RESSENYA ESCUELAS CREATIVAS

- Fitxa:
Autor: Ken Robinson amb Lou Aronica
Títol: Escuelas creativas
Subtítols: 10
Ciutat: Barcelona
Editorial: Penguin Random House Grupo Editorial, S.A.U.
Col·lecció:
Any de publicació: 2016
Nombre de pàgines: 355

Contextualització de l’autor i el llibre:

Ken Robinson, autor també del llibre The Element i Finding your element, és un
escritor britànic, conferenciant i assessor internacional sobre l’educació. En ‘Creative
Schools’ mostra una revolucionaria re-avaluació sobre com educar a l’alumnat en les
aules. És una de les veus més influents en educació i en aquest llibre desenvolupa les
idees de la seua famosa xarrada en 2006 a TED: Les escoles maten la creativitat? Avui
en dia és un líder internacionalment conegut per centrar-se en la creativitat i en el
potencial humà dels (recursos humans i innovació)problemes més crítics dels nostres
temps: com transformar el problema sistema educatiu.

‘Creative Schools’ és un llibre que es divideix en déu capítols, ja que tracta diferents
temes relacionats amb allò que podria canviar a les aules per millorar l’aprenentatge de
l’alumnat. A més, aquest llibre conté l’apartat d’agraïments, una introducció, un epíleg,
notes i un índex alfabètic per poder conèixer els conceptes que tracta aquest autor en
l’obra. Per entrar en més detall, la present ressenya queda dividida en 10 parts que
corresponen als déu capítols del llibre:

1. Tornar a allò bàsic.

Ken Robinson utilitza diferents exemples de docents i situacions per explicar la

inestabilitat que hi havia en alguns centres de Georgia i com aquests enfrontaven el
problema. Ken Robinson exposa que és necessària una reforma en alguns col·legis i que
no és sols responsabilitat dels que estan dalt sinó baix (el propi centre), ja que no es
necessiten lleis i decrets per poder canviar l’ambient d’un centre.

A més, es parla del moviment de normalització en que avui en dia els governs
escodrinyen els sistemes educatius d’altres països igual que analitzen polítiques de
defensa estrangera. De fet, Ken Robinson menciona el document PISA, pel qual s’ha
accelerat el moviment de normalització, ja que conté unes taules de classificació. Països
que competeixen per veure quin és millor acadèmicament. En el llibre apareixen
diverses exemplificacions com les dades acadèmiques de Shanghai o el programa
nacional d’incentius econòmics per poder millorar les escoles com Race to the Top.

S’expliquen també les diferents raons per les quals l’educació és un tema roent en
política. En primer lloc, per raons econòmiques: com el gran creixement de la població
ha transformat el sector empresarial, una població activa instruïda resulta determinant
per a la prosperitat econòmica nacional. En segon lloc, és cultural, ja que s’ha de
protegir la cultura. La tercera raó és social (convertir-se en ciutadans actius i compresos)
i la quarta, personal (adquirir consciència del potencial personal de cadascú i portar una
vida plena i productiva).

Ken Robinson exposa que la reforma típica d’avui en dia es basa en que un sistema
educatiu eficaç és de vital importància per a la prosperitat econòmica i per a seguir
mantenint avantatge sobre els competidors. Per què en l’actualitat es veu el treball
acadèmic com a la salvació econòmica de les nacions en el mon modern? És cert que en
la societat aquella persona que no aconsegueix un nivell acadèmic associat a la
universitat ja se li considera que està destinada al fracàs. Es creu que no podrà salvar-se
econòmicament.

En aquest capítol, també es fa una crítica a l’ensenyança i als plans d’estudis

nacionals que estan basats en assignatures específiques, sense tindre en compte altres
com la dansa, la música i les arts. A més, parla de la competència que hi ha entre centres,
alumnat, professorat per tindre recursos... Hi ha propostes de diverses categories
d’escola publica com acadèmies i escoles concertades que tenen per objectiu intensificar
la competència i augmentar el radi d’oportunitats... Per concluir, s’exposa que el
problema en el sistema educatiu no és la qualitat sinó quantitat de titulacions que se
entreguen, el valor del qual fluctua amb les condicions de mercat. A més, l’autor pensa
que encara hi haja inversions en educació, moltes persones no tenen les competències
necessàries per a desenvolupar una feina. Sols s’han centrat en augmentar els nivells
dels programes acadèmics en lloc de crear cursos que formen a les persones directament
per al treball. De fet, el programa acadèmic actual parla de memoritzar el contingut de
les matèries, la qual cosa comporta al que anomena Robinson com a jerarquia
educativa, ja que tots/es aquells que no valen per a memoritzar, descendeixen de
posició en esta jerarquia. Aquest fet provoca que molts dels estudiants decidisquen
començar un grau universitari sols per no descendre en la jerarquia educativa que s’ha
imposat en la societat. Per últim, es parla dels efectes colaterals que es poden produir a
causa d’aquestes característiques dels sistema com suïcidis, abandonament escolar,
pobresa i presó. Per tant, el sistema és aquell que ha fallat als/a les adolescents.

La educació té com objectiu ensenyar a les persones nous conceptes que els
servisquen per poder desenvolupar-se al llarg de la seua vida personal i professional. No
obstant això, estem fent el contrari del que la educació significa. La majoria de càrrecs
estan més pendent de com quedaran en front altres països en lloc de centrar-se en si
realment estan aprenent significativament. A més, ens estem centrant en la capacitat
memorística de l’alumnat i no en el pensament crític ni en l’aprenentatge significatiu.
Sols es valora quanta quantitat de conceptes pot retindré algú en la memòria sense haver
entès res.

2. Canviar de metàfora.

Front el primer capítol Volver a lo básico, Ken Robinson escriu Cambiar de

metáfora amb l’objectiu d’exposar algunes propostes que podrien ajudar a aquells
alumnes amb més dificultat. Per exemple, utilitza l’anècdota del centre educatiu
DeLaSalle, (Kansas City) en que hi havia diversos alumnes conflictius. A més, tenien
problemes emocionals i d’orientació. Robinson explica un cas d’uns alumnes que no els
agradava assistir a classe i que acabaren dissenyant un vehicle gràcies a la idea del seu
professor. Aquesta es tracta d’una educació alternativa per a aquells que no arriben a un
nivell exigit.

