CONSIDERACIONS

SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE)

RELAT DE SALVACIÓ

Joan Ferrer

Summary

The article presents some considerations of an exegetical nature in order to dem-

onstrate how Gen. 1–11 is a narrative built on a ‘theology of salvation’, which has
its roots in the monotheistic Judaism of the Second Temple. An analysis is made of
aspects relating to the content, the structure and the history of traditions. There fol-
lows a consideration of the ‘theology of creation’, such as the 19th and 20th century
OT theologians identified and analysed. They linked it with concepts such as the
covenant (Eichrodt), election and redemption (Von Rad), and freedom and deliver-
ance (Bovati). In this article, it is suggested that a definition of salvation needs to
be brought in, understanding thereby the salvific presence of God through his word
which, applied to Gen. 1–11, leads to a broader hermeneutical picture: creation, dis-
creation, re-creation (using the terminology of Blenkinsopp). In the light of all these
considerations, in a third step the article tackles directly the question concerning
salvation as a hermeneutical category, which helps to understand the theological
intention of the text with regard to the matter of origins. The various elements that
arise from the text are set out, leaving the reader with an open vision of the overall
narrative and an invitation to delve deeper into it.

Key words: Creation, salvation, Adam and Eve, tradition of the giants, Tower of
Babel, freedom, liberation.

Paraules clau: Creació, salvació, Adam i Eva, tradició dels gegants, Torre de Babel,
llibertat, alliberament.

Joan FERRER,
«Consideracions sobre Gn 1-11 com a (possible) relat de salvació»,
en Salvació i salvacions en els escrits bíblics i postbíblics
(ScrBib 17, Barcelona: PAM – ABCat 2018, pp. 11-23)
12 JOAN FERRER

1. INTRODUCCIÓ

La bibliografia sobre Gn 1-11 és impressionant i absolutament inabas-

table. Les síntesis de caràcter introductori1 recorden que es tracta d’una
«“mise en scène” littéraire savamment orchestrée par des auteurs antiques,
et par conséquent d’un effort phénoménal d’étiologie spéculative.»2
Per a un lector contemporani resulta difícil detectar en una lectura sim-
ple l’estructura d’aquests capítols. La proposta contemporània de lectura va
en la línia següent. Seguim Christoph Uehlinger:

I. Fundació en sis dies de l’univers i de tot el que hi habita per la

paraula creadora de Déu que condueix a la celebració, pel mateix Déu,
del repòs sabàtic el dia setè, que prova que la creació pot —gràcies a la
benedicció— funcionar per si mateixa (Gn 1).
II. Segona mirada a la creació dels éssers vivents, especialment de
l’home (ha-’adam el «terrè»), encarregat de vetllar un jardí exquisit; els
animals són creats amb la finalitat primera de ser el complement comu-
nicatiu que manca a l’home, però sols la dona podrà donar una resposta
adequada a aquest projecte (Gn 2). Per instigació de la serp, un animal
de saber excepcional, la parella transgredeix una prohibició divina i és
expulsada del jardí (Gn 3). Fora del jardí, la diferenciació dels modes
de vida i la desigualtat de les relacions envers Déu condueix els homes
a relacions cada vegada més violentes entre ells. Caín i els seus descen-
dents són les figures emblemàtiques d’aquesta violència (Gn 4).
III. Aquesta violència sols és lleument contrabalançada per un lli-
natge d’homes piadosos, entre els quals destaca Enoix —«l’humà»— el
primer adorador de YHWH, que condueix a Noè (Gn 5). Tot seguit tro-
bem una altra transgressió comesa ara per éssers celestials (Gn 6,1-4).
Davant de la corrupció constant de l’home i de la violència que omple
la terra, Déu decideix exterminar per mitjà d’un diluvi tots els éssers
vivents, llevat dels descendents de Noè, el just, i dels animals que ell
s’emportarà dins l’arca (Gn 6-8). Tot seguit ens trobarem amb un nou
començament de la creació, sobre noves bases, en el que es refereix als

