76

NOVEMBRE - DESEMBRE 2018 - 6,5€

L’ARQUITECTURA I ELS INFANTS // COM CAL CELEBRAR EL NADAL A L’ESCOLA? // BUDAPEST EN FAMÍLIA
LES MOTXILLES DELS PARES I MARES // AGRESSIVITAT I CONFLICTES // LORIS MALAGUZZI

SILVANA ANDRÉS · MIQUEL À. ESSOMBA · BEGOÑA GONZÁLEZ · MAX LÓPEZ · SONIA RAYOS · ANNA SERRA · CELESTE VAIANA
4 // VIURE EN FAMÍLIA 76
5 // VIURE EN FAMÍLIA 76
6 // VIURE EN FAMÍLIA 76
7 // VIURE EN FAMÍLIA 76
8 // VIURE EN FAMÍLIA 76
 9 // VIURE EN FAMÍLIA 76

Lois Moreno és una fotògrafa francesa que, a més de ser una gran professional, ens regala també un blog en francès i castellà que ve a ser
una memòria, escrita i sobre tot, fotografiada, de la seva vida de família. I així ens assabentem que la Lois ha viscut 20 anys a Catalunya, que
fa poc que amb la seva família ha anat a viure al camp, prop de Lyon, i que ben aviat casa seva serà també un espai on llogar una habitació.
Estaríem hores tafanejant les seves delicioses fotos familiars, com els seus fills ho fan a través de les finestres. Així que us recomanem molt
que visiteu la seva web: ilovequeencharlotte.com
 HAN COL·LABORAT
EN AQUEST NÚMERO
NÚMERO 76 NOVEMBRE - DESEMBRE 2018

DIRECCIÓ
MIQUEL ÀNGEL ALABART
malabart@grao.com

DIRECCIÓ D’ART
EUDALD VAN DER PLA
vanderpla.com
CELESTE VAIANA
COMUNICACIÓ
GLÒRIA VIVES ens parla de l’agressivitat i del conflicte com a part
essencial de la natura humana.
REDACCIÓ
MIREIA BOSCH

SECRETÀRIA DE REDACCIÓ
SARA CARDONA
editorial@grao.com

CONSELL DE REDACCIÓ
MIQUEL ÀNGEL ALABART
JAUME BACH, MIREIA BOSCH,
SÍLVIA MARTY, ANNA ORTIZ, SILVANA ANDRÉS i SONIA RAYOS
LAURA TRIANA, ISABEL VIDAL i ens conviden a acostar el infants a l’arquitectura.
GLÒRIA VIVES

EDITA

EDITORIAL GRAÓ, D’IRIF, S.L.

MAX LÓPEZ
PRESIDENT ens descobreix els secrets de Budapest, una gran i
ANTONI ZABALA encantadora ciutat europea.

DIRECTOR GENERAL
MARIO JUÁREZ
I TAMBÉ
DIRECTOR FINANCER MIQUEL ÀNGEL ESSOMBA,
JULIÀ JENÉ ESCENA FAMILIAR, TONI GIMÉNEZ, MARIA GINÉ,
  BEGOÑA GONZÁLEZ, JOSE HERRERO,
DIRECTOR COMERCIAL ALFREDO HOYUELOS, JUGAIA, LORIS MALAGUZZI,
XAVIER MARTÍNEZ MERITXELL MARGARIT, MONTSERRAT MATEU,
  EVA MARTÍNEZ, ELISENDA PASCUAL, SONIA RAYOS,
DIRECTORA D’INTERACTIVA / FORMACIÓ IBÁN RAMON, DOLORES RUBIÓ, ANNA SERRA,
GEMMA IGLESIAS PRISCILLA VELA.
   
DIRECTORA D’EDICIONS FOTO PORTADA
CINTA VIDAL LOIS MORENO

DIRECTORA DE L’ÀREA DE REVISTES FOTOGRAFIES

I DE PRODUCCIÓ 123RF, CARLA CASTAÑER, BERTA FLORÉS, IAN D.KEATING,
GLÒRIA PUIG SANDRA HOLMES, MAX LÓPEZ, MERITXELL MARGARIT,
LOIS MORENO, CÂTÂLIN OLTEANU, PIXABAY,
PUBLICITAT AÏDA PESQUER, LAIA PANYELLA,   XAVI RUÉ,
MIREIA PUJOL SARA@ELEVEN74, LANCE SHIELDS, LUCIANO SPADONI,
Tel. 934 080 464 PRISCILLA VELA.
publi@grao.com

ADMINISTRACIÓ I SUBSCRIPCIONS IL·LUSTRACIONS

C. Hurtado, 29. 08022 Barcelona. GLÒRIA VIVES
Tel. 934 080 464 // Fax: 933 524 337
revista@grao.com IMPRESSIÓ
GRAFICAS94
Viure en família no fa necessàriament seves les
opinions ni els criteris exposats en les diferents D.L.: B 40498-2000
col·laboracions ISSN: 2013-8504 (edició paper)
2014-458X (internet)
Una publicació membre de l’APPEC.

En col·laboració:

CONSELL ASSESSOR
REMEI ARNAUS pedagoga, professora ub // EVA BACH COBACHO pedagoga, orientadora familiar i escriptora // GEMMA BAULIES metgessa pediatra i homeòpata
JORDI BIGUES periodista, ecologista i activista // MARIA JESÚS COMELLAS I CARBÓ psicòloga, professora uab // PEPE CONTRERAS pedagog, professor ub
HEIKE FREIRE psicòloga, periodista i escriptora // CARLOS FRESNEDA periodista i escriptor // ADOLFO GÓMEZ PAPÍ metge pediatra // PEPA HORNO psicòloga i escriptora
LAURA GUTMAN terapeuta familiar i escriptora // ROSA MARIA JOVÉ psicòloga i escriptora // CATALINA MAS LLULL pedagoga // JORDI MATEU mestre, caiev
ALBA PADRÓ AROCAS assessora de lactància i ibclc // CARLES PARELLADA ENRICH pedagog, ice-uab i institut gestalt // CRISTINA SILVENTE psicòloga
ROSA SORRIBAS ibclc // MÍRIAM TIRADO TORRAS periodista i escriptora // MONTSERRAT TUR advocada i mediadora familiar
SOPETA UNA

MIQUEL ÀNGEL ALABART

E D I TO R I D I R EC TO R

PSEUDOCIÈNCIES

J
a fa uns deu anys, un conegudíssim i mediàtic sociòleg català va gosar pontificar en el diari
de màxim tiratge del país, sense cap mena de rubor, que hi havia una clara relació entre
l’alletament a demanda i la manca de límits dels infants a casa i a l’escola. Naturalment, no
va aportar cap dada (no n’hi ha) ni va mostrar ni tan sols un humil dubte sobre el tema. Al
contrari, assegurava amb fermesa alguna cosa com ara que aquest seria un dels problemes
sociològics més grans dels propers anys i, per tant, parlava del seu camp, la sociologia, sense necessitat

11 // VIURE EN FAMÍLIA 76
de basar les seves afirmacions en res més que en el que sortia del seu prestigiós magí. Com és lògic,
els anys han passat sense que sembli que l’augment de l’alletament a demanda (els beneficis del qual,
per cert, sí que estan fonamentats científicament) hagi repercutit gaire en el comportament d’aquells
infants. Però ningú no va acusar el reputat sociòleg de pseudocientífic.
«Agafa fama i posa’t a jeure», deia ma mare. La ciència oficial té aquest avantatge: no ha de demostrar
res, perquè ja se li suposa el saber. I així ens trobem pediatres que justifiquen el seu mètode per
dormir dient que està «científicament demostrat», tot i que no han publicat mai un estudi científic
mínimament digne (i sí algun d’absolutament indigne, ple d’errades metodològiques) o d’altres que
fan indicacions errònies a les mares sobre l’alletament sense tenir cap mena de base per argumentar-
les. Però no se’ls acusa de pseudocientífics. En canvi, moltes pràctiques mèdiques relacionades amb
l’embaràs i el part respectuosos, per exemple, o algunes de les pràctiques pedagògiques i teràpies
psicològiques més innovadores, malgrat que es recolzen en una amplíssima experiència i evidències
científiques cada cop més nombroses, encara són titllades de «pseudociència». I ja no diguem, doncs,
les propostes més agosarades que encara no compten amb prou recerca, però que es mostren com a
pràctiques beneficioses i sense efectes nocius.
La ciència no és neutra, com no ho és cap activitat humana. És evident que, malgrat que la ciència
hauria de ser per definició oberta a idees noves i capaç de posar-ho tot en dubte, la pràctica científica
està encotillada per les ideologies i els interessos que s’hi amaguen. Però és que, a més, la ciència
establerta acaba esdevenint per ella mateixa una eina de poder, atorgant als professionals emparats
per la ciència oficial el que Mindell anomena «rang»: la suma dels seus privilegis. El metge establert,
per exemple, el que «en sap» (que sovint afegeix al seu rang el fet de ser home i blanc), pot dir-te
com has de parir i, si goses posar en dubte el seu coneixement, corres el risc que posi en marxa tots el
mecanismes de desqualificació i assetjament de què disposa: en l’esfera personal, l’ús de tota mena
d’argúcies entre paternalistes i intimidatòries; en l’esfera pública, la difusió de fal·làcies com ara
recórrer a les taques en les històries personals dels autors dissidents o agafar anècdotes per convertir-
les en generalitzacions, etc. Sovint, per cert, amb l’aplaudiment de persones i mitjans que cauen en la
trampa i els fan d’altaveus. Tot ben poc científic, però ja hem dit més amunt que la ciència «oficial» no
necessita utilitzar el rigor que demana a l’«alternativa» (i perdoneu el maniqueisme).
No cal dir que no acceptem la xerrameca de les persones aprofitades ni les ocurrències de les
il·luminades. Però crec que cal posar atenció en el fet que, caient en l’argumentació fal·laç dels
privilegiats i buscant i trobant sectes i pseudociències pertot arreu, el que fem és construir una societat
més rígida i intolerant, tancada als canvis, massa poruga per transformar-se. El mateix Occident que es
tanca a les persones nouvingudes sembla també que es tanca, cada cop més, a les idees nouvingudes.
No em sembla un bon camí.

Petits vehicles elèctrics
i població infantil:
avenç o declivi?
Segways, patinets elèctrics... Cada cop
veiem més petits vehicles a les voreres
dels nostres carrers, molts d’ells en
mans d’infants i adolescents. Però, són
realment un avenç?
L
a venda de petits vehicles elèctrics s’ha disparat
12 // MIRADES
els darrers anys, i s’ha triplicat en només l’últim
any. Són relativament econòmics, ràpids (fins
a 35 quilòmetres per hora), fàcils d’utilitzar i de
guardar, no contaminen, i ara per ara circulen pertot arreu:
carrils bici, calçades, voreres. Tenen una presència massiva,
amb conductors de totes les edats i de vegades amb dos
passatgers, una persona adulta i un infant. Barcelona, de
manera capdavantera, ha posat fil a l’agulla i al juliol va
prohibir que els segways i els patinets elèctrics circulin per
les voreres. La nova ordenança de circulació de vianants i
vehicles estableix que les persones que vulguin fer servir
aquests mitjans de transport han de passar pels carrils bici,
els carrers de vianants i els parcs públics, a una velocitat
màxima de 30 quilòmetres per hora. També en prohibeix
l’ús als menors de setze anys i obliga els conductors a fer
servir el casc.
Segurament el seu ús ha tingut un impacte en la
reducció de la contaminació a les grans ciutats, però
malauradament s’estan disparant alguns senyals d’alarma,
sobretot entre la població infantil. En aquesta població,
l’ús principal dels patinets elèctrics o hoverboards no és el
desplaçament; al contrari, en la majoria dels casos és una
joguina més, un entreteniment.
Els nivells recomanats d’activitat física per a infants
i adolescents són almenys 60 minuts diaris d’activitat
física d’intensitat moderada i vigorosa. Les activitats
d’intensitat moderada impliquen sudoració i un augment
MARIA GINÉ és mare treballadora, professora titular de la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna i investiga-
dora de la Glasgow Caledonian University.
MARIA GINÉ
de la freqüència cardíaca, però han de permetre a l’individu
mantenir una conversa. Una activitat física d’intensitat
vigorosa no et permet parlar. Cal destacar que caminar es
considera una activitat física d’intensitat lleugera.
OBESITAT EN AUGMENT
I quan les xifres del percentatge d’infants i adolescents que
no segueixen les recomanacions generals d’activitat física
no deixen d’augmentar, lligades a un augment de la obesitat
infantil, ens cal potenciar l’ús de joguines que disminueixen
la mobilitat natural dels nens i nenes? A més, cal afegir a
aquest algorisme l’augment del comportament sedentari
en aquesta població. El comportament sedentari es defineix
En la població infantil, l’ús principal dels
patinets elèctrics o hoverboards no és el
desplaçament; al contrari, en la majoria
dels casos és una joguina més.
com aquella activitat que requereix una despesa energètica
mínima en posició asseguda o estirada. Estudis recents ens
diuen que la majoria dels nens i nenes passen més de dues
hores al dia veient la televisió, i l’ús d’ordinadors portàtils,
tauletes i telèfons ha augmentat substancialment. A més
de les activitats davant d’una pantalla, els infants estan
«obligats» a estar asseguts a l’aula durant moltes (massa)
hores, afegint-hi el temps per fer els deures i tasques
acadèmiques. Estudis a Europa i als Estats Units mostren
que els infants passen aproximadament vuit hores al dia en
comportament sedentari.
Potser, després d’una jornada escolar, el que necessiten
els nens i nenes és amplificar la despesa energètica. I els
vehicles de motor la redueixen.

Adolescència,
la infància reviscuda
Quan neix una criatura i pensem en el
seu esdevenidor, observem l’adolescència
com aquella etapa complexa que un dia
arribarà i que voldrem travessar sense
quasi respirar-la, com quan saltes a l’aigua
des d’una alçada notable. Observem
aquest moment del creixement infantil
com un garbuix de sensacions poc clares,
a voltes matisades per la nostra memòria
d’allò viscut, a voltes per tot allò que vam
voler fer esclatar i no vam poder.
É
s cert que moltes de vosaltres ja hi comenceu a
pensar, perquè alguna de les vostres criatures ja
enfila aquell llindar de començar a deixar enrere
la primera infància. Que ràpid creixen, oi? Sembla
que fa dos dies que els va sortir la primera dent, i ara, tot
d’una, ja els n’han caigut unes quantes!
El camí que prenem com a mares i pares des del
primer instant de vida ni té un sotrac a l’adolescència,
ni acaba allà. És molt important que aprenguem a
comprendre que és una etapa vital més dins l’evolució
infantil i que, això no ho discutirem, presenta la seva
complexitat inherent. L’adolescència és un moment
d’explosió hormonal, i això comporta una sacsejada en
tots els àmbits de la vida, ja que les hormones –membres
fidels del sistema endocrí– són les que dicten el tempo de la
nostra bioquímica interna.
BARREJA DE DESITJOS
L’adolescent requereix i demana –de mil i una maneres
diferents, i sovint molestes– l’atenció plena. Recordes aquell
bebè que demandava pit, braços o mirada a totes hores?
Doncs, posa-li uns quants centímetres més, pèl corporal, la
veu més potent, uns quants granets i ja el tornes a tenir al
ELISENDA PASCUAL és psicòloga especialitzada en maternitat i criança. // MÉS INFORMACIÓ: acompanyamentfamiliar.com
ELISENDA PASCUAL
davant! Així de cru i, alhora, així de difícil d’adonar-se’n per
la seva banda. L’adolescència comporta tants canvis que el o
la púber que l’experimenta pot sentir que el món l’engoleix,
que no comprèn la seva necessitat de llibertat, d’autonomia
i, al mateix temps, d’aixopluc i de seguretat. Es barregen
desitjos polars i la dansa per trobar l’equilibri sa i propi, es
distorsiona per tot el bombardeig que reben d’una societat
neoliberal que no posa l’èmfasi en la principal funció vital:
la pròpia cura genuïna (la que no entén de maquillatge,
marques, influencers ni trending topics).
La importància de tenir unes persones adultes
13 // VIURE EN FAMÍLIA 76
referents amoroses i presents és cabdal en aquesta etapa.
El vincle que estiguis forjant amb ells i elles durant tots
els anys que precedeixen aquesta transformació vital
serà la base que us oferirà un tipus de relació o un altre.
Comprendre que en aquest mateix instant, sigui quina
sigui l’etapa vital del teu infant, estàs contribuint a la salut
El vincle que estiguis forjant amb
ells i elles durant tots els anys que
precedeixen aquesta transformació vital
serà la base que us oferirà un tipus de
relació o un altre.
emocional de la seva adolescència, atorga una dimensió
molt més conscient al procés de criança.
Recorda que l’adolescència és un camí amb història,
una etapa més del desenvolupament d’aquesta criatura
dolça que ara observes mentre es vesteix, menja o dorm. El
teu infant es farà gran, arribarà fins als núvols o fins on ell
o ella esculli, i l’important és que, quan hi arribi, t’hi trobi
amb la preparació, la serenitat i la disposició per ser el seu
eix vertebrador i per tenir l’habilitat per fer-ho amb mà
esquerra: amb aquell art de sostenir sense que se n’adoni,
d’estimar sense ofegar, de cedir sense desaparèixer.
Bon camí companys i companyes!
 UN COP D’ULL
P.12 // MIRADES
MARIA GINÉ
ELISENDA PASCUAL

P.17 // RETRAT
AÏDA PESQUER
CAROLINA LINIADO

FINESTRES

P. 30 // MOTXILLES QUE
PORTEM ELS PARES I MARES
Fer-se càrrec del benestar emocional propi
per MIQUEL ÀNGEL ALABART

P. 33 // AGRESSIVITAT I CONFLICTES
Una reflexió sobre un impuls necessari
PER CELESTE VAIANA

P. 36 // QUIN SENTIT TÉ
EL NADAL A L’ESCOLA?
PER BEGOÑA GONZÁLEZ, ANNA SERRA,
MIQUEL ÀNGEL ESSOMBA i MONTSERRAT MATEU

P. 41 // NADAL A BUDAPEST
Més de deu propostes en família
a “La perla del Danubi”
PER MAX LÓPEZ

P. 46 // A LA “CONQUESTA” DE L’ESPAI
Els infants i l’arquitectura
PER SILVANA ANDRÉS i SONIA RAYOS

P. 50 // L’AVENTURA
D’APRENDRE A LA NATURA
EL BOBBY, LA JESSIE I LA BARQUETA DE L’AVI
PER MERITXELL MARGARIT

P.52 // BELLES GLÒRIES

LORIS MALAGUZZI
PER ALFREDO HOYUELOS

P.62 // LA TRIA
Inspiració Pikler
Jocs de taula
ESPECTACLE:
Si arriba el fred, arriba el moment d’anar al teatre
 RETRAT

17 // VIURE EN FAMÍLIA 76
AÏDA PESQUER
ARTESANA, «MARE» DE LES NINES NIT-NATH

TEXT: GLÒRIA VIVES FOTO: AÏDA PESQUER

No li falta gaire per fer quaranta-quatre anys però, igualment, me la imagino cada nit encorbada damunt la seva màquina
de cosir, amb les ulleres rodones que li llisquen pel nas i els cabells blancs recollits al clatell. Quan cau la nit i la seva filla
dorm, l’Aïda es converteix en àvia i dona vida a nines de drap. Les dissenya amb cura, una a una, sexuades però amb els de-
talls justos perquè la imaginació de l’infant les completi segons el que el joc demani. A cada nova creació, hi posa l’ànima i
l’energia. Té tota una família de fills i filles Nit-nath de tela repartides pel món. Nit perquè cus quan es pon el sol i naht per
què vol dir ‘costura’ a Alemanya, el país on viu.
Els productes de l’Aïda transmeten la pau amb la qual han estat fets, i inspiren a seguir esbrinant de quina manera volem
consumir. A més de les nines, també està investigant una línia de productes de residu zero amb teles i materials respectuo-
sos amb el medi ambient, com ara embolcalls per a l’entrepà, bossetes per pesar la fruita als supermercats o teles encera-
des per suplir el paper film. D’acord amb el seu tarannà, dissenya productes compromesos amb el món que posen un gra
de sorra per cuidar el planeta on viuen els nostres fills.
Rebre una nina de l’Aïda (que sol arribar per correu) és tota una experiència. L’últim model de nadó que ha creat es pre-
senta embolcallat dins la placenta. Un cop estripat amb presses el paper que l’embolica, vols allargar al màxim el moment
d’obrir la bossa-placenta i conèixer per primer cop el company de llit tou que t’acompanyarà en les nits més fosques i en el
joc més lluminós. A casa nostra, després de tres nenes precioses de carn i ossos hi va arribar en Jan, un nadó de tela rebonic
que plora el just i dorm vuit hores d’una tirada. N’estem encantats!

