COMENTARI DE TEXT MANUEL DELGADO RUIZ

“Exclusiones. Discursos, políticas, profesiones”

“Formas contemporáneas de la exclusión social”

Iola Clotet Martínez

Curs: 2n Educació Social 2021/22

Assignatura: Exclusió Social, Conflicte i Mediació

Professora: Marta Venceslao

 1. Ressenya bibliogràfica de la lectura

Delgado, M. (2013) “Formas contemporáneas de exclusión social” en J. Sáez y J. García

Molina (coord.) Exclusiones. Discurso, políticas, profesiones. Barcelona: Editorial UOC.

2. Contextualització biogràfica

Manuel Delgado (Barcelona, 1956) és un antropòleg espanyol i des de 1986 és

catedràtic d’antropologia religiosa i urbana en el Departament d’Antropologia Social de la
Universitat de Barcelona. És també coordinador del programa de doctorat d’Antropologia
de l’Espai i del Territori, així com del seu Grup d’Investigació sobre Espais Públics. Ha
publicat diversos articles en revistes nacionals i estrangeres, és autor de diversos llibres i
ha treballat especialment sobre la construcció de les identitats col·lectives en contextos
urbans.

3. Descripció

Delgado ens parla de com les lògiques socials possibiliten l’existència de l’exclusió,
col·locant les persones excloses al costat d’allò estrany, fora de la “normalitat”. A partir
d’un sistema classificatori en funció d’orígens i ètnies, quan en realitat no s’ha previst un
lloc per a ells, es crea tot un discurs hipòcrita per fer veure que la culpa no és de ningú
més que de les mateixes persones que ho pateixen. L’autor ens parla sobre aquesta
marginació de les persones excloses, que es presenta com a natural i legítima davant la
població, i la seva missió excloent fent-se passar per un procés integrador.

4. Síntesi

a. Idees i conceptes principals de l’autor/a

Primerament ens parla de les nocions d’exclusió que existeixen actualment i com, a
conseqüència, d’aquesta se’ls nega legalment drets humans, així com serveis socials
bàsics. S’emmascara un discurs per tal de dur a terme unes accions legítimes quan en
realitat el que es proclama i es duu a terme és totalment contradictori a aquest. Tal com
menciona Manuel Delgado: “Capacidad de ciertos dispositivos discursivo
negativizadores de pasar justament por lo contrario de lo que son y para lo que
funcionan”. (2013: 55). Passen a ser uns certs condicionals culturals els responsables
del tracte diferent de persones amb la mateixa condició humana. És a dir, des d’un ordre
social que se suposa equitatiu es determina la proporció d’atenció i ajuda pública en
funció de singularitats psicològiques segons la cultura.

En segon lloc, l’autor dona cabuda als conceptes i les condicions de ciutadà segons la
Declaració Universal de Drets Humans. D’aquesta manera es reflexiona entorn de
l’evidència indirecte que no tots els éssers humans mereixen la condició de ciutadania i
els privilegis corresponents. Així doncs, ignorant les desigualtats socials reals es dona a
entendre que no tothom podrà gaudir dels beneficis de ser ciutadà quan, en realitat, es
tracta d’un estatut legal. És per això que l’autor explica la gravetat del problema, ja que
des de lleis principals ja s’estan cometent desigualtats i en conseqüència, altres lleis
inferiors també.

Seguidament, Delgado fa referència al nou racisme i a la nova manera de construir

exclusions amagades sota l’anomenat “multicultralisme” o “interculturalitat”. Doncs, es
recolzen donant la culpa a la cultura de qualsevol explicació social, econòmica o
política. L’autor explica textualment: “Por tanto, la causa de lo que sucede no reside en
todo tipo de injusticias y prácticas marginadoras, sino en malentendidos culturales”
(2013: 62). Tanmateix, menciona al fet educatiu com a ofertes acadèmiques que
alliçonen sobre com s’ha de veure moralment la diferència sense donar cabuda a les
desigualtats de la realitat.

Respecte a les institucions, aquestes juguen un paper estratègic mitjançant una doble
argumentació. Per una banda, s’afirma el problema i se li dona tota la importància
possible per tal de crear una ansietat social. I per altra, s’intenta convèncer a la població
que es farà el possible per a solucionar-ho a través dels seus mètodes. D’aquesta
manera, es crea una problemàtica, s’inquieta a la població i encara surten guanyant com
a “salvadors” i herois per afrontar-lo.

Per últim, esmenta com els joves pateixen estigmatitzacions de tot tipus que els
impossibiliten l’accés tant al mercat laboral, com a l’habitatge, fins a drets humans. Ens
trobem, altre cop, davant un doble discurs dissimulat, el qual responsabilitza les
característiques culturals dels joves i no els desavantatges i reducció d’oportunitats
reals. Poden arribar, inclús a derivacions morals o psicològiques que, evidentment, han
de ser rectificades. Al mateix temps, també serveix per salvaguardar la bona
consciència de la ciutadania “normal” i per desresponsabilitzar a les institucions i lleis
injustes.
 b. Conclusions de l’autor/a

L’autor conclou amb l’únic i inqüestionable responsable d’aquestes exclusions,

desigualtats i condicions socials greument negatives, és a dir, el sistema capitalista.
Aquest, cada vegada té més poder i és més astut en els seus actes el qual es pot
permetre apostar per la desgràcia i misèria de la població. Com també, dissimulat per
pretendre ser el salvador del món quan realment això només és la “disfressa” i el que hi
ha a sota és totalment diferent, o inclús contrari. Delgado ho escriu així: “Nos
encontramos ante un nuevo racismo, paradójicamente exhibido como antirracista.”
(2013: 62)

