TEMA 4: ALLÒ IMPLÍCIT. LA PRESSUPOSICIÓ.

LES MÀXIMES CONVERSACIONALS I EL

CONCEPTE DE IMPLICATURA. LA TEORIA DE LA RELLEVÀNCIA.

1. introducció
2. la pressuposició
2.1 concepte
2.2 observacions inicials
3. les màximes conversacionals i el concepte d’implicatura
3.1 introducció
3.2 la teoria de la implicatura de Grice. les màximes conversacionals contingut
4. la teoria de la rellevància
5. allò implícit des d’una perspectiva intercultural
5.1 la universalitat de les màximes conversacionals
5.2 aspectes generals de l’anàlisi contrastiva
5.3 aportacions de la traductologia
El tema està distribuït en 5 blocs; una introducció, un apartat de pròpiament els altres 4
continguts: la noció de pressuposició, màximes conversacionals e implicatura, breu menció de
la teoria de la rellevància, veure l’implícit des d’una perspectiva intercultural.

1. Introducció
La primera transparència comença en este enunciat: “els arguments dels jutges per dir no a les
denuncies contra el 9-N” si llegim este titular avui en dia que en traiem? Que ens diu? Em de
saber una sèrie de informació que ací no esta, com ara, que es això del nou ENA? Que es això de
les urnes? Que es això del no a les denuncies?
Per a entendre els enunciats em de saber mes coses y aportar mes informació que no sempre
subministra el parlant o el emissor per tal de comprendre’ls. La noció de “implicar” suposa fer
que l’oient o els destinataris es mullen en la pròpia producció y comprensió dels enunciats. Y
per tant, tot emissor o parlant, quan emet un enunciat qualsevol ha de reconèixer una capacitat
interpretativa per part del receptor o receptors. No sols això, açò condiciona la manera en que
el parlant o emissor produeix el seu enunciat.
Sorprenent o no, en algunes persones, de vegades, tracten a un interlocutor en formes que
sonen despectives o insult tipo “eh, fill de puta”, evidentment aparentment son insults però
conscient o inconscientment utilitza esta expressió saben que l’altre no ho interpretarà com
insult si no que serà una mena col·loquial de apel·lar, de cridar. Igual que tenim expressions que
no son insults, que se prenen simplement com a qüestions apel·latives y no en el seu sentit base,
tot emissor quan utilitza estes expresions de forma conscient o no, sap que a qui li ho diu no
s’ho prendrà a mal.
Em funció a qui t’estàs dirigint, saps que encara que no li digues totes les coses l’altra persona
posarà de la seua part aquella cosa que falta per tal de que puga interpretar adequadament allò
que li esta dient el parlant. De vegades no se diu tot perquè saps que l’altra persona suplirà allò
que falta. Dos tipus de informació implícita:
 • Preliteral o pressuposicional → es te present y acceptat la seua veracitat perquè tinguen
sentit les expressions literals. Posem per cas, si una persona diu, “els tres fills de M
estudien a Londres”. Se dona per conegut la informació de que esta persona M te tres fills
y no dos. Com diu els tres fills donem per sabut que el interlocutor sap que M te 3 y nomes
3.
Altre exemple es si hi han dos persones en un ascensor y un es tira una ventositat, el
que no ho ha fet pregunta “has sigut tu?” si no has sigut tu per a que preguntes si ja saps
que ha sigut el altre. O “Tanca la porta!”, evidentment la porta es oberta.

• Postliteral o sobreentès → es una informació que s’afegeix a una expressió literal per a
que siga coherent amb els enunciats precedents o amb el nostre coneixement que tenim
del mon. Per exemple, “quin fred fa”, no es que se suposa que fa fred o no, volem dir, i si
tanquem la porta o les Finestres?

Les pressuposicions son sempre enunciats assertius, son implícites y compartits per parlant y
oient, en canvi els sobreentesos no son necessàriament assertius, sinó que son molt variables,
poden ser accepcions, preguntes, ordres, etc. Per exemple, els implícits prelitreals solen ser
fàcils de definir i identificar en termes lògics, mentre que en els altres es pot arribar a adquirir
mes rellevància perceptiva i transcendència pragmàtica , no son qüestions lògiques, es qüestió
de motles mes variables que son mes difícils de dominar. Els postliterals, per tant, el que fan es
pringar molt mes al receptor en la activitat de la interpretació dels enunciats, molt mes que la
informació preliteral. Els postliterals encara conformen un domini difícil de definir, de tancar, de
classificar, es prou heterogeni. Una mostra es seguir les pautes de el principi de Grice. En una
oració com “Joan te tres fills”, jo no se qui es Joan, per tant, no se qui es el seu estat familiar,
però qui ho diu suposarà que el participant captarà una informació com a eixa quantitat. Digues
allò indispensable per a que te puguin entendre, ni mes ni menys.
La informació implícita sobre la literal es molt variable, sobretot en la informació dels
sobreentesos. Depèn molt de la literarietat de la expressió, també de informació contradictòria
(de com se pren aquesta informació contradictòria), també molt amb la regulació dels torns de
parla, se dona o no se dona pas a que participi l’altra persona en permís o no, denota una
informació que tant l’emissor o no aporta o deu tindre en consideració per a tindre comunicació.
Açò eu podem resumir de una forma molt simple “llegir entre línies”

