1

       

Ballestín,  Beatriz;  Ballestín,  Elena  (2002)  ‘Tubaab’  a  Gàmbia  i  Senegal.  

Accions de cooperació internacional en terra africana. Manuscrit inèdit. 
 
Departament d’Antropologia Social i Cultural. Universitat Autònoma de Barcelona.   
 
 
 
Àfrica: tan a prop i tan lluny. Un viatge en recerca de la normalitat i la dignitat 
  Quan sentim parlar d’Àfrica, la majoria de les vegades ens ve al cap tot un univers 
d’exotisme en el qual es barregen de manera caòtica i espontània deserts, selves i sabanes 
juntament  amb  imatges  de  pobles  primitius  vivint  en  aparent  anarquia  i  desorganització. 
Mencionar Àfrica en les societats “desenvolupades” gairebé sempre va associat a parlar de 
pobresa,  de  fam,  de  malalties  i  guerres...  Mª  Rosa  Obiols  Llandrich,  en  el  seu  escrit 
“Introducció  a  la  cultura  de  l’Àfrica  negra.  Un  mitjà  per  desenvolupar  l’educació 
intercultural  a  l’ensenyament  secundari”1,  ho  expressa  així  (1997 :4) :  “S’ha  dit  que Àfrica 
està  molt  a  prop  geogràficament  i  molt  lluny  culturalment.  Àfrica :  oblidada,  enfonsada, 
misteriosa,  maleïda,  depauperada.  Hi  ha  hagut  una  saturació  de  tòpics.  En  l’imaginari 
europeu, Àfrica ha estat tradicionalment el continent obscur ‐el ‘locus horribilis’‐, i al nostre 
país,  degut  en  part  a  les  escasses  relacions  històriques,  el  grau  de  desconeixement  de  les 
societats africanes ha estat especialment elevat”.  
  Els mitjans de comunicació continuen presentant imatges esbiaixades i parcials del 
continent :  a  la  televisió  les  guerres  tribals2  apareixen  i  desapareixen  sense  cap  anàlisi 
seriosa,  tot  primitivitzant,  amb  imatges  espectaculars  i  fora  de  context,  les  persones  que 
les pateixen, i allunyant‐nos d’una mínima comprensió dels esdeveniments, efecte que de 
retruc reforça els estereotips d’irracionalitat dels africans que tenyeixen la nostra mirada ja 
d’antuvi. Bona part dels documentals de caire social es recreen en la corrupció rampant de 
molts estaments de l’Administració, en la suposada manca d’interès, capacitat o voluntat 

1
Escrit obtingut a l’adreça electrònica http ://www.xtec.es/sgfp/llicencies/199798/memories/Robiols.pdf
2
Aquest adjectiu que sempre s’associa als afers político-bèlics africans amaga unes connotacions d’irracionalitat i
“salvatgisme primitiu” que en el fons pretenen deslegitimar qualsevol comparació amb els conflictes “nacionals” i
 2

de molts africans per adaptar‐se a la modernitat, i en el quasi general fracàs dels projectes 
de desenvolupament a través dels ajuts oficials.  La conclusió que ens menen a treure de 
tots aquests fets, llavors, no pot ser una altra : Àfrica no té futur. 
Sense tractar d’amagar aquesta zona “fosca” de la realitat, hauríem de fer prevaldre 
una  certa  mirada  crítica  i  ser  conscients  d’una  veritat  indiscutible:  que  aquestes  notícies 
d’epidèmies,  cops  d’estat  i  corrupció  filtren  (la  majoria  de  vegades)  imatges  deformades 
que no ens informen d’altres aspectes positius de la cultura africana i ens amaguen l’altra 
cara de la moneda : l’energia, la vitalitat i els esforços per tirar endavant protagonitzats 
per milers d’africans.  
En aquest sentit, tot i que d’entrada podríem dir que el nostre viatge estava dirigit, 
principalment,  al  coneixement  d’aspectes  relacionats  amb  temes  de  salut  al  territori  de 
Gàmbia3, el cert és que afirmar això seria simplificar molt el significat de la nostra estada 
allà, donat que durant el curt però intens temps que vam passar en terres africanes vam 
poder  gaudir  d’un  contacte  molt  directe  amb  altres  aspectes  de  la  seva  realitat  social:  la 
seva manera de viure, de treballar, d’aprendre... Vam tenir l’oportunitat d’apropar‐nos a 
una part de la cultura africana, d’apreciar la seva diversitat i riquesa i valorar, sobretot, la 
seva dignitat. I aquesta és, precisament, la pretensió d’aquest petit article: que no sembli 
absurda  la  idea  que  els  occidentals  podem  aprendre  d’altres  societats,  que  no  hi  ha  un 
pensament únic i que la cultura africana és diversa, complexa i estimulant. 
Així  doncs,  el  nostre  primer  contacte  amb  aquest  petit  tros  del  continent  que  és 
Gàmbia  va  tenir  lloc  formalment  el  30  de  novembre  del  2001,  encara  que  ja  es  portava 
preparant  des  de  molts  mesos  abans:  reunions,  explicacions  de  la  ruta  programada, 
vacunes  i  algun  que  altre  ensurt  amb  les  companyies  aèries.  Però,  sobre  tot,  l’anunci  a 
parents  i  coneguts  de  la  nostra  imminent  intenció  de  visitar  terres  africanes.  Resulta 