5. Anàlisi

a. Idees i arguments plantejats

Amb el primer punt d’inflexió arribo a la reflexió de fins a on hem arribat per tal d’estar
negociant amb els drets de la ciutadania i la seva llibertat. Els drets humans i
fonamentals per a un bon desenvolupament de les vides de les persones haurien de ser
intocables i innegociables. El fet que una persona se senti considerada persona i
beneficiària de formar part d’una societat no hauria d’estar en mans de ningú ni de cap
tipus de poder superior. Així doncs, seguim amb el racisme que simplement ha canviat
de nom, de concepció i s’ha dissimulat sota d’altres atributs, però que continua existint i
condicionant la població.

“Una ciudadanía universal debería corresponder en realidad no al principio de

nacionalidad, ni tampoco al de residencia, sino simplemente al de existencia”. (2013:
59). D’aquesta manera, analitzo el segon apartat on penso que ens falta reconstruir i
desenvolupar una mirada més globalitzadora des del punt de vista que tots som humans
i tots vivim en el mateix planeta i cal unir-nos per desapoderar aquest sistema que ens
separa. Penso que tots vivim sota aquests mites contemporanis i cal conscienciar per tal
d’obrir els ulls i actuar.

Per últim, des de l’educació social i sota la pressió de les institucions, també cal ser
curosos i hàbils per no caure en el seu joc, ja que tot va relacionat i tot ve des de dalt.
És necessari continuar pacients des del lloc on ens trobem però fent passos de plom per
millorar la situació.
 b. Conclusions

Tal com he esmentat en el segon punt de l’anàlisi, concloc amb la idea de tots estem
sota les influències del sistema que ens controla i exclou. D’aquesta manera, en lloc de
crear tensions i dissensions entre nosaltres, cal fer un canvi de paradigma i creure en el
fet que tots estem en la mateixa qüestió. Que puguem treure profit a aquesta inquietud
que estem vivint i que el problema que ens fa estar intranquils, és l’universal i comú per
a tots.

6. Relació amb altres autors

Començo relacionant l’autor d’aquest fragment amb José García Molina i la seva idea
sobre legitimar i certificar l’exclusió social amb la nostra mirada. Doncs, el que fem és
recrear-la tal com Delgado fa referència a l’estigmatització exclusió dels joves,
textualment: “No comenzaron a ser racistas y violentos hasta que la presión de la
opinión pública acabó por hacerles aceptar la imagen”. (2013: 69)

Tanmateix, relaciono les idees d’aquest text amb Robert Castel, el qual parla d’una
transformació completa per tractar les injustícies socials amb profunditat i d’aquesta
manera crear una revolució per a construir una altra política. De manera semblant a
Delgado, quan ens parla sobre la magnitud del problema fent menció a lleis de gran
rang desiguals i al nombrar la problemàtica com a un concepte purament polític.

7. Relació amb els continguts de classe

Respecte als continguts de classe dono èmfasi a Becker i la seva idea que tot gira
entorn de dinàmiques ideològiques, socials, polítiques i culturals en les quals
predominen les categoritzacions. Proposa veure el subjecte com a subjecte i no com a
una categoria. De la mateixa manera que, cap al final del text, Delgado ens esmenta el
protagonisme de les categoritzacions dels joves actuals.

També podria enllaçar els conceptes d’aquest text amb les qüestions sobre la
deshumanització comentades a l’assignatura. Amb això faig referència al fet que per
permetre lleis que desencadenin morts, és necessària una acció prèvia de
deshumanització de l’altre perquè es transformi en real. Vam posar exemples pel que fa
a l’explotació laboral de migrants, així com les morts del mediterrani, on no existeix
acusat d’aquestes morts. Són víctimes d’ells mateixos, de la mateixa manera que amb
l’exclusió social no hi ha acusat, existeix, però es tapa.
 8. Conclusions personals

Des d’un punt de vista personal, l’existència de les exclusions socials continua sent
conseqüència de les ordres del sistema en el qual vivim, però que alhora hem anat
formant amb el pas del temps. Amb aquesta qüestió em refereixo al fet que sense
ciutadania no hi hauria Estat, és per això que cal tenir una mínima esperança i que
tenim, encara que sigui poca, possibilitat de fer-hi alguna cosa al respecte. En definitiva,
des de la professió de l’educació social, cal seguir estudiant i analitzant aquestes
“disfresses” sota les quals s’amaguen els mecanismes de poder, per continuar amb
aquesta lluita.

9. Bibliografia

- García Molina, J. (2013) “Los educadores sociales ante la exclusión” en J.

Sáez y J. García Molina (coord.) Exclusiones. Discurso, políticas,
profesiones. Barcelona: Editorial UOC.

- Castel, R. (2010) “La exclusión, una noción tramposa” en “El ascenso de las
incertidúmbres: Trabajo, protecciones, estatuto del individuo.” Buenos Aires:
Fondo de Cultura Económica, 2010.

- Delgado, M. (2013) “Formas contemporáneas de exclusión social” en J. Sáez y J.

García Molina (coord.) Exclusiones. Discurso, políticas, profesiones. Barcelona:
Editorial UOC.