2. La pressuposició
La implicatura conversacional es un tipus de inferència pragmàtica i no semàntica, es a dir, allo
de la informació no explicita no es una qüestió de semàntica sinó lligada amb la descripció de
entendre els enunciats dintre de unes situacions comunicatives, y per tant es un aspecte
pragmàtic. Es basa fermament en certes assumpcions contextuals que atanyen la cooperativitat
en la conversa, una persona no va saludant o cridant a la altra tractant-lo de fill de puta per a
preguntar-li a algo. La pressuposició sembla estar mes lligada a la estructura real de les oracions
que no sobre coneixements extralingüístics, en la mateixa expressió lingüística hi ha senyals que
indiquen quina informació hi ha darrere.
 2.1 Concepte
Un dels exemples típics es esta afirmació que es molt utilitzada en la lògica dels enunciats. Eixa
expressió com “el rei de França es savi”. Es com dir “el degà s’ha tintat el pel de color blau.” Que
significa el enunciat del rei? En termes de significació diríem que son o V o F, si se constata que
s’adequa a la realitat. Hi ha un rei de França actualment? Si hi ha se diu que es savi però si no hi
ha no te sentit. Es a dir , en lògica de proposicions tenim que este enunciat o es veritat o es fals
però en la dicció no es un enunciat erroni, esta ben construït. Precisament este tipus de
informació es caracteritzada o definida com una pressuposició, es a dir, es la informació que li
dona suport de veracitat a l’enunciat, no de inconsistència de significació.
D’esta manera se diu que una oració A pressuposa semànticament un una B, si se compleixen
estes condicions: 1, en totes les situació en que A es V també ho es B. 2, en totes les situacions
en que A es F, a pesar de això B es V.
Des d’un punt de vista pragmàtic, la caracterització de la pressuposició es diferent. Son un
conjunt de expressions que el parlant dona com a conegut per part de les interlocutors en el
context de l’enunciació. El parlant no diu si existeix o no el rei de França, sinó simplement emet
eixe enunciat pensant que el destinatari ja trauran les seues conclusions en saber si hi ha rei o
no hi ha rei y, per tant, si te sentit eixa afirmació o no.

2.2 Els fenòmens: observacions inicials

No obstant, les pressuposicions sembla que no se diuen certament però podríem dir-ne que en
la pròpia expressió lingüística hi ha senyals que orienten a la selecció de la informació. Açò que
veiem ací es una de les mostres que vol dir que les preposicions semblen estar lligades a paraules
determinades o aspectes de la pròpia construcció lingüística, y precisament estos aspectes
lingüístics son els generadors o activadors presuposicionals, son els que activen diguem la
informació que no esta però que cal tindre present per a entendre el enunciat.

En esta expressió 8 des d’un punt de vista semàntic es V o F. Si es V veiem que la expressió 9 es
possibles però si es F, la 9 no te sentit. Si observem el 11 veiem que es la negació de 8. Es a dir,
la expressió 11 no entranya la 9. En la 10 òbviament ni aconsegueix ni deixa de aconseguir. La
negació altera l’entranyament però no afecta a les pressuposicions. Negar la 8 implica un
entranyament o no entranyament en la 9, però la pressuposició de que ho intenta parar, que es
10, no s’altera.

Origen:
En certa manera son assumpcions de fons contra els quals s’avalua el sentit principal de
l’enunciat, hi ha una sèrie de info que son la base dels enunciats i sobre eixa base en destaquem
un, es ací on s’aflora el mecanisme el fenomen de la pressuposició. En la psicologia de la Gestalt
se descriu la pressuposició com que destaca o aflora una figura des de o sobre un fons, no des
de res. En la qüestió de la percepció veiem que podem veure una copa perquè fixes sobretot lo
que hi havia o el blanc sobre el fons fosc o al revés, o evidentment si alternem quina es la
observació sobre el fosc o el blanc veiem si es el perfil de dues cares o la copa. La figura es allò
que s’afirma o el punt principal de allò que es diu. El Fons es el conjunt de pressuposicions sobre
les quals es caracteritza o se defineix la figura.