1. Usem aquí la darrera gran introducció que s’ha publicat T. RÖMER – J.-D. MACCHI –
C. NIHAN (eds.), Introduction à l’Ancien Testament, Genève: Labor et Fides 2009. El capítol dedi-
cat a Gn 1-11 és escrit per Christoph Uehlinger (pp. 197-216). Pel que fa al llibre del Gn penso
que el «gran» comentari és i serà el de C. WESTERMANN, Genesis 1-11, Minneapolis: Fortress
Press 1994. L’original alemany va ser publicat l’any 1974.
2. C. UEHLINGER, «Gènese 1-11», en RÖMER – MACCHI – NIHAN (eds.), Introduction à l’Ancien
Testament, p. 198.
 CONSIDERACIONS SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE) RELAT DE SALVACIÓ 13
éssers vivents amb els quals Déu conclou una aliança en la qual es com-
promet fermament de no desencadenar mai més un diluvi (Gn 9).
IV. Difusió dels pobles (fills de Noè, pare de la humanitat) i distribu-
ció de les nacions per tota la terra, segons les seves llengües i els seus
territoris (Gn 10), malgrat el projecte de Babel que s’hi volia oposar amb
una nova transgressió (Gn 11,1-9).

2. ESTRUCTURA DE GN 1-11

I. Creació (Gn 1,1-2,3)

1,1-2,3 Primera narració de la creació
II. Transicions i transgressions: «generacions del cel i de la terra»
(2,4-4,26)
2,4a Títol (desplaçat d’1,1?)
A. 2,4b-3,24 YHWH / Déu, l’home, la dona i la serp («narració del
paradís»)
2,4b-7 Segona narració de la creació
2,8-17 El jardí i la prohibició
2,18-25 L’home i la dona
3,1-6 Transgressió de la prohibició
3,7-13 Nuesa
3,14-19 Malediccions
3,20 Eva, mare de tots els vivents
3,21-24 Exclusió del jardí
B. 4,1-26 L’home, entre la civilització i la barbàrie
a 4,1-2 Naixement de Caín i Abel
b 4,3-16 El fratricidi
b’ 4,17-24 De Caín a Lèmec – primera línia genealògica3
a’ 4,25-26 Altres descendents d’Adam (fins a Enoix, «humà»)
III. Recreació: «generacions/descendències d’Adam» (5,1-9,29)
A. 5,1-32 D’Adam fins a Noè (comprèn Lèmec – segona línia
genealògica)4
B. 6,1-4 Els fills de Déu, les filles dels homes i els gegants
(transgressió «a dalt»)
C. 6,5-9,17 El diluvi

3. Adam → Caín → Hanoc → Irad → Mehuiael → Metuixael → Lèmec → Jabal, Jubal,

Tubal-Caín, Naamà.
4. Adam → Set → Enoix → Quenan → Mahalalel → Jèred → Henoc → Matusalem →
Lèmec → Noè → Sem, Cam i Jàfet.
14 JOAN FERRER

a 6,5-22 Pròleg: YHWH decideix enviar un diluvi

6,5-8 YHWH vol exterminar els éssers vivents
6,9-10 Títol intercalat: genealogies de Noè
6,11-12 La violència omple la terra
6,13-22 Déu dona instruccions a Noè
b 7,1-16 Entrada dins l’arca
c 7,17-8,14 El diluvi
7,17-24 Crescuda de les aigües
8,1-14 Descens de les aigües
b’ 8,15-19 Sortida de l’arca
a’ 8,20-9,17 Epíleg: mai més cap diluvi
8,20-22 Sacrifici i promesa
9,1-7 Benedicció sobre Noè i els seus fills
(vegeu: 1,26-29)
9,8-11 Aliança amb els éssers vivents
9,12-17 El senyal de l’aliança
B’. 9,18-27 La vinya de Noè i la maledicció de Canaan
A’. 9,28-29 Conclusió de la genealogia, mort de Noè
IV. Transició / transgressió: «generacions dels fills de Noè» (10,1-11,9)
10,1 Títol
A. 10,2-32 Els fills de Noè o «Taula de les nacions»
B. 11,1-9 Babel: difusió de les llengües i dispersió de les
nacions
A’. 11,10-26 De Sem a Tèrah
11,27-32 De Tèrah a Abram (continua dins el cicle
d’Abraham)

