Una tarda del mes de març la idea de la justícia em preocupava i simultàniament em passejava amb

el meu amic Vinyals per Saint James Park. El meu amic Vinyals es trobava a Londres per
perfeccionar la seva habilitat de dentista, però de fet ja tenia el títol i podia impunement i
científicament posar i treure queixals. Era un home que estava al corrent de les coses de darrera
hora, jove, dolç i enraonat, que portava un bigoti retallat. Caminàvem, ara un pas, ara un altre, per
davant la reixa que tanca el clos del llac.
Tot d’una Vinyals s’aturà i quedà absort davant d’un considerable espectacle. En efecte: més enllà
de la reixa hi havia un pingüí que, immòbil sobre l’herba planxada, obria i tancava el seu bec
monstruós, aixafat i llarg. Ens aturàrem davant la bèstia estranya i veiérem astorats que el pingüí
acabava d’empaitar un pardal amb un cop de bec i que l’estava posant a punt de solfa per menjar-
se’l. Obria i tancava l’embut llargarut i dur del seu bec, i el pardal, sota la pressió, anava agafant
una forma extraplana. Els passants s’aturaren i contemplaven angoixats el singular espectacle.
L’animal treballà, potser, dos minuts. Amb l’ull rogenc i àvid anà fent la feina, i no semblà pas tenir
en compte la presència dels seus espectadors. Potser si li haguessin volgut prendre la presa s’hi
hauria tornat... El cas és que quan considerà que el pardal era prou tou allargà el coll i l’engolí de
cop, sense pensar-s’hi.
Josep Pla, La vida amarga