“internacionals” del món occidental. Tanmateix, si ens cenyim al significat antropològic del terme, de ben segur
que la recent guerra dels Balcans, sense anar més lluny, podria ser qualificada de “tribal”.
3
Organitzat per l’antropòloga Adriana Kaplan, el viatge va durar uns deu dies i tenia com a leit-motiv un
projecte de cooperació (dirigit a professionals educatius i, especialment, sanitaris) entre Gàmbia, Cuba i
Espanya. La idea era acostar aquests professionals a la realitat sociocultural dels migrants senegambians, a
aquest bagatge que tot migrant porta des del seu origen i que forma part de la seva identitat individual i col·lectiva.
D’altra banda, es volia mostrar a totes les persones que hi vam participar la magnitud de la tasca i l’esforç
que realitzen tot un col.lectiu de metges cubans destinats a treballar amb mitjans molt precaris en diferents
dispensaris situats per tot el territori de Gàmbia, per tal de, per una banda, millorar la nostra comprensió dels
processos de salut i enfermetat entre la població autòctona, i, per l’altra, afavorir l’ajuda en termes de
medicaments i instrumental mèdic a aquests professionals cubans. Un altre dels objectius era l’arranjament
de la propera construcció d’un nou dispensari mèdic al poble de Jalangbere, un projecte finançat des de
l’ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda i recolzat per l’organització de metges cubans a Gàmbia.
 3

bastant  curiòs  cóm  reacciona  la  gent  propera  davant  d’una  notícia  semblant,  com  si 
talment,  de  sobte,  se’ns  hagués  girat  el  cervell.  Segurament  si  haguéssim  anunciat  que 
marxàvem  a  qualsevol  lloc  d’Amèrica  o  a  l’altra  punta  d’Europa  la  resposta  immediata 
hauria estat d’admiració, o potser d’indiferència, però “a Àfrica?”. Molts de nosaltres ens 
vam topar amb una certa incomprensió sobre el motiu d’aquest viatge, què era exactament 
el que se’ns havia perdut allà i quina “necessitat” teníem de visitar un continent considerat 
per ells totalment salvatge i remot4.  
 
Aproximació als aspectes sociodemogràfics de Senegàmbia 
Fent una breu introducció per donar a conèixer l’entorn en el qual ens vam moure, 
direm  que  Senegal  i  Gàmbia  constitueixen  una  regió  geogràfica  natural  dins  la  franja 
suroccidental dels països del Sahel, situats a la costa de l’Àfrica occidental. Senegal limita al 
nord amb Mauritània tot al llarg del riu Senegal, a l’est amb Mali, al sud amb Guinea‐Bissau 
i  Guinea  Conakry,  i  a  l’oest  amb  l’Oceà  Atlàntic.  Els  avatars  colonials  van  crear‐ne  una 
divisió  fictícia5.  En  concret,  Gàmbia  és  un  dels  països  més  petits  d’Àfrica  i  es  troba  just 
enclavat  en  territori  senegalès,  dividint  aquest  en  dues  parts.  La  delimitació  de  l’àrea  de 
Senegàmbia com a regió geogràfica la podem basar en factors tals com l’espai, la població i 
les  condicions  medioambientals,  entre  d’altres.  Aquesta  regió  natural  coincideix,  doncs, 
amb  una  àrea  etnolingüística,  en  la  qual  comparteixen  orígens  històrics  i  culturals  tot  un 
seguit d’ètnies, que, malgrat tot, es diferencien entre elles com a mínim per la parla i per 
petites  variants  ecològico‐culturals.  Les  dades  pel  20016  ens  informen  de  la  següent 
distribució : Mandinga : 42% ; Fula : 18% ; Wolof : 16% ; Djola : 10% ; Sarahole : 9% ; Altres : 
10%. 
La  població  de  Senegàmbia,  segons  dades  de  l’any  2001,  ascendeix  a  un  total 
“oficial” de 1.411.205 habitants i es configura dins d’un patró d’estructura d’edats comuna 
a  molts  països  de  l’Àfrica  subsahariana  i  que  revela  l’aclaparador  pes  de  la  població 