Veiem que no es una afirmació sinó una pregunta. Hi han varies informacions però quina es la
important? La figura es la oració, en este cas, principal, que es la pregunta. Altres informacions
que hi ha al darrere son estes expressions subordinades que son la b,a,a. Sobre estes
acumulacions de informació se destaca una, que ha deixat la lingüística abans de dedicar-se a
Cambridge y que ho lamenta. Esta es la figura y les altres actuarien com a info complementaria.
Accionadors pressuposcionals: Quin son els senyals en un enunciat lingüístic que orienten estes
pressuposicions? Hi han 13 casos:
1. descripcions definides: “Joan va veure l’home amb dos caps”. Esta es una expressió
definida o referencial. Esta oració o “Joan NO va veure…” te al darrere que existeix un
home amb dos caps, si el veu Joan o no es un altra qüestió
2. verbs factius: del tipus o del sentit com lamentar, ser conscient, etc. Tenen eixa noció
de factivitat. Per exemple “Pep lamenta que R rebutja la proposta” o “Pep NO
lamenta....” Allò de la subordinada actua com a pressuposició y esta explicita però no
diu esta es la informació de partida y sobre eta jo dic la meua figura
3. verbs implicatius: aconseguir, oblidar, evitar, etc. La subordinada que se construeix amb
estos verbs es també la pressuposició. “Joan (no) evità anar al cinema”
4. verbs de canvi d’estat: deixar de, començar a, continuar, etc. Tenim expressions del
tipus “Joan comença a pegar la seua dona” o “Joan NO comença….” Al darrere esta que
Joan si comença a pegar a la seua dona es que abans no ho havia fet i si no comença es
que no li pega.
5. iteratius: les iteracions o repeticions com tornar a, un altra volta, repetir, etc. “El xofer
tornà a advertir-li del perill” o “el xofer NO … “es a dir, el xofer ja li havia advertit abans.
La pressuposició es que ha advertit del perill
6. verbs de judici: a diferencia dels anteriors no son tan pressuposicionals ja que les
apreciacions de judici atribuïdes no son del enunciat sinó del emissor del enunciat, son
del subjecte del verb de judici. Per exemple: “Agatha acusà a Jan de plagi” o “Agatha
NO…” no es tracta de si acusa o no acusa si no que Agata pensa que el altre ha fet un
acte no correcte o no ha fet un acte no correcte. Agata per tant creu que el plagi es
dolent per això acusa.
7. clàusules temporals: estes actuen com a informació pressuposicional, per exemple, “fins
i tot abans que Strawson hagués nascut, Frege va reparar en les pressuposicions.”
S’entén que Frege es mes vell. Si fem la versió negativa veiem que independentment si
s’afirma o es nega que Strawson nasqué es la pressuposició que hi ha al darrere.
 8. oracions escindides: son construïdes amb el verb “ser”. “Fou Enric qui besà Rosa”, Enric
en este cas fem que siga una oració juntament amb l’altra, això es una oració escindida.
Siga Enric o no, algú va besar Rosa, eixa es la informació que hi ha al darrere inalterable
que no li afecta ni la negació ni la afirmació
9. escissions implícites: “la lingüística fou inventada per CHOMSKY” o “la lingüística no fou
inventada…” La focalització la veiem amb les majúscules. Es que algú inventà la
lingüística. El roig es la pressuposició inalterable dels enunciats
10. Comparacions i contrastos: una part del contrast es la que es inalterable i l’altra es la
que va variant, se pot marcar amb accents o elements prosòdics, partícules com
“també” etc. “María cridà masclista a Adolf, i ell la insultà a ella”. U diu A i l’altre diu B.
la informació subjacent es que per a Maria dir masclista es insultar. En el contrast de la
reacció de la segona part la valoració es per comparació a allò que li diuen abans. Eixe
acte se formula amb un crit de este tipus
11. Clàusules de relatiu no restrictives: estes no es veuen afectades per la negació del verb
principal i per tant actuen com la pressuposició. “Els protohumans de Valpurgis, que
visqueren fa cinc mil anys, coneixen/ no coneixen la roda.” Independentment de si
coneixien o no la roda es que estos hàbitats fa molts anys que van viure i eixa es la
pressuposició
12. Condicionals contrafactuals: la condició es la que actua com a pressuposició, com a
informació no alterable. “Si Aníbal hagués tingut nomes 12 elefants mes, hui dia no
existirien les llengües romàniques”. La condició es que Aníbal no tenia 12 elefants mes
13. Preguntes: davan de una pregunta tenim 3 situacions possibles, les que son de tipus
absolutes, de resposta si o no: estes diuen que la pressuposició es vàcua, es a dir,
contempla la situacio disjuntiva per a que siga si o no la resposta. En canvi quan les
preguntes no son així evidentment la pressuposició que hi ha al darrere es una de elles
dos. Les preguntes amb un pronom interrogatiu, estes preguntes no son invariables sota
la negació. La pressuposició es que algú no es president, si que li afecta la negació.