Més informació: nit-naht.com

 RETRAT

19 // VIURE EN FAMÍLIA 76
CAROLINA LINIADO
ACOMPANYA FAMÍLIES DES DE LA PSICOMOTRICITAT

TEXT: MIQUEL ÀNGEL ALABART FOTO: LUCIANO SPADONI

La Carolina va estudiar Educació social, perquè li agradava l’educació, però «no volia ser mestra perquè no m’agradava com
estava muntada l’escola convencional». Quan va acabar, no tenia gaire clar cap a on tirar, i llegir la Rebeca Wild li va obrir
els ulls cap a l’educació viva. «Vaig treballar a Genunió i després a La Petita Miranda, que vaig coordinar».
Es va formar com a psicomotricista i, després del seu primer fill, tot va canviar: «em vaig adonar de la importància de
treballar amb les famílies, acompanyar-les en la criança... moltes volem una educació diferent que la que hem tingut, però
això planteja dubtes, dilemes entre intervenció i no intervenció...». Així que, quan va passar un temps i va posar-se en
marxa novament amb la seva professió, va decidir que aquest era el seu territori. Mirar-se la criança amb ulls de psicomo-
tricista li va obrir tot un camp de comprensió de les edats primerenques. «La forma que tenim de comprendre la sexualitat,
que, tot i que ja no és tan tabú, encara genera dubtes. O l’agressivitat, que sí que és encara un tabú: comprendre l’energia
agressiva ens ajuda també a parlar de límits de manera diferent».
Després de la segona maternitat, a la Carolina li ha vingut de gust fer una parada més curta, i ara ja torna a estar engres-
cada en diversos projectes («no puc fer una sola cosa!», confessa): psicomotricitat en família, psicomotricitat marcial (que
inclou en el treball psicomotriu algunes propostes de les arts marcials). Ah! I això no ens ho explica, però la Carolina també
escriu alguns articles en un blog –i aviat en aquesta revista. Quin és el fil conductor de tot plegat? La Carolina el resumeix
en una frase: «acompanyar qui acompanya». Una bona companyia que, sense dubte, us recomanem.

Més informació: carolinaliniado.wordpress.com

 EL PARC
UNA PREGUNTA
«SOVINT LI SURT SANG DEL NAS»/////////////////////////////
Tinc un fill de dos anys i molt
sovint li surt sang del nas,
al mínim cop, i fins i tot de
vegades mentre dorm. Per què
li passa i què hi puc fer?
ALBA
VILAFRANCA DEL PENEDÈS
JOSE HERRERO
HOMEÒPATA I NATURÒPATA
ESPECIALISTA EN SALUT INFANTIL
20 // EL PARC
«L’ESCOLA FORÇA LA MEVA FILLA A FER COSES QUE LI COSTEN MOLT»////
Des de la classe es demana
a la meva filla que faci una
obra de teatre en anglès, i
crec que això implica forçar la
seva naturalesa.. Ella està tan
incòmoda que plora als matins
dient que no vol anar a l’escola
(que generalment li encanta).
No vull contradir l’escola però
tampoc forçar-la. Com m’he de
posicionar?
ANNE
EVA MARTÍNEZ
MESTRA, TERAPEUTA I FORMADORA
EN EDUCACIÓ I EMOCIONS
Adreceu-nos les vostres consultes a: viure@grao.com
El sagnat nasal és habitual en la
infància. Solen ser processos lleus i de
fàcil gestió. El sagnat se sol produir
quan s’altera la mucosa nasal i es
veuen afectats els vasos sanguinis que
la irriguen. La part anterior del nas
i la fina capa de mucosa estan molt
irrigats per petits vasos sanguinis,
exposats a variacions ambientals i a
possibles cops.
Els motius poden ser canvis sobtats
en la temperatura i la humitat
de l’ambient, que provoquen
l’engrossiment d’una mucosa sensible i
el sagnat consegüent. En aquesta edat,
són habituals els processos catarrals,
que irriten i inflamen la mucosa nasal.
La sequedat dels mocs i ficar-se el dit al
nas també són causa de sagnat. I potser
una major fragilitat dels seus capil·lars.
En casos on el sagnat és freqüent i
abundant, cal consultar i determinar-
ne bé les causes.
Pots cuidar i reforçar aquesta mucosa
i els seus vasos, evitant estímuls
El teatre és una eina magnífica per
treballar les competències expressives
d’una llengua. Molts infants recorden
durant anys les cançons o les frases
que van haver d’aprendre per a
alguna actuació a l’escola. En l’àmbit
lingüístic té molts beneficis. I també en
el personal: poder mostrar-te davant
dels altres, jugar a ser un personatge
diferent de tu, haver de posar l’atenció
en què algú entengui el que estàs
dient... Ara bé, el teatre no només es
compon d’actuacions. Hi ha moltes
altres maneres en les quals un infant
pot participar en una obra sense haver
d’actuar, si no ho vol. Si realment la
teva filla està passant un mal tràngol,
i ja ha arribat a un punt de no voler
seguir, potser val la pena de conversar
amb la seva mestra i comentar-li la
teva preocupació per la motivació de
la nena. L’objectiu de la mestra, molt
probablement compartit amb tu, és
que la nena aprengui anglès. Es tracta
d’aconseguir aquest objectiu sense un
esforç personal que pugui desmotivar-
Les respostes publicades no substitueixen la consulta al professional corresponent
agressius, com ara l’aspiració del
moc i els rentats nasals amb pressió
excessiva. Utilitza millor el sèrum
fisiològic i procura que es moqui
amb suavitat. Busca un grau òptim
d’humitat ambiental i evita la
sequedat excessiva a casa. Minimitza
l’exposició a elements irritants i
al·lèrgens. Freqüenteu espais naturals
i deixeu que la mucosa s’habituï a
les variacions ambientals, ja que
estem constantment en espais
termoregulats, amb calefaccions i
aires. El mar és un bon aliat!
Hi ha aliments que ajuden a reforçar
els vasos sanguinis: fruits vermells i
morats, cítrics, pebrot dolç, bròquil i
ceba vermella.
Evita estímuls agressius, utilitza
millor el sèrum fisiològic i procura
que es moqui amb suavitat
la del tot i fer-li avorrir la llengua. Potser
podria fer d’apuntadora, i haver d’estar
pendent dels actors i del text, la qual
cosa seria un aprenentatge lingüístic
molt gran, o ajudar en l’organització,
en els vestuaris, en l’escenografia... Tot
això es pot fer en anglès i generar un
aprenentatge lingüístic enorme; però
sobretot, pot vincular de manera molt
positiva un infant amb l’aprenentatge
d’una llengua, que a llarg termini, és
molt més efectiu. És comprensible que
et sentis enfadada; ara bé, diria que
potser és millor per a la teva filla que
no actuïs de manera reactiva, sinó que
intentis buscar la manera de col·laborar
–des del teu lloc– amb l’objectiu que
compartiu amb la mestra.
És millor per a la teva filla que no
actuïs de manera reactiva, sinó
que intentis buscar la manera
de col·laborar amb l’objectiu que
compartiu amb la mestra.

SOBRE LES ESCOLES WALDORF
Benvolgudes, benvolguts, m’agrada-
ria felicitar-vos pel treball fet amb la
revista Viure en família, que aprecio
moltíssim. En soc un fidel lector des
del naixement del meu fill. Potser és
per això que m’he decidit a escriure
per formular una reflexió crítica.
Sovint es fa esment de l’educació dels
infants i, en un dels darrers núme-
ros (75), un article de Raimon Portell
sobre l’escola nova assenyalava els
principals pedagogs que van inspi-
rar aquest model educatiu: Célestin
Freinet, Maria Montessori. Aquest
llegat és especialment valuós per a la
construcció de les escoles del futur i
Benvolgut, moltes gràcies per la teva
carta, que ens ha dut, un cop més,
a documentar-nos millor i qüestio-
nar-nos a nosaltres mateixos, pràcti-
ca que creiem imprescindible. D’en-
trada, com indiquem en els crèdits de
la revista, l’equip no es fa responsable
del contingut dels articles signats. Tot
i així, no volem defugir comentar la
nostra opinió.
Sabem que hi ha força polèmica
amb Rudolf Steiner i l’antroposofia,
i coneixem alguns dels arguments
a favor i en contra. Hem de dir que
no és l’únic protagonista de “Belles
glòries” que té aspectes discutibles en
la seva biografia, però normalment
optem per destacar-ne les virtuts.
Gràcies a la teva carta, hem llegit
l’article de Le monde diplomatique
(realment impactant, tot i que no es-
capa de certa tendenciositat), i l’hem
contrastat amb la resposta a Actuali-
té de l’antroposophie (força més ben
documentada però òbviament també
Més informació: especial sobre l’educació Waldorf a Viure en família, núm. 59, Juliol 2015.
Article de Le monde diplomatique crític amb l’antroposofia: monde-diplomatique.fr/2018/07/MA.
Article de rèplica a Actualité de l’Antroposophie: aether.news/lire/2018/9/2/lanthroposophie-par-les-faits
LA CARTA
em sembla que s’ha de preservar. Però,
en el darrer número de la revista (76),
a la secció “Belles glòries”, hi apareix
la figura de Rudolf Steiner i se situa
al mateix nivell que Freinet i altres
pedagogs d’inicis del segle xx.
El fet que la revista presenti alter-
nativament articles sobre referents
contrastats com ara Freinet i, en un
altre número, Rudolf Steiner, em
decep. Steiner és una figura polièdrica,
fundador de la secta antroposòfica
(considerada com a tal per diversos
estats d’Europa com ara França), que
ha creat de zero teories pseudocien-
tendenciosa), i la nostra conclusió
continua sent que l’antroposofia és
un conjunt de creences que, en tot
cas, ens mereixen tant de respecte
com qualsevol altra (les religions, per
exemple), independentment dels
contextos d’origen, sempre i quan
no suposin pràctiques nocives en
l’actualitat.
Pel que fa a la pràctica pedagògica ac-
tual de les escoles Waldorf, almenys
a Catalunya i pel que hem pogut
conèixer de prop, no només ens
sembla perfectament legítima sinó
prou interessant pedagògicament
(i sense indicis de rituals obscuran-
tistes ni d’adoctrinament). Potser
per això, diversos aspectes de la
pedagogia Waldorf es publiquen en
revistes pedagògiques convencionals
habitualment, i bona part dels prop
de 3000 centres educatius Waldorf
a escala mundial formen part de la
xarxa d’escoles associades a la UNES-
CO. De fet, tant l’exdirector d’aquest
organisme, Federico Mayor Zaragoza,
Adreceu-nos les vostres cartes i suggeriments a: viure@grao.com
EL PARC
tífiques en molts àmbits; en el camp
de la pedagogia, s’han assenyalat
en nombroses ocasions les escoles
Waldorf per les pràctiques rituals
obscurantistes. Recentment, Le
Monde Diplomatique (juliol 2018) ha
consagrat un article d’investigació a
l’antroposofia. S’hi posa en evidència
el fonament mateix d’aquesta ciència,
especialment perillosa en les vessants
mèdica i educativa, per potenciar
l’abandó de la medicina tradicional i
l’adoctrinament dels infants.
Ben cordialment,
Jordi Rubió
Doctor en Història Contemporània
21 // VIURE EN FAMÍLIA 76
com Andreas Schleicher, responsable
d’educació de l’OCDE i director del
programa d’avaluació de la qualitat
del sistema educatiu PISA, que n’és
exalumne, n’han lloat la qualitat
pedagògica. L’educació Waldorf és
present a bona part de països del
món, incloent-hi per cert França, on
no ens consta que ni l’antroposofia ni
l’educació Waldorf estiguin qües-
tionades oficialment. Per tot això, i
sense donar-li en cap cas un tracte
preferencial respecte d’altres enfoca-
ments pedagògics, ens sembla prou
interessant per donar-lo a conèixer.
Malgrat la justificació que fem de la
publicació de l’article, volem agrair
novament cartes com aquesta, que
des del respecte ens conviden a
reflexionar i ens estimulen a millorar
la nostra feina.
Salutacions ben cordials,
Miquel Àngel Alabart
Director
 EL PARC

A MI TAMBÉ EM PASSA

Per què us heu casat o per què no ho heu fet?

Us heu casat? Per què? Per amor?, per

papers?, pels fills o filles?, per pressió?, per
diners?, per conveniència?, per projecte?, per
sistema?, pels vestits? Perquè us ha donat la
gana? O no us heu casat? Per què no?
Jonathan & Jill

L. C.: Ens vam casar per la festassa que vam muntar i vam poder compartir amb totes les persones que ens
estimem. De cara al futur amb els fills, vam considerar també que tenir papers signats, facilita, encara avui dia,
algunes qüestions legals.
22 // EL PARC

J.L.: Per resoldre millor situacions futures (en termes de decisió mèdica o d’altres sobre la parella, els fills, etc.)

J.N.: Per papers :)

I.G.: Jo no m’he casat perquè em fa molta ràbia els drets que tenen tota aquella gent que està casada. Què
passa? Que si no tens parella no formes part d’aquesta societat?

S.S.:No ens hem casat perquè no ens cal fer aquest pas. Vivim en família, amb el nostre fill i la nostra filla.
No creiem en la idea de casar-nos, preferim viure junts sense signar cap paper. Qui sap si demà seguim
junts, vivim el present. Ens estimem, i reconec que també estimo més persones, homes i dones. Suposo que
la idea del casament em sona artificial, fruit d’una realitat inventada que ens han venut i no és pas la nostra
naturalesa. Crec en l’amor lliure, en la llibertat de conviure o de caminar amb qui estimes i t’estimes, sense
pertànyer a ningú, sense títol. I ho dic des del respecte i des de la meva opinió. Hi ha tantes famílies com
maneres d’estimar, i més...

Per celebrar que ens estimem amb la família i els amics més propers. I, de passada, per tenir una mica
C.C.:
més de seguretat pel que pugui passar en el futur.

N.A.: Per tenir quinze dies de vacances (ja portàvem deu anys junts i teníem dues filles).

V.M.: Per passar un dia amb tota la gent que estimem i compartir la nostra història d’amor.

