perquè actuo com si fos molt més jove
del que sóc, a vegades. Llavors tenia setze anys, i ara en tinc disset, i a vegades actuo
com si en tingués tretze. És molt irònic perquè faig metre vuitanta-nou i tinc els
cabells grisos. De debò. Tinc una banda del cap —la banda dreta— plena de milions
de cabells grisos. Els hi he tingut des de petit. I encara actuo a vegades com si tingués
dotze anys. Tothom ho diu, sobretot el meu pare. En part és veritat, també, però no
pas del tot. La gent sempre es pensa que una cosa és del tot veritat. A mi tant se me’n
fot, però a vegades m’avorreixo de sentir la gent que em diu que no faci criaturades.

Página 10
A vegades actuo com si fos força més gran —de debò—, però la gent no se n’adona
mai. La gent no s’adona mai de res.
El vell Spencer va tornar a començar a fer que sí amb el cap. També va començar
a ficar-se el dit al nas. Feia veure que només se’l fregava, però bé que hi ficava el dit
gros i tot. Suposo que devia pensar que no passava res perquè només hi era jo, a
l’habitació. A mi tant m’era, però és força fastigós veure algú que es fica el dit al nas.
Llavors va dir:
—Vaig tenir el privilegi de conèixer la teva mare i el teu pare quan van tenir la
seva xerradeta amb el doctor Thurmer fa unes quantes setmanes. Són una gent
encantadora.
—Sí que ho són. Són bona gent.
Encantador. És una paraula que odio de debò. És d’hipòcrita. Cada cop que la
sento em vénen ganes de vomitar.
Després, tot d’una, el vell Spencer va fer cara de tenir alguna cosa molt bona per
dir-me, més afilada que una agulla. Es va incorporar a la seva cadira i es va mig
remenar. Però va ser una falsa alarma. Només va agafar l’Atlantic Monthly de la falda
i va provar de tirar-lo al llit, al meu cantó. Va fallar. Estava només a un parell de dits,
però va fallar de totes maneres. Em vaig aixecar i el vaig recollir i el vaig deixar
damunt del llit. Després, tot d’una em van venir ganes de fotre el camp de seguida de
l’habitació. Veia que m’esperava un sermó de primera. No em feia gaire pes, la idea, i
encara menys escoltar un sermó i sentir olor d’esprai nasal Vicks i mirar-me el vell
Spencer en pijama i bata, tot alhora. De debò que no.
Va començar, i tant.
—Què et passa noi? —va dir el vell Spencer. Ho va dir amb prou mala llet, per
ser ell—. Quantes assignatures tenies en aquesta avaluació?
—Cinc, senyor.
—Cinc. I quantes en suspens?
—Quatre. —Vaig moure una mica el cul al llit. Era el llit més dur on m’havia
assegut mai—. He aprovat bé l’anglès —vaig dir—, perquè vaig estudiar tot això de
Beowulf i Lord Randal Mon Fill quan era a l’institut Whooton. Vull dir que no vaig
haver de treballar gaire l’anglès, només escriure redaccions de tant en tant.
No m’escoltava. Gairebé no t’escoltava mai quan li deies alguna cosa.
—T’he suspès d’història senzillament perquè no sabies res en absolut.
—Ja ho sé, senyor. I tant que ho sé. No va poder fer-hi res.
—Res de res —va tornar a dir. Això em fa tornar boig. Quan la gent et diu les
coses dues vegades i d’aquesta manera, un cop que ja els has donat la raó. Llavors va
dir-ho tres cops—. Però res de res. Dubto molt que obrissis el llibre una sola vegada
en tota l’avaluació. Vas fer-ho? Digues la veritat, noi.
—Doncs, el vaig fullejar un parell de cops —li vaig dir. No el volia ofendre. Era
un boig de la història.

Página 11
 —El vas fullejar, eh? —va dir, molt sarcàstic—. El teu, eh, examen és allà, al
damunt de la meva tauleta. Al damunt del piló. Porta-me’l, sisplau.
Era una jugada molt bruta, però vaig aixecar-me i l’hi vaig portar. No tenia cap
alternativa. Després vaig tornar a seure al seu llit de ciment. Hosti, tu, no us podeu
imaginar la llàstima que em feia haver passat per allà per dir-li adéu.
Va començar agafant el meu examen com si fos un cagarro o alguna cosa així.
—Vam estudiar els egipcis des del 4 de novembre fins al 2 de desembre —va dir
—. Tu els vas triar com a tema de la redacció opcional. T’agradaria sentir què tenies
a dir-ne?
—No senyor, no gaire —vaig dir.
Ho va llegir de totes maneres, però. No pots pas impedir a un professor que faci
alguna cosa. Ho fan i prou.
—«Els egipcis eren una antiga raça caucasiana que residia en una de les seccions
del nord de l’Àfrica. Aquest, com tots sabem, és el continent més gran de l’hemisferi
oriental».
Havia d’estar-me allà assegut i escoltar tota aquella porqueria. Sí que va ser una
jugada bruta.
—«Els egipcis són molt interessants per a nosaltres avui en dia per diverses raons.
La ciència moderna encara voldria saber quins eren els ingredients secrets que els
egipcis utilitzaven quan embolicaven els morts perquè les seves cares no es podrissin
durant innumerables segles. Aquest interessant enigma encara és tot un repte per a la
ciència moderna del segle XX».
Va parar de llegir i va deixar estar el meu examen. Jo començava a mig odiar-lo.
—La teva redacció, per dir-ne d’alguna manera, acaba aquí —va dir amb un to de
veu molt sarcàstic. Ningú no hauria pensat mai que un tio tan vell pogués ser tan
sarcàstic—. Tot i això, em vas posar una petita nota, al peu de la pàgina —va dir.
—Ja sé que ho vaig fer —vaig dir. Ho vaig dir molt de pressa perquè volia parar-
lo abans que comencés a llegir allò en veu alta. Però no hi havia manera de parar-lo.
Anava més embalat que un coet.
—«Benvolgut senyor Spencer» —va llegir en veu alta—. «Això és tot el que sé
dels egipcis. Sembla que no hi ha manera que m’hi pugui interessar, encara que les
seves classes són molt interessants. Em sembla bé, però, que em suspengui, perquè ho
suspenc tot menys l’anglès, de tota manera. Molt atentament, Holden Caulfield».
Llavors va deixar estar el meu remaleït examen i em va mirar com si m’hagués
donat una pallissa jugant al ping-pong o alguna cosa així. Em sembla que no li
perdonaré mai que em llegís aquella porqueria en veu alta. Jo no l’hi hauria llegit
«mai» en veu alta si ell ho hagués escrit, de debò que no. I, a més a més, jo només
havia escrit aquella remaleïda nota perquè no li sabés gaire greu tombar-me.
—Em culpes per haver-te suspès, noi? —va dir.
—No senyor! De debò que no —vaig dir. Hauria donat un ull perquè deixés de
dir-me «noi» tota l’estona.

Página 12
 Quan va acabar va provar de tirar el meu examen sobre el llit. Només que va
tornar a fallar, és clar. Vaig haver d’aixecar-me per recollir-lo i posar-lo damunt de
l’Atlantic Monthly. És ben avorrit haver de fer això cada dos minuts.
—Què hauries fet tu en el meu lloc? —va dir—. Digues la veritat, noi.
I doncs, es veia ben clar que li sabia molt de greu tombar-me, de debò. Així que
vaig xerrar una estona. Li vaig dir que jo era un idiota de campionat i coses per l’estil.
Li vaig dir que jo hauria fet exactament el mateix si hagués estat al seu lloc i que
molta gent no s’adonava que ser professor era molt dur. Aquesta mena de coses. Les
collonades de sempre.
El que em fa gràcia, però, és que jo estava pensant en una altra cosa mentre
xerrava. Jo visc a Nova York, i pensava en l’estany de Central Park, avall, prop de
Central Park Sud. Em preguntava si és que estaria gelat quan arribés a casa, i si ho
estava, on coi anaven els ànecs. Em preguntava si venia algú amb un camió i se’ls
emportava cap a un zoo o alguna cosa així. O si només aixecaven el vol i prou.
Tinc sort, però. Vull dir que podia fer petar la xerrada amb el vell Spencer i
pensar en aquells ànecs al mateix temps. Té gràcia. No fa falta pensar gaire quan
parles amb un professor. Tot d’una, però, em va interrompre mentre xerrava. Sempre
t’estava interrompent.
—Com et sents per tot això, noi? M’interessaria moltíssim saber-ho. Moltíssim.
—Vol dir per això de suspendre i haver de marxar de Pencey i tota la pesca? —
vaig dir. Tenia forces ganes que es tapés el pit bonyegut. No era una visió gaire
agradable.
—Si no m’equivoco, em sembla que també vas tenir alguna dificultat a l’institut
Whoo-ton i a Elkton Hills. —No va dir-ho només amb sarcasme, sinó també amb
mala llet.
—No vaig pas tenir gaires dificultats a Elkton Hills —vaig dir-li—. No vaig pas
suspendre-ho tot, exactament, ni res de tot això. Només vaig marxar d’allà, més o
menys.
—Per què, si és que ho puc preguntar?
—Per què? Oh, doncs, és una llarga història. Vull dir que és força complicat. —
No tenia gens de ganes d’explicar-li tot el merder. De totes maneres no ho hauria
entès. No entrava dins del seu camp. Una de les raons més grans perquè marxés
d’Elkton Hills va ser que estava envoltat d’hipòcrites. Res més. Es ficaven pel coi de
finestra i tot. Per exemple, hi tenien aquell director, el senyor Haas, que era el
malparit més hipòcrita que he trobat en tota la meva vida. Deu cops pitjor que el vell
Thurmer. Els diumenges, per exemple, en Haas voltava pertot arreu, donant la mà als
pares que venien fins a l’institut. Més sofisticat que un coi de príncep. Excepte quan
un noi tenia uns pares una mica estrafolaris. Hauríeu d’haver vist com tractava els
pares del meu company d’habitació. Vull dir que si la mare d’un noi era una mica
grassa o una mica cursi o així, o si el pare d’algú era un d’aquells tios que porten
americanes amb espatlles tan grans i sabates blanques i negres d’aquelles tan cursis,

Página 13
doncs en Haas només els donava la mà, els feia un somriure hipòcrita i se n’anava a
parlar, potser mitja hora i tot, amb els pares d’un altre. Això no ho puc suportar. Em
fa tornar boig. Em deprimeix tant que acabo embogint. Odiava aquell coi d’institut,
Elkton Hills.
Llavors el vell Spencer em va preguntar una cosa, però no vaig sentir-lo. Tenia en
Haas al cap.
—Perdó, què? —vaig dir.
—Tens algun remordiment en particular per haver de deixar Pencey?
—Oh, tinc uns quants remordiments, i tant. Segur. Però no pas gaires. No pas
encara, de totes maneres. Suposo que encara no m’ha fet efecte. Fa falta estona
perquè les coses em facin efecte. Ara només penso a tornar cap a casa dimecres. Sóc
un imbècil.
—No et preocupa gens ni mica el teu futur, noi?
—Oh, el meu futur em preocupa, i tant. Segur. Segur que sí. —Hi vaig pensar un
minut—. Però no gaire, em sembla. No gaire, em sembla.
—Doncs et preocuparà —va dir el vell Spencer—. Et preocuparà, noi. Et
preocuparà quan ja sigui massa tard.
No em va agradar sentir-li dir això. Sonava ben bé com si jo ja estigués mort. Era
molt depriment.
—Suposo que sí —vaig dir.
—M’agradaria fer entrar una mica de seny en aquest teu cap, noi. Provo d’ajudar-
te. Provo d’ajudar-te, si és que puc.
Ho feia de debò. Es podia veure. Però el cas és que estàvem a bandes massa
oposades, res més.
—Ja sé que ho prova —vaig dir—. Moltes gràcies. No és broma. L’hi agraeixo de
debò. De debò que sí. —Llavors em vaig aixecar del llit. Bufa, no hauria pogut seure
allà deu minuts més encara que m’hi hagués anat la vida—. Però el cas és que ara he
de tocar el dos. Tinc tot de coses al gimnàs que he d’anar a recollir per emportar-me a
casa. De debò. —Va aixecar els ulls per mirar-me i va tornar a començar a fer que sí
amb el cap, amb la cara ben seriosa. Em va fer molta llàstima, tot d’una. Però no
podia quedar-me allà ni un minut més, estant com estàvem a bandes oposades, i
fallant com fallava cada cop que llençava alguna cosa damunt del llit, amb aquella
bata trista i atrotinada, ensenyant el pit, i aquella olor griposa d’esprai nasal Vicks
pertot arreu—. Miri. No es preocupi per mi —vaig dir—. De debò. No em passarà
res. És només que estic passant una mala ratxa, ara mateix. Tothom passa males
ratxes i coses així, no?
—No ho sé, noi. No ho sé.
No suporto que la gent contesti d’aquesta manera.
—Segur. Segur que sí —vaig dir—. De debò. Sisplau, no es preocupi per mi. —
Li vaig mig posar la mà a l’espatlla—. D’acord? —vaig dir.

Página 14
 —No t’agradaria una tassa de xocolata calenta abans de marxar? A la senyora
Spencer…
—M’agradaria, de debò que m’agradaria, però el cas és que he de tocar el dos. He
d’anar directament al gimnàs. Gràcies, però. Moltes gràcies.
Després ens vam donar la mà. I tota la pesca. Em va entristir.
—Li escriuré quatre ratlles, professor. Ara vagi amb compte amb aquesta grip.
—Adéu, noi.
Després que tanqués la porta i comencés a anar cap a la saleta, em va cridar
alguna cosa, però no vaig sentir-lo bé. Estic força segur que em va cridar «Bona
sort!». Espero que no. Com hi ha Déu que espero que no. Jo no cridaria mai «Bona
sort!» a ningú. Sona terrible, quan hi penses.

Página 15
 3

Sóc el mentider més bestial que hàgiu vist mai en la vostra vida. És espantós. Fins i
tot si vaig cap a la botiga a comprar-me una revista, i algú em pregunta on vaig, sóc
capaç de contestar que a l’òpera. És terrible. O sigui que quan vaig dir al vell Spencer
que havia d’anar al gimnàs a buscar les meves coses, era una mentida com una
catedral. No hi guardo mai ni una remaleïda bossa, al gimnàs.
A Pencey, jo m’estava a l’Ala Commemorativa Ossenburger dels dormitoris nous.
Era només per a júniors i sèniors. Jo era júnior. El meu company d’habitació era
sènior. A l’ala li havien posat el nom d’aquest tal Ossenburger, que havia anat a
Pencey. Va fer una pila de calés amb les funeràries quan va marxar de Pencey. El que
va fer va ser muntar a tot el país una cadena de funeràries on podies fer enterrar els
membres de la teva família que volguessis i et costava uns cinc dòlars per cap.
Hauríeu de veure el vell Ossenburger. Segurament els fot dins d’un sac i els llença al
riu. És igual, donava un piló de calés a Pencey, i van posar el seu nom a la nostra ala.
Pel primer partit de rugbi de l’any, va venir a l’institut amb aquell cony de Cadillac
enorme, i a la tribuna ens vam haver d’aixecar tots i fer-li una ovació i etcètera.
Després, l’endemà al matí, a la capella, va fer un discurs que va durar cap a deu
hores. Va començar amb uns cinquanta acudits cursis, perquè veiéssim que era un tio
com cal. El favor que ens feia. Després va començar a explicar-nos que mai no li
havia fet vergonya, quan tenia algun problema greu o així, agenollar-se i resar a Déu.
Va dir-nos que hauríem de resar sempre —parlar a Déu i d’això—, fóssim on fóssim.
Va dir-nos que havíem de pensar en Jesús com si fos amic nostre i etcètera. Va dir que
ell parlava amb Jesús tota l’estona. Fins i tot quan conduïa el seu cotxe. Això em va
deixar clavat. Em puc imaginar l’hipòcrita malparit posant primera i demanant a
Jesús que li enviï uns quants cadàvers més. L’única part bona del seu discurs va ser
just al mig. Ens estava explicant que era un tio superbenparit, de fàbula i tota la
pesca, quan tot d’una aquest tio que seia a la fila davant meu, l’Edgar Marsalla, va fer
un pet com un tro. Va ser una cosa molt ordinària, a la capella i tot plegat, però també
va ser força divertit. En Marsalla. De poc va anar que no fes saltar el sostre. Gairebé
ningú no va riure en veu alta, i l’Ossenburger va fer veure que ni tan sols l’havia
sentit, però el vell Thurmer, el director, seia just al seu costat a la tribuna, i es veia
ben clar que ell sí que ho havia sentit. Hosti, com es va emprenyar! En aquell
moment no va dir res, però la nit següent ens va fer quedar a l’edifici acadèmic, amb
estudi obligatori, i va venir a fer-nos un discurs. Va dir que el noi que havia creat
aquella pertorbació a la capella no mereixia estudiar a Pencey. Vam provar que en
Marsalla en deixés anar un altre, just mentre en Thurmer feia el seu discurs, però no
en tenia ganes. És igual. Allà és on vivia jo, a Pencey. L’Ala Commemorativa
Ossenburger, als dormitoris nous.

Página 16
 Em va agradar molt poder tornar a la meva habitació després de marxar de casa
del vell Spencer, perquè tothom era a veure el partit, i, cosa estranya, la calefacció
estava engegada. S’hi estava molt bé. Em vaig treure l’anorac i la corbata, em vaig
descordar el coll de la camisa i després em vaig posar la gorra que m’havia comprat a
Nova York aquell matí. Era una gorra vermella de caçador, una d’aquelles amb una
visera molt i molt llarga. La vaig veure a l’aparador d’una botiga d’esports quan vam
sortir del metro, just després que m’hagués adonat que havia perdut tots els remaleïts
florets. Només em va costar un dòlar. Jo la duia amb la visera girada del tot fins a
darrere, molt cursi, d’acord, però a mi m’agradava així. Em quedava bé, així. Després
vaig agafar aquell llibre que estava llegint i vaig seure a la meva cadira. Hi havia dues
cadires a cada habitació. Jo en tenia una i el meu company d’habitació, en Ward
Stradlater, en tenia una altra. Els braços feien pena, perquè tothom s’hi asseia
contínuament, però eren unes cadires prou còmodes.
El llibre que llegia era un llibre que havia agafat de la biblioteca per error. Em van
donar un llibre que no era, i no me’n vaig adonar fins que vaig tornar a la meva
habitació. Em van donar Lluny d’Àfrica, d’Isak Dinesen. Em vaig pensar que no
valdria res, però no. Era un llibre molt bo. Sóc ben analfabet, però llegeixo molt. El
meu escriptor preferit és el meu germà D. B., i després d’ell en Ring Lardner. El meu
germà em va regalar un llibre d’en Ring Lardner pel meu aniversari, just abans que jo
marxés cap a Pencey. Hi havia unes obres de teatre molt divertides, molt boges, i
després hi havia una història que anava d’un policia de trànsit que s’enamora d’una
noia molt maca que sempre passa del límit de velocitat. Només que és casat, el
policia, o sigui que no s’hi pot casar ni res. Després la noia es mata, perquè sempre
passa del límit de velocitat. Aquesta història em va deixar ben de pedra. El que
m’agrada més és un llibre que sigui divertit de tant en tant. Llegeixo molts llibres
clàssics, com El retorn del nadiu i així, i m’agraden, i llegeixo molts llibres de guerra
i de misteri i etcètera, però no m’entusiasmen gaire. El que m’entusiasma de debò és
un llibre que, quan l’acabis de llegir, et faci venir ganes de ser amic íntim de l’autor
que el va escriure, per poder-li trucar per telèfon sempre que et vingui bé. No passa
gaire sovint, però. No em faria res trucar a l’Isak Dinesen. O a en Ring Lardner, si no
fos que en D. B. va dir-me que era mort. Però agafeu aquest llibre, De la servitud
humana, d’en Somerset Maugham. Me’l vaig llegir l’estiu passat. És un bon llibre i
tot això, però no em vindria bé trucar a en Somerset Maugham. No sé. No és la classe
de tio a qui m’agradaria trucar, res més. Abans trucaria al vell Thomas Hardy.
M’agrada, l’Eustacia Vye.
És igual. Em vaig posar la meva gorra nova, vaig seure i vaig començar a llegir
aquell llibre, Lluny d’Àfrica. Ja l’havia llegit, però en volia repassar uns trossos.
Només havia llegit tres pàgines, però, quan vaig sentir algú que entrava per les
cortines de la dutxa. Sense haver d’aixecar la vista, vaig saber de seguida qui era. Era
en Robert Ackley, el tio que s’estava a l’habitació del costat. Hi havia una dutxa just
entre cada dues habitacions, a la nostra ala, i tenia l’Ackley al damunt meu uns

Página 17
vuitanta-cinc cops al dia. Segurament era l’únic tio en tot el dormitori, a part de mi,
que no era al partit. Gairebé mai no anava enlloc. Era molt estrany. Era un sènior, i
s’havia estat a Pencey els quatre anys sencers i etcètera, però ningú no li deia mai cap
nom que no fos «Ackley». Ni en Herb Gale, el seu company d’habitació, li deia mai
«Bob», ni tan sols «Ack». Si mai es casa, segur que la seva dona li dirà «Ackley».
Era un d’aquells tios molt i molt alts, amb les espatlles rodones —feia cap a metro
noranta— i amb una dentadura podrida. Tot el temps que el vaig tenir a l’habitació
del costat no vaig veure que es rentés les dents ni un sol cop. Sempre semblaven
florides i fastigoses, i gairebé et feia venir ganes de vomitar si el veies al menjador
amb la boca plena de puré de patates i pèsols o alguna cosa així. A més d’això, tenia
una pila de grans. No només al front o a la barbeta, com la majoria de gent, sinó per
tota la cara. I no només això: tenia una personalitat terrible. També era molt groller.
No em queia gens bé, si voleu que us digui la veritat.
Podia sentir-lo allà, al graó de la dutxa, just al darrere de la meva cadira, mirant a
veure si hi havia l’Stradlater. No podia veure l’Stradlater i no entrava mai si
l’Stradlater corria per l’habitació. Jo no podia veure ningú, o poc se’n faltava.
Va baixar del graó de la dutxa i va entrar a l’habitació. «Hola», va dir. Sempre ho
deia com si estigués mortalment avorrit o mortalment cansat. No volia pas que et
pensessis que venia a visitar-te o alguna cosa així. Volia que et pensessis que s’havia
equivocat de porta, per l’amor de Déu.
—Hola —vaig dir, però no vaig aixecar la vista del meu llibre. Amb algú com
l’Ackley, si aixecaves la vista del llibre estaves perdut. Estaves perdut de totes
maneres, però potser no tan de pressa si no aixecaves la vista de seguida.
Va començar a caminar per l’habitació, molt a poc a poc, com feia sempre,
agafant-te coses personals de l’escriptori i de la tauleta. Sempre t’agafava les coses
personals i se les mirava. Hosti, tu, et podia crispar els nervis de mala manera.
—Com ha anat l’esgrima? —va dir. Només volia que parés de llegir i de passar-
m’ho bé. L’esgrima no li importava gens ni mica—. Hem guanyat o què? —va dir.
—No ha guanyat ningú —vaig dir, però sense aixecar la vista.
—Què? —va dir. Sempre t’ho feia dir tot dues vegades.
—No ha guanyat ningú —vaig dir. Vaig mirar de reüll per veure què remenava a
la meva tauleta. Es mirava la foto d’aquella noia que havia sortit amb mi a Nova
York, la Sally Hayes. Devia haver agafat aquella remaleïda foto per mirar-se-la com a
mínim cinc mil cops d’ençà que me la van donar. Quan se’n cansava, sempre la
tornava a posar al lloc que no era. Ho feia expressament. Es notava.
—No ha guanyat ningú? —va dir—. Com és?
—M’he deixat tot el cony de florets i de material al metro.
No me’l vaig pas mirar, encara.
—Al metro, per l’amor de Déu! Vols dir que els has perdut?
—Vam pujar al metro que no era. M’havia d’anar aixecant per mirar un cony de
mapa a la paret.

Página 18
 Se’m va acostar i es va posar just davant del meu llum.
—Ei! —vaig dir—. M’he llegit la mateixa frase cap a vint vegades des que has
entrat.
Qualsevol altra persona menys l’Ackley hauria agafat la indirecta. Però ell no.
—Et sembla que te’ls faran pagar? —va dir.
—No ho sé, i no m’importa. Què tal si t’asseus una estona, Ackley, nano? Ets just
davant el meu llum.
No li agradava que li diguessis «Ackley, nano». Sempre em deia que jo era un
cony de nano, perquè jo tenia setze anys i ell, divuit. El feia pujar per les parets, que
jo li digués «Ackley, nano».
No es va pas moure. Era justament la classe de tio que no marxava de davant del
teu llum quan l’hi demanaves. Ja ho feia, al final, però tardava molta estona si l’hi
demanaves.
—Què collons llegeixes? —va dir.
—Un cony de llibre.
Va aixecar el llibre amb la mà per poder veure el títol.
—És bo? —va dir.
—Aquesta frase que estic llegint és boníssima. —Puc ser molt sarcàstic quan estic
d’humor. Però no ho va entendre. Va començar a voltar per l’habitació un altre cop,
remenant-me els efectes personals i els de l’Stradlater. Al final, vaig deixar el llibre a
terra. No podies llegir res amb algú com l’Ackley voltant per allà. Era impossible.
Vaig deixar-me caure ben avall de la cadira i em vaig mirar l’Ackley, que feia
com si fos a casa seva. Estava molt cansat pel viatge a Nova York i tot plegat, i vaig
començar a badallar. Després vaig començar a fer una mica de comèdia. A vegades
faig molta comèdia, per no avorrir-me. El que vaig fer va ser posar-me la visera de la
gorra de caçador cap endavant i fer-la baixar per tapar-me els ulls. D’aquesta manera
no podia veure ni una remaleïda cosa.
—Em sembla que em torno cec —vaig dir amb una veu molt ronca—. Mareta,
s’està fent tan fosc.
—Estàs boig. Ho juro per Déu —va dir l’Ackley.
—Mareta, agafa’m la mà. Per què no m’agafes la mà?
—Per l’amor de Déu, no siguis criatura.
Vaig començar a palpar davant meu, com un cec, però sense aixecar-me ni res.
Anava dient:
—Mareta, per què no m’agafes la mà?
Només feia comèdia, és clar. Coses així em fan petar de riure, a vegades. A més,
sabia que emprenyava un colló l’Ackley. L’Ackley sempre feia sortir el sàdic que
porto dins. Era ben sàdic amb ell, molt sovint. Al final, però, vaig deixar-lo estar.
Vaig tornar a posar-me la visera cap endarrere i em vaig relaxar.
—De qui és això? —va dir l’Ackley. Tenia a la mà la genollera del meu company
d’habitació, per ensenyar-me-la. Aquest Ackley agafaria qualsevol cosa. Fins i tot

Página 19
agafaria els teus calçotets o alguna cosa així. Li vaig dir que era de l’Stradlater. O
sigui que la va llençar al damunt del llit de l’Stradlater. L’havia agafat de la tauleta de
l’Stradlater, o sigui que la va llençar al damunt del llit.
Va acostar-se i va seure al braç de la cadira de l’Stradlater. Mai no s’asseia en una
cadira. Sempre al braç i prou.
—D’on collons has tret aquesta gorra? —va dir.
—Nova York.
—Quant?
—Un dòlar.
—T’han robat. —Va començar a netejar-se les remaleïdes ungles amb la punta
d’un misto. Sempre s’estava netejant les ungles. Tenia gràcia, en realitat. Les seves
dents sempre semblaven florides, i sempre tenia les orelles brutes com la tinya, però
sempre s’estava netejant les ungles. Suposo que es pensava que això el feia ser un tio
molt net. Va tornar a mirar-se la meva gorra mentre se les netejava.
—A casa portem gorres d’aquestes per caçar cérvols, per l’amor de Déu —va dir
—. És una gorra per caçar cérvols.
—I un colló. —Me la vaig treure i me la vaig mirar. Vaig mig tancar un ull, com
si estigués fent punteria—. És una gorra per caçar persones —vaig dir—. Jo caço
persones, amb aquesta gorra.
—Ja ho saben els teus pares, que t’han fotut al carrer?
—No.
—On collons és l’Stradlater, per cert?
—Al partit. Té una cita. —Vaig badallar. Badallava com un desesperat. Primer de
tot, feia massa calor, a l’habitació. Et feia venir son. A Pencey, o bé mories congelat o
bé et matava la calor.
—El gran Stradlater —va dir l’Ackley—. Ei. Deixa’m les teves tisores un
moment, eh? Les tens a mà?
—No. Ja les he posat a la maleta. Són a dalt de tot de l’armari.
—Deixa-me-les un moment, eh? —va dir l’Ackley—. Vull tallar-me aquest
repeló.
Li era igual si havies fet les maletes o no i que ho tinguessis a dalt de tot de
l’armari. De totes maneres, les vaig baixar. Gairebé em vaig matar, fent-ho. Quan
vaig obrir la porta de l’armari, la raqueta de tenis de l’Stradlater —amb la premsa de
fusta i tot— em va caure al cap. Va fer un catacroc ben fort i em va fer un mal de mil
dimonis. Qui de poc que no em mata va ser l’Ackley, però. Va començar a riure amb
una veu de falset ben aguda. No va parar de riure en tota l’estona que em vaig dedicar
a baixar la maleta i treure-li les tisores. Una cosa d’aquestes —un cop de roc al cap
d’algú o així— feia petar de riure l’Ackley.
—Tens un sentit de l’humor de collons, Ackley, nano —vaig dir-li—. Ho sabies?
—Li vaig donar les tisores—. Deixa’m ser el teu mànager. Et faré sortir a la puta
ràdio. —Vaig tornar a seure a la meva cadira, i ell va començar a tallar-se les ungles,

Página 20
que semblaven de cavall—. I si fessis servir la taula o alguna cosa així? —vaig dir—.
Talla-te-les damunt la taula, no? No tinc pas ganes de caminar descalç per damunt de
les teves ungles, aquest vespre. —No va pas parar de fer-ho sobre el terra, però.
Quina mala educació. De debò.
—Amb qui ha quedat l’Stradlater? —va dir. Sempre es mantenia al dia de les
cites de l’Stradlater, tot i que l’odiava.
—No ho sé. Per què?
—Per res. Escolta, no suporto aquest fill de puta. És un fill de puta que no puc
suportar, de debò.
—Ell està boig per tu. Em va dir que et considerava tot un cony de príncep —vaig
dir. Dic príncep a la gent força sovint, quan estic fent comèdia. Així no m’avorreixo
ni res.
—Sempre té una actitud tan superior —va dir l’Ackley—. No puc suportar el fill
de puta. Sembla que…
—Et faria res tallar-te les ungles damunt la taula?, eh? —vaig dir—. T’ho he dit
unes cinquanta…
—Sempre té aquest cony d’actitud tan superior —va dir l’Ackley—. Em sembla
que el molt fill de puta no és ni intel·ligent. Es pensa que ho és. Es pensa que és el
més…
—Ackley! Per l’amor de Déu! Vols fer el favor de tallar-te aquest coi d’ungles
damunt la taula? T’ho he dit cinquanta vegades.
Va començar a tallar-se les ungles damunt la taula, per variar. L’única manera que
fes una cosa era si cridaves.
Me’l vaig mirar una estona. Després vaig dir:
—L’Stradlater et cau malament perquè va dir que et rentessis les dents de tant en
tant. No volia insultar-te, per l’amor de Déu. No t’ho va dir bé, d’acord, però no volia
pas insultar-te. Només volia dir que tindries més bon aspecte i et sentiries millor si et
rentessis les dents de tant en tant.
—Em rento les dents. No em vinguis amb això.
—No, no ho fas. T’he vist, i no ho fas —vaig dir. No vaig pas dir-ho amb mala
llet, però. En certa manera, em feia una mica de llàstima. Vull dir, és clar, que no és
gaire agradable que algú et digui que no et rentes les dents—. L’Stradlater està bé. No
és mal tio —vaig dir—. Només que no el coneixes, i prou.
—Per mi encara és un fill de puta. Un fill de puta cregut.
—És cregut, però és molt generós amb algunes coses. De debò que sí —vaig dir
—. Mira. Suposa, per exemple, que l’Stradlater porta una corbata o alguna cosa així
que t’agrada. Diguem que porta una corbata que t’agrada moltíssim, només és un
exemple, eh? Saps què faria? Segurament se la trauria i te la donaria. De debò que sí.
O saps què faria? Te la deixaria damunt del llit o així. Però et donaria el cony de
corbata. La majoria de tios segurament…
—Merda —va dir l’Ackley—. Si jo tingués la seva pasta, també ho faria.

Página 21
 —No, no ho faries. —Vaig fer que no amb el cap—. No, no ho faries, Ackley,
nano. Si tinguessis la seva pasta series el més gran dels…
—Para de dir-me «Ackley, nano», redéu. Sóc prou gran per ser el teu cony de
pare.
—No, no ho ets. —Hosti, tu, mira que podia ser irritant, a vegades. No en deixava
escapar ni una per fer-te saber que tu tenies setze anys i ell divuit—. En primer lloc,
no et deixaria pas entrar al meu cony de família —vaig dir.
—D’acord, només para de dir-me…
Tot d’una es va obrir la porta i l’Stradlater va entrar d’una revolada, amb molta
pressa. Sempre anava molt apressat. Tot era sempre superimportantíssim. Va venir
cap a mi i em va donar dues plantofades de per riure a cada galta, una cosa molt
emprenyadora.
—Escolta —va dir—. Vas a algun lloc especial, aquesta nit?
—No ho sé. Potser sí. Què cony fa a fora, neva? —Duia l’abric ple de neu.
—Sí. Escolta. Si no vas a cap lloc especial, què tal si em deixes la teva jaqueta de
pota de gall?
—Qui ha guanyat el partit? —vaig dir.
—Només és mitja part. Nosaltres marxem —va dir l’Stradlater—. De debò, faràs
servir la de pota de gall aquesta nit o no? Em vaig tacar la grisa de franel·la.
—No, però no vull que me l’eixamplis amb el teu cony d’espatlles —vaig dir.
Érem gairebé de la mateixa alçada, però pesava pràcticament el doble que jo. Tenia
unes espatlles així d’amples.
—No l’eixamplaré pas. —Va anar corrent cap a l’armari—. Què tal, noi, Ackley?
—va dir a l’Ackley. Com a mínim era un tio molt amistós, l’Stradlater. En part era un
amistós hipòcrita, però com a mínim sempre deia hola a l’Ackley i coses així.
L’Ackley només va fer com un gruny quan li va dir «Què tal, noi?». No li volia
pas contestar, però no tenia prou pebrots per no grunyir, com a mínim. Després em va
dir:
—Em sembla que me n’aniré. Ja ens veurem.
—D’acord —vaig dir. No era pas que se’t trenqués el cor quan tornava a la seva
habitació.
L’Stradlater es va començar a treure l’abric i la corbata i tota la pesca.
—Em sembla que m’afaitaré en un moment —va dir. Tenia una barba molt
espessa. De debò que sí.
—On és la teva cita? —vaig preguntar-li.
—S’espera a l’Annex. —Va sortir de l’habitació amb el seu necesser i una
tovallola a sota el braç. Sense camisa ni res. Sempre voltava nu de cintura cap amunt
perquè li semblava que estava molt ben fet. I ho estava. Ho haig de reconèixer.

Página 22
 4

No havia de fer res d’especial, o sigui que vaig anar cap al lavabo per xerrar una
estona amb ell mentre s’afaitava. Érem els únics que hi havia al lavabo, perquè
tothom era encara a baix al partit. Hi havia cap a deu piques, totes a la mateixa paret.
L’Stradlater era a la del mig. Vaig seure a la del cantó i vaig començar a obrir i tancar
l’aigua freda: és un hàbit nerviós que tinc. L’Stradlater anava xiulant «Cançó de
l’índia» mentre s’afaitava. Tenia un d’aquells xiulets tan aguts que gairebé sempre
desafinen, i sempre triava una cançó que costava de xiular encara que en sabessis
molt, com «Cançó de l’índia» o «Matança a la Desena Avinguda». Podia destrossar
totalment una cançó.
Us recordeu que abans he dit que l’Ackley era un desastre en qüestió de neteja
personal? Doncs l’Stradlater també, però d’una altra manera. L’Stradlater era més
aviat un desastre secret. Sempre tenia bon aspecte, l’Stradlater, però, per exemple,
hauríeu d’haver vist amb quina navalla s’afaitava. Sempre estava ben rovellada i
plena d’escuma i pèls i porqueria. Mai no la netejava ni res. Sempre tenia bon aspecte
quan acabava d’arreglar-se, però, de totes maneres, si el coneixies com jo el coneixia,
era un desastre secret. La raó per què s’arreglava tant era perquè estava bojament
enamorat d’ell mateix. Es pensava que era el tio més atractiu de l’hemisferi
occidental. Era força atractiu, això sí, ho haig de reconèixer. Però era sobretot la
classe de tio atractiu que, si els teus pares veiessin la seva foto a l’anuari del curs,
dirien de seguida: «Qui és aquest noi?». Vull dir que era sobretot la classe de tio
atractiu d’un anuari del curs. Coneixia una pila de tios a Pencey que em semblava que
eren molt més atractius que l’Stradlater, però que no ho semblarien si veiessis la seva
foto a l’anuari del curs. Semblaria que tinguessin el nas gros o les orelles sortides. He
tingut aquesta experiència força sovint.
És igual. Jo estava assegut a la pica del costat d’on s’afaitava l’Stradlater, obrint i
tancant l’aigua. Encara duia la meva gorra de caçador, amb la visera cap endarrere i
tot. M’ho passava de primera, amb aquesta gorra.
—Ei —va dir l’Stradlater—. Vols fer-me un gran favor?
—Què? —vaig dir. Sense gaire entusiasme. Sempre t’estava demanant si li podies
fer un gran favor. Agafa un tio ben atractiu, o un tio que es pensi que és ben parit de
debò, i sempre t’estan demanant si els pots fer un gran favor. Només perquè estan
satisfets d’ells mateixos es pensen que tu també estàs boig per ells, i que et mors de
ganes de fer-los un favor. Segons com, això és graciós i tot.
—Surts, aquesta nit? —va dir.
—Potser sí. Potser no. No ho sé. Per què?
—Haig d’estudiar més de cent pàgines d’història pel dilluns —va dir—. Què tal si
m’escrius una redacció, pel d’anglès? Suaré sang si no presento un coi de redacció
dilluns. Per això t’ho demano. Què me’n dius?

Página 23
 Era molt graciós. De debò que ho era.
—És a mi que em foten fora d’aquest coi de lloc, i tu em demanes que t’escrigui
un coi de redacció —vaig dir.
—Sí, ja ho sé. Però la cosa és que suaré sang si no la presento. Sigues bon xicot.
Sigues bon xicotet. D’acord?
No vaig contestar-li de seguida. Que suspenguin els va bé, als malparits com
l’Stradlater.
—Sobre què? —vaig dir.
—Qualsevol cosa. Qualsevol cosa descriptiva. Una habitació. O una casa. O
algun lloc on hagis viscut o així. Tu ja m’entens. Només fa falta que sigui més
descriptiva que l’hòstia. —Va fer un badall enorme mentre deia això. És una cosa que
m’emprenya de mala manera. Vull dir que algú badalli just quan t’està demanant que
li facis un coi de favor—. No la facis massa bé, només això —va dir—. Aquell fill de
puta de l’Hartzell et considera un fenomen fent redaccions, i sap que ets el meu
company d’habitació. Vull dir que no cal que posis com Déu mana les comes i tot
aquest merder.
Això és una altra cosa que m’emprenya molt. Vull dir quan ets bo fent redaccions
i algú et comença a parlar de les comes. L’Stradlater sempre ho feia. Volia que
pensessis que l’única raó per què les seves redaccions feien pena era que fotia totes
les comes al lloc que no era. Era una mica com l’Ackley, amb això. Un cop vaig
seure al costat de l’Ackley en un partit de bàsquet. Teníem un tio boníssim a l’equip,
en Howie Coyle, que les podia encistellar des de mitja pista sense ni tan sols tocar el
tauler ni res. L’Ackley no va parar de dir, tot el cony de partit, que en Coyle tenia un
cos perfecte per al bàsquet. Déu meu, com odio tot això.
Al cap d’una estona em vaig avorrir d’estar assegut a la pica, o sigui que vaig
recular quatre passes i vaig començar a ballar una mica de claqué, perquè sí. Només
ho feia per passar l’estona. No és pas que sàpiga ballar claqué ni res, però al lavabo el
terra és de pedra, i va bé per ballar claqué. Vaig començar a imitar un d’aquells tios
de les pel·lícules. D’un d’aquells musicals. No suporto les pel·lícules, però m’ho
passo de por imitant-les. L’Stradlater em mirava pel mirall mentre s’afaitava. Només
necessito públic. Sóc un exhibicionista.
—Sóc el cony de fill del governador —vaig dir. M’ho passava pipa. Ballava
claqué pertot arreu—. No vol que sigui ballarí de claqué. Vol que vagi a Oxford.
Però, cony, ho porto a la sang, això de ballar claqué. —L’Stradlater va riure. No tenia
pas un mal sentit de l’humor—. És la nit d’estrena de les Ziegfeld Follies. —
M’estava quedant sense alè. No aguanto res de res—. El protagonista no pot
continuar. Està més borratxo que un malparit. I qui agafen per substituir-lo? A mi,
vet-ho aquí. El cony de fillet del governador.
—D’on has tret aquesta gorra? —va dir l’Stradlater. Volia dir la meva gorra de
caçador. No l’havia vist mai.

Página 24
 No em quedava alè, de totes maneres, o sigui que vaig plegar de fer comèdia. Em
vaig treure la gorra i me la vaig mirar per norantena vegada.
—Me l’he comprat a Nova York aquest matí. Un dòlar. T’agrada?
Va fer que sí.
—Molt elegant —va dir.
Només em feia la pilota, però, perquè de seguida em va dir:
—Escolta. Em faràs aquesta redacció? Ho haig de saber.
—La faré si tinc temps. Si no, no —vaig dir. Vaig anar cap allà i vaig tornar a
seure a la pica, al seu costat—. Qui és la teva cita? —li vaig preguntar—. La
Fitzgerald?
—Hòstia, no! Ja t’ho vaig dir, vaig tallar amb aquella truja.
—Sí? Passa-me-la, noi. De debò. És el meu tipus.
—Tota teva… És massa vella per tu.
Tot d’una —per cap raó especial, en realitat, només que estava d’humor per fer el
boig— em van venir ganes de saltar de la pica i agafar l’Stradlater amb una
seminelson. És una clau de lluita lliure, per si no ho sabeu: agafes l’altre tio pel coll i
el mates d’asfíxia, si et ve bé. O sigui que vaig fer-ho. Li vaig caure al damunt com
un cony de pantera.
—Para, Holden, per l’amor de Déu! —va dir l’Stradlater. No tenia ganes de fer el
boig. S’estava afaitant i etcètera—. Què coi vols que faci, que em talli el cap?
Però no el vaig pas deixar anar. El tenia agafat amb una bona seminelson.
—Allibera’t de la meva presa irresistible —vaig dir.
—Mare de Déu. —Va deixar estar la navalla i tot d’una va sacsejar els braços i va
trencar la meva presa. Era un tio molt fort. Jo sóc un tio molt fluix—. Ara deixa’t
estar de bogeries —va dir. Va començar a afaitar-se una altra vegada. Sempre
s’afaitava dues vegades, per quedar impressionant. Amb la seva navalla fastigosa.
—Amb qui surts, si no és amb la Fitzgerald? —li vaig preguntar. Vaig tornar a
seure al lavabo del costat—. Aquella nena, la Phyllis Smith?
—No. Havia de ser ella, però tot es va complicar molt. Ara tinc la companya
d’habitació de la noia d’en Bud Thaw… Ei. Una mica més i me’n descuido. Et
coneix.
—Qui? —vaig dir.
—La meva cita.
—Sí? —vaig dir—. Com se diu? —Estava molt interessat.
—Ara t’ho dic… Uh, Jean Gallagher.
Hosti, gairebé vaig caure mort i gairebé em vaig desmaiar quan va dir això.
—Jane Gallagher —vaig dir. Vaig aixecar-me del lavabo i tot quan ho va dir. Va
anar de poc que no caigués a terra mort—. Ja pots pujar-hi de peus, que la conec.
Vivia molt a prop de casa l’estiu passat no, l’altre. Tenia un cony de dòberman
enorme. Per això la vaig conèixer. El gos sempre es fotia al nostre…

Página 25
 —Em tapes la llum, Holden, per l’amor de Déu —va dir l’Stradlater—. T’has
d’estar just aquí per força?
Hosti, mira que n’arribava a estar, de nerviós. De debò que sí.
—On és? —li vaig preguntar—. Hauria de baixar i dir-li hola o alguna cosa. On
és? A l’Annex?
—Sí.
—Com ha anat que hagi parlat de mi? Va a B. M., ara? Va dir que potser hi aniria.
També va dir que potser aniria a Shipley. Em pensava que havia anat a Shipley. Com
és que ha parlat de mi?
Estava molt nerviós. De debò que sí.
—No ho sé, per l’amor de Déu. Aixeca’t, va. Ets damunt la meva tovallola —va
dir l’Stradlater. Estava assegut damunt del seu coi de tovallola.
—Jane Gallagher —vaig dir. No m’ho podia treure del cap—. Senyor Déu meu.
L’Stradlater s’estava posant Vitalis als cabells. El meu Vitalis.
—És ballarina —vaig dir—. Ballet i tot això. Sempre practicava dues hores cada
dia, quan feia més calor i tot. La preocupava que li quedessin les cames horribles, que
se li engreixessin. Jugàvem a dames contínuament.
—Jugaves amb ella contínuament a què?
—A dames.
—Dames, per l’amor de Déu!
—Sí. Mai no movia cap reina. El que feia, quan tenia una reina, era deixar-la
quieta. La deixava estar a la fila del darrere. Les deixava totes ben posades a la fila
del darrere. I no les feia servir mai. Li agradava com quedaven, totes a la fila del
darrere.
L’Stradlater no va dir res. A la majoria de gent no li interessen aquestes coses.
—La seva mare era del mateix club que nosaltres —vaig dir—. Jo feia de cadi de
tant en tant per guanyar algun calé. Vaig fer de cadi a la seva mare un parell de cops.
Me’n feia cap a cent setanta, per nou forats.
L’Stradlater amb prou feines m’escoltava. Es pentinava els seus rínxols
esplendorosos.
—Hauria de baixar a dir-li hola, com a mínim —vaig dir.
—Per què no ho fas?
—Ja ho faré, ara de seguida.
Va començar a fer-se la clenxa una altra vegada. S’hi estava més o menys una
hora, per pentinar-se.
—Els seus pares estaven divorciats. La seva mare s’havia tornat a casar amb un
buidaampolles —vaig dir—. Un tio prim amb les cames peludes. Me’n recordo.
Sempre duia pantalons curts. La Jane deia que se suposava que escrivia obres de
teatre o algun cony de cosa per l’estil, però l’única cosa que li vaig veure fer va ser
mamar tota l’estona i escoltar tots els remaleïts programes de misteri de la ràdio. I
voltar pel cony de casa, despullat. Amb la Jane per allà al mig i tot.

Página 26
 —Sí? —va dir l’Stradlater. Això sí que li va interessar. Que el buidaampolles
voltés despullat per la casa, amb la Jane per allà. Era un malparit molt calent,
l’Stradlater.
—Ho va passar molt malament, de petita. No és broma. —Això no li interessava,
però. Només li interessaven les coses ben verdes.
»Jane Gallagher. Mare de Déu! —No me la podia treure del cap. De debò que no
—. Hauria de baixar a dir-li hola, com a mínim.
—Per què cony no ho fas, en comptes de dir-ho i prou? —va dir l’Stradlater.
Vaig anar cap a la finestra, però no es veia res, d’entelada que estava per la calor
que feia al lavabo.
—Ara mateix no estic d’humor —vaig dir. I no n’estava pas. Has d’estar
d’humor, per aquestes coses—. Em pensava que havia anat a Shipley. Hauria jurat
que se n’havia anat a Shipley. —Vaig voltar pel lavabo una estona. No tenia res més a
fer—. Li ha agradat el partit? —vaig dir.
—Sí, suposo que sí. No ho sé.
—T’ha explicat que sempre estàvem jugant a dames, o alguna cosa així?
—No ho sé. Per l’amor de Déu, l’acabo de conèixer —va dir l’Stradlater. S’havia
acabat de pentinar el seu coi de meravella de cabells. Estava guardant les seves coses
ronyoses al necesser.
—Escolta. Dóna-li records de part meva, d’acord?
—Molt bé —va dir, però jo ja sabia que segurament no ho faria. Agafa algú com
l’Stradlater, i veuràs que mai no dóna records de part teva a ningú.
Ell va tornar cap a l’habitació, però jo em vaig quedar una estona al lavabo,
pensant en la Jane. Després també vaig tornar cap a l’habitació.
L’Stradlater s’estava posant la corbata davant del mirall, quan vaig arribar-hi. Es
passava més o menys mig coi de vida davant del mirall. Vaig seure a la meva cadira i
me’l vaig mirar una estona.
—Ei —vaig dir—. No li diguis que m’han fotut fora, d’acord?
—Molt bé.
Això era una cosa bona que tenia l’Stradlater. No li havies d’explicar tot amb pèls
i senyals, com havies de fer-ho amb l’Ackley. Sobretot, suposo, perquè res no li
interessava gens ni mica. Era per això, de debò. L’Ackley era diferent. L’Ackley era
un malparit molt xafarder.
Es va posar la meva jaqueta de pota de gall.
—Mare de Déu, ara prova de no estirar-la de pertot arreu —vaig dir. Només me
l’havia posada un parell de cops.
—No ho faré pas. On collons tinc el tabac?
—A la taula. —Mai no es recordava d’on deixava les coses—. A sota la bufanda.
—Se’l va posar a la butxaca de la jaqueta…, de la meva jaqueta.
Em vaig posar la visera de la gorra de caçador cap endavant, tot d’una. Per variar.
M’estava posant nerviós, tot d’una. Sóc força nerviós.

Página 27
 —Escolta, on la portaràs? —vaig preguntar-li—. Ja ho saps?
—No ho sé. A Nova York, si tenim temps. Per l’amor de Déu, si ha dit que havia
de tornar a quarts de deu.
No em va agradar la manera com ho va fer anar, o sigui que li vaig dir:
—Si ho ha fet ha sigut perquè segurament no sabia que eres un malparit tan
atractiu i encantador. Si ho hagués sabut, segurament hauria dit que tornaria a dos
quarts d’onze del matí.
—I tant que sí —va dir l’Stradlater. Era difícil fer-lo emprenyar. Era massa cregut
—. Fora bromes, ara. Fes-me aquella redacció —va dir. Tenia l’abric posat, i estava a
punt de marxa—. No t’hi matis ni res, però fes-la més descriptiva que l’hòstia.
D’acord?
No vaig contestar. No en tenia ganes. Només li vaig dir:
—Pregunta-li si encara guarda totes les reines a la fila del darrere.
—Molt bé —va dir l’Stradlater, però jo ja sabia que no ho faria—. Pren-t’ho amb
calma.
Va sortir de l’habitació a tota pastilla.
Després que marxés vaig seure allà mitja hora, més o menys. Vull dir que em vaig
estar assegut a la meva cadira, sense fer res. Pensava en la Jane, i en això que
l’Stradlater tingués una cita amb ella i tota la pesca. Em va posar tan nerviós que
gairebé acabo boig. Ja us he dit que l’Stradlater era un malparit que anava molt
calent.
Tot d’una l’Ackley va tornar a entrar per les cortines de la dutxa, com sempre. Per
un cop en la meva estúpida vida, em vaig alegrar de debò de veure’l. Em va fer fugir
del cap les altres coses.
Es va quedar fins cap a l’hora de sopar, parlant de tots els tios de Pencey que
odiava a mort, i rebentant-se un gra enorme de la barbeta. No va ni fer servir el
mocador. Si voleu que us digui la veritat, em sembla que ni en tenia, de mocador, el
malparit. De debò que no vaig veure que en fes servir mai cap.