3. HISTÒRIA REDACCIONAL DE Gn 1-11

Després dels aspectes estructurals, prou complexos (després en direm

més coses), l’altre gran tema dels comentaris de Gn 1-11 és la història
redaccional: les «fonts del Pentateuc», un afer que ha apassionat la crítica
des de fa segles i que es troba unit de manera indissociable al nom de Julius
Wellhausen (1844-1918).
El darrer dels comentaris del Gn de què tenim notícia planteja la qüestió
de la manera següent: Gn 1-26 es compon, a grans línies, de quatre estrats:5

5. A. DE PURY – T. RÖMER – K. SCHMID, L’Ancien Testament Commenté. La Genèse, Genève:

Labor et Fides 2016, pp. 268-281.
 CONSIDERACIONS SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE) RELAT DE SALVACIÓ 15
1) Primer relat: la narració sacerdotal (Pg), que es pot datar entre el 537
i el 527 aC, els anys immediatament posteriors a la presa de Babilò-
nia pels perses (539)
2) Primer complement [l’antic Jahvista], de la fi del s. VI o del s. V aC.6
3) Segon complement [l’antic Elohista], del s. V o del s. IV aC
4) Altres afegitons d’època més tardana

Aleshores, la proposta d’estructura dels estrats queda, pel que fa a Gn

1-11, de la manera següent:

Gn 1 a Gn 2,1-4a Creació del cel i de la terra i dels

seus habitants
Gn 2,4b-25 Creació de l’home i de la dona
Gn 3,1-24 Expulsió del jardí
Gn 4,1-16.17-26 Caín i Abel
Gn 5,3-28.30-32 Genealogia lineal d’Adam a Noè
Gn 6,1-4 (afegitó més tardà) Els fills dels déus s’uneixen a les
filles dels homes
Gn 6,5-8 Causes del diluvi
Gn 6,9-22 Diluvi
Gn 7,6-7.11-13-16a-17a-18-21.24 Diluvi
Gn 7,1-5.8-10.12.16b.17b.22.23 Correccions i complements al relat
del diluvi
Gn 8,1-2a.3b–5.13a.14-19 Diluvi
Gn 8,2b-3a-6-12.13b.20-22 Correccions i complements al relat
del diluvi
Gn 9,1-7.8-17 L’aliança amb Noè
Gn 9,18-27 Embriaguesa de Noè; triple male-
dicció de Canaan

6. És molt interessant l’opinió d’Albert de Pury, ibíd., 280: «Aujourd’hui, on s’est mis à dou-
ter tant de leur ancienneté que de leur prétendue appartenance à une grande œuvre littéraire
cohérente. Nous relèverons cependant que ces textes accentuent l’identité “ nationale ” —Abra-
ham devient l’ancêtre d’un seul peuple, Isaac est le fils “ légitime ” alors qu’Ismaël et Esaü sont
plutôt écartés de la famille. La diversité des langues et des cultures n’est plus perçue comme
une arborescence merveilleuse, comme dans la récit premier (Gn 10,5.31-32) mais comme la
conséquence d’un châtiment divin (Gn 11,7.9). En même temps, ces textes témoignent d’une
grande profondeur— par exemple, en Gn 3 ou Gn 4 lorsqu’ils s’interrogent sur les sources du
mal ou de la violence».
16 JOAN FERRER

Gn 9,28-29 Mort de Noè

Gn 10, 2-5.6-7.20.22.23.31.32a Taula de les nacions: fills de Jàfet (v.
2-5), fills de Cam (v. 6-7.20), fills de
Sem (v. 22-23.31.32a)
Gn 10,8-15a-21-24-29 Complements de la taula de les
Gn 11,1-9 nacions
Torre de Babel
Gn 11,10b-16.28a.29.32 Genealogia lineal de Sem a Tèrah

El darrer gran tema dels comentaristes és la relació de Gn 1-11 amb la

mitologia antiga, en concret amb el poema de Gilgamesh7 i el poema babi-
lònic de la Creació.8