En lloc d’exigir-los uns certs coneixements i competències que ells no van a adquirir
per falta de motivació o capacitats, és beneficial que el professorat intente afegir alguna
activitat perquè l’alumnat puga desenvolupar el seu màxim potencial com ha passat en
aquest cas de DeLaSalle. Aquest tipus d’educació que proposa Robinson pot servir de
gran utilitat perquè els adolescents vegin que han contribuït en la societat i es vegin
capaços i motivats de realitzar una tasca a la que li troben sentit. En canvi, si el
professorat sols els exigeix memoritzar un tema d’un llibre que no entenen ni poden
veure per a que els serveix, no realitzaran la tasca amb tant d’entusiasme.

En aquest capítol l’autor també explica quina va ser la conseqüència que va tindre la
revolució industrial en la educació. Tot va capgirar als objectius industrials: manuals,
administratius, professionals, oficinistes. L’autor crea una comparació entre la
producció de versions idèntiques d’un mateix producte en la fabricació industrial i en el
propòsit de guiar als alumnes perquè compartisquen determinats requisits en el sistema
educatiu. Esta explicació serveix per remarcar que cada cada persona és diferent i que
no tot l’alumnat té la mateixa capacitat per aprendre. No podem utilitzar l’alumnat com
un producte de fabricació que ha de ser idèntic a altre. Des de la revolució industrial, tot
es va organitzar també en estructures industrials i principis industrials. L’autor defen la
cultura d’observança cap a l’alumnat (motivar-los a fer-se preguntes sobre què els
agrada, quines habilitats tenen, etc.) Front a açò, també és interesant la comparació que
Robinson crea entre els productes d’un supermercat i l’alumnat. Les tendes subestimen
els valors del producte quan la matèria prima no guarda relació amb el producte que
s’està fabricant. Açò és el que estem fent a amb l’alumat, ja que quan algú no arriba al
nivell exigit, se li subestima i a més, fem que aquesta persona es subestimi a ella
mateixa perquè s’adona que no és com els professors i la família voldrien que fora.

Estic d’acord amb la idea que ens deuríem de fixar més en com aprenen els
xiquets/xiquetes menudes. Tots naixem amb les coses bàsiques que necessitem,
aleshores seria interessant fixar-nos en com aprenen els xiquets en la guarderia o en els
primers anys d’edat. Allò que necessiten per a independitzar-se és eliminar la barrera
entre els estudis acadèmics i han d’experimentar en persona els diferents tipus d’entorns
laborals. Per a explicar açò, Ken Robinson escriu una comparació entre l’agricultura
industrial i la educació. Ambdós comparteixen els objectius que necessita un sistema
educatiu:
- Cultural: la educació deu capacitar als alumnes per a comprendre i valorar la seua
pròpia cultura i respectar a la resta.
- Social : convertir-se en ciutadans actius i compassius.
- Personal: relacionar-se amb el món interior també amb el mon que els rodeja.
- Critica al pla acadèmic que no es centra en allò que sentim

Trobe que s’hauria de mirar més l’educació conforme ho fa Ken Robinson, des d’una
perspectiva més ampla. Per a educar i ensenyar es necessiten unes habilitats bàsiques
que no totes les persones posseeixen. El problema, com diu Robinson, està en que estem
mirant l’educació com una competència i no estem fixant-nos en la qualitat dels
continguts, l’únic que estem causant és més gent titulada però possiblement no tinguen
una bona qualitat de coneixements i no estan preparats per entrar al món laboral.

3. Canviar les escoles.

Front Canviar de metàfora, l’autor ens aconsella sobre com podríem canviar les
escoles. És important tindre en compte el que diu Ken Robinson sobre canviar-les des
de dins i no des d’aquelles persones que estan al govern i que son als que s’els permet
canviar les lleis. Primer, deuríem intentar canviar els centres de manera individual per
poder aconseguir el canvi també des de dalt.

L’autor defèn que l’educació deuria centrar-se en crear les condicions perquè els
alumnes vulguin i puguin aprendre. No es tracta tan sols d’ensenyar allò que tu saps
sinó intentar que l’alumnat es motive i crear-li la curiositat per conèixer nous conceptes
i idees. Un exemple que utilitza Ken Robinson es el d’utilitzar el teatre per poder
motivar als alumnes a que aprenguin. És una manera de facilitar l’aprenentatge a
l’alumnat, ja que no s’adonarà de que està estudiant alguna assignatura des d’un llibre i
que haurà de memoritzar el tema de l’obra, els personatges, l’estil de l’autor, etc. sinó
que gaudirà més de l’obra a l’interpretar-la i podrà donar-li sentit. Quant a la funció dels
directors, l’autor explica que son els encarregats de crear condicions en que el
professorat puguin exercir el seu treball. I per últim, la funció dels responsables de
política educativa que la seus responsabilitat és crear condicions en el seu àmbit de
competència perquè els directors i les escoles puguin complir estes responsabilitats.

És important que tots els càrrecs que participen a l’educació, ja sigui des de baix o
des de dalt, treballen amb cooperació perquè tot resulte satisfactori per a l’alumnat. Per
exemple, si el professorat aconsegueix facilitar l’aprenentatge als alumnes però el
director ni els responsables de política educativa modifiquen i milloren les condicions al
centre i a l’aula, la llavor del professorat no pot ser tan beneficial que si aquests dos
últims càrrecs col·laboraren.

4. Aprenentatge innat.

A causa que la major part del professorat no facilita l’aprenentatge, alguns alumnes
sofreixen avorriment davant d’allò que se’ls presenta en classe. En aquest capítol Ken
Robinson critica que aquesta situació no és normal, ja que els xiquets i xiquetes naixen
amb ganes d’aprendre. Sempre volen explorar el mon i agafen tot aquell objecte que
poden alçar, estan plens de curiositat i sempre realitzen preguntes. A més, normalment
les persones comencem parlant amb errades fins que arribem a ser fluents en la edat de
3 o 2 anys. Per tant, des de ben menuts/menudes comencem a intentar expressar-nos i a
investigar sobre allò que ens rodeja.