Página 28
 5

Els dissabtes al vespre sempre teníem el mateix sopar, a Pencey. Se suposava que era
una gran cosa, perquè ens donaven bistec. Em jugaria mil dòlars que ho feien perquè
molts pares venien a l’escola el diumenge, i segurament en Thurmer s’imaginava que
les mares de tothom preguntarien al seu fill estimat què havia menjat per sopar el
vespre abans, i ell diria: «Bistec». Quin fart de riure! Hauríeu d’haver vist els bistecs.
Eren unes misèries dures i seques que amb prou feines es podien tallar. Sempre hi
havia puré de patates ple de grumolls quan tocava bistec, i un bescuit fosc de postres,
que no es menjava ningú, només potser els nanos més petits que no sabien què feien i
tios com l’Ackley, que es mengen qualsevol cosa.
Va estar molt bé, però, quan vam sortir del menjador. Hi havia cap a tres dits de
neu a terra i encara en baixava més. Era maco perquè sí, i vam començar a tirar boles
de neu i a fer el boig pertot arreu. Era molt de criatura, però tothom s’ho va passar bé
de debò.
Jo no tenia cap cita ni res, o sigui que vaig decidir, amb un amic meu, en Mal
Brossard, que era de l’equip de lluita lliure, agafar un autobús cap a Agerstown,
menjar una hamburguesa i potser anar a veure una pel·lícula fastigosa. Cap dels dos
no teníem ganes d’aixafar el cul asseguts tota la nit. Vaig preguntar a en Mal si li feia
res que l’Ackley vingués amb nosaltres. Ho vaig preguntar perquè l’Ackley mai no
feia res el dissabte a la nit, només estar-se a la seva habitació i rebentar-se grans o
alguna cosa així. En Mal va dir que no li feia res, però que no era pas que la idea
l’entusiasmés. L’Ackley no li agradava gaire. És igual, vam anar tots dos cap a les
nostres habitacions per arreglar-nos i així, i mentre em posava el coi de botes, vaig fer
un crit a l’Ackley per preguntar-li si volia anar al cine. Em podia sentir perfectament
per les cortines de la dutxa, però no em va contestar de seguida. Era d’aquells tios
que no suporten contestar-te de seguida. Al final va entrar, pel cony de cortines, i es
va quedar dalt del graó de la dutxa i em va preguntar qui hi anava a part de mi.
Sempre havia de saber qui hi anava. Us ho ben juro, si aquest tio acabés de nàufrag i
l’anessin a salvar amb un cony de barca, encara voldria saber com se diu el tio que
rema abans de posar-hi el peu. Li vaig dir que hi anava en Mal Brossard. Va dir:
—Aquell malparit… D’acord. Espera un moment.
Ni que t’estigués fent un gran favor.
Es va estar cap a cinc hores per arreglar-se. Mentre ho feia, vaig anar cap a la
meva finestra, vaig obrir-la i vaig fer una bola de neu amb les mans nues. La neu
anava molt bé per fer boles. No la vaig tirar enlloc, però. Estava a punt de tirar-la. A
un cotxe que hi havia aparcat a l’altre cantó del carrer. Però no vaig voler. El cotxe
era massa blanc i maco. Després vaig anar per tirar-la a una boca d’aigua, però allò
també era massa blanc i maco. Al final no la vaig tirar enlloc. Només vaig tancar la
finestra i vaig passejar per l’habitació amb la bola de neu, apretant-la més i més. Una

Página 29
estona després encara la duia, quan jo i en Brossard i l’Ackley vam pujar a l’autobús.
El xofer de l’autobús va obrir les portes i me la va fer llençar. Li vaig dir que no la
tiraria a ningú, però no em va voler creure. La gent no et creu mai.
En Brossard i l’Ackley ja havien vist la pel·lícula que feien, o sigui que només
vam menjar un parell d’hamburgueses i vam jugar a la màquina del milió una estona,
i després vam tornar a Pencey amb l’autobús. Tant se me’n donava, no veure la
pel·lícula. Se suposava que era una comèdia, amb en Cary Grant, i tota aquesta
porqueria. A més, amb en Brossard i l’Ackley ja hi havia anat més d’un cop al cine.
Tots dos reien com hienes de coses que no tenien gens de gràcia. No m’agradava ni
tan sols seure al seu costat.
Només eren tres quarts de deu quan vam tornar al dormitori. En Brossard era un
fanàtic del bridge, i va començar a voltar pel dormitori per fer una partida. Per variar
l’Ackley es va aparcar a la meva habitació. Només que, en comptes de seure al braç
de la cadira de l’Stradlater, es va estirar al meu llit, amb cara just damunt del meu
coixí i tot plegat. Va començar a parlar amb una veu molt monòtona i a remenar-se
tots els grans. Li vaig deixar anar cap a mil indirectes, però no me’l podia treure de
sobre. L’única cosa que feia era parlar amb aquella veu tan monòtona d’una tia amb
la qual se suposava que havia tingut relacions sexuals l’estiu passat. Ja m’ho havia
explicat cent vegades. Cada cop que ho explicava era diferent. Tan aviat se la
treballava al Buick del seu cosí com se la treballava a sota el passeig marítim. Tot
eren contes de fades, és clar. Si no era verge és que jo no n’he vist mai cap, de verge.
Dubto que ni tan sols hagi fotut mà a ningú. És igual, al final vaig haver de deixar-me
de romanços i dir-li que havia d’escriure una redacció per a l’Stradlater, i que havia
de fotre el camp perquè em pogués concentrar. Al final ho va fer, però s’ho va
prendre amb calma, com sempre. Quan se’n va haver anat, em vaig posar el pijama i
la bata i la meva gorra de caçador i vaig començar a escriure la redacció.
El mal era que no podia pensar en una habitació o una casa o alguna cosa per
l’estil per descriure de la manera que l’Stradlater volia. No és pas que m’agradés
gaire descriure habitacions o cases, d’entrada. O sigui que, en comptes d’això, vaig
escriure sobre el guant de beisbol del meu germà Allie. Era un tema molt descriptiu.
De debò que ho era. El meu germà Allie tenia un guant esquerrà. Ell era esquerrà. El
que era més descriptiu del guant, però, era que l’Allie havia escrit poemes als dits i a
la butxaca i pertot arreu. Amb tinta verda. Els hi va escriure per poder tenir alguna
cosa per llegir quan era al camp i no batia ningú. Ara és mort. Tenia leucèmia i es va
morir quan érem a Maine, el 18 de juliol del 1946. Us hauria agradat. Era dos anys
més petit que jo, però era com unes cinquanta vegades més intel·ligent. Era
increïblement intel·ligent. Els seus professors sempre escrivien cartes a la meva mare
dient-li que era un plaer tenir un noi com l’Allie a la seva classe. I no ho deien només
per dir. Ho deien de debò. Però no era només que fos el membre més intel·ligent de la
família. També era el més amable, de moltes maneres. Mai no s’enfadava amb ningú.
Se suposa que la gent que té el cabell roig s’enfada molt fàcilment, però l’Allie no ho

Página 30
feia mai, i tenia el cabell molt roig. Us diré com era el cabell que tenia. Vaig
començar a jugar a golf quan només tenia deu anys. Em recordo d’un cop, a l’estiu,
quan tenia dotze anys, que jo estava jugant i etcètera, i vaig tenir el pressentiment que
si em girava tot d’una, veuria l’Allie. O sigui que ho vaig fer, i és clar que sí, seia a la
seva bicicleta a l’altre cantó de la tanca —hi havia una tanca que donava la volta a tot
el camp de golf— i estava allà assegut, a uns cent cinquanta metres darrere meu,
mirant com jugava. Així de roig era el cabell que tenia. Déu meu, que n’era, de bon
nano! A vegades reia tan fort per alguna cosa que li venia al cap a l’hora de sopar que
queia de la cadira. Jo només tenia tretze anys, i em volien fer anar al psicoanalista i
tota la pesca, perquè vaig trencar totes les finestres del garatge. No els culpo pas. De
debò que no. Vaig dormir al garatge la nit que es va morir, vaig trencar tot el cony de
finestres a cops de puny, perquè sí. Fins i tot vaig provar de trencar les finestres del
cotxe que teníem aquell estiu, però ja tenia la mà trencada i tot, després, i no vaig
poder. Va ser una cosa molt estúpida, no diré pas que no, però gairebé ni vaig adonar-
me que ho feia, i vosaltres no vau conèixer l’Allie. La mà encara em fa mal de tant en
tant, quan plou i tot això, i ja no puc fer un puny de debò —no el puc tancar bé, vull
dir—, però a part d’això no m’importa gaire. Vull dir que de totes maneres no seré
pas cap cony de cirurgià ni violinista ni res que s’hi assembli.
És igual. És d’això que anava la redacció que vaig escriure per a l’Stradlater. El
guant de beisbol de l’Allie. Resulta que el tenia allà, a la maleta, o sigui que el vaig
treure i vaig copiar els poemes que tenia escrits. Només vaig haver de canviar el nom
de l’Allie perquè ningú veiés que era el meu germà i no el de l’Stradlater. No és pas
que m’agradés gaire fer-ho, però no se m’acudia res més que fos descriptiu. A més,
em va agradar força escriure sobre el guant. Vaig estar-m’hi cap a una hora, perquè
vaig haver de fer servir la fastigosa màquina d’escriure de l’Stradlater, que se
m’encallava cada dos per tres. No vaig fer servir la meva perquè l’havia deixat a un
tio que s’estava al fons del passadís.
Eren cap a dos quarts d’onze quan ho vaig acabar. No estava cansat, o sigui que
vaig estar-me una estona mirant per la finestra. Ja no nevava, però de tant en tant
podies sentir un cotxe en algun lloc que no podia arrencar. També podies sentir roncar
l’Ackley. Just a través del cony de cortines de la dutxa, podies sentir-lo. Tenia
sinusitis i no podia respirar gaire bé quan dormia. Aquell tio tenia de tot. Sinusitis,
grans, dents podrides, halitosi, ungles trencades. Per força t’havia de fer una mica de
llàstima, el pobre fill de puta.

Página 31
 6

Algunes coses costen de recordar. Quan l’Stradlater va tornar de la seva cita amb la
Jane, per exemple. Vull dir que no jo recordo exactament què feia quan vaig sentir
aquell remaleït soroll tan estúpid de les seves sabates pel passadís. Segurament encara
mirava per la finestra, però us juro que no me’n recordo. Estava massa preocupat, per
això no puc. Quan alguna cosa em preocupa de debò, no faig pas comèdia, jo. Fins i
tot he d’anar al lavabo, quan em preocupa alguna cosa. Només que no hi vaig. Estic
massa preocupat per anar-hi. No vull interrompre la preocupació per anar-hi. Si
coneguéssiu l’Stradlater, també estaríeu preocupats, vosaltres. Havia sortit amb aquell
malparit un parell de cops, i sé de què estic parlant. No tenia escrúpols. Cap ni un.
És igual. El passadís era tot de linòleum i d’això, i podies sentir el seu cony de
passes que venien directes cap a l’habitació. Ni em recordo d’on seia quan va entrar,
a la finestra, o a la meva cadira o a la seva. Us juro que no me’n recordo.
Va entrar queixant-se del fred que feia a fora. Després va dir:
—On collons és tothom? És com un cony de cementiri, tot això.
No em vaig molestar a contestar-li. Si era tan estúpid per no saber veure que era
dissabte al vespre i que tothom havia sortit o dormia o era a casa seva pel cap de
setmana, jo no m’havia pas de trencar el coll per fer-l’hi veure. Va començar a
despullar-se. No va dir ni un coi de paraula sobre la Jane. Ni una. Jo tampoc. Només
me’l mirava. L’única cosa que va fer va ser donar-me les gràcies per haver-li deixat la
meva jaqueta de pota de gall. La va penjar en un penja-robes i la va posar dins de
l’armari.
Després, quan es treia la corbata, em va preguntar si li havia escrit el seu cony de
redacció. Li vaig dir que era damunt del seu cony de llit. S’hi va acostar i la va llegir
mentre es descordava la camisa. Va estar-se allà, llegint-la, i fregant-se el pit i
l’estómac, amb una expressió molt estúpida a la cara. Sempre es fregava l’estómac o
el pit. Estava boig per ell mateix.
Tot d’una, va dir:
—Per l’amor de Déu, Holden. Això va d’un cony de guant de beisbol.
—I què? —vaig dir. Fred com el gel.
—Què vols dir… i què? T’he dit que havia de ser sobre un cony d’habitació o una
casa o alguna cosa així.
—Has dit que havia de ser descriptiu. Quin cony de diferència hi ha si tracta d’un
guant de beisbol?
—Cagumdéu. —Estava molt emprenyat. Estava furiós de debò—. Sempre ho fas
tot a l’inrevés. —Em va mirar—. No m’estranya que et fotin fora d’aquí —va dir—.
No fas ni una puta cosa com se suposa que l’hauries de fer. De debò. Ni una puta
cosa.

Página 32
 —Molt bé, torna-me-la, doncs —vaig dir. Vaig anar cap allà i l’hi vaig arrencar
del seu cony de mà. Després la vaig esparracar.
—Per què collons has fet això? —va dir.
No li vaig ni contestar. Només vaig llençar els trossos a la paperera. Després em
vaig estirar al meu llit, i tots dos ens vam estar molta estona sense dir res. L’Stradlater
va acabar de desvestir-se, va quedar-se només en calçotets, i jo vaig encendre un
cigarret, estirat al llit. Estava prohibit fumar al dormitori, però podies fer-ho de nits,
ben tard, quan tothom dormia o quan eren fora i ningú no podia sentir el fum. A més,
ho vaig fer per emprenyar l’Stradlater. El feia tornar boig que trenquessis alguna
norma. Ell no fumava mai al dormitori. Només jo.
Encara no deia ni una sola paraula solitària sobre la Jane. O sigui que al final vaig
dir:
—Has tornat molt tard. Ella no havia dit que havia de tornar a quarts de deu?
L’has fet arribar tard?
Seia a la vora del llit quan li vaig preguntar això, tallant-se el coi d’ungles del
peu.
—Un parell de minuts —va dir—. Qui collons torna a quarts de deu un dissabte al
vespre?
Déu meu, com l’odiava.
—Heu anat a Nova York? —vaig dir.
—Ets boig? Com collons podíem anar a Nova York si ella havia de tornar a quarts
de deu?
—Quina llàstima.
Em va mirar.
—Escolta —va dir—, si has de fumar a l’habitació, per què no vas al lavabo i ho
fas allà? Potser tu fots el camp d’aquí, però resulta que jo m’hi he d’estar fins que em
graduï.
Vaig ignorar-lo. De debò que sí. Vaig continuar fumant com un home boig.
Només que vaig posar-me mig de cantó i me’l vaig mirar mentre es tallava el seu coi
d’ungles. Quin institut. Sempre t’estaves mirant algú que es tallava el seu cony
d’ungles o es rebentava grans o alguna cosa per l’estil.
—Li has donat records meus? —vaig preguntar-li.
—Sí.
I una merda, el malparit.
—Què ha dit ella? —vaig dir—. Li has preguntat si encara deixa totes les seves
reines a la fila del darrere?
—No, no l’hi he preguntat. Què collons et penses que hem fet tota la nit: jugar a
dames, per l’amor de Déu?
Ni li vaig contestar. Déu meu, com l’odiava.
—Si no heu anat a Nova York, on l’has portat? —li vaig preguntar una estona
després. Amb prou feines vaig poder dir-ho sense que em tremolés la veu. Hosti,

Página 33
m’estava posant a cent. Tenia la impressió que hi havia alguna cosa estranya.
Va acabar de tallar-se les ungles. O sigui que es va aixecar del llit, amb el seu
cony de calçotets i tot plegat, i va començar a posar-se juganer. Es va acostar al meu
llit, es va inclinar damunt meu i va començar a ventar-me cops de puny de per riure a
l’espatlla.
—Para —vaig dir—. On heu anat si no heu anat a Nova York?
—Enlloc. Només ens hem estat dins del cony de cotxe.
Em va ventar un altre cop de puny estúpid de per riure a l’espatlla.
—Para —vaig dir—. El cotxe de qui?
—De l’Ed Banky.
L’Ed Banky era l’entrenador de bàsquet de Pencey. L’Stradlater era un dels seus
preferits, perquè era el base de l’equip, i l’Ed Banky li deixava el seu cotxe sempre
que volia. Estava prohibit que els alumnes agafessin els cotxes de tios de la facultat,
però tots els malparits esportistes es feien costat. A tots els instituts on he anat, tots
els malparits esportistes es fan costat.
L’Stradlater no parava de picar-me l’espatlla, jugant. Tenia el raspall de dents a la
mà i se’l va posar a la boca.
—Què has fet? —vaig dir—. Posar-la a to al collons de cotxe de l’Ed Banky?
La veu em tremolava que feia por.
—Quines coses de dir. Vols que et renti la boca amb sabó?
—Ho has fet?
—Això és un secret professional, noi.
Del que va passar després, no me’n recordo gaire bé. Només sé que em vaig
aixecar del llit, com si anés al lavabo o alguna cosa així, i que vaig provar de fotre-li
un cop de puny amb tota la meva força, just al raspall de dents, perquè se li clavés a
la gola. Però vaig fallar. No el vaig encertar. Només el vaig mig picar al cap o alguna
cosa així. Segurament li va fer una mica de mal, però no pas tant com jo hauria
volgut. Segurament li hauria fet molt de mal, però ho vaig fer amb la mà dreta, i no
puc estrènyer el puny amb aquesta mà. Per aquella ferida que us he explicat.
És igual. Abans no me’n vaig adonar, jo era al cony de terra i el tenia assegut
damunt del pit, amb la cara ben vermella. Vull dir que em tenia el seu cony de genolls
damunt del pit, i pesava quasi una tona. També em tenia les mans agafades, perquè no
pogués tornar a ventar-li un cop de puny. L’hauria matat.
—Què collons et passa? —anava dient, i la seva cara estúpida se li anava posant
més i més vermella.
—Treu-me el teu cony de genolls del pit —li vaig dir. Gairebé bramava, jo. De
debò—. Vinga, deixa’m estar, desgraciat malparit.
Però ell no ho volia. Em va tenir les mans agafades i jo li vaig anar dient de fill de
puta per amunt cap a deu hores. Gairebé no em recordo de tot el que li vaig arribar a
dir. Li vaig dir que es pensava que es podia aprofitar de qualsevol. Li vaig dir que tant
se li’n fotia si una noia guardava totes les seves reines a la fila del darrere o no, i que

Página 34
tant se li’n fotia perquè era un coi d’imbècil estúpid. No suportava que li diguessis
imbècil. Tots els imbècils s’emprenyen quan els dius que són imbècils.
—Calla, ja, Holden —va dir amb la seva estúpida carota vermella—. Calla d’una
vegada.
—No saps ni si de nom es diu Jane o June, cony d’estúpid!
—Però, calla, Holden, collons, t’aviso —va dir. L’havia ben emprenyat—. Si no
calles, te’n fotré una de bona.
—Treu-me el teu cony de genolls fastigosos del pit, estúpid.
—Si et deixo aixecar, tancaràs aquest coi de boca?
No vaig ni contestar-li.
Ho va tornar a dir.
—Holden, si et deixo aixecar, tancaràs aquest coi de boca?
—Sí.
Em va deixar anar i jo em vaig aixecar. El pit em feia un mal de mil dimonis per
culpa del seu cony de genolls fastigosos.
—Ets un estúpid fill de puta idiota fastigós —li vaig dir.
Això sí que el va emprenyar de debò. Em va sacsejar el seu ditàs idiota a la cara.
—Holden, cagumdéu, t’aviso, ara. Per última vegada. Si no tanques aquest coi de
bocassa, et fotré…
—I per què ho he de fer? —vaig dir, gairebé cridava, jo—. Aquest és el problema
que hi ha amb els estúpids. Mai no voleu discutir res. Així sempre es pot veure qui és
un estúpid. Mai no volen discutir res amb intel·lig…
Després sí que me’n va fotre una de bona, i el primer que recordo és que jo ja
tornava a ser al cony de terra. No recordo si em va noquejar o no, però no ho crec. És
molt difícil noquejar algú, excepte a les remaleïdes pel·lícules. Però em rajava sang
del nas pertot arreu. Quan vaig aixecar la vista, tenia l’Stradlater gairebé a sobre meu.
Duia el seu cony de necesser a sota el braç.
—Per què coi no calles quan jo t’ho dic? —va dir. Sonava força nerviós.
Segurament tenia por d’haver-me fracturat el crani, o alguna cosa així, quan vaig
caure a terra. Llàstima que no fos veritat.
»T’ho has buscat, recoi —va dir. Hosti, tu, quina cara de preocupació que fotia.
No em vaig ni molestar a aixecar-me. Només em vaig estar una estona allà a terra,
dient-li que era un estúpid fill de puta. Estava tan emprenyat que gairebé bramava.
—Escolta. Vés-te a rentar la cara —va dir l’Stradlater—. Sents?
Li vaig dir que hi anés ell, a rentar-se la cara d’idiota. Era una criaturada, sí, però
jo estava més emprenyat que un malparit. Li vaig dir que fes una paradeta de camí
cap al lavabo per treballar-se la senyora Schmidt. La senyora Schmidt era la dona del
bidell. En tenia cap a seixanta-cinc.
Em vaig quedar assegut allà a terra fins que vaig sentir l’Stradlater que tancava la
porta i anava passadís avall cap al lavabo. Després em vaig aixecar. No trobava enlloc
la meva remaleïda gorra de caçador. Al final la vaig trobar. Era a sota el llit. Me la

Página 35
vaig posar i vaig fer girar la visera cap endarrere, tal com m’agradava, i després vaig
anar cap al mirall i em vaig mirar la cara d’estúpid. No deveu haver vist mai una
carnisseria com aquella. Tenia sang a tota la boca i a la barbeta, i fins i tot a la bata i
al pijama. En part m’espantava i en part em fascinava. Tot plegat era com si
m’assemblés a un tipus d’aquells tan durs. Només m’havia barallat un parell de cops
en tota la meva vida, i vaig perdre tots dos cops. No sóc prou dur. Sóc pacifista, si
voleu que us digui la veritat.
Tenia la impressió que el vell Ackley segurament havia sentit tot el merder i que
estava despert. O sigui que vaig passar per les cortines de la dutxa cap a la seva
habitació, per veure què cony feia. No anava a la seva habitació gairebé mai. Sempre
feia una pudor rara, perquè l’Ackley era molt i molt desastrós amb la seva higiene
personal.

Página 36
 7

Entrava una mica de llum de la nostra habitació per les cortines de la dutxa i tota la
pesca, o sigui que el podia veure estirat al llit. Sabia perfectament que estava ben
despert.
—Ackley? —vaig dir—. Estàs despert?
—Sí.
Era força fosc, i vaig trepitjar la sabata d’algú i de poc va anar que no caic de
morros. L’Ackley es va mig incorporar al llit. Portava una bona mà de porqueria
blanca a la cara, pels grans. Feia mitja por, amb tot tan fosc.
—Què cony fots, tu també? —vaig dir.
—Què vols dir, què cony faig? Jo provava de dormir abans que vosaltres dos
comencéssiu a fer tant de merder. Per què us barallàveu, per cert?
—On és el llum? —No podia trobar el llum. Estava passant la mà per tota la
paret.
—Per què cony vols el llum?… Just al costat de la teva mà.
Al final vaig trobar l’interruptor i el vaig encendre. L’Ackley va aixecar la mà
perquè la llum no li fes mal als ulls.
—Jesús! —va dir—. Què cony t’ha passat? —Volia dir la sang i tota la resta.
—He tingut una mica de batussa amb l’Stradlater —vaig dir. Després vaig seure a
terra. Mai no tenien cap cadira a la seva habitació. No sé què cony en feien, de les
cadires—. Escolta —vaig dir—, tens ganes de jugar una mica a canastra? —Era un
fanàtic de la canastra.
—Encara et surt sang, per l’amor de Déu. Més val que t’hi posis alguna cosa.
—Ja pararà. Escolta. Vols jugar una mica a canastra o no?
—Canastra, per l’amor de Déu. Saps quina hora és, per casualitat?
—No és pas tard. Són només cap a les onze, quarts de dotze.
—Només! —va dir l’Ackley—. Escolta. Demà al matí m’he d’aixecar i anar a
missa, per l’amor de Déu. Vosaltres dos comenceu a barallar-vos en plena… Per què
cony us barallàveu, per cert?
—És una llarga història. No vull avorrir-te, Ackley. Procuro pel teu bé —vaig dir-
li. Mai no parlava de la meva vida privada amb ell. Primer de tot, perquè encara era
més estúpid que l’Stradlater. L’Stradlater era un coi de geni, comparat amb l’Ackley
—. Ei —vaig dir—, t’és igual que dormi al llit de l’Ely, aquesta nit? No tornarà fins
demà al vespre, no? —Prou que ho sabia, que no. L’Ely se n’anava a casa gairebé
cada coi de cap de setmana.
—No sé pas quan cony tornarà —va dir l’Ackley.
Hosti, tu, això encara em va tocar més l’oremus.
—Què cony vols dir que no saps quan tornarà? No torna mai fins diumenge al
vespre, no?

Página 37
 —No, però per l’amor de Déu, no puc pas deixar així com així que algú dormi al
seu cony de llit.
Això em va deixar de pedra. Em vaig aixecar de terra i li vaig donar uns quants
copets al seu coi d’espatlla.
—Ets un príncep, Ackley, nano —vaig dir—. Ho sabies?
—No, de debò, no puc pas dir a algú que pot dormir a…
—Ets un príncep de debò. Ets un cavaller i un savi, nano —vaig dir. De debò que
ho era—. No tens pas un cigarret, per casualitat…? Digues «no» o em moriré d’un
atac.
—No, el cas és que no en tinc. Escolta, per què cony us barallàveu?
No vaig contestar. El que vaig fer va ser aixecar-me i anar cap a la finestra per
mirar a fora. Em sentia tan sol, tot d’una. Gairebé hauria volgut morir-me.
—Per què cony us barallàveu, va? —va dir l’Ackley, per cinquantena vegada,
més o menys. Ja n’arribava a ser, de pesat, amb això.
—Per tu —vaig dir.
—Per mi, per l’amor de Déu?
—Sí. Defensava el teu cony d’honor. L’Stradlater ha dit que tens una personalitat
fastigosa. No podia pas deixar que digués una cosa així.
Això li va fer aixecar les orelles.
—Ho ha dit? De debò? Ho ha dit?
Li vaig dir que només feia broma, i després vaig anar cap al llit de l’Ely i m’hi
vaig estirar. Hosti, em sentia com un drap brut. Em sentia tan remaleïdament sol.
—Aquesta habitació fot pudor —vaig dir—. Des d’aquí sento els teus mitjons. És
que no els portes mai a rentar?
—Si no t’agrada, ja saps què pots fer —va dir l’Ackley. Quin tio més graciós!—.
I si tanquessis aquest cony de llum?
No vaig pas tancar-lo de seguida, però. Em vaig estar allà ajagut al llit de l’Ely,
pensant en la Jane i tot això. Em tornava boig i mig quan pensava en ella i l’Stradlater
aparcats en alguna banda amb el cotxe del culgròs de l’Ed Banky. Cada cop que hi
pensava, em venien ganes de saltar per la finestra. El cas és que vosaltres no
coneixíeu l’Stradlater. Jo el coneixia. La majoria de tios a Pencey només parlaven de
tenir contínuament relacions sexuals amb noies —com l’Ackley, per exemple—, però
l’Stradlater ho feia de debò. Jo coneixia personalment com a mínim dues noies que
s’havia treballat. És la veritat.
—Explica’m la història fascinant de la teva vida, Ackley, nano —vaig dir.
—I si tanquessis aquest coi de llum? Demà al matí m’haig de llevar per anar a
missa.
Em vaig aixecar i el vaig apagar, per fer-lo feliç. Després vaig tornar a estirar-me
al llit de l’Ely.
—Què vols fer, dormir al llit de l’Ely? —va dir l’Ackley. Era l’amfitrió perfecte,
tu.

Página 38
 —Potser sí. Potser no. No t’hi matis.
—No m’hi mato. És només que em fotria molt que l’Ely comparegués tot d’una i
trobés un tio…
—Tranquil. No dormiré pas aquí. No voldria pas abusar del teu cony
d’hospitalitat.
Al cap d’un parell de minuts l’Ackley roncava com un desesperat. Em vaig
quedar allà ajagut, però, amb tot ben fosc, provant de no pensar en la Jane i
l’Stradlater al remaleït cotxe de l’Ed Banky. Però era quasi impossible. El problema
era que jo em coneixia la tècnica de l’Stradlater. I això encara era pitjor. Un dia vam
sortir tots dos aparellats, amb el cotxe de l’Ed Banky: l’Stradlater al darrere, amb la
seva cita, i jo al davant, amb la meva. Quina tècnica que tenia el tio! El que feia era
començar a embolicar la seva cita amb una veu molt fluixa, sincera, com si no fos
només un tio guapíssim, sinó també un tio agradable, sincer. De poc va anar que no
vomités, jo, escoltant-lo. La seva cita anava dient: «No, sisplau. Sisplau, no. Sisplau».
Però l’Stradlater l’embolicava més i més amb aquella veu d’Abraham Lincoln, tan
sincera, i al final hi va haver un silenci terrible, al darrere del cotxe. Va ser molt
violent. Em sembla que no se la va treballar, aquella nit, però va faltar ben poc. Ben
poc.
Mentre m’estava allà ajagut, provant de no pensar, vaig sentir que l’Stradlater
tornava del lavabo i entrava a la nostra habitació. El podies sentir com guardava els
seus fastigosos articles de neteja i tot això i com obria la finestra. Era un fanàtic de
l’aire fresc. Llavors, una estona després, va apagar el llum. Ni es va molestar a donar
una ullada per veure on era, jo.
Fins i tot a fora el carrer era depriment. Ja no passava cap cotxe. Em vaig arribar a
sentir tan sol i desgraciat que em van venir ganes de tornar a despertar l’Ackley i tot.
—Ei, Ackley —vaig dir, mig xiuxiuejant perquè l’Stradlater no em sentís per les
cortines de la dutxa.
Però l’Ackley tampoc no va sentir-me.
—Ei, Ackley!
Tampoc no em va sentir, encara. Dormia com un soc.
—Ei, Ackley!
Això sí que ho va sentir.
—Què cony et passa? —va dir—. Estava dormint, per l’amor de Déu.
—Escolta. Què s’ha de fer per entrar en un monestir? —vaig preguntar-li. Estava
mig jugant amb la idea d’entrar-hi—. Has de ser catòlic i tot això?
—És clar que has de ser catòlic. Ets un malparit, m’has despertat només per fer-
me una pregunta estú…
—Aah, torna’t a adormir. No entraré pas a cap monestir. Amb la sort que arribo a
tenir, segurament me’n tocaria un amb els monjos equivocats. Tots malparits
estúpids. O només malparits.
Quan vaig dir això, l’Ackley es va asseure al llit com un coet.

Página 39
 —Escolta —va dir—, no m’importa què diguis de mi ni res, però si et comences a
fotre del meu cony de religió, per l’amor de Déu…
—Tranquil —vaig dir—. Ningú no se’n fot del teu cony de religió.
Vaig aixecar-me del llit de l’Ely i vaig anar cap a la porta. No em volia estar allà
amb aquella atmosfera estúpida més estona. Em vaig parar, però, i vaig agafar la mà
de l’Ackley i li vaig fer una encaixada ben forta i hipòcrita. Va treure la mà.
—A què ve, això, ara? —va dir.
—A res. Només et vull donar les gràcies per ser un príncep tan collonut com ets,
res més —vaig dir. Ho vaig dir amb una veu molt sincera—. Ets un as, Ackley, nano
—vaig dir—. Ho sabies?
—Set-ciències. Algun dia hi haurà algú que et trencarà…
No em vaig ni molestar a escoltar-lo. Vaig tancar el cony de porta i vaig sortir al
passadís.
Tothom era a dormir, o a fora, o passant el cap de setmana a casa, i el passadís
estava molt i molt silenciós i depriment. Hi havia una capsa buida de pasta de dents
Kolynos al peu de la porta d’en Leahy i en Hoffman, i mentre anava cap a les escales
li fotia coces amb les sabatilles folrades de llana que portava. El que tenia al cap de
fer era baixar a veure què feia en Mal Brossard. Però tot d’una vaig canviar d’idea.
Tot d’una vaig decidir què faria de debò, fotria el camp de Pencey aquella mateixa
nit, ves. Vull dir que no esperaria al dimecres ni res d’això. No tenia ganes d’estar-me
més estona per allà. Em posava massa trist i solitari. O sigui que vaig decidir què
faria, vaig decidir agafar una habitació en un hotel, a Nova York —algun hotel ben
econòmic i tot això— i prendre-m’ho amb calma fins al dimecres. Després, el
dimecres, tornaria a casa ben descansat i de bona lluna. Em vaig figurar que
segurament els meus pares no rebrien la carta d’en Thurmer dient que m’havien fotut
fora fins potser dimarts o dimecres. No volia tornar a casa ni res fins que l’haguessin
rebut i l’haguessin ben paït i tot plegat. No tenia pas gens de ganes de ser allà quan
els arribés. La meva mare es posa molt histèrica. Però no és gaire dolenta quan ha
paït bé una cosa. A més, jo necessitava unes miques de vacances. Tenia els nervis
destrossats. De debò que sí.
És igual, vaig decidir que faria això. O sigui que vaig tornar a l’habitació i vaig
encendre el llum, per començar a fer les maletes i etcètera. Ja les tenia mig plenes.
L’Stradlater no es va ni despertar. Vaig encendre un cigarret i em vaig vestir i vaig
acabar d’omplir les dues Gladstones que tinc. Només hi vaig estar un parell de
minuts. Sóc rapidíssim fent les maletes.
Una cosa em va deprimir una mica mentre les feia. Hi vaig haver de fotre uns
patins de gel nous de trinca que la meva mare m’havia enviat no feia ni dos dies.
Això em va deprimir. Podia veure com entrava la meva mare a Spaulding’s i feia un
milió de preguntes imbècils al venedor, i jo estava aquí, expulsat una altra vegada.
Em va fer sentir força trist. Em va comprar els patins que no eren —jo volia patins de

Página 40
carreres i me’ls va comprar d’hoquei—, però em vaig posar trist de totes maneres.
Gairebé sempre que algú em fa un regal, m’acaba entristint.
Després d’haver-ho emmaletat tot, vaig comptar els calés que tenia. No recordo
exactament quant era, però Déu n’hi do. La setmana abans la meva àvia me n’havia
enviat un feix. Tinc una àvia que és força generosa amb els seus calés. No hi toca
gaire —és més vella que l’anar a peu— i m’envia calés pel meu aniversari quatre
cops l’any. Però, encara que anés força carregat, vaig pensar que uns quartos extra no
m’anirien malament. Mai no se sap. O sigui que vaig anar passadís avall i vaig
despertar en Frederic Woodruff, el tio a qui havia deixat la màquina d’escriure. Li
vaig preguntar quant me’n donava. Era un tio força ric. Va dir que no ho sabia. Va dir
que no tenia gaires ganes de comprar-la. Però al final la va comprar. Valia cap a
noranta dòlars, i la va comprar només per vint. Estava emprenyat perquè jo l’havia
despertat.
Quan ja estava a punt de marxa, amb les meves maletes i tota la pesca, em vaig
estar una estona al costat de les escales i em vaig mirar per última vegada aquell cony
de passadís. Estava mig plorant. No sé per què. Em vaig posar la meva gorra vermella
de caçador i vaig fer córrer la visera cap endarrere, com a mi m’agradava, i després
vaig cridar tan fort com vaig poder: «Que dormiu bé, imbècils!». Em jugo el que
vulgueu que vaig despertar tots els malparits d’aquella planta. Després vaig fotre el
camp a tota pastilla. Algun idiota havia tirat peles de cacauets a l’escala i de poc va
anar que no em trenco un coi de cama.

Página 41
 8

Era massa tard per trucar a un taxi o res per l’estil, o sigui que vaig anar fins a
l’estació a peu, tota l’estona. No era gaire lluny, però feia un fred de collons, i era
difícil caminar amb la neu, i les meves Gladstones em rebotien a les cames tota
l’estona. Em va agradar força l’aire, però, i tot plegat. L’únic problema era que per
culpa del fred em feia mal el nas i just a sota del llavi superior, on l’Stradlater me
n’havia fotut una. El llavi m’havia picat contra les dents, i el tenia força inflat. De
totes maneres, tenia les orelles ben còmodes i calentes. Aquella gorra que m’havia
comprat tenia orelleres, i me les vaig posar…, m’importava un ou com quedaven. De
totes maneres no hi havia ningú. Tothom clapava.
Vaig tenir molta sort quan vaig arribar a l’estació, perquè només em vaig haver
d’esperar uns deu minuts que arribés un tren. Mentre m’esperava, vaig agafar una
mica de neu i em vaig rentar la cara. Encara hi tenia força sang.
Normalment m’agrada anar amb tren, sobretot de nit, amb els llums encesos i les
finestres tan negres i un d’aquells tios que va pel passadís venent cafè i entrepans i
revistes. Normalment em compro un entrepà de pernil i unes quatre revistes. Si vaig
amb tren de nit, normalment puc llegir sense vomitar alguna d’aquelles històries
idiotes de les revistes. Ja ho sabeu. Una d’aquelles històries amb una pila de tios
hipòcrites, amb les barres xuclades, que es diuen David, i una pila de ties hipòcrites
que es diuen Linda o Marcia i que encenen tota l’estona les pipes dels davids.
Imagineu-vos, fins i tot puc llegir una d’aquestes històries fastigoses, si vaig amb tren
de nit. Però aquest cop era diferent. No en tenia ganes. Només m’estava assegut sense
fer res. L’única cosa que vaig fer va ser treure’m la gorra de caçador i posar-me-la a
la butxaca.
Tot d’una, a Trenton va pujar una senyora que se’m va asseure al costat. El vagó
sencer era buit, pràcticament, perquè era força tard i tot això, però ella va seure al
meu costat, en comptes de fer-ho en un seient buit, perquè portava una maleta grossa
i jo seia a davant de tot. Va fotre la maleta just al mig del passadís, on el revisor i
tothom s’hi podia entrebancar. Portava unes orquídies, com si vingués d’una gran
festa o alguna cosa així. En devia tenir cap a quaranta o quaranta-cinc, suposo, però
era molt maca. Les dones em deixen de pedra. De debò que sí. No és que només
pensi en el sexe ni res d’això, encara que m’interessa molt. Només vull dir que
m’agraden. Sempre deixen el seu cony de maletes al mig del passadís.
És igual, estàvem tots dos asseguts allà, i tot d’una em va dir:
—Perdona, però allò no és un adhesiu de Pencey? —Es mirava les meves
maletes, al prestatge.
—Sí que ho és —vaig dir. Era veritat. Portava un cony d’adhesiu de Pencey en
una de les meves Gladstones. Molt cursi, ho reconec.

Página 42
 —Oh, vas a Pencey? —va dir. Tenia una veu agradable. Una veu agradable de
telèfon, sobretot. Hauria hagut de dur sempre un telèfon al damunt.
—Sí —vaig dir.
—Oh, quina meravella! Potser coneixes el meu fill, doncs. L’Ernest Morrow? Va
a Pencey.
—Sí que el conec. Va a la meva classe.
El seu fill era, segur segur, el malparit més gran que mai hagi anat a Pencey, en
tota la refotuda història de l’institut. Sempre anava passadís avall, després de dutxar-
se, picant el cul de la gent amb la seva fastigosa tovallola molla. Aquesta és
exactament la classe de tio que era.
—Oh, que bé! —va dir la senyora. Però no ho va pas dir en to cursi. Era
agradable i prou—. Haig de dir a l’Ernest que ens hem conegut —va dir—. Puc
preguntar-te com te dius, rei?
—Rudolf Schmidt —li vaig dir. No tenia ganes d’explicar-li tota la meva vida.
Rudolf Schmidt era el nom del bidell del nostre dormitori.
—T’agrada Pencey? —em va preguntar.
—Pencey? No està malament. No és el paradís ni res d’això, però és igual de bo
que molts instituts. Hi ha professors que són molt assenyats.
—L’Ernest adora Pencey.
—Prou que ho sé —vaig dir. Després vaig començar a deixar anar una estona la
llengua—. S’adapta molt bé a les coses. De debò que sí. Vull dir que sap ben bé com
adaptar-se.
—De debò? —va preguntar-me. Sonava superinteressada.
—L’Ernest? I tant! —vaig dir. Després vaig mirar com es treia els guants. Ostres,
anava carregada de pedres.
—M’acabo de trencar una ungla, baixant d’un taxi —va dir. Va aixecar els ulls
per mirar-me i va mig somriure. Tenia un somriure increïblement agradable. De debò
que sí. La majoria de la gent quasi no té somriure, o en té un de fastigós—. El pare de
l’Ernest i jo a vegades ens preocupem per ell —va dir—. A vegades ens sembla que
no és gaire sociable.
—Què vol dir?
—Doncs… És un noi molt sensible. Mai no ha sigut terriblement sociable amb els
altres nois. Potser es pren les coses una mica massa seriosament per la seva edat.
Sensible. Això em va deixar clavat. Aquell tio, en Morrow, era tan sensible com
un cony de tapa de vàter.
Me la vaig mirar bé. A mi no em semblava pas que fos imbècil. Feia cara de
poder tenir una bona idea de quin malparit li havia tocat per fill. Però mai no se sap,
amb la mare d’algú, vull dir. Totes les mares estan una mica boges. La cosa era, però,
que m’agradava la mare d’en Morrow. Estava bé.
—Li ve bé un cigarret? —vaig preguntar.
Va mirar a tot arreu.

Página 43
 —Em sembla que aquest no és pas de fumadors, Rudolf —va dir. Rudolf. Això
em va matar.
—No passa res. Podem fumar fins que comencin a cridar —vaig dir. Em va
agafar un cigarret, i li vaig donar foc.
Estava maca, fumant. Inhalava i tota la pesca, però no s’empassava el fum, com
fan la majoria de dones de la seva edat. Tenia una pila d’encant. I també tenia una
pila d’atractiu sexual, si és que de debò ho voleu saber.
Em mirava d’una manera tota estranya.
—Potser m’equivoco, però em sembla que et surt sang del nas, rei —va dir, tot
d’una.
Vaig fer que sí i vaig agafar el mocador.
—M’han fotut una bola de neu a la cara —vaig dir—. Una d’aquelles tan gelades.
—No m’hauria fet res explicar-li què havia passat de debò, però hauria sigut massa
llarg. M’agradava, però. Començava a fer-me ràbia que li hagués dit que em deia
Rudolf Schmidt—. El carai de l’Ernie —vaig dir—. És un dels nois més populars de
Pencey. Ho sabia?
—No, no ho sabia.
Vaig fer que sí.
—El cas és que a tothom li va costar força arribar a coneixe’l bé. És un tio curiós.
Un tio estrany, de moltes maneres, sap què vull dir? Doncs, el primer cop que el vaig
veure, em vaig pensar que era una persona molt esnob. Això vaig pensar. Però no ho
és. És només que té una personalitat molt original i costa una mica de temps arribar a
coneixe’l bé.
La senyora Morrow no deia res, però, carai, l’hauríeu d’haver vist. La tenia
clavada al seient. Agafa la mare d’algú i veuràs que l’única cosa que vol sentir és que
el seu fill és tan i tan ben parit.
Després vaig començar a deixar anar la llengua de debò.
—Li va explicar allò de les eleccions? —vaig preguntar-li—. Les eleccions de
classe?
Va fer que no amb el cap. La tenia hipnotitzada, no ho sé. De debò que sí.
—Doncs érem una colla que volíem que l’Ernie fos el delegat de classe. Vull dir
que era una decisió unànime. Vull dir que ell era l’únic noi que podia fer-se’n càrrec
—vaig dir. Carai, com les deixava anar!—. Però un altre noi, en Harry Fencer, va
sortir elegit. I la raó per què va sortir elegit, la raó pura i simple, va ser que l’Ernie no
ens va deixar que el nominéssim. Perquè és tan tímid i modest i tot plegat. Va negar-
s’hi… Bufa, és tímid de debò. Haurien de provar que superés això. —Me la vaig
mirar—. Els ho va explicar, això?
—No, no ens va explicar res.
Vaig fer que sí.
—Típic de l’Ernie. No ho faria pas. És l’única cosa dolenta que té, és massa tímid
i massa modest. De debò que haurien de provar que es relaxés de tant en tant.

Página 44
 Just en aquell moment el revisor va passar per demanar el bitllet a la senyora
Morrow, i vaig poder descansar la llengua. De totes maneres, no em sap greu haver-la
fet anar una estona. Agafa un tio com en Morrow, que sempre està picant el cul de la
gent amb la seva tovallola —provant de fer mal de debò a algú— i veuràs que no és
una rata només de jove. És una rata tota la vida. Però em jugo el que vulgueu que,
després del que li vaig deixar anar, ara la senyora Morrow sempre hi pensarà com si
fos aquell tio tan tímid i modest que no va deixar que el nominéssim per delegat.
Segur que sí. Mai no se sap. Les mares no són gaire espavilades amb aquestes coses.
—Li agradaria un còctel? —li vaig preguntar. A mi sí que me’n venia bé un—.
Podem anar al vagó restaurant. D’acord?
—Rei, ja tens edat per beure? —em va preguntar. Però no amb mala llet. Era
massa encantadora per tenir mala llet.
—Doncs, no, no exactament, però normalment no em diuen res perquè sóc força
alt —vaig dir—. I tinc força cabells grisos. —Em vaig girar de perfil i li vaig
ensenyar els meus cabells grisos. La van deixar ben fascinada—. Vinga, anem-hi tots
dos, d’acord? —vaig dir. M’hauria agradat que hagués vingut.
—Em sembla que més val que no. Moltes gràcies, però, rei —va dir—. De tota
manera, el vagó restaurant segurament ja és tancat. És força tard, saps? —Tenia raó.
M’havia marxat del cap l’hora que era.
Després em va mirar i em va preguntar el que em feia por que em preguntés.
—L’Ernest va escriure que arribaria a casa dimecres, que les vacances de Nadal
començaven dimecres —va dir—. Espero que no hagis hagut d’anar a casa tot d’una
per alguna malaltia a la família. —Feia cara de preocupar-se’n de debò. No és pas
que estigués xafardejant, ja es veia.
—No, tothom està bé, a casa —vaig dir—. Sóc jo. M’han d’operar.
—Oh! Em sap tant de greu —va dir. I n’hi sabia, de debò. De seguida em va fer
ràbia haver-ho dit, però ja era massa tard.
—No és gaire seriós. Tinc un tumor ben petit així al cervell.
—Oh, no! —Es va posar la mà a la boca i tot.
—Oh, no em passarà pas res! És just a tocar la perifèria. I és molt petit. Me’l
poden treure en dos minuts.
Després em vaig posar a llegir l’horari que duia a la butxaca. Només per parar de
dir mentides. Quan començo, puc estar-m’hi hores, si em ve bé. No és broma. Hores.
No vam pas parlar gaire, després d’això. Ella va començar a llegir el Vogue que
portava, i jo vaig mirar una estona per la finestra. Va baixar a Newark. Em va desitjar
molta sort amb l’operació i tota la pesca. Em deia Rudolf tota l’estona. Després em va
convidar a visitar l’Ernie a l’estiu, a Gloucester, Massachusetts. Va dir que casa seva
era just a la platja, i que tenien pista de tenis i tot això, però jo li vaig donar les
gràcies i li vaig dir que me n’anava a Sud-amèrica amb la meva àvia. Que n’era una
de ben grossa, perquè la meva àvia gairebé no surt mai de casa, només per anar a
algun cony de sessió matinal o alguna cosa per l’estil. Però no pensava anar a veure

Página 45
aquell fill de puta d’en Morrow ni per tots els calés del món, encara que estigués
desesperat.

Página 46
 9

La primera cosa que vaig fer quan vaig arribar a l’estació de Penn va ser entrar en una
cabina de telèfon. Tenia ganes de trucar a algú. Vaig deixar les meves maletes just al
costat de la cabina per poder vigilar-les, però un cop a dins no se’m va acudir ningú
per trucar. El meu germà D. B. era a Hollywood. La meva germana petita Phoebe
se’n va al llit cap a les nou en punt: no podia pas trucar-li. No li hauria fet res que la
despertés, però el problema era que el telèfon no l’hauria pas agafat ella. L’haurien
agafat els meus pares. O sigui que quedava descartat. Després vaig pensar de trucar a
la mare de la Jane Gallagher i preguntar-li quan començaven les vacances de la Jane,
però no en tenia ganes. A més, era massa tard per trucar. Després vaig pensar de
telefonar a aquella noia amb qui jo sortia força sovint, la Sally Hayes, perquè sabia
que les seves vacances de Nadal ja havien començat —m’havia escrit una carta
llarguíssima i hipòcrita, on em convidava a ajudar-la a adornar l’arbre i tota la pesca
la nit de Nadal— però tenia por que la seva mare agafés el telèfon. La seva mare
coneixia la meva, i me la podia imaginar trencant-se una cama per córrer a trucar-li i
dir-li que jo era a Nova York. A més, no em moria pas de ganes de parlar amb la
senyora Hayes per telèfon. Una vegada va dir a la Sally que jo era un salvatge. Va dir
que jo era un salvatge i que no tenia direcció a la vida. Després vaig pensar de trucar
a un tio que anava a l’institut Whooton quan jo hi anava, en Carl Luce, però no em
queia gaire bé. O sigui que al final vaig acabar sense trucar a ningú. Vaig sortir de la
cabina vint minuts després, més o menys, vaig agafar les maletes, vaig anar cap
aquell túnel on hi ha els taxis i vaig agafar un taxi.
Sóc tan distret que vaig donar al conductor la meva adreça de debò, per costum i
tot això. Vull dir que em vaig descuidar completament que volia parar en un hotel un
parell de dies i no tornar a casa fins que comencessin les vacances. No hi vaig pensar
fins que vam ser a mig camí del parc. Després vaig dir:
—Ei, li fa res donar la volta quan pugui? Li he donat una adreça equivocada. Vull
tornar cap avall.
El conductor era una espècie de setciències.
—Aquí no puc girar, Mac. Això d’aquí és de direcció única. Ara hauré d’anar fins
al carrer Noranta.
No volia començar a discutir.
—D’acord —vaig dir. Després vaig pensar en una cosa, tot d’una—. Ei, escolti —
vaig dir—. Sap aquells ànecs que hi ha a la bassa a prop de Central Park Sud? Aquell
llac petit? Per casualitat, no sap pas on van, els ànecs, quan allò queda ben gelat? No
ho sap pas, per casualitat? —Ja sabia que era una possibilitat entre un milió.
Es va girar i em va mirar com si jo fos un home boig.
—Què vols fotre, noi? —va dir—. Cardar-te de mi?
—No… M’interessava saber-ho, res més.