4. TEOLOGIA DE Gn 1-11

Hi ha una sèrie de preguntes intrigants al voltant d’aquests textos fasci-

nants dels orígens. Alguns dels grans teòlegs de l’AT van considerar que la
teologia de la creació —entesa de manera global com el pensament teològic
que hi ha darrere dels relats de Gn 1-11— era en realitat una qüestió secun-
dària per a la Bíblia Hebrea en relació amb temes com ara la revelació,
l’elecció i la salvació en la història (d’Israel). Walter Eichrodt (1890-1978),
en la seva gran i influent Theologie des Alten Testaments (3 vols. 1933-1939)
va explicar que el gran tema de la Bíblia Hebrea era l’aliança.9 Gerhard von
Rad (1901-1971), en la Theologie des Alten Testaments (2 vols., 1957-1960)
va entendre que el nucli del pensament teològic de la Bíblia Hebrea era la
història de la salvació. Aleshores, la idea de creació esdevingué sols signifi-
cativa quan, en un estadi tardà, va ser vinculada amb l’elecció i la redempció

7. El poema de Gilgamesh segons els manuscrits en llengua accàdia dels mil·lennis II i I aC,
Lluís FELIU MATEU – Adelina MILLET ALBÀ (Introducció, traducció i notes) (Clàssics de l’Orient
5), Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat
2007. Els comentaristes solen considerar la figura d’Atra-hasis (W. G. LAMBERT – A. R. MILLARD
– M. CIVIL, Atra-Hasis: The Babylonian Story of the Flood, Winona Lake, Indiana: Eisenbrauns
1999). Cal dir, amb paraules de Feliu i Millet que: «Utanapishti és el Noè babilònic, conegut en
altres relats mesopotàmics amb els noms de Ziusudra i Atra-hasis» (p. 31).
8. El poema babilònic de la Creació i altres cosmogonies menors, Lluís FELIU MATEU – Adeli-
na MILLET ALBÀ (Introducció, traducció i notes) (Clàssics de l’Orient 1), Barcelona: Universitat
Autònoma de Barcelona – Publicacions de l’Abadia de Montserrat 2004.
9. B. C. OLLENBURGER, Old Testament Theology: Flowering and Future, Winola Lake (India-
na): Eisenbrauns 2004, pp. 39-56.
 CONSIDERACIONS SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE) RELAT DE SALVACIÓ 17
en el curs dels complexos esdeveniments històrics que es van produir al
llarg dels segles a Israel.10
En una obra divulgativa recent, el biblista Pietro Bovati entén que la
manera correcta de presentar al món contemporani la salvació bíblica és
parlar de llibertat i alliberament. Així, en la lectura que fa dels primers capí-
tols del Gn remarca que:

Le riflessioni che siamo venuti facendo sulle pagine inaugurali della Bibbia
(quelle che illustrano il progetto divino e il dover essere della creatura) costi-
tuiscono uno sfondo ampio della nozione di libertà caratteristica dell’essere
umano, creato, come figlio, a immagine del suo Creatore. La libertà umana,
quale creativa capacità di bene, è iscritta nelle origine; la sua natura si formula
come un compito, come un dovere a cui l’uomo può consentire, a cui l’uomo
è chiamato a obbedire.
E veniamo così a far emergere un concetto intrinsecamente collegato con
l’idea della libertà, un concetto fondamentale per la definizione dell’uomo
secondo la tradizione biblica: facciamo riferimento al comandamento che,
indirettamente, ma chiaramente, evoca la condizione dell’uomo capace di
decidere e quindi di scegliere la sua propria storia.11

Em sembla que aquests plantejaments no satisfan la pregunta que em

faig: hi ha salvació en els capítols inicials del Gn?
Abans, però, caldria respondre a una pregunta prèvia: què és la salva-
ció? Aquesta és una pregunta realment bona. M’haureu de permetre que la
respongui amb una història —la Bíblia sempre ens explica històries— de
Lluc. És la de Zaqueu, un home que en la seva vida va tenir la sort de ser
baix d’estatura:

Zaqueu buscava de veure qui era Jesús, però la gentada li ho impedia, perquè
era petit d’estatura. Llavors s’avançà corrent i es va enfilar dalt d’un sicòmor
per poder veure Jesús, que havia de passar per allí. Quan Jesús va arribar en
aquell indret, alçà els ulls i li digué: «Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’haig
d’hostatjar a casa teva.» Ell baixà de pressa i el va acollir amb alegria. Tots els
qui ho van veure murmuraven contra Jesús i deien: «Ha anat a allotjar-se a
casa d’un pecador!» Però Zaqueu, dret davant el Senyor, li digué: «Senyor, dono
als pobres la meitat dels meus béns, i als qui he exigit més diners del compte,
els en restitueixo quatre vegades més.» Jesús li digué: «Avui ha entrat la salva-
ció en aquesta casa (sh,meron swthri,a tw/| oi;kw| tou,tw| evge,neto)» (Lluc 19,3-9)

10. B. C. OLLENBURGER, Old Testament Theology: Flowering and Future, Winola Lake (India-
na): Eisenbrauns 2004, pp. 92-114.
11. P. BOVATI, Parole di libertà. Il messaggio biblico della salvezza, Bologna: Dehoniane 2012,
p. 30.
18 JOAN FERRER

La salvació s’ha esdevingut (egéneto) quan Jesús ha alçat els ulls, li ha

parlat i s’ha allotjat a casa d’ell. La salvació sols pot ser un guany de vida
—no necessàriament d’anys viscuts—, d’una vida que sempre i sols és do de
Déu. La salvació sempre es produeix en un context de paraula. Sense parau-
la certament no hi ha ni hi pot haver salvació. Per això el gran manament
de la fe d’Israel és el manament d’escoltar: laer"f.yI [m;v. ESCOLTA, Israel! (Dt
6,4).
Gn 1-11 és un text molt singular: hi ha una frontera entre aquests capí-
tols i la resta de la Bíblia Hebrea. Llevat dels noms que apareixen en la
genealogia de 1Cr 1-2, que simplement han estat copiats del Gn, cap dels
personatges que apareixen aquí, ni les històries que els passen no surten
mai en les narracions bíbliques. Això ens pot sorprendre perquè a nosal-
tres ens resulta molt familiar el personatge d’Adam perquè Pau presenta
Crist com el nou Adam.12 Eva, Caín, Abel, Set, Henoc, Sem, Jàfet i Nimrod
són uns perfectes desconeguts en la Bíblia Hebrea. Noè sols apareix en Is
54,9 com a metàfora de l’exili del poble de Déu i en Ez 14,14.20, sense cap
relació amb el diluvi. És ben sabut també que la referència de la invocació
del nom del Senyor en temps de Set entra en contradicció flagrant amb Ex
3,13-15. Tot plegat ens permet entendre que entre «el temps dels orígens» i
el «temps de la història d’Israel» hi ha una frontera.
Hem de fer, però, una consideració important: entre el món del mite
dels temps dels orígens i el món actual hi ha també una continuïtat que
cal remarcar, i aquesta és la presència salvífica de Déu a través de la seva
paraula.
Cal reconèixer que Gn 1-11 en conjunt és un text molt enigmàtic. Per
esforços que hom hi pugui dedicar el text sempre manté més aspectes velats
que no pas respostes. Cal acceptar, doncs —i agrair—, que el vell text és un
compendi de narracions simbòliques i que «le symbole donne à penser»13
(Ricoeur).
Des del punt de vista estructural els comentaristes han fet notar les cinc
seccions encapçalades per la fórmula toledot «generacions» (Gn 2,4; 5,1;
6,9; 10,1; 11,10), que és paral·lela a les altres cinc ocurrències del mot en el
llibre del Gènesi (11,27-25,11: Tèrah [Abraham]; 25,12-18: Ismael [àrabs];
25,19-35,29: Isaac [Jacob]; 36,1-37,1: Esaú [Edom]; 37,2-50,26: Jacob
[Josep i els seus germans]), però per a mi el que resulta més intrigant és