M.A.: Per amor, pels fills, per la festa i perquè ens venia de gust.
 EL PARC

SAFAREIG 2.0

MIREIA BOSCH MATEU MÍRIAM ROMEU

I al migdia, després de cinc dies i cinc nits, el Max i
la Frida van tornar a casa! M’ha encantat assaborir
el temps sense ells, aprofitar els dies per fer feina
a fons, però també trobar moments per tornar a
recordar com era la vida quan no tenia fills... Quanta
falta em (ens) feia!
I sabeu què? No els vaig trobar a faltar! (gaire)
CARLOTA NINYACOLORITA
Hoy caminando por el bosque he decidido cuidar
la naturaleza por AMOR no por miedo, ni al
calentamiento global ni a que se acaben los recursos
ni cualquier otra afirmación carente.
Este sistema nos quiere aterradxs, y yo digo ¡basta!
SEGUEIX-NOS!
Yo elijo amar incondicionalmente.
Y tú, ¿qué escoges: miedo o amor?
Vet aquí una vegada una nena nascuda als vuitanta
a qui no li agradava el color rosa, odiava portar
faldilles i que no suportava les princeses. A la nena
una vegada li van dir: ja veuràs que si un dia tens
una filla, li agradarà tot això que tu detestes.
I va passar el temps i tal dia com avui de fa set anys
va néixer la Nora, que és capaç de portar un vestit de
vellut a 35 graus, que quan li donen una equipació
del Barça pregunta si no la tenen amb faldilla i que,
com que no li comprem maquillatge, es pinta els
ulls amb retolador. I sabeu què? N’estic encantada.
Felicitats, Nora! Ets la bomba! Perquè continuïs sent
com a tu et doni la gana de ser!
facebook.com/RevistaViureenfamilia
viureenfamilia.wordpress.com
@viureenfamilia @viureenfamilia

23 // VIURE EN FAMÍLIA 76
LA BONA NOTÍCIA
#panxacontenta
#PANXACONTENTA

E
n un món amb tanta presència de la imatge com és
el nostre, penjar una foto a les xarxes socials que es
desmarqui dels cànons estètics dominants pot ser
entès com un acte de resistència, de rebel·lió, de subversió.
I així és com podem llegir el que va passar aquest estiu,
quan la periodista Berta Florés va penjar una foto de la
seva panxa set mesos després d’haver parit el seu fill. Es
tracta d’un gest per compartir la insatisfacció, la incomodi-
tat amb el propi cos que moltes dones sentim després d’ha-
ver patit. Un gest que posa de manifest el decalatge entre
el bombardeig de cossos que ens arriba per tots els canals
i els cossos reals amb els quals convivim, que reconeixem
al mirall. Un gest que és alhora reivindicació d’un cos real
sovint no escoltat, poques vegades visibilitzat. Cossos
que pateixen davant de la pressió dels cànons de bellesa
actuals, que apunten cap a ventres plans, dones sempre
somrients, pells fines, llises, sense estries ni arrugues.
Un gest que de seguida va ser pres per dones capaces de
sintonitzar amb el sentir que compartia qui penjava la foto. I
de cop, un munt de panxes sortint a la llum, visibilitzant-se, i
una etiqueta que les acompanyava #PanxaContenta.
Unes fotos i una etiqueta que permet donar visibilitat i
nom a una realitat. La vida d’una dona és llarga, i des de la
nena que neix fins a la vella que mor, el cos es transforma.
Una mirada subtil i sensible podrà adonar-se de la bellesa
d’aquest cos en cada moment vital. Per què, doncs, hauríem
d’aferrar-nos a la idea que només en un ventre pla i una
pell jove hi pot residir la bellesa? Per què no sentir-nos una
mica més segures habitant i lluint aquest cos de mare?
La foto de la periodista Berta Florés amb què es va iniciar la campanya
24 // ENS ENCANTA!
PARCS QUE
ENGRESQUEN
TEXT: MIREIA BOSCH
FOTOS: CARLA CASTAÑER i LAIA PANYELLA

H
i va haver un temps en què semblava que només caminaríem
damunt de terres de cautxú. Un temps en què els infants de
tots els parcs infantils grimpaven i jugaven sobre les mateixes
estructures, totes dels mateixos colors cridaners. Estructures
de plàstic sobre terres de plàstic.
Sembla que aquells temps ja van passant i veiem amb alegria com la
fusta i els materials naturals tornen als espais de joc infantil. Ja no es
tracta només d’omplir l’espai d’estructures de joc replicables a cada parc
de totes les ciutats. Alguna cosa està canviant. Sentim el gir, les ganes de
canvi s’intueixen darrere de mirades i ments despertes que ens animen
a repensar l’espai, a generar-hi verd, a proposar-hi repte, espais que
generin trobada i estructures pensades per respondre a les necessitats
reals d’exploració en el moviment de les criatures. Hi ha ganes de guanyar
espais de natura entre l’asfalt de la ciutat, ganes de generar illes verdes de
joc que enriqueixin l’experiència i la facin més inspiradora.
Durant les nostres passejades comencem a descobrir parcs infantils

25 // VIURE EN FAMÍLIA 76
i patis que aconsegueixen integrar l’element natural i que se’ns
presenten com petits grans oasis entre el ciment dels patis i l’asfalt
de les ciutats. A les escoles, famílies i equips educatius treballen
conjuntament per repensar els patis i d’aquesta reflexió i empenta
conjunta en neixen projectes de pati que deixen endarrere aquells
espais entesos només com a lloc d’esbarjo formats per una gran pista
de futbol i terres de ciment on només el joc de pilota hi tenia cabuda,
sense sorra, sense aigua, sense amagatall, sense lloc per al detall... Així,
els patis i també els parcs infantils es comencen a entendre com a
espais també d’aprenentatge. Llocs on, si hi posem una mirada atenta,
s’hi podran esdevenir jocs i trobades creatives, imaginatives... múltiples i
imprevisibles, extremadament riques!

ESTRUCTURES NATURALS
I veiem amb alegria com neixen projectes empresarials que se sumen a
aquest gir. Empreses del nostre territori que comprenen la importància
del joc i ens ofereixen estructures i espais que són autèntics paradisos per
al joc i el moviment lliure, l’exploració, la descoberta, l’experimentació i la
interacció amb els materials naturals.
Anem veient com els nostres pobles i ciutats ja no repliquen els
mateixos models l’un darrere l’altre, sinó que adapten propostes de
manera genuïna i creativa, generant petites illes verdes que, de mica en
mica, van retornant a la ciutat aquell element que avui l’asfalt oculta. I
així la fan més amable, no només per a les criatures, sinó per a totes les
persones que hi transiten.
Feliç gir, doncs. I que juntes puguem continuar cercant i repensant
l’espai de joc!

Algunes empreses que contribueixen a uns espais més naturals per als nostres infants:
L’Albera albera.coop. Milanta milanta.net. Troncs i joc troncsijoc.com
 L’ESTENEDOR
Una nova guia
d’assistència al
part a casa
L’ALPACC (Associació Catalana de Llevadores del Part
a Casa de Catalunya) va presentar fa pocs mesos la
nova Guia d’assistència al part a casa, que actualitza el
manual anterior, realitzat pel Col·legi oficial d’Infer-
meria de Barcelona de l’any 2010 i que era l’únic docu-
ment referent en el tema a Espanya. El nou document
neix de la necessitat d’una revisió actualitzada per tal
de disposar d’una guia «basada en l’evidència científi-
ca més actual».
L’ALPACC es va consolidar l’any 2015 i està formada per
una seixantena de llevadores dedicades a l’atenció
a domicili. Les dades recollides per les llevadores de
l’associació referents als parts que atenen permeten
conèixer de manera propera la realitat del part a casa a
Catalunya (dades socidemogràfiques de les dones que
opten per aquesta opció, quantitat de parts domicilia-
26 // L’ESTENEDOR
ris planificats, índex de transferència a hospitals, etc.).
La demanda de parts a casa ha augmentat els darrers
anys, i també ho ha fet el nombre de professionals
que es dediquen a atendre’ls. De fet, Catalunya és la
comunitat autònoma amb un nombre més elevat de
parts a casa planificats i amb més professionals que
s’hi dediquen, la qual cosa la converteix en referent.
La guia, doncs, és una «revisió actualitzada d’acord
amb els criteris de l’evidència científica més recent i
neix amb l’objectiu d’unificar la pràctica assistencial
sobre una base de paràmetres d’excel·lència clínica
consensuada». S’adreça a totes aquelles llevadores
que assisteixen parts a domicili amb la intenció de
facilitar-los eines i coneixements per a una assistència
adequada.
Podeu trobar la guia a la web de l’ALPACC,
llevadorespartacasa.org en format PDF, en català i en castellà.
APRENDRE A FER IOGA AMB INFANTS
Si fas ioga i vols adquirir eines per ensenyar-ne a infants, adolescents i famílies,
la formació Cuentiniños et pot interessar. Tenen un mètode propi que introdueix
contes i jocs i, a més, sembla que tot fent la formació s’ho passen de primera!
Més informació: yogacuentos.com
La mandra
és mostra
d’intel·ligència?
Les persones intel·ligents dediquen més estona a
ser mandroses que les persones considerades més
actives.
Una investigació recent publicada al Journal of
Health Psychology que recull el portal FAROS de
l’Hospital Sant Joan de Déu, duta a terme per un
equip investigador de la Florida Gulf Coast Univer-
sity, defensa que les persones intel·ligents dedi-
quen més estona a ser mandroses que les persones
considerades més actives.
Segons aquest estudi, les persones amb un coefici-
ent intel·ligent més alt s’avorreixen menys fàcil-
ment perquè passen més temps pensant; en canvi,
les persones més actives acostumen a ser menys
mandroses ja que necessiten estimular-se amb
activitats físiques, bé sigui perquè necessiten no
avorrir-se o perquè eviten dedicar el temps a pensar.
Per dur a terme l’estudi, es van generar dos sub-
grups en un grup d’estudiants, un que agrupava
aquells que se sentien més identificats amb la frase
«realment m’agrada una tasca que implica trobar
noves solucions als problemes» (que van anomenar
el grup dels pensadors) i l’altre, més identificats
amb la frase «només penso quan cal» (el grup dels
no pensadors).
Els resultats recollits a través d’un acceleròmetre en
cada estudiant mostraven que el grup dels pen-
sadors era menys actiu durant la setmana que el
grup no pensador. L’estudi advertia del perill de ser
mandrós: encara que pugui arribar a ser mostra de
més intel·ligència, la mandra pot conduir a un estil
de vida sedentari, la qual cosa té efectes negatius
per a la salut.
Font: FAROS Sant Joan de Déu
 L’ESTENEDOR

La pol·lució causa dany

al cervell de les criatures

El 90 % de les persones de l’Estat espanyol respirem més
contaminació de la que l’Organització Mundial de la Salut
considera acceptable, cosa que pot escurçar l’esperança
de vida fins a dos anys. Cada vegada més investigacions
apunten que l’aire contaminat és tòxic per al cervell de les
criatures i que en lastra el desenvolupament cognitiu. Tot i
que els experts alerten que caldria dur a terme accions per
protegir les escoles i les zones infantils de les grans ciutats,
de moment no sembla que es prenguin mesures concretes
per protegir aquestes zones (tot i els plans per combatre la
contaminació que veiem que es comencen a desenvolupar
en l’àmbit municipal, per exemple a Barcelona).
El fet és que respirar aire contaminat causa i agreuja malal-
ties respiratòries i cardiovasculars. Si bé hi ha dades de les
morts prematures causades per la contaminació, encara no
27 // VIURE EN FAMÍLIA 76
n’hi ha (suficients) sobre l’efecte que pot tenir sobre el cer-
vell i els fetus. Però les evidències són contundents i cada
vegada hi ha més estudis que ho reforcen i ho avalen, tal
com recull Mónica G. Salomone en un complet resum que
recull l’agència SINC.
És cert que, com sol passar en els estudis sobre la influència
de l’ambient en l’organisme, és difícil demostrar una relació
de causa-efecte entre el fum del trànsit i la ralentització en
l’aprenentatge de les criatures. Tot i així, aquests estudis
presenten una relació tan clara, que no podem fer més que
apel·lar al principi de precaució.
Més informació:
agenciasinc.es/Reportajes/Aire-urbano-no-apto-para-cerebros-in-
fantiles

CAMPANYA PER LA INCLUSIÓ ALS MENJADORS ESCOLARS

La Federació d’Associacions de Mares i Pares de Catalunya (FAPAC) ha encetat la
campanya “Escola inclusiva, menjadors inclusius” amb la finalitat de conèixer la rea-
litat que viuen les famílies amb fills i filles amb necessitats educatives especials en
aquests serveis. A més, des de la FAPAC demanen especialistes per atendre aquests
infants.
Més informació: yogacuentos.com
 Ian D.Keating L’ESTENEDOR
Tendim a ocupar totes les tardes
dels infants amb activitats extraesco-
lars: més hores d’anglès i d’informà-
tica, perquè sembla que amb les que
es fan a escola no n’hi ha prou; acti-
vitats esportives, perquè cal estar en
forma, i activitats artístiques, perquè
no sigui dit que l’infant no s’expressa
prou. I els caps de setmana al centre
28 // L’ESTENEDOR
de lleure, per allò de la socialitza-
ció. Tantes tardes ocupades, tanta
varietat d’activitats fa que les nenes
i els nens no disposin de temps lliure
LES MEVES NENES
per gaudir del que són: ser infants.
Temps per badar, imaginar, crear,
és a dir, per fer la seva, gaudint del
temps lliure, no del temps imposat
i parcel·lat pels adults. Els infants
pugen hiperactius i estressats, amb
una vida de zàping. Quina jornada
laboral més llarga! N’hi ha que co-
mencen a les vuit del matí, al servei
d’acollida de l’escola, i acaben a les
nou del vespre amb l’última de les
activitats extraescolars. I a sopar! I
a fer deures! I a fer treballs! I a llegir
un llibre obligat a corre-cuita! I les
joguines que han dut el Reis es van
amuntegant als prestatges. Hi ha qui
diu que això ho hem fet sempre i que
bé ens n’hem sortit, però aquest no
és un argument pedagògic de pes
perquè això voldria dir que acceptem
incorreccions educatives perquè
«sempre s’ha fet així». I també n’hi
ha que creuen que encara els haurien
«d’apretar» més a l’escola perquè
surten poc preparats. La pregunta
clau que ens hem de fer les mares,
els pares, mestres, tutores i tutors és:
què ens interessa més, l’infant com
a escolar o l’infant com a persona? O
sigui, l’infant com un ésser sotmès
als aprenentatges establerts pels
adults o l’infant que es desenvolu-
pa lliurement, a partir de les seves
veritables necessitats personals. I,
depenent de la resposta, el plante-
jament epistemològic (què és el que
realment han de saber els infants) i
teleològic (on han d’arribar realment
els infants) serà diferent. És a partir
d’aquí que establim els fonaments
dels diferents projectes educatius.
Text: Toni Giménez
Per GLÒRIA VIVES
FINESTRES
 MOTXILLES QUE
PORTEM ELS
PARES I MARES
FER-SE CÀRREC DEL BENESTAR
EMOCIONAL PROPI
30 // FINESTRES
Tothom té clar que l’ideal és tenir uns
mínims per tenir fills: una situació
familiar estable en la mesura del possible,
uns ingressos mínims, un habitatge...
Però i en l’àmbit psicològic, quines són les
coses que estaria bé que ens haguéssim
«preparat» per fer de pares i mares? No
sempre esdevenim pares o mares amb
la «motxilla» sanejada, però qualsevol
moment és bo per posar-s’hi, en bé dels
nostres fills i filles.
TEXT: MIQUEL ÀNGEL ALABART
FOTO: PIXABAY
L
’arribada del primer nadó a les nostres vides és, a
més d’una gran alegria, tot un trasbals pràctic però
també psicològic. D’una banda, una nova identitat
per construir (mare, pare, avi, àvia...). D’una altra, una
trobada amb moltes qüestions personals pendents que, ara sí,
ja no ens queda més remei que assumir (seguir posposant-ho
és una opció, però no gaire recomanable). A més, sovint tot
allò que queda pendent en els pares i mares, i de vegades en
la generació anterior, acaba sortint d’una manera o altra en la
relació amb els fills i filles. Per tant, com més sanats estiguem
els progenitors, millor per a la nostra descendència. És clar que
no els «salvarem» de tot (ni en fa cap falta, aprendre a acceptar
l’herència és tot un treball molt saludable). Es tracta, això sí, de
posar-hi una mica de consciència.
Quines són les coses que val la pena de treballar-
se quan es tenen fills o filles? D’entrada, el que és més
immediat, les nostres «neurosis» més evidents. Tinc obsessió
per la feina? Soc molt perfeccionista? Em treu de polleguera
el desordre? Tinc una mala llet que no m’aguanta ni ma
mare? Soc una persona ressentida? L’enveja em rosega
fàcilment? Apàtica o mandrosa? Em costa comunicar-me,
especialment els sentiments? Soc el neguit personificat?

Visc en conflicte constant amb el món? Soc una persona
depressiva i la vida em fa pujada? Aquestes coses ja te
les coneixes, però potser no les has volgut o pogut mirar
amb calma. «És el meu caràcter», diràs potser. I tindràs raó,
perquè el caràcter i la neurosi van de bracet. No es tracta de
canviar, al contrari: de vegades aprendre a acceptar aquelles
parts de nosaltres que no ens agraden és la manera de
suavitzar-les. I alhora, és cert que les formes més extremes
del caràcter poden ser nocives, per a nosaltres i per als
altres. Si, pel fet que soc una persona obsessionada amb
l’ordre, acabaré posant l’ordre enmig de la relació amb el
meu fill o filla, potser val la pena d’aprendre a conviure una
mica amb el desordre. I de vegades, treballar segons quines
neures ajuda a posar ordre, precisament, en altres temes
pendents. Reconeixem quines són les coses que sí que cal
treballar perquè són aquelles que, si ens aturem a mirar-nos
a nosaltres mateixos, no ens agraden gaire, i sovint acaben
portant-nos problemes amb l’altra gent.
L’OMBRA PRÒPIA
A un nivell més profund, tant l’estrès que suposa la
maternitat i paternitat, com la intensitat, el canvi de rol
31 // VIURE EN FAMÍLIA 76
En el nostre nadó hi projectem, tot
sovint, un altre nadó: el que un dia vam
ser. I totes les ferides d’aquell infant
poden tornar a fer mal.
i d’identitat, posen en joc, de sobte, tot d’aspectes que
sovint estan ocults sota una capa de formes i barreres que
hem après a posar-hi a sobre, però que ja no resisteixen
la «prova del cotó» de tenir fills i filles. Allò que des del
temps del psicoanalista Jung molta gent anomena «l’ombra
pròpia»: ferides profundes, possibles maltractaments o
abusos, fins i tot alguns assumptes molts primigenis en
la nostra vida, com ara sentiments de carència, d’abandó...
poden tornar a aflorar. En el nostre nadó hi projectem,
tot sovint, un altre nadó: el que un dia vam ser. I totes les
ferides d’aquell infant poden tornar a fer mal.
Un bloc d’aspectes que cal treballar són els que tenen
a veure amb la nostra família d’origen. Per una banda, si
sentim que tenim coses pendents, relacions conflictives,
«deutes» o antigues coses no dites amb el pare o la mare,
és molt probable que visquem depenent d’aquelles
històries, una mica com si ens haguéssim quedat encallats
o encallades en un moment concret de la nostra vida, i
encara tinguem aquells 8, 14 o 21 anys. Et passa, que encara
et comportes com una adolescent amb la teva mare o el
teu pare? Et fas petit o petita davant d’algun d’ells? Doncs
potser val la pena desencallar-ho, perquè per ser pare o
mare cal ser una persona mínimament adulta!
 Per una altra banda, hi ha històries familiars que de vegades
no sabem ni de quina manera ens afecten. Una mort sobtada
a la família, la malaltia d’una germana, la separació dels
pares, una herència conflictiva, uns tiets amb qui els teus
Et passa, que encara et comportes com
una adolescent amb la teva mare o el teu
pare? Et fas petit o petita davant d’algun
d’ells?
pares no es parlen... Potser no formen part del grup de
problemes esmentats a l’apartat anterior, no ho vivim com
alguna cosa personal que ens preocupa, però tenim clar que
és una part de l’herència familiar que més val aclarir una
mica. Doncs res millor que fer net amb tot això!
«EDUCADORA IDEAL»
Un altre grup de temes, que poden ser més personals o
relacionats amb la família d’origen, són els que tenen a
veure amb les idees i creences sobre l’educació dels fills
i filles. Si no els vivim com a conflictius, cap problema,
endavant les atxes. Però, sobretot si has tingut alguna
experiència educativa (com a cangur, monitor o monitora
de lleure, que, per cert, és un gran aprenentatge com a
futura mare o pare), potser t’has adonat que allò que et
32 // FINESTRES
surt a l’hora d’educar no és el que voldries, no segueixes
el model de persona «educadora ideal» que potser tens
en algun lloc. Potser crides més del compte, tens menys
paciència del compte, t’acaba sortint una vena com si
realment el càstig i el discurs negatiu fossin eficaços
per educar... Esbrinar com és i d’on surt el model «ideal»,
segurament inabastable, és segurament un primer pas:
rebaixar les exigències sobre un mateix com a pare o
mare seria, d’entrada, el més recomanable. Vaja, si ets una
persona humana. Ara, també està bé veure d’on surt tot allò
que no t’agrada a l’hora de tenir cura i d’educar –no només
com ho has après, que segurament és dels teus progenitors
i mestres, sinó com és que et surt i com ho pots suavitzar,
cosa que sovint té a veure amb les neurosis a què fèiem
referència una mica més amunt.
Ara bé, de tots els aspectes personals que podem
experimentar com a pendents de treballar, el que de fet pot
ser el que acabi tenint una influència més gran en tot el
sistema familiar que estem construint és la relació amb la
parella. I si fins aquí hem parlat de tot allò que potser ens
neguiteja (sense buscar problemes on no n’hi ha) sí que
diríem que amb el tema de la parella val la pena mirar-s’hi
dues vegades. Entre altres coses, perquè la parella, igual que
la paternitat i maternitat, sovint és un compendi de tot allò
pendent en els àmbits personal i familiar, incloent-hi tot
allò de què no som conscients.
Per exemple, si la relació de parella està instal·lada en
un rol desigual, en què un o una fa una mica de «papa» o
«mama» de l’altre o altra, pot ser que la relació de parella
MIQUEL ÀNGEL ALABART és mestre, psicopedagog i terapeuta a l’Associació Arae, professor associat a la Universitat de
Vic i director de Viure en família.
sense fills hagi aguantat aquesta dinàmica. Però quan
arriba un fill o filla «de debò», les coses es ressituen. Hi
ha un nadó del qual cal tenir cura, unes frustracions per
sostenir, una feina per fer... Posarem un exemple de la Laura
Gutman. Imaginem una dona que s’ha fet càrrec de la seva
parella de forma maternal durant anys. Cadascun dels
membres de la parella, sigui pel que sigui, ha adoptat un
rol en aquell joc, i potser els està bé així. Però quan neix la
criatura decideixen, de manera més o menys explícita, que
la dona es dedicarà prioritàriament a la criança. La dona
s’aboca a la criatura, de manera intensa i gairebé exclusiva,
establint el que aquella autora anomena la «bombolla
emocional». El paper sà de l’home en aquest cas, tal com
s’han repartit els rols, seria el d’ajudar a sostenir aquesta
díada, donar-hi suport físic i emocional. Però si, com hem
dit és, en realitat, emocionalment, un nen, potser el que
viurà és gelosia, frustració, ràbia... i no sabrà com espavilar-
se ni trobar el seu lloc en aquest sistema.
COSTOS NO DESITJATS
Els temes de parella no treballats, siguin del tipus que
siguin, acaben tenint un cost no desitjat en la criança,
l’educació i les relacions familiars. Molts dels conflictes que
ens trobem en els sistemes familiars amb què treballem,
alguns larvats durant anys, tenen a veure en la manera
com parelles que no acaben de funcionar traslladen el seu
conflicte, les seves mancances, la seva incomunicació... a la
relació amb els fills o filles. De vegades, comunicar-se sobre
un fill «problemàtic» és l’única manera de comunicar-se
que tenen els progenitors (i per això el fill es presta al joc i
fa el seu paper); de vegades, un pare que ja no troba en la
Potser hi ha coses que no vivim com un
tema personal que ens preocupa, però
tenim clar que és una part de l’herència
familiar que més val aclarir una mica.
seva dona l’amor que un dia van tenir, el busca en la seva
filla (inconscientment, és clar), que acaba competint amb la
seva mare i col·locant-se en un lloc que no li pertoca. Aclarir
els temes de parella és gairebé una obligació quan es tenen
fills en comú.
Tots i totes portem motxilles, amb més o menys pes,
més o menys molestes. Així és la vida i aquest és el camí
que fem. Cadascú decideix què en fa, si en vol revisar el
contingut, si vol deixar algun dels pesos a terra o creu que
val la pena de seguir portant-los tots... Però per fer-ho cal
posar-hi certa consciència. Ja no només per un mateix, que
així podrà alleugerir una mica el camí, sinó també pels fills o
filles. Així no hi haurà el perill que, en un moment d’angoixa
o malestar, acabem col·locant-los a ells i elles, en les seves
motxilles, uns pesos que només són nostres.
 33 // VIURE EN FAMÍLIA 76