Página 47
 No va tornar a obrir la boca, o sigui que jo tampoc. Fins que vam sortir del parc al
carrer Noranta. Després va dir:
—Molt bé, company. A on?
—Doncs, el cas és que no em vull estar a cap hotel de la banda est perquè podria
trobar-me algun conegut. Viatjo d’incògnit —vaig dir. Em rebenta dir coses cursis
com «viatjo d’incògnit». Però, quan estic amb gent que és cursi, jo sempre faig coses
cursis, també—. No sap pas a quina banda són el Taft o el New Yorker, per casualitat?
—Ni idea, Mac.
—Bé, porti’m a l’Edmont, doncs —vaig dir—. Li faria res parar una estona i fer
un còctel? Pago jo. Vaig carregat.
—No puc pas, Mac. Ho sento. —Em feia una companyia boníssima. Una
personalitat impressionant.
Vam arribar a l’hotel Edmont, i m’hi vaig inscriure. M’havia posat la gorra
vermella de caçador a dins el taxi, només perquè sí, però me la vaig treure abans
d’entrar. No volia semblar un pirat o alguna cosa així. Això és molt irònic. Llavors no
sabia que tot el cony d’hotel era ple de pervertits i imbècils. Pirats pertot arreu.
Em van donar una habitació dolentíssima, amb una finestra sense vista, que
donava a l’altre cantó d’hotel. No em feia res. Estava massa deprimit perquè
m’importés si tenia bona vista o no. El mosso que em va ensenyar l’habitació era un
tio vellíssim, d’uns seixanta-cinc anys. Encara era més depriment que l’habitació. Era
un d’aquells tios calbs que es pentinen tots els cabells del costat cap amunt per tapar
la calba. Preferiria ser calb que fer això. De totes maneres, quina feina més fabulosa
per un tio de cap a seixanta-cinc anys. Carregar les maletes de la gent i esperar
propina. Suposo que no devia pas ser gaire intel·ligent ni res, però era horrible de
totes maneres.
Quan se’n va anar, vaig mirar per la finestra una estona, amb l’abric posat i tot.
No tenia res més per fer. Us quedaríeu parats si us digués què passava a l’altra banda
de l’hotel. Ni es molestaven a abaixar les persianes. Vaig veure un tio, un tio amb
cabells grisos, amb un aspecte molt distingit, que portava només els calçotets, fent
una cosa que no us la creuríeu si us la digués. Primer va posar la seva maleta damunt
del llit. Després en va treure tota una pila de roba de dona i se la va posar. Roba de
dona de veritat: mitges de seda, sabates de taló, sostens i una d’aquelles cotilles amb
les tires que pengen i coses així. Després es va posar un vestit negre de nit molt
ajustat. Ho juro per Déu. Després va començar a caminar amunt i avall de l’habitació,
fent uns passets ben curts, com fan les dones, i fumant un cigarret i mirant-se al
mirall. També estava tot sol. Si és que no hi havia algú al lavabo. Tant, ja no ho podia
veure. Després, a la finestra de damunt seu, vaig veure un home i una dona escopint-
se aigua l’un a l’altra. Segurament era whisky amb soda, no aigua, però no podia
veure què tenien als gots. És igual, primer ell en bevia un glop i l’escopia a ella,
després ella ho feia amb ell, ho feien per torns, per l’amor de Déu. Hauríeu d’haver-
los vist. Estaven histèrics tota l’estona, com si fos la cosa més divertida del món. No

Página 48
ho dic pas de broma, aquell hotel era ple a vessar de pervertits. Segurament jo era
l’únic malparit normal que hi havia a l’edifici sencer, i això no és dir gran cosa. Vaig
estar a punt a punt d’enviar un telegrama a l’Stradlater per dir-li que agafés el primer
tren cap a Nova York. Hauria sigut el rei de l’hotel.
El problema era que aquesta mena de ximpleries són força fascinants de mirar,
encara que no vulguis. Per exemple, la noia que li escopien aigua a la cara era força
atractiva. Vull dir que això és el meu gran problema. Dins del meu cap, sóc
probablement el maníac sexual més gran que hagueu vist mai. A vegades puc pensar
coses molt grolleres que no m’importaria fer si es presentés l’oportunitat. Fins i tot
veig que podria ser molt divertit, d’una manera barroera, i si estiguessis borratxo i
etcètera, agafar una noia i escopir-se aigua o alguna cosa així a la cara l’un de l’altra.
Però el cas és que no m’agrada la idea. És fastigós, si et pares a analitzar-ho. Jo penso
que si una noia no t’agrada gaire, no hi hauries de fer el ximple i si t’agrada, doncs se
suposa que t’ha d’agradar la seva cara, i si t’agrada la seva cara, hauries d’anar amb
compte a fer-hi barroeries, com escopir-hi aigua o coses així. De debò que és una
llàstima que tantes porqueries siguin tan divertides de fer, a vegades. Les noies no
ajuden gaire, tampoc, quan comences a provar de no posar-te massa barroer, quan
comences a provar de no espatllar les coses del tot. Vaig conèixer una noia, fa un
parell d’anys, que encara era més marrana que jo. Carai, si n’arribava a ser! Ens vam
divertir moltíssim, durant un temps. D’una manera així, marrana. El sexe és una cosa
que no acabo d’entendre gaire. Mai no saps on dimonis ets. Jo em vaig inventant unes
regles sexuals per mi mateix, després les trenco de seguida. L’any passat vaig fer una
regla que deia que no faria el ximple amb noies que, en el fons, em rebentessin els
oremus. Però la vaig trencar la mateixa setmana que vaig fer-la, la mateixa nit, de fet.
Vaig passar-me tota la nit festejant amb una hipòcrita terrible que es deia Anne
Louise Sherman. El sexe és una cosa que no entenc. Juro per Déu que no l’entenc.
Mentre m’estava allà dret, vaig començar a jugar amb la idea de trucar a la Jane,
vull dir posar una conferència a B. M., on era ella, en comptes de trucar a la seva
mare per saber quan tornava a casa. Se suposava que no s’havia de trucar als
estudiants tan tard, però ja ho tenia tot pensat. Diria al qui agafés el telèfon que era el
seu oncle. Diria que la seva tia acabava de matar-se en un accident de cotxe i que
havia de parlar amb ella de seguida. Hauria funcionat, i tant! L’única raó per què no
vaig fer-ho va ser que no en tenia ganes. Si no en tens ganes, no pots fer bé una cosa
així.
Al cap d’una estona vaig seure en una cadira i em vaig fumar un parell de
cigarrets. Anava força calent. Ho haig d’admetre. Després, tot d’una, vaig tenir una
idea. Vaig agafar la meva cartera i vaig començar a buscar una adreça que m’havia
donat un tio que anava a Princeton i que vaig conèixer l’estiu passat en una festa. Al
final vaig trobar-la. Havia agafat un color estrany de la cartera, però encara es podia
llegir. Era l’adreça d’una noia que no era exactament una puta ni res de tot això, però
que no li feia res fer-ho de tant en tant, em va dir aquest tio de Princeton. La va portar

Página 49
en un ball a Princeton, una vegada, i gairebé el van fotre fora per portar-la. Abans feia
estriptís o alguna cosa així. És igual, vaig agafar el telèfon i li vaig trucar. Es deia
Faith Cavendish, i vivia a l’hotel Stanford Arms, a la cantonada del Seixanta-cinc i
Broadway. De mala mort, segur.
Per un moment em vaig pensar que no era a casa o alguna cosa. No contestava
ningú. Després, al final, algú va agafar el telèfon.
—Hola? —vaig dir. Vaig fer la veu força greu perquè no sospités l’edat que tenia
ni res. Tinc una veu força greu, de totes maneres.
—Hola —va dir una veu de dona. No gaire amable, tampoc.
—La senyoreta Faith Cavendish?
—Qui és? —va dir—. Qui em truca a aquest cony d’hora?
Això em va espantar una mica.
—Doncs, sí, ja sé que és força tard —vaig dir amb aquella veu tan madura i
etcètera—. Espero que em perdoni, però tenia moltes ganes de posar-me en contacte
amb vostè. —Ho vaig dir més elegant que l’hòstia. De debò que sí.
—Qui és? —va dir ella.
—Bé, doncs, no em coneix, però sóc amic de l’Eddie Birdsell. Ell em va suggerir
que si alguna vegada era a la ciutat, li truqués per anar a fer un còctel.
—Qui? És un amic de qui? —Hosti, tu, per telèfon era una tigressa de debò.
Faltava poc perquè em cridés.
—Edmund Birdsell. Eddie Birdsell —vaig dir. No em recordava si es deia
Edmund o Edward. Només l’havia vist un cop, en un cony de festa idiota.
—No conec ningú que es digui així, Jack. I si et penses que m’agrada que em
despertin en plena…
—Eddie Birdsell? De Princeton? —vaig dir.
Es podia veure que estava rumiant aquell nom i d’això.
—Birdsell, Birdsell… De Princeton… Universitat de Princeton?
—Això mateix —vaig dir.
—Tu ets de la Universitat de Princeton?
—Doncs, aproximadament.
—Oh… Com està, l’Eddie? —va dir—. Aquesta és una hora força especial per
trucar a una persona, no et sembla? Mare de Déu!
—Està molt bé. Em va demanar que li donés records.
—Doncs gràcies. Dóna-li també records meus —va dir—. És una gran persona.
Què fa, ara? —S’estava tornant superamable per moments, tot d’una.
—Oh, ja ho saps. El mateix de sempre —vaig dir. Com collons podia saber jo què
feia aquell, ara? Gairebé no el coneixia. No sabia ni si era a Princeton encara—. Mira
—vaig dir—. T’agradaria prendre un còctel amb mi, en algun lloc?
—Per casualitat tens idea de quina hora és? —va dir—. Com te dius, de totes
maneres, si ho puc saber? —Tot d’una li venia un accent anglès—. Sembla com si
fossis més aviat jove.

Página 50
 Vaig riure.
—Gràcies pel compliment —vaig dir, elegant de l’hòstia—. Em dic Holden
Caulfield. —Li hauria d’haver donat un nom fals, però no hi vaig pensar.
—Miri, doncs, senyor Caufel. No tinc el costum d’acceptar cites en plena nit. Sóc
una noia treballadora.
—Demà és diumenge —vaig dir-li.
—No, és igual. Haig de fer el primer son. Ja m’entén.
—Potser podríem fer només un còctel. No és pas massa tard.
—Bé. És molt amable —va dir—. D’on truca? On és, ara?
—Jo? Sóc en una cabina.
—Oh —va dir. Després hi va haver una pausa llarga—. Doncs m’agradaria
moltíssim que ens veiéssim alguna vegada, senyor Caufel. Sona molt atractiu. Sona
com si fos una persona molt atractiva. Però és tard.
—Podria venir a casa seva.
—Bé, doncs, normalment jo diria perfecte. Vull dir que m’agradaria molt que
vingués a fer un còctel, però resulta que la meva companya d’habitació està malalta.
S’ha estat tota la nit ajaguda sense poder dormir. Ara mateix acaba de tancar els ulls i
tot. Vull dir.
—Oh. Quina llàstima.
—On s’està? Potser ens podríem veure demà per fer el còctel.
—Demà no pot ser —vaig dir—. Només pot ser aquesta nit. —Ja n’era, jo,
d’imbècil. No ho hauria d’haver dit, això.
—Oh. Bé, doncs, em sap molt de greu.
—Diré hola a l’Eddie de part seva.
—Ho farà? Espero que s’ho passi bé a Nova York. És un lloc fabulós.
—I tant que ho és. Gràcies. Bona nit —vaig dir. I vaig penjar.
Carai, sí que la vaig ben vessar. Com a mínim hi hauria d’haver quedat per anar a
fer un còctel o alguna cosa així, com a mínim.

Página 51
 10

Encara era prou aviat. No estic segur de quina hora era, però no era gaire tard. Una
cosa que no suporto és anar-me’n al llit quan no estic gens cansat. O sigui que vaig
obrir les maletes i vaig agafar una camisa neta, i després vaig anar al lavabo, em vaig
rentar i em vaig canviar la camisa. El que tenia pensat fer era baixar a baix i veure
què cony passava a la Sala Lavanda. Tenien un club nocturn, a l’hotel, la Sala
Lavanda.
Mentre em canviava la camisa, però, va anar de ben poc que no truco a la Phoebe,
la meva germana petita. De debò que tenia ganes de parlar amb ella per telèfon. Algú
amb una mica de seny i tot això. Però no podia arriscar-me a fer-li una trucada,
perquè només era una nena petita, i segur que no estava llevada, i menys encara a
prop del telèfon. Vaig pensar potser de penjar si contestaven els meus pares, però això
tampoc no hauria funcionat. Ho haurien endevinat, que era jo. La meva mare sempre
sap que sóc jo. És psíquica. Però de debò que no m’hauria fet res xerrar una estona
amb la Phoebe.
L’hauríeu de veure. No haureu vist mai una nena petita més maca i espavilada en
tota la vostra vida. És molt espavilada. Vull dir que sempre ha tret excel·lents d’ençà
que va començar a anar a escola. De fet, jo sóc l’únic curt de la família. El meu
germà D. B. és escriptor i tota la pesca, i el que us havia dit, el meu germà Allie, el
que es va morir, era un geni. Jo sóc l’únic curt de debò. Però hauríeu de veure la
Phoebe. Té aquesta espècie de cabell roig, una mica com el de l’Allie, i el porta molt
curt a l’estiu. A l’estiu, se’l posa darrere les orelles. Té unes orelletes molt maques i
simpàtiques. A l’hivern, però, el porta força llarg. A vegades la meva mare li fa
trenes, i a vegades no. És molt maco, de totes maneres. Només té deu anys. És força
prima, com jo, però prima maca. Prima de patinadora. La vaig veure una vegada per
la finestra quan travessava la Cinquena Avinguda per anar al parc, i era així, prima de
patinadora. Us agradaria. Vull dir que, si expliqueu alguna cosa a la Phoebe, sap
exactament de què coi li parleu. Vull dir que fins i tot la podeu portar on vulgueu. Si
la porteu a veure una porqueria de pel·lícula, per exemple, sap que és una porqueria
de pel·lícula. Si la porteu a veure una pel·lícula molt bona, sap que és una pel·lícula
molt bona. En D. B. i jo la vam portar a veure una pel·lícula francesa, La dona del
flequer, que hi sortia en Raimu. Va quedar de pedra. Però la seva preferida és Trenta-
nou esglaons, amb en Robert Donat. Se sap el cony de pel·lícula sencera de memòria,
perquè l’he portada a veure-la cap a deu vegades. Quan en Donat arriba en aquella
granja escocesa, per exemple, quan fuig de la policia i tot allò, la Phoebe diu en veu
alta a la pel·lícula —just quan el tio escocès a la pel·lícula ho diu—: «Es pot menjar
l’arengada?». Se sap tot el que diuen de memòria. I quan aquell professor de la
pel·lícula, que en realitat és un espia alemany, aixeca el dit petit per ensenyar a en
Robert Donat que n’hi falta un tros, la Phoebe se li avança, aixeca el seu dit petit i me

Página 52
l’ensenya, tot ben fosc, just al davant dels nassos. És molt trempada. Us agradaria.
L’única cosa és que a vegades és una mica massa afectuosa. És molt sentimental, per
ser una criatura. De debò que sí. Una altra cosa que fa és escriure llibres tota l’estona.
Només que no els acaba. Tots van d’una nena que es diu Hazel Weatherfield, només
que la Phoebe ho escriu «Hazle». La Hazle Weatherfield és una nena detectiu. Se
suposa que és òrfena, però el seu pare apareix contínuament. El seu pare sempre és un
«cavaller alt i atractiu d’uns vint anys d’edat». Això em fa pixar de riure. La Phoebe.
Us juro davant de Déu que us agradaria. Era espavilada fins i tot quan era ben petita
petita. Quan era ben petita petita, jo i l’Allie ens l’emportàvem al parc, sobretot els
diumenges. L’Allie tenia un barco de vela i li agradava jugar-hi els diumenges, i
sempre ens emportàvem la Phoebe. Portava guants blancs i caminava entre tots dos,
com una senyora i tota la pesca. I, quan l’Allie i jo teníem una conversa sobre coses
en general, la Phoebe ens escoltava. A vegades et descuidaves que era allà, perquè era
tan petita, però ella ja t’ho recordava. Sempre t’interrompia. Estirava la mànega de
l’Allie o la meva o alguna cosa així, i deia: «Qui? Qui ho va dir? En Bobby o la
senyora?». I nosaltres li dèiem qui ho havia dit, i ella deia: «Oh», i tornava a escoltar
i tot plegat. L’Allie també es pixava de riure amb ella. Vull dir que a ell també li
agradava. Ara té deu anys, i ja no és pas tan petita, però encara fa pixar de riure
tothom, tothom amb dos dits de seny, vull dir.
És igual, era algú amb qui sempre et venia bé parlar una estona per telèfon. Però
tenia massa por que contestessin els meus pares i que s’adonessin que era a Nova
York i que m’havien fotut fora de Pencey i etcètera. O sigui que em vaig acabar de
posar la camisa. Després em vaig acabar d’arreglar i vaig baixar amb l’ascensor fins
al vestíbul per veure l’ambient.
A part d’uns quants tios amb pinta de macarra i unes quantes ties amb pinta de
puta, el vestíbul estava força buit. Però es podia sentir tocar el conjunt a la Sala
Lavanda, o sigui que vaig anar cap allà. No era gaire ple, però em van donar una taula
dolentíssima de totes maneres, ben endarrere. Hauria d’haver-li fotut un dòlar als
nassos, al maître. A Nova York, nano, qui paga mana, no és pas broma.
La banda que tocava era pútrida. Buddy Singer. Molt de vent, però no pas bon
vent, vent cursi. A més, hi havia molt poca gent de la meva edat, allà. De fet, no hi
havia ningú de la meva edat. Gairebé tots eren tios vells amb pinta de presumits, amb
les seves cites. Menys a la taula que tenia just al costat. A la taula que tenia just al
costat hi havia tres noies de cap a trenta anys. Tot el trio era força lleig, i portaven la
classe de barrets que veies de seguida que no vivien pas a Nova York, però n’hi havia
una, la rossa, que no estava malament. Era molt mona, la rossa, i vaig començar a fer-
li algunes mirades, però just en aquell moment va venir el cambrer a veure què volia.
Vaig demanar scotch amb soda, i li vaig dir que no ho barregés, ho vaig dir ben de
pressa, perquè si fas eh, oh, es pensen que no tens els vint-i-un i no et porten cap licor
intoxicant. Vaig tenir problemes, de totes maneres.

Página 53
 —Perdó, senyor —va dir—, no tindria pas alguna cosa per verificar la seva edat?
El carnet de conduir, potser?
Me’l vaig mirar ben fredament, com si m’hagués insultat a mort, i li vaig
preguntar:
—Faig cara de no tenir vint-i-un anys?
—Em sap greu, senyor, però tenim…
—D’acord, d’acord —vaig dir. Ho vaig deixar córrer—. Porta’m una cocacola. —
Va començar a marxar, però el vaig tornar a cridar—. No m’hi pots posar una mica de
rom o alguna cosa? —li vaig demanar. Ho vaig demanar amb molt bones maneres i
tota la pesca—. No puc seure en un lloc cursi com aquest si estic completament serè.
No m’hi pots posar una mica de rom o alguna cosa?
—Em sap molt de greu, senyor… —va dir, i va fotre el camp. No li ho vaig tenir
en compte, però. Perden la feina si els enganxen servint un menor. I jo sóc un cony de
menor.
Vaig tornar a fer miradetes a les tres bruixes de la taula del costat. Vull dir a la
rossa. A les altres dues, era ben bé per fam. No ho vaig pas fer amb grolleria, però.
Només me les vaig mirar totes tres d’una manera superinteressant i tot això. El que
van fer totes tres, però, quan me les vaig mirar, va ser començar a fer rialletes com
tres idiotes. Segurament es pensaven que jo era massa jove per fer mirades a ningú.
Això em va emprenyar de mala manera, ni que volgués casar-me amb elles o alguna
cosa així. Hauria d’haver-me’n desentès, quan van fer això, però el problema era que
tenia moltes ganes de ballar. M’agrada molt ballar, a vegades, i aquesta era una de les
vegades. O sigui que tot d’una em vaig mig inclinar cap allà i vaig dir:
—A alguna de vosaltres li agradaria ballar, noies?
No ho vaig pas dir amb grolleria ni res. Amb molt de tacte, de fet. Però,
casumdena, això també els va semblar per morir-se de riure. Van tornar a fer rialletes
una estona més, no és pas broma, eren tres idiotes de debò.
—Vinga —vaig dir—. Ballaré amb vosaltres d’una en una. D’acord? Què me’n
dieu? Vinga! —De debò que tenia ganes de ballar.
Al final, la rossa es va aixecar per ballar amb mi, perquè es veia que jo li estava
parlant a ella, i vam anar cap a la pista de ball. Els altres dos espantalls gairebé es van
posar histèriques quan ho vam fer. Havia d’estar desesperat de debò per ni tan sols
molestar-me amb cap d’elles.
Però va valer la pena. La rossa era tota una ballarina. Era una de les millors
parelles que he tingut mai per ballar. No és pas broma, algunes d’aquestes noies tan
estúpides et poden deixar destrossat en una pista de ball. Agafa una noia llesta de
debò, i es passarà la meitat del temps mirant de portar-te a tu per la pista, o, si no,
serà tan mala ballarina que el millor que pots fer és quedar-te a la taula i emborratxar-
te amb ella.
—En saps molt, de ballar —vaig dir a la rossa—. Hauries de ser professional. De
debò. Una vegada vaig ballar amb una professional, i ets el doble de bona que ella.

Página 54
Has sentit parlar de Marco i Miranda?
—Què? —va dir. Ni tan sols no m’escoltava. Mirava pertot arreu.
—He dit si mai has sentit parlar de Marco i Miranda.
—No ho sé. No. No ho sé.
—Doncs són ballarins, ella és ballarina. De totes maneres, no és pas molt i molt
bona. Fa tot el que se suposa que ha de fer, però no és que sigui res de l’altre món.
Saps quan és que una noia balla molt bé de debò?
—Què dius? —va dir. Ni tan sols no m’escoltava. El cap li voltava pertot arreu.
—Dic que si saps quan és que una noia balla molt bé de debò.
—Ah-hah.
—Doncs quan et poso la mà a l’esquena. Si em sembla que no tinc res a sota la
mà, ni cos, ni cames, ni peus, ni res. Després és quan la noia balla molt bé de debò.
Però no m’escoltava. O sigui que la vaig ignorar una estona. Només ballàvem.
Mare de Déu, com ballava aquella ximpleta. Buddy Singer i la seva fastigosa banda
tocaven «Una d’aquelles coses» i ni ells no la podien fer malbé del tot. És una cançó
boníssima. No vaig provar de fer cap filigrana mentre ballàvem —odio els tios que
fan una pila de filigranes per presumir a la pista de ball—, però la feia moure força, i
ella em seguia perfectament. El més graciós és que em semblava que ella també s’ho
passava bé fins que em va deixar anar una cosa ben estúpida.
—Jo i les meves amigues vam veure en Peter Lorre ahir al vespre —va dir—.
L’actor de cine. En persona. Comprava un diari. És bufó.
—Has tingut sort —li vaig dir—. Has tingut molta sort. Saps? —Era idiota de
debò. Però com ballava! No em vaig poder estar de fer-li un petó dalt del seu cap de
trons, ja sabeu, just on hi ha la clenxa i tot plegat. Es va empipar, quan ho vaig fer.
—Ei! Què vol dir, això?
—Res. No vol dir res. Balles molt bé —vaig dir—. Tinc una germana petita que
només fa quart. Ets gairebé tan collons de bona com ella, i ella balla millor que
qualsevol persona viva o morta de tot el cony d’univers.
—Vigila com parles, si no et fa res.
Quina senyora, carai. Una reina, per l’amor de Déu.
—D’on sou, totes tres? —li vaig tornar a preguntar.
No em va contestar, però. Estava pendent de veure si entrava en Peter Lorre,
m’imagino.
—D’on sou? —li vaig preguntar una altra vegada.
—Què? —va dir.
—D’on sou, totes tres? No m’ho diguis, si no et ve bé. No vull que t’hi facis mal.
—Seattle, Washington —va dir. Em feia un gran favor, dient-m’ho.
—Ets molt bona conversadora —li vaig dir—. Ho saps?
—Què?
Ho vaig deixar córrer. No ho hauria entès, de totes maneres.

Página 55
 —Tens ganes de moure una mica l’esquelet, si en toquen una de ràpida? No vull
dir cursi, ni saltar ni res, només moure’l una mica. Tothom s’asseurà quan en toquin
una de ràpida, menys els vells i els grassos, i tindrem molt de lloc. D’acord?
—M’és igual —va dir—. Ei, quina edat tens, tu, ara?
Això em va emprenyar, per alguna raó.
—Oh, redéu. No ho facis malbé —vaig dir-li—. Dotze anys, per l’amor de Déu.
Sóc força alt per la meva edat.
—Escolta. Ja t’ho havia dit. No m’agraden les coses que dius —va dir—. Si has
de parlar d’aquesta manera, puc anar a seure amb les meves amigues, eh?
Em vaig disculpar com un boig, perquè la banda en començava una de ràpida. Va
començar a moure l’esquelet amb mi, però molt fàcil i bé, no pas cursi. Era bona de
debò. Només l’havies de tocar. I quan donava la volta, el seu culet es movia d’una
manera tan graciosa! Em tallava la respiració. De debò que sí. Estava mig enamorat
d’ella quan vam tornar a seure. Això és el que passa amb les noies. Cada cop que fan
una cosa maca, encara que no siguin res de l’altre món, o encara que siguin estúpides,
et mig enamores d’elles, i després no saps mai on collons pares. Noies. Mare de Déu.
Et poden fer tornar boig. De debò que sí.
No em van convidar a seure a la seva taula, més que res per ignorància, però hi
vaig seure de totes maneres. La rossa que havia ballat amb mi es deia Bernice no sé
què…, Crabs o Krebs. Les dues lletges es deien Marty i Laverne. Vaig dir que em
deia Jim Steele, només perquè sí. Després vaig provar de tenir una conversa
intel·ligent, però era pràcticament impossible. Havies de fer-ho a punta de pistola.
Era difícil dir quina de les tres era més estúpida. I totes tres anaven mirant tot al
voltant de la sala, com si esperessin que un cony de ramat d’estrelles de cine entrés en
qualsevol moment. Segurament es pensaven que les estrelles de cine sempre anaven a
la Sala Lavanda quan eren a Nova York, en comptes de l’Stork Club o El Morocco i
tota la pesca. De totes maneres, vaig estar-me mitja hora per descobrir on treballaven
i tot això, a Seattle. Totes treballaven a la mateixa oficina d’assegurances. Vaig
preguntar si els agradava; però, us penseu que hi havia manera de treure una resposta
intel·ligent d’aquelles tres imbècils? Em semblava que les dues lletges, la Marty i la
Laverne, eren germanes, però es van ofendre molt quan els ho vaig preguntar. Es veia
que cap de les dues no volia assemblar-se a l’altra, i no era estrany, però feia molta
gràcia de totes maneres.
Vaig ballar amb totes tres, d’una en una. Una de les lletges, la Laverne, no ballava
pas malament, però l’altra, la Marty, era criminal. Ballar amb la Marty era com
arrossegar l’Estàtua de la Llibertat per la pista. L’única manera que m’ho podia passar
mig bé arrossegant-la per allà era si me’n fotia una mica. O sigui que li vaig dir que
acabava de veure en Gary Cooper, l’estrella de cine, a l’altre cantó de la pista.
—On? —em va preguntar excitada de mala manera—. On?
—Oh, te l’acabes de perdre. Acaba de sortir. Per què no miraves quan t’ho he dit?

Página 56
 Gairebé va parar de ballar i va començar a mirar per damunt del cap de tothom
per si el podia veure.
—Oh, no! —va dir. Acabava de trencar-li el cor, de debò que sí. Em sabia molt de
greu haver-me’n fotut. A alguna gent no se li hauria de fer broma, encara que s’ho
mereixin.
Ara ve el més graciós, però. Quan vam tornar a la taula, la Marty va dir a les
altres dues que en Gary Cooper acabava de marxar. Hosti, tu, la Laverne i la Bernice
va de poc que no se suïciden, quan senten això. Es van excitar moltíssim i van
preguntar a la Marty si l’havia vist i tota la pesca. I la Marty va dir que només l’havia
vist un moment. Això em va fer pixar de riure.
El bar ja tancava per aquella nit, o sigui que vaig demanar de seguida dues copes
més per cadascuna abans de tancar, i dues cocacoles més per mi. El cony de taula era
ben plena de gots. Una de les lletges, la Laverne, se’n fotia de mi perquè només bevia
cocacola. Tenia un sentit de l’humor refinat. Ella i la Marty bevien Toms Collins en
ple desembre, per l’amor de Déu. No en tenien ni idea. La rossa, la Bernice, bevia
bourbon amb aigua. Se’l fotia com aigua, també. Totes tres es passaven l’estona
buscant estrelles de cine. Quasi no parlaven ni entre elles. La Marty xerrava més que
les altres dues. Tota l’estona deixava anar coses cursis i avorrides, com dir que el
lavabo era «la saleta de les nenes», i li va semblar que el pobre desgraciat que tocava
el clarinet amb en Buddy Singer era boníssim de debò quan es va aixecar per fer un
parell de refilades que em van deixar glaçat. Deia que el clarinet era una «barra de
regalèssia». Si n’era, de cursi. L’altra lletja, la Laverne, es pensava que era molt
graciosa. M’anava dient que truqués al meu pare i li preguntés què feia aquesta nit.
M’anava preguntant si el meu pare tenia una cita o no. Quatre vegades, m’ho va
preguntar, sí que n’era, de graciosa. La Bernice, la rossa, gairebé no va dir res. Cada
cop que li preguntava alguna cosa, deia: «Què?». Això et posa nerviós, al cap d’una
estona.
Tot d’una, quan van acabar les copes, totes tres se’m van aixecar i van dir que
havien d’anar a dormir. Van dir que s’havien de llevar aviat per anar a veure el primer
xou al Radio City Music Hall. Vaig mirar de fer-les quedar una estona més, però no
van voler. O sigui que ens vam dir adéu i etcètera. Vaig dir que les miraria de trobar,
si mai anava a Seattle, però dubto que ho faci. Mirar de trobar-les, vull dir.
Amb tabac i tota la pesca, la nota va pujar tretze dòlars. Em sembla que com a
mínim haurien d’haver volgut pagar les copes que s’havien begut abans que jo
arribés. No hauria pas deixat que ho fessin, és clar, però com a mínim haurien
d’haver-ho dit. No em va fer res, però. Eren tan ignorants, i portaven aquells barrets
tan tristos i estrafolaris, i tot plegat. I allò de llevar-se aviat per anar al primer xou del
Radio City Music Hall em va deprimir. Si algú, alguna noia amb un barret horrorós,
per exemple, ve fins a Nova York —des de Seattle, Washington, per l’amor de Déu—
i acaba llevant-se aviat de bon matí per anar a veure el primer cony de xou al Radio

Página 57
City Music Hall, em deprimeix tant que no puc suportar-ho. Els hauria pagat cent
copes a totes tres si tan sols no m’haguessin dit allò.
Vaig marxar de la Sala Lavanda no gaire més tard que elles. Ja tancaven, de totes
maneres, i la banda ja feia estona que havia fotut el camp. Primerament, era un
d’aquells llocs tan horribles que només val la pena ser-hi si pots ballar amb algú bo
de debò, o si el cambrer et deixa beure alguna cosa en comptes de cocacola i prou. No
hi ha cap night club al món que t’hi puguis estar gaire estona sense una mica de licor
per emborratxar-te. O sense una noia que et deixi realment fora de combat.

Página 58
 11

Tot d’una, quan sortia del vestíbul, em va tornar a venir al cap la Jane Gallagher.
M’hi va tornar a venir, i no me la podia treure. Vaig seure a la cadira vomitiva del
vestíbul i vaig pensar en ella i l’Stradlater seient en aquell cony de cotxe de l’Ed
Banky, i encara que estava ben segur que l’Stradlater no se l’havia treballat —em
coneixia la Jane com si fos la meva mà— no me la podia treure del cap. Me la
coneixia com la meva mà. De debò que sí. Vull dir que, a part de les dames, li
agradaven molt tots els esports atlèlics, i després de coneixe’ns, vam jugar tot l’estiu
a tenis, al matí, i a golf, a la tarda. La vaig arribar a conèixer força íntimament. No
vull dir que fos res físic ni res —no ho era—, però ens vèiem contínuament. No
sempre fa falta ficar-s’hi al llit per conèixer una noia.
La vaig conèixer així: el seu dòberman tenia el costum de venir a fer les seves
necessitats a la gespa de casa, i això feia emprenyar molt la meva mare. Va trucar a la
mare de la Jane i va muntar un bon escàndol. La meva mare pot muntar un escàndol
realment important per aquesta classe de coses. Un parell de dies després, el que va
passar va ser que vaig veure la Jane estirada panxa avall a la vora de la piscina del
club, i li vaig dir hola. Sabia que vivia a la casa del costat de la nostra, però mai no
havia conversat amb ella abans ni res. Aquell dia, però, em va tractar superfredament
quan li vaig dir hola. Em va costar un colló convence-la que a mi m’era ben igual on
coi feia les necessitats el seu gos. Ho podia fer a la sala d’estar, per mi. És igual,
després d’això, la Jane i jo ens vam fer amics i tot això. Vaig jugar a golf amb ella
aquella mateixa tarda. Me’n recordo que va perdre vuit pilotes. Vuit. Me les vaig
veure de tots colors per fer-li obrir els ulls, com a mínim, cada cop que anava a picar
la pilota. Però li vaig millorar el joc immensament. Sóc un bon golfista. Si us digués
quina mitjana faig, segurament no us ho creuríeu. Una vegada quasi vaig sortir en un
curtmetratge, però me’n vaig desdir a última hora. Vaig pensar que, si odiava tant les
pel·lícules, seria un hipòcrita si deixava que em filmessin per un curt.
Era una noia curiosa, la Jane. No la descriuria exactament com a preciosa de
debò. Però a mi em deixava parat. Era com plena de boques. Vull dir que, quan
parlava i s’atabalava per alguna cosa, la boca li anava en cinquanta direccions
diferents, els llavis i tot això. Em deixava de pedra. I mai no la tancava del tot, la
boca. Sempre la tenia una miqueta oberta, sobretot quan es posava en la seva posició
de golf, o quan llegia un llibre. Sempre llegia, i llegia llibres molt bons. Llegia molta
poesia i tot això. És l’única persona, a part de la meva família, a qui he ensenyat el
guant de beisbol de l’Allie, amb tots els poemes escrits. Mai no va conèixer l’Allie ni
res, perquè era el seu primer estiu a Maine —abans, anava a Cap Cod—, però li vaig
explicar moltes coses d’ell. Li interessaven molt aquesta mena de coses.
A la meva mare no li agradava gaire. Vull dir que ella sempre es pensava que la
Jane i la seva mare li feien un desdeny o alguna cosa així quan no li deien hola. La

Página 59
meva mare les veia sovint al poble, perquè la Jane portava la seva mare a mercat amb
aquell LaSalle descapotable que tenien. La meva mare també deia que la Jane no era
gens maca. Per mi sí, però. M’agradava el seu aspecte, res més.
Recordo una tarda. Va ser l’única vegada que la Jane i jo ens vam petonejar, en
certa manera. Era dissabte i plovia com un malparit, i jo era a casa seva, a la galeria:
tenien una galeria coberta. Jugàvem a dames. Jo me’n fotia de tant en tant perquè no
treia les seves reines de la fila del darrere. Però no me’n fotia pas gaire, de totes
maneres. Mai no tenies ganes de fotre-te’n gaire, de la Jane. Em sembla que quan
més m’agrada és quan te’n pots fotre d’una noia si te’n surt l’oportunitat. Però és
molt curiós, les noies que més m’agraden, amb aquestes no en tinc, de ganes de fotre-
me’n. A vegades em sembla que els agradaria, si me’n fotés d’elles —de fet, sé que
els agradaria—, però és difícil començar, quan ja fa força temps que la coneixes i no
te n’has fotut mai. És igual, us estava explicant aquella tarda que la Jane i jo gairebé
ens vam petonejar. Plovia de mala manera i érem a la seva galeria, i tot d’una aquell
borratxo que s’havia casat amb la seva mare va sortir a la galeria i li va preguntar si
hi havia cigarrets a casa. No el coneixia gaire bé ni res, però semblava la classe de tio
que no et diu res si no és que vol alguna cosa de tu. Tenia una personalitat fastigosa.
És igual, la Jane no li va contestar quan ell va preguntar-li si sabia on hi havia
cigarrets. O sigui que el tio l’hi torna a preguntar, però ella tampoc no li contesta. No
va ni aixecar els ulls del joc. Al final el tio va entrar a la casa. Quan ho va fer, vaig
preguntar a la Jane què coi passava. Després no em va voler contestar. Va fer veure
que estava concentrada en el seu pròxim moviment i tot això. Després, tot d’una, cau
una llàgrima damunt del tauler. En una de les caselles vermelles.
Hosti, tu, encara la puc veure. Ella només la va fregar amb el dit. No sé per què,
però això em va empipar un colló. O sigui que la vaig agafar i la vaig fer anar cap al
gronxador per poder seure al seu costat; gairebé vaig seure a la seva falda, de fet.
Després va començar a plorar de debò, i del primer que m’adono és que l’estic
petonejant de dalt a baix —pertot arreu—, els ulls, el nas, el front, les celles i tota la
pesca, les orelles, tota la cara, menys la boca i així. No em va deixar que arribés ben
bé a la boca. És igual, va ser la vegada que més ens vam acostar a petonejar-nos. Al
cap d’una estona, es va aixecar, va entrar i es va posar un jersei blanc i vermell que
tenia, que em va deixar parat, i vam anar a veure un cony de pel·lícula. Li vaig
preguntar, de camí, si el senyor Cudahy —el borratxo es deia així— havia provat mai
d’aprofitar-se d’ella. Era molt jove, però tenia una figura de fàbula, i no m’hauria
estranyat res d’aquell malparit d’en Cudahy. Però va dir que no. Mai no vaig poder
saber què coi passava. Amb algunes noies, gairebé mai no pots arribar a saber què
passa.
No vull que penseu que era un cony d’iceberg o alguna cosa així, només perquè
mai no ens vam petonejar o fer comèdia. No ho era. Sempre li agafava la mà, per
exemple. No sembla pas gaire cosa, ja ho sé, però a la Jane era fantàstic agafar-li la
mà. La majoria de les noies, si els agafes la mà, el seu cony de mà se t’adorm, o, si

Página 60
no, es pensen que l’han de moure tota l’estona, com si els fes por avorrir-te o alguna
cosa així. La Jane era diferent. Anàvem a veure un cony de pel·lícula o alguna cosa
per l’estil, i de seguida ens agafàvem les mans, i no paràvem fins que s’acabava la
pel·lícula. I sense canviar de postura o donar-hi gaire importància. Mai no et
preocupava, amb la Jane, si la mà et suava o no. L’única cosa és que eres feliç. De
debò que ho eres.
Una altra cosa que se m’acaba d’acudir. Una vegada, en una pel·lícula, la Jane va
fer una cosa que em va tallar la respiració. Feien el noticiari o alguna cosa així, i tot
d’una vaig sentir una mà al clatell, i era la Jane. Era una cosa curiosa de fer. Vull dir
que era força jove i tota la pesca, i la majoria de les noies, si les veus posar la mà al
clatell d’algú, tenen vint-i-cinc o trenta anys i normalment ho fan al seu marit o al seu
nen. Jo ho faig de tant en tant amb la Phoebe, la meva germana petita, per exemple.
Però si una noia és força jove i tota la pesca i ho fa, és tan maco que gairebé n’hi ha
per morir-se.
És igual. Pensava això mentre seia en aquella cadira vomitiva del vestíbul. La
Jane. Cada cop que me la imaginava amb l’Stradlater a dins d’aquell coi de cotxe de
l’Ed Banky, gairebé parava boig. Sabia que no el deixaria anar gaire lluny amb ella,
però em feia tornar boig de totes maneres. Ni tan sols m’agrada parlar-ne, si voleu
saber la veritat.
Gairebé no hi havia ningú, al vestíbul. Fins i tot les rosses amb cara de puta ja no
hi eren, i tot d’una em van venir ganes de fotre el camp d’aquell cony de lloc. Era tan
depriment! I jo no estava cansat ni res. O sigui que vaig anar cap a la meva habitació i
em vaig posar l’abric. També vaig donar una ullada per la finestra per veure si tots els
pervertits encara estaven en acció, però tots els llums eren apagats, ara. Vaig tornar a
baixar amb l’ascensor, vaig agafar un taxi i vaig dir al conductor que em portés a
Ernie’s. Ernie’s és un night club de Greenwich Village on el meu germà D. B. anava
força sovint abans de marxar cap a Hollywood a prostituir-se. M’hi portava de tant en
tant. L’Ernie és un tio molt gras, negre, que toca el piano. És un esnob de campionat, i
és difícil que et parli si no ets un peix gros o una celebritat o alguna cosa per l’estil,
però toca el piano com vol. És tan bo que quasi és cursi, de fet. No sé exactament què
vull dir, amb això, però és veritat. M’agrada sentir-lo tocar, i tant, però a vegades et
vénen ganes de tirar-li el cony de piano pel cap. Em sembla que és perquè a vegades,
quan toca, sona com la classe de tio que no et parla si no ets un peix gros.

Página 61
 12

El taxi que vaig agafar era un de molt vell que feia una pudor com si algú hi hagués
descanviat la pela. Sempre em toquen aquests taxis vomitius si vaig a algun lloc de
nit. I el que era pitjor és que tot estava tan silenciós i solitari, encara que fos dissabte
al vespre. No vaig veure gairebé ningú al carrer. De tant on tant veies un home i una
noia travessant el carrer, agafats de la cintura i tot això, o una pila de tios amb cara de
goril·la i les seves cites, tots rient com hienes d’alguna cosa que t’hi pots jugar el que
vulguis que no tenia gràcia. Nova York és horrible quan algú es fot a riure al carrer de
nit i és molt tard. Ho pots sentir des de quilòmetres lluny. Et fa sentir tan sol i
deprimit. Em moria de ganes d’anar a casa i xerrar una estona amb la Phoebe. Però al
final, després de voltar una estona, el taxista i jo vam tenir una espècie de conversa.
Es deia Horwitz. Era molt més bon tio que l’altre taxista que m’havia tocat. És igual,
vaig pensar que potser ell sabria allò dels ànecs.
—Ei, Horwitz —vaig dir—. Has passat mai pel llac de Central Park? Cap allà a
Central Park Sud?
—El què?
—El llac. Aquell llac petit, allà. On hi ha els ànecs. Ja m’entens.
—Sí, què passa?
—Doncs, saps els ànecs que neden per allà? A la primavera i tota la pesca? No
saps pas on van a l’hivern, per casualitat?
—On van qui?
—Els ànecs. Ho saps, per casualitat? Vull dir si ve algú amb un camió o alguna
cosa així i se’ls emporta, o si se’n van volant ells tots sols, cap al sud o alguna cosa
així?
En Horwitz es va girar del tot i em va mirar. Era un tio molt impacient. Però no
era mal tio.
—Com collons vols que ho sàpiga? —va dir—. Com collons vols que sàpiga una
cosa tan estúpida?
—D’acord, no t’emprenyis —vaig dir. S’havia emprenyat o alguna cosa per
l’estil.
—Qui s’ha emprenyat? Ningú no s’ha emprenyat.
Vaig decidir parar de conversar amb ell, si és que s’havia de posar tan sensible.
Però va tornar a començar ell mateix. Es va tornar a girar del tot i va dir:
—Els peixos no se’n van enlloc. Es queden allà on són, els peixos. Just en aquell
cony de llac.
—Els peixos… Això és diferent. Els peixos són diferents. Jo vull dir els ànecs —
vaig dir.
—Què té de diferent? No té res de diferent —va dir en Horwitz. Digués el que
digués, sempre semblava que alguna cosa l’emprenyava—. És pitjor pels peixos,

Página 62
l’hivern i tot, que no pas pels ànecs, per l’amor de Déu. Fes servir el cap, per l’amor
de Déu.
Em vaig estar un minut sense dir res. Després vaig dir:
—Molt bé. Què fan, els peixos i tota la pesca, quan aquell llac sencer és un bloc
de gel sòlid, amb gent patinant-hi i tota la pesca?
En Horwitz va tornar a girar-se.
—Què cony vols dir, què fan? —em va cridar—. Es queden on són, per l’amor de
Déu.
—No poden ignorar el gel. No el poden pas ignorar.
—Qui l’ignora? Ningú no l’ignora! —va dir en Horwitz. Es va posar tan frenètic i
tota la pesca que em pensava que amorraria el taxi a un fanal o alguna cosa així—.
Viuen a dins d’aquell cony de gel. És la seva naturalesa, per l’amor de Déu. Queden
congelats en una postura per tot l’hivern.
—Sí? Què mengen, doncs? Vull dir, si estan congelats, no poden pas nedar per
buscar menjar i etcètera.
—Els seus cossos, per l’amor de Déu, què cony et passa? Els seus cossos agafen
nutrició i tot, a través dels collons d’algues i porqueria que hi ha al gel. Tenen els seus
porus oberts tota l’estona. És la seva naturalesa, per l’amor de Déu. Veus què vull
dir?
Es va tornar a girar de mala manera per mirar-me.
—Oh —vaig dir. Ho vaig deixar córrer. Tenia por que no trenqués el coi de taxi
per la meitat o alguna cosa per l’estil. A més, era un tio tan sensible que discutir
qualsevol cosa amb ell no era gens agradable—. T’agradaria parar i fer una copa amb
mi en algun lloc? —vaig dir.
Però no em va contestar. Suposo que encara rumiava. L’hi vaig tornar a preguntar.
Era força bon tio. Força divertit i tota la pesca.
—No tinc temps per licors, noi —va dir—. Quants anys tens, punyeta? Per què no
ets a casa a dormir?
—No estic cansat.
Quan vaig baixar davant d’Ernie’s i vaig pagar la carrera, l’Horwitz va tornar a
remenar allò dels peixos. No se’ls podia treure del cap.
—Escolta —va dir—, si fossis un peix, la Mare Natura et vigilaria, no? D’acord?
No et deus pas pensar que els peixos es moren i prou quan ve l’hivern, no?
—No, però…
—Ja hi pots pujar de peus, que no —va dir en Horwitz, i va fotre el camp com un
coet. Era el tio més sensible que he conegut mai. Qualsevol cosa que diguessis
l’emprenyava.
Tot i que era molt tard, Ernie’s estava com un ou. Hi havia sobretot capollets
d’institut i capollets d’universitat. Gairebé tot el cony d’escoles del món comencen
les vacances de Nadal abans que les meves escoles. Quasi no podies ni deixar l’abric,
de gent que hi havia. No se sentia gaire fressa, però, perquè l’Ernie tocava el piano.