Accionadors pressuposicionals: Son elements que ací es qualifiquen com a accionadors, que el
que fan es activar la interpretació de quina informació hi ha al darrere, que es la pressuposició,
que se dona per suposada o compartida o que fàcilment el destinatari posarà com a base de
coneixement per a entendre el enunciat que li proposa el emissor.
 3. Les màximes conversacionals

3.1 introducció
La teoria de les màximes de la conversació es una teoria expressada per Grice que te interès per
el següent:
- les fonts de la inferència pragmàtica, informació que no se dona explicita però que els
interlocutors han de deduir segons la situacio comunicativa, es important perquè tota
esta, a diferencia de les pressuposicions es troba fora dels enunciats.
- a mes a mes, els enunciats diuen i parlen mes enllà del que literalment diuen
- es un mecanisme de resolució de la polisèmia, en els enunciats podem utilitzar elements
que tenen diversos sentits però en la realitat quan s’utilitzen desapareixen
- es essencial per a explicar aspectes del llenguatge y se redueix a principis basics
- uns pocs principis bàsics expliquen un ampli ventall de fets aparentment sense relació

Les fonts, on se troba la info complementaria, es troben en certs principis generals de la

interacció comunicativa y cooperativa. Estos principis tenen un efecte àmpliament estés en
l’estructura de la llengua, y el concepte de iplicatura, per tant, sembla oferir algunes explicacions
funcionals significatives dels fets lingüístics.
Com es possible significar en un sentit general mes allà de lo que es diu, es a dir llegir entre
línies? Exemple: “A: pot dirme l’hora?” “B. Bo, el lleter ja ha passat”. Com es posible que
entengam que açò si que es una resposta i que de alguna manera esta dona per valida
orientativa de l’hora que es tracta. Açò se pot parafrasejar de la següent manera: anem a afegir
info que no es diu però van afegint de alguna manera. “A. es vostè capaç de dir-me l’hora?”
(equivalent de la 1 expressió) “B el lleter va passar en algun moment anterior al moment de
parlar.” Com a qüestió de referencia en el moment de parla el lleter ja havia passat. Entenem
que el repartiment de llet es tracta de una operació quotidiana mes o menys a la mateixa hora
y, per tant, a partir de ací pot deduir l’hora. Es evident per als parlants que allò que es comunica
es molt mes.

Així la Llacuna entre el que es diu i es transmet es substancial omplir-la, no deixar-la buida, y
això amb una teoria semàntica no es pot resoldre. De ací que siga una de les finalitats principals
de la perspectiva pragmàtica.
La noció de implicatura pretén donar explicació de com es transmet info no explicita.
El tercer aspecte parla de com des de la perspectiva pragmàtica es pot explicar el funcionament
d’enunciats que aparentment no tenen massa sentit tal com se formulen. Exemple: la polisèmia
de la conjunció “i”. Una conjunció o dos elements connectats amb “i” pot indicar: relació de
posterioritat o anterioritat, o simplement noció de unió. Posem per cas: “va i cau” implica primer
situacio A (va) y situacio B (cau). Si haguera dit cau y va estaríem dient un ordre diferent. La
noció de simplement unir es que fa es simplement unir “canta y balla” no hi ha una ordre de
prelació o ordre temporal, es ací quan alterar l’ordre implica no cap canvi en la significació.
La noció de implicatura tendeix a resoldre estos problemes, les expressions de les llengües
naturals tendeixen a tenir significats simples, estables i unitaris, es a dir, no sempre estem jugant
en doble intenció, però normalment per mes polisèmica que puga ser una paraula o expressió,
em de captar quina significació es la elegida en cada moment. La implicatura es considera
fonamental per a entendre determinats aspectes del llenguatge.
Estos principis que generen les implicatures tenen una força explicativa molt general, cada cas
particular hi ha que buscar-li en intríngulis, però com a principi general sembla que van
consolidant. Amb uns pocs principis bàsics s’expliquen molts fets lingüístics que aparentment
no tenen relació. Es el cas per exemple de les expressions paradoxals o tautològiques.