AGRESSIVITAT
I CONFLICTES
UNA REFLEXIÓ SOBRE UN
IMPULS NECESSARI
 L’autora amplia la mirada sobre una
idea que es troba molt instal·lada en
l’imaginari social i que, des del seu punt
de vista, pertorba allò sobre el que vol
incidir. Es tracta de l’agressivitat i el seu
abordatge, tant des de l’àmbit familiar
com des de l’institucional, en relació al
que aquesta força íntima de la vida posa
en joc quan es manifesta.
TEXT: CELESTE VAIANA
FOTOS: LANCE SHIELDS
H
i ha una intenció immediata de fer callar,
per part de la majoria de nosaltres, els adults,
tota aquella emoció que s’esdevingui de
manera intensa i que no sigui agradable, com
per exemple ho és «l’alegria o la sensació de felicitat».
L’agressivitat és una força, una pulsió, una energia vital
essencial perquè es produeixi la vida. És l’impuls que
permet el trànsit pel canal del part, la força inicial que
propicia el naixement, la lactància i el desplaçament des
del biològic cap al social.
És a dir, que a priori l’agressivitat no només ens és
intrínsecament constitutiva, sinó també necessària per
viure. Sense ella, la vida no tindria força per esdevenir-se!
Per tant, no hi ha de res més contraproduent per a
34 // FINESTRES
una societat que es pretengui «saludable» que reprimir,
rebutjar, silenciar, alguna cosa que li pertany i li és pròpia,
en comptes de mirar-la, prendre-la, integrar-la com a part
de la seva naturalesa, com a força que, ben canalitzada, pot
sublimar-se –desviar-se cap a metes o objectius nous– per
donar lloc a la pròpia supervivència, al moviment, a la
sexualitat, a la creació, a la producció, a la vida i a tot el que
d’entrada necessiti força o impuls per realitzar-se.
Portem un ritme quotidià cada vegada més exigent
i intens, i des de la intenció de posar-nos les coses fàcils,
anem evitant complicacions i mutilant el que pensem que
És com si demanéssim als infants que
estiguin sempre bé i contents des
de la nostra dificultat per sostenir i/o
acompanyar les frustracions.
ens va malament. Amb el conflicte passa això. En tenim
una imatge negativa i no podem intuir el que ens porta
com a oportunitat.
EL CONFLICTE COM A CONTACTE
Observant els infants en els seus processos inicials de
«familiarització» a l’escola, he constatat que és a través
del conflicte on es produeix el primer contacte amb
l’altre, com una porta d’entrada per mesurar forces, per
reconèixer-me i començar a socialitzar. És com fer-se visible
enfront dels iguals, i dir-los: soc aquí, em presento, aquesta
és la meva força i ara veurem com va! Però aquí els adults
anem de pressa i ens anticipem, prenent partit i intentant
resoldre els seus conflictes, expropiant als petits aquest
aprenentatge fonamental.
El que és curiós és que els adults no estem gaire
acostumats a dir el que ens passa, el que ens fa mal, el que
ens molesta, per por que l’altre es pugui enfadar. Evitem el
conflicte per no crear malestar i justament el creem en no
poder expressar el que sentim, i així ens anem separant
encara més de cor amb l’altre.
No obstant això, l’actitud que enforteix enfront
d’un conflicte té a veure amb travessar-lo, viure sense
resistència el dolor que ens produeix, prendre distància per
tenir perspectiva i percebre quin és el missatge que hi ha
Només necessita algú que l’abraci i el
cuidi, que el toqui i el contingui, que
l’acompanyi i que miri més enllà del que
mostra.
al darrere, què és el que s’ha d’equilibrar o el que hauríem
de transformar. La imatge que m’agrada utilitzar per
comprendre això, aquesta espècie de silenciament del que
em molesta, em neguiteja o em desagrada, podria ser la
del cicle natural de la vida, amb les seves quatre estacions:
primavera, estiu, tardor, hivern. Imaginem que enfront de
la totalitat del que la vida és, jo decideixo internament que,
com que a mi no m’agrada l’hivern, em quedaré amb l’estiu;
com que no m’agraden els dilluns, només vull viure els
dissabtes, i prefereixo els matins a les nits. Absurd, oi?
Doncs és el que fem amb les emocions intenses i els
conflictes: rebutgem el que no ens agrada, segurament
perquè alguna cosa d’això ressona dins meu, i donem
només lloc al que és bo i agradable. És com si demanéssim
als nens que estiguin sempre bé i contents des de la nostra
dificultat per sostenir i/o acompanyar les frustracions. I és
com si ens ho demanéssim també a nosaltres mateixos:
«hem de ser feliços», i ens costa permetre’ns o ens envaeix
la culpa quan ens deixem sentir la tristesa i el malestar.
EL QUE ES REPRIMEIX, TORNA
Quan un infant manifesta aquest tipus de pulsions tan
intenses, els adults quedem descol·locats i el primer que
intentem és calmar i impedir que passi alguna cosa forta,
sense ser conscients que tot el que es reprimeix torna, i
que, si no té una porta de sortida oberta, generarà com a
resposta a l’interior del nen una gran inquietud que donarà
lloc posteriorment –si això és el que viu successivament–,
bé a actituds agressives, bé a actituds de les anomenades
«hiperactives» bé una actitud resignada de desconnectar
(-me) del que sento per no causar problemes i ser (com tot
fill –o alumne– pretén) molt estimat.
Llavors, aquest és el missatge subjacent que està
invisiblement instal·lat a casa, però sobretot als centres i les
escoles, on el nen passarà la major part de les hores del dia i
una part importantíssima de la seva vida.
Ara bé, som testimonis de la precarietat de recursos
humans des de la qual estan sostingudes les institucions
educatives des de la infància primerenca, sobretot en
relació a les ràtios, les llargues jornades de treball, els
convenis que no acaben d’ajustar-se, en algunes escoles
bressol. Constatem que a molts dels centres educatius
es treballa en condicions de molt estrès i molt exigides
per la quantitat de treball i de mans que es necessitarien
per abraçar els petits que tenen aquesta necessitat. De
manera que, evidentment, dins d’aquest marc el nen
resignat serà vist com el més saludable. És aquest nen que
entén, des de la seva frustració inicial de separació, que les
seves necessitats vitals bàsiques no seran adequadament
acollides ni ateses com ell ho necessita i, per tant, ja ni
busca ni espera de l’altre i es resigna, s’acostuma i aguanta
amb el seu cos subtil el que li toca. Aquest nen «bo», en la
mesura en què no fa soroll i ens permet treballar amb els
altres nens, és un problema menys que tenim a l’hora de
conviure amb totes les dificultats dia a dia.
Però llavors, observem aquest parany del sistema que
de fons és violent per si mateix, quan convida a separar
precoçment els fills de les mares i els pares, i quan
agrupa molts infants molt dependents amb pocs adults
disponibles, saturats sense poder oferir la presència i
l’atenció de qualitat que es necessita.
ACOMPANYAR EL MALESTAR
Des d’aquí, des d’aquesta violència simbòlica aparentment
invisible i silenciosa, l’agressivitat natural es va convertint
en agressivitat destructiva o pròpiament en violència.
Quan el nen fa senyals del seu malestar, pegant, mossegant,
cridant, només necessita algú que l’abraci i el cuidi, que
el toqui i el contingui, que l’acompanyi i que miri més
enllà del que mostra. Però això, com que és materialment
En realitat, el nen que fa soroll i molesta
és el que està més connectat amb les
seves necessitats autèntiques i és per
això que insisteix i no es vol resignar.
és impossible –les mestres/cuidadores no arriben a tots–,
de vegades el més efectiu és derivar el nen al psicòleg,
que molt probablement el diagnosticarà amb TDAH (el
diagnòstic per excel·lència que agrupa tot allò que com a
professionals no podem explicar), per després medicar-lo i
així silenciar-lo.
En realitat, el nen que fa soroll i molesta és el que està
més connectat amb les seves necessitats autèntiques i és
per això que insisteix i no es vol resignar. Aquesta posició
no és únicament legítima sinó també saludable i, per tant,
el que enforteix és poder acompanyar-lo. És com dir: «Sí,
això passa i jo soc aquí al teu costat, pots plorar sense fer-te
mal ni fer mal», en comptes de: «No passa res, no ploris,
mira això, mira allò, mira allò de més enllà» i distreure’l des
de la incapacitat d’empatitzar.
Considero que és immediatament necessari per al
desenvolupament saludable, no només dels nens sinó de
tota la societat, analitzar en profunditat les polítiques
destinades a la criança (0-3), a l’educació i a la salut
pública, i invertir sobretot en la cura dels primers anys
CELESTE VAIANA és psicòloga especialitzada en Criança i Educació i Professora en Psicologia. Forma part de l’equip de
formadors del 0-3 i coordina la formació de secundària del Centre d’Assessorament i Informació d’Educació Viva (CAIEV).
// MÉS INFO: celestevaiana.com i www.facebook.com/mcelestevaiana
de vida! I aquí m’atreveixo a diferenciar l’àmbit del
0-3 de l’educatiu, en la mesura en què un ésser (subtil)
humà de menys d’un any, només necessita les condicions
externes adequades per acabar de completar el seu procés
maduratiu (als 21 mesos extrauterins), i si no pot disposar
del cos de la seva mare, que és l’hàbitat/niu natural per a
un desenvolupament saludable, llavors l’ideal seria oferir-li
una cura de qualitat i calidesa, ambients preparats, adults
silenciosos, presents i disponibles que no estimulen ni
ensenyen, sinó que contemplen, abracen i acompanyen.
En definitiva, el que és saludable enfront de les
separacions primerenques seria, des del punt de vista de les
necessitats del petit, que se li ofereixi la possibilitat d’«un
altre» que exerceixi la funció materna i llavors aquesta
errada separació no incidirà tant a activar l’agressivitat
«destructiva» i a generar invisiblement violència.
Perquè hem arribat al punt que s’ha establert alguna
cosa patològica com el que és normal, o, pitjor encara,
com el que és adequat. Perquè d’alguna manera quan una
família té un fill, d’entrada des del sistema així muntat, la
impulsem a separar-se’n per treballar, i s’estableix com el
que toca, el possible, el que és, sense mirar els costos per al
futur que això té en el cultiu silenciós de l’agressivitat.
Per això, quan arriba una consulta sobre un nen amb
conductes agressives que es repeteixen sistemàticament,
hem de mirar en profunditat: quina és la realitat que
el nen viu i si és adequada per al seu moment de
desenvolupament; quantes hores passa a casa amb la
35 // VIURE EN FAMÍLIA 76
mare; com estan els seus pares i com es vinculen amb ell;
com és l’ambient que diàriament respira; quina demanda/
necessitat hi pot haver al darrere del seu malestar; podem
modificar alguna cosa i la nostra realitat?
NECESSITAT DE PRESÈNCIA
Pensem que en aquests temps pretenem accelerar la
infantesa d’una manera vertiginosa; pensem en el ritme
biològic dels éssers humans que hauríem de respectar,
pensem en la poca presència real de la qual disposen
els nostres infants i sobretot en l’escassa disponibilitat
emocional per acollir o acompanyar aquesta energia
«agressiva» que mostra el seu malestar.
Pensem en les hores que passen sense la seva família,
pensem en les pantalles que ara els absorbeixen i que
substitueixen l’amor nutritiu per passivitat. Els adults no
sabem tolerar la frustració i ens frustrem amb els nens
que es frustren i no saben tolerar-la, i des d’aquí –com
diu Jesper Juul en el seu llibre Agressió–, anem convertint
l’agressivitat en un tabú social i, en conseqüència, generem
més violència.
Es tractaria, doncs, d’aprendre a mirar amb uns
altres ulls el que no m’agrada, assentir al que passa sense
intentar escapar-ne, de viure les conseqüències de les meves
equivocacions i de les meves pròpies emocions intenses sense
jutjar-me sinó abraçar-me per poder abraçar-les, però sobretot
de prendre perspectiva per ampliar la consciència i mirada i
així comprendre què és el que cada situació forta em porta i
recordar que al darrere d’això hi ha una oportunitat.
 Quin sentit
té el Nadal
a l’escola?
36 // FINESTRES