Página 63
Se suposava que era una cosa sagrada, per l’amor de Déu, quan s’asseia al piano.
Ningú no és tan bo. Hi havia unes tres parelles, a part de mi, que esperaven taula, i
tots empenyien i es posaven de puntetes per veure l’Ernie com tocava. Tenia un coi
de mirall enorme davant del piano, amb un gran focus per ell tot sol, perquè tothom
pogués veure-li la cara quan tocava. No li podies veure els dits quan tocava, només la
seva cara enorme. Gran cosa. No estic segur de quina cançó tocava quan vaig entrar,
però fos quina fos, l’estava destrossant de debò. Enganxava tots aquells refilets
estúpids a les notes altes, per presumir, i tota una altra pila de filigranes que em fan
venir mal d’estómac. Hauríeu d’haver sentit la gent, però, quan va acabar. Hauríeu
vomitat. Es van tornar bojos. Eren exactament els mateixos idiotes que riuen com
hienes a les pel·lícules per coses que no tenen gràcia. Juro davant de Déu que si fos
un pianista o un actor o alguna cosa així i tots aquests cretins es pensessin que sóc
fantàstic, ho odiaria. No voldria ni que m’aplaudissin. La gent sempre aplaudeix pel
que no hauria d’aplaudir. Si fos pianista, tocaria a dins d’un cony d’armari. És igual,
quan va acabar, i tothom es feia sang aplaudint, l’Ernie va donar la volta amb el
tamboret i va fer una reverència ben hipòcrita i humil. Com si fos un tio humil de
debò, a més de ser un pianista dels bons. Va ser molt hipòcrita, vull dir que fos tan
esnob i tota la pesca. Però, és curiós, em va fer com pena, quan va acabar. Em sembla
que ja no deu ni saber quan toca bé o no. No és pas culpa seva del tot. En part la
culpa és de tots aquells cretins que es fan sang aplaudint: enredarien qualsevol, si els
donessis una oportunitat. És igual, em va tornar a fer sentir deprimit i fastigós, i de
poc va anar que no recullo l’abric i torno cap a l’hotel, però era massa aviat i no tenia
gaires ganes d’estar sol.
Al final em van donar una taula fastigosa, just contra la paret i darrere un cony de
columna, des d’on no es podia veure res. Era una d’aquelles tauletes tan petites que si
la gent de la taula del costat no s’aixeca —i mai no ho fan, els malparits—
pràcticament has de pujar a la cadira. Vaig demanar scotch amb soda, que és la meva
beguda preferida, això i els daiquiris gelats. Si tenies sis anys, ja podies beure licor a
Ernie’s, perquè el lloc era tan fosc i tota la pesca, i a més, ningú no es preocupava de
quina edat tenies. Podies ser tot un drogoaddicte i ningú no se n’hauria preocupat.
Estava envoltat de capollets. No és pas broma. En una altra tauleta, just a la meva
esquerra, gairebé a sobre meu, hi havia un tio i una tia ben ridículs. Tenien més o
menys la meva edat, o potser una mica més. Feia gràcia. Es veia que anaven amb
molt de compte de no beure el mínim de consumició massa de pressa. Vaig escoltar la
seva conversa una estona, perquè no tenia res més a fer. Ell li explicava un partit de
rugbi professional que havia vist aquella tarda. Li va explicar totes les jugades
d’aquell cony de partit sencer…, de debò que sí. Era el tio més avorrit que he sentit
mai a la meva vida. I es veia que a la seva cita no li interessava gens aquell cony de
partit, però ella encara era més ridícula que ell, o sigui que suposo que ho havia
d’escoltar. Les noies realment lletges ho tenen difícil. Em sap tant de greu per elles, a
vegades. A vegades no me les puc ni mirar, sobretot si s’estan amb algun cretí que els

Página 64
explica un coi de partit de rugbi sencer. A la dreta, però, la conversa encara era pitjor.
A la dreta, hi tenia un tio que feia cara de Yale, amb americana i pantalons de
franel·la grisa i una d’aquelles armilles de retalls tan amples. Tots aquests malparits
de les universitats de l’Ivy League s’assemblen. El meu pare vol que vagi a Yale, o
potser a Princeton, però juro que no aniria a una d’aquestes universitats de l’Ivy
League ni que em matessin, per l’amor de Déu. És igual, aquest tio amb cara de Yale
anava amb una noia de por. Hosti, si n’arribava a ser, de maca! Però hauríeu d’haver
sentit la conversa que tenien. Primer de tot, tots dos anaven una mica tocats. El que
ell feia era grapejar-la per sota la taula i, al mateix temps, li explicava la història d’un
tio del seu dormitori que es va fotre una ampolla sencera d’aspirines i de poc no se
suïcida. La noia li anava dient:
—Que horrible! No, rei. Sisplau, no. Aquí no.
Imagineu-vos magrejar algú i explicar-li la història d’un tio que se suïcida al
mateix temps! Em va deixar de pedra.
Em vaig començar a sentir com si estigués fent el préssec, assegut allà tot sol. No
hi havia res a fer, només fumar i beure. El que vaig fer, però, va ser dir al cambrer
que preguntés a l’Ernie si li venia de gust fer una copa amb mi. Li vaig dir que li
digués que era el germà d’en D. B. Em sembla que no li va pas portar el meu
missatge, però. Aquests malparits no porten mai el teu missatge a ningú.
Tot d’una, se’m va acostar una noia i em va dir:
—Holden Caulfield!
Es deia Lillian Simmons. El meu germà D. B. va sortir amb ella una temporada.
Tenia uns pits molt grossos.
—Hola —vaig dir. Vaig provar d’aixecar-me, és clar, però costava un ou, en un
lloc així. Anava amb un oficial de la Marina que semblava que s’havia empassat el
pal d’una escombra.
—És meravellós veure’t! —va dir la Lillian Simmons. Hipòcrita de cap a peus—.
Com està el teu germà gran? —Era l’única cosa que li interessava.
—Molt bé. És a Hollywood.
—A Hollywood! Quina meravella! Com li va?
—No ho sé. Escrivint —vaig dir. No tenia ganes de parlar-ne. Es veia que
pensava que era una gran cosa, que fos a Hollywood. Gairebé tothom s’ho pensa.
Sobretot gent que no ha llegit mai cap història seva. Em fa tornar boig, això.
—Que emocionant —va dir la Lillian. Després em va presentar el tio de la
Marina. Es deia comandant Blop o alguna cosa així. Era un d’aquells tios que es
pensen que són unes bledes si no et trenquen trenta o quaranta dits quan et donen la
mà. Déu meu, això no ho suporto—. Estàs tot sol, nen? —em va preguntar la Lillian.
Bloquejava tot el cony de trànsit del passadís. Es veia que li agradava bloquejar tot
aquell cony de trànsit. El cambrer esperava que sortís del pas, però ella ni s’hi fixava.
Tenia gràcia. Es veia que no li queia gaire bé, al cambrer; es veia fins i tot que al tio
de la Marina tampoc no li queia gaire bé, encara que sortís amb ella. I a mi tampoc no

Página 65
em queia gaire bé. A ningú. T’havia de fer una mica de pena, en certa manera—. No
tens cap cita, nen? —em va preguntar. Jo ara estava dret, i no em va ni dir que
m’assegués. Era d’aquelles que et fa estar dret hores i hores—. No és guapíssim? —
va preguntar al tio de la Marina—. Holden, et fas més eixerit a cada minut que passa.
—El tio de la Marina li va dir que au vinga. Li va dir que estaven bloquejant el
passadís sencer—. Holden, vine amb nosaltres —va dir la Lillian—. Porta la copa.
—Ja marxava —li vaig dir—. M’haig de trobar amb algú. —Es veia que només
volia estar de bones amb mi perquè jo ho expliqués a en D. B.
—Molt bé, petit dallonses. Molt bé per tu. Digues al teu germà gran que l’odio,
quan el vegis.
Després va marxar. El tio de la Marina i jo ens vam dir encantats d’haver-nos
conegut. Cosa que sempre em deixa clavat. Em passo la vida dient «Encantat
d’haver-te conegut» a gent que no m’ha encantat gens de conèixer. Però, si vols
conservar la pell, has de dir aquesta mena de coses.
Després de dir-li que m’havia de trobar amb algú, no podia fer cap altre cony de
cosa, només marxar. No podia ni quedar-me per sentir tocar alguna cosa mig decent a
l’Ernie. Però com hi ha Déu que no pensava pas seure en una taula amb la Lillian
Simmons i aquell tio de la Marina per avorrir-me mortalment. O sigui que vaig
marxar. Em va emprenyar, però, quan recollia l’abric. La gent sempre t’ho fa malbé
tot.

Página 66
 13

Vaig anar caminant fins a l’hotel. Quaranta-un preciosos blocs. No ho vaig pas fer
perquè tingués ganes de caminar ni res. Va ser més aviat perquè no tenia ganes
d’entrar i sortir d’un altre taxi. A vegades et canses d’anar amb taxi igual que et
canses d’anar amb ascensor. Tot d’una has de caminar, és igual si has d’anar lluny o
molt amunt. Quan era petit, pujava a peu al nostre apartament força sovint. Dotze
pisos.
No semblava que hagués nevat de cap manera. Quasi no hi havia gens de neu a
les voreres. Però feia un fred que pelava, i em vaig treure la meva gorra de caçador de
la butxaca i me la vaig posar. M’era ben igual quina cara fes. Fins i tot vaig abaixar
les orelleres. M’hauria agradat saber qui m’havia pispat els guants a Pencey, perquè
tenia les mans congelades. No hauria pas fet gaire cosa si ho hagués sabut. Sóc un
d’aquells tios força gallines. Miro que no es noti, però ho sóc. Per exemple, si hagués
descobert a Pencey qui m’havia robat els guants, segurament hauria anat a l’habitació
del lladre i hauria dit: «Molt bé. I si em tornessis aquells guants?». Després el lladre
que els havia robat segurament hauria dit, amb la veu molt innocent i tot això: «Quins
guants?». Després, jo segurament hauria anat al seu armari i hauria trobat els guants
en algun lloc. Amagats a dins del seu cony de botes o alguna cosa així, per exemple.
Els hauria tret, els hauria ensenyat al tio i hauria dit: «Suposo que aquest cony de
guants són teus, no?». Després el lladre segurament hi hauria fet una cara ben
hipòcrita i innocent i hauria dit: «No havia vist aquests guants en la meva vida. Si són
teus, agafa’ls. No vull pas aquest cony de coses». Després, segurament m’hauria estat
allà dret cap a cinc minuts. Tindria el cony de guants a la mà i etcètera, però em faria
l’efecte que havia de fotre-li una patacada a la boca a aquell tio, trencar-li la cara.
Només que no tindria pebrots de fer-ho. Només m’estaria allà dret, mirant de fer cara
de dur. El que potser faria seria dir alguna cosa ben tallant i emprenyadora, per fer-lo
empipar, en comptes de trencar-li la cara. És igual, si digués alguna cosa ben tallant i
emprenyadora, ell segurament s’aixecaria i vindria cap a mi i em diria: «Escolta,
Caulfield. M’estàs dient lladre?». Després, en comptes de dir: «I tant que sí, que t’ho
dic, malparit lladre fastigós!», segurament només diria: «L’única cosa que sé és que
el meu cony de guants eren dins de les teves botes».
Just després, el tio sabria segur que jo no provaria pas de fotre-li un cop de puny, i
segurament diria: «Escolta. Deixem això ben clar. M’estàs dient lladre?». Després
segurament jo diria: «Ningú no està dient lladre a ningú. Jo només sé que els meus
guants eren dins el teu cony de botes». Podria seguir així hores i hores. Al final, però,
jo marxaria de la seva habitació sense ni tan sols fotre-li un cop de puny. Segurament
aniria al lavabo i faria un cigarret i em miraria al mirall, fent cara de dur. És igual.
Vaig pensar això tota l’estona fins a l’hotel. No és pas gens divertit ser gallina. Potser
no sóc gallina del tot. No ho sé. Em sembla que potser sóc només una mica gallina i

Página 67
una mica la classe de tio que tant se li’n fot si perd els guants. Un dels meus
problemes és que normalment tant se me’n fot si perdo alguna cosa. Feia tornar boja
la meva mare, quan era petit. Alguns tios es passen dies buscant alguna cosa que han
perdut. Sembla com si jo no tingués res que em sàpiga molt de greu perdre. Potser per
això sóc una mica gallina. No serveix d’excusa, però. De debò que no. El que no
s’hauria de ser és gallina. Si se suposa que has de fotre un cop de puny a la cara
d’algú, i tens mitges ganes de fer-ho, ho hauries de fer. Però jo no serveixo per això.
Abans tiraria un tio per la finestra o li tallaria el cap amb una destral que fotre-li un
cop de puny a la cara. Odio les baralles a cops de puny. No és pas que m’importi
gaire que em peguin —encara que no m’entusiasma, és clar—, però el que em fa més
por en una baralla és la cara del tio. No puc suportar veure la cara del tio, aquest és el
meu problema. Seria diferent si tots dos poguéssim anar amb els ulls embenats o
alguna cosa per l’estil. És ser gallina d’una manera molt curiosa, quan hi penses, però
és ser gallina, i tant. No m’enganyo pas a mi mateix.
Com més pensava en els meus guants i en el fet de ser un gallina, més em
deprimia, i vaig decidir, mentre caminava i tota la pesca, parar a fer una copa en
algun lloc. Només n’havia fet tres a Ernie’s, i no m’havia ni acabat l’última. Una cosa
que sí que tinc és una cilindrada de por. Puc beure tota la nit i ni se’m nota, si em ve
bé. Un cop, a l’institut Whooton, un altre noi, en Raymond Goldfarb, i jo vam
comprar una ampolla de scotch i ens la vam beure a la capella un dissabte a la nit,
perquè ningú no ens veiés. Ell va quedar ben torrat, però a mi ni se’m notava. Només
em vaig posar ben fred i indiferent. Vaig vomitar abans d’anar a dormir, però no és
que ho hagués de fer: m’ho vaig provocar jo mateix.
És igual, abans d’arribar a l’hotel vaig anar per entrar en un bar de mala mort,
però van sortir dos tios, borratxos de mala manera, que volien saber on era el metro.
Un feia molta cara de cubà, i m’anava tirant el seu alè pudent mentre li explicava com
anar-hi. AI final no vaig ni entrar en el cony de bar. Vaig tornar a l’hotel i prou.
El vestíbul era ben buit. Feia olor de cinquanta milions de cigarrets morts. De
debò que sí. No tenia son ni res, però em sentia força fastigós. Deprimit i etcètera.
Gairebé tenia ganes de ser mort.
Després, tot d’una, em vaig fotre en un bon embolic.
La primera cosa, quan pujo a l’ascensor, el tio de l’ascensor em diu:
—Tens ganes de passar-t’ho bé, noi? O és massa tard per tu?
—Què vol dir? —vaig preguntar-li. No sabia on volia anar a parar ni res.
—Tens ganes de sucar aquesta nit?
—Jo? —vaig dir. Era una resposta molt estúpida, però és força violent que algú
t’agafi i et faci una pregunta com aquesta.
—Quina edat tens, artista? —va dir el tio de l’ascensor.
—Per què? —vaig dir—. Vint-i-dos.
—A-ha. Molt bé, doncs, què? T’interessa? Cinc dòlars una rebolcada. Quinze
dòlars tota la nit. —Es va mirar el rellotge—. Fins a migdia. Cinc dòlars una

Página 68
rebolcada, quinze dòlars fins al migdia.
—D’acord —vaig dir. Anava contra els meus principis i tota la pesca, però em
sentia tan deprimit que ni tan sols. Aquest és el gran problema. Quan estàs molt
deprimit, no pots ni pensar.
—D’acord, què? Una rebolcada o fins al migdia? Haig de saber-ho.
—Només una rebolcada.
—Molt bé, a quina habitació t’estàs?
Em vaig mirar la cosa vermella que portava el meu número, a la clau.
—Dotze vint-i-dos —vaig dir. Ja em sabia greu haver començat aquell merder,
però ara ja era massa tard.
—D’acord. Faré pujar una noia d’aquí a un quart. —Va obrir les portes i vaig
sortir.
—Ei, és maca? —li vaig preguntar—. No vull pas cap vella bruixa.
—Cap vella bruixa. No t’hi matis, artista.
—A qui pago?
—A ella —va dir—. Vinga, artista. —Va tancar les portes, pràcticament a la meva
cara.
Vaig anar a la meva habitació i em vaig tirar una mica d’aigua al cap, però el
cabell tan curt no es pot pentinar ni res. Després vaig provar si l’alè em feia pudor pel
tabac o pels scotch amb soda que havia begut a Ernie’s. Només has de posar la mà
sota de la boca i tirar l’alè cap al nas. Semblava que no feia gaire pudor, però em vaig
rentar les dents de totes maneres. Després em vaig posar una altra camisa neta. Sabia
que no m’havia de mudar ni res per una prostituta, però així tenia alguna cosa a fer.
Estava una mica nerviós. Començava a anar força calent i tota la pesca, però estava
una mica nerviós de totes maneres. Si voleu que us digui la veritat, sóc verge. De
debò que sí. He tingut moltes oportunitats per perdre la meva virginitat i tota la pesca,
però encara no hi he arribat. Sempre passa alguna cosa. Per exemple, si ets a casa
d’una noia, els seus pares sempre tornen a casa massa aviat, o tens por que ho faran.
O si ets al seient de darrere del cotxe d’algú, sempre hi ha la parella d’algú al seient
del davant —alguna noia, vull dir— que sempre vol saber què passa a tot el cony de
cotxe. Vull dir que la noia del seient de davant es va girant per veure què cony passa.
És igual, sempre hi ha alguna cosa. Vaig estar ben bé a punt de fer-ho un parell de
cops, però. Recordo un cop en especial. Alguna cosa va anar malament, ja ni sé què
va ser. El cas és que, gairebé sempre que estàs a punt d’arribar-hi amb una noia —una
noia que no sigui una prostituta, vull dir—, ella et va dient que paris. El meu
problema és que paro. La majoria de tios no ho fa. No puc evitar-ho. No saps mai si
de debò volen que paris, o si és que estan espantades a mort, o si només et diuen que
paris perquè, si no ho fas i hi arribes, la culpa serà teva, no seva. És igual, jo sempre
paro. El problema és que em fan llàstima. Vull dir que la majoria de noies són
estúpides i coses per l’estil. Quan fa una estona que les petoneges, pots veure com
perden el cap de debò. Agafa una noia quan s’apassiona de debò, i veuràs que ha

Página 69
perdut el cap del tot. No ho sé. Em diuen que pari, i jo paro. Sempre em reca haver-
ho fet, després de portar-les a casa, però de totes maneres ho faig.
És igual, mentre em posava una altra camisa neta, vaig pensar que aquesta era la
meva gran oportunitat, en certa manera. Vaig pensar que si era una prostituta i tot
això, podia agafar una mica de pràctica amb ella, per si mai em caso o alguna cosa
així. A vegades em preocupen aquestes coses. Vaig llegir un llibre una vegada, a
l’institut Whooton, que anava d’un tio molt sofisticat, ensucrat, sexy. Monsieur
Blanchard, es deia, encara me’n recordo. Era un llibre fastigós, però aquest tio, en
Blanchard, era força bo. Tenia un gran château i tota la pesca a la Riviera, a Europa, i
l’única cosa que feia en el seu temps lliure era fotre cops de pal a les dones. Era un
llibertí de debò i etcètera, però deixava les dones de pedra. En un moment de la
novel·la diu que el cos d’una dona és com un violí i etcètera, i que s’ha de ser un
músic de debò per tocar-lo bé. Era un llibre molt cursi —ja me n’adono—, però de
totes maneres no em podia treure allò del violí del cap. De fet, era per això que volia
agafar una mica de pràctica, per si mai em caso. Caulfield i el seu Violí Màgic. Hosti.
És cursi, ja me n’adono, però no és pas massa cursi. No em faria pas res ser bo de
debò amb aquestes coses. La meitat del temps, si voleu que us digui la veritat, quan
estic amb una tia em costa un colló trobar què coi estic buscant, per l’amor de Déu. Si
és que m’enteneu. Agafeu aquesta noia que us he dit que va anar de poc que no hi
vaig tenir relacions sexuals. Em va costar cap a una hora treure-li el cony de sostens.
Quan els hi vaig poder treure, la noia estava a punt d’escopir-me a l’ull.
És igual, caminava amunt i avall de l’habitació, esperant que aparegués aquella
prostituta. Esperava que fos maca. No m’importava gaire, però. Només volia acabar
d’una vegada. Al final, algú va picar a la porta, i quan vaig anar a obrir-la, tenia la
meva maleta al mig del pas, vaig caure i de poc que no em trenco el genoll. Sempre
trio un moment fabulós per ensopegar amb una maleta o alguna cosa així.
Quan vaig obrir la porta, allà hi havia la prostituta. Duia un abric de pèl de camell
i cap barret. Era més o menys rossa, però es veia que es tenyia els cabells. No era cap
vella bruixa, però.
—Què tal està? —vaig dir. Amb un tacte sensacional, carai.
—Ets el tio que ha dit en Maurice? —em va preguntar. No semblava pas gaire
amable.
—És el noi de l’ascensor?
—Sí —va dir ella.
—Sí, doncs. Passa, d’acord? —vaig dir. Em tornava més i més fred a cada
moment que passava. De debò que sí.
Va entrar i de seguida es va treure l’abric i el va llençar damunt del llit. Portava
un vestit verd a sota. Després va asseure’s a la cadira que feia joc amb la taula de
l’habitació i va començar a fer anar el peu amunt i avall. Va encreuar les cames i va
començar a fer anar el peu amunt i avall. Estava molt nerviosa, per ser una prostituta.

Página 70
De debò que sí. Em sembla que era perquè era molt i molt jove. Tenia més o menys la
meva edat. Vaig seure a la cadira gran, al seu costat, i li vaig oferir un cigarret.
—No fumo —va dir. Tenia un fil de veueta gemegós. Costava de sentir-la. Mai no
deia gràcies, tampoc, quan li oferies alguna cosa. No devia saber que s’hagués de dir
res.
—Permet que em presenti. Em dic Jim Steele —vaig dir.
—Portes rellotge? —va dir. Tant li feia com em digués, és clar—. Ei, quina edat
tens, tu?
—Jo? Vint-i-dos.
—I què més?
Era una cosa curiosa de dir. Sonava com una criatura de debò. Sembla que una
prostituta hauria de dir «I un colló» o «Deixa’t d’hòsties» en comptes de «I què
més?».
—Quina edat tens tu? —li vaig preguntar.
—Prou per saber que tu no hi arribes —va dir. Era graciosa de debò—. Portes
rellotge? —em va tornar a preguntar, i després es va aixecar i es va treure el vestit per
damunt del cap.
Em vaig sentir molt estrany quan va fer això. Vull dir que ho va fer molt i molt
ràpid i tota la pesca. Ja sé que se suposa que t’has de sentir molt calent quan algú
s’aixeca i es treu el vestit per damunt del cap, però a mi no em va passar. Calent era
l’última cosa que em sentia. Em sentia molt més deprimit que calent.
—Ei, portes rellotge o no?
—No. No, no en porto —vaig dir. Hosti, si em sentia estrany!—. Com te dius? —
li vaig preguntar. Només portava unes calcetes roses. Era més aviat molt violent. De
debò que sí.
—Sunny —va dir—. Au, vinga, eh?
—No tens ganes de xerrar una mica? —li vaig preguntar. Era una cosa infantil de
dir, però em sentia tan estrany—. Tens gaire pressa?
Em va mirar com si fos boig.
—De què cony vols parlar? —va dir.
—No ho sé. Res d’especial. Només he pensat que potser t’agradaria xerrar una
estona.
Va tornar a seure a la cadira del costat de la taula. I es veia que no li feia gens de
gràcia. Va tornar a començar a moure el peu amunt i avall. Hosti, si n’era, de
nerviosa!
—Et ve bé un cigarret, ara? —vaig dir. No em vaig recordar que no fumava.
—No fumo. Escolta, si vols parlar, parla. Tinc coses a fer.
Però no se m’acudia res per dir. Vaig pensar de preguntar-li com s’havia fet
prostituta i etcètera, però em feia por preguntar-l’hi. Segurament tampoc no m’ho
hauria dit.

Página 71
 —No ets de Nova York, oi? —vaig dir al final. Va ser l’única cosa que se’m va
acudir.
—Hollywood —va dir. Després es va aixecar, va anar on havia deixat el vestit, al
llit—. Tens un penja-robes? No vull que el vestit em quedi ben arrugat. És acabat de
rentar.
—I tant —vaig dir de seguida. Estava contentíssim de poder aixecar-me i fer
alguna cosa. Vaig portar el seu vestit a l’armari i l’hi vaig penjar. És curiós. Em va fer
sentir una mica trist, quan l’hi vaig penjar. Vaig pensar en ella anant a una botiga i
comprant-lo, sense que ningú de la botiga sabés que era una prostituta i tota la pesca.
El venedor segurament es va pensar que era una noia normal quan el va comprar. Em
va fer posar tristíssim, no sé exactament per què.
Vaig tornar a seure i vaig provar de continuar la conversa. Era una conversadora
dolentíssima.
—Treballes cada nit? —li vaig preguntar. Va sonar força horrible, quan ho vaig
dir.
—Sí. —Voltava per tota l’habitació. Va agafar el menú de la taula i se’l va llegir.
—Què fas durant el dia?
Va mig aixecar les espatlles. Estava força prima.
—Dormir. Anar a veure algun espectacle. —Va deixar estar el menú i em va mirar
—. Au, vinga, anem per feina. No tinc tota la…
—Mira —vaig dir—. No sóc ben bé jo, aquesta nit. He tingut una nit molt dura.
T’ho juro per Déu. Et pagaré i tota la pesca, però et fa res que no ho fem? Et sap
greu?
El problema era que jo no tenia ganes de fer-ho. Estava més deprimit que calent,
si voleu que us digui la veritat. Ella em deprimia. El seu vestit verd penjat a l’armari i
d’això. I a més, no crec que pugui arribar a fer-ho mai amb algú que es passa tot el
dia mirant una pel·lícula estúpida. De debò que no.
Se’m va acostar, amb una mirada rara a la cara, com si no em cregués.
—Què passa? —va dir.
—No passa res. —Hosti, tu, m’estava posant més nerviós—. El cas és que m’han
operat fa molt poc.
—Sí? D’on?
—Del daixonses, el clavicordi.
—Sí? On collons és això?
—El clavicordi? —vaig dir—. Doncs, de fet, és a la columna vertebral. Vull dir
que és força avall, a la columna vertebral.
—Sí? —va dir—. Quina pena. —Després se’m va asseure al cony de falda—. Ets
moníssim.
Em posava tan nerviós que jo no parava de dir mentides.
—Encara m’estic recuperant —li vaig dir.

Página 72
 —T’assembles a un tio de les pel·lícules. Sí, home. En dallonses. Ja saps qui vull
dir. Com coi es diu?
—No ho sé —vaig dir. No hi havia manera que s’aixequés del meu cony de falda.
—És clar que ho saps. Va fer aquella pel·lícula amb en Melvin Douglas. Aquella
que era el germà petit d’en Mel de Vi Douglas? Que cau d’una barca? Ja saps qui vull
dir.
—No, no ho sé. Vaig al cine tan poques vegades com puc.
Després es va començar a posar rara. Vulgar i tot això.
—Et fa res deixar-ho córrer? —vaig dir—. No en tinc ganes. Ja t’ho he dit.
M’acaben d’operar.
No es va aixecar de la meva falda ni res, però em va mirar amb molta mala llet.
—Escolta —va dir—. Estava dormint quan aquest boig d’en Maurice m’ha
despertat. Si et penses que…
—He dit que et pagaria per haver vingut i tota la pesca. De debò. Tinc molta
pasta. És només que pràcticament m’estic recuperant d’una operació molt…
—Per què cony has dit a en Maurice que volies una noia, doncs? Si t’acaben
d’operar el daixonses. Eh?
—Em pensava que estaria força millor del que estic. Els meus càlculs han sigut
una mica prematurs. No és broma. Em sap greu. Si t’aixeques un segon, agafaré la
meva cartera. De debò.
Portava una emprenyada de collons, però es va aixecar del meu cony de falda
perquè jo pogués agafar la meva cartera del calaix. Vaig treure un bitllet de cinc
dòlars i l’hi vaig donar.
—Moltes gràcies —li vaig dir—. Un milió de gràcies.
—Això són cinc. En costa deu.
Es veia que s’estava posant rara. Jo tenia por que no passés alguna cosa, de debò
que sí.
—En Maurice m’ha dit cinc —li vaig dir—. Ha dit quinze fins al migdia i només
cinc per una rebolcada.
—Deu per una rebolcada.
—Ha dit cinc. Em sap greu —de debò que sí—, però és tot el que penso deixar
anar.
Va mig aixecar les espatlles, com havia fet abans, i després va dir, molt freda:
—Et fa res donar-me el meu vestit? O seria massa molèstia?
Era una noieta que espantava una mica. Encara que tingués aquell fil de veu, et
podia espantar una mica. Si hagués sigut una prostituta gran i vella, amb una pila de
maquillatge a la cara i tot això, no hauria espantat ni la meitat.
Vaig anar-li a buscar el vestit. Se’l va posar i tota la pesca, i després va agafar el
seu abric de pèl de camell del llit.
—Adéu, garrepa —va dir.
—Adéu —vaig dir. No li vaig donar les gràcies ni res. Sort que no ho vaig fer.

Página 73
 14

Després que la Sunny va marxar, vaig seure una estona a la cadira i em vaig fumar un
parell de cigarrets. S’estava fent clar, a fora. Hosti, si em sentia miserable! Estava tan
deprimit que no us ho podeu ni imaginar. El que vaig fer va ser començar a parlar,
una mica en veu alta, amb l’Allie. A vegades ho faig quan estic molt deprimit. Li dic
que vagi a casa i agafi la seva bici i m’esperi a davant de casa d’en Bobby Fallon. En
Bobby Fallon vivia força prop nostre a Maine, vull dir, fa anys. És igual, el que va
passar és que un dia en Bobby i jo anàvem al llac Sedebego en bicicleta. Ens
emportàvem el dinar i tot això, i les escopetes de balins, érem nanos i tot plegat, i ens
pensàvem que podíem caçar alguna cosa amb les escopetes de balins. És igual, l’Allie
ens va sentir que en parlàvem, i volia venir, i jo no el deixava venir. Li vaig dir que
era un nen petit. O sigui que de tant en tant, ara, quan em deprimeixo molt, li dic:
—D’acord. Vés a casa i agafa la teva bici i espera’m davant de casa d’en Bobby.
Afanya’t.
No és que no me l’emportés quan anava a algun lloc. Me l’emportava. Però aquell
dia, no. No es va pas emprenyar —no s’emprenyava mai per res—, però sempre hi
penso, de totes maneres, quan estic molt deprimit.
Al final, però, em vaig despullar i em vaig ficar al llit. Em van venir ganes de
resar o alguna cosa així, quan em vaig ficar al llit, però no podia. No puc pas resar
sempre que en tinc ganes. Primer de tot, sóc una espècie d’ateu. M’agrada Jesús i tot
això, però la majoria de les altres coses de la Bíblia no em diuen res. Els deixebles,
per exemple. M’emprenyen un colló, si voleu que us digui la veritat. Estaven bé
després que Jesús es va morir i tota la pesca, però mentre estava viu li feien tant de
servei com un tret al cap. L’única cosa que feien era deixar-lo més sol que la una.
Quasi tothom m’agrada més que els deixebles, a la Bíblia. Si voleu que us digui la
veritat, el tio que més m’agrada a la Bíblia, després de Jesús, és aquell llunàtic que
vivia a les tombes i sempre es tallava amb les pedres. M’agrada deu vegades més que
els deixebles, aquell pobre malparit. Tenia forces discussions sobre això, quan era a
l’institut Whooton, amb aquell noi que vivia passadís avall, l’Arthur Childs. En
Childs era quàquer i tot això, i sempre llegia la Bíblia. Era molt bon tio i tot plegat, i
m’agradava, però mai no ens posàvem d’acord amb moltes coses de la Bíblia,
sobretot amb els deixebles. Ell sempre em deia que si no m’agradaven els deixebles,
doncs no m’agradava Jesús i tota la resta. Deia que pel sol fet que Jesús havia triat els
deixebles, ja t’havien d’agradar. Jo li vaig dir que sabia que Ell els havia triat, però
que els havia triat a l’atzar. Vaig dir que Ell no tenia temps d’anar analitzant a tothom.
Vaig dir que no en donava pas la culpa a Jesús ni res. No era culpa seva que no
tingués temps. Recordo que vaig preguntar a en Childs si li semblava que en Judes, el
que va trair Jesús i tot plegat, va anar a l’infern després de suïcidar-se. En Childs va
dir que segur que sí. És exactament amb això que no estic d’acord. Vaig dir que em

Página 74
jugaria mil dòlars que Jesús no va enviar mai en Judes a l’infern. Encara me’ls hi
jugaria, si tingués mil dòlars. Em sembla que qualsevol deixeble l’hauria enviat a
l’infern i etcètera —i ben de pressa, també—, però m’hi jugaria qualsevol cosa que
Jesús no ho va fer. En Childs deia que el meu problema era que no anava a l’església
ni res. Tenia raó amb això, en certa manera. No hi vaig. Primer de tot, els meus pares
són de religions diferents, i tots els fills de la nostra família són ateus. Si voleu que us
digui la veritat, no puc suportar els capellans. Els que hi havia a totes les escoles on
he anat, tots tenien aquella veu de profeta quan començaven a fer un sermó. Déu
meu, odio tot això. No veig per què cony no poden parlar amb la seva veu natural.
Sonen tan hipòcrites quan parlen així!
És igual, al llit no podia resar. Ni un dallonses de jaculatòria. Cada cop que
començava veia la Sunny dient-me garrepa. Al final, vaig seure al llit i em vaig fumar
un altre cigarret. Era fastigós. Me’n devia haver fumat uns dos paquets d’ençà que
havia marxat de Pencey.
Tot d’una, mentre m’estava allà estirat fumant, algú va picar a la porta. Hauria
donat qualsevol cosa perquè no hagués sigut la meva porta, però sabia prou bé que sí
que l’era. No sé com ho sabia, però ho sabia. Sabia qui era, també. Com si ho
endevinés.
—Qui hi ha? —vaig dir. Estava força espantat. Sóc molt gallina per aquestes
coses.
Només van tornar a picar, però. Més fort.
Al final vaig sortir del llit, només amb el pijama, i vaig obrir la porta. No vaig
haver ni d’encendre el llum de l’habitació, perquè ja era de dia. La Sunny i en
Maurice, el tio macarra de l’ascensor, eren allà drets.
—Què passa? Què voleu? —vaig dir. Hosti, la veu em tremolava un colló.
—No res —va dir en Maurice—. Només cinc dòlars. —Ell xerrava per tots dos.
La vella Sunny només s’estava allà al seu costat, amb la boca oberta i tot això.
—Ja l’he pagat. Li he donat cinc dòlars. Pregunti-l’hi —vaig dir. Hosti, com em
tremolava la veu.
—Són deu dòlars, artista. T’ho vaig dir. Deu dòlars una rebolcada, quinze dòlars
fins al migdia. T’ho vaig dir.
—No em va dir això. Em va dir cinc dòlars una rebolcada. Va dir quinze dòlars
fins al migdia, d’acord, però recordo perfectament…
—Aparta’t, artista.
—Per què? —vaig dir. Déu meu, el cor em bategava pràcticament fora de
l’habitació. Si com a mínim hagués anat vestit. És terrible portar només el pijama
quan et passa una cosa així.
—Au, vinga, artista —va dir en Maurice. Després em va ventar una bona empenta
amb el seu coi de mà. De poc va anar que caic de cul. Era un fill de puta enorme.
Quan vaig aixecar els ulls, ell i la vella Sunny ja eren a dins. Es comportaven com si
aquell cony d’habitació fos seva. La vella Sunny va seure a la finestra. El vell

Página 75
Maurice va seure a la cadira gran i es va desfer una mica el coll i tot plegat, amb
aquell uniforme d’ascensorista. Hosti, si n’estava, jo, de nerviós.
—Molt bé, artista, deixa’ls anar. He de tornar a la feina.
—Ja ho he dit més de deu cops, no li dec ni un ral. Ja li he donat els cinc…
—Fora punyetes, ara. Deixa’ls anar.
—Per què li hauria de donar cinc dòlars més? —vaig dir. La veu se’m trencava
pertot arreu—. M’està provant d’estafar.
En Maurice es va descordar tota la jaqueta de l’uniforme. A sota només portava
un coll de camisa fals, però sense camisa ni res. Tenia un estómac gros i pelut.
—Ningú no prova d’estafar ningú —va dir—. Deixa’ls anar, artista.
—No.
Quan vaig dir això, es va aixecar de la cadira i va començar a caminar cap a mi i
tota la pesca. Semblava que estigués molt i molt cansat o molt i molt avorrit. Déu
meu, quina por que passava, jo. Tenia els braços com doblegats, me’n recordo. No
hauria sigut tan horrible, em sembla, si no hagués portat només el pijama.
—Deixa’ls anar, artista. —Va venir fins just allà on era jo. No sabia dir res més
—. Deixa’ls anar, artista. —Era un idiota de debò.
—No.
—Artista, m’obligaràs a apallissar-te una mica les orelles. No vull fer-ho, però em
sembla que haurà de ser així —va dir—. Ens deus cinc dòlars.
—No us dec cinc dòlars —vaig dir—. Si m’apallissa, cridaré com un boig.
Despertaré l’hotel sencer. La policia i tota la pesca. —La veu em tremolava com una
malparida.
—Endavant. Crida fins que et caigui el cap. Molt bé —va dir en Maurice—. Vols
que els teus pares sàpiguen que has passat la nit amb una puta? Un nano de classe alta
com tu? —Era força llest, a la seva fastigosa manera. De debò que sí.
—Deixi’m estar. Si hagués dit deu, seria diferent. Però va dir clarament…
—Els deixaràs anar? —Em tenia contra el cony de porta. El tenia gairebé al
damunt, amb el seu fastigós estómac pelut i tota la pesca.
—Deixeu-me estar. Foteu el camp de la meva habitació —vaig dir. Encara tenia
els braços plegats i tot això. Déu meu, que n’arribava a ser, jo, d’idiota.
Després la Sunny va dir alguna cosa per primera vegada.
—Ei, Maurice. Vols que li agafi la cartera? —va dir—. És allà dins el dallonses.
—Sí, agafa-la.
—Deixa estar la meva cartera!
—Ja la tinc —va dir la Sunny. Em va ensenyar cinc dòlars—. Veus? Només agafo
els cinc que em deus. No sóc cap lladre.
Tot d’una vaig començar a plorar. Hauria donat el que fos per no fer-ho, però ho
vaig fer.
—No, no sou lladres —vaig dir—. Només m’esteu robant cinc…
—Calla —va dir en Maurice, i em va clavar una empenta.

Página 76
 —Deixa’l estar, ei —va dir la Sunny—. Vinga, va. Tenim la pasta que ens deu.
Anem. Vinga, coi.
—Ja vinc —va dir en Maurice. Però no ho va fer.
—De debò, Maurice, ei. Deixa’l estar.
—Que et fa mal algú? —va dir, més innocent que l’hòstia. Després, el que va fer
va ser picar-me ben fort al pijama amb el dit. No us diré on em va picar, però fotia un
mal de mil dimonis. Li vaig dir que era un cony d’idiota fastigós.
—Què? —va dir. Es va posar la mà a l’orella, com si fos sord.
»Què? Què sóc?
Jo encara mig plorava. Estava emprenyat i tan nerviós i tot plegat.
—Ets un idiota fastigós —vaig dir—, ets un estúpid idiota estafador, i d’aquí a un
parell d’anys seràs un d’aquells tios xuclats que se t’acosten al carrer i et demanen
una moneda per fer un cafè. Portaràs l’abric brut ben ple de mocs, i seràs…
Després em va picar. No vaig ni provar de sortir del pas, ni d’esquivar, ni res.
Només vaig sentir un cop de puny fortíssim a l’estómac.
Però no em va noquejar ni res, perquè recordo que, des de terra, els vaig veure
sortir tots dos per la porta i vaig veure com la tancaven. Després em vaig quedar a
terra força estona, més o menys com vaig fer amb l’Stradlater. Només que aquest cop
em pensava que em moria. De debò que sí. Em pensava que m’ofegava o alguna cosa
per l’estil. El problema era que quasi no podia respirar. Quan al final em vaig aixecar,
vaig haver d’anar al lavabo ben doblegat i aguantar-me l’estómac i etcètera.
Però estic boig. Juro davant de Déu que ho estic. Cap a mig camí del lavabo, vaig
començar a fer veure que tenia una bala als budells. En Maurice m’havia disparat.
Ara anava al lavabo a fer un bon glop de bourbon o alguna cosa així per calmar els
nervis i perquè m’ajudés a posar-me en acció de debò. Em vaig imaginar sortint del
cony de lavabo, vestit i tota la pesca, amb l’automàtica a la butxaca i vacil·lant una
mica. Després baixava per les escales, en comptes d’agafar l’ascensor. Arrapat a la
barana i tot plegat, amb sang baixant-me pel cantó de la boca, de mica en mica. El
que faria seria baixar uns quants pisos —aguantant-me els budells i tota la pesca,
escampant sang pertot arreu— i després cridaria l’ascensor. De seguida que el vell
Maurice obrís les portes, em veuria amb l’automàtica a la mà i començaria a cridar,
amb una veu molt aguda, de gallina mullada, perquè el deixés estar. Però jo dispararia
igual. Sis trets a la seva panxa grossa i peluda. Després llençaria l’automàtica pel
forat de l’ascensor, un cop esborrades les empremtes dactilars i tot plegat. Després
m’arrossegaria cap a la meva habitació i trucaria a la Jane perquè vingués i
m’embenés els budells. Me la vaig imaginar aguantant un cigarret perquè jo pogués
fumar mentre em dessagnava i tot això.
Fotudes pel·lícules. Et poden fer miques. No és pas broma.
Em vaig estar cap a una hora al lavabo, banyant-me i tot plegat. Després vaig
tornar al llit. Em va costar força estona adormir-me —no estava gens cansat—, però
al final ho vaig fer. El que de debò tenia ganes de fer, però, era suïcidar-me. Tenia

Página 77
ganes de saltar per la finestra. I segurament ho hauria fet, si hagués estat segur que
algú m’havia de tapar de seguida que aterrés. No volia que una pila de badocs
estúpids em contemplessin mentre jo m’estava tot ple de sang.

Página 78
 15

No vaig pas dormir gaire, perquè em sembla que només eren cap a les deu en punt
quan em vaig despertar. Em va venir força gana de seguida que em vaig fumar un
cigarret. L’últim cop que havia menjat alguna cosa havien sigut aquelles dues
hamburgueses amb en Brossard i l’Ackley quan vam anar al cine a Agerstown. I
d’allò ja feia molt de temps. Semblava que feia cinquanta anys. Tenia el telèfon al
costat, i vaig estar a punt de trucar a baix perquè em pugessin una mica d’esmorzar,
però tenia por que no me’l pugés el vell Maurice. Si us penseu que em moria de
ganes de tornar-lo a veure, esteu ben bojos. O sigui que només vaig jeure al llit una
estona i em vaig fumar un altre cigarret. Vaig pensar de trucar a la Jane, per veure si
ja era a casa i tot això, però no em venia bé.
El que vaig fer va ser trucar a la Sally Hayes. Anava a l’escola Mary A.
Woodruff, i sabia que seria a casa perquè m’havia enviat una carta feia un parell de
setmanes. No és que estigués gaire boig per ella, però feia anys que la coneixia.
Abans, mireu si n’era d’estúpid, jo, em pensava que ella era força intel·ligent. La raó
d’això és que sabia molt de teatre i d’obres i literatura i coses d’aquestes. Si algú en
sap molt, de coses d’aquestes, et costa força temps adonar-te de si de debò són
estúpids o no. Em va costar anys adonar-me’n, en el cas de la Sally. Em sembla que
me n’hauria adonat força abans si no ens haguéssim petonejat tant i tant. El meu gran
problema és que sempre em penso que la persona que estic petonejant és força
intel·ligent. No té res a veure, res de res, però sempre ho penso.
És igual, li vaig trucar. Primer va contestar la minyona. Després el seu pare.
Després s’hi va posar ella.
—Sally? —vaig dir.
—Sí. Qui és? —va dir. Era més aviat força hipòcrita. Ja li havia dit qui era, al seu
pare.
—En Holden Caulfield. Com estàs?
—Holden! Molt bé! I tu com estàs!
—De primera. Escolta. Com estàs, tu? Vull dir, com van les classes?
—Bé —va dir—. Vull dir, ja m’entens.
—De primera. Ei, escolta. Volia saber si tenies alguna cosa a fer, avui. És
diumenge, però sempre hi ha una o dues matinals, el diumenge. Benèfiques i així.
T’agradaria anar-hi?
—M’encantaria. De fàbula.
De fàbula. Si hi ha alguna expressió que odio, és «de fàbula». És tan hipòcrita!
Per un segon, vaig estar a punt de dir-li que deixés córrer la matinal. Però vam xerrar
una estona. Vull dir, ella va xerrar. No hi hauries pogut fer entrar una paraula ni de
cantó. Primer em va explicar que un tio de Harvard —segurament de primer curs,
però no va pas dir-ho, és clar— la perseguia de mala manera. Trucant-li dia i nit. Dia

Página 79
i nit. Això em va deixar ben mort. Després em va explicar que un altre tio, un cadet
de West Point, també perdia el cul per ella. Gran cosa. Li vaig dir que ens trobaríem a
sota del rellotge del Biltmore a les dues en punt i que no arribés tard, perquè el xou
segurament començava a dos quarts de tres. Sempre arribava tard. Després vaig
penjar. Em tocava molt l’oremus, però era molt maca.
Després d’arreglar la cita amb la vella Sally, em vaig llevar, em vaig vestir i vaig
fer la maleta. Abans de sortir de l’habitació vaig clavar una ullada per la finestra, per
veure com anaven els pervertits, però tots tenien les persianes avall. Eren d’allò més
decents, de bon matí. Després vaig anar fins a l’ascensor a mirar. No vaig veure el
vell Maurice enlloc. No vaig pas perdre el cul per buscar-lo, és clar, aquell refotut
malparit.
Vaig agafar un taxi fora de l’hotel, però no tenia la més mínima idea d’on anava.
No tenia enlloc on anar. Només era diumenge, i no podia tornar a casa fins dimecres,
o, com a mínim, dimarts. I no tenia gens de ganes d’anar en un altre hotel i que
m’apallissessin. O sigui que el que vaig fer va ser dir al taxista que em portés a
l’estació Grand Central. Era ben a prop del Biltmore, on m’havia de trobar més tard
amb la Sally, i vaig pensar que podia deixar les maletes en una d’aquelles consignes
que et donen una clau, i després anar a esmorzar. Tenia molta gana. Mentre era al
taxi, em vaig treure la cartera i vaig comptar els meus diners. No recordo exactament
quant em quedava, però no era cap fortuna ni res. M’havia gastat el rescat d’un rei
només en dues fastigoses setmanes. De debò que sí. Sóc un coi de malgastador, en el
fons. El que no gasto, ho perdo. La meitat dels cops fins i tot em descuido d’agafar el
canvi, als restaurants o night clubs o llocs així. Trec de polleguera els meus pares. No
m’estranya. El meu pare és força ric, però. No sé quant guanya —mai no me n’ha
parlat, d’aquestes coses—, però m’imagino que un bon feix. És l’advocat d’una gran
empresa. Aquesta gent en fan a cabassos. Una altra raó per què sé que està ben
carregat, és que sempre inverteix diners en xous de Broadway. Però sempre
s’enfonsen, i quan ho fa, la meva mare es torna boja. No ha estat gaire bé de salut des
que el meu germà Allie es va morir. És molt nerviosa. Aquesta és una altra raó per
què m’emprenyava de mala manera que sabés que m’havien tornat a fotre fora.
Després de posar les maletes en una d’aquelles consignes a l’estació, vaig anar en
una cafeteria petita i vaig esmorzar. Vaig esmorzar força, per mi, suc de taronja, ous i
cansalada, torradetes i cafè. Normalment només bec una mica de suc de taronja.
Menjo molt poc. De debò. Per això estic tan i tan prim. Se suposava que havia de fer
una dieta per menjar moltes fècules i porqueries d’aquestes, per guanyar pes i tot
això, però no la seguia mai. Quan surto, normalment menjo un entrepà de formatge
suís i un batut. No és pas gaire, però hi ha moltes vitamines al batut. H. V. Caulfield.
Holden Vitamina Caulfield.
Mentre em menjava els ous, van entrar dues monges amb maletes i tot plegat —
vaig suposar que canviaven de convent o alguna cosa per l’estil i que esperaven un
tren— i van seure a la barra, al meu cantó. Semblava que no sabien què cony fer amb

Página 80
les seves maletes, o sigui que les vaig ajudar. Es veia que eren unes maletes molt
econòmiques, d’aquelles que no són de pell de debò ni res. No té importància, ja ho
sé, però ho trobo horrible quan algú porta una maleta barata. Sona terrible dir-ho,
però puc arribar a odiar algú, només de mirar-lo, si és que porta maletes barates. Una
vegada em va passar una cosa. Quan estava a Elkton Hills, vaig compartir un temps
l’habitació amb un noi, en Dick Slagle, que tenia unes maletes molt econòmiques.
Les tenia a sota el llit, no pas a la lleixa, perquè ningú no les veiés de costal amb les
meves. Això em deprimia un colló, i sempre em venien ganes de llençar les meves o
alguna cosa així, o fins i tot canviar-nos-les. Les meves eren de Mark Cross, i eren de
cuiro autèntic i totes aquelles porqueries. I suposo que devien costar una petita
fortuna. Però hi va haver una cosa divertida. Va passar això. El que vaig fer, al final,
va ser posar la meva maleta a sota el meu llit, i no pas a la lleixa, perquè l’Slagle no
agafés un coi de complex d’inferioritat per això. Però el que va fer ell, el dia que vaig
posar les meves a sota el meu llit, va ser treure-les i tornar-les a posar a la lleixa. La
raó per què ho va fer —em va costar força temps descobrirla— és que volia que la
gent es pensés que les meves maletes eren seves. De debò que sí. Era un tio molt
curiós, amb això. Per exemple, sempre en deia coses desagradables. De les meves
maletes. Sempre deia que eren massa noves i burgeses. Aquesta era el seu cony de
paraula preferida. La va llegir en algun lloc o la va sentir en algun lloc. Tot el que jo
tenia era més burgès que l’hòstia. Fins i tot la meva ploma era burgesa. Me la
demanava tota l’estona, però era burgesa de totes maneres. Només vam compartir
l’habitació un parell de mesos. Després tots dos vam demanar que ens canviessin. I el
més curiós és que el vaig mig trobar a faltar, quan ens vam canviar, perquè tenia un
sentit de l’humor boníssim i a vegades ens ho passàvem molt i molt bé. No
m’estranyaria que ell també em trobés a faltar. Al començament, només ho feia de
broma, quan deia que les meves coses eren burgeses, i m’era ben igual. Tenia una
certa gràcia, de fet. Després, al cap d’un temps, es veia que ja no ho feia de broma. El
cas és que és molt difícil compartir habitació amb algú si les teves maletes són molt
millors que les seves, si les teves són bones de debò i les seves no. Et pots pensar que
si és intel·ligent i tot plegat, l’altra persona, i té un bon sentit de l’humor, li serà ben
igual quines maletes són millors, però no. De debò que no els és igual. És una de les
raons per què compartia habitació amb un estúpid malparit com l’Stradlater. Com a
mínim, les seves maletes eren tan bones com les meves.
És igual, aquelles dues monges seien al meu costat, i vam fer una mica de
conversa. La que tenia ben bé al costat portava un d’aquells cistells de palla que les
monges i les nenes de l’Exèrcit de Salvació fan servir per recollir pasta per Nadal.
Les veus a les cantonades, sobretot a la Cinquena Avinguda, a davant dels grans
magatzems i etcètera. És igual, a la que tenia al cantó li va caure el cistell a terra i jo
em vaig ajupir a collir-lo. Li vaig preguntar si demanava diners per alguna caritat i
tota la pesca. Va dir que no. Va dir que no l’havia pogut fer cabre a la maleta i que per
això el duia a la mà. Tenia un somriure força agradable quan et mirava. Tenia un nas

Página 81
gros, i portava aquelles ulleres amb una espècie de muntura de ferro que no són gaire
maques, però tenia una cara molt i molt amable.
—Em pensava que estaven fent alguna col·lecta —li vaig dir—. Jo podria fer una
petita contribució. Podrien guardar els diners per quan en facin alguna, de col·lecta.
—Oh, és molt amable —va dir, i l’altra, la seva amiga, em va mirar. L’altra llegia
un llibret negre mentre es bevia el cafè. Semblava una Bíblia, però era massa prim.
Era un llibre tipus Bíblia, però. Totes dues només menjaven torradetes i cafè per
esmorzar. Això em va deprimir. Odio que quan estic menjant ous amb cansalada o
alguna cosa així, l’altra gent només mengi torradetes i cafè.
Em van deixar que els donés deu dòlars de contribució. M’anaven preguntant si
estava segur que podia permetre-m’ho i tot això. Vaig dir que tenia força diners, però
semblava que no s’ho creien. Però al final els van agafar. Totes dues em donaven tant
les gràcies que em feia vergonya. Vaig canviar la conversa per parlar de coses més
generals i els vaig preguntar on anaven. Van dir que eren mestres d’escola que
acabaven d’arribar de Chicago i que havien de fer classe en un convent al carrer 168
o al carrer 186 o en algun d’aquells carrers de la quinta forca. La que tenia al costat,
amb les ulleres de ferro, va dir que ensenyava anglès i la seva amiga, història
d’Amèrica. Després vaig començar a rumiar com un malparit què pensava la que seia
al meu costat, que ensenyava anglès, sent una monja i tota la pesca, quan llegia
segons quins llibres per a la classe d’anglès. No vull dir per força llibres amb molt de
sexe, però llibres amb amants i tot això. Agafeu l’Eustacia Vye, d’El retorn del nadiu,
de Thomas Hardy. No és que sigui gaire fort ni res, però així i tot et preguntes què
pensa una monja quan llegeix sobre la vella Eustacia. Però no vaig dir res, és clar.
Només vaig dir que l’anglès era la meva assignatura preferida.
—De debò? Oh, com me n’alegro! —va dir la de les ulleres, que ensenyava
anglès—. Què has llegit aquest any? M’agradaria molt de saber-ho. —Era molt
agradable.
—Doncs, la major part del temps hem fet els anglosaxons. Beowulf, i en Grendel,
i Lord Randal Mon fill, i totes aquestes coses. Però havíem de llegir altres llibres de
tant on tant per millorar la nota. Vaig llegir El retorn del nadiu de Thomas Hardy, i
Romeu i Julieta, i…
—Oh, Romeu i Julieta! Que bonic! No et va agradar? —No semblava pas una
monja.
—Sí, i tant. Molt i molt. Hi havia algunes coses que no em van agradar, però era
molt emotiu, tot plegat.
—Què és el que no et va agradar? Te’n recordes?
Si us he de dir la veritat, em feia una mica de vergonya, en certa manera, parlar
amb ella de Romeu i Julieta. Vull dir que aquesta obra és ben verda en algunes parts, i
ella era una monja i tot plegat, però ella m’ho va preguntar, o sigui que en vaig parlar
una estona.