4
Un exemple prou palpable d’aquest desconeixement ens el proporcionen els resultats d’una enquesta d’Intermon
(1997), segons la qual el 25% dels espanyols no sap anomenar ni un sol país africà.
5 A l’època dels imperis colonials (s. XIX), Senegal es va separar de Gàmbia com a colònia francesa, mentre que
Gàmbia es convertia en colònia britànica. Les conseqüències d’aquest repartiment fictici continuen fins avui dia, i
l’evidència més palpable és la diferència en la llengua de comunicació oficial : a Senegal és el francès i a Gàmbia
l’anglès. Entre 1982 i 1989 es va mantenir un Estat conjunt que finalment es va dissoldre per la por de Gàmbia a
perdre sa autonomia.
6
Dades obtingudes a Internet : http ://www.countryreports.org/content/gambia.htm
 4

infantil7. Els altres indicadors rellevants8 a destacar per l’any 2001 ens dibuixen un perfil 
sociodemogràfic  que  coincideix  grosso  modo  amb  els  de  la  majoria  de  països  del  “Tercer 
Món” que reben els esforços de la cooperació internacional. 
Les  condicions  de  vida  de  la  població  tenen  el  seu  pilar  en  una  economia  de 
subsistència de base agrícola i ramadera, on les transaccions monetàries són escasses i les 
ciutats gairebé inexistents (Kaplan : 1998). És a partir dels anys 70, donat el deteriorament 
de  les  condicions  mediambientals  per  l’avançada  inexorable  del  desert,  quan  els  joves 
gambians començaren a emigrar cap a Europa, el paradís d’on ve l’home blanc, el tubaab. 
 
Educació formal a Senegàmbia: entre l’escola corànica i l’escola moderna. 
Pel que fa a l’escolarització formal, que a Gàmbia s’anomena “moderna”, podem dir 
que aquesta és pública i no obligatòria. En teoria, actualment l’Educació Bàsica s’estèn dels 
6  fins  els  14  anys  (la  Primària  aniria  dels  6  als  12,  i  després  vindria  la  Junior  Secundary 
School, dels 12 als 14). Dels 14 als 17 està previst el pas per la Senior Secundary School. A 
Gàmbia, segons dades del 1995 (publicades pel Ministeri d’Educació de l’Estat gambià, cit. 
per Kaplan, 1998), el 59% dels nois i el 48% de les noies anaven a l’escola primària, mentre 
que  al  segment  adult  gairebé  una  quarta  part  havia  tingut  accès  a  l’educació  formal.  A 
Senegal  les  xifres  encara  són  més  baixes.  Els  Plans  educatius  estatals  preveuen  una 
transició  de  l’educació  primària  a  la  secundària  corresponent  a  la  meitat  de  l’alumnat  de 
primària. 
A  les  àrees  menys  rurals,  l’escola  “moderna”  s’està  extenent  amb  força  en 
substitució  de  les  escoles  coràniques  tradicionals,  anomenades  karantah,  que  fins  ara 
s’havien mantingut com a bastió per l’aprenentatge de l’Alcorà, la lectoescriptura aràbiga i 
la preservació de les normes islàmiques, i a les quals hi assistien la majoria dels nens del 
poblat.  A  l’escola  “moderna”  s’imparteixen  les  assignatures  de  matemàtica,  llengua 
anglesa, ciències socials i naturals, i recentment s’han incorporat classes d’àrab, com una 
estratègia  per  intentar  captar  els  alumnes  que  només  assistien  a  les  escoles  coràniques 

7
Aquestes són les dades concretes de l’estructura per edats (font : íbid.) :
0-14 anys : 45,22% (Homes : 320.458 ; Dones : 317.647)
15-64 anys : 52,13% (Homes : 364.900 ; Dones : 370.717)
65 anys i més : 2,65% (Homes : 19.660 ; Dones : 17.823)
8
Taxa de creixement de la població : 3,14% ; taxa de mortalitat : 77,84 morts/ 1000 nascuts vius ; esperança de
vida : 53,6 anys (Homes : 51,7% ; Dones : 55,6%) ; percentatge de població de 15 anys i més que sap llegir i
escriure : 47,5% (Homes : 58,4% ; Dones : 37,1%). (Font : Íbidem).
 5