Som un país laic, però a totes les escoles

públiques i privades es continua celebrant
el Nadal, i ens resistim a deixar de fer-ho,
malgrat la secularització i la convivència amb
persones d’altres cultures que no el celebren.
Per què? Quin sentit té el Nadal avui en dia
a l’escola? Hem demanat l’opinió a quatre
persones que hi han reflexionat.
 El cicle
Text: Begoña González
de la natura
S
abem que el Nadal amaga
una celebració ancestral
pagana lligada als cicles de
la natura, el solstici d’hivern.
A l’hemisferi nord, hi ha la
nit més llarga i el dia més
curt, l’inici de l’augment
de les hores de llum solar.
Simbòlicament és la llum
del ressorgiment de la vida després de la
letargia hivernal. Per això també és la llum del
compartir, de l’expressió de l’amor, de la fertilitat
i la prosperitat natural fruit del batec del ritme
natural: vida-mort-vida. Aquesta celebració es
va donar i es dona encara a moltes cultures del
món. És un reconeixement del vincle vital de
l’ésser humà amb la natura.
La nostra vivència del Nadal encara
està impregnada d’aquesta realitat
contradictòria, entre el rebuig per la
perversió de l’esperit de la celebració i el
goig de celebrar col·lectivament el que
queda d’aquest esperit.
Recuperar el sentit de la celebració dels solsticis
a la nostra societat, a les escoles i a l’ambient
familiar, em sembla necessari perquè representa
tornar a viure la consciència de la vinculació
profunda amb la Mare Terra i amb la vida,
pràcticament perduda a Occident, especialment
a partir de l’hegemonia del cristianisme.
Això suposa traspassar la batalla de bona part
de la societat actual occidental amb el passat, i
en alguna mesura encara amb el present, d’una
Església catòlica que va pervertir el missatge
espiritual del mestre Jesús de Nazaret, per al
benefici d’una elit poderosa. Durant segles es va
exercir la imposició, la repressió i la manipulació,
Begoña González Minguillón és cofundadora, coordinadora i acompanyant de l’escola El Roure (Sant Joan de Mediona, Alt
Penedès)
amb la por com a eina bàsica del seu domini. El
mal generat té dimensions incalculables a les
cultures per les quals es va estendre aquest
particular imperi. La nostra vivència del Nadal
encara està impregnada d’aquesta realitat
contradictòria, entre el rebuig per la perversió
de l’esperit de la celebració i el goig de celebrar
col·lectivament el que queda d’aquest esperit.
Recuperar el sentit del ritual del solstici també
suposa prendre consciència de l’altra perversió
de la celebració, la del nostre sistema econòmic
capitalista, obsessionat per augmentar beneficis
a costa de les celebracions ancestrals, o de les
de nova invenció.
Regals simbòlics
En la nostra cultura cristiana, el solstici d’hivern
es va vincular al naixement de Jesús i l’adoració
del tres mags. Els regals del Reis Mags o del Pare
Noel poden ser simbòlicament els regals que la
societat adulta ofereix a la puresa i la innocència
de l’ànima infantil i, més enllà, a l’ànima pura dels
adults també. Aquesta dimensió que ens permet
estar en contacte amb la realitat transcendent,
37 // VIURE EN FAMÍLIA 76
més enllà de l’ego. És el reconeixement que hi
ha una vessant energètica, subtil, immaterial,
finalment reconeguda per la ciència occidental,
amb la qual necessitem mantenir connexió
per poder sentir-nos complets i tenir cura del
desenvolupament dels infants amb una visió
cada vegada més holística. Per extensió, és
l’agraïment a la vida en estat pur, que neix (o
reneix, com en el cicle natural).
Tenim al nostre abast, com a societat que busca
recuperar arrels per volar més lluny, revisar els
rituals importants o crear-ne de nous, mantenint
el sentit que ens connecta amb la nostra
naturalesa. Incloure la diversitat de cultures i les
seves tradicions i rituals associades al solstici
d’hivern suposa enriquir-nos amb les diferències
entre les persones que formen una comunitat.
La forma que prengui aquesta celebració em
sembla secundària, el que és important, des del
meu punt de vista, és tornar a transmetre’n el
significat essencial d’agraïment al ressorgiment
de la vida i a la llum de l’amor pur, que és la
nostra veritable naturalesa humana.
 Esperes i
Text: Anna Serra
naixements
E
l Nadal és una festivitat molt
impregnada en la nostra
cultura i podem renovar-ne
el sentit, extraient-ne allò
que ens uneix amb totes
les persones i cultures. El
Nadal ens evoca quelcom
valuós perquè ens parla
d’essències humanes.
Aquesta festa comença amb l’Advent i culmina
amb el naixement de Jesús. Aquesta imatge
significa que, per poder fer néixer alguna cosa (un
projecte, un canvi en la vida, en la professió o en
una relació...), abans cal un temps de preparació
i gestació. Tot i que en els temps actuals la
immediatesa i l’acceleració es fan palesos en el
dia a dia, l’Advent ens recorda que per molt ràpid
38 // FINESTRES
que vulguem anar, hi ha vivències que demanen
el seu temps per madurar.
El recolliment, el silenci, l’agraïment
i el compartir són vivències que
acompanyen aquest moment de l’any
Una manera de viure-ho a l’escola es creant
un pessebre, des d’inicis de desembre fins a la
fi del trimestre. Es pot viure un procés que es
va construint cada dia i que segueix un ordre
universal. En la pedagogia Waldorf, per exemple,
la primera setmana d’Advent, en el paisatge
que acompanya sant Josep i la Verge Maria
apareix el regne mineral amb elements que el
representen, les pedres precioses. La segona
setmana s’hi manifesta el regne vegetal, i la
creativitat de l’adult el recrea amb branquillons
i fulles, donant-li més vida i bellesa. La tercera
setmana és el moment del regne animal, amb els
xais, el bou i altres animals, i finalment, la quarta
setmana, amb el naixement de Jesús, arriba el
Anna Serra Dolcet és mestra i psicopedagoga. És directora de l’Escola Waldorf La Font, de Vic.
regne humà, amb els pastors i les pastores.
Com que tot el que és a fora també està reflectit
en nosaltres, es pot aprofitar per treballar amb
els adolescents. La primera setmana d’Advent
(mineral) parlarem de com se senten amb el seu
cos físic; la segona setmana (vegetal) observarem
com és l’energia vital que els acompanya durant
el dia; la tercera setmana (animal) tractarem
sobre les emocions, com les viuen i expressen,
i la quarta setmana (humà) reflexionarem sobre
qui soc jo i qui és l’altre.
Etimològicament, Nadal ve de natalis, que vol dir
‘naixement’. És per això que el Nadal representa
un nou inici, el naixement d’un impuls, d’una
actitud i d’un canvi en el caminar de la vida. El
Nadal és mirar cap endins, un punt de llum en la
foscor i sentiments d’amor i d’unió enmig de l’ego.
Claredat interior
El Nadal coincideix amb el solstici d’hivern, un
període de màxima foscor a l’exterior i alhora
de claredat a l’interior. La natura està silenciosa
i les cavitats són plenes d’escalfor. També el
recolliment, el silenci, l’agraïment i el fet de
compartir són vivències que acompanyen aquest
moment de l’any. El Nadal es pot reflectir a
l’aula fent una rotllana al voltant d’una espelma
(representació de la llum que tots portem a dins)
per explicar un conte, per fer una valoració del
dia o agrair alguna cosa de la setmana.
També ho poden fer els adults als claustres i a
les reunions amb famílies, fent valoracions dels
assoliments del trimestre, oferint espais per
mirar als ulls i expressar com se sent cadascú
i què necessita per continuar, per deixar uns
instants de silenci abans de prendre una decisió,
i per fer vibrar el cor i agrair aprenentatges fets a
través de companys i alumnes.
Així, podem ampliar el sentit del Nadal per
fer que els seus missatges universals ens
acompanyin en el creixement com a persones.
 Com
Text: Miquel Àngel Essomba
celebrem
el Nadal a
l’escola?
P
er encetar la reflexió sobre
Nadal i educació, potser
el millor és començar
per formular la pregunta
adequada, i no abocar-nos
de dret a una resposta.
Som partidaris d’evitar
la pregunta: «Nadal, sí o
no a l’escola?», i preferim
plantejar-nos «Com hem de celebrar el Nadal a
l’escola?». Si els centres educatius han de ser
un reflex de tot allò que passa a la societat, per
poder parlar-ne de manera oberta i crítica, l’opció
de no treballar-hi el Nadal, que ocupa un temps i
uns sentiments tan intensos en els infants, deixa
de tenir sentit.
Amb respecte als qui volen aferrar-se
al seu sentit originari, però posant
l’eix vertebrador en l’oportunitat per
parlar de pau, per parlar d’amor, per
teixir vincles.
Ara bé, un cop som de ple en el debat, per
on començar? Doncs pel principi. I el principi
ens condueix a definir el Nadal en l’origen: una
festivitat religiosa cristiana. És precisament aquest
origen el que provoca tensió i interrogants, perquè
sacseja els fonaments d’un model d’educació
pública i laica, i correm el risc de vulnerar els
drets i les llibertats d’aquells infants i famílies que
ni són religiosos ni cristians, ni ho volen ser.
Miquel Àngel Essomba és professor de Pedagogia a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) i expert en
educació i interculturalitat.
La pregunta, arribats aquí, es fa més complexa:
«Com hem de celebrar el Nadal a l’escola en un
marc d’educació pública i laica?». Per resoldre
aquest tipus d’incògnites de gran volum com
aquesta, hi ha un truc que mai no falla: quedar-
se amb allò substantiu i comú, i desprendre’s
d’allò qualificatiu que distingeix i diferencia.
En aquest cas, el que més distingeix i diferencia
és que aquesta festa sigui cristiana. La
secularització creixent de la societat hauria
de ser un senyal prou nítid perquè evitéssim
impregnar de continguts catòlics una festa
adreçada a una majoria social que no se sent
partícip d’aquesta confessió religiosa. Musulmans
i jueus, per exemple, no poden quedar exclosos
per la fràgil hegemonia d’una religió que en
altres temps fou poderosa i majoritària. Amb
tot, tampoc resulta favorable que se celebri
com a festa religiosa a l’escola. Aquí els qui en
quedarien exclosos serien els ateus. No valdria,
doncs, enfocar una celebració del Nadal des
39 // VIURE EN FAMÍLIA 76
d’una perspectiva confessional interreligiosa,
on tinguessin cabuda les religions presents a la
comunitat educativa, perquè això trencaria el
principi de laïcitat de l’educació pública.
Una festa
Quedem-nos, doncs, amb el substantiu:
«festivitat». Que el Nadal sigui una festa. Que
el seu origen sigui religiós no significa que la
societat –i l’escola amb ella– no hagi pogut
canviar envers formes laiques d’entendre-la. El
Nadal és una gran festa fora de l’escola, i ha de
poder ser-ho a dins. Amb respecte als qui volen
aferrar-se al seu sentit originari, però posant
l’eix vertebrador en l’oportunitat per parlar de
pau, per parlar d’amor, per teixir vincles entre els
membres de la comunitat educativa, per celebrar
que ens encanta la nostra escola i volem viure-la
amb alegria plegats.
Segur que amb aquesta resposta a la pregunta
no trobarem ningú que s’hi oposi: ni cristians, ni
musulmans, ni jueus, ni ateus. Només els intolerants.
 Nadal a
Text: Montserrat Mateu
l’escola
pública
L
a recuperació de
l’escola catalana va
empènyer a celebrar-hi
les festes tradicionals,
que complementaven
amb danses i cançons
l’aprenentatge del català
i ens apropaven a les
tradicions del nostre país,
que des de feia molts anys havien quedat fora
de l’escola. El pas del temps ha fet minvar
aquell impuls i energia inicial, s’ha anat
40 // FINESTRES
esllanguint a mesura que les entitats de cultura
popular han anat agafant força i protagonisme
en les diferents manifestacions populars al
llarg de l’any.
És una oportunitat per conèixer els
costums del país on viuen, ajudar-
los a entendre els sentit de les
festes que es celebren i donar-los
entrada a compartir-les
La realitat va canviant i la composició de les
escoles també. Les escoles públiques, que
acullen nens i nenes de famílies diverses,
vingudes de països amb realitats culturals
i religioses diferents a les nostres, hem de
retornar a reflexionar i debatre quina utilitat
té celebrar les festes tradicionals. I el Nadal a
l’escola, que té un important caràcter religiós en
els seus inicis i amb una forta pressió comercial
en l’actualitat, ens posa sobre la taula diferents
Montserrat Mateu ha estat mestra a l’escola pública durant més de 25 anys.
dilemes que cal anar debaten per intentar trobar
la resposta més adequada.
Nadal és una de les festes tradicionals que ens
obliga a pensar com podem treballar-la. Per
intentar treure-hi l’empremta que la religió
catòlica li ha donat durant segles, es pot caure
en la mera celebració del solstici d’hivern i
substituir les nadales per cançons i poemes de
l’hivern i reconduir les activitats de decoració
per paisatges nevats i colors freds. I les llums
als carrers, els avets guarnits, els tions i els
pares noëls quedaran fora de l’escola.
Durant els anys que he treballat en una escola
pública on la majoria de les famílies havien
nascut al Marroc, ens va semblar important que
les criatures d’educació infantil visquessin a
l’escola el Nadal que encara es viu en moltes de
les famílies nascudes aquí. Com una oportunitat
per conèixer els costums del país on viuen, per
ajudar-los a entendre els sentit de les festes
que es celebren i donar-los entrada a compartir
els espais de festa.
Amagar el tió
I si alguna de les nostres tradicions té una
màgia especial és la del tió. No només per als
infants, que s’emocionen quan el troben amagat
darrera unes mates del pati, que l’observen
mentre li omplen el plat amb les peles de les
fruites, que el colpegen tot cantant la cançó
quan encara no ha arribat el dia i que la darrera
tarda del trimestre ens caga neules i torrons
per compartir en un berenar ben llaminer. Donar
protagonisme a les famílies perquè l’amaguin
al pati, trobar una estona per tal de que mares
i pares el facin cagar i compartir també amb
les famílies neules i torrons, és una bona
oportunitat per trencar parets que separen i
construir comunitat on la diversitat és viscuda
com riquesa. I aquesta oportunitat l’escola no
pot deixar-la passar, oi que no?
 NADAL A
BUDAPEST
MÉS DE DEU PROPOSTES EN FAMÍLIA A
«LA PERLA DEL DANUBI»

41 // VIURE EN FAMÍLIA 76

Budapest, la capital d’Hongria, anomenada amb justícia «la

perla del Danubi», és una de les tres capitals imperials del
centre d’Europa, amb Praga i Viena. Des de fa uns anys, no deixa
d’atraure turistes, i s’ha guanyat el dret de ser considerada una
de les escapades més recomanables d’Europa, amb un munt de
possibilitats per a totes les edats.

TEXT: MAX LÓPEZ FOTOS: MAX LÓPEZ i 123RF

 Ciutat plana en gairebé tot el traçat, Budapest és
una ciutat ideal per recórrer-la amb cotxet o amb
bicicleta. Aquesta ciutat està històricament formada
per la suma de Buda i Pest, les dues antigues ciutats
unides a través del riu que les divideix i les agermana,
i que alhora han convertit Budapest en una de les
capitals més belles d’Europa.
Val la pena dir que els preus moderats són un dels
principals arguments que, per descomptat, agraïm
les butxaques familiars. Un altre atractiu interessant
és que a Budapest no trobarem les habituals
acumulacions, cues i pol·lució d’altres grans capitals.
Budapest amb nens i nenes ofereix palaus, ponts
i edificis que semblen trets d’un conte, una oferta
increïble de balnearis –els millors del món– preparats
per gaudir de l’aigua, parcs grans i cuidats on jugar a
l’aire lliure i activitats d’interior als seus sorprenents
museus i espectacles entre els quals hi ha el circ
clàssic. A tot això cal sumar-hi un dels Nadals més
bonics de tot el continent europeu.

1. RECÓRRER LES JOIES ARQUITECTÒNIQUES DE BUDAPEST

Una ruta al nostre aire (tot i que més famosos de la història del país... i
n’hi ha d’organitzats) pot començar no hi pot faltar una selfie!
perfectament al Pont de les Cadenes
Prenent l’àmplia i senyorial avinguda
(el més famós de Budapest) per creuar
Andrassy, la ruta segueix pel preciós
el Danubi fins a Buda, on ens espera
edifici de l’Òpera i arriba a la part vella
el mirador més famós de la ciutat, el
de la ciutat per la Basílica de Sant
Bastió dels Pescadors, des d’on les vistes
Esteve, la més gran de la ciutat i de tot
són impressionants.
el país.
Creuem un altre cop el Danubi per
Per acabar, no hi pot faltar la visita a
tornar a l’antiga Pest i arribar al Museu
l’imponent i icònic edifici del Parlament
Nacional, el Mercat Central, la sinagoga
de Budapest, declarat Patrimoni de
jueva i el parc Varosliget, del qual
la Humanitat per la Unesco, un dels
parlarem després i on hi ha el Balneari
més bells de tot Europa i el segon més
Széchenyi. A l’enorme plaça dels Herois
42 // FINESTRES

gran del món, després del Capitoli de

es fa una aturada per conèixer els reis
Washington.

2. GAUDIR DE LA MÀGIA DEL CIRC CLÀSSIC

La màgia del circ clàssic no té final.
Inaugurat el 1891, el Circ Capital de
Budapest es troba entre els més antics
en funcionament de tot el món. I,
segons el que hi vam poder veure, té
una salut de ferro.
Situat al Varosliget Park (de vegades
conegut en anglès com a City Park) just
al davant del Balneari Széchenyi, no
vam voler perdre’ns aquest circ i menys
en ple Nadal. Fins i tot malgrat que les
presentacions siguin en hongarès... de
fet, millor, perquè encara li donaven
un toc més màgic. Amb banda de
música en directe, per descomptat,
i companyies de gran qualitat i
espectacularitat: pallassos, il·lusionistes,
malabaristes i acròbates.