Página 82
 —Doncs, Romeu i Julieta no m’entusiasmen —vaig dir—. Vull dir que ja
m’agraden, però… no ho sé. A vegades es posen una mica pesats. Vull dir que em va
saber molt més greu quan maten el vell Mercutio que quan moren en Romeu i la
Julieta. El cas és que en Romeu no m’agrada gaire després que a en Mercutio
l’apunyala aquell altre —el cosí de la Julieta—, com se diu?
—Tibald.
—Això mateix. Tibald —vaig dir, sempre em descuido de com es diu aquest tio
—. Va ser culpa d’en Romeu. Vull dir que era el qui més m’agradava de tota l’obra,
el vell Mercutio. No ho sé. Tants Montescos i Capulets ja estan bé, sobretot la Julieta,
però en Mercutio era… És difícil d’explicar. Era molt llest i entretingut i tot plegat. El
cas és que em torna boig si algú es mor —sobretot algú molt llest i divertit i tot plegat
— i és culpa d’algú altre. Romeu i Julieta, almenys la culpa era seva.
—A quin institut vas, rei? —em va preguntar. Segurament volia canviar de tema
amb tant de Romeu i Julieta.
Li vaig dir a Pencey i n’havia sentit parlar. Va dir que era molt bon institut. Però
ho vaig deixar passar. Després l’altra, la que ensenyava història d’Amèrica, va dir que
més valia que marxessin. Vaig agafar la seva nota, però no me la van deixar pagar. La
de les ulleres me la va fer tornar.
—Has estat més que generós —va dir—. Ets un noi molt dolç. —Era molt
amable, moltíssim. Em recordava una mica la mare de l’Ernest Morrow, la que
m’havia trobat al tren. Quan somreia, sobretot—. M’ha agradat molt i molt de parlar
amb tu —va dir.
Vaig dir que a mi també m’havia agradat molt. I era veritat. Em sembla que
encara m’hauria agradat encara més, però, si no hagués tingut por, tota l’estona que
vaig parlar amb elles, que tot d’una volguessin saber si jo era catòlic. Els catòlics
sempre miren de saber si ets catòlic. A mi em passa molt, ja ho sé, en part perquè el
meu cognom és irlandès, i la majoria de gent d’origen irlandès és catòlica. De fet, el
meu pare era catòlic. Però ho va deixar córrer, quan es va casar amb la meva mare.
Però els catòlics sempre miren de saber si ets catòlic encara que no sàpiguen el teu
cognom. Vaig conèixer un noi catòlic, en Louis Gorman, quan era a l’institut
Whooton. Va ser el primer noi que vaig conèixer allà. Ell i jo sèiem a les dues
primeres cadires, al cantó del coi d’infermeria, el dia que obria l’institut, esperant la
revisió, i vam començar a parlar de tenis. Li interessava força, el tenis, i a mi també.
Em va dir que anava als campionats de Forest Hills cada estiu, i jo li vaig dir que
també, i després vam parlar força estona d’alguns jugadors de primera. En sabia molt,
de tenis, per l’edat que tenia. De debò que sí. Després, al cap d’una estona, just al mig
del coi de conversa, em va preguntar:
—No has pas vist on és l’església catòlica del poble, per casualitat?
El cas era que es veia, per la manera de preguntar-m’ho, que volia saber si jo era
catòlic. De debò que sí. No és que tingués prejudicis ni res d’això, però ho volia
saber. Li agradava aquella conversa sobre tenis i tot plegat, però es veia que li hauria

Página 83
agradat més si jo hagués sigut catòlic i tot això. Aquestes coses m’emprenyen. No dic
que ens fes malbé la conversa ni res —no ho va pas fer—, però ja podeu comptar que
no li va anar gens bé. Per això em va agradar que aquelles dues monges no em
preguntessin si era catòlic. No hauria arruïnat la conversa si ho haguessin fet, però
segurament hauria sigut molt diferent. No vull dir que sigui culpa dels catòlics. No ho
vull pas dir. Seria igual, segurament, si jo fos catòlic. En certa manera, és com
aquelles maletes que us deia. Només dic que no és bo, per a una bona conversa.
Només dic això.
Quan les dues monges es van aixecar per marxar, vaig fer una cosa molt estúpida
i violenta. Fumava un cigarret, i quan em vaig aixecar per dir adéu els vaig tirar una
mica de fum a la cara per error. No ho volia pas fer, però ho vaig fer. Em vaig
disculpar com un boig, i elles van ser molt educades i amables, però va ser molt
violent de totes maneres.
Quan van marxar, em va començar a saber greu haver donat només deu dòlars per
la col·lecta. Però el cas era que tenia aquella cita amb la Sally Hayes per anar a una
matinal, i m’havia de quedar una mica de pasta per les entrades i així. Però em sabia
greu de totes maneres. Cony de diners. Sempre t’acaben amargant la vida.

Página 84
 16

Després d’esmorzar, només eren les dotze, i no m’havia de trobar amb la Sally fins a
les dues en punt, o sigui que vaig començar a fer una caminada. No em podia treure
aquelles dues monges del cap. Pensava en aquell cistell de palla atrotinat que feien
servir per recollir diners quan no feien classe. Provava d’imaginar-me la meva mare o
algú, la meva tia, o la mare boja de la Sally Hayes, dretes a fora d’uns grans
magatzems i recollint pasta per la gent pobra amb un cistell de palla atrotinat. Era
difícil d’imaginar. La meva mare no tant, però aquelles altres dues… La meva tia és
molt caritativa —fa molta feina per a la Creu Roja i tota la pesca—, però va molt ben
vestida, i quan fa alguna cosa per caritat sempre va molt ben vestida i duu els llavis
pintats i totes aquelles porqueries. No me la podia imaginar fent caritat si per fer-ho
hagués d’anar amb un vestit negre i els llavis sense pintar. I la mare de la Sally
Hayes. Déu meu. L’única manera que ella podria anar amb un cistell recollint pasta
seria si tothom li fes un petó al cul quan donessin alguna cosa. Si només deixessin la
pasta al cistell i marxessin sense dir-li res, ignorant-la i tot això, ho deixaria estar en
menys d’una hora. S’avorriria. Deixaria el seu cistell i després aniria a dinar en algun
lloc superelegant. Això és el que m’agradava d’aquelles monges. Es veia, per
exemple, que no anaven mai a dinar a cap lloc superelegant. Em va posar molt i molt
trist quan hi vaig pensar: mai no anaven a dinar a cap lloc superelegant. Sabia que no
era gaire important, però em va fer llàstima de totes maneres.
Vaig començar a caminar cap a Broadway, perquè sí, perquè feia anys que no hi
passava. A més, volia trobar una botiga de discos que fos oberta el diumenge. Hi
havia un disc que volia comprar per a la Phoebe, que es deia «Shirley Mongetes». Era
un disc difícil de trobar. Anava d’una nena petita que no volia sortir de casa perquè li
faltaven dues dents de davant i li feia vergonya. El vaig sentir a Pencey. Un noi que
vivia al pis de dalt el tenia, i l’hi vaig provar de comprar perquè sabia que deixaria la
vella Phoebe de pedra, però no el volia vendre. Era un disc de campionat, molt vell,
que una noia cantant de color, l’Estelle Fletcher, havia fet vint anys endarrere. Ho
canta molt estil dixieland i casa de putes, i no sona gens sentimental. Si ho cantés una
noia blanca, ho faria sonar més cursi que l’hòstia, però l’Estelle Fletcher sabia què
cony feia, i és un dels millors discos que he sentit mai. Tenia la idea de comprar-lo en
alguna botiga que obrís el diumenge i portar-lo després al parc. Era diumenge i la
Phoebe va a patinar al parc força sovint, els diumenges. Sabia on anava gairebé
sempre.
No feia tant de fred com el dia abans, però el sol encara no havia sortit, i no et
venien ganes de caminar. Però hi havia una cosa agradable. Una família que es veia
que acabaven de sortir d’alguna església era davant meu: un pare, una mare i un nen
de cap a sis anys. Semblaven més aviat pobres. El pare portava un d’aquells barrets
gris perla que els tios pobres porten molt sovint quan volen anar mudats. Ell i la seva

Página 85
dona anaven caminant, parlant, sense fixar-se en el seu nano. El nano era fantàstic.
Anava pel carrer, en comptes de per la vorera, però ben arran. Feia com si caminés
per una línia ben recta, com fa la canalla, i tota l’estona cantava i cantussejava. M’hi
vaig acostar per sentir què cantava. Cantava aquella cançó: «Si un cos agafa un cos
quan ve pel camp de sègol». Tenia una bona veueta, també. Es veia que només
cantava perquè sí. Els cotxes corrien pel cantó, se sentien frenades pertot arreu, els
seus pares no li feien cas, i ell anava caminant pel cantó de la vorera cantant: «Si un
cos agafa un cos quan ve pel camp de sègol». Em va fer sentir millor. Va fer que ja no
estigués tan deprimit.
Broadway estava ple com un ou i tot ben embolicat. Era diumenge, i tot just cap a
les dotze, però estava com un ou de totes maneres. Tothom anava al cine: el
Paramount o l’Astor o l’Strand o el Capitol o algun d’aquests llocs. Tothom anava
mudat, perquè era diumenge, i això ho feia encara pitjor. Però el pitjor de tot és que
es veia que volien anar al cine. No me’ls podia ni mirar. Entenc que algú vagi al cine
perquè no té res més a fer, però quan algú de debò vol anar-hi, i fins i tot camina de
pressa per poder arribar-hi abans, em deprimeix un colló. Sobretot si veig milions de
persones dretes en una d’aquelles cues terribles i llarguíssimes, tot al voltant del bloc,
esperant seure en una butaca amb aquella paciència de sant. Hosti, tu, no vaig poder
fotre el camp de Broadway prou de pressa. Vaig tenir sort. La primera botiga on vaig
anar tenia el disc que jo buscava. Me’n van cobrar cinc dòlars, perquè era tan difícil
de trobar, però m’era igual. Hosti, em va posar tan content tot d’una. Em moria de
ganes d’arribar al parc a veure si hi havia la Phoebe, per donar-l’hi.
Quan vaig sortir de la botiga de discos, vaig passar per davant d’una cafeteria i
vaig entrar-hi. Vaig pensar que faria una trucada a la Jane per veure si ja era a casa de
vacances. O sigui que vaig anar a una cabina i li vaig trucar. El problema va ser que
va contestar la seva mare, o sigui que vaig haver de penjar. No tenia ganes
d’embolicar-me xerrant i tot això amb ella. Sigui com sigui, no m’entusiasma parlar
per telèfon amb les mares de les noies. Com a mínim, però, li hauria d’haver
preguntat si la Jane ja era a casa. No m’hauria pas mort. Però no en tenia ganes. T’ha
de venir molt bé, fer una cosa així.
Encara havia de comprar aquell cony d’entrades pel teatre, o sigui que vaig
comprar un diari per mirar quines obres feien. Com que era diumenge, només en
feien tres. O sigui que el que vaig fer va ser anar i comprar dues entrades de platea
per Conec el meu amor. Era una representació benèfica o alguna cosa per l’estil. No
tenia gaires ganes de veure-la, però sabia que a la vella Sally, la reina dels hipòcrites,
li cauria la bava pertot arreu quan li digués que tenia les entrades, perquè hi sortien
els Lunt. Li agradaven les obres que se suposa que són molt sofisticades i seques i
etcètera, amb els Lunt i etcètera. A mi no. No m’agrada gaire el teatre, si voleu que us
digui la veritat. No és tan dolent com les pel·lícules, però no és pas res que em faci
córrer. Primer de tot, odio els actors. No actuen mai com la gent. Ells sí que es pensen
que ho fan. Alguns dels bons ho fan, una mica, però no pas d’una manera que sigui

Página 86
divertida de mirar. I si un actor és bo de debò, sempre es veu que sap que és bo, i això
ho fa malbé. Agafeu Sir Laurence Olivier, per exemple. El vaig veure a Hamlet. En
D. B. ens hi va portar, a la Phoebe i a mi, l’any passat. Primer ens va convidar a dinar,
i després ens hi va portar. Ell ja l’havia vist, i per la manera que en va parlar al dinar,
jo em moria de ganes de veure-la, també. Però no em va agradar gaire. No veig pas
què té de tan meravellós Sir Laurence Olivier, res més. Té una veu fantàstica, i és un
tio superatractiu, i és molt bo de veure quan camina o es bat en duel o alguna cosa
així, però no era gens com havia dit en D. B. que era en Hamlet. Semblava massa un
cony de general, en comptes d’un tio trist i cardat. El millor tros de tota la pel·lícula
és quan el germà de l’Ofèlia —el que té el duel amb en Hamlet al final de tot— se’n
va i el seu pare li dóna molts de consells. Mentre el pare li dóna molts consells,
l’Ofèlia va fent comèdia amb el seu germà, agafant-li la daga de la funda, fent-lo
empipar i tot això mentre ell mira de fer una cara com si li interessés molt tot el que
deixa anar el seu pare. Això va estar bé. Em va agradar molt, aquest tros. Però no en
veus gaires, de coses així. L’única cosa que li va agradar a la Phoebe va ser quan en
Hamlet va acariciar el cap d’aquell gos. Li va semblar que era divertit i estava bé. I
ho estava. El que hauria de fer és llegir aquesta obra. El meu problema és que sempre
he de llegir aquestes coses jo mateix. Si un actor ho interpreta, quasi no escolto. Tota
l’estona estic pendent de si farà alguna cosa hipòcrita.
Després de comprar les entrades per l’obra dels Lunt, vaig agafar un taxi fins al
parc. Hauria d’haver agafat el metro o alguna cosa per l’estil, perquè m’estava
quedant una mica curt de pasta, però volia sortir d’aquell coi de Broadway tan de
pressa com pogués.
Era fastigós, el parc. No feia gaire fred, però el sol encara no havia sortit, i
semblava que només hi hagués caca de gos i escopinyades i puntes de cigar dels
vells, i els bancs feien cara d’estar humits si t’hi asseies. Era depriment, i de tant en
tant, sense cap motiu, tenies la pell de gallina mentre caminaves. No ho semblava pas
que aviat havia de ser Nadal. No semblava pas que aviat hagués de ser res. Però vaig
anar caminant cap a l’arbreda de totes maneres, perquè és allà on va sempre la
Phoebe quan és al parc. Li agrada patinar a prop del quiosc de música. Té gràcia. És
el mateix lloc on a mi m’agradava patinar quan era petit.
Quan hi vaig arribar, però, no la vaig veure enlloc. Hi havia uns quants nanos per
allà, patinant i etcètera, i dos nois jugaven a passar-se-la amb una pilota de beisbol,
però res de la Phoebe. Vaig veure una nena de la seva edat, però, asseguda tota sola
en un banc, collant-se els patins. Vaig pensar que potser coneixia la Phoebe i podria
dir-me on era o alguna cosa per l’estil, o sigui que vaig anar cap allà, vaig seure al seu
cantó i li vaig preguntar:
—Coneixes la Phoebe Caulfield, per casualitat?
—Qui? —va dir. Només portava uns texans i cap a vint jerseis. Es veia que els hi
feia la seva mare, perquè eren ben plens de nusos.
—Phoebe Caulfield. Viu al carrer Setanta-u. Fa quart, a…

Página 87
 —Tu coneixes la Phoebe?
—Sí, sóc el seu germà. Saps on és?
—És a la classe de la senyoreta Callon, no? —va dir la nena.
—No ho sé. Sí, em sembla que sí.
—Doncs segurament és al museu. Nosaltres hi vam anar dissabte passat —va dir
la nena.
—Quin museu? —li vaig preguntar. Va arronsar les espatlles, més o menys.
—El museu.
—Ja ho sé, però el que té pintures o el que té indis?
—El que té indis.
—Moltes gràcies —vaig dir. Em vaig aixecar i vaig començar a caminar, però em
vaig recordar tot d’una que era diumenge.
—Avui és diumenge —vaig dir a la nena.
Em va mirar.
—Oh. Doncs així no hi és.
Li costava moltíssim collar-se el patí. No portava guants ni res, i tenia les mans
ben vermelles i fredes. Vaig ajudar-la. Hosti, feia anys que no tenia una clau de patins
als dits. No se’m va fer estranya, però. Podríeu posar-me una clau de patins a la mà
d’aquí a cinquanta anys, tot ben fosc fosc, i encara sabria distingir-la. Em va donar
les gràcies i tot això quan l’hi vaig haver collat. Era una nena molt amable, molt
educada. Déu meu, m’encanta quan un nano és amable i educat quan li colles el patí o
alguna cosa així. La majoria de nanos ho són. De debò que sí. Li vaig preguntar si
tenia ganes d’anar a fer una xocolata calenta o alguna cosa amb mi, però va dir que
no, gràcies. Va dir que s’havia de trobar amb una amiga. Les nenes sempre s’han de
trobar amb una amiga. Això em fa pixar de riure.
Encara que era diumenge i la Phoebe no hi seria amb la seva classe ni res, i
encara que tot estava tan humit i fastigós, vaig travessar tot el parc fins al Museu
d’Història Natural. Sabia que era el museu que volia dir la nena de la clau dels patins.
Em coneixia tot això dels museus com si fos un llibre. La Phoebe anava a la mateixa
escola on jo havia anat de petit, i sempre hi voltàvem. Teníem una mestra, la
senyoreta Aigletinger, que ens portava al museu gairebé cada coi de dissabte. A
vegades ens miràvem els animals i a vegades ens miràvem totes les coses que havien
fet els indis a l’antiguitat. Ceràmica i cistells de palla i coses d’aquestes. Quan hi
penso em poso molt content. Ara i tot. Recordo que quan ja havíem vist totes les
coses índies, normalment anàvem a veure alguna pel·lícula en un auditori molt gran.
Colom. Sempre feien Colom descobrint Amèrica, suant tinta perquè en Ferran i la
Isabel li deixin pasta per comprar barcos, i després els mariners amotinant-se-li i tot
això. A ningú no li importava un rave en Colom, però sempre portaves molts de
caramels i xiclets i coses així i a dins de l’auditori feia tan bona olor! Sempre feia
olor com si a fora plogués, encara que no ho fes, i tu estaves a l’únic lloc sec,
agradable i còmode del món. M’encantava aquell coi de museu. Recordo que havies

Página 88
de passar per la Sala índia per anar a l’auditori. Era una habitació llarga, llarga, i se
suposava que només podies parlar en veu baixa. La mestra anava primera; després, la
classe. Anàveu dues fileres de nanos, i et tocava un company. La majoria de les
vegades, el meu company era una nena que es deia Gertrude Levine. Sempre et volia
agafar la mà, i sempre tenia la mà enganxosa o suada o alguna cosa per l’estil. El
terra era de pedra, i si tenies boletes a la mà i les deixaves anar, saltaven un ou per tot
el terra i feien un gran escàndol, i la mestra feia parar la classe i anava cap endarrere
per veure què cony passava. Mai no s’emprenyava, però, la senyoreta Aigletinger.
Després passaves pel costat d’una canoa índia de guerra, llarga, llarga, tan llarga com
tres cois de Cadillacs seguits, amb cap a vint indis a dins, alguns remant, alguns
només fent cara de durs, i tots amb pintura de guerra per tota la cara. Hi havia un tio
que feia molta por al final de la canoa, amb una màscara. Era el doctor bruixot. Em
posava la pell de gallina, però m’agradava de totes maneres. Una altra cosa, si
tocaves un dels rems o alguna cosa d’aquestes quan passaves, un dels guardes et deia:
«No toqueu res, nens», però sempre ho deia amb una veu amable, no pas com un coi
de policia ni res. Després passaves pel costat d’una gran vitrina de vidre, amb indis a
dins fregant pals per fer foc, i una squaw teixint una manta. L’squaw que teixia la
manta estava com inclinada, i li podies veure el pit i tot això. Tots hi fotíem un bon
cop d’ull, les noies i tot, perquè només eren nenes i tenien tant de pit com nosaltres.
Després, just abans d’entrar dins l’auditori, just al costat de les portes, hi havia aquell
esquimal. Seia a la vora d’un forat en un llac gelat, i pescava pel forat. Tenia un parell
de peixos vora el forat, que ja havia pescat. Hosti, aquell museu estava ple de vitrines
de vidre. Encara n’hi havia més a dalt, amb cérvols a dins, bevent en una bassa, i
ocells volant cap al sud per passar l’hivern. Els ocells de més a prop eren dissecats i
penjats amb fils, i els del fons només eren pintats a la paret, però tots semblava que
volaven de debò cap al sud, i si ajupies el cap i te’ls miraves de cap per avall, encara
semblava que tinguessin més pressa per anar cap al sud. El millor d’aquell museu,
però, era que tot estava sempre al mateix lloc. Ningú no es movia. Hi podies anar cent
mil vegades i aquell esquimal encara acabava de pescar aquells dos peixos, els ocells
encara volaven cap al sud, els cérvols encara bevien en aquella bassa, amb les seves
banyes precioses i les seves cames primes i precioses, i aquella squaw amb el pit nu
encara teixia la mateixa manta. Ningú no canviava. L’única cosa diferent eres tu. No
eres pas gaire més vell ni res. No era això, ben bé. Eres diferent, i prou. Aquest cop
portaves un abric. O el nano que tenies de company de fila l’última vegada havia
agafat escarlatina i ara tenies un company nou. O feia la classe una substituta, en
comptes de la senyoreta Aigletinger. O havies sentit que el teu pare i la teva mare es
barallaven al lavabo. O potser només havies vist pel carrer una d’aquelles basses amb
arcs de Sant Martí de benzina. Vull dir que eres diferent d’alguna manera. No puc
explicar què vull dir. I, encara que pogués, no sé si en tindria ganes.
Vaig treure la meva gorra de caçador de la butxaca mentre anava caminant, i me
la vaig posar. Sabia que no em trobaria pas ningú que em conegués, i tot era molt

Página 89
humit. Anava caminant i caminant, i pensava en la Phoebe anant el dissabte en aquell
museu com feia jo. Pensava que veuria les mateixes coses que jo veia, i que ella seria
diferent cada cop que les veiés. No em va pas deprimir exactament, pensar-hi, però
tampoc no em va pas fer venir ganes de cantar i ballar. Algunes coses haurien de ser
sempre com són. Hauries de poder-les ficar en una d’aquelles vitrines de vidre i
deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres. És
igual, anava pensant tot això mentre caminava.
Vaig passar pel cantó d’un pati i em vaig aturar a mirar un parell de nanos molt
petits en una gronxadora. Un estava una mica gras, i vaig posar la mà al costat del
nano prim, per compensar una mica el pes, però es veia que no m’hi volien, allà, o
sigui que els vaig deixar estar.
Després va passar una cosa curiosa. Quan vaig arribar al museu, tot d’una no
hauria entrat ni per un milió de dòlars. No em deia res, i havia travessat tot el coi de
parc sencer, i n’havia tingut ganes i tot plegat. Si hi hagués hagut la Phoebe,
segurament hi hauria entrat, però no hi era. O sigui que l’única cosa que vaig fer,
davant del museu, va ser agafar un taxi per anar fins al Biltmore. No tenia gaires
ganes d’anar-hi. Però havia quedat amb la Sally, punyeta.

Página 90
 17

Hi vaig arribar molt aviat, o sigui que vaig seure en un d’aquells sofàs de pell al
costat del rellotge del vestíbul i em vaig mirar les noies. Molts instituts ja havien
començat les vacances, i hi havia cap a un milió de noies assegudes o dretes per allà,
esperant que compareguessin les seves parelles. Noies amb les cames plegades, noies
amb les cames sense plegar, noies amb cames d’infart, noies amb cames fastigoses,
noies que feien cara de ser fabuloses, noies que feien cara de ser males putes si les
arribaves a conèixer. Era un paisatge molt interessant, si és que m’enteneu. En certa
manera, també era una mica depriment, perquè et preguntaves quin coi de cosa els
esperava a la vida. Quan acabessin de l’institut i la universitat, vull dir. T’imaginaves
que la majoria segurament es casarien amb tios cretins. Tios que sempre parlen de
quants litres gasta cada cent milles el seu cony de cotxe. Tios que agafen
emprenyades de collons, com criatures, si els guanyes al golf, o fins i tot en algun joc
estúpid com el ping-pong. Tios que són molt malparits. Tios que mai no llegeixen
llibres. Tios que són molt pesats… Però he d’anar amb compte, amb això. Vull dir
amb dir que segons quins tios són pesats. No entenc els tios pesats. De debò que no.
Quan era a Elkton Hills, vaig compartir habitació amb un tio, en Harris Macklin, un
parell de mesos. Era molt intel·ligent i d’això, però era un dels pesats més grans que
he conegut mai. Tenia una d’aquelles veus tan aspres, i pràcticament mai no parava
de parlar. Mai no parava de parlar, i el que era horrible era que mai no deia res que
d’entrada volguessis sentir. Però podia fer una cosa. El fill de puta podia xiular millor
que ningú que jo hagi conegut mai. S’estava fent el llit, o penjant coses al seu armari
—sempre s’estava penjant coses a l’armari, em feia tornar boig—, i mentrestant, si no
parlava amb aquella veu tan aspra, xiulava. Fins i tot podia xiular coses clàssiques,
però quasi sempre xiulava només jazz. Podia agafar alguna cosa ben jazzy, com el
«Blues del teulat de llauna», i xiular-ho tan fàcil i bé —mentre anava penjant coses a
l’armari— que et podia deixar de pedra. Naturalment, no li vaig dir mai que xiulava
tan bé. Vull dir que no vas a algú i li dius: «Xiules molt bé». Però vaig compartir
habitació amb ell un parell de mesos, encara que m’avorria fins a parar mig boig,
només perquè xiulava tan bé, millor que ningú que jo hagi sentit mai. O sigui que no
ho sé, els pesats. Potser no t’hauria de saber tant de greu si veus que una noia
fabulosa s’hi casa. La majoria no fan mal a ningú, i potser d’amagat tots xiulen
fantàsticament, o alguna cosa així. Qui cony ho sap? No pas jo.
Al final, la Sally va començar a pujar les escales, i jo vaig començar-les a baixar.
Estava guapíssima. De debò que sí. Portava un abric negre i una espècie de gorra
negra. No portava gairebé mai barret, però aquella gorra li quedava bé. El que és
curiós és que em van venir ganes de casar-m’hi de seguida que la vaig veure. Estic
boig. Ni tan sols no m’agradava gaire, i tot d’una em semblava que n’estava enamorat
i que m’hi volia casar. Juro davant de Déu que sóc boig. Ho reconec.

Página 91
 —Holden! —va dir—. Quina meravella poder-te veure! Feia anys! —Tenia una
d’aquelles veus tan cridaneres que et fan passar vergonya quan te la trobes en algun
lloc. Se’n sortia perquè era tan i tan maca, però sempre em tocava els dallonses.
—És fabulós veure’t —vaig dir. I era veritat—. Com estàs, eh?
—Absolutament de meravella. Arribo tard?
Li vaig dir que no, però de fet havia arribat uns deu minuts tard. M’era ben igual,
però. Totes aquelles ximpleries dels acudits del Saturday Evening Post i etcètera, de
tios ben emprenyats en una cantonada perquè la seva parella arriba tard, són
bestieses. Si una noia està preciosa quan arriba, a qui coi li importa si arriba tard? A
ningú.
—Més val que ens afanyem —vaig dir—. L’obra comença a tres quarts menys
cinc de tres. —Vam començar a baixar les escales cap on eren els taxis.
—Què anem a veure? —va dir.
—No ho sé. Els Lunt. Són les úniques entrades que he trobat.
—Els Lunt! Oh, quina meravella!
Ja us havia dit que es tornaria boja quan li digués que eren els Lunt.
Vam fer una mica de comèdia al taxi, quan anàvem cap al teatre. Al principi ella
no volia, perquè portava els llavis pintats i tot això, però jo estava més seductor que
l’hòstia i no li va quedar cap més remei. Dues vegades, quan el cony de taxi va parar
en sec pel trànsit, de poc va anar que no caic del seient. Aquest cony de conductors
mai no miren on cony van, de debò que no. Després, perquè veieu si n’arribo a estar,
de boig, quan ens deixàvem anar d’una abraçada ben forta, li vaig dir que l’estimava i
coses així. Era mentida, és clar, però el cas és que anava de debò quan ho vaig dir.
Estic boig. Juro davant de Déu que ho estic.
—Oh, Holden, jo també t’estimo. —Va dir. Després, sense parar-se a respirar, va
dir—: Promet-me que et deixaràs créixer els cabells. Portar-los tan curts t’està tornant
cursi. I tens un cabell tan maco. —Sí, maco, i un colló.
L’obra no era tan dolenta com algunes que he vist. Però era bastant fastigosa.
Anava de cinc-cents mil anys de la vida d’una parella. Comença quan eren joves i tot
plegat, i els pares de la noia no volen que es casi amb el noi, però s’hi casa de totes
maneres. Després es van fent més i més vells. El marit se’n va a la guerra, i la dona té
un germà que és un borratxo. No m’interessava gaire. Vull dir que m’era ben igual
quan algú de la família es moria o alguna cosa així.
Només eren una pila d’actors. El marit i la dona eren una parella força simpàtica
—molt graciosos i etcètera—, però no m’interessaven gaire. Per començar, bevien te
o algun cony de cosa semblant durant tota l’obra. Cada cop que els veies, algun
majordom els fotia el te a davant, o la dona en servia per algú. I tothom entrava i
sortia tota l’estona. Et marejaves mirant com la gent s’asseia i s’aixecava. L’Alfred
Lunt i la Lynn Fontanne eren la parella vella, i eren molt bons, però no em van
agradar gaire. Però eren diferents, això sí. No feien com la gent i no feien com els
actors. És difícil d’explicar. Feien més aviat com si sabessin que eren celebritats i tot

Página 92
això. Vull dir que eren bons, però eren massa bons. Quan un acabava de fer un
discurs, l’altre deia alguna cosa ben de pressa, just després. Se suposava que havia de
ser com gent de debò parlant i tallant-se els uns als altres i tot això. El problema era
que era massa com si fos gent parlant i tallant-se els uns als altres. Actuaven una mica
com l’Ernie, al Village, quan toca el piano. Si fas una cosa massa bé, després, al cap
d’un temps, si no vigiles, comences a presumir. I després ja no ets tan bo. Però és
igual, eren els únics de l’obra —els Lunt, vull dir— que semblava que tenien una
mica de cap. Ho he de reconèixer.
Al final del primer acte vam sortir amb tots els altres capollets a fer un cigarret.
Quina gran cosa. Mai no hauríeu vist tants hipòcrites en la vostra vida, tothom fumant
per les orelles i parlant de l’obra perquè tothom els sentís i sabés que eren molt
llestos. Hi havia un cretí actor de cine a prop nostre, fent un cigarret. No sé com se
diu, però a les pel·lícules de guerra sempre fa d’un tio que es torna gallina just abans
d’haver de sortir de les trinxeres. Anava amb una rossa impressionant, i tots dos
miraven de fer cara d’avorriment i tota la pesca, com si no sabessin que la gent se’ls
mirava. Més modest que l’hòstia. Em va fer molta gràcia, això. La Sally no parlava
gaire —només per deixar els Lunt pels núvols— perquè estava ocupada estirant el
coll i mirant de ser encantadora. Després, tot d’una, va veure algun capollet que
coneixia a l’altra banda de vestíbul. Un tio amb un d’aquells trajos de franel·la gris,
molt foscos, i una d’aquelles armilles de quadres. Ivy League de cap a peus. Gran
cosa. S’estava al costat de la paret, fumant com un boig i amb cara d’avorrir-se com
una ostra. La Sally anava dient:
—Conec aquell noi d’alguna cosa. —Sempre coneixia algú, la portessis on la
portessis, o almenys s’ho pensava. Ho va anar repetint fins que em vaig avorrir del tot
i li vaig dir:
—Per què no hi vas i li fas un bon petó a la boca, si el coneixes? Li agradarà.
Es va emprenyar quan li vaig dir això. Al final, però, el capollet la va veure i va
venir a dir-li hola. Hauríeu d’haver vist com es van dir hola. Semblava que no
s’haguessin vist des de feia vint anys. Semblava que s’haguessin banyat a la mateixa
banyera o alguna cosa així quan eren petits. Companys de l’ànima. Feia venir
nàusees. El més divertit, però, era que segurament només s’havien vist una vegada,
en alguna festa hipòcrita. Al final, quan van acabar de bavejar, la Sally ens va
presentar. Es deia George no sé què —ni me’n recordo— i anava a Andover. Gran,
gran cosa. L’hauríeu d’haver vist quan la Sally li va preguntar si li agradava l’obra.
Era d’aquells hipòcrites que necessiten espai per contestar una pregunta. Va recular, i
va trepitjar el peu de la senyora que tenia a darrere. Segurament li va trencar tots els
dits del peu. Va dir que l’obra no era pas cap obra mestra, però que els Lunt, és clar,
eren absolutament genials. Genials. Per l’amor de Déu. Genials. Això em va deixar
de pedra. Després ell i la Sally van començar a parlar d’una pila de gent que
coneixien tots dos. Va ser la conversa més hipòcrita que hàgiu sentit en la vostra vida.
Tots dos pensaven en algun lloc tan de pressa com podien, i després pensaven en algú

Página 93
que visqués allà i l’esmentaven. Jo ja estava a punt de vomitar quan va ser hora de
tornar a seure. De debò que estava a punt. I després, quan va acabar l’acte següent,
van continuar amb aquell cony de conversa superavorrida. Anaven pensant en més
llocs i més noms de gent que vivia allà. El pitjor de tot era que el capollet tenia una
d’aquelles veus Ivy League, tan hipòcrites, una d’aquelles veus tan cansades i esnobs.
Sonava igual que una noia. No s’hi va pas mirar, a l’hora de fotre el nas a la meva
parella, el malparit. Fins i tot vaig pensar que es fotria a dins del cony de taxi amb
nosaltres quan va acabar l’obra, perquè va caminar dos blocs amb nosaltres, però
s’havia de trobar amb un grupet d’hipòcrites per fer uns còctels, va dir. Els podia
veure tots asseguts en algun bar, amb el seu cony d’armilles de quadres, criticant
obres i llibres i dones amb aquelles veus cansades, esnobs. Em deixen clavat, aquests
tios.
Quan vam entrar al taxi, mig odiava la Sally per haver escoltat aquell malparit
d’Andover cap a deu hores. Estava ben decidit a portar-la a casa i tot això —de debò
que sí—, però ella va dir:
—Tinc una idea meravellosa! —Sempre tenia una idea meravellosa—. Escolta —
va dir—. A quina hora has de ser a casa per sopar? Vull dir, tens molta pressa o
alguna cosa? Has de ser a casa a alguna hora?
—Jo? No. Cap hora —vaig dir. Mai no havia dit una veritat tan gran, renoi—. Per
què?
—Anem a patinar a Radio City!
Aquesta era la mena d’idees que sempre tenia.
—Patinar a Radio City? Vols dir ara mateix?
—Només una horeta. No ho vols? Si no ho vols…
—No he dit que no ho volgués —vaig dir—. I tant. Si tu ho vols.
—De debò? No ho diguis per dir, si no ho vols. Vull dir que tant me fa una cosa
com l’altra.
Sí, segur que tant li feia.
—Podem llogar unes d’aquelles faldilletes de patinar tan bufones —va dir la
Sally—. La Jeannette Cultz ho va fer la setmana passada.
Per això tenia tantes ganes d’anar-hi. Es volia veure amb una d’aquelles
faldilletes que tot just arriben al cul i tot això.
O sigui que hi vam anar, i després que ens donessin els patins, van donar a la
Sally un remenaculs de vestit perquè se’l posés. Li quedava bé de debò, però. Ho he
de reconèixer. I no us penseu que no ho sabia, ella. Sempre m’anava al davant, perquè
veiés si n’era, de maco, el seu culet. I ho era molt, això sí. Ho he de reconèixer.
Però el més graciós és que érem els pitjors patinadors de tot el cony de pista. Vull
dir els pitjors. I hi havia alguns pallassos, també. Els turmells de la Sally es van anar
vinclant fins que quasi van tocar el gel. No només semblaven la cosa més estúpida,
sinó que també havien de fer un colló de mal. Els meus me’n feien. Els meus
m’estaven matant. Devíem fer un efecte que Déu n’hi do. I el que era pitjor encara és

Página 94
que hi havia com a mínim cap a dos-cents badocs que no tenien res més a fer que
voltar per allà i veure com tothom es fotia d’oros.
—Vols que agafem una taula a dins per beure alguna cosa? —li vaig dir al final.
—És la idea més meravellosa que has tingut en tot el dia —va dir. S’estava
matant. Era brutal. Em feia molta llàstima, de debò.
Ens vam treure el coi de patins i vam entrar en aquest bar on pots beure i mirar els
patinadors només amb mitjons. De seguida que vam seure, la Sally es va treure els
guants, i li vaig donar un cigarret. No feia pas cara d’estar gaire contenta. Va venir el
cambrer, i vaig demanar una cocacola per ella —no bevia— i un scotch amb soda per
mi, però el molt fill de puta no me’l volia portar, o sigui que també vaig demanar
cocacola. Després vaig començar a encendre mistos. Ho faig molt quan estic d’una
certa manera. Els deixo cremar fins que ja no puc aguantar-los i després els llenço al
cendrer. És un hàbit nerviós.
Després, tot d’una, sense saber d’on baixava, la Sally va dir:
—Mira. Ho he de saber. Vindràs o no vindràs a ajudar-me a adornar l’arbre la
vigília de Nadal? Ho he de saber. —Encara estava empipada per culpa dels seus
turmells quan patinava.
—Et vaig dir que sí a la carta. M’ho has preguntat vint vegades. I tant, que sí.
—Vull dir que ho he de saber —va dir. Va començar a mirar pertot arreu d’aquell
cony de sala.
Tot d’una vaig deixar d’encendre mistos i m’hi vaig acostar més per damunt de la
taula. Tenia unes quantes coses al cap.
—Ei, Sally —vaig dir.
—Què? —va dir ella. Es mirava una noia a l’altre cantó de pista.
—N’has quedat mai farta? —vaig dir—. Vull dir, no t’ha espantat mai pensar que
tot anirà malament si no és que hi fas alguna cosa? Vull dir, t’agrada l’institut, i totes
aquestes coses?
—És un plom com una casa.
—Vull dir, l’odies? Ja sé que és un plom com una casa, però l’odies? Això vull
dir.
—Doncs, no és que l’odiï, exactament. Sempre has de…
—Doncs jo l’odio. Hosti, com l’odio —vaig dir—. Però no és només això. És tot.
Odio viure a Nova York i tota la pesca. Els taxis, i els autobusos de l’avinguda
Madison, amb els conductors que sempre et criden que surtis per la porta de darrere, i
que et presentin tios hipòcrites que diuen que els Lunt són genials, i pujar i baixar
amb ascensor quan l’única cosa que vols fer és sortir, i els tios que sempre t’arreglen
els pantalons a Brooks, i la gent que sempre…
—No cridis, sisplau —va dir la Sally. Això tenia gràcia, perquè jo no cridava.
—Agafa els cotxes —vaig dir. Ho vaig dir amb una veu molt tranquil·la—. Agafa
la majoria de la gent, i resulta que està boja pels cotxes. Es trenquen el cap si els el
ratllen una mica, i sempre parlen de quant gasten cada cent milles, i si es compren un

Página 95
cotxe ben nou ja comencen a pensar a canviar-lo per un altre encara més nou. A mi
no m’agraden ni els cotxes vells. Vull dir que no m’interessen gens. Abans tindria un
cony de cavall. Un cavall és gairebé humà, per l’amor de Déu. Amb un cavall com a
mínim pots…
—No sé ni de què m’estàs parlant —va dir la Sally—. Te’n vas d’una…
—Saps una cosa? —vaig dir—. Tu ets segurament l’única raó per què jo sigui a
Nova York ara mateix, o a qualsevol lloc. Si tu no fossis aquí, jo segurament seria en
algun lloc a la quinta forca. Als boscos o en algun coi de lloc així. Tu ets l’única raó
per què jo sigui aquí, pràcticament.
—Ets molt dolç —va dir. Però es veia que volia que canviés el coi de tema.
—Hauries d’anar en un institut per nois, alguna vegada. Prova-ho alguna vegada
—vaig dir—. Tot està ple d’hipòcrites, i l’única cosa que fas és estudiar, per poder
arribar a ser prou llest per poder comprar-te un cony de Cadillac algun dia, i has
d’anar fent veure que et sap un colló de greu si l’equip de rugbi perd, i l’única cosa
que fas és parlar de noies i alcohol i sexe tot el dia, i tothom es fa costat en aquest
cony de grupets de merda. Els tios de l’equip de bàsquet es fan costat, els catòlics es
fan costat, el cony d’intel·lectuals es fan costat, els tios que juguen a bridge es fan
costat. Fins i tot els tios que són del cony de Club del Llibre-del-Mes es fan costat. Si
mires de tenir una xerrada intel·ligent…
—Ara, escolta —va dir la Sally—. Molts nois treuen més profit de l’institut que
no pas això.
—I tant! I tant que sí, alguns! Però això és tot el que jo en trec. Ho veus? Això
vull dir. Això és exactament el que vull dir, cony —vaig dir—. No trec gairebé cap
profit de res. Estic malament. Estic molt malament.
—I tant que ho estàs.
Després, tot d’una, em va venir aquesta idea:
—Mira —vaig dir—. Aquesta és la meva idea. T’agradaria fotre el camp d’aquí?
Aquesta és la meva idea. Conec un tio a Greenwich Village que ens pot deixar el
cotxe un parell de setmanes. Anava al mateix institut que jo, i encara em deu deu
dòlars. El que podem fer és anar fins a Massachusetts i Vermont demà al matí, i voltar
per allà, eh? És més maco que l’hòstia, allà dalt. De debò que sí. —M’estava posant a
cent, més i més com més hi pensava, i vaig estirar-me per agafar el coi de mà de la
Sally. Quin coi d’imbècil que era—. No és broma —vaig dir—. Tinc uns cent
vuitanta dòlars al banc. Els puc treure quan obrin al matí, i després podem anar a
buscar el cotxe d’aquest tio. No és pas broma. Ens estarem en un d’aquells
campaments amb cabanes i coses d’aquestes fins que se’ns acabi la pasta. Després,
quan se’ns acabi la pasta, jo podria trobar feina en algun lloc i podríem viure en algun
lloc amb un rierol i tot això, i, més tard, ens podríem casar o alguna cosa per l’estil.
Jo tallaria tota la nostra llenya per l’hivern i coses així. T’ho juro davant de Déu, ens
ho passaríem de primera! Què hi dius? Vinga! Què hi dius? Ho faràs amb mi?
Sisplau!

Página 96
 —No pots fer una cosa així i prou —va dir la Sally. Semblava molt emprenyada.
—Per què no? Per què cony no ho puc fer?
—No em cridis, sisplau —va dir. I això era una bestiesa, perquè jo ni tan sols
cridava.
—Per què dimonis no puc? Per què?
—Perquè no, i prou. En primer lloc, tots dos som gairebé criatures. I t’has parat
mai a pensar què faries si no trobessis feina quan se’ns acabessin els diners? Ens
moriríem de gana. Tot plegat és tan fantasiós que no és ni…
—No és fantasiós. Trobaria feina. No t’hi matis, per això. No t’hi has pas de
matar, per això. Què passa? No vols venir amb mi? Digue-ho, si no vols.
—No és això. No és pas això, de cap manera —va dir la Sally. Començava a
odiar-la, segons com—. Tindrem una pila d’anys per fer aquestes coses, totes
aquestes coses. Vull dir després que hagis anat a la universitat i tot, i si ens casem i
tot plegat. Hi haurà una pila de llocs meravellosos per anar. Només has…
—No, no n’hi haurà. No hi haurà cap pila de llocs per anar. Serà completament
diferent —vaig dir. Ja em tornava a deprimir de mala manera.
—Què? —va dir—. No et sento. Abans em cridaves i ara gairebé…
—He dit que no, que no hi haurà llocs meravellosos per anar quan hagi acabat la
universitat i tot plegat. Que ets cega o què? Serà completament diferent. Haurem de
baixar ascensors carregats de maletes i coses d’aquestes. Haurem de trucar a tothom i
dir-los adéu i enviar-los postals des dels hotels i etcètera. I jo treballaré en algun
despatx, fent moltes peles, i aniré a treballar amb taxi i amb els autobusos de
l’avinguda Madison, i llegiré els diaris, i jugaré a bridge tota l’estona, i aniré al cine i
veuré una pila de curts i tràilers i noticiaris. Noticiaris. Mare de Déu Senyor! Sempre
hi ha alguna cursa de cavalls estúpida, i alguna senyora trencant una ampolla en un
barco, i algun cony de ximpanzé anant en bicicleta amb pantalons. No seria pas el
mateix de cap manera. No entens què vull dir de cap manera.
—Potser no! Potser tu tampoc —va dir la Sally. A aquella alçada ja ens odiàvem a
mort tots dos. Es veia que no tenia cap sentit mirar de tenir una conversa intel·ligent.
Em sabia un greu espantós haver-ho començat.
—Vinga, fotem el camp d’aquí —vaig dir—. Ets pitjor que un gra al cul, si vols
que et digui la veritat.
Hosti, si va tocar el sostre quan vaig dir això. Ja sé que no ho hauria d’haver dit, i
segurament no ho hauria fet, normalment, però m’estava deprimint de mala manera.
Normalment no dic mai coses tan grolleres a les noies. Hosti, si va tocar el sostre. Em
vaig disculpar com un boig, però ella no volia acceptar les meves disculpes. Fins i tot
plorava. Això em va espantar una mica, perquè tenia una mica de por que anés a casa
i li digués al seu pare que li havia dit que era pitjor que un gra al cul. El seu pare era
un d’aquells enormes malparits que sempre callen, i jo no li agradava pas gaire, de
totes maneres. Un cop va dir a la Sally que jo era massa escandalós.
—No és broma. Em sap greu —li anava dient.

Página 97
 —Et sap greu. Et sap greu. Molt graciós —va dir. Encara mig plorava, i tot d’una
em va saber una mica de greu haver-ho dit.
—Vinga, et portaré cap a casa. No és broma.
—Puc anar cap a casa tota sola, gràcies. Si et penses que deixaré que tu em portis
cap a casa, ets boig. Cap noi no m’havia dit una cosa així en tota la meva vida.
Tot plegat era molt graciós, segons com t’ho miressis, i tot d’una vaig fer una
cosa que no hauria d’haver fet. Vaig riure. I tinc un d’aquells riures molt cridaners i
estúpids. Vull dir que si mai m’assegués darrere meu en una pel·lícula o en alguna
cosa per l’estil, segurament em diria que callés, sisplau. Això va fer que la Sally
s’emprenyés encara vint vegades més.
M’hi vaig estar una estona, disculpant-me i mirant de fer que em perdonés, però
no volia. M’anava dient que me n’anés i la deixés estar. Al final ho vaig fer. Vaig anar
cap a dins a buscar les meves sabates i així, i vaig marxar sense ella. No ho hauria
hagut de fer, però ja n’estava ben tip.
Si voleu que us digui la veritat, no sé ni per què vaig començar tot allò amb ella.
Vull dir allò de marxar a algun lloc, a Massachusetts i Vermont i tota la pesca.
Segurament no l’hi hauria portat encara que hagués volgut venir amb mi. Hauria sigut
terrible anar amb ella. Però el pitjor de tot és que ho deia de debò quan l’hi vaig
demanar. Això és el pitjor. Juro davant de Déu que estic boig.