3.2 la teoria de la implicatura de Grice

Qui va formular estos principis que es coneixen com els màxims de la conversa es la anomenada
implicatura de Grice, que diu com usa el llenguatge la gent. Per a Grice hi ha un conjunt de
assumpcions declarats o no declarats que guien el principi de tota interacció comunicativa, estos
tenen la seua base en una sèrie de consideracions racionals bàsiques i se formulen com a línies
directrius. Estes no son mes que una sèrie de pautes per a un us eficient i efectiu del llenguatge,
sempre amb un context de cooperació entre les parts que interactuen, estes guies o línies reben
el nom de màximes y juntament amb un principi general el que fan es mostrar voluntat positiva
dels participants.
Els principis son les següents:
- màxima de qualitat: Les màximes tenen la següent caracterització, tenen la cara positiva
i la negativa. La de qualitat diu que tracte que la seua contribució siga vertadera, no diga
allò que crega F, no diga allò del que no te proves.

- màxima de quantitat: diu que faça la seua contribució tan informativa com exigeixen els
propòsits actuals dels intercanvis i no faça la seua contribució mes informativa del que
es referit, d’altra manera, dis el imprescindible per a ser entès, però no ten passes, no
digues mes allà.

- màxima de pertinença: faça contribucions pertinents que tinga relació amb allò de que
es parla.

- màxima de manera: siga perspicu i evita l’obscuritat en l’expressió (sigues clar), evita
l’ambigüitat, sigues breu y sigues metòdic, organitzat.
 - un principi cooperatiu general: El principi diu que faça la seua contribució tal i com es
requereix en la situacio, a través del propòsit o direcció acceptats en l’intercanvi parlat
en el que esta compromès, es a dir, tindre bona voluntat.

En resum, estes màximes conversacionals especifiquen allò que han de fer els participants per
conversar eficientment, racionalment i cooperativament. Han de parlar sincerament, pertinents
i clarament, al temps que aporten informació suficient. No seguir estes màximes porta o s’ha
considerat com a transgressions de la conversació, una mena de falta o no respecte de la guia
bàsica. Posem per cas: dir “esta plovent” es fer una transgressió perquè en aquests moments no
es deveres, en este lloc.

Com a conclusió direm que no sempre se respecten en la forma estes màximes, sinó que la gent
les interpreta d’acord a eixes màximes, i si no fracassa.
Font:
Estes màximes deriven de condicions de racionalitat d’us y això se suposa que es un mecanisme
de operació universal.
L’interès per estes màximes es perquè estes inferències son implicatiures conversacionals y
estan basades en el contingut que s’ha dit i en algunes assumpcions especifiques sobre l’indole
cooperativa de la interacció verbal corrent.

Inferència: procedència
El parlant fa atenció de les màximes y també burla les màximes, es a dir no les segueix. Açò es
el origen de estos mecanismes de inferència.
Se segueixen:
Per exemple en la màxima de qualitat. Davant de una afirmació com “Joan te dos doctorats”,
no sols el parlant, si no també el interlocutor, basant-se en el mecanisme de digues allò que
sapies, pues evidentment el parlant diu JO crec que Joan els te i tinc proves . I l’altre se’l creu
per la màxima de veracitat del principi de qualitat.
Altre exemple es amb la màxima de quantitat: “Nigel té catorze fills.” Te 14, ni mes ni menys
fills. Esta dient la quantitat de informació que considera pertinent.
*Les glosses es com se poden dir les mateixes expressions. De vegades s’afegeixen altres
elements lingüístics com “només”. “Nigel només té 14 fills”
La màxima de pertinència, el exemple: “pot dir-me l’hora”, es el mateix exemple que em vist
abans, la resposta del lleter es pren com a pertinent
Quant a la màxima de manera, “obri la porta”, la paràfrasi es més complicada, però es fa perquè
els detalls son pertinents en aquest assumpte.
L’altra font de esta informació implícita es no seguir les màximes de la conversació, es a dir burlar
o sobreexplotar-les. S’originen les anomenades figures de la dicció, es a dir siguin literàries o no
literàries, metàfores en usem en la vida quotidiana constantment. Els enunciats sempre
s’interpreten com a subjacentment cooperatius perquè si no, no hi ha manera de enteniment ni
cooperació.
La sobreexplotació de la figura de dicció respecte a la qualitat tenim: ironía, metáfora, etc
- ironia:

Golf s’està referint a un concret i no al de Valencia. En definitiva esta preguntat una potencia
militar que bloqueja el pas de un element essencial en la economia mundial i per tant el
control.
- Metàfora:

- falsedats evidents:

- preguntes retòriques:
Es fer una pregunta, però la resposta es tan evident que no s’espera. “Mussolini anava a ser
moderat?”. Dona per entès que tu sabràs contestar-te que “no”, per allò que se coneix de
historia. Definitivament seria la resposta que jo no t’estic demanant que contestes, es
supose que tu ja ho entendràs. Si jo faig una pregunta, normalment, allò que s’espera es que
contestes però al mateix temps la retòrica consisteix en no contestar.