Per exemple, una professora que s’anomena Sugata Mitra va instal·lar un ordinador
en India i va observar les reaccions de l’alumnat cap a aquest aparell. La pantalla sols
mostrava la llengua anglesa, cosa que cap alumne/a coneixia però en poques hores
els/les estudiants descobriren com utilitzar l’aparell electrònic per juga i gravar musica.
Per aquest raó, Robinson defèn que els xiquets son inherentment curiosos i depèn del
professorat motivar-los per seguir desenvolupant aquella curiositat i alimentar-los en la
seua inclinació natural cap al seu creixement.

De fet, l’autor critica que moltes vegades no es deu a una falta de memòria sinó falta
de motivació. Una persona amb ganes i interès per aprendre, sempre li serà més fàcil
adquirir nou coneixement que no una persona que mostra desinterès. Front a aquesta
qüestió, l’autor aconsella que seria una bona idea adaptar l’horari al ritme
d’aprenentatge a cada estudiant. L’horari és un altre dels problemes que s’observa, ja
que cada 40 minuts l’alumnat ha d’interrompre el que està fent i canviar de classe o
d’assignatura. Es tracta de millorar el rendiment de cadascun d’ells i no imposar una
carrera d’obstacles que tots deuen superar al mateix temps. Respecte a açò, l’autor
afegeix el terme ‘educació lenta’, que consisteix en aprendre les coses en profunditat per
obtenir resultats tangible. Per a aconseguir açò, és necessari la qualitat entre professor i
alumne i no limitar-se a jutjar als alumnes per les seues notes.

Finalment, Ken Robinson destaca la importància d’aprendre jugant. En totes les

etapes de la vida utilitzem el joc: en el desenvolupament físic (esport) o social, ja que
des de menuts i mitjançant el joc és quan ens relacionem amb altres persones o quan
desenvolupem la intel·ligència infantil. El fet de no utilitzar el joc a les aules podria
portar la tragèdia a l’alumnat. El joc ajuda als xiquets i xiquetes a experimentar, a tindre
curiositat i a conèixer a u mateix. Estic d’acord amb l’autor, ja que hi ha moltes
assignatures que es podrien complimentar amb jocs i activitats interactives que
ajudarien l’alumnat a veure l’educació igual que ho vegem aquells docents que estem
disposats/des a que l’alumnat aprenga i entenga el significat d’allò que fan. El problema
ve quan intentem que els xiquets/xiquetes deixen de ser el que son. Confonem el joc
amb una activitat infantil, cosa que no considere encertada. S’hauria de mirar més
quines son les tècniques que es poden utilitzar per a facilitar l’aprenentatge i no si estem
fent activitats infantils o no a l’aula.

5. L’art d’ensenyar.

En una escola de Los Ángeles Ken Robinson va poder assistir a una representació
d’obra de Shakespeare en que tots els participants se sabien el paper de tots els
personatges. Per a l’autor, Rafe és un exemple que mostra com a un professor sap que
l’ensenyament no és sols un treball o una professió sinó que és un art. En canvi, hi ha
altres professors/es que no faciliten l’aprenentatge i es dediquen a ficar exàmens i a
realitzar tasques administratives, anar a reunions, redactar informes, etc. i quan més
temps passen realitzant estes últimes accions, deixen de banda l’altra (l’ensenyança).
Quant a aquesta idea, en el llibre es posa d’exemple l’educació a Finlàndia. Per a exercir
la professió han de seguir un procés rigorós que els exigeix una amplia preparació, no
sols en la disciplina que van a impartir sinó també en saber comunicar-se amb els
alumnes, exercir de tutors, gestionar la classe, i realitzar avaluacions etc.

Per una banda, és necessari que a Espanya també hi haja alguna prova en que el
professorat pugui demostrar la seua vocació i a més, el seu coneixement sobre allò que
significa educar o ensenyar. Sempre s’obri el debat de que una persona necessita ser
especialista en una matèria per poder ensenyar-la. En canvi, considere que és igual
d’important tindre habilitats de docència i tècniques d’ensenyança. És clar que una
persona ha de tindre els coneixements d’allò que va a impartir però si no sap com
transmetre-ho ni com unir inferències amb l’alumnat, no es pot aconseguir l’ensenyança.
Per altra banda, trobe que el problema està relacionat també amb la formació del
professorat que tenim ací en aquest país. Les persones que estudien magisteri estan més
formades per a donar classes, ja que durant els 4/5 anys de grau, se’ls expliquen diferent
metodologies, tècniques i estratègies de docència. A més, solen fer cada any pràctiques a
un centre (ja siga d’un mes o dos de duració). En canvi, la gent que estudia un altre grau
i després decideix dedicar-se a la docència de secundària o escoles oficials, sols ha de
realitzar un màster de 8 mesos, en els quals no s’hi pot donar tota la matèria que seria
necessària per poder impartir classes. La major part de les sessions son teòriques però a
l’hora de posar-ho en pràctica, l’alumnat s’adona que és molt complicat aplicar la teoria
innovadora en una aula. De fet, Robinson defèn que la preparació inicial dels professors
deuria comprendre un llarg període de pràctiques en escoles baix la tutela d’altres
docents i experts/es. Necessiten complir tres fins fonamentals: motivació , confiança i
ajudar als alumnes a adquirir coneixements que necessiten.

Altre debat que sorgeix dins de l’àmbit de l’educació és el tema de les metodologies.
Hauríem d’utilitzar les tradicionals o les progressistes? Ken Robinson afirma que el
treball creatiu sempre comporta un millor domini dels coneixements, conceptes,
pràctiques que conformen un àmbit i una comprensió més profunda. Ser creatiu ajudarà
a motivar als alumnes per a aprendre. Per exemple, una professora que exigia als
alumnes fer investigacions sobre la realitat i no escriure articles i llibres sobre dels que
porten parlant ja feia anys. És essencial renovar i innovar. Com que la societat canvia,
les persones ho fem i també ho hauria de fer la educació. Es tracta d’adaptar-se a
l’alumnat, a les generacions futures i a les actuals. No podem esperar a que ells/elles
s’adapten, ja que l’alumnat sempre va a ser major i les seues ideologies i hàbits van a
pesar més que el propi pensament del professorat. A més, el professorat té l’objectiu de
d’ensenyar a l’alumnat i que aquest aprenga. Per a aconseguir açò, farà tot allò possible.
Per tant, si observa que canviant la metodologia i renovant-la aconsegueix millor
resultats, no deuria per què defendre encara la tradicional.