Página 98
 18

Quan vaig marxar de la pista de gel tenia molta gana, o sigui que vaig anar a una
cafeteria i em vaig menjar un entrepà de formatge suís i un batut, i després vaig entrar
en una cabina. Vaig pensar que podia tornar a trucar a la Jane a veure si ja era a casa.
Vull dir que tenia tot el vespre lliure, i vaig pensar que podia trucar-li, i, si ja era a
casa, portar-la a ballar o alguna cosa per l’estil, en algun lloc. No havia ballat mai
amb ella d’ençà que la coneixia. Però la vaig veure ballar una vegada. Feia cara de
ser molt bona ballarina. Va ser en un ball del Quatre de Juliol, al club. No la coneixia
gaire bé, encara, i em va semblar que no m’havia de fotre pel mig amb la seva
parella. Sortia amb un tio horrible, l’Al Pike, que anava a Choate. A ell tampoc no el
coneixia gaire, però sempre voltava per la piscina. Portava un d’aquells banyadors
blancs de Lastex i sempre es tirava del trampolí gran. Tot el dia feia el mateix salt
d’esquena fastigós. Era l’únic salt que sabia fer, però es pensava que era una gran
cosa. Tot múscul i gens de cap. És igual, la Jane sortia amb ell aquella nit. Jo no ho
podia pas entendre. Us juro que no. Quan vam començar a sortir tots dos, jo i la Jane,
vaig preguntar a la Jane com és que podia sortir amb un malparit presumit com l’Al
Pike. La Jane va dir que no era un presumit. Va dir que tenia un complex
d’inferioritat. Era com si ell li fes llàstima o alguna cosa així, i no ho deia per dir. Ho
deia de debò. Són curioses, les noies. Cada cop que parles d’un tio que és
estrictament un malparit —molt desgraciat, o molt cregut i tot això—, quan
l’esmentes, ella t’ha de dir que té un complex d’inferioritat. Potser el té, però això no
fa que deixi de ser un malparit, em sembla a mi. Mai no saps què pensaran, les noies.
Una vegada vaig muntar una cita amb un amic meu per la companya d’habitació
d’una noia, la Roberta Walsh. Ell es deia Bob Robinson i tenia de debò un complex
d’inferioritat. Es veia que li feien vergonya els seus pares i tota la pesca, perquè deien
«havem fet» i «haveu fet» i coses així, i no tenien gaires diners. Però no era un
malparit ni res de tot això. Era molt bon tio. Però a la companya d’habitació de la
Roberta Walsh no li va agradar gens. Va dir a la Roberta que era massa cregut, i la raó
per què es va pensar que era un cregut és que ell va dir que era capità del grup de
debats. Una coseta com aquesta, i ella es va pensar que era un cregut! El problema
amb les noies és que, si els agrada un noi, és igual que sigui un malparit dels grossos,
diran que té un complex d’inferioritat. I si no els agrada, és igual que sigui molt bon
tio, o que tingui un complex d’inferioritat dels grossos, diran que és un cregut. Ho fan
fins i tot les noies espavilades.
És igual, vaig trucar un altre cop a la Jane, però ningú no va agafar el telèfon, o
sigui que vaig haver de penjar. Després vaig haver de mirar la meva agenda per veure
qui coi podia estar disponible aquell vespre. Però el problema era que, a la meva
agenda, només hi tenia tres persones apuntades. La Jane, aquell home, el senyor
Antolini, que havia estat professor meu a Elkton Hills, i el número del despatx del

Página 99
meu pare. Sempre em descuido d’apuntar-hi gent. O sigui que el que vaig fer al final
va ser telefonar a en Carl Luce. Es va graduar a l’institut Whooton després que jo
marxés. Era uns tres anys més gran que jo, i no m’agradava gaire, però era un
d’aquells tios tan intel·lectuals —tenia el coeficient d’intel·ligència més alt de tots els
nois de Whooton— i vaig pensar que potser voldria sopar amb mi en algun lloc i tenir
una conversa una mica intel·lectual. A vegades et feia veure moltes coses. O sigui
que li vaig trucar. Ara anava a Columbia, però vivia al carrer Seixanta-cinc i tot això,
i sabia que seria a casa. Quan el vaig tenir al telèfon, va dir que no podia venir a
sopar, però que faria una copa amb mi cap a les deu, al bar Wicker, al Cinquanta-
quatre. Em sembla que va quedar ben parat que li truqués. Una vegada li vaig dir que
era un hipòcrita culgròs.
Tenia força temps per matar fins a les deu, o sigui que el que vaig fer va ser anar
al cine al Radio City. Segurament era el pitjor que podia haver fet, però era a prop, i
no se m’acudia res més.
Vaig entrar quan el coi d’espectacle en viu ja havia començat. Les Rockettes
fotien cops de peu com si volguessin perdre les cames, d’aquella manera que fan
quan estan en fila amb els braços d’una a la cintura de l’altra. Els del públic van
aplaudir com bojos, i un tio darrere meu anava dient a la seva dona:
—Saps què és això? Això és precisió.
Em vaig pixar de riure. Després, quan les Rockettes van marxar, va sortir un tio
amb esmòquing i patins i va començar a patinar per sota d’un piló de tauletes,
explicant acudits mentre ho feia. Era molt bon patinador i tota la pesca, però no em
va agradar gaire perquè me l’imaginava practicant per ser un tio que patina dalt de
l’escenari. Semblava tan estúpid! Devia ser que no estava d’humor, jo. Després, quan
va acabar aquest tio, van fer aquella cosa de Nadal que fan cada any al Radio City.
Van començar a sortir tot d’àngels de les llotges i de pertot arreu, tios amb crucifixos
i coses així a pertot, i tots —i n’hi havia milers— cantant «Santa Nit» com bojos.
Gran cosa. Se suposa que ha de ser més religiós que l’hòstia, ja ho sé, i molt maco i
tot plegat, però no veig pas que una pila d’actors portant creus dalt de l’escenari sigui
gaire religiós ni gaire maco. Quan van acabar i van començar a marxar de les llotges,
es veia que tenien unes ganes boges de fer un cigarret o alguna cosa per l’estil. Ho
vaig veure amb la Sally Hayes l’any passat, i es va passar tota l’estona dient que
maco que era, els vestits i d’això. Vaig dir que Jesús segurament hauria vomitat si ho
hagués pogut veure, tants de vestidets i d’això. La Sally va dir que jo era un ateu
sacríleg. Segurament ho sóc. Però el que li hauria agradat de debò, a Jesús, hauria
sigut el tio que toca els timbals a l’orquestra. M’he estat mirant aquell tio d’ençà que
tenia vuit anys. El meu germà Allie i jo, si érem amb els pares i tota la pesca, ens
aixecàvem dels seients i anàvem ben avall per poder-lo mirar. És el millor timbaler
que he vist mai. Només pot picar-los un parell de cops en tota una peça, però mai no
fa cara d’avorrit mentre s’espera. Després, quan els pica, ho fa com si fos fàcil i dolç,
amb una expressió nerviosa a la cara. Una vegada que vam anar a Washington amb el

Página 100
meu pare, l’Allie li va escriure una postal, però segur que no la va rebre. No sabíem
ben bé quina adreça posar-hi.
Quan es va acabar la cosa de Nadal, va començar el coi de pel·lícula. Era tan
fastigosa que no vaig poder ni apartar la vista. Anava d’un tio anglès, Alec no sé què,
que és a la guerra i perd la memòria a l’hospital i tot això. Surt de l’hospital amb un
bastó i coixejant pertot arreu, per tot Londres, sense saber qui coi és. En realitat és un
duc, però no ho sap. Després troba una noia simpàtica, maqueta, sincera, que puja a
un autobús. El vent s’emporta el seu coi de barret i ell l’agafa, i després pugen a dalt i
seuen i comencen a parlar de Charles Dickens. És l’autor preferit de tots dos i tot
això. Ell porta un llibre, Oliver Twist, i ella també. Hauria pogut vomitar. És igual,
s’enamoren de seguida, pel fet que tots dos van de cul per en Charles Dickens i tot
això, i ell l’ajuda a portar la seva editorial. És editora, la noia. Només que no li van
gaire bé les coses perquè el seu germà és un borratxo i es gasta tots els diners. És un
tio molt amargat, el germà, perquè havia sigut metge a la guerra i ara ja no pot operar
perquè té els nervis destrossats, o sigui que mama tota l’estona, però és força
intel·ligent i tot plegat. És igual, l’Alec escriu un llibre, i la noia el publica, i tots dos
fan una carretada de diners amb el llibre. Estan a punt de casar-se quan una altra noia,
la Marcia, apareix. La Marcia era la xicota de l’Alec abans que ell perdés la memòria,
i ella el reconeix quan ell està firmant llibres en una botiga. Diu a l’Alec que en
realitat és un duc i d’això, però ell no la creu i no vol anar amb ella per veure la seva
mare ni res. La seva mare és més cega que un rat-penat. Però l’altra noia, la maqueta,
l’hi fa anar. És molt noble i tota la pesca. O sigui que ell hi va. Però encara no
recupera la memòria, ni quan el seu gran danès li salta al damunt i la seva mare li fot
els dits per tota la cara i li porta l’os de roba que ell bavejava quan era petit. Però
després, un dia, uns nanos que juguen a criquet a la gespa li foten un cop al cap amb
la pilota de criquet. Després de seguida li torna la memòria i va a fer un petó al front
de la seva mare i tot plegat. Després comença a ser un duc normal i corrent una altra
vegada i oblida la noia maqueta que té aquella editorial. Us explicaria la resta de la
història, però podria vomitar si ho fes. No és que us la fes malbé ni res. No hi ha res
per fer malbé, per l’amor de Déu. És igual, acaba amb l’Alec i la nena maqueta que
es casen, i el germà que és un borratxo recupera els nervis i opera la mare de l’Alec
perquè hi pugui tornar a veure, i després el germà borratxo i la Marcia es busquen les
pessigolles. Acaba amb tothom assegut sopant en una taula llarguíssima, petant-se de
riure perquè el gran danès entra amb una pila de gossets petits. Tothom pensava que
era mascle, suposo, o algun cony de cosa per l’estil. Només puc dir que no l’aneu a
veure si no voleu vomitar-vos a sobre.
El que em va matar, però, va ser una senyora que seia al meu costat que va plorar
durant tota la pel·lícula. Com més hipòcrita es posava la pel·lícula, plorava encara
més. Us pensareu que ho feia perquè tenia molt bon cor, però jo seia just al seu costat,
i no en tenia pas. Portava un nano petit que s’avorria a morir i havia d’anar al lavabo,
però ella no l’hi volia portar. Li anava dient que s’estigués quiet i es comportés. Tenia

Página 101
tan bon cor com un cony de llop. Si agafeu algú que es mata a plorar per les coses
hipòcrites d’una pel·lícula, veureu com en el fons nou de cada deu cops són uns
desgraciats malparits. No és broma.
Quan es va acabar la pel·lícula, vaig començar a anar cap al bar Wicker, que era
on m’havia de trobar amb en Carl Luce, i mentre caminava pensava en la guerra i tot
plegat. Aquestes pel·lícules de guerra sempre em fan el mateix efecte. Em sembla que
no ho suportaria, si hagués d’anar a la guerra. De debò que no. No seria tan dolent si
només t’agafessin i et disparessin o alguna cosa així, però t’has d’estar tant de temps
a l’exèrcit! Aquest és el problema. El meu germà D. B. es va estar quatre coi d’anys a
l’exèrcit. Va estar a la guerra, també —va desembarcar el dia D i tot plegat—, però de
debò que em sembla que odiava molt més l’exèrcit que no pas la guerra. Jo era
gairebé una criatura, després, però recordo que quan venia a casa de permís i tot això,
l’única cosa que feia pràcticament era estar-se al llit. Gairebé mai no anava ni a la
sala d’estar. Després, quan va anar a l’estranger i va estar a la guerra i tot, no el van
ferir mai ni res, i no va haver de disparar a ningú. Només havia de portar tot el dia en
cotxe oficial un general cowboy. Una vegada ens va dir a l’Allie i a mi que, si hagués
hagut de disparar a algú, no hauria sabut en quina direcció disparar. Va dir que
l’exèrcit estava gairebé tan ple de malparits com els nazis. Recordo que una vegada
l’Allie li va preguntar si no era bo que hagués estat a la guerra, perquè era escriptor i
així tenia moltes coses per escriure i etcètera. Va fer que l’Allie anés a buscar el seu
guant de beisbol i després li va preguntar qui era més bon poeta de guerra, en Rupert
Brooke o l’Emily Dickinson. L’Allie va dir que l’Emily Dickinson. No hi entenc
gaire, jo, perquè no llegeixo gaire poesia, però sé que acabaria boig si hagués d’estar
a l’exèrcit i amb una pila de tios com l’Ackley i l’Stradlater i en Maurice tota
l’estona. Vaig ser escolta un cop, més o menys una setmana, i no podia ni suportar
mirar-me el clatell del tio que tenia davant. T’anaven dient que havies de mirar el
clatell del tio que tenies davant. Juro que si mai hi ha una altra guerra, més val que
m’agafin i em fotin davant d’una esquadra per afusellar-me. No protestaria pas. El
que m’estranya d’en D. B., però, és que va odiar moltíssim la guerra, però l’estiu
passat em va fer llegir un llibre, Adéu a les armes. Va dir que era un senyor llibre.
Això és el que no puc entendre. Hi sortia un tio que es deia tinent Henry que se
suposava que era un bon tio i tot això. No entenc com en D. B. podia odiar tant
l’exèrcit i la guerra i etcètera i que li agradés un llibre hipòcrita com aquell. Vull dir,
per exemple, que no entenc com li podia agradar un llibre hipòcrita com aquell i que
també li agradés aquell d’en Ring Lardner, o aquell altre que el fa anar de cul, El
gran Gatsby. En D. B. es va emprenyar quan vaig dir això, i va dir que jo era massa
jove per entendre’l, però em sembla que no. Li vaig dir que em va agradar el d’en
Ring Lardner i El gran Gatsby i tot això. I m’agradaven. Anava de cul per El gran
Gatsby. En Gatsby. Vell company. Em deixava clavat. De totes maneres, estic força
content que hagin inventat la bomba atòmica. Si mai hi ha una altra guerra, jo seuré
just dalt del cony de bomba. Em presentaré voluntari, ho juro davant de Déu.

Página 102
 19

Si no viviu a Nova York, us he de dir que el bar Wicker és en un hotel força elegant,
l’hotel Seton. Abans hi anava molt sovint, però ara ja no. Ho vaig anar tallant
gradualment. És un d’aquells llocs que se suposa que són molt sofisticats i tot plegat,
i els hipòcrites hi entren per les finestres. Hi havia dues noies franceses, la Tina i la
Janine, que sortien a tocar el piano i a cantar uns tres cops per nit. Una tocava el
piano —fotia fàstic— i l’altra cantava, i la majoria de les cançons eren o molt verdes
o en francès. La que cantava, la Janine, sempre xiuxiuejava al micròfon abans de
cantar. Deia:
—I aga ens agadaguia integpguetar peg vostès Vule vù fgansé. És la històguia
d’una noieta fgancesa que aguiba a una gan ciutat, com Nova Yogk, i s’enamoga d’un
xicot de Bgooklyn. Espeguem que els agadi.
Després, quan acabava de xiuxiuejar i de tocar-se els cabells per semblar més
maca que l’hòstia, cantava una cançó estúpida, mig en anglès, mig en francès, i
tornava bojos d’alegria tots els hipòcrites de la sala. Si t’estaves allà prou estona i
senties aplaudir tots els hipòcrites i d’això, acabaves odiant tothom, us ho juro de
debò. El bàrman era un fastigós, també. Era un esnob de campionat. No et deia
absolutament res si no eres un peix gros o una celebritat o alguna cosa per l’estil. Si
eres un peix gros o una celebritat o alguna cosa així, després encara era més
repugnant. Se t’acostava, amb un somriure encantador enorme, com si fos un tio
collonut de debò, i et deia: «I doncs! Què tal Connecticut?» o «Què tal Florida?». Era
un lloc horrible, no és broma. Vaig plegar d’anar-hi del tot, gradualment.
Era ben aviat quan hi vaig arribar. Vaig seure al bar —estava molt ple— i vaig
demanar un parell de scotch amb soda abans no va aparèixer en Luce. Els vaig
demanar dret perquè veiessin que era prou alt i no es pensessin que sóc un cony de
menor. Després em vaig mirar els hipòcrites una estona. Un tio al meu costat
enredava de mala manera la nena que estava amb ell. Li deia que tenia mans
aristocràtiques. Jo em pixava de riure. L’altra banda del bar era plena de marietes. No
feien pas gaire cara de marietes —vull dir que no portaven els cabells massa llargs ni
res—, però es veia que eren marietes de totes maneres. Al final va aparèixer en Luce.
En Luce. Quin tio. Se suposava que era el meu assessor d’estudis quan anava a
Whooton. L’única cosa que va fer, però, va ser fer xerrades sobre sexe i d’això, de nit,
ben tard, quan hi havia una pila de tios a la seva habitació. En sabia força, de sexe,
sobretot de pervertits i coses així. Sempre ens explicava coses de tios raríssims que
van pel món i tenen relacions amb ovelles, i tios que van pel món amb calcetes de
noia cosides al folro dels seus barrets i tot això. I marietes i lesbianes. En Luce sabia
qui eren tots els marietes i les lesbianes dels Estats Units. Només havies d’esmentar
algú —fos qui fos— i en Luce et deia si era marieta o no. A vegades costava de
creure, la gent que deia que eren marietes i lesbianes i tot això, actors de cine i gent

Página 103
així. Alguns dels que deia que eren marietes eren casats i tot, per l’amor de Déu.
Sempre li deies:
—Que en Joe Blow és marieta? En Joe Blow? Aquell tio tan gran i dur que
sempre fa de gàngster i de cowboy?
I en Luce deia:
—I tant que sí.
Sempre deia: «I tant que sí». Deia que era igual si un tio era casat o no. Deia que
la meitat dels tios casats del món eren marietes i no ho sabien. Deia que t’hi podies
tornar pràcticament tot d’un plegat, si tenies totes les característiques i etcètera. Ens
espantava de mala manera. Jo sempre estava esperant tornar-me marieta o alguna
cosa per l’estil. El que és graciós d’en Luce és que a mi em semblava que ell, segons
com, era força marieta. Sempre deia «Emprova’t això», i després el venia corrent al
darrere quan anaves pel passadís. I, quan anava al lavabo, sempre deixava el coi de
porta oberta i et parlava mentre tu et rentaves les dents o així. Aquestes coses són de
marieta. De debò que sí. N’he conegut uns quants de debò, a l’escola i tot plegat, i
sempre fan coses d’aquestes. Per això tenia els meus dubtes sobre en Luce. Però era
un tio molt intel·ligent. De debò que sí.
Mai no deia hola ni res quan et trobava. La primera cosa que va dir quan va seure
va ser que només podia quedar-se un parell de minuts. Va dir que tenia una cita.
Després va demanar un martini sec. Va dir al bàrman que el fes molt sec, i sense
oliva.
—Ei, tinc un marieta per tu —li vaig dir—. Al final de la barra. No miris, ara. Te
l’he estat guardant.
—Molt graciós —va dir—. El Caulfield de sempre. Quan creixeràs?
Jo l’avorria moltíssim. De debò que sí. A mi, ell em divertia, però. Era un
d’aquells tios que em diverteixen moltíssim.
—Com va la teva vida sexual? —li vaig preguntar. No suportava que li
preguntessin coses així.
—Tranquil —va dir—. Seu bé i tranquil·litza’t, per l’amor de Déu.
—Estic tranquil —vaig dir—. Què tal, Columbia? T’agrada?
—I tant que m’agrada. Si no m’agradés, no hi hauria anat —va dir. Ell també
podia ser força avorrit, a vegades.
—En què t’especialitzes? —li vaig preguntar—. Pervertits? —Només feia
comèdia, jo.
—Que proves de ser graciós?
—No, només faig broma —vaig dir—. Escolta, ei, Luce. Tu ets un d’aquests tios
intel-lectuals. Necessito que m’aconsellis. Tinc una…
Em va deixar anar un gemec enorme.
—Escolta, Caulfield. Si vols seure aquí i fer una copa en pau i tranquil·litat i tenir
una conversa en pau i tranqui…

Página 104
 —D’acord, d’acord —vaig dir—. Tranquil. —Es veia que no volia discutir res de
seriós amb mi. Aquest és el problema d’aquests tios intel·lectuals. Mai no volen
discutir res de seriós si a ells no els ve bé. O sigui que el que vaig fer va ser discutir-
hi tòpics en general—. Sense conyes, què tal va la teva vida sexual? —li vaig
preguntar—. Encara surts amb la mateixa nena que anaves a Whooton? Aquella que
tenia unes…
—Déu meu, no —va dir.
—Com és? Què li va passar?
—No en tinc ni la més remota idea. Pel que sé, ja que m’ho preguntes, a hores
d’ara deu ser la puta de New Hampshire.
—Això no està bé. Si era prou decent per escalfar-te la bragueta tota l’estona,
com a mínim no n’hauries de parlar d’aquesta manera.
—Oh, Déu! —va dir en Luce—. Això serà una típica conversa Caulfield? Ho vull
saber ara mateix.
—No —vaig dir—, però de totes maneres no està bé. Si era prou decent i
simpàtica per deixar-te…
—Hem de prosseguir amb aquesta horrible discussió?
No vaig dir res. Tenia mitja por que s’aixequés i em deixés penjat si no callava. O
sigui que el que vaig fer va ser demanar una altra copa. Tenia ganes d’emborratxar-
me com una bóta.
—Amb qui surts, ara? —li vaig preguntar—. No tens ganes de dir-m’ho?
—No la coneixes.
—Sí, però qui? Potser la conec.
—Viu al Village. Escultora. Si tant t’importa.
—Sí? De debò? Quina edat té?
—No ho he pas preguntat, per l’amor de Déu.
—Més o menys, doncs.
—Jo diria que és a finals de la trentena —va dir en Luce.
—A finals de la trentena? Sí? T’agraden així? —La raó per què li preguntava és
que hi entenia molt de sexe i d’això. Era un dels pocs tios que conec que hi entén. Va
perdre la seva virginitat quan només tenia catorze anys, a Nantucket. De debò que sí.
—Prefereixo una persona madura, si és això el que vols dir. I tant.
—De debò? Per què? Sense conyes, són millors pel sexe i tot això?
—Escolta. Deixem això ben clar. Em nego a contestar cap típica pregunta
Caulfield, aquest vespre. Quan dimonis creixeràs?
Vaig estar una estona sense dir res. Ho vaig deixar estar una estona. Després en
Luce va demanar un altre martini i va dir al bàrman que el fes encara més sec.
—Escolta. Quant fa que hi surts, amb aquesta nena de les escultures? —li vaig
preguntar. M’interessava de debò—. La coneixies quan eres a Whooton?
—Difícilment. Només fa uns quants mesos que va arribar en aquest país.
—De debò? D’on és?

Página 105
 —Resulta que és de Shanghai.
—No fotis! És xinesa, per l’amor de Déu?
—Òbviament.
—No fotis! T’agrada això? Que sigui xinesa?
—Òbviament.
—Per què? M’interessa saber-ho, de debò que sí.
—És solament que trobo la filosofia oriental més satisfactòria que l’occidental. Ja
que m’ho preguntes.
—De debò? Què vol dir, «filosofia»? Vols dir sexe i tot plegat? Vols dir que és
millor a la Xina? Això vols dir?
—No necessàriament a la Xina, per l’amor de Déu. Orient, he dit Orient. Hem de
continuar amb aquesta conversa estúpida?
—Escolta, ho dic de debò —vaig dir—. No és broma. Per què és millor a
l’Orient?
—És massa complicat per discutir, per l’amor de Déu —va dir en Luce—. És
solament que contemplen el sexe com una experiència física i espiritual alhora. Si et
penses que vull…
—Jo també! Jo també ho contemplo com una dallonses, una experiència física i
espiritual i d’això. De debò que sí. Però depèn d’amb qui coi ho estigui fent. Si ho
faig amb algú que ni tan sols…
—No tan alt, per l’amor de Déu, Caulfield. Si no pots mantenir un to de veu
normal, deixem-ho córrer…
—D’acord, però escolta —vaig dir. M’estava excitant i sí que parlava una mica
massa alt. A vegades crido una mica quan m’excito—. Però això és el que vull dir —
vaig dir—. Ja sé que se suposa que ha de ser físic i espiritual i artístic i tot plegat.
Però el que vull dir és que no ho pots fer amb tothom, amb totes les noies amb qui et
petonegis i tot això, i fer que surti d’aquesta manera. No?
—Deixem-ho córrer —va dir en Luce—. T’és igual?
—D’acord, però escolta. Agafem el Luce i aquesta tia xinesa. Què teniu que sigui
tan bo?
—Deixa-ho córrer, he dit.
M’estava posant una mica massa personal. Ja me n’adono. Però aquesta era una
de les coses emprenyadores d’en Luce. Quan érem a Whooton, et feia descriure les
coses més personals que et passaven a tu, però si començaves a fer-li preguntes sobre
ell s’emprenyava. A aquests tios intel·lectuals no els agrada tenir una conversa
intel·lectual amb tu si no poden controlar-ho tot. Sempre volen que callis quan ells
callen, i que te’n vagis a la teva habitació quan ells se’n van a la seva. Quan era a
Whooton, en Luce no suportava —es veia ben clar— que quan ens acabava de fer el
seu discurs sobre sexe a la seva habitació, uns quants ens quedéssim i xerréssim entre
nosaltres una estona. Vull dir els altres tios i jo. A l’habitació d’un altre. En Luce no
ho suportava. Sempre volia que tots tornessin a les seves habitacions i que callessin

Página 106
quan acabava de fer el gran home. El que li feia por era que algú digués alguna cosa
més brillant que ell. El trobava molt graciós, però.
—Potser me n’aniré a la Xina. La meva vida sexual és fastigosa —vaig dir.
—Naturalment. La teva ment és immadura.
—Ho és. Ho és realment. Prou que ho sé —vaig dir—. Saps quin és el meu
problema? Mai no em puc posar calent de debò (vull dir calent de debò) amb una
noia que no m’agradi moltíssim. Vull dir que m’ha d’agradar moltíssim. Si no, és
com si perdés el cony de desig que pogués tenir d’ella i tot plegat. Hosti, això em
desmunta la meva vida sexual de mala manera. La meva vida sexual fa pudor.
—Naturalment que sí, per l’amor de Déu. L’últim cop que ens vam veure et vaig
dir què necessitaves.
—Vols dir anar a un psicoanalista i tot això? —vaig dir. Això és el que m’havia
dit que havia de fer. El seu pare era psicoanalista i tot plegat.
—Depèn de tu, per l’amor de Déu. Jo no n’he de fotre res, del que tu facis amb la
teva vida.
Vaig estar una estona sense dir res. Pensava.
—Suposem que vaig amb el teu pare i faig que em psicoanalitzi i tot plegat —
vaig dir—. Què em faria? Vull dir, què em faria?
—No et faria res de res, coi. Només parlaria amb tu, i tu parlaries amb ell, per
l’amor de Déu. Per dir-ho amb poques paraules, t’ajudaria a reconèixer les pautes de
la teva ment.
—Les què?
—Les pautes de la teva ment. La teva ment segueix… Escolta. No penso pas fer-
te un curs elemental de psicoanàlisi. Si t’interessa truca-li i demana hora. Si no, no.
M’és ben igual, francament.
Vaig posar-li la mà a l’espatlla. Hosti, tu, em partia de riure.
—Ets un malparit molt amistós —li vaig dir—. Ho sabies?
Es mirava el seu rellotge de polsera.
—Me n’he d’anar —va dir, i es va aixecar—. Molt content de veure’t. —Va dir al
bàrman que li portés la seva nota.
—Ei —li vaig dir, just abans que fotés el camp—. T’ha psicoanalitzat mai, el teu
pare?
—A mi? Per què ho preguntes?
—Per res. Ho ha fet, però? Sí?
—No exactament. M’ha ajudat a ajustar-me fins a cert punt, però una anàlisi
extensa no ha estat mai necessària. Per què ho preguntes?
—Per res. Em voltava pel cap, res més.
—Molt bé. Pren-t’ho amb calma —va dir. Estava deixant la propina i tot plegat i
ja començava a marxar.
—Fes una altra copa i prou —li vaig dir—. Sisplau. Estic més sol que l’hòstia. De
debò.

Página 107
 Però va dir que no podia. Va dir que ja era tard, i després va marxar.
En Luce. Era estrictament pitjor que un gra al cul, però mira que arribava a tenir
un bon vocabulari. Ens van fer un test a Whooton, quan jo hi vaig ser. I a fe que ell
tenia el vocabulari més ric de tots els nois de l’institut.

Página 108
 20

Em vaig quedar allà assegut, emborratxant-me i esperant que la Tina i la Janine

sortissin a actuar, però no hi eren. Va sortir un tio amb cara de marieta i els cabells
ben ondulats, i va tocar el piano, i després una noia nova, Valencia, va sortir i va
cantar. No era gens bona, però almenys era millor que la Tina i la Janine, i com a
mínim cantava bones cançons. El piano era just al cantó de la barra on jo m’asseia i
tota la pesca, i la vella Valencia s’estava pràcticament al meu costat. Li vaig mig picar
l’ullet, però ella va fer veure que ni tan sols em veia. Un altre dia, segurament no li
hauria picat l’ullet ni res, però jo m’estava emborratxant de mala manera. Quan va
acabar, va fotre el camp de la sala tan de pressa que no vaig ni poder convidar-la a fer
una copa amb mi, o sigui que vaig cridar el cap dels cambrers. Li vaig dir que
preguntés a la vella Valencia si li agradaria prendre una copa amb mi. Va dir que ja ho
faria, però segurament ni li va donar el meu missatge. La gent mai no dóna el teu
missatge a ningú.
Hosti, tu, vaig seure en aquell coi de barra fins cap a la una en punt, més o menys,
emborratxant-me com un malparit. Amb prou feines m’hi podia veure. El que vaig
fer, però, va ser anar amb molt de compte de no esvalotar-me ni res. No volia que
ningú es fixés en mi ni res, o que em preguntessin quina edat tenia. Però, hosti, tu,
amb prou feines m’hi podia veure. Quan vaig estar borratxo de debò vaig tornar a
començar amb aquella bogeria que tenia una bala als budells. Era l’únic tio de la
barra amb una bala als budells. M’anava posant la mà a sota la jaqueta, a l’estómac i
tot plegat, perquè la sang no vessés pertot arreu. No volia que ningú sabés ni tan sols
que estava ferit. Amagava el fet que era un fill de puta ferit. Al final em van venir
ganes de trucar a la Jane per veure si ja era a casa. O sigui que vaig pagar la meva
nota i d’això. Després vaig sortir del bar i vaig anar on hi ha els telèfons. Tota
l’estona amb la mà a sota la jaqueta perquè no se’m vessés la sang. Hosti, si n’estava,
de borratxo.
Però quan vaig entrar a la cabina ja no tenia gaires ganes de trucar a la Jane.
Estava massa borratxo, suposo. O sigui que el que vaig fer va ser trucar a la Sally
Hayes.
Vaig haver de marcar cap a vint números abans d’encertar-lo. Hosti, tu, anava ben
col·locat.
—Hola —vaig dir, quan algú va agafar el cony de telèfon. Ho vaig deixar anar
mig cridant, de borratxo que anava.
—Qui és? —va dir una veu de senyora, ben freda.
—Sóc jo. En Holden Caulfield. Vull parlamla Sally, sisplau.
—La Sally dorm. Sóc la seva àvia. Per què truques a aquestes hores, Holden?
Saps quina hora és?
—Sí. Vull parlamla Sally. Molt important. Que s’hi posi.

Página 109
 —La Sally dorm, noi. Truca-li demà. Bona nit.
—Desperti-la! Desperti-la, ei. Xímagrada.
Després s’hi va posar una veu diferent.
—Holden, sóc jo. —Era la Sally—. De què va, tot això?
—Sally? Ets tu?
—Sí, no cridis. Estàs borratxo?
—Sí. Escolta. Escolta, ei. Vindré la nit de Nadal. D’acord? T’adornarel cony
dabre. D’acord? D’acord, ei, Sally?
—Sí. Estàs borratxo. Vés-te’n al llit, ara. On ets? Amb qui estàs?
—Sally? Vindré a adornar telabre, d’acord? D’acord, ei?
—Sí. Vés-te’n al llit, ara. On ets? Amb qui estàs?
—Amb ningú. Som jo, jo mateix i un servidor. —Hosti, tu, si n’arribava a estar,
de borratxo! Encara m’aguantava els budells, imagineu-vos—. M’han despatxat. La
banda d’en Rocky m’ha despatxat. Ho sabies? Sally, ho sabies?
—No et sento. Vés-te’n a dormir, ara. He de marxar. Truca’m demà.
—Ei, Sally! Vols que t’adornilabre? Vols que’ho faci? Eh?
—Sí. Bona nit. Vés-te’n a casa i vés-te’n a dormir.
Em va penjar.
—Bonanit. Bonanit, Sally nena. Sally preciosa estimada —vaig dir. Us podeu
imaginar si n’arribava a estar, de borratxo? Jo també vaig penjar, després. Em vaig
figurar que la Sally segurament acabava d’arribar a casa, que havia sortit amb algú.
Me la vaig imaginar sortint amb els Lunt i d’això, i també amb aquell capollet
d’Andover. Tots nedant en un cony de tetera i dient-se coses sofisticades els uns als
altres i tots ben encantadors i hipòcrites. Vaig desitjar per Déu no haver-li trucat.
Quan vaig borratxo, sóc un boig.
Em vaig quedar al cony de cabina força estona. M’aguantava amb el telèfon, més
o menys, per no desmaiar-me. No em sentia pas gaire meravellós, si voleu que us
digui la veritat. Però al final vaig sortir i vaig anar cap al lavabo de senyors, vacil·lant
com un idiota, i vaig omplir una de les piques amb aigua freda. Després hi vaig fotre
el cap, fins a les orelles. No em vaig ni molestar a eixugar-me ni res. Només vaig
deixar que el fill de puta degotés. Després vaig anar cap al radiador que hi havia al
costat de la finestra i m’hi vaig asseure. S’hi estava prou calent allà al cim. Era
agradable, la caloreta, perquè jo tremolava com un malparit. És curiós, sempre
tremolo de mala manera quan estic borratxo.
No tenia res més a fer, o sigui que em vaig estar allà dalt del radiador, comptant
els quadrets blancs del terra. M’estava quedant ben xop. Em baixaven uns cinc litres
d’aigua pel coll, que em mullaven la camisa i la corbata i tot plegat, però m’era igual.
Estava massa borratxo perquè no em fos igual. Després, gairebé de seguida, el tio que
tocava el piano per a la vella Valencia, un tio amb el cabell ben ondulat, amb cara de
marieta, va entrar a pentinar-se els rínxols d’or. Vam tenir una mica de conversa
mentre se’ls pentinava, tot i que ell no és pas que fos gaire amistós.

Página 110
 —Ei. Veuràs la Valencia aquella quan tornis al bar? —li vaig preguntar.
—És molt probable —va dir. Un malparit graciós. L’única cosa que em trobo són
malparits graciosos.
—Escolta. Felicita-la de part meva. Pregunta-li si aquell cony de cambrer li ha
donat el meu missatge, d’acord?
—Per què no te’n vas a casa, Mac? Quina edat tens, per cert?
—Vuitanta-sis. Escolta. Felicita-la de part meva. D’acord?
—Per què no te’n vas a casa, Mac?
—Jo no. Bufa, ja l’arribes a tocar bé, aquell cony de piano —li vaig dir. Només el
raspallava, jo. Tocava el piano fastigosament, si voleu que us digui la veritat—.
Hauries de sortir a la ràdio —vaig dir—. Un tio eixerit com tu. Amb tot aquest coi de
rínxols d’or. Necessites un mànager?
—Vés-te’n a casa, Mac, sigues bon xicot. Vés-te’n a casa i fot-te al llit.
—No tinc cap casa on anar. De debò. Necessites un mànager?
No em va contestar. Només va marxar. Ja havia acabat de pentinar-se i arreglar-se
i etcètera, o sigui que va marxar. Com l’Stradlater. Tots aquests tios eixerits són
iguals. Quan acaben de pentinar-se el seu cony de cabells, et deixen plantat.
Quan al final vaig baixar del radiador i vaig anar cap al guarda-roba, plorava i
tota la pesca. No sé per què, però ho feia. Suposo que era perquè em sentia tan i tan
deprimit i solitari. Després, quan vaig anar al guarda-roba, no trobava el meu coi de
resguard. Però la noia del guarda-roba va ser molt amable. Em va donar el meu abric
de totes maneres. I el meu disc de la «Shirley Mongetes», que encara el portava. Li
vaig donar un dòlar per ser tan amable, però no el va acceptar. M’anava dient que
anés a casa i que anés a dormir. Vaig provar d’arreglar una cita amb ella quan plegués
de treballar, però no va voler. Va dir que era prou gran per ser la meva mare i tot això.
Li vaig ensenyar els meus cabells grisos i li vaig dir que tenia quaranta-dos anys.
Només feia comèdia, és clar. Però la noia era molt amable. Li vaig ensenyar el meu
coi de gorra vermella de caçador, i li va agradar. Me la va fer posar abans de sortir,
perquè encara duia els cabells molt xops. Estava molt bé, aquella noia.
Quan vaig sortir ja no em sentia tan borratxo, però tornava a fer molt fred, a fora,
i les dents em van començar a petar de mala manera. No les podia fer parar. Vaig
pujar fins l’avinguda Madison i vaig voler esperar un autobús perquè gairebé no em
quedaven diners i havia de començar a estalviar amb els taxis i d’això. Però no tenia
ganes de fotre’m en un cony d’autobús. I a més, no sabia ni on havia d’anar. O sigui
que el que vaig fer va ser començar a caminar cap al parc. Vaig pensar que aniria en
aquell llac a veure què cony fotien els ànecs, a veure si eren per allà o no. Encara no
sabia si es quedaven per allà o no. No era gaire lluny, el parc, i no tenia cap més lloc
en especial on anar —encara no sabia on dormiria—, o sigui que m’hi vaig acostar.
No estava cansat ni res. Només estava més trist que l’hòstia.
Just quan arribava al parc va passar una cosa terrible. Em va caure el disc de la
Phoebe. Es va trencar en més de cinquanta trossos. Era a dins d’un sobre gran i tot

Página 111
això, però es va trencar igual. Va anar de poc que no ploro, de tan malament que em
va fer sentir, però l’única cosa que vaig fer va ser treure els trossos del sobre i posar-
me’ls a la butxaca de l’abric. No valien per res, però no em venia bé llençar-los i
prou. Després vaig entrar al parc. Hosti, si n’era, de fosc.
He viscut a Nova York tota la meva vida, i em conec Central Park com el tou de
la mà perquè sempre hi patinava i hi anava en bicicleta quan era petit, però vaig tenir
uns problemes de campionat per trobar el llac aquella nit. Sabia on era —just al cantó
de Central Park Sud i tot això—, però no el podia trobar. Devia estar més borratxo del
que em pensava. Vaig caminar i caminar i cada vegada era més i més fosc i més i més
terrorífic. No vaig veure ni una sola persona en tota l’estona que vaig ser al parc. I me
n’alegro. Si hagués vist algú, segurament hauria saltat una milla i tot, de l’ensurt.
Després, al final, vaig trobar el llac. Estava mig congelat i mig no congelat. Però no
vaig veure cap ànec per allà. Vaig caminar al voltant de tot el coi de llac —va anar de
poc que no hi caic, de fet— però no vaig veure ni un sol ànec. Vaig pensar que si n’hi
havia potser dormien o alguna cosa així, a tocar de l’aigua, a l’herba i tota la pesca.
Per això vaig estar a punt de caure-hi. Però no en vaig trobar cap.
Al final, vaig seure en un cony de banc que no estava tan fosc com els altres.
Hosti, tu, encara tremolava com un malparit, i semblava que tingués trossos de gel als
cabells del clatell, encara que portava la gorra de caçador. Això em preocupava. Vaig
pensar que segurament agafaria una pneumònia i em moriria. Vaig començar a
imaginar-me milions d’idiotes al meu funeral i tot això. El meu avi de Detroit, que
diu en veu alta els números dels carrers quan vas amb autobús amb ell, i les meves
ties —tinc cap a cinquanta ties— i tots els meus cosins fastigosos. Quina massa que
hi hauria! Van venir tots quan es va morir l’Allie, tot el cony de pila d’estúpids. Tinc
una tia idiota amb halitosi que anava dient que l’Allie tenia un aspecte tan pacífic,
allà estirat. M’ho va dir en D. B. Jo no hi era. Encara era a l’hospital. Vaig haver
d’anar a un hospital i tota la pesca quan em vaig fer mal a la mà. És igual. Ara
m’estava allà, convençut d’haver agafat una pneumònia amb tot aquell gel als cabells,
i neguitós per si m’havia de morir. Em sabia moltíssim greu pel meu pare i la meva
mare. Sobretot per la meva mare, perquè encara no ha superat la mort del meu germà
Allie. Me la imaginava sense saber què fer amb tota la meva roba i l’equip esportiu i
tot això. L’única cosa bona era que sabia que no deixaria que la Phoebe vingués al
meu cony de funeral perquè només era una criatura. Això era l’única cosa bona.
Després vaig pensar en tot aquell piló de gent fotent-me en un cony de cementiri i
etcètera, amb el meu nom en una làpida i tot això. Voltat de tios morts. Bufa, quan ets
mort ja t’arreglen bé, ja. Espero que, quan em mori, algú tingui prou seny per fotre’m
al riu i prou o alguna cosa per l’estil. Qualsevol cosa menys fotre’m en un cony de
cementiri. Gent que ve i et posa un piló de flors a l’estómac els diumenges i tota
aquesta porqueria. Qui vol flors quan ets mort? Ningú.
Quan fa bon temps, els meus pares van molt sovint a fotre un ram de flors a la
tomba de l’Allie. Hi vaig anar amb ells unes quantes vegades, però ho vaig deixar

Página 112
córrer. Primer de tot, no m’agrada gens veure’l en aquell cony de cementiri. Voltat de
morts i làpides i tot això. No estava malament quan hi havia sol, però dos cops —dos
— va començar a ploure quan hi érem. Va ser horrible. Va ploure sobre la seva
fastigosa làpida, i va ploure a l’herba que creixia damunt del seu estómac. Va ploure
pertot arreu. Tots els visitants que voltaven pel cementiri van córrer com mil dimonis
cap als seus cotxes. Això és el que de poc em fa tornar boig. Tots els visitants podien
pujar als seus cotxes i engegar les ràdios i tot això i anar després a sopar en algun lloc
agradable. Tothom menys l’Allie. No podia suportar-ho. Ja sé que només és el seu
cos i tot això, el que hi ha al cementiri, i que la seva ànima és al cel i tota aquesta
porqueria, però de totes maneres no podia aguantar-ho. Només voldria que no fos
allà. Vosaltres no el coneixíeu. Si l’haguéssiu conegut, sabríeu què vull dir. No està
malament quan hi ha sol, però el sol només surt quan li ve bé sortir.
Al cap d’una estona, per treure’m del cap la pneumònia i tot plegat, vaig treure els
meus cèntims i vaig provar de comptar-los amb la llum fastigosa d’aquell fanal.
Només em quedaven tres bitllets d’un, cinc monedes de vint-i-cinc i una de deu.
Hosti, m’havia gastat una fortuna d’ençà que havia marxat de Pencey. Després, el que
vaig fer va ser anar cap al llac i fer saltar les monedes de vint-i-cinc i de deu on no
estava gelat. No sé per què ho vaig fer, però ho vaig fer. Suposo que pensava que això
em trauria del cap la pneumònia i la mort. Però no va ser així.
Vaig començar a pensar què sentiria la Phoebe si jo agafés pneumònia i em morís.
Era una manera de pensar molt infantil, però no me’n podia estar. Es trobaria força
malament si passés una cosa així. Jo li agrado molt. Vull dir que m’estima molt. De
debò que sí. És igual, no m’ho podia treure del cap, o sigui que al final el que vaig
pensar de fer va ser ficar-me a casa per veure-la, per si de cas em moria i tot això.
Portava la meva clau, i vaig decidir que entraria a l’apartament, molt silenciós i tot
plegat, i xerraria una estona amb ella. L’única cosa que em preocupava era la porta
principal. Xerrica com una malparida. És un bloc d’apartaments força vell, i
l’encarregat és un gandul malparit, i tot xerrica i gemega. Tenia por que els meus
pares em sentissin entrar. Però vaig decidir provar-ho de totes maneres.
O sigui que vaig fotre el camp del parc i vaig anar cap a casa. Vaig caminar tota
l’estona. No era gaire lluny, i jo ja no estava cansat, i ni tan sols borratxo. Només feia
molt de fred i no hi havia ningú enlloc.

Página 113
 21

El millor que em va passar des de feia anys va ser que, quan vaig arribar a casa,
l’ascensorista de sempre, en Pete, no hi era. Hi havia un tio nou que no havia vist
mai, o sigui que si no topava amb els meus pares i tot això, podria dir hola a la
Phoebe i després fotre el camp i ningú no sabria que jo havia estat per allà. Va ser
tenir molta sort de debò. I el que encara va anar millor va ser que el nou ascensorista
era més aviat de la banda dels estúpids. Li vaig dir, amb una veu ben normal, que em
pugés a casa dels Dickstein. Els Dickstein eren la gent que tenien l’altre apartament al
nostre pis. Després em vaig treure la meva gorra de caçador, per no fer cara de
sospitós ni res, i vaig entrar a l’ascensor com si tingués moltíssima pressa.
Va tancar les portes de l’ascensor i tot, i ja estava a punt d’anar cap amunt quan es
va girar i va dir:
—No hi són. Són en una festa al pis número catorze.
—És igual —vaig dir—. Els haig d’esperar. Sóc el seu nebot.
Em va fer una mirada estúpida, sospitosa.
—Més val que esperis al vestíbul, fillet —va dir.
—Ja m’agradaria, de debò que sí —vaig dir—. Però tinc una cama dolenta. L’haig
de mantenir en una certa posició. Em sembla que més val que segui a la cadira que
tenen al costat de la porta.
No sabia de què coi li parlava, o sigui que només va dir «Oh», i em va pujar cap a
dalt. No està malament, noi. Té gràcia. Només has de dir alguna cosa que no entengui
ningú i et faran pràcticament qualsevol cosa que vulguis que et facin.
Vaig baixar al nostre pis —més coix que un malparit— i vaig començar a anar
cap al cantó dels Dickstein. Després, quan vaig sentir que es tancaven les portes de
l’ascensor, vaig fer mitja volta i vaig anar cap al nostre cantó. Anava bé. Ja no em
sentia gens borratxo. Després vaig agafar la meva clau i vaig obrir la porta, més
silenciós que l’hòstia. Després, amb molt i molt de compte i tot això, vaig entrar i
vaig tancar la porta. M’hauria d’haver fet lladre.
El rebedor era fosc com una mala cosa, i, com és natural, no podia pas encendre
cap llum. Havia d’anar amb compte de no ensopegar amb res i fer escàndol. Sabia del
cert que era a casa, però. El nostre rebedor fa una olor estranya que no fa cap més
lloc. No sé pas què collons és. No és coliflor i no és perfum —no sé pas què collons
és—, però sempre saps que ets a casa. Em vaig començar a treure l’abric per penjar-
lo a l’armari del rebedor, però l’armari és ple de penja-robes que foten un soroll de
bojos quan obres la porta, o sigui que me’l vaig deixar posat. Després vaig començar
a anar ben a poc a poc cap a l’habitació de la Phoebe. Sabia que la minyona no em
sentiria perquè és sorda d’una orella. Una vegada em va dir que tenia un germà que li
va fotre una palleta a l’orella quan era petita. Era molt sorda i etcètera. Però els meus
pares, sobretot la meva mare, tenen unes orelles com un coi de gos de caça. O sigui

Página 114
que m’ho vaig agafar amb molta i molta calma quan vaig passar per davant de la seva
porta. Fins i tot em vaig aguantar la respiració, per l’amor de Déu. Al meu pare ja li
pots trencar una cadira al cap, que no es desperta, però la meva mare només has
d’estossegar en algun lloc de Sibèria i segur que et sent. És més nerviosa que l’hòstia.
La meitat del temps es passa tota la nit desperta fumant.
Al final, al cap d’una hora, més o menys, vaig arribar a l’habitació de la Phoebe.
Però no hi era. No me n’havia recordat. No m’havia recordat que sempre dorm a
l’habitació d’en D. B. quan ell és fora, a Hollywood o en algun lloc així. Li agrada
perquè és l’habitació més gran de la casa. També perquè hi ha una bogeria de taula
vella que en D. B. va comprar a una senyora alcohòlica de Filadèlfia, i un llit gran,
gegant, que fa més o menys vint milles de llarg per vint d’ample. No sé pas on es va
comprar aquell llit. És igual, a la Phoebe li agrada dormir a l’habitació d’en D. B.
quan ell és fora, i ell l’hi deixa. L’hauríeu de veure fer els seus deures o alguna altra
cosa per l’estil en aquella bogeria de taula. És gairebé tan gran com el llit. Gairebé ni
se la veu quan fa els seus deures. Però aquestes coses li agraden. No li agrada la seva
habitació perquè és massa petita, diu. Diu que li agrada estirar-se. Això em fa pixar
de riure. Què coi té la Phoebe per estirar? Res.
És igual, vaig anar a l’habitació d’en D. B. sense fer gens de soroll, i vaig
encendre el llum de la taula. La Phoebe no es va ni despertar. Amb el llum encès i tot
això, me la vaig mirar una estona. Estava allà estirada, dormint, amb la cara a una
banda del coixí. Tenia la boca ben oberta. Té gràcia. Si agafes un adult, és horrible
quan dormen i tenen la boca ben oberta; però els nens, no. Els nens fan bona cara.
Poden tenir el coixí ben bavejat i encara faran bona cara.
Vaig voltar per l’habitació, molt silenciós i tot plegat, mirant-me les coses una
estona. Em sentia de primera, per variar. Ja no em sentia ni com si hagués d’agafar
pneumònia ni res. Només em sentia bé, per variar. La roba de la Phoebe era en una
cadira al costat del llit. És molt ordenada, per ser una criatura. Vull dir que no llença
les seves coses pertot arreu, com alguna mainada. No és desendreçada. Tenia la
jaqueta d’un vestit de color torrat que la meva mare li va comprar al Canadà penjada
al respatller de la cadira. Després, la brusa i tota la resta al seient. Les sabates i els
mitjons eren a terra, just a sota de la cadira, just de cantó. No li havia vist mai
aquelles sabates. Eren noves. Eren uns mocassins marron fosc, més o menys com un
parell que tinc jo, i feien molt bon conjunt amb aquell vestit que la meva mare li va
comprar al Canadà. La meva mare la fa anar molt ben vestida. De debò que sí. La
meva mare té un gust de primera per segons què. No val res a l’hora de comprar
patins de gel o coses així, però per la roba és perfecta. Vull dir que la Phoebe sempre
porta algun vestit que et deixa de pedra. Agafa la majoria de nanos petits, encara que
els seus pares siguin rics i tota la pesca, i normalment veuràs que sempre porten un
vestit horrible. M’agradaria que veiéssiu la Phoebe amb aquell vestit que la meva
mare li va comprar al Canadà. No és broma.

Página 115
 Vaig seure a la taula d’en D. B. i em vaig mirar el que hi havia a sobre. La
majoria eren coses de la Phoebe, d’escola i així. Sobretot llibres. El de dalt de tot es
deia L’aritmètica és divertida! Vaig obrir la primera pàgina i me la vaig mirar. La
Phoebe hi tenia escrit això:

PHOEBE WEATHERFIELD CAULFIELD

4 B-I

Això em va fer pixar de riure. Es diu Josephine, per l’amor de Déu, no Weatherfield.
Però no li agrada. Cada cop que la veig, s’ha inventat un altre nom.
El llibre de sota de l’aritmètica era de geografia, i el llibre de sota de la geografia
era d’ortografia. És molt bona amb l’ortografia. És molt bona amb totes les
assignatures, però l’ortografia és la que li va millor. Després, a sota de l’ortografia, hi
havia una pila de quaderns. Té cap a cinc mil quaderns. Mai no haureu vist una
criatura amb tants quaderns. Vaig obrir el de dalt i vaig mirar la primera pàgina. Hi
havia escrit:

Bernice troba’m a l’hora del pati t’he de dir una cosa molt important.

No hi havia res més a la pàgina. A l’altra hi havia:

Per què el sud-est d’Alaska té tantes fàbriques de conserves?

Perquè hi ha tant de salmó.
Per què té tants boscos valuosos?
Perquè té el clima adequat.
Què ha fet el nostre govern per fer més fàcil la vida dels esquimals
d’Alaska?
Mirar-ho per demà!!!

Phoebe Weatherfield Caulfield

Phoebe Weatherfield Caulfield
Phoebe Weatherfield Caulfield
Phoebe Weatherfield Caulfield
Phoebe W. Caulfield
Sra. Phoebe Weatherfield Caulfield

Sisplau passa-ho a la Shirley!!!

Shirley vas dir que eres sagitari però només ets taure, porta els patins
quan vinguis a casa meva.