tradicionals.  Les  classes  es  desenvolupen  en  anglès,  tot  i  que  als  infants  se’ls  hi  va 
introduïnt  aquest  idioma,  l’oficial  del  país,  gradualment  al  primer  i  segon  curs,  alternant 
amb la llengua local majoritària. Les tècniques memorístiques i repetitives formen part del 
sistema educatiu, així com el càstig per desobediència i transgressió de les normes (Kaplan, 
1998).  
Per  altra  banda,  pel  que  fa  a  les  àrees  més  rurals,  el  percentatge  de  dones  que 
accedeixen a una educació formal és encara molt baix, ja que es dóna prioritat als infants 
barons,  davant,  per  una  banda,  la  impossibilitat  de  poder  suportar  des  de  l’economia 
familiar les despeses que comporta l’escola moderna, i per l’altra, de l’imprescindible paper 
que  tenen  les  dones  en  la  subsistència  d’aquesta  economia  familiar,  ja  que  són  elles  les 
encarregades de realitzar les tasques més dures, tant al camp com a l’àmbit domèstic9. 
De  fet,  en  els  nostres  llargs  (no  tant  pels  quilòmetres  com  per  l’estat  de  les 
carreteres) desplaçaments per les zones més rurals de Gàmbia vam tenir l’oportunitat de 
poder  observar,  no  sense  una  certa  indignació  molt  “occidental”,  com  les  dones,  moltes 
vegades amb les criatures lligades a l’esquena, es dedicaven a recollir el gra, rentar roba i 
vaixella al riu, o a treure aigua dels pous sota un sol de justícia, mentre molts dels homes 
dormitaven  pacíficament  a  l’ombra  d’un  arbre  esperant  la  posta  del  sol  per  poder  fer  el 
primer  àpat  del  dia  (ens  trobàvem  en  plena  època  del  Ramadam).  Realment,  vam  poder 
comprovar in situ que és la dona qui mou el continent. Un altre exemple de la prioritat que 
s’ofereix als barons per sobre les dones en temes d’educació el vam trobar al petit poble de 
Jalangbere, on la  comunicació va ser més fluïda amb els nens barons  que amb les nenes 
per  una  senzilla  raó :  els  primers  havien  après  anglès  a  l’escola,  mentre  que  les  segones, 
donat el seu alt grau d’absentisme per les raons esmentades, nomès parlaven el dialecte 
local (sarahole). 
Sigui com sigui, i deixant una mica de banda aquestes qüestions de gènere, el cert 
és  que  la  pragmàtica  del  dia  a  dia  posa  de  manifest  que  el  model  occidental  d’escola 
demana una infraestructura i uns recursos molt difícils d’aconseguir per aquestes societats 
sotmeses a la lògica del neocolonialisme i les relacions de dependència Nord‐Sud. Això ho 
vam poder comprovar amb els nostres propis ulls al llarg del nostre itinerari per diferents 

9
A més, a l’escola corànica, majoritària encara a les zones rurals, a les noies només els hi està permés d’assistir a
les classes fins a la pubertat fisiològica, el que significa que han d’abandonar l’escola un cop els ha aparegut la
primera regla, ja que la sang menstrual és considerada com un element contaminant que no pot entrar en contacte, a
través de les dones, amb les Sagrades Escriptures.
 6

pobles de Gàmbia : les escoles eren poc més que barracons amb sostres d’uralita i pupitres 
destartalats on es reunien de manera conjunta tots els alumnes (o com a màxim dos grups 
compartint  les  dues  úniques  aules  de  l’edifici) ;  la  falta  d’equipament  escolar  (llibretes, 
llapissos, pissarres, etc.) era realment d’escàndol, i de fet, un dels articles més cobdiciats i 
demanats pels nens a qualsevol lloc on paràvem eren els bolígrafs. I és que hem de pensar 
que, malgrat la “gratuïtat” de l’Ensenyament, cada alumne necessita gastar un total d’unes 
3.000 ptes. en articles escolars (Kaplan, 1998)10. 
Potser  per  això  l’escola  corànica  continúa  essent  una  opció  molt  estesa  en  ser 
relativament més barata : només uns 5 dalasis al mes (Kaplan, 1998). El mestre sol ser el 
propi imam de l’aldea o un home gran coneixedor de l’Alcorà, anomenat karamo (Kaplan, 
1998). I és que no hem d’oblidar que a molts indrets encara es manté un fort sentiment de 
desconfiança cap el tipus d’educació i valors que són transmesos en aquestes escoles “com 
la dels blancs”.  
 