Respecte a la pauta de la quantitat tenim els casos de les tautologies: el tipus mes marcat es “A.
la guerra es la guerra”. Utilitzar la definició del element o utilitzar el mateix element per a definir-
se a si mateixa. Estes expressions no respecten el principi de quantitat perquè no aporten res
informativament. Des d’este punt de vista no se compleix la assumpció de que el parlant estiga
cooperant en la interacció, perquè en principi no aporta cap info mes addicional. Si se n’extrau
o pensem que deuria haver alguna aportació, eixe es el sentit de traure-li el profit a les
expressions tautològiques, entendre que a pesar de ser algo obvi que no diu res es que alguna
inferència informativa cal extraure.
La pertinença fa referencia a allò que esta dient el parlant, te relació amb el tema el qual s’està
parlant o esta desvariant.

La resposta de B no guarda relació amb allò que pregunta el parlant A. simplement te moltes
lectures, això suposadament no contesta la qüestió però açò en la interacció comunicativa passa
molt i es perquè te una mena de relació, pot ser un senyal de no voler parlar de eixe tema, estar
cansat o no digues res de esta senyora perquè hi ha roba estesa. En la mateixa línia tenim el
exemple 42, evidentment esta interacció res te que veure amb les boletes, si no una simple
advertència de que hi ha permís si has fet els deures.
En la relació de manera establim una sèrie de possibilitats, que siga clara la exposició, breu, etc.
Tenim situacions en que no son clares o breus. Per ex:

es el mateix que diu B però molt mes historiat, fa una mena de paràfrasi, no es breu. El que passa
es que darrere de esta expressió s’afegeix una marca irònica, si estàs diens de manera extensa
algo que es pot dir breument es perquè vols dir alguna cosa mes. En termes generals açò es
secundari, el que interessa es que cal saber estos mecanismes que son senyals de si burla els
principis generals de interacció comunicativa, però quina informació hi ha al darrere al no
respectar-los. Esta informació que no apareix, que el parlant no diu però que suposa que els
interlocutors posaran de la seua part i sabran emprar-la, una implicatura es caracteritzaria amb
estes 6 qüestions:
- el parlant diu una proposició
- no hi ha cap raó per a pensar que el parlant no esta observant les màximes o al menys
el principi de cooperació, per tant vol dir algo
- perquè el parlant diga la proposició i al mateix temps observi les màximes o el principi
de cooperació, el parlant ha de creure esta informació no explicita, a mes a mes de la
proposició
- el parlant ha de saber que es de coneixement mutu que ha de suposar que esta
informació implícita que la interpreta el parlant esta seguint el principi de cooperació
- el parlant no fa res, no aporta cap senyal per a impedir que el destinatari crega eixa
informació no explicita
- el parlant pretén fer creure al destinatari que esta informació implícita esta al darrere
de la informació que si que esta explicita en forma de proposició

4. La teoria de la rellevància
Es una versió del principi cooperatiu però vist des del punt de vista del receptor o interlocutors.
Es una proposta que van exposar Sperber y Wilson al 86 i la seua tesi fonamental es que en la
interacció hi ha un principi que funciona, es el de la pertinença, que es el que guia i per tant fa
que funcione la interacció comunicativa. El processament de la info per a un parlant nomes te
interès si resulta pertinent, i nomes es pertinent la que actua com a estímul inferencial, es a dir,
de allò que es diuen o allò que jo dic, es pensa que es de interès o pertinent. Si els interlocutors
no eu veuen això es com si parlara a ningú. Si part d’això que el parlant diu, el interlocutor diu
açò m’interessa i açò no, el que significa que ens movem per interes. Este es el principi que hi
ha al darrere de totes les expressions lingüístiques. Aquesta es una proposta per a Manuel prou
complexa y des del seu punt de vista es feble en la practica traductològica. A mes manca d’un
model de verbalització i producció d’enunciats que siga captable per tots y sols es presenta com
model d’interpretació dels enunciats, deixa fora la producció.