3. CONTEMPLAR BUDAPEST NAVEGANT PEL DANUBI

Un pla megaclàssic. Cap visita a
Budapest està completa sense unes
vistes a la ciutat navegant pel riu
Danubi. El creuer es pot fer en comptes
de la visita per terra o idealment de
manera complementària.
Si voleu anar al que és segur, us
recomanem reservar i fer coincidir el
creuer al Danubi amb la posta de sol.
El vaixell recorre el riu de nord a sud,
i passa sota els ponts més famosos de
Budapest: el pont d’Elisabet, el pont de
les Cadenes, el pont de la Llibertat i tres
ponts d’Illa Margarida.
A les dues ribes del riu s’albiren els
edificis més espectaculars de les
antigues Buda i Pest: el Parlament de
Budapest, el famós Hotel Gellert, el
Castell de Buda, el mirador Bastió dels
Pescadors, l’església de Santa Anna, tot
fent una volta completa a l’illa de Santa
Margarida.
4. GAUDIR EN ALGUN DELS BALNEARIS I PARCS AQUÀTICS
El termoludisme és tot un must de
Budapest amb nens, tant per a les
famílies locals com per als viatgers.
De manera que no oblidis portar a
Budapest vestits de bany, un casquet de
piscina i les xancletes.
Balneari Széchenyi
Localitzat al Varosliget Park des de
l’any 1913, el Balneari Széchenyi és,
amb el seu estil barroc inconfusible,
un dels banys termals més famosos...
i concorreguts del món. Si compreu
l’entrada anticipada us estalviareu
les cues i podreu tenir un vestuari
individual (100 % recomanable).
Széchenyi és amb diferència el balneari
més child friendly de Budapest. Obre
tots els dies de l’any i té 16 piscines
termals interiors i tres d’exteriors, una
gran piscina exterior amb jacuzzi, 12
saunes i banys turcs, nombroses sales
de massatges i tractaments terapèutics
5. JUGAR EN ALGUNS DELS MILLORS PARCS URBANS D’EUROPA
Parc Varosliget (City Park)
Varosliget és el parc urbà més conegut
de Budapest. A més del Circ i del
Balneari de Széchenyi, aquí hi ha,
formant un conjunt, el Jardí Botànic i el
Zoològic de Budapest, que, encara que
s’ha reformat recentment, és un dels
més antics d’Europa.
Aquest parc resulta perfecte per
passejar-hi i jugar als seus castells de
fusta. Per Nadal hi trobareu una fira
amb jocs, parades d’artesania i dolços
típics, i una popular pista per patinar-
hi a l’aire lliure, amb el preciós Castell
de Vjdahunyad de fons. La pista només
està oberta els caps de setmana i els
dies festius.
6. ESMORZAR O BERENAR EN ALGUNS DELS CAFÈS
Ep! Per al millor esmorzar o per aquell
berenar merescut. Que no us passi per
alt perquè les cèntriques i elegants
cafeteries bé mereixen una visita.
Una tradició que atresora Budapest,
herència de la devoció turca per la
infusió de cafè i que van ser escenari de
la reunió d’intel·lectuals i artistes.
Entre els més recomanables, el cèntric
i de bellesa. A l’hivern un cop que
localitzis les aigües més calentes (fins a
34 ºC), no voldràs sortir-ne, i el camí del
vestuari a l’aigua et semblarà etern.
Altres parcs aquàtics i banys a Budapest
amb nens
El Római
Un complex de tres piscines exteriors
que inclouen piscina infantil, situat a la
part vella de Budapest. El Csillaghegyi,
el Paskál i, probablement els dos
més esplèndids: el Palatinus a l’Illa
Margarida i el Pünkösdfürdó.
Aquaworld Budapest
És un enorme parc aquàtic interior
obert durant tot l’any, de manera que és
ideal especialment a l’hivern, quan la
resta dels parcs aquàtics estan tancats.
Forma part de l’Aquaworld Resort, un
allotjament familiar estratègicament
situat entre Budapest i l’aeroport. A
nosaltres ens va encantar.
43 // VIURE EN FAMÍLIA 76
Parc de Santa Margarida
Situat a la part nord del Danubi,
coincidint amb tota l’extensió de l’illa
Margarida, aquest parc es pot recórrer
de punta a punta a peu en vint minuts.
És ideal per fer-hi un pícnic. Aquí es
troba el ja comentat Palatinus, un
parc aquàtic molt familiar i animat,
especialment els caps de setmana, obert
entre els mesos de maig i setembre.
A més, hi lloguen diferents tipus de
bicicletes i patins. Altres atraccions són
els jardins, un minizoo i una fontana
musical, a més d’un cinema exterior
i un teatre que a l’estiu ofereix sovint
actuacions musicals a l’aire lliure, de dia
i de nit.
Cafè Gerbeaud, el New York Cafè (la
meitat de car del que sembla, i per
a alguns el més bonic del món!), el
Múvész (al davant de l’Òpera), el refinat
restaurant i cafè Astoria Budapest, i els
dolços Strudel House of Pest o l’Azték
Choxolat, només per destacar-ne alguns.
A la foto som a La Delizia, també ben
recomanable.
 7. SENTIR-SE COM GULLIVER AL MINIVERSUM
Poques coses ens retornen més a la
infància i disparen més la imaginació
que els mons de Gulliver, que a Budapest
adopta la forma de Miniversum.
Hi trobareu reunits més de 5000 peces en
miniatura, 1400 metres de vies de tren, 15
ciutats, 550 edificis, 1100 automòbils i més
de 100 trens a escala 1:100, que en fan un
8. FER UNA PASSEJADA PER LA HISTÒRIA NATURAL
Guanyador de diversos guardons i
mereixedor de ressenyes excel·lents per
part dels visitants, el Museu Hongarès
d’Història Natural és un lloc d’allò
més inspirador i interessant per a les
famílies a Budapest. S’hi exhibeixen
plantes, animals i minerals típicament
d’Hongria i també la història natural de
la Terra.
44 // UN CAFÈ
9. DEIXAR QUE ELS NENS I NENES AGAFIN EL TREN
Si busques alguna cosa original i
te’n surts amb l’anglès, aquesta és la
teva opció. El Gyermekvasut, conegut
popularment com «el tren dels infants»,
és una herència de la influència soviètica
10. SUBMERGIR-SE EN UN NADAL AUTÈNTIC
A pocs llocs d’Europa es viu el Nadal
d’una manera tan entranyable. En
aquesta ciutat del centre d’Europa,
adopta una forma gairebé onírica que
atrapa el viatger del sud sense remei.
A més del circ, la pista de patinatge
(oberta només en dies festius i caps
de setmana) i la petita fira i mercat
ambulant del Varosliget Park, el gruix
de l’ambient nadalenc és al centre
històric, amb dos mercats principals i
imprescindibles: el mercat de la plaça
Vorosmarty i el mercat de la Basílica,
on té lloc un passi continu de vistoses
projeccions de videomapping, i també hi
ha una minipista de patinatge sobre gel.
veritable espai imperdible de Budapest
en família. No ens el vam voler deixar
perdre i el podem recomanar.
És un lloc perfecte per viatjar sense moure’s
de lloc. Les maquetes reprodueixen algunes
de les estacions ferroviàries i paisatges
més cèlebres de Budapest i d’Hongria,
Alemanya i Àustria.
La col·lecció permanent inclou l’home
i la natura a Hongria, la flora i fauna
dels corals i els tresors dels Carpats. El
museu, renovat recentment, ofereix una
sala dedicada als dinosaures, elements i
panells interactius i elements de reflexió
i lluita contra el canvi climàtic. Organitza
visites guiades, incloses amb l’entrada
sempre que es reservin amb antelació.
i el seu gust per aquest tipus d’atraccions.
A l’estació de Széchenyi ens espera un
recorregut en ferrocarril pensat molt
especialment perquè els infants visquin
Budapest d’una altra manera.
Una altra opció nadalenca per no
perdre’s en família és el Festival
d’hivern de la balena de Budapest,
que té lloc al costat del Danubi, amb
un munt d’activitats i zona coberta.
També és ideal per passar el Cap d’Any a
Budapest amb nens i nenes.
Val la pena deixar-se endur i passejar
pels animats carrers atapeïts de
paradetes d’artesania de fusta, jocs,
roba, guarniments de Nadal, menjars,
dolços i el tradicional vi calent
hongarès. Quin fred! No voldràs que
nevi... i alhora ho estaràs desitjant,
perquè llavors l’ambient no pot ser més
autènticament nadalenc.
 45 // VIURE EN FAMÍLIA 76
ALTRES DELÍCIES DE LA CAPITAL MAGIAR
· Gaudir d’un espectacle de titelles al Teatre de · Botigues de joguines. Això sí que és un shopping
Titelles (Bábszínház), a la cèntrica avinguda que mola! Les botigues de joguines de Budapest
Andrássy, una sala amb seixanta anys d’existència. són una autèntica delícia. N’hi ha un munt per tota
budapestbabszinhaz.hu la ciutat. Els seus aparadors fan volar la imaginació:
petits, bufons i entranyables, no hi falten peces de
· Divertir-se amb la ciència al Palau de les
fusta i joguines vintage, algunes de l’època soviètica.
Meravelles. Situat al costat del centre comercial
Bé val la pena d’aturar-s’hi o de seguir-les en una
de Campona, 20 km al sud del centre de la ciutat
ruta. Entre les més destacades figuren: Jatekanno,
(també conegut com a Palau dels Miracles).
Jatek 3 i Woodpecker, Baross 46.
www.csopa.hu
· Bicitour amb infants. La ciutat ofereix unes
· Fer una passejada pel tròpic sense moure’s de
condicions estupendes per al cicloturisme. The
Budapest. Molt a prop també del Palau de les
Easy Breezy Bicycle Tour ofereix tours guiats en
Meravelles i del Centre comercial Campona hi ha el
anglès. budapestbikebreeze.com
Tropicarium, l’aquari per excel·lència de Budapest.
tropicarium.hu
· Visitar el palau de l’Emperadriu Sissí. Es tracta de
la visita complementària més popular a Budapest.
· Veure la posta de sol des del Budapest Eye. Una
El palau de Gödöllö, situat a 10 km de la capital i
sínia mòbil impressionant, situada a la cèntrica
habitualment comparat amb Versalles, és un dels
plaça Erzsébet, per gaudir de les millors vistes de
palaus d’estil barroc més impressionants del món.
la ciutat, amb 65 metres d’alçada.
Durant la visita al que va ser la seva residència
oriaskerek.com
d’estiu, es poden conèixer les localitzacions reals
de la llegendària Sissí, la controvertida Emperadriu
d’Àustria i Reina d’Hongria.

MAX LÓPEZ és responsable de familiasenruta.com A la web trobareu informació complementària i pràctica per visitar
Budapest en família: els millors allotjaments, llocs on menjar bé i bé de preu... No us ho perdeu!
 A LA
«CONQUESTA»
DE L’ESPAI
ELS INFANTS I L’ARQUITECTURA
46 // FINESTRES

«Molt lentament i dolorosament vaig

aprendre que quan jo vaig començar a
ensenyar menys, els nens van començar a
aprendre més.»
John Holt

«Molt lentament i dolorosament vam
aprendre que quan nosaltres vam
començar a comprar menys, els nens i
nenes van començar a jugar més.»
Sonia Rayos i Silvana Andrés
Els nostres nens i nenes habiten
cada vegada més espais sofisticats
i plens de joguines i de tecnologia.
Però si l’estimulació és necessària, la
sobreestimulació és limitar-los les
oportunitats i, per tant, posar obstacles
al seu desenvolupament. Com podem
afavorir un altre tipus de relació
amb l’espai?
TEXT: SONIA RAYOS i SILVANA ANDRÉS
FOTOS: SONIA RAYOS, IBÁN RAMON i DOLORES RUBIÓ
John Caldwell Holt (1923-1985) va ser un educador i escriptor
nord-americà, reconegut per les seves propostes d’educació a
la llar i defensor fervent dels drets de la infància. La reflexió
de John Holt, amb la qual iniciem aquest text, no pot deixar
indiferent cap docent. Respon a un aprenentatge personal
del mestre, que ens parla de la superació de velles ferides i
de la confiança que diposita en la capacitat d’aprenentatge
autònom del seu alumnat. Un mestre o una mestra poden
ensenyar i l’alumne o l’alumna poden aprendre, però ens
interessen molt més les situacions en les quals el docent
possibilita i l’alumnat descobreix.
47 // VIURE EN FAMÍLIA 76
E
COMUNITAT EDUCATIVA
ns hem referit a les sensacions que la reflexió
de Holt pot provocar al cos docent, sense oblidar
que al seu torn hi haurà un nombre elevat de
pares i mares amb fills i filles escolaritzats que
sentiran certa impotència en llegir-la. I parlem de sensació
d’impotència perquè, encara que hi ha escoles que fomenten
la participació de les famílies, què, com i on s’aprèn a
l’escola són qüestions que queden, en la majoria dels casos,
fora de l’àmbit d’influència dels pares i les mares. Hi ha,
efectivament, molt marge de millora en el concepte de
comunitat educativa, en les relacions i les influències que
dins d’aquesta comunitat és possible i cal generar.
Però, com podem relacionar aquesta frase d’un mestre
amb les coses que passen a casa nostra, aquelles que sí
que depenen directament de les nostres decisions? Ens
permetrem la llicència de canviar algunes paraules de
la reflexió original. Substituirem ensenyar per comprar, i
aprendre per jugar.
Si teniu l’oportunitat de consultar el llibre Where
children sleep, del fotògraf James Mollison, podreu fer-
vos una idea ben clara del que volem dir. L’anàlisi de
l’espai on dormen els nostres fills i filles ens oferirà dades
valuosíssimes de possibles encerts i errors. A les fotografies
de Mollison hi ha diverses estances en les quals podem
reconèixer alguns dels problemes que hi ha a molts
dormitoris infantils, els més evidents: l’excés de joguines
i la introducció de la tecnologia (televisors, ordinadors,
tauletes i telèfons mòbils).
El lloc en el qual dormim és part integral del nostre
relat individual, i en moltes ocasions els adults, fugint de la
precarietat i de les nostres pròpies ferides de la infantesa,
oferim als nostres fills i filles escenaris empobrits. Posem al
seu abast molts objectes, acumulem coses que no tan sols
no necessiten sinó que amb total seguretat els perjudiquen.

Aquesta anàlisi de l’espai pot i ha d’ampliar-se a la resta de
la casa, i per descomptat a l’escola, al barri i a la ciutat…
48 // FINESTRES
MODIFICAR L’ESPAI
L’espai ens afecta, però més enllà dels murs, de l’orientació
del nostre habitatge, dels metres quadrats, de la qualitat
de la construcció, allò que més ens afecta és la relació que
establim amb l’espai. Encara que assumim que una part molt
important de la responsabilitat de la qualitat dels espais recau
sobre el treball de l’arquitecte o l’arquitecta, no podem obviar
que existeixen espais possibilitadors i espais inhibidors, al
marge de la bona o la mala qualitat arquitectònica. Els espais
que gaudeixen de bona arquitectura surten amb avantatge,
però l’espai pot ser modificat a través de l’ocupació. No
oblidem que l’arquitectura ha de ser habitada, perquè aquest
és l’anhel últim del maó.
Reflexionar sobre la nostra manera d’habitar ens
permetrà prendre consciència de tot el que entra a casa nostra,
ens ajudarà a decidir sobre la idoneïtat d’allò que estarà
o no a l’abast dels nostres fills i filles. Des d’Arquilecturas
apostem per materials variats i senzills, som partidàries
d’evitar aquells elements que afavoreixen la sobreestimulació.
L’estimulació és indispensable per al desenvolupament de
l’infant i consisteix a fomentar situacions en comptes de
forçar-les. Sobreestimular, per contra, és anticipar, limitar les
oportunitats en les quals el nen o la nena adquireix confiança
mitjançant els seus assoliments.
Molts nens i nenes estan sotmesos avui a una
desaconsellable sobreestimulació tecnològica. A través de
les petites pantalles s’obté una satisfacció immediata que
genera dependència, però a més ho fa en un moment de
la vida en el qual no es té la possibilitat d’autoregulació en
els temps d’ús. Els adults hem de protegir la infància de les
noves tecnologies: eliminant-les en les primeres etapes de
desenvolupament i limitant-ne l’abast en les següents. La
primera joguina d’un infant solen ser les seves mans i la
QUAN L’ESPAI ÉS LA JOGUINA
Partint de les idees recollides en el text,
dissenyem els denominats Espai de Telles,
quatre espais per a la primera infància situats
als principals museus i centres culturals de
València, Alacant, Castelló i Gandia, de la
mà del Consorci de Museus de la Comunitat
Valenciana. Perquè, com dèiem a l’inici, l’anàlisi
de l’espai que considerem apropiat per a la
infància a la llar, es fa extensible a les formes
d’habitar el que és públic.
A Espai de Telles l’espai és la joguina, el
possibilitador d’oportunitats, on l’infant es pot
moure lliurement. El paviment presenta una
topografia que estimula aquest moviment; amb
rampes, desnivells, taules de llum i miralls que
generen diferents ambients. La senyalística de
la sala convida els adults a acompanyar sense
alterar el ritme natural del desenvolupament
de l’infant, sense forçar, perquè la decisió
d’emprendre un camí o un altre neixi de les
seves limitacions i no de les nostres. La sala
conté pocs objectes, l’espai és la joguina; una
sala per descobrir i experimentar.
El més emocionant d’aquest projecte és que
aquestes sales de cada centre cultural o museu
s’han convertit en nous punts de trobada entre
famílies que comparteixen estils de criança.
Espai de Telles és un espai en defensa d’una
estimulació que inevitablement passa per
atendre les necessitats de l’infant, estar atents a
les seves reaccions, transmetre’ls confiança en
les seves decisions, però sense anticipar-nos.
seva boca. El sentit del tacte és fonamental en la primera
infància. A mesura que creixi necessitarà ampliar el seu
camp d’experimentació i relacionar-se més amb l’espai,
de manera que hem de disposar d’una selecció acurada
d’elements al seu abast i d’ambients tàctils accessibles.

EL JOC, UNA COSA SERIOSA
Deia Le Corbusier: «Només juguen les persones serioses».
Entenem el joc com l’única forma d’aprenentatge
significatiu en la infància. La competició té un objectiu,
en canvi el joc és principi, mitjà i fi d’aquesta activitat.
El joc gaudeix de totes les etapes. El mateix passa amb
l’arquitectura, que no consisteix en la construcció d’un
decorat sinó que és l’inici d’una transformació. Passa sovint
que els adults subestimen el poder del que és lúdic. El joc
és per a la infància un treball molt seriós, és la nostra visió
adulta la que posa noms inadequats a les accions. Els nens
i les nenes es prenen molt seriosament el joc, inverteixen
esforç a superar-se, volen fer-ho cada vegada millor i són
capaços de mantenir durant molt de temps atenció plena
49 // VIURE EN FAMÍLIA 76
als seus actes. Tenir massa estímuls a l’abast dificulta
aquest moment d’experimentació necessari en la infantesa.
Des d’Arquilecturas ens inclinem per l’ocupació
de materials senzills com ara capses, rotllos de cartró
corrugat, teles, restes de fusta, llana… Tots aquests
materials ofereixen possibilitats infinites de planificació i
desenvolupament. Ens interessen especialment aquelles
situacions en les quals el joc se serveix de materials
no estructurats, objectes que no tenen cap finalitat
determinada, quan un simple tub de cartró acaba sent una
tassa, un cotxe o una part d’una construcció perquè així
ho vol la nena o el nen. Aquest és el veritable joc simbòlic.
Novament John Holt ho explica molt bé quan afirma: «El
veritable test d’intel·ligència no és quant sabem el que cal
fer, sinó com ens espavilem quan no sabem el que cal fer».

En construcción.
S. Andrés, S. Rayos i J. Berrio, Ed. Litera, 2018

Les autores de l’article ho són també, juntament amb Juan Berrio, d’aquest sorprenent
i especial llibre. Es tracta d’una explicació completa de “com es fa una casa”, des de la
idea de les arquitectes fins als últims arranjaments dels instal·ladors. Amb il·lustracions
austeres i alhora molt detallistes, el llibre és sobre tot informatiu, a l’abast de nens i nenes
especialment curiosos amb aquests temes i en tot cas, sempre pot ser material de conversa
sobre el tema amb els adults de referència (mares, pares, mestres...). Especial menció
mereix l’edició, amb enquadernació holandesa, paper de molta qualitat i una mida pensada
per a què hi càpiguen bé els plànols...i les cases senceres! Redacció

SONIA RAYOS és arquitecta i SILVANA ANDRÉS és docent i artista visual. Totes dues són responsables d’Arquilecturas, un
projecte educatiu des del qual desenvolupen continguts didàctics per apropar l’arquitectura als infants. //
MÉS INFORMACIÓ: www.arquilecturas.es / info@arquilecturas.es / facebook.com/arquilecturas.es
 AVENTURA A LA NATURA

El Bobby,
la Jessie i la
barqueta de l’avi
Text i foto:
MERITXELL MARGARIT

Ahir vam sortir a buscar figues i l’Amaia, la meva filla de vuit anys,
50 // AVENTURA A LA NATURA

va tornar a quedar convençuda que la natura, si sabem mirar-la i

escoltar-la, ens proveeix. Sota l’ombra generosa de les figueres vam
cantar cançons de Nadal com «El noi de la mare» i vam recordar
que «si les figues són verdes i no maduren el dia de Pasqua, madu-
raran el dia del Ram». Tot i que, com bé va dir la nena, tot just som a
la tardor i vam tenir un bon debat sobre si el que diuen les cançons
és sempre veritat o no.
Però la natura, comprovem, no tan sols ens proveeix de menges de-
licioses. També ens ofereix jocs i joguines infinites: abans no s’aca-
bés el curs passat, l’Amaia va arribar de les colònies escolars amb
un tros d’escorça lligada amb un cordill de pita. Em va dir: «és el Bo-
bby, el meu gos». Vam fer les salutacions i les moixaines pertinents
i, després, li vaig parlar d’un conte (ja) clàssic que reproduïa una
idea semblant: «Raspall», de Pere Calders. Li va agradar moltíssim.
Sota d’una de les figueres, vam trobar una canya llarguíssima (de
pràcticament dos metres), que algú devia utilitzar per fer caure les
figues. L’Amaia la va voler «adoptar». «Es diu Jessie, i és la meva
amiga. Vindrà a viure amb nosaltres perquè els seus pares han
marxat de viatge».
Abans de tornar a casa, però, vam parar en un canyissar, on hi ha-
via moltes «parentes» de la Jessie encara amb fulles verdes. Vam
agafar una fulla i vam fer una barqueta amb els dits, tal com m’ha-
via ensenyat el meu avi quan era petita. La vam fer navegar amb
un passatger a dins: una fulla seca, i li vam mostrar a la Jessie com
n’era de divertit, aquell joc!
Després, vam portar la Jessie a casa i li vam presentar el Bobby,
que porta des de l’estiu amb nosaltres. Crec que la Jessie tindrà una
bona estada a ca l’Amaia.