12. En Jb 31,33 hi podria haver una al·lusió a Adam («¿He encobert, com Adam, el meu
pecat, he amagat dins el pit la meva culpa?»), però és estrany, atès que l’Adam del Gn no fa això
que aquí es diu. Més aviat sembla una referència genèrica a «un home».
13. P. RICOEUR, «Le symbole donne à penser», Esprit Jul-Ag (1959) 60-76.
 CONSIDERACIONS SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE) RELAT DE SALVACIÓ 19
el moviment en tres parts que es pot descriure com a creació – descreació
– recreació. Joseph Blenkinsopp ho formula de la manera següent:

the question is how to reconcile the creation of a world declared by the Crea-
tor to be really good with the spread of deviance and moral disorder of such
magnitude as to lead the Creator to regret his creation and decide on the
need for a new beginning. At this point we come up against the impenetrable
mystery of the absolute freedom of God. But what can be said is that without
taking into account the infiltration of evil into the created order as a primary
theme throughout Genesis 1-11 and its long tradition of interpretation there
can be no adequate theology of creation.14

El diluvi en la seqüència de Gn 1-11 considerada teològicament és el

fet més enigmàtic. Segurament cal llegir la narració del mite en un joc de
miralls que van del mite a la història i de la història al mite. Is 54,9-10 ens
en dona unes pistes:

Faré com en els dies de Noè, quan vaig jurar que el diluvi no inundaria més la
terra. Ara et juro que no m’irritaré ni t’amenaçaré mai més. Ni que les munta-
nyes s’apartin i se somoguin els tossals, el meu amor mai no s’apartarà de tu,
no se somourà la meva aliança de pau. T’ho dic jo, el Senyor, el qui t’estima.

Hi trobem la paraula expressada en forma de jurament (yTi[.B;v.nI), hi

ha l’amor introntollable de Déu (yDIs.x;) i això ho diu el Senyor, que s’auto-
proclama com aquell qui manifesta un amor tendre envers el seu poble
(hw"hy> %mex]r:m. rm;a').

5. Gn 1-11 EN CLAU DE SALVACIÓ

Les breus reflexions que venen tot seguit són sols unes notes d’un lector
perplex davant d’alguns passatges enigmàtics de Gn 1-11, llegits en clau de
salvació.
Cal recollir la sàvia intuïció de Karl Barth (1886-1968) en Kirchliche
Dogmatik III/1 a propòsit del sentit de Gn 1,26: «Fem l’home a imatge nos-
tra, semblant a nosaltres» (WnteWmd>Ki Wnmel.c;B. ~d"a' hf,[]n:). La persona humana
—Adam— és aquell amb qui Déu podrà parlar perquè la paraula que Déu
pronuncia per a si mateix (en plural deliberatiu o per a la cort celestial) i
concedeix a la humanitat és el màxim do de la creació.

14. J. BLENKINSOPP, Creation, Un-creation, Re-creation. A discursive Commentary on Genesis

1-11, London: T&T Clark 2011, p. 17.
20 JOAN FERRER

A propòsit del segon relat de la creació cal considerar el valor de la con-

sideració d’Albert de Pury:

Dans ses deux parties, le récit s’interroge en fait sur la condition humaine,
cherchant à savoir ce qui est propre à l’existence humaine. Quelles sont les
relations vitales indispensables à l’être humain et quelles sont les menaces qui
pèsent sur elles ? Il ne s’agit pas pour le récit de consigner une succession de
deux phases distinctes de l’histoire (« la création » et « la chute », comme on
l’a dit longtemps en théologie chrétienne), mais le récit cherche bien plutôt
à mettre en évidence les expériences contradictoires que les hommes font
sur leur chemin et à montrer, donc, l’ambiguité qui caractérise leur existence
réelle.15

El primer diàleg que trobem entre dos personatges en Gn 1-11 és el

que es produeix entre la serp i la dona. Abans hem sentit que el Senyor
deia coses per a si mateix, que manava a l’home de no menjar de l’arbre
que podríem anomenar de la saviesa ambigua i que l’home donava nom a
les bèsties i que celebrava que li hagués estat donada una dona, però cap
d’aquestes paraules no troba una resposta en un context de diàleg. Sorprèn,
doncs, que el primer acte dialogal de la creació sigui entre un animal astut
i la dona. Aquest primer diàleg mostra una realitat temible: la persona
humana, de manera inexplicable, prefereix escoltar i respondre altres veus
que no pas la veu de Déu o la del seu company de creació. Ara sí que assis-
tim a una situació realment incomprensible: ~yhil{a/ hw"hy> lAq-ta, W[m.v.YIw: (van
sentir / escoltar la veu del Senyor Déu; millor que: «els passos del Senyor-
Déu» BCI) (Gn 3,8). Recordem que en l’experiència de fe d’Israel tot pivota
al voltant d’escoltar i de veure. Aquí els qui acaben de sentir-escoltar en lloc
de caminar (%Leh;t.mi Gn 3,8) amb Ell —per continuar escoltant— s’amaguen.
Més endavant trobarem un personatge —Henoc— que sí que aprofitarà
l’ocasió per caminar amb Déu (Gn 5,22-24):

