TEMA 1 - ELS ORÍGENS DEL PENSAMENT.

EL PAS DEL MITE

AL LOGOS

1. MESOPOTÀMIA I ORIENT
Se sol dir que la filosofia es va iniciar en el s. VI a.C. amb el pas del mite al logos. Per tenim
testimonis que d’un pensament filosòfic anterior a ells.

1.1. REFLEXIÓ SOBRE LA CONDICIÓ HUMANA

Dos mil anys abans del pas del mite al logos, a Mesopotàmia es va escriure el Poema de
Galigameš.

És important per dos motius. És el primer exemple de literatura coneguda, i és una profunda i
sàvia reflexió sobre què som i com hem de viure els humans.

Galigameš va ser el rei d’Uruk, Mesopotàmia, l’any 2600 a.C.

El poema estava escrit en 11 tauletes.

Les primeres 6 tauletes narren la recerca de la gloria per part de Galigameš.

A les 5 tauletes restants, busca la immortalitat, a causa de la mort del seu amic.

A la tauleta X, la tavernera Siduri si vol convèncer que buscar la immortalitat és absurd i

li proposa que visqui el present.

Al final del poema accepta la realitat de la mort.

1.2. PRIMER INTENT D’ORDENACIÓ SOCIAL

Hammurabi era el rei de Babilònia (1792-1750 a.C.) i va declarar el Codi Hammurabi.

Era un conjunt de normes, on es van seleccionar i ordenar diverses lleis del seu temps, i les va
posar a totes les places de les ciutats.

Les lleis es van expressar en un llenguatge comprensible per el poble. A més va ser la primera
obra jurídica elaborada d’una manera lògica i coherent, utilitzant la ètica.

1.3. EL NAIXEMENT DE GRANS RELIGIONS

La civilització indoària o vèdica (1650-600 a.C.) va sorgir a partir d’una època de reflexió
interior, anomenada època dels textos sagrats Upanishad, a partir del s. IX a.C.

Aquest text deia que tots els humans tenim un destí traçat i participen en una roda
inacabable i inalterable de reencarnacions.

També deia que el jo, o atman, busca la ruptura d’aquest cicle que arriba quan el jo
s’identifica plenament amb l’essència ultima de l’univers, o Brahman.

A l’Índia durant el s. VI a.C. va néixer el pensament racional. Un jove, Siddhãrta Gautama (566-
486 a.C.), va conèixer la doctrina dels Upanishad i va descobrir el nirvana, cessament o
neutralització del desig. Va morir després d’haver aconseguit el nirvana i també el parinirvana,
extinció completa i definitiva del desig.

1
LES QUATRE NOBLES VERITATS

1a. La vida és dolor.

2a. Desig.

3a. Eliminar el desig.

4a. El budisme et porta al nirvana.

1.4. HI HAVIA FILOSOFIA ABANS DE LA FILOSOFIA?

En sentit ampli sí, però si definim la filosofia com a disciplina sistemàtica, racional i crítica, va
néixer al s. VI a.C..

2. ORIGEN DELS MITES GREGS

2.1. ELS MINOICS
El centre de la civilització minoica estava a Creta, amb capital Cnossos (2500-1450 a.C.). El
fundador va ser el rei Minos.

Eren una cultura naturalista i pacífica.

No hi ha cap resta d’armes i no feien pintures de guerres

No tenien muralles. Una raó pot ser perquè aquesta civilització vivia en una illa, però a
més té relació amb que no van patir cap enfrontament ni guerra amb altres
civilitzacions.

Eren una cultura matriarcal, és a dir, la deessa era una dona, que representa la fertilitat.

Es van extingir per un desastre natural l’any 1500 a.C., i no per cap guerra.

2.2. ELS MICÈNICS

L’any 2000 a.C. indoeuropeus van envair Grècia.

Van assimilar elements de la natura i van rebre influència dels minoics, però van mantenir molts
trets propis, com la llengua.

Aquesta civilització, a diferencia dels minoics, van ser l’origen del grec primitiu, eres nòmades,
guerrers, patriarcals i áristos. A més, tenien muralles.