MERITXELL MARGARIT
és periodista i escriptora. Autora de llibres, projecte educatius i
continguts per a un públic infantil i familiar. Especialista en temes
de natura. Mare de l’Amaia, de 8 anys, i de l’Unai, de 14 anys.
51 // VIURE EN FAMÍLIA 76
 BELLES GLÒRIES
Loris Malaguzzi
(G. CORREGGIO, 1920 – REGGIO EMILIA, 1994)
TEXT: ALFREDO HOYUELOS
C
om comprendre Malaguzzi? Quin és el seu
llegat? Només puc, davant una personalitat
tan complexa, donar-ne una visió parcial sense
pretendre acabar ni determinar la seva imatge.
Són algunes pinzellades.
Loris Malaguzzi no suportava les mitges tintes. Un
apassionat com ell –per la vida i per la feina– no acceptava
el que és banal, light; menyspreava visceralment la
mediocritat. Aquesta exigència –primer amb ell mateix
i després amb els altres– el feien inconformista i
intransigent. L’he conegut amable, agradable i comprensiu.
Altres persones l’han narrat com a despietat en les seves
crítiques, de les quals no cuidava les formes, ni en públic ni
en privat. Perquè per a ell, quan es parlava de la infància,
calia donar el màxim. Oferia la reflexió més crítica perquè
creia que aquesta era la manera més adequada d’elevar la
52 // BELLES GLÒRIES
imatge potencial de l’infant i de la mateixa professió.
En l’infant, Loris Malaguzzi hi ha buscat aquesta nostàlgia
del futur, una nova humanitat perduda. Va ser un home que
va freqüentar els infants, que ha gustat i degustat la seva
cultura, les seves idees, per construir-se la seva personalitat.
Era un artista en el sentit que era capaç d’aturar la mirada
en alguna cosa i veure-la com ningú ho feia, amb un altre
significat, amb un matís divers. En aquest sentit era un
creador. Creador com aquell que és capaç de construir
intencionalment sorpreses eficaces. Sorpreses lligades a
la seva divergència per poder fer emergir el que és ocult
i poder posar en crisi el que és evident a través de la
discrepància, mai amb les persones, sinó amb les seves
actuacions o obres.
Era genial per la seva dissonància transgressora, per la
seva iniciativa, força i energia vitals. Un ésser que sabia
córrer riscos, que veia la vida, sempre, com una aventura
fora de la rutina, que acceptava l’error, que tenia al darrere
una causa justa. Un innovador capaç de crear un clima de
discussió. Al mateix temps, una persona que transmetia
seguretat i confiança, que desafiava i provocava, que
comunicava les seves idees amb una serietat lúdica.
Un home que involucrava i embolcallava amb els seus
pensaments emocionats. Sí, Malaguzzi respon a aquest
retrat de líder, en certa manera, visionari i anticipador de
moltes qüestions i problemes.
FASCINAT PER LA PARADOXA
Va ser un creador estimulat per la disharmonia, el que és
discrepant, el que és paradoxal, la complexitat i el que és
ALFREDO HOYUELOS és llicenciat en Filosofia i Ciències de l’Educació, diplomat en Magisteri i gerent de les Escoles
Infantils de Pamplona, on ha treballat durant quinze anys com a tallerista.
contradictori. Era l’ésser fascinat per la paradoxa o pels
perfils irregulars de les coses: on el que és indeterminat i el
que és caòtic troben les seves possibilitats organitzatives.
Divertit i divergent, li agradaven les idees incòmodes,
les ruptures sistemàtiques, les complexitats creatives, la
normalitat de les bogeries i arribar al límit de l’impensat. El
que m’atreu sense remei de Loris Malaguzzi és el seu poder
de pensar en gran, amb utopies sostenibles, de moure’s en
el terreny movedís del que és possible i fer-lo necessari,
realitat palpable.
Era una persona sàvia, com aquella persona que sap el
que està bé i ho posa espontàniament en pràctica amb
una capacitat de posar-ho tot en dubte i donar-li una
confrontació pública immediata. I és que el pedagog
reggiano necessitava passar, inevitablement, les seves
idees a l’acció, assajar els seus pensaments –a la pràctica
amb els nens i nenes– per tal de rumiar-los, desmuntar-los,
configurar-los, reconstruir-los, desarticular-los, articular-los
o restaurar-los. D’aquesta manera comprovava, elaborava
i descobria possibilitats insospitades. Així, era capaç de
desenfocar la realitat per tenir una visió nova sobre les coses.
Les seves paraules són plenes d’imatges, analogies,
comparacions i metàfores. La metàfora entesa com una
transgressió lingüística i simbòlica que permet establir una
nova interpretació amb el que és donat. Loris Malaguzzi i la
metàfora fan un binomi, d’aquests que a Rodari li agradaria
anomenar fantàstic. Són figures que utilitza constantment
en la seva manera d’expressar-se. Les metàfores impregnen
el seu llenguatge quotidià i aconsegueixen establir una
relació dialèctica amb la realitat. Suposen, per a ell, poder
expressar en termes concrets la seva manera de veure el
món infantil.
Loris Malaguzzi, amb les seves paraules, però sobretot amb
la seva obra, ha estat capaç de construir una educació que
somia, des de la realitat, la bellesa de l’insòlit: al costat dels
drets dels nens i nenes. Amb veritat, veracitat i compromís.
Loris Malaguzzi va ser un pedagog italià que va revolucionar
l’educació infantil. Creador de les primeres escoles
públiques per a aquesta etapa, va impulsar una educació
activa i autogestionada, oberta al medi (la ciutat) i centrada
en l’infant i el seu procés. Va assessorar la xarxa d’educació
infantil de la ciutat de Reggio Emilia (Emilia Romagna,
Itàlia), encara avui referent mundial. Algunes dels pràctiques
pedagògiques més avançades de l’educació infantil es
deuen a Malaguzzi i als escoles de Reggio Emilia.
Més informació: reggiochildren.it
 BELLES GLÒRIES

53 // VIURE EN FAMÍLIA 76
«Les parts de l’infant estan naturalment connectades
entre elles, seria violent d’alguna manera dividir-les,
separar-les, desarticular-les».

«En el treball educatiu moltes coses neixen per intuïció,

per gust, per ètica, per elecció de valors, per raons i
oportunitats que, en part, controlem i, en part, no».
 MONSTRES I PAISATGES. Amb la col·laboració de la llibreria Pati de Llibres de Sant Cugat del Vallès

ELS DOS LLOPS

WILFRED. Akiara, 2018

Els dos llops és un relat basat en una llegenda originària

dels indis cherokees, recollit i il·lustrat per Wilfred (Guillermo
Gil), que firma l’autoria de text i d’il·lustracions d’aquest
primer àlbum.
Tot comença amb la trobada entre una nena, molt enfadada
amb un altre nen, i un ancià indi que medita, assegut dalt
d’una roca. El vell se l’escolta amb paciència i la fa seure al
seu costat. Evoca, llavors, situacions personals en què també
s’ha sentit ple de ràbia i de ressentiment, com ella, i en què
de vegades la fúria li ha fet prendre mal. És sobre aquest
reconeixement inicial que pot, després, desgranar el petit relat i
fer néixer la pregunta clau, definitiva, a mans de la nena.
Dues coses m’han emocionat especialment d’aquest àlbum.
La primera és la mateixa història: a diferència d’altres relats
amb grans intencions iniciàtiques i excessivament elaborats,
aquest ens ofereix claredat, senzillesa, una estructura i
un llenguatge assequible; i ens permet accedir a la perla
de saviesa que conté –la dualitat de forces constructiva i
54 // MONSTRES I PAISATGES

destructiva, i com aquest combat té lloc, sobretot, dins nostre.

La segona és el deliciós treball gràfic de Wilfred, que atorga una força i una bellesa commovedores al text, amb un traç
directe i enèrgic i un tractament del color que sedueix ja des de les guardes. Les formes poden ser ara dolces i lluminoses
per a la nena o el vell indi, ara cantelludes i tenses per al duel entre els dos llops. La dualitat que representen, i la lluita per
la victòria de l’un sobre l’altre, es trena amb el ritme narratiu del relat i afegeix l’aire expectant que ens acompanya fins al
final, preparats pel desenllaç.
El vell indi acaba el relat concloent que «tots portem dos llops a dins, i tots dos volen ser l’únic que hi regna. Per això lluiten
entre ells... i tu, petita, també els tens a tots dos al teu interior». Però el millor ve quan la nena li pregunta, és clar... «I quin
dels dos llops guanyarà dins meu, avi?».
 SELECCIÓ I TEXTOS: ANNA ORTIZ

DOLENT
LORENZ PAULI, KATHRIN SCHÄR. Takatuka, 2018

Llegeixo que, segons l’autor d’aquest conte, L. Pauli, «una

bona història ho és si ens continua rondant pel cap quan l’hem
acabada». Doncs pel que fa a mi, l’ha ben clavada. És un conte
bestial, i no només perquè el protagonitzen unes quantes
bèsties. Qui diu, després d’això, que els relats destinats als
infants són simples?
Uns quants animals de la granja xerren animadament.
Cadascun d’ells s’empesca i exhibeix –sempre deixant clar que
és molt bona persona, però– alguna mala passada a un altre, o
al gall, o al granger o al seu hort. De sobte, el gat reclama el seu
torn, i s’acosta sigil·losament al ratolí, decidit a caçar-lo. Tothom
aguanta la respiració. Llavors el cavall se li avança, alça la pota
i la deixa caure damunt el petit rosegador. Les rialles es glacen.
La broma pesada es vesteix de tragèdia i ja ningú no ho troba
divertit. Com ha pogut fer això, el cavall?
Amb aquesta trama altament efectiva, el relat avança fent
créixer el conflicte intern i del col·lectiu: les aparences, les
expectatives, les transgressions acceptables i les que no, els
límits que delimiten la broma pesada i l’abús de poder. Encara
més: la noció de maldat i el que té d’acció gratuïta, injustificable.

55 // VIURE EN FAMÍLIA 76
Si bé la narració té una estructura clàssica i un text que flueix
fàcilment, la profunditat rau en aquests conceptes. En la
complexitat d’aquests comportaments humans que, com en tota
faula, se’ns mostren per mitjà d’animals humanitzats.
El text és especialment viu, proper a l’oralitat, i ens fa pensar en una narració en veu alta, tant pel to com pel dramatisme
creixent i el desenllaç inesperat de la història. Alhora, unes il·lustracions de gran bellesa donen cos i densitat a tota la
trama, aportant-hi bones dosis de realisme i emoció, amb l’expressivitat dels personatges, la composició i el tractament del
color. Tot parla i tot ens acompanya en aquest drama que creix, ens tensiona i, al final, acaba bé, amb aquests animals tan
humans celebrant la malifeta més bona del món sencer.
 MONSTRES I PAISATGES

EL PROBLEMA
IWONA CHMIELEWSKA. Mtm, 2017

Aquesta obra crida l’atenció d’entrada per la seva edició, per la sobrietat i la bellesa
–que es corresponen amb el contingut de l’interior– i pel contrast que hi oposa el títol: El
problema.
I. Chmielewska, una il·lustradora polonesa reconeguda pel seu estil poètic i delicat, ens
proposa un recorregut interior a partir d’un desastre domèstic concret, de conseqüèn-
cies imprevisibles: les estovalles preferides de la mare, brodades a mà per l’àvia, queden
irremeiablement marcades per una planxa roent. La protagonista de l’acció se sent tan
malament que comença a repassar les possibles solucions, va descartant-les totes i,
finalment, es prepara per declarar la veritat i assumir-ne les conseqüències. I és llavors
quan trobem un final inesperat...
El problema ens planteja aquest desenllaç –una reacció no prevista per part de la mare–
que ens convida a mirar la realitat amb uns ulls capaços d’acollir i de reinterpretar els
contratemps, de vegades de dimensions domèstiques però d’efectes catastròfics, i fer-ho
a favor del que val la pena. A favor de resignificar, fins i tot, les coses que semblen sagra-
des, per dotar-les de nous sentits i de vida plena.

PAM A PAM
LEO LIONNI. Kalandraka, 2018
56 // MONSTRES I PAISATGES

De Leo Lionni n’hem celebrat la recuperació de joies com són Frederick, Neda-que-ne-
da o el deliciós Petit blau, petit groc, entre d’altres (tots en català a Kalandraka). Són
clàssics en el doble sentit d’obres escrites i publicades fa una pila d’anys, i d’obres de
valor indiscutible, significatives des del punt de vista de l’originalitat i la solidesa. En el
cas de Lionni, el seu treball del collage, amb composicions equilibrades i riques, va ser
molt innovador al seu moment i va esdevenir clau en el seu llenguatge posterior. Amb
el temps, la qualitat d’aquestes obres no ha perdut ni un bri d’interès, perquè sol anar
així: el que és bo, ho és a través del temps i dels ulls, de les llengües i dels canvis de les
estacions, i es manté brillant i viu com una estrella, de generació en generació.
Pam a pam, publicat el 1960, va ser el seu primer llibre de faules: un relat de text molt
senzill, dialogat, on uns quants animals posen a prova la seva astúcia, la seva supervi-
vència i la relació entre ells. Una joia per degustar-la amb els més petits, amb un final
sorprenent que ens fa tancar el llibre amb un somriure.

LLUNA. LA NIT AL VOLTANT DEL MÓN

BRITTA TECKENTRUP. Brúixola, 2018

«T’has preguntat mai per què la lluna brilla al cel? I com és que cada nit, milions d’és-
sers vius depenen d’aquest misteri...?»
Aquest àlbum ens presenta un petit viatge nocturn pel cel i els paisatges, habitats per
un munt d’animals, que van canviant amb l’evolució de la lluna. La senzillesa del text va
acompanyada d’un notable treball gràfic, amb un encunyat i una combinació de tintes
especialment encertat per seguir el cicle lunar.
Només hi faríem una esmena. Llegim que «les aigües de l’oceà resplendeixen sota la
rodona lluna plena... és ella qui dirigeix el moviment de les onades i el canvi de les ma-
rees!», i com influeix en animals i paisatges... Quina llàstima no incloure-hi els mamí-
fers humans i les dones, amb el cicle menstrual, governat de manera tan precisa com
fascinant per aquesta mateixa lluna.
D’oferta literària n’hi ha molta i molt diversa, i no sempre us parlo de llibres extraordi-
naris: aquí en teniu un que, sense ser-ho, és bo i recomanable. Ah, i de la mateixa autora
i col·lecció trobareu Arbre, Abella, i Sota el mateix cel, que prometen altres viatges
igualment interessants.
 MONSTRES I PAISATGES

EL MEU VAIXELL
ROBERTO INNOCENTI. Kalandraka, 2018

«Heus aquí el meu vaixell. S’està enfonsant. Hem navegat per tot el món, tots dos
junts…». Amb aquest inici impactant, una tempesta i un gran naufragi, comença la
història d’un capità i el seu buc estimat, el Clementine.
R. Innocenti em va enamorar sobretot amb La casa, una de les seves obres d’autoria
única més singulars. Amb El meu vaixell, ens ofereix una nova crònica en què diverses
dècades travessen un element (casa, paisatge, ara vaixell) i la relació amb els éssers
humans que l’han estimat. Com aquest capità, des que és un infant fins que torna a casa
ja de vell, i el seu vaixell que descansa al fons del mar.
Fem el viatge a través d’un text descriptiu molt senzill, amb anades i vingudes en el
temps, la transformació del vaixell en temps de guerra, els paisatges i la gent dels llocs
on fondeja. El treball d’Innocenti, d’un realisme captivador i ple de detalls, és realment
especial i dota les seves obres d’un encant particular, que convida a fer-ne col·lecció, a
mirar-les i remirar-les durant molt de temps.
Deixeu-vos seduir per aquesta relació íntima entre el protagonista i el seu vaixell
Clementine. No us en cansareu.

SÍ, SOC UN FELÍ

GALIA BERNSTEIN. Astronave, 2018

Bona proposta, aquesta d’Astronave, amb un felí que ho és, però no ho sembla, i

57 // VIURE EN FAMÍLIA 76
finalment potser sí, oi tant, és clar... Un àlbum d’una gran senzillesa, tant literària com
plàstica, amb una idea també simple i lluminosa –vet-ho-aquí: per a tots els públics.
A la història trobem el Simó, un petit gat que es presenta enmig dels altres felins com
un d’ells. Llavors el lleó, el guepard, el puma, la pantera i el tigre es queden estupefactes,
després es fan un panxó de riure, i finalment li van exposant, un per un, totes les qualitats,
els atributs i les característiques pròpies que els fan ser com són. Tots ben diferents, com
observa el Simó, però tots amb trets compartits, com afirmen els altres animals, afirmant-
se com a família dels felins.
El desenllaç d’aquesta conversa és el millor. La conclusió del Simó, i finalment l’acceptació
col·lectiva i sincera de la diversitat de mides, colors, formes i volums... En una família, com
totes, molt més diversa del que podríem pensar. Visca!