La metodologia tradicional també comporta el fet que no es tinguin en compte les

diferents capacitats intel·lectuals a les que pot enfrontar-se un/a docent. Em crida
l’atenció la comparació que fa Ken Robinson al llibre entre l’educació i anar al metge.
Quan una persona visita el metge/essa, es dona per suposat que el/la professional va a
tractar a aquella persona com a única, és a dir, tracta la seua malaltia i no la de la
persona que va a entrar després. Alguna part del professorat comet errors quan
generalitza les capacitats de l’alumnat i per no aconseguir el nivell exigit ja se li diu al
alumne/a que no va a aconseguir res al llarg de la seua vida. Les expectatives que tenim
els docents sobre l’alumnat és molt important, ja que si nosaltres no creem en ells,
ells/es tampoc van a fer-ho amb ells/es mateixos/es S’ha de capacitar als/les alumnes i
preparar-los també per a la vida després de l’escola. Els/les podem ajudar a
desenvolupar recursos mentals, emocionals i socials per a gaudir dels reptes.

És possible desenvolupar la confiança, les capacitats i la passió de cada alumne ja que

la intel·ligència pràctica millora si s’estimula. L’autor afegeix el concepte de la classe
invertida: el professorat dona protagonisme a l’alumnat, fa preguntes perquè els/les
alumnes les analitzen i afavoreixen els complexos processos de experimentació grupal .
La base de l’aprenentatge profund es troba quan l’alumnat es fa preguntes personals .
En la classe invertida també es pot trobar el consell de que si una companya sap més
que altre/a company/a, aquesta podria explicar-li-ho amb més detalls, ja que ella acaba
d’entendre-ho i sap les dificultats que pot tindre el/la seu/a company. El professorat no
es col·loca davant d’un grup d’alumnes per a parlar-los sobre un tema sinó que obtenen
este tipus de instrucció en casa. És una manera de fer que l’alumnat tingui una
participació més activa en l’aula, cosa que considere que afavoreix l’aprenentatge més
que si utilitzem la metodologia tradicional en que l’alumnat és la figura passiva.

Per últim, estic d’acord amb Robinson quan expressa que l’ensenyança creativa es
pot ensenyar i no sols pertany a les arts. Sempre va a ser més positiu per a l’alumnat fer
activitats creatives que no realitzar les mateixes activitats interminables i repetitives
amb les quals no poden apreciar, per exemple, la bellesa de la llengua anglesa en
l’assignatura d’anglès. El motor de la creativitat és descobriment i la passió pel treball
en sí. Quan els alumnes estan motivats a aprendre, adquireixen de forma natural les
destreses que necessiten per a aconseguir allò que es proposen. Un exemple que proposa
Robinson és Neil, un professor de música. Aquest es va involucrar amb programes i
bandes perquè els alumnes respongueren amb entusiasme a els classes. Quint tipus de
formació necessita per a ser un bon professor?

6. Què mereix la pena saber?

En aquest capítol l’autor es centra en el pla d’estudis dels centres. Robinson el

descriu com un mapa de tot allò que l’alumnat deu aprendre. La jornada escolar es
divideix en unitats de temps (assignatures), la qual cosa ha provocat que moltes
persones s’hagen deixat les extra-escolars perquè no els concorda l’horari de classes. A
més del complex horari que han de complir l’alumnat i el professorat, el pla d’estudis
també mostra pautes que especifiquen els coneixements i competències que els alumnes
deurien adquirir durant les etapes primària i secundaria per poder graduar-se i estar
preparats per a començar a treballar. Hi ha famílies que es rebel·len contra elles, ja que
no totes aquests competències s’adapten a cada estudiant. Aquestes competències
s’organitzen en assignatures i seguint una jerarquia: en primer lloc, les matèries
especifiques (organitzar la quantitat de temps, els recursos, assignatures obligatòries,
etc.). En últim lloc es trobarien les arts i la educació física.

Front al pla d’estudi, Ken Robinson proposa l’ensenyament per unes competències
diferents: la curiositat, la creativitat, la comunicació, la col·laboració, la compassió, el
civisme i la calma. Aquestes competències facilitarien a l’alumnat a tindre èxit en la
vida. En primer lloc, l’alumnat estaria capacitat per a fer-se preguntes (curiositat). En
segon lloc, creativitat, serien alumnes crítics, analitzarien la informació o idees i
elaborarien arguments i judicis raonables. En tercer lloc, la comunicació, l’alumnat
expressaria pensaments i sentiments amb claredat i confiança de varies formes. En quart
lloc, la col·laboració: tindrien la capacitat de col·laborar constructivament amb altres
persones. En cinquè lloc, la compassió, ficar-se en la pell de la resta de persones i actuar
en conseqüència. En sisè lloc, el civisme, s’haurien d’implicar constructivament en la
societat i participar en els processos que la sustenten. Per últim, la calma: l’alumnat
hauria de connectar amb la vida emocional interior i desenvolupar un sentit d’harmonia
i equilibri personal.

Hi ha docents que consideraran que l’aprenentatge per competències no és

aprenentatge o que no ho serà en la seua assignatura. No obstant, crec que és important
donar a entendre a l’alumnat que treballar aquestes competències els/les ajudarà en el
seu procés de creixement. A més, considere que estes competències podrien millorar
l’aprenentatge d’assignatures com per exemple l’anglès, ja que si tens curiositat,
col·labores i intentes desenvolupar la teua creativitat mitjançant activitats relacionades
amb la llengua, pot enfortir la fluïdesa a l’hora d’expressar-te en aquesta llengua.