~yhil{a/ Atao xq;l'-yKi WNn<yaew> ~yhil{a/h'-ta, %Anx] %Leh;t.YIw:

Henoc caminava amb Déu i no hi és perquè Déu el va prendre amb ell = i seguí
els camins de Déu. Va desaparèixer, perquè Déu se’l va endur (BCI).

Tot seguit, Gn 3,9 ens ofereix una sentència absolutament sensacional:

hK'Y<a; Al rm,aYOw: ~d"a'h'-la, ~yhil{a/ hw"hy> ar"q.YIw: «Però el Senyor-Déu cridà l’home i
li va dir: “On ets?”» Aquest «on ets» la tradició teològica l’ha entès com el
crit de guerra d’un Déu ofès, que clama una reparació. És l’expressió de la

15. DE PURY – RÖMER – SCHMID, L’Ancien Testament Commenté. La Genèse, 33.

 CONSIDERACIONS SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE) RELAT DE SALVACIÓ 21
caiguda. Però això no sembla pas que pugui ser així. Aquell qui crida i diu
«on ets?» és el Senyor de la paraula, que segurament cerca l’home i la dona
perquè passegin i parlin amb ell, i no pas amb la bèstia astuta i enganyosa.
Darrere d’aquest ayyeka («on ets?») sempre he tingut la sensació que hi
ha el crit d’amor alarmat de la mare o del pare que han perdut de vista
un infant petit i desvalgut. Hi ha un indici intertextual realment insòlit:
#yBir>T; hk'yae h[,r>ti hk'yae yvip.n: hb'h]a'v, yLi hd"yGIh; ~yIr"h\C'B; «Digues-me, amor de
la meva ànima, on pastures el ramat, on el fas reposar quan és migdia»
(Ct 1,7). Fixem-nos que el mot en l’estructura consonàntica és idèntic en
Gn i en Ct (on apareix dues vegades). La tradició filològica assigna el mot
del Gn a yae (més un sufix de 2 persona masculí singular), el del Ct a %yae
(o hk'yae, hk;k'yaee). El significat és idèntic: «on?» El primer el pronuncia Déu
que cerca la persona; el segon, l’estimada que cerca l’estimat. Ja es veu que
la recerca sols pot ser una recerca d’amor.
El que podríem anomenar el «veredicte» sobre la serp, la dona i l’home
ens fa veure que no ens trobem davant de cap ésser caigut: la serp és una
serp i fa el que fan les serps: «T’arrossegaràs damunt el ventre i menjaràs
pols tota la vida» (Gn 3,14). Ara ja no parla. Les condicions de vida per a l’ho-
me i la dona són les del món corrent, el de la història que viu sota el paraigua
del mite. Quin és el gran canvi: que ara Déu ja no els parlarà més de tu a tu.
Ells ja no viuen en el jardí on passeja Déu. Però aquest Déu que sí que pot
passar del mite a la història té paraules amagades, com la Bíblia sap.
Un altre aspecte singular de la narració de Gn 3 és la sensacional ironia
—que crec que actua també en l’episodi dels fills dels déus— que es mou
en el text: «a tots dos se’ls obriren els ulls i es van adonar que anaven nus»
(Gn 3,7). La paraula de la serp s’ha mostrat falsa: «Seríeu igual com déus
(o com Déu)» (Gn 3,5), però el resultat ha esdevingut genialment ridícul: la
presa de consciència de la pròpia nuesa! Potser aquests que volien adquirir
coneixement de bé i de mal ([r"w" bAj y[ed>yO Gn 3,5) no es van adonar que pri-
mer calia conèixer Déu. Els Proverbis ho saben molt bé (Pr 2,5):

ac'm.Ti ~yhil{a/ t[;d:w> hw"hy> ta;r>yI !ybiT' za'

Llavors entendràs el temor del Senyor i trobaràs el coneixement de Déu = Lla-
vors sabràs venerar el Senyor, arribaràs a conèixer el que Déu vol (BCI).