Van haver-hi conflictes entre divinitats, models de vida i valors.

La deessa mare dels minoics va entrar en conflicte amb Zeus.

El model de vida va passar a ser el de l’home guerrer i culte.

Els valors eren de l’aristocràcia.

La civilització micènica va ser arrasada pels doris, tribus militaritzades dels indoeuropeus. Els
descendents que van sobreviure van colonitzar Jònia. Grècia va passar a ser una època de
foscor del s.XII al s.VIII a.C..

Durant aquesta època de foscor va ser quan es van transmetre els mites.

600 anys després, Homer va escriure dues obres importants.

A l’Illíada va recollir els records dels passat. Està relatada de forma poètica.

La seva segona obra, l’Odissea, narra la tornada de Odisseu a l’illa d’Ítaca.

2
Homer explica els mites i ideals de vida d’aquests homes valents i cultes que volien ser els
millors, áristos.

L’ideal aristocràtic el compartien Aquil·les, Hèctor, Agamèmnon, Ullisses... Tenien com a valor
principal l’ambició per l’excel·lència.

2.3. ELS ANTICS MITES GREGS

Durant la segona meitat del s. VIII a.C. Grècia era estava formada per polis, petites comunitats
polítiques.

Els grecs se sentien diferents dels altres.

Es deien a si mateixos hellenoi, compartien una llengua pròpia, una cultura, uns jocs
olímpics i eren conscients que partien d’un origen comú.

Aquesta consciencia estava expressada en mites i llegendes que venien de l’època micènica,
però que havien sorgit d’èpoques anteriors.

MITES

Els mites són expressions narratives de la ideologia que impera en una societat (en la cultura
grega és el record de les societats micèniques i minoiques).

Els mites es transmetien de forma oral. Això feia que hi hagués petites modificacions.

Aquesta transmissió oral implica un cert dogmatisme, és a dir pensar que les coses
són com són.

Aquesta ficció es acceptada per tota la societat.

No tenen autors. En comptes, els encarregats de recopilar els mites eren els poetes. Tant
Homer com Hesíode afirmaven que les muses, divinitats, els havien donat aquest poder.

Per exemple, Homer en veritat no és l’autor de l’Illíada ni de l’Odisseu.

Els mites són antropomorfes, és a dir, els deus i herois tenien forma humana i patien com els
humans. Encara i així, es consideren superior als humans, per que els mites no fossin
qüestionables.

3. EXPLICACIÓ RACIONAL DE LA NATURA

Durant el s. VI a.C. a Grècia, un conjunt de pensadors, coneguts avui con a presocràtics es
van qüestionar si la validesa de les explicacions mítiques dels problemes i es van buscar altres
més lògiques.

Els presocràtics tenien l’objectiu de l’estudi de la natura. Tots els presocràtics compartien
unes característiques comunes.

La critica del mite, el racionalisme, la physis (natura) i la busca de l’arché.

L’arché és el principi de totes les coses. Els autors buscaran l’element primigeni de tota la
realitat. Com déu no donava l’origen de la vida, es preguntaven quin era aquell element.

Els monistes són les persones que busquen un sol element.

3.1. PRIMER BRESSOL: L’ESCOLA DE MILET, FILÒSOFS DE LA NATURA,

MILESIS
PAS DEL MITE AL LOGOS

El pas del mite al logos (VI a.C.) és el canvi que provoca l’aparició del logos, la raó o
pensament, com a mitjà per entendre la realitat.

3
Es va basar en el criticisme als deus i als mites, antropomorfisme.

El hylozoisme considera que la vida esta intrínsecament dins la matèria, per això buscaran la
vida dins els elements.

Hylo/zoisme: hylo (matèria) + zoo (vida).

Per a que es produís el miracle grec a les polis de la Jònia, en concret a Milet, hi van haver-hi
unes circumstancies que ho van fer possible.

Va haver-hi l’aparició de l’alfabet, que va permetre deixar per escrit els mites i
identificar els errors en el raonament darrere d’ells.

Eren societats obertes i havien après a adaptar-se a canvis freqüents.