Per a explicar l’ensenyament, Ken Robinson també exposa que el millor seria un
equilibri adequat entre totes les disciplines següents: les arts, les humanitats, les arts del
llenguatge, les matemàtiques, la educació física, la ciència. Totes aquestes aporten
experiència humana. Per exemple, l’art dona forma a allò que sentim i pensem sobre
nosaltres mateixa i ens ajuda a experimentar altres cultures; les humanitats ens ensenyen
la història dels idiomes, de la filosofia, la religió i les tradicions; les arts del llenguatge
ens serveixen per a parlar, comunicar-nos, raonar; les matemàtiques és una disciplina
també fonamental en la pràctica de totes les ciències com la tecnologia i ens ajuda en
tots els aspectes de la vida quotidiana; l’educació física també és essencial, ja que ens
ajuda tant al nostre benestar mental com emocional i físic, a desenvolupar destreses
individuals i grupals i a compartir l’èxit i el fracàs; per últim, la ciència: desenvolupem
la capacitat d’analitzar objectivament els processos del món natural.

Dins d’aquest capítol, l’autor també escriu sobre viure en democràcia dins dels
centres. Es tracta de tindre la possibilitat d’elegir les àrees d’aprenentatge, autogestió
democràtica i una avaluació centrada en l’individu sense exàmens ni notes, ja que si
s’obliga als alumnes a aprendre coses en les que no estan interessats durant 7 o 8 anys,
eixa capacitat innata d’aprenentatge comença a desaparèixer. Per a explicar aquest punt,
l’autor utilitza un exemple en que uns xiquets volien continuar anant a escola en estiu.
Aquesta situació no és comú avui en dia, ja que a l’alumnat se’ls ha inculcat que anar a
escola és sinònim d’avorriment i per tant sols esperen a que siguen vacacions per poder
lliurar-se d’anar a classe. Per a trobar una solució a açò, Ken Robinson proposa que en
els pla d’estudis deurien seguir uns principis com: diversitat de coneixem que volem per
a cada alumne/a, oferir oportunitats adequades perquè cada u descobrisca la seua
qualitat i habilitats, crear grans possibilitats perquè puguen desenvolupar profundament
en les seues àrees d’interès i per últim, dinamisme: elaborar una estructura de manera
que permitira la col·laboració i interacció entre alumnes de diferents edats i
professors/res de diferents especialitats. Aquest últim principi és un dels que ja estan
posant en pràctica en alguns centres (co-docència). No obstant, és més el professorat qui
s’encarrega de mesclar les disciplines però és difícil aconseguir que l’alumnat s’adoni
de la relació que s’ha establert entre les diferents assignatures.

Per a crear un pla d’estudis adequat als interessos i capacitats de l’alumnat resulta
complicat quan es vol fer us del mètode correcte. Pense que s’hauria de començar
introduint la classe invertida, en la qual l’alumnat estudia de forma activa (el professorat
fa preguntes i l’alumnat descobreix noves idees i experimenta emocions). Amb aquesta
metodologia, es permet que els/les alumnes cometen errors. És important fracassar
durant el procés d’aprenentatge, ja que ajuda a reflexionar sobre què és allò que
podríem millorar. A més, si l’alumat formula les seues preguntes, ja no estem marginant
als alumnes que tenen vertaders talents i interessos. Els/les ajudem a conèixer a
ells/elles mateixos/es i es centren mes en l’aplicació pràctica dels coneixements.
Robinson explica que es tracta de les tècniques creatives i analítiques que utilitzen els
dissenyadors professionals per a identificar i resoldre problemes i per a crear nous
productes i servicis. Les escoles deurien canviar les seues estructures de manera que
l’alumnat tinga la sensació de que pot aportar grans coses a la seua comunitat.
7. Exàmens, exàmens.

Una de les raons per les quals l’alumnat avorreix els centres és per la quantitat
d’exàmens que han de realitzar a l’any i la tensió i ansietat que els provoca abans de fer-
los. De fet, hi ha tanta quantitat d’exàmens que es perden moltes classes que podrien ser
aprofitades per ensenyar de manera significativa a l’alumnat.

Ken Robinson mostra la seua opinió sobre els exàmens quan compara els codis de
barres en els productes d’un supermercat amb l’alumnat. Els productes estan sotmesos
a complir uns nivells de qualitat consensuats. En l’educació establir pautes pot ser
beneficiós però ninguna persona és igual i la normalització sols es possible en algunes
àrees de la educació. Al dependre tant dels exàmens es crea una pressió generalitzada
per ensenyar únicament les matèries en que els alumnes van a ser examinats i no es
presta atenció a la resta dels conceptes. A més, ningú té consideració als factors
contextuals que poden afectar al rendiment del alumne. Aquestes proves no demostren
100% allò que ha après l’alumne/a, ja que la pressió per a traure unes notes altes
provoca que els/les alumnes no puguen demostrar el màxim coneixement possible. A
banda, tot l’alumnat es presenta al mateix examen o prova, la qual cosa tampoc és
beneficiós perquè pot ser un alumne no entenga bé el que li estan demanant però si sap
la resposta i sabria com explicar-ho amb un altre tipus d’activitat. Es tracta tot d’una
competició on les escoles presten atenció als alumnes pròxims al punt de tall amb la
esperança de donar-los l’espenta que necessiten per a passar a la columna dels aprovats i
aleshores desatenen a aquells que estan per dalt o per davall del nivell exigit.

Si tot el que vegem sobre els exàmens son desavantatges, per què hi ha tants? A
aquesta pregunta Ken Robinson respon que la industria és aquella que s’ocupa a
preparar-los. Genera uns 16.000.000.000 i per tant, es podria concloure que l’objectiu
de la elaboració dels exàmens és amassar diners. Es tracta d’una competència
internacional, que tal i com hem explicat abans, està regida per les taules de PISA. Els
representats polítics volen recitar la classificació mundial del seu país en lectura,
matemàtiques, ciència sense tenir en compte si l’alumnat està aprenent de manera
significativa o si son feliços amb allò que estàn fent o simplement s’han adaptat al
sistema que se’ls ha imposat. La classificació que ells presenten correspon a una
metodologia que ells consideren correcta, ja que canviant-la no podrien elaborar eixes
tables i comparar quin és el millor país.