5. Allò implícit des d’una perspectiva intercultural

5.1 La universalitat de les màximes conversacionals

Al 76 Elinor Ochs es posa a qüestionar-se les màximes de la conversació. Esta se centra en el
treball de Grice i analitza la validesa per relació amb una societat no occidental. Esta
investigadora observa dos coses: un incompliment habitual en la practica quotidiana, y que no
opera com una norma bàsica.
Incumpliment:
acostumen a proporcionar menys informació de la que necessita l’interlocutor. La norma bàsica
es que cal satisfer esta necessitat però en esta comunitat sembla que no opera aixina, per part
dels interlocutors. Els motius son d’una banda, el valor de la info nova que te en esta societat,
que es diferent de la del mon occidental. A mes hi ha por a comprometre’s de manera explícita
amb una declaració determinada. En el primer motiu esta molt valorat saber les coses, qui te de
nova info no te disposició de compartir-la i a mes augmenta el seu prestigi social si te la imatge
de saber algo que els altres no. El segon motiu es que hi ha por de comprometre’s explícitament
amb una declaració determinada.
Projeccions:
Quan s’utilitzen expressions que fan referencia al passat, present o futur i quan se refereixen a
persones, procuren utilitzar no la identificació pel nom sinó elements genèrics o molt especials,
una convenció de referencia indirecta:
- emprar un terme genèric animat (olona persona)
- noms que designen agents (mestre, obrer)
- un pronom indefinit (algú), fins i tot sense esmentar-ho, per tant, de manera implícita
(el·lipsi)
- us de la veu gramatical del verb (activa, passiva, circumstancial)
En conclusió direm que no es un principi absolut, mes be relatiu, en esta comunitat sembla que
veritablement i segons el context comunicatiu se segueix, però quan s’incompleix es per algun
motiu.
Sembla que veritablement i segons el context si se segueix la màxima de satisfer les necessitats
d’informació de manera explícita: quan la informació no es transcendent, quan la relació es
propera o el sexe del parlant, se sol complir mes si les interlocutors son dones que homes. Tenim
també mostres en la nostra interacció comunicativa en les mateixes línies
El incompliment de la màxima sembla estar motivada per el fet de que als parlants els manca
expectativa de satisfer aquestes necessitats.
En conclusió, l’aportació de Grice no es universal, però tampoc vol ser-ho. Si no que es un punt
de partida per a que altres estudiosos quan s’enfronten a les interaccions verbals sapien
enfrontar les recollides. Son pautes de orientació a l’hora de observar com es comportem en les
interaccions.

5.2 aspectes generals de l’anàlisi contrastiva

• La noció de implícit, posar en relació la literarietat i el context . Si posem en relació la

literarietat i el context, quan eixa informació que se suposa que ha de aportar els
interlocutors a allò que diu el parlant, quan mes allunyada amb allò que diu literalment el
parlant i captar-ho depèn molt de la situacio comunicativa, caldrà pensar que tindrem mes
variació cultural i també mes dificultat i mes possibilitats d’errar en una relació que posa
en contacte dos o mes llengües. Es ací on apareixen els errors o mal interpretacions. Els
errors poden ser de dos tipus: d’una banda allò implícit amb que opera el emissor
òbviament no ho capta el receptor, tant en la llengua A com en la B. El receptor deriva un
implícit que no es el que treballa l’emissor.

• la projecció intercultural a intercultural : a l’hora de fer una relació intercultural no hi han

pautes o criteris generals de recuperació en una situacio intra i intercultural. Es cada
situacio la que presenta un cas.

• Els continguts implícits es transmeten des d’un marc de coneixements que totes dues parts
de la interlocució comparteixen. Estos coneixements s’anomenen els topoi o llocs comuns,
per exemple: parles de qui o parles de que, ubiques en un temps, en un lloc la historia,
això son els anomenats topo.

• Errors de transmissió : deriven de les diferencies de configuració del marc compartit pels
interlocutors de llengües-cultures diferents

• Variabilitat: el tret general entre llengües-cultures serà la variabilitat en la concreció de les

màximes de la conversació d’unes respecte de les altres.
El traductor el que ha de fer es adaptar-se a les característiques del principi en la llengua-cultura
M. Ha de captar el sentit de la LO expressat en les pautes del principi de cooperació en la llengua-
cultura O.

