Bloc Específic Nivell 2 Tècnic Esportiu en Barrancs

Medi Ambient

EL FERRERET (Alytes muletensis)

NOTES GENERALS SOBRE ELS AMFIBIS. Els amfibis són animals, des de el punt
de vista evolutiu, molt pròxims als peixos, aquesta proximitat evolutiva condiciona la
seva distribució i forma de vida. Tenen un cicle vital de ou a larva i de larva a adult.
Podem trobar amfibis en diferents tipus d’habitat, n’hi ha que són arborícoles, n’hi ha
més terrestres, més aquàtics, però tots necessiten l’aigua en una etapa de la seva vida: la
fase embrionària i la fase larvària. Com veurem, la forma i la manera de viure són molt
diferents entre una larva i un adult. Les larves, per respirar, estan dotades de brànquies,
com les dels peixos, i els adults respiren per pulmons i a través de la pell. La respiració
cutània obliga als adults a mantenir la seva pell amb cert grau d’humitat, per això els
amfibis solen ésser d’hàbits nocturns i molts d’ells viuen molt aprop de zones amb
aigua.
En quan a l’alimentació, trobam que els adults són caçadors de petits invertebrats,
excepcionalment també poden depredar sobre alguns vertebrats, com aucells o altres
amfibis o rèptils; i les larves són devoradores de tota la matèria orgànica disponible a les
aigües on viuen: vegetació aquàtica i restes animals i vegetals que troben a l’aigua.
La manera d’orientar.se també és diferent entre les larves i els adults, aquests es basen
en la vista i l’oido per sobreviure, i les larves es guien per mecanismes semblants als
dels peixos, tenen uns pulmons connectats amb l’orella interna que funciona com una
caixa de ressonància, també poden detectar senyals químics que els avisen dels perills i
els ajuden a trobar el menjar, també tenen a la pell sistemes de detecció que funcionen
com la linea lateral dels peixos.
Els mecanismes de defensa dels amfibis solen ésser, la fugida, el mimetisme, la
capacitat per amagar.se i també la defensa química; moltes espècies tenen glàndules que
generen substàncies verinoses o repel.lents.
En quan a la reproducció, es realitza en primavera i a l’estiu, amb temperatures
favorables, els mascles canten per guanyar.se l’atenció de les femelles, desprès ve
l’amplex: un abraç amb força que pot durar dies, la fecundació és externa i generalment
aquàtica, els ous es troben embolicats en una substància gelatinosa que els manté units,
i normalment les postes es deixen a l’aigua, quan neixen les larves, ja es troben al seu
medi. Quan acaba la fase larvària, que pot variar molt la seva duració segons les
diferents espècies i condicions ambientals, es produeix la metamorfosi; uns canvis que
converteixen a un éssers molt semblants als peixos, en els animals terrestres que són els
amfibis adults: creixen les cames, es reabsorbeix la coa i les brànquies, es formen els
pulmons, es transforma l’aparell digestiu, la pell, els sentits... Durant aquest procés no
poden alimentar.se, i viuen de les reserves. La duració de tot aquest canvi radical és
variable.
Els amfibis no tenen mecanismes de regulació de la seva temperatura, a l’hivern s’han
d’amagar i entrar en una fase letàrgica, i a l’estiu han de fogir de les temperatures massa
càlides.

EL FERRERET: Es un animal endèmic de Mallorca. Aquest fet es degut a que ha

evolucionat aïllat de les poblacions continentals en condicions d’insularitat i sense
depredadors, fet que ha condicionat la seva biologia.
El ferreret, durant la seva evolució, ha perdut tots els mecanismes de defensa que ajuden
als amfibis a sobreviure: es reprodueix molt poc, les seves postes són molt reduïdes, els
adults no tenen la capacitat de fugir aviat, no es saben amagar bé, no tenen glàndules
repel.lents ni verinoses a la pell... això ha provocat que la fauna introduïda per l´home

1
Xavier Manzano
Naturalista
Bloc Específic Nivell 2 Tècnic Esportiu en Barrancs
Medi Ambient

l’hagi extingit de per tot el seu territori, amb excepció d’algunes localitats de la serra de
Tramuntana de difícil accés per als depredadors alòctons.
Els ferrerets adults viuen amagats, durant el dia, dins encletxes i davall les roques, no
massa enfora dels gorgs on han viscut en el seu estadi larvari. Al vespre surten a caçar
petits invertebrats. A l’època de reproducció estan molt més actius. Es fàcil sentir el seu
cant fins i tot de dia, encara que al vespre canten molt més. Un cant que recorda a al
renou de petits cops de metall, de aquí el nom de ferreret.
La reproducció està condicionada per la seva evolució sense depredadors. El volum de
la posta és molt petit, infinitament inferior al de altres espècies com el calàpet, que pot
fer postes de milenars d’ous. Les postes de ferreret solen tenir uns 15-20 ous,
aproximadament, però els boliquets d’ous no són abandonats a l’aigua, on podrien ésser
depredats per invertebrats aquàtics. Els mascles es fan càrrec de la posta i la duen
enganxada a les cames de darrera, gràcies a una substància enganxosa que embolica els
ous, d’aquesta manera els embrions creixen dins l’ou amb més garanties, quan ja estan a
punt de néixer el mascle es posa dins el gorg, i les larves ja es troben al seu lloc quan
comencen a nedar.
El creixement de les larves és molt més lent que el de altres amfibis, i pot oscil.lar molt
segons les condicions de l’aigua: disponibilitat d’aliment, i , sobretot, temperatura. En
gorgs més calents el període entre el neixement de la larva i la metamorfosi es pot reduir
a menys de 2 mesos. En gorgs freds, el creixement és molt més lent. Es freqüent que a
l’hivern hi hagi larves als gorgs, degut a que no el ha donat temps de acabar el seu
desenvolupament larvari abans de l’arribada del fred; en aquest cas les larves aguanten
tot el període advers dins l’aigua, sovint molt freda, i fan la metamorfosi a la següent
estació estival. A vegades aquests contingents de larves són arrossegats per les
torrentades, i moren.
Els adults són molt petits, les extremitats són llargues, la coloració es diferent en cada
individu: un dissenys de taques fosques sobre un fons pàl.lid.
Les larves arriben als 6 cm. generalment de color negre, la boca és molt grossa (és una
característica que ens pot ajudar a diferenciar.la de les larves d’altres amfibis) i
contínuament estan alimentant.se.
L’enemic principal del ferreret és la serp d’aigua, encara que també pot ésser depredat
per marts, mostels, moixos...
Es una espècie catalogada com “En perill d’extinció”, i, des de l’any 1991 és objecte
d’un pla de recuperació impulsat per la Cons. de Medi Ambient del Govern Balear.

2
Xavier Manzano
Naturalista