Per tant, el problema està en que fem amb les notes que recollim. Els governs esperen
impacients els resultats dels exàmens de PISA, i volen millorar els seus sistemes
educatius amb l’objectiu de quedar millor classificats. La solució seria trobar un
equilibri entre allò que és important, avaluar allò que resulta factible. No hem
d’eliminar l’avaluació però si canviar la forma en la que estem avaluant les capacitats de
l’alumnat. Per exemple, si tenim l’objectiu d’avaluar la capacitat creativa no podem
plantejar un problema que ja està redactat en paper i demanar que escriga la solució en
una fulla.
 L’autor del llibre ens explica que l’avaluació té dos components: una descripció i
una valoració. La valoració compara el rendiment d’una persona amb el d’altres i el
classifica en virtut d’uns criteris concrets. Avaluació és diagnòstica (coneix l’aptitud i
grau de desenvolupament), és formativa (reuneix informació sobre el treball i ajuda en
el progres) i per últim, és acumulativa (agrupa el rendiment global al final del programa
d’estudis).

El problema en els centres és que normalment les avaluacions no son ni descriptives

i valoratives. Podríem avaluar a l’alumnat basant-nos en la participació en classe, els
quaderns de treball i les redaccions i feines que realitzen per a suportar. Encara que
alguns/es professors/es ho fan, molts depenen de les notes i açò resta eficàcia com a
professional, ja que té repercussions negatives en el seus alumnes. Un exemple que
proposa Ken Robinson, és el professor Bower qui va eliminar les notes i va rebaixar la
pressió sobre els alumnes i els va permetre centrar-se en el contingut dels seus treballs.
Aquest va eliminar la mania de reduir l’aprenentatge i les persones a nombres.

Es tractaria de trobar una avaluació com aprenentatge que succeeix en temps real i
que representa el procés mitjançant el qual les persones reflexionen per elles mateixa i
determinen com han evolucionat. Exemple d’una escola en New Hampshire en que el
més important es que els alumnes tinguin 17 hàbits de comportament i treball que
comprenen des de la col·laboració fins la curiositat i la sorpresa. Açò comportaria a que
els alumnes es senten còmodes amb la complexitat i siguen capaços de fer-se preguntes.
Els/les joves estarien contínuament reflexionant sobre en quin punt es troben d’aquest
procés continu. Al contrari, les escoles es centren en complir el que diu el govern en
matèria de responsabilitat. Allò que volem els docents és que els xiquets siguen capaços
de pensar, raonar, escriure, parlar i demostrar que poden aplicar els seus coneixements
utilitzant mètodes complexos.

Per a Robinson, l’avaluació és part integral de la ensenyança i del aprenentatge les

avaluacions formals com les informals deurien fomentar l’aprenentatge i el rendiment
escolar dels alumnes en tres aspectes:

1. Motivació: estimula als alumnes a aplicar-se, qui estan informats del seu rendiment i
els anima a millorar-lo.
2. Rendiment: informació sobre el treball i els èxits dels alumnes. I nivells de
inferència, que permitisquen ampliar les aspiracions dels alumnes i contribuir a la
orientació i el suport pràctic que poden necessitar per a aconseguir-les.
3. Avaluació deuria servir de suport a la cultura escolar quotidiana i aconseguir
l’equilibri adequat entre tots estos factors.
4. Objectiu: restituir el equilibri en nostres escoles
8. Dirigir amb principis

Ken Robinson comença aquest capítol amb l’exemple d’una acadèmia d’arts de
Boston. L’escola forma als alumnes amb l’objectiu de que estiguen millor preparats per
a allò que se’ls exigirà quan acaben els estudis. L’alumnat està dispost a arriscar-se a
imaginar a esforçar-se i a col·laborar. Conviden als alumnes a imaginar les seues
respostes i a defendre-les amb sentit crític i a revisar-les. Aquest és el pensament que
necessitem a les aules.

Per a fer aquest canvi, l’autor ens explica la funció del director/a de l’escola. Hi ha
una diferencia entre lideratge i gestió: el paper que s’adopta en un determinat context.
Els/les grans líders saben com despertar emocions en l’esperit humà. Es mostra la
comparació d’un/a entrenador/a d’un equip i l’escola: la motivació que aporten els líders
que trauen el millor dels seus jugadors. En comú, tenen la capacitat d’inspirar als seus
seguidors en les escoles. Els grans directors/es saben que allò més important no és
millorar les notes sinó crear un sentit de comunitat entre alumnat, professorat, famílies i
resta de personal. No obstant això, gestionar açò és un procés complicat.

Primer, també s’ha de canviar la cultura que fa referència a la forma de vida de la

comunitat: els seus valors, comportament, i codis de coexistència. La cultura de l’escola
és allò que determina l’èxit d’esta aventura. A més, segons Robinson, s’ha de tenir en
compte com s’influeixen l’hàbit i l’habitat; les rutines deuen posar-se d’acord amb les
accions i com fer-ho. Tony Wagner diu la cultura ambiental de l’escola, les actituds i
expectatives que es creen tant en el professorat com en l’alumnat són factors
determinants en la generació, o inhibició d’idees originals i en els hàbits i mentalitat
dels innovadors/es.

Un exemple d’una escola que va contractar un grup de professorat expert que

pogueren oferir una educació de base amplia, holística i creativa que fomentara en
l’alumnat el desig d’aprendre i se’ls capacitara com individus per a aprovar exàmens. Va
ser possible perquè qüestionaren hàbits arrelats en la cultura escolar i es desenvoluparen
formes de convivència que s’adaptaven a les necessitats i interessos de la comunitat a la
qual pertanyia l’escola.