5.3 Aportacions de la traductologia

• Maxima de qualitat:
ve a dir que tracte que la seua contribució siga verdadera, no diga allò que crega que es F o es
mancat de proves. En este context, que un enunciat diga que un enunciat siga veraç es una
qüestió que dins de una mateixa cultura llengua es variable i modulable, y en un context en
relació a 2 cultures mes encara. Un enunciat V depèn del context sociocultural, cal considerar
els diferents sistemes de creences de les comunicats humanes y també considerar tres aspectes:
una expressió rutinària, fraseologia, ironia.
Expressió rutinària:
esta opera amb valoracions subjectives d’allò que s’entén per vertader. “baixe en un minut”
es vertadera esta expressió? En el seu efecte literal es fals, es impossible que siga veritat si
es fixem en la magnitud temporal, la expressió vol dir que Baixa ja, però no pots calcular la
duració exacta. En un altra llengua cultura potser que no siga la expressió adequada pera dir
vaig ja breument. En les expressions rutinàries cal entendre que vol dir l’expressió en la
lingual-cultura origen i no guiar-se sempre per el sentit exclusivament literal perquè
normalment induirem a un error pragmàtic, un error de interpretació per part dels
destinataris.
Fraseologia:
anomenat també el discurs repetit. Son expressions que s’han quedat fixades, com el cas de
les salutacions o acomiadaments. “ave Maria!”, “adeu!”, les generacions velles. Ave maría
no significa que siga V o F, simplement es una forma de salutació, es una expressió llatina.
Les anomenades expressions o aforismes “a dios rogando y con el mazo dando”,
La ironia
te un tractament complicat, cal estudiar els coneixements compartits en la LO i LM i veure
si els mecanismes de la ironia en la LO tenen una mena de reflex en la LM, tot i que no
tinguen que ser necessàriament els mateixos. A banda que podrà ser que una llengua puga
usar molt la ironia i en l’altra en el mateix àmbit de interacció comunicativa no siga tan
present, aleshores la carrega comunicativa varia.

• Màxima de quantitat:
Respecte a la màxima de quantitat recordem que diu que faça la seua contribució tan
informativa com exigeixen els propòsits actuals de l’intercanvi, digues això necessari, ni mes ni
menys. Tenim el us habitual i corrent com el cas de la tautologia: es prou general a les diverses
cultures. Ara be, com se utilitza ja no es exactament igual, cal veure el valor comunicatiu en una
llengua i en l’altra. La construcció es la mateixa però els elements varien, un te prou nomes amb
el nucli i l’altre demana altre element. Quant a construccions, A es A es la típica i es la base de
les expressions tautològiques, però hi han altres que no son tan bàsiques: “que será, será”. En
canvi en angles ni se’ls ocorri emprar el futur. En angles també tenim una construcció disjuntiva
que dona a triar A o B, en canvi l’Espanyol no la coneix .

• Màxima de relació
En la màxima de relació s’indica que faça contribucions pertinents, que tinga relació amb açò
que s’està dient, per tant comporta una adequació entre la informació i el context
sociocomunicatiu en que s’emet l’enunciat. Esta comporta mantindre en relació un conjunt de
supòsits compartits en l’acte comunicatiu. I en l’acte de traduir em de considerar com trametre
aquesta informació a un entorn cultural que podrà o no podrà tindre el mateix entorn cultural.
Situacions per exemple els titulars de diari o acudits
En els acudits la cosa es complica, els supòsits culturals no son sempre compartits per una
cultura meta, i en conseqüència es molt difícil versionar els acudits, perquè els mecanismes no
funcionen igual.

• La máxima de manera
diu siga perspicu i específicament em de entendre que em de evitar l’obscuritat en l’expressió,
l’ambigüitat… Esta màxima de manera, en funció de les diverses llengües cultures tampoc
s’entén de la mateixa manera i presenta una sèrie de inconvenients. La propia estructura de la
llengua imposa una sèrie de mecanismes que no son sempre equivalents en totes les llengües,
per exemple, els sistemes de mètrica poètica no son igual per a tot el mon. Pensem el cas de
suposadament la facilitat que tenen en Alemany en formar termes combinant base mes base,
etc
A mes a mes tenim els generes discursius que no son sempre coincidents i tenen projecció de la
cultura. Per ex, s’escriuen cartes comercials en molts idiomes però tenen tradicions no
coincidents i fa que adopten unes formes peculiars en altra llengua. També els escrits
administratius com la prospecció medica, estan escrits en angles i després ja es fan les
traduccions i el mateix passa amb els manuals d’instruccions, no es simplement escriure una
redacció sense mes. Tot açò comporta de vegades al traductor una mena de dilema, un dilema
entre em tinc regir per la fidelitat formal a l’original o he de adaptar-me a l’entorn en que estic
traduint, perquè les coses no son sempre equivalents o coincidents. Pot originar problema si no
s’adapta com la incomprensió del destinatari. S’ha de adaptar a les formes de la llengua cultura
per tant de garantir la comprensió. Però la funció del traductor no es única, si no que també esta
condicionada per les circumstàncies comunicatives, per exemple, es molt diferent la traduccio
de un traductor jurat que la de un que no ho es, les dinàmiques varien.