Página 116
Vaig seure allà a la taula d’en D. B. i em vaig llegir el quadern sencer. No hi vaig pas
estar gaire, i puc llegir-me coses d’aquestes, el quadern d’un nano, de la Phoebe o de
qualsevol altre, tot el dia i tota la nit. Els quaderns dels nanos fan pixar de riure.
Després vaig encendre un altre cigarret. Era l’últim que em quedava. Me’n devia
haver fumat tres cartrons, aquell dia. Després, al final, la vaig despertar. Vull dir que
no podia pas seure en aquella taula la resta de la meva vida, i a més, tenia por que els
meus pares no se m’apareguessin tot d’una i com a mínim volia dir hola a la Phoebe
abans que vinguessin. O sigui que la vaig despertar.
Es desperta molt fàcilment. Vull dir que no l’has de cridar ni res. L’única cosa que
has de fer, pràcticament, és seure al llit i dir-li:
—Desperta’t, Phoeb. —I vinga, ja és desperta.
—Holden! —va dir de seguida. Se’m va enganxar al coll i tota la pesca. És molt
afectuosa. Vull dir que és molt afectuosa, per ser una criatura. A vegades fins i tot és
massa afectuosa. Li vaig fer un petonet, i va dir:
—Quan has arribat? —Estava contentíssima de veure’m. Es veia.
—No tan alt. Ara mateix. Com estàs, tu?
—Molt bé. Vas rebre la meva carta? Et vaig escriure una carta de cinc…
—Sí. No tan alt. Gràcies.
Em va escriure una carta. No vaig tenir temps de contestar-la, però. Anava tota
d’una obra de teatre que ella feia, a escola. Em va dir que no quedés amb ningú ni res
el divendres, per poder anar-la a veure.
—Com va l’obra? —li vaig preguntar—. Com vas dir que es deia?
—«Quadres de Nadal per a americans». No val res, però jo faig de Benedict
Arnold. Tinc pràcticament el paper més gran —va dir. Carai, estava ben desperta.
S’excita molt quan t’explica coses d’aquestes—. Comença quan m’estic morint. La
vigília de Nadal entra un fantasma i em pregunta si estic avergonyit i així. Ja
m’entens. Per haver traït el meu país i així. Vindràs a veure-la? —Seia damunt del llit
i tota la pesca—. Per això et vaig escriure. Vindràs?
—I tant que vindré. És clar que vindré.
—El papa no pot venir. Ha d’anar amb avió a Califòrnia —va dir. Carai, estava
ben desperta. Tornar a estar ben desperta només li costa dos segons. Seia —més aviat
estava agenollada— al capdamunt del llit, i m’agafava el coi de mà—. Escolta. La
mare va dir que arribaries dimecres —va dir—. Dimecres.
—He sortit abans. No tan alt. Despertaràs a tothom.
—Quina hora és? La mare ha dit que arribarien molt tard. Han anat a una festa a
Norwald, Connecticut —va dir la Phoebe—. Endevina què he fet aquesta tarda!
Quina pel·lícula he vist. Endevina-ho!
—No ho sé. Escolta. Han dit a quina hora…
—El metge —va dir la Phoebe—. És una pel·lícula especial que feien a la
Fundació Lister. Només la feien un dia. Avui era l’únic dia. Anava d’un metge de

Página 117
Kentucky i tot això que tapa amb una manta la cara d’una criatura paralítica que no
pot caminar. Després l’envien a la presó i així. Era excel·lent.
—Escolta un moment. No han dit a quina hora…
—Li sabia greu, al metge. Per això li posa la manta a la cara i així i l’ofega.
Després el fan anar a presó a cadena perpètua, però la nena que va ofegar amb la
manta el ve a visitar sempre i li dóna les gràcies pel que va fer. Era un assassí per
compassió. Però sap que es mereix anar a la presó perquè un metge no ha de robar res
a Déu. La mare d’una nena de la meva classe ens hi ha portat. L’Alice Holmborg. És
la meva millor amiga. És l’única nena de tot…
—Espera un moment, d’acord? —vaig dir—. Et pregunto una cosa. Han dit a
quina hora tornarien, o no?
—No, però molt tard. El papa ha agafat el cotxe per no haver de preocupar-se pels
trens. Hi tenim una ràdio, ara! Però la mare diu que no es pot encendre si el cotxe és
al mig del trànsit.
Em vaig començar a relaxar, una mica. Vull dir que em vaig deixar de preocupar
de si m’enxampaven a casa o no. Vaig pensar què collons. Si m’enxampaven,
m’enxampaven.
Hauríeu d’haver vist la Phoebe. Portava un pijama blau amb elefants vermells al
coll. Els elefants la fan tornar boja.
—O sigui que la pel·li era bona, eh? —vaig dir.
—Molt, però l’Alice estava refredada i la seva mare li preguntava tota l’estona
com es trobava. Just al mig de la pel·lícula. Sempre que passava una cosa important,
la seva mare em passava per sobre i preguntava a l’Alice com es trobava. Em posava
nerviosa.
Després li vaig dir allò del disc.
—Escolta, t’he comprat un disc —li vaig dir—. Però se m’ha trencat quan venia
cap a casa. —Em vaig treure els trossos de la butxaca de l’abric i els hi vaig ensenyar
—. Anava torrat —vaig dir.
—Dóna’m els trossos —va dir—. Els guardaré. —Me’ls va agafar de la mà i els
va posar al calaix de la tauleta de nit. Em va deixar de pedra.
—Ve a casa, en D. B., per Nadal? —li vaig preguntar.
—Potser sí o potser no, va dir la mare. Depèn. Potser s’haurà de quedar a
Hollywood a escriure una pel·lícula sobre Annàpolis.
—Annàpolis, per l’amor de Déu!
—És una història d’amor i així. Endevina qui hi sortirà! Quina estrella de cine?
Endevina-ho!
—No m’interessa. Annàpolis, per l’amor de Déu. Què sap en D. B., d’Annàpolis,
per l’amor de Déu? Què té a veure amb la classe d’històries que escriu? —vaig dir.
Hosti, aquestes coses em fan tornar boig. Aquell cony de Hollywood—. Què t’has fet
al braç? —li vaig preguntar. Vaig veure que portava un bon tros d’esparadrap al
colze. Ho vaig veure perquè el seu pijama no tenia mànigues.

Página 118
 —Un nano, en Curtis Weintraub, que ve a la meva classe, em va donar una
empenta quan baixava les escales del parc —va dir—. Ho vols veure? —Es va
començar a treure l’esparadrap del braç.
—Deixa-t’ho estar. Per què et va fer caure per les escales?
—No ho sé. Em sembla que no em pot veure —va dir la Phoebe—. Una altra
nena i jo, la Selma Atterbury, li vam posar tinta i així a l’anorac.
—Això no està bé. Què ets… una criatura, per l’amor de Déu?
—No, però cada cop que vaig al parc, em segueix a tot arreu. Sempre em segueix.
Em fa posar nerviosa.
—Segurament li agrades. Això no és cap raó per posar-li tinta…
—No vull que jo li agradi —va dir. Després em va començar a mirar d’una
manera estranya—. Holden —va dir—, com és que no has arribat dimecres?
—Què?
Hosti, tu, l’havies d’estar vigilant sempre. Si us penseu que no és llesta, esteu
sonats.
—Com és que no has arribat a casa dimecres? —em va preguntar—. No t’han pas
fet fora ni res, no?
—Ja t’ho he dit. Ens han deixat marxar abans. Han deixat que tothom…
—T’han fet fora! T’han fet fora! —va dir la Phoebe. Després em va picar la cama
amb el puny. Fa anar molt els punys, quan li ve bé—. T’han tret! Oh, Holden! —
S’havia posat la mà a la boca i tot això. Es posa molt emotiva, ho juro davant de Déu.
—Qui ha dit que m’havien fet fora? Ningú no ha dit…
—T’han fet fora. T’han fet fora —va dir. Després em va tornar a picar amb el
puny. Si us penseu que no fa mal, esteu sonats—. El papa et matarà! —va dir.
Després es va estirar de bocaterrosa damunt del llit i es va posar el cony de coixí al
cap. Ho fa molt sovint. A vegades és boja de debò.
—Deixa-ho córrer, va —vaig dir—. No em matarà pas ningú. No em faran ni…
Vinga, Phoeb, treu-te aquest coi de cosa del cap. No em matarà pas ningú.
No se’l volia treure, però. No li pots fer fer res si no ho vol fer. Només anava
dient:
—El papa et matarà. —Gairebé no se l’entenia, amb aquell cony de coixí damunt
del cap.
—No em matarà pas ningú. Fes servir el cap. Primer de tot, me n’aniré. Potser
agafaré una feina en un ranxo o alguna cosa així una temporada. Conec un tio que té
un avi que té un ranxo a Colorado. Potser trobaré feina allà —vaig dir—. Ja estarem
en contacte i etcètera quan me’n vagi, si me’n vaig. Au, vinga. Treu-te això del cap.
Au, vinga, ei, Phoeb. Sisplau. Sisplau, eh?
No se’l volia treure, però. Vaig provar d’arrancar-l’hi, però és forta com una mala
cosa. Et canses, quan t’hi baralles. Hosti, si vol estar-se amb un coixí damunt del cap,
s’hi està.

Página 119
 —Phoebe, sisplau. Au, vinga, surt d’aquí —anava dient jo—. Au, vinga, ei… Ei,
Weatherfield. Au, vinga, surt.
Però no volia sortir. A vegades no pots ni raonar amb ella. Al final, em vaig
aixecar, vaig anar a la sala d’estar, vaig agafar uns quants cigarrets de la capsa del
damunt de la taula i me’ls vaig ficar a la butxaca. No me’n quedava cap.

Página 120
 22

Quan vaig tornar, sí que s’havia tret el coixí del cap —sabia que ho faria—, però ara
no em volia mirar, encara que estava estirada panxa enlaire i tota la pesca. Quan vaig
donar la volta al llit i vaig tornar a seure, va girar la cara cap a l’altre cantó. M’estava
fent el buit de mala manera. Igual que els de l’equip d’esgrima de Pencey quan em
vaig deixar tot el coi de florets al metro.
—Com està la Hazel Weatherfield? —vaig dir—. Has escrit alguna història nova,
d’ella? Porto a la maleta aquella que em vas enviar. La tinc a l’estació. Estava molt
bé.
—El papa et matarà.
Carai, ja se li arriba a posar una ceba al cap, quan se li posa una ceba al cap.
—No, no ho farà. El pitjor que pot fer és tornar-me a fotre crits i després enviar-
me en aquell coi d’escola militar. Això és tot el que em farà. I de bon començament,
ja no hi seré, jo, per aquí. Hauré marxat. Seré… Segurament seré a Colorado, en
aquell ranxo.
—No em facis riure. No saps ni anar a cavall.
—Qui és que no en sap? És clar que en sé. I tant que en sé. Te’n poden ensenyar
en dos minuts —vaig dir—. No et remenis això. —S’estava remenant l’esparadrap
del braç—. Qui t’ha tallat els cabells així? —li vaig preguntar. Tot just acabava de
veure com li havien tallat els cabells. Massa curts.
—No n’has de fer res —va dir. Pot ser molt desagradable, a vegades. Pot ser força
desagradable—. Suposo que t’han tombat totes les assignatures una altra vegada —va
dir, molt desagradable. Tenia gràcia, també, en certa manera. A vegades sona com un
coi de mestra d’escola, i només és una nena petita.
—No, totes no —vaig dir—. He aprovat l’anglès. —Després, només perquè sí, li
vaig pessigar el cul. El tenia ben al descobert, de la manera que estava estirada, de
cantó. Gairebé no en té, de cul. No vaig pas fer-ho fort, però va provar de picar-me la
mà de totes maneres. Va fallar.
Després, tot d’una va dir:
—Oh, per què ho has fet? —Volia dir per què m’havien fotut al carrer un altre
cop. Em va posar mig trist, de la manera que ho va dir.
—Oh, Déu meu, Phoebe, no m’ho preguntis. Estic ben fart que tothom m’ho
pregunti —vaig dir—. Per un milió de raons. Era un dels pitjors instituts on he anat
mai. Estava ben ple d’hipòcrites. I tios desgraciats. Mai no deus haver vist tios tan
desgraciats en tota la teva vida. Per exemple, si hi havia una xerrada a l’habitació
d’algú i volia entrar algú, ningú no el deixava entrar si era un tio ridícul, ple de grans.
Tothom tancava les portes quan algú volia entrar. I tenien un coi de colla secreta que
jo vaig ser massa gallina i me’n vaig fer. Hi havia un tio ple de grans, molt avorrit,
que es deia Robert Ackley, que hi volia entrar. Sempre provava d’entrar-hi, i no el

Página 121
deixaven. Només perquè era avorrit i tenia grans. No tinc ni ganes de parlar-ne. Era
un institut fastigós. T’ho dic jo.
La Phoebe no deia res, però escoltava. Jo ho veia, que escoltava, per la manera
que tenia posat el clatell. Sempre t’escolta, quan li dius alguna cosa. I el més graciós
de tot és que, la meitat dels cops, sap de què coi li parles. De debò que sí.
Jo anava explicant coses de Pencey. Em venia bé.
—Fins i tot el parell de professors bons que hi havia eren hipòcrites, també —
vaig dir—. Hi havia un tio vell, el senyor Spencer. La seva dona sempre et donava
xocolata calenta i coses així, i eren molt simpàtics, de debò. Però l’hauries d’haver
vist quan el director, en Thurmer, entrava a classe d’història i s’asseia al darrere de la
classe. Sempre entrava i s’asseia al darrere de la classe una mitja horeta. Se suposava
que anava d’incògnit o alguna cosa així. Al cap d’una estona, assegut allà darrere,
començava a interrompre el que deia el vell Spencer per deixar anar una pila
d’acudits cursis. El vell Spencer gairebé es partia el pit aguantant-se el riure i
somrient i d’això, com si en Thurmer fos un coi de príncep o algun cony de cosa per
l’estil.
—No diguis tantes males paraules.
—T’hauria fet vomitar, et juro que sí —vaig dir—. Després, el Dia dels Veterans.
Tenen un dia, el Dia dels Veterans, que tots els capollets que s’han graduat a Pencey
des del 1776, més o menys, tornen i volten pertot arreu, amb les seves dones i la
canalla i tothom. Hauries d’haver vist aquell tio vell que devia tenir cap a cinquanta
anys. El que va fer, va entrar a la nostra habitació, va trucar a la porta i ens va
preguntar si ens feia res que anés al lavabo. El lavabo era al final del passadís. No sé
per què cony ens ho va preguntar a nosaltres. Saps què va dir? Va dir que volia veure
si encara hi havia les seves inicials en una de les portes dels vàters. Havia gravat el
seu cony d’inicials estúpides en una de les portes dels vàters fa cap a noranta anys, i
volia veure si encara hi eren. O sigui que el meu company d’habitació i jo el vam
acompanyar al lavabo i tota la pesca, i ens vam haver de quedar allà mentre ell
buscava les seves inicials a totes les portes dels vàters. Va xerrar tota l’estona, dient-
nos que a Pencey va passar els millors dies de la seva vida, i donant-nos una pila de
consells pel futur i etcètera. Hosti, si em va arribar a deprimir! No vull dir que fos
mal tio. No ho era. Però no fa falta que siguis un mal tio per deprimir algú, pots ser
un bon tio i deprimir algú. L’única cosa que has de fer per deprimir algú és donar-li
una pila de consells hipòcrites mentre estàs buscant les teves inicials a la porta d’un
vàter. No has de fer res més. No ho sé. Potser no hauria sigut tan horrible si no li
hagués faltat l’alè tota l’estona. Havia perdut l’alè pujant les escales, i tot el temps
que es va passar buscant les seves inicials li costava respirar, amb els forats del nas
tots estranys i tristos, mentre ens deia a l’Stradlater i a mi que aprofitéssim tot el que
poguéssim de Pencey. Déu meu, Phoebe! No ho puc explicar. No m’agradava res de
tot el que passava a Pencey, i prou. No ho puc explicar.

Página 122
 Després, la Phoebe va dir alguna cosa, però no la vaig sentir. Tenia un costat de la
boca tapat amb el coixí, i no podia sentir-la.
—Què? —vaig dir—. Treu la boca d’aquí. No et puc sentir amb la boca així.
—No t’agrada res de tot el que passa.
Encara em vaig deprimir més quan em va dir això.
—Sí que m’agrada. Sí que m’agrada. És clar que m’agrada. No diguis això. Per
què coi dius això?
—Perquè no t’agrada. No t’agrada cap institut. No t’agraden un milió de coses.
No t’agrada.
—Que sí! Aquí t’equivoques, aquí exactament és on t’equivoques! Per què coi
has de dir això? —vaig dir. Hosti, com m’estava deprimint.
—Perquè no t’agrada —va dir—. Digues una cosa que t’agradi.
—Una cosa? Una cosa que m’agradi? —vaig dir—. D’acord.
El problema era que no em podia pas concentrar gaire bé. A vegades costa molt,
concentrar-te.
—Una cosa que m’agradi molt, vols dir? —li vaig preguntar.
Però no em va contestar. S’estava amb el cap inclinat a l’altre extrem del llit.
Estava a unes mil milles.
—Au, vinga, contesta’m —vaig dir—. Una cosa que m’agradi molt, o una cosa
que m’agradi i prou?
—Que t’agradi molt.
—D’acord —vaig dir.
Però el problema era que no em podia concentrar. Gairebé l’única cosa que se
m’acudia eren aquelles dues monges que voltaven recollint diners amb aquells cistells
atrotinats. Sobretot la de les ulleres amb la muntura de ferro. I un noi que vaig
conèixer a Elkton Hills. Hi havia un noi a Elkton Hills, que es deia James Castle, que
no volia retirar una cosa que va dir d’un tio molt cregut, en Phil Stabile. En James
Castle va dir que era un tio molt cregut, i un dels amics fastigosos de l’Stabile l’hi va
anar a dir. O sigui que l’Stabile i sis desgraciats malparits més van anar a l’habitació
d’en James Castle, van entrar i van tancar el coi de porta, i van provar de fer-li retirar
el que havia dit, però ell no volia. O sigui que van començar a fotre’s amb ell. No us
diré pas què li van fer —és massa repugnant—, però tampoc no ho va voler retirar, en
James Castle. I l’hauríeu d’haver vist. Era un tio prim, semblava un mitja cerilla, amb
uns braços com llapis, de prims. Al final, el que va fer, en comptes de retirar el que
havia dit, va ser saltar per la finestra. Jo era a la dutxa i d’això, i fins i tot vaig sentir
com queia a terra, a fora. Però només em vaig pensar que havia caigut alguna cosa
per la finestra, una ràdio o una taula o alguna cosa, no pas un noi ni res. Després vaig
sentir tothom que corria pel passadís i baixava les escales, o sigui que em vaig posar
el barnús i jo també vaig baixar, i allà terra hi havia en James Castle, just damunt dels
esglaons de pedra i d’això. Era mort, i tenia la sang i les dents escampades pertot
arreu, i ningú no volia ni acostar-s’hi. Portava aquell jersei de coll alt que jo li havia

Página 123
deixat. L’única cosa que van fer amb els tios que eren a l’habitació amb ell va ser
expulsar-los. No els van ni fotre a la presó.
Això era tot el que podia pensar, però. Aquelles dues monges que havia conegut a
l’hora d’esmorzar i aquest noi, en James Castle, que vaig conèixer a Elkton Hills. El
més graciós és que gairebé no coneixia en James Castle, si voleu que us digui la
veritat. Era un d’aquells tios tan callats. Anava a la meva classe de matemàtiques,
però seia ben bé a l’altra punta de la classe, i gairebé mai no s’havia d’aixecar per
contestar o per anar a la pissarra. Alguns tios de classe no s’han d’aixecar gairebé mai
per contestar o per anar a la pissarra. Em sembla que l’única vegada que vaig tenir
una mica de conversa amb ell va ser aquell cop que em va preguntar si li podia deixar
aquell jersei de coll alt que jo tenia. De poc va anar que no em moro allà mateix quan
m’ho va demanar, de la sorpresa que em va arribar a donar. Em recordo que era al
lavabo, rentant-me les dents, quan m’ho va demanar. Va dir que venia el seu cosí per
anar a fer un volt amb ell i tot això. Jo ni tan sols sabia que ell ho sabés, que jo tenia
un jersei de coll alt. L’única cosa que sabia d’ell és que el seu nom anava sempre a
davant del meu quan passaven llista. Cabel, R., Cabel, W., Castle, Caulfield. Encara
me’n recordo. Si voleu que us digui la veritat, va anar de poc que no li deixo el meu
jersei. Només perquè no el coneixia gaire bé.
—Què? —vaig dir a la Phoebe. M’havia dit alguna cosa, però no l’havia sentit.
—No se t’acut res.
—Que sí. Que sí.
—A veure, què, doncs?
—M’agrada l’Allie —vaig dir—. I m’agrada fer això que faig ara. Seure aquí
amb tu, i parlar, i pensar en coses, i…
—L’Allie és mort. Sempre ho dius, tu! Si algú és mort i tot, i al cel, doncs no és…
—Ja ho sé que és mort! Et penses que no ho sé? Però encara em pot agradar, no?
Només perquè algú és mort, no et deixa pas d’agradar, per l’amor de Déu, sobretot si
era mil vegades millor que la gent que coneixes que és viva i d’això.
La Phoebe no va dir res. Quan no se li acut res, no diu ni un coi de paraula.
—De totes maneres, m’agrada ara —vaig dir—. Vull dir ara mateix. Seure aquí
amb tu i xerrar i fer comèdia…
—Això no és res de debò!
—Sí que és alguna cosa de debò! I tant que ho és! Per què coi no ho és? La gent
mai no pensa que res sigui res de debò. N’estic quedant ben fart, cony.
—No diguis males paraules. D’acord, digues alguna altra cosa. Digues alguna
cosa que t’agradaria ser. Un científic. O un advocat o alguna cosa d’aquestes.
—No podria ser científic. Vaig molt malament de ciències.
—Doncs un advocat, com el papa.
—Advocat ja està bé, suposo, però no em diu gaire res —vaig dir—. Vull dir que
està molt bé si van pel món tota l’estona salvant la vida de tios innocents, i coses així,
però no fas pas aquestes coses si ets advocat. L’única cosa que fas són molts diners, i

Página 124
també jugues a golf i a bridge i compres cotxes i beus martinis i fas cara de ben parit.
I a més, encara que anessis pel món salvant la vida d’aquests tios i tota la pesca, com
sabries si ho feies perquè de debò volies salvar-los la vida, o si ho feies perquè el que
volies de debò era ser tot un senyor advocat, i que tothom et piqués l’esquena i et
felicitessin al tribunal quan s’acabés el cony de judici, els periodistes i tothom, igual
que a la merda de pel·lícules? Com sabries que no estaves sent hipòcrita? El
problema és que no ho sabries.
No estic gaire segur que la Phoebe sabés de què coi parlava, jo. Vull dir que
només és una nena petita i d’això. Però com a mínim m’escoltava. Si com a mínim
algú t’escolta, no està malament.
—El papa et matarà. Et matarà —va dir.
Jo no l’escoltava, però. Pensava en una altra cosa, una bogeria.
—Saps què m’agradaria ser? —vaig dir—. Saps què m’agradaria ser? Vull dir, si
pogués triar, cony?
—Què? No diguis males paraules.
—Saps aquella cançó «Si un cos agafa un cos quan ve pel camp de sègol»?
M’agradaria…
—És «Si un cos troba un cos quan ve pel camp de sègol»! —va dir la Phoebe—.
És un poema. D’en Robert Burns.
—Ja ho sé, que és un poema d’en Robert Burns.
Però tenia raó. És «Si un cos troba un cos quan ve pel camp de sègol». Però
llavors jo no ho sabia.
—Em pensava que era «Si un cos agafa un cos» —vaig dir—. És igual,
m’imagino tot ple de nanos petits jugant a alguna cosa en un camp de sègol enorme i
d’això. Milers de nanos petits, i no hi ha ningú (ningú gran, vull dir), només jo. I
m’estic just a la vora d’un precipici altíssim. El que haig de fer és agafar tothom que
estigui a punt de caure pel precipici… Vull dir que si algú corre i no mira cap on va,
haig de sortir d’algun lloc i agafar-lo. No faria res més en tot el dia. Seria el vigilant
en el camp de sègol. Ja sé que és una bogeria, però és l’única cosa que m’agradaria
ser de debò. Ja sé que és una bogeria.
La Phoebe va estar-se molta estona sense dir res. Després, quan va dir alguna
cosa, només va dir:
—El papa et matarà.
—Se me’n fot, si ho fa —vaig dir. Em vaig aixecar del llit, després, perquè volia
trucar a aquell tio que havia tingut de professor d’anglès a Elkton Hills, el senyor
Antolini. Vivia a Nova York, ara. Va marxar d’Elkton Hills. Va trobar feina ensenyant
anglès a la Universitat de N. Y.—. Haig de fer una trucada —vaig dir a la Phoebe—.
Ara torno. No t’adormis. —No volia que s’adormís mentre jo era a la sala d’estar.
Sabia que no ho faria, però ho vaig dir de totes maneres, per assegurar-me’n.
Mentre anava cap a la porta, la Phoebe va dir:
—Holden! —I em vaig girar.

Página 125
 Seia damunt del llit. Estava tan maca…
—Estic fent classes de rots amb una nena, la Phyllis Margulies —va dir—.
Escolta.
Vaig escoltar, i vaig sentir alguna cosa, però no gaire res.
—Molt bé —vaig dir. Després vaig anar a la sala d’estar i vaig trucar a aquell
professor que havia tingut, el senyor Antolini.

Página 126
 23

Vaig anar lleuger amb el telèfon perquè tenia por que els meus pares m’enxampessin
amb els peus a la galleda. Però no ho van fer. El senyor Antolini va ser molt amable.
Va dir que podia anar-hi de seguida, si volia. Em sembla que segurament vaig
despertar-lo, a ell i la seva dona, perquè van trigar l’hòstia de temps per agafar el
telèfon. El primer que em va preguntar va ser si havia passat alguna cosa, i jo vaig dir
que no. Vaig dir que m’havien fotut fora de Pencey per haver-ho suspès tot. Vaig
pensar que més valia dir-l’hi. Va deixar anar un «Déu meu» quan l’hi vaig haver dit.
Tenia un bon sentit de l’humor i tot això. Em va dir que hi anés de seguida si em
venia bé.
Era pràcticament el millor professor que havia tingut mai, el senyor Antolini. Era
un tio força jove, no gaire més gran que el meu germà D. B., i podies fer-hi broma
sense perdre-li el respecte. Va ser ell qui va recollir al final aquell noi que us he
explicat que va saltar per la finestra, en James Castle. El senyor Antolini li va prendre
el pols i d’això, i després es va treure l’abric, el va posar a sobre d’en James Castle i
el va portar fins a la infermeria. Li era ben igual que l’abric se li embrutés de sang.
Quan vaig tornar a l’habitació d’en D. B., la Phoebe havia encès la ràdio. Sonava
una música de ball. L’havia posada baixa, però, perquè la minyona no la sentís.
L’hauríeu d’haver vist. Seia just al mig del llit, damunt de la vànova, amb les cames
encreuades com un d’aquells tios ioguis. Escoltava la música. Em feia pixar de riure.
—Vinga —vaig dir—. Tens ganes de ballar? —Li vaig ensenyar a ballar i tot això
quan era una criatura així de petita. És molt bona ballarina. Vull dir que només li vaig
ensenyar quatre coses. En va aprendre sola, més que res. No pots ensenyar a ningú a
ballar de debò.
—Portes sabates —va dir.
—Me les trauré. Vinga.
Gairebé va saltar del llit, i després va esperar que em tragués les sabates. Després
vaig ballar amb ella una estona. De debò que és boníssima. No m’agrada la gent que
balla amb nanos petits, perquè gairebé sempre és horrible. Vull dir si ets en un
restaurant, en algun lloc, i veus un tio gran que treu a ballar la seva filla. Normalment
sempre aixequen el vestit de la nena quan l’agafen per l’esquena, i la nena no sap
ballar gens de totes maneres, i és horrible, però jo no ho faig mai en públic amb la
Phoebe ni res. Només fem una mica de comèdia a dins de casa. Amb ella és diferent,
de totes maneres, perquè ella sap ballar. Pot seguir-te facis el que facis. Vull dir si
l’agafes ben agafada perquè no importi que tu tinguis les cames molt més llargues. Et
segueix sempre. Pots encreuar-te o fer una baixada d’aquelles cursis, o fins i tot
moure una mica l’esquelet, i et segueix sempre. Fins i tot pots ballar un tango, per
l’amor de Déu.

Página 127
 Vam ballar quatre balls. Entre ball i ball és més graciosa que l’hòstia. Es queda en
posició. Ni parla ni res. Us heu de quedar tots dos en posició i esperar que l’orquestra
comenci a tocar un altre cop. Això em fa molta gràcia. Se suposa que no pots riure ni
res, tampoc.
És igual, vam ballar quatre balls, i després vaig apagar la ràdio. La Phoebe va
tornar a saltar damunt del llit i es va posar a sota les mantes.
—He millorat, no? —em va preguntar.
—I de quina manera —vaig dir. Vaig tornar a seure al llit, al seu cantó. Havia
perdut l’alè, jo. Fumava tant i tant, que gairebé no podia respirar. Ella no havia ni
perdut l’alè.
—Toca’m el front —va dir tot d’una.
—Per què?
—Toca-me’l. Toca-me’l un cop i prou.
L’hi vaig tocar. Però no vaig notar res.
—És com si tingués febre? —va dir.
—No. Ho hauria de ser?
—Sí. Faig que em pugi. Torna-hi.
Vaig tocar-li el front, i tampoc no vaig notar res, però vaig dir:
—Em sembla que ara la cosa comença a pujar, sí. —No volia que agafés un coi
de complex d’inferioritat.
Va fer que sí.
—Puc fer que pugi per damunt del termònetre.
—Termòmetre. Qui t’ho ha dit?
—L’Alice Homberg me’n va ensenyar. Encreues les cames i aguantes la
respiració i penses en una cosa molt i molt calenta. Un radiador o alguna cosa així.
Després el front se’t posa tan calent que pots cremar la mà d’algú.
Això em va fer pixar de riure. Li vaig treure la mà del front, com si estigués en un
perill terrible.
—Gràcies per dir-m’ho —li vaig deixar anar.
—Oh, no t’hauria pas cremat la mà, a tu. Hauria parat abans que es posés
massa… Shhh! —Després, com un llampec, va seure ben dreta al llit.
Em va espantar de mala manera, quan va fer això.
—Què passa? —vaig dir.
—La porta! —va dir, xiuxiuejant ben fort—. Són ells!
De seguida vaig saltar i vaig anar corrents a apagar el llum de la taula. Després
vaig apagar el cigarret a la sola de la sabata i me’l vaig guardar a la butxaca. Després
vaig fer tant de vent com vaig poder, per fer marxar el fum. No hauria ni d’haver
fumat, per l’amor de Déu. Després vaig arreplegar les sabates, vaig entrar a l’armari i
vaig tancar la porta. Hosti, el cor m’anava com un malparit.
Vaig sentir que la meva mare entrava a l’habitació.
—Phoebe? —va dir—. No facis comèdia. He vist el llum, senyoreta.

Página 128
 —Hola! —vaig sentir que deia la Phoebe—. No podia dormir. Us ho heu passat
bé?
—Meravellosament —va dir la meva mare, però es notava que no ho deia de
debò. No s’ho passa mai gaire bé, quan surt—. Per què estàs desperta, si és que es pot
saber? Tenies fred, al llit?
—No tenia fred, és que no podia dormir.
—Phoebe, t’has fumat un cigarret, aquí? Digue’m la veritat, sisplau, senyoreta.
—Què? —va dir la Phoebe.
—Ja m’has sentit.
—L’he encès un moment i prou. Només he fet una pipada. Després l’he llençat
per la finestra.
—Per què, si és que es pot saber?
—No podia dormir.
—Això no m’agrada, Phoebe. Això no m’agrada gens —va dir la meva mare—.
Vols una altra manta?
—No, gràcies. Bona nit! —va dir la Phoebe. Provava de desfer-se de la meva
mare, es notava.
—Era bona la pel·lícula? —va dir la mare.
—Excel·lent. Menys la mare de l’Alice. La tenia tota l’estona al damunt meu
preguntant a l’Alice com li anava el refredat, tota la pel·lícula. Hem vingut a casa
amb taxi.
—Deixa’m tocar-te el front.
—No he agafat res. L’Alice no tenia res. Només era la seva mare.
—Molt bé. Ara dorm. Què tal el sopar?
—Fastigós —va dir la Phoebe.
—Ja vas sentir què va dir el teu pare de fer servir aquesta paraula. Què tenia de
fastigós? Era una mitjana de xai boníssima. Vaig voltar per tota l’avinguda Lexington
només per…
—La mitjana estava bé, però la Charlene sempre em tira l’alè quan serveix alguna
cosa. Tira l’alè damunt del menjar i tot. Tira l’alè pertot.
—D’acord. Ara dorm. Fes un petó a la mare. Ja has resat?
—He resat al lavabo. Bona nit!
—Bona nit. Ara dorm de seguida. Tinc un mal de cap horrible —va dir la meva
mare. Té mal de cap molt sovint. De debò que sí.
—Pren unes quantes aspirines —va dir la Phoebe—. En Holden tornarà a casa
dimecres, no?
—Pel que jo sé, sí. Entra a dins del llit, va. Ben endins.
Vaig sentir que la meva mare marxava i tancava la porta. Vaig esperar un parell de
minuts. Després vaig sortir de l’armari. Vaig ensopegar de ple amb la Phoebe quan ho
vaig fer, perquè era molt fosc i ella s’havia aixecat per avisar-me.

Página 129
 —T’he fet mal? —vaig dir. Ara havies de parlar en veu baixa, perquè tots dos
eren a casa—. He de fotre el camp —vaig dir. Vaig trobar la vora del llit, vaig seure i
em vaig començar a posar les sabates. Estava molt nerviós. Ho reconec.
—No marxis ara —va dir la Phoebe—. Espera que s’adormin!
—No. Ara. Ara és el millor moment —vaig dir—. Ella serà al lavabo i el papa
posarà les notícies o alguna cosa així. Ara és el millor moment. —Gairebé no em
podia cordar les sabates, de tan nerviós que estava. No és que m’haguessin matat ni
res, si m’haguessin trobat a casa, però hauria sigut molt desagradable i tot això—. On
coi ets? —vaig dir a la Phoebe. Era tan fosc, que no la podia veure.
—Aquí. —Era just al meu costat. No l’havia vist.
—Tinc el meu coi de maletes a l’estació —vaig dir—. Escolta. Tens calés,
Phoebe? Estic pràcticament arruïnat.
—Només els calés de Nadal. Pels regals i tot això. Encara no he comprat res de
res.
—Oh. —No volia pas agafar-li els seus calés de Nadal.
—En vols uns quants? —va dir.
—No vull que em donis els teus calés de Nadal.
—Te’n puc deixar uns quants —va dir. Després la vaig sentir remenar a la taula
d’en D. B., obrir un milió de calaixos i palpar amb la mà. Era tot ben negre, de tan
fosc—. Si te’n vas, no em podràs veure a l’obra —va dir. Ho va dir amb una veu
estranya.
—Sí que t’hi veuré. No marxaré pas abans. Et penses que em vull perdre l’obra?
—vaig dir—. Segurament em quedaré a casa del senyor Antolini fins dimarts a la nit,
potser. Després vindré a casa. Si puc, et trucaré.
—Té —va dir la Phoebe. Provava de donar-me els calés, però no em trobava la
mà.
—On?
Em va posar els calés a la mà.
—Ei, no necessito tot això —vaig dir—. Dóna’m un parell de dòlars, i prou. De
debò. Té. —Vaig provar de tornar-li els calés, però no els volia agafar.
—Te’ls pots endur tots. Ja me’ls tornaràs. Porta’ls a l’obra.
—Quant hi ha, per l’amor de Déu?
—Vuit dòlars i vuitanta-cinc centaus. Seixanta-cinc centaus. Me n’he gastat unes
miques.
Després, tot d’una, vaig començar a plorar. No vaig poder evitar-ho. Ho vaig fer
de manera que ningú no em sentís, però ho vaig fer. Vaig espantar de mala manera la
Phoebe, quan vaig començar, i se’m va acostar i va provar de fer-me parar, però quan
comences no pots pas parar en sec. Encara seia a la vora del llit quan vaig començar, i
ella em va posar el braç a l’espatlla, i jo també la vaig agafar amb el braç, però vaig
estar molta estona sense poder parar. Em pensava que em moriria ofegat o alguna
cosa així. Hosti, com la vaig espantar. El cony de finestra era oberta i tot, i notava

Página 130
com la Phoebe tremolava i d’això, perquè només duia el pijama. Vaig provar de fer-la
tornar a entrar al llit, però no volia. Al final vaig parar, però em va costar estona.
Després vaig acabar de cordar-me l’abric i tota la pesca. Li vaig dir que ja estaríem en
contacte. Em va dir que podia dormir amb ella, si volia, però vaig dir que no, que més
valia que fotés el camp, que el senyor Antolini m’esperava i d’això. Després vaig
agafar la meva gorra de caçador de la butxaca de l’abric i l’hi vaig donar. Li agraden
aquestes gorres estrafolàries. No la volia pas agafar, però vaig fer que se la quedés.
Em jugo qualsevol cosa que va dormir amb la gorra posada. Li agraden molt aquestes
gorres. Després li vaig tornar a dir que si podia li trucaria, i després vaig marxar.
Per alguna raó, va ser molt més fàcil sortir de la casa que entrar-hi. Per començar,
ja m’era ben igual si m’enxampaven. De debò que sí. Pensava que si m’enxampaven,
m’enxampaven. Gairebé tenia ganes que ho fessin, segons com.
Vaig baixar per les escales, en comptes d’agafar l’ascensor. Vaig baixar per les
escales de servei. Gairebé em vaig trencar el nas per culpa d’uns deu milions de
galledes d’escombraries, però vaig poder sortir bé. L’ascensorista ni em va veure.
Segurament es pensa que encara sóc al pis dels Dickstein.

Página 131
 24

El senyor i la senyora Antolini tenien un apartament molt elegant a Sutton Place, amb
dos esglaons per baixar a la sala d’estar, i un bar i tot això. Hi havia estat força sovint
perquè, quan vaig marxar d’Elkton Hills, el senyor Antolini venia a sopar a casa força
sovint, a veure com em trobava. No era casat, encara. Després, quan es va casar, jo
jugava a tenis amb ell i la senyora Antolini força sovint, al Club de Tenis de West
Side, a Forest Hills, Long Island. La senyora Antolini n’era membre. Estava podrida
de calés. Era gairebé seixanta anys més gran que el senyor Antolini, però semblava
que els anava molt bé. Per començar, tots dos eren molt intel·lectuals, sobretot el
senyor Antolini, tot i que era més graciós que intel·lectual quan estaves amb ell, més
o menys com el meu germà D. B. La senyora Antolini era sobretot seriosa. Tenia una
asma terrible. Tots dos s’havien llegit els contes d’en D. B. —la senyora Antolini
també—, i quan en D. B. va anar a Hollywood, el senyor Antolini li va trucar i li va
dir que no hi anés. Hi va anar de totes maneres, encara que el senyor Antolini va dir
que algú que podia escriure com en D. B. no hi havia d’anar a fer res, a Hollywood.
Això és exactament el que jo vaig dir, més o menys.
Hauria caminat fins a casa seva, perquè no em volia gastar els calés de Nadal de
la Phoebe si no feia falta, però em vaig sentir estrany quan vaig sortir a fora. Com
marejat. O sigui que vaig agafar un taxi. No volia, però ho vaig fer. Em va costar una
bestiesa trobar-ne un.
El senyor Antolini va obrir la porta quan vaig picar el timbre…, quan
l’ascensorista em va deixar pujar, al final, el malparit. El senyor Antolini duia un
barnús i sabatilles, i portava un whisky amb aigua a la mà. Era un tio força sofisticat i
bevia molt, també.
—Holden, noi! —va dir—. Mare de Déu, has crescut mig metre més. M’alegra
veure’t.
—Què tal, senyor Antolini? Com està la senyora Antolini?
—Tots dos estem de primera. A veure aquest abric. —Em va treure l’abric i el va
penjar—. Esperava trobar-te amb un nadó als braços. Cap lloc on anar. Neu a les
pestanyes. —És un tio molt graciós, a vegades. Es va girar i va cridar a la cuina—:
Lillian! Com va el cafè? —La senyora Antolini es deia Lillian.
—Ja és a punt —va cridar ella—. És en Holden? Hola, Holden!
—Hola, senyora Antolini!
Sempre cridaves, quan eres allà. Això passava perquè cap dels dos no era mai a la
mateixa habitació que l’altre. Tenia gràcia.
—Seu, Holden —va dir el senyor Antolini. Es notava que anava una mica alegre.
Tal com estava l’habitació, semblava que havien tingut una festa. Hi havia gots pertot
arreu, i plats amb cacauets—. Perdona l’aspecte que té tot això —va dir—. Hem
convidat uns amics de la meva dona, de Buffalo… Uns búfals, de fet.

Página 132
 Vaig riure, i la senyora Antolini em va cridar alguna cosa des de la cuina, però no
la vaig sentir.
—Què ha dit? —vaig preguntar al senyor Antolini.
—Ha dit que no la miris quan entri. Acaba d’aixecar-se del catre. Té, un cigarret.
Fumes, ara?
—Gràcies —vaig dir. Vaig agafar un cigarret de la capsa que m’oferia—. Només
de tant en tant. Sóc un fumador moderat.
—Segur que sí —va dir. Em va donar foc amb un encenedor enorme que hi havia
a sobre de la taula—. I doncs. Tu i Pencey ja no sou una mateixa cosa —va dir.
Sempre deia les coses d’aquesta manera. A vegades em divertia molt i a vegades no.
En feia un gra massa. No vull dir que no fos graciós ni res, ho era, però a vegades et
posa nerviós que algú sempre digui coses com «I doncs, tu i Pencey ja no sou una
mateixa cosa». En D. B. també en fa un gra massa, a vegades.
»Quin problema hi havia? —em va preguntar el senyor Antolini—. Com t’ha anat
l’anglès? T’ensenyaré la porta ara mateix si t’han suspès l’anglès, escriptor de
redaccions número u.
—Oh, he aprovat l’anglès bé. Però era sobretot literatura. Només vaig fer dues
redaccions en tot el trimestre —vaig dir—. M’han tombat expressió oral, però. Hi
havia un curs que s’havia de fer, expressió oral. Això sí que ho vaig suspendre.
—Per què?
—Oh, no ho sé. —No tenia gaires ganes de parlar-ne. Encara estava una mica
marejat o alguna cosa així, i tenia un mal de cap de collons, tot d’una. De debò que sí.
Però es veia que li interessava, o sigui que n’hi vaig parlar una mica—. És un curs
que cada noi de la classe s’ha d’aixecar i fer un discurs. Ja m’entén. Espontani i
d’això. I si el noi divaga, per poc que sigui, has de cridar «Divaga!» tan de pressa
com puguis. Per poc no em fan acabar boig. Vaig treure un molt deficient.
—Per què?
—Oh, no ho sé. Això de la divagació em posava nerviós. No ho sé. El meu
problema és que m’agrada quan algú divaga. És més interessant i d’això.
—No t’importa que algú es distregui del tema quan et parla d’alguna cosa?
—Oh, i tant! M’agrada que se centrin en el tema i d’això. Però no m’agrada que
se centrin massa en el tema. No ho sé. Suposo que no m’agrada que algú se centri en
el tema tota l’estona. Els tios que tenien més bona nota d’expressió oral eren els que
se centraven en el tema tota l’estona. Ho reconec. Però hi havia un noi, en Richard
Kinsella. No se centrava gaire en el tema, i sempre li cridaven «Divaga!». Era
horrible perquè, primer de tot, era un tio molt nerviós (vull dir que era un tio molt
nerviós) i els llavis sempre li tremolaven quan li tocava fer un discurs, i gairebé no
se’l sentia si seies gaire endarrere. Quan els llavis no li tremolaven tant, però, els seus
discursos m’agradaven més que els de ningú. De totes maneres, una mica més i el
tomben, també. Va treure un suficient pelat perquè li cridaven «Divaga!» tota
l’estona. Per exemple, va fer un discurs sobre una granja que el seu pare havia

Página 133
comprat a Vermont. Li van cridar «Divaga!» tota l’estona que en va parlar, i el
professor, el senyor Vinson, li va posar molt deficient perquè no havia dit quins
animals hi havia ni què s’hi cultivava i tot això. El que feia en Richard Kinsella era
començar a explicar-te aquestes coses, i després tot d’una et començava a parlar de la
carta que la seva mare havia rebut del seu oncle, i que el seu oncle havia agafat pòlio
i d’això quan tenia quaranta-dos anys, i que no deixava que ningú l’anés a veure a
l’hospital perquè no volia que el veiessin amb un aparell ortopèdic. No tenia gaire res
a veure amb la granja, ho reconec, però estava bé. Està bé quan algú t’explica coses
del seu oncle. Sobretot quan comencen a explicar-te coses de la granja del seu pare i
després tot d’una els interessa més el seu oncle. Vull dir que és una cabronada cridar-
li «Divaga!» quan està engrescat i li agrada. No ho sé. És difícil d’explicar. —No
tenia gaires ganes de provar-ho, tampoc. Per començar, tot d’una tenia molt mal de
cap. Em moria de ganes que vingués la senyora Antolini amb el cafè. Això
m’emprenya de mala manera, vull dir que algú digui que el cafè ja és a punt quan no
hi és.
—Holden… Una pregunta pedagògica curta, lleugerament avorrida. No et sembla
que hi ha un lloc i un moment per cada cosa? No et sembla que, si algú comença a
parlar de la granja del seu pare, hauria de seguir al peu del canó, i després arribar a
explicar-te allò del braguer del seu oncle? O, si l’aparell ortopèdic del seu oncle és un
tema tan provocatiu, no l’hauria d’haver triat com a tema de bon començament, en
comptes de la granja?
No tenia gaires ganes de pensar i contestar i tot això. Tenia mal de cap i em sentia
fastigós. Fins i tot tenia una mica de mal d’estómac, si voleu que us digui la veritat.
—Sí…, no ho sé. Suposo que sí. Vull dir que suposo que hauria d’haver triat el
seu oncle com a tema, en comptes de la granja, si li interessava més. Però el que vull
dir és que, moltes vegades, no saps què t’interessa més fins que comences a parlar
d’una cosa que no és la que t’interessa tant. Vull dir que no pots fer-hi res, a vegades.
El que penso és que hauries de deixar tranquil algú si com a mínim és interessant i
s’està engrescant amb alguna cosa. M’agrada quan algú s’engresca amb alguna cosa.
Està bé. És que vostè no coneixia aquest professor, el senyor Vinson. Et podia fer
tornar boig, a vegades, ell i el seu cony de classe. Vull dir que sempre t’estava dient
que unifiquessis i simplifiquessis tota l’estona. Amb algunes coses no es pot fer, això.
Vull dir que gairebé mai no pots simplificar i unificar una cosa només perquè algú vol
que ho facis. És que vostè no coneixia aquest tio, el senyor Vinson. Vull dir que era
molt intel·ligent i d’això, però es notava que no tenia pas gaire cap.
—Cafè, senyors, per fi —va dir la senyora Antolini. Va entrar portant una safata
amb cafè i pastes i coses així—. Holden, ni se t’acudeixi mirar-me. Estic horrible.
—Hola, senyora Antolini —vaig dir. Vaig començar a aixecar-me i tot plegat,
però el senyor Antolini em va estirar la jaqueta i em va tornar a fer seure. La senyora
Antolini duia els cabells plens d’aquelles pinces de ferro, i no portava els llavis
pintats ni res. No estava pas gaire atractiva. Feia cara de ser força gran i tota la pesca.

Página 134
 —Deixaré això aquí mateix. Vosaltres mateixos —va dir. Va deixar la safata a la
tauleta, apartant tots els gots del mig—. Com està la teva mare, Holden?
—Molt bé, gràcies. No l’he vista últimament, però…
—Estimat, si en Holden necessita alguna cosa, tot és a l’armari dels llençols. A
dalt de tot. Me’n torno al llit. Estic rendida —va dir la senyora Antolini. En feia cara,
també—. Podeu arreglar el sofà vosaltres sols?
—Ens encarregarem de tot. Vés cap al llit —va dir el senyor Antolini. Va fer un
petó a la senyora Antolini, que em va dir adéu i va entrar al dormitori. Sempre es
feien molts petons en públic.
Vaig beure una mica de cafè i em vaig menjar més o menys mitja pasta, que
estava com una pedra. Però l’única cosa que va beure el senyor Antolini va ser un
altre whisky amb aigua. Els fa molt forts, també, es nota. Podria arribar a ser un
alcohòlic si no vigila.
—Vaig dinar amb el teu pare fa un parell de setmanes —va dir tot d’una—. Ho
sabies?
—No, no ho sabia.
—T’adones, és clar, que es preocupa terriblement per tu.
—Ja ho sé. Ja sé que ho fa —vaig dir.
—Segons sembla, abans de trucar-me va rebre una carta llarga i força horripilant
del teu antic director, dient que no feies absolutament cap esforç. Et saltaves classes.
No et preparaves mai cap classe. En general, eres un perfecte…
—No em saltava classes. No te’n podies saltar cap. N’hi havia un parell que, de
tant en tant, no hi anava, com l’expressió oral que li he dit, però no me’n vaig saltar
cap.
No tenia gens de ganes de parlar-ne. El cafè m’havia provat bé a l’estómac, però
encara tenia aquell mal de cap horrible.
El senyor Antolini va encendre un altre cigarret. Fumava com un boig. Després va
dir:
—Francament, no sé pas què coi dir-te, Holden.
—Ja ho sé. És molt difícil parlar amb mi. Ja me n’adono.
—Tinc la impressió que vas encaminat cap a una terrible, terrible caiguda. Però
de debò que no sé de quina mena… M’estàs escoltant?
—Sí.
Es notava que provava de concentrar-se i tot això.
—Podries ser d’aquells que, als trenta anys, seuen en un bar odiant tothom que
entra i fa cara d’haver jugat a rugbi a la universitat. Però també podries agafar prou
educació per odiar la gent que diu: «És un secret entre tots dos». O potser acabaràs en
alguna oficina, tirant clips a l’estenògrafa que tinguis més a prop. No ho sé pas. Però
veus què vull dir, una mica?
—Sí. I tant —vaig dir. I ho veia, també—. Però no és veritat això d’odiar. Vull dir
odiar els jugadors de rugbi i tota la pesca. De debò que no. No odio pas gaire gent.

Página 135
Potser els odio una estona, com aquell tio, l’Stradlater, que vaig conèixer a Pencey, i
un altre noi, en Robert Ackley. Els odiava de tant en tant, ho reconec, però no dura
pas gaire, vull dir. Al cap d’una estona, si no els veia, si no entraven a l’habitació, o si
no els veia al menjador per dinar o per sopar, era com si els trobés a faltar. Vull dir
que era com si els trobés a faltar.
El senyor Antolini va estar-se una estona sense dir res. Es va aixecar, va agafar un
altre tros de gel i se’l va posar al got, després va tornar a seure. Es veia que estava
pensant. Jo em moria de ganes de continuar la conversa al matí, en comptes d’ara,
però ell anava llançat. La gent gairebé sempre té ganes de discutir quan tu no en tens.
—D’acord. Escolta’m un minut, ara… Potser no puc dir això d’una manera tan
memorable com m’agradaria, però t’escriuré una carta sobre això mateix d’aquí a un
parell de dies. Després ho veuràs tot clar. Però ara escolta, de totes maneres. —Va
tornar a concentrar-se. Després va dir—: Aquesta caiguda a què em sembla que vas
encaminat… és una mena especial de caiguda, una mena de caiguda horrible. L’home
que cau no pot sentir o notar que toca fons. Va caient i caient. Tot el muntatge està
dissenyat per persones que, en un moment o altre de les seves vides, buscaven una
cosa que les seves condicions ambientals no els podien donar. O que es pensaven que
les seves condicions ambientals no els podien donar. O sigui que van deixar de
buscar. Van plegar abans d’haver ni tan sols començat. Em segueixes?
—Sí senyor.
—Segur?
—Sí.
Es va aixecar i es va posar una mica més de mam al got. Després va tornar a
seure. Va estar-se molta estona sense dir res.
—No et vull espantar —va dir després—. Però et puc veure morir noblement,
d’una manera o una altra, per alguna causa completament indigna. —Em va mirar
d’una manera estranya—. Si t’escric una cosa, te la llegiràs atentament? I la
guardaràs?
—Sí. És clar —vaig dir. I ho vaig fer, també. Encara tinc el paper que em va
donar.
Va anar cap a una taula, a l’altre extrem d’habitació, i va escriure una cosa en un
paper, dret. Després va tornar i va seure amb el paper a la mà.
—Curiosament, això no ho va escriure un poeta en exercici. Ho va escriure un
psicoanalista que es deia Wilhelm Stekel. Va dir… Encara em segueixes?
—Sí, i tant que sí.
—Va dir això: «L’empremta de l’home immadur és que vol morir noblement per
una causa, mentre que l’empremta de l’home madur és que vol viure humilment per
una causa».
Se’m va acostar i m’ho va donar. M’ho vaig llegir de seguida que m’ho va donar,
i després li vaig donar les gràcies i d’això i m’ho vaig posar a la butxaca. Va ser molt

Página 136
amable de preocupar-se’n tant. De debò que sí. El que passava, però, és que jo no
tenia gaires ganes de concentrar-me. Hosti, em notava tan cansat, tot d’una.
Però veia que ell no n’estava gens, de cansat. Més aviat anava força alegre.
—Em sembla que un dia d’aquests —va dir— hauràs de decidir cap on vols anar.
I després has de començar a anar-hi. Però de seguida. No et pots permetre perdre ni
un minut. Tu no.
Vaig fer que sí, perquè em mirava fixament i tot plegat, però no estava gaire segur
de què estava parlant. Estava força segur de saber-ho, però en aquells moments no
n’estava al cent per cent. Estava massa cansat, cony.
—I em sap greu dir-t’ho —va dir—, però em sembla que quan tinguis una idea
clara de cap on vols anar, el primer que faràs serà aplicar-te a escola. Ho hauràs de
fer. Ets un estudiant, t’agradi o no t’agradi la idea. Estàs enamorat del saber. I em
sembla que descobriràs, quan hagis passat tots els senyors Vinses i les seves
Express…
—Senyors Vinsons —vaig dir. Volia dir tots els senyors Vinsons, no tots els
senyors Vinses. Però no l’hauria d’haver interromput.
—D’acord…, els senyors Vinsons. Quan hagis passat tots els senyors Vinsons,
t’acostaràs més i més (és clar, si vols, i si ho busques i esperes que vingui) a la mena
d’informació que estarà molt i molt a prop del teu cor. Entre d’altres coses,
descobriràs que no ets la primera persona que ha estat mai confusa, espantada, fins i
tot fastiguejada pel comportament humà. Saber que no ets de cap manera l’únic,
t’engrescarà i t’estimularà. Moltes, moltes persones s’han trobat tan torbades
moralment i espiritualment com tu ara mateix. Afortunadament, alguns van escriure
sobre els seus problemes. Aprendràs d’ells… si vols. Igual que algun dia, si tens
alguna cosa per oferir, algú aprendrà alguna cosa de tu. És un preciós sistema
recíproc. I no és educació. És història. És poesia. —Va parar i va fer un gran glop de
whisky. Després va tornar a començar. Bufa, si anava llançat. Estava content de no
haver provat de fer-lo parar ni res—. No miro de dir-te —va dir— que només la gent
educada i erudita poden contribuir amb alguna cosa valuosa pel món. No és veritat.
Però sí que dic que la gent educada i erudita, si són brillants i creatius de bon
començament (que, per desgràcia, no passa gaire sovint), tendeixen a deixar coses
infinitament més valuoses que la gent que només són brillants i creatius. Tendeixen a
expressar-se més clarament, i generalment tenen la passió de seguir els seus
pensaments fins al final. I, el més important, nou de cada deu cops són més humils
que el pensador no erudit. Vols dir que em segueixes?
—Sí senyor.
Va estar-se un altre cop molta estona sense dir res. No sé si ho heu fet mai, però
és molt difícil seure i esperar que algú digui alguna cosa quan pensen i tot això. De
debò que ho és. Mirava de no badallar. No és que m’avorrís ni res —no m’avorria—,
però tot d’una tenia tanta son.