S’imposa una consideració en el conjunt del text, que exposem amb les
paraules de Blenkinsopp:

The man and the woman in Eden are expelled from the garden to prevent
them from living for ever. Cain and Lamech arrogate to themselves the right
22 JOAN FERRER

to take human life and are expelled from the arable land to the wilderness.
Nimrod is the first potentate and empire-builder, and the builders of the city
and tower of Babel make their own attempt to reach beyond the limitations
of the earthly city.16

El conjunt del text ens narra transgressions. La més sensacional és la

dels fills dels déus que s’uneixen amb les filles dels homes. Es tracta d’una
altra transgressió: la primera, la de l’home i la dona, era de baix a dalt:
«ser com Déu o com déus» (Gn 3,5); la segona era horitzontal: Caín mata
el seu germà Abel; aquesta és de dalt a baix: aquests éssers del món de Déu
empaiten les dones guapes. Aquí Gn 6,4 respon de nou amb una profunda
ironia:

~Veh; yven>a; ~l'A[me rv,a] ~yrIBoGIh; hM'he ~h,l' Wdl.y"w> ~d"a'h' tAnB.-la, ~yhil{a/h' ynEB. Waboy" rv,a]

De la unió d’alguns dels fills de Déu amb les filles dels homes en van néixer
herois, homes de renom des dels temps antics.

Es tracta simplement d’homes forts, de bella planta i estatura, que van

ser recordats. I res més.
La nostra passejada pel jardí de Gn 1-11 cercant indicis del misteri
bíblic de la salvació ens porta a una darrera estació (Gn 6,8):

hw"hy> ynEy[eB. !xe ac'm' x:nOw>

Però Noè trobà gràcia als ulls del Senyor = el Senyor va mirar Noè amb ben-
volença (BCI).

Ens trobem primer amb el misteri del fet de ser mirat amb gràcia per
Déu. Aquí hi deu haver la llibertat i la manera de ser de Déu. Després hi ha
una explicació d’un altre tipus (Gn 6,9):

x;nO-%L,h;t.hi ~yhil{a/h'-ta, wyt'rodoB. hy"h' ~ymiT' qyDIc; vyai x:nO x:nO tdol.AT hL,ae

Aquestes són les generacions de Noè. Noè era un home just, era íntegre en les
seves generacions. Noè caminava amb Déu = Aquesta és la història de Noè.
Noè era un home just i irreprensible entre els de la seva generació i seguia els
camins de Déu (BCI)

16. BLENKINSOPP, Creation, Un-creation, Re-creation, 122.

 CONSIDERACIONS SOBRE Gn 1-11 COM A (POSSIBLE) RELAT DE SALVACIÓ 23
Notem el fet de caminar amb Déu, com Déu mateix caminava en el
jardí. Es tracta de caminar i parlar, com fa Jesús ressuscitat amb aquells
dos que feien camí cap a un poble anomenat Emmaús (Lc 24,17):

ei=pen de. pro.j auvtou,j\ ti,nej oi` lo,goi ou-toi ou]j avntiba,llete pro.j avllh,louj
peripatou/ntej

I els digué: què (són) les paraules aquestes que intercanvieu uns amb els altres
caminant = De què parleu entre vosaltres tot caminant? (BCI).

Això deu ser el que fa que l’home pugui ser just. I si es fa un petit grup
de justos, la ciutat podrà ser salvada (cf. Gn 18,16-33; Jr 5,1).

Les meves consideracions no sé si han aportat gran cosa al coneixe-

ment de la salvació en la Bíblia, però almenys ens han permès caminar per
aquells indrets de paraula on sabem que el Senyor s’hi passejava. Si hem
percebut algun ressò de la seves paraules, aquestes pàgines ja hauran valgut
la pena.

Joan FERRER COSTA (acabat en data 23.10.2017)

Universitat de Girona
Facultat de Lletres
Plaça Ferrater Mora, 1
17071 GIRONA
CATALONIA (Spain)