Apunts de reflexió per a la cooperació educativa a Àfrica. 
En  aquest  context  que  acabem  d’esboçar  troben  sentit  les  paraules  de  Carmel 
Camilleri  quan  afirma  que  el  model  escolar  és  sense  dubte  el  principal  “producte 
d’expatriació”  de  l’Occident  industrialitzat.  Durant  molt  de  temps  els  aprenentatges 
informacionals  tècnics  introduïts  s’han  considerat  com  a  neutres  i  independents  de  tota 
càrrega cultural, tot obviant justament aquesta càrrega d’especificitat cultural que els hi és 
inherent de forma inevitable, i que acaba configurant un model educacional que no respon 
pas  a  les  actituds  i  motivacions  d’alumnes  socialitzats  segons  un  patró  cultural  força 
diferent  al  de  la  institució  escolar  (Camilleri,  1990).  Tot  i  així,  cada  vegada  més,  el 
plantejament  d’una  educació  formal  basada  els  models  occidentals  es  va  veient  com  un 
motor  de  “desenvolupament”  i  canvi  per  contraposició  a  unes  estructures  més  rígides 
inculcades pel sincretisme entre l’Islam i la societat africana tradicional.  

10
En concret, els alumnes estan obligats a comprar una espècie de bata “guardapols” que és obligatòria tant pels
nois com per les noies, tot i que no és necessari l’ús de calçat. Tot i així, l’uniforme, que costa al voltant de 50 ó 60
dalasis (unes 700 ptes., 1dalasi=12 ptes.), no és condició indispensable a les àrees rurals, on es passa per alt per
facilitar l’accès al sistema escolar. També s’han de comprar els llibres de text, que arriben als 75 dalasis, i, en
molts casos, el banc i la taula, el cost dels quals és d’uns 60 dalasis, etc. Tota aquesta despesa, que per nosaltres
resultaria irrisòria, suposa un gran esforç econòmic per aquests pares i representa també una important font
d’absentisme i abandonament escolar (Kaplan, 1998).
 7

En aquest punt ens hauríem de fer la següent pregunta : aquesta educació basada 
en un model occidental, apropa realment a la societat africana cap a una dinamització del 
seu  desenvolupament ?  El  cert  és  que  les  disparitats  culturals  entre  el  model  de 
socialització  autòcton  i  el  model  educacional  occidentalitzat  moltes  vegades  porten  els 
alumnes a viure el seu pas per l’escola d’una manera superficial, mitjançant una trajectòria 
d'alternància, és a dir, els alumnes en sortir de classe canvien de codi de comportament i 
reprenen  aquell  que  està  d’acord  amb  el  seu  entorn  de  vida.  L’ensenyament  escolar  té 
llavors la via lliure per esdevenir l’objecte d’una pura memorització, que el transforma en 
un tipus de saber per un ús a penes instrumental i sense efecte formador (Camilleri, 1990).  
Com  a  corol∙lari,  s’imposa  una  reflexió  sobre  l’imperatiu  d’una  reestructuració  del 
model  escolar  “a  l’occidental”  que  faci  possible  la  construcció  d’un  sistema  original  que 
conjugui ambdues especificitats culturals (occidental i autòctona), per tal que els alumnes 
continuïn formant part plenament del seu entorn d’origen tot tenint l’ocasió de prendre’n 
un mínim de distància i de convertir les adquisicions de la seva experiència quotidiana en 
fonaments d’una cultura general (Camilleri, 1990). En summa, la resposta estaria no pas en 
buscar  la  permanència  identitària  dins  l’adhesió  a  un  contingut  cultural  fix  (la  qual  cosa 
conduïria  a  l’estancament  i  a  la  reïficació  i  folklorització  de  la  cultura),  sinó  situar  la 
identitat  al  nivell  dinàmic  d’un  conjunt  de  formes  organitzatives  que  farien  penetrar  les 
aportacions  exteriors  a  les  quals  tota  societat  està  sotmesa  al  llarg  de  la  seva  història 
(Camilleri, 1990). I és que les societats són canviants i adaptables per definició, i els africans 
han anat incorporant nous elements a la seva realitat : no sense dificultats, en el transcurs 
del  segle  XX,  Àfrica  ha  anat  incorporant  la  modernitat,  intentant  una  síntesi  entre  la 
tradició i la civilització tecnològica.  
 
Accions de cooperació a l’Àfrica: què i per a qui? 
D’aquesta manera, i en un sentit més ampli, es fa necessària una reflexió sobre el 
sentit  de  la  intervenció  occidental  a  l’Àfrica,  tant  en  matèria  política  com  pel  que  fa  a 
programes de cooperació incentivats des d’organismes no governamentals. Tal com afirma 
Mallart :  
“Penso  que  una  de  les  raons  dels  nostres  fracassos  a  l’Àfrica  és  que  cap  dels  nostres 
models  ha  pres  en  consideració  l’especificitat  social  i  cultural  de  l’Àfrica  que  hem  volgut 
modernitzar,  aquella  especificitat  o  fet  diferencial  que  nosaltres,  catalans,  no  parem  de 
reclamar  per  a  nosaltres  mateixos.  I  és  així  com  s’ha  consentit  tranquil∙lament  la 
 8

desestructuració  social  i  cultural  d’aquells  pobles,  i  les  nostres  obres  de  cooperació 
segueixen  participant  inconscientment  en  aquesta  obra  de  desenvolupament...  per  a  la 
desestructuració” (Mallart, 2001 :138).  
 