Gracies als seus viatges continus, els grecs de Jònia mantenien contactes amb
pobles i civilitzacions, com Babilonia o Egipte, que tenien els seus propis mites i
visions de coses molt diferents.

La seva religió i mites no eren controlats per sacerdots ni dogmes, en canvi els poetes
difonien els mites.

A més, tenien una actitud de critica contant, és a dir, un desig de millora permanent.

Abans del pas del mite al logos, la gent pensava que els fets es podien predir, l’arbitrarietat,
però va canviar quan van començar a buscar les lleis que feien que l’univers funcioni,
necessitat.

Es considera que la filosofia es va iniciar amb Tales, astrònom i matemàtic. Ell i els seus
deixebles, Anaximandre i Anaxímenes es van qüestionar sobre el valor de les explicacions
mítiques. Van ser els primers a protagonitzar el pas del mite al logos.

Aquests primers filòsofs eren nobles, i com deia a la Piràmide de Maslow primer s’han
d’assolir les necessitats bàsiques per després filosofar.

Van intentar respondre les preguntes sense la inspiració de les divinitats i procurant trobar una
llei que els permetés entendre la realitat racionalment.

Pensaven que sota tot el que es capta amb els sentits hi ha una realitat lògica i fixa, l’arché.

TALES

Tales (625-548 a.C.) deia que “Tot esta ple d’aigua”, és a dir, que l’arché era l’aigua.

“Tot està ple de déus” vol dir que tot està ple de vida. Com Tales considerava que
l’aigua era l’arché, en veritat vol dir que tot està ple d’aigua.

ANAXIMANDRE

Anaximandre (610-545 a.C.) deia que un sol element no pot donar explicació a tots els
elements. Per exemple, no hi ha aigua al foc. Per tant, va proposar que l’arché és l’apèiron.

L’apeiron és un element abstracte, indeterminat o il·limitat.

A/pèiron: a (negació) + pèiron (límit)

També va parlar sobre la lluita de contraris. Deia que la oposició entre els contraris era el que
provoca el canvi. Per exemple, el dia i la nit. És a dir, hi ha moviment entre un oposat i l’altre.

Anaximandre pensava que amb un sol arché no hi havia canvis.

ANAXÍMENES

4
Anaxímenes (586-525 a.C.) va fer una síntesis dels ideals de Tales i d’Anaximandre. Per tant,
va buscar l’element més il·limitat, i com pensaven que l’aire ocupava tot l’espai, l’arché segons
ell era l’aire.

Tot es formava a partir de diferents quantitats d’aire, que determinen les qualitats.

L’aire també es pot comparar amb l’alè que ens dóna la vida.

També va intentar explicar mecànicament com es produïen els canvis.

3.2. SEGON BRESSOL: ELS PITAGÒRICS

A Itàlia, Pitàgores va fundar un moviment intel·lectual, religiós, moral i polític amb l’objectiu de
purificar l’anima a traves del cos com a intel·lecte, però no buscaven l’arché.

La purificació de l’ànima ve de l’orfisme (orfeu), que consisteix en la transmigració de les

ànimes.

“Tot és música” vol dir que el món funciona amb melodies, proporcions i matemàtiques.

En canvi Pitàgores buscava l’estructura i forma del cosmos.

Els pitagòrics van descobrir que el cosmos es pot reduir a proporcions numèriques.

En segon lloc van considerar que tots els objectes del mon es poden reduir a formes
geomètriques, i aquestes a expressions matemàtiques.

3.3. EL CANVI: HERÀCLIT CONTRA PARMÈNIDES

Al llarg de tota la història del pensament, s'han repetit sovint dues concepcions del món
enfrontades. Heràclit i Parmènides són els fundadors d'aquestes dues visions del món.

HERÀCLIT

Heràclit d'Efes (550-480 a.C.) veia el món com un procés continu de canvis. La seva tesi va
ser la del perpetu fluir de totes les coses: tot passa, tot corre. Defensava el dinamisme o la
mobilitat universal.

“Tot flueix, res no s'està quiet”.