CRIAR Y JUGAR
ELISENDA PASCUAL. Urano, 2018

Si coneixeu l’autora del llibre (col·laboradora habitual de la revista, per exemple

en aquest mateix número), segur que en llegir-lo imaginareu el seu somriure dolç, el
seu acompanyament amorós i ferm, el seu saber quant a maternitat i criança i la seva
voluntat rotunda de tenir cura de les mares i els pares per tal que al seu torn tinguin
cura dels seus infants. La proposta de Criar y jugar és doble. D’una banda, un text planer
i alhora rigorós que explica els ets i uts d’una criança amb amor, des del punt de vista,
sobretot, de la prevenció. La cura de les necessitats assegura alhora el benestar de la
criatura i el bon vincle amb les seves figures de referència. D’una altra, una proposta
ludicodidàctica per tal que mares, pares i infants gaudeixin encara més de la criança.
Efectivament, per a cada capítol, un seguit de dinàmiques, jocs i altres activitats (no us
les acabareu) completen i il·lustren el contingut més «teòric». La idea, per descomptat,
no és que calgui fer-ho tot, però segur que tothom hi troba unes quantes idees per fer-
les servir. I, per cert, si porteu grups de criança o espais familiars, és un molt bon recurs!
M.À.A.
 Però el cent
existeix
58 // VIURE EN FAMÍLIA 76

L’ infant maneres d’ escoltar cent maneres

és fet de cent. de sorprendre, d’ estimar de somiar.
L’ infant té cent alegries L’ infant té
cent llengües per cantar i comprendre cent llengües
cent mans cent maneres ( i encara cent, i cent, i cent)
cent pensaments de descobrir però li'n roben noranta -nou.
cent maneres de pensar cent maneres L’ escola i la cultura
de jugar i de parlar d’ inventar li separen el cap del cos.
cent, sempre cent

Li diuen: Li diuen:
de pensar sense mans de descobrir el món que ja éxisteix
de fer sense cap i de cent
d’ escoltar i de no parlar li'n roben noranta - nou.
de comprendre sense joia Li diuen
d’ estimar i sorprendre’s que el joc i la feina,
només per Pasqua i per Nadal. la realitat i la fantasia,
la ciència i la imaginació,
el cel i la terra,
la raó i els somnis,
sara@eleven74
59 // VIURE EN FAMÍLIA 76
són coses
que no van plegades.
Li diuen en definitiva
que el cent no existeix.
L’ infant diu:
Però el cent existeix.
Loris Malaguzzi
 LA TRIA

Foto de Sandra Holmes

 INSPIRACIO PIKLER TEXT i FOTOS: PRISCILLA VELA

Emmi Pikler va ser una pediatra i pedagoga austríaca que va desenvolupar la filosofia
del «moviment lliure». Basada en la confiança absoluta en l’infant com a ésser capaç,
independent i intel•ligent, aquest corrent advoca per deixar llibertat total de moviments
a l’infant des dels primers dies, respectant els seus temps naturals de desenvolupament
sense forçar processos tan importants com són rotar, asseure’s o caminar. L’adult
acompanya des de l’afecte incondicional, sense ajudar ni intervenir, confiant que quan
arribi el moment i el seu cos estigui preparat, l’infant sabrà arribar per si sol al nivell
següent de desenvolupament.
Les seves conegudes estructures i materials afavoreixen aquests petits passos
evolutius minimitzant el risc i la necessitat d’intervenció de l’adult. Avui us ensenyem
com podem aconseguir resultats molt semblants per ben poc a casa nostra.
62 // LA TRIA

Calaixos
Les tarimes de fusta Pikler són baixetes i ajuden a
aprendre a canviar de nivell des del gateig, però es po-
den substituir per calaixos de fruita de plàstic, caixes
de cartró resistents o calaixos de fusta d’un moble o
d’una calaixera. Serveixen tant per pujar, baixar i sal-
tar com per ficar-hi coses (o nens) a dins, apilar-los en
nivells o ficar-los els uns dins dels altres. Val la pena
aconseguir-ne de variats per permetre combinacions,
i és interessant que ells puguin desplaçar-los: els en-
canta empènyer objectes voluminosos! Els nens més
grans, a més, els poden fer sevir com a blocs de cons-
trucció gegants per improvisar cabanes o com a bases
per a minimons…
Laberint
No hi pot faltar el famós túnel o laberint! Es pot imitar
amb caixes, cadires, taules i teles cobrint-ne els late-
rals… o aconseguir una opció barata amb els plegables
de tela. Per descomptat, el que està més ben pensat i
més possibilitats té és l’original Pikler perquè els per-
met enfilar-s’hi, reconfigurar les parts i desplaçar-les.
Aquest de la foto és de fabricació casolana i és a la
nostra escoleta, El Camaleón Azul.
*A més, el túnel és meravellós per als nadons que s’han
saltat l’etapa de arrossegament i el gateig perquè els
força a gatejar per passar-hi per sota. Ja sabeu com és
d’important el gateig per a la coordinació, l’equilibri i la
visió i per connectar els hemisferis cerebrals.
 Triangle
És un objecte essencial per grimpar i guanyar con-
fiança en les habilitats motores. El pla inclinat aïlla la
dificultat de grimpar i de fer girs repartint el pes. Sol
portar rampes que s’enganxen i es poden adaptar a
l’altura per fer pujades suaus o tobogans més o menys
costeruts. Nosaltres, en veure com li agradava al Bichi-
llo, en vam fer un de molt simple, amb dues baranes de
fusta (d’un parc que mai fem servir), amb uns cargols i
una corda. I a més es converteix en tenda de campanya
posant-hi una tela a sobre!
Primeres joguines
Els mateixos principis de respecte a l’autonomia i no
intervenció han de continuar en el joc. Podem oferir
materials naturals, simples, amb funcions clares i que
acompanyen l’infant en el seu moment evolutiu. Jo-
guines que «NO són joguines»: un mocador, una pilota
buida (com la Pikler, lleugera i fàcil d’agafar per a ma-
netes petitones), unes anelles de fusta, uns pots amb
tapa… A més, es poden agrupar en un cistell dels tre-
sors. Més endavant, es pot ampliar el vocabulari motriu
facilitant les accions de transvasar, encaixar, apilar i així
successivament...

Rampa
Sembla una ximpleria però una mínima inclinació al te-
rra és un imant per a infants que estan aprenent a mou-
re’s. És com si el seu instint els portés inevitablement
al «fem-ho més difícil» que és desplaçar-se en pujada
sense perdre l’equilibri. Després, quan ja l’han dominat,
aprofiten la rampa per llançar-hi cotxes, pilotes i tot ti-
pus d’objectes rodant avall: experimenten amb la gra-
vetat i la inèrcia. Una opció fantàstica, si no teniu pos-
sibilitat d’adquirir una rampa original, és aprofitar les
rampes de minusvàlids que hi ha pertot arreu, en zones
comercials, porteries i accessos diversos... O fer-ne una
amb un tauló enganxat a uns topalls. El de la foto, tam-
bé casolà, és d’El Camaleón Azul.
63 // VIURE EN FAMÍLIA 76
Equilibri
Quan ja dominen com gatejar, caminar, córrer, saltar i
grimpar, apareixen els jocs d’equilibri. Una vorera del
carrer, un tauló o un tronc són variants fantàstiques.
Per a butxaques més folgades es pot invertir en una
taula corba. Aquesta passarel·la que us ensenyo, sense
ser original Pikler, és força popular perquè està pen-
sada segons els seus principis. Es pot utilitzar com a
passarel·la, com a balancí o com a rampa d’equilibris,
depenent de com col·loquem els suports mòbils. Tam-
bé de fabricació casolana.
*En podeu llegir més a la publicació original «Más de
100 ideas fantásticas para entretener a bebés de 12 a
24 meses» al blog de l’autora.

PRISCILLA VELA és la mare curiosa i inquieta que hi ha al darrere del blog Mamá extraterrestre, que no para de jugar i
experimentar. Ara immersa en el projecte #piezassueltas. // MÉS INFO: mamaextraterrestre.com IG: @mama_extraterrestre
FB: @mamaextraterrestre // Fotografies de Priscilla Vela. Gràcies a l’espai de criança El Camaleón Azul (a La Cañada,
Paterna), per deixar-nos fer fotos per ensenyar-vos les seves creacions.
 JOCS DE TAULA
TEXT: JUGAIA.COM

Quan juguem al voltant d’una taula passen coses extraordinàries. Sigui per cooperar,
competir o compartir, ens connectem amb qui ens envolta. Aprenem a respectar
els torns i les regles, a perdre, a guanyar o a treballar en equip. I sempre amb un
somriure que perdurarà en el temps.
Creatius o de lògica, cooperatius o competitius, clàssics o innovadors, ràpids o lents...
Segur que en trobareu un que us robarà el cor.
Vet aquí una petita selecció de jocs de taula per a infants fins als vuit anys que
demostra que, de jocs de taula, n’hi ha de tot tipus.
64 // LA TRIA

SPLASH
(A PARTIR DE 2/3 ANYS)
Un primer joc de taula… en una piscina! Segons el
color que surti al dau, farem avançar un nedador
o un altre. Qui arribi abans a l’altre costat serà
proclamat guanyador!
BIGBOUM
(A PARTIR DE 2/3 ANYS)
Un joc d’equilibri per a tota la família. Haurem de
col·locar les peces sobre l’elefant Bigboum sense que
caiguin. Compte, perquè està assegut i es gronxa!

EL MÓN DELS SENTITS JOC COOPERATIU HOP! HOP! HOP!

(A PARTIR DE 4 ANYS) (A PARTIR DE 4 ANYS)
A aquest joc s’hi juga amb la vista, l’oïda, el tacte, Conjuntament haurem de fer que les nostres ovelles
l’olfacte i el gust. Un joc sensorial que no s’acaba mai travessin un pont d’una manera segura. Caldrà que
perquè sempre hi podem incorporar materials nous. entre tots prenguem les decisions correctes.
EL MERAVELLÓS MÓN DELS GÜS
(A PARTIR DE 5 ANYS)
Un joc molt original amb una estètica màgica i un
rerefons ecològic: els Güs són éssers bondadosos
que tenen la missió de salvar les plantes del seu món.
JOC COOPERATIU LA MÀQUINA DEL TEMPS
(A PARTIR DE 5 ANYS)
Treballant en equip ens enfrontarem a missions que
impliquen viatjar en el temps: fugir de dinosaures,
rescatar cadells en una altra època…
DUPLIK
(A PARTIR DE 8 ANYS)
Pot semblar un joc de dibuix… I ho és, però aquí
no cal dibuixar bé! És molt més important no
descuidar-se cap element.
L’OCA DE LES EMOCIONS
(A PARTIR DE 5 ANYS)
El tradicional joc de l’oca amb un gran afegit:
també hi juguem amb les nostres emocions.
Farem abraçades, explicarem com ens sentim,
identificarem sentiments...
65 // VIURE EN FAMÍLIA 76
TALO
(A PARTIR DE 6 ANYS)
Un joc per aprendre matemàtiques sense adonar-
nos-en. Fem pujar la nostra fitxa fins al nivell més alt
utilitzant la lògica espacial i matemàtica.
TIMELINE: INVENTS
(A PARTIR DE 8 ANYS)
Saps quan es va inventar la catapulta? I el CD? El
molí de vent es va inventar abans que el microscopi?
Col·loca els invents en l’ordre cronològic correcte. Us
sorprendrà!
 SI ARRIBA EL FRED, ARRIBA EL
MOMENT D’ANAR AL TEATRE
TEXT: ESCENA FAMILIAR
Cada època de l’any convida a fer coses diferents. Hi ha moments que
conviden a llegir sota una manta; d’altres en què ve de gust berenar en
família una tassa de xocolata calenta amb xurros; i també hi ha moments
que t’acompanyen a endinsar-te en una història explicada a cau d’orella.
Llavors, és moment d’anar al teatre.
Així com el bon temps ens empeny a sortir, a viure
les arts de carrer a les places, l’hivern ens embolcalla
entre bufandes i guants cap a espais acollidors on
compartir en família històries sorprenents, delicades,
poètiques, que ens transporten a llocs llunyans, que
ens fan bategar el cor i que ens instal·len el somriure
a l’ànima.
66 // VIURE EN FAMÍLIA 76
A Catalunya, hi ha molts teatres arreu del territori
amb programacions estables de tardor-hivern
molt interessants per passar caps de setmana
inoblidables. No es pot perdre de vista la tasca de la
Fundació Xarxa, que manté temporada a gairebé una
cinquantena de localitats. Alguns exemples: a Tremp
es pot veure Adéu, Peter Pan, a Corbera arriba La
veritable història dels tres porquets, de Xip Xap, i
Sant Llorenç de Morunys porta Menuda Comèdia,
de la companyia Jordi del Rio, en plenes vacances
de Nadal. Amposta, Mollerussa, o Ulldecona, que
compleix quinze anys de temporades estables
familiars, són pobles on també val la pena de passar
una tarda de teatre. I a Igualada, trobem joies com
Laika, de Xirriquiteula Teatre.
Fora de la Xarxa també hi ha bona programació
d’hivern per gaudir-ne en família. El Teatre Principal
de Valls, per exemple, porta La nena dels pardals, de
Teatre al Detall, últim premi del públic de la Mostra
d’Igualada. O també Juneda, que cuida l’oferta de
públic infantil tant com la d’adult i proposa, entre
d’altres, Els cistells de la Caputxeta, de Samfaina
de Colors. A Vic, al Teatre l’Atlàntida, veurem Petits
Prínceps, de Mumusic Circus, o Maure, el dinosaure,
de Teatre Nu.
A Barcelona, hi ha tantes possibilitats, que no ens
les acabaríem. D’entre totes, destaca el SAT!, que
porta quinze anys «fent créixer il·lusions», com diu
el seu lema. Estrena el novembre amb Bianco, de
LaBú Teatre, i, de cara també a les vacances, es pot
veure, per exemple, Aigua de Móns Dansa. La Sala,
de Sabadell, un teatre centrat en el públic infantil
i juvenil que també programa xerrades, tallers i
sessions escolars, mereix una menció a part. El rei de
la casa, de Farrés Brothers, és un imperdible que val
la pena d’aprofitar allà.
Ah! I El més Petit de Tots, que no ens el podem
deixar! Sabadell és una de les dotze localitats que
participa en aquest cicle que porta catorze anys
demostrant que «l’art ens alimenta i ens fa créixer».
Igualada, Lleida, Tordera, Sant Cugat, Benicàssim,
Tarragona, Viladecans, Granollers, Olot i el Mercat
de les Flors i el SAT de Barcelona integren aquest
festival escènic per a les criatures de preescolar,
que va més enllà del teatre, amb tallers, xerrades i
experiències.
PER NADAL, AL TEATRE
El Nadal és l’excusa perfecta per viure intensament
el teatre familiar. Hi ha espectacles fets especialment
per aquestes dates, com ara Sihir i la nit de reis, que
Lazzigags porta al SAT! i d’altres com el Carrilló Nöel,
que la Cia La Tal representarà a Fornells de la Selva
o L’elefant Hathi del Centre de Titelles de Lleida,
que participa al Parc de Nadal del Prat de Llobregat,
serviran per treure’ns al carrer aquells dies plens de
llums nadalenques.
A l’any que arribarà i als Reis, els podem demanar
més teatre, del bo, per viure’l en família. I noves
estrenes. Algunes estan previstes, com La Casa de
l’Ona, de L’Estenedor Teatre, i d’altres ja tenen data,
com el nou espectacle Chapeau, de La Baldufa, a la
Llotja de Lleida els dies 2, 3 i 4 de gener. Però també
n’hi ha de recents, com és l’actualització de la Jana i
els Tres Ossos, del Centre de Titelles de Lleida, Mare
Terra, de la Companyia del Príncep Totilau, Grand
Hotel Italino, de la Cia La Tal, o L’aventura d’avorrir-
se, de L’Estaquirot Teatre, que valdrà la pena seguir
de ben a prop.
Benvingut sigui el fred, que ens promet tanta
diversió i ens convida a viure històries meravelloses
explicades en directe des de l’escenari.
Tota l’agenda amb aquests espectacles i molt més a
www.escenafamiliar.cat
Peter Pan. Foto:Xavi Rué Bianco. Foto: Câtâlin Olteanu
67 // VIURE EN FAMÍLIA 76
 UN FESTIVAL INTERNACIONAL DE CINEMA PER A NENS I NENES D’ENTRE 2 I 12 ANYS
Un festival internacional de cinema per a nens i nenes d’entre 2 i 12 anys, que difon un cinema plural i creatiu a través
d’una mostra de creacions cinematogràfiques d’arreu del món i de tots els temps.

elmeuprimerfestival.com

Espai d’atesa i acompanyament

Orientació i teràpia individual i familiar. ACOMPANYAMENT FAMILIAR,
Grups de treball personal i emocional per a infants, adoles- ESPAI TERAPÈUTIC
Psicologia infanto-juvenil
cents i adults. Formació i assessorament a centres.
Psicoteràpia familiar i adulta
Psicomotricitat d’ajuda
Associació Arae
terapèutica infantil
Barcelona, Vic, Manresa i Solsona.
T. 938 861 555 // 699 491 236  
araebcn.com C. Astúries, 66-68. Entl. 1a-2a
acompanyamentfamiliar.com

TALLERS - CONTES - ESPECTACLES - MÚSICA - VISITES GUIADES Al Roure acompanyem un

creixement integral per respectar
Cada diumenge, al Museu Etnològic i de Cultures del Món, coneixereu el món l’essència de cada infant i
en família a través d’un programa d’activitats familiars que us permetran adolescent.
recórrer el museu explorant, experimentant i aprenent una pila de coses noves.

Les activitats tenen un preu de 2 € i requereixen reserva prèvia. info@elroure.org

T.: 645 38 98 22 / 93 742 80 30
Consulteu la programació: barcelona.cat/museuetnologic elroure.org
Idees i projectes d'art per a
nens i bebès, materials de joc
no estructurat, peces soltes,
experiments en família, joguines
sostenibles i fetes a casa, pedagogies
i filosofies alternatives i criança
conscient.
mamaextraterrestre.com  C/Hipòlit Lázaro 26, local
Instagram @mama_extraterrestre
Facebook @mamaextraterrestre
Acompanyem els infants en la
descoberta, la socialització i els
valors, oferint-los un entorn acollidor
per al seu desenvolupament.
cavallcartro.cat
CREAESPAI
Acompanyament familiar. Mediació.
Acompanyament emocional a
adolescents. Teràpia del joc. Teràpia
gestalt. Assessorament pedagògic i
Supervisió professional.
T.: 935 157 814
Barcelona – L4 Joanic
creaespai.org

FES CRÉIXER LA TEVA IMAGINACIÓ!

trigonos@trigonos.cat
T.: 607 217 173
trigonos.cat

CELESTE VAIANA
Psicóloga especialitzada en Crianza
y Educación
Terapia individual – pareja - familiar
Acompañamiento pedagógico

T.: 636 782 512

celestevaiana.com
facebook.com/celeste.vaiana

CONTENIDOS DIDÁCTICOS SOBRE ARQUITECTURA LACTAPP

Arquilecturas es un proyecto educativo fundado por Sonia Rayos (arquitecta
y aparejadora) y Silvana Andrés (Lda. en Bellas Artes y docente), con el Amb un equip humà de
objetivo de acercar la arquitectura y el arte a los niños. Diseñamos contenidos professionals referents en lactància
didácticos, ofrecemos formación a profesores y diseñamos espacios materna com Alba Padró,
destinados a la infancia. LACTAPP és la primera app capaç
de resoldre els teus dubtes de
C/ Buenos Aires, 26. 46006 València lactància mitjançant més de 2300
arquilecturas.es // info@arquilecturas.es // facebook.com/arquilecturas.es respostes adaptades al teu perfil.
A més, el blog integrat + sortejos!