      Un  exemple    d’aquesta  “desestructuració”,  per  molt  que  en  un  primer  moment  ens 
sembli un canvi poc important, és la transformació que s’està donant, especialment en les 
àrees  rurals,  en  el  tipus  de  construcció  d’edificis  (tant  de  vivendes,  com  d’escoles, 
dispensaris,  etc) :  poc  a  poc  les  construccions  tradicionals  fetes  de  fang  i  amb  sostre  de 
fulles de palma, més adaptatives al medi, s’estan substituïnt per edificacions de materials 
importats  (ciment,  plàstic  o  uralita)    que  resulten  molt  incòmodes  per  la  seva  poca 
permeabilitat a la calor però que, tot i així, adquireixen als ulls dels veïns una significació de 
prosperitat  i  “progrès”  respecte  a  les  construccions  tradicionals.  Per  altra  banda,  la 
importació  de  recipients  i  envoltoris  fets  de  materials  no  biodeogradables  (bàsicament 
plàstic : bosses, gots, ampolles, etc.) en uns països, com ara Gàmbia, on manca una mínima 
infraestructura de recollida i reciclatge de residus, ha suposat la propagació de la brutícia i 
la  contaminació  permanent  d’un  paisatge  que  fins  llavors  s’havia  anat  mantenint  en 
equilibri amb la natura.  
És  cert  que  a  partir  d’aquests  i  molts  d’altres  exemples  es  pot  considerar  la 
presència i intervenció de l’occident a Àfrica com un “fracàs” pel que fa als interessos reals 
dels mateixos pobles africans, tot i que hem de tenir en compte que, de fet, allò que des 
d’un  primer  moment  va  fracassar  va  ser  tot  el  model  evolucionista  de  la  civilització 
occidental,  el  qual  és  evocat  ja  en  la  mateixa  fòrmula  que  utilitzem  quan  parlem  de 
“desenvolupament”  o  de  “cooperació  per  al  desenvolupament”.  Això  ens  recorda  que 
l’occident  ha  estat  sempre  el  que  ha  decidit  sobre  la  sort  d’aquests  pobles  quan,  en  un 
primer moment (s. XIX), els va qualificar de “salvatges” i va decidir rehabilitar‐los pel treball 
convertint‐los en esclaus. Poc després, els ha convertit en “subdesenvolupats”, i com a tals, 
per dignificar‐los, en éssers necessitats de la nostra “ajuda” tot fent‐los creure que un dia 
entrarien  a  formar  part  del  gran  concert  de  les  nacions  “desenvolupades”,  és  a  dir, 
“modernes” i “civilitzades” (Mallart, 2001 :133‐134). 
 En el fons, sempre hi trobem la força de les relacions de poder i d’explotació Nord‐
Sud, que actualment s’exerceix mitjançant el desplegament salvatge del neoliberalisme de 
les multinacionals i d’un cert occident en connivència amb l’Àfrica oficial, el qual revesteix 
les seves actuacions amb una aparença de “bona voluntat i cooperació” que en realitat no 
 9