“Mai et podràs banyar dos cops en el mateix riu, perquè ni el riu ni tu sereu els
mateixos”.

És empirista, és a dir, es basa en els sentits.

No va afirmar simplement que les coses van canviant amb el pas del temps, sinó que tot s'està
modificant a cada moment, que res roman igual de com era fa un segon.

Ell també va parlar sobre la dialèctica dels contraris, regida pel logos. “Si no hi ha moviment
no hi ha canvi”.

Anaximandre també va nombrar un concepte semblant, la lluita de contraris. L’unica

diferencia, es que Anaximandre no nombre que és guiada pel logos.

El foc és la metàfora que expressa el seu pensament. Les flames, sempre en moviment, són
processos o moments; però el foc, l'arché o principi de tot, sempre està present.

PARMÈNIDES

Parmènides (540-470 a.C.) va entrar en polèmica directa Heràclit. Ell defensava la

immutabilitat radical de la realitat. És a dir, els canvis dels quals parlava Heràclit són només
aparences sensorials; la raó ens porta a negar-los. Va assumir la concepció dels pitagòrics.

5
Parmènides era racionalista. Ell creia que si els sentits ens diuen una cosa i la raó n'afirma
una altra, ens hem de guiar per la raó. Els sentits moltes vegades ens enganyen, però un
raonament lògic no.

“L’ésser és i el no ésser no és” (principi de la no contradicció).

Els sentits moltes vegades ens enganyen, però un raonament lògic, no.

També va negar el canvi. Deia que el canvi era una il·lusió i un engany dels sentits.

3.4. INTENTS DE CONCILIACIÓ: ELS PLURALISTES

Empèdocles, Anaxàgores i els atomistes Leucip i Demòcrit no es van quedar amb el seu punt
de vista, sinó que van pretendre sumar perspectives.

Acceptaven d’Heràclit que la physis (el món físic) és un procés de canvis constants.

Acceptaven de Parmènides que el que és no pot venir del que no és.

Creien que hem de creure la raó i els sentits. Solucionen aquesta contradicció buscant un
arché múltiple i no únic.

Aquestes coincidències en els seus pensaments s’anomenen pluralistes.

Allò que existeix no ha sorgit d'un sol i únic principi, sinó de diversos elements
primigenis, d'una pluralitat d'elements originals.

Els canvis que observem són combinacions i recombinacions dels elements

primigenis, no pas transformacions d'aquests.

EMPÈDOCLES

Empèdocles (494-432 a.C.) va recollir la consideració de l'aigua, la de l'aire i la del foc

unificador, i va establir la famosa teoria dels quatre principis no reductibles els uns als altres:
aigua, aire, foc i terra.

Les coses naturals són combinacions d'aquests elements en proporció matemàtica, i

estan regides per dues forces. És a dir que tot sorgeix de la combinació d’aquests
quatre elements.

L'Amor o l'Amistat, que atreu i uneix.

L'Odi o la Discòrdia, que divideix.

ANAXÀGORES

Anaxàgores (500-428 a. C.) pensava que no hi ha tan sols quatre principis o elements, sinó
molts més elements. El fet que hi predomini un element o un altre depèn de la intervenció
d'una força anomenada Nous. També es pot definir com la força que posa ordre al caos.

Proposa que hi ha tants elements (arché) com tipus de coses que hi hagin.

Parla d'un sol element., un arché, anomenat homeomeria que conté tots els altres elements.
Per tant el Nous, la ment intel·ligent, de totes les possibilitats, es la que fa que només surti un
d’ells.

LEUCIP I DEMÒCRIT

Els atomistes Leucip de Milet (450-? a.C.) i Demòcrit d'Abdera (460-370 a.C.) són els
precursors de l'atomisme o visió actual de la matèria.

Consideren que la realitat bàsica està integrada per una infinitat de petits objectes durs,
invisibles, eterns i inalterables, els àtoms, que es mouen lliurement a l'atzar.

6
Aquests àtoms es poden combinar per formar la realitat, però hi ha d’haver-hi un espai buit
per on es mouen els àtoms. Són els primers en proposar aquest concepte del buit.