Podríem dir que crear un hàbitat en el qual l’alumnat i professorat estiguen feliçment
treballant és aquell on s’inspira un aire fresc o impersonal. No s’ha de donar
importància a si es tracta d’un edifici vell. Cadascun dels centres té un estil i unes
característiques d’un entorn físic que es basen en elements estètics, en l’estat d’ànim, la
motivació i en la vitalitat de tota la comunitat escolar. Per a aconseguir un ambient
positiu, es necessiten espais diferents per a la realització de les activitats. Segons Ken
Robinson, al separar els espais es reflectirà la importància que té el pla d’estudi en cada
assignatura.
 Per poder canviar i millorar tots aquests aspectes que estem mencionant, és
necessari que les persones encarregades de dir què és acceptable i que no és canvien la
seua visió de futur. De fa molts anys hem aconseguit grans canvis com la llei del tabaco,
o aquelles lleis relacionades amb la homosexualitat. Pot ser ara ho vegem lluny i difícil
però si s’ha pogut avançar en alguns aspectes com aquests dos mencionats, també
podem fer-ho en l’àmbit educatiu. Hem de tindre esperances i motivació per poder
construir escoles noves, crear un sentit de comunitat, un lloc bonic on tot el mon es sent
respectat/da. Per Robinson, un gran avanç ha sigut duplicar el temps assignat a les arts i
a la música. Es va buscar un nou model educatiu complet que devia incorporar l’estudi
de les arts.

A més, estem acostumats/des a pensar en l’educació per etapes separades: primària,

secundària i estudis superiors. En canvi, ja està demostrat en alguns centres que és
millor quan es mesclen edats. Per exemple, a la universitat Clark de Worcester
(Massachusetts) es va crear un programa que combinava els estudis amb reptes del món
real similars als que els/les estudiants hauran d’enfrontar-se quan es graduen. L’objectiu
és incorporar a l’alumnat (de diferents edats) a equips de projectes que deuen resoldre
un problema real i obtenir un resultat. Clark va definir tres fases de desenvolupament
sobre les quals s’estructuraria la organització del seu pla d’estudis: transició, (com a part
de la comunitat universitària acadèmica), desenvolupament i exploració (trencar
esquemes i descobrir interessos més importants de cada alumne) i síntesi i demostració
(integrar tot el que se ha après tant en les disciplines d’especialització com en les
secundaries i ficar-ho en pràctica).

Existeixen diferents associacions que ajuden a la direcció de l’escola a oferir una

atenció millor i més personalitzada. Un exemple és l’Associació Nacional de Directors
d’escoles de secundària (NASSP) que aborda 3 aspectes clau:

a) Dirigir en col·laboració (crear visió de futur comú, identificar funcions importants

entre els professors i la resta del persona).
b) Personalitzar l’entorn escolar: desterrar la cultural del anonimat que fa que alguns
alumnes passen desapercebuts.
c) Pla de estudis, instrucció i avaluació per a millorar el rendiment de l’alumne:
prioritzar un coneixement profund, oferir alternatives per separar o agrupar als
alumnes en funció de les seues capacitats acadèmiques.

Tots els centres presenten estes característiques clau de una cultura que potència
l’aprenentatge: en primer lloc, els centres haurien de potenciar el terme Comunitat (tots
es senten part de una comunitat compassiva que suporta les seues respectives necessitats
i esperances). En segon lloc, la paraula Individualitat, en que tots se senten respectats
com individus, saben que no es van a perdre entre la multitud. Per últim, oportunitats:
escola infon esperances i reconeix la gran varietat de talents dels seus components, fica
al seus servici múltiples vies per a la consecució.
 És important que el líder tingui en compte aquestes característiques que potencien
l’aprenentatge però també ha de ser conscient de que la resta de professorat i personal
també pot generar idees que podrien ser útils per al sistema o el centre. Es tracta d’idees
que sorgeixen per poder adaptar-nos a la realitat i a l’actualitat de l’alumnat. Al cap i a
la fi aquests/es son els protagonistes de l’aprenentatge i per tant, hem de tindre en
consideració els seus objectius i interessos. Si utilitzem les característiques abans
esmentades podem treballar des de diferents perspectives que ajuden a que els/les
estudiants s’adapten també a aquest mon que els envolta i preparar-los per a tots que els
canvis que poden sofrir al llarg de la seua carrera personal i professional.

9. De volta a la llar

Com que els/les alumnes son els protagonistes de l’educació, deuríem estar d’acord
amb Robinson quan parla de la importància de la col·laboració entre família i escola. En
general, els xiquets i xiquetes passen més temps fora de l’escola que dins d’ella. Per tant,
els pares i familiars exerceixen una gran influència en el seu rendiment escolar. Una de
les grans complexitats a les que s’enfronta l’escola i els/les alumnes és als profunds
canvis que afecten al nucli familiar. Els pares/mares son els principals responsables del
benestar del xiquet fora de l’escola. Robinson considera que ser pares/mares és complex
i els dona dos consell:

- Veure a l’individu: tractar-los com a individus i no suposar que deurien seguir els
mateixos passos que tu o jutjar-los seguint els mateixos criteris que es fiquen en
escola. De vegades, les qualitats no se reconeixen ni es cultiven. Com a pares/mares,
deuen ajudar a les escoles a conèixer també millor les qualitats i capacitats dels fills.
Important estar en alerta i prestant atenció , els jocs a que juguen. És important estar
en alerta i prestar atenció als jocs que juguen quan son menuts/des perquè es poden
descobrir els vertaders gustos i interessos dels xiquets/etes.
- La vida no es lineal: es creu que una sola formula val per a tots. L’alumnat sofrirà
canvis inesperats, nous interessos i ells mateixos/es desenvoluparan la seua pròpia
vida igual que han fet els seus pares i mares.

Els pares i mares també poden realitzar canvis dins del sistema educatiu: poden
pressionar perquè canvie o adoptar iniciatives fora d’ell. Si aconseguim establir un
relació entre pares/mares i l’educació, podríem aconseguir major motivació i millor
rendiment. En canvi, Robinson explica que moltes vegades trobem línies que és millor
no crusar. Hi ha pares/mares que sempre estan rodejant al fill/a i acudint a ells a la
menor dificultat. L’autor nomena ‘els pares helicòpters’, ja que pressionen al professorat
perquè fiquen millors notes als fills/es i resten importància al mal comportament de
l’alumnat. Per tant, es podria afirmar que sempre dependran dels seus pares/mares, ja
que no estan esforçant-se a resoldre els problemes per ells mateixos i açò pot afectar a la
seua auto-estima.
 En conclusió, els tutor, les famílies i l’escola han de suportar les metes i els objectius
del centre, estimular la comunicació entre família i escolar i fomentar que els pares
estiguen dispostos a contribuir en l’aprenentatge dels seus fills i filles. Ha de hi haure
educació a casa també, ja que permet incidir en allò que els fills i filles mes necessiten.
Pot sorgir el desavantatge de que el fill/a no socialitze tant com si anara a escola amb
més xiquets i xiquetes de la seua edat. Per això, és important combinar l’educació a casa
i al centre i que la família mostren una màxima expressió de participació.