Página 137
 —Una altra cosa que et donarà una educació acadèmica. Si t’hi dediques un
temps considerable, començarà a donar-te idea de la talla de la teva ment. Què li
escau i, potser, què no. Al cap d’un temps, tindràs una idea de quina mena de
pensaments hauria de portar la teva talla particular de ment. Per començar, et pot
estalviar una quantitat extraordinària de temps, que perdries si et provessis idees que
no t’escauen, que no et queden bé. Començaràs a conèixer les teves autèntiques
mides i vestiràs la teva ment segons diguin.
Després, tot d’una, vaig badallar. Sóc un malparit maleducat, però no vaig poder
fer-hi res!
El senyor Antolini només va riure, però.
—Au vinga —va dir, i es va aixecar—. T’arreglarem el sofà.
El vaig seguir. Va anar cap a un armari i va provar d’agafar alguns llençols i
mantes i coses del prestatge de dalt, però no podia fer-ho amb el got de whisky a la
mà. O sigui que se’l va beure i després va posar el got a terra i va baixar les coses. El
vaig ajudar a portar-ho cap al sofà. Vam fer el llit tots dos. No en sabia pas gaire, ell.
No tibava gens els llençols. Però era igual. Hauria pogut dormir dret, de cansat que
estava.
—Com van les teves dones?
—Molt bé. —Estava sent un conversador fastigós, però no tenia ganes de xerrar.
—Què fa, la Sally? —Coneixia la Sally Hayes. L’hi havia presentat, un cop.
—Està bé. He sortit amb ella, aquesta tarda. —Carai, semblava que fes vint anys!
—. Ja no tenim gaire res en comú.
—Una noia preciosa. I aquella altra noia? Aquella que em vas dir, a Maine?
—Oh…, la Jane Gallagher. Està bé. Segurament li trucaré, demà.
Ja havíem acabat de fer el llit, després.
—Tot teu —va dir el senyor Antolini—. No sé pas què coi faràs amb aquestes
cames tan llargues.
—Ja està bé. Estic acostumat als llits curts —vaig dir—. Moltes gràcies, senyor.
Vostè i la senyora Antolini, aquesta nit m’han salvat la vida, de debò.
—Ja saps on és el lavabo. Si vols alguna cosa, crida. Seré a la cuina una estona.
Et molestarà, el llum?
—No, coi, de cap manera. Moltes gràcies.
—De res. Bona nit, maco.
—Bona nit. Moltes gràcies.
Ell va anar cap a la cuina i jo vaig anar cap al lavabo i em vaig treure la roba i
d’això. No em podia rentar les dents perquè no portava cap raspall. Tampoc no tenia
cap pijama, i el senyor Antolini s’havia descuidat de deixar-me’n un. O sigui que
vaig tornar cap a la sala d’estar i vaig apagar el llum que hi havia al costat del sofà, i
després em vaig ficar al llit només amb els calçotets. Era curtíssim per mi, el sofà,
però de debò que hauria pogut dormir dret sense moure una pestanya. Vaig estar
despert un moment, pensant en tot el que m’havia dit el senyor Antolini. Allò de

Página 138
trobar la talla de la teva ment i tota la pesca. Era un tio intel·ligent de debò. Però no
podia mantenir els ulls oberts, coi, i em vaig adormir.
Després va passar una cosa. No m’agrada ni parlar-ne, d’això.
Em vaig despertar tot d’una. No sé quina hora era ni res, però em vaig despertar.
Vaig notar una cosa al cap, la mà d’un tio. Hosti, em va espantar de mala manera. El
que era allò era la mà del senyor Antolini. Estava assegut a terra, al costat del sofà, a
les fosques i tot plegat, i m’estava palpant o acariciant el coi de cap. Hosti, tu, em
jugo el que vulgueu que vaig saltar una bona milla.
—Què cony fa? —vaig dir.
—Res! Només seia aquí, admirant…
—Què fa, aquí, cony? —vaig tornar a dir. No sabia què cony dir. Vull dir que
estava mort de vergonya.
—I si abaixessis una mica la veu? Només seia aquí…
—Haig de marxar, de totes maneres —vaig dir… Hosti, si n’estava, de nerviós!
Em vaig començar a posar el cony de pantalons a les fosques. Gairebé no me’ls podia
posar, de nerviós que estava. Conec més pervertits, a escoles i així, que ningú que
hàgiu conegut mai, i sempre es posen pervertits quan jo sóc per allà.
—Has d’anar on? —va dir el senyor Antolini. Provava d’actuar molt normal i
tranquil i d’això, però no estava pas gaire tranquil. Us ho dic jo.
—He deixat les maletes i tot a l’estació. Em sembla que és millor que les vagi a
buscar. Hi tinc totes les meves coses.
—Al matí també hi seran. Ara torna al llit. Jo també hi vaig. Què et passa?
—No em passa res, és només que tinc tots els diners i les coses en una de les
maletes. Torno de seguida. Agafaré un taxi i tornaré de seguida —vaig dir. Bufa,
ensopegava pertot arreu, a les fosques—. Passa que no són meus, els diners. Són de la
meva mare, i…
—No siguis ridícul, Holden. Torna-te’n al llit. Jo també hi vaig. Els diners hi
seran ben segurs fins demà al…
—No, de debò. He de marxar. De debò que sí. —Ja estava gairebé vestit del tot,
però no podia trobar la meva corbata. No recordava on havia fotut la meva corbata.
Em vaig posar la jaqueta i tota la pesca sense la corbata. El senyor Antolini ara seia a
la butaca gran, una mica lluny de mi, mirant-me. Era fosc i així, i no el podia veure
gaire bé, però sabia que em mirava, ja ho crec. Encara mamava, també. Li podia
veure el got de whisky a la mà.
—Ets un noi molt i molt estrany.
—Ja ho sé —vaig dir. No vaig ni buscar gaire la meva corbata. Vaig marxar sense
—. Adéu, senyor —vaig dir—. Moltes gràcies. De debò.
Em va seguir tota l’estona quan vaig anar cap a la porta principal, i quan vaig
cridar l’ascensor es va quedar al pas del cony de porta. L’única cosa que deia era allò
que jo era un «noi molt i molt estrany» un altre cop. Estrany, i un colló. Després va

Página 139
esperar-se al pas de la porta fins que va arribar el cony d’ascensor. No havia esperat
tanta estona un ascensor en tot el meu cony de vida. Ho juro.
No sabia de què cony parlar mentre esperava l’ascensor, i ell no es movia d’allà, o
sigui que vaig dir:
—Començaré a llegir bons llibres. De debò que sí. —Vull dir que havies de dir
alguna cosa. Era molt violent.
—Agafa les maletes i torna volant cap aquí. Deixaré la porta ajustada.
—Moltes gràcies —vaig dir—. Passi-ho bé! —Al final va arribar l’ascensor. Vaig
entrar i vaig baixar. Hosti, tu, tremolava com un boig. I suava, també. Quan passa
alguna cosa pervertida com aquesta, començo a suar com un malparit. M’han passat
coses d’aquestes més de vint vegades d’ençà que era petit. No ho puc suportar.

Página 140
 25

Quan vaig sortir a fora, tot just començava a fer-se clar. Feia molt de fred, també,
però això em va agradar perquè suava molt i molt.
No sabia on collons anar. No volia anar en un altre hotel i gastar-me tots els calés
de la Phoebe. O sigui que al final només vaig anar fins a Lexington i vaig agafar el
metro fins a Grand Central. Tenia les maletes allà i tota la pesca, i vaig pensar que
podria dormir en aquella sala d’espera on hi ha tots aquells bancs. O sigui que vaig
fer això. No va estar malament, una estona, perquè no hi havia gaire gent i podia
posar-hi els peus. Però no tinc gaires ganes de parlar-ne. No és pas per parlar-ne. No
ho proveu mai. De debò. Us deprimirà.
Només vaig dormir fins a les nou perquè va començar a entrar un milió de
persones i vaig haver d’abaixar els peus. No puc dormir gaire bé si tinc els peus a
terra. O sigui que vaig seure. Encara tenia aquell mal de cap. Era pitjor encara. I em
sembla que estava més deprimit del que he estat mai en tota la meva vida.
No volia, però vaig començar a pensar en el senyor Antolini i em vaig preguntar
què li diria a la senyora Antolini quan ella veiés que jo no havia dormit allà ni res.
Però això no em preocupava gaire, perquè sabia que el senyor Antolini era molt llest i
que s’inventaria alguna cosa per dir-li. Podia dir-li que me n’havia anat a casa o
alguna cosa així. Això no em preocupava gaire. Però el que sí que em preocupava era
haver-me despertat i haver-lo trobat acariciant-me el cap i d’això. Vull dir que em
vaig preguntar si no m’havia equivocat pensant que m’estava fent alguna mariconada.
Em vaig preguntar si no era que potser li agradava acariciar el cap dels tios quan
dormen. Vull dir, com pots saber aquestes coses segur? No pots. Fins i tot em vaig
començar a preguntar si no hauria d’haver agafat les maletes i tornar cap a casa seva,
com havia dit que faria. Vull dir que vaig començar a pensar que, encara que fos un
marieta, s’havia portat molt bé amb mi. Vaig pensar que no li havia fet res que li
truqués tan tard i que m’havia dit que hi anés de seguida si en tenia ganes. I com
s’havia trencat el cap per donar-me aquells consells sobre com trobar la talla de la
teva ment i tot plegat, i que havia sigut l’únic tio que s’havia atrevit a acostar-se a
aquell noi, en James Castle, quan era mort. Vaig pensar en tot això. I, com més hi
pensava, més em deprimia. Vull dir que vaig començar a pensar que potser hauria
d’haver tornat a casa seva. Potser només m’acariciava el cap perquè sí. Com més hi
pensava, però, més deprimit i obsessionat en quedava. I, pitjor encara, els ulls se
m’estaven irritant. Els tenia ben irritats i cremant per no haver dormit prou. A part
d’això, m’estava refredant, i no tenia ni un coi de mocador a sobre. En tenia alguns a
la maleta, però no tenia ganes de treure-la de la consigna i obrir-la allà en públic i tot
això.
Hi havia una revista que algú s’havia deixat al banc, al meu cantó, o sigui que
vaig començar a llegir, a veure si em treia del cap el senyor Antolini i un milió de

Página 141
coses més, com a mínim una estona. Però aquell coi d’article que vaig començar a
llegir gairebé em va fer sentir pitjor. Anava tot d’hormones. Descrivia quina cara
havies de fer, quina pell, quins ulls i tot això, si tenies les hormones en bon estat, i jo
no feia pas aquella cara. Jo feia la mateixa cara que el tio de l’article amb hormones
fastigoses. O sigui que em vaig començar a preocupar de les meves hormones.
Després vaig llegir un altre article que deia com es pot saber si tens càncer o no. Deia
que, si tenies nafres a la boca que no es curaven de seguida, era senyal que
segurament tenies càncer. Tenia una nafra a dins del llavi des de feia dues setmanes.
O sigui que em vaig imaginar que tenia càncer. Aquella revista t’animava de mala
manera. Al final vaig plegar de llegir i vaig sortir a fora a passejar. Em pensava que
em moriria al cap d’un parell de mesos perquè tenia càncer. De debò que sí. Ja em
veia mort, cent per cent mort. I això no et fa pas sentir de meravella, és clar. No és
pas que em fes sentir meravellosament.
Feia cara de voler ploure, però vaig sortir a passejar igualment. Per començar,
vaig pensar que havia d’esmorzar, prendre alguna cosa. No tenia gens de gana, però
vaig pensar que més valia que mengés. Vull dir, com a mínim, alguna cosa que
tingués vitamines. O sigui que vaig començar a caminar cap a l’est, on hi ha els
restaurants baratets, perquè no volia gastar-me gaires diners.
Mentre caminava, vaig passar pel costat de dos tios que descarregaven un arbre
de Nadal d’un camió. Un tio anava dient a l’altre:
—Aguanta el fill de puta dret! Aguanta’l dret, per l’amor de Déu!
Era una manera preciosa de parlar d’un arbre de Nadal. Però tenia una certa
gràcia, i vaig començar a riure. Era la pitjor cosa que podia haver fet, perquè en el
moment que vaig començar a riure em vaig pensar que hauria de vomitar. De debò
que sí. Fins i tot vaig començar a fer-ho, però em va passar. No sé per què. Vull dir
que no havia menjat res de dolent ni en mal estat, i normalment tinc un estómac molt
fort. És igual, em va passar, i vaig pensar que em trobaria més bé si menjava alguna
cosa. O sigui que vaig entrar en un restaurant que feia cara de ser molt tirat i vaig
demanar cafè i dònuts. Només que no em vaig menjar els dònuts. Gairebé no me’ls
podia empassar. El cas és que, si et deprimeix molt alguna cosa, és dificilíssim
empassar-te res. Però el cambrer va ser molt amable. Se’ls va emportar sense cobrar-
me res. Només em vaig beure el cafè. Després vaig marxar i vaig començar a caminar
cap a la Cinquena Avinguda.
Era dilluns i d’això, i aviat seria Nadal, i totes les botigues eren obertes. O sigui
que no estava malament caminar per la Cinquena Avinguda. Era molt nadalenc. Tots
aquells Santa Claus tan magres s’estaven a les cantonades fent sonar campanes, i les
noies de l’Exèrcit de Salvació, aquelles que no porten mai els llavis pintats ni res,
també tocaven campanes. Anava mirant a veure si veia aquelles dues monges que
havia conegut esmorzant el dia abans, però no les vaig veure. Ja sabia que no les
veuria, perquè m’havien dit que venien a Nova York a fer de mestres, però les
buscava igualment. Tot d’una es va posar tot molt nadalenc. Hi havia un milió de

Página 142
nens voleiant amb les seves mares, pujant i baixant dels autobusos i entrant i sortint
de les botigues. Em moria de ganes que la Phoebe fos amb mi. Ja no és tan petita que
es torni boja a matar a la secció de joguines, però li agrada fer comèdia i mirar la
gent. El Nadal passat no, l’altre, la vaig portar a comprar amb mi. Ens ho vam passar
de primera. Em sembla que va ser a Bloomingdale’s. Vam anar a la secció de sabates
i vam fer veure que ella —la Phoebe— es volia comprar un parell d’aquelles botes de
muntanya tan altes, aquelles que tenen un milió de forats per passar-hi els cordons.
Vam fer tornar boig el pobre venedor. La Phoebe es va emprovar cap a vint parells, i
el pobre tio havia de passar cada cop el cordó d’una sabata fins a dalt de tot. Era una
cabronada, però la Phoebe es moria de riure. Al final vam comprar un parell de
mocassins i els vam carregar al compte. El venedor va ser molt amable. Em sembla
que sabia que fèiem comèdia, perquè a la Phoebe sempre se li escapa el riure.
És igual, jo anava caminant i caminant per la Cinquena Avinguda, sense corbata
ni res. Després, tot d’una, em va començar a passar una cosa que em va espantar
molt. Cada cop que arribava al final d’un bloc i baixava del coi de vorera, tenia la
impressió que no arribaria mai a l’altra banda de carrer. Em semblava que aniria
avall, avall, avall, i que ningú no em tornaria a veure mai més. Hosti, si em va arribar
a espantar. No us ho podeu imaginar. Vaig començar a suar com un malparit: la
camisa i la roba interior i tot. Després vaig començar a fer una altra cosa. Cada cop
que arribava al final d’un bloc, feia veure que parlava amb el meu germà Allie. Li
deia:
—Allie, no em deixis desaparèixer. Allie, no em deixis desaparèixer. Allie, no em
deixis desaparèixer. Sisplau, Allie. —I després, quan arribava a l’altra banda de carrer
sense desaparèixer, li donava les gràcies. Després tornava a començar de seguida que
arribava a la propera cantonada. Però jo continuava. Tenia por de parar, em sembla.
No me’n recordo, si voleu que us digui la veritat. Sé que no vaig parar fins que anava
pel carrer Seixanta-no-sé-què, passat el zoo i tot això. Després vaig seure en un banc.
Gairebé no podia respirar, i encara suava com un malparit. Vaig seure allà, suposo,
cap a una hora. Al final, vaig decidir què faria, vaig decidir que marxaria. Vaig
decidir que no tornaria mai a casa i que no aniria mai a cap altre institut. Vaig decidir
que només veuria la Phoebe i li diria adéu i tot plegat, i li tornaria els seus calés de
Nadal, i després començaria a fer autoestop cap a l’oest. Vaig pensar que aniria fins al
túnel Holland i faria dit, fins que em carreguessin, i després en tornaria a fer, i en
tornaria a fer, i en tornaria a fer, i en uns quants dies seria en algun lloc a l’oest, un
lloc maco i amb sol, on no em coneixeria ningú, i trobaria feina. Vaig pensar que
podria trobar feina en una gasolinera, posant gasolina i oli als cotxes de la gent.
M’era igual quina classe de feina fos, però. Mentre ningú no em conegués i jo no
conegués ningú, m’era igual. Vaig pensar que podria fer-me passar per un d’aquells
sordmuts. D’aquesta manera no hauria de tenir cap coi de conversa inútil i estúpida
amb ningú. Si algú volgués dir-me alguna cosa, m’ho hauria d’escriure en un paper i
donar-me’l. Al cap del temps estarien avorrits a mort de fer això sempre, i després ja

Página 143
no hauria de tenir mai més cap conversa en tota la meva vida. Tothom es pensaria que
jo era només un pobre malparit sordmut i em deixarien en pau. Deixarien que els
posés gasolina i oli al seu coi de cotxes, i fins i tot em pagarien un salari i tot per fer-
ho, i jo em faria una cabana en algun lloc amb els calés que fes i viuria allà la resta de
la meva vida. Me la faria just al cantó dels boscos, però no a dins, perquè voldria que
sempre fos ben assolellada. Em faria el menjar jo mateix, i després, si volgués casar-
me o alguna cosa per l’estil, coneixeria una noia preciosa que també fos sordmuda i
ens casaríem. Vindria a viure a la cabana amb mi, i si em volgués dir alguna cosa,
m’ho hauria d’escriure en un coi de paper, com tothom. I, si tinguéssim nens, els
amagaríem en algun lloc. Compraríem molts llibres i els ensenyaríem a llegir i a
escriure nosaltres mateixos.
Em vaig engrescar de mala manera, pensant en això. De debò que sí. Sabia que
allò de fer-me passar per sordmut era una bogeria, però m’agradava pensar-hi, de
totes maneres. Però vaig decidir de debò anar cap a l’oest i d’això. Només volia
primer dir adéu a la Phoebe. O sigui que tot d’una vaig travessar el carrer corrent com
un boig —va anar de poc que no em mato, si voleu que us digui la veritat— i vaig
entrar en una papereria a comprar un bloc i un llapis. Vaig pensar que li escriuria una
nota dient-li on trobar-nos perquè li pogués dir adéu i tornar-li els seus calés de
Nadal, i després portaria la nota a la seva escola i faria que algú de l’oficina del
director l’hi donés. Però em vaig posar el bloc i el llapis a la butxaca i vaig començar
a anar ben de pressa cap a la seva escola. Estava massa excitat per escriure la nota a
la papereria mateix. Anava de pressa perquè volia que rebés la nota abans d’anar-se’n
cap a casa a dinar, i no tenia gaire temps.
Sabia on era la seva escola, és clar, perquè jo mateix hi havia anat, de petit. Quan
hi vaig arribar, va ser estrany. No estava segur de recordar com era per dins, però
me’n recordava. Era ben igual com quan jo hi anava. Tenien el mateix pati gran a
dins, que era més aviat fosc, amb unes gàbies que tapaven les bombetes perquè no es
trenquessin si algú hi fotia un cop de pilota. Tenien els mateixos cercles pintats al
terra, pels jocs i coses així. I les mateixes cistelles de bàsquet sense xarxa, només el
tauler i les cistelles.
Tot estava ben desert, segurament perquè no era pas l’hora del pati, i encara no
era hora de dinar. Només vaig veure un noiet, un noiet de color, que anava cap al
lavabo. Tenia un d’aquells passis de fusta que li sortia de la butxaca dels pantalons,
igual com els que teníem nosaltres, per ensenyar que tenia permís i tota la pesca per
anar al lavabo.
Encara suava, jo, però no pas tant. Vaig anar cap a les escales, vaig seure al
primer esglaó i vaig treure el bloc i el llapis que havia comprat. Les escales feien la
mateixa olor que feien quan jo hi anava. Com si algú hi acabés de fer un riu. A
col·legi, les escales sempre fan la mateixa olor. És igual, vaig seure allà i vaig
escriure aquesta nota:

Página 144
 Estimada Phoebe,
No puc pas esperar fins dimecres, o sigui que segurament faré autoestop cap
a l’oest aquesta tarda. Quedem al Museu d’Art al costat de la porta a un
quart d’una, si pots, i et tornaré els teus calés de Nadal. No me n’he gastat
pas gaires.
T’estima,
Holden

La seva escola estava gairebé tocant al museu, i hi havia de passar per davant per anar
a casa a dinar, de totes maneres, o sigui que sabia que ens podríem veure sense
problemes.
Després vaig començar a pujar les escales cap a l’oficina del director per poder
deixar la nota a algú que la portés a la classe de la Phoebe. La vaig doblegar deu cops
perquè ningú no l’obrís. No et pots refiar de ningú en un coi d’escola. Però sabia que
l’hi donarien si jo era el seu germà i tot plegat.
Mentre pujava les escales, però, tot d’una em va semblar que havia de tornar a
vomitar. Però no ho vaig fer. Vaig seure un moment i ja em vaig sentir millor. Però,
mentre seia, vaig veure una cosa que em va fer tornar boig. Algú havia escrit «Que et
donin pel…» a la paret. Em va fer tornar pràcticament boig. Vaig pensar que la
Phoebe i tots els altres nens ho veurien i que es preguntarien què cony volia dir, i
després algun nano desgraciat els ho diria —ben cofoi, és clar— i ells hi pensarien i
potser se’n preocuparien un parell de dies. Tenia ganes de matar qui fos que ho
hagués escrit. Vaig pensar que segurament hauria sigut algun desgraciat pervertit que
es devia haver ficat a l’escola de nit per pixar o alguna cosa així i després ho havia
escrit a la paret. M’imaginava a mi mateix enxampant-lo mentre ho feia i picant-li el
cap als esglaons de pedra fins que fos ben mort i estigués ple de sang. Però jo ja sabia
que no tindria els pebrots de fer-ho. Ho sabia. Això em va deprimir encara més. No
vaig tenir ni els pebrots d’esborrar-ho de la paret amb la mà, si voleu que us digui la
veritat. Tenia por que algun professor m’enxampés esborrant-ho i es pensés que ho
havia escrit jo. Però ho vaig esborrar de totes maneres, al final. Després vaig pujar al
despatx del director.
El director semblava que no hi era, però hi havia una senyora vella, de cap a cent
anys, asseguda amb una màquina d’escriure. Li vaig dir que era el germà de la
Phoebe Caulfield, del 4B-I, i li vaig demanar sisplau que li donés la nota a la Phoebe.
Vaig dir que era molt important perquè la meva mare estava malalta i no tindria el
dinar fet a la Phoebe, i que hauria de quedar amb mi per anar a dinar en algun lloc. Va
ser molt amable, la senyora vella. Em va agafar la nota i va cridar una altra senyora,
del despatx del cantó, i l’altra senyora va anar a portar-la a la Phoebe. Després la
senyora vella que tenia cap a cent anys i jo la vam fer petar una estona. Era molt
simpàtica, i li vaig explicar que jo també havia anat allà a escola, i també els meus

Página 145
germans. Em va preguntar a quin institut anava, ara, i jo li vaig dir Pencey, i ella va
dir que Pencey era un lloc molt bo. Encara que hagués volgut, no hauria tingut prou
forces per fer que ho veiés clar. A més, si es pensava que Pencey era un bon lloc, que
s’ho pensés. És molt desagradable explicar coses noves a gent que té cap a cent anys
d’edat. No els agrada sentir-les. Després, al cap d’una estona, vaig marxar. Em va fer
gràcia. Em va cridar «Bona sort!», de la mateixa manera que el vell Spencer ho va fer
quan vaig marxar de Pencey! Déu meu, com odio que algú em digui «Bona sort!»
quan marxo d’algun lloc. És depriment.
Vaig baixar per unes escales diferents i vaig veure un altre «Que et donin pel…» a
la paret. Vaig provar d’esborrar-ho amb la mà una altra vegada, però aquest estava
gravat, amb un ganivet o alguna cosa per l’estil. No marxava. És impossible, de totes
maneres. Si tinguessis un milió d’anys per fer-ho, no podries ni esborrar la meitat de
tots els «Que et donin pel…» que hi ha al món. És impossible.
Vaig mirar-me el rellotge que hi havia al pati, i només era un quart i cinc de dotze,
o sigui que encara tenia força temps per matar abans de trobar-me amb la Phoebe.
Però vaig anar cap al museu de totes maneres. No tenia cap més lloc on anar. Vaig
pensar que potser pararia en una cabina de telèfon per trucar a la Jane Gallagher
abans de començar a fer autoestop cap a l’oest, però no estava d’humor. Per
començar, no estava ni segur que fos a casa de vacances, encara. O sigui que vaig
anar cap al museu, a voltar.
Mentre esperava la Phoebe al museu, a dins de les portes i tot, se’m van acostar
dos nens petits i em van preguntar si sabia on eren les mòmies. Un dels nens, el que
m’ho va preguntar, portava la bragueta oberta. L’hi vaig dir. I se la va cordar allà
mateix, mentre parlava amb mi. No es va ni molestar a anar darrere una columna ni
res. Em va deixar parat. Hauria rigut, però tenia por que no em tornessin a venir
ganes de vomitar, o sigui que no ho vaig fer.
—On són les mòmies? —em va tornar a preguntar el nen—. Ho saps?
Vaig fer una mica de comèdia amb aquell parell.
—Les mòmies? Què són? —li vaig preguntar.
—Ja saps. Les mòmies, aquells tios morts. Que els enterraven a aquelles tompes i
així.
Tompes. Això em va deixar de pedra. Volia dir tombes.
—Com és que no sou a escola, vosaltres dos? —vaig dir.
—Avui no hi ha classe —va dir el nano que parlava per tots dos. Era mentida, tan
segur com que estic viu, el molt malparit. Però jo no tenia res a fer, fins que
comparegués la Phoebe, o sigui que els vaig ajudar a trobar el lloc on hi ha les
mòmies. Hosti, abans sabia exactament on eren, però feia anys que no havia entrat en
aquell museu.
—A vosaltres dos us interessen gaire les mòmies? —vaig dir.
—Sí.
—No pot parlar, el teu amic? —vaig dir.

Página 146
 —No és el meu amic. És el meu germà.
—No pot parlar? —Em vaig mirar el que no deia res de res—. Pots parlar o no?
—li vaig preguntar.
—Sí —va dir—. No en tinc ganes.
Al final vam trobar el lloc on hi havia les mòmies, i vam entrar-hi.
—Sabeu com enterraven els morts, els egipcis? —vaig preguntar al nen.
—No.
—Doncs ho hauríeu de saber. És molt interessant. Embolicaven la cara dels morts
amb unes robes tractades amb un producte químic secret. D’aquesta manera, podien
estar enterrats a les seves tombes milers d’anys i les cares no es podrien ni res. Ningú
no sap com es fa, només els egipcis. Ni la ciència moderna.
Per arribar on hi havia les mòmies, havies de travessar un passadís molt estret fet
amb pedres que havien tret de la tomba mateix d’un faraó. Feia força por, i es notava
que els dos artistes que anaven amb mi no s’ho passaven gaire bé. Se’m van arrapar
de mala manera, i el que no parlava em tenia pràcticament agafat de la màniga.
—Anem —va dir al seu germà—. Ja les he vist. Vinga, ei. —Es va girar i va fotre
el camp.
—És més gallina que un plat de caldo —va dir l’altre—. Adéu! —També va fotre
el camp. Jo era l’únic que quedava a la tomba, després. M’agradava, en certa manera.
S’hi estava tan tranquil i tan bé. Després, tot d’una, no endevinareu mai què vaig
veure a la paret. Un altre «Que et donin pel…». Estava escrit amb un llapis vermell o
alguna cosa així, just a sota de la part de vidre de la paret, a sota de les pedres. Aquest
és el gran problema. No pots trobar mai un lloc on s’estigui bé i tranquil perquè no
n’hi ha cap. Potser et penses que n’hi ha un, però quan hi arribes, quan no mires,
vindrà algú i escriurà «Que et donin pel…» just a sota dels teus nassos. Prova-ho
alguna vegada. A vegades penso que, si em moro, i em foten en un cementiri, i tinc
una làpida i d’això, dirà: «Holden Caulfield», i després l’any que vaig néixer i l’any
que vaig morir, i després just a sota hi dirà: «Que et donin pel…». N’estic cent per
cent segur, de fet.
Quan vaig sortir del lloc on hi havia les mòmies, vaig haver d’anar al lavabo.
Tenia com diarrea, si voleu que us digui la veritat. No em feia gaire res tenir diarrea,
però va passar una altra cosa. Quan sortia del vàter, just abans d’arribar a la porta, em
vaig desmaiar. Però vaig tenir sort. Vull dir que em podia haver matat quan vaig caure
a terra, però l’única cosa que vaig fer va ser caure de costat. Va tenir gràcia, però. Em
vaig trobar millor després de desmaiar-me. De debò que sí. Em feia mal el braç, de la
caiguda, però ja no estava tan marejat, coi.
Era cap a un quart menys cinc, després, o sigui que vaig tornar cap a les portes a
esperar la Phoebe. Vaig pensar que podia ser l’última vegada que la veia. Qualsevol
parent meu, vull dir. Vaig pensar que segurament els tornaria a veure, però tardaria
anys. Potser tornaria a casa quan tingués cap a trenta-cinc anys, vaig pensar, si és que
algú estava malalt i em volia veure abans de morir, però seria l’única raó perquè

Página 147
deixés la meva cabana i tornés. Fins i tot em vaig començar a imaginar com seria
quan tornés. Sabia que la meva mare es posaria nerviosa de mala manera i
començaria a plorar i a demanar-me sisplau que em quedés a casa i no tornés a la
meva cabana, però jo marxaria igualment. Com si fos la cosa més natural del món. La
calmaria i després aniria a l’altre cantó de la sala d’estar i trauria una petaca i
encendria un cigarret, més fred que l’hòstia. Diria a tothom que em vinguessin a
visitar algun cop, si volien, però no insistiria ni res. Deixaria que la Phoebe vingués a
visitar-me a l’estiu i per les vacances de Pasqua i de Nadal. I deixaria que en D. B.
vingués a visitar-me una temporada, si necessitava un lloc tranquil i agradable per
escriure, però no podria pas escriure cap pel·lícula a la meva cabana, només contes i
llibres. Tindria una regla: que ningú no pogués fer res hipòcrita quan em visités. Si
algú provava de fer alguna cosa hipòcrita, no es podria quedar.
Tot d’una em vaig mirar el rellotge de la consigna i eren dos quarts i cinc d’una.
Em vaig començar a espantar. Potser aquella senyora gran de l’escola havia dit a
l’altra senyora que no donés el meu missatge a la Phoebe. Em vaig començar a
espantar. Potser li havia dit que el cremés o alguna cosa per l’estil. De debò que em
va espantar de mala manera. Volia veure la Phoebe, de debò, abans d’agafar la
carretera. Vull dir que tenia els seus calés de Nadal i tot plegat.
Al final, la vaig veure. La vaig veure per la porta de vidre. I la vaig poder veure
perquè portava el meu coi de gorra de caçador. Allò es veia a vint quilòmetres.
Vaig sortir i vaig començar a baixar les escales de pedra per anar-la a trobar. El
que no entenia és que portava una maleta enorme. Acabava de travessar la Cinquena
Avinguda i arrossegava aquell cony de maleta enorme. Gairebé no la podia
arrossegar. Quan m’hi vaig acostar, vaig veure que era la meva maleta vella, la que
feia servir quan era a Whooton. No tenia ni idea de què cony en volia fer.
—Hola —va dir quan es va acostar. Aquella maleta l’havia deixat sense alè.
—Ja em pensava que no vindries —vaig dir—. Què cony portes aquí dins? No
necessito res. Me’n vaig així mateix. No agafo ni les maletes que tinc a l’estació. Què
cony portes aquí dins?
Va deixar la maleta a terra.
—La meva roba —va dir—. Vinc amb tu. Puc? D’acord?
—Què? —vaig dir. Gairebé vaig caure de cul quan va dir això. Ho juro davant de
Déu. Em vaig marejar i vaig pensar que em tornaria a desmaiar o alguna cosa així.
—He baixat per l’ascensor de darrere perquè la Charlene no em veiés. No pesa
gaire. Només hi porto dos vestits i els mocassins i roba interior i mitjons i alguna cosa
més. Agafa-la. No pesa gaire. Agafa-la… Puc venir amb tu, Holden? Puc? Sisplau.
—No. Calla.
Em pensava que em desmaiaria. Vull dir que no volia pas dir-li que callés i tot
plegat, però em pensava que em desmaiaria un altre cop.
—Per què no? Sisplau, Holden! No faré res. Només vindré amb tu, i prou! No
agafaré ni la meva roba, si no vols… Només agafaré…

Página 148
 —No pots agafar res. Perquè no véns. Me’n vaig sol. O sigui que calla.
—Sisplau, Holden. Sisplau, deixa’m venir. Seré molt, molt, molt… Tu ni…
—No véns. I ara calla! Dóna’m aquesta maleta —vaig dir. Li vaig agafar la
maleta. Estava gairebé a punt de pegar-li. Em vaig pensar que li fotria una plantofada,
per un moment. De debò que sí.
Va començar a plorar.
—Em pensava que havies de sortir en una obra a l’escola i tot això. Em pensava
que havies de fer de Benedict Arnold en aquella obra i tot plegat —vaig dir. Ho vaig
dir amb molta mala llet—. Què vols fer? No sortir a l’obra, per l’amor de Déu? —
Això la va fer plorar més fort encara. Millor. Tot d’una volia que plorés fins que
gairebé li saltessin els ulls. Gairebé l’odiava. Em sembla que l’odiava sobretot perquè
ja no sortiria en aquella obra si marxava amb mi—. Au, vinga —vaig dir. Vaig
començar a pujar les escales cap al museu un altre cop. Vaig pensar que guardaria el
cony de maleta que havia portat a la consigna, i ella la podria venir a buscar a les tres,
després de classe. Sabia que no la podia pas dur a escola.
—Au, vinga, anem —vaig dir.
Però no va pas pujar les escales amb mi. No volia venir amb mi. Jo vaig pujar
igualment, però, vaig entrar la maleta a la consigna i me la van guardar. Després vaig
tornar a baixar. Encara era allà a la vorera, però se’m va girar d’esquena quan m’hi
vaig acostar. Ho pot fer, això. Et pot girar l’esquena si li ve bé.
—No me’n vaig enlloc. He canviat d’opinió. O sigui que no ploris i calla —vaig
dir. El més graciós va ser que ella ja ni plorava quan vaig dir això. Ho vaig dir de
totes maneres, però—. Au, vinga, anem, t’acompanyaré a l’escola. Au, vinga, anem.
Arribaràs tard.
No em volia contestar ni res. Jo provava d’agafar-li la mà, però no em deixava.
M’anava girant la cara.
—Has dinat? Has dinat, ja? —li vaig preguntar.
No em volia contestar. El que va fer va ser treure’s la gorra de caçador —la que jo
li havia donat— i gairebé me la va fotre per la cara. Després em va tornar a girar
l’esquena. Em va deixar de pedra, però no vaig dir res. Només la vaig recollir i me la
vaig ficar a la butxaca de l’abric.
—Vinga, ei. T’acompanyaré a l’escola —vaig dir.
—No hi torno pas, a l’escola.
No vaig saber què dir, quan em va deixar anar això. Només em vaig estar allà dret
un parell de minuts.
—Has de tornar a l’escola. Vols sortir en aquella obra, no? Vols fer de Benedict
Arnold, no?
—No.
—I tant que sí. És clar que sí. Au, vinga, va, anem —vaig dir—. Primerament, jo
no marxo enlloc, ja t’ho he dit. Me’n vaig a casa. Me’n vaig a casa de seguida que tu

Página 149
tornis a escola. Primer aniré a l’estació a recollir les maletes, i després aniré
directament…
—He dit que no hi tornava, a l’escola. Tu pots fer el que et doni la gana, però jo
no torno pas a l’escola —va dir—. O sigui que calla. —Era el primer cop que em deia
que callés. Sonava horrible. Déu meu, sonava horrible. Sonava pitjor que les males
paraules. Tampoc no em volia mirar, encara, i cada cop que li posava la mà a
l’espatlla o alguna cosa així, no m’ho deixava fer.
—Escolta, vols anar a passejar una estona? —li vaig preguntar—. Vols que anem
fins al zoo? Si deixo que no tornis a escola aquesta tarda i anem a fer un volt, pararàs
de fer bestieses?
No em volia contestar, o sigui que vaig tornar a dir-l’hi.
—Si et deixo que et saltis les classes aquesta tarda i anem a fer un volt, pararàs de
fer bestieses? Demà tornaràs a escola com una bona nena?
—Potser sí i potser no —va dir. Després es va fotre a córrer i va travessar el
carrer sense mirar si venia cap cotxe. És ben boja, a vegades.
Però no la vaig seguir. Sabia que ella em seguiria a mi, o sigui que vaig començar
a caminar carrer avall cap al zoo, al cantó del carrer que dóna al parc, i ella va
començar a caminar carrer avall a l’altre cantó del cony de carrer. No em volia mirar
de cap manera, però es notava que segurament ho feia de cua d’ull per veure cap on
anava i tot això. És igual, vam caminar així tota l’estona fins al zoo. L’única cosa que
em preocupava era quan passava un autobús doble pel carrer i no podia veure l’altre
cantó, no podia veure on cony era la Phoebe. Però quan vam arribar al zoo la vaig
cridar:
—Phoebe! Entro al zoo! Au vinga, va! —No em volia mirar, però es notava que
m’havia sentit, i quan vaig començar a baixar les escales del zoo em vaig girar i vaig
veure que travessava el carrer i em seguia i tot plegat.
No hi havia gaire gent, al zoo, perquè era un dia força fastigós, però n’hi havia
una mica a la piscina dels lleons marins. Vaig començar a marxar, però la Phoebe es
va parar i va fer veure que es mirava com donaven el menjar als lleons marins —un
tio els llançava peixos—, o sigui que me’n vaig tornar. Em va semblar que era una
bona oportunitat de posar-m’hi de cantó i tota la pesca. Hi vaig anar i em vaig posar
darrere seu i li vaig posar les mans a les espatlles, però ella va doblegar els genolls i
se’m va escapar. Ja us he dit que pot ser molt desagradable quan vol. S’estava allà
mirant com menjaven els lleons marins, i jo a darrere seu. No li vaig posar les mans a
les espatlles un altre cop ni res, perquè si ho hagués fet, després sí que m’hauria fotut
el camp. La canalla d’aquesta edat són estranys. Has de vigilar què fas.
No volia caminar al meu costat quan vam marxar de la piscina dels lleons marins,
però tampoc no volia caminar massa lluny. Ella anava per un cantó de la vorera i jo
anava per l’altre. No feia pas gaire goig, però era millor que tenir-la un coi de milla
lluny, com abans. Vam pujar una estona a veure els óssos, en aquell turó, però no hi
havia gaire res a veure. Només hi havia un ós a fora, l’ós polar. L’altre, el marró, era

Página 150
al seu cony de cova i no en volia sortir. Només li podies veure la rereguarda. Tenia un
nano petit al meu cantó, amb un barret de cowboy gairebé fins a les orelles, que
anava dient al seu pare:
—Fes que surti, papa. Fes que surti.
Em vaig mirar la Phoebe, però no volia riure. Ja sabeu, quan la canalla està
empipada amb tu, no volen riure ni res.
Quan vam deixar estar els óssos, vam marxar del zoo i vam travessar un carrer
petit del parc, i després vam passar per un d’aquells túnels que sempre fan pudor de
pixats. Era de camí cap als cavallets. La Phoebe encara no em volia parlar ni res, però
ara caminava de costat amb mi. Li vaig agafar el cinturó de darrere de l’abric, només
perquè sí, però no m’ho va deixar fer. Va dir:
—Les mans a la butxaca, si no et fa res. —Encara estava emprenyada amb mi.
Però no tan emprenyada com abans. És igual, ens anàvem acostant més i més als
cavallets i ja es començava a sentir aquella musiqueta que sempre toquen. Tocaven
«Oh, Marie!». Cinquanta anys enrere, quan jo era un xavalet, encara tocaven la
mateixa cançó. Això és una cosa bona dels cavallets, que sempre toquen les mateixes
cançons.
—Em pensava que els cavallets tancaven a l’hivern —va dir la Phoebe. Era
pràcticament la primera vegada que deia alguna cosa. Segurament es va descuidar
que havia d’estar emprenyada amb mi.
—Potser perquè aviat serà Nadal —vaig dir.
No va dir res, quan jo vaig dir això. Segurament es va recordar que havia d’estar
emprenyada amb mi.
—Vols pujar a fer-hi una volta? —vaig dir. Sabia que segurament en tenia ganes.
Quan era una nena ben petita, i l’Allie i en D. B. i jo anàvem al parc amb ella, els
cavallets la tornaven boja. No la podies fer baixar de cap manera.
—Sóc massa gran —va dir. Em pensava que no em contestaria, però ho va fer.
—No, no ho ets. Vés-hi. T’esperaré. Vés-hi —vaig dir. Ja érem allà mateix. Hi
havia uns quants nanos fent voltes, sobretot nanos molt petits, i uns quants pares que
els esperaven a fora, al voltant, asseguts als bancs i d’això. Vaig anar cap a la finestra
on venen els tiquets i en vaig comprar un per a la Phoebe. Després l’hi vaig donar.
Era just al meu costat.
—Té —vaig dir—. Espera un moment, té els teus diners, també. —Vaig
començar a donar-li la resta dels calés que m’havia deixat.
—Guarda’ls. Guarda-me’ls —va dir. Després va dir sisplau de seguida.
Això és depriment, quan algú et diu «sisplau». Vull dir si és la Phoebe o algú així.
Això em va deprimir de mala manera. Però em vaig tornar a posar els calés a la
butxaca.
—No puges, tu? —em va preguntar. Em mirava d’una manera estranya. Es notava
que ja no estava gaire emprenyada amb mi.
—Potser la vegada que ve. Et miraré —vaig dir—. Tens el tiquet?

Página 151
 —Sí.
—Au, vinga, doncs. Seré en aquell banc d’allà. Et miraré. —Vaig anar a seure en
aquell banc, i ella va pujar als cavallets. Hi va donar tota la volta. Vull dir que hi va
donar tota una volta. Després va seure en un cavall, gran, marró, molt atrotinat.
Després els cavallets van començar a rodar, i jo la vaig mirar fer voltes i més voltes.
Només hi havia cinc o sis nanos més als cavallets. Ara tocaven «El fum encega els
teus ulls». La tocaven molt jazz i divertida. Tots els nanos provaven d’agafar l’anella
daurada, la Phoebe també, i tenia mitja por que no caigués del coi de cavall, però no
vaig dir ni fer res. Amb la canalla, si volen provar d’agafar l’anella daurada, has de
deixar que ho facin, i no dir res. Si cauen, cauen, però és dolent dir res.
Quan es van parar els cavallets, la Phoebe va baixar i va venir amb mi.
—Puja tu també, aquest cop —va dir.
—No, et miraré i prou. Em sembla que miraré i prou —vaig dir. Li vaig donar
més diners—. Té. Compra més tiquets.
Em va agafar els diners.
—Ja no estic empipada amb tu —va dir.
—Ja ho sé. Afanya’t. Aviat tornaran a començar.
Després, tot d’una, em va fer un petó. Després va parar la mà i va dir:
—Plou. Comença a ploure.
—Ja ho sé.
Després, el que va fer —per poc no em deixa ben bé de pedra— va ser treure’m la
gorra de caçador de la butxaca i posar-me-la al cap.
—No la vols, tu? —vaig dir.
—Ja la pots portar una estona.
—D’acord. Però afanya’t, va. Et perdràs aquesta volta. No podràs pujar al teu
cavall ni res.
Es va quedar per allà, però.
—Ho deies de debò? Que no te’n vas enlloc? De debò vindràs a casa, després? —
em va preguntar.
—Sí —vaig dir. Era veritat, també. No li deia cap mentida. Vaig tornar cap a casa
de debò, després—. Va, afanya’t —vaig dir—. Ja roda.
Va córrer per comprar el tiquet i va pujar al coi de cavallets just a temps. Després
va fer tota la volta fins que va tornar a trobar el seu cavall. Després hi va pujar. Em va
saludar amb la mà i jo també ho vaig fer.
Hosti, tu, va començar a ploure d’una manera malparida. Queien galledes, ho juro
davant de Déu. Tots els pares i mares i tothom van anar a sota la teulada dels
cavallets, per no quedar ben xops ni res, però jo em vaig quedar al banc força estona.
Vaig quedar ben xop, sobretot el coll i els pantalons. La meva gorra de caçador em
protegia força, en certa manera, però vaig quedar ben xop igual. Però no em feia res.
Era tan feliç, tot d’una, amb la Phoebe fent voltes i voltes i voltes. Gairebé bramava,
de feliç que era, si voleu que us digui la veritat. No sé per què. Era només que estava

Página 152
tan maca, la Phoebe, de la manera com donava voltes i voltes, amb el seu abric blau i
d’això. Déu meu, m’agradaria que l’haguéssiu pogut veure.

Página 153
 26

Això és tot el que us penso explicar. Segurament podria explicar-vos què vaig fer
quan vaig tornar a casa, i com em vaig posar malalt i tota la pesca, i a quin institut se
suposa que he d’anar la tardor que ve, quan surti d’aquí, però no en tinc ganes. De
debò que no. Tot això no m’interessa gaire, ara mateix.
Molta gent, sobretot un tio psicoanalista que tenen aquí, em pregunta si seré
aplicat quan torni a l’institut el setembre que ve. A mi em sembla que és una pregunta
molt i molt estúpida. Vull dir, com pots saber què faràs fins que no ho fas? La
resposta és que no pots. Em sembla que seré aplicat, però com puc saber-ho? Us ben
juro que és una pregunta estúpida.
En D. B. no és tan dolent com els altres, però també em fa sempre una pila de
preguntes. Va venir cap aquí dissabte passat amb una tia anglesa que surt a la nova
pel·lícula que escriu ara. Era molt afectada, però molt maca. És igual, una vegada que
va anar al lavabo de senyores, que era a l’altra punta de l’altra ala, en D. B. em va
preguntar què pensava de tot això que us acabo d’explicar. No sabia què cony dir. Si
voleu que us digui la veritat, no sé què pensar-ne. Em sap greu haver-ho explicat a
tanta gent. L’única cosa que sé és que trobo a faltar tota la gent que us he explicat.
Fins i tot l’Stradlater i l’Ackley, per exemple. Em sembla que fins i tot trobo a faltar
aquell desgraciat d’en Maurice. Té gràcia. No expliqueu mai res a ningú. Si ho feu,
començareu a trobar a faltar tothom.

Página 154
JEROME DAVID SALINGER (New York, 1 de gener de 1919 - Cornish, New Hampshire
27 de gener de 2010) va ser un escriptor estatunidenc conegut com a J. D. Salinger.
De pare jueu i mare catòlica, va estudiar a la Valley Forge Military Academy. Més
tard passà per les Universitats de Nova York i Columbia. Mobilitzat per l’Exèrcit el
1942, participà en el desembarcament de Normandia (1944). Llicenciat el 1945, el
mateix any començà a publicar els seus primers contes a la revista The New Yorker,
que de seguida obtingueren una gran repercussió.
Va escriure una única novel·la, The catcher in the Rye (El vigilant en el camp de
sègol, 1951), i el 1953 recopilà els seus relats a Nine stories. Després, només publicà
tres llibres breus més: Raise high the roof beam, carpenters (1955), Franny and Zoey
(1961) i Seymour: an introduction (1963). Tot i la brevetat de la seva obra, és una de
les més rigoroses de la literatura nord-americana, i un implacable anàlisi de les
neurosis que assolen l’home inadaptat socialment. La seva obra més reconeguda El
vigilant en el camp de sègol, de la qual se n’han venut més de 65 milions de còpies a
tot el món i ha tingut una influència important en la narrativa moderna.
Salinger morí el 27 de gener del 2010 per causes naturals a casa seva, a Cornish, on
va passar aïllat els últims 30 anys de la seva vida.

Página 155