ha aportat cap canvi estructural rellevant per a la societat africana i que, en conseqüència, 
ha fet seva la màxima de  “reformar‐ho tot perquè res canviï”. De camí a Bakau (Gàmbia) 
per  terres  senegaleses  vam  poder  veure  un  bon  exemple  d’aquesta  “bona  voluntat”  i 
“sentit  de  cooperació”  entre  dos  països  tan  allunyats  (en  tots  els  sentits)  com  Japó  i 
Gàmbia : es tractava d’unes construccions molt senzilles semblants a magatzems fetes amb 
materials  “moderns”  que  servien  com  a  escoles  i  que  havíen  estat  edificades  de  manera 
“gratuïta”  pel  govern  del  Japó  a  canvi  del  beneplàcit  per  poder  pescar  balenes  (negoci 
milionari) en aigües gambianes11. 
Tanmateix,  aquest  exemple  contrasta  amb  la  tasca  desenvolupada  per  tot  un 
col.lectiu,  o  brigada,  com  ells  mateixos  en  diuen,  de  metges  cubans  (que  en  aquests 
moments  ronden  els  240  entre  metges  de  família,  especialistes,  infermers  i  llevadores) 
enviats a Gàmbia pel govern de Cuba, amb els quals vam poder establir un contacte molt 
proper durant tot el nostre recorregut pels diferents hospitals i dispensaris del país. De fet 
no  es  pot  dir  que  es  tracti  d’una  col.laboració  completament  altruista,  sense  cap 
contrapartida,  donat  que  en  aquesta  prestació  d’ajuda  hi  ha  una  sèrie  de  clares 
implicacions de recolzament polític al règim cubà. Però cal insistir en el fet que ‐i vam tenir 
l’oportunitat  de  comprovar‐ho  tot  escoltant  les  seves  veus  caribenyes  i  constatant  les 
duríssimes  condicions  en  què  vivien  allà,  cadascun  en  el  seu  llogarret  (aïllament,  soledat, 
falta d’infraestructures i recursos materials)‐ en les motivacions d’aquests professionals per 
deixar el seu país i traslladar‐se a una terra desconeguda i un futur incert hi havia alguna 
cosa més que els incentius12 que des del govern de Cuba se’ls ofereix per realitzar aquesta 
abnegada  tasca.  De  fet,  en  molt  poc  temps,  amb  el  seu  treball  compromès  i  solidari  han 
contribuït  a  canviar  el  mapa  sanitari  de  Gàmbia,  reduïnt  la  mortalitat  infantil  de  manera 
rotunda  (del  123/1000  al  89/000  en  només  tres  anys),  per  només  posar  un  exemple. 
Tradicionalment,  els  metges  que  havien  treballat  allà  de  manera  gairebé  exclusiva  fins 
l’arribada  dels  cubans,  havien  estat  els  anglesos,  més  “legitimats”  pel  fet  d’haver  estat 
l’antiga  metròpoli.  Tot  i  així,  pel  que  vam  poder  copsar,  aquests  metges  han  treballat 

11
A l’entrada d’una d’aquestes “escoles” ens vam trobar amb una placa conmemorativa que deia el següent :
“Projet de construction des salles de classe de l’enseignement elementaire l’aide financiere non-remboursable par
le gouvernement du japon comme symbole de l’amite et la cooperation entre la Japon et le Senegal. 2000” (hi ha
foto il·lustrativa). És obvi qui sortia guanyant amb aquesta relació “d’amistat i cooperació”.
12
Aquests incentius consisteixen bàsicament en un lloc de treball estable a Cuba a la tornada un cop finalitzada la
seva tasca de voluntariat de dos anys de duració, que han d’acomplir en solitari, sense poder emportar-se la
família.
 10

sempre de manera segregada a la població autòctona, dedicant la major part del seu temps 
a  la  investigació  (sense  descartar  els  experiments  amb  humans,  gambians,  “és  clar”)  i 
delegant  el  contacte  directe  amb  la  població  i  les  seves  necessitats  a  infermers  reclutats 
entre la població local i ensinistrats de manera rudimentària.   
En aquest sentit, l’ajuda internacional que ha rebut la població gambiana de Cuba, 
en forma de metges professionals preocupats per les seves necessitats reals i disposats a 
treballar mà amb mà amb ells, ha contribuït en molt a canviar, almenys en l’àmbit sanitari, 
una situació que ara potser és precària però que abans era desesperada. Per altra banda, 
ens consta que hi ha hagut una voluntat molt clara d’aquests metges per tenir en compte, 
respectar i aprendre la medicina tradicional autòctona de la zona, per tal d’afegir aquests 
coneixements  al  seu  propi  bagatge  de  medicina  “occidental”  i  poder  conjugar‐los  per 
atendre a totes aquelles persones malaltes amb el màxim d’eficàcia possible. Amb aquest 
esperit, han donat un fort impuls a la formació de personal mèdic autòcton que els pugui 
rellevar en el futur i pal∙liar així l’efecte “dependència”. Des d’aquesta perspectiva, doncs, 
ens trobem davant d’un tipus de cooperació que d’alguna manera ha començat a integrar‐
se  en  el  marc  de  la  quotidianeïtat,  de  la  manera  de  viure  el  dia  a  dia  dels  pobles  que  es 
beneficien  de  la  seva  tasca,  els  quals  constaten  que  no  s’han  deixat  de  banda  els  seus 
models i les seves maneres de fer. Per tant, és innegable que la qualitat en l’atenció i en la 
comunicació  amb  la  població  ha  millorat  considerablement  les  relacions  institucionals  i 
l’accès als seus serveis. 
Això es pot considerar un gran encert, des de qualsevol punt de vista, i serveix com 
a  exemple  de  l’actitud  que  haurien  de  tenir  totes  aquelles  organitzacions,  associacions  i 
ONG  que  amb  l’excusa  de  la  “cooperació”  s’han  transformat  en  el  braç  secular  o 
despolititzat  de  les  polítiques  d’uns  governs,  occidentals  i  africans,  al  servei  de  les  grans 
polítiques  econòmiques  que  són  la  causa  del  desgavell  que  viu  l’Àfrica  d’avui.  (Mallart, 
2001 :136).  
 