10. Canviar el clima general

El clima polític és allò que exerceix una influència determinant en la cultura escolar.
Els polítics deuen saber com poden contribuir a estos canvis, ja que molts d’ells/es
intentar i volen que siga un èxit però moltes estratègies polítiques es centren en
objectius equivocats o no s’ajusten a les necessitats de les escoles.

Per poder saber si els ciutadans i ciutadanes voldrien canvis o no per millorar el
sistema educatiu, es deurien realitzar algunes enquestes. Aquest recurs s’utilitza
freqüentment en hostelería, a la universitat i en altres àmbits per saber quins defectes i
quines millores podrien hi haure. Per tant, seria bona idea que es realitzara una per a tots
els ciutadans (inclosos pares, professorat i alumnes) en que es poguera reunir diverses
idees i perspectives sobre el sistema educatiu de cada comunitat o país. Es deuen crear
condicions necessàries per a que els alumnes i comunitats es desenvolupen i els
responsables de la política deuen generar condicions similars per les xarxes d’escoles i
comunitats a les que serveixen. Robinson escriu els exemples següents: afavorir la salut,
potenciar als alumnes que estiguen entusiasmats per a aprendre, afavorir el pla de
estudis, professors/es experts, facilitar el aprenentatge, i expectativa motivadora.

A més, una altra condició que menciona Robinson és fomentar la ecologia: els líders
inspiradors confien en que els responsables de política educativa. Aquests deuen tindre
coneixement real del reptes quotidians que suposa ensenyar per poder escriure allò que
és necessita o allò que s’ha de fer. Moltes vegades, no depèn de la quantitat de diners
que s’inverteix en la educació sinó de com es gestionen. És important tindre en compte
les decisions que es prenen i qui les pren. Si els responsables polítics estagueren més a
prop de l’educació, de la docència en l’actualitat, podrien treballar millor a l’hora
d’elaborar lleis i drets. Es necessita innovació estratègica que exigisca imaginació i
visió de futur. Es tracta d’ajudar a les escoles a superar hàbits vells i a obrir nous camins
per poder millorar el procés d’aprenentatge dels alumnes. Un exemple és Silvina Gvirtz
(Argentina) que es va convertir en responsable política però també exercia com a docent.

També s’ha de prestar atenció als nivells acadèmics, hi hauria d’haver un acord i una
col·laboració perquè els nivells puguen coincidir amb altres comunitats o centres. Al
mateix temps que l’alumnat, les administracions, el professorat i la direcció també
hauria de tindre un bon nivell de rendiment. No hem de tindre en compte el trajecte que
molts estudiants pensen que han de fer. És a dir, no has de creure’t inferior per no
estudiar un grau a la universitat. Anar-hi és una opció però no una obligació.

La reducció d’exàmens també deuria ser considerada com una condició que hauria
de canviar. Aquestes proves poden servir de guia per al professorat per saber com estan
rebent el coneixement els estudiants però no deuria de donar-se tanta importància com
s’està donant avui en dia perquè està provocant ansietat i tensió en els alumnes. Per
exemple, Robinson escriu sobre l’exemple de Xina: Jiang Xueqin, els alumnes no
passaven el gaikao (un examen final) dedicaven més temps a escriure i ajudaven a
dirigir una cafeteria o un periòdic, aprenien a ser empresaris i desenvolupar la empatia,
serveis socials. Altre país que es podria utilitzar com a exemple és Escòcia, ja que
il·lustra molts dels exemples que s’han mostrat en els llibres. Consulta educadors, pares
alumnes empreses i responsables locals de tota escòcia. Per últim, Ottawa on els gestors
polítics demanen consells i pregunten a les persones què opinen sobre la creativitat de
l’aprenentatge, sobre el lideratge. Aquesta informació la utilitzen per a canviar la cultura
incidint en els punts forts. Estableixen un diàleg permanent i continu i incorporen
persones externes per a perspectives distintes.

El problema es troba en que hi ha molta aversió al risc i diferències de cultura i

ideologia. A més, si els objectius s’oposen a la formació de masses no hi haurà consens,
ja que la majoria dels responsables estàn pendents de l’ambició i de les dades de
l’informe de PISA. Tots els elements esmentats son necessaris per poder organitzar el
canvi. Si hi ha algun desajust no significa que el canvi no vaja a funcionar, sinó que és
un obstacle més que s’haurà de treballar. És important moure`s i experimentar si volem
una millora. M’agrada la classificació que fa Robinson per explicar els tres tipus de
persones que hi ha al mon: les inamovibles, les movibles i les que es mouen. Crec que
deuria estar clar en quin tipus hem de convertir-nos aquelles persones que som movibles.
Si totes aquestes ens juntem i ens moguem, podem crear un moviment i per tant, com
diu Robinson, una revolució. És necessari que les generacions que ara comencem a
guanyar experiència en la docència no decaiguem i continuem movent-nos amb
l’esperança de que el sistema educatiu millore. Si alguns cosa no funciona o ens ix mal,
que servisca per no tornar-ho a repetir però sempre serà millor l’opció d’intentar-ho que
quedar-se sense fer res.

Per últim, cal afegir que aquest llibre és recomanable per a tota aquella persona que
està interessada en l’educació i ,sobre tot, en millorar-la. És un llibre que ajuda a veure
que hi ha més opcions per ensenyar a l’alumnat a banda de les tradicionals. Es tracta
d’adaptar l’educació als temps d’ara, investigar més sobre quines estratègies beneficien
a l’estudiant i arriscar-nos a fer el canvi encara que els primers resultats no siguen
positius. Ken Robinson i Lou Aronica mostren diversos exemples de diferents centres
educatius que ja han començat amb la millora de l’aprenentatge de l’alumnat, la qual
cosa ajuda a qualsevol docent que llisca aquest llibre.

Andrea Candel Galán