A mode de conclusió. 
Avui  es  parla  molt  d’afropessimisme,  però  en  realitat  no  es  tracta  tant  de  ser 
pessimistes  o  optimistes,  que  no  és  res  més  que  un  estat  d’ànim  davant  d’una  situació 
determinada, sino de ser crítics davant de les accions que solem qualificar de solidàries. No 
voldríem  acabar  sense  fer‐nos  ressò  d’aquestes  paraules  d’un  incansable  estudiós  de  les 
 11

societats africanes que ha comprès amb molta agudesa el saber i el sentir d’Àfrica, com és 
Lluís Mallart (2001 :149)  
“No  es  tracta  de  perdre  la  confiança  en  l’Àfrica.  Si  l’Àfrica  oficial  ha  fracassat,  el 
poble  africà  ha  sobreviscut.  Perquè  en  efecte  hi  ha  una  altra  Àfrica.  Aquella  que  viu,  no 
d’esquena, sinó al marge d’aquella modernitat a la qual no pot accedir. No és una Àfrica 
suposadament  exòtica  o  retrògrada  que  es  tanca  amb  aferrament  als  seus  costums  o 
tradicions.  És  una  Àfrica  que  no renega  de  certs  valors  de  la  modernitat  però que voldria 
fer‐los  compatibles  amb  els  seus  propis  valors  socials  i  culturals.  És  una  Àfrica  crítica, 
insatisfeta que, des de l’àmbit de la marginalitat on es troba, cerca camins alternatius, no 
oficials,  crea  petites  xarxes  de  comerç  paral∙lels  als  circuits  legals,  inventa  noves  formes 
d’associacions  en  les  quals  els  aspectes  econòmics  es  combinen  amb  els  aspectes  socials, 
reestructura els sistemes clànics i familiars per adaptar‐los a les noves condicions de vida. 
És  una  Àfrica  que  vol  viure  però  que  voldria  caminar  al  seu  ritme  sense  ser  humiliada  i 
veure’s  contínuament  sent  l’objecte  de  l’ajut  dels  altres,  d’aquells  que  sempre  tenen 
quelcom per dir, per ensenyar i per donar.”  
 
“Viatjar  per  Àfrica  és  iniciar  un  llarg  viatge” :  heus  aquí  el  que  se’ns  va  advertir 
abans  d’encetar  el  nostre  recorregut,  i  en  el  nostre  caminar  a  través  de  Senegàmbia 
efectivament hem pogut atansar‐nos a una altra Àfrica, una Àfrica diferent i desconeguda 
per  nosaltres,  plena  d’una  extraordinària  normalitat,  que  viu  amb  dignitat  la  seva 
existència quotidiana i que mira de cara al futur amb esperança. Tal com ens va prometre 
l’Adriana Kaplan, ha estat un viatge que encara dura, atents als fenòmens de la immigració 
“subsahariana”,  i  on  vam  poder  aprendre  a  escoltar  la  saviesa  dels  seus  arbres,  dels 
monuments que són els seus ancians, de les dones que són el seu motor, dels infants que 
són la seva alegria, i dels tambors que són la seva veu. En summa, ha estat una invitació al 
coneixement i a la solidaritat. 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 12

 
BIBLIOGRAFIA: 
 
 
‐CAMILLERI,  C.  (1990):  “Modèle  scolaire  occidental  et  problèmes  culturels  dans  la  Tiers 
Monde: exemples africains”. Intercultures, 10, 13‐27. 
 
‐KAPLAN,  A.  (1998):  De  Senegambia  a  Cataluña.  Procesos  de  aculturación  e  integración 
social. Barcelona: Fundació “La Caixa”. 
 
‐MALLART, L. (2001): Okupes a l’Àfrica. Barcelona, La Campana. 
 
‐OBIOLS, Mª R. (1997): Introducció a la cultura de l’Àfrica negra. Un mitjà per desenvolupar 
l’educació  intercultural  a  l’ensenyament  secundari.  Text  obtingut  a  l’adreça  web: 
http://www.xtec.es/sgfp/llicencies/199798/memories/Robiols.pdf . 
 
‐http://www.countryreports.org/content/gambia/htm:  Dades  sociodemogràfiques  sobre